TERTÚLIA LITERÀRIA
ÀGORA
Club de lectura
Llegir compartint és llegir
més vegades
Canto jo i la muntanya balla,
el llibre de les veus
d’Irene Solà.
El divendres 13 de febrer a la Tertúlia vam
compartir la lectura del nou llibre de Irene
Solà, Premi Llibres Anagrama de Novel·la.
Aquesta vegada, vam aprofitar els recursos
que ens ofereix la nostra Biblioteca
Municipal i va ser l'autora la que,
mitjançant una entrevista audiovisual, ens
va presentar el seu llibre. Aquesta
sorprenent i jove
autora (Malla, 1990)
té una curta i
premiada carrera
literària, per ara, a
guardó per llibre (el
poemari Bèstia,
2012, Premi Amadeu
Oller; la novel·la Els dics, 2017, Premi
Documenta). És llicenciada en Belles Arts,
el que aporta a la seua novel·la la creació
d’imatges de gran bellesa plàstica. “Vam
arribar amb les panxes plenes. Doloroses.
Els ventres negres, carregats d’aigua fosca
i freda i de llamps i de trons”. Els núvols
inicien la novel·la i molts de nosaltres vam
començar el llibre sense saber ben bé qui o
què ens guiava en cadascun dels capítols; si
eren tempestes, un os, una dona que es
veu obligada a portar una vida que no ha
triat, un cabirol, un excursionista que no
acaba d’entendre com funcionen els pobles
del Pirineu, una dona d’aigua o una xiqueta
perduda a la guerra civil. Alguns ens vam
perdre al mig de tantes veus, però altres, a
mesura que la novel·la avançava, vam
sentir com les històries es construïen dins
nostre. Perquè també som hereus de
llegendes i històries, de fets extraordinaris i
porfies, de desgràcies i disputes familiars
que ni sabem quan van començar. Els
nostres avantpassats també ens les han
contades, aquestes històries de bruixes
tancades a l’església vella, de fets màgics a
la nit de Sant Joan, de fantasmes familiars,
de llocs encantats. La narració ens va
connectar amb aquesta part ancestral i ens
va fer recuperar la nostra consciència
natural.
No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha
dolor si el dolor es compartit. No hi ha
dolor si el dolor es memòria i saber i vida.
¡No hi ha dolor si ets un bolet!”. Solà, fa un
esforç important de documentació per
donar veu a personatges que
tradicionalment no parlen. Com ella
mateixa diu, sabem de les bruixes pels
homes que les van jutjar i matar, de les
dones d’aigua pels homes que se’n van
enamorar, i no cal dir qui ha contat la
història de la guerra civil. Les veus canvien
si el que parla es un fantasma que no té
paraules, un cabirol que no veu colors, un
jove culpable d’una mort accidental o una
família que fuig de la guerra. Són diferents
dialectes, diferents llengües que s’ajusten
als personatges i a les seues maneres de
viure. El català del nord, l’oriental i el
castellà lliguen una narració gairebé
poètica, que barreja els escenaris i els
temps de manera perfectament
estructurada, i dona
coherència, al final del
llibre, a les vides d’una
constel·lació de
personatges que ens
mostren la vida i la
mort com una
seqüència continuada
en la qual no té sentit una sense l’altra.
En general el llibre ens va agradar, però
independentment del grau de complaença
la tertúlia va tornar a adornar l’obra, la va
fer créixer i una altra novel·la, la nostra, es
va compondre amb les nostres històries,
amb les nostres veus.
Gemma Redó Ferré