Rafael: L'Escola d'Atenes

1. L’Escola d’Atenes

2. Raffaello Sanzio, Rafael d'Urbino, o simplement Rafael
(Urbino 1438 – Roma 1520), fou un pintor i arquitecte italià
de l'alt renaixement. Juntament amb Miquel Àngel i
Leonardo es consideren els grans mestres del període.
Va morir el dia en què feia els trenta-set anys. Malgrat la
seva mort prematura va crear una gran col·lecció de
pintures. Una gran part de la seva obra es troba als Museus
Vaticans. Aquesta es troba a les Estances de Rafael, que
foren el treball central i alhora més gran de la seva carrera,
i restaren sense acabar a causa de la seva mort.
Després dels seus anys de joventut a Roma, gran part de la
seva obra, dissenyada per ell, va ser feta pel seu taller, amb
una considerable pèrdua de qualitat. Va exercir una gran
influència en la seva època. Després de la seva mort, la
influència del seu principal rival, Miquel Àngel, va ser més
intensa fins els segles XVIII i XIX, en que fou revalorat.
La seva carrera es divideix en tres fases i tres estils,
descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers
anys a Umbria; el període posterior de quatre anys a
Florència (1504-1508), on va absorbir les tradicions
artístiques de la ciutat; i finalment el seu darrer i triomfal
període de dotze anys a Roma, treballant per als papes i la
seva cort.

3. Obres dels primers temps a Urbino
La Crucifixió Mond, 1502-3, molt en
l'estil de Perugino, primer mestre de
Rafael
La Coronació de la Mare de Déu 1502

4. Les esposalles de la Verge 1502
La Coronació de la Verge
1502-03
Pinacoteca Vaticana

5. La dama de l’unicorn, 1505
Galleria Borghese, Rome
Autoretrat, 1506
Galleria degli Uffizi, Florència
Pintures de l’etapa de Florència

6. La Mare de Déu del prat, 1506, on feu una composició
piramidal que Leonardo va inventar per als temes relacionats
amb la Sagrada Família.
Kunsthistorisches Museum, Vienna
L’enterrament de Crist, 1507

7. La Madonna Canigiani, 1507
Alte Pinakothek, Munich
St Catherina d’Alexandria
1508
National Gallery, London

8. Documentació general
Títol: L’Escola d’Atenes
Autor: Rafael (1483-1520)
Cronologia: 1510-1511
Estil: Renaixement (Cinquecento)
Tècnica: fresc
Suport: mur; 7,72 m (base)
Localització: Sala de la Signatura,
Vaticà, Roma.

9. Sala de la Signatura

10. Anàlisi formal: Elements plàstics
Dibuix
perfecte.
Color
bastant pla.
Gran
varietat:
blaus,
ataronjats,
grisos,
ocres,
blancs...
Aparent
senzillesa,
però gran
dinamisme.
Contrast entre la blancor, matisada per la llum, de l’edifici, i
el colorit dels vestits dels personatges.

11. Interior ampli i profund d’un temple d’inspiració romana. Gran quantitat de
figures disposades de forma ordenada i equilibrada. El centre queda un espai
buit amb els dos personatges centrals, emmarcats sota un arc de mig punt que
representa el punt més llunyà, punt de fuga (perspectiva lineal). Al darrere hi ha
un cel blau cobert de núvols blancs.
Composició

12. Tota la composició s’ordena a partir del punt de fuga central, reforçat per
l’arquitectura de les tres voltes de canó amb cassetons. Entre les dues primeres
es veu la base d’una cúpula. Clar equilibri formal entre les diferents parts.

13. Efecte dinàmic: les figures es mouen en totes direccions, gesticulen, es
relacionen entre elles. Destaca l’harmonia dins de cada grup, on totes les
figures tenen el seu paper, i l’equilibri entre els diferents grups.

14. La plasmació de l’espai fou influïda pel model arquitectònic clàssic proposat per
Bramante en aquells moments a Roma. Era una revisió personal de l’arquitectura
clàssica.

15. Interpretació
La pintura representa un gran nombre de persones de l’Antiguitat, filòsofs i
científics. No en hi ha cap de contemporani a Rafael, ja que considerava que
des dels grecs, la única cosa que havien fet els filòsofs era comentar els seus
avantpassats. Tot i això, el models que representaven els personatges sí que
eren contemporanis al pintor, i molts d’ells artistes reconeguts.
El tema central és la veritat adquirida a través de la raó. Totes les figures
es mouen, discuteixen, ensenyen, raonen... donant vida i moviment a l’obra.
El marc arquitectònic en que es desenvolupa l’escena està inspirat en el
projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà. Aquest representa la síntesi
de la filosofia pagana i cristiana.
.

16. La Gramàtica, Aritmètica i Música estan personificades en les figures
localitzades a la part baixa a l’esquerra. La Geometria i l’Astronomia en les
figures de la part baixa de la dreta. Al darrere d’aquests, drets, alguns
representen la Retòrica i la Dialèctica.

17. 1. Plató   2. Aristòtil   3. Sòcrates   4. Xenofont   5. Esquines (o
Alcibíades  6. Alcibíades (o Alexandre)   7. Zenó 8. Epicur  9. Federico
Gonzaga   10. Averroes    11. Pitágores   12. F. M. della Rovere   13.
Heràclit   14. Diògenes 15. Euclides    16. Zaratustra   17. Plomeu   18.
Autoretrat de Rafael    19. Retrat de Sodoma

18. Al centre del fresc hi
trobem, avançant, dos grans
filòsofs de l’Antiguitat:
Plató, amb una llarga barba
blanca, i el Timeu a la mà,
assenyalant cap al cel, cap al
món de les idees. És el
representant de la filosofia
abstracta i idealista.
Al seu costat Aristòtil, amb
un volum de l’Ètica, estén la
seva mà dreta cap el terra, la
realitat, representa la
filosofia empírica.
Són els únics que
transmeten tranquil·litat en
contrast amb la resta que
discuteixen, es mouen...

19. El matemàtic Pitàgores
escriu en un llibre
envoltat d’un grup
d’observadors. Un d’ells
(Annaximandre), al seu
darrere, pren nota
d’allò que el mestre
està escrivint. L’altre,
dret i amb un turbant
(Averroes), observa
atentament el que fa
Pitàgores.
Pitàgores representa
l’Aritmètica i la Música.
Parmènides, dret al seu
davant, sembla
mostrar-li alguna cosa
d’un escrit que té a les
mans.

20. Diògenes el Cínic,
que rebutjava les
possessions
terrenals i les
convencions socials,
es troba estirat al
mig de l’escala,
ignorant tot el que
transcorre al seu
voltant.
Al davant a la dreta
hi ha situat Heràclit,
que introdueix la
composició.

21. Heràclit, al peu de l’escala,
apareix meditatiu i quiet, tot i
que la idea central del seu
pensament és el moviment
perpetu.
El model d’aquest personatge
fou Miquel Àngel, i sembla que
l’afegí Rafael quan va veure el
sostre de la Capella Sixtina
que estava pintant i l’omplí
d’admiració.
Heraclit - Miquel Àngel es
recolza damunt d’un bloc de
marbre, símbol de la seva
escultura.

22. Epicur, vestit de color blau,
llegeix un llibre que li sosté un
nen petit. Per a ell la felicitat
residia en la recerca dels plaers
de l’esperit.
Sòcrates , amb túnica marró, exposa les
seves idees a un grup de persones.
Alexandre el Gran, vestit amb armadura
i portant una espasa, escolta a Sòcrates.
Alexandre havia estat deixeble
d’Aristòtil.

23. Hipàtia d’Alexandria,
vestida de blanc, observa
fixament l’espectador.
És l’única dona de la
composició.

24. A la part dreta de la
composició trobem a
Euclides, representant
de la Geometria,
dibuixant en una pissarra
una figura geomètrica
amb un compàs i envoltat
de joves deixebles.
Euclides té la cara de
l’arquitecte Bramante, el
que inspirà tota
l’arquitectura en que
s’emmarca l’escena del
fresc.

25. Ptolomeu, d’esquena i amb una
corona que fa referència als reis
egipcis d’aquest nom, sosté la bola
del món, símbol de la seva teoria de
que la Terra era el centre de
l’univers.
Al seu davant, el profeta Zoroastre
sosté l’esfera de l’univers. Es pensa
que té el rostre de l’humanista i
cardenal Pietro Bembo, que va fixar
les regles gramaticals i estètiques
de l’italià com a llengua literària.
A la dreta, el jove amb barret negre
que mira a l’espectador és Rafael, i
al seu costat, vestit de blanc, el seu
amic, l’artista Sodoma. Les Belles
Arts les situa Rafael al mateix nivell
que les arts liberals.

26. Ptolomeu
Zoroastre Rafael Sodoma

27. Plotí, el gran teòric de
l’art de finals del món
antic, que deia que l’art
havia de fugir d’imitar la
realitat.

28. Les estàtues d’Apol·lo i Minerva, a cada costat del
fresc, donen pas al fons arquitectònic que marca
la profunditat de l’escena.
http://www.xtec.es/~lvallmaj/taller/atenes2.htm
http://laposadadehermes.eresmas.com/La-escuela-de-atenas.htm

29. Funció
El 1508 Rafael anà a Roma per treballar en les quatre estances del Vaticà,
dedicades a petites biblioteques o llocs de treball. La primera que pintà va
ser la de la Signatura, on se signaven els actes de gràcia, i que era la
biblioteca del papa.
En poc temps el jove Rafael, de només 25 anys, passà a ser un dels
artistes més importants de la cort papal.

30. La disputa del Sagrat Sagrament, és un altre fresc de la Stanza de la
Signatura.

31. Les virtuts, Fortalesa, Prudència i Temprança es troben a la lluneta.
L’esquerra l’emperador Justinià rep les lleis envoltat de juristes. A la dreta
el papa Gregori IX dicta les seves lleis.

32. El Parnàs, Stanza de la Signatura

33. http://www.wga.hu/index1.htm
l
Els frescos
dels sostre
de l’Estança
de la
Signatura.
Representen
la Filosofia,
la Poesia, la
Teologia i la
Justícia.

34. Estança d’Heliodor
Expulsió d’Heliodor
del temple

35. La Misa Bolsena, 1514, Stanza di Eliodor

36. Alliberament de Sant Pere, 1514, Stanza di Eliodoro

37. Stanza de l’Incendi del Borgo. Les referències al mon clàssic són clares en
l’arquitectura, el volum dels cossos, el moviment dramàtic.

38. La Stanza de Constantí és la quarta de les Estances de Rafael del Vaticà.
En aquest fresc es recull el baptisme de l’emperador Constantí.

39. El papa Juli II, 1512
La Madonna Sixtina, 1514

40. Detall de la Madonna Sixtina
Gemäldegalerie, Dresden

41. Madonna de la
cadira, 1514
Palau Pitti,
Florència

42. Va ser un gran pintor
de retrats
Baldassare Castiglione
Tommaso Inghirami
La Donna Velata, 1516
Autoretrat de
Rafael amb un
amic, 1518

43. Galatea, 1512
La Transfiguració, obra inacabada
a la seva mort, 1520

44. Models i influències
Rafael és considerat un dels millors artistes en el dibuix de la història de
l’art. A part d’això va aprendre la tècnica i l’estil de dos pintors
contemporanis, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci. Del primer aprengué la
composició anatòmica, i del segon el sfumato i la distribució de les figures en
l’espai.
Leonardo,
La Verge,
Santa
Anna i el
Nen, 1510
Miquel Àngel,
La Sagrada Família, 1506

45. La “manera” de pintar de Rafael va ser portada a l’extrem pels seus
col·laboradors, sobretot Giulio Romano. Amb ells s’inicia el manierisme.
Rafael inspirà també grans pintors barrocs, com Annibale Carracci i Nicolàs
Poussin. I a pintors neoclàssics com Ingres, als segle XIX.
L’obra de Rafael és el paradigma de l’art academicista, per la qual cosa ha
estat imitat al llarg de la història fins a èpoques properes.
Giulio Romano, Madonna i Nen, 1523 Poussin, Apol·lo i Dafne, 1625