La visita d'un inspector

La visita d’un inspector
J.B. Priestley
La visita d’un inspector Pàgina 1

PERSONATGES
Artur Birling
Sybil Birling, la seva dona
Sheila Birling, la seva filla
Eric Birling, el seu fill
Edna, criada
Gerald Croft
Inspector Goole
Tots tres actes, ininterromputs, s'esdevenen al menjador de la casa de la
família Birling a Brumley, una ciutat industrial de les North Midlands, una tarda
de primavera de 1912.
La visita d’un inspector Pàgina 2

ACTE PRIMER
Menjador d'una casa força gran de la rodalia de Brumley, casa que pertany a
un pròsper fabricant. Els mobles són bons i massissos, de l'època. Fa l'efecte
genera de ser una casa rica i molt còmoda, però no gaire íntima ni acollidora.
Si es vol utilitzar un decorat realista, haurà de ser giratori, com ho era quan es
va produir l'obra al New Theatre. Així, durant l'Acte Primer, quan hi fa falta,
queda a primer pla la taula del menjador al centre, i després, a l'Acte Segon,
desplaçant-la, es veu la llar de foc, mentre que a l'Acte Tercer escau posar a
primer pla una tauleta amb un telèfon al damunt, al costat de la llar de foc, i ara
la taula i les cadires queden en segon pla. Als productors que prefereixin evitar
aquesta estratagema, que implica dos moviments d'escenari i uns quants
ajustaments molt precisos de les peces verticals suplementàries, els recomano
que prescindeixin d'una decoració realista, sobretot perquè la taula del
menjador els serà un destorb. La llum ha de ser de color rosat i íntima fins que
arriba l'inspector, i després ha de ser més clara i intensa.
Quan puja el teló, els quatre Birling i Gerald seuen a taula. Arthur Birling és un
cap de taula, la seva dona a l'altre, Eric és al primer pla de l'escenari i Sheila i
Gerald seuen darrera la taula. Edna, la criada, desembarassa la taula, sense
estovalles, de plats de postres i de copes de xampany, etc., i després ho
substitueix per un gerro de porto, una cigarreta i cigarrets. Les copes de vi ja
són a taula. Tots cinc duen roba de nit de l'època, els homes frac i corbates
blanques, no esmòquing. Arthur Birling és un home corpulent, segur de si
mateix, d'entre cinquanta i seixanta anys, que es comporta amb naturalitat,
però que parla amb accent una mica provincià. La seva dona té uns cinquanta
anys, és una dona bastant freda i d'un nivell social superior al del seu marit.
Sheila és una noia guapa, que té prop de vint anys, a qui li agrada molt la vida i
que està bastant animada. Gerald Croft és un xicot ben plantat d'uns trenta
anys, massa viril per ser un dandi però amb molta classe i molt món. Eric
també té prop de vint anys, però no acaba de trobar el seu lloc i és alhora tímid
i enèrgic. Ara acaben de fer un bon sopar, celebren una ocasió especial i estan
satisfets d'ells mateixos.
BIRLING: Que ens portes el porto, Edna? Perfecte. (L'empeny cap a Eric.) T'ha
d'agradar, aquest porto, Gerald. De fet, en Finchley em va dir que és
exactament el mateix porto que li compra el teu pare.
GERALD: Aleshores ha de ser perfecte. El meu pare diu que hi entén molt, en
portos. Jo no hi entenc gaire.
SHEILA: (Alegre, possessiva.) Ja m'està bé que sigui així, Gerald. No
m'agradaria gens que fossis un perfecte expert en portos... un d'aquests vells
de cara morada.
BIRLING: Ep, que jo no sóc cap vell de cara morada.
SHEILA: No, encara no. Però per això tu no ets un expert en portos.
BIRLING: (Nota que la seva dona no n'ha begut gens.) Au va, Sybil, aquesta nit
n'has de beure una mica. És una ocasió especial, ja ho saps.
La visita d’un inspector Pàgina 3

SHEILA: Sí, vinga, mama. Has de beure a la nostra salut.
SRA. BIRLING: (Somriu.) Molt bé, doncs. Només una mica, gràcies. (A Edna,
que és a punt d'anar-se'n amb la safata.) Perfecte, Edna. Quan vulguem el cafè
et trucaré des del saló. Probablement d'aquí a mitja hora.
EDNA: (Sortint.) Sí, senyora.
(Edna surt. Ara tots tenen les copes plenes. Birling els somriu i es relaxa de
manera evident.)
BIRLING: Bé, bé... això m'agrada molt. M'agrada molt. I un bon sopar, Sybil. Ja
li pots dir de part meva a la cuinera.
GERALD: (Educat.) Absolutament de primera.
SRA. BIRLING: (En to de retret.) Arthur, no hauries de dir aquestes coses...
BIRLING: Ah... vinga, vinga... tracto Gerald com si fos de la família. I estic
segur que no es queixarà.
SHEILA: (Amb agressivitat fingida.) Va, Gerald... queixa't!
GERALD: (Somriu.) No m'ha passat pas pel cap. De fet, vull insistir: ara sóc de
la família. Fa molt temps que hi estic posant el coll, no trobes? (Com que
Sheila no respon, insisteix més.) No trobes? Tu ja ho saps, que sí.
SRA. BIRLING: (Somriu.) És clar que sí.
SHEILA: (Mig seriosa, mig juganera.) Sí... excepte l'estiu de l'any passat, quan
mai no venies a veure'm, i jo vinga rumiar què t'havia passat.
GERALD: Doncs ja t'ho vaig dir... estava terriblement carregat de feina,
aleshores.
SHEILA: (Amb el mateix to d'abans.) Sí, això és el que tu dius.
SRA. BIRLING: Va, Sheila, no l'empipis. Quan siguis casada t'adonaràs que els
homes que fan una feina important, de vegades han de dedicar gairebé tot el
seu temps i les seves energies al negoci. T'hi hauràs d'acostumar, com jo.
SHEILA: No crec que m'hi acostumi. (Mig juganera, mig seriosa, a Gerald.) Per
tant, vés amb compte.
GERALD: Sí, sí, ho tindré present.
(Tot d'una Eric fa una riallada. Els seus pares se'l miren.)
SHEILA: (Seriosa.) A veure, què et fa tanta gràcia?
ERIC: No ho sé, de debò. Tot d'una m'han vingut moltes ganes de riure.
La visita d’un inspector Pàgina 4

SHEILA: Vas pet.
ERIC: No, no és veritat.
SRA. BIRLING: Quina expressió, Sheila! De debò que apreneu unes coses, les
noies d'avui!
ERIC: Si et penses que no en sap de millors...
SHEILA: No siguis burro, Eric.
SRA. BIRLING: Va, prou, tots dos. Arthur, i el teu brindis famós?
BIRLING: Sí, i tant. (S'aclareix la gola.) Bé, Gerald, ja sé que has preferit que
només féssim una petita festa familiar. És una llàstima que Sir George i...
hem... i Lady Croft no siguin aquí amb nosaltres, que siguin a l'estranger, però
no s'hi pot fer res. Com ja us he dit, m'han enviat un telegrama molt bonic... no
en recordo cap de tan bonic. No em sap pas greu, que ho celebrem així,
tranquil·lament...
SRA. BIRLING: De fet és molt més bonic.
GERALD: Hi estic d'acord.
BIRLING: I jo també, però els discursos no surten tan bé.
ERIC: (Una mica brusc.) Bé, doncs no en facis cap. Bevem a la seva salut i
enllestim d'una vegada.
BIRLING: No, res d'enllestir. És una de les nits més felices de la meva vida.
Espero que un dia, Eric, quan tu mateix tinguis una filla, ho entendràs. Gerald,
et seré molt franc, no et vull pas enganyar: el teu prometatge amb Sheila és
molt important per a mi. Ella et farà feliç, i estic convençut que tu la faràs feliç a
ella. Ets ben bé la mena de gendre que sempre he volgut tenir. El teu pare i jo
ja fa temps que ens fem la competència, lleialment... tot i que la seva empresa
és més antiga i més gran que la meva... i ara tu ens has unit, i potser s'acosta
el moment en què totes dues empreses ja no competiran, el moment en què
treballaran juntes... per aconseguir costos més baixos i preus més alts.
GERALD: Que rodó! Doncs crec que el meu pare deu pensar el mateix.
SRA. BIRLING: Vinga, Arthur, em sembla que en una ocasió així no hauries de
parlar de negocis.
SHEILA: A mi també m’ho sembla. No està gens bé.
BIRLING: Sí, teniu raó, i tant. Se m’ha escapat. El que sí volia dir és que... que
Sheila ha tingut molta sort... i que tu també has estat un jove molt afortunat,
Gerald.
GERALD: Ja ho sé. Aquesta vegada sí.
La visita d’un inspector Pàgina 5

BIRLING: (Alça la copa.) Doncs ara us desitgem a tots dos, Gerald i Sheila, que
la vostra vida sigui plena d’alegries.
SRA. BIRLING: (Alça la seva copa i somriu.) Sí, Gerald. Sí, Sheila, estimada.
Enhorabona, us felicitem de tot cor!
GERALD: Gràcies.
SRA. BIRLING: Eric!
ERIC: (Força barroer.) Enhorabona! A la salut de l’entranyable Sheila! De
vegades té un caràcter horrorós, però no és mala persona.
SHEILA: Ximple! Jo no puc pas brindar, per mi mateixa. Per què puc brindar?
GERALD: Pots brindar per mi.
SHEILA: (Lentament i seriosa.) Molt bé, doncs. Brindo per tu, Gerald.
(Es miren un moment l’un a l’altre.)
GERALD: (Lentament.) Gràcies. I jo brindo per tu, perquè et pugui fer tan feliç
com et mereixes.
SHEILA: (Intenta dir-ho amb serenitat.) Vés amb compte... que ploraré.
GERALD: (Somriu.) Doncs potser això ho impedirà. (Treu l’estoig d’un anell.)
SHEILA: (Encesa.) Oh, Gerald... l’has dut... és aquell que em volies regalar?
GERALD: (Li dóna l’estoig.) Sí... aquell mateix.
SHEILA: (En treu l’anell.) Oh, és preciós! Mira, mama, oi que és una meravella?
Oh, amor meu... (S’afanya a fer un petó a Gerald.)
ERIC: Ep, no us embaleu!
SHEILA: (Que s’ha posat l’anell i l’admira.) El trobo perfecte. Ara em sento
promesa de debò.
SRA. BIRLING: Com ha de ser, maca. És un anell preciós. Guarda’l bé.
SHEILA: Guardar-lo! No li trauré mai ni un segon els ulls de sobre.
SRA. BIRLING: (Somriu.) Bé, ha arribat en el millor moment. Has estat viu,
Gerald. Ara, Arthur, si no has de dir res més, em sembla que es millor que
Sheila i jo passem al saló i que vosaltres, els homes...
BIRLING: (Força solemne.) Vull dir només una cosa. (S’adona que Sheila
encara admira l’anell.) Que m’escoltes, Sheila? Va per tu, també. Al capdavall
no te’n faig gaire sovint, de discursos...
La visita d’un inspector Pàgina 6

SHEILA: Ho sento, papa. De fet, ja escoltava.
(Se’l mira amb atenció, com tots els altres. Ell els fa esperar un moment.)
BIRLING: N’estic encantat, d’aquest prometatge, i espero que no trigareu a
casar-vos. I vull afegir només una cosa. Avui es diuen moltes bajanades, però
jo, que sóc un home de negocis pràctic, que he d’assumir riscos i saber sempre
què m’empesco, jo us dic que en podeu ben passar, d’aquestes ximpleries
pessimistes. Quan us caseu, ho fareu en un moment molt bo. Sí, molt bo... i
aviat encara serà millor. Com que el mes passat els miners van fer vaga, s’han
dit moltes bestieses sobre possibles problemes laborals. No us hi amoïneu. Ja
hem passat el moment pitjor. Per fi els empresaris ens hem unit per vetllar pels
nostres interessos... i els interessos del Capital..., per protegir-los. I, per tant,
ens espera una època de prosperitat cada cop més gran.
GERALD: Crec que té raó.
ERIC: I la guerra?
BIRLING: M’agrada que m’ho recordis, Eric. És aquí on volia anar a parar.
Només perquè el Kàiser fa un o dos discursos, o perquè quatre oficials
alemanys beuen massa y comencen a dir bestieses, ja se sent qui diu que la
guerra és inevitable. Doncs jo dic que això són... ximpleries! Els alemanys no la
volen, la guerra. Ningú no la vol, la guerra, tret d’alguns homes semicivilitzats
dels Balcans. I per què? HI ha massa cosa en joc, avui dia. Amb la guerra ho
perdríem tot i no hi guanyaríem res.
ERIC: Sí, ja ho sé... però, de totes maneres.
BIRLING: Deixa’m acabar, Eric. Has d’aprendre moltes coses, encara. Parlo
com a empresari viu i pràctic que sóc, i repeteixo que no pot ser, que hi hagi
guerra. El món evoluciona tan de pressa que fa impossible una guerra. Mira
com avancem. D’aquí a un any o dos tindrem avions que ens podran dur a tot
arreu. I mira com progressen els automòbils... cada cop més grossos i més
ràpids. I els vaixells. Fixa’t, la setmana passada un bon amic meu va anar a
veure aquest nou transatlàntic, el Titànic, que salpa la setmana entrant.
Quaranta-sis mil vuit-centes tones..., això aviat és dit. Nova York en cinc dies. I
tots els luxes, i insubmergible, absolutament insubmergible. Us heu de fixar en
això, en fets com aquests, en aquest progrés... i no en quatre alemanys que
diuen ximpleries i quatre alarmistes d’aquí que mouen molt soroll per no res.
Escolteu-me bé tots tres, nois, i recordeu això que ara us diré. D’aquí a vint o
trenta anys, el 1940, per exemple, potser fareu una festa com aquesta..., i
potser tindreu un fill o una filla que es prometrà... i mireu què us dic: aleshores
viureu en un món que haurà oblidat totes aquestes batusses entre capitalistes i
obrers i aquestes petites i absurdes pors que hi haurà guerra. Hi haurà pau i
prosperitat i progrés ràpid a tot arreu... és clar, excepte a Rússia, que sempre
es quedarà enrere, naturalment.
SRA. BIRLING: Arthur! (Fa gestos per interrompre’l.)
BIRLING: Sí, estimada, ja ho sé... parlo massa. Però vosaltres, nois, recordeu
bé això que us he dit. No podem permetre que sempre parlin els mateixos
personatges, Bernard Shaw i H.G. Wells. Els empresaris pràctics també hem
La visita d’un inspector Pàgina 7

de dir-hi la nostra alguna vegada. I nosaltres no fem endevinalles, nosaltres
tenim experiència i sabem de què parlem.
SRA. BIRLING: (S’alça. Els altres també s’alcen.) Sí, naturalment, estimat. Bé,
no entretinguis gaire Gerald. Eric, vine un moment.
(Ella, Sheila i Eric surten. Birling i Gerald tornen a seure.)
BIRLING: Un cigar?
GERALD: No, gràcies. De fet no m’agraden.
BIRLING: (N’agafa un.) Ah, doncs no saps el que et perds. A mi m’encanta,
fumar-me un bon cigar. (Assenyala el gerro de porto.) Serveix-te tu mateix.
GERALD: Gràcies.
(Birling encén el cigar i Gerald, que ha encès un cigarret, se serveix porto i
després atansa el gerro a Birling.)
BIRLING: Gràcies. (En confiança.) Ara que hi penso, m’agradaria parlar-te
d’una cosa... que quedi entre nosaltres... ara que som sols. Sempre m’ha fet
l’efecte que a la teva mare... Lady Croft... tot i que no fa objeccions a la meva
filla... li sembla que no és el millor per a tu, socialment parlant... (Gerald, força
torbat, comença a murmurar per desmentir-lo, però Birling l’atura.) No, Gerald,
no passa res. No la culpis. Ella és d’una vella família noble... terratinents i tot
això... i per tant és del tot natural. Però el que et volia dir és que... que és molt
probable que el meu nou consti a la pròxima llista d’honors. Només em faran
cavaller, és clar.
GERALD: Oh... vaja... enhorabona!
BIRLING: Gràcies. Però encara és una mica d’hora per felicitar-me. Per això,
no diguis res. Però m’han fet una o dues insinuacions. Mira, quan Sa Majestat
ens va visitar fa dos anys, jo era alcalde. I sempre he estat considerat com un
adepte fidel i ferm al partit. Per tant... bé... dedueixo que és molt probable que
em facin cavaller... sempre que fem bondat..., que no ens posin cap plet, i que
no ens fiquem en cap escàndol, eh? (Riu satisfet.)
GERALD: (Riu.) Em penso que feu prou bondat, la vostra família...
BIRLING: A nosaltres també ens ho sembla...
GERALD: Doncs si és l’únic obstacle, em sembla que ja podeu acceptar la
meva enhorabona ara mateix.
BIRLING: No, no, no puc fer-ho. I no diguis res, encara.
GERALD: Ni a la meva mare? Estic convençut que n’estaria encantada.
BIRLING: Bé, quan torni, li pots deixar anar una insinuació. I li pots prometre
que els mesos pròxims procurarem no tenir cap embolic.
La visita d’un inspector Pàgina 8

(Riuen tots dos. Entra Eric.)
ERIC: De què rieu? Que ja us expliqueu acudits?
BIRLING: No. Vols una altra copa de porto?
ERIC: (S’asseu.) Sí, gràcies. (Agafa el gerro i se serveix.) La mare diu que no
ens entretinguem gaire. Però em penso que no hi fa res. Les he deixades que
tornaven a parlar de roba. És ben bé com si les noies no tinguessin roba fins
que es casen. Les dones es tornen ximples, per la roba.
BIRLING: Sí, però tu recorda, fill meu, que per a les dones la roba té una
significació especial. No és tan sols una cosa que et poses i et treus... ni
tampoc és simplement que les embelleixi... és..., és una mena de símbol o de
senyal de la seva categoria.
GERALD: Això és veritat.
ERIC: (Embalat.) Sí, recordo... (Però s’atura.)
BIRLING: I doncs, què recordes?
ERIC: (Confús.) Res.
BIRLING: Res?
GERALD: (Divertit.) Això em fa malpensar.
BIRLING: (S’ho pren de la mateixa manera.) Sí, aquests nois no saps mai amb
què et sortiran, avui dia. Ara tenen més diners i més temps que quan jo tenia
l’edat d’Eric. Ens feien treballar de valent, aleshores, i anàvem sempre
escassos de diners. Però tot i així... de vegades també ens decidíem i ens
sabíem divertir.
GERALD: N’estic segur.
BIRLING: (Solemnement.) Però això és el més important. No us vull fer un altre
discurs, xicots, però és que avui, ara que les coses són molt més fàcils, molts
de vosaltres sembla que no enteneu que un home s’ha de fer sempre el seu
camí... ha de procurar tot sol per ell mateix... i per la seva família, naturalment,
si en té... i mentre faci això no tindrà cap daltabaix. Però de la manera com avui
dia parlen i escriuen alguns ximples, sembla que tothom hagi de procurar per
tothom, com si visquéssim tots barrejats com abelles en una mena de
comunitat eixam, i vinga bajanades. Doncs feu-me cas, nois... Jo ho he après a
la bona i dura escola de l’experiència... l’home s’ha de fer la feina tot sol i
procurar per ell mateix i per...
(Se sent el timbre agut de la porta del carrer. Birling s’interromp i l’escolta.)
ERIC: Truca algú.
La visita d’un inspector Pàgina 9

BIRLING: Ja obrirà Edna. Bé, beu una altra copa de porto, Gerald... i després
anirem a veure les senyores. Així pararé de donar-vos bons consells.
ERIC: Sí, avui n’has fet un gra massa, pare.
BIRLING: És una ocasió especial. I com que estic content, avui sí, he volgut
que us aprofitéssiu de la meva experiència.
(Entra Edna.)
EDNA: Senyor, si us plau, hi ha un inspector.
BIRLING: Un inspector? Quina mena d’inspector?
EDNA: Un inspector de policia. Diu que es diu inspector Goole.
BIRLING: No el conec. Que em vol veure?
EDNA: Sí, senyor. Diu que és important.
BIRLING: Molt bé, Edna, Fes-lo passar. Encén més llums. (Edna encén més
llums i després surt.) Encara pertanyo al tribunal local de justícia. Deu ser
perquè signi una ordre judicial.
GERALD: (Alegre.) Deu ser això. Tret que Eric no n’hagi fet alguna. (Fa un gest
de complicitat a Birling.) Això fora terrible, oi?
BIRLING: (Faceciós.) Molt.
ERIC: (Aspre i amb sensació d’incomoditat.) Ei, què dieu?
GERALD: (Alegre.) Tan sols és una cosa que comentàvem quan te n’has anat.
És broma, vaja.
ERIC: (Encara incòmode.) Doncs tot plegat no em sembla gaire divertit.
BIRLING: (Enfadat, el mira fixament.) Què et passa?
ERIC: (Desafiadorament.) Res.
EDNA: (Obre la porta i anuncia l’inspector.) L’inspector Goole.
(Entra l’inspector i surt Edna, que tanca la porta. L’inspector no cal que sigui un
home gros, però de seguida imposa la seva presència. És un home resolut,
segur de si mateix i d’una mica més de cinquanta anys que porta un vestit
senzill i grisenc de l’època. Parla cautament, amb força, i té el costum
desconcertant de mirar fixament el seu interlocutor abans d’adreçar-li la
paraula.)
INSPECTOR: Senyor Birling?
BIRLING: Sí. Segui, inspector.
La visita d’un inspector Pàgina 10

INSPECTOR: (S’asseu.) Gràcies.
BIRLING: Vol una copa de porto... o una mica de whisky?
INSPECTOR: No, gràcies, senyor Birling. Estic de servei.
BIRLING: És nou, oi que sí?
INSPECTOR: Sí senyor. Fa poc que m’han destinat aquí.
BIRLING: Ja m’ho semblava. He estat conseller municipal molts anys... i
alcalde fa dos anys... i encara sóc membre del tribunal local de justícia... per
això conec els policies de Brumley força bé... i m’ha semblat que no l’havia vist
mai.
INSPECTOR: No, mai, efectivament.
BIRLING: Bé, en què el puc ajudar? Algun problema amb una ordre?
INSPECTOR: No, senyor Birling.
BIRLING: (Després d’una pausa, amb lleugera impaciència.) Bé, doncs, què
passa?
INSPECTOR: Vull una mica d’informació, si no li fa res, senyor Birling. Fa dues
hores una noia ha mort a l’hospital. L’han traslladat a l’hospital aquesta tarda
perquè s’havia empassat una bona quantitat d’un desinfectant molt fort. L’ha
cremada per dins, és clar.
ERIC: (Sense voler.) Déu meu!
INSPECTOR: Sí, ha patit molt. A l’hospital han fet tot el que han pogut, però
s’ha mort. Un suïcidi, naturalment.
BIRLING: (Força impacient.) Sí, sí. Una cosa horrorosa. Però no entenc què hi
ha vingut a fer, aquí, inspector...
INSPECTOR: (L’interromp enèrgicament.) He donat un cop d’ull a l’habitació on
vivia, i hi ha deixat una carta i una mena de diari. Com la majoria de noies que
es fiquen sovint en embolics, feia servir més d’un nom. Però el seu nom
original, el seu nom de debò, era Eva Smith.
BIRLING: (Pensarós.) Eva Smith?
INSPECTOR: La recorda, senyor Birling?
BIRLING: (Lentament.) No... sembla com si recordés haver sentit aquest nom...
Eva Smith... en algun lloc. Però no em diu res. I no veig què hi tinc a veure, jo.
INSPECTOR: Havia treballat a la seva fàbrica.
La visita d’un inspector Pàgina 11

BIRLING: Ah... si? Per això ha vingut? Doncs hi treballen uns quants centenars
de noies, sap, i sempre canvien.
INSPECTOR: Aquesta noia, Eva Smith, no era una noia corrent. He trobat una
fotografia d’ella a casa seva. Potser la hi farà recordar.
(L’inspector es treu una fotografia de la butxaca, de la mida d’una postal, i
s’acosta a Birling. Tant Gerald com Eric s’aixequen per veure la fotografia, però
l’inspector no els ho permet. Queden sorpresos i força enutjats. Birling es mira
la fotografia fixament i reconeix la noia; finalment, l’Inspector es torna a ficar el
retrat a la butxaca.)
GERALD: (Es mostra molest.) Hi ha alguna raó perquè jo no pugui veure la
fotografia d’aquesta noia, inspector?
INSPECTOR: (Fred, el mira fixament.) Potser sí.
ERIC: I jo estic en la mateixa situació, suposo.
INSPECTOR: Sí.
GERALD: No se m’acut cap raó.
ERIC: A mi tampoc.
BIRLING: I jo, si li he de ser franc, penso com ells, inspector.
INSPECTOR: És la manera de treballar que a mi m’agrada. No treballar mai
més d’una sola persona ni més d’una pista alhora. Si no, tot s’embolica.
BIRLING: Ja ho veig. Realment assenyat. (Es mou inquiet i després es gira.) Ja
has begut prou porto, Eric.
(L’inspector observa Birling i ara Birling se n’adona.)
INSPECTOR: Em sembla que ara sí, que recorda Eva Smith, oi, senyor Birling?
BIRLING: Sí, sí que me’n recordo. Era una treballadora meva i la vaig
acomiadar.
ERIC: Per això s’ha suïcidat? Quan va ser, pare?
BIRLING: Calla, Eric, i no t’atabalis. Aquesta noia va marxar de la fàbrica fa
gairebé dos anys. Vejam... devia ser al començament de la tardor de mil nou-
cents deu.
INSPECTOR: Sí. A la fi del mes de setembre de mil nou-cents deu.
BIRLING: Això mateix.
GERALD: Escolti senyor. No prefereix que no m’hi fiqui, jo?
La visita d’un inspector Pàgina 12

BIRLING: No em molesta pas que siguis aquí, Gerald. I estic convençut que a
vostè no li fa res, oi, inspector? Potser primer li hauria de dir que és Gerald
Croft... el fill de Sir George Croft... de Crofts Limited, sap?
INSPECTOR: Vostè és el senyor Gerald Croft?
BIRLING: Sí. Casualment celebràvem modestament el seu prometatge amb la
meva filla Sheila.
INSPECTOR: Ah. Així doncs el senyor Croft es casarà amb la senyoreta Sheila
Birling?
BIRLING: (Somriu.) Espero que sí.
INSPECTOR: (Seriós.) Aleshores prefereixo que es quedi.
GERALD: (Sorprès.) Ah..., d’acord.
BIRLING: (Una mica impacient.) Miri... tot plegat no té res de misteriós... ni és
cap escàndol... almenys per la part que em toca. És una cosa perfectament
clara, i com que va passar fa més de divuit mesos... gairebé fa dos anys... és
evident que no té res a veure amb el malaurat suïcidi de la noia. No li sembla,
inspector?
INSPECTOR: No, senyor. Jo no estic d’acord amb vostè en això.
BIRLING: Per què no?
INSPECTOR: Perquè el que li va passar aleshores potser va determinar el que
li va passar després, i el que li va passar després potser la va conduir al suïcidi.
Una cadena d’esdeveniments.
BIRLING: Sí, vaja... si s’ho mira així, sí que té una mica de raó. Amb tot, jo no
puc admetre que hi tingui cap responsabilitat. Si tots fóssim responsables de tot
el que li passés a tothom amb qui haguéssim tingut alguna relació, fóra
esgarrifós, no troba?
INSPECTOR: Sí, esgarrifós.
BIRLING: Seria una situació insuportable, oi?
ERIC: Caram, sí. Ja ho deies tu, pare, un home ha de procurar per ell mateix...
BIRLING: Sí, bé, però no cal que hi insistim.
INSPECTOR: Insistir en què?
BIRLING: Oh... abans d’arribar vostè... he donat a aquests nois uns quants bon
consells. D’això... aquesta noia, Eva Smith... ara la recordo força bé. Era una
noia viva i bonica... de pagès, suposo... i feia més d’un any que treballava en
un dels nostres tallers. Era una bona treballadora, i tant. De fet, el capatàs em
va dir que estava a punt d’ascendir-la a un lloc que en diem cap d’operaris, al
capdavant d’un grupet de noies. Però a l’agost, quan van tornar de vacances,
La visita d’un inspector Pàgina 13

estaven totes molt inquietes, i tot d’una van decidir demanar més diners.
Cobraven una mitjana de vint-i-dos xílings i sis penics, que no era ni més ni
menys del que generalment paga el nostre ram. Volien que els apugéssim les
primes perquè es poguessin treure una mitjana d’uns vint-i-cinc xílings a la
setmana. Vaig negar-m’hi, naturalment.
INSPECTOR: Per què?
BIRLING: (Sorprès.) M’ha preguntat per què?
INSPECTOR: Sí. Per què s’hi va negar?
BIRLING: Home, inspector, no veig que li hagi de donar explicacions de com
porto la meva empresa. O sí?
INSPECTOR: Miri, potser sí.
BIRLING: No m’agrada, el seu to.
INSPECTOR: Perdoni, però vostè m’ha fet una pregunta.
BIRLING: I abans vostè me n’havia fet una altra, una pregunta totalment
innecessària.
INSPECTOR: El meu deure és fer preguntes.
BIRLING: Doncs el meu deure és aconseguir que els costos laborals no puguin,
i si hagués cedit a les seves exigències de primes noves, els nostres costos
laborals haurien augmentat d’un dotze per cent. Ha quedat satisfet? Per això
m’hi vaig negar. Vaig dir que no podia ni considerar-ho. Nosaltres pagàvem les
primes habituals, i si no els agradava, ja se’n podien anar a treballar en un altre
lloc. Som en un país lliure, vaig dir.
ERIC: No és un país lliure, si no te’n pots anar a treballar en un altre lloc.
INSPECTOR: Això mateix.
BIRLING: (A Eric.) Mira... tu no t’hi fiquis. Encara no havies començat a
treballar a l’empresa, quan això va passar. De manera que van fer vaga. No va
durar gaire, naturalment.
GERALD: No és gens estrany si va ser després de les vacances, no. Devien
tenir les butxaques ben escurades, ja sap com són.
BIRLING: Exacte, Gerald. La majoria les hi tenien. I la vaga també es va
ofegar, al cap d’una o dues setmanes. Una cosa penosa. Bé, vam consentir
que tornessin totes... amb les primes velles... fora de les quatre o cinc que
estaven al capdavant del grup, les que havien començat la gresca. Hi vaig anar
jo en persona i els vaig dir que toquessin el dos. I aquesta noia, Eva Smith, era
una d’elles. Havia dit moltes coses... massa coses... i per tant havia de marxar.
GERALD: Vostè no podia fer cap altra cosa.
La visita d’un inspector Pàgina 14

ERIC: Sí que podia. Se la podia haver quedat en lloc de fer-la fora. Va tenir
mala sort, vaja.
BIRLING: Això són ximpleries! Si no talles en sec aquesta mena de gent, aviat
et demanen la lluna.
GERALD: I tant!
INSPECTOR: Potser sí. Però fet i fet és millor que la demanin que no que la
robin.
BIRLING: (Mira fixament l’inspector.) Com ha dit que es deia, inspector?
INSPECTOR: Goole. G-O-O-L-E.
BIRLING: S’entén bé amb el cap de policia, el coronel Roberts?
INSPECTOR: No el veig gaire.
BIRLING: Potser l’hauria d’advertir que és un vell amic meu, i que el veig
bastant sovint. De vegades juguem plegats a golf a West Brumbley.
INSPECTOR: (Secament.) Jo no hi jugo, a golf.
BIRLING: No m’esperava pas que hi jugués.
ERIC: (Cridant.) Vaja, quina cosa més fotuda, quina pena!
INSPECTOR: No, mai no hi he volgut jugar.
ERIC: No, vull dir això d’aquesta noia... Eva Smith. I per què no podien
demanar més salari, elles? Nosaltres bé demanem els preus més alts
possibles. I no entenc per què se l’havia de fer fora només perquè era una mica
més viva que les altres. Tu mateix has dit que era una bona treballadora. Jo
l’hauria deixat quedar.
BIRLING: (Bastant irritat.) Mentre continuïs tenint el cap ple de pardals, mai no
li podràs dir a ningú que es quedi o que se’n vagi. Ja és hora que aprenguis a
assumir algunes responsabilitats. Sembla que això la vida a les millors escoles
privades i a la universitat no t’ho ha ensenyat.
ERIC: (Malhumorat.) Bé, però a l’inspector no cal que li expliquem tot això, no
trobes?
BIRLING: No veig que li haguem de dir res més, a l’inspector. De fet, jo no li
puc explicar res. Vaig dir-li a la noia que toqués el dos i ella va marxar. Ja no en
vaig saber res més. En té alguna idea, de què li va passar, després? Es va ficar
en algun embolic? Es va dedicar a la mala vida?
INSPECTOR: (Lentament.) No, no es va dedicar exactament a la mala vida.
La visita d’un inspector Pàgina 15

(Ara ha entrat Sheila.)
SHEILA: (Alegre.) Què dieu, de la vida? (S’adona de la presència de
l’inspector.) Ai... perdó. No ho sabia. La mama volia que us preguntés per què
no veníeu al saló.
BIRLING: Vindrem en un no res. Ja acabàvem.
INSPECTOR: Em sembla que no.
BIRLING: (Brusc.) No hi ha res més a dir, ja ho sap. Li ho acabo d’explicar.
SHEILA: De què parleu?
BIRLING: No té res a veure amb tu, Sheila. Vés-te’n.
INSPECTOR: No, esperi’s un moment, senyoreta Birling.
BIRLING: (Enutjat.) Miri, inspector, això ho trobo gratuït i impertinent. Hauré
d’informar de vostè als seus superiors. Ja li he dit tot el que sabia... i no em
sembla gaire important... i no hi ha cap raó que justifiqui que hagi de barrejar la
meva filla en una cosa tan desagradable.
SHEILA: (Entra del tot al menjador.) Quina cosa? Què ha passat?
INSPECTOR: (D’una manera que impressiona.) Sóc inspector de policia,
senyoreta Birling. Aquesta tarda una noia ha begut desinfectant i avui al vespre,
després d’unes quantes hores de patiment atroç, ha mort a l’hospital.
SHEILA: Ai... que horrorós! Ha estat un accident?
INSPECTOR: No. No volia continuar vivint. No ha pogut aguantar més.
BIRLING: Bé, però no em digui que és perquè jo la vaig acomiadar de la meva
empresa fa gairebé dos anys.
ERIC: Potser va començar tot aleshores.
SHEILA: La vas fer fora, papa?
BIRLING: Sí, aquesta noia havia portat problemes a la fàbrica. Jo tenia força
raons.
GERALD: Sí, jo també ho penso. Nosaltres hauríem fet el mateix. No facis
aquesta cara, Sheila.
SHEILA: (Força apesarada.) Perdoneu! Però és que no em puc treure del cap
aquesta noia... ella s’ha matat d’una manera tan horrorosa... i jo era tan feliç,
aquesta nit. Ai, tant de bo que no m’ho haguéssiu dit. Com era? Molt jove?
INSPECTOR: Sí. Vint-i-quatre anys.
SHEILA: Guapa.
La visita d’un inspector Pàgina 16

INSPECTOR: Quan l’he vista avui no era guapa, però ho havia estat... Molt
guapa.
BIRLING: Ja n’hi ha prou.
GERALD: No veig que el porti enlloc, aquest interrogatori, inspector. El que
importa és el qui li va passar d’ençà que va deixar la fàbrica del senyor Birling.
BIRLING: Evidentment. Jo ja ho he insinuat fa una estona.
GERALD: I nosaltres no el podem ajudar perquè no ho sabem.
INSPECTOR: (Lentament.) N’estan segurs, que no en saben res?
(Es mira Gerald, després Eric i després Sheila.)
BIRLING: Que insinua que algun d’ells en sap alguna cosa, d’aquesta noia?
INSPECTOR: Sí.
BIRLING: No m’ha vingut a veure només a mi, doncs?
INSPECTOR: No.
(Els altres quatre es miren perplexos i amoïnats.)
BIRLING: (Amb un clar canvi de to.) Vaja, jo, naturalment, si ho hagués sabut
abans, no li hauria dit que era un impertinent ni que el denunciaria als seus
superiors. M’entén, oi, inspector? Em semblava que... per alguna raó que
només vostè entenia... exagerava molt la importància de la petita informació
que jo li podia donar. Disculpi’m. Ara és diferent. N’està segur, de les seves
proves?
INSPECTOR: D’algunes... sí.
BIRLING: No puc creure que siguin de gaire rellevància.
INSPECTOR: La mort de la noia és rellevant.
SHEILA: Què vol dir, amb això? Parla com si fóssim responsables de...
BIRLING: (La interromp.) Espera’t un moment, Sheila. Au, inspector, potser fóra
millor que vostè i jo ho discutíssim tot plegat tranquil·lament en un racó...
SHEILA: (L’interromp.) Per què? Amb tu ja ha acabat. Pel que diu, ara li toca a
un de nosaltres.
BIRLING: Sí, i jo us ho intento arreglar assenyadament.
GERALD: Doncs per mi no cal que arregli res. Mai no n’he conegut cap, d’Eva
Smith.
La visita d’un inspector Pàgina 17

ERIC: Jo tampoc.
SHEILA: Com es deia? Eva Smith?
GERALD: Sí.
SHEILA: No l’havia sentit mai, aquest nom.
GERALD: I ara què farà, inspector?
INSPECTOR: El mateix que pensava fer abans, senyor Croft. Ja els he dit...
que com la majoria de noies així, feia servir més d’un nom. Encara era Eva
Smith, quan el senyor Birling la va fer fora... perquè volia vint-i-cinc xílings a la
setmana en lloc de vint-i-dos i sis penics. Però desprès va deixar de ser Eva
Smith. Potser ja n’estava farta.
ERIC: No la culpo.
SHEILA: (A Birling.) Trobo que va ser una cosa molt mesquina. Això potser li va
espatllar la vida.
BIRLING: Això són rucades! (A l’inspector.) Que sap què li va passar, a
aquesta noia, després de deixar la meva fàbrica?
INSPECTOR: Sí. Es va quedar dos mesos sense feina. Els seus pares eren
morts, tots dos, i per tant no podia tornar a casa. I no havia pogut estalviar gaire
de tot el que li havia pagat Birling and Company. Per això, al cap de dos
mesos, sense feina, sense ingressos, estant a dispesa, sense cap parent que
la pogués ajudar, quatre amics, sola, mig morta de gana, estava desesperada.
SHEILA: (Amable.) No m’estranya. Quina mala sort!
INSPECTOR: A totes les ciutats i als pobles grans d’aquest país hi ha moltes
noies que viuen una vida així, senyoreta Birling. Si no hi fossin, les fàbriques i
els magatzems no sabrien on buscar mà d’obra barata. Pregunti-li-ho al seu
pare.
SHEILA: Però aquestes noies no són mà d’obra barata... són persones!
INSPECTOR: (Irònic.) De tant en tant a mi també em passa pel cap, això. De
fet, se m’acudeix que de vegades ens aniria molt bé posar-nos al lloc
d’aquestes noies que rumien als seus dormitoris petits i llardosos com faran
allargar els quatre penics que tenen.
SHEILA: Sí, crec que ens aniria molt bé. Però què li va passar, després?
INSPECTOR: Va tenir un cop de sort magnífic. La van agafar en una botiga...
és més, una botiga... Milwards.
SHEILA: Milwards! Nosaltres hi anem... de fet, aquesta tarda hi he estat... (Tota
coqueta, a Gerald.) Per tu!
La visita d’un inspector Pàgina 18

GERALD: (Somrient.) Magnífic!
SHEILA: Sí, va estar de sort, que l’agafessin a Milwards.
INSPECTOR: Això és el que ella va pensar. Resulta que al començament del
desembre d’aquell any... el mil nou-cents deu... hi va haver una gran passa de
grip, i a Milwards de sobte es van trobar curts de personal. Aquesta va ser la
seva oportunitat. Sembla que li agradava treballar-hi. Era un bon canvi, després
de la fàbrica. Li encantava moure’s enmig d’una roba tan bonica, sens dubte. I li
va semblar que ara començava tot de bell nou. Ja es pot imaginar com se
sentia.
SHEILA: Sí, és clar.
BIRLING: I aleshores es va buscar problemes, suposo.
INSPECTOR: Al cap d’un parell de mesos, just quan ja se sentia
agradablement segura, van dir-li que havia de plegar.
BIRLING: No feia bé la feina?
INSPECTOR: La seva feina rutllava sense cap problema. Ho van reconèixer.
BIRLING: Alguna cosa bé no devia rutllar.
INSPECTOR: Ella només va saber... que una clienta s’havia queixat d’ella... i
que per això havia de plegar.
SHEILA: (Se’l mira fixament, angoixada.) Quan va ser, això?
INSPECTOR: (D’una manera que impressiona.) A les acaballes de gener... de
l’any passat.
SHEILA: Com... com era, aquesta noia?
INSPECTOR: Si vol acostar-se, la hi ensenyaré.
(L’inspector s’apropa a un llum –potser un llum fixat en una prestatgeria- i ella
també s’hi acosta. Ell treu la fotografia. Ella se la mira atentament, fa un petit
crit en reconèixer la noia, fa un sanglot mig sufocat i després surt corrent.
L’inspector es torna a ficar la fotografia a la butxaca i mira fixament cap a la
porta per on ha sortit. Els altres tres s’ho queden mirant tot una estona molt
sorpresos.)
BIRLING: Què li passa?
ERIC: Ha reconegut la noia de la fotografia, oi que sí?
INSPECTOR: Sí.
BIRLING: (Enutjat.) Per què diantre amoïna la meva nena així?
La visita d’un inspector Pàgina 19

INSPECTOR: No he estat jo. S’ha amoïnat tota sola.
BIRLING: Bé... per què... per què...?
INSPECTOR: No ho sé.. encara no. Ja ho esbrinaré.
BIRLING: (Encara enutjat.) Doncs... si no li fa res... primer ho esbrinaré jo.
GERALD: Vol que vagi a parlar-hi?
BIRLING: (Camina.) No, deixa-m’ho fer a mi. També he de parlar amb la meva
dona... li he de dir què passa. (Es gira cap a la porta i mira fixament i enutjat
l’inspector.) Avui celebràvem una encantadora reunió de família. I vostè l’ha
transformada en un desagradable malastre, no li sembla?
INSPECTOR: (Ferm.) Això mateix més o menys és el que pensava jo fa una
mica més d’una hora, quan era a l’hospital contemplant les restes mortals d’Eva
Smith. Una vida ben esperançadora, he pensat, i algú l’ha transformada en un
desagradable malastre.
(Birling sembla que és a punt de replicar, però després s’hi repensa i surt bo i
tancant la porta bruscament. Gerald i Eric es miren incòmodes. L’inspector no
se n’adona.)
GERALD: M’agradaria donar un cop d’ull a la fotografia, inspector.
INSPECTOR: Tot al seu moment.
GERALD: No entenc per què...
INSPECTOR: (L’interromp, enèrgic.) Ja ha sentit què he dit abans, senyor
Croft. Mai més d’una persona i una pista alhora. Si no, parlaríem tots al mateix
temps i no sabríem on som. Si m’ha de dir res, aviat en tindrà l’oportunitat.
GERALD: (Força incòmode.) Bé, no crec que jo...
ERIC: (Intervé sobtadament.) Miri, jo ja n’he tingut prou.
INSPECTOR: (Sec.) Potser sí.
ERIC: (Incòmode.) Perdoni... però ja ho sap... celebràvem una petita festa... i
he begut unes quantes copes de vi, i força xampany... i tinc mal de cap... i com
que aquí només destorbo... em sembla que me n’hauria d’anar a dormir.
INSPECTOR: Doncs a mi em sembla que és millor que es quedi.
ERIC: I per què?
INSPECTOR: Li pot resultar menys molest. Si se’n va a dormir, potser s’haurà
de tornar a llevar de seguida.
GERALD: Vostè és cada cop més implacable, oi, inspector?
La visita d’un inspector Pàgina 20

INSPECTOR: Probablement. Però si vostès em donen facilitats, jo també els en
donaré.
GERALD: Al capdavall, som uns ciutadans respectables, no pas uns criminals.
INSPECTOR: De vegades no hi ha tanta diferència com vostè es pensa.
Sovint, si depengués de mi, no sé on posaria la línia divisòria.
GERALD: Sortosament no depèn de vostè, no li sembla?
INSPECTOR: No, no depèn de mi. Però algunes coses sí, que depenen de mi.
Aquesta mena d’investigacions, per exemple. (Entra Sheila, que fa cara d’haver
plorat.) I doncs, senyoreta Birling?
SHEILA: (Entra i tanca la porta.) Vostè ha sabut sempre que havia estat jo, oi?
INSPECTOR: Intuïa que podia ser... per una cosa que va escriure la noia.
SHEILA: Li he dit al meu pare... a ell no li ha semblat que n’hi hagués per tant...
però quan va passar em vaig sentir con una miserable, i ara em sento molt
pitjor. Va ser molt importat, per a ella?
INSPECTOR: Sí, temo que sí. Va ser l’última feina fixa que va tenir. Quan la va
perdre... i no en va saber mai la raó... va decidir que potser li convenia provar
un altre tipus de vida.
SHEILA: (Molt trista.) En sóc de debò responsable, doncs?
INSPECTOR: No, no del tot. Desprès d’això encara li van passar moltes altres
coses. Però vostè n’és parcialment culpable. Com el seu pare.
ERIC: Però què vas fer, Sheila?
SHEILA: (Angoixada.) Vaig anar a veure el director de Milwards i li vaig dir que
si no feien fora aquella noia, jo mai no hi tornaria, i que convenceria la mare
perquè hi tanqués els seu compte.
INSPECTOR: Per què ho va fer?
SHEILA: Perquè havia perdut els estreps.
INSPECTOR: I què havia fet, la noia, perquè perdés els estreps?
SHEILA: Mentre em mirava al mirall, la vaig enxampar que somreia a la seva
ajudant i em va fer enrabiar. De fet, ja estava de mal humor.
INSPECTOR: I era culpa de la noia?
SHEILA: No, de fet no. Era culpa meva. (Brusca, a Gerald). Molt bé, Gerald, no
cal que em miris d’aquesta manera. Almenys intento dir la veritat. I suposo que
tu també has fet coses de les quals t’avergonyeixes.
La visita d’un inspector Pàgina 21

GERALD: (Sorprès.) Mai no he dit que no. No entenc per què...
INSPECTOR: (L’interromp.) Deixi-ho córrer, ara. Ja en parlaran després. (A
Sheila.) Què va passar?
SHEILA: Hi havia anat a emprovar-me una cosa. Era idea meva... la mare creia
que no m’anava bé, i l’ajudant d’aquesta noia tampoc... però jo vaig insistir. Tan
bon punt m’ho vaig emprovar, em vaig adonar que tenien raó. No m’anava gens
bé. Feia una bona fila, amb allò. Doncs bé, quan la noia va dur el vestir a
l’obrador, l’ajudant, la senyoreta Francis, li va preguntar alguna cosa, i la noia,
per ensenyar-nos què volia dir, va alçar el vestit, com si el dugués posat. I a
ella li queia bé. Tenia just el cos que calia, i jo no. A més, era una noia molt
guapa... uns ulls negres i grossos... i això no hi va ajudar gens. Bé, quan em
vaig emprovar el vestit i em vaig emmirallar i em vaig adonar que m’havia
equivocat, vaig enxampar la noia que somreia a la senyoreta Francis..., com si
li digués: “Oi que està horrorosa?”... i em vaig enrabiar moltíssim. Vaig ser molt
maleducada amb totes dues, i després vaig anar a veure el director i li vaig dir
que aquella noia era molt impertinent... i... i... (Està a punt de posar-se a plorar,
però es controla.) Com podia saber què passaria, després? Si hagués estat
una noieta desgraciada i senzilla, no crec que ho hagués fet. Però era molt
guapa, i semblava que sabia sortir-se’n sense problemes. No la podia plànyer.
INSPECTOR: De fet, d’alguna manera es pot dir que es va sentir gelosa d’ella.
SHEILA: Sí, suposo que sí.
INSPECTOR: I per això va fer servir el poder que tenia, com a filla d’una bona
clienta i també d’un home molt conegut a la ciutat, per castigar la noia tan sols
perquè l’havia fet sentir gelosa?
SHEILA: Sí, però en aquell moment no em va semblar que fos una cosa tan
terrible. Que no ho entén? I si ara la pogués ajudar, jo...
INSPECTOR: (Aspre.) Sí, però no pot. És massa tard. És morta.
ERIC: Déu meu, vas ser molt injusta, pensar que...
SHEILA: (Enfurismada.) Calla, Eric. Ja ho sé, ja ho sé. És l’única vegada que
he fet una cosa així, i mai més, mai més no ho tornaré a fer a ningú. He notat
que a Milwards de vegades em miren d’una manera... aquesta tarda i tot, ho he
notat... i suposo que hi ha qui se’n recorda. Ara penso que no hi podré tornar
mai més. Ai... per què havia de passar, això?
INSPECTOR: (Dur.) Això mateix és el que m’he preguntat aquest vespre quan
mirava aquesta noia morta. I després m’he dit. “Bé, intentaré entendre per què
ha passat.” I per això sóc aquí, i per això no penso anar-me’n fins que no
sàpiga tot el que va passar. Eva Smith va perdre la seva feina a Birling and
Company perquè la vaga va fracassar i estaven decidits a que no n’hi hagués
cap altra. Finalment va trobar una altra feina... no sé quin nom devia fer servir...
en una botiga important, i va haver de plegar perquè vostè estava enfadada
amb vostè mateixa i li va encolomar l’enfadament a ella. Va haver d’intentar
La visita d’un inspector Pàgina 22

una altra cosa. I per això el primer que va fer va ser adoptar el nom de Daisy
Renton...
GERALD: (Sobresaltat.) Què?
INSPECTOR: (Insistent.) He dit que va adoptar el nom de Daisy Renton.
GERALD: (Fa un esforç per refer-se.) No et fa res que faci un glop, oi, Sheila?
(Sheila es limita a assentir, sense treure-li els ulls de sobre, i ell s’acosta a la
vitrina dels licors per servir-se un whisky.)
INSPECTOR: On és el seu pare, senyoreta Birling?
SHEILA: Ha anat al saló, a explicar-li a la mare què passa aquí. Eric,
acompanya l’inspector al saló. (Eric es mou i l’inspector mira primer Sheila i
després Gerald, finalment surt amb Eric.) I doncs, Gerald?
GERALD: (Intenta somriure.) I doncs què, Sheila?
SHEILA: Com és que coneixies aquesta noia... Eva Smith?
GERALD: No la coneixia.
SHEILA: Doncs Daisy Renton... és el mateix.
GERALD: Com vols que la conegués?
SHEILA: Au, no siguis estúpid. No tenim gaire temps. Quan ha dit el seu nom,
t’has descobert de seguida.
GERALD: Molt bé. La coneixia. Deixem-ho en això.
SHEILA: No podem deixar-ho en això.
GERALD: (Se li acosta.) Mira, escolta, maca...
SHEILA: No, això no et servirà de res. Tu no tan sols la coneixies, sinó que la
coneixies molt bé. Si no, no hauries fet cara de sentir-te tan culpable. Quan la
vas conèixer? (Ell no respon.) Va ser després de deixar Milwards? Quan va
canviar de nom, com ha dit l’inspector, i va començar a fer un altre tipus de
vida? Que la veies sovint, la primavera i l’estiu passats, quan a mi gairebé no
em venies a veure mai i deies que tenies tanta feina? La veies? (Ell no respon
però la mira.) Sí, i tant que sí.
GERALD: Perdona’m, Sheila. Però l’estiu passat es va acabar. No l’he vista
des de fa almenys sis mesos. Jo no hi tinc res a veure, amb tot això del suïcidi.
SHEILA: Jo em pensava el mateix, fa mitja hora.
GERALD: I no hi tens res a veure. Ni tu ni jo. Per això... per l’amor de Déu... no
li diguis res a l’inspector.
La visita d’un inspector Pàgina 23

SHEILA: De tu i la noia?
GERALD: Sí. Podem evitar que ho sàpiga.
SHEILA: (Riu força histèrica.) Per què... ho deus dir de broma... ell ja ho sap. I
tant que ho sap. I em fa por pensar quantes coses sap que nosaltres encara no
sabem. Ja ho veuràs. Ja ho veuràs.
(Se’l mira gairebé exultant. Ell sembla confós. La porta s’obre lentament i
apareix l’inspector, que els mira insistent i perspicaç.)
INSPECTOR: I doncs?
FI DE L’ACTE PRIMER
La visita d’un inspector Pàgina 24

ACTE SEGON
Quan s’alça el teló, l’escenari i la situació són les mateixes de la fi de l’Acte
Primer. L’inspector es queda una estona a la porta mirant Sheila i Gerald.
Després deixa la porta oberta i avança.
INSPECTOR: (A Gerald.) I doncs?
SHEILA: (Amb una rialla histèrica, a Gerald.) Ho veus? Què t’he dit?
GERALD: (Amb un esforç.) Inspector, em sembla que hauria d’estalviar a la
senyoreta Birling aquest interrogatori. No li ha de dir res més. Ha tingut un dia
llarg, mogut i cansat... celebràvem el nostre prometatge, ja ho sap... i ara és
evident que ja n’ha tingut prou, no pot més. Ja l’ha sentida.
SHEILA: Vol dir que estic histèrica.
INSPECTOR: I ho està?
SHEILA: Probablement.
INSPECTOR: Bé, no vull pas retenir-la. No tinc més preguntes, per a vostè.
SHEILA: No, però no les ha acabades, les preguntes..., oi?
INSPECTOR: No.
SHEILA: (A Gerald.) Ho veus? (A l’inspector.) Aleshores em quedo.
GERALD: Per què t’has de quedar? De segur que serà desagradable i que
t’amoïnarà.
INSPECTOR: I vostè pensa que les coses desagradables i que puguin amoïnar
no s’haurien d’explicar a les noies, suposo.
GERALD: Si és possible... no.
INSPECTOR: Doncs coneixem una noia a qui les hi va explicar, no li sembla?
GERALD: Suposo que això m’ho he buscat.
SHEILA: Compte, no et busquis més coses, Gerald.
GERALD: Només volia dir... Per què et quedes, si no t’agrada?
SHEILA: Per a mi ja no pot ser pitjor del que ha estat. I pot ser millor.
GERALD: (Ressentit.) Ja ho veig.
SHEILA: Què veus?
GERALD: Tu ja ho has passat... i ara vols veure com ho encaixa algú més.
La visita d’un inspector Pàgina 25

SHEILA: (Ressentida.) O sigui que et penses que jo sóc així. Sort que ho he
sabut a temps, Gerald.
GERALD: No, no; no volia dir...
SHEILA: (L’interromp.) Sí, sí que ho volies dir. I si m’estimessis de debò, no ho
hauries dit. Has sentit aquesta bonica anècdota meva. Vaig fer que
despatxessin aquesta noia a Milwards. I ara has decidit que evidentment he de
sr una persona egoista i venjativa.
GERALD: Això ni ho he dit ni ho he insinuat.
SHEILA: Doncs per què has dit que volia veure com ho encaixa algú més? Jo
això no ho vull de cap manera.
GERALD: Molt bé..., perdona.
SHEILA: Sí, però tu no em creus. I és molt mal moment, per no creure’m.
INSPECTOR: (Intervé amb autoritat.) Permeti’m, senyoreta Birling. (A Gerald.)
Jo li puc dir per què la senyoreta Birling es vol quedar i per què diu que potser
serà millor per a ella fer-ho. Aquest vespre s’ha mort una noia. Una noia guapa
i viva, que no havia fet mai mal a ningú. Però s’ha mort molt desgraciada,
patint... odiant la vida...
SHEILA: (Angoixada.) No, si us plau... ja ho sé, ja ho sé... i no puc parar de
pensar-hi.
INSPECTOR: (La ignora.) Ara la senyoreta Birling ja ha entès què li va fer a
aquesta noia. Se’n sent responsable. I si ara se’n va, i no sent res més,
aleshores es pensarà que és del tot culpable, es quedarà sol amb la seva
responsabilitat, tota la nit, i demà, i demà a la nit...
SHEILA: (Impacient.) Sí, això mateix. I sé que sóc culpable... i estic
desesperadament penedida... però no puc creure... no vull creure... que només
sigui culpa meva que al final ella... ella es suïcidés. Seria massa horrorós...
INSPECTOR: (Dur i a tots dos.) Ja ho veuen, s’ha de compartir. I si no hi ha res
més, haurem de compartir la culpa.
SHEILA: (Se’l mira fixament.) Sí. És veritat. Sap? (Se li acosta tota perplexa.) A
vostè no l’entenc.
INSPECTOR: (Sense perdre la calma.) No en té cap necessitat.
(Se la mira tranquil·lament i ella se’l mira a ell perplexa i plena de dubtes. Ara
entra la Sra. Birling, enèrgica i segura de si mateixa. Desentona molt de la
petita escena que acabem de presenciar i Sheila se n’adona de seguida.)
SRA. BIRLING: (Somriu, sociable.) Bona nit, inspector.
INSPECTOR: Bona nit, senyora.
La visita d’un inspector Pàgina 26

SRA. BIRLING: (Amb el mateix to tranquil.) Sóc la senyora Birling. El meu marit
m’acaba de dir que era aquí, i per bé que ens encantarà explicar-li tot el que
vulgui saber, em sembla que no el podem ajudar gaire.
SHEILA: No, mare... si us plau!
SRA. BIRLING: (Aparentant una gran sorpresa.) Què passa, Sheila?
SHEILA: (Insegura.) Ja sé que sembla una ximpleria...
SRA. BIRLING: El què?
SHEILA: Mira, que m’ha semblat que començaves molt malament. I temo que
no diguis o facis alguna cosa de la qual després te n’hagis de penedir.
SRA. BIRLING: No entenc de què em parles, Sheila.
SHEILA: Tots hem començat així... molt segurs, molt complaguts amb nosaltres
mateixos, fins que ha començat a fer-nos preguntes.
(La Sra. Birling mira primer Sheila i després l’inspector.)
SRA. BIRLING: Sembla que ha impressionat molt aquesta nena, inspector.
INSPECTOR: (Tranquil.) Acostuma a passar amb els joves. Són més
impressionables.
(Ell i la Sra. Birling es miren un moment. Després la Sra. Birling es torna a girar
capa Sheila.)
SRA. BIRLING: Fas cara de cansada, maca. Em sembla que te n’hauries
d’anar a dormir... i oblidar tot això tan absurd. Demà al matí et trobaràs més bé.
SHEILA: Mare, no puc anar-me’n. No podria fer res pitjor. Això ja ha quedat
clar. Em quedaré aquí fins que sàpiga per què es va matar aquesta noia.
SRA. BIRLING: Si us plau, no em porti la contrària així. I de tota manera no
crec que puguem entendre per què s’ha suïcidat. Les noies d’aquesta mena...
SHEILA: (La interromp, peremptòria.) Mare, no... no, si us plau. Pel teu propi
bé, i pel nostre, no...
SRA. BIRLING: (Enfadada.) No... què? Au vinga, Sheila!
SHEILA: (Ara a poc a poc i prudent.) No vulguis construir una espècie de paret
entre nosaltres i aquesta noia, perquè si ho fas l’inspector l’esfondrarà. I
aleshores serà molt pitjor.
SRA. BIRLING: No t'entenc. (A l'inspector.) Vostè sí?
INSPECTOR: Sí. I té raó.
La visita d’un inspector Pàgina 27

SRA. BIRLING: (Altiva.) Què diu?
INSPECTOR: (Molt planer.) He dit que sí... que l'entenc. I que té raó.
SRA. BIRLING: Això... ho trobo... una mica impertinent, inspector. (Sheila fa
una rialla curta i histèrica.) Es pot saber què et passa, Sheila?
SHEILA: No ho sé. Potser és que “impertinent” és una paraula molt estúpida.
SRA. BIRLING: Sigui com sigui...
SHEILA: Però mare, para ara que hi ets a temps.
SRA. BIRLING: Si insinues que l'inspector es pot haver sentit ofès...
INSPECTOR: (La interromp, amb calma.) No, no. Jo mai no m'ofenc.
SRA. BIRLING: M'alegra saber-ho. Però he d'afegir que em sembla que
nosaltres tenim més raons per sentir-nos ofesos.
INSPECTOR: Deixem-ho córrer, això de les ofenses, d'acord?
GERALD: Em sembla que és millor.
SHEILA: A mi també.
SRA. BIRLING: (Els renya.) Ara hi parlo jo, amb l'inspector, si no us fa res. (A
l'inspector, força arrogant.) Ja veig que potser es veu forçat a fer una
investigació, però li he de dir que fins ara sembla que la porta d'una manera
molt peculiar i ofensiva. Ja deu saber, naturalment, que el meu marit va ser
alcalde fa només dos anys i que encara és membre del tribunal local de
justícia...
GERALD: (La interromp, força impacient.) Senyora Birling, l'inspector ja ho sap,
tot això. I no crec que sigui gaire bona idea recordar-li...
SHEILA: (L'interromp.) Això és una bogeria. Para, mare, si us plau.
INSPECTOR: (Impertorbable.) Per cert, i el senyor Birling?
SRA. BIRLING: Torna de seguida. Ara parla amb el meu fill, Eric, que està
incomprensiblement excitat.
INSPECTOR: Què li passa?
SRA. BIRLING: A Eric? Ah... em sembla que potser ha begut massa, aquest
vespre. Fèiem una petita celebració...
INSPECTOR: (La interromp.) Que no hi està acostumat, a beure?
SRA. BIRLING: No, és clar que no. És només un nen.
La visita d’un inspector Pàgina 28

INSPECTOR: No, és un xicot. I hi ha xicots que beuen massa.
SHEILA: I Eric és un d'ells.
SRA. BIRLING: (Molt enfadada.) Sheila!
SHEILA: (Peremptòria.) No vull pas ficar el pobre Eric en cap embolic.
Probablement ja s'hi ha ficat sol. Però de debò, ja n'hi ha prou de farsa
estúpida. Ara no és el moment de pretendre que Eric no hi està acostumat, a
beure. Fa dos anys que no para de beure.
SRA. BIRLING: (Esbalaïda.) Això no és veritat. Tu el coneixes, Gerald... i tu ets
un home... de segur que saps que no és veritat.
INSPECTOR: (Mentre Gerald dubta.) I doncs, senyor Croft?
GERALD: (En to de disculpa, a la Sra. Birling.) Temo que és veritat, sap? De fet
no l'he vist gaire, fora d'aquesta casa... però... bé, he deduït que beu molt.
SRA. BIRLING: (Ressentida.) I has hagut de triar aquest moment per dir-m'ho.
SHEILA: Sí, és clar que sí. Volia dir això, quan parlava de construir una paret
que de segur que s'esfondrarà. Ho fa tot molt més difícil de pair.
SRA. BIRLING: Però ets tu... i no l'inspector... qui ho fa difícil de pair.
SHEILA: Sí. Però que no ho veus? Es nota que encara no t'ha mirat fixament, a
tu.
SRA. BIRLING: (Després d'una pausa, refeta.) Si és necessari, m'encantarà
respondre totes les preguntes que l'inspector vulgui fer-me. Tot i que,
naturalment, no sé absolutament res d'aquesta noia.
INSPECTOR: (Seriós.) Ja ho veurem, senyora Birling.
(Entra Birling i tanca la porta.)
BIRLING: (Força enfadat i amoïnat.) He intentat convèncer Eric perquè se
n'anés a dormir, però no vol. Diu que vostè li ha dit que no hi vagi. És veritat?
INSPECTOR: Sí, és veritat.
BIRLING: Per què?
INSPECTOR: Perquè hauré de parlar amb ell, senyor Birling.
BIRLING: No veig per què, però si hi ha de parlar, li suggereixo que ho faci ara.
Faci'l entrar i acabi d'una vegada, i després deixi'l marxar.
INSPECTOR: No, encara no puc. Em sap greu, però s'haurà d'esperar.
BIRLING: Vinga, inspector, miri...
La visita d’un inspector Pàgina 29

INSPECTOR: (L'interromp amb autoritat.) Ha d'esperar que li toqui.
SHEILA: (A la Sra. Birling:) Ho veus?
SRA. BIRLING: No, no ho veig. I calla, Sheila, si us plau.
BIRLING: (Enutjat.) Inspector, ja li he dit abans que no m'agrada ni el seu to ni
la manera com porta aquesta investigació. I no penso donar-li gaire més corda.
INSPECTOR: No me n'ha de donar gens, de corda.
SHEILA: (Força frenètica, riu.) No, és ell qui ens dóna corda... perquè ens
puguem penjar.
BIRLING: (A la Sra. Birling.) Què li passa, a aquesta nena?
SRA. BIRLING: Està massa excitada. I no vol marxar. (Amb una ràbia sobtada,
a l'inspector.) Au, vinga... què vol saber?
INSPECTOR: (Fred.) El mes de gener de l'any passat, aquesta noia, Eva
Smith, va haver de plegar de Milwards perquè la senyoreta Birling va insistir
que la despatxessin, i aleshores va deixar de ser Eva Smith, l'Eva Smith que
buscava una feina, i va adoptar el nom de Daisy Renton, amb unes altres
idees. (Es gira bruscament cap a Gerald.) Senyor Croft, quan la va conèixer?
(Birling i la Sra. Birling, deixen escapar una exclamació de sorpresa.)
GERALD: D'on ho ha tret, que la coneixia?
SHEILA: És inútil, Gerald. Perds el temps.
INSPECTOR: Quan he esmentat el nom de Daisy Renton, s'ha vist molt clar
que vostè l'havia coneguda. S'ha descobert de seguida.
SHEILA: (Ressentida.) I tant.
INSPECTOR: Però tant és, jo ja ho sabia. Quan i on la va conèixer?
GERALD: Molt bé, vostè mana. La vaig conèixer algun dia de març de l'any
passat al bar del Palace. Vull dir el cabaret Palace, aquí a Brumley...
SHEILA: Vaja, jo ens pensàvem pas que volguessis dir el Buckingham Palace.
GERALD: (A Sheila.) Gràcies. Ja veig que m'ajudaràs molt. Tu ja has dit el que
havies de dir, i això de segur que et desagradarà. Per què diantre no ens
deixes fer a nosaltres, doncs?
SHEILA: No em convencereu pas. Vull saber què li passa exactament a un
home que diu que té tanta feina a la fàbrica que li costa trobar temps per venir
a veure la noia de qui teòricament està enamorat. No m'ho perdria per res del
món...
La visita d’un inspector Pàgina 30

INSPECTOR: (Autoritari.) Sí, senyor Croft... al bar del cabaret Palace.
GERALD: Una nit vaig anar-hi, per casualitat, després d'un dia molt llarg i
avorrit, i com que l'espectacle no era gaire esplèndid, vaig baixar al bar a beure
una copa. És un dels llocs que freqüenten les dones de la vida...
SRA. BIRLING: Les dones de la vida?
BIRLING: Sí, sí. Però no veig que porti enlloc, que toquem aquest tema...
sobretot... (Assenyala Sheila.)
SRA. BIRLING: Seria molt millor que Sheila no sentís aquesta història.
SHEILA: Però és que oblides que teòricament jo m'he compromès amb l'heroi
d'aquesta història. Continua, Gerald. Vas baixar al bar, que és un dels llocs que
freqüenten les dones de la vida....
GERALD: M'agrada que et diverteixis a càrrec meu...
INSPECTOR: (Autoritari.) Vinga, senyor Croft. Què va passar?
GERALD: No tenia intenció de quedar-m'hi gaire estona. No m'agraden gens,
aquelles dones de mirada dura i cara pansida. Però aleshores vaig fixar-me en
una noia que semblava diferent. Era molt guapa... uns cabells castanys suaus i
uns ulls grans i negres... (S'atura en sec.) Déu meu!
INSPECTOR: Què li passa?
GERALD: (Angoixat.) Perdó... m'he... vaja... de sobte m'he adonat... he entès
de debò... que és morta...
INSPECTOR: (Aspre.) Sí, és morta.
SHEILA: I probablement l'hem morta entre tots.
SRA. BIRLING: (Seca.) Sheila, no diguis bestieses.
SHEILA: Ja ho veuràs, mare.
INSPECTOR: (A Gerald.) Continuï.
GERALD: Era jove i fresca i encantadora, i allà baix no hi pintava absolutament
res. I era evident que no s'ho passava gaire bé. El vell Joe Meggarty, mig
borratxo i amb els ulls sortits, l'havia arraconada en un angle amb la seva
carcassa obscena...
SRA. BIRLING: (El talla.) No cal que siguis tan desagradable. I segurament no
deus pas estar parlant del conseller municipal Meggarty, oi?
GERALD: I tant que sí. És un faldiller famós, a més d'un dels borratxos de més
mala anomenada de Brumley...
La visita d’un inspector Pàgina 31

INSPECTOR: És veritat.
SRA. BIRLING: (Esbalaïda.) Vaja, caram! El conseller Meggarty! Ho he de
reconèixer, avui sí que haurem après coses.
SHEILA: (Freda.) I tant que sí. Però això del fastigós Meggarty ho sap tothom.
Una noia que conec l'havia de veure una tarda a l'Ajuntament, i se'n va sortir
només amb la brusa estripada...
BIRLING: (Bruc i perplex.) Sheila!
INSPECTOR: (A Gerald.) Continuï, si us plau.
GERALD: La noia es va adonar que m'hi fixava i aleshores em va fer una
mirada que gairebé equivalia a un crit d'auxili. Jo m'hi vaig acostar i li vaig dir a
Joe Meggarty alguna beneiteria... que el director voli parlar amb ell o alguna
altra cosa per l'estil... el vaig fer desaparèixer... i després li vaig dir a la noia
que si no volia que la molestessin més, que em permetés treure-la d'allí. De
seguida va dir que sí.
INSPECTOR: On van anar?
GERALD: Vam anar a l'hotel County, que jo sabia que a aquella hora de la nit
estaria tranquil, i vam beure una copa o dues i vam parlar.
INSPECTOR: Va beure molt, ella, aquella nit?
GERALD: No, només va beure un porto amb llimonada... o una barreja
semblant. Només volia parlar... i una mica d'amabilitat... i em vaig adonar que
els atacs de Joe Meggarty l'havien trasbalsada força... no m'estranya.
INSPECTOR: Va parlar d'ella?
GERALD: Sí. Li vaig fer unes quantes preguntes. Em va dir que es deia Daisy
Renton, que els seus pares eren morts, que provenia d'algun indret que no era
Brumley. També em va explicar que havia treballat en una fàbrica d'aquí i que
havia hagut de plegar després d'una vaga. També va dir alguna cosa d'una
botiga, però no va dir quina, i me'n va fer una explicació premeditadament
vaga. No vaig agafar cap detall precís del seu passat. Volia parlar d'ella
mateixa... perquè li va semblar que a mi m'interessava i perquè era amable...
però alhora volia ser Daisy Renton... i no Eva Smith. De fet, abans d'aquest
vespre jo no l'havia sentit mai, aquest nom. Però sí que se li va escapar... tot i
que ella no ho volia... que estava desesperadament escurada i que aleshores
mateix tenia gana. Vaig demanar al personal del County que li fessin una mica
de menjar.
INSPECTOR: I després va decidir mantenir-la... que fos la seva amant?
SRA. BIRLING: Què?
SHEILA: Naturalment, mare. Era evident des del principi. Continua, Gerald. No
t'amoïnis, per la mare.
La visita d’un inspector Pàgina 32

GERALD: (Resolut.) Vaig descobrir, no aquella nit, sinó dues nits després,
quan ens vam tornar a trobar... aquesta vegada no va ser per casualitat,
naturalment... que de fet no tenia ni un penic i que eren a punt de fer-la fora de
la miserable habitació on vivia. Resulta que un amic meu, Charlie Brunswick, se
n'havia anat al Canadà sis mesos i m'havia deixat la clau d'un magnífic pis que
tenia... a Morgan Terrace... M'havia demanat que el vigilés i havia recalcat que
si volia el fes servir. Així doncs, vaig insistir a Daisy que es mudés a aquest pis
i vaig fer-li acceptar uns quants diners perquè s’organitzés les coses. (Seriós, a
l'inspector.) Vull que entengui que no la hi vaig instal·lar per fer-hi l'amor. La
vaig convèncer que anés a Morgan Terrace perquè em feia pena, i perquè no
m'agradava la idea que tornés al bar del Palace. No li vaig demanar res a
canvi.
INSPECTOR: Sí, sí.
SHEILA: Però per què li ho dius a ell? M'ho hauries de dir a mi.
GERALD: De fet, suposo que sí. Perdona'm, Sheila. D'alguna manera...
SHEILA: (El talla perquè veu que dubta.) Ja ho sé. D'alguna manera t'hi obliga.
INSPECTOR: Però van ser amants?
GERALD: Sí. Suposo que era inevitable. Era jove i guapa i afectuosa... i
m'estava profundament agraïda. De sobte em vaig convertir en la persona més
important de la seva vida..., ho entén?
INSPECTOR: Sí. Era una dona. Estava sola. N'estava enamorat?
SHEILA: Això mateix li anava a preguntar!
BIRLING: (Enutjat.) De debò, protesto per...
INSPECTOR: (Es gira bruscament cap a ell.) Què vol protestar, vostè? Va ser
vostè qui va treure la noia al carrer.
BIRLING: (Inesperadament desconcertat.) Bé, però jo només vaig fer el mateix
que hauria fet qualsevol empresari. I volia dir que protesto per la manera com
fa escoltar tot això a la meva filla, una noia soltera que...
INSPECTOR: (Brusc.) La seva filla no viu pas a la lluna. També és aquí, a
Brumley.
SHEILA: Sí, i va ser culpa meva que la noia va perdre la seva feina a Milwards.
I teòricament m'he compromès amb Gerald. I no sóc una nena, oi? Tinc dret a
saber-ho. N'estaves enamorat, Gerald?
GERALD: (Dubta.) És difícil de dir. Jo no sentia per ella el que ella sentia per
mi.
La visita d’un inspector Pàgina 33

SHEILA: (Secament sarcàstica.) Naturalment que no. Tu eres el seu príncep
meravellós. Això et devia encantar, Gerald.
GERALD: Molt bé... em va encantar un temps. A quin home no li hauria
encantat?
SHEILA: Probablement és la millor cosa que has dit en tot el vespre. Almenys
és sincer. L'anaves a veure cada nit?
GERALD: No. Quan aquella època et deia que tenia molta feina a la fàbrica no
era del tot mentida. Teníem molta feina. Però sí, naturalment, la vaig veure
moltes vegades.
SRA. BIRLING: No em sembla que ens faci falta cap més detall d'aquesta
història tan fastigosa...
SHEILA: (La talla.) A mi sí. De fet, encara no en sabem cap detall.
GERALD: Doncs no en sabràs cap. (A la Sra. Birling.) Miri, no va ser gens
fastigós.
SRA. BIRLING: Jo ho trobo fastigós.
SHEILA: Sí, però al capdavall tu no hi tenies art ni part, no et sembla, mare?
GERALD: Hi ha res més que vulgui saber... que hagi de saber?
INSPECTOR: Sí. Quan es va acabar?
GERALD: Li ho puc dir exactament. La primera setmana de setembre. Havia de
marxar unes quantes setmanes... per la feina... i aleshores Daisy ja es va
adonar que allò s'acabava. Ho vaig tallar definitivament abans de marxar.
INSPECTOR: Com s'ho va prendre?
GERALD: Millor que no m'esperava. Va ser... molt valenta...
SHEILA: (Irònica.) Això et devia agradar.
GERALD: No, no em va agradar. (S'atura un moment, i després continua amb
un to greu i afligit.) Em va dir que mai no havia estat tan feliç... però que sabia
que no podia durar... que no esperava que durés. No em va culpar gens. Ara li
demanaria a Déu que m'hagués culpat. Potser no m'afectaria tant.
INSPECTOR: Va haver de marxar del pis?
GERALD: Sí, ens vam entendre. A l'estiu havia estalviat uns quants diners...
vivia del que jo li donava, però gastava molt poc... i no va voler acceptar més
diners meus, però jo vaig insistir a donar-li un regal de comiat; prou diners... tot
i que no n'eren tants... perquè pogués acabar l'any.
INSPECTOR: Li va dir quines intencions tenia un cop vostè l'hagués deixada?
La visita d’un inspector Pàgina 34

GERALD: No. Va negar-se a parlar d'això. Jo vaig deduir, pel que havia dit una
vegada o dues, que se'n pensava anar de Brumley. No sé si ho va fer o no. Ho
va fer?
INSPECTOR: Sí. Va marxar uns dos mesos. A algun indret de la costa.
GERALD: Tota sola?
INSPECTOR: Sí. Em sembla que va marxar... per estar sola, per estar
tranquil·la, per recordar tot el que havia passat entre vostès.
GERALD: Com ho sap, això?
INSPECTOR: Escrivia una mena d'esborrany de diari. I hi deia que havia de
marxar i estar tranquil·la i recordar “perquè durés més”. Pensava que mai no li
havia passat una cosa tan maca... i per això ho havia de fer durar.
GERALD: (Seriós.) Vaja. Doncs no la vaig tornar a veure, i no li puc dir res
més.
INSPECTOR: És tot el que volia que em digués.
GERALD: En aquest cas... com que aquesta història... m'ha trasbalsat... més
del que sembla... i... bé... M'agradaria estar sol una estoneta..., li agrairia que
em deixés marxar.
INSPECTOR: Marxar on? A casa?
GERALD: No. Només sortiré... passejaré... una estona, si no li fa res. Ja
tornaré.
INSPECTOR: Molt bé, senyor Croft.
SHEILA: Però per si de cas no te'n recordes... o decideixes no tornar, Gerald,
em sembla que t'hauries d'emportar això. (Li dóna l'anell.)
GERALD: Vaja. Bé, ja m'ho esperava.
SHEILA: Ara no em repugnes tant com fa mitja hora, Gerald. De fet, per alguna
raó estranya, ara et respecto més que mai. Jo ja sabia que menties, quan
parlaves d'aquells mesos de l'any passat en què gairebé no et vaig veure. Hi
havia alguna cosa sospitosa. I ara almenys has estat sincer. I crec el que ens
has dit sobre com vas començar a ajudar-la. Només perquè et feia llàstima. I de
fet va ser culpa meva que estigués tan desesperada quan la vas conèixer. Però
això ha canviat les coses. Tu i jo ja no som les mateixes persones que
sopàvem asseguts aquí. Haurem de tornar a començar des del principi, ens
haurem de conèixer l'un a l'altre...
BIRLING: Au, Sheila. Jo no el defenso, però tu has d'entendre que molts nois
joves...
La visita d’un inspector Pàgina 35

SHEILA: No t'hi fiquis, si us plau, pare. Gerald ja m'entén, i tu sembla que no.
GERALD: Sí, jo t'entenc. Però ara torno... si em permeteu.
SHEILA: Molt bé.
SRA. BIRLING: Bé, vaja, no sé què vols que et digui. Em sembla que estem
arribant al final d'aquesta història desgraciada...
GERALD: A mi em sembla que no. Perdoneu.
(Surt. Tots miren com marxa en silenci. Sentim que la porta principal es tanca
de cop.)
SHEILA: (A l'inspector.) Per cert, veig que a ell no li ha ensenyat la fotografia
de la noia.
INSPECTOR: No. No era necessari. I he pensat que era millor així.
SRA. BIRLING: Té una fotografia d'aquesta noia?
INSPECTOR: Sí. I val més que se la miri.
SRA. BIRLING: No veig cap raó perquè jo...
INSPECTOR: Probablement no. Però val més que se la miri.
SRA. BIRLING: Molt bé. (L'inspector treu la fotografia i ella la mira fixament.)
INSPECTOR: (Recupera la fotografia.) La reconeix?
SRA. BIRLING: No. Per què l'hauria de reconèixer?
INSPECTOR: Pot molt ben ser que últimament hagués canviat, però no em puc
creure que canviés tant.
SRA. BIRLING: No l'entenc, inspector.
INSPECTOR: Vostè vol dir que prefereix no entendre'm, senyora Birling.
SRA. BIRLING: (Enutjada.) Vull dir això que he dit.
INSPECTOR: Doncs no em diu la veritat.
SRA. BIRLING: Què diu?
BIRLING: (Enutjat, a l'inspector.) Miri, això no penso suportar-ho, inspector.
Disculpi's de seguida.
INSPECTOR: Que em disculpi per què... per complir amb el meu deure?
BIRLING: No, per fer-ho de manera tan ofensiva. Jo sóc un home públic i...
La visita d’un inspector Pàgina 36

INSPECTOR: (Autoritari.) Els homes públics, senyor Birling, tenen
responsabilitats, a més de privilegis.
BIRLING: Possiblement. Però a vostè ningú no li ha manat que vingui a parlar-
me de les seves responsabilitats.
SHEILA: Esperem que no. Però ja no sé què pensar.
SRA BIRLING: Què vols dir amb això, Sheila?
SHEILA: Volia dir que no ens queda cap excusa per donar-nos aires de
grandesa, i que si ens queda una mica de seny, val més que no ho fem. El pare
va despatxar aquesta noia perquè demanava un sou decent. Jo encara la vaig
enfonsar més, la vaig deixar al carrer, només perquè estava empipada i ella era
guapa. Gerald la va fer servir d'amant i després quan li va convenir la va deixar
a l'estacada. I ara tu fas veure que no l'has reconeguda a la fotografia. He
d'admetre que no entenc per què l'havies de reconèixer, però sé absolutament
del cert, per la cara que has fet, que l'has reconeguda. I si tu no dius la veritat,
per què s'ha de disculpar, l'inspector? Que no ho veieu, tots dos, que ho
acabareu d'espatllar tot?
(Es gira. Tornen a sentir la porta principal que es tanca de cop.)
BIRLING: Això era la porta.
SRA. BIRLING: Deu haver tornat Gerald.
INSPECTOR: O potser acaba de marxar el seu fill.
BIRLING: Ara ho miro.
(Surt de pressa. L'inspector es gira cap a la Sra. Birling.)
INSPECTOR: Senyora Birling, vostè és membre... un membre de pes... de la
Societat Benèfica Femenina de Brumley, cert?
(La Sra. Birling no respon.)
SHEILA: Vinga, mare. Per què no ho admets? (A l'inspector.) Sí que ho és. Per
què?
INSPECTOR: (Amb calma.) És una organització on poden acudir les dones
angoixades i amb problemes i demanar-hi diverses formes d'ajuda. Oi que sí?
SRA. BIRLING: (Tota digna.) Sí. Hem fet molta feina útil ajudant casos dignes
d'interès.
INSPECTOR: Hi va haver una reunió del comitè informatiu, fa dues setmanes?
SRA. BIRLING: Em sembla que sí.
La visita d’un inspector Pàgina 37

INSPECTOR: Sap molt bé que sí, senyora Birling. Vostè la va presidir.
SRA. BIRLING: I si fos així, això a vostè què li importa?
INSPECTOR: (Sever.) Vol que li digui... sense embuts?
(Entra Birling, força exaltat.)
BIRLING: Devia ser Eric.
SRA. BIRLING: (Alarmada.) Has pujat a la seva habitació?
BIRLING: Sí. I l'he cridat a tots dos replans. Devia ser Eric, qui hem sentit
marxar.
SRA. BIRLING: Que ximple! On deu haver anat?
BIRLING: No ho sé. Però tenia un d'aquells seus humors irritables i estranys, i
encara que aquí no el necessitem...
INSPECTOR: (El talla, sec.) Sí que el necessitem, aquí. I si no torna aviat,
l'hauré d'anar a buscar.
(Birling i la Sra. Birling es miren perplexos i força espantats.)
SHEILA: Probablement només ha sortit a calmar-se. Tornarà de seguida.
INSPECTOR: (Seriós.) Espero que sí.
SRA. BIRLING: I per què?
INSPECTOR: Li explicaré per què quan hagi contestat les meves preguntes,
senyora Birling.
BIRLING: Que hi ha cap raó per la qual la meva dona hagi de contestar les
seves preguntes, inspector?
INSPECTOR: Sí, una raó molt bona. Deu recordar que el senyor Croft ens ha
di... i era molt sincer, crec... que no havia parlat amb Eva Smith ni l'havia vista
des del setembre passat. Però la senyora Birling hi va parlar i la va veure fa
només dues setmanes.
SHEILA: (Perplexa.) Mare!
BIRLING: És veritat?
SRA. BIRLING: (Després d'una pausa.) Sí, és ben veritat.
INSPECTOR: Va demanar ajuda a la seva organització benèfica?
SRA. BIRLING: Sí.
La visita d’un inspector Pàgina 38

INSPECTOR: No es feia dir Eva Smith, oi?
SRA. BIRLING: No. Ni Daisy Renton.
INSPECTOR: Doncs com?
SRA. BIRLING: Primer va dir que es deia Sra. Birling...
BIRLING: (Sorprès.) Senyora Birling!
SRA. BIRLING: Sí, crec que va ser simplement una impertinència molt
grollera... i premeditada... i naturalment va ser una de les coses que em va
predisposar en contra de la seva petició.
BIRLING: I tant que t'hi havia de predisposar! Quina insolència més
desvergonyida!
INSPECTOR: Reconeix que estava predisposada en contra de la seva petició?
SRA. BIRLING: Sí.
SHEILA: Mare, recorda que acaba de morir d'una mort horrorosa...
SRA. BIRLING: Em sap molt greu. Però em sembla que la culpa és només
seva.
INSPECTOR: Va ser per la seva influència, per vostè, que era el membre de
més pes del comitè, que van refusar-li l'ajuda que demanava?
SRA. BIRLING: Potser sí.
INSPECTOR: Va ser per la seva influència, sí o no?
SRA. BIRLING: (Picada.) Sí. No em va agradar la seva actitud. Va ser prou
impertinent per fer servir el nostre nom, tot i que després va afirmar que havia
estat només el primer que se li havia acudit. Va haver de reconèixer, quan vaig
començar a fer-li preguntes, que no tenia res a veure amb el nom, que no
estava casada, i que la història que havia explicat primer... que el seu marit
l'havia abandonada... era absolutament falta. No vaig trigar gaire a saber la
veritat... o part de la veritat... d'ella mateixa.
INSPECTOR: Per què volia ajuda?
SRA. BIRLING: Ho sap molt bé, per què volia ajuda.
INSPECTOR: No, no ho sé. Sé per què necessitava ajuda. Però com que jo no
hi era, no sé què li va demanar al seu comitè.
SRA. BIRLING: No crec que n'haguem de parlar, d'això.
INSPECTOR: Doncs no té més remei que parlar-ne, senyora Birling.
La visita d’un inspector Pàgina 39

SRA. BIRLING: Si es pensa que em pot atabalar d'alguna manera, inspector,
està molt equivocat. A diferència dels altres tres, jo no vaig fer res que
m'avergonyeixi o que no vulgui que s'investigui. Aquesta noia va demanar
ajuda. A nosaltres se'ns demana que analitzem meticulosament les peticions
que rebem. A mi la petició d'aquesta noia no em satisfeia... em va semblar que
no donava bones raons... i per això vaig fer servir la meva influència perquè la
hi deneguessin. I malgrat això que li ha passat després, considero que vaig
complir amb el meu deure. Per tant, si prefereixo no parlar-ne més, vostè no
podrà de cap manera fer-me canviar de parer.
INSPECTOR: Sí que podré.
SRA. BIRLING: No, no podrà. Senzillament perquè no he fet res de dolent..., i
vostè ho sap.
INSPECTOR: (Molt pausadament.) Em sembla que va fer una cosa
terriblement dolenta... i que se'n penedirà tota la vida. M'agradaria que hagués
estat amb mi a l'hospital. Hauria vist...
SHEILA: (L'interromp violentament.) No, no, si us plau! Una altra vegada no. Ja
m'ho he imaginat prou.
INSPECTOR: (Molt pausadament.) Doncs quan torni a imaginar-s'ho, pensi que
aquesta noia esperava una criatura.
SHEILA: (Esgarrifada.) No! Ai..., és horrorós... horrorós! Com és possible que
volgués matar-se?
INSPECTOR: Perquè se l'havien treta de sobre massa vegades. Ja no podia
més.
SHEILA: Mare, tu ho devies saber.
BIRLING: Escolti, que era de Gerald Croft...?
INSPECTOR: (El talla, brusc.) No, no. Ell no hi tenia res a veure.
SHEILA: Gràcies a Déu! Però de fet no sé per què m'ha de preocupar, ara.
INSPECTOR: (A la Sra. Birling.) No m'ha de dir res més, ara?
SRA. BIRLING: Li diré el que li vaig dir a ella. Aneu a buscar el pare de la
criatura. Ell n'és responsable.
INSPECTOR: No per això n'és menys vostè, de responsable. Ella va anar a
demanar-li ajuda en el moment en què una dona més la necessita. I vostè no
només la hi va negar, sinó que va procurar que les altres també la hi
neguessin. Va anar-hi sola, sense amics, gairebé sense ni un ral, desesperada.
No tan sols necessitava diners, sinó consell, compassió, afecte. Vostè ha tingut
fills. Ha de saber com se sentia. I li va tancar la porta als nassos.
SHEILA: (Commoguda.) Mare, trobo que va ser baix i cruel.
La visita d’un inspector Pàgina 40

BIRLING: (Dubta.) Mira, Sybil, quan això aparegui a la investigació pública, no
quedarem gaire bé. És molt fàcil que la premsa ho divulgui i...
SRA. BIRLING: (Ara neguitosa.) Ai, pareu tots dos. I tu recorda, abans
d'acusar-me a mi de res, que no vaig ser jo qui va despatxar-la de la feina... i
probablement tot va començar aquí. (Es gira cap a l'inspector.) Ateses les
circumstàncies, em sembla que jo tenia prou raons. Primer la noia ens havia
explicat una pila de mentides. Després, quan vaig esbrinar la veritat, em va dir
que sabia qui era el pare, n'estava molt segura, i per això li vaig dir que era
problema seu aconseguir que ell se'n fes responsable. Si es negava a casar-se
amb ella... i el meu parer és que tenia l'obligació de fer-ho... Almenys l'havia de
mantenir.
INSPECTOR: I ella què va dir, aleshores?
SRA. BIRLING: Ui... moltes bestieses, sense sentit!
INSPECTOR: Però què?
SRA. BIRLING: Tant és, recordo que finalment em va acabar la paciència. Va
adoptar una postura ridícula. Volia demostrar uns sentiments uns escrúpols
massa delicats i absolutament absurds en una noia de la seva posició.
INSPECTOR: (Molt dur.) Ara la seva posició és estar estirada amb les
entranyes cremades i una llosa de marbre per jaç. (Com que Birling vol
protestar, es gira cap a ell.) No quequegi i no somiqui més, senyor. M'acabaran
la paciència, tots plegats. Vinga, què va dir?
SRA. BIRLING: (Força acovardida.) Va dir que el pare era només un
adolescent... beneit i esbojarrat, i que bevia massa. Que no trauria cap a res,
casar-s'hi... que no els convenia ni a l'un ni a l'altre. Li havia donat diners, però
ella ja no volia acceptar-ne més.
INSPECTOR: Per què no volia acceptar-ne més?
SRA. BIRLING: Eren tot ximpleries... no me'n vaig creure ni una paraula.
INSPECTOR: No li pregunto si s'ho va creure. Vull saber què va dir. Per què no
volia acceptar més diners del noi?
SRA. BIRLING: Ui... per unes raons tot extravagants. Com si una noia així
rebutgés mai els diners!
INSPECTOR: (Amb severitat.) Vostè s'està complicant la vida, jo ja l'aviso. Per
quina raó va dir que no volia acceptar més diners?
SRA. BIRLING: Va explicar una història... que ell li havia dit una cosa, una nit
que estava begut, una cosa que li va fer pensar que no eren diners seus.
INSPECTOR: Aleshores d'on els treia?
SRA. BIRLING: Eren robats.
La visita d’un inspector Pàgina 41

INSPECTOR: Per tant, els va anar a demanar ajuda perquè no volia acceptar
diners robats?
SRA. BIRLING: Aquesta és la història que finalment li vaig arrencar, després de
negar-me a creure la seva història inicial... que era una dona casada a qui el
marit havia abandonat. No vaig pensar que hi hagués cap raó per creure més
sincera una història que l'altra. Per tant, va molt errat, quan suposa que em
penedeixo del que vaig fer.
INSPECTOR: Però si la seva història era veritat, si aquest noi li havia donat
diners robats, aleshores els va anar a demanar ajuda perquè no volia que
aquest xicot es fiqués en cap problema, oi que sí?
SRA. BIRLING: Pot ser. Però ho vaig trobar ridícul. I per això tenia tota la raó
del món, quan vaig recomanar al comitè que no acceptés la seva petició.
INSPECTOR: Ni ara, no li sap greu, ara que sap què li ha passat a la noia?
SRA. BIRLING: Em sap greu que hagi hagut d'acabar d'una manera tan
horrorosa. Però jo no en tinc absolutament cap mena de culpa.
INSPECTOR: Qui en té la culpa?
SRA. BIRLING: En primer lloc, la noia mateixa.
SHEILA: (Ressentida.) Perquè va permetre que el pare i jo la féssim fora de la
feina!
SRA. BIRLING: En segon lloc, culpo el noi que era el pare de la criatura que
ella esperava. Si, segons va dir ella, no era de la seva mateixa classe social, i
era un xicot borratxo i gandul, més raó encara per no deixar-lo escapar.
Haurien d'aplicar-li un càstig exemplar. Si s'ha d'acusar algú de la mort de la
noia, aleshores ell té tots el números.
INSPECTOR: I si la història d'ella és certa... si ell robava diners...
SRA. BIRLING: (Ara força trasbalsada.) No porta enlloc, suposar que...
INSPECTOR: Però i si ho fem, aleshores què?
SRA. BIRLING: Aleshores ell en seria del tot responsable... perquè la noia no
hauria acudit a nosaltres i no li hauríem denegat l'ajuda que demanava, si no
hagués estat per ell...
INSPECTOR: Així doncs, ell n'és el principal culpable.
SRA. BIRLING: Això mateix. I l'haurien de tractar molt durament...
SHEILA: (De sobte alarmada.) Mare... para..., para!
BIRLING: Calla, Sheila.
La visita d’un inspector Pàgina 42

SHEILA: Però que no veus que...
SRA. BIRLING: (Severa.) Sembles una nena histèrica, aquesta nit.
(Sheila es posa a plorar en silenci. La Sra. Birling es gira cap a l'inspector.)
SRA. BIRLING: I si fa els passos que ha de fer per trobar aquest noi i
aconsegueix que confessi en públic la seva responsabilitat... en lloc de quedar-
se aquí fent preguntes innecessàries... aleshores sí que complirà amb el seu
deure.
INSPECTOR: (Sorrut.) No s'amoïni, senyora Birling. Compliré amb el meu
deure. (Es mira el rellotge.)
SRA. BIRLING: (Triomfal.) Me n'alegro molt.
INSPECTOR: Res de silenciar la història, oi? S'ha d'aplicar un càstig exemplar,
oi? Una confessió pública de culpabilitat, oi?
SRA. BIRLING: Això mateix. Crec que és el seu deure. I ara, sens dubte, ja deu
tenir ganes de marxar.
INSPECTOR: Encara no. M'espero.
SRA. BIRLING: Per què s'espera?
INSPECTOR: Per complir amb el meu deure.
SHEILA: (Angoixada.) Vinga mare... que no te n'adones?
SRA. BIRLING: (Finalment se n'adona.) Però de segur que... vull dir que... és
ridícul...
(S'atura i ella i el seu marit es miren espantats.)
BIRLING: (Aterrit.) Apa, inspector, no deu pas voler dir que... que el meu fill... hi
està ficat...?
INSPECTOR: (Inflexible.) Si hi està ficat, ja sabrem què fer, no li sembla? La
senyora Birling ens ho acaba de dir.
BIRLING: (Estupefacte.) Déu meu! Però... vinga home...
SRA. BIRLING: (Trasbalsada.) No m'ho crec. No m'ho penso creure mai...
SHEILA: Mare... mira que t'ho he dit vegades, que paressis...
(L'inspector alça una mà. Sentim la porta del carrer. Tots s'esperen i miren cap
a la porta. Entra Eric, que fa una cara extremadament pàl·lida i angoixada. Es
troba les seves mirades interrogadores.)
La visita d’un inspector Pàgina 43

FI DE L'ACTE SEGON
La visita d’un inspector Pàgina 44

ACTE TERCER
Ho trobem tot exactament com a la fi de l'Acte Segon. Eric és dret just a
l'entrada de la sala i els altres se'l miren.
ERIC: Ja ho sabeu tot, oi?
INSPECTOR: (Com abans.) Sí, ja ho sabem tot.
(Eric tanta la porta i avança.)
SRA. BIRLING: (Angoixada.) Eric, no m'ho puc creure. Hi ha d'haver alguna
equivocació. Tu no saps què hem dit.
SHEILA: Té sort de no saber-ho.
ERIC: Per què?
SHEILA: Perquè la mare estava enfeinada donant totes les culpes del món al
noi que va enredar aquella noia, i deia que no s'hauria d'escapar i que caldria
aplicar-li un càstig exemplar...
BIRLING: Ja n'hi ha prou, Sheila.
ERIC: (Ressentit.) No m'ho has posat gens fàcil, oi, mare?
SRA. BIRLING: Però és que jo no sabia que eres tu... no se m'hauria acudit
mai. A més, tu no ets així..., tu no t'emborratxes...
SHEILA: I tant que sí. Ja t’ho he dit abans.
ERIC: Ho has explicat tu? Per què, xivata fastigosa?
SHEILA: No, això no és just, Eric. Fa mesos, que ho hauria pogut explicar, però
no ho vaig fer, és clar. Avui sí que ho he fet, perquè sabia que es destaparia
tot... era inevitable que es destapés aquesta nit... i m’ha semblat que tant era,
que se sabés abans d’hora. Recorda... que a mi ja m’han fet una bona
repassada.
SRA. BIRLING: Sheila, no entenc gens la teva actitud.
BIRLING: Jo tampoc. Si sabessis mínimament què és la lleialtat...
INSPECTOR: (El talla amb suavitat.) Un moment, senyor Birling. Quan jo me
n’hagi anat tindran molt temps per polir les seves diferències familiars. Però ara
vull sentir el que el seu fill m’hagi de dir. (Inflexible, a tots tres.) I els agrairé que
em permetin continuar sense cap més interrupció. (Es gira cap a Eric.) I doncs?
ERIC: (Enfonsat.) Em puc prendre una copa, primer?
BIRLING: (Rotund i irat.) No!
La visita d’un inspector Pàgina 45

INSPECTOR: (Contundent.) Sí! (Birling sembla que el vol interrompre
exaltadament.) Ja sé..., és el seu fill i aquí és casa seva..., però miri-se’l.
Necessita una copa per pair-ho.
BIRLING: (A Eric.) D’acord. Fes. (Eric va a buscar un whisky. La manera com
agafa el gerro i després el got demostra que està molt acostumat a beure’s
d’una tirada begudes fortes. Els altres se’l miren atents i reprovadors.
Finalment afegeix, ressentit.) Ara entenc moltes coses que abans no entenia.
INSPECTOR: No comenci. Vull continuar. (A Eric.) Quan vas conèixer aquesta
noia?
ERIC: Una nit, el novembre passat.
INSPECTOR: On la vas conèixer?
ERIC: Al bar del Palace. Feia una hora que hi era amb dos o tres paios. Estava
una mica trompa.
INSPECTOR: Què va passar?
ERIC: Vaig començar a parlar amb ella, i li vaig pagar unes quantes copes.
Quan vam decidir marxar, ja estava trompa del tot.
INSPECTOR: També estava borratxa, ella?
ERIC: Després em va dir que ho estava una mica, sobretot perquè aquell dia
no havia pogut menjar gaire.
INSPECTOR: Per què havia anat al Palace, ella?
ERIC: No feia per al local. Però... vaja, suposo que no sabia què fer. Hi havia
una dona que volia que hi anés. Això mai no ho vaig acabar d’entendre.
INSPECTOR: Vas anar al seu pis amb ella, aquella nit?
ERIC: Sí, hi vaig insistir... sembla. No ho recordo gaire, però després em va dir
que ella no volia portar-m’hi, però... vaja, en l’estat en què estava jo, els paios
es tornen molt fastigosos... i vaig amenaçar-la d’organitzar un escàndol.
INSPECTOR: I ella t’hi va deixar entrar?
ERIC: Sí. I aleshores va ser quan va passar. Ni tan sols no me’n recordo... quin
desastre. Ai... Déu meu, que estúpid que va ser, tot plegat!
SRA. BIRLING: (Crida.) Eric... com vas ser capaç?
BIRLING: (Brusc.) Sheila, emporta’t la teva mare al saló...
SHEILA: (Protesta.) Però és que... jo vull...
BIRLING: (Molt sec.) Ja m’has sentit. (Més suau.) Au, Sybil.
La visita d’un inspector Pàgina 46

(S’avança per obrir la porta i Sheila s’emporta la seva mare. Després Birling
tanca la porta i s’acosta a l’inspector.)
INSPECTOR: Quan la vas tornar a veure?
ERIC: Al cap d’uns quinze dies.
INSPECTOR: Us havíeu citat?
ERIC: No. I jo no recordava ni com es deia ni on vivia. Tot era molt confús.
Però casualment la vaig tornar a veure al bar del Palace.
INSPECTOR: Més copes?
ERIC: Sí, però aquesta vegada no estava tan tocat.
INSPECTOR: Però la vas tornar a acompanyar a casa?
ERIC: Sí. I aquest cop vam parlar una mica. Li vaig dir com em deia i a què em
dedicava.
INSPECTOR: I vau tornar a fer l’amor?
ERIC: Sí. No n’estava pas enamorat... però m’agradava... era guapa i
agradable...
BIRLING: (Aspre.) I per això te n’hi havies d’anar al llit?
ERIC: Home, sóc prou gran, ja podria estar casat, oi, però no estic casat i no
m’agraden les putes grasses i velles que hi ha en aquesta ciutat... les mateixes
que veig acompanyades d’alguns dels teus amics respectables...
BIRLING: (Enutjat.) Et prohibeixo que parlis així de...
INSPECTOR: (Molt sec.) Doncs jo els ho prohibeixo a tots dos. Ja en parlaran
després. (A Eric.) Vau quedar per tornar-vos a veure?
ERIC: Sí. I la vegada següent... o l’altra... em va dir que li semblava que
esperava una criatura. No n’estava del tot segura, aleshores, però aviat no en
va tenir cap dubte.
INSPECTOR: I naturalment, això la capficava molt, suposo.
ERIC: Sí, i a mi també. Ho vaig trobar horrorós.
INSPECTOR: Va insinuar que t’hi havies de casar?
ERIC: No. Ella no volia que m’hi casés. Va dir que jo no l’estimava... i més
coses per l’estil. Segons com, em tractava... com si fos un nen, tot i que era
gairebé tan gran com ella.
La visita d’un inspector Pàgina 47

INSPECTOR: Aleshores què vas decidir fer?
ERIC: Miri, ella no tenia feina... i no tenia ni esma de tornar-se a buscar cap... i
ja no li quedaven diners... i per això jo vaig insistir a donar-li prou diners perquè
anés tirant... fins que es va negar a acceptar-ne més...
INSPECTOR: Quant li vas donar, en total?
ERIC: Suposo que... unes cinquanta lliures, entre una cosa i l’altra.
BIRLING: Cinquanta lliures... i a més bevies i rondaves per la ciutat! D’on les
vas treure, cinquanta lliures?
(Eric no respon.)
INSPECTOR: Jo també t’ho volia preguntar.
ERIC: (Avergonyit.) Les vaig treure... del despatx...
BIRLING: Del meu despatx?
ERIC: Sí.
INSPECTOR: Vols dir que... vas robar els diners?
ERIC: No ben bé.
BIRLING: (Irat.) Què vols dir, “no ben bé”?
(Eric no respon perquè ara la Sra. Birling i Sheila tornen a entrar.)
SHEILA: No és culpa meva.
SRA. BIRLING: (A Birling.) Perdona’m, Arthur, però és que no m’hi podia estar
més, a la sala. Volia saber què passava.
BIRLING: (Furiós.) Doncs ja t’ho diré, què passa. Ha reconegut que va ser el
responsable de l’embaràs de la noia, i ara ens deia que l’ajudava amb diners
que robava del despatx.
SRA. BIRLING: (Estupefacta.) Eric! Tu robaves diners?
ERIC: No, no ben bé. Tenia intenció de tornar-los.
BIRLING: Aquesta és una història molt vella. Com pensaves tornar-los?
ERIC: Me n’hauria sortit d’alguna manera. Necessitava disposar de diners...
BIRLING: No entenc com t’ho vas fer, per treure tants diners del despatx sense
que ningú no se n’adonés.
ERIC: S’havien de cobrar algunes factures petites, i vaig cobrar-les en efectiu...
La visita d’un inspector Pàgina 48

BIRLING: Deixaves el rebut de l’empresa i et quedaves els diners, oi?
ERIC: Sí.
BIRLING: M’has de fer una llista d’aquestes factures. Ho he de tapar de
seguida. Ets un ximple acabat... Per què no em vas demanar ajuda, quan et
vas trobar en aquest destret?
ERIC: Perquè un paio com jo quan té problemes no hi pot acudir, a un pare
com tu... vet aquí.
BIRLING: (Irritat.) No em parlis així. El teu problema és... que ets un mimat.
INSPECTOR: (El talla.) I el meu problema és... que no tinc gaire temps. Ja es
repartiran la responsabilitat quan jo no hi sigui. (A Eric.) Només una última
pregunta i prou. La noia va descobrir que els diners que tu li donaves eren
robats, oi que sí?
ERIC: (Abatut.) Sí. Això va ser el pitjor. No va voler acceptar més diners, i no
em va voler veure més. (En un to sobtadament sobresaltat.) Ei, però com ho
sap, vostè? Que li ho va dir ella?
INSPECTOR: No. No em va dir res. No hi he parlat mai.
SHEILA: Ho va dir a la mare.
SRA. BIRLING: (Alarmada.) Sheila!
SHEILA: Bé ho ha de saber.
ERIC: (A la Sra. Birling.) T’ho va dir? Va venir aquí? Però no, no és possible, no
sabia pas on vivia, jo. Què va passar? (La Sra. Birling, angoixada, mou el cap
però no respon.) Vinga, no facis aquesta cara. Digue’m... digue’m... què va
passar?
INSPECTOR: (Pausat i autoritari.) Ja t’ho diré jo. Va demanar ajuda al comitè
de la teva mare, després d’haver-te deixat. La teva mare la hi va negar.
ERIC: (A punt d’esfondrar-se.) Aleshores... la vas matar tu. Et va anar a veure
per protegir-me a mi... i tu li vas girar l’esquena... sí, i la vas matar... i el fill que
esperava també... el meu fill... el teu nét... els vas matar tots dos... maleïda
siguis, maleïda siguis!
SRA. BIRLING: (Ara molt angoixada.) No... Eric... si us plau... jo no ho sabia...
no ho vaig entendre...
ERIC: (Gairebé l’amenaça.) Tu no entens res. Mai no has entès res. Mai no ho
has intentat... Ets una...
SHEILA: (Espantada.) Eric, no... no...
La visita d’un inspector Pàgina 49

BIRLING: (Intervé, furiós.) Com goses...! Que t’has tornat boig, beneit...?
Calma’t o et...!
INSPECTOR: (Domina la situació amb autoritat.) Ja n’hi ha prou! (Els altres
callen de seguida i se’l queden mirant.) Callin un moment i escoltin. No em cal
saber res més. Ni a vostès tampoc. La noia s’ha suïcidat... i ha tingut una mort
horrorosa. Però tots vostès l’han matada una mica. Recordin-ho. No ho oblidin
mai. (Se’ls mira atentament d’un en un.) Però de tota manera no crec que ho
puguin oblidar. Recordi el que va fer, senyora Birling. Li va girar l’esquena quan
ella més necessitava que l’ajudessin. Va negar-li fins i tot la miqueta de caritat
compassiva que podia oferir-li. Recordi el que va fer...
ERIC: (Trist.) Déu meu... no és probable que me n’oblidi.
INSPECTOR: Vas fer-la servir per acabar una nit estúpida de borratxera, com
si fos un animal, una cosa, no una persona. No, no l’oblidaràs. (Ara mira a
Sheila.)
SHEILA: (Amb amargor.) Ja ho sé. Per mi la van despatxar de la feina. Jo vaig
començar la seva desgràcia.
INSPECTOR: Vostè hi va contribuir... però no la va començar. (Gairebé furiós,
a Birling.) La va començar vostè. Volia vint-i-cinc xílings a la setmana en lloc de
vint-i-dos i sis penics. Li va fer pagar un preu molt alt. I ara ella li farà pagar un
preu encara més alt a vostè.
BIRLING: (Trist.) Miri, inspector... donaria milers... sí, milers...
INSPECTOR: No és ara que ha d’oferir diners, senyor Birling. (Fa un gest per
concloure la sessió, potser tanca la llibreta, etc. Després els repassa tots amb
una mirada sarcàstica.) No, no crec que cap de vostès ho oblidi. Ni aquell jove,
Croft, tot i que ell almenys li va donar una mica d’afecte i la va fer feliç una
temporada. Bé, Eva Smith ja no hi és. Ja no li poden fer més mal. Ni tampoc no
li poden fer cap bé, ara. Ni tan sols no poden dir-li. “Perdona, Eva Smith”.
SHEILA: (Que plora en silenci.) Això és el pitjor.
INSPECTOR: Però recordin això. S’ha mort una Eva Smith... però encara en
queden milions i milions, d’Eves Smith i de Johns Smith, amb les seves vides,
les se-ves esperances i les seves pors, els seus patiments i les seves
expectatives de felicitat, i es barregen amb les nostres vides, amb tot el que
pensem, el que diem i fem. Som responsables els uns dels altres. I aviat
arribarà el dia en què, si els homes no aprenen aquesta lliçó, els l’ensenyaran
amb foc, amb sang i amb angoixa. Bona nit.
(Surt ràpidament i els altres miren com marxa, apagats i perplexos. Sheila
encara plora en silenci. La Sra. Birling s’ha assegut absolutament aixafada en
una cadira. Eric reflexiona, però està desesperat. Birling, l’únic que es mou,
sent que la porta es tanca de cop, dubta, s’hi acosta, s’atura, es mira tot
pessimista els altres tres i després se serveix una copa i se l’empassa d’un
glop.)
La visita d’un inspector Pàgina 50

BIRLING: (Enutjat, a Eric.) Tu ets l’únic culpable.
ERIC: I tant que sí.
BIRLING: (Enutjat.) Sí, però encara no t’adones prou del que has fet. Tot això
se sabrà. Serà un escàndol públic.
ERIC: I què, ara tant se me’n dóna.
BIRLING: Tant t’és! A tu sembla que tot t’és igual. Però a mi no. Ja tenia
gairebé concedit el títol de cavaller, perquè a la pròxima llista d’honors...
(Eric riu histèricament i assenyala el seu pare.)
ERIC: (Rient.) Per l’amor de Déu! Que importa, ara, que et facin cavaller o no?
BIRLING: (Sever.) A tu, no t’importa. Aparentment no t’importa res. Però potser
t’interessarà saber que fins que no tornis els diners que vas robar, fins a l’últim
penic, treballaràs de franc. I s’ha acabat, això de rondar i beure per tota la
ciutat... i això d’arreplegar dones al bar del Palace...
SRA. BIRLING: (Es refà.) Sí, s'ha acabat. Estic absolutament avergonyida de
tu.
ERIC: Bé, no et culpo. Però no oblidis que jo també estic avergonyit de
vosaltres... sí, de tots dos.
BIRLING: (Enutjat.) Això ni en broma. El que la teva mare i jo vam fer té totes
les excuses del món... va resultar una desgràcia, això és tot.
SHEILA: (Amb menyspreu.) Això és tot!
BIRLING: Vaja, què vols dir?
SHEILA: No sé poer on començar.
BIRLING: Doncs no comencis. Ningú no t'ho ha demanat.
SHEILA: Jo també em vaig lluir. I tant. N'estic avergonyida. Però ara vosaltres
ja hi torneu, preteneu que no ha passat res d'important...
BIRLING: Que no ha passat res d'important! Que no acabo de dir que serà un
escàndol públic... tret que no tinguem una mica de sort... I qui en sortirà més
malparat que jo, aquí?
SHEILA: Però jo no parlo d'això. Això no em preocupa. De fet, sembla que no
n'hagueu aprpes res, de tot plegat.
BIRLING: Què no? Doncs amb això vas molt errada. Jo he après moltes coses,
aquesta nit. I espero que no em demanis que t'expliqui què he après. Quan
recordo el vespre, abans... quan penso com em sentia quan tots cinc sèiem i
sopàvem en aquesta taula...
La visita d’un inspector Pàgina 51

ERIC: (El talla.) Sí, i recordes el que ens has dit, a Gerald i a mi, després de
sopar, quan et senties tan satisfet de tu mateix? Ens has dit que un home ha de
procurar tot sol per ell mateix, i que no havíem de fer cas dels bojos que ens
diuen que tothom ha de ser responsable de tothom, com si visquéssim tots
barrejats. Te'n recordes? Sí... i després ha vingut un boig d'aquests...
l'inspector. (Riu amargament.) No hi he reparat, que li diguessis que els homes
s'han d'espavilar tot sols.
SHEILA: (Intensament atenta.) Ha vingut aleshores, l'inspector, després de dir
el pare això?
ERIC: Sí. I què?
SRA. BIRLING: Au, què passa, Sheila?
SHEILA: (Lentament.) És curiós... molt curiós... (Es mira els altres tota
meditativa.)
SRA. BIRLING: (Una mica excitada.) Ja sé què diràs. Perquè jo també hi
estava donant voltes.
SHEILA: Ara ja no importa gaire, és clar... però era de debò un inspector de
policia?
BIRLING: Home, si no ho era sí que importa, i molt. Ho canvia tot.
SHEILA: No, no canvia res.
BIRLING: No diguis bestieses. I tant que sí.
SHEILA: Doncs a mi no em canvia res. I a vosaltres tampoc no us hauria de
canviar res.
SRA. BIRLING: No siguis criatura, Sheila.
SHEILA: (S'enfada.) No sóc cap criatura. Si voleu que us digui la veritat, sou
vosaltres, qui sembleu criatures... vosaltres que no reconeixeu els fets.
BIRLING: No vull que em parlis així. Si hi tornes, et faré fora del menjador.
ERIC: Quina cosa més terrible, oi?
SHEILA: D'aquí a un minut o dos me n'aniré igualment. Però de debò, que no
ho veieu, que si tot el que s'ha destapat aquesta nit és veritat, aleshores no té
gaire importància qui ens ho ha fet confessar? I era veritat, oi? Tu vas
despatxar la noia d'una feina, i jo vaig fer que la despatxessin d'una altra.
Gerald la va mantenir una temporada... quan suposàvem que estava massa
enfeinat per veure'm a mi. Eric... be, ja ho sabem, què va fer Eric. I a la mare se
li va endurir el cor i li va donar l'última empenta, que la va rematar. Això
importa..., i no si aquell home era inspector de policia o no.
La visita d’un inspector Pàgina 52

ERIC: Era l'inspector de policia que ens mereixíem.
SHEILA: Això mateix, Eric. Potser a vosaltres us alleujarà... a mi no... però
m'he quedat amb la idea... i vagament ja m'ho ha semblat tota l'estona... que
era un home una mica curiós. En cap moment no m'ha semblat un inspector de
policia convencional...
BIRLING: (Força excitat.) Tens raó. A mi m'ha fet el mateix efecte. (A la Sra.
Birling.) I a tu?
SRA. BIRLING: Doncs a mi m'ha semblat que es comportava d'una manera
molt extravagant. Molt... molt rude... i segur de si mateix...
BIRLING: I fixeu-vos de quina manera em parlava. M'ha dit que callés... i més
coses. Bé ho devia saber, que vaig ser alcalde i membre del tribunal local de
justícia i tot això. A més... parlava d'una manera... ja ho recordeu. Vull dir que
els inspectors no parlen així. N'he tractat dotzenes...
SHEILA: Molt bé. Però això en essència no canvia res, no trobeu?
SRA. BIRLING: I tant que sí.
ERIC: No. Sheila té raó. No canvia res.
BIRLING: (Enutjat.) Això és còmic, vull dir que ho diguis tu. Tu ets a qui li
canvia més coses. Has confessat que eres un lladre, i ara ell ho sap
perfectament, i ho pot constar a la investigació, i si és necessari denunciar-ho a
la justícia. A la teva mare, a Sheila i a mi no ens pot fer res... tret potser
d'avergonyir-nos una mica públicament... però a tu, a tu et pot enfonsar. Què et
sembla?
SHEILA: (Lentament.) Gairebé tot el que li hem dit ja ho sabia. No us n'heu
adonat?
BIRLING: No és això. Ell tenia una mica d'informació de la noia, i ha fet algunes
deduccions intel·ligents... però de fet si nosaltres no haguéssim parlat tant, no
hauria avançat gaire. (Se'ls mira enutjat.) I sí, ara que hi penso, per què havíeu
d'enraonar tant, tots plegats, això sí que em deixa perplex.
SHEILA: És molt fàcil parlar així, ara. Però ens ha fet confessar.
SRA. BIRLING: A mi no, que no m'ha fet confessar... tal com dius tu. Li he dit
senzillament que em semblava que m'havia limitat a complir amb el meu deure.
SHEILA: Au va, mare!
BIRLING: El fet és que us heu deixat entabanar. Sí... entabanar.
SRA. BIRLING: (Protesta.) Vinga, home, Arthur.
BIRLING: NO, tu no, estimada. Aquests dos. És evident que no li agradàvem, a
aquest tipus. Des d'un bon començament estava predisposat en contra nostra.
Devia ser un socialista o alguna mena de boig... parlava com si ho fos. I
La visita d’un inspector Pàgina 53

vosaltres, en lloc de plantar-li cara, us heu deixat entabanar i li heu explicat tota
la vostra vida privada. Li hauríeu hagut de plantar cara.
ERIC: (Malhumorat.) Doncs jo no he vist pas que tu li plantessis cara.
BIRLING: No, perquè tu ja havies admès que havies agafat diners. Què volies
que fes, aleshores? He estat un ruc, hauria d'haver insistit que parléssim tots
dos sols.
ERIC: No te n'hauries sortit.
SHEILA: I tant que no.
SRA. BIRLING: Vaja, per la manera com parleu, nens, sembla que vulgueu
ajudar-lo a ell, i no a nosaltres. Ara calleu, que el vostre pare decidirà què hem
de fer. (Es mira amb expectació Birling.)
BIRLING: (Insegur.) Sí... és clar. Hem de fer alguna cosa... i de pressa,
sobretot. (Mentre dubta, se sent el timbre de la porta. Es miren tots alarmats.) I
ara qui és? Voleu que hi vagi?
SRA. BIRLING: No. Ja hi anirà Edna. Li he demanat que no se n'anés a dormir
i que ens fes te.
SHEILA: Potser és Gerald que ha tornat.
BIRLING: (Alleujat.) Sí, és clar. No me'n recordava.
(Apareix Edna.)
EDNA: És el senyor Croft.
(Apareix Gerald i Edna es retira.)
GERALD: Espero que no els molesti que hagi tornat.
SRA. BIRLING: No, és clar que no, Gerald.
GERALD: He vingut per una raó molt concreta. Quan ha marxat, aquell
inspector?
SHEILA: Fa només uns quants minuts. Ens ha ben repassat a tots...
SRA. BIRLING: (En to amonestador.) Sheila!
SHEILA: Gerald també ho pot saber.
BIRLING: (Apressadament.) Va... va..., no tenim cap necessitat d'amoïnar-lo
amb totes aquestes bajanades.
SHEILA: Molt bé. (A Gerald.) Però tots hi estem ficats... fins al coll. Quan has
marxat s'ha complicat.
La visita d’un inspector Pàgina 54

GERALD: Com s'ha comportat?
SHEILA: Ha estat... esgarrifós.
BIRLING: Si vols que et digui la veritat, es comportava de forma molt peculiar i
sospitosa.
SRA. BIRLING: A mi i al senyor Birling ens ha parlat d'una manera molt
descortès... una cosa extraordinària!
GERALD: Mmm... mmm!
(Tots es miren inquisitivament Gerald.)
BIRLING: (Excitat.) Tu saps alguna cosa. Què és?
GERALD: (Lentament.) Aquell home no era un inspector de policia.
BIRLING: (Perplex.) Què?
SRA. BIRLING: N'estàs segur?
GERALD: Gairebé segur. Per això he tornat, perquè ho sabéssiu.
BIRLING: (Excitat.) Bon xicot! N'has demanat referències, segur.
GERALD: Sí. He trobat un sergent de policia que conec al carrer. Li he
demanat referències d'aquest inspector Goole i l'hi he descrit meticulosament.
M'ha jurat que al cos policial de la ciutat no hi havia cap inspector Goole ni
ningú que s'hi assemblés.
BIRLING: No li deus pas haver dit que...
GERALD: (El talla.) No, no. M'he justificat dient-li que ho volia saber perquè
m'havia discutit amb una altra persona. Però l'important és que... aquest
sergent estava seguríssim que no tenen cap inspector com l'home que ha
vingut aquí.
BIRLING: (Excitat.) Caram! Un impostor!
SRA. BIRLING: (Triomfal.) Què us deia, jo? Oi que sí que us he dit que no
m'imaginava un inspector de policia de debò parlant de la manera com ens ha
parlat?
GERALD: Doncs tenia raó. Aquest inspector no existeix. Se'ns han rifat.
BIRLING: (Comença a moure's.) Ara me n'asseguraré.
SRA. BIRLING: Què penses fer?
BIRLING: Trucaré al cap de la policia... al coronel Roberts.
La visita d’un inspector Pàgina 55

SRA. BIRLING: Compte què li dius, estimat.
BIRLING: (Ara al telèfon.) Naturalment. (Truca.) Brumbley vuit set cinc dos.
(Als altres, mentre s'espera.) Ja ho pensava fer, de tota manera. Jo també ho
he estat sospitant tota l'estona. (Al telèfon.) El coronel Roberts, si us plau. Sóc
el senyor Arthur Birling... Ah, Roberts, sóc Birling. Perdona que et truqui tan
tard, però vaja, em pots dir si s'ha incorporat un tal inspector Goole,
últimament... Goole. G-O-O-L-E... un inspector nou... alt, ben afaitat. (Ara pot
descriure l'aparença de l'actor que interpreta l'inspector.) No hi ha cap inspector
Goole a la policia. Aquell home no era cap inspector de policia amb seguretat.
Tal com diu Gerald..., se'ns han rifat.
SRA. BIRLING: Ho he intuït tota l'estona. No parlava com un inspector. Ni tan
sols no ho semblava.
BIRLING: Això canvia les coses, no us sembla? De fet, ho canvia tot.
GERALD: I tant.
SHEILA: (Amb amargor.) Suposo que ara som tots unes persones magnífiques.
BIRLING: Si no saps dir res més sensat, Sheila, és millor que callis.
ERIC: Però té raó.
BIRLING: (Enutjat.) I tu també és millor que callis. Si hagués estat un inspector
de policia i t'hagués sentit confessar que...
SRA. BIRLING: (En to amonestador.) Arthur.., compte!
BIRLING: (Ràpidament.) Sí, sí.
SHEILA: Ja ho veus, Gerald, no sabràs mai els nostres crims i idioteses.
GERALD: Ja m'està bé, no vull saber-los. (A Birling.) Què farà, ara, senyor
Birling, després de tot això? Era una innocentada?
BIRLING: Naturalment. Algú va preparar aquest tipus perquè vingués i ens
aixequés la camisa. En aquesta ciutat hi ha persones que m'odien prou per fer-
ho. L'hauríem d'haver desemmascarat de seguida. En circumstàncies normals,
jo ho hauria fet. Però com que ha vingut així i ens ha clavat la trompada just
quan acabàvem de celebrar la nostra petita festa, quan tots ens sentíem tan
satisfets de nosaltres mateixos, m'ha agafat de sorpresa, naturalment.
SRA. BIRLING: Si jo hagués estat aquí, quan aquest home ha arribat! Li hauria
fet quatre preguntes abans de permetre que ell ens preguntés res.
SHEILA: Ara dir això és molt fàcil.
SRA. BIRLING: Jo he estat l'única que no ha cedit davant d'ell. I ara us demano
que ho discutim tot plegat de manera tranquil·la i sensata i que decidim si hi
hem de fer res.
La visita d’un inspector Pàgina 56

BIRLING: (Assenteix enèrgicament.) Tens tota la raó, estimada. Ja hem
descobert un fet important... que aquell tipus era un impostor i que ens ha
aixecat la camisa... i probablement no tot s'acaba aquí.
GERALD: Estic segur que no.
BIRLING: (Vivament interessat.) Sí, n'estàs segur? Déu meu! (A Eric, que està
tot intranquil.) Eric, seu.
ERIC: (Malhumorat.) Ja estic bé.
BIRLING: Què estàs bé? No sé com estàs, però ho estàs tot menys bé. I no
tens cap necessitat d'estar així dret com si... com si...
ERIC: Com si... què?
BIRLING: Com si no tinguessis res a veure amb nosaltres. Recorda com has
quedat, noi. Tu ets qui hi està més embolicat, en tot això, fins al coll, i per tant
faries bé d'agafar-t'ho amb una mica d'interès.
ERIC: Ja m'ho agafo amb interès. M'ho agafo amb massa interès, vet aquí el
meu problema.
SHEILA: I el meu.
BIRLING: Doncs, escolteu, tots dos. Si encara esteu tan neguitosos, aleshores
el millor que podeu fer és callar. Deixeu-nos a nosaltres. Reconec que les
pallassades d'aquell individu ens han amoïnat una mica. Però l'hem
desemmascarat... i ara no hem de perdre el cap, sobretot. Ara ens toca fer a
nosaltres.
SHEILA: Què ens toca fer, a nosaltres..., què?
SRA. BIRLING: (Seca.) Comportar-nos sensatament, Sheila... i sembla que tu
ets incapaç de fer-ho.
ERIC: (Cridant.) De què serveix, això de comportar-se sensatament? Ara us
comenceu a creure que en realitat no ha passat res de res. I jo no ho veig així.
Aquesta noia continua morta, oi? Ningú no l'ha ressuscitada, oi?
SHEILA: (Amb impaciència.) Jo em sento igual, Eric. I ells sembla que no ho
entenen.
ERIC: Fos qui fos, aquell paio, el fet és que jo vaig fer el que vaig fer. I que la
mare va fer el que va fer. No deixa de ser la mateixa història podrida, tant és
que l'haguem explicada a un inspector de policia o a una altra persona. Segons
tu, m'hauria de sentir molt millor... (A Gerald.) Vaig robar uns quants diners,
Gerald, tu també ho pots saber... (Mentre Birling intenta interrompre'l.) Tant me
fa, que ho sàpiga. Els diners no són el més important. L'important és el que li
ha passat a la noia i el que li hem fet tots. I encara m'afecta igual, i per això no
em ve de gust ni seure ni fer cap xerradeta encantadora.
La visita d’un inspector Pàgina 57

SHEILA: Tens tota la raó, Eric. Ningú de nosaltres no havia dit cap cosa tan
encertada, aquesta nit, i em fa sentir una mica menys avergonyida de nosaltres
mateixos. Ara vosaltres ho voleu tornar a capgirar tot.
BIRLING: Mira que... redéu!
SRA. BIRLING: (Protesta.) Arthur!
BIRLING: Home, estimada, és que em treuen de polleguera. No volen entendre
la nostra posició ni veure la diferència que hi ha entre un munt de ximpleries
dites en privat i un bon escàndol públic.
ERIC: (Crida.) Doncs jo dic que la noia es morta i que tots hem contribuït a
matar-la... i que és això, l'important...
BIRLING: (També crida, i es dirigeix tot amenaçador a Eric.) Doncs jo dic que...
o calles o te’n vas. (Se'l mira irat, però parla en un to calmat.) Conec alguns
pares que ara mateix ja t'haurien tret de casa a puntades de peu. De manera
que, si et vols quedar, frena la llengua.
ERIC: (Fluixet i ressentit.) Tant me fot, quedar-me o no quedar-me.
BIRLING: Et quedaràs aquí fins que m'informis sobre els diners que vas robar...
si, i fins que els tornis.
SHEILA: Però això no tornarà Eva Smith a la vida, no trobes?
ERIC: I no canvia el fet que tots l'hem matada una mica.
GERALD: Però és un fet de debò?
ERIC: És clar que sí. Tu encara no saps tota la història.
SHEILA: Suposo que ara demostraràs que l'estiu passat no vas mantenir
aquesta noia en lloc de veure'm a mi, oi?
GERALD: Sí que vaig mantenir una noia, l'estiu passat. Ho he admès. I em sap
greu, Sheila.
SHEILA: Home, jo reconec que tu n'has sortit menys malparat que tots
nosaltres. L'inspector ho ha dit.
BIRLING: (Enutjat.) No era un inspector.
SHEILA: (S'enfada.) Doncs ben bé que ens ha inspeccionat. I ara no
comencem a amagar-nos i a fingir. Entre tots nosaltres hem empès aquesta
noia al suïcidi.
GERALD: Segur? Qui ho ha dit? Perquè vejam... no n'hi ha cap prova real,
d'això; de la mateixa manera que no n'hi ha cap que demostri que aquell
individu fos inspector de policia.
SHEILA: I tant que sí.
La visita d’un inspector Pàgina 58

GERALD: No, no n'hi ha cap, de prova. Fixeu-vos-hi bé. Ve un home que es fa
passar per policia. És alguna mena d'innocentada. I què fa? Amb molt d'enginy,
treballant amb retalls d'informació que ha recollit una mica d'aquí una mica
d'allà, ens entabana i ens fa confessar que d'una manera o d'una altra tots hem
estat barrejats en la vida d'aquesta noia.
ERIC: I és veritat.
GERALD: Però com sabeu que és la mateixa noia?
BIRLING: (Impacient.) Espera't un moment! Vejam si encara tindràs raó.
Doncs... (Dubta.) No, no pot ser.
ERIC: Tots hem reconegut els fets.
GERALD: Molt bé, tots heu reconegut que teníeu alguna cosa a veure amb la
noia. Però com ho sabeu, que és la mateixa noia? (Se'ls mira a tots triomfal.
Mentre ells ho paeixen, després d'una pausa, es gira cap a Birling.) Miri, senyor
Birling. Vostè va despatxar una noia que es deia Eva Smith. Vostè ja l'ha
oblidada, però ell li ensenya una fotografia d'ella i aleshores se'n recorda. Vaig
bé?
BIRLING: Sí, aquesta part és prou clara. I després què?
GERALD: Bé, després resulta que sap que una vegada Sheila va fer despatxar
una noia de Milwards. Ens diu que és la mateixa Eva Smith. I li ensenya una
fotografia que ella reconeix.
SHEILA: Sí. La mateixa fotografia.
GERALD: Com ho saps que és la mateixa fotografia? Que l'has vista, la que
s'ha mirat el teu pare?
SHEILA: No, no l'he vista.
GERALD: I el teu pare, l'ha vista, la que t'ha ensenyat a tu?
SHEILA: No, no l'ha vista. I ara ja entenc el que vols dir.
GERALD: No tenim cap prova que fos la mateixa fotografia, i per tant no tenim
cap prova que fos la mateixa noia. Ara anem al meu cas. A mi no m'ha
ensenyat cap fotografia, us en recordeu? M'ha enxampat perquè tot d'una ha
proclamat que la noia havia adoptat el nom de Daisy Renton. Jo m'he traït de
seguida, perquè havia conegut una Daisy Renton.
BIRLING: (Animat.) I no hi ha la més petita prova que Daisy Renton fos en
realitat Eva Smith. Només la seva paraula, i també ens l'hem cregut quan ha dit
que era inspector de policia, i ara sabem que era una mentida. Potser s'ha
passat l'estona dient mentides.
La visita d’un inspector Pàgina 59

GERALD: Potser sí, i tant. Probablement ha estat així. I què ha passat, quan he
marxat?
SRA. BIRLING: Jo estava amoïnada perquè Eric havia marxat, i aquell home
ha dit que si no tornava, l'hauria d'anar a buscar. I això encara m'ha amoïnat
més. Feia una cara molt seriosa i semblava molt segur de si mateix. Després,
tot de sobte, ha dit que jo havia vist Eva Smith feia només dues setmanes.
BIRLING: Ho ha dit amb aquestes paraules exactes.
SRA. BIRLING: I com una ximpleta jo li he dit que sí, que l'havia vista.
BIRLING: No entenc per què ho has fet. Ella no es feia pas dir Eva Smith, quan
va anar a veure't al comitè, oi que no?
SRA. BIRLING: No, naturalment que no. Però com que estava tan preocupada,
quan tot d'una m'ha atacat amb aquestes preguntes li he contestat més o
menys el que ell volia que li contestés.
SHEILA: Però mare, no oblidis que abans t'ha ensenyat una fotografia de la
noia, i que tu l'has ben reconeguda.
GERALD: L'ha vista algú més?
SRA. BIRLING: No, només me l'ha ensenyada a mi.
GERALD: Doncs ja ho veuen, encara no tenim cap prova que fos la mateixa
noia. Potser li ha ensenyat la fotografia d'una noia qualsevol que va recórrer al
comitè. I com sabem que era de debò Eva Smith o Daisy Renton?
BIRLING: Gerald té tota la raó del món. Potser ha fet servir una fotografia
diferent cada vegada i nosaltres no ens n'hem adonat. Potser tots hem
reconegut noies diferents.
GERALD: Exacte. T'ha demanat que identifiquessis cap fotografia, Eric?
ERIC: No. Ja no li calia cap fotografia, quan s'ha decidit per mi. Però és evident
que devia ser la noia que jo coneixia, qui va anar a veure la mare.
GERALD: Per què?
ERIC: Li va dir que buscava ajuda perquè no volia acceptar més diners robats. I
la noia que jo coneixia també m'havia dit això.
GERALD: Fins i tot aquesta coincidència no té per què voler dir res.
ERIC: No veig pas quin sentit pot tenir que una noia decideixi suïcidar-se.
Vosaltres potser us ho podeu treure fàcilment del cap, però jo no. Ni la mare.
Nosaltres ens l'hem ben carregada.
BIRLING: (Impacient.) Espera't un moment, espera't un moment. No tinguis
tanta pressa, que et ficaràs tu mateix al jutjat. Aquella entrevista amb la teva
La visita d’un inspector Pàgina 60

mare potser va ser una cosa preparada, com tota la comèdia d'aquest inspector
de policia. Potser que tot plegat només hagi estat una refotuda innocentada.
ERIC: (Indignat.) Com vols que hagi estat una innocentada? Que no és morta,
la noia?
GERALD: Quina noia? Probablement eren quatre o cinc noies diferents.
ERIC: Això a mi tant me fa. La que jo coneixia és morta.
BIRLING: És morta? Com ho sabem, nosaltres?
GERALD: Això mateix. Vostè m'ha entès. Com sabem que s'ha suïcidat alguna
noia, avui?
BIRLING: (Se'ls mira a tots, triomfal.) Au, què hi dieu? Mirem-nos-ho des del
punt de vista d'aquell individu. Nosaltres celebràvem una petita festa i ens
sentíem força satisfets. Ell ens volia fer una bona broma. Doncs el primer que
ha fet és donar-nos un bon ensurt, de manera que després ja ha pogut
enganyar-nos sense parar. Ha començat molt bé. Una noia s'acaba de morir a
l'hospital. S'ha begut un desinfectant molt fort. S'ha mort patint...
ERIC: Molt bé, però no cal que insisteixis més.
BIRLING: (Triomfal.) Mira com t'afecta, que no ho veus? Només de repetir-ho ja
tremoles. I això és el que ell volia. Que tremoléssim de seguida... i després
començar a interrogar-nos... fins que no sabéssim ni on érem. Au... això ho
hem de reconèixer. Se'ns ha rifat com uns beneits.
ERIC: Se'n pot riure de la seva pròpia mare i tot, si vol... sempre que tot plegat
sigui una farsa.
BIRLING: N'estic convençut. No hi haurà cap investigació policial. Tot això no li
ha passat a la mateixa noia. Cap escàndol...
SHEILA: I cap suïcidi?
GERALD: (Rotund.) Això ho podem esbrinar de seguida.
SHEILA: Com?
GERALD: Trucant a l'hospital. Tant pot ser que existeixi com que no, aquesta
noia morta.
BIRLING: (Incòmode.) Semblarà una mica extravagant, oi... trucar a aquesta
hora de la nit...
GERALD: A mi no em fa res fer-ho jo mateix.
SRA. BIRLING: (Emfàtica.) I si no existeix...
GERALD: Ara ho sabrem. (Se'n va cap al telèfon i busca el número. Els altres
observen molt tensos.) Brumley vuit nou vuit sis... És l'hospital? Sóc Gerald
La visita d’un inspector Pàgina 61

Croft... de Crofts Limited... Sí... Estem força preocupats per una de les nostres
treballadores. Els han dut una noia que s'hagi suïcidat bevent desinfectant
aquesta tarda... o algun cas de suïcidi semblant? Sí, ja m'espero. (Mentre
s'espera, els altres demostren la seva tensió nerviosa. Birling s'eixuga el front,
Sheila tremola, Eric obre i tanca les mans, etc.) Sí?... N'està segur... Vaja. Bé,
moltes gràcies... Bona nit. (Penja el telèfon i es mira els altres.) Avui no se'ls ha
mort cap noia. No els han dut ningú que hagués begut desinfectant. Fa mesos
que no tenen cap cas de suïcidi.
BIRLING: (Triomfal.) Ja ho tenim! La prova definitiva. Tota la història és només
un munt de mentides. Només un engany rebuscat (Fa un sospir enorme
d'alleujament.) A ningú no li agrada, que l'enganyin de tan mala manera...
però... al capdavall... (Somriu a tothom.) Gerald, pren una copa.
GERALD: (Somriu.) Gràcies, em sembla que m'anirà bé, ara.
BIRLING: (Se'n va cap a la vitrina.) A mi també.
SRA. BIRLING: (Somriu.) He de dir, Gerald, que els teus raonaments han estat
molt hàbils. T'estic molt agraïda.
GERALD: (Va a buscar la seva copa.) Bé, veurà, quan me n'he anat he tingut
temps de calmar-me i de pensar una mica en tot això.
BIRLING: (Li dóna una copa.) Sí, a tu no t'ha marejat com a tots nosaltres.
Reconec que ami m'ha espantat una mica. I per una raó especial no vull cap
escàndol públic, ara mateix. (Se serveix la seva copa i l'alça.) Molt bé, per tots
nosaltres. Vinga, Sheila, no facis aquesta cara. Ja s'ha acabat tot.
SHEILA: La part pitjor sí. Però oblides una cosa que jo encara no puc oblidar.
Tot el que hem dit que havia passat, ha passat de debò. Si no ha acabat
tràgicament, aleshores millor per a nosaltres. Però hi hauria pogut acabar.
BIRLING: (Jovial.) Però ara tot és diferent. Au, vinga, que no ho veus? (Imita
l'inspector quan feia el seu discurs final.) Tots vostès van matar-la una mica.
(Assenyala Sheila i Eric i riu.) M'agradaria que veiéssiu la cara que fèieu, quan
ha dit això. (Sheila se'n va cap a la porta.) Te'n vas a dormir, noieta?
SHEILA: (Tensa.) Vull escampar la boira. M'esgarrifa, la manera com parles.
BIRLING: (Cordial.) Això són bestieses! Te'n faràs un tip de riure. Mira, per què
no li demanes a Gerald que et doni aquell anell que li has tornat, eh? Et
sentiràs millor.
SHEILA: (Molt apassionada.) Us penseu que tot ha quedat com abans, oi?
ERIC: Jo no!
SHEILA: Tu no, però els altres sí.
BIRLING: Bé, que no és així? Se'ns han rifat, això és tot.
La visita d’un inspector Pàgina 62

SHEILA: És a dir, que en realitat no ha passat res. No ens ha de saber greu
res, no hem d'aprendre res. Podem continuar fent el mateix que abans.
SRA. BIRLING: Dona, i per què no?
SHEILA: Ja t'ho diré, per què no... fos qui fos aquell inspector, això no ha estat
cap broma. Abans ho heu vist. Heu començat a aprendre alguna cosa. Però ara
ja ho heu deixat córrer. Esteu disposats a continuar com sempre.
BIRLING: (Divertit.) I tu no, eh?
SHEILA: No, perquè jo recordo què ha dit, quina cara feia, i com m'ha fet sentir.
“Foc, sang i angoixa”. M'esgarrifa, la manera com parles, no et vull sentir més.
ERIC: I jo penso com Sheila. A mi també m'esgarrifa.
BIRLING: Vaja, doncs no us quedeu pas, aneu-vos-en a dormir, si esteu tan
histèrics.
SRA. BIRLING: Estan massa cansats. Demà al matí ho trobaran tan divertit
com nosaltres.
GERALD: Ara tot torna a rutllar, Sheila. (Alça l'anell.) I aquest anell què?
SHEILA: No, encara no. És massa aviat. M'ho he de pensar.
BIRLING: (Assenyala Eric i Sheila.) Mireu-los, quin parell... la famosa generació
jove que ho sap tot. Però no saben ni com agafar-se una broma...
(El telèfon sona amb estridència. Es fa un moment de silenci absolut. Birling
s'hi posa.)
BIRLING: Sí?... Sóc el senyor Birling... Què?... Aquí...
(Però és evident que l'altra persona ha penjat. Birling també penja, lentament, i
es mira els altres paralitzat pel pànic.)
BIRLING: Era la policia. S'acaba de morir una noia... mentre la duien a
l'hospital... Ha begut desinfectant. I ara ve un inspector de policia... a fer unes
quantes... preguntes...
(Es queden tots amb la mirada fixa i culpable, estupefactes, i cau el teló.)
FI DE L'OBRA
La visita d’un inspector Pàgina 63

La visita d'un inspector

About This Presentation

Slide Content

Tags

Categories

Download

Quick Actions

Statistics

Related Slideshows

La visita d&#39;un inspector

About This Presentation

Slide Content

Slide 1

Slide 2

Slide 3

Slide 4

Slide 5

Slide 6

Slide 7

Slide 8

Slide 9

Slide 10

Slide 11

Slide 12

Slide 13

Slide 14

Slide 15

Slide 16

Slide 17

Slide 18

Slide 19

Slide 20

Slide 21

Slide 22

Slide 23

Slide 24

Slide 25

Slide 26

Slide 27

Slide 28

Slide 29

Slide 30

Slide 31

Slide 32

Slide 33

Slide 34

Slide 35

Slide 36

Slide 37

Slide 38

Slide 39

Slide 40

Slide 41

Slide 42

Slide 43

Slide 44

Slide 45

Slide 46

Slide 47

Slide 48

Slide 49

Slide 50

Slide 51

Slide 52

Slide 53

Slide 54

Slide 55

Slide 56

Slide 57

Slide 58

Slide 59

Slide 60

Slide 61

Slide 62

Slide 63

Tags

Categories

Download

Quick Actions

Statistics

Related Slideshows

Patient with vertigo if comes to opd how to diagnose

PLANIFICACION MICRO CURRICULAR PRIMER TRIMESTER.docx

Cuento MONSTRUO DE COLORES Anna Llenas.pdf

INVITACIÓN CHOCOLATADA nivel inicial de 4. 5 años

PALABRAS MAGICAS CLASE uso palabras magicas

Instituto Mexicano del Seguro Social presentación

La visita d'un inspector