Pàgina
3
SINTAXI- NIVELL BÀSIC- L’ORACIÓ SIMPLE- SUBJECTE I
PREDICAT
DEFINICIÓ D’ORACIÓ SIMPLE
Enunciat no oracional: té sentit però no verb, depèn d'altres per entendre's: Oi tant!, Ai, carai!
Oració: una paraula o grup de paraules amb sentit complet i un verb conjugat, situada entre dues pauses
i sintàcticament independent. Ex: "Vine!". Menjava macarrons els diumenges.
Oracions agramaticals: *Menjar els diumenges a la tarda *ells canta una cançó
o L’oració és una unitat prosòdica (delimitada per pauses assenyalades pels signes de puntuació)
o L’oració és una unitat fonètica o fònica, marcada pel to, intensitat, silencis, entonació. La distribució
de pauses canvia significats: Han arribat segons- diuen. Han arribat- segons diuen.
El grup fònic mitjà en català té de 5 a 7 síl.labes. El castellà té 8 síl.labes. Els grups fònics poden ser
bimembres simètrics (tenen dues parts: color verd, esperança d’ase) o trimembres asimètrics (Per
Nadal, qui res no estrena, res no val) o complexos (Per llestos, els d’Anglés, que als quinze dies de
néixer, diuen que tenen mig mes)
o L’oració és una unitat sintàctica: SN+SV (constituents bàsics de l’oració, tot i que es poden elidir: En
Ferran vol un cafè, i en Carles, un suc de taronja (elisió del verb perquè se sobreentén). Tants verbs
conjugats tinguem, tantes oracions hi ha. Les frases del tipus Què? Tal dit, tal fet, i ara! (preguntes,
dites, frases fetes, exclamacions), no es consideren oracions des del punt de vista sintàctic.
o L’oració és una unitat semàntica de significat ple (principal) o depèn d’altres per tenir significat ple
(subordinada), i en aquest cas tenen una marca de subordinació o nexe.
o L’oració és una unitat lògica o judici : de pertinença (A és B), de no pertinença (A no és B), etc.
o L’oració és una manifestació d’un pensament complet: el subjecte psicològic és el TEMA i el predicat
psicològic és el REMA. La tematització consisteix a donar importància a un dels elements, i no ha de
coincidir necessàriament amb el subjecte. L’aconsegueixen una entonació concreta, un canvi d’ordre
(Avui, no ha vingut l’Albert a casa; A casa, no ha vingut avui l’Albert), les repeticions o pleonasmes (A
mi, això no m’ha agradat), estructures especials (Oi que estudia, avui, el Pere? En Pere sí que estudia,
És en Pere qui estudia )
MODALITATS DE L’ORACIÓ, SEGONS L’ACTITUD DE L’EMISSOR (CRITERI SUBJECTIU)
ENUNCIATIVA, declarativa o asseverativa (informa o opina, afirmativa o negativa i en mode
indicatiu: El periodista ha entrevistat el president.
EXCLAMATIVA (expressa un sentiment), duu el signe ! i mots intensius (Qua, quan, quin) Quina
llàstima! Per a alguns gramàtics, les interjeccions equivalen a oracions exclamatives: ep! Estigues
alerta! (hurra, bravo, visca, oidà, tira peixet!, eia, amunt, vinga, som-hi, da-li, fort, endavant, ànsia,
puè, ara t’escolto, d’acord, bé, ca, malviatge, vaja, ai las, mi-te’l, ara pla, vaja, idò, alto, adéu, adéu-
siau, avant, Déu-vos-guard, bona hora…)
INTERROGATIVA (fa una pregunta): pot ser total (amb resposta tancada Sí-No: Vindràs avui?) o
parcial (amb qualsevol possibilitat de resposta Què prefereixes?) i pot ser Directa (acaba amb ?) o
Indirecta (subordinada a un verb de dicció o pensament i sense signe ?: pregunta-li com és que
arriba tard). Les directes duen marques d’interrogació (què, quant, quin?). De vegades duu un QUE
emfàtic, no interrogatiu (Que ja han dinat?) o matisos de dubte (Has dinat, oi?). Les partícules
interrogatives són determinants (quin noi…?) pronoms interrogatius ( qui, què, com amb preposició
al davant o no ) i adverbis interrogatius (substitueixen CC: on, per què, quan, com, quant). Hi ha
també interrogacions retòriques o ecos, no demanen resposta: Demà me’n vaig a Eivissa… Demà? A
Eivissa? Te’n vas?
EXHORTATIVA o Imperativa (expressa una ordre o prec), pot ser afirmativa (en Imperatiu) o
Negativa (en Subjuntiu): Vine de seguida. Podem ordenar amb infinitius (Tothom a dormir!), futurs
(faràs tot el que et diré) verbs de voluntat o necessitat + que+ subj (no cal que hi vagis), elidir el verb
principal (que no ho facis mai més!) i fins i tot preguntant (Vols callar d’una vegada?)
DESIDERATIVA o Optativa (expressa un desig) Duu el verb en subjuntiu , i connectors com QUE, AIXÍ,
TANT DE BO QUE. També pot ser exclamativa. Tant de bo que faci menys calor!
DUBITATIVA (expressa un dubte) Potser ens augmentaran el sou aquest estiu
Les quatre primeres són modalitats obligatòries i no poden aparèixer alhora en la mateixa frase (o és
enunciativa, o interrogativa o exclamativa o exhortativa), i a més tenen corba melòdica pròpia