Punt de mira (núm. 37)

1

2
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
Punt de Mira
Número 37
Juny de 2012
Edita:
Institut Antoni Torroja
Coordinació: Lluís Colell
Portada: Anna Ninot
Imprimeix: Impremta Minerva
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
http://blocs.xtec.cat/iesantonitorroja/
Sumari
1 Editorial
2 Curs 2010-2011
4 Treballs de recerca
5 Professorat
6 Premis
7 Sprechen Sie
Deutsch?
8 La immersió
lingüística
10 Xerrades
12 Escoles Verdes
14 Sortides
20 Celebracions
22 Orles 2012
23 Exposicions
24 AMPA
25 Premis literaris
Sant Jordi
Pàgines centrals: Fotografies de l’alumnat

En aquest número, veureu codis QR per accedir a
material complementari penjat a Internet.
Necessitareu un telèfon intel·ligent amb càmera i el
programari adequat per utilitzar-los.
Aquest, per exemple, us portarà a una versió en PDF
d’aquest número.

1
Editorial
Fullejant la revista que teniu a les mans, us podreu fer una idea del que ha estat el pols de
l’Institut pel que fa a sortides, activitats, reconeixements a alumnes que han participat en
diferents convocatòries o concursos...
Hi ha, però, més coses de les quals, ni que sigui breument, voldria fer esment. Aquest ha
estat el primer any que els alumnes de 4t d’ESO han fet l’avaluació diagnòstica externa de les
competències bàsiques, i els resultats han estat molt positius a les quatre assignatures (Ca-
talà, Castellà, Anglès i Matemàtiques). De fet, en totes estem per sobre la mitjana catalana.
Aquests resultats són importants perquè el que es valora són els coneixements assolits al
llarg dels cursos.
Hem continuat amb el desenvolupament del PAC (Pla d’Autonomia de Centre), i això ens ha
permès, entre altres coses, de disposar d’un auxiliar de conversa d’Anglès a tots els cursos, i
també d’Alemany a segon d’ESO, per als alumnes que han iniciat l’estudi d’aquesta llengua.
EL PAC, a més d’ingressos complementaris per a diferents projectes, significa revisar cada
final de curs el nivell i els resultats dels alumnes en el vessant acadèmic, i la millora de la
cohesió social del centre. Tot això està enfocat a millorar la qualitat del nostre centre com a
servei públic que som.
També s’ha produït una renovació a la junta de l’AMPA. Després d’anys de dedicació, les per-
sones que formaven l’anterior junta van deixar pas a noves persones, amb nous projectes. De
fet, en algun ja hi heu participat, com va ser el concurs per al logotip de l’Associació. Els enco-
ratgem a continuar treballant amb tots nosaltres amb les ganes amb què ho han fet fins ara.
Fa uns quants mesos que es va constituir una Comissió per preparar les activitats de comme-
moració dels 50 anys d’Institut. La trajectòria acadèmica del nostre centre va començar l’oc-
tubre de 1963 i, des d’aquell llunyà inici, han estat més de 40 les promocions que han fet el
Batxillerat (dins el marc de diferents lleis d’ensenyament) en aquestes aules. Han estat molts
alumnes i molts professors els que tenim una vinculació amb aquest centre i ens agradaria
comptar amb tots en el moment de celebrar-ho. Comptem amb tots vosaltres (alumnes, exa-
lumnes, pares, etc.) per fer la celebració el màxim de lluïda.
Voldria fer una darrera menció: a partir de l’1 de juliol hi haurà canvis a l’equip de direcció
del centre. La Sílvia i la Josefina deixaran els seus càrrecs i seran substituïdes per la Dolors
i l’Àlex. Des d’aquestes ratlles, els vull manifestar el meu agraïment per la feina feta al llarg
d’aquests darrers quatre anys.
Gaudiu d’un bon estiu!
Blanca Cuñé
Directora

2
Com cada curs, l’alumnat que va acabar el Batxillerat el juny de 2011 va tenir l’oportunitat de presentar-se a les
Proves d’Accés a la Universitat (la Selectivitat).
El nombre d’alumnes presentats en aquesta convocatòria va ser de 31, i 29 van aconseguir aprovar aquestes
proves. En moltes matèries, l’alumnat del nostre centre va obtenir uns resultats superiors a les notes mitjanes de
Catalunya. En la següent taula, podeu observar els resultats obtinguts pels nostres alumnes:
MATÈRIA INSTITUT CATALUNYA
CATALÀ 6,65 6,2
CASTELLÀ 6 6,34
HISTÒRIA 8,55 6,52
FILOSOFIA 5,67 5,92
ANGLÈS 5,11 5,9
MATEMÀTIQUES 6,42 5,59
MATEM. APLICADES 6,38 4,9
FÍSICA 3 4,06
QUÍMICA 2,36 5,41
BIOLOGIA 5,94 5,89
LLATÍ 4,83 6,46
HISTÒRIA DE L'ART 6,44 6,19
DIBUIX TÈCNIC 4,17 5,69
CIEN. TERRA 6 5,83
TECNO. INDUSTRIAL 7,06 6,35
GEOGRAFIA 6,71 6,06
ELECTROTÈCNIA 5,25 5,36
ECONOMIA I ORG. 6,31 6,24
GREC 3,5 5,64
LITER. CASTELLANA 7 6,2
Notes de la selectivitat
Curs 2010-2011
L’Institut Antoni Torroja celebrarà el seu 50è aniversari l’octubre de 2013.
El Claustre de Professors, els Alumnes i tots els membres de la comunitat educativa estem preparant
diferents actes (exposicions, conferències...) per al proper curs 2012-2013. Aquests versaran sobre la
trajectòria del nostre institut al llarg d’aquests 50 anys; per la qual cosa fem una crida a tots els exalumnes
i exprofessors que puguin aportar tot tipus de material (fotografies, diapositives, roba d’uniforme, llibres,
llibretes, treballs manuals, carnet de punts, etc.) que hagi format part de la vida de l’Antoni Torroja.
Per a més informació, adreceu-vos al següent correu electrònic: [email protected]
Esperem la vostra col·laboració!!!
50è Aniversari de l’Institut

3
Com cada any, el lliurament d'orles als alumnes de 2n de batxillerat a finals del mes de maig marca el final de
l'estada d'una promoció a l'institut. Tota la comunitat educativa celebra aquest moment amb alegria i amb els
millors desitjos per als joves que iniciaran un nou camí.
La celebració del final de la promoció 2009-2011 va tenir lloc al Paranimf de la Univeristat
Lliurament d’orles a la promoció 2009-2011
Curs 2010-2011

4
Treballs de recerca (2011-2012)
Aquest és el llistat dels treballs de recerca elaborats per l’alumnat de 2n de Batxillerat del curs 2011-2012:
ALUMNES TUTOR/A TÍTOL DEL TREBALL
Boquet, Jordi Ll. Colell
Anàlisi, descripció i comparació de diver-
sos informatius
Bouazza, Badr S. Pascual Aviació
Canosa, Joel E. Armengol Grafologia i personalitat
Duaigües, Judit
París, Laura
I. Callau Phi: el misteri de l’atracció
Carrasco, Oriol
Hernández, Daniel
Recasens, Roger
R. Pollina La polèmica dels 80 km/h
Freixes, Clàudia
Llorens, Mònica
Ll. Colell Escrivint una pel·lícula
Borda, Ramon
Rodríguez, Julià
Rosell, David
T. Mayoral Addictes a la sang
Portella, Andrea R. Pollina
Contaminants globals transfronterers.
L’MTBE
Rovira, Pol T. Porredon
Estudi de la postguerra espanyola a través
del cinema
Sandino, Alazne
Sánchez, Georgina
T. Puig La comèdia grecollatina
Santa, Fèlix J. Boquet La publicitat a Internet
Arbós, Marc
Espada, Roger
Guerra, Juan Pablo
R. Pollina L’airbag, la bossa de la vida; segur?
Turull, Ariadna J. Boquet El comerç a Cervera (1934-1950)
Treballs de recerca
IXa edició dels Premis Comarcals
El dia 1 de juny es van lliurar els premis als finalistes del IXè Premi Comarcal de Treballs de Recerca 2012 per als alumnes de Batxillerat en un acte celebrat a l’Auditori Municipal de Cervera. En aquesta edició, els alumnes del nostre centre que han estat premiats són els següents:
• Ramon Borda Rubinat, Julià Rodríguez Blanco i David Rosell Delgado, primer premi en la modalitat de Ciències i Tecnologia.
• Andrea Portella Alegre, segon premi en la modalitat de Ciències i Tecnologia.
• Ariadna Turull Boldú, menció en la modalitat d’Humanitats i Ciències Socials.
• Joel Canosa Planes, menció en la modalitat d’Humanitats i Ciències Socials.

5
Els professors nous
Després de les jubilacions de diversos professors i professores que es van produir a finals del curs passat, aquest
curs hem comptat amb moltes cares noves al nostre claustre. Ara us les presentem:
Teresa Armengol (Matemàtiques)
M. José Brosel (Música)
Jordi Gòdia (Educació Física)
Josep R. Greoles (Matemàtiques)
Anna M. Gallego (Filosofia)
Núria Sabaté
(Francès)
Genoveva Andreva
(Català)
Xavier Pallàs
(Tecnologia)
Teresa Porredon
(Ciències Socials)
Professorat

6
Premis
L’alumne de 1r d’ESO Arnau Armengol Pérez va ser guardonat en el XXXIV premi de literatura jove Enric Farreny
i 6è premi Sambori-Òmnium que convoca Òmnium Cultural. Concretament, va rebre el segon premi de la 4a cate-
goria, corresponent a 1r i 2n d’ESO, en la modali-
tat de prosa, amb el relat Una aventura al riu .
L’acte de proclamació i de lliurament dels
guardonats va tenir lloc el dia 25 d’abril a l’Audi-
tori Enric Granados de Lleida. Va ser una bona
mostra literària d’un planter ben jove. A més a
més del lliurament, els guanyadors i llurs famílies
van poder gaudir de la música de l’Intèrpret Big
Band Lleida.
En aquest certamen també van resultar pre-
miats els treballs dels alumnes Pol Bosch i Ester
Trilla (4t d’ESO), i Laura París i Judith Duaigües
(2n de Batxillerat).
Premis literaris Sambori d’Òmnium Cultural
L’alumna de 4t d’ESO Ginebra Alsina Albert ha estat seleccionada per participar a
la 5a edició del Programa Joves i Ciència de l’Obra Social de Catalunya Caixa, i que té
per objectiu potenciar la vocació científica de joves estudiants amb interès, motivació i
talent per a la ciència.
Ha estat després d’un exhaustiu procés de selecció, en què es valora l’expedient
acadèmic, el nivell d’anglès, la voluntat d’especialitzar-se en un Batxillerat científic i/o
tecnològic, la personalitat, les aficions i inquietuds, i també altres indicadors de talent: la
curiositat, la creativitat, la implicació, la voluntat d’aprendre contínuament… La Gine-
bra, com tots els preseleccionats, ha passat una entrevista personal a l’última fase del
procés. Davant tots aquests requisits i tenint en compte que únicament es disposen de
50 places per a tot Catalunya, la competència és realment dura.
Beca científica per a una alumna
Dues alumnes del nostre centre van ser premiades en la 35a edició
del Premi Coca-Cola de relat breu 2011-2012 en català: Maria Raich i Laia Tamarit, de 2n d’ESO.
Aquest any l’INS Antoni Torroja ha enviat 6 alumnes de 2n, seleccio-
nats prèviament, a la primera fase del concurs de redacció en català i en castellà. Aquestes dues alumnes han estat distingides i el dia 9 de juny van anar a Port Aventura, amb altres companys d’altres instituts de Catalunya, a recollir el premi que els havia estat concedit gràcies a la redacció que van escriure.
Premis Coca-Cola de relat breu

7
Aquest curs 2011-2012 en el nostre
institut s’hi ha introduït una novetat
important: s’ha establert l’alemany
com a segona llengua estrangera op-
tativa al centre per als alumnes de 1r
d’ESO. Analitzant com va progressant
l’assignatura, es decidirà si durant els
propers anys es continua fent aquesta
llengua en els diferents cursos. Hem
parlat amb la Teresa Puig, professora
de Llatí i Grec del centre que també
s’ocupa d’impartir aquesta nova assig-
natura:
Com valores la feina i l’interès dels
alumnes?
Molt bé, tenen molt interès i treballen
molt. L’alemany no és fàcil i cal treba-
llar.
Els costa als alumnes d’aprendre?
No, perquè treballen. Al principi, sembla una llengua molt estranya; però, a poc a poc, es van veient les semblan-
ces amb l’anglès.
Com ha afecta aquesta assignatura sobre l’altra optativa, el francès?
Crec que no ha afectat perquè els alumnes han triat el que han volgut. En tot cas, sí que ha
afectat numèricament perquè s’han repartit.
Com valoreu la importància de l’alemany? Creieu que en un futur pot ser tan important com
l’anglès?
Crec que és molt important com a segona llengua estrangera; la primera és, sens dubte,
l’anglès. Però Alemanya té molta força econòmicament i cada vegada hi haurà més gent que
anirà a treballar allà. Saber l’idioma és bàsic.
Qui ha decidit introduir aquesta assignatura?
Jo ho vaig proposar a la direcció, ja que jo tinc la especialitat de Filologia Clàssica i Filologia
Alemanya i, en els instituts en què havia estat, ja donava alemany. Per això ho vaig proposar
aquí. Crec que és un guany que els alumnes puguin triar entre una varietat de llengües.
Has pensat realitzar alguna sortida?
Sí, la idea és anar a Berlín, però a tercer o quart d’ESO, quan ja portin més temps fent alemany.
Els alumnes fan algun intercanvi presencial o per via telemàtica amb nois o noies germanòfons?
De moment no, però més endavant ho organitzarem.
Per saber què n’opinen els alumnes i els pares, els hem fet unes enquestes el resultat de les quals us presen-
tem a continuació:
• En general, tots els pares estan d’acord amb aquesta nova assignatura, la majoria d’ells han aconsellat els
seus fills per dur a terme aquesta proposta, tot i que també cal destacar que hi ha hagut molts alumnes
que ho han decidit per ells mateixos. En ser bilingües, tots han coincidit que cal aprofitar aquesta optativa
ja que els és mes fàcil aprendre llengües i creuen que els pot ajudar en un futur.
• Pel que fa a l’alumnat, tots i totes creuen que és una bona idea iniciar una nova llengua a l’institut. Els
alumnes han decidit aprendre aquesta llengua per qüestions laborals i també pensen que està molt bé per
poder-se orientar a diferents països. No troben l’assignatura massa difícil, diuen que els ha estat bastant
fàcil iniciar-s’hi, tot i que també cal destacar que es tracta de una llengua bastant difícil. També els ajuda el
fet que l’accent és molt semblant a l’anglès. També estan d’acord que l’alemany és una llengua molt impor-
tant i molt parlada, i els pot ajudar molt positivament en un futur pròxim.
Sp
rechen Sie Deutsch?

8
Aquests darrers mesos, hem sentit a parlar molt
de la Immersió Lingüística arran de la denúncia que
un grup de pares va fer per tal que els seus fills fossin
escolaritzats en llengua castellana.
Aquest passat estiu, el Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya (TSJC) ha dictaminat en la seva sentència
judicial que el castellà i el català han de ser les dues
llengües cooficials a l’ensenyament a Catalunya. Amb
aquesta sentència el català a les escoles quedava en
greu perill ja que el català és minoritari en comparació
als milions de parlants que té el castellà, dividint els
alumnes segons la seva llengua materna, com és el
cas a València, només faria que dividir la societat i no
cohesiona-la com estava fent el model d’escola catala-
na. El 3 de setembre, veient com podia acabar el català
en un futur immediat, la Generalitat de Catalunya va
presentar un recurs a la sentència del TSJC. Fins i tot
alguns intel·lectuals, polítics i
empreses s’han adherit al Ma-
nifiesto por una lengua común,
en què es defensa la primacia
de l’ús de la llengua castellana
en tot l’Estat.
A causa del rebombori creat
per aquesta sentència judici-
al, que ha propiciat fins i tot
l’aparició d’un moviment en
defensa de l’ús del català com
a llengua vehicular de l’ense-
nyament, el moviment Som
escola, volem saber quin és
l’estat de la qüestió en el nostre institut.
Aquest article pretén analitzar quins són els usos
lingüístics entre els membres de la nostra comunitat
educativa a través d’unes enquestes realitzades a alum-
nat i professorat sobre els seus usos lingüístics dins i
fora de l’institut.
Per situar-nos en els tema, us exposem breument
quina ha estat l’experiència de la implantació de l’actu-
al model d’immersió lingüística vigent a les nostres es-
coles en els darrers 30 anys. Aquesta informació l’hem
extreta del PIL (Programa d’Immersió Lingüística).
El 23 de juny de 1978, amb l’aprovació del Reial
Decret 2092/1978, s’incorporava oficialment la llengua
catalana al sistema educatiu no universitari. Amb l’Es-
tatut d’Autonomia de Catalunya (Llei Orgànica 4/79) i la
Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, es
definia un marc general a favor del català com a llengua
pròpia de Catalunya i també com a pròpia de l’ensenya-
ment no universitari.
Amb aquest marc legal i amb l’experiència dels
docents que havien anat introduint l’ensenyament de i
en llengua catalana a les escoles de Catalunya, el curs
1983-1984 s’iniciava formalment el procés de catalanit-
zació del sistema educatiu i es començava a aplicar la
metodologia del Programa d’Immersió Lingüística (PIL)
en zones on l’alumnat era majoritàriament monolingüe
en castellà.
L’aplicació del Programa d’Immersió Lingüística es
basava en la voluntarietat dels familiars per acceptar-lo,
la convicció professional dels claustres per dur-lo a
terme, les estratègies didàctiques adequades per apli-
car-lo i la valoració de la llengua familiar dels nens i les
nenes per part del centre educatiu. Cal destacar, a més,
que el PIL es va desenvolupar sempre en un marc legal
que establia que “l’alumnat no ha d’ésser separat en
centres ni en grups-classe diferents per raó de la seva
llengua habitual” i que, alhora, s’havia de garantir que
“tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habi-
tual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar
normalment i correctament les
dues llengües oficials al final de
l’educació obligatòria”.
Aquesta iniciativa, ambi-
ciosa i complexa, ha estat un
dels èxits col·lectius de l’escola
catalana, i dues de les moltes
causes que el van fer possible
van ser el consens de tota la
societat i l’entusiasme i la pro-
fessionalitat dels mestres i de
les mestres, que varen saber
associar aquesta immersió
catalana en el sistema educatiu
amb la renovació pedagògica i amb una aposta clara
per una escola catalana de qualitat.
Basant-se en les experiències aplicades al Quebec
(Canadà) i en algunes zones dels Estats Units, reco-
negudes i valorades de manera positiva en els cercles
psicolingüístics i pedagògics d’arreu, el Departament
d’Ensenyament va endegar el Programa d’Immersió
Lingüística com a eina necessària per superar una
escolarització deficitària en relació amb el català i que
fos capaç d’ajudar a assolir l’objectiu de la Llei 7/1983,
de normalització lingüística a Catalunya, desplegada en
el Decret 362/1983. Les experiències i les teories sobre
I’adquisició de dues llengües aportades per J. Cummins,
J. A. Fishman i E. Lambert, entre d’altres, proporciona-
ven una base prou sòlida per oferir una proposta nova i
engrescadora per a un gran nombre d’escoles que, fins
aleshores, no havien vist el camí per arribar al bilingüis-
me del seu alumnat monolingüe no catalanoparlant.
L’èxit d’aquest programa, segons paraules de Josep M.
Artigal, es basa en el fet que “les llengües no s’aprenen
primer i s’utilitzen després, sinó que les llengües s’apre-
nen quan s’usen”.
Immersió lingüística

9
Des del curs 1983-1984, en què per primera vega-
da és va aplicar el Programa d’Immersió Lingüística a
les escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet,
Terrassa i altres poblacions, centenars de centres
d’arreu de Catalunya es van anar incorporant al PIL. El
curs 1995-1996 hi havia 1.280 escoles que aplicaven el
Programa d’Immersió i 91.024 alumnes que el seguien.
Ara ens volem centrar en l’estat de la qüestió al
nostre centre (coneixement que en tenen els nostres
companys, valoració que en fan, usos lingüístics dins i
fora del centre, etc.). Per tal de conèixer els usos lingü-
ístics de l’alumnat del centre i el seu grau de coneixe-
ment que tenen sobre què és la immersió lingüística i la
polèmica que suscita periòdicament, hem realitzat un
seguit d’enquestes als alumnes de 4t d’ESO i Batxillerat.
Una part dels resultats d’aquestes enquestes són els
que us presentem a continuació.
En aquesta gràfica podem observar que més de la
meitat dels alumnes de 4t d’ESO tenen el català com a
llengua materna, però que seguidament el castellà és
una llengua de molt de pes.
Aquí podem observar que la majoria dels alumnes
saben el què és la immersió lingüística, però un terç
d’ells no.
El resultat no pot ser molt fidel ja que a la pregunta
anterior hi ha la mostra que bastants alumnes no saben
de què parlen; tot i així, la majoria d’ells han respost a
favor de la immersió en llengua catalana.
Aquí es veu clarament que la majoria de l’alumnat
que està cursant Batxillerat en el nostre centre té la
llengua catalana com a més familiar, encara que el
percentatge d’alumnat amb llengua estrangera com a
materna supera els castellans.
Aquest gràfic ens indica que l’alumnat sap el que
és, però tot i així hi ha una xifra a molt elevada que ho
ignora.
En aquest gràfic es mostra que ni la meitat de
l’alumnat està d’acord amb la immersió lingüística en
català.
Finalment, podem concloure que s’hauria d’ infor-
mar sobre aquest tema ja que la majoria d’alumnes no
n’estan al corrent, com bé reflecteix l’enquesta.
Esprem que aquestes xifres facin reflexionar sobre
la situació en què ens trobem.
Lluís Bellas, Gerard Royes
i Ester Trilla (4t d’ESO)
Immersió lingüística

10
Xerrada sobre mites actuals
Joaquim Ferrer i la cultura catalana
Xerrades
El divendres 13 d’abril, els alumnes que cursem 4t d’ESO vam assistir a una xerrada feta per un membre de l’As-
sociació Anti-Sida de Lleida. El seu nom és Sònia, i la xerrada consistia a parlar de mites sobre el sexe i les drogues.
El primer tema a tractar va ser la sexualitat, i ens va fer realitzar algunes activitats per resoldre dubtes que
teníem o per dir-nos si algunes històries que la gent creu són certes o no. Seguidament, vam tractar el tema de les
drogues, amb el qual també vam dur a terme unes activitats per poder diferenciar el que és una droga i el que no
ho és, i a la vegada ens va explicar la seva definició i les característiques principals que necessita una substància
per poder-la classificar dins aquest grup tan ampli. Després de parlar d’això, ens va explicar la possible composició
de cada droga i els perills que comporta consumir-la, i també els efectes que produeix.
Aquesta xerrada va durar aproximadament dues hores; durant l’explicació, la Sònia ens va advertir diverses
vegades que ella només ens informava d’aquest estil de vida, però no ens el prohibia, ja que considera que cada
un de nosaltres ha de ser conscient del que fa.
Per acabar, creiem que va ser un tema interessant de tractar amb una persona que coneix aquest àmbit, per-
què vam tenir la oportunitat de descobrir noves coses que desconeixíem totalment o pensàvem que eren falses.
El passat mes d’abril en Joaquim Ferrer (exsenador, exdi-
putat al Parlament i exconseller de Cultura del Govern de la Generalitat) va venir al nostre institut per explicar als alumnes de 4t d’ESO en què consistia la cultura catalana. Aquesta xerra- da formava part d’un cicle de conferències de la Fundació Paco Candel, que consisteix a fer xerrades als diferents instituts de Catalunya.
Per iniciar la xerrada, ens va aclarir les bases essencials per
entendre la paraula cultura i, al llarg de l’hora, va ampliar els punts. També vam comentar notícies culturals d’aquella última setmana, per això ens va explicar els orígens de la llegenda de Sant Jordi, ja que feia pocs dies que s’havia celebrat aquest dia.
A part de parlar de la cultura, també vam parlar de diferents
temes actuals com el català a l’escola, el problema dels peat-
ges...
La conferència del senyor Ferrer va durar aproximadament
una hora i va ser força interessant, ja que es veien els amplis coneixements que té i la seva llarga experiència en l’àmbit polític.

11
El 18 de novembre de 2011, els alumnes de 4t d’ESO
i els dos cursos de Batxillerat vam anar a una xerrada
que es va realitzar a la Sala d’Actes de l’institut. La
xerrada ens la
va fer en Jordi
Font, un noi
que va tenir
un accident
de moto fa
14 anys a
conseqüència
del qual va
quedar pa-
raplègic i va
haver de fer
rehabilitació
a l’hospital de
neurorehabi-
litació Institut
Guttmann. En
aquest institut hi rehabiliten pacients de qualsevol lloc
del món. En Jordi va voler presentar aquesta xerrada
als alumnes com a testimoni de la seva vivència perso-
nal.
El títol de la xerrada és ”GAME OVER”, que significa
”s’ha acabat el joc”, i ens va parlar de lesions medul·lars
i cerebrals que es produeixen en molts accidents de
trànsit i de les
seqüeles que
hi ha. També
ens va explicar
quan i com es
fa la rehabilita-
ció en aquest
hospital; ens
ho va ensenyar
mitjançant un
audiovisual
amb diferents
persones amb
diferents tipus
de lesions reha-
bilitats en l’ins-
titut Guttmann.
En finalitzar la xerrada, ens va donar una sèrie de
consells sobre la seguretat en la carretera per no patir
accidents i els diferents tipus de lesions que poden
causar.
Les lesions medul·lars
El dilluns 12 de desembre ens va venir a fer una
xerrada a
l’institut en
Xavier Ribe-
ra, del Servei
Educatiu de
la Segarra.
En Xavier
ens va parlar
sobre la Pes-
ta Negra que
va delmar
la població
d’Europa al
segle XIV.
La pesta
va arribar e
Europa en
un vaixell
genovès. Els vaixells tenien rates que transportaven el
bacteri que causava la pesta. Hi va haver tres etapes en
la propagació de la pesta: La primera, a Constantinoble
al segle IV; la segona, a Europa al segle XIV; la tercera,
a l’Àfrica entre els segles XVII i XVIII. Els ajuntaments
controlaven
molt els metges
que havien de
cuidar els ma-
lalts de pesta.
Com que la ci-
ència no estava
tan evolucio-
nada com ara,
en culpaven
els jueus i es
produïren atacs
als calls de
les ciutats: es
pensaven que
era un càstig de
Déu per blasfe-
mar. La pesta va
durar fins a finals del segle XIX, quan un científic suís
va descobrir el bacteri que la provocava. Van ser anys
en què es va augmentar la seguretat a les ciutats i es
va resar moltmés per expiar les culpes.
La pesta negra
Xerrades

12
Participem a la CONFINT
Escoles verdes
El passat 11 de octubre els alumnes de 1r de la ESO
van anar d’excursió al Centre de Recuperació de Fauna
a Vallcalent (Lleida). L’excursió va ser organitzada pel
Departament de Ciències Naturals del
centre. Van sortir de Cervera a les 8:05
del matí. Un cop van arribar van esmor-
zar.
Vallcalent és una partida de l’Horta
de Lleida en què hi ha aquest centre de
recuperació d’animals.
A Vallcalent cuiden animals salvatges.
Tots els animals porten algun tipus de
identificació. Hi han animals recupera-
bles i animals irrecuperables. Per saber
el que mengen ho saben per la mida de
les potes. Per un rapinyaire, les potes
son el mes important.
Alguns dels animals que van veure
van ser les cigonyes marcenques (per-
què arriben al mes de març), el falcó
pelegrí, els ossos i els cérvols.
Va ser una visita mot interessant i entretinguda.
Sortida al centre de Vallcalent
La Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC) participa en el procés de la Conferència Internaci-
onal de joves Tinguem Cura del Planeta (CONFINT) des del seu començament (gener 2010). El juny de 2010, joves de més de 50 països es van trobar a Brasília per debatre temes sobre medi ambient i canvi climàtic, i d’aquesta trobada, en va sorgir la Carta Internacional de Responsabilitats dels joves.
Al curs escolar 2010-11, i dins del marc dels Fòrums de la XESC i de les jornades de l’Agenda 21 Escolar d’alguns
municipis, els joves van relacionar els compro- misos recollits en la Carta Internacional amb les actuacions que estan fent als centres educatius. A cada trobada els joves van escollit els centres que els representaran a la II Conferència Catala- na que organitza la XESC. El nostre Centre va ser un dels escollits.
L’objectiu d’aquesta Conferència ha estat
crear un espai de debat on posar en comú les actuacions que ja s’estan realitzant des dels centres, prioritzar noves accions i presentar els resultats a les autoritats locals i autonòmiques. Alhora, els joves han escollit els delegats cata- lans que els han representat a les conferències següents (l’estatal i les internacionals).
El nostre Centre, amb els altres centres que
han estat escollits per participar a la II Conferèn- cia Catalana ha estat realitzant, durant la tardor 2011, un procés de debat previ per:
• Aprofundir en els compromisos de la Carta i detectar, a partir de les accions que ja realit-
zem, quins estem assumint.
• Prioritzar dos compromisos de la Carta Internacional i proposar noves accions que podem fer al nostre centre per assolir-los.

13
El projecte Tap solidari ha arribat al nostre institut perquè l’Agrupació Escolta de Cer-
vera ho va proposar i es va acceptar. Aquesta iniciativa també funciona en altres centres
educatius de la ciutat.
Es tracta de recollir taps de plàstic de diversos tipus d’ampolles i envasos per tal de
vendre’ls a una empresa de reciclatge. Així que els estudiants, quan tenen taps, els por-
ten a la classe i els fiquen dins d’una ampolla. Els taps són per a finalitats solidàries, com
gent que necessita alguna cadira de rodes o sotmetre’s a una operació. Fins al moment,
ja s’han recollit mes de 200kg de taps de plàstic entre els diferents centres educatius de
Cervera que participen en aquesta iniciativa.
Amb aquesta iniciativa aconseguim assolir dos objectius ben importants: ajudem persones que ho necessiten i
ajudem el nostre medi ambient.
Conferència catalana a Barcelona
Escoles verdes
El dia 17 de novembre, els alumnes Iulia Bentan, Gerard Cabes-
tany, Arnau Creus i Laia Tamarit de 2 ESO A en representació de l’Institut Antoni Torroja de Cervera van participar a la Conferència Catalana: “Joves, tinguem cura del planeta”. Van presentar un póster explicatiu de les activitats treballades a classe i van explicar les actu- acions que el nostre Centre pensa dur a terme en temàtica mediam- biental.
L’alumna Iulia Bentan va ser seleccionada per a participar en la
Carta Nacional que es celebrà a Vitoria els dies 26 i 27 de gener de 2012.
Entrevistem la Iulia
Ara que ja s’ha celebrat aquesta trobada, hem volgut parlar amb la Iulia perquè ens expliqui com va anar la trobada i quina valoració en fa.
Que es la CONFINT estatal?
- Es una conferència on es reuneixen joves d’entre 12
i 16 anys on es parla sobre el medi ambient.
On es va celebrar?
- Primer es va celebrar a Barcelona el 17 de novem-
bre i després a Vitòria, el 26 i 27 de gener.
Qui hi va participar?
- Joves de diferents centres
Per què hi vas anar?
- Perquè a la conferència de Barcelona es van fer
votacions entre els alumnes i jo vaig sortir escollida
amb la resta de companys electes.
De què va tractar? Quin tipus d’activitats vau realitzar?
- Girava tot entorn al medi ambient. Hi havia monitors que preparaven activitats i tallers i cadascú era lliure de
participar en qualsevol activitat.
En quines activitats vas participar?
- Vaig participar en un taller intitulat ”Ritmo!” i en altres activitats el nom de les quals no recordo.
Saps qui anirà a la conferència europea de Brussel·les?
- Hi aniran els joves escollits de les diferents Confints Estatals que s’organitzaran abans de la Conferència europea.
Consideres aquesta CONFINT com una bona experiència?
- Sí, perquè he conegut coses i experiències noves. A més, he fet molts amics.
El Tap Solidari

14
El dimarts 29 de maig, els alumnes de 4t d’ESO vam anar a visitar la Colònia Vidal (Puig-reig), les Fonts del Llo-
bregat (Castellar de N’Hug) i els Jardins Artigas (la Pobla de Lillet), tots ells situats a la comarca del Berguedà.
El primer lloc a visitar va ser la Colònia Vidal, una colònia tèxtil construïda durant 18 anys (1882-1900) i tancada
al 1980. Està situada al costat del riu Llobregat, també conegut com el riu més treballador, ja que en 30 km de riu
hi ha 17 colònies que utilitzen l’energia hidràulica per poder posar en funcionament les seves màquines i generar
l’energia necessària per viure-hi. Una guia ens va ensenyar diversos espais com l’escola, que només era una classe
on estudiaven els nens fins a l’edat de 14 anys; la biblioteca, un espai ple de llibres que, quan estava en funciona-
ment, estava oberta tan sols una hora al dia; i també vam visitar una exposició on ens vam poder fer una petita
idea de l’estil de vida de la gent que habitava a la Colònia (els seus horaris, estris de treball, aliments, activitats de
lleure...).
Després de la visita a la Colònia Vidal, ens vam dirigir a les Fonts del Llobregat, el lloc on aquest riu neix, i vam
poder observar-les al mateix moment que caminàvem per arribar a Castellar de N’Hug i poder dinar.
Un cop vam haver dinat,
ens vam dirigir cap als Jardins
Artigas i, de nou, una altra
noia ens va fer la visita guiada
per una jardins dissenyats per
Gaudí, antigament perta-
nyents a la família Artigas.
Tot i ser un gran espai ple de
vegetació i de característi-
ques pròpies de Gaudí, com
són els símbols religiosos, els
arts catenaris..., vam haver
de fer una visita molt ràpida
perquè el temps no ens va
acompanyar.
El dimarts 29 de maig, els
alumnes de 2n d’ ESO vàrem
anar d’excursió a visitar el
Monestir Budista del Palau
Novella del Garraf.
Després d’esmorzar visi-
tàrem el Monestir, que està
ubicat en un petit palau, ens
va fer de guia una noia que
ens el va ensenyar per dins i
ens va dir que ella vivia allà
com a ajudant i estudiant del
budisme. Ens va explicar que
l’edifici no era una edificació
budista, però que ells el feien
servir de Monestir.
Al sortir a fora anàrem visitar l’Estupa a una placeta on hi havia una torreta al mig amb la imatge del Buda, i
al voltant hi havia una tanca amb tot de cilindres que es podien fer rodar. L’Estupa és un monument de Pau que
representa la ment de Buda. Després de la visita, vàrem fer un taller de relaxació estirats en una sala amb música
de fons i una monitora ens anava donant instruccions per relaxar-nos.
Va ser una sortida realment interessant.
Sortides
Els de 2n visiten un monestir budista
Els de 4t van al Berguedà

15
Sortides
El 25 d’octubre els alumnes de 3r d’ESO vam fer una
sortida organitzada pels Departaments de Ciències Na-
turals i Tecnologia a la serra del Tallat, a la comarca de
l’ Urgell, per visitar un parc eòlic que hi ha instal·lat.
Allà ens va rebre una guia que ens va explicar tot el
que havíem de
saber sobre els
aerogeneradors
que més tard
visitaríem. Tam-
bé vam parlar
de les energies
renovables, com
ara la solar i la
mareomotriu.
Per entendre la
quantitat d’ener-
gia que s’ha de
generar, vam
fer una senzilla
prova: consistia
en unes quantes
bombetes col·
locades vertical-
ment, connec-
tades a una
bicicleta estàtica; cada bombeta tenia un nombre de
watts (unitat de la potència). Alguns alumnes voluntaris
van pujar a la bicicleta; com més ràpid pedalaven més
bombetes s’encenien. Pocs van aconseguir encendre la
de dalt de tot (cinquanta watts) i encara menys mante-
nir-la encesa més de vint-i-cinc segons. Quan la conclu-
sió de l’experiment va quedar clara, vam fer un segon
experiment. Vam ficar una joguina que funcionava amb
energia del sol al carrer. Aquesta va començar a donar
tombs; però, quan li vam tapar la placa solar que porta-
va incorporada,
va deixar de
moure’s. Amb
això va conclou-
re l’explicació i
vam anar cap als
molins.
Quan vam
estar al costat
dels aerogene-
radors, ens van
semblar molt
més grans del
que ens espe-
ràvem i la guia
ens va informar
sobre la seva
construcció i
les dimensions
exactes de cada
part: només la
torre medeix 80 metres.
En conclusió, va ser una excursió en què vam apren-
dre moltes coses sobre els aerogeneradors, els seu
funcionament i les seves mides.
Visitem un parc eòlic
Anem al Palau Blaugrana
L’11 de novembre alguns alumnes de 4t d’ESO i 1r de
Batxillerat vam anar a Barcelona amb el professorat de
Educació Física, el Jordi Gòdia i la Rosa Tolosa.
A les 3 de la tarda vam marxar de la plaça Pius XII. En
arribar a Barcelona, els alumnes vam anar al Palau de
Gel a patinar sobre gel fins a les 6 de la tarda.
Després, a les 8:45 començava al Palau Blaugrana el
partit de bàsquet corresponent a la fase de classifica-
ció de la Eurolliga de bàsquet entre el F.C. Barcelona i
el Montepaschi de Siena (Itàlia). El Barça va guanyar el
partit amb una certa facilitat i l’espectacle va ser força
entretingut.
En acabar el partit, un altre cop a l’autobús i cap a
Cervera.

16
L’esquiada a Espot
La seguretat viària a Honda
Sortides
Encara era de nit l’1 de febrer quan alguns alum-
nes de l’institut van pujar a l’autocar. Els esperaven
tres dies plens d’emocions a flor de pell. El viatge es
va fer llarg, però va valer la pena.
Just després d’arribar vam agafar el material
i vam pujar directament pel telecadira fins a les
pistes. Es van distribuir els grups i de seguida ja
ens vèiem esquiant. A poc a poc, vam anar agafant
embranzida i cada cop ens sentíem més segurs
sobre els esquís. Tot i que feia molt fred i nevava, la
neu estava en un estat ideal. En les hores diàries de
monitor, perfeccionàvem cada vegada més la nostra
tècnica i després ens deixaven esquiar per el nostre
compte. En fer-se fosc, tots els estudiants ens vam
dirigir cap a l’alberg i, després de deixar el material,
ens esperava un bona dutxa. La tarda es va fer llarga
i desprès de sopar venia la discoteca.
Al llarg dels tres dies vam millorar molt pel que
fa a l’esquí i cada cop es veien menys caigudes. Ens
ho vam passar d’allò més bè, malgrat que l’últim dia
vam haver de marxar a corre cuita per evitar el gel a
les carreters, ja que, mentre érem fora, havia nevat
a Cervera !!!
Utilitzeu aquest QR per veure més
fotografies en línia
El 30 de gener els alumnes de 3r d’ESO vam fer una sortida a la fàbrica que la marca Honda té a Santa Perpè-
tua de Mogoda per fer un curs sobre la conducció de ciclomotors i la seguretat viària. La sortida s’emmarca en les
activitats que hem dut a terme a les hores de tutoria sobre el tema de la seguretat viària i que ens han vingut a
impartir diversos agents de la Guàrdia Urbana de Cervera, que també ens van acompanyar a la sortida.
Quan vam arribar a les instal·lacions d’Honda, ens van fer
una classe teòrica a tot l’alumnat alhora. Ens ho van explicar
tot d’una manera molt clara i precisa, i van utilitzar unes
diapositives molt aclaridores i fàcils d’entendre. El monitor
que ens va fer la classe ho feia molt bé i es notava que hi
entenia. A més era força simpàtic.
Després de fer la classe teòrica, ens vam separar per
classes per a fer les altres activitats. Uns vam anar a la pista
del circuit a fer l’activitat pràctica, és a dir, a fer pràctiques
de circulació en moto. Els altres van anar a uns simuladors
informàtics de circulació. Després vam intercanviar les
activitats.En definitiva, l’excursió va ser molt interessant i di-
vertida. A més, abans de marxar, ens van regalar una gorra,
un llibre i un CD de record.

17
Visitem la Cooperativa de Guissona
El passat 24 de febrer
l’alumnat de 3r d’ESO vam
emprendre una excursió
amb el professorat de socials
i tecnologia al Grup Alimen-
tari Guissona per veure’n les
instal·lacions i els processos
de producció.
Un cop vam arribar-hi,
ens vam haver de posar una
bata, una gorra i uns peücs
com a mesura de protecció
higiènica. Un cop vestits, ens
van fer una foto de record i
ens van partir en dos grups.
Els de 3r A vam anar amb un
tren per l’interior dels ma-
gatzems on tenien l’asseca-
dor de pernils i després vam
anar a veure com envasaven
la llet i el pa. Les instal·
lacions són immenses i no pensàvem pas que fossin tan
grans.
Un cop vam acabar aquesta part de la visita, ens
vam intercanviar amb l’altre grup i vam anar a visitar el
magatzem on tenen la major part dels aliments pro-
cessats a punt per al seu repartiment i transport a les
botigues que tenen repartides per tot l’Estat. També
vam visitar el sistema d’escorxar i especejar els animals
que sacrifiquen.
Després vam veure un vídeo sobre la història del
Grup Alimentari Guissona i unes quantes dades i curio-
sitats sobre aquesta empresa
(com es va formar, quants
animals sacrifiquen, quan-
tes botigues de distribució
tenen, etc.). Finalment, vam
rebre una tassa com a obse-
qui i record de la nostra visi-
ta a les seves instal·lacions.
La nostra valoració de
l’excursió és força positiva
ja que ho hem trobat molt
interessant i ens van impres-
sionar molt les dades que
ens van donar i tot el que
vam veure.
Sortides

18
Visitem la Tàrraco romana
Sortides
Els passat 1 de març els alumnes de 1r d’ESO vam anar
d’excursió a Tarragona en una sortida organitzada pel Depar-
tament de Socials del centre per tal de conèixer les restes de
la Tàrraco romana.
Durant l’excursió, vam visitar l’amfiteatre, les muralles,
el fòrum, el museu arqueològic i altres restes de l’antiga
metròpoli romana.
Hem estat a Londres
Quan l’avió de Reus es va enlairar, m’imaginava Londres com una ciutat gran, amb gent seriosa, amb un clima
fred i humit i sense gaire ambient. Sobretot al capvespre, quan el sol començava a marxar; però veig que anava bastant equivocada.
En arribar, el primer que vam veure va ser lluir el sol, un sol calent i un cel sense núvols, cosa que em va estra-
nyar una mica, però que em va fer posar de molt bon humor.
Després d’instal·lar-nos a l’hotel i d’haver dinat, vam anar al British Museum, on vam entrar de franc. Llavors
em vaig assabentar que els museus a Londres són gratuïts. D’aquest avantatge, en vam treure força profit perquè en vam visitar uns quants.
Durant els següents quatre dies que ens quedaven per endavant, vam conéixer llocs emblemàtics de la ciutat,
com per exemple el London Eye, el Big Ben, un impressionant edifici que m’ imaginava més petit.
També vam passejar per Har-
rods, un gran centre comercial car i molt luxós.
El dia abans de marxar, vam
anar a passar la tarda a Camden, un mercat a l’aire lliure on es pot trobar tota mena d’articles: souvenirs, roba,etc.
La gent catalana acostumem
a pensar que els anglesos sopen molt d’hora, però no és així: nos-
altres ho vam trobar tot obert, ja fossin les 9 o les 10 del vespre. A la nit, quan ja s’encenien els fanals dels carrers, podíem contemplar com els autocars, els cotxes i la gent ambientaven la ciutat. Tot plegat em recordava molt Barcelona.
Finalment, quan ja tornàvem
cap a Cervera, em vaig posar a
pensar en les coses que havia trobat curioses d’aquella ciutat: la seva manera de conduir (per la dreta), els avisos que ens vam trobar als passos de vianants (look right, look left), els grans jardíns de gespa i famosos autocars de dos pisos, entre moltes altres coses.
Si algun dia teniu l’oportunitat d’anar a Londres, aprofiteu-la, jo us ho recomano, ja que és un dels millors viat-
ges que he fet mai, i crec que paga molt la pena.

19
Sortides
Viatge final d’etapa de 4t a Itàlia
Els alumnes de 4rt d’ESO de l’INS Antoni Torroja del 24 de
març fins al 29 vam estar fent una ruta per Itàlia com a viatge
de final d’etapa.
La primera nit la vam passar a Nimes, que és una ciutat
del sud de França, on vam poder descansar del llarg viatge
en autocar. L’endemà al matí vam acabar d’arribar a Milà, on
vam anar a visitar el Duomo (catedral). Després vam dinar al
voltant de les galeries Vittorio Emmanuelle.
A la tarda vam anar a Verona, on vam visitar l’amfiteatre
romà i la casa de Romeo i Julieta.
L’endemà, vam agafar el vaporetto i vam fer ruta cap a
Burano, Murano i Venècia.
A Murano vam entrar a dins una fàbrica de vidres, i
ens van fer l’explicació de com es feia. Burano sempre ens
recordarà l’illa de les cases de colors, perquè cada una era
diferent.
Vam veure Venècia des del Palau Contarini amb una vista
extraordinària, prenent un cafè a la plaça sant Marc i pas-
sant pel davant de la Torre del Rellotge i el Palau Ducal entre
altres coses…
Seguidament vam anar a Pisa on vam passar la tarda fent
fotos i gaudint de les vistes.
Al dia següent vam arribar a Florència, on vam fer una vi-
sita guiada que ens ensenyava tots els racons més bonics de
la ciutat, com el Palazzo Vecchio i el Ponte Vecchio, la plaça
del Duomo, la galeria d’art Accadèmia, la basílica de Santa
Maria del Fiore…
Fins agafar el vaixell que ens portava a Barcelona i de tornada cap a casa.
I fins aquí el nostre viatge de final de curs tan esperat.
Del 24 al 26 de maig, els alumnes
de 3r d’ESO de Francès, vam fer una sortida cultural a Carcassonne.
Van ser moltes hores d’autocar
fins a Carcassonne, ja que també vam parar a visitar Foix i Mirepoix; però, un cop allà, ens ho vam passar d’allò més bé, fent una gimcana per la ciutat, anant en barca pel canal o dinant tots junts.
Va ser molt divertit perquè vam
practicar molt el francès i vam aprendre moltes coses noves de l’idioma i de la cultura francesa.
Els de francès de 3r d’ESO van a Carcassonne

20
Festa de Nadal
El passat 22 de desembre vam celebrar la tradicional Festa de Nadal al nostre institut. Enguany, però, hi va
haver una novetat important: vam decidir enregistrar un lipdub sobre les festes nadalenques amb la música de les
darreres cançons de Nadal de TV3.
Ja feia alguns dies que l’alumnat del PQPI de pintura del centre havia penjat unes pancartes a la façana princi-
pal de l’edifici per felicitar les festes nadalenques a tots els cerverins i cerverines.
Durant les primeres hores del matí, cadascuna dels grups va decorar la seva respectiva aula amb el motiu nada-
lenc que havia escollit i va assajar la coreografia que realitzaria durant l’enregistrament del lipdub .
Després de l’esmorzar organitzat per l’alumnat de 4t d’ESO per recollir diners per al seu viatge final d’etapa, es
va enregistrar el lipdub . Amb una sola presa n’hi ha haver prou per obtenir el resultat que podeu veure a Internet.
Després d’enregistrar el lipdub , tots junts vam poder veure’l al Paranimf de la Universitat i gaudir-ne d’allò més.
Va ser un matí força divertit i original!!!
Celebracions
Diada de Sant Jordi
El 23 d’abril vam celebrar a l’institut la tradicional Diada de
Sant Jordi.
L’alumnat de 3r d’ESO va muntar una paradeta de llibres i roses
davant de l’institut i va preparar l’esmorzar per a la resta de com-
panys i companyes per tal de recollir diners per al seu viatge de
final d’etapa.
Després del pati ens vam aplegar a la sala d’actes del centre per
tal de participar en el festival de Sant Jordi. En un primer moment,
van actuar els companys de 2n d’ESO, que van fer una performan-
ce musical a partir d’un tema de John Lennon.
Després els alumnes David Mora, Anna Ninot i Ariadna Vidal,
sota la direcció de la professora Elena Armengol, van representar
Utilitzeu aquest QR per veure el
vídeo del lipdub en línia

21
una escena de l’obra de teatre El malalt imaginari , de Molière.
Després es va lliurar el premi per al millor disseny del nou logotip de l’AMPA de l’institut, que va guanyar l’alum-
na Andrea Vides, de 3r. d’ESO.
Seguidaments, les alumnes premiades en el certamen literari del curs passat van llegir-nos alguns dels textos
premiats. Hi va haver una actuació musical de dues alumnes, la Núria Serés i l’Ester Trilla (de 4t d’ESO), que van
interpretar diverses peces per a violoncel, i de l’alumne Marc Jiménez (de 4t d’ESO), que va interpretar algunes
peces per a acordió.
Posteriorment, es va procedir al lliurament de premis dels diversos concursos. En el certamen literari d’en-
guany, van resultar premiats els següents treballs:
1r nivell
• 1r premi (ex aequo): Dolços records, de
Maria Raïch (2n B)
• 1r premi (ex aequo): Sóc en Conrad…, de
Maria Vilaró (2n B)
• 2n premi (ex aequo): Història d’un violi-
nista, de Laia Tamarit (2n A)
• 2n premi (ex aequo): Retorn al passat,
de Marta Aldomà (1r B)
2n nivell
• 1r premi: Conjunt de textos en prosa Els
colors del cel i Entre el fang, d’Andrea
Vides (3r A)
• 2n premi: I ara em trobava baixant les escales…, de Nídia Fernández (3r B)
• Accèssit: Quasi tocant el cel, d’Anna Bertran (3r B)
3r nivell
• 1r premi: Com quan la teva vida sona en un tocadiscos, de Sergi Bové (1r Batx.)
• 2n premi: Recuerdos de un hombre, d’Andrea Portella (2n Batx.)
Pel que fa al concurs matemàtic de les proves Cangur, els alumnes que van obtenir els millors resultats en el
nostre centre ens les diferents categories van ser els següents:
• Nivell 1 (3r d’ESO): Annaïs Coma Coll
• Nivell 2 (4t d’ESO): Pol Bosch Duran
• Nivell 3 (1r Batxillerat): Josep Dalmases Solé
• Nivell 4 (2n Batxillerat): Juan Pablo Guerra Callejas
Per finalitzar l’acte, els alumnes Pol Bosch, Gerard Royes, Ton Villalonga (de 4t d’ESO) i Òscar Rosell (1r Batxille-
rat), van interpretar algunes cançons actuals.
Utilitzeu aquest QR per veure més
fotografies en línia
Celebracions

22
El 25 de maig es va celebrar al Paranimf de la Universitat l’acte de lliurament d’orles als nois i noies que aquest
curs acaben el 2n de Batxillerat, és a dir, la promoció 2010-2012.
Enguany l’acte de lliurament vam comptar amb la presència del director dels Serveis Territorials a Lleida del
Departament d’Ensenyament, el sr. Miquel Àngel Cullerés; de l’alcalde de Cervera, el sr. Ramon Royes; del padrí
d’aquesta promoció i exalumne del nostre centre, el sr. Jordi Barrera; i de la presidenta de l’AMPA del centre, la
sra. Núria Feliu.
L’acte es va iniciar amb els parlaments dels diversos convidats. Després es va efectuar el lliurament d’orles a
l’alumnat que acaba 2n de Batxillerat. Posteriorment, hi va haver una actuació musical a càrrec de les alumnes del
centre Ariadna Armengol, Andrea Portella i Ester Trilla. Després l’alumnat homenatjat va cantar l’himne universi-
tari, el Gaudeamus Igitur . L’acte es va cloure amb un aperitiu per a tots els assistents i el sopar final.
Orles 2012

L’alumnat
1r d’ESO A
1. Adrar, Hayar
2. Armengol Pérez, Arnau
3. Baliellas Marmi, Aina
4. Bellaubí Palacios, Olivia
5. Beltran Bulnes, Beatriz (Absent)
6. Burgos Miret, Carla
7. Camats Rojas, Mireia
8. Clota Vilaró, Jan
9. Corbera Pla, Judit
10. Creus Sarri, Pau
11. Dalmases Sopé, Joan
12. Escudé Riba, Aida
13. González Vicente, Ainoa
14. Hernández Nuñez, Eric
15. Ibrahim, Andro
16. Laha, Aicha
17. Morales Calvo, Aitor
18. Prat Escolà, Judit
19. Rosell Bartolí, Cristina
20. Sanchez Infante Daniel
21. Sánchez Oviedo, Marina
22. Silverio Edwars ,Julkenia Naomi
23. Torra Codina, Alexia
24. Trilla Plana, Enric (Absent)
25. Vallés Balasch, Mireia
26. Valverde Cunillera, Sergi
27. Xandri Chica, Roger
28. da Costa, Jacqueline (Absent)
29. Montserrat Dalmau (Tutora)

1r d’ESO B
L’alumnat
1. Aldomà Boquet, Marta
2. Alonso Vecino, Sara
3. Alsina Gómez, Ada
4. Alsina Rius, Pau
5. Avalos Horna, Bruno
6. Benali López, Nassima
7. Botet Castells, Iris
8. Botet Cintora, Marc
9. Calvo Lagunam, Ivan
10. Camats Rojas, Edgar
11. Cambero Martín, Pau
12. Casadesus Vila, Guillem
13. Chedgan El Asri, Omar
Farran Oliva, Jana (Absent)
14. Fort Vilà, Anna
15. Housaini, Hajar
16. Marí, Alicia
17. Márquez Bernat, Cel
18. Marsol Vazquez, Júlia
19. Martí Quesada, Clara
20. Novell Aldomà, Anna
21. Pallés Balcells, Marc
22. Paris Perelló, Marta
23. Prat Escola, Júlia
24. Renales Raich, Maria
25. Saad. Asem
26. Trilla Vilaró, Albert
27. Xavier Pallàs (Tutor)

2n d’ESO A
L’alumnat
1. Aldomà Ninot, Lluís
2. Bentan , Iulia
3. Boumedol , Abdelkader
4. Bové Canosa, Jordi
5. Cabestany Castellà, Gerard (Absent)
6. Carrascal Kemper, Allison Mayte
7. Creus Sarri, Arnau
8. Farré Termes, Roger
9. Gonzalez Cuello, Gemma (Absent)
10. Gonzalez Isaac
11. Llobet Boldú, Eva
12. Makrani Abbaqui, Fatima
13. Marí Hernández, Silvia
14. Mena Khella, Mario
15. Montraveta Moya, Mar
16. Puig Montagut, Maria
17. Salami, Mohamed
18. Sánchez, Ian (Absent)
19. Santamaria Martínez, Martí
20. Seck , Faty Bocar Awa
21. Tamarit Martínez, Laia
22. Vizcarra López, Yanina
23. Vila Minguell, Paula
24. Pepita Boneu (Tutora)

2n d’ESO B
L’alumnat
1. Benavente López, Ainoa
2. Bouazza, Mohamed Khalid
3. Bové Escribano, Pau
4. Cases Balcells, Jordi
5. Castella Rovira, Joel
6. Chapman Sans, Lisa
7. Citoler Jiménez, Adrià
8. Clotet Niubó, Albert
9. Companys Malleu, Jordi
10. El Malki , Samia
11. Farran Centelles, Núria
12. Granell Rodrigues, Patrick (Absent)
13. Hernández Montalà, Ariadna
14. Martínez Vilaplana, Christian
15. Montraveta Moya, Jordi
16. Sargious, Abanoub
17. Muñoz Asbert, Ferran
18. Pego Feliu, Pau
19. Raich Solans, Maria
20. Reyes Tarruella, Dani
21. Rouiess , Rida
22. Roumani Mehawed, Cristina
23. Sánchez , Carla Belen
24. Vilaró Figuerola, Maria
25. Rosa Tolosa (Tutora)

3r d’ESO A
L’alumnat
1. Armengol Jounou, Sergi
2. Beleta Crespo, Maria
3. Botet Cintora, Roger
4. Caelles Prat, Adrià
5. Castellà Arbós, Agustí
6. de Dios Ribalta, Ariadna
7. Fernández Solé, Laura
8. Figueres Farré, Sergi
9. Galeano Sanfeliu, Miquel Àngel
10. González Ribera, Jordi
11. Guminei, Geanina
12. Ibrahim Esqueta, Aida
13. Karid, Fàtima
14. Llobet Jové, Maria
15. Martí Quesada, Marina
16. Nashed Sargious, Marel
17. Jones, Wiliam
18. Puig Martí, Mariona
19. Trilla Gorro, Maria
20. Vallés Mejias, Blanca
21. Vidal Vivas, Ariadna
22. Vides de Dios, Andrea
23. Vila Gassó, Francesc
24. Toni Mayoral (Tutor)

3r d’ESO B
L’alumnat
1. Balcells Comas, Arnau
2. Bentan, Adelina
3. Bertran Prat, Anna
4. Biosca Morell, Meritxell
5. Caraballo Báez, Jarolin
6. Castelló Allué, Francesc
7. Cerqueda Puig, Laura
8. Coma Coll, Anaïs
9. Condal Fontanet, Josep Oriol
10. Cregenzan Oriol, Jordi
11. Delgado Serra, Júlia
12. Férnandez Garcia, Sílvia
13. Fernández Ros, Nídia
14. Guerra Callejas, Carlos Andrés
15. Hemaia, Antonious
16. Hfairi Zannouti, Ahmed
17. Jordan Valverde, Elena
18. Konateh Sidebeh, Fili
19. Merino Ortiz, Steven Patricio
20. Pérez Ninot, Arnau
21. Planes Jové, Helena
22. Rosell Bartolí, Judit
23. Segura Guevara, Sergi
24. Wang, Taokai
25. Ramon Pollina (Tutor)

4t d’ESO A
L’alumnat
1. Alsina Albert, Ginebra (Absent)
2. Benito, David (Absent)
3. Blake, Juan
4. Bosch Creus, Albert
5. Bosch Duran, Pol
6. Calvo Morales, Anna (Absent)
7. Carbonell, Pau
8. Castellà Arbós, Judit
9. Codina Vila, Carolina
10. Companys Manlleu, Ferran
11. Galeano Carrera, Aroa
12. Guevara Maygua, Gabriela
13. Ingla Aynes, Adrià
14. Jiménez Navas, Marc
15. Laha, Latifa
16. Mora Sanfeliu, David
17. Pampana, Luigi
18. Prats Saiz, Ariadna
19. Ramos Tasies, Anaïs (Absent)
20. Ramos, Raül
21. Royes Segura, Gerard
22. Sanchez Milagros, Elisabeth
23. Serés Delgado, Núria
24. Trilla Niubó, Ester
25. Vergé Corbera, Iris
26. Vilaró Figuerola, Àngel
27. Villalonga Gomà, Antoni Ramon
28. Imma Callau (Tutora)

4t d’ESO B
L’alumnat
1. Adrar, Aïcha
2. Al Mesbashi, Souad
3. Alsina Márquez, Júlia
4. Ayoubi, Abdeouahed
5. Bellas Melgosa, Lluís Àngel
6. Cissé, Moussa
7. Cissé, Yossuf
8. Cosarca, Bianca
9. El Kouichi Boujat, Sabir
10. Gonzalez Vicente, Axel
11. Jebouri, Ikram (Absent)
12. Jiménez Gener, Melisa (Absent)
13. Khella, Bishoy
14. López Brea, Anna
15. Llobet Boldú, Jordi
16. Llorens Carulla, Mireia
17. Mingot Torra, Marta
18. Kone, Mohamed
19. Molina, Arkaitz
20. Muñoz Garcia, Daniel
21. Mustapha, Abbaoui
22. Ninot Torné, Anna
23. Ollè Llobet, Ona Mercè
24. Perales Tasies, Nicolau
25. Plana Manzano, Marc
26. Prat Sicart, Joan
27. Ràfegas Farré, Aleix
28. Ruiz Hernández, Daniel
29. Javed, Sherien
30. Elena Armengol (Tutora)

1r de Batxilletat
L’alumnat
1. Alsina Gómez, Ivan
2. Armengol Jounou, Alba
3. Azzrhouni Loukili, Ikram
4. Benítez Benavent, Ariadna
Biosca Barrera, Patrícia (Absent)
5. Bové Escribano, Sergi
Burgos Miret, Arnau (Absent)
6. Casajuana Garrido, Antoni
7. Cerqueda Puig, Xavier
8. Chapman Sans, Emma
9. Chedgan, Fátima
10. Cisteró Condal, Roger
11. Clos Segura, Aleix
12. Dalmases Solé, Josep
Espinagosa Cisteró, Gemma (Absent)
13. Falip Garcia, Oriol
14. Freixes Martínez, Víctor
Ibrahim Esqueta, Nàdia (Absent)
15. Julca Horno, Diego Oswaldo
Maftei, Màrius (Absent)
16. Miret Badia, Marta
Mora Farré, Ariadna (Absent)
17. Ortiz Bacardit, Ramon Maria
18. Pereta Hernández, Èlia
19. Puig López, Ramon
Rosell Delgado, Oscar (Absent)
Rossich Oliva, Marc (Absent)
20. Talavera Secilla, Marina
21. Valverde Cunillera, Judit
22. Genoveva Andreva (Tutora)

2n de Batxillerat
L’alumnat
1. Arbós Gassó, Marc
2. Armengol Ninot, Ariadna
3. Boquet Claramunt, Jordi
4. Borda Rubinat, Ramon
5. Bouazza, Badr
6. Canosa Planes, Joel
7. Carrasco Blanco, Oriol
8. Duaigües Herrero, Judith
9. Espada Santana, Roger
10. Freixes Mart¡nez, Clàudia
11. Guerra Callejas, Juan Pablo
12. Hernàndez Montalà, Daniel
13. Llorens Toubella, Mònica
14. París Perelló, Laura
15. Pomés, Josep
16. Portella Alegre, Andrea
17. Recasens Farré, Roger
18. Rodríguez Blanco, Julià
19. Rosell Delgado, David
20. Rovira Riu, Pol
21. Sànchez Oviedo, Georgina
22. Sandino Martín, Alazne
23. Santa, Fèlix
24. Turull Boldú, Ariadna
25. Josefina Boquet (Tutora)

Aula de Projectes
L’alumnat
1. Samir, Marina
2. Acedo, Jonatan
3. Ben Moussa, Naima
4. Galeano, Andrea (Absent)
5. González, María
6. Kabouri, Abdelkarim (Absent)
7. Kone, Abdoulaye
8. Oughzig, Kalid
9. Rouiess, Aouatiff
10. Salami, Abdelak
11. Sangaré, Oumar
12. Konathé, Ibrahima (Absent)
13. Lishcynskyy, Roman
14. Torné, Teresa (Tutora)

L’alumnat
1. Ait Lakhlaf, Oualid (Absent)
2. Badri, Redouan (Absent)
3. Bah, Kasse
4. Caldrón Martín, Adriana (Absent)
5. De la Rosa Ramírez, Herminia
6. Dimitrova Goranova, Petya
7. García Perea, Derek
8. Ivashchyshyn, Oleksandr
9. Jiménez Velillas, Moisés (Absent)
10. Lozano López, José Manuel (Absent)
11. Marí Bouzas, Miguel Ángel
12. Miranda Bernabé, Francisco (Absent)
13. Paredes Trilla, Gerard (Absent)
14. Pérez Pérez, Daniel (Absent)
15. Pérez Turanzas, Desirée
16. Antonio Martínez (Tutor)
17. Teresa Sotelo (Tutora)

23
A finals d’octubre i principis de novembre tots els
alumnes d’ESO de l’institut vam anar al Museu Comar-
cal de Cervera a veure una exposició sobre l’escriptor
cerverí Josep Solsona. Aquesta activitat ha estat coordi-
nada pels Departaments de Català i de
Castellà del centre.
En aquesta exposició, les comissàri-
es (na Montse Pont i na Carme Bonet)
van explicar-nos la vida d’aquest autor
cerverí relativament desconegut i
quin havia estat el procés de creació
de l’esmentada mostra. Vam poder
visualitzar uns petits poemes escrits
per l’autor Josep Solsona. També vam
poder veure un petit reportatge sobre
la seva vida i el lloc on ell soviet tre-
ballava. Molts de nosaltres ens hem
quedat sorpresos sobre la quantitat
d’escrits que han pogut recopilar.
En acabar la visita, vam haver d’es-
criure uns petits poemes i cal·ligrames
amb les impressions que n’havíem tret.
La sortida només va durar una hora, però ens va
agradar moltíssim. Aquesta exposición va ser a Cervera
durant dos mesos aproximadament.
Coneixem Josep Solsona
El 23 de novembre vam anar a visitar una exposició
d’exvots que es fa al Museu Duran i Sanpere en una
sortida organitzada pel Departament de Socials.
Els exvots són les
ofrenes que els fidels
fan a Déu (sense la in-
tervenció d’un capellà),
i poden ser qualsevol
cosa, des d’un ciri fins
a un retauló de fusta.
Ara ens centrarem en
aquests últims.
Hi havia tot tipus
de retaulons, però els
més comuns eren de
forma rectangular i de
la mida d’un llibre. N’hi
havia de tot tipus: de
naixements, de guer-
res, de malalties, d’ac-
cidents, de viatges o de mort. Les persones que oferien
aquests retaulons poden ser la mateixa persona a la
qual passava el fet o, simplement, un pintor contractat
per pintar-lo.
Encara que eren
bastant antics, es tro-
baven en bon estat de
conservació, excepte
algun que estava una
mica trencat, ja que,
temps enrere, no els
donaven gaire impor-
tància.
Va ser una exposició
breu i, al mateix temps,
força interessant. Per
això, crec que va pagar
la pena d’anar-la a
visitar.
Exposició d’exvots
Exp
osicions

24
AMPA
Aquest any ha iniciat la tasca una nova Junta formada per Núria Feliu (presidenta), Carme Prat (tresorera), Mari-
na Escribano (secretària), Carme de Dios (vocal), Montse Martínez (vocal) i Soraia Sanfeliu (vocal). Hem començat
amb molta il·lusió a fer activitats atractives per a tots vosaltres i hem tingut una bona rebuda per part de l’equip
directiu.
El nostre objectiu és sobretot atansar l’institut a tots els pares i mares, i a l’inrevés. Per això les nostres comu-
nicacions seran per via telemàtica a través de l’adreça [email protected]. També hem creat un blog
perquè hi deixeu les vostres opinions i intentarem anar-lo actualitzant i millorant durant el proper curs (http://
antonitorroja-ampa.blogspot.com.es/).
L’inici de les activitats va ser la torronada d’aquest Nadal amb visualització del lipdub que havien fet alumnes i
professors, i alguns jocs matemàtics que ens van fer els nois i noies de 3r.
S’han fet dues xerrades força interessants malgrat la poca assistència de públic: el 14 de febrer sobre Internet
segura, a càrrec dels Mossos d’Esquadra, i el 8 de març sobre Alcohol i adolescència, a càrrec de la Fundació Alco-
hol i Societat, en col·laboració amb l’AMPA de l’INS La Segarra.
En tot moment hem intentat estar en contacte amb les altres AMPES de
Cervera, participar en les iniciatives conjuntes que s’han dut a terme i donar
suport a les reivindicacions en favor de l’ensenyament a la nostra ciutat.
També com a AMPA vàrem col·laborar en la festa de Sant Jordi duent a
terme un concurs per tenir un logotip propi. L’alumna Andrea Vides, de 3r
d’ESO, en fou la guanyadora amb el disseny que teniu aquí a la vora.
A més, vàrem participar com a jurat al concurs literari. Des de l’associació
us encoratgem a tots a participar-hi en les properes convocatòries.
Ja a final de curs, hem col·laborat amb el refrigeri a la festa de l’entrega de
les orles de l’alumnat de 2n de Batxillerat i hem organitzat, especialment per
a ells, un curs de cuina per a estudiants ja que aviat s’enfrontaran amb el dia a dia fora de casa.
L’AMPA també subvenciona part de les sortides i activitats que realitzen els alumnes i, especialment, la de final
de curs de 4rt d’ESO. Per això també és important que en sigueu membres.
L’associació es finança amb les quotes de les famílies i la subvenció de l’Ajuntament. Aquest any, tal com es va
acordar en l’última assemblea, la quota serà única de 30 euros per família, i s’anul·len els 22 euros que es pagaven
de més pels germans.
També donem suport a la reutilització de llibres que organitza el centre. Animeu-vos a col·laborar-hi venent els
vostres i comprant els que necessiteu a un preu molt econòmic.
A més, us volem informar del projecte LEXIT (http://www.projecteaula20.com) de llibres de lectura per treballar
la comprensió lectora, al qual donarem suport el curs vinent.
Per acabar, us encoratgem a tots i totes que aporteu la vostra opinió, que ens feu arribar les vostres preocupa-
cions i que us feu membres de la Junta per reforçar el paper de les mares i els pares en el seguiment del funciona-
ment del centre.
La Junta

25
1r cicle d’ESO
En les següents pàgines us presentem els textos que han guanyat les dues darreres edicions dels premis
literaris que se celebren tradicionalment al nostre centre per la Diada de Sant Jordi.
Esperem que en gaudiu força.
Curs 2010-11
1r premi
la curiosa història de la mireia
Premis Sant Jordi
Amb la següent història, si la compreneu bé, veureu algunes coses de la vida des d’un altre punt de vista.
La Mireia era una noia de 15 anys. Suposo que penseu que tots els protagonistes d’una historia han de tenir
virtuts, dons… Doncs la Mireia era exactament el contrari. Ella sempre passava desapercebuda, no cridava mai
l’atenció, encara que pensava que això tampoc havia de ser tan important. Acostumava a treure notables i la
seva família n’estava bastant orgullosa. Tenia una vida molt normal: anava al institut, tornava a casa, anava a
música, tornava a casa… i així cada dia! El més fora del normal que feia de vegades, era anar fins a la botiga de
llaminadures a comprar uns quants caramels.
Un dia, exactament igual a tots els altres, la Mireia es va despertar amb molt mal de cap.
Anant cap al institut, va començar a marejar-se i a no veure-hi gaire bé. Quan va arribar a la classe, ja feia 5
minuts que havia començat. La professora li va posar un retard. Podríem dir que va ser l’única vegada que va
destacar a la classe. En aquell moment va entrar el director del centre acompanyat d’una nena. La Mireia va
pensar: “Mira que bé! Ara tinc una oportunitat per fer una amiga!”. La nena nova era molt rossa, quasi tenia els
cabells blancs. Semblava un àngel!
Tornant cap a casa no anava tan marejada. De cop i volta va veure la nena rossa que l’observava fixament.
Quan va veure que ja l’havia vist, va marxar corrent espantada. “Que estrany!” va pensar la Mireia, i va decidir
seguir-la. La nena rossa es dirigia cap a un carreró sense sortida i la Mireia va veure perfectament amb els seus
propis ulls que obria la tapa de les clavegueres. La Mireia, tota decidida, va començar a córrer i va arribar a
temps per poder posar el peu entre la claveguera i la tapa abans que es tanqués del tot. La nena rossa va treu-
re el cap pel forat fastigós de les clavegueres i la Mireia, com estava tan fascinada, nomes se li va acudir de dir:
—Ets un àngel que viu a les clavegueres?
—No, clar que no! —va dir confosa.— Només estic aquí per complir una missió.
—Quina missió? —va preguntar la Mireia amb curiositat.
—Doncs ja ho hauries de saber… —va respondre amb un to de misteri.— Tu tens el llibre perdut.
—Jo tinc molts llibres, però els compro a la llibreria. —va dir amb naturalitat.
—No es un llibre qualsevol… es un llibre màgic! —va dir
—Seriosament, estàs tocada de l’ala! I què mes em diràs ara? Que ets un ésser màgic i que et pots transformar
en humana, com a les pel•lícules?!
—No, la meva espècie màgica ja és amb forma humana —va respondre.
—Sí, ja… —va dir amb to burleta.— Si dius que tinc el llibre, es pot saber on és?
—A la teva motxilla —va afirmar.
—Ja veuràs com a la meva motxilla no hi ha… —va tallar la frase en sec en veure un petit llibre vell i brut a la
seva motxilla.
—Ja t’ho havia dit! El llibre t’ha tocat a tu, ho sento moltíssim! —va lamentar-se.
—Ho sents, per què? Això mola molt! Primer m’apareix un àngel de claveguera i després un llibre molt lleig, no

26
a tothom li passa el mateix! —va cridar il·lusionada.
La nena rossa li va explicar la llegenda dels tres llibres:
La llegenda dels tres llibres
En una antiga biblioteca d’aquell país on les coses es poden fer realitat, hi havia tres llibres màgics. Aquests
llibres et donaven el poder de la saviesa, tots els secrets del univers i la immortalitat. Els més especialitzats
lladres els havien intentat robar, però estaven massa protegits. Un dia, un home molt dolent va llençar una
bomba damunt de la biblioteca per poder agafar els llibres, però amb les runes no els va trobar. Però no només
no els va trobar a causa de les runes, sinó que també va ser perquè els llibres, per si sols, havien fugit de la bi-
blioteca. Diuen que encara estan vagant pels aires i un dia o altre cauran sobre una persona o ésser màgic que
els haurà de guardar fins a la mort.
El problema era que els lladres encara estaven buscant els llibres i, si els aconseguien, podrien acabar amb la
humanitat! Per això calia anar amb molt de compte de no perdre’ls de vista en cap moment.
—Un llibre el tinc jo, però els altres qui els té? —va preguntar la Mireia.
—Un altre el tinc jo; però el problema és que ens en falta un i aquesta és la nostra missió! —va dir preocupada.
—Has dit nostra? —va exclamar la Mireia.
—Exactament. Aquesta nit has d’anar a la biblioteca de la ciutat, ens trobarem allí. —va dir amb silenci— Adéu!
Sense que la Mireia tingués temps de reaccionar, la nena rossa ja havia marxat. La Mireia no sabia què fer,
potser li estava gastant una broma… o potser no… No es podia refiar d’una nena que segurament estava tocada
del bolet; ni tan sols sabia el seu nom!
Encara que la Mireia no estava segura d’anar a la Biblioteca a plena nit, va decidir acceptar la proposta. Va pen-
sar que, una vegada que tenia l’oportunitat de fer una aventura, s’havia d’aprofitar! I així ho va fer, a les 12 de
la nit ja estava davant de la porta de la biblioteca amb la nena rossa al costat.
—Molt bé, quin és el pla? —va dir amb to de pel·lícula.
—Doncs, mira —la nena rossa es va treure un mapa de la biblioteca de la butxaca—: al final del primer passa-
dís, hi ha una petita porteta que dóna a una sala molt gran amb diferents objectes. Hem de triar un objecte i
posar-lo damunt de la taula que hi ha al mig. Només hi ha un objecte que sigui vàlid. Si l’endevinem, entrarem
en una altra sala on es troba el tercer llibre màgic. Però, si no ho fem bé,… —va dir silenciosament.
—Si no ho fem bé, què?! —va dir la Mireia espantada.
—Ens quedarem a dins per sempre!
—NO!!! —va dir histèrica.
—Hahaha, és broma! —va dir rient— Si no ho endevinem, no ens donaran més oportunitats i haurem de sortir
per la porta del darrere… però més val que ho fem bé, si no vols que el llibre caigui en males mans!
La Mireia va assentir i les dues nenes van entrar pel forat a la porta que havien fet. Van arribar al final del pas-
sadís i la Mireia es va parar i va dir:
—No vull entrar, em fa por!
—Ets una gallina, ets una gallina… —va dir amb entonant una musiqueta.
—D’acord, ja està bé! Entraré allí dins i en sortiré amb el llibre màgic a la mà!
—Així es parla! —va dir la nena rossa, orgullosa.
Les dues nenes van entrar dins la sala. Aquella magnífica habitació contenia tot tipus d’objectes meravellosos:
collarets amb diamants, cofres d’or, corones de pedres precioses i moltes més coses.
La Mireia va dir:
—Agafarem la corona de pedres precioses. és l’objecte més gran i més valuós!
—Mireia, has de pensar més endins. —va dir com si fos la mare.
—Però, què vols que agafi, aquell conillet de peluix? Però si no val res! —va dir la Mireia, enfadada.
En una cantonada de la sala, hi havia un conillet de peluix, però estava viu i plorava. Era un conillet mig trencat,
brut i vell. La Mireia es va apropar al conillet i li va preguntar:
—Per què plores, petit conillet?
Premis Sant Jordi

27
Premis Sant Jordi
—Estic molt trist. Com que sóc petit, lleig i no tinc diamants incrustats, ningú m’aprecia, però el que la gent no sap
és que jo també tinc un cor, per més petit que sigui. —va dir molt trist el conillet.
—Sí, clar que sí! —va cridar la Mireia.— Crec que tu hauries de ser l’objecte de la taula.
—De veritat? —va exclamar content.— Això em faria molt feliç, gràcies!
La nena rossa i la Mireia van posar el conillet damunt de la taula. En aquell moment es va obrir una porta petita
que donava a una habitació que contenia el llibre.
—Visca, ho hem aconseguit! —es va emocionar la Mireia— Tenies tota la raó!
Les dues nenes i el conillet van sortir per la porta del darrere de la biblioteca amb el llibre a la mà. Havien aconse-
guit el llibre i ara tota la humanitat estava segura dels lladres!
I així, estimats lectors, és com va acabar la curiosa historia de la Mireia, que va aprendre que les coses a la vida,
per més insignificants i petites que semblin, no tenen perquè ser menys valuoses que la resta. I espero que vosal-
tres també ho hàgiu après!
Laia Tamarit (1r ESO)
2n premi
Obro els ulls; un raig de sol m’omple la vista, però parpellejo i m’acostumo ràpid a la llum de la platja. Veig la
meva mare al meu costat llegint un dels seus milers de llibres. Quan veu que m’he despertat, em somriu. Miro al
mar buscant el meu germà. Ell sempre està a l’aigua, s’entreté llançant-se contra les petites ones o ficant el cap a
l’aigua i buscant-hi petxines per portar-me-les. El busco i el trobo fent exactament el que esperava. El meu pare
l’està ajudant amb les petxines. Quan veu que m’he despertat, no triga a venir corrent per ensenyar-me el seu botí
marí. Em poso a riure, em sento feliç. Quan el meu pare veu que el petit de la família ja no el necessita, torna amb
la meva mare. El meu germà i jo anem al mar per tornar les petxines a casa seva. Jo no m’enfonso, a l’aigua. Però
ell s’hi tira sense pensar-s’ho. Quan veu que jo no faig el mateix, em proposa el mateix joc de sempre. Tornem a
la sorra, ens agafem de la mà i correm cap als monstres-ona que s’abalancen sobre nosaltres. Saltem fins que ens
rendim i flotem sobre les ones. Tornem a la sorra i ho repetim. El que sento és pau, simplement.
Andrea Vides (2n ESO)
simplement pau

28
2n premi (Ex aequo)
2n cicle d’ESO
1r premi
Prou
Ja n’hi ha prou de guerres,
Ja n’hi ha prou de fam,
Ja n’hi ha prou d’escenes
De nens desgraciats.
Ja cansa la vida
Del que ha sigut nat,
En una altra terra,
En desigualtat.
Ja n’hi ha prou de pobres,
Ja n’hi ha prou de rics,
Ja n’hi ha prou d’esqueles
En nom d’un país.
No ens val un planeta,
On la societat,
Compari riqueses
Amb la dignitat.
Ja n’hi ha prou d’històries
Ja n’hi ha prou d’enganys,
Ja n’hi ha prou de teles
Que amaguen veritats.
Pol Bosch (3r ESO)
No s’acabarà
No acabarà la història
D’un idioma ben parlat,
D’una llengua maltractada,
Que reclama identitat.
No acabarà la història,
D’un país que és ocupat,
D’una terra que ara plora
Demanant la llibertat.
No acabarà la història
De danses i tradicions,
De menjars, cançons i llibres
Que involucren a tothom.
No acabarà la història,
Del país que m’he estimat,
No impedirà cap força
De dir que sóc català.
Premis Sant Jordi
Inspirar, expirar, inspirar, expirar, inspirar… Respirava tranquil·lament i pausada, esperant que algun fet extraordi-
nari omplís el buit que en aquell moment sentia.
Dia, nit, dia, nit, dia… El temps passava seguin el seu curs; jo continuava esperant aquell fet que produís un canvi
en la meva vida, que en aquells moments no tenia gaire sentit.
Els mesos passaven i seguia respirant i esperant. Avui, 28 de juliol, ha arribat la meva hora, avui és el dia que porto
esperant durant tant de temps.
Toc, toc, toc… Algú ha trucat a la porta. És una noia jove, normal i corrent; desprèn una aroma fresca, té cabells
castanys, ulls blavencs, uns pòmuls remarcats, un maquillatge natural i va vestida amb un vestit lleuger i unes
sandàlies fines.
Amb un fil de veu i molt nerviosa, em pregunta si sóc Èric Brusau. Estranyat, li responc que sí, i a partir d’aquell
moment, la seva expressió es relaxa de manera extraordinària. Se’m llança al damunt d’un salt i m’abraça tan fort
com pot. Encara més estranyat, em mantinc immòbil. Al cap d’un moment, em diu a cau d’orella: “Sóc la teva filla”.
En sentir aquella frase, em sento immergit en un món obscur durant uns instants que se’m fan eterns. La meva
vida ha canviat, ja no estic sol.
Ginebra Alsina (3r ESO)
inspirar, expirar…

29
Premis Sant Jordi
Una cara alegre i riallera. Abans d’un esternut, l’expressió canvia moltes vegades en molt poc temps, sembla im-
possible. Durant l’esternut, canvia més bruscament que abans. Després, la cara queda en una posició de descans
total, sense forçar cap múscul, fins que torna a la seva postura inicial.
El primer símptoma és una mena de picor a l’interior de les cavitats nassals, llavors el nas comença a arrufar-se.
Tot seguit, quan notem que ja vol sortir, omplim els pulmons d’aire obrint lleugerament la boca i ens preparem
per expulsar-lo. Després, quan ja estem disposats a extreure fora del nostre cos allò que no vol, arruguem tota la
cara tancant els ulls i extraient per la boca i el nas, amb un moviment de cap endarrere i endavant, una barreja de
bacteris, mocs i saliva a una velocitat mitjana d’entre 110 i 160 quilòmetres per hora. A continuació, l’esternut ja
està fet i ara ja només queda relaxar la cara perquè pugui descansar després d’aquesta sèrie de moviments, ja que
ha fet molta força. I així, quan ja està recuperada, torna a la seva posició inicial; una cara alegre i riallera.
Ginebra Alsina (3r ESO)
una cara alegre
No. No encara. Molta gent pensa que encara tenia un llarg camí per endavant. Un gran món per descobrir, per
palpar-lo, en definitiva per pintar-lo de tots aquells colors tant vius que s’ entreveien en la meva dolça mirada. No
et pensis pas que ho he dit per sobrevalorar-me, simplement reconec que els meus ulls captiven, destaquen de la
resta del meu cos, ara completament quiet.
Sincerament em sento malament. Aquelles persones que tant he estimat, les he deixat sense la meva companyia, i
a més sense poder acomiadar-me’n. M’hauria agradat, t’ ho dic de tot cor, que m’ haguessis deixat abraçar-los, en
especial a ell, ja ho saps.
La veritat és que m’ espanta molt el que és desconegut, i a més em fa ràbia perdre allò que conec.
Boja em tornava, sols en sentir la seva olor. Era feliç al seu costat, em sabia tractar. Em feia sentir especial. Prou bé
saps que molt em costarà adaptar-me en aquesta nova situació, deslligada dels seus braços, la força del meu cor
és atreta per ells.
No ho sé, el que sento; potser estranya, això sí. Abans només era capaç de tremolar de por quan em parlaven de
tu, plorava, et temia, i em feia ràbia que vinguessis tant aviat, encara que no tenia motius per pensar-m’ho. I ara
resulta que ho vaig endevinar.
Ja el trobo a faltar i només ha passat un segon des que he deixat de veure el cel blau, amb gust a primavera. Els
meus ulls estan explotant, crec que no aguantaran tant temps closos, sense despendre alguna llàgrima.
Ara, ja no podré tornar a sentir aquell plaer únic, quan els seus llavis suaument atrapaven el meu alè.
Vaig tenir temporades, quan era més petita, que intentava aprofundir el màxim de cada persona que tenia al
costat, com si fos l’última vegada que podia veure’ls. A poc a poc, vaig aprendre a controlar les ganes que tenia de
viure la vida, sols per por de deixar-la.
Ho vaig aconseguir, últimament tan sols em deixava portar per la felicitat que m’envoltava.
A la fi, em considero bona persona, perquè ara et podria dir milers de paraules desagradables de sentir, ja que tu
ets la responsable de la meva situació. Tot i això, prefereixo el silenci.
Ell, i tot el món, significaven moltíssim per a mi, ho saps.
Fins i tot, el camí monòton que sempre recorria tot escoltant música i contemplant la intensa posta de sol que
iniciava la nit.
Pràcticament no tinc res més a dir-te a tu, tots els mots que em resten són únicament per a ell.
Mort, només et demano que no, no encara.
Ester Trilla (3r ESO)
mort

30
Premis Sant Jordi
mare
(1996, Pare)
Em recordo d’ aquell sol rogenc que il·luminava els suaus tirabuixons que li cobrien la petita esquena.
Buscava entre la sorra humida les paraules, ara ja robades per les onades. El seu cos nu era veritablement bonic,
però volia saber encara més d’ella. Amb un càlid somriure, li vaig oferir contemplar la posta de sol plegats. La tenia
molt a prop, però el meu cor la desitjava dins meu. La vergonya s’interposà en els nostres sons. Els batecs, però,
s’acceleraven junts constantment. La seva tendra mirada es recolzà en els meus ulls i carinyosament els llavis, a la
meva pell.
Tot i que portàvem molt poc temps junts, ens enteníem a la perfecció. M’encantava veure-la feliç al meu costat.
Realment em feia sentir estimat. “La teva mare era una persona extraordinària. Mar, he viscut moltes experièn-
cies, però t’asseguro, realment, ella va ser molt especial per a mi. Entenc que l’haguessis volgut conèixer més,
encara ets petita, però sé que igualment l’estimes.”
Inevitablement, una llàgrima recorregué el meu rostre en pronunciar aquelles paraules a la meva estimada i única
filla, Mar.
Mai m’hauria imaginat explicar-li tot allò a una criatura que sabia perfectament que no entenia res del que li expli-
cava.
En aquest gran món, em sentia sol. Un buit perforava dins meu repetint-me que la persona que més m’estimava
en aquest món no em volia tornar a veure mai més. L’única que em quedava era la rebufona filla que dormia entre
els meus braços. Em reconfortava bastant, però no suficient.
(2011, Pare)
Quinze anys que no la veig. Quinze anys que no l’he deixat de recordar ni un sol segon.
(2011, Mar)
No li he dit mai, potser per no recordar-li o per no fer-li mal, m’agradaria que ho sapigués. M’espanta la seva
possible reacció. Simplement ,no paro de donar-hi voltes i crec que ho hauria de saber: quan em va dir tot allò, no
estava dormint.
Ester Trilla (3r ESO)
Batxillerat
1r premi
Asseguda al meu escriptori, miro per la finestra i no puc evitar que la meva ment divagui i s’ompli d’imatges de la
vida d’aquest poble que ha viscut molt al llarg del temps.
Són retalls d’altres èpoques, quan Cervera no era més que una planura esquitxada de petits turons. Puc veure ma-
nades de cérvols pastant pels boscos d’alzines i roures. Diuen que d’aquí li ve el nom al poble. Veig que, en aquells
temps, la natura ho envaïa tot i escassament es podien veure petits llogarets habitats pels primers cerverins. De-
vien viure en cabanes envoltades per petits murs de pedra seca. La mateixa pedra seca que ha sobreviscut al llarg
dels segles. Les manades de cérvols i d’altres animals domèstics devien ser el seu sosteniment. També comença-
ven a conrear la terra. Una terra seca que els proporcionava els primers cereals. M’imagino que la manca d’aigua
va ser sempre un problema per a tots els pobles que a la riba de l’Ondara es van assentar.
Passen els segles i aquells homes que vivien en cabanes s’organitzen millor i comencen a aprofitar la pedra per
fer-se habitatges més segurs i forts. Són temps de comtes i senyors. El turó de la planura ja exhibeix una fortifica-
ció. No tardaran a rendir homenatge a Nostre Senyor edificant una església orientada a l’Orient.
Corren temps de revoltes i els habitants de la plana pugen a viure sota la protecció del castell i de Nostre Senyor.
Totes les cases s’apinyaran formant un vila closa. Serà la llavor del poble que avui coneixem.
Els habitants del turó no acaben d’estar segurs i més tard pensaran a edificar una muralla que els protegeixi. Serà
imatges d’un poble

31
Premis Sant Jordi
el distintiu de la vila, la seva senya d’identitat. Destruïda i reconstruïda mil i una vegades, encara perdura, altiva
protegint la vila.
Els meus pensaments canvien i apareixen a la meva ment imatges de temps més propers, quan el paisatge de la
Segarra canviarà els boscos per camps de conreu. Qualsevol petit bosquerol es netejarà per convertir-se en un
camp de blat o altre cereal. Pedra sobre pedra, generació rere generació, aixecaran quilòmetres de marges de
pedra seca que fins avui dia perduraran com a testimonis muts de la història agrícola d’aquesta terra. M’agrada en-
cara mirar aquestes files tan ben arrenglerades i puc imaginar quantes mans i quantes hores d’esforços van caldre
per aixecar-les.
Els camps de blat, estació rere estació, s’aniran succeint esperant sempre l’aigua miraculosa que tan poc generosa
és amb aquesta terra.
Puc sentir el grinyol dels carros carregats de cereals arribant a la vella Cooperativa Agrícola i els trens esperant-los
per abastir altres terres amb el blat cerverí.
Tot aquell xivarri s’ha silenciat i el paisatge s’ha quedat mut, com si fos una postal per mirar i delectar. El temps
passa i la vida dels homes canvia però la terra continua, inalterable amb petites cicatrius, producte dels segles. Vull
continuar mirant aquesta postal per temps indefinit, dia rere dia, estació rere estació, any rere any.
Andrea Portella (1r Batxillerat)
2n premi
jamás imaginé que volvería
Jamás imaginé que volvería. Y menos para quedarme a vivir.
Lo odié, no me gustaba, creía que mi sitio estaba en otra parte. Pero aquí estoy, empezando una nueva vida en el
lugar que me vio nacer, ahora que por fin lo entiendo, me siento cómodo, siento que pertenezco a él, y me gusta.
Todo empezó hace un par de meses, cuando recibí una llamada de mi madre. “Ha muerto tu tío abuelo Antonio.
¿No te acuerdas? El que vivía en Santa Bárbara, en aquella casa tan grande cerca de la nuestra” me dijo.
De modo que me vi obligado a ir.
Desde que me mi familia y yo nos mudamos a Madrid, cuando tenía 11 años, creo que no he vuelto a pisar el
delta del Ebro. Aunque tengo un buen recuerdo de mi infancia, odiaba la vida en el campo. Sólo soñaba en ir a la
ciudad, recorrer el mundo, encontrar mi lugar. Y gracias a mi profesión, escritor de novelas de aventuras, mi sueño
de viajar se cumplió, el de vivir en la ciudad también, ya que a los 11 marché, pero todavía no había encontrado
un sitio donde realmente me sintiera a gusto. Además, la idea de volver no me entusiasmaba: reencontrarme con
familiares a los que hacía años que no veía, vecinos que me interrogarían sobre mi vida… pero sobre todo, acudir a
un funeral no es algo, precisamente, agradable.
Era un sábado, al mediodía. Estaba junto a mis padres y medio pueblo delante de la iglesia de Santa Barbara, en la
plaza Mayor. Recordaba aquel sitio muchísimo más grande. Y entonces no pude evitar recordar mi infancia. Las ho-
ras que pasé en aquella misma plaza jugando al fútbol junto a mi hermano y los vecinos del pueblo: Xavier, Joan,
Jesús, Santi... y Julia, la vecina de enfrente de mi casa.
No era una niña más, era distinta. Detrás de aquella imagen de niña valiente, dura y algo masculina, se escondía
toda una princesa.
Siempre llevaba el pelo recogido, lo que permitía ver bien sus enormes ojos verdes. Su mirada era limpia y su son-
risa sincera. Vestía con ropa deportiva y en verano siempre tenia moratones en las rodillas debido a su pasión por
el fútbol. Era, sin ninguna duda, la mejor del pueblo. Se movía con agilidad y rapidez entre los otros chicos, y era
impresionante ver como controlaba el balón. Independientemente de su sexo, si teníamos que hacerle una falta
para que no marcara gol, se le hacía, incluso nos peleábamos; siempre la vimos como uno más del grupo.
Pero esta imagen cambio el día de nuestra primera comunión. Llevaba un vestido blanco largo y el pelo suelto.
Tenía una melena larga y lisa, oscura como el carbón adornada con una diadema de flores blancas, que hacía que
el contraste fuese aún más visible. Andaba despacio, con delicadeza; se comportaba como una señorita, parecía
otra niña. Pero mantenía aquella mirada limpia.
Fue cuando me di cuenta de lo que en realidad era: una niña, delicada y preciosa.

32
Premis Sant Jordi
Oí una voz, me giré y allí estaba Julia, en el mismo sitio e igual que en el día de nuestra primera comunión: elegan-
te, delicada y guapísima.
Estuve hablando con ella, con viejos amigos y algún que otro familiar que se interesó por mis libros.
Estaba a gusto en aquel sitio. Pero lo que más me sorprendió era que ya no lo veía solo como un trozo de campo
sin más; sentía que pertenecía a él.
Al día siguiente decidí coger la bicicleta y dar una vuelta por aquellas tierras que tantas veces había recorrido.
Siempre las había visto como charcos donde cultivaban arroz, nada más.
Pero era muchísimo más que eso. Era un sitio mágico, donde apenas se diferenciaba la tierra del mar, donde lo
dulce se mezclaba con lo salado, donde podías encontrar enormes montañas de arena al lado de tantísima agua,
donde las aves descansaban de largos de viajes. Aquella combinación de colores me fascinó.
De modo que me quedé.
Clàudia Freixes (1r Batxillerat)
1r cicle d’ESO
Curs 2011-12
1r premi (Ex aequo)
dolços records
Sempre que em sentia sola, hi anava i li feia un petó. Ella em somreia i em donava un caramel, un caramel que feia
que aquell dia ja comencés amb un petit fet, però especial.
Àvia, d’on treus tants caramels? - li preguntava jo molt sovint.
I ella simplement em picava l’ullet i em conduïa cap al seu meravellós armari. Un armari tan o més gran que ella i
que, a dintre, contenia més caramels que tota una botiga sencera.
Ara que ja han passat sis anys des d’aquests dies, ho trobo a faltar i tot sovint em menjo un dels seus caramels i
penso:
―Si us plau avia, recorda’t-en.
La meva àvia havia emmalaltit d’alzheimer ara ja feia uns sis anys, i gairebé no es recordava de mi ni de tots els
moments que havíem viscut juntes. El que em feia més mal de tot era pensar que això seria per a sempre, que no
hi havia cura, que jo i l’àvia aviat no ens coneixeríem.
Aquesta era la realitat. Tot i que em costés d’acceptar-la, tot i que cada dia al llevar-me al matí pensés que només
havia estat un malson, mai seria així.
Al principi, gairebé no donava importància a la malaltia de l’àvia. Segurament perquè era petita, o potser perquè
al principi no es nota tant. Però algun dia havia d’arribar, havia d’arribar el moment en què la vida et fa un cop i et
deixa penjat a mil, dos mil o potser tres mil metres d’altura i no et deixa baixar, simplement vol que et moris, que
et moris de dolor i que no siguis prou fort per a resistir-ho. Aquell dia, aquell moment va ser tan dur que no sé si és
possible explicar-lo amb paraules.
―Hola àvia― vaig saludar-la jo un dia de passada a la residència ara ja feia un temps, quan l’àvia estava malalta de
alzheimer però encara no semblava del tot greu.
L’àvia es va quedar pensativa durant un instant i després arrufà les celles i amb aire estrany em digué:
―Qui ets?
Després d’aquelles paraules, em semblava que ja no tornaria a sortir mai més la llum del sol, que tot s’havia acabat.
Aquell moment va ser el que em va marcar i el que em va deixar tocada durant molt de temps. Aquell va ser, sens
dubte, el pitjor moment de la meva vida.
Els metges ens havien avisat que qualsevol dia podia passar, que algun dia la malaltia empitjoraria molt ràpida-

33
Premis Sant Jordi
ment, però no m’ho esperava d’aquesta manera. Mai no m’havia pensat que podia ser tant dur.
Des d’aquell dia, sempre anava a veure a l’àvia. No volia que m’oblidés ni a mi ni tot el que l’estimo. Així que
em passava els dies sencers allà, al seu costat. Perquè d’aquella forma era l’única que l’àvia no s’oblidava de mi.
M’agradava estar amb l’àvia, sentia com el meu afecte cap a ella sempre era rebut amb un somriure, però també
sabia que això no seria per sempre.
Ahir a la nit, vaig fer el cor fort i vaig decidir d’anar-la a veure. Tot i que el trajecte de casa a la residència es força
curt, sempre se’m feia etern arribar-hi. Al arribar allà, em vaig trobar a l’àvia asseguda en una cadira al costat
d’una finestra amb petits vitralls. Hi vaig anar i, tal com m’esperava, va ser una visita a l’àvia com les de sempre: jo
li explicava coses que segurament eren inútils i ella em mirava com si en el fons em conegués i volgués parlar amb
mi. Al cap d’una hora, vaig pensar que ja era prou tard, així que li vaig dir a l’àvia que marxava, m’hi vaig acostar i
mentre les llàgrimes em regalimaven galtes avall, li vaig fer un petó. Tot seguit, vaig acompanyar l’àvia a l’habitació
i, mentre la posava a dormir, li va caure un caramel de la butxaca, i vaig somriure perquè, en el fons, sabia que
l’àvia es curaria.
Maria Raïch (2n ESO)
Sóc en conrad…
“Sóc en Conrad, toco el saxo des que el puc sostenir, no tinc feina digna, entrar al vostre grup de jazz, seria el
millor que em podria passar, ja que cada dia la meva vida s’està arruïnant més”. En el fons, en Conrad no sabia
si ho estava escrivint bé, perquè sempre li ha agradat pensar molt, i no està mai segur d’escriure: Sóc en Conrad,
perquè ell pensa “jo no sóc un nom”, però fins que no ho sàpiga, ho haurà d’escriure així.
La seva situació és delicada, cobra 400€ al més i viu en un pis amb hipoteca, està estudiant una carrera a la univer-
sitat, i aquests tristos 400 euros els guanya fent classes de saxòfon, i de música. No té temps per a ell, i ha decidit
intentar complir el seu somni: poder tocar el saxo en una banda de jazz. Fer-se famós, no per la fama, sinó pel ta-
lent que ell té. Però hi ha un inconvenient: ell és negre, i per mala sort molta gent el mira malament, i no pensen
que pot ser un artista, sinó un més que ha vingut al país a “fer nosa”, tot i que molts altres pensin que no, i ell no
ho sàpiga.
Sempre que pot, toca el saxo, però quasi mai té temps, sempre caminant, i caminant per tot Barcelona, perquè
no pot pagar-se el transport públic, i de tant en tant, s’asseu en un banc, treu el seu apreciat saxo de la funda i
es posa a tocar. La gent se’l miren, la majoria amb cara de sorpresa, i se senten atrets per la melodia que aquest
instrument crea. És preciosa, ningú havia sentit mai tocar el saxo amb una intensitat i una expressió com ho feia
ell, queden meravellats. Molts s’acosten, i es pensen que toca per guanyar diners, així que li deixen propines, però
mai ningú s’atreveix a dir-li que toca com si els àngels fossin allà, mai ningú li ha dit que la seva música desperta
en les persones una sensació de benestar única. Però sempre hi ha una primera persona.
“Ei, gràcies” li va dir una veu fluixa i dolça. En Conrad va deixar de tocar, i va alçar el cap. Era una noia bonica, de
pell molt blanca, uns ulls de color verd i una mitja melena pèl-roja. “Per què?” vaig gosar a preguntar, tot i que
havia de reconèixer que el seu somriure al dir-me gràcies m’havia fet anar a la lluna. “Necessitava sentir alguna
cosa que em portés fora d’aquí, fa molt temps que ho buscava, i tu ho has aconseguit, ho fas molt bé, deus ser
professional, oi? Deus estar en alguna banda, oi?” aquella noia era simpàtica, riallera, no semblava que hagués de
necessitar fugir d’aquest món amb la seva música, o això pensava ell. “N… No… Eh… no, no estic en cap banda, bé,
em…” no li sortien les paraules, s’estava posant nerviós. “Estic esperant la confirmació d’una d’aquestes, m’han de
trucar avui, estic impacient, sóc en Conrad” va aconseguir calmar-se. “Encantada, sóc la Martina! Em sento molt
bé podent conèixer algú com tu, despertes a la gent sensacions úniques, ho has compost tu, tot això?” sempre
amb una rialla a la boca, ella. “Sí, ho escric sempre que tinc una mica de temps, t’agrada la música?” En Conrad
estava sorprès, l’havia rebut com si fos una persona blanca, no l’havia mirat malament en cap moment, potser és
que coneixia poc dels habitants d’aquí, i no tots eren com ell es pensava. “Què si m’agrada? M’encanta! L’únic que
no n’he pogut estudiar mai, perquè els meus pares no m’han deixat, diuen que he de fer coses més importants,
com estudiar”. A en Conrad el va sobtar, ja que li havia desaparegut el somriure de la cara, era tant maca quan
reia… “Jo… si tu vols, només si vols, eh?… te’n puc ensenyar, no em fa res, i tinc molt temps”. Ell sabia perfecta-
ment que no li sobrava temps, que aniria malament, però aquella noia era diferent, i per a ella sempre podria
tenir un moment, així la coneixeria millor.

34
Premis Sant Jordi
“Síííííííííííííííí?! Increïble, per fi! Oh, sisplau, si! En sabré tant com tu? Ospa, que divertit! Si vols, ens podem trobar
dimarts i dijous al capvespre en aquest mateix banc, que et sembla?” Ja se li havia tornat a dibuixar el somriure.
“Oitant, fet, dóna’m el teu número i, si sorgís alguna cosa, que ho dubto molt, t’ho faria saber”. Ara ell també som-
reia. “D’acord, té, el tinc en aquest paper, me n’he d’anar. Fins dimarts! Encantada de conèixer-te i de sentir-te!”
Caminava ràpid, els seus aires em recordaven a una nena petita, però li agradava. “Igualment, ens veiem, cuida’t!”
va dir alçant la mà.
Al arribar a casa, sabia que aquell era un dia especial, la Martina, que maca era aquella noia, però... i ell? Ell era
maco? No ho tenia tan clar, no entenia res, però no era moment de pensar, esperava impacient la trucada, i de
cop, el telèfon va sonar. “Hola, en Conrad, si us plau?” “Sí, sóc jo” “Sóc l’Agustí, de la banda de jazz…” En Conrad
va interrompre ràpidament “És la resposta que m’agradaria sentir?” “Em sap greu, però no… ho sentim, no podrà
ser.” Aquell meravellós dia s’estava apagant. “Ah… d’acord… per què?” “Bé, el cas és que… no seríem ben vistos, no
ens voldrien tant, no sé si m’entens…” “Perquè sóc negre, és això, oi? I per què importa? Sé tocar el saxòfon, que
més dóna el color?!” Massa tard, li van penjar el telèfon. Perfecte, no podia anar res més malament.
Dimarts, 7 de la tarda, el Conrad corre cap al banc, té por de fer tard. Ella ja hi és, com sempre, amb el seu somriu-
re, porta una llibreta de música i un llapis. S’asseuen, parlen, li explica les coses bàsiques, l’escala del sol, la del do,
sembla que s’ho passin bé. Quan està amb ella, en Conrad s’oblida de tots els problemes que té. “Seré tan bona
com tu?” va preguntar la Martina. “Això no sé sap mai, tu, agafes un instrument, i intentes expressar a través d’ell
com et sents, quines són totes aquelles emocions que et passen pel cap, i pensaments, jo l’únic que et puc ense-
nyar és com tocar-lo, tot això t’ha de sortir a tu del cor, és cosa teva.” Un silenci llarg. “Ets sorprenent, m’agrada
la teva manera de ser, i de fer.” En Conrad és va posar vermell. “I digues-me, t’han agafat els de la banda?” Li van
venir tots els problemes al cap, i li va explicar que no i el perquè. La Martina el va abraçar, i li va dir “Et sorprendré,
però me n’he d’anar”.
Dimecres, 8 del mati, en Conrat s’aixeca per anar a classe, però veu un missatge al mòbil: “Sóc la Martina! Vine a
les 9 al banc, t’agradarà!” Va vestir-se ràpid i va cap allà, amb el saxo, per suposat. A l’arribar, va veure la Martina
amb el seu pare, es van presentar, i se’l van endur amb el cotxe, li va tapar els ulls durant el trajecte. En arribar,
va saltar del cotxe, i… no s’ho podia creure, les cames li feien figa, era impossible, tot allò era un somni. No, no
ho era, en aquell moment, la Martina va parlar: “El meu pare té un lloc important aquí, al Liceu, i li he parlat de
tu; tocaràs davant de tothom, com ho fas sempre, com tu saps, d’aquella manera que m’agrada tant”. Vam entrar,
no podia dir res, no li sortien les paraules, no podia fer-ho, tenia davant el seu somni, es veia un covard, estava
apunt de sortir, a tocar davant de tothom, però no podia, la necessitava a ella al seu costat. “Martina, surt amb mi
davant de tothom, amb tu puc, amb tu puc fer-ho realitat, sense tu és absurd, si us plau” La Martina li va donar un
petó a la galta. “Si així ets feliç, jo surto amb tu.” Van sortir junts, estava ple, el Liceu estava ple de gom a gom, i ell
havia de tocar per a tothom, però tenia un objectiu: fer-los sentir com mai. Es va asseure, i va començar a tocar, no
estava segur, però la mirada de la Martina el confortava, una melodia greu va sonar, les cares eren inexpressives,
va continuar, dolç, com sempre, portant als núvols… Va acabar i un silenci total va recórrer la sala, s’havia acabat,
pensava ell, però no. És va sentir una persona aplaudint, la Martina, la van seguir, la 1a fila, la 2a, tot el Liceu…
llàgrimes queien de l’emoció, la gent s’aixecava, com si s’abaixessin el barret. En Conrad no s’ho podia creure, ho
havia aconseguit, el seu somni complert. Al sortir, es va trobar l’Agustí “Ei… que si vols, tenim un lloc per a tu, que
ho fas molt bé, ets sorprenent.” Però… per què hauria d’acceptar? El que haurien d’haver fet era esperar a veure
com toca, abans de rebutjar-lo pel color de la pell. “No, crec que, a partir d’ara, podré trobar bandes més com-
petents i, si més no, aspirar a alguna cosa, ja que jo, un negre, que per tu no ho hauria aconseguit mai, he pogut
tocar davant de tothom al Liceu i, segurament, he transmès moltes emocions, cosa que tu no hauries pogut fer,
que perquè siguis blanc, no ets superior.” És a dir, no va acceptar la proposta, va girar cua i el va deixar amb un
pam de nas. Va tornar amb la Martina. “Ets el millor, no m’has deixat de sorprendre, t’estimo.” Es van fer un petó,
un d’aquells bonics. “Jo també, gràcies per compartir el meu somni amb mi”.
Maria Vilaró (2n ESO)

35
Premis Sant Jordi
Història d’un violinista
2n premi (Ex aequo)
Aplaudiments. Molts aplaudiments. Sentia com la gent cridava entusiasmada. Jo sostenia la meva joia amb una
sola mà. Estava nerviós, el concert no havia sortit com m’esperava; però, pel que es veia, el públic havia quedat
més que satisfet. Havia passat una hora i mitja submergit en la música, sentint cada nota seguida per una altra que
sortia del meu violí, escoltant atentament tot els petits detalls de l’obra que feia sorgir amb el meu arquet. Tocava
sense partitura, només un focus de llum blanca m’enfocava a mi i a ningú més. Sentia com totes les mirades de la
sala es veien reflectides al vernís del meu bell violí.
Els aplaudiments seguien. Vaig decidir tornar a sortir a l’escenari per saludar per segona vegada. Els “bravos” van
augmentar i el soroll dels aplaudiments semblava una forta tempesta d’estiu. Aquest és el més gran dels plaers
d’un músic: veure com la gent disfruta sentint la teva música.
Feia molt temps que no sentia aquella sensació. Era el meu primer concert en solitari després de tornar a Catalu-
nya. Havia estat dos anys estudiant a Berlín, en una de les escoles de música més importants. Ja havia acabat la
meva carrera de música. Estava orgullós de mi mateix. Orgullós de seguir endavant amb la meva afició, que de-
sprés es va anar convertint en la meva professió. I pensar que als catorze anys odiava anar al Conservatori, odiava
perdre el temps estudiant violí a casa a les meves hores lliures. Jo sabia que només uns pocs músics poden acabar
sent bons músics. El meu professor veia el talent als meus ulls. El que a la meva adolescència era el més terrible
dels malsons ara s’havia convertit en el meu somni. Un somni fet realitat. I ara no us penseu que els somnis es fan
realitat per si sols, sinó que amb esforç i sacrifici es poden aconseguir molts objectius. I mireu on era ara, damunt
d’un escenari, de l’escenari del Palau de la Música, vestit amb un smoking negre i un elegant violí a la mà, davant
de tantes persones com butaques hi havia, envoltat de càmeres de la televisió dels diaris, de les revistes...
Després d’uns vint minuts, encara hi havia gent al vestíbul del Palau de la Música: senyores grans que parlaven
amb un to no gaire discret, alguns nens trapelles que corrien, i a darrere, les seves mares, dos guàrdies de segure-
tat…
Vaig travessar el vestíbul ràpidament, encara que no vaig poder evitar alguna d’aquelles senyores grans que em va
barrar el par per donar-me l’enhorabona. Al sortir a fora, estava plovent i ja era fosc. Vaig decidir agafar un taxi per
tornar a casa. Quan ja estava a punt de pujar al cotxe, vaig sentir una veu que em cridava: “Víctor Riera?” Quan
vaig girar el cap, vaig veure un home que venia corrent darrere meu. No vaig tenir temps de respondre, quan
l’home va tornar a parlar:
―Molt bona nit. Deixi’m que em presenti: em dic Pere Riba, i m’agradaria proposar-li un cosa.
―Proposar-me una cosa? De què es tracta?― vaig preguntar sorprès.
―Anem a sopar junts, i li ho explico amb més detall.
―D’acord.
Vam anar a un restaurant de primera classe. Em feia la impressió que aquell home era de diners.
―Sr. Riera, he anat al seu concert i, sincerament, és el millor que he escoltat. Cregui’m, vostè tindrà futur en el
món de la música.
―Moltes gràcies, Sr. Riba― vaig dir tímidament.
―Miri, la meva família té una gran afició a la música i no podem deixar perdre tal oportunitat.
―A què es refereix?
―La meva filla vol estudiar violí i m’agradaria que vostè fos el seu professor.
―D’acord, jo estic donant classes al Conservatori de Música dilluns i dimecres.
―No, no. No em referia a això, volia dir que si li pogués donar classes particulars a casa nostra...
―Impossible. Tinc tots els dies ocupats.
―200 euros per hora, dues hores a la setmana.
Aquella xifra em va fer reflexionar més detingudament.
―Segur que puc trobar una estona!― vaig dir sense dubtar.
El Sr. Riba va somriure satisfet.

36
Premis Sant Jordi
―Encara que m’ho hauré d’organitzar molt bé. No tinc gaire temps aquests mesos.
―Suposo que deu ser cansat fer classe a tants nens― va dir ell amb un to de comprensió.
―No, no. No és per això. D’aquí sis mesos, hi ha oposicions de l’OBC, i seria un gran repte per a mi aconseguir la
plaça.
―De veritat? El meu fill gran, el Jaume, també s’hi vol presentar. Porta ja tres anys intentant-ho, però no ho acon-
segueix, sempre hi ha algun violinista millor.
―Deu ser dur i frustrant per a ell. Desitja-li sort de part meva― vaig dir jo.
―Així ho faré.
Vam quedar per començar les classes aquella mateixa setmana. 200 euros? Ni a Berlín em pagaven tant per una
classe particular a algun nen mimat. Estava clar que eren de bona família.
Havia arribat la primera classe amb la filla del Sr. Riba i, al veure-la, em vaig sorprendre una mica. Jo m’imaginava
una nena d’uns set anys, que provaria de tocar el violí nou, i, com que no li agradaria el so, li diria al seu pare que li
comprés una flauta travessera. Però no, estava totalment equivocat. Es tractava d’una jove tenyida de platí, enfila-
da dalt d’uns talons de deu centímetres, amb un vestidet primaveral fins als genolls. A primera vista, semblava una
noia encantadora, és més, semblava una princesa. Però l’encant es va esvair a l’obrir la boca.
―Aquest és l’excel·lentíssim professor de violí?― va preguntar amb un to de menyspreu.
―Tingues una mica de respecte, princesa. Espero que siguis tan o més bona tocant el violí com en Sr. Riera― va
dir el seu pare.
―Diguin-me Víctor, solament― vaig aclarir.
―Doncs bé, Víctor. Quan comencem?― va dir la noia.
―Ara mateix si vostè ho desitja.
Les classes amb aquella jove es feien eternes, però no podia deixar escapar aquella feina. Si, amb una mica de
sort, m’agafaven a l’OBC, ja no caldria treballar per a aquella insuportable rica. Amb aquella noia passava dues
hores setmanals. Es deia Caterina. Un nom especial per una jove especial. Amb ella perdia més energia que amb
tots els altres alumnes junts que tenia durant tota la setmana en quatre Conservatoris diferents.
El que no sabia era que aquelles classes em podien costar més de 200 euros, més que tots els diners del món. Em
podien costar una cosa que tothom s’estima molt: la seva pròpia vida.
Ja feia dos mesos que anava a casa de la Caterina a fer-li classes, que, per cert, eren bastant inútils, ja que ella es
negava a progressar. Un dia, com tots els altres, em vaig presentar a casa del Sr. Riba amb el meu violí a la mà.
―Quants anys vas dir que tenies?― em va preguntar la Caterina.
―22, quasi 23.
―I què fas perdent la joventut tocant el violí?
―És el que m’agrada. Tu et diverteixes gastant diners en la roba més cara i jo em diverteixo tocant el violí.
―Ets realment rar, però em caus bé.
―El mateix puc dir de tu, Caterina.
Sorprenentment, els dos vam fer una rialla, la primera rialla sincera que havíem fet els dos plegats.
―I tu quants anys tens?― vaig preguntar no gaire segur.
―Jo? No gaires menys que tu, en tinc 20.
―I tu què fas perdent el temps tocant el violí si no t’agrada?
―És el que vol el meu pare, no tinc altre remei. Sempre diu que he de ser alguna cosa a la vida, una persona amb
estudis, intel·ligent, responsable… i no sóc cap d’aquestes coses.
―T’entenc. A mi, quan tenia 14 anys, el meu pare m’obligava a seguir tocant el violí quan sabia perfectament que
no m’agradava.
―Sí, però hi ha una petita diferència: el teu pare va fer bé de no deixar-te abandonar, però tots sabem que jo no
acabaré de “concertino” a la filharmònica de Berlín.
Se’m va escapar el riure. Aquella jove era més normal del que m’esperava. Era com qualsevols adolescent, però ja
no tan adolescent. M’agradava conversar amb gent de la meva edat, ja que no tenia gaires amics.

37
Aquell dia encara no havíem començat la classe, però no passaria res per xerrar una estona.
―Vaig al lavabo un moment, vés traient el violí― vaig dir a la Caterina.
―D’acord.
Tota la casa era luxosa, una mica clàssica, però bonica per al meu gust. A la pica del lavabo, hi havia sabonets de
tots els colors.
Al tornar a la sala on hi havia la Caterina, vaig veure que encara no havia tret el violí. Vaig agafar la meva funda,
la vaig obrir, i en vaig treure el meu estimat instrument, aquell que m’havia acompanyat la major part de la meva
vida, gràcies al qual havia arribat tan lluny: a ser un músic de veritat. També vaig treure el meu potet de resina, el
vaig obrir. M’agradava l’olor de resina, o potser era que ja hi estava acostumat de tants anys. Vaig començar a fer
lliscar el arquet per damunt de la resina, veient com sortia aquell polsim. Feia una olor diferent, vertaderament
estranya. Em vaig estranyar encara més al veure que la resina havia canviat de color. Abans de dir cap paraula, ja
em començaven a tremolar les cames, hi veia en blanc i negre. Anava caient lentament a terra, no podia parlar
ni moure’m. L’última imatge que vaig veure abans de caure inconscient va ser de la Caterina, mirant com queia a
terra amb mitja rialla a la cara.
Sabia que m’havia desmaiat, però era molt estrany perquè hi podia sentir. Sentia els passos de la Caterina ca-
minant pel meu voltant. Com havia succeït? No ho sabia. Però llavors em vaig recordar de la resina. És clar! La
Caterina m’havia enverinat amb l’olor de la resina. Ara que em començava a caure bé. Intentava moure les cames
i els braços, també la boca per dir alguna paraula, però era inútil. De sobte, vaig sentir una veu desconeguda.
―“Bravíssima!” Una actuació esplèndida! Les meves sinceres felicitacions.
―L’he mort?― va preguntar la Caterina.
―No, no pas. Està mig viu, mig mort.
―Com vols dir?
―Ai, Caterina, que ingènua ets! El verí de la resina no és mortal, només l’ha deixat paralític total, menys el cer-
vell.
―Vols dir que ara ens està escoltant? –va dir ella.
―I tant que sí! Ara mateix pot presenciar una… mitja mort. Sap que l’has enverinat, que ets una persona molt
falsa i no tan ximpleta com la gent es pensa que ets al veure’t a primera vista.
―Vas dir que es moriria! Ets un psicòpata, ara l’enterraran viu! –va dir la Caterina desesperada.
―Rectifico, mig viu…
―Ets una mala persona. M’has enganyat, assassí!
―No oblidem que aquí la assassina ets tu.
Vaig sentir com la Caterina s’acostava al meu cos immòbil, que jeia en aquell terra tan fred.
―Víctor, escolta’m, ho sento molt.
―És inútil, germaneta. Ara, gràcies a tu, tinc la plaça assegurada a l’OBC. M’he lliurat de la competència. T’estaré
tota la vida agraït― va dir la veu maliciosa.
―Ets una persona repugnant! No et mereixes la plaça, no et mereixes la confiança que t’he donat i ni tan sols et
mereixes viure!― va dir escridassant-lo amb llàgrimes als ulls.
Sentia com uns passos sortien de l’habitació, tancaven la porta i tot es quedava en silenci. De sobte, una mà tre-
molosa i freda va tocar la meva cara.
―Jo t’he matat, ho sento! –va dir la Caterina plorant desconsoladament.
Si hagués pogut parlar, no sé pas què hauria dit, suposo que m’hauria quedat en blanc. Desgraciadament, no po-
dia parlar, ni moure’m, ni fer cap moviment. Però sí que podia escoltar i en el meu cor sentia l’angoixa més gran
del món.
I aquesta és la meva història, que malauradament, encara no s’ha acabat, ja que ara mateix estic en un cotxe
funerari dins d’un taüt ple de flors, desitjant en tot moment que algú em tregui d’aquí.
Laia Tamarit (2n ESO)
Premis Sant Jordi

38
Premis Sant Jordi
retorn al passat
Tots els contes comencen amb “hi havia una vegada” o “fa molt de temps”. Doncs el que us vull explicar va passar
no fa gaire; tampoc no va transcórrer en un país llunyà, sinó a la Segarra.
Era un dia assolellat en plenes vacances d’estiu. Feia xafogor, així que vaig decidir anar a refrescar-me a la vora del
riu Ondara. En arribar a la font de Fiol, em vaig asseure a l’ombra d’una olivera. Allí a prop hi havia un pagès que
treballava la terra. Aquell home no feia servir els estris que els meus avis m’havien ensenyat a casa seva, utilitzava
màquines; unes grans màquines, tan grans que em feien por!!!! Jo anava observant una per una aquelles eines tan
estranyes i no trobava l’arada, l’aixada, el corró, la falç ni la forca.
A poc a poc, els meus ulls s’anaven tancant i, endormiscada en els meus somnis, va aparèixer aquell mateix pagès
amb un barret de palla al cap, segant el blat amb la falç. Quina sorpresa!!!!!
Com que el sol apretava, vaig decidir tornar cap a casa perquè aviat seria l’hora de dinar. En arribar, vaig tenir un
gran esglai en veure que el carrer no estava asfaltat i, encara pitjor, la meva casa havia desaparegut. I no només la
meva, sinó que no hi havia cap casa en aquell carrer; no hi havia cap senyal de vida.
Quan vaig mirar al meu voltant, vaig veure el campanar!!!! No entenia res. Almenys alguna cosa continuava al
mateix lloc. Em vaig dirigir caminant cap a l’Església de Santa Maria i, en arribar al carrer Major, vaig veure molta
gent passejant amb vestits molts foscos , els homes amb gorra i les dones amb faldilles llargues. Tothom tornava
del mercat carregat amb cistells plens d’ous, farina, llet, pa i verdures. No hi havia cotxes, sorolls ni fum… La gent
es veia alegre i somrient.
En aquell instant vaig entendre on era i en quin temps em trobava. Ara entenia tot el que m’havien explicat els
meus pares, ara comprenia com havien viscut la seva infància.
No sé de quina manera em va venir al cap una gran idea: vaig pensar que seria molt emocionant comprovar com
era la casa dels meus avis en aquells temps, era el número 24 de la Raval. Tot pujant per les escales, em vaig
trobar una neneta amb trenetes que jugava amb unes nines de paper. Llavors vaig recordar que, a la meva mare, li
encantaven les nines de paper. No m’ho podia creure: era la meva mare!!!
El carrer estava ple de nenes saltant a la corda, i nens anant amb bicicleta… Ara sabia què era viure en un lloc on
se sent cantar els ocells i on l’aire és més pur. Llavors vaig pensar que ara els nens es queden a casa jugant amb les
consoles i que, al carrer, només hi ha quatre vianants i una gran multitud de cotxes.
En arribar la tarda, tot passejant, vaig passar per davant del que semblava una escola. En espiar per la finestra,
vaig veure que els nens i les nenes estaven separats. A cada classe hi havia molts més nens dels que hi ha ara,
tots anaven vestits igual i la cosa que més impressió em va fer va ser que tothom parlava en castellà i, a la mestra,
l’anomenaven “señorita”. No vaig tardar gaire estona a identificar el meu pare: era fàcil de diferenciar perquè era
el més alt.
Aquell passeig havia estat del tot emocionant, però era l’hora de tornar a casa, de tornar a la realitat. Tenia un
gran problema, i és que no sabia com despertar-me. Vaig pensar que el millor seria adormir-me una altra vegada i
així ho vaig fer.
Em va fer la sensació que, en aquell temps, la gent es conformava amb el que tenia, s’ajudava entre si, era més
lliure i sobretot era molt feliç.
En aquell somni, vaig aprendre que no podem tornar al passat, però sí que podem aprofitar l’experiència del pas-
sat per millorar el futur.
Marta Aldomà (1r ESO)

39
Premis Sant Jordi
2n cicle d’ESO
1r premi
els colors del cel
Hi havia una vegada una nena que es deia Mel. El seu gran somni era saber tots els secrets que el cel amagava. Es
passava el dia estirada sobre la gespa observant-lo i admirant-lo. Hi havia algunes coses que no aconseguia enten-
dre, com ara el canvi de color. Per què de vegades era blau i d’altres era rosa?
La curiositat de la Mel la va portar a voler construir algun tipus de vehicle que la portés tan amunt com ella feia
temps que volia arribar. Va agafar un paper i un llapis i, al cap d’uns minuts, ja tenia el pla perfecte. Primer va anar
a comprar totes les llaunes de refrescos que va poder i les va unir amb una bona corda. Aquella seria la seva nau.
Va lligar la xapa de totes les llaunes a diferents cordills, tot seguit va agitar la plataforma amb totes les seves for-
ces i, abans d’estirar del cordill per enlairar-se, va anar a buscar una manta i una quants coixins. Finalment, quan
ja estava tot enllestit, va tirar dels fils amb un cop ràpid. La nau va sortir disparada cap amunt deixant un rastre
d’escuma. Si algú la veia des del terra, segur que creuria que era un estel fugaç, va pensar ella.
Va veure com s’allunyava del seu jardí i dels paisatges que a ella tant li agradaven. Tot anava perfectament fins
que la nau va començar a trontollar i finalment es va parar. La Mel es va espantar moltíssim, però va guardar la
calma i va saltar sobre el núvol més proper. La corda de les llaunes va resistir l’impacte, així que la nau va quedar
en perfecte estat. Quan la Mel va estar més tranquil·la, va mirar al seu voltant i no es va poder creure el que veia.
Estava sobre un núvol! Tot era tan preciós… Inclús més del que ella s’havia imaginat. Va començar a córrer per
aquella gran esponja. No podia estar més contenta del que estava. Mirava cap a totes bandes i només podia veure
blau i blanc, blanc i blau. Quan ja va estar esgotada, es va estirar i es va adonar que el cel estava canviant de color,
així que es va donar pressa per treure una de les llaunes de la seva plataforma i va capturar tot el color blau que
va poder. Passats uns minuts, el cel es va tornar rosa i va córrer a agafar el nou color en una llauna diferent. Una
estona més tard, el cel es va apagar i la Mel va començar a tenir moltíssima por: no s’hi veia gens. Va anar palpant
la nau fins que va trobar la manta. Es va estirar i va intentar dormir fins que va tornar a sortir el Sol.
Quan el Sol la va veure allà morta de por, li va preguntar què estava fent. Ella, sense poder mirar-lo als ulls, va
respondre que intentava caçar els colors que hi havia al cel per emportar-se’ls a casa. El Sol es va quedar impres-
sionat de les estranyes idees d’aquella petita, però va continuar el seu lent viatge. Mentrestant, el cel va continuar
canviant. Quan el dia ja s’acabava, la Mel ja havia emmagatzemat tots els colors que hi havia hagut al llarg de tot
el dia. Estava segura que els tenia tots, així que va decidir tornar a casa abans que es fes de nit.
Va recollir els coixins i la manta. Com que no tenia moltes ganes de tornar, va decidir anar a donar un tomb per
aquell preciós espai que, segurament, no tornaria a veure mai més. Va sacsejar la nau i la plataforma va pujar;
però, com que no li quedava suficient refresc a dins, es va estavellar contra la Lluna. Va ser un xoc tan fort que tots
els colors que la Mel havia recollit dins les llaunes van sortir disparats i alguns es van barrejar formant colors nous.
Queien formant una cascada gegantina. Des de la Terra també ho van veure i, meravellats, ho van anomenar Arc
de Sant Martí. Era tot un espectacle de llums i colors. Tot i que era preciós, la Mel se sentia malament per haver
canviat el cel, així que va agafar la manta i, fent-la servir de paracaigudes, va arribar al seu jardí.
De tant en tant, quan el cel es remena, l’Arc de Sant Martí de la Mel apareix i ella, que ja no sent cap culpa pel que
va fer, l’admira estirada a la gespa del seu jardí.
Andrea Vides (3r ESO)

40
Premis Sant Jordi
entre el fang
Estic escalfant. La cursa és a punt de començar. Ja conec a quasi tothom que hi participarà. He corregut al costat
de totes elles. N’hi ha de competitives, n’hi ha de les que diuen que l’únic que importa és participar, i fins i tot n’hi
ha que només es preocupen que la cua de cabells se’ls hi vegi brillant mentre corren; però totes estan més que
entrenades pel que ens espera. Aquesta nit ha plogut, així que els camps estan enfangats i espero no ser jo la que
caigui per una de les pujades.
Ve un senyor i m’enganxa el número a l’esquena. No m’ha deixat l’oportunitat ni de veure quin número seré, però
tampoc m’importa molt. El que més em preocupa és que això és senyal que ja falta poc per començar. Repasso
mentalment el pla que tinc. De sobte, sento el megàfon que anuncia que totes les participants devem anar a la
sortida.
Quan me n’adono, ja estic col·locada a la línia esperant que soni el xiulet. Sento com els ulls de totes les partici-
pants miren només endavant, és el que s’ha de fer, sempre endavant. Es pot palpar la tensió que hi ha, però des
de l’exterior totes semblem tranquil·les i segures.
I comença el compte enrerre. Jo tinc unes ganes immenses de córrer, però sé que encara no ho he de fer. Per algu-
na cosa he pensat el pla, no? Ara l’he de seguir. Sona el xiulet. Primer agafo un ritme constant. No deixo que ningú
m’avanci, però tampoc tinc la intenció d’avançar a ningú ni d’anar primera. Aquesta és la primera part del pla, re-
servar forces. La gent que ha vingut a mirar comença a cridar i, tot i que sé que els crits no van per mi, m’inspiren
confiança i ganes de lluitar.
Quan arriba el torn de les pujades faig passes curtes, però ràpides i amb força. El fang em fa difícil avançar, però
no ho deixo córrer: he vingut aquí per deixar-m’hi la pell. Cada cop que faig una passa, respiro. Agafo aire dos cops
pel nas i el deixo anar dos cops per la boca. Un, un, dos, dos, un, un, dos, dos. És un truc senzill que em va ense-
nyar el meu tiet: respirant d’aquesta manera no em canso tant. Vaig de les primeres i encara em queda molt per
fer.
Començo la segona part del meu pla. Quan tothom ha agafat una velocitat fixa, jo ho aprofito per avançar tan
silenciosament com puc. Això és el que se’m dóna millor, el silenci. Puc estar corrent a dues passes d’algú i que
aquest ni s’adoni que hi sóc. Així que començo a accelerar fins que n’avanço una, i una altra, i una altra fins que
veig la primera. Les que he anat avançant han intentat seguir-me, però havien emprat massa força durant la pri-
mera part.
Vaig quarta i ja som a prop de la recta final, així que ha arribat el moment de la tercera i última part del pla: do-
nar-ho tot. Així que començo a córrer com havia desitjat fer des del començament. Agafo velocitat, sento com si el
meu cos fos una màquina perfecta, com si pogués fer tot el que em proposés. Ja hi sóc, puc veure la meta. Moc les
cames i els braços amb tota la meva força i llavors és quan arribo al meu punt preferit de la cursa: estic darrera de
la primera i ja no em sento les cames, corren soles. És una sensació increïble. Estic al seu costat i la miro de reüll.
Llavors, sense voler-ho, s’encén una ràbia que et fa treure forces de no sé on i voler demostrar que tu pots més.
I el meu cos reacciona a l’ordre que els dono de córrer més ràpid. Sento que estic volant quan creuo la meta la
primera.
Tardo una estona a frenar i, quan ho faig, sento com si em faltés l’aire. Molta gent ve a felicitar-me i jo, vermella
per l’esforç, quasi no puc contestar. Dins meu neixen les ganes de repetir-ho i tornar a guanyar-les a totes. El meu
pla ha sortit perfecte.
Andrea Vides (3r ESO)

41
Premis Sant Jordi
2n premi
i ara em trobava baixant les escales…
I ara em trobava baixant les escales tot de presa, sense saber què em podia trobar a baix. Vaig divisar la porta del
soterrani entre la foscor. En un primer moment, em va semblar un alleujament, però la idea que m’esperés algú
allà baix em terroritzava. No tenia sortida, l’ambient era fred, em va semblar que em sortia baf de la boca, però
no tenia temps per fixar-me en aquestes coses. Vaig haver d’apartar algunes teranyines fins arribar a la porta i em
va sorgir una pregunta: “Havia passat mai ningú per aquí?”. Si ningú no hi havia passat, ningú m’esperava a baix?
I per fi la porta, vella i ronyosa, però entreoberta. La por seguia estant present en tot moment. De l’embranzida
que portava, gairebé caic a terra. Vaig entrar a la sala i, mentre tancava la porta, vaig intentar veure el rostre de la
persona que em seguia, però va ser inútil: la foscor és tan densa que no veig res a un pam de distància. Em costava
recordar com havia arribat fins aquí.
L’ àvia em va despertar molt aviat per al meu gust. No volia aixecar-me del llit, aquell dia no. Aquella data em feia
recordar coses que no m’eren de bon gust.
La meva mare es va quedar embarassada fa tretze anys. En aquell temps, vivia amb el meu pare, eren joves. Jo
vaig ser uns d’aquests que en diuen no desitjats: no havia ni nascut que ja no em volia ningú. Aquell fet inesperat
va fer que el meu pare l’abandonés uns mesos abans de donar a llum. Ella es va quedar sola i, en pic vaig néixer
jo, em va deixar amb els meus avis.
No els he vist mai, a cap dels dos. Amb la “meva mare”, només hi vaig parlar una vegada pel meu sisè aniversari,
per anunciar-me a mi i als meus avis que estava embarassada del meu germà petit, cosa que em va alegrar molt
perquè pensava que, per fi i desprès de tant esperar, formaríem una família amb la meva mare, el meu nou germà
i un pare. Però no va ser així, ella no volia saber res de mi. Els va dir que el pare del meu germà tampoc hi era,
però que ella es cuidaria del nen.
Era petit, però em vaig adonar perfectament de la situació. “Això sí que es començar malament la vida”, vaig pen-
sar sense deixar de plorar i maleir-me per haver nascut. Ningú no m’estimava?
Els meus avis eren les úniques persones que m’havien fet costat. Per a ells, va ser difícil perquè m’havien de fer
d’avis; però, per a mi, eren els meus pares ja que eren les persones amb qui havia passat la meva vida, els que em
van donar un cop de mà quan ho necessitava. Però ells ja eren grans i jo només un nen que no tindria mai una vida
normal, com la que té qualsevol nen.
Aquesta cadena de fets va fer que molt aviat entrés en un lloc d’on era molt difícil de sortir; però, donades les
meves circumstàncies, tant m’era. Elles em van fer oblidar el mal, em van fer fort. Quan les tenia, em sentia la
persona més afortunada del món. Ja no m’interessaven els estudis, ni el que em pogués passar; només sabia que,
d’aquella forma, el temps passava més ràpid i no em calia preocupar de res del meu entorn.
Fa uns anys vaig haver de parar una mica, el ritme que portava m’estava destrossant el cos; així que vaig decidir de
deixar-ho, ja trobaria algun equivalent a les drogues o això suposava. Tot havia anat tan de pressa, no m’havia ado-
nat que ara ja no tenia els amics de sempre, i que no anava a la mateixa classe. Ara estava rodejat de nois i noies
que no sabien ni escriure, fins que no ho vaig consultar al tutor no em vaig adonar que estava en una classe espe-
cial adaptada per a gent com jo. Gent com jo? De veritat? Les parets de la classe estaven folrades amb l’abecedari
en lletres majúscules i dibuixos de figures geomètriques. Tenim un sol professor i tres assignatures. On havia anat
a parar? Jo no era així, no em mereixia estar allà envoltat d’aquella gent.
Només en aquell moment de lucidesa, em vaig adonar de tot el que havia fet: durant aquell temps, no vaig assistir
a classe durant dos mesos seguits, havia comès delictes menors i devia diners a camells que ni tan sols havia vist.
Va ser com despertar de nou, com si durant tot aquell temps no hagués estat jo qui controlés els meus moviments
ni els meus pensaments. Em vaig adonar de la situació i vaig demanar disculpes als meus avis i a la gent que m’en-
voltava. Tornaria a començar una vida nova, sense drogues. Basada en els estudis i l’autocontrol.
L’abandonament ja era cosa passada. Sí que és cert que, en recorda-ho, m’entristia una mica, però ho donava per
superat. Vivíem feliçment en una casa llogada al costat de la via del tren. De vegades, el soroll era una mica mo-
lest; però, com que no acostumava a passar mai, no era un inconvenient.
Van passar pocs anys i, després de molt esforç, vaig aconseguir acabar la meva formació d’estudis bàsica. Uns anys
fabulosos, havia recuperat l’autoestima, tenia nous amics i em van traslladar a la classe gran amb la gent del meu
nivell. Tot sortia massa bé, semblava que no podia ser.

42
Premis Sant Jordi
Ahir el tren va portar un regal inesperat. Em vaig quedar petrificat, no vaig saber reaccionar davant d’ells. Tres ho-
mes amb cara de pocs amics van picar a la porta de casa nostra reclamant uns diners que, segons ells, jo els devia.
M’hi vaig negar rotundament. Les coses m’anaven bé; per què passava ara això? Van treure una petita navalla que
va fer que tanqués la porta i sortís corrent carrer amunt. Com no era d’estranyar, em van seguir.
He corregut tota la nit, sóc en una carretera secundària i no crec que passin molts cotxes en aquestes hores. Per
a la meva salvació, he vist una casa o un refugi al mig d’un camp. Hi he entrat, m’he assegut al terra; em pensava
que allà estava segur, però no era així. He sentit com aquells homes s’aproximaven a la casa amb gossos i llan-
ternes, m’he espantat molt i he trobat una porta, i hi he entrat. Ells ja eren a dins, encara estava patint més. Els
reflexos de les llanternes es projectaven a les parets d’una forma terrible.
I ara em trobo baixant les escales tot de pressa. Per fi la porta, vella i ronyosa, però entreoberta. La por segueix es-
tant present en tot moment. De l’embranzida que porto, gairebé caic al terra. He entrat a la sala i, mentre tancava
la porta, he intentat veure el rostre de la persona que em seguia, però ha estat inútil: la foscor és tan densa que no
veig res a un pam de distància. Em costa recordar com havia arribat fins aquí.
He tancat la porta, i he aguantat el pany amb les mans. Ja estaven baixant. La tensió i la por han pogut sobre mi i
m’he desmaiat amb la mala sort que, en caure, el cap m’ha quedat al costat de la porta i, quan l’han obert, m’han
obert.
La por em tenia tan encegat que no em vaig adonar que els que em perseguien veritablement eren dos policies
que havien passat i, en veure’m que necessitava ajuda, havien vingut a socórrer-me.
Ara ja era tard: el meu cos sense vida aparentment, estava al terra d’aquella sala envoltat d’una densa taca de
sang.
Nídia Fernández (3r ESO)
Batxillerat
1r premi
Com quan la teva vida sona en un tocadiscos
L’altre dia buscava per les golfes de casa uns mitjons que, als meus néts, els havia vingut de gust amagar; són el
que no hi ha… I, qui ho hauria de dir que, buscant i remenant, vaig trobar l’objecte més apreciat que vaig deixar
abandonat per un trist motiu, i és que no ho podia creure, era el meu vell tocadiscos! L’andròmina que m’havia fet
somiar tants cops, m’havia transportat a altres móns amb el seu so agradable, l’aparell capaç d’animar-me, d’en-
tristir-me, de fer-me emocionar i de entendre’m com mai ningú havia fet abans, i el més important, de descriure la
meva vida com ni jo mateix podia fer.
Estava ple de pols, i perdut enmig d’un mar d’antigalles. Vaig agafar-lo i el vaig portar cap al menjador. Després
de netejar-lo, vaig estar més de mitja hora mirant-lo; crec que m’estava parlant, i no, no estic boig. No em parlava
amb paraules, ni amb mirades, ni amb moviments, però em parlava… Va explicar-me com va ser tot des del dia
que el vaig conèixer fins avui. No sabia què fer, em sentia tan, però tan bé… Em demanava que l’utilitzés! Em vaig
aixecar i vaig dirigir-me a l’habitació, vaig obrir l’armari de sobre la calaixera i dins d’ell vaig trobar la meva caixa, sí,
la meva. El meu bagul dels records, on solament guardo els objectes que només tocant em recorden escenes de la
meva vida passant per davant meu, com si d’una pel·lícula es tractés.
La vaig obrir. Estaven allà, tal i com els havia deixat l’últim cop… Els meus discos de vinil, també coneguts com LPs.
Era tot tan surrealista, semblava un somni! No m’hagués imaginat mai que els tornaria a treure un dia així, perquè
sí. Els vaig agafar i els vaig portar al menjador, on el tocadiscos m’esperava. Vaig agafar el primer del munt, el meu
primer disc. El meu apreciat “Babylon by bus”, del Bob Marley, mare meva! Com si fos ahir el dia en què el meu
pare em va donar diners i vaig sortir a corre-cuita de casa per arribar abans que ningú a la botiga, i per fi em sentia
important, tenia un disc! Amb ell, vaig poder entrar a molts llocs dient: “Ei, porto música de la bona, l’última ten-
dència”, i era meva, em sentia el rei.
Vaig continuar per la següent, “Manish Boy”, dels Rolling Stones, era un somni, descrivia la meva adolescència a la
perfecció! Un nen amb aires d’home, que té ganes de fer-se gran… Recordo quan em va sortir barba, el primer cop

43
Premis Sant Jordi
que em vaig afaitar, el primer cop que em sentia atret per una noia, la primera nit de festa…
A continuació, un disc increïble, considerat el millor dels temps: “Sergeant peppers and lonely hearts club band”
dels Beatles. Un disc perfecte, excel·lent; bé, per això està considerat el millor, oi? Doncs sí, l’escoltava i, a la vega-
da, intentava ballar, ja que ara em comença a costar: això de l’edat és fumut.
I què més vaig trobar? La cançó de la meva boda, renoi… “Love me tender”, del senyor Elvis Presley. Ho recordo
perfectament, al mig del restaurant, quan van apartar taules i cadires, ballant-la amb la meva dona, estava pre-
ciosa aquell dia… De fet, aquell i tots, però era un dia especial. Al mig de la multitud, com si no hi hagués ningú,
nosaltres dos apassionats com si s’hagués d’acabar el món, em vaig posar a plorar… Per què ja no hi era? Maleït
càncer… Et vas emportar la meva dona al cel sense que ella t’hagués fet res, i jo… Per què no podria haver-lo tro-
bat dos anys abans el tocadiscos? Ara l’estaria ballant amb ella, els dos feliços… Ja no hi és… L’estimava, l’estimo.
Vaig canviar de cançó perquè ja em veia a venir que faria un mar d’aigua salada si l’escoltava massa estona.
Aquí, aquí ja va ser quan vaig pensar que havia d’apartar el tocadiscos… “Hurricane”, del Bob Dylan… El meu llui-
tador preferit, era tan, tan bo. Ho guanyava tot, totes les lluites, però… racisme va ser? Acusar-lo de violació, sent
innocent, només perquè no guanyés més… L’enveja fa mal, molt mal, condemnar-lo a cadena perpètua, deixant-lo
podrir fins la mort… A ell! El millor… No ho vaig poder entendre mai. I després, al posar la cançó al vell tocadiscos,
em vaig enfadar. Era tan trista i tan maca que no vaig poder més, “el món era injust” vaig pensar en aquell mo-
ment, vaig tirar el tocadiscos al terra i vaig dir: “Mai més, mai més el tornaré a tocar, perquè soni aquesta cançó
tan trista, mai més!” I el vaig deixar al costat de la taula tirat, deixant que passés el temps…
Però, tenia un record al bagul que encara havia de viure. El vaig deixar allà amb l’esperança de poder escoltar la
cançó que em tocava escoltar en aquell moment, de, com he dit abans, el millor disc de tots els temps: “Sergeant
peppers and lonely hearts club band”. La cançó s’anomenava “When I’m 64”. I quants en tenia jo ara? Seixanta-
quatre, ni un més ni un menys. Aquesta era la cançó perfecta per a aquell moment que estava vivint, la meva edat,
envoltat dels meus fills, els meus néts, als quals he d’agrair tota aquesta estona amb el tocadiscos, els estimo.
Quan vinguin, els ensenyaré tot això i totes aquestes cançons, els explicaré el que signifiquen per a mi, i els dema-
naré que, quan jo ja no hi sigui, en tinguin cura com ara tenen cura de mi.
I després de tota aquesta pila de records, podríem dir que en una hora havia viscut tota la meva vida de nou. De-
cididament no penso tornar a portar el tocadiscos a les golfes mai més. Tot al contrari, l’utilitzaré cada dia perquè,
al cap i a la fi, la música fa ballar l’ànima, fa que experimentis emocions que mai no havies trobat dins teu, et fa
sentir especial. Personalment, crec que, sense la música, no seríem com som, no faríem el que fem. Per això, la
meva conclusió és que no la vull tornar a apartar de la meva vida.
Sergi Bové (1r Batxillerat)
2n premi
Recuerdos de un hombre
Era un hombre alto, robusto y fuerte. Tenía la misma cantidad de fortaleza que de bondad. Nunca parecía enfa-
darse y, cuando lo hacía, era porque había ido guardando para sí mismo sus enfados y llegaba un punto en que
explotaba sin previo aviso; y lo hacía de manera desordenada, sin poder explicar qué le pasaba. Estaba claro que
la comunicación verbal no era su fuerte; sin embargo, su cara reflejaba una bondad propia de la infancia y sus
caricias estaban cargadas de humanidad. En realidad, nunca había dejado de ser un niño. Por muchos años que
hubieran pasado, su mentalidad era la de un niño que quiere ser siempre querido y protegido.
Había trabajado en el campo desde pequeño; de hecho, había nacido en una casa de campo, rodeado de anima-
les y trabajo duro por todas partes. Su infancia se reducía a escasos recuerdos de sus múltiples cacerías, siguiendo
siempre a un tío adulto que le enseñaba los secretos de la caza. También estaban presentes los recuerdos de los
muchos trabajos que, desde muy pequeño, realizaba en el campo, arando con animales de tiro, regando los cam-
pos en noches de frío intenso, al abrigo de alguna espuenda.
Me gustaba escucharle cuando hablaba de su paso por la escuela. Recordaba lo bien que se le daban las ma-
temáticas, así como un maestro que tuvo, que le enseñó los números quebrados ¡Lástima que sólo pudiera
asistir unos meses! No era una prioridad la formación en aquella época; sin embargo, un par de brazos fuertes sí
que eran vitales para la economía de una casa de campo.

44
Premis Sant Jordi
Cuando lo conocí ya empezaba a andar con paso lento y cansado, su pelo era blanco ceniza y su cara estaba surca-
da por profundas arrugas. Eran el paso del tiempo y los esfuerzos sufridos que habían dejado huella en su cuerpo.
Me gustaba peinar su pelo de algodón, asearlo y pulirle las uñas. Él se dejaba hacer y, agradecido, me miraba con
una sonrisa. Era nuestra manera de comunicarnos. Yo lo mimaba y él se dejaba, igual que un niño.
Cuando lo iba a ver, se desvivía por darme golosinas y cosas buenas para comer. Quería demostrar lo mucho
que me quería. Mientras duraba mi visita, me ofrecía todo tipo de cosas y se desvivía por complacer cualquier
pequeño deseo que yo lo pedía. Tenía la necesidad de ser servicial y amable con su familia hasta el punto que
sacrificaba sus propios deseos para servir a los demás. No sabía decir no a nadie y este hecho también le había
complicado la vida en más de una ocasión.
Han pasado algunos años y lo que más recuerdo de él son las horas que pasamos juntos, cuando él escuchaba mis
historias, jugaba conmigo dejándose hacer cualquier cosa, sin poder negarse a cualquier capricho mío, como el día
que le corté el pelo. Aún puedo oír a mi abuela reprochándole por qué se lo había dejado hacer. Está claro que la
paciencia y el amor hacia sus hijos y nietos fue su gran virtud.
Su cariño y amabilidad siempre me acompañarán como parte de la herencia que ha dejado en mí.
¡Gracias por haberte conocido!
Andrea Portella (2n Batxillerat)

45

Només hem publicat una portada, però en teníem més:
Disseny: Ariadna Hernández Disseny: Aroa Galeano
Disseny: Iris Vergé Disseny: Souad Al Mesbashi

Punt de mira (núm. 37)

About This Presentation

Slide Content

Tags

Categories

Download

Quick Actions

Statistics

Related Slideshows

Punt de mira (núm. 37)

About This Presentation

Slide Content

Slide 1

Slide 2

Slide 3

Slide 4

Slide 5

Slide 6

Slide 7

Slide 8

Slide 9

Slide 10

Slide 11

Slide 12

Slide 13

Slide 14

Slide 15

Slide 16

Slide 17

Slide 18

Slide 19

Slide 20

Slide 21

Slide 22

Slide 23

Slide 24

Slide 25

Slide 26

Slide 27

Slide 28

Slide 29

Slide 30

Slide 31

Slide 32

Slide 33

Slide 34

Slide 35

Slide 36

Slide 37

Slide 38

Slide 39

Slide 40

Slide 41

Slide 42

Slide 43

Slide 44

Slide 45

Slide 46

Slide 47

Slide 48

Slide 49

Slide 50

Slide 51

Slide 52

Slide 53

Slide 54

Slide 55

Slide 56

Slide 57

Slide 58

Slide 59

Slide 60

Tags

Categories

Download

Quick Actions

Statistics

Related Slideshows

Pray For The Peace Of Jerusalem and You Will Prosper

Don_t_Waste_Your_Life_God.....powerpoint

VILLASUR_FACTORS_TO_CONSIDER_IN_PLATING_SALAD_10-13.pdf

Fertility awareness methods for women in the society

Chapter 5 Arithmetic Functions Computer Organisation and Architecture

syakira bhasa inggris (1) (1).pptx.......