Kouros d'Anavyssos i kore del peplum

Comentari PAU de Kouros d'Anavyssos i kore del peplum.

1. Koúros i Kóre

2. Títol: Koúros d’Anavyssos i Kóre del pèplum. Autor : desconegut. Cronologia: 510 a. C. / 500 a. C. Tipologia: escultura exempta. Materials: marbre / marbre policromat de Paros. Estil: grec arcaic Tema: votiu o escultura funerària. Localització: Museu Arqueològic Nacional (Atenes) / Museu de l’Acròpoli (Atenes). Fitxa tècnica

3. Obres de la mateixa època Koúros de Súnion (segle VII a. C.)

4. Cleobis i Bitó ( segle VI a. C.)

5. Mite o realitat Segons explica la mitologia grega, Dèdal va aprendre l’ofici d’escultor a Egipte i posteriorment va treballar a Creta. Aquestes mateixes fonts, també expliquen que les seves escultures foren les primeres a caminar, per la posició avançada d’una de les cames. En aquests viatges, els grecs van poder veure les estàtues colossals egípcies, les característiques principals de les quals -moviment d’una extremitat inferior, rigidesa, simetria i frontalitat- coincideixen, més enllà del mite, amb les del Koúros d’Anavyssos i la Kóre del pèplum. Aquesta llegenda concorda perfectament amb les dades històriques que parlen de contactes comercials i culturals amb Orient i viatges per la vall del Nil a partir del segle VII a. C. Dama d’Auxerre Dèdal i Pasifae (fresc de Pompeia)

6. Descripció formal Ambdues escultures presenten unes característiques formals comunes: la simetria , la frontalitat i l’ús de la geometria per determinar certs elements corporals. Pel que fa a la simetria, s’observa en les figures la possibilitat d’establir un eix central que divideix l’estàtua en dues meitats exactament iguals, a excepció de la posició del braç en el cas de la kóre , i de la cama avançada en el cas del koúros . Precisament, aquests dos elements diferencials són els que trenquen la rigidesa dels altres elements corporals.

7. Un altre aspecte destacat és l’actitud hieràtica que mostren ambdues figures i que és determinada per la posició frontal del cos i del rostre, ajudada per la disposició del pèplum o túnica, en el cas de la kóre , que fa que els plecs caiguin totalment en vertical. L’element geomètric, utilitzat amb una evident voluntat desnaturalitzant, s’endevina ràpidament en la formació de la cabellera de la kóre , en algun detall del rostre (com els ulls ametllats), en el tors o en els relleus a la roba. També cal remarcar les restes de policromia que conserva la figura femenina, tant als cabells, com al rostre o al brodat de la túnica, que testimonien la presència de coloració en l’estatuària grega ja des de l’inici.

8. Temàtica Durant la Grècia arcaica, la figura masculina atlètica despullada –tal com es practicava l’esport llavors- va ser esculpida amb molta freqüència. Aquest tipus d’estàtues, anomenades koúroi , moltes vegades han estat identificades erròniament amb l’imatge de déu Apol·lo o, de vegades, amb el retrat fidel d’alguna persona important. No obstant això, i segons les fonts escrites conservades, eren representacions que es feien, generalment, en honor dels grans atletes guanyadors als importants jocs d’Olímpia.

9. Tanmateix, segons consta a la inscripció esculpida a la base, el Koúros d’Anavyssos , a més de commemorar una victòria esportiva, també va ser l'estàtua funerària feta en honor del jove Kroisos, mort en combat. La paraula grega kóre (plural kórai ) significa donzella . Segons sembla, les kórai eren estàtues votives petites que, en l’època arcaica, es dedicaven al culte. Solien portar una fruita, una flor o un animalet en una mà i sempre es representaven vestides.

10. Models i influències L’escultura grega arcaica es desenvolupà a partir de l’evolució d’uns referents propis, les xòana , imatges primitives anteriors al segle VII a. C., i de la influència de l’ estatuària egípcia . Les xòana eren escultures en fusta caracteritzades per la rigidesa i la geometria formal. Quant a la influència egípcia, l’escultura grega n’imità aspectes com la monumentalitat o el moviment de l’extremitat inferior, i la tècnica de la talla en pedra. Tot i això, l’escultura grega presenta algunes novetats respecte a l’art egipci, com ara la nuesa (en el cas dels koúroi ) i el fet de no utilitzar un suport posterior. L’escultura arcaica mostra una evolució cap al naturalisme i anticipa amb això una de les característiques essencials de l’estatuària clàssica dels segles V i IV a. C.