Relacions 2.0, un documental sobre relacions a distància

Presentación de Eugeni Alcañiz y Mari Carmen Redondo sobre la comunicación presentada en el 2º congreso sobre redes sociales Comunica2.0 del Campus de Gandia (UPV) Congreso celebrado los días 26, 27 y 28 de octubre del 2011
http://www.comunica2gandia.com/

1. Relacions
2.0:
un
documental
sobre
relacions
a

distància




RESUM

El documental "Relacions 2.0" pretén fer una comparació entre les relacions a
distància actuals que es mantenen mitjançant videoconferències, xats, i xarxes
socials amb la correspondència epistolar tradicional. Per a fer-ho el realitzador
compara la seua relació a distancia amb la relació a distància que mantengueren els
seus pares 30 anys enrere. Tot i el pas del temps, el contingut a comunicar és el
mateix en una relació a distància, però no ho és el mitjà, ja que aquest ha canviat
amb les noves eines comunicatives d’Internet.


PARAULES CLAU:
comunicació, xarxes socials, Skype, Facebook, e-mail, cartes tradicionals.


Mari Carmen Redondo Oltra

Directora del programa Telegrafies
Universitat Politècnica de València Campus de Gandia
Paraninf 1
[email protected]


Eugeni Alcañiz Alberola

Periodista i realitzador
Sueca Televisió
C/Sequial 3
[email protected]

2. Mari Carmen Redondo Oltra és titulada en Comunicació Audiovisual pel Campus
de Gandia de la Universitat Politècnica de València. Recentment ha finalitzat els
seus estudis dins el Màster de Postproducció Digital amb un treball d’investigació
sobre els formats de video HD en la postproducció com a tesinal final de màster.
Actualment treballa com a tècnic superior responsable del programa de televisió
Telegrafies 2.0, on coordina un grup nombrós d’estudiants que fan possible cada
temporada des de fa 6 anys. Aquest programa s’emet setmanalment en TeleSafor i
UPV Televisió. Junt a Eugeni Alcañiz i altres companys de professió realitza
projectes audiovisuals com documentals, curtmetratges, videoclip o d’altres.

Eugeni Alcañiz Alberola és titulat en Comunicació Audiovisual pel Campus de
Gandia de la Universitat Politècnica de València. El documental “Relacions 2.0” ha
sigut la seua tesina final dins del Màster de Postproducció Digital. Actualment
treballa com a periodista, realitzador i creador de continguts en la televisió local
Sueca Televisió. També ha treballat com a guionista per a televisió (Monbòrik) i
teatre (Maduixa Teatre). Dins dels seus projectes personals s’hi troba el gènere del
documental però sobretot el fals documental, terreny que experimenta sovint a les
seues obres.

3. Relacions 2.0: un documental sobre
relacions a distància

1. Introducció. L'origen de la idea.
Durant el curs acadèmic 2009-10 del màster en Postproducció Digital
impartit al Campus de Gandia, a Eugeni Alcañiz, un dels realitzadors
d'aquest projecte, li van concedir una beca per a continuar estudiant un any
a Bogotà. Allí es va matricular d'una assignatura anomenada Documental
de Ensayo, on el treball final era realitzar un documental individualment.
Una vegada allí el realitzador no disposava de càmera videogràfica ni
d'estació de muntatge per a l'edició, només podia disposar de les càmeres
de la universitat durant una setmana.
Començava la recerca d'una bona idea. Per a inspirar-se va fer un visionat
de documentals d'assaig que utilitzen estratègies epistolars com per
exemple Sans Soleil de Chris Marker o News from Home de Chantal
Akerman. Aleshores el nostre realitzador va recordar que tenia les cartes
que els seus pares s'enviaren durant el servici militar entre l'any 1978 i
1979. Amb el contingut d'estes cartes i recordant que sí que tenia una
càmera videogràfica, la càmera web del portàtil, naix la idea de realitzar un
documental que comparara les relacions de parella a distància de fa 30
anys amb les relacions actuals.
Per a dur-la endavant, només necessitava dos càmeres web, un escàner
per a digitalitzar les cartes i una càmera fotogràfica. En quan a la relació
antiga, el nostre realitzador ja la tenia, la dels sues pares, però ara li calia
una relació a distància actual com a fil conductor de la pel·lícula. Va decidir
que el protagonista seria ell mateix i li va proposar a la seua antiga parella
que es fera passar per la seua novia de nou, ja que amb ella tenia un passat
recent què li seria molt útil per a il·lustrar el documental i així fer-lo més
realista.

2. Documentació

4. Les tasques de documentació sobre aquest projecte han estat diverses,
entre les quals destacarem dues vies: la via de comunicació epistolar i la via
de comunicació on-line.
En quan a la via de comunicació tradicional per carta, es van llegir, estudiar i
analitzar no només les més de 500 cartes que es van enviar i rebre els
pares del realitzador durant un any que durava el servei militar, sinó també
les cartes d’altres parelles que també estaven en la mili i que no tenien
ninguna relació amb la família del realitzador. En aquestes cartes
bàsicament es feia una crònica de les activitats del dia a dia de cadascú: les
del pare parlaven sobretot de cóm era fer la mili, el temps perdut sense fer
res, els companys que allí fas, el compte enrere per als dies de lliurament, i
per part de la mare la recerca d'un primer treball, els anhels per rebre carta
o per parlar per telèfon, els quefers de la vida quotidiana, etc... Una de les
coses que més va sorprendre al nostre realitzador fou descobrir la vida
sexual dels seus pares llegint les cartes. Un fill mai espera assabentar-se de
les relacions sexuals entre els seus pares i menys per carta, es tracta d'un
pudor generacional. Però al llegir les cartes va descobrir que tot i la
diferència generacional, els desitjos i les necessitats eren les mateixes i de
com aquell "intrusisme" en la vida privada dels seus pares quan festejaven
el van ajudar a conèixer-los una mica millor.
Altra de les curiositats fou
l'expectació i els anhels que
podia desencadenar rebre o
no rebre carta. Fa 30 anys la
puntualitat del servei de correu
no era del tot eficaç i la
majoria de vegades les cartes
arribaven als seus destinataris
amuntonades i desordenades.
Aleshores, calia ordenar-les
cronològicament per la data
del mata-segell abans de
llegir-les per a no perdre cap
detall dels fets, tot i que la
majoria d'ells ja estaven
desfasats.
Cal senyar-lar també el be de
luxe que era disposar de
telefon a casa. A les cartes es
narra que de tant en tant es
feien trucades telefòniques
Fig 1: Les 500 cartes de correspondència
enviades durant el servei militar

5. però per a fer-ho havien d'estar al mil·límetre coordinats, a la distància
esclar, i les instruccions se les donaven per carta. Per exemple, ella havia
de buscar una cabina o el telèfon d'algun familiar per a telefonar a la
centraleta de la caserna un dia a un hora determinada i des d'allí ja li
passaven amb ell que estava pacientment esperant. Açò no sempre era
possible degut als imprevistos de les maniobres del servei militar i de
vegades podia ser motiu de discurssió entre parelles.
I ara canviant de vessant, ens trobem amb la comunicació on-line. Aquesta
via no tan desconeguda per nosaltres i actualment la més utilitzada. Per a
documentar-nos sobre aquesta via de comunicació no ens calia molt més
que basar-nos en la pròpia experiència per assabentar-se que actualment
allò que destaca en les noves formes de comunicar, en concret en les
formes basades en comunicació on-line, és la immediatesa i la rapidesa.
Correu electrònic, xarxes socials, missatgeria instantània als telèfons
intel·ligens, etc un fum de possibilitats d'estar sempre connectats, sempre
disponibles en qualsevol racó del món que dispose d'Internet. Converses
breus i directes, molta informació en poques paraules, tags o paraules
claus, post o publicacions, trending toppics o temes del moment, un fum de
vocabulari anglosaxó que s'incorpora dia a dia en les nostres vides
quotidianes quasi sense adonar-nos.
Si les cartes tradicionals eren una cara de la moneda, l'altra ho serien les
videoconferències a través de programaris com Skype, un dels més utilitzats
per a comunicar-se des de diferents parts del món. Un dels realitzadors es
troba a més de 8000 km de distància de la seua parella, i aleshores es
comunica amb ella mitjançant videoconferències quasi diàriament, i també
amb correu electrònic. També fan ús de les xarxes socials com Facebook
per a compartir fotografies i comentaris. Les interfícies de pàgines web en
les quals es navega també tenen molt a dir en aquesta fase de
documentació, ja que gràcies a les múltiples funcions dels ordinadors, quan
es mantenen converses on-line també s'estan realitzant moltes més accions
en altres aplicacions o en pàgines web. La conversa gaudiria del primer
grau d'atenció però no de l'únic de l'usuari. Les cartes gaudien de
l’exclusivitat del moment tant per a escriure-les com per a llegir-les. Amb la
comunicació on-line, es prioritza l’atenció segons els interessos de l'usuari.
Per això els missatges son menys elaborats, més directes i esquemàtics per
tal de no perdre l'atenció.

6. 3. Comparació de les diferents vies de comunicació.
Cartes o Skype? Segons els pares del realitzador, "Skype és millor però les
cartes no estan mal perquè sempre queden"
Després de realitzar el documental ens hem adonat que òbviament les
diferències en quan a la forma de comunicar d'ahir i de hui són molt més
nombroses que les semblances La principal i única semblança és que tot i el
pas imparable de la tecnologia, el contingut a comunicar no ha canviat, és a
dir, les parelles separades per la distància tenen les mateixes
preocupacions ara que fa 30 anys i parlen, es preocupen i discuteixen sobre
els mateix temes: la rutina del dia a dia de cadascú, la feina, els estudis, la
família, els amics, els somnis i desitjos de cadascú, etc. Inclòs les
discussions entre les parelles es donen en ambdós casos.
En quan a les diferències, la comunicació on-line està basada en un continu
goteig d’informació al llarg de molts missatges amb poca informació, per
contra, les cartes solen ser bastant extenses però menys nombroses pel
propi procés d'elaboració que portava escriure una carta. Com es parla al
documental, les cartes sempre queden ací per a tornar a rellegir o per a la
posteritat i a més estan concebudes per a no ser llegides al moment. Les
cartes estan fetes amb una voluntat, i aquesta voluntat siga amb bones
intencions o no, sempre queda ací gravat. Les cartes estimulen la
imaginació del lector, el lector ens imagina, no cal que ens veja físicament
per a creure que estem ací. En canvi les converses on-line són efímeres, tot
i que es puguen gravar i arxivar al nostre ordinador, i ens mostren tal i com
som en eixe precís moment. Les cartes ara serveixen com a document
històric, en canvi les videoconferències que no son gravades es perden. Tal
vegada en un futur, els correus electrònics, les publicacions als murs, els
blocs, etc substituiran eixa funció documental que tenen ara les cartes.

4. Procés de creació
El procés de creació d'aquest documental es va donar entre Bogotà, Sueca i
Gandia al llarg d'un any. El primer muntatge va veure la llum a Bogotà però

7. en tornar el realitzador Eugeni Alcañiz a Espanya va decidir canviar algunes
escenes i seguir amb la investigació ja que disposava de més material i de
més temps.
4.1. Primer muntatge a Bogotà
4.1.1. Recerca de les cartes: Lectura de les 500 cartes.
4.1.2. Guió: Escriptura de les converses i selecció dels fragments de
cartes significatius.
4.1.3. Rodatge: Gravació de les videoconferències.
3.1.4.Postproducció: Primera versions de les animacions i mutatge.






Fig 2: Fons de la primera escena
4.2. Segon muntatge a Espanya
4.2.1. Recerca d'arxiu: Recerca de les imatges videogràfiques
d'arxiu sobre els protagonistes del documental
4.2.2. Gravació d'escenes: Nova gravació per a millorar les escenes
anteriors i gravació de noves propostes.
4.2.3. Postproducció: Muntatge definitiu de les videoconferències
totalment sincronitzades.

8. 4.2.4. Animacions Flash: aplicació de tècniques d’animacions
tradicionals, rotoscòpia amb el programari de tractament d'imatges
vectorials


5. Difusió i visibilitat
Aquest projecte documental va ser estrenat el 16 d'octubre de 2011 al CM
Bernat i Baldoví de Sueca, ciutat natal dels realitzadors. A l'estrena van
assistir més de 300 persones que ompliren de gom a gom el pati de
butaques. En la recepció, una catifa roja et donava la benvinguda
acompanyada d'un divertit photocall feia esbrinar als espectadors que aquell
documental que estaven a punt de veure no es tractava d'un documental
típic, sinó més bé d'un documental atrevit i diferent.


Fig 3: Abans i després d'una imatge vectoritzada

9. Per a garantir que l'estrena fóra un èxit esperat i
anunciat, el goteig sobre informació i novetats fou
constant des del mes de juliol a les xarxes socials. Es
va crear una pàgina de Facebook anomenada
"Relacions 2.0" dedicada a difondre les últimes
notícies sobre el documental: fotografies del procés de
creació, enquestes, muntatges d’escenes, dissenys de
les animacions, etc...

Aquesta nova pàgina es va compartir des dels perfils
de cada realitzador a tots els seus contactes, i a partir
d'aquest moment qualsevol informació rellevant
respecte al documental seria publicada en aquesta
pàgina. Actualment a 90 persones els agrada aquesta
pàgina:

Fig 5: Pàgina de Facebook de Relacions 2.0
https://www.facebook.com/pages/Documental-Relacions-
20/215565401836106?ref=pb
Fig 4: Photocall amb els directors Eugeni Alcañiz i Mari Redondo

10. Fig 6: Esdeveniment creat al Facebook

Setmanes després es va crear un esdeveniment per a difondre l'estrena del
documental.
Durant el mes de d'agost es realitza un tràiler sobre el documental i es penja
al Youtube donant-li difusió no només a través de Facebook sinó també per
correu electrònic.

11. Fig 7: Tràiler del documental "Relacions 2.0"
http://www.youtube.com/watch?v=mRhel6sf7As
Al mes de setembre,
es dissenya el cartell i
s'envien les primeres
notes de premsa.

En quan a la visibilitat
en premsa, "Relacions
2.0" ha aparegut en la
premsa escrita a
Levante i Las
Provincias ambdós
edició de la Ribera, a
setmanaris locals i
revistes comarcals
com Suheca.com o
Informació de la
Ribera. També ha
tingut cabuda a la
televisió, Canal 9 va
dedicar un espai dins
« La Revista » per
Fig 8: Cartell del documental "Relacions 2.0"

12. promocionar l'estrena, també la Televisió de la UPV va dedicar un
reportatge així com Tele7 Safor. En la ràdio, ho va fer Cadena Ser amb "A
vivir que son dos días" Comunitat Valenciana on va entrevistar a un dels
realitzadors moments abans de l'estrena oficial.
6. Conclusions
Amb Relacions 2.0, hem aconseguit una peça audiovisual que traspassa les
barreres entre realitat i ficció. Es tracta d'un treball molt difícil de catalogar i
este era un dels nostres objectius. Si busquem una característica exclusiva
del documental, no en té cap. Qualsevol tret dels documentals pot ser
utilitzat per les pel·lícules de ficció, i al mateix temps els documentals es
nodreixen de les estratègies de la ficció. Hem creat un fals documental, on
l'espectador creu, durant pràcticament tota l'obra, que allò que es conta és
cert quan realment és una ficció interpretada per dos actors.
Com suposàvem, havem comprovat que les relacions a distància no han
canviat tant com era d'esperar. Després d'investigar, llegint les cartes i
parlant amb gent que manté o ha mantes una relació a distància ens hem
adonat que tal volta sí que han canviat un poc, però només la forma de
comunicar-se. Gràcies a les noves tecnologies, els mitjans de comunicació
interpersonals han evolucionat molt de pressa en els últims anys. Ara es pot
estar en contacte permanent a través d'internet i de la telefonia mòbil, i
abans calia esperar dies o setmanes per rebre alguna carta. Però açò no ha
fet que el missatge canvie, les preocupacions i els temes de les converses
son molt semblants.
La intenció és difondre el documental per diversos festivals, sobretot a
festivals de documentals i també en aquells que tenen seccions de nous
llenguatges i formats, així com festivals d’animacions o de cine universitari.
Per últim també en congressos, publicacions i investigacions relacionades
amb el món de la comunicació 2.0 ja que el documental es troba allotjat al
canal Youtube des del dia de l’estrena.

13. Bibiografia
BRESCHAND, JEAN (2004) El documental. La otra cara del cine. Barcelona.
Ediciones Paidós.
BROWNE, STEVE E (2007) Postproducción en Alta Definición. Edición y finalización
del vídeo en HD. Título original: High definition postproduction- editing and Delivering
HD Video- Escuela de Cine y video. Producciones Escivi.
CUEVAS, EFRÉN i MUGUIRO, CARLOS (2002) El hombre sin la cámara. El cine de
Alan Berliner. Madrid. Ediciones Internacionales Universitarias.
FERNÁNDEZ CASADO, J.L y NOHALES, T. (1999) Postproducción digital. Cine y
video no lineal. Producciones Escivi.
GEORGENES, CHRIS (2010). How to cheat in Adobe Flash CS5. Elsevier.
Burlington
JACKSON, CHRIS (2008). Flash + After effects. Elsevier. Burlington.
KAUFFMAN, SAM (2009) Edición de vídeo con Avid Media Composer. Título
original: Avid Editing. Fourth Edition. Edición Anaya
LARA, ANTONIO (2005). El cine ha muerto, larga vida al cine: pasado, presente y
futuro de la postproducción. Madrid. Plaza edición.
NAFICY, HAMID (2001) An Accented Cinema: Exilic and Diasporic Filmmaking.
Nueva Jersey, Princeton University Press.
SCHLENKER, Juana. (2009) La difícil tarea de documentar: Sans soleil y News from
home, dos propuestas poco ortodoxas de representación. Bogotà. Antípoda. Revista
de Antropología y Arqueología.
STATEN, GREG i BAYES, STEVE (2008). Edición de vídeo con Avid. Madrid.
Ediciones Anaya Multimedia
WEINRICHTER, ANTONIO (2007). La forma que piensa: tentaivas en torna al cine-
ensayo. Gobieno de Navarra, D.L. Pamplona.
WEINRICHTER, ANTONIO (2004) Desvíos de lo real. El cine de no ficción. Madrid.
T&B Editores.
WILLIAMS, RICHARD. Kit de supervivencia del animador. Faber and Faber. London.

Filmografia

16 memorias. 2008. Documental. Dir: Camilo Botero Jaramillo
A conversation with Harris. 1990. Documental d'animació. Dir: Sheila Sofian
A Scanner Darkly. 2006. Animació. Dir: Richard Linklater
American Pop. 1981. Animación. Dir: Ralph Bakshi

14. As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty. 2000.
Documental. Dir: Jonas Mekas
Catfish. 2010. Documental. Dir: Henry Joost i Ariel Schulman
F. for fake. 1973. Documental. Dir: Orson Welles
Fire and Ice. 1983. Animación. Dir: Ralph Bakshi
News from Home. 1977. Documental. Dir: Chantal Akerman
Nobody's Business. 1996. Documental. Dir: Alan Berliner
Operation Lune. 2002. Documental. Dir: William Karel
Sans Soleil. 1983. Documental. Dir: Chris Marker
Snow White and the Seven Dwarfs. 1937. Animació. Dir: David Hand
Tarnation. 2004. Documental. Dir: Jonathan Caouette
The Family Album. 1986. Documental. Dir: Alan Berliner
The Lord of the Rings. 1978. Animació. Dir: Ralph Bakshi
Un instant en la vida aliena. 2003. Documental. Dir: José Luis-Linares i Javier Rioyo
Un tigre de papel. 2007. Documental. Dir: Luis Ospina
Waking Life. 2001. Documental d'animació. Dir: Richard Linklater
Wide Awake. 2006. Documental. Dir: Alan Berliner
Wizards. 1977. Animació. Dir. Ralph Bakshi