Joana Raspall

1. Les paraules Si al bosc tinguéssim set, quina font buscaríem? La de l’aigua més clara, més viva i més brillant. I de l’arbre fruiter, quina peça voldríem? La més madura i dolça, suau al paladar. I quin ramell de flors a l’amor donaríem? El dels colors més bells, més fresc i perfumat. Per als amics i amigues, no triarem paraules entre les més boniques que al món s’han inventat? No volem l’aigua bruta, ni la fruita tarada, ni fer rams d’esbarzers… I en la nostra conversa volem belles paraules i no pas mots grollers. “A compàs de versos”

2. La neu La neu cruix com la rialla, sota el peu enjogassat i feliç de la quitxalla que cap pena no ha tastat. La neu cruix com un gemec, sota el peu de l’home trist que té al front marcat amb séc de dolor, pel mal que ha vist. No és capriciosa, la neu, si gemega i riu alhora; és que té el pes, damunt seu, d’algú que riu o que plora.

3. Si el món fos... Si el món fos escrit en llapis, podria esborrar la lletra que vol ferir, podria esborrar mentides que no cal dir n'esborraria l'enveja que porta mals; n'esborraria grandesa de mèrit fals... Però és escrivint amb tinta de mal color: de color brut de la guerra i del dolor Qui voldria escriure un món més just i net? Potser que tu i jo ho provéssim ben valents, lletra per lletra, des del nostre raconer...

4. Amics De tota la colla són els més amics l’un és nat a l’Àfrica l’altre és fill d’aquí Pell blanca, pell negra… són ben diferents; si només s’assemblen pels ulls i les dents! Parlant amb rialles, mentre van jugant, amb poques paraules sempre s’entendran. Per deixar la “bici” només cal dir: “té” i per regraciar-ho els basta: “molt bé!” Xutar la pilota és com conversar: un peu pot dir: “meva!” o bé: “teva, va!” Quan l’un té moneda per comprar un llamí, tria un tros de coca que es poden partir, que l’altre té boles de banús pintat, i li’n dóna alguna sempre que han jugat. Les places són amples, per als dos amics; i els carrers alegres; i els jardins, bonics… Però, casa seva és un altre món: l’un hi troba els mobles que tan lluents són, l’altre, la màrfega que li fa de llit. Qui sap què somnia, cadascú, de nit! Quanta diferència separa els amics! Els uns són ben pobres, els altres, prou rics… però, al fons, se senten privilegiats: Tots dos tenen mare i són estimats. “Font de versos”

5. ELS LLIBRES Cada llibre té un secret disfressat de blanc i negre; tot allò que et diu a tu un altre no ho pot entendre. Tot allò que et donarà no ocupa lloc, ni pesa, t’abrigarà contra el fred d’ignorància i de tristesa. Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.

6. S ANT J ORDI Pel caminet de vora el riu, tresca que tresca, va galopant un cavaller. Sant Jordi va, Sant Jordi ve! Ha senti dir que hi ha un país plora que plora perquè d'un drac és presoner. Sant Jordi va, Sant Jordi ve! La seva espasa al raig del sol brilla que brilla. -Cercaré el drac i el venceré! Sant Jordi va, Sant Jordi ve! I tot tornant, quan l'ha vençut, dubta que dubta: -Potser aquest drac no és el darrer... Sant Jordi va, Sant Jordi ve!

7. La porta oberta L'abril ens obre la porta d'on té guardades les flors; ha florit la tarongina i les roses s'han desclòs. Una rosa per a tu, una rosa per a mi, una rosa per al núvol que ens ha regat el jardí.

8. LA PONCELLA Veig que encara no ha florit la poncella mig badada. El roser sembla adormit. Potser no ha vingut la fada amb la vareta d'argent que transfigura les coses... Potser no ha passat el vent que sap despertar les roses...

9. VESPRE A ponent, el sol només ha deixat una ratlla lila. Per l'altre costat sota un vel morat la foscor s'enfila. I quan els ocells ja s'han amagat, vola solitari el cec rat-penat.

10. EL BANY La nina de drap que més m’estimava s’ha descolorit perquè l’he banyada. Quan la mare em renta, jo també tinc por que em descoloreixin l’aigua i el sabó. Cada dia ho miro..., però veig que no.

11. LA NIT La nit no m'espanta, que és com llana flonja; m'abraça, i em deixa colgat de tebior. Quan el sol apunta, color de taronja, ella s'acomiada tot fent-me un petó.

12. ELS LLIBRES Arrenglerats en els prestatges semblen soldats o personatges tots enrampats. Si en prens algun veuràs que són una altra cosa. Dintre la mà seran un món que es badarà com una rosa.

13. EL TARONGER S’ha vestit el taronger, amb la flor blanca perfumada; l’aire hi pren una alenada I l’espargeix pel carrer. Sense veure flor ni branca, prop del jardí s’endevina que aquella aroma tan fina ve de l’enllà de la tanca. L’aire revela el tresor. Oh!, riquesa fabulosa! Avui és la flor olorosa; demà, les taronges d’or.

14. La rel La rel de l'arbre no sap que jo li estimo les branques perquè fan ombra a l'estiu, i l'hivern, al foc escalfen; perquè puc collir-hi flors i quan té fruita, menjar-ne. I no li prenc res de franc! que quan està assedegada i els núvols passen de llarg, sóc l'amic que li dóna aigua.

15. Guerra i pau (fragment) El foc i l'aigua han discutit al fons del bosc, per una juguesca. Quan l'una crida, l'altre s'encrespa i deixen l'aire ple de neguit. Tanta cridòria, a què treu cap? Parlen de vents i de flamarades, de llamps, trons i nuvolades Per què es barallen? Ningú no ho sap. Ni l'un ni l'altre no ens ho diran. S'han envestit talment dues feres...

16. ENDREÇA Pujaré al cel blau a collir paraules per una escaleta tallada en el vent. És, cada graó, un manyoc de boira; a cada replà hi brilla un estel. Els cants dels ocells hi fan de barana; aromes de flors hi posen dosser. Espereu-me a baix: tornaré amb les mans curulles de somnis, i us els donaré.

17. Podries… Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre… Un altre país fóra casa teva, i diries “sí” en una altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega… Tindries amics i jocs d’altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut en la selva. Podries llegir contes i poemes o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries…podries… Per tot això, pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.

18. La llengua pròpia Hi ha unes llengües vivents que tothom pot fer seves: com l'alè de la muntanya, com la cançó del mar... Només la veu humana és pròpia de cada home i duu privats missatges que cal saber escoltar. Si no els entenem prou, provem d'endevinar-los; i com si fossin màgics els mots se'ns faran clars. Si amb un granet d'amor jo t'envio paraules, tu, vinguis d'allà on vinguis, si tens cor, m'entendràs.

19. Al lector de poemes Llegeix a poc a poc. El vers té pes i ales; endinsa al fons del cor i forja les sagetes que vencen temps i espai. Respira a poc a poc l’embruix de les paraules, i fes-te’n un tresor de ritme i harmonia que ja no et prendran mai.