Classe 2 (25) (1)hguhibbohmavro ipfon.ppt

ppt de macro upf

1. Grau en Economia UPF
2025/26
Fonaments d‘Economia
Pública
Javier Garcia-Arenas
Materials de Guillem López i Casasnovas
TEMA 1
Fallida de mercat

2. Aquestes transparències es basen fonamen-
talment en els llibres de text citats a baix.
Contenen traduccions literals de definicions i
passatges de text d’aquests llibres.
•Albi, Emilio et al. 1994. Teoría de la Hacienda
Pública. 2a ed. Barcelona: Ariel
•Stiglitz, Joseph E. 1999. Economics of the
Public Sector. 3rd ed. New York: Norton
Fallades de mercat

3. El paper de l‘estat en l‘economia
•Perspectiva llibertària del dret natural:
l‘estat ha de limitar la seva actuació a
garantir els drets de vida, de llibertat i de
propietat.
•Ideologies col.lectivistes: justifiquen tota
intervenció – fins i tot limitacions de la
llibertat i del dret a la propietat – que
augmenti la seguretat econòmica i el
repartiment igualitari dels béns conforme a
les necessitats de cada membre.

4. •Entre aquests dos extrems trobem les
teories social-liberals, inspirades en el
respecte a la soberania de consumidor i
productor, però que limiten i a la vegada
justifiquen la intervenció pública
condicionant-la a un augment del benestar
social.
Aquesta perspectiva, que subordina tot
dret absolut al criteri concret del benestar
social, és la més àmpliament acceptada
entre els economistes i també en l’opinió
pública.

5. La soberania de consumidor i productor es
manifesta en una confiança fonamental en
el mercat com a mecanisme d’assignació
de factors de producció i de bens i serveis
de consum final.
Únicament en el cas que l’economia
capitalista o de mercat produeixi
assignacions deficients des del punt de
vista del benestar social, les teories social-
liberals preveuen la intervenció de l’estat
com a correctiu.

6. Els instruments de la
intervenció pública

7. La intervenció pública
•Tots els casos en què no es compleixen
els supòsits del 1r teorema, en principi,
justifiquen la intervenció pública amb
l‘objectiu d‘incrementar el benestar social.
•Però alerta! Com veurem, el sector públic
pot no tenir la informació necessària per
tal de dissenyar una política adequada o
pot no tenir els instruments necessaris per
a efectuar aquesta política.

8. Els instruments de la intervenció
pública
1)Estructura legal bàsica. L‘activitat econòmica
seria molt reduïda en absència de tota acció
col·lectiva, ja que en aquest cas sols la força i la
vigilància individuals podrien impedir el robatori
dels mitjans de producció o l’apropriació violenta
dels fruits de l’aportació d’aquests mitjans als
processos productius.
-definir i protegir els drets de propietat
-garantir les condicions competitives bàsiques, com són
les normes sobre contractació, obertura i fallida,
pràctiques monopolístiques i de col·lusió, l’ús
d’informació confidencial

9. 2)Regulació i política de la competència. Contràriament a
l‘estructura legal bàsica, que possibilita el bon funcionament
dels mercats, la regulació serveix per a modificar i
determinar activament l‘activitat econòmica.
-Regulació econòmica: a vegades una estructura de
mercat monopolística és desitjable; però en aquests
casos cal controlar l‘empresa i evitar que demani preus
excessivament alts. Altres exemples: salaris mínims,
quotes de producció o franquícies, regles sobre
pràctiques comercials
-Regulació social: engloba la regulació sanitària, de
seguretat (lloc de treball i producte) i ambiental. Exemples
són les exigències de títols reconeguts per a l‘exercici
professional, normes contra la publicitat enganyosa,
normes reguladores d‘emissions de substàncies
contaminants i de tractament de residus tòxics, afiliació
obligatòria a la Seguretat Social.

10. 3)Finançament. Aquest instrument no té, en primer
lloc, l’objectiu ni d’establir ni de modifi-car el
marc en el qual es desenvolupa l’activitat
econòmica. Intervencions de preus com són els
imposts i les subvencions són instruments que
permeten recaptar recursos per a finançar
l’activitat econòmica del mateix Sector Públic.
Però: la imposició, igual que la regulació,
necessàriament modifica les condicions de
l’activitat mitjançada pels mercats. Per això, els
imposts també permeten controlar i dirigir el
comportament dels agents privats.
Igual que la regulació, els imposts són coercitius. El
Sector Públic, típicament, no finança les seves activitats
recorrent als mercats, sinó que recapta els diners de
manera coercitiva, basant-se en la sobirania fiscal.

11. 4)Producció i provisió públiques. Mentre la
regulació i el finançament alteren l‘assignació
competitiva dels recursos sense eliminar el
sistema de mercat, la producció pública assigna
capital de propietat estatal i empleats públics a
la producció en principi sota un règim de
planificació.
Sovint, però, les empreses públiques són avaluades en
funció de l‘eficiència econòmica. També des del punt de
vista organitzatiu, la producció pública s‘assembla a la
producció privada, sobretot si aquesta última és
reglamentada i subvencionada pel mateix Sector Públic.
El conjunt d’aquests dos tipus d’intervenció s’anomena
provisió pública.

12. Punt apart: classificació de béns i serveis de
provisió pública
–Produccions que no són comercialitzables en el
mercat: defensa nacional, serveis generals de
l‘administració,…
–Béns i serveis reals comercialitzables: educació
pública, serveis postals, sanitat estatal, serveis
de transport i telecomunicacions, alguns
productes energètics,…
–Serveis financers: finançament de la construcció
d’habitatge, agricultura, reestructuracions de
sectors industrials, concessió d’avals i assumpció
de deuda privada,…
–Serveis d’assegurança: jubilació, desocupació,
incapacitat laboral, insolvència d’institucions de
dipòsit, oscil·lacions erràtiques de preus agraris

13. 5)Transferències de renda. Les transferències
monetàries són l‘instrument per excel·lència de
les polítiques redistributives.
-garantia de renda mínima
-programes de Seguritat Social

14. Anàlisi de fallades de
mercat

15. •Suposem que existeix una forta barrera
d’entrada a un mercat, de tal manera que una
única empresa subministra tota l’oferta: una
empresa monopolista.
•Sabem que la condició de primer ordre de
maximització del monopolista és bàsicament
idèntica a la condició d’una empresa
perfectament competitiva, però que, en el cas
del monopoli, l’ingrés marginal no és
independent de la quantitat i igual al preu p, sinó
que és una funció decreixent de la quantitat q.
Cas 1: El monopoli

16. •Sabem que en el cas d‘una corba de demanda
lineal, la corba IMg també és lineal i que, a l‘eix
horitzontal, la intersecció de la corba IMg és a
mitja distància de la intersecció de la corba de
demanda.
•Per simplificar i per diferenciar el cas del
monopoli a causa d‘una barrera d‘entrada del
cas d‘un monopoli natural, suposem l‘absència
de costs fixos i costs marginals constants. En
aquest cas tenim que CMi=CMg.

18. Resultats
•El cost social és causat únicament per la
barrera d‘entrada; si la barrera desapareix,
entraran noves empreses al mercat que
produiran unitats addicionals oferint-les a un
preu inferior. Aquesta pressió competitiva
implementarà el preu i la quantitat socialment
òptims.
•Els tres instruments de regulació, finançament,
producció pública poden, potencialment,
millorar el problema de la ineficiència
econòmica:

19. 1)Producció pública. El sector públic, en principi,
no té l‘objectiu de maximitzar els beneficis. Per
tant, si té la mateixa tecnologia i capacitat de
gestió empresarial que l‘empresa monopolista,
pot nacionalitzar la producció d‘aquest bé i
fixar el nivell de producció eficient.
2)Regulació. Cal diferenciar dos casos: si les
condicions tecnològiques fan més eficient un
sol productor, el sector públic pot reglamentar
o bé la quantitat o bé el preu de venda al nivell
eficient. En cas contrari, pot o bé eliminar la
barrera d‘entrada o bé subhastar una llicència
de producció.

20. 3)Finançament. Diverses formes de subsidis
poden induir el monopolista a produir la
quantitat eficient:
-subsidi d’import fix ABp
mp
c a canvi que el
monopoli vengui X
c unitats al preu p
c
-subsidi per unitat produïda igual a la
diferència entre IMg i CMg en el nivell X
c
•Dificultats de la intervenció pública
–La regulació pateix un problema d’informació:
mentre el monopolista coneix les seves
corbes IMg i CMg, aquestes són, en general,
desconegudes pel Sector Públic.

21. Com que aquestes corbes determinen la
producció eficient, el Sector Públic no coneix
el nivell X
c que cal implementar.
-A més a més del problema freqüent de la
informació deficient del Sector Públic, els
instruments de finançament i de producció
pública (quan aquesta és venuda a preus
públics per sota del cost unitari) són
despeses públiques. Aquestes es financien a
través de la imposició. Com que tota
imposició distorciona decisions econòmiques,
la mateixa intervenció del Sector Public
genera noves pèrdues d’eficiència.

22. Cas 2: El monopoli natural
•El monopoli és anomenat natural quan la
tecnologia té rendiments creixents d‘escala, és a
dir, els costs mitjans són decreixents per a
qualsevol nivell de producció a causa de
l‘existència de costs fixos importants.
Exemples: producció i distribució d‘energia elèctrica,
telecomunicacions, aigua, línies aèries i ferroviàries,
transport públic
•A causa de les particularitats tecnològiques, es
diu que, en el cas d‘un monopoli natural, existeix
una „barrera tecnològica a l‘entrada“.

23. •Els rendiments creixents d‘escala impliquen que
sempre és més eficient tenir una sola empresa
productora ja que dividint la producció entre
vàries empreses es multipliquen els costs fixos.
En el cas d‘un monopoli natural, l‘existència
d‘una sola empresa és una condició necessària
d‘eficiència.
•Les particularitats tecnològiques determinen el
nombre eficient d‘empreses al mercat, però no
canvien el criteri de maximització de beneficis i,
per tant, no eviten la ineficiència econòmica
causada per un nivell de producció insuficient.

25. Resultats
•El problema peculiar del monopoli natural és que
tot preu que permeti al monopolista obtenir
beneficis no negatius, serà sempre superior al cost
marginal.
L‘eliminació del cost social és, per tant, possible
només a un preu per sota del cost mitjà: la
producció eficient implica una activitat
constantment deficitària.
•A part de la necessitat addicional del finançament
de les pèrdues, els instruments que poden
potencialment millorar el problema d’eficiència
econòmica són bàsicament els mateixos que en el
cas d’un monopoli sense barrera tecnològica.

26. 1)Producció pública amb finançament. El Sector
Públic pot establir l‘eficiència econòmica
nacionalitzant la producció d‘aquest bé, fixant
el nivell de producció eficient i finançant les
pèrdues mitjançant ingressos impositius.
2)Regulació amb finançament. Aquí no cal
diferenciar els dos casos de dalt: les
condicions tecnològiques inambíguament fan
que un sol productor sigui més eficient.
Per tant, la política del Sector Públic serà de
reglamentar o bé la quantitat o bé el preu de
venda al nivell eficient i finançar les pèrdues
mitjançant ingressos impositius.

27. 3)Finançament pur. Subsidis d’import fix o per
unitat també induiran el monopolista a produir
la quantitat eficient en aquest cas, si aquests
subsidis compensen adequadament les
pèrdues.
4)Un altre tipus de regulació: la possibilitat de
discriminació de preus i de tarifes de dues
parts.
Existeixen polítiques que indueixen la
producció eficient de l‘empresa (privada o
pública) sense que aquesta hagi d‘operar amb
beneficis negatius.

28. Suposem que els consumidors, a l‘hora de
comprar el producte, han de pagar, a més a
més del preu per unitat, una quota fixa d‘accés
al consum.
Si la suma de les quotes fixes cobreix el cost
fix de l‘empresa i el preu per unitat és fixat al
nivell del cost marginal, l‘empresa opera amb
benefici zero a llarg termini.
Una altra política seria permetre la
discriminació de preus, és a dir, preus
diferents en funció de la quantitat demandada.
•Dificultats de la intervenció pública: La
intervenció, en el cas d’un monopoli natural, té
les mateixes dificultats que en el cas anterior.

29. Cas 3: Els béns públics
Definició. Un bé públic es caracteritza per la
propietat que, una vegada produ ïda una
quantitat G del bé, aquesta pot ser consumida
per tots els individus simultàniament.
Aquesta propietat s’anomena no rivalitat en el
consum.
Formalment, aquesta propietat significa que el
cost marginal de proveir un consumidor
addicional amb el producte és zero.
Exemples: Carretera no congestionada, investigació
mèdica bàsica, defensa nacional, les lleis, les emissions
lliures de programes de ràdio i televisió

30. Una altra característica dels béns públics o no
rivals és important:
Definició. Un bé públic és no excluible quan, a un
cost raonable, no és possible impedir que
consumeixi el bé qui no paga per a ell
(Defensa). Si és possible excloure qui no paga,
el bé és anomenat excluible (Movistar Plus).
La característica de l‘excluibilitat és important
perquè és una condició necessària per a la
implementació de drets de propietat i, per tant,
per a la possibilitat de la provisió del bé a través
d‘un mercat.

31. •Dos comentaris més sobre la excluibilitat:
–La possibilitat o impossibilitat d‘exclusió, més
que una propietat intrínseca dels béns
públics, és una qüestió tècnica que canvia
amb la sofisticació del producte i amb les
innovacions tecnològiques.
–La possibilitat d‘exclusió només garanteix que
el mercat comercialitzarà una quantitat
positiva del bé, però no garanteix una
producció i assignació eficients dels béns
públics.

32. La provisió eficient d‘un bé
públic
•Suposem que existeixen dos individus, A i B, un
bé privat, Y, i un bé públic, G, a l‘economia.
•Com que, per definició, el cost marginal de
proveir un consumidor addicional amb el
producte és zero, si permetem l‘accés al consum
a un nou individu, la seva utilitat augmenta a un
cost zero per a la societat. Per tant, una condició
necessària de la provisió eficient d‘un bé públic
és que ningú sigui exclòs del seu consum.

33. Definició. La valoració marginal social d‘un bé és
la suma de les valoracions marginals relatives
(les RMS) de tots els membres de la comunitat
per a cada unitat de G.
•La condició formal d‘eficiència en la provisió
d‘un bé públic s‘anomena condició de
Samuelson: la relació marginal de
transformació (RMT) ha de ser igual no a la
relació marginal de substitució (RMS) d‘un
consumidor del bé (la seva valoració marginal
relativa del bé), sinó a la valoració marginal
social.

35. •Alerta amb la interpretació de les corbes de
valoració marginal relativa com a corbes de
demanda: la definició de demanda agregada per
a un bé privat és la suma (horitzontal) de les
quantitats demandades individualment (suma
d‘unitats físiques) mentre que aquí, sumem
(verticalment) valoracions marginals relatives.
•La provisió eficient d‘un bé públic es diferencia
de la d‘un bé privat pel fet que aquest exigeix
que tots els individus tinguin valoracions
marginals relatives iguals. En aquest cas els
individus consumiran, en general, quantitats
diferents del bé.
Resultats

36. La provisió eficient d‘un bé públic, en canvi,
estableix un nivell òptim de provisió/consum. En
aquest cas les valoracions marginals seran,
típicament, diferents.
•És fàcil veure que la provisió privada d‘un bé
públic serà ineficient. Cal distingir dos casos:
–el bé és no excluïble: la quantitat proveïda pel mercat
és nul.la.
–el bé és excluïble: la quantitat proveïda pel mercat és
positiva però insuficient per dues raons: a un preu de
mercat p, els consumidors amb valoració marginal
relativa inferior a p no compraran cap unitat. La resta
dels consumidors adquiriran unitats d‘acord amb les
seves valoracions marginals individuals, que, per
definició, sempre són inferiors a la valoració social.

37. •Existeix un instrument teòric que permet al
Sector Públic implementar la provisió eficient
de béns públics: els preus personalitzats o
preus de Lindahl.
Si l’administració coneix les corbes de
valoració marginal relativa de cada individu,
pot demanar com a preu de consum la
valoració individual de G
*
a cada individu. Això
estableix eficiència ja que A paga 0T
A, B paga
0T
B i la decisió òptima dels dos és demandar
la quantitat G
*
.
El problema consisteix en el requeriment
d’informació: l’administració pública no coneix
les valoracions individuals.

38. A més, i a diferència d’una discriminació de
preus monopolística, l’administració no té cap
possibilitat d’obtenir aquesta informació a
través, per exemple, d’un procés de
negociació. A causa del problema de l’usuari
gratuït, implícit en la provisió de béns públics,
els consumidors sempre tindran l’incentiu de
revelar una valoració nul·la.
•Per evitar el problema de l’usuari gratuït, cal
deslligar el finançament de la producció del bé
públic de les valoracions marginals.
L’estratègia típica és l’anomenat esquema
planificador: determinar un nivell eficient de G i
finançar la producció d’aquest nivell amb
instruments impositius. Observeu, però, que
aquest esquema tampoc és exempt de
problemes d’informació.

39. Cas 4: Els efectes externs
•La definició del supòsit de rivalitat i
exclusió del primer teorema de la teoria
del benestar diu que cada individu té el
control directe sobre les variables objectiu
de les seves decisions econòmiques.
•Generalment, però, les decisions d‘uns
agents econòmics afecten el benestar
d‘altres agents. Com que en una societat
social-liberal les decisions són preses de
manera autònoma, típicament no es
compleix el supòsit.

40. Definició. Aquestes dependències del benestar dels
agents econòmics de les activitats d‘altres agents
s‘anomenen efectes externs o externalitats.
Hi ha vàries classificacions d‘externalitats que en
capten diferents aspectes conceptuals:
-externalitats positives/negatives: l‘activitat d‘un
agent augmenta/disminueix el benestar dels
altres
-externalitats pecuniàries: actuen indirectament,
a través de moviments dels preus de mercat
-externalitats tecnològiques: actuen directament
sobre la utilitat o la tecnologia

41. •Exemples d‘externalitats
–Externalitat pecuniària: Una empresa constructora
augmenta la seva oferta d‘habitatge urbà. Com que
un augment d‘oferta, ceteris paribus, implica una
baixada del preu d‘habitatge, aquesta decisió afecta
negativament altres empreses constructores però
positivament les persones que busquen un pis.
–Externalitat tecnològica negativa: La contaminació de
l‘aire a través d‘emissions de motors de combustió.
Sobretot la persona que viu en una ciutat gran ha de
consumir, vulgui o no vulgui, una certa quantitat
d‘emissions que són causades per decisions d‘altres
individus. Pel deteriorament de la salut o per
molèsties, aquest consum involuntari afecta la seva
utilitat.

42. •Molts efectes externs són consums no rivals (la
contaminació afecta simultàniament a diferents
individus). Això els fa similars als béns públics,
la provisió dels quals pot ser interpretada com a
externalitat. La diferència conceptual, però, és la
voluntat de l‘agent que pren la decisió: en el cas
de l‘externalitat, l‘efecte sobre els altres
individus no és intencionat, mentre que l‘efecte
positiu del consum d‘un bé públic és intencionat.
•La manera més senzilla d‘analitzar externalitats
formalment i gràficament és distingint l‘efecte
privat (benefici o cost) i l‘efecte social d‘una
acció que produeix externalitats.

44. •Els efectes externs tecnològics, que no són
mediats a través del sistema de preus, causen
ineficiències perquè els preus deixen de ser
senyals que internalitzen adequadament totes les
valoracions marginals relatives.
•L‘objectiu de la intervenció pública, per tant, és
aconseguir la internalització de totes les
valoracions marginals rellevants.
Resultats

45. 1)Legislació bàsica: els drets de propietat
individual i el teorema de Coase (1960)
En presència d‘efectes externs, existeix un
marge de benefici per a tots els afectats. Per
això sorgeix la pregunta següent: per què no
negocien els afectats per generar aquest
guany net i poder distribuir-lo entre ells?
El problema comú de totes les externalitats
consisteix en què no hi ha drets de propietat
sobre els béns (o mals) consumits
involuntàriament. La definició de drets de
propietat és una condició necessària de
qualsevol negociació individual i, com hem vist
anteriorment, també d‘una possible assignació
a través d‘un mercat.

46. El teorema de Coase estableix supòsits sota els
quals la definició de drets de propietat és no
només necessària, sinó suficient per a
internalitzar els efectes externs:
Si la informació és perfecta i la negociació entre
les parts no és costosa, l‘assignació de drets de
propietat garanteix la internalització de l‘efecte
extern.

47. El teorema de Coase és un segon resultat teòric
que limita l‘activitat de les institucions estatals
en l‘economia. Sosté que l‘únic tipus
d‘intervenció pública necessària per a
internalitzar l‘efecte extern és definir i
implementar drets de la propietat individual.
L‘aplicabilitat del teorema és limitada, malgrat
tot, a causa dels supòsits restrictius:
-costs de negociació: externalitats tendeixen a
afectar molts individus simultàniament, cosa
que sovint impossibilita la negociació
-disponibilitat d‘informació adequada, ja que
els guanys o costs causats per l‘efecte extern
són privats

48. 2)Regulació: els problemes associats amb
l‘establiment de drets de propietat en el cas
d‘efectes externs impossibiliten, típicament,
aquest instrument d‘internalització. Una
alternativa molt freqüent en la pràctica és la
regulació a través de normes legals.
En l‘exemple d‘emissions tòxiques en els
processos de producció, si només hi ha una
sola empresa, sabem que l‘administració pot,
indistintament, regular o bé la quantitat del bé a
X
e
(el preu final se situarà entre P
h
i P
e
) o bé el
preu a P
h (≠ P
e: alerta amb els efectes
redistributius!). Alternativament, és sovint
possible de mesurar directament les emissions
associades a la producció del bé X; en aquest
cas, l‘administració també pot fixar la quantitat
de les emissions.

49. A part del problema conegut d‘informació (la
regulació eficient requereix conèixer la quantitat
eficient del bé produït, X
e
, o de les emissions
associades a la producció de X
e
), la regulació
d‘efectes externs té dues complicacions:
-Si hi ha més d‘una empresa produint el bé X, en el
cas dels efectes externs no és igual (com ho és, per
exemple, en el cas de la (de)regulació d‘un mercat
monopolista), quina empresa produeix quina
quantitat. A l‘administració pública, en aquest cas, li
cal saber les quantitats eficients de cada una de les
empreses productores de X.
-En el cas d‘externalitats positives, en el qual la
regulació no ha de limitar la producció (o el consum),
sinó que ha d‘exigir un nivell de producció (o consum)
més alt, la coerció és sovint molt més difícil.
Exemple: És difícil introduir l‘obligatorietat d‘utilitzar el
transport públic per llei.

50. 3)Finançament: si l‘administració coneix la
quantitat (les quantitats) socialment eficients, li
és fàcil imposar aquestes quantitats a través
d‘imposts individualitzats: un impost per unitat
d‘import igual a la diferència entre el cost
social i el cost privat particular de l‘empresa
(del causant de l‘efecte) al nivell de producció
X
e implica la producció i el consum eficients.
Aquests imposts que internalitzen efectes
externs s‘anomenen imposts pigouvians.
Observeu que, en el nostre cas, l‘efecte
d‘aquest impost no depèn de qui acaba
pagant-lo: l‘empresa emissora o els
consumidors del bé i afectats per l‘emissió.

51. Cas 5: Els béns de propietat
comuna
Definició. Un bé de propietat comuna és un bé o
un factor productiu als serveis del qual tothom hi
té lliure accés.
Exemples: bancs de pesca, devesa (terra de pasturatge)
comunal, l‘aigua dels rius, els animals en estat salvatge
i, en general, els recursos naturals
Formalment, aquests béns poden ser consumits
a un cost zero.
Aquesta propietat implica una fallada de mercat,
ja que els consumidors, a l’hora de decidir sobre
la quantitat consumida, no tenen en compte el
desgastament i l’esgotament del bé.

52. •La definició formal de béns de propietat comuna
i de béns públics és molt semblant. La diferència
conceptual, però, és important ja que la fallada
de mercat, en el cas de béns comunals, és
deguda precisament al fet que aquests béns no
són públics. En un cas, el cost zero d‘adquisició
es deu a l‘especificació legal dels drets de
propietat; en l‘altre cas, el cost zero de provisió
a les propietats tècniques del bé. Els béns de
propietat comuna són béns rivals, la utilització
dels quals disminueix la quantitat i/o qualitat
disponible pel consum dels altres.
El problema consisteix en què, com que són de
tothom, ningú no paga per a la seva adquisició i,
per tant, no hi ha cap preu que reflecteixi
adequadament la seva escassesa. Això provoca
una sobreexplotació ineficient.

53. Un model senzill
•Considerem el cas d‘un banc de pesca al qual
tenen accés tots els pescadors.
•Existeixen h empreses pesqueres, cada una de
les quals contracta L
h pescadors.
•El volum total de captures, X, és una funció del
nombre total de pescadors
)()(
hLFLFX 
•Suposem que la productivitat del treball és
positiva i decreixent:
.0(.)''i0(.)'  FF

54. •Tots els pescadors tenen les mateixes
possibilitats de captura. Per tant, les captures
totals de l‘empresa pesquera h són
•Finalment, suposem que els mercats de treball i
de peix fresc són perfectament competitius, o
sigui que els preus w i p són donats.
)(LF
L
L
X
h
h


56. Resultats
•La intensitat d‘explotació resultant de la lliure
interacció de les empreses pesqueres al mercat
és ineficient.
La intensitat eficient d‘explotació L* maximitza el benefici
social net pF(L)-wL. Es caracteritza per la igualtat de la
productivitat marginal del treball i el seu cost, el salari.
La intensitat de l‘assignació de mercat a llarg termini L
c

és caracteritzada per la condició de beneficis nuls ja que
beneficis positius incentiven les empreses pesqueres a
contractar més pescadors i a augmentar la intensitat
d‘explotació. Es caracteritza per la igualtat de la
productivitat mitjana del treball i el salari
El supòsit de productivitat marginal decreixent
implica que la productivitat mitjana és sempre
superior a la productivitat marginal. Per tant,
tenim que L
c
>L*.

57. •Òbviament, un acord entre les empreses
pesqueres per reduir l‘activitat d‘explotació
conjunta a L* (per exemple, fixant quotes de
pesca o assignant parcel·les del banc a cada
una de les empreses) soluciona la ineficiència.
El problema, però, consisteix en què aquests
acords són fràgils a causa dels incentius de
cada una de les empreses associades a trencar
unilateralment l‘acord i augmentar el propi volum
de captures.
•En aquest cas, mètodes coercitius de
l‘administració pública poden, possiblement,
millorar l‘assignació de mercat:

58. 1)Regulació del nombre d‘empreses. La
regulació del mercat donant una llicència
d‘explotació a una sola empresa privada
soluciona el problema perquè els efectes
negatius de la sobreexplotació, en aquest cas,
recauen sencers sobre la mateixa empresa.
2)Regulació del volum de captures. La regulació
del volum de pesca (o del nombre de
pescadors de cada empresa) també permet
implementar L*.
3)Finançament. Un impost d’import fix sobre la
producció igual a la diferència entre el
producte marginal i el producte mitjà al nivell
L* també permet establir el nivell d‘explotació
eficient.