QUADERN D'EDUCACIÓ POPULAR 3- MONOPOLIS I MISÈRIA

Les revolucions socials no les fan els individus, les “personalitats”, per molt brillants o heroiques que elles siguin. Les revolucions socials les fan les masses populars. Sense la participació de les grans masses no hi ha revolució. És per això que una de les tasques més urgents del moment és que els treballadors s'eduquin, que es capacitin per a respondre a les noves responsabilitats que puguin sorgir d'un futur procés revolucionari.

Aquesta sèrie de Quaderns d'Educació Popular, es proposa justament tractar de lliurar en forma pedagògica, i al mateix temps rigorosa, els instruments teòrics més importants per a comprendre el procés de canvi social i poder plantejar quines han de ser les característiques de la nova societat que volem construir.

3. Marta Harnecker
MONOPOLIS I MISÈRIA (1)

Quaderns d’educació popular
Pròleg i traducció per Taller d’estudis socials Smolni
i col·laboració d’Arran Capellades
Capellades 2024

5. Teniu a les mans el tercer Quadern d’una sèrie d’un total de dotze. En
un principi s’havia pensat en sis, però les autores van considerar que
calia anar ampliant el recull, atès que van estimar que no s’hauria de
deixar de banda cap tema bàsic per anar creant consciència i armar a
la classe treballadora en la lluita per a un futur de vida per a la human-
itat i el planeta, així doncs la compilació definitiva queda de la següent
manera:
QEP núm. 1: Explotats i explotadors
QEP núm. 2: Explotació capitalista
QEP núm. 3: Monopolis i misèria
QEP núm. 4: Classes socials i lluita de classes
QEP núm. 5: Imperialisme i dependència
QEP núm. 6: Capitalisme i socialisme
QEP núm. 7: Socialisme i comunisme
QEP núm. 8: El partit: avantguarda del proletariat
QEP núm. 9: El partit: la seva organització
QEP núm. 10: Dirigents i masses
QEP núm. 11: Estratègia i tàctica
QEP núm. 12: Aliances i front polític
Com ja vam deixar clar en la primera introducció, res, absolutament
res, a canviat en el món capitalista, el de l’esclavitud assalariada, des dels
temps en què Xile va gaudir de l’esperança de construir una societat,
un espai en el seu territori, on, amb altres pobles germans, es pogués
començar a caminar per un esdevenidor futur fonamentat amb la cama-
raderia, la col·laboració, la justícia, un món sense privilegis ni misèria al
nostre planeta.
3

6. El capitalisme, canviant-se de màscara (liberal, proteccionista, feixista,
neoliberal...) continua fent ús dels mateixos mètodes per mantenir els
privilegis de la seva podrida minoria, esclavitzant a la majoria de la po-
blació, en aquest sentit seria absurd fer cas d’aquests intents, obra dels
enemics de classe, els seus ideòlegs i fantasmes disfressats d’esquerres,
de fixar-se en punts i comes, de cercar fictícies contradiccions de con-
junt, en el seu contingut, aquests quaderns en la seva exposició, anàlisi i
en mostrar vies d’alliberament, són d’una rabiosa vigència.
En aquest tercer treball hi podeu trobar una anàlisi del desenvolupa-
ment del sistema capitalista fins a arribar a la forma monopòlica de
domini i de quina manera es formen grans empreses que traspassen les
fronteres de llurs estats i de com arruïnen a altres competidors de la
seva classe.
Al nostre país, la burgesia autòctona, fidel obedient als dictats de l’estat
que ens ocupa, no ha estat capaç mai de fer valdre el seu afany de rapin-
ya econòmica, conformant-se en càrrecs subalterns, ha deixat el terreny
lliure a les multinacionals. Als Països Catalans, els monopolis han ater-
rat plàcidament ajudats pels Governs dels estats espanyol i francès, el
de les autonomies i la Unió Capitalista Europea, fent-nos dependre de
l’exterior i minant la nostra nació mediterrània de la seva potencialitat
d’autosuficiència, reduint cada cop més la capacitat adquisitiva de la
classe treballadora i engrossint les files de l’atur. Els monopolis han fet
ací, com a tot arreu, del capitalisme un monstre més agressiu, dèspota i
destructiu de la seva societat i, sobretot, a la classe obrera l’ha pauperit-
zat, encara més, tan materialment, com, especialment, espiritualment.
Taller d’Estudis Socials Smolni
Obrador del Marxisme-Leninisme
Capellades 2024
4

7. 5

8. PRÒLEG
Les revolucions socials no les fan els individus, les “personalitats”, per
molt brillants o heroiques que aquestes siguin. Les revolucions socials
les fan les masses populars. Sense la participació de les grans masses no
es pot fer la revolució. És per això que una de les tasques més urgents
del moment és que els treballadors s’eduquin, que es capacitin per a
respondre a les noves responsabilitats que sorgeixen del procés revolu-
cionari que viu el nostre país.
Si volem transformar la nostra societat en una nova societat, hem
d’ésser capaços, per una banda, de comprendre quines són les
característiques fonamentals d’aquesta en l’actualitat: el seu caràcter
capitalista o capitalista dependent, el paper que juga en la societat el
capital estranger i, per l’altra banda, saber amb quines forces socials pot
comptar la classe obrera per a lluitar contra aquesta situació: amb una
part de la burgesia, amb la petita burgesia, amb la pagesia en general o
només amb la pagesia pobre, amb els aturats i els temporers?
A més a més, hem de conèixer mitjançant quin procés històric es va
poder arribar a l’actual situació de les forces populars, ja que aquest
només ha estat el resultat final d’un llarg període de lluita de classes
en el que la nostra terra fou banyada per la sang d’obrers, camperols i
estudiants.
Però per tal de poder respondre a totes aquestes preguntes que ens
planteja la nostra realitat i estar preparats per a resoldre’n d’altres
que aniran sorgint a mesura que es desenvolupa el procés, ens cal un
6

9. coneixement previ: un coneixement que ens serveixi d’instrument
per a analitzar la realitat i guiar la nostra acció. Aquest coneixement és
el Materialisme Històric, que és el conjunt del coneixement científic
al voltant de la societat. Per mitjà del Materialisme Històric sabem què
és el que determina l’organització i el funcionament de la societat i per
què es produeix el canvi d’un tipus de societat a un altre; és a dir, conei-
xem les seves lleis fonamentals. És el coneixement científic de qualsevol
realitat el que permet actuar sobre aquesta realitat i transformar-la. Així,
per exemple, el metge, per tal de poder guarir als seus malalts, li cal tenir
un coneixement previ sobre les malalties: com es produeixen, com es
manifesten i com es tracten, és a dir, les lleis generals de la medicina.
Aquest coneixement és l’instrument teòric que el metge utilitza per a
fer l’anàlisi d’un malalt en particular, arribar a un diagnòstic i fer un
tractament que transformi a aquest malalt en un home sa. El mateix
passa amb la realitat social: per a poder transformar una societat deter-
minada hem de fer una anàlisi d’aquesta realitat que ens permeti actuar
sobre aquesta. L’instrument teòric que usem en aquest cas és el conei-
xement científic de la societat o Materialisme Històric.
Cada Quadern conté, a més del desenvolupament del tema, un petit
resum, un qüestionari per tal que el lector pugui controlar la seva prò-
pia lectura i una bibliografia per als qui vulguin estudiar més a fons
cadascuna de les matèries. Això permet l’estudi i lectura col·lectiva dels
QEP, que recomanem com la millor forma d’aprofitar aquesta publica-
ció, ja que així els treballadors es podran ajudar mútuament per tal de
comprendre el text, podran intercanviar experiències, enriquir el tema
amb exemples de la seva pròpia realitat i discutir en conjunt com aplicar
coneixements a la lluita diària.
7

10. I. INTRODUCCIÓ
En desenvolupar-se el sistema capitalista es desenvolupen també les
contradiccions en les quals aquest sistema està basat des del seu origen.
La propietat privada dels mitjans de producció es concentra cada cop
més en menys mans, mentre que la massa dels desposseïts augmenta
progressivament. La competència entre els capitalistes produeix la ruï-
na de molts capitalistes, i damunt aquesta es construeix el poder d’uns
pocs. Aquest poder concentrat estén la seva influència fora dels països
on s’origina, i el sistema capitalista es transforma d’aquesta manera en
un sistema econòmic mundial, sotmetent sota el seu domini a tots els
sistemes de producció anteriors. D’aquesta manera, es trasllada a les
relacions entre els països l’explotació pròpia d’aquest sistema: els capi-
talistes dels països desenvolupats s’apoderen de les riqueses dels països
on penetren, transformant-los en països dependents dels grans interes-
sos monopolistes mundials que aquests controlen.
Per tal d’entendre la forma dominant que agafa la producció en aquesta
etapa de desenvolupament del capitalisme: la producció monopolis-
ta, hem de començar per veure com aquesta etapa és el resultat de les
lleis que regeixen el desenvolupament del mode de producció capita-
lista. Aquesta anàlisi ens permetrà comprendre el paper que juguen els
monopolis en la nostra societat; el perquè aquests són una trava per al
desenvolupament de l’economia; com s’estableixen els monopolis en
els països dependents; per què produeixen atur i com s’aprofiten d’això;
per què perjudiquen els mitjans i petits industrials i comerciants; per
què el Govern Popular considera que han d’ésser destruïts; de quina
manera ha de lluitar tot el poble contra els monopolis.
12

11. 1. El sistema capitalista i la plusvàlua (2)
Com s’ha pogut veure en el Quadern Popular anterior, el capitalisme és
un sistema de producció que es caracteritza per l’existència d’un grup
minoritari de població: els capitalistes, que, a l’ésser amos dels mitjans
de producció (3), obliguen a treballar per a ells als qui els hi manquen
aquests mitjans, que són la majoria de la població: el proletariat. Aquest
grup, com que no disposa de mitjans de producció adequats per treba-
llar pel seu propi compte, es veu obligat a vendre l’únic que posseeix: la
seva força de treball (4) als capitalistes.
L’interès de la classe capitalista és guanyar sempre més, és augmentar, a
través de tots els mitjans possibles, els seus beneficis. I és amb aquesta
finalitat i només amb aquesta finalitat que instal·la fàbriques, empreses
comercials i bancs. A la classe capitalista no l’interessa gens el benes-
tar del poble, tal com ho veurem ací, tan sols l’interessa augmentar els
diners que li arriben a la seva butxaca.
D’on treu els seus beneficis el capitalista?
El capitalista contracta un cert nombre de treballadors i els hi paga un
salari determinat. Ell sosté que en pagar-los aquest salari els està pagant
el treball que ells han realitzat, però el que el capitalista paga a l’obrer
no és el treball que aquest fa, sinó la seva força de treball (5). Té alguna
importància fer aquesta distinció? Sí, perquè la quantitat de diners que
el capitalista gasta en pagar la força de treball dels seus obrers és molt
més petita que la quantitat de diners que obté al vendre els productes
elaborats pels treballadors.
Ara bé, atès que el capitalista persegueix guanyar més, l’interessa utilit-
zar al màxim aquesta força de treball, és a dir, assolir d’aquesta el nom-
bre més gran de productes possible.
13

12. Com ho pot fer?
La manera més fàcil de fer-ho és allargant la jornada de treball, és a dir,
fent treballar al dia als obrers el nombre més gran d’hores que es pugui.
El treballador produeix així molts més productes dels que li calen per
a pagar la seva força de treball, i els diners aconseguits de la venda
d’aquests productes, en lloc d’anar a les mans dels qui els han produït,
és acaparat pel capitalista.
Mentre més llarga és la jornada de treball, més guanya el capitalista.
Ara bé, a mesura que creix el sistema capitalista i es concentren en
menys mans els grans capitals, creix i es concentra la classe obrera, i es
comença a organitzar per tal de defensar-se de l’explotació. Comença
aleshores la lluita combativa i organitzada per escurçar la jornada de
treball. A través de la lluita dels treballadors s’ha assolit reduir la jornada
de treball a més de la meitat des dels inicis del capitalisme fins ara. De
18 hores de treball diàries s’ha passat a 8 hores.
Però, pot acceptar el capitalista, plegat de braços, la reducció de la jornada de treball?
No, el capitalista no ho pot acceptar, perquè això li representaria min-
var els seus beneficis. Comença, llavors, a cercar noves fórmules per tal
d’assegurar aquests beneficis.
Com ho pot fer?
Si els treballadors l’obliguen a escurçar la jornada de treball, l’única ma-
nera que els seus beneficis no minvin és augmentant la productivitat del
treball, és a dir, tractant que augmenti la quantitat de productes produïts
en la mateixa unitat de temps, o, cosa que és el mateix, produint la ma-
14

13. teixa quantitat de productes en un temps de treball més petit. Si abans
produïa deu parells de sabates en 10 hores, ara tractarà de produir els
10 parells en 8 hores.
Com pot assolir augmentar la productivitat del treball?
Existeixen dues maneres de fer-ho: intensificant el treball i perfeccio-
nant els instruments de treball.
Els capitalistes cerquen, per una banda, fer que la força de treball ren-
deixi el màxim. Es fan estudis per veure quins són els moviments abso-
lutament necessaris per a realitzar un determinat tipus de treball, trac-
tant que se suprimeixin tots els moviments superflus. S’instal·la música,
millor il·luminació, etc, no per sentiments humanitaris, sinó perquè això
contribueix que es produeixi més.
Però com que la intensificació del treball té un límit, ja que arriba un
moment que l’home no pot treballar a més intensitat perquè s’esgota
físicament, no li queda al capitalista cap altre remei que augmentar la
productivitat del treball a través del perfeccionament dels instruments
de treball.
Així les eines manuals, relativament rudimentàries, que s’usen en les
primeres indústries capitalistes, són reemplaçades per les màquines, que
concentren en un sol mecanisme les operacions que abans feien molts
treballadors.
Aquestes màquines augmenten enormement la productivitat del treball
(els telers automàtics moderns produeixen una quantitat molt més gros-
sa de teles per hora que la que produïen els telers artesanals rudimenta-
ris. Però els capitalistes no només cerquen mantenir els seus beneficis al
mateix nivell, els interessa guanyar sempre més.
15

14. Com ho assoleixen?
Assolint costs més baixos que els altres capitalistes del seu sector. Si
un capitalista aconsegueix produir gèneres, per exemple, a un cost més
baix que el dels altres capitalistes del sector tèxtil, té dues possibilitats: o
bé vendre al mateix preu que els seus competidors, assolint així, a més
del benefici general, un benefici extraordinari; o bé vendre més barat,
assolint acaparar la clientela i destruir als seus competidors més petits,
per després fixar el preu que més li convingui
Així, doncs, un cop introduïdes les màquines en el sistema de producció
industrial, al capitalista individual no li queda altre remei que anar per-
feccionant contínuament la seva maquinària per a poder competir amb
els altres capitalistes de la seva branca de producció. Si es queda enrere,
si no assoleix augmentar la productivitat del treball al mateix ritme que
els altres, els seus costs de producció seran més alts i com que ha de
vendre al mateix preu que els altres, guanyarà menys, fins que arribi el
dia que ja no guanyarà res i deixarà, per tant, d’interessar-li mantenir la
seva fàbrica. Preferirà tancar-la.
Resumint, el capitalista té, doncs, una doble raó per tal de millorar el
16

15. nivell tecnològic dels instruments de treball. Per altra banda, sobreviu-
re a la competència dels industrials d’aquest sector, produint a costs
semblants que impliquen beneficis semblants; per altra banda, assolir
beneficis extraordinaris, produint a costs més baixos que la resta.
D’aquesta manera el sistema capitalista en conjunt tendeix a millorar
contínuament les condicions materials de la producció.
2. La reproducció simple i la reproducció ampliada.
L’acumulació capitalista.
Passa el mateix en els altres sistemes de producció?
En l’època de la servitud, per exemple, les riqueses que obtenia el se-
nyor feudal fent treballar als serfs en les seves terres durant una gran
quantitat de dies a l’any no eren en general per a perfeccionar el procés
de producció (les eines de treball, les llavors, etc), sinó que eren gastades
principalment en gaudis personals del senyor i la seva cort.
Anomenarem consum productiu al què es consumeix directament en el procés de treball,
és a dir, el que es gasta en mantenir i ampliar la producció, i consum improductiu
a tot el que no es consumeix directament en el procés de treball.
Aquest consum improductiu es pot dividir en consum improducitu individual, és a dir, el
que es consumeix en forma personal: aliments, roba, estris de la llar, etc, i en consum
improductiu social, és a dir, el que es consumeix a l’àmbit social: defensa, salut, etc.
Podríem dir que la part més gran de l’excedent, durant l’època feudal i
servil, era consumit en forma individual per les classes dominants. Això
feia que el procés de producció tendís a reproduir-se en les mateixes
condicions anteriors, sense que es produïssin innovacions tecnològi-
ques importants.
17

16. Una cosa molt diferent passa en el sistema capitalista. Aquest, per a fun-
cionar, obliga els capitalistes a destinar una part considerable dels
beneficis que obtenen a noves inversions en l’empresa, per a anar
modernitzant-la de manera que pugui competir amb les altres de
la seva branca en el mercat. Per tant, una part rellevant de l’excedent
o plusvàlua en el sistema capitalista ha d’ésser destinada al consum pro-
ductiu, és a dir, a renovar màquines, ampliar la indústria, comprar més
matèries primeres, contractar més treballadors, etc, i només la part res-
tant de l’excedent pot ésser dedicada al consum improductiu individual
i al consum improductiu social.
Això fa que el procés de producció capitalista es reprodueixi cada cop
en millors condicions tecnològiques, augmentant amb això de forma
rellevant el cabal de riqueses que s’assoleix en la mateixa quantitat de
temps.
Anomenarem reproducció simple a aquell procés de producció que es reprodueix sempre
a la mateixa escala.
Anomenarem reproducció ampliada a aquell procés de producció que es reprodueix a
una escala sempre més gran.
Una de les característiques fonamentals del règim capitalista de pro-
ducció, a diferència del règim de producció servil, és que només pot
existir si es reprodueix en forma ampliada, destinant una part con-
siderable de l’excedent al consum productiu. Això provoca una acumu-
lació del capital, és a dir, un continu creixement dels diners destinats a
comprar mitjans de producció i força de treball. Creixen les fàbriques,
es modernitzen, es creen noves indústries.
18

17. S’anomena acumulació capitalista al procés de desenvolupament cada cop més ampliat
del procés de producció capitalista, que per a realitzar-se li cal destinar cada cop més
diners al perfeccionament i compra de màquines i mitjans de producció en general.
El volum del capital que s’assoleix acumular depèn, per una banda, de
la quantitat de l’excedent obtingut, el que depèn en gran manera del
grau d’explotació dels treballadors i, per l’altra banda, de la quantitat
d’aquest excedent que el capitalista destini al consum productiu. No
s’ha de confondre l’acumulació capitalista amb l’acreixement dels
béns de consum personal del capitalista. La primera es refereix al
procés de producció i s’efectua quan una part dels beneficis del capi-
talista és destinada a comprar mitjans de producció i força de treball.
Com més acumulació per a ampliar la producció es du a terme, més part
de l’excedent ha estat destinada al consum productiu i, per tant, menys
quantitat d’aquest queda a disposició del capitalista per al seu ús perso-
nal, és a dir, la primera és en raó inversa a la segona.
Abans de precisar quina és la llei que regeix aquesta acumulació capi-
talista i els efectes que aquesta té sobre els treballadors, hem d’insistir
19

18. en el fet que aquest procés d’acumulació capitalista no és el producte
d’un esforç personal del capitalista per estalviar. El capitalista no té ací
cap mèrit personal; si no estalvia, si no inverteix, si no millora la seva
empresa, simplement desapareix com a capitalista. I cal recordar, a més,
que el que ell reinverteix en l’empresa no és quelcom que provingui de
la seva pròpia butxaca, sinó que prové de l’excedent que és produït
pel treball no pagat dels seus obrers. No són els diners obtinguts
amb el seu treball, sinó els diners obtinguts amb el treball dels altres
el que ell reinverteix.
Però, i quan ell va instal·lar la fàbrica, d’on va treure aquests diners si en aquest
moment encara no havia fet treballar a cap obrer?
Si revisem la història dels diferents països, veurem que els diners que els
capitalistes van reunir per a instal·lar les primeres indústries i comprar
força de treball no va provenir, llevat de molt rares excepcions, d’un
esforç d’estalvi personal (6), sinó de mesures gens ni mica honestes
de l’explotació dels indígenes dels països més endarrerits, del comerç
d’articles que es venien a preus exorbitants, del robatori, de l’engany,
del préstec usurari, etc.
3. L’acumulació capitalista i l’atur
Passem ara a examinar quina és la llei que regeix l’acumulació capitalista.
Per a desenvolupar aquest punt cal recordar dos conceptes que vàrem
definir en el Quadern d’Educació Popular anterior: els conceptes de
capital constant i de capital variable.
20

19. Anomenem CAPITAL CONSTANT al capital que el capitalista utilitza en la compra de
matèries primeres, màquines, locals, etc, és a dir, el capital que s’utilitza en la compra
de mitjans de producció, i anomenarem CAPITAL VARIABLE al capital que es gasta en la
compra de força de treball
Veiem ara que passa amb el capital constant i el capital variable en el
procés d’acumulació capitalista.
Ja hem vist que el desenvolupament capitalista es caracteritza per un
continu procés de modernització de la indústria, el que implica inversi-
ons cada cop més grans de capital destinades a la compra de maquinària
cada cop més moderna, val a dir, inversions cada cop més grans de
capital constant.
Però aquestes màquines modernes no només costen molts més diners
que les màquines rudimentàries, sinó que alhora realitzen per si matei-
xes el treball de vàries d’aquestes, desplaçant a una gran quantitat de
treballadors. El treball que abans feien 20 treballadors tèxtils usant te-
lers individuals ho fa ara una sola màquina que ocupa 2 o 3 treballadors.
D’aquesta manera el procés d’acumulació capitalista es va caracteritzar
21

20. per un augment més gran del capital destinat a la compra de mitjans
de producció que del capital destinat a la compra de força de treball.
El capital constant creix, per tant, en forma més ràpida que el capital
variable.
S’anomena COMPOSICIÓ ORGÀNICA del capital a la relació que existeix entre el capital
constant i el capital variable. Mentre més creix el capital constant amb relació al capital
variable, més gran és la composició orgànica del capital.
Per tal d’aclarir aquest punt posem un exemple: dos capitalistes tèxtils,
el primer té deu telers antics que li costen en total 100 mil escuts i uti-
litzen en els telers a 20 obrers que reben un salari de 1 200 escuts men-
suals cadascun. El segon té 3 telers moderns automàtics que li costen
500 mil escuts i que fan el mateix treball que els deu anteriors, ocupant
a només 9 treballadors que reben el mateix salari que els primers.
En el primer cas la composició orgànica és d’Eº 100 000/Eº 36 000. En
el segon cas és d’Eº 500 000/Eº 10 800 (7).
No hi ha cap dubte que la composició orgànica del capital en el primer
cas és menor que en el segon, és a dir que en el primer cas es fa servir
més força de treball i, per tant, més capital variable amb relació al capi-
tal constant que en el segon cas, en què augmenta la despesa del capital
constant i minva la despesa en capital variable.
22

21. Quin és l’efecte que això té sobre la classe obrera?
La introducció de les màquines o el perfeccionament d’aquestes en un
sector industrial fa innecessària una gran quantitat de mà d’obra, com
hem vist en l’exemple dels telers. Aquests treballadors queden en l’atur.
Però,
Queden a l’atur per sempre?
No, ja que cal crear indústries per a produir els seus recanvis, per a pro-
duir l’energia que cal per treballar, etc. Al mateix temps que es tanquen
fonts de treball en certs sectors, s’obren fonts de treball en altres sec-
tors. Per això els treballadors que surten d’una indústria, després d’un
cert temps, normalment haurien de trobar treball en altres indústries.
El desenvolupament capitalista determina, per tant, i alhora li cal per
a poder funcionar, que existeixi sempre en el mercat de treball una
certa quantitat de treballadors disponibles per a les necessitats de mà
d’obra que pugui tenir la classe capitalista.
Per això és que Karl Marx va anomenar a aquests treballadors desocu-
pats, en continu canvi d’una indústria a altra, l’“exèrcit de reserva”
dels capitalistes.
L’atur és, per tant, un efecte del sistema capitalista. Mentre existeixi
aquest sistema, existirà l’atur. Però l’atur no és només un efecte del sis-
tema, sinó que és una necessitat del sistema, i per això els capitalistes no
faran mai res seriós per tal de fer-lo desaparèixer.
Ara bé, passant a examinar el problema de l’atur en el nostre país, ens
adonem que existeix una massa més gran d’aturats que en els països
23

22. capitalistes desenvolupats.
Quina és la causa d’aquest augment de l’atur?
Aquest augment de l’atur es deu al caràcter específic que agafa en pa-
ïsos com el nostre el desenvolupament del capitalisme en efectuar-se
sota la dominació econòmica dels països capitalistes avançats. En
aquests darrers països el desenvolupament del capitalisme s’ha fet de
manera gradual, s’han anat produint, a poc a poc, avenços tecnològics
que, a l’ésser aplicats a la producció, han minvat la necessitat de mà
d’obra. Però alhora han anat apareixent altres fonts de treball, en cre-
ar-se les indústries que haurien de produir aquestes màquines.
Una cosa molt diferent passa amb el capitalisme en els països depen-
dents com el nostre. Aquest desenvolupament no ha estat gradual, sinó,
per contra, a grans salts. Això té la causa que la tecnologia que s’intro-
dueix en la producció no és una tecnologia autòctona, pròpia del país,
sinó la tecnologia dels països capitalistes més avançats. Això produeix
grans trastorns en el desenvolupament de les economies dependents.
En introduir la maquinària moderna importada en un sector de la pro-
ducció, per exemple, el tèxtil, es produeix la fallida d’una gran quantitat
de petites indústries tèxtils que no poden competir amb les grans em-
preses, perquè la productivitat de les màquines que utilitzen és incom-
parablement menor. Això deixa sense feina a una gran quantitat de gent,
atès que les noves empreses modernes que s’instal·len els hi cal molta
menys mà d’obra que el conjunt de les petites empreses que desaparei-
xen. D’altra banda, el problema s’aguditza perquè aquests treballadors
no tenen cap possibilitat d’anar a treballar en les indústries que produ-
eixen màquines, ja que aquestes no són produïdes en el país, sinó que
provenen dels països capitalistes avançats.
Per tant, sota el capitalisme dependent, l’exèrcit d’aturats que els capi-
talistes tenen a la seva disposició creix contínuament. Als capitalistes
24

23. els convé l’existència d’aquest exèrcit i el saben fer servir la mar de
bé. L’usen per a pressionar als obrers, amb la finalitat que no exigeixin
salaris molt alts. Els treballadors saben que poden ésser reemplaçats
en qualsevol moment pels companys aturats que estan disposats, mol-
tes vegades, a acceptar salaris de fam per tal de poder tenir un treball.
Els capitalistes fan ús d’aquesta lluita per assolir treball per a trencar
la unitat dels treballadors, desviant la lluita dels treballadors contra els
patrons a una lluita entre els treballadors mateixos per tal d’assolir feina.
Resumint el que s’ha dit fins ací, podem afirmar que la causa fona-
mental de l’atur en el nostre país és l’existència d’un règim econòmic
capitalista sotmès al domini dels països capitalistes avançats, especial-
ment els EUA.
Ara bé, juntament amb aquesta causa fonamental, s’afegeix una altra
causa, que, encara que secundària, no deixa de tenir importància, per-
què, a l’ésser atacada tot seguit, permet obtenir importants progressos a
curt termini en la solució de l’atur: aquesta és la política de producció
que ha seguit tradicionalment la burgesia i que consisteix a produir
poc, pagar salaris baixos i vendre car (8). D’aquesta manera, sense
grans esforços s’assoleixen bons beneficis. Però els assoleixen sacrifi-
cant els interessos de la majoria del poble. Només produeixen articles
de luxe per a un sector molt petit de la població.
Aquesta política que porta als capitalistes a no treballar amb tota la seva
capacitat instal·lada, és a dir, a no utilitzar plenament la maquinària que
disposen, ha estat tolerada a Xile per tots els governs anteriors. Aquest
govern és el primer a plantejar que cal fer una nova orientació a la polí-
tica de producció de la burgesia.
Aquesta orientació és absolutament oposada a la política anterior. Ara
es tracta de produir més, pagar millors salaris i vendre més barat. Si els
capitalistes es decidissin a seguir aquesta nova política, si es decidis-
25

24. sin a fer servir tota la seva capacitat instal·lada, podrien conservar els
seus beneficis actuals o àdhuc augmentar-los, donant feina a molta més
quantitat de gent. Tanmateix, massa habituats a l’antiga política, al vell
estil de producció, alguns es resisteixen a acceptar la nova política i con-
tinuen produint poc i car, sense fer servir gran part de la seva capacitat
instal·lada, impedint així que molts treballadors es puguin integrar a la
producció, en comptes d’estar a l’atur.
Després de tot el que s’ha dit, podem concloure que per a arribar a
suprimir l’atur cal destruir el sistema capitalista dependent en el qual vi-
vim. Això és el que proposa el PROGRAMA DE LA UNITAT POPU-
LAR, que pretén crear les condicions per a anar establint una economia
cada cop més planificada. Només d’aquesta manera s’assoleix fent ser-
vir tots els recursos humans, per a posar-los al servei de tota la població.
4. Centralització capitalista i monopolis
Ja hem vist com el desenvolupament capitalista es produeix per l’afany
dels capitalistes de guanyar sempre més. Això s’assoleix tractant d’ex-
plotar a la màxima als treballadors i tractant d’abaratir els costs de pro-
ducció a través de la modernització de les empreses. Això permet als
capitalistes que assoleixen complir aquests objectius vendre en millors
condicions que els altres. La competència capitalista va eliminant així,
a poc a poc, als capitalistes que van quedant enrere, i les empreses amb
una capacitat productiva més gran es van apoderant de tot el mercat.
Per aquesta raó, i perquè cada cop calen capitals més grans per a poder
instal·lar les empreses d’alt nivell tecnològic, el capital va convergint
cada vegada en menys mans.
Aquest procés de concentració creixent del capital cada cop en menys mans és el que
s’anomena CENTRALITZACIÓ DEL CAPITAL.
26

25. Quan aquesta centralització abraça a la majoria de les empreses d’una
branca de la producció, sorgeixen els monopolis.
ELS MONOPOLIS són grans empreses que controlen la major part de la producció de la
branca que pertanyen
Es pot tractar d’una sola gran empresa, com Papers i Cartrons, per
exemple, o es pot tractar d’un grup d’empreses, com les indústries tèx-
tils: Yarur, Sumar, Hirmas, o Textil Progreso, Bellavista Tomé, etc (9).
A mesura que es van establint els monopolis, va desapareixent la lliure
competència. Els monopolis controlen al seu gust el mercat, així que el
preu i a la qualitat dels productes, amb l’únic objectiu d’augmentar els
seus guanys.
L’argument de la “lliure competència” que encara s’usa per a combatre
l’economia planificada socialista, és un argument demagògic que no té
cap base objectiva en la situació actual del desenvolupament capitalista,
on la lliure competència s’ha vist molt reduïda i ha desaparegut dels
sectors estratègics de la producció.
Ara bé, com que cada cop cal més quantitat de diners per a instal·lar
noves empreses, i com que també calen grans sumes de diners per a
ampliar la producció de les grans empreses ja instal·lades, es produeix
paral·lela a la centralització del capital industrial una centralitza-
ció del capital bancari. Molt pocs bancs, lligats a les grans empreses,
controlen tots els diners que existeixen en el país.
Però no només es concentren les empreses i els bancs en grans em-
preses monopolistes i molt pocs bancs, sinó que aquestes empreses i
aquests bancs són en molt poques mans, ja que sovint un mateix grup
de persones és propietària de diverses empreses i d’un o més bancs.
D’aquesta manera, un petit grup de persones arriba a tenir el control
27

26. econòmic del país i, a través d’aquest, el control del poder polític i dels
mitjans de comunicació de masses, som són la premsa, la ràdio, la tele-
visió, etc.
Els països capitalistes, que van començar a ésser països en què regnava
la competència, es transformen així en països que dominen els mono-
polis i desapareix en gran manera la competència interna. Però aquesta
competència no fa sinó traslladar-se del camp intern al camp internaci-
onal. Són raons de competència econòmica entre els grans monopolis
les que han estat en l’origen de les darreres guerres mundials. Són raons
d’aquesta mena les que han portat a lluitar per conquerir o sotmetre al
seu domini als països no desenvolupats.
5. Els monopolis en països capitalistes dependents
Tot i això, què ha passat amb els països capitalistes dependents com el nostre? Ha
passat per les mateixes etapes que ací acabem de descriure?
No, el camí que aquests països han seguit no ha estat el mateix. a Xile,
per exemple, s’estableixen formes monopolistes des del començament
del desenvolupament industrial, al costat d’una sèrie de petites empre-
ses que romanen com a tals.
Quina és la causa que en els països dependents com Xile els monopolis apareguin des
de les primeres etapes del desenvolupament industrial?
La raó fonamental és que el desenvolupament industrial es realitza utilit-
zant els avenços tecnològics (màquines, fórmules de productes químics,
procediment de producció, etc) dels països capitalistes més avençats.
Això fou possible perquè es va produir prèviament en els països subde-
senvolupats una gran acumulació de capital comercial i financer per part
de la burgesia. Aquesta burgesia es va desenvolupar íntimament lligada
al desenvolupament dependent d’aquests països, com a burgesia impor-
28

27. tadora de productes manufacturats dels països capitalistes desenvolu-
pats, i com exportadora de les matèries primers nacionals. S’estableixen
així indústries amb una capacitat productiva molt gran. Doncs bé, com
el mercat és molt petit, perquè els treballadors guanyen molt poc amb
un salari baix i tenen pocs diners per a comprar, n’hi ha prou amb molt
poques indústries, i sovint només amb una, per a copar tot el mercat.
La forma típica de desenvolupament dels nostres països no aniria de
la lliure competència al monopoli, com és el cas dels països capitalistes
desenvolupats, sinó que tendeix a fer-se des del seu començament en
forma combinada, coexistint des de l’inici empreses monopolistes al
costat d’una gran quantitat de petites empreses.
Ara bé, a aquestes característiques pròpies del desenvolupament d’un
país capitalista dependent cal afegir l’aliança cada cop més gran que
s’estableix en els nostres països entre el capital nacional de l’alta bur-
gesia monopolista i el capital estranger, especialment el nord-americà.
El control del capital estranger es realitza a través de la importació dels
avenços tecnològics provinents dels seus països, a través de la importa-
ció de matèries primeres o semielaborats que procedeixen d’aquests pa-
ïsos, a través del control tècnic de l’administració de l’empresa, a través
d’inversions directes en les nostres empreses, etc.
El 1970 a Xile el 40% dels béns físics de les grans empreses era contro-
lat pel capital estranger. Això implica que la lluita contra l’imperialisme
no és ja només una lluita de país a país, de Xile contra l’imperialisme
nord-americà, per exemple. El desenvolupament capitalista a Xile va
fer que cada cop més sectors de la burgesia xilena, és a dir sectors dins
el mateix país, es lliguessin estretament als interessos de l’imperialisme.
D’altra banda, això va implicar que la nostra economia depengués cada
cop més de determinacions externes. La producció no era orientada
29

28. a servir els interessos del poble xilè, sinó a servir els interessos de les
empreses estrangeres.
Per altra banda, els capitalistes estrangers tenen interessos en diferents
països. Existeixen les empreses multinacionals (10), és a dir, empre-
ses que s’instal·len a uns quants països. La producció s’orienta a satisfer
els interessos d’aquestes empreses multinacionals.
Si els va malament en un país, es recuperen en un altre. Si un país no
els hi ofereix suficients garanties, se’n van a altres, i això és el que te-
mia la burgesia monopolista “nacional”: que aquests capitals estrangers
l’abandonessin, ja que sabia que sense el seu suport, sense l’aliança amb
els capitals estrangers, no assoliria triomfar contra els seus competidors
en el Mercat Comú Llatinoamericà.
Aquestes burgesies monopolistes estan molt més lligades als capitals
imperialistes que els interessos nacionals i són capaços de trair a la pà-
tria per tal de salvar la butxaca.
30

29. II. A QUI PERJUDIQUEN ELS MONOPOLIS?
A) Els monopolis perdjudiquen els treballadors i al po-
ble en general, perquè:
a) Limiten deliberadament la producció.
Com que els monopolis fan desaparèixer la competència, poden elegir
la política de producció que més els hi convingui.

Poden decidir limitar la producció, produir poc i car, ja que amb aquesta
política assoleixen amb menys riscs els mateixos guanys que si es pro-
duís més i més barat.
Si es produeixen 10 parells de sabates al dia, que es venen a un preu de
220 escuts el parell i el benefici és de 20 escuts per parell, l’empresari
guanya al dia 200 escuts (20 x 10 = 200).
Però el mateix benefici es pot assolir si es produeixen 20 parells de saba-
tes que es venen a 210 escuts cadascun. L’empresari guanya ara només
10 escuts per parell, però com que produeix el doble (20 parells) treu el
mateix benefici (10 x 20 = 200).
Aquesta política que beneficiaria al poble, perquè podria comprar pro-
ductes més barats, no interessa als monopolis, que poden guanyar el
mateix produint menys. Prefereixen produir menys i més car, encara
que les màquines només siguin usades a la meitat de la seva capacitat i
es deixi amb això sense treball a molta gent.
31

30. b) Fixen el tipus i la qualitat de producció.
Per una banda, els monopolis no es veuen en la urgència de perfeccio-
nar la qualitat dels seus productes. Essent els únics que produeixen un
determinat producte, obliguen el poble a comprar-lo, encara que aquest
sigui de mala qualitat. D’altra banda, i molt lligat al punt anterior, els
monopolis decideixen el tipus de producció que es realitzarà, i els convé
elegir articles que afavoreixin als grups minoritaris de la població que
tenen els diners, en lloc d’afavorir a tot el poble. Es prioritza, per exem-
ple, la fabricació de cotxes de luxe, en comptes de cotxes funcionals o
de tractors, que són molt més útils per al poble.
c) Impedeixen que els avenços de la tècnica siguin posats al ser-
vei del poble.
Els monopolis, a l’haver eliminat als seus competidors, no els hi cal
millorar constantment la seva maquinària; per contra, de vegades els
convé més no fer modificacions en la tecnologia de les seves indústries
per no fer més despeses. Per això els monopolis tendeixen a acaparar
o a comprar les patents de tots els nous invents que es fan amb relació
a la seva producció, per després desar aquests invents en un calaix, en-
cara que aquests siguin de gran utilitat per a tot el poble. El 1930, es va
descobrir, per exemple, una bombeta elèctrica que consumia molt poca
electricitat. La patent va quedar desada en un calaix, perquè al mono-
poli que produïa bombetes no li convenia adaptar la seva maquinària a
aquest nou invent, encara que fos de gran utilitat per al públic.

En qualsevol cas, quan milloren la seva tecnologia és sempre per a gua-
nyar més i no per tal de respondre millor a les necessitats del poble.
d) Els monopolis s’aprofiten de l’Estat.
Els monopolis s’aprofiten del seu gran poder econòmic per posar els
32

31. diferents aparells de l’Estat al seu servei.
Assoleixen obtenir crèdits molt convenients, perjudicant els petits i mit-
jans empresaris, que són els sectors més necessitats.
En el cas xilè, impulsen empreses estatals per tal que sigui l’Estat el que
faci les grans inversions inicials i assumeixi el risc que tot negoci que
s’inicia.
Quan tenen la seguretat que la cosa marxa, pressionen perquè l’empresa
passi a les seves mans. Això mateix va passar amb la CAP, que al principi
fou una empresa estatal, i després, a poc a poc, es va anar transformant
en una empresa on dominaven capitals privats.
Com aquest exemple n’hi ha de molts altres.
D’altra banda, amb la seva gran influència assoleixen que moltes obres
públiques girin al voltant dels seus interessos. Les millors carreteres, la
millor il·luminació, la millor mobilització, són al servei dels monopolis.
e) Evadeixen imposts.
Els monopolis sempre han cercat la forma d’enganyar al govern, esca-
motejant imposts. Compten amb l’assessoria de firmes especialitzades
a burlar lleis tributàries, i de vegades fins assoleixen contractar a excaps
d’Imposts interns. I alguns arriben al desvergonyiment, com Yorur, per
exemple, d’enviar als seus comptables a seguir cursos per a inspectors
d’imposts interns, amb la sola finalitat que coneguin els tripijocs per a
eludir el pagament d’imposts en la forma més hàbil possible.
Altres vegades arriben a la barra de treure capitals a l’estranger i tornar
a portar-los al país com si fossin capitals estrangers.
33

32. f) Paguen millors salaris, però ho fan a càrrec dels preus.
Els companys obrers no s’han de deixar enganyar per la política de sa-
laris que posen en pràctica els monopolis. Generalment, paguen salaris
una mica més alts que els petits i mitjans empresaris (11). Però això no
ho fan per ser humanitaris, sinó perquè així asseguren una mà d’obra
estable. Per una altra banda, sempre que augmenten els salaris, augmen-
ten alhora els preus dels seus productes i d’aquesta manera es burlen no
només dels treballadors de la seva indústria, sinó de tots els treballadors,
ja que aquests salaris es faran temps després sal i aigua per l’augment
dels preus.
g) Apugen els preus.
Si una sola fàbrica de paper controla la producció, com és el cas de
la “Fábrica de Papeles y Cartones de Puente Alto” en el nostre país,
aquesta fàbrica pot fixar, dins de certs límits, el preu més alt possible per
als productes que aquesta fabrica.

El paper cal per a moltes altres coses, i com que el poble no en pot
prescindir, es veu obligat a comprar-lo al preu que fixa l’empresa mo-
nopolista.
L’alt preu del paper fa que s’apugin tots els productes que es fabriquen
amb paper: llibres, quaderns, diaris, paper confort, bosses de paper, etc.
B) Els monopolis perjudiquen els mitjans i petits indus-
trials i comerciants.
Les empreses petites i mitjanes depenen totalment de les grans. Si no es
sotmeten a les seves exigències, són condemnades a desaparèixer. N’hi
havia prou, per exemple, que Yarur es decidís abaixar els preus dels gè-
neres que produïa perquè moltes petites i mitjanes empreses es veiessin
34

33. obligades a vendre la seva producció a la pèrdua, arribant, finalment, a
la fallida.
Als monopolis no només els hi interessa que existeixi la petita i mitjana
empresa per a la seva política de preus. També els interessa que siguin
aquestes les que paguin les fluctuacions de l’oferta i la demanda. Si min-
va la demanda de productes, n’hi ha prou que els monopolis baixin una
mica els seus preus perquè siguin la petita i la mitjana empresa les que
paguin els plats trencats.
Ara bé, els monopolis no només usen el seu poder econòmic per a
controlar la producció, sinó per a dominar a petites empreses d’altres
branques de producció. Els hi venen matèries primeres a preus més
alts (cas del ciment a les empreses constructores). Els hi compren pro-
ductes a preus poc convenients (exemple: productes semielaborats en
la indústria automotriu). Els fixen la qualitat dels seus productes. Els
augmenten o restringeixen el crèdit al seu gust. És a dir, en el fons fan
el que volen d’aquestes.
Del que s’ha dit abans podem concloure que tot el poble xilè: els obrers,
els camperols, els empleats, els estudiants, els pobladors, els petits i mit-
jans industrials i comerciants, les mestresses de casa, saben que un dels
seus enemics principals són els grans monopolis industrials i bancaris
lligats a l’imperialisme.
C) La lluita del poble contra els monopolis.
La política econòmica realitzada per la burgesia monopolista, lligada
estretament als latifundistes i a l’imperialisme, és la causant dels grans
mals que viu el nostre país.
Sense suprimir-la, sense destruir-la, sense començar a crear un nou ti-
pus d’economia, en la que totes les decisions, no siguin, en mans d’unes
35

34. quantes famílies, sinó en mans de l’Estat Popular al costat dels treballa-
dors per a servir a tot el poble, el nostre país no podrà sortir de l’estan-
cament econòmic en què viu.
Els preus continuaran pujant. Els treballadors continuaran guanyant
poc i havent de comprar cada cop més car. Els aturats continuaran aug-
mentant. Els petits i mitjans industrials i comerciants continuaran es-
sent escanyats i dominats pels grans monopolis.
El programa de la Unitat Popular pretén la destrucció dels grans mono-
polis i dels grans latifundis.
Per tal de complir amb aquests objectius, el Programa de la Unitat Po-
pular s’ha proposat una política econòmica destinada a constituir, a més
a més de l’àrea de propietat privada i de l’àrea de propietat mixta, una
àrea de propietat estatal formada per les empreses que actualment pos-
seeix l’Estat més les empreses que s’expropiïn. Com a primera mesura
es nacionalitzaran aquelles riqueses bàsiques que, com la gran minera
36

35. del coure, ferro, salnitre i altres, són en poder de capitals estrangers i
dels monopolis interns.
Així quedaran integrats a aquest sector d’activitats nacionalitzades les
següents:
1. La gran mineria de coure, salnitre, iode, ferro i carbó mineral.
2. El sistema financer del país, en especial la banca privada i les
assegurances.
3. El comerç exterior.
4. Les grans empreses i monopolis de distribució.
5. Els monopolis industrials estratègics (tèxtil, etc).
6. En general aquelles activitats que condicionen el desenvolu-
pament econòmic i social del país, tals com la producció i distribució
d’energia elèctrica; el transport ferroviari, aeri i marítim; les comunica-
cions, la producció, refinació i distribució de petroli i els seus derivats,
inclòs el gas liquat; la siderúrgia, el ciment, la petroquímica i la química
pesada, la cel·lulosa, el paper.
Al triomfar el company Allende i el Programa de la Unitat Popular, els
grans vençuts del 4 de setembre i del 4 d’abril foren els grans latifundis-
tes, els monopolis industrials, bancaris i l’imperialisme. Per això
no és estrany que tractin per tots els mitjans de liquidar o fer fracassar
el Govern Popular. Tot els hi sembla lícit: assassinar al Comandant en
cap de l’Exèrcit, boicotejar la producció per a crear una orquestrada
campanya de mentides i fer tota la impressió de caos, que s’està passant
per damunt de la Constitució i les lleis, cosa que els permetria crear un
moviment dins de l’exèrcit per a prestar suport als seus plans sediciosos.
Ells són els grans enemics que tenen el Govern i el poble. Contra
ells cal concentrar tota l’artilleria. I cal marxar amb pas segur, sense
retrocedir, ja que sabem que només destruint el seu poder econòmic i
polític podrem complir amb el Programa de la Unitat Popular i avançar
cap a la construcció d’un Xile nou, on la fam sigui només un record, on
37

36. la inseguretat i l’angoixa econòmica desapareguin de les llars, on per a
cada nen s’obri un horitzó ple de promeses, on acabi l’egoisme i regni la
solidaritat entre els homes.
No destruir els monopolis ara, després d’haver tingut el nostre primer
triomf enfront d’aquests en les eleccions, és com bufetejar a un home
que és armat i després abaixar el cap.
La derrota electoral no és la derrota definitiva dels grans monopolis;
aquesta només s’assolirà quan el Govern Popular assoleixi destruir el
seu poder econòmic i el control que aquests exerceixen, a partir d’aquest
poder, d’aspectes importants de l’aparell de l’Estat i sobretot dels mit-
jans de comunicació de masses.
Els monopolis no descansaran fins no assolir destruir o fer fracassar al Govern Popular.
Es tracta, per tant, d’una lluita a mort. No hi ha conciliació possible.
Enfront del gran poder que encara té l’enemic, només un poble unit,
organitzat, amb un alt nivell de consciència política, podrà ser la força
que al costat del Govern assoleix complir les grans tasques històriques
que es proposa el Programa de la Unitat Popular.
Sense la participació activa i combativa del poble, el Govern no podrà avançar amb la
rapidesa i la seguretat que li cal.
38

37. RESUM
En aquest Quadern d’Educació Popular hem vist com l’afany de gua-
nyar sempre més dels capitalistes individuals els porta anar perfeccio-
nant cada cop més les seves instal·lacions materials, la seva maquinària
etc, per tal que, produint a costs més baixos, assoleixin obtenir un guany
extraordinari amb respecte als altres capitalistes de la seva branca i pu-
guin – en cas necessari – destruir als seus competidors venent a preus
més baixos. A mesura que es desenvolupa el capitalisme, creix, per tant,
la composició orgànica del capital, és a dir, creix el capital destinat a
ésser invertit en mitjans de producció, especialment en maquinària (el
capital constant), i minva relativament el capital destinat a la compra de
força de treball (el capital variable).
La introducció de màquines cada cop més complexes va desplaçant a
una gran quantitat d’obrers que queden a l’atur durant un temps fins
que assoleixen ésser contractats en altres fàbriques, principalment en
les indústries productores d’aquestes màquines. Aquests treballadors
que estan disponibles en el mercat de treball constitueixen el que Marx
anomena l’“exèrcit de reserva” dels capitalistes. L’atur és, per tant, un
efecte inevitable del sistema capitalista i només desapareixerà quan des-
aparegui aquest règim de producció.
Ara bé, l’atur és un fenomen que caracteritza a tot país capitalista, però
aquest s’aguditza en els països capitalistes dependents a causa del fet
que el desenvolupament capitalista es realitza amb tecnologia impor-
tada des dels països capitalistes desenvolupats que desplaça una gran
39

38. quantitat de mà d’obra que ja no torna a trobar feina.
A mesura que s’acumula el capital, s’acumula, per tant, l’exèrcit de reser-
va, i creix la misèria per a un sector de treballadors.
La competència capitalista impulsa la contínua modernització de les
indústries. Les que no assoleixen modernitzar la seva maquinària van
desapareixent, produint-se això una concentració cada cop més gran
de capitals. Els mitjans de producció es van centralitzant cada vegada
en menys mans, originant als monopolis. Una o molt poques empreses
arriben a controlar tota la producció de la seva branca.
Ara bé, en els països capitalistes dependents no succeeix de la mateixa
manera el procés de desenvolupament capitalista – els monopolis s’ins-
tal·len des del moment mateix que comença la industrialització dels
nostres països -. L’alta productivitat de les màquines importades permet
que molt poques empreses abracin des del començament tot el mercat.
Aquest Quadern acaba assenyalant per què els capitalistes monopolistes
són els enemics principals del poble en aquest moment, de quina ma-
nera aquests perjudiquen a tot el poble en general i als petits i mitjans
capitalistes en particular.
40

39. NOTES
(1) 1972 Monopolis i misèria: quadern nº 3 de la sèrie: Quaderns d’Educació Popu-
lar: Què és el socialisme? publicats a Xile durant el Govern de la Unitat Popular
i reproduïts a diferents països i idiomes. Escrit per Marta Harnecker amb la col·
laboració de Gabriela Uribe. Pel fet que no es va respectar en diversos països el
text original i els exemples que il·lustraven el seu contingut, l’autora va decidir fer
una edició revisada i universalitzada publicada a l’estat espanyol, per Akal el 1979.
Existeixen edicions en portuguès, francès, italià i holandès: Xile, editora nacional
Quimantú, 1a ed.; 2a ed.; 3a ed.; i 4a ed., 1972; estat espanyol, Akal, editor, 1979;
Veneçuela, editorial primer de Mayo, 1972; Mèxic, Universidad Autónoma Puebla,
1972, Universidad Autónoma de Sinaloa, 1978: Argentina, editorial 22 de agosto,
1986; Global editora Brasil, 1980. QEP Nº 2 Explotació capitalista, (1971).
Publicat a: Xile, Editora Nacional Quimantú, 1ª edició, 1971; 2ª ed., 3ª ed., 4ª ed., i
5ª ed., 1972; Veneçuela, Editorial Primero de Mayo, 1972; Mèxic, Universitat Autò-
noma de Puebla, 1972; Universitat Autònoma de Sinaloa, 1978, Editorial Nuevos
Horizontes, 1972; estat espanyol, Ediciones De La Torre, sense data i Akal Editor,
1979.
(2) En el Quadern núm. 2 es desenvolupa àmpliament aquest punt
(3) Condicions materials que calen per a fer un treball qualsevol: matèria primera,
instruments, màquines, locals, vies de comunicació, etc, veieu Quadern núm. 1
(4) Energia per a treballar, veieu Quadern núm. 1.
(5) Vegeu el desenvolupament d’aquest tema en el Quadern núm. 2 Explotació Ca-
pitalista.
(6) Àdhuc quan el capital pugui ésser en un començament el producte de l’estalvi per-
sonal del capitalista, aquest acaba essent sempre, després d’algun temps de repro-
41

40. ducció del procés de producció, el producte del treball no pagat als treballadors.
(7) Per a simplificar l’exemple hem considerat com a capital constant només el que
s’inverteix en màquines, deixant fora el que s’inverteix en matèria primera
(8) Política que està directament lligada a la desigual distribució d’ingressos en el nos-
tre país, que es concentren en un sector molt petit de la població
(9) Quan no és una empresa, sinó un grup d’empreses els que controlen el mercat, se
les anomena empreses oligopòliques.
(10) Per exemple: Coca-Cola Exportation; Coca-Cola Interamericon; Dow Chemical;
General Motors, General Electric; Mobil Oil; Park, Devies i Cia.; Pfizer; RCA
International; Bata Stand ord Oil, etc.
(11) Els seus enormes guanys els permeten fer-ho sense perjudicar-se.
42

41. BIBLIOGRAFIA
TEXTS CLÀSSICS
1. Marx, Karl: El Capital. Llibre 1, Secció VII. El procés d’acumulació
capitalista, pàgines 474-549.
TEXTS PER PROFUNDITZAR
1. Sweezy P.: Teoria del desarrollo capitalista. Fondo de Cultura
Económica, Mèxic, 1969.
2. Baran i Sweezy: El capital monopolista. Siglo XXI, Mèxic, 1968.
3. Vigotski: Ensayos sobre la teoria del capitalismo contempora-
neo. Editorial Lautaro. Buenos Aires, 1964.
4. Tauru, Shigeto i altres: ¿Adonde va el capitalismo? Edicions Oikos,
Barcelona, 1967.
5. Mandel, E.: Tractat d’Economia Marxista, tom II, capítol XII, El
Capitalisme dels monopolis.
43

42. QÜESTIONARI
1. Què s’entén per reproducció simple?
2. Què s’entén per reproducció ampliada?
3. Què s’entén per consum productiu?
4. Què s’entén per consum individual?
5. Qualsevol acumulació de diners per un capitalista s’anomena acumu-
lació capitalista?
6. Què s’entén per acumulació capitalista?
7. Què s’entén per capital constant?
8. Què s’entén per capital variable?
9. Què s’entén per composició orgànica del capital?
10. Què s’entén per exèrcit de reserva?
11. Per què l’atur és un mal necessari del sistema capitalista?
12. Per què s’aguditza el problema de l’atur en els països capitalistes
dependents?
44

43. 45

44. 72