LIBRI DE MUCHAS COSAS QUE VIENEN C Y DE A

Traducció de *Guiomar Mans de *Zúñiga

l'Argentina – Xile – Colòmbia – Espanya
Estats Units – Mèxic – Perú – Uruguai

Títol original: *From *Blood *and
*Ash Editor original: *Blue Box Press
Traductora: *Guiomar Mans de
*Zúñiga
1a edició: octubre 2021
Reservats tots els drets. Queda rigorosament prohibida, sense l'autorització escrita dels titulars del copyright, sota
les sancions establides en les lleis, la reproducció parcial o total d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment,
inclosos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec
públics.
© 2020 *by Jennifer L. *Armentrout
Publicat en virtut d'un acord amb *Taryn *Fagerness *Agency i Sandra *Bruna Agència Literària, SL
*All *Rights *Reserved
© de la traducció 2021 *by *Guiomar Mans de *Zúñiga
© 2021 *by Edicions Urà, S.A.O.
Plaza dels Reis Mags , 8, pis 1r C i D – 28007 Madrid
www.mundopuck.com
ISBN: 978-84-18480-51-5
Fotocomposició: Edicions Urà, S.A.O.

A tu, lector.

Capítol 1
—Van trobar a *Finley en fosquejar , just en el límit del Bosc de Sang, mort.
Vaig alçar la vista de les meues cartes i vaig mirar a l'altre costat del tauler carmesí, als tres
homes asseguts a la taula. Havia triat aqueix lloc per una raó. No havia… sentit gens procedent
d'ells en deambular entre les plenes de gom a gom taules feia una estona.
Cap dolor, ni físic ni emocional.
En general, no ensumava a l'interior de ningú per a veure si sentia dolor. Fer-ho sense raó em
semblava increïblement invasiu, però quan hi havia molta gent era més difícil controlar la
quantitat de coses que em permetia sentir. Sempre hi havia algú el dolor del qual era tan profund,
tan cru, que la seua aflicció es convertia en una entitat palpable a la qual ni tan sols havia d'obrir
els meus sentits per a percebre-la, una entitat que no era capaç d'ignorar i de la qual no podia
allunyar-me així sense més. Aqueixes persones projectaven la seua agonia al món que les
envoltava.
Tenia prohibit fer res excepte ignorar-les. No podia parlar del do que m'havien atorgat els
déus, i mai, mai, podia anar més enllà de sentir per a fer una mica sobre aquest tema .
Encara que tampoc és que sempre fera el que s'esperava de mi.
Òbviament.
Però a aquests homes els vaig notar bé quan vaig estirar els meus sentits cap a ells per a evitar
a persones que patiren molt dolor, la qual cosa era sorprenent, donat al que es dedicaven. Eren
guàrdies de l'Adarb, el gegantesc mur construït amb la pedra calcària i el ferro extrets de les
mines dels Pics *Elysium. L'Adarb envoltava tota *Masadonia des que la Guerra dels Dos Reis
acabara feia quatre segles, i cada ciutat del regne de *Solis estava protegida per un. Versions més
xicotetes envoltaven pobles i casernes, comunitats grangeres i altres poblacions poc habitades.
El que els guàrdies veien quasi diàriament, el que havien de fer, sovint els deixava afligits, ja
anara per ferides físiques o per altres més profundes que pell estripada i ossos magolats.
Aquesta nit no sols no carregaven amb dolor, sinó tampoc amb les seues armadures i
uniformes, en el lloc dels quals portaven camises folgades i cenyits pantalons de davant. Així i
tot, ho vaig saber. Fins i tot fora de servei, estaven atents a qualsevol senyal de la temuda boirina
i l'horror que venia amb

ella; atents a qualsevol que actuara en contra del futur del regne. I anaven armats fins a les dents.
Igual que jo.
Amagada sota els plecs de la capa i el fi vestit que portava davall, ocultava una daga, el fred
mànec de la qual mai acabava de calfar-se contra la pell de la meua cuixa. Me l'havien regalada
el dia que vaig complir setze anys i, encara que no era l'única arma que havia adquirit, ni la més
letal, era la meua favorita. El mànec estava fabricat amb els ossos d'un *lobuno, o *wolven, una
criatura fa llarg temps extingida que no havia sigut ni home ni bèstia, sinó totes dues coses. La
fulla era de pedra de sang, o *heliotropo, polida fins a donar-li un tall letal.
Pot ser que una vegada més estiguera en procés de fer una cosa increïblement imprudent,
inapropiat i prohibit per complet, però no era tan ximple com per a entrar en un lloc com la Perla
Roja sense protecció, sense la destresa per a emprar-la, i sense els mitjans per a agarrar aqueixa
arma i aqueixa destresa i utilitzar-les sense vacil·lar.
—Mort? —va afegir un altre dels guàrdies, un més jove de cabells castanys i rostre barbamec.
Vaig creure recordar que es deia *Airrick i no podia tindre molts més que els meus díhuit anys
—. No sols estava mort. No li quedava ni una gota de sang, en el seu cos mastegat com si
l'hagueren atacat uns gossos salvatges i després ho hagueren fet trossos.
Vaig començar a veure les cartes borroses mentre xicotetes boles de gel es formaven en la boca
del meu estómac. Els gossos salvatges no feien això. Per no esmentar que no hi havia gossos
salvatges prop del Bosc de Sang, l'únic lloc del món en el qual els arbres sagnaven i deixaven
l'escorça i les fulles tenyides d'un fosc carmesí. Hi havia rumors de l'existència d'altres animals:
rosegadors carronyers d'una grandària extraordinària que s'alimentaven dels cadàvers dels qui es
demoraven massa temps en el bosc.
—I ja sabeu el que significa això —va continuar *Airrick—. Han de ser a prop. Un atac serà…
—No estic segur que aquesta siga la conversa més adequada ara mateix —ho va interrompre
un altre guàrdia. Aqueix sabia qui era. *Phillips *Rathi. Portava anys en l'Adarb, cosa que era
quasi inaudita. Els guàrdies no tenien una esperança de vida massa llarga. L'home va fer un gest
cap a mi—. Estàs en presència d'una dama.
Una dama?
Només a les Ascendides les deien Dames, encara que jo tampoc era una persona que ningú,
sobretot els presents en aqueix edifici, esperaria trobar en la Perla Roja. Si em descobrien,
estaria… bo, ficada en un embolic més gran del que haguera estat mai i hauria d'enfrontar-me a
una severa reprimenda.
El tipus de càstig que a *Dorian *Teerman, el duc de *Masadonia, li encantaria impartir. I
durant el qual, per descomptat, a la seua mà dreta, lord *Brandole *Mazeen, li encantaria ser
present.

L'ansietat *bulló en el meu interior mentre mirava al guàrdia de pell fosca. No hi havia forma
humana que *Phillips poguera saber qui era jo. La meitat superior del meu rostre estava oculta
després de l'antifaç blanc que havia trobat tirat als Jardins de la Reina feia una eternitat, i portava
una anodina capa blava turquesa que hi havia, *uhm, amprat de *Britta, una de les moltes
serventes del castell a la qual havia sentit parlar de la Perla Roja. Amb sort, *Britta no
descobriria que li havia desaparegut el sobretot fins que li ho retornara al matí següent.
En qualsevol cas, fins i tot sense la màscara, podia comptar amb els dits de la mà les persones
que havien vist la meua cara en *Masadonia, i cap seria ací aquesta nit.
Com la Donzella, la Triada, un vel solia cobrir el meu rostre i el meu pèl en tot moment,
excepte els meus llavis i la mandíbula inferior.
Dubtava molt que *Phillips poguera reconéixer-me només per aqueixos trets i, si ho
haguera fet, cap d'ells seguiria assegut a aquesta taula. I jo estaria en procés de ser arrossegada
(això sí , amb suavitat), de tornada amb els meus guardians, el duc i la duquessa de *Masadonia.
No hi havia res a témer.
Vaig forçar als músculs dels meus muscles i coll a relaxar-se i vaig somriure.
—No soc cap dama. Sou més que benvinguts a parlar del que vulgueu.
—Siga com siga , un tema una mica menys morbós seria d'agrair —va reposar *Phillips,
mentre llançava una mirada carregada de significat en direcció a els altres dos guàrdies.
*Airrick va alçar els ulls cap als meus.
—Les meues disculpes.
—Disculpes no necessàries però acceptades.
El tercer guàrdia va baixar la barbeta, va mirar les seues cartes amb fingida atenció i va repetir
la disculpa. S'havia enrojolat, alguna cosa que vaig trobar adorable. Els guàrdies que
treballaven en l'Adarb havien de superar un entrenament atroç i eren destres en tota mena
d'armes i en el combat cos a cos. Cap dels quals sobrevivien a la seua primera missió fora de
l'Adarb tornava sense haver vessat sang i sense haver vist la mort.
I, així i tot , aquest home s'enrojolava..
Em vaig aclarir la gola. Tenia ganes de preguntar més sobre aqueix *Finley. Qui era, si era un
guàrdia de l'Adarb o un caçador, una divisió de l'exèrcit que s'encarregava de les
comunicacions entre les ciutats i escortava a viatgers i mercaderies. Passaven mig any fora de la
protecció de l'Adarb. Era, des de lluny, un dels treballs més perillosos del món, així que mai
viatjaven solos. Alguns no tornaven mai.
Per desgràcia, uns quants dels quals sí que ho feien, tornaven canviats. Tornaven amb una mort
imminent i salvatge trepitjant-los els talons.
Maleïts.
En qualsevol cas, era clar que *Phillips silenciaria qualsevol intent de seguir amb aquella

conversa, així que no vaig donar veu a cap de les preguntes que ballaven sobre la punta de la
meua llengua. Si altres persones havien estat amb *Finley i havien resultat ferides pel que
segurament ho havia matat a ell, ho acabaria esbrinant d'una manera o una altra.
Només esperava que no fora entre crits de terror.
Les persones de *Masadonia no tenien una idea exacta de quants tornaven de fora de l'Adarb
maleïts. Només veien a uns quants ací i altres quants allà; no la realitat. Si ho saberen, el pànic i
la por s'apoderarien d'una població que no tenia ni noció de l'horror que aguaitava fora dels murs
de la ciutat.
No com la teníem el meu germà Ian i jo.
Per això, quan la conversa de la taula va passar a temes més mundans, vaig haver de fer un
esforç perquè el gel que tenallava les meues entranyes s'anara fonent. Es perdien i arrabassaven
innombrables vides en l'obstinació de mantindre fora de perill a tots els que estaven dins del
Adarb, però aqueixa obstinació estava fracassant, portava temps fracassant. I no sols ací, sinó per
tot el regne de *Solis.
La mort…
La mort sempre trobava una manera d'entrar..
Per a, em vaig ordenar quan la sensació de malestar general va amenaçar amb desbordar. Hui
no es tractava de totes les coses que sabia i que probablement no devia. Hui es tractava de
viure, de… no passar tota la nit desperta, incapaç de dormir, sola i amb la sensació… la sensació
de no tindre cap control, de no… no tindre ni idea de qui era a part de el que era.
Em van repartir una altra mà de cartes espantoses, i havia jugat prou a les cartes amb Ian com
per a saber que no hi havia manera de fer res amb elles. Quan vaig anunciar que ho deixava, em
vaig alçar i els guàrdies van assentir i em van desitjar bona nit un a un.
Vaig caminar entre les taules, vaig agarrar la copa de xampany que m'oferia un cambrer amb
una mà *enguantada i vaig intentar recuperar la sensació d'emoció que havia corregut per les
meues venes mentre recorria els carrers més primerenc aquella nit.
Em vaig quedar a un costat mentre observava la sala, pendent de mantindre els meus sentits en
lloc segur . Fins i tot sense comptar als que aconseguien projectar la seua angoixa a l'aire al seu
al voltant, no necessitava tocar a una persona per a saber si sentia dolor. Només havia de mirar-la
i concentrar-me. No era que canviara el seu aspecte si patia algun tipus de dolor, la seua aparença
tampoc canviava quan em concentrava en ella. Era sol que sentia la seua aflicció.
El dolor físic era quasi sempre calent, però el que no podia veure's?
Aqueix quasi sempre era fred.
Unes xiulades i crits obscens em van traure de la meua abstracció. Una dona de roig estava
asseguda sobre la vora d'una taula, al costat de la qual jo acabava d'abandonar. Portava un vestit
fet de retalls de gasa i ras rojos que a penes li cobria les cuixes. Un dels homes va
agarrar la tela de la vaporosa *faldita.

La dona va apartar la seua mà amb un somriure lasciu, es va tombar sobre l'esquena i el seu
cos va formar una corba sensual. Els seus abundants rínxols rossos es van vessar sobre monedes i
fitxes oblidades.
—Qui vol guanyar-me aquesta nit? —La seua veu va sonar greu i voluptuosa mentre
lliscava les mans per la cintura de l'elaborada cotilla—. Us assegure, xics, que duraré més que
qualsevol olla d'or..
—I què passa si hi ha un empat? —va preguntar un dels homes. L'elegant tall del seu abric
suggeria que era un comerciant pròsper o un home de negocis d'algun tipus.
—Llavors, serà una nit molt més entretinguda per a mi —va dir, mentre lliscava una mà pel
seu estómac i la baixava encara més, entre els seus…
Amb les galtes *arreboladas, vaig apartar la mirada a tot córrer per a beure un *sorbito del
*burbujeante xampany. Els meus ulls van trobar el camí fins a l'enlluernadora lluentor d'un
llum d'aranya d'un daurat rosaci. A la Perla Roja havia d'anar-li bé i els seus propietaris havien
d'estar ben relacionats. L'electricitat era cara i estava molt controlada per la Cort Real. Va fer que
em preguntara qui eren alguns dels seus clients perquè pogueren permetre's semblant luxe.
Davall del llum d'aranya, es jugava una altra partida de cartes. Ací també hi havia dones, el seu
pèl recollit en elaborats pentinats decorats amb brillants cristalls, la seua roba molt menys
provocativa que la de les dones que treballaven en el lloc. Els seus vestits eren de vibrants colors
morats i grocs, de tons pastel blau i lila.
A mi només se'm permetia vestir de blanc, tant a la meua habitació com en públic, la qual cosa
no era freqüent. Per això , em sentia fascinada per la manera en què els diferents colors
complementaven la pell o el pèl de les seues propietàries. Vaig pensar que havia de semblar un
fantasma la majoria dels dies, quan deambulava de blanc pels corredors del castell de
*Teerman.
Aquestes dones també portaven antifaços que cobrien la meitat dels seus rostres i protegien les
seues identitats. Em vaig preguntar qui serien algunes d'elles. Esposes agosarades a les quals
havien deixat soles per enèsima vegada? Dones joves que encara no s'havien casat, o vídues
potser?
Serventes o dones que treballaven a la ciutat i havien eixit a divertir-se? Hi hauria dames i lords
en espera entre les dones emmascarades de la taula i entre la munió? Haurien anat ací per les
mateixes raons que jo?
Avorriment? Curiositat?
Soledad?
Si era així, llavors s'assemblaven més a mi del que creia, encara que foren segons fills i filles,
entregats a la Cort Real en el seu tretze aniversari, durant el Ritu anual. I jo… jo era *Penellaphe
del castell de *Teerman, parent dels *Balfour i la favorita de la reina.
Jo era la Donzella.
La Triada.
I en poc menys d'un any, en el meu aniversari número dènou, Ascendiria, com farien

totes les dames i lords en espera. La nostra Ascensió seria diferent, però seria la major des de la
primera Benedicció dels déus, que va tindre lloc després del final de la Guerra dels Dos Reis.
A ells no els passaria gran cosa si els enxampaven, però a mi… hauria d'enfrontar-me al
disgust del duc. Vaig estrényer els llavis en una fina línia quan una llavor d'ira va tirar
arrels en el meu interior, mesclada amb una enganxosa reminiscència de fàstic i vergonya.
El duc era un ser pestilent de mans massa llargues que tenia una afició antinatural al càstig.
Però no estava disposada a pensar en ell. Ni a preocupar-me per ser castigada. Bé podia tornar
a les meues habitacions si anava a fer això.
Vaig fer un esforç per apartar la mirada de la taula i em vaig fixar en què hi havia dones que
somreien i reien en la Perla sense amagar-se darrere d'antifaços, sense ocultar la seua identitat.
Estaven assegudes en taules amb guàrdies i homes de negocis, o dempeus en racons foscos, on
xarraven amb dones emmascarades, amb homes i també amb empleades de la Perla Roja. No
tenien por ni vergonya que les veren.
Foren els qui foren, gaudien d'una llibertat que jo desitjava amb totes les meues forces.
Una independència que perseguia aquesta nit, ja que emmascarada i desconeguda, ningú
excepte els déus sabrien que era ací. I pel que als déus respectava, feia molt de temps que havia
arribat a la conclusió que havien coses molt millors que fer de malgastar el seu temps vigilant-
me a mi. Després de tot, si m'hagueren parat atenció , ja m'haurien renyat per moltes coses
que havia fet fins llavors i m'estaven prohibides.
Així que , aquesta nit, podia ser qui volguera.
La llibertat inherent a aqueixa idea em causava una sensació molt més embriagadora del que
haguera imaginat. Fins i tot més que les llavors verdes de rosella proporcionades pels quals les
fumaven.
Aquesta nit, no era la Donzella. No era *Penellaphe. Era només *Poppy, un sobrenom que
recordava que la meua mare havia usat, un que només el meu germà Ian i molt pocs més usaven
mai.
Com *Poppy, no hi havia regles estrictes que respectar, ni expectatives que complir, cap
futura Ascensión que s'acostara més de pressa del que voldria. No hi havia por, ni passat, ni
futur. Aquesta nit, podia viure una mica, unes quantes hores fins i tot, i acumular tanta
experiència com poguera abans que em retornaren a la capital, a la reina.
Abans que m'entregaren als déus.
Una esgarrifança va recórrer de puntetes la meua columna; incertesa, acompanyada d'una
punxada de desolació. Ho vaig reprimir tot amb decisió, perquè em negava a donar-li ales.
Donar-li tornades al que estava per vindre, i no podia canviar-se, no servia de res.
A més, Ian havia Ascendit feia dos anys i, per la qual cosa deia en les cartes mensuals que
rebia d'ell, no havia canviat. L'única diferència era que, en lloc de contar-me històries amb la
seua veu, ho feia amb paraules en cada carta. El mes passat mateix havia escrit sobre dos

germans, xiquet i xiqueta, que havien baixat nadant fins al fons de la mar *Stroud i s'havien fet
amics dels éssers aquàtics.
Vaig somriure mentre em portava la copa de xampany als llavis; no tenia ni idea d'on treia
aqueixes històries. Pel que sabia, era impossible nadar fins al fons de la mar *Stroud i no existia
tal cosa com els éssers aquàtics.
Poc després de la seua Ascensió i per ordre del rei i la reina, s'havia casat amb *lady
*Claudeya.
Ian no parlava mai de la seua esposa.
Potser no era feliç en el seu matrimoni? La corba dels meus llavis es va difuminar i vaig baixar
la vista cap a la meua *chisporroteante beguda rosàcia. No estava segura, però a penes s'havien
vist abans de casar-se. Com podia ser temps suficient per a conéixer-se quan el més probable era
que passares la resta de la teua vida amb una persona?
I els Ascendits vivien molt, molt de temps.
Encara se'm feia rar pensar en Ian com en un Ascendit. No era un segon fill, però com jo era la
Donzella, la reina els havia demanat als déus que feren una excepció en l'ordre natural i ells li
havien permés Ascendir. Jo no hauria de fer front al mateix que Ian, a un matrimoni amb un
estrany, amb un altre Ascendit, un que segur que cobejava la bellesa per damunt de qualsevol
altra cosa, perquè l'atractiu era considerat una cosa divina.
I encara que era la Donzella, la Triada, a mi mai se'm consideraria divina. Segons el duc, jo no
era bella.
Era una tragèdia.
Sense adonar-me d'això, els meus dits van fregar el raspós encaix del costat esquerre de
l'antifaç..
Vaig apartar la mà amb brusquedat.
Un home al qual vaig reconéixer com un guàrdia es va alçar d'una taula i es va girar cap a una
dona que portava un antifaç blanc com el meu. Va allargar una mà cap a ella i li va dir unes
paraules en veu massa baixa com perquè jo poguera sentir-les, però ella va contestar amb un
gest afirmatiu i un somriure abans de posar la seua mà sobre la de l'home. Es va alçar i la falda
del seu vestit de to lila va caure com a líquid entorn de les seues cames, mentre el guàrdia la
guiava fora de la sala cap a les dues úniques portes accessibles per a convidats, una en cada
extrem d'unes sales interconnectades. La de la dreta conduïa a l'exterior. La porta de
l'esquerra portava al pis de dalt, a habitacions més privades en les quals *Britta havia dit que
ocorrien tot tipus de coses.
El guàrdia va conduir a la dona emmascarada cap a l'esquerra..
Ell havia preguntat. Ella havia dit que sí. Fora el que fora el que feren a dalt, seria benvingut i
triat per tots dos, independentment de si durava unes hores o tota la vida.
Els meus ulls es van demorar a la porta molta estona després que s'haguera tancat. Potser era
pel que realment havia anat ací aqueixa nit? Per a… per a experimentar plaer amb algú de

la meua pròpia elecció?
Podria fer-ho si volguera. Havia sentit converses entre les dames de companyia, de les quals no
s'esperava que romangueren intactes. Segons elles, hi havia… moltes coses que una dona podia
fer per a sentir plaer mentre conservava la seua puresa.
Puresa?
Odiava aqueixa paraula, el significat que s'ocultava després d'ella. Com si la meua virginitat
determinara la meua bondat, la meua innocència. Com si la seua presència o falta de presència
fora d'alguna manera més important que els centenars d'eleccions que feia cada dia.
Hi havia fins i tot una part de mi que es preguntava què farien els déus si acudira a ells sense
ser ja una donzella en realitat. Farien cas omís de tota la resta que feia o no feia només perquè ja
no era verge?
No estava segura, però esperava que no fora així. No perquè tinguera pensat tindre sexe ara
mateix, o la setmana que ve o… en algun moment, sinó perquè volia tindre la possibilitat de
prendre aqueixa decisió per mi mateixa.
Encara que… no estava molt segura de com podria trobar-me en una situació en la qual
aqueixa opció sorgira mai. En qualsevol cas, suposava que en la Perla Roja hi hauria algun
voluntari que voldria fer les coses que havia sentit comentar a les dames en espera.
Un voletege nerviós va palpitar en el meu pit mentre em forçava a beure un altre *sorbito de
xampany. Les bambolles dolces em van fer cosquerelles en la part de darrere de la gola, la qual
cosa va alleujar part de la sobtada sequedat que sentia en la boca.
Francament , això d'aqueixa nit havia sigut una decisió impulsiva. La majoria de les nits
no aconseguia agafar el son quasi fins a l'alba. Quan per fi ho feia, desitjava no haver-ho fet. Tres
vegades aqueixa setmana m'havia despertat amb un malson, els meus crits ressonant en les
meues oïdes. I quan arribaven d'aquesta manera, a borbollons, semblaven un presagi. Un instint
molt semblant a la capacitat per a sentir dolor, que cridava un advertiment.
Vaig inspirar una mica d'aire i vaig donar una ullada cap a on havia estat mirant abans. La
dona de roig ja no estava en la taula, sinó en la falda del comerciant que havia preguntat què
passaria si guanyaren dos homes. L'home inspeccionava les seues cartes, però una de les seues
mans es posava on s'havia dirigit la d'ella feia una estona, ficada ben profund entre les seues
cuixes.
Ai, Déu.
Em vaig mossegar el llavi i vaig fer mitja volta abans que tota la meua cara es posara roja com
una tomaca. Em vaig lliscar fins al següent apartat, separat per un barandat, on es disputava una
altra ronda de jocs.
Ací hi havia més guàrdies, alguns als quals fins i tot vaig reconéixer com a pertanyents a la
Guàrdia Real, soldats iguals als que treballaven en l'Adarb però dedicats, en canvi, a protegir els
Ascendits. Hi havia una raó perquè els Ascendits tingueren guàrdies personals. Hi havia persones
que havien intentat segrestar membres de la Cort per a demanar un rescat. En aqueixes

situacions no solia haver-hi ferits greus, però hi havia hagut altres intents originats per motius
molt diferents i molt més violents.
Em vaig parar al costat d'una frondosa planta que lluïa xicotets capolls rojos, sense tindre molt
clar què fer a partir de ací. Podia unir-me a una altra partida de cartes o entaular
conversa amb alguna de les moltes persones que rondaven per les taules, però no se'm donava
massa bé parlar amb desconeguts. No tenia cap dubte que soltaria una cosa estrambòtica o faria
una pregunta absurda que no tindria cap sentit en la conversa. És a dir que aqueixa opció estava
descartada. Tal vegada hauria de tornar a les meues estances. Havia de ser tard ja i…
Una estranya sensació es va apoderar de mi. Va començar com un lleuger pessigolleig en el
clatell i es va anar intensificant a cada segon que passava.
Em feia l'efecte de… que algú m'observava..
Vaig mirar per la sala, però no vaig veure que ningú em prestara massa atenció. No obstant
això, esperava que anara algú pròxim. Així de potent era la sensació. La inquietud va aflorar en
la boca del meu estómac. Vaig començar a fer mitja volta cap a l'entrada quan les llargues i suaus
notes d'un instrument de corda van cridar la meua atenció cap a l'esquerra. Els meus ulls es van
posar en les vaporoses cortines roig sang que oscil·laven amb suavitat pel moviment dels altres .
Em vaig quedar immòbil, escoltant el vaivé de les notes, a les quals prompte es va unir el greu
retrunyir d'un tambor. Em vaig oblidar de la sensació que m'estigueren observant. Em vaig
oblidar de moltes coses. La música era… com res que haguera escoltat mai. Era més profunda,
més densa. S'alentia i després accelerava. Era… sensual. Què havia dit *Britta, la serventa, sobre
el tipus de balls que tenien lloc en la Perla Roja? Havia baixat la veu en parlar d'això i l'altra
donzella amb la qual havia estat parlant *Britta s'havia escandalitzat.
Em vaig obrir pas per la vora de la sala i em vaig acostar a les cortines. Vaig estirar la mà
per a apartar-les…
—No crec que vulgues entrar ací.
Sobresaltada, em vaig girar cap a l'origen de la veu. Hi havia una dona darrere de mi,
una de les dames que treballava per a la Perla Roja. La vaig reconéixer, no perquè hauria estat
del braç d'un comerciant o d'un home de negocis quan vaig entrar, sinó perquè era absolutament
preciosa.
Tenia els cabells negres atzabeja, amb rínxols atapeïts, i la seua pell era d'un llustrós marró
fosc. El seu vestit roig no tenia mangues però sí un escot generós, i la tela es pegava al seu cos
com si anara líquida.
—Perdona? —vaig dir, sense saber molt bé quin més dir mentre baixava la mà—. Per què no
voldria? Només estan ballant.
—Només estan ballant? —Els seus ulls es van lliscar per damunt de el meu muscle cap a la
cortina—.
Hi ha qui diu que ballar és fer l'amor..
—Jo… mai he sentit dir això. —A poc a poc, vaig mirar darrere de mi. A través de les
cortines, vaig poder distingir la forma de cossos que oscil·laven al so de la música, els seus
moviments plens d'una.

gràcia fluida i hipnotitzadora. Alguns ballaven solos, les seues corbes i figures clarament
delineades, mentre que uns altres…
Vaig contindre l'aire de colp , els meus ulls van volar de tornada cap a la dona que
tenia davant. Els seus llavis pintats de roig es van corbar en un somriure.
—És la primera vegada que vens ací, veritat?
Vaig obrir la boca per a negar-ho, però vaig poder sentir com la calor s'estenia per cada racó
visible del meu rostre. Amb això bastava.
—Tan evident és?
La dona va riure, un riure gutural.
—Per a la majoria, no. Però per a mi, sí. No t'havia vist mai per ací.
—Com ho sabries si fos així? —Em vaig tocar l'antifaç, només per a assegurar-me que no se
m'haguera baixat.
—El teu antifaç està bé. —Hi havia una estranya lluentor d'enteniment en els seus ulls, que
eren una mescla de daurat i castanyer. No exactament avellana. El daurat era massa brillant
i càlid per a això. Em van recordar a una altra persona que tenia ulls del color del quars fosc—.
Record bé les cares, estiguen o no mig ocultes, i la teua és una que no havia vist ací abans.
Aquesta és la teua primera vegada.
En veritat, no tenia ni idea de com contestar a això.
—I també és la primera vegada per a la Perla Roja —va afegir la dona. Es va inclinar cap a mi,
va baixar la veu—. No havíem tingut mai el plaer de rebre a la Donzella.
Una onada de sorpresa em va recórrer de dalt a baix i vaig estrényer la mà entorn de l'esvarosa
copa de xampany.
—No sé de què estàs parlant. Soc una segona filla…
—Eres com una segona filla, però no de la manera que vols donar a entendre —em va
interrompre. Va tocar amb suavitat la capa que cobria el meu braç—. No et preocupes. No tens
res a témer. El teu secret està fora de perill amb mi.
La vaig mirar durant el que va semblar un minut sencer abans de recuperar l'ús de la meua
llengua.
—Si això fora veritat, per què hauria de estar fora de perill aqueix tipus de secret?
—Per què no hauria d'estar-ho? —va preguntar al seu torn—. Què guanyaria jo amb explicar-
li-ho a algú?
—Guanyaries el favor del duc i la duquessa. —El meu cor bastonejava en el meu pit. El
somriure de la dona es va esvair i la seua mirada es va endurir.
—No tinc cap necessitat de gaudir del favor d'un Ascendit.
La manera en què ho va dir va ser com si haguera suggerit que buscara el favor d'un pegot de
fang. Quasi li vaig creure, però ningú que visquera en el regne perdria l'oportunitat de guanyar-se
l'estima d'un Ascendit llevat que …
Llevat que no reconeguera a la reina *Ileana i al rei Halara com els vertaders i legítims

regents. Llevat que fera costat al que es feia dir príncep *Casteel, el legítim hereu al tron.
Excepte que no era ni príncep ni hereu. No era més que una reminiscència de *Atlantia, el
regne corrupte i retorçat que havia caigut al final de la Guerra dels Dos Reis. Un monstre que
havia sembrat el caos i causat un gran vessament de sang. L'encarnació del mal més pur.
Era el Senyor *Oscuro.
Així i tot, hi havia qui ho secundava, qui recolzava la seua aspiració al tron: els Descendents
que havien pres part en les revoltes i en la desaparició de molts Ascendits. En el passat, els
Descendents havien causat discòrdia només mitjançant xicotetes concentracions i protestes, i
fins i tot llavors no eren més que uns pocs i les seues activitats esporàdiques, a causa dels càstigs
que s'infligien als sospitosos de pertànyer al seu grup. Els judicis ni tan sols podien rebre aqueix
nom. No hi havia segones oportunitats. Res d'empresonaments prolongats. La mort era ràpida i
definitiva.
Però últimament, les coses havien canviat.
Molts creien que els Descendents havien sigut responsables de les misterioses morts de
diversos guàrdies reals d'alt rang. En *Carsodonia, la capital, varis havien caigut de l'Adarb de
manera inexplicable. Dos havien mort amb fletxes clavades en la part de darrere del cap en
*Pensdurth, una ciutat xicoteta en la costa de la mar *Stroud, prop de la capital. Uns altres
simplement havien desaparegut mentre estaven en pobles més xicotets i mai s'havia tornat a
saber d'ells..
Feia tan sols uns mesos una violenta revolta havia acabat en un bany de sang en Tres Ríos, una
bulliciosa ciutat comercial més enllà del Bosc de Sang. La mansió *Goldcrest, la seu real en Tres
Ríos, havia quedat reduïda a cendres, juntament amb els temples. El duc d'Everton havia mort en
l'incendi, igual que molts servents i guàrdies. La duquessa de Tres Ríos havia escapat de miracle.
Els Descendents no eren només *atlantianos que s'ocultaven entre les gents de *Solis. Alguns
dels seguidors del Senyor *Oscuro no tenien ni una sola gota de sang *atlantiana en les venes.
Vaig ajustar els ulls i em vaig fixar bé en la bella dona. Podia ser una Descendent? Em
resultava inimaginable com podia ningú fer costat al regne caigut, independentment de que dures
que foren les seues vides o de l'infelices que foren. No quan els *atlantianos i el Senyor *Oscuro
eren responsables de la boirina, del que pul·lulava en el seu interior. Del que era molt probable
que haguera acabat amb la vida de *Finley. El que s'havia emportat innombrables vides més,
incloses les de la meua mare i el meu pare, i havia deixat la meua sang agra pel record de l'horror
que habitava dins de la boirina.
Vaig deixar les meues sospites a un costat de moment i em vaig obrir a sentir si hi havia algun
gran dolor dins de la dona, alguna cosa que fora més enllà del físic i procedira de la pena o de
l'amargor..

El tipus de dolor que espentava a la gent a fer coses horribles per a tractar d'alleujar la seua
aflicció.
No hi havia ni apunte d'una cosa així irradiant d'ella..
Encara que, clar, això no significava que no fora una Descendent.
—Com ja t'he dit —va insistir la dona, amb el cap decantat—, no tens res del que preocupar-te
respecte a mi. Quant a ell? Aqueixa és una altra història.
—Ell? —vaig repetir.
La dona es va apartar a un costat quan la porta principal es va obrir i una sobtada ràfega d'aire
va anunciar l'arribada de més clients. Va entrar un home i, darrere d'ell, hi havia un cavaller més
gran, amb pèl pallós i el rostre adobat, bronzejat pel sol…
Vaig obrir els ulls com a plats. La incredulitat *atronó en el meu interior. Era *Vikter
*Wardwell. Què estava fent en la Perla Roja?
Em va vindre a la ment una imatge de les dones dels vestits curts i els pits mitjà exposats i vaig
pensar en la raó per la qual jo era ací. Vaig obrir els ulls encara més.
Oh, Déu meu.
Ja no volia pensar en el propòsit de la seua visita. *Vikter era un veterà de la guàrdia real, un
home ben entrat en la quarantena, però per a mi era més que això. La daga que portava pegada a
la cuixa havia sigut regal seu, i havia sigut ell qui va trencar amb el costum i es va assegurar que
no sols sabera com usar-la, sinó també com brandar una espasa, *atinar amb una fletxa en un
objectiu sense ser vista i, fins i tot desarmada, com derrocar a un home el doble de gran que jo.
*Vikter era com un pare per a mi.
També era el meu guàrdia personal i ho havia sigut des del moment en què vaig arribar a
*Masadonia. Encara que no era el meu únic guàrdia. Compartia els seus deures amb *Rylan
*Keal, que havia substituït a *Hannes quan aquest va morir mentre dormia feia poc menys d'un
any. Havia sigut una pèrdua inesperada, ja que *Hannes tenia poc més de trenta anys i gaudia
d'una salut excel·lent. Els Remeiers creien que havia tingut alguna afecció cardíaca
desconeguda. Així i tot , era difícil imaginar com podia un anar-se a dormir sa i sencer i no
tornar a despertar mai.
*Rylan no sabia que estava tan ben entrenada però sí que sabia que era capaç de manejar una
daga. També ignorava on anàvem *Vikter i jo molt sovint, quan desapareixíem fora del castell.
Era amable i bastant relaxat, però no teníem ni des de lluny una relació tan estreta com la meua
amb *Vikter. Si el nouvingut haguera sigut *Rylan, m'hauria escapolit d'ell sense problema.
—Maleïda siga —vaig remugar. Em vaig girar de costat al mateix temps que em tapava el cap
amb la caputxa de la capa. El meu pèl era d'un to bastant cridaner, com a coure cremat, però fins
i tot amb ell ocult com estava ara i tota la meua cara embolicada en ombres, *Vikter em
reconeixeria.
Tenia un sisé sentit com el que només posseeixen els pares, un que es deixa veure quan el seu
fill no trama gens bo.

Vaig mirar cap endarrere en direcció a l'entrada. em va caure l'ànima als peus en veure que
s'asseia en una de les taules enfront de la porta. L'única eixida.
Els déus m'odiaven..
De veritat que ho feien, perquè no em quedava ni cap mena de dubte que *Vikter em
veuria. No em delataria, però jo preferiria arrossegar-me dins d'un forat ple de paneroles i
aranyes abans que intentar explicar-li a ell, de totes les persones possibles, per què estava en la
Perla Roja. I hi hauria sermons. No les xarrades i els càstigs que li encantava impartir al duc,
sinó del tipus que et calava fins als ossos i et feia sentir fatal durant dies.
Sobretot , perquè t'havien enxampat fent una cosa per la qual mereixies una reprimenda.
I per a ser francs, no volia veure la cara de *Vikter quan descobrira que jo sabia que era ací.
Vaig tirar una altra *miradita i…
Oh, per tots els déus, una dona es va agenollar al seu costat i li va posar una mà a la cama!
Vaig haver de fregar-me els ulls.
—Aqueixa és *Sariah —va explicar la dona—. Com a ell arriba, ella està al seu costat. Estic
convençuda que està bojament enamorada d'ell..
Em vaig girar a poc a poc cap a la dona que estava al meu costat.
—Ell ve sovint ?
Un costat de la seua boca es va corbar cap amunt .
—Bastant sovint com per a saber el que ocorre darrere de la cortina roja i…
—Amb això prou —la vaig interrompre. Ara hauria de llavar-me el cervell amb un raspall
d'arrels.
—. No necessite sentir res més.
—Tens aspecte de necessitar un lloc on amagar-te —va insinuar, amb un riure suau—. I sí, en
la Perla Roja és un aspecte que es reconeix amb facilitat. —Em va llevar amb destresa la copa de
xampany—. A dalt hi ha unes quantes habitacions desocupades. Prova la sisena porta de
l'esquerra. Ací trobaràs refugi. Aniré a buscar-te quan siga segur.
Les meues sospites es van avivar quan la vaig mirar als ulls, però vaig deixar que em
prenguera del braç i em conduïra cap a l'esquerra..
—Per què voldries ajudar-me? —vaig preguntar, mentre la dona obria la porta.
—Perquè tothom hauria de poder viure una mica , encara que fora només unes poques hores.
Em vaig quedar bocabadada en sentir-la dir el que jo havia pensat per a mi mateixa feia uns
minuts. Aclaparada, em vaig quedar ací plantada.
Amb una picada d'ullet, la dona va tancar la porta.
Que haguera esbrinat qui era no podia ser una coincidència. Repetir el que havia estat pensant
feia una estona? Era impossible. Una brusca riallada va escapar dels meus llavis. Pot ser que la
dona fora una Descendent o, com a molt poc, no era fan dels Ascendits. Però potser també era
una vident.
Vaig creure que no quedava cap.

I encara no podia creure que *Vikter fora ací; ni que fora amb l'assiduïtat suficient com per a
agradar a una de les dames de roig. No estava segura de per què em sorprenia tant. No era que els
guàrdies reals tingueren prohibit buscar plaer, ni tan sols casar-se. Molts eren bastant…
promiscus, perquè les seues vides estaven plagades de perills i sovint eren massa curtes. Era sol
que *Vikter havia tingut una dona, que va morir molt abans que jo ho coneguera si més no.
Havia mort donant a llum a un bebé que també va morir. *Vikter encara volia al seu *Camilia
tant com quan estava *vivita i cuejant.
Encara que clar, el que podia trobar-se en la Perla Roja no tenia res a veure amb l'amor,.
veritat? I tothom se sentia només de tant en tant, sense importar si el seu cor pertanyia o no a
algú a qui ja no podien tindre.
Una mica entristida per aqueixa idea, vaig fer mitja volta en l'estreta escala il·luminada per
llums d'oli penjades de les parets. Vaig soltar un *resoplido.
En quin embolic m'he ficat?
Només els déus ho sabien, i ja no hi havia marxa arrere.
Vaig lliscar la mà entre els plecs de la capa i la vaig mantindre prop del mànec de la daga
mentre pujava les escales al primer pis. El corredor era més ample i estava sumit en un silenci
sorprenent. No sabia el que m'esperava, però vaig suposar que sentiria… sons.
Vaig sacsejar el cap i vaig comptar les portes fins a arribar a la sisena de l'esquerra. Vaig
provar el *picaporte i la vaig trobar oberta. Vaig començar a obrir, però em vaig detindre. Què
estava fent? Darrere d'aqueixa porta podia estar esperant-me qualsevol cosa, qualsevol persona.
Aqueixa dona de baix…
El so d'un riure masculí va omplir el corredor quan la porta del costat es va obrir. Aterrida, em
vaig afanyar a entrar a l'habitació que tenia davant i vaig tancar la porta a la meua esquena.
Amb el cor accelerat, vaig mirar al meu voltant. No hi havia llums, només un *candelabro de
diversos braços sobre el repeu d'una ximenera apagada, davant de la qual hi havia un sofà. Sense
necessitat de mirar darrere de mi, sabia que l'únic un altre moble de l'habitació havia de ser un
llit. En respirar profund, vaig captar l'aroma de les veles. Canyella? Però hi havia una mica més,
alguna cosa que em recordava a espècies fosques i fusta de pi. Vaig començar a donar-me la
volta…
Un braç es va tancar entorn de la meua cintura, i va tirar de mi cap endarrere contra un cos
molt dur, molt masculí.
—Això —va murmurar una veu greu— sí que és inesperat.

Capítol 2
Enxampada per sorpresa, vaig mirar cap amunt. Un error que *Vikter m'havia ensenyat a no
cometre mai. Deguí intentar traure la daga, però en lloc d'això, em vaig quedar ací plantada
mentre el braç s'estrenyia entorn de la meua cintura i la mà de l'home es recolzava en el meu
maluc.
—En qualsevol cas, és una sorpresa agradable —va continuar, retirant el braç.
Vaig eixir de colp del meu estupor i em vaig girar per a encarar-me amb ell, la caputxa de la
capa encara ben calada mentre la meua mà volava cap a la daga. Vaig alçar la vista… després la
vaig alçar una mica més.
Oh, Déu meu.
Em vaig quedar paralitzada. La sorpresa més absoluta es va apoderar de mi i va anul·lar el
meu sentit comú quan vaig veure la seua cara a la tènue resplendor de les veles.
Sabia qui era, encara que mai havia parlat amb ell.
*Hawke *Flynn.
Tothom al castell de *Teerman s'havia fixat en l'arribada del guàrdia de l'Adarb des de
*Carsodonia, la capital, feia uns mesos. Jo no havia sigut una excepció.
Hauria volgut mentir-me a mi mateixa i dir que es devia a la seua sorprenent altura, quasi
trenta centímetres més alt que jo. O que era perquè es movia amb la mateixa gràcia i fluïdesa
inherent i depredadora dels grans gats de cova grises que rondaven per les Terres Ermes, però
que havia vist una vegada, de xiqueta, en el palau de la reina. Llavors el temible animal salvatge
estava engabiat, i la forma en què caminava avant i arrere en el seu recinte massa xicotet m'havia
fascinat i horroritzat a parts iguals. Havia vist a *Hawke caminar de la mateixa manera en
més d'una ocasió, com si ell també estiguera engabiat. Podia deure's a la sensació d'autoritat que
semblava emanar dels seus porus, encara que no podia ser molt major que jo… potser tenia la
mateixa edat que el meu germà, o un any o dos més. O tal vegada era la seua destresa amb
l'espasa. Un matí, mentre estava amb la duquessa en un dels molts balcons del castell de
*Teerman, contemplant el camp d'entrenament als nostres peus, ella m'havia contat que *Hawke
havia arribat de la capital amb unes referències immillorables i que estava ben encaminat a
convertir-se en un dels guàrdies reals més joves de la història. Els ulls de la duquessa havien
estat fixos als braços de *Hawke, lluents de suor.

Els meus ulls, també.
Des de la seua arribada, més d'una vegada havia acabat oculta en racons foscos per a observar-
ho entrenar amb els altres guàrdies. A part de les sessions setmanals del Consell de la Ciutat
que se celebraven en el Gran Saló, aqueixes eren les úniques ocasions en què el veia.
El meu interés podia haver-se de sol al fet que *Hawke era… bo, era bell.
No era freqüent poder dir això d'un home, però no se m'ocorria una paraula millor per a
descriure-ho. Tenia el pèl fosc i espés, arrissat entorn del clatell, i sovint queia cap avant i
fregava les seues celles igual de fosques. Les corbes i angles del seu rostre em feien desitjar
haver tingut algun talent amb una ploma o un pinzell. Els seus pòmuls eren alts i amples, el nas
sorprenentment recte per a un guàrdia; molts d'ells havien patit almenys una fractura de nas. La
seua mandíbula quadrada era ferma, i la seua boca, ben formada. En les poques ocasions que ho
havia vist somriure, el costat dret dels seus llavis s'havia corbat cap amunt donant lloc a un
profund clotet. Si tenia un a joc en la galta esquerra, era una cosa que no sabia. Encara que els
seus ulls eren, des de lluny , el seu tret més captivador.
Em recordaven a la mel freda, un color impactant que no havia vist mai. I tenia una
manera de mirar-te que et deixava amb la sensació d'estar nua. Ho sabia perquè solia sentir la
seua mirada durant els Consells en el Gran Saló, encara que ell mai havia vist la meua cara ni els
meus ulls fins llavors. Estava segura que la seua mirada es devia al fet que jo era la primera
Donzella en segles. La gent sempre em mirava esbalaïda quan estava en públic, ja anaren
guàrdies, lords i dames en espera, o plebeus.
La seua mirada també podia ser sol producte de la meua imaginació, impulsada pel meu
xicotet desig secret que ell sentira per mi la mateixa curiositat que jo sentia per ell.
Potser anaven totes aqueixes raons les que havien captat el meu interés, però hi havia una altra
que em feia fins i tot una mica de vergonya.
Les vegades que ho havia vist, havia estirat els meus sentits cap a ell a propòsit. Sabia que
estava mal fer-ho quan no hi havia una bona raó per a això. No hi havia res que poguera
justificar aqueixa invasió i no tenia cap excusa a part de que em preguntava què era el que ho
espentava a caminar a dalt i a baix com un gat de cova engabiat tan sovint .
*Hawke sempre sentia dolor.
No era un dolor físic, sinó una cosa més profunda que jo notava com esmolades *esquirlas de
gel contra la pell. Era un dolor cru i donava la sensació de ser interminable. No obstant això,
l'aflicció que semblava seguir-ho sempre com una ombra mai ho sobrepassava. Si no haguera
furgat, mai l'hauria sentida. D'alguna manera, *Hawke aconseguia mantindre aqueix tipus
d'agonia a ratlla , i jo no coneixia a ningú més que fora capaç de fer-ho.
Ni tan sols els Ascendits.
Encara que això era perquè mai sentia gens procedent d'ells, a pesar que sabia que sentien
dolor físic. El fet que mai haguera de preocupar-me de percebre algun dolor residual

procedent d'ells hauria d'espentar-me a buscar la seua companyia, però en lloc d'això em posava
els pèls de punta.
—No t'esperava aquesta nit —va dir *Hawke. M'estava dedicant aqueix mitjà somriure seu, la
que no mostrava les dents, i feia aparéixer el clotet en la galta dreta, però no acabava d'arribar
mai als seus ulls—. Només han passat uns dies, *cariñín.
*Cariñín?
Vaig obrir la boca i després la vaig tancar de colp en adonar-me del que passava. Vaig
parpellejar. Creia que era una altra persona! Algú amb qui era obvi que s'havia trobat ací
en alguna altra ocasió. Vaig baixar la vista cap a la meua capa, la peça que havia amprat. Era
bastant peculiar, blava turquesa pàl·lid amb un rivet de pell blanca.
*Britta.
Creia que era *Britta?
Érem més o menys de la mateixa altura, una mica per davall de la mitjana, i la capa ocultava la
forma del meu cos, que no era tan prim com el seu. Era igual quant exercici fera, era incapaç
de tindre la figura esvelta de la duquessa de *Teerman o d'alguna de les altres dames.
Inexplicablement, una xicoteta part de mi, la mateixa part que estava amagada, es va sentir…
decebuda, potser fins i tot una mica gelosa de la bonica serventa.
Els meus ulls es van lliscar pel cos de *Hawke. Portava els pantalons cenyits i la túnica negra
que tots els guàrdies usaven davall de l'armadura. Hauria vingut directe després del seu torn?
Vaig tirar una ràpida ullada a l'habitació. Hi havia una *mesita al costat del sofà, amb dues
copes. *Hawke no havia estat només abans que jo arribara. Podia haver estat amb una altra?
Darrere de *Hawke, el llit estava fet i no semblava que ningú haguera… dormit en ella.
Què havia de fer? Fer mitja volta i eixir corrent? Això seria rar. Segur que li preguntaria a
*Britta sobre això, encara que sempre que aconseguira retornar la capa i l'antifaç sense que ella
s'adonara , ningú tenia per què sospitar.
Excepte perquè el més probable era que *Vikter seguira en el pis de baix i la dona també…
Per tots els déus. Havia de ser una vident. L'instint em deia que havia sabut que aquesta
habitació estava ocupada. M'havia manat ací a propòsit. Havia sabut que *Hawke era ací i que
era probable que em prenguera per *Britta?
Semblava massa irreal per a ser veritat.
—T'ha dit *Pence que era ací? —va preguntar *Hawke.
Se'm va tallar la respiració mentre el meu cor començava a bastonejar com un martell contra
les meues costelles. Creia recordar que *Pence era un guàrdia de l'Adarb, un més o menys de
l'edat de *Hawke. Un ros, si no recordava malament, però no ho havia vist a baix. Vaig negar
amb el cap.
—Llavors, has estat atenta a veure si em veies? M'has seguit? —va inquirir. Va espetegar la
llengua amb suavitat—. Haurem de parlar d'això, no creus? —Vaig notar una estranya
amenaça

en la seua veu, una que deixava traslluir que no estava massa content amb la idea que *Britta ho
seguira—. Encara que sembla que no serà aquesta nit. Estàs estranyament callada —va
comentar.
Pel que sabia de *Britta, rares vegades es mostrava tímida. Però quan diguera alguna cosa,
*Hawke sabria que no era la serventa i… i no estava preparada perquè descobrira això. No
estava segura de per a què estava preparada. La meua mà ja no estava sobre la daga i no sabia el
que això significava. L'única cosa que sabia era que el meu cor encara bategava a mil per hora.
—No tenim per què parlar. —*Hawke va agarrar la vora de la seua túnica i, abans que poguera
aspirar una altra glopada d'aire, li la va llevar per damunt de el cap i la va tirar a un costat.
Els meus llavis es van entreobrir i quasi se m'ixen els ulls de les òrbites. Ja havia vist el pit
d'un home, però mai havia vist el seu. Els músculs que es flexionaven i engruixaven sota les
fines camises amb les quals entrenaven els guàrdies s'exhibien ara davant els meus ulls. Era
ample de muscles i pit, tot músculs fibrosos cisellats per anys d'intens entrenament. Hi
havia un fi borrissol davall del seu melic que desapareixia dins dels seus pantalons. Els meus ulls
van baixar encara més i vaig sentir aqueixa calor una altra vegada, un diferent, que no sols va
enrojolar la meua pell, sinó que també va envair la meua sang.
Fins i tot a la llum dels ciris, podia veure el cenyits que eren els seus pantalons, com abraçaven
el seu cos. Deixaven molt poc a la imaginació.
I jo tenia una imaginació desbordant, gràcies a la freqüent tendència de les dames de
companyia a compartir les seues experiències en excés i a la meua freqüent tendència a escoltar
converses alienes.
Una estranya sensació va serpentejar pel meu baix ventre. No era desagradable. En absolut.
Era càlida i *cosquillosa. Em va recordar al meu primer glop de *burbujeante xampany.
*Hawke es va acostar a mi i els meus músculs es van posar en tensió per a arrancar a córrer,
però vaig aconseguir mantindre'm en el lloc per pura força de voluntat. Sabia que havia d'haver-
me apartat. Deguí parlar i revelar que no era *Britta. Deguí marxar-me immediatament . La
forma en què *Hawke va caminar amb sensualitat cap a mi i la manera en què les seues llargues
cames es van menjar la distància entre nosaltres eren indici suficient de la seua intenció, fins i tot
encara que no s'haguera llevat abans la túnica. I encara que jo tenia poca… val, absolutament cap
experiència, sabia per instint que, si arribava fins mi, em tocaria. Potser feia fins i tot una mica
més. Tal vegada em besava.
I això estava prohibit.
Era la Donzella, la Triada. Per no esmentar que *Hawke creia que era una altra dona i que era
obvi que havia estat en aqueixa habitació amb una altra persona abans que jo arribara. Això no
significava que haguera estat amb algú, però podia ser.
Vaig seguir sense moure'm i sense parlar.
Vaig esperar. El meu cor bategava a tal velocitat que em sentia marejada. Diminuts tremolors
van sacsejar les meues mans i les meues cames.
I jo mai tremolava.

Què estàs fent?, va murmurar la veu raonable i corda del meu cap.
Viure, vaig murmurar de tornada .
I ser increïblement estúpida, va contrarestar la
veu. Ho era. Però vaig seguir ací plantada.
Amb tots els sentits a flor de pell, vaig observar a *Hawke detindre's davant de mi i alçar les
mans. Va agarrar la part de darrere de la caputxa amb una mà. Per un instant, vaig pensar que
anava a tirar d'ella cap endarrere i que tota aqueixa farsa s'hauria acabat. Però això no va ser el
que va fer. La caputxa només es va lliscar cap endarrere uns centímetres.
—No sé a quina mena de *jueguecito estàs jugant aquesta nit. —La seua veu greu va sonar
insinuant—.
Però estic desitjant esbrinar-ho.
El seu altre braç es va lliscar al voltant de la meua cintura. Se'm va escapar una exclamació
ofegada quan va tirar de mi contra el seu pit. Això no tenia res a veure amb les breus abraçades
que havia rebut de *Vikter. Mai havia sigut abraçada per un home d'aqueixa manera. No quedava
ni un centímetre entre el seu pit i el meu. El contacte va ser com un *calambrazo per als meus
sentits.
Va tirar de mi fins que vaig estar de puntetes , després em va alçar en *volandas. La seua
força era impressionant, ja que tampoc era que jo anara exactament un pes ploma. Atordida, vaig
plantar les mans sobre els seus muscles. La calor que irradiava la seua dura pell semblava cremar
a través dels meus guants, de la capa i del fi vestit blanc amb el qual solia dormir.
Va decantar el cap i vaig sentir la calor del seu alé sobre els meus llavis. Un tibant sotrac
d'anticipació va baixar rodant per la meua columna al mateix temps que el meu estómac es
voltejava, ple d'incertesa. No hi havia temps perquè les dues emocions enfrontades lluitaren entre
si. *Hawke va girar sobre sí mateix i va tirar a caminar amb la mateixa gràcia felina que havia
vist en ell altres vegades. I en qüestió d'uns pocs batecs entretallats, estava guiant els nostres
cossos cap avall , els seus braços forts però acurats, com si fora conscient de la seua força. Va
caure sobre mi, la seua mà encara darrere del meu cap. El seu pes va ser una sorpresa quan em va
pressionar contra el llit. I llavors la seua boca estava sobre la meua.
*Hawke em va besar.
No va haver-hi res dolç o suau, com havia imaginat que seria un bes. Va ser una cosa dura i
aclaparador, exigent, i quan vaig aspirar una brusca glopada d'aire, ell es va aprofitar i va
aprofundir encara més en el seu bes. La seua llengua va tocar la meua i em vaig sobresaltar. Vaig
sentir pànic en la boca de l'estómac, però també una mica més, una cosa molt més poderosa, un
plaer que mai havia sentit. *Hawke sabia al licor daurat que una vegada vaig provar
d'amagatotis, i vaig sentir el frec de la seua llengua en cada racó del meu ser. En les esgarrifances
que van brollar per tota la meua pell, en la inexplicable pesadesa del meu pit, en aqueixa
sensació tibant que serpentejava i s'enroscava davall de el meu melic i fins i tot més a baix,
on vaig sentir un sobtat i intens pols entre les cames. Em vaig estremir, vaig clavar els dits en la
seua pell i de sobte vaig desitjar no haver portat guants, perquè volia sentir la seua pell i dubtava
molt que poguera concentrar-me en el que sentia ell. Va decantar el cap i vaig sentir el frec

dels seus estranyament esmolats…
Sense previ avís, va interrompre el bes i va alçar el cap.
—Qui eres?
Els meus pensaments es movien amb una estranya lentitud, em vibrava tota la pell. Vaig
entreobrir els ulls. El pèl fosc li queia sobre el front, amb les seues faccions en ombra, només
il·luminades per la suau i titil·lant llum, però em va fer l'efecte que els seus llavis es veien tan
unflats com sentia jo els meus.
*Hawke va actuar massa de pressa perquè poguera impedir el seu moviment. Va tirar de la
meua caputxa cap endarrere i va deixar al descobert el meu rostre emmascarat. Va arquejar les
celles al mateix temps que es dissipava la boirina dels meus pensaments. El meu cor botava pel
meu pit per una raó totalment diferent, encara que els meus llavis encara pessigollejaren pel bes.
El meu primer bes.
La mirada d'ulls daurats de *Hawke va pujar fins al meu cap, va traure la mà de darrere del
meu coll. Em vaig posar tibant quan va agarrar un floc del meu pèl. Ho va traure perquè brillara
d'un intens castanyer vermellós a la llum del ciri. Va decantar el cap cap a l'esquerra..
—Per descomptat que no eres qui pensava que eres —va murmurar.
—Com ho has sabut? —vaig balbucejar.
—Perquè l'última vegada que vaig besar a la propietària d'aquesta capa, li va faltar un pèl per a
xarrupar la meua llengua per la seua gola.
—Oh —vaig murmurar. Se suposava que havia d'haver fet això? No sonava com si anara una
cosa agradable.
Va baixar la vista cap a mi, em va avaluar amb la mirada mentre romania amb mig cos damunt
del meu. Una de les seues cames estava ficada entre les meues i em vaig adonar que no tenia ni
idea de quan havia succeït.
—T'havien besat alguna vegada?
Em vaig posar roja com una tomaca. Oh, per tots els déus, tan obvi era?
—Clar que sí!
Un costat dels seus llavis va saltar cap amunt .
—Sempre esmentes?
—No! —vaig mentir immediatament .
—Mentidera —va murmurar, en un to quasi juganer.
La vergonya va inundar tot la meua ser i va ofegar el tremolós plaer com si m'haguera xopat
en gèlida aiguaneu hivernal. Vaig espentar contra el seu pit nu.
—Hauries de llevar-te.
—Això pensava fer.
La forma en què ho va dir em va fer ajustar els ulls. *Hawke va riure i va ser… la primera
vegada que ho vaig sentir fer-ho. Quan ho veia en el Gran Saló es mostrava callat i estoic, com
la majoria de

els guàrdies, i quan l'havia vist entrenar, només havia arribat a veure aqueix mitjà somriure seu.
Però mai un riure. I amb el dolor que sabia que rondava per davall de la superfície, no estava del
tot segura que riera mai.
No obstant això, ara ho havia fet i el seu riure sonava real, profunda i agradable. Va retrunyir a
través de mi, tot el camí fins a les puntes dels meus peus. Vaig tardar una mica a adonar-me que
mai ho havia sentit parlar tant. Tenia un lleuger accent, un deix quasi musical en el to. No
vaig aconseguir identificar-ho del tot; clar que només havia estat en la capital i ací, i no era molt
freqüent que la gent parlara amb mi o al meu voltant si sabia que era present. Pel que sabia,
l'accent podia ser d'allò més normal.
—De veritat que hauries de moure't —li vaig dir, encara que m'agradava sentir el seu pes sobre
mi.
—Estic bastant còmode on estic —es va burlar.
—Doncs jo no.
—Em diràs qui eres, princesa?
—Princesa? —vaig repetir. No hi havia prínceps ni princeses en tot el regne, a part del
Senyor *Oscuro, que s'autodenominava així. No n'hi havia des de la caiguda de *Atlantia.
—Eres bastant exigent. —Va encongir només un muscle—. Supose que una princesa
seria exigent.
—Jo no soc exigent —vaig protestar—. Lleva't de damunt.
—De debò ? —Ho va preguntar arquejant una cella.
—Dir-te que et lleves no és ser exigent.
—Vaja, en això no ens posarem d'acord . —Va fer una pausa—. Princesa. Els
meus llavis volien esbossar un somriure irònic, però vaig aconseguir reprimir-la.
—No hauries de cridar-me així.
—Llavors, com hauria de cridar-te? Un nom, potser?
—Soc… soc… ningú —li vaig dir.
—Ningú? Quin nom més estrany. Les xiquetes que es diuen així tenen el costum d'usar la
roba d'altres persones?
—No soc una xiqueta —vaig etzibar indignada.
—Això espere. —Va fer una pausa, les comissures dels seus llavis es van corbar cap avall
—.
Quants anys tens?
—Els suficients per a ser ací, si això és el que et preocupa.
—En altres paraules, bastant major com per a fer-te passar per una altra persona, deixar que
uns altres creguen que eres una altra persona i després deixar que et besen…
—Val, pillo el que dius —ho vaig interrompre—. Sí, soc bastant major per a com fer totes
aqueixes coses.
—Et diré qui soc jo —va dir, després d'arquejar una cella—, encara que tinc la sensació que
ja ho saps. Soc *Hawke *Flynn.

—Hola —ho vaig saludar, i em vaig sentir com una ximple en fer-ho. El clotet de la seua galta
dreta es va fer més profund.
—Aquesta és la part en la qual em dius el teu nom. —Ni els meus llavis ni la meua llengua es
van moure—.
Llavors, hauré de continuar anomenant-te «princesa».
Els seus ulls eren ara molt més càlids i vaig sentir l'impuls de comprovar si se li havia alleujat
el dolor, però vaig aconseguir resistir-me. Vaig pensar que potser el seu dolor s'hauria dissipat.
Si era així…
—El menys que pots fer és dir-me per què no em vas detindre —va continuar, abans que
poguera rendir-me a la curiositat i estirar els meus sentits cap a ell. No tenia ni idea de com
contestar a això quan ni tan sols jo ho entenia del tot. Un costat dels seus llavis va donar un
grunyit cap amunt —. Estic segur que és una mica més que el meu aspecte captivador.
—Clar —vaig dir, arrugant el nas. Una altra breu riallada va eixir per la seua boca. Sonava
sorprés.
—Crec que m'acabes d'insultar..
—Això no és el que pretenia —em vaig defensar, amb una ganyota penedida.
—M'has fet mal , princesa.
—Ho dubte molt. Has de ser més que conscient del teu aspecte.
—Ho soc. Ha conduït a unes quantes persones a prendre decisions qüestionables en les
seues vides.
—Llavors, per què has dit que t'havia insultat…? —Em vaig adonar que m'estava prenent el
pèl i em vaig sentir com una ximple per no haver-me adonat abans. Vaig tornar a espentar contra
el seu pit—. Segueixes tombat damunt de mi.
—Ho sé. Vaig
respirar
profund.
—És bastant groller per part teua continuar fent-ho quan he deixat clar que m'agradaria que et
llevares.
—És bastant groller per part teua colar-te a la meua habitació vestida com…
—El teu amant?
Va arquejar una
cella.
—Jo no la diria així.
—Com l'anomenaries?.
*Hawke va semblar pensar-ho una estona, encara mitjà *despatarrado damunt de mi.
—Una… bona amiga.
Part de mi es va sentir alleujada que no s'haguera referit a ella amb un apel·latiu despectiu com
els que havia sentit usar a altres homes en parlar de dones amb les quals havien intimat, però una
bona amiga?
—No sabia que els amics es comportaren d'aquesta manera .

—Apostaria que no saps massa sobre aquest tipus de coses.

La veritat de la seua afirmació era difícil d'ignorar..
—I apostaries tot això basat en un sol bes?
—Un sol bes? Princesa, es poden aprendre un munt de coses d'un sol bes.
Mentre ho mirava, no vaig poder evitar sentir-me… molt inexperta. L'única cosa que jo podia
dir del seu bes era el que m'havia fet sentir. Com si intentara posseir-me.
—Per què no m'has detingut? —Els seus ulls es van lliscar per l'antifaç i després més a baix,
cap a on em vaig adonar que la capa s'havia obert, deixant al descobert el vestit massa fi i un
escot més aviat atrevit. Per a ser sincera, no sabia en quina havia estat pensant quan em vaig
posar aqueixa peça. Era quasi com si, de manera inconscient, m'haguera estat preparant per a…
alguna cosa. Em va donar un torçó. El vestit era més aviat falsa fanfarroneria.
Els ulls de *Hawke van trobar els meus.
—Crec que estic començant a entendre-ho.
—Això significa que t'alçaràs perquè puga moure'm?
Per què no ho has obligat a alçar-se?, va murmurar aqueixa estúpida i molt raonable, molt
lògica, veu. Era una gran pregunta. Sabia bé com utilitzar el pes d'un home contra ell i, cosa que
era més important, tenia la meua daga i podia arribar a ella. No obstant això, no havia intentat
traure-la; tampoc havia fet un intent real per posar espai entre nosaltres. Què significava això?
Vaig suposar… vaig suposar que em sentia fora de perill. Almenys, de moment. Tal vegada sabia
poc sobre *Hawke, però no era un desconegut, almenys no m'ho semblava, i no li tenia por.
—Tinc una teoria —va insistir, després de sacsejar el cap.
—Estic impacient per sentir-la.
El clotet de la seua galta dreta va aparéixer de nou .
—Crec que vas vindre a aquesta habitació en concret amb un propòsit clar. —En això tenia
raó, però dubtava molt que anara a encertar en el motiu—. Per això no vas parlar ni vas intentar
corregir la meua suposició errònia. Potser la capa que vas amprar també va ser una decisió
molt calculada —va continuar—. Has vingut perquè vols alguna cosa de mi.
Vaig començar a negar el que suggeria, però no em va vindre cap paraula a la boca. El silenci
no era una negació ni una afirmació, però el meu estómac va fer una altra tombarella. *Hawke
es va moure un *pelín, i va donar suport a una mà contra la meua galta dreta, amb els dits oberts.
—Tinc raó, veritat, princesa?
El meu cor donava *brincos en totes direccions. Vaig intentar engolir saliva, però tenia la gola
seca.
—Tal vegada … tal vegada vaig vindre a la recerca de … conversa.
—A parlar? —Va arquejar les celles—. De què?
—De moltes coses —vaig improvisar. La seua expressió es va suavitzar.
—Com quins?
El meu cap es va quedar en blanc per uns instants. Després vaig soltar el primer que em va
vindre a la ment.

—Per què vas triar treballar en l'Adarb?.
—Has vingut ací aquesta nit a preguntar-me això?
No hi havia una sola cosa en el seu to o en la seua expressió que indicara que em creia, però
vaig assentir mentre pensava que aquest era un exemple més del mal que se'm donava entaular
conversa amb la gent. *Hawke es va quedar callat uns segons.
—Em vaig unir a l'Adarb per la mateixa raó que la majoria —va dir a la fi .
—I aqueixa és…? —vaig preguntar, encara que coneixia la major part de les raons.
—El meu pare era granger i aqueixa no era vida per a mi. No existeixen moltes opcions més a
part d'unir-te a l'Exèrcit Real i protegir l'Adarb, princesa.
—És veritat. —*Hawke va ajustar els ulls i un centelleig de sorpresa va creuar el seu rostre.
—Què vols dir amb això?
—Vull dir que no hi ha moltes oportunitats perquè els xiquets es convertisquen en una cosa
diferent al que eren els seus pares.
—Vols dir que no hi ha moltes oportunitats perquè els xiquets milloren la seua posició en la
vida, perquè els vaja millor que als quals van viure abans que ells?
Vaig assentir el millor que vaig poder.
—El… l'ordre natural de les coses no permet una cosa així. El fill d'un granger és granger o…
—O tria fer-se guàrdia, on arrisca la vida per un sou estable, encara que el més probable és que
no visca prou per a gaudir-lo? —va acabar—. No sona com una opció massa interessant, veritat?
—No —vaig admetre, però això ja ho havia pensat. Hi havia altres treballs als quals podria
haver optat *Hawke. Comerciant i caçador, però aqueixos també eren perillosos, ja que requerien
eixir de l'Adarb amb freqüència. Encara que no eren tan perillosos com unir-se a l'Exèrcit Real i
anar a l'Adarb. Tot el seu dolor provindria del que havia vist com a guàrdia?—. Pot ser que no hi
haja moltes opcions, però continue pensant… no, he molt clar… d'unir-se a la guàrdia requereix
cert nivell de força i valentia innates.
—Opines això de tots els guàrdies? Que són valents?
—Sí.
—No tots els guàrdies són bones persones, princesa.
Vaig ajustar els ulls.
—Ja ho sé. Valentia i força no equivalen a bondat.
—En això estem d'acord . —Els seus ulls es van lliscar cap a la meua boca i vaig notar el pit
inexplicablement tibant.
—Has dit que el teu pare era granger. Està…? S'ha reunit amb els déus? Alguna
cosa va creuar per la seua cara, massa de pressa perquè poguera desxifrar-ho.
—No. Està viu i sa. El teu? Vaig
sacsejar el cap breument.

—El meu pare… els dos van morir.
—Ho sent —va dir, i va sonar sincer—. La pèrdua d'un pare o un familiar perdura molt temps
després que hagen marxat; el dolor disminueix, però no desapareix mai. Anys després,
continuaràs pensant que faries qualsevol cosa per recuperar-los.
Tenia raó, i vaig pensar que potser aqueixa era la raó del dolor que *Hawke sentia.
—Sones com si ho saberes de primera mà.
—És que així és.
Vaig pensar en *Finley. Ho hauria conegut bé *Hawke? La majoria dels guàrdies tenien bona
relació, desenvolupaven vincles que eren més profunds que la sang, però encara que haguera
conegut a *Finley, segur que havia perdut a altres afins.
—Ho sent —vaig dir—. Ho sent per qualsevol que fora que hages perdut. La mort és… La
mort era constant.
I jo veia molta. Se suposava que no deuria, amb el protegida que estava, però veia mort amb
molta freqüència.
*Hawke va decantar el cap i una cascada de rínxols foscos van caure pel seu front.
—La mort és com una vella amiga que ve de visita, a vegades si més no li l'espera i altres quan
l'esperes. No és la primera ni l'última vegada que vindrà de visita, però això no fa que cap mort
siga menys dura o despietada.
La tristesa va amenaçar amb instal·lar-se en el meu pit i espantar tota la calidesa.
—Així és.
*Hawke va inclinar el cap de sobte , els seus llavis es van acostar als meus.
—Dubte que fora la necessitat de conversa el que et va portar ací aquesta nit. No vas vindre a
parlar de coses tristes que no tenen remei, princesa.
Sabia bé per què havia anat ací i, una vegada més, *Hawke tenia raó. No era per a parlar.
Havia anat ací a viure. A experimentar. A triar. A ser qualsevol que no fora jo. Cap
d'aqueixes coses implicava parlar.
Però havia rebut el meu primer bes. Podia deixar-ho ací, o aquesta nit podia ser una de moltes
primeres coses, totes de la meua elecció.
Estava…? De veritat estava plantejant-me això, anara el que fora? Per tots els déus, l'estava
fent. Una cascada de diminuts tremolors em va sacsejar del cap als peus. Els sentiria *Hawke? Es
van acumular en el meu estómac per a formar xicotets nusos d'anticipació i por.
Era la Donzella. La Triada. El que havia pensat feia una estona sobre el que preocupava els
déus es va afeblir. Em trobarien indigna? El pànic no es va apoderar de mi com haguera degut.
En lloc d'això, em va envair una espurna d'esperança, i això em va inquietar més que qualsevol
altra cosa. El diminut centelleig d'esperança em va semblar traïdorenc i del tot preocupant, atés
que ser considerada indigna implicaria una de les més greus conseqüències.

Si els déus em trobaren indigna, m'enfrontaria a una mort segura.
M'exiliarien del regne.

Capítol 3
Pel que sabia, una sola persona havia sigut considerada indigna en la seua Ascensió. El seu nom
havia sigut esborrat de les nostres històries, així com qualsevol apunte d'informació sobre qui
havia sigut i què era el que havia causat el seu exili. Li havien prohibit viure entre mortals i,
sense família, ajuda o protecció, s'hauria enfrontat a una mort segura. Fins i tot els pobles i els
grangers amb els seus xicotets Adarbs i guàrdies patien esborronadores taxes de mortalitat.
Encara que la meua Ascensió era diferent a la dels altres , encara podien trobar-me
indigna, i això em feia suposar que el meu càstig seria igualment sever. Però no tenia la capacitat
mental per a bregar amb això.
No.
Això era mentida.
No volia bregar amb això. Deuria, però no m'anava a marxar de l'habitació. No anava a frenar
a *Hawke. Ja havia pres una decisió, encara que no entenguera per què ell seguia ací, amb mi.
Vaig humitejar el meu llavi inferior amb la llengua. Em sentia una mica marejada, fins i tot
una mica feble, i jo mai em sentia feble. Aqueixes pestanyes d'una grossària impossible van
descendir i els ulls de *Hawke van mirar la meua boca amb tal intensitat que eren com una
carícia. Em vaig estremir.
Aqueixos ulls seus semblaven fins i tot més brillants que abans, mentre el seu dit traçava el
contorn del meu antifaç, tot el camí fins on la cinta de ras desapareixia sota el meu pèl.
—Puc llevar-te això?
Incapaç de parlar, vaig sacsejar el cap per a dir que no.
*Hawke es va detindre un moment i llavors el seu mig somriure va aparéixer de nou, encara
que sense clotet aquesta vegada. Va allunyar el dit de l'antifaç, després el va lliscar per la línia de
la meua mandíbula i va baixar pel meu coll, fins on es cordava la capa.
—I això?
Vaig
assentir.
Els seus dits eren hàbils. Va apartar la capa a un costat i després va lliscar la gemma d'un dit
pel meu coll, va seguir la ràpida pujada i baixada del relleu del meu pit. Un remolí de
sensacions

va brollar després del seu dit, tantes que no era capaç d'entendre-les totes.
—Què vols de mi? —em va preguntar, mentre joguinejava amb el xicotet arc entre els meus
pits—. Dis-m'ho i ho faré.
—Per què? —vaig balbucejar—. Per què faries… això? No em coneixes, i creies que era
una altra persona.
Un centelleig de diversió va creuar la seua *despampanante rostre.
—No tinc res més a fer ara mateix i estic intrigat. Vaig arquejar
les celles.
—Perquè no tens res més a fer ara mateix?
—Preferiries que em posara poètic i diguera l'embadalit que estic per la teua bellesa, encara
que només puga veure la meitat de la teua cara? Que, dit siga de pas, per la qual cosa puc
veure, és agradable.
Preferiries que et diguera que estic captivat pels teus ulls? Que semblen d'un bonic to verd.
—Bé, no. No vull que mentisques —vaig protestar, començant a arrufar les celles .
—Cap d'aqueixes coses era mentida. —Va tirar una mica de l'arc i va inclinar el cap. Va fregar
els meus llavis amb els seus. El suau contacte va enviar una onada de sensacions per tot el meu
cos—. T'he dit la veritat, princesa. M'intrigues, i és bastant rar que algú m'intrigue..
—I?
—I —va repetir amb una rialleta mentre els seus llavis recorrien la meua mandíbula—, has
canviat la meua nit. Havia planejat tornar a les meues estances. Potser dormir com un tronc, per
avorrit que això puga ser, però tinc la sospita que aquesta nit serà de tot menys avorrida si la
passe amb tu.
Vaig aspirar una mica d'aire, estranyament afalagada i així i tot encara confusa pel seu
raonament. Vaig desitjar que hi haguera algú ací a qui preguntar, però encara que n'hi haguera,
resultaria estrany… i incòmode.
Les dues copes al costat del sofà se'm van aparéixer en la ment.
—Estaves… estaves amb algú abans que jo arribara? Va alçar el
cap i em va mirar.
—Aqueixa és una pregunta inesperada.
—Hi havia dues copes al costat del sofà —vaig aclarir.
—També és una inesperada pregunta personal feta per algú el nom de la qual ni tan sols sé.
Em vaig enrojolar. Ací tenia raó.
Es va quedar callat durant tant de temps que em van entrar dubtes. Potser no havia d'importar-
me si havia estat amb una altra persona… però en realitat sí que m'importava i, si això era
indicatiu d'alguna cosa, m'estava cridant que tot allò era un error. La situació se m'havia anat de
les mans. No sabia res d'ell, del que…
—Vaig estar amb algú, sí que —va contestar a la fi i la desil·lusió *bulló en el meu interior
—. Una amiga que no és com la propietària d'aqueixa capa. Una a la qual no havia vist
des de feia temps. Ens

estàvem posant al dia , en privat.
El neguit es va alleujar i vaig decidir que havia de estar dient la veritat. No necessitava mentir
per a tindre'm quan podia tindre a un munt d'altres xiques que estarien ansioses per intrigar-lo.
—Llavors, princesa, em diràs el que vols de mi? Vaig
aspirar una altra tremolosa glopada d'aire..
—Qualsevol cosa?
—Qualsevol cosa.
Llavors va moure la mà, i la va tancar entorn del meu pit mentre lliscava el polze pel centre.
Va ser un contacte lleugeríssim, però vaig haver d'ofegar una exclamació quan llampecs de plaer
van discórrer pel meu interior. El meu cos va reaccionar pel seu compte, es va arquejar cap a la
seua mà.
—Estic esperant —va insistir. Va lliscar el polze una vegada més i va escampar les meues ja
de per si mateix inconnexos pensaments—. Dis-me el que t'agrada, perquè puga fer que
t'encante..
—Jo… —Em vaig mossegar el llavi—. No ho sé.
Els ulls de *Hawke van volar cap als meus i el moment es va prolongar tant que vaig començar
a preguntar-me si havia donat una resposta incorrecta.
—Et diré el que vull jo. —El seu polze dibuixava cercles lents i atapeïts per una zona d'allò
més sensible—. Vull que et lleves l'antifaç..
—Jo… —Una intensa i palpitant excitació va vibrar per tot el meu cos, seguida a l'instant
per una sorpresa embriagadora. El que sentia… Mai havia sentit res així en tota la meua vida.
Punxant i dolç, un tipus de dolor diferent—. Per què?
—Perquè vull veure't.
—Ara em veus.
—No, princesa —va dir, baixant el cap fins que els seus llavis van fregar el coll del meu
vestit
—. Vull veure't de veritat quan faça això sense el teu vestit entre tu i la meua boca.
Abans que poguera preguntar a què es referia, vaig sentir l'humit i càlid frec de la seua llengua
a través de l'efímer vestit de seda. Vaig ofegar una exclamació, escandalitzada per l'acte en
si i per l'al·luvió de calor líquida que va portar amb si, però llavors *Hawke va alçar el cap per a
mirar-me als ulls mentre la seua boca es tancava sobre la punta del meu pit. Va succionar a poc a
poc i amb força, i l'exclamació es va convertir en un gemec del qual segurament més tard
m'avergonyiria..
—Lleva't l'antifaç. —Va alçar el cap mentre lliscava una mà per damunt del meu maluc—. Per
favor .
No em reconeixeria si ho fera. *Hawke mai sabria qui era, ni amb l'antifaç ni sense ell, però…
Si em llevava aqueixa cobertura facial, diria *Hawke el que solia dir el duc? Que era al
mateix temps una obra mestra i una tragèdia? I quan notara els irregulars talls en la pell,
escampats pel meu estómac i les meues cuixes, retiraria la mà horroritzat?

Se'm va refredar la pell de
colp . No havia pensat això
bé. En absolut.
El meravellós i excitant calor es va diluir. *Hawke no era un Ascendit, però tenia el mateix
aspecte que ells, quasi perfecte. Les meues cicatrius mai m'havien fet vergonya. No quan eren la
prova de l'horror al qual havia sobreviscut. Però si ell…
La mà de *Hawke es va lliscar per la cara externa de la meua cuixa dreta cap a on acabava el
tall del vestit i es va detindre, just damunt del mànec de la daga.
—Què *demon…?
Abans que poguera respirar si més no, *Hawke havia desembeinat l'arma, els seus dits a tot
just mil·límetres d'una de les cicatrius. Em vaig asseure, però ell va ser més ràpid i es va tirar cap
endarrere a l'instant. La llum dels ciris va centellejar sobre la fulla roja.
—Pedra de sang i os de *wolven.
—Retorna-me-la —vaig exigir, mentre em posava de genolls a tot córrer. Els ulls de *Hawke
van saltar de la daga a mi i després de tornada a la daga.
—Aquesta és una arma única.
—Ho sé. —El meu pèl va caure cap avant per a cobrir-me els muscles.
—Del tipus que no és barat —va continuar—. Com és que tens una cosa així, princesa?
—Va ser un regal. —Cosa que era certa—. I no soc tan ximple com per a vindre desarmada a
un lloc com aquest.
*Hawke em va mirar durant un moment i després va estudiar la daga de nou .
—Portar una arma i no tindre idea de com utilitzar-la no et fa molt llesta.
La irritació *bulló en el meu interior amb la mateixa intensitat que el desig que havia despertat
en mi feia a penes uns segons.
—Què et fa pensar que no sé utilitzar-la? Que soc dona?
—No pot sorprendre't que pense això. Aprendre a usar una daga no és exactament habitual
entre les dones de *Solis.
—Tens raó. —I la tenia. No era socialment apropiat per a les dones saber utilitzar una arma o
ser capaces de defensar-se, alguna cosa que sempre m'havia molestat. Si la meua mare haguera
sabut com defensar-se, potser encara seria ací—. Però sí que sé com usar-la.
—Ara sí que estic intrigat de veritat —va murmurar, i el costat dret dels seus llavis es va
corbar cap amunt .
Es va moure a una velocitat increïble i va clavar la fulla de la daga en el llit. Vaig soltar una
exclamació ofegada mentre em preguntava què opinarien d'això els amos de la Perla Roja. Però
llavors va saltar sobre mi i va tornar a tirar-me sobre el matalàs, el seu pes em va cobrir una
vegada més i va pressionar contra mi d'una manera que va fer que totes les parts interessants es
trobaren. La seua boca es va acostar a la meua…

Un puny va començar a colpejar la porta i va silenciar el que fora que estava a punt de
preguntar-me.
—*Hawke? —va dir una veu masculina—. Eres ací? —*Hawke es va posar tibant damunt de
mi, el seu alé càlid sobre els meus llavis mentre tancava els ulls—. Soc *Kieran. —L'home va dir
un altre nom que no vaig reconéixer.
—Com si no ho sabera ja —va remugar *Hawke en veu baixa. Se'm va escapar una rialleta.
*Hawke va obrir els ulls i el seu mig somriure va tornar a aflorar.
—*Hawke? —*Kieran va tornar a bastonejar la porta una mica més.
—Crec que hauries de contestar-li —vaig murmurar.
—Maleïda siga —va murmurar. Va mirar cap endarrere i va dir en veu alta—: Estic completa i
feliçment ocupat en aquests moments.
—Sent sentir-ho —va reposar *Kieran, mentre *Hawke es tornava una altra vegada cap a mi.
*Kieran va trucar a la porta de nou —. Però la interrupció és inevitable.
—L'única cosa inevitable que veig és com acabaràs amb la mà trencada si tornes a
bastonejar aqueixa porta una sola vegada més. —Li va advertir *Hawke. Vaig obrir molt els ulls
—. Què, princesa? —Va baixar la veu—. Ja t'havia dit que estava intrigat de veritat .
—Llavors, he d'arriscar-me a patir una mà trencada —va contestar *Kieran.
Un gemec de frustració va retrunyir des del fons de la gola de *Hawke, un so quasi animal.
Se'm va posar la carn de gallina.
—El… enviat ha arribat —va afegir *Kieran a través de la porta.
Una ombra va enfosquir el rostre de *Hawke. Els seus llavis es van moure com si murmurara
alguna cosa, però el so va ser massa baix perquè ho entenguera. Una esgarrifança es va emportar
part de la calor que sentia.
—Un… enviat? —*Hawke va assentir.
—Els subministraments que estàvem esperant —va explicar—. He d'anar..
Va ser el meu torn d'assentir. Entenia que haguera d'anar-se, així que vaig estirar la mà entre
tots dos per a agarrar la vora de la capa.
Durant un llarg moment *Hawke no es va moure, però llavors es va llevar de damunt i es va
posar dret . Li va dir alguna cosa a *Kieran mentre recollia la seua túnica del sòl. Em vaig
afanyar a traure la daga oblidada del matalàs i la vaig embeinar a tot córrer mentre ell passava la
túnica per damunt del seu cap, lliscava un baldric sobre els seus muscles i ajustava el
cinturó. Tenia dues baines per a armes als costats… armes de les que jo no havia sigut
conscient fins a aqueix moment.
Va recollir dues espases curtes d'un bagul al costat de la porta i vaig pensar que potser
hauria d'estar més atenta al meu entorn la pròxima vegada que irrompera en una habitació.
Totes dues espases acabaven en una esmoladíssima punta letal, destinades a la lluita cos a cos;
els talls eren de serra, dissenyats per a tallar pell i múscul.
Jo també sabia com usar aqueixes armes, però aqueixa informació me la vaig guardar per a mi.
—Tornaré al més prompte possible . —Va embeinar les espases, que van quedar pegades als
seus costats—. El

jure. —Vaig assentir una vegada més. *Hawke va clavar els ulls en mi—. Dis-me que
m'esperaràs, princesa.
El meu cor *trastabilló.
—Ho faré.
*Hawke va fer mitja volta i es va dirigir cap a la porta. Després es va detindre i em va mirar
als ulls.
—Estic impacient per tornar.
No vaig dir res mentre eixia de l'habitació, després d'obrir la porta sol prou per a colar-se per
ella. Quan la porta es va tancar a la seua esquena, vaig soltar l'aire que havia estat contenint i
vaig baixar la vista cap a la part de davant del meu vestit. La zona d'al voltant del meu pit
continuava humida, el teixit blanc quasi transparent. Les meues galtes es *arrebolaron i em vaig
afanyar a alçar-me del llit per a descobrir que tenia els genolls sorprenentment febles.
Vaig alçar la vista cap a la porta i vaig tancar els ulls, sense tindre molt clar si estava decebuda
o alleujada per la sobtada interrupció. En realitat, era una mescla de les dues coses, perquè li
havia mentit.
No seria ací quan ell tornara.
—Què vas fer ahir a la nit ?
La pregunta va desviar de colp la meua atenció, que va passar de la galeta que estava devorant
en aqueix moment a la dama en espera que estava asseguda enfront de mi.
*Tawny Lió era la segona filla d'un pròsper comerciant, entregada a la Cort Real als tretze
anys durant el Ritu. Alta i esvelta, amb una llustrosa pell marró i preciosos ulls castanys, era
absolutament envejable. A alguns dels lords i dames en espera se'ls assignaven tasques a part de
la seua preparació per a unir-se a la Cort després de l'Ascensió i, com teníem la mateixa edat,
poc després del seu Ritu, a ella l'havien nomenada companya meua. La feina de casa anaven
des de fer-me companyia fins a ajudar a banyar-me o vestir-me si així li ho demanava.
*Tawny era una de les poques persones que podia fer-me riure per les coses més absurdes. De
fet , era una de les poques persones a les quals permetien parlar amb mi si més no. Era el més
pròxim que tenia a una amiga i sentia per ella un profund afecte.
Em feia l'efecte que ella també em tenia afecte o que, almenys, m'apreciava, encara que
estiguera obligada a quedar-se amb mi llevat que li donara el dia lliure. Si no li hagueren assignat
la tasca de ser la meua companya, mai hauríem parlat. Aqueix fet no deia res d'ella com a
persona; només reflectia que seria com tots els altres: o bé tindria prohibit socialitzar amb mi o
es mostraria recelosa en la meua presència.
Aqueixa certesa era sovint un llast en el meu pit, un altre tros de gel, però encara que sabia que
la nostra amistat tenia el seu origen en el deure, confiava en ella.
Fins a un cert punt, almenys .

*Tawny sabia que jo estava entrenada, però desconeixia les coses amb les quals a vegades
ajudava a *Vikter, i no tenia ni idea dels meus dons. Aqueixes coses me les guardava per a
mi, perquè compartir aqueixa informació podria posar-la a ella o a uns altres en perill.
—Vaig ser ací. —Em vaig sacsejar les molles mantegoses dels dits mentre feia un gest que
abastava l'austera habitació. Estàvem en la xicoteta avantsala que donava al dormitori. Hi havia
només dos *butaquitas al costat de la ximenera, un armari i un bagul, un llit, una tauleta i una
gruixuda catifa de pell sota els nostres peus. Uns altres tenien més… comoditats. *Tawny tenia
un preciós divan a la seua habitació i una muntanya de luxoses catifes, i jo sabia que alguns dels
altres lords i dames en espera tenien tocadors o escriptoris, parets plenes de prestatgeries amb
llibres i fins i tot electricitat.
Al llarg dels anys, aqueixos articles havien anat desapareixent de les meues estances per una
infracció o una altra.
—No eres a la teua habitació —va dir *Tawny. Una simple trossa intentava, sense molt d'èxit,
mantindre la seua massa de rínxols castanys i daurats retirada de la seua cara. Bastants flocs
havien escapat ja per a descansar contra les seues galtes—. Vaig vindre a veure't poc després de
mitjanit i no eres ací.
Se'm va parar un segon el cor. Hauria ocorregut alguna cosa perquè el duc o la duquessa
enviaren a *Tawny per mi? Si fora així, *Tawny no podria mentir, encara que vaig suposar que
si haguera succeït això, ja m'hauria assabentat.
I ja m'haurien convocat a l'oficina privada del duc.
—Per què vas vindre a veure'm? —vaig preguntar.
—Vaig pensar que havia sentit la teua porta obrir-se i tancar-se, així que vaig decidir
investigar, però no hi havia ningú. —Va fer una pausa—. Ningú. Ni tan sols tu.
Era impossible que m'haguera sentit tornar. Havia utilitzat el vell accés de servei i, encara que
aqueixa porta cruixia com un sac d'ossos, la seua habitació estava en el costat contrari al meu llit.
Aqueixa porta era una de les raons per les quals mai havia demanat que em traslladaren a les
zones més noves i restaurades de la fortalesa. Per ella, podia accedir a quasi qualsevol part del
castell i podia anar i vindre al meu antull.
Això compensava més que de sobres la falta d'electricitat i la gèlida i constant corrent que
semblava sempre trobar el camí d'entrada per les finestres, sense importar l'assolellat que fora el
dia.
Vaig notar com se m'humitejaven els palmells de les mans mentre tirava una ràpida ullada a la
porta tancada del corredor. M'havia estat buscant algú? Una vegada més, ja m'hauria assabentat,
així que el més probable era que *Tawny li ho haguera imaginat tot.
Com que coneixia a *Tawny molt bé, sabia que no deixaria de preguntar fins que li
donara una cosa versemblant.
—No podia dormir.

—Malsons? —Vaig assentir, amb una certa sensació de culpabilitat en veure la compassió que
aflorava en els seus ulls—. Últimament tens moltes. —Es va tirar cap endarrere en la cadira—.
Estàs segura que no vols provar un dels somnífers que et va preparar el remeier?
—Sí. No m'agrada la idea de…
—Que et deixe noquejada? —va acabar per mi—. En realitat, no és tan dolent, *Poppy.
Descanses a fons i, per a ser sincera, amb el poc que aconsegueixes dormir, crec que et vindria
bé provar almenys .
La sola idea d'ingerir alguna cosa que em sumiria en un somni tan profund que faria falta que
un exèrcit sencer creuara per la meua habitació per a despertar-me em feia suar. Estaria impotent
del tot i això era una cosa que mai permetria que ocorreguera.
—Llavors, què vas fer? —Una pausa—. O hauria de preguntar on vas ser? —Va ajustar els
ulls amb suspicàcia en veure que em quedava absorta en l'elegant brodat del tovalló—. Et vas
escapar del castell, veritat?
En aqueix moment, *Tawny va demostrar que em coneixia tan bé com jo a ella.
—No sé per què penses això.
—Perquè no tens un llarg historial de fer just això? — va riure quan vaig alçar la vista cap
a ella—. Anem, dis-me el que vas fer. Estic segura que és més emocionant que el que vaig estar
fent jo, que va ser escoltar la institutriu *Cambria parlotejar sobre l'inapropiat que és aquest lord
o aqueixa dama en espera. Vaig dir que tenia un terrible mal de panxa només per a poder
excusar-me i anar-me.
Em vaig tirar a riure, segura que *Tawny havia fet just això.
—Les institutrius poden ser un *tostón.
—Això és ser molt amable —va comentar.
Amb un ampli somriure, em vaig emportar la tassa de cremós café als llavis. Les institutrius
eren serventes de la duquessa que l'ajudaven a portar la casa, però també s'encarregaven de les
dames en espera. La institutriu *Cambria era un drac de dona que em feia por fins i tot a mi.
—Sí que em vaig escapar —vaig admetre.
—On vas ser sense mi?
—Potser t'enfades quan t'ho diga.
—És molt probable.
La vaig mirar de
reüll.
—A la Perla Roja.
Va obrir tant els ulls que van adquirir la grandària dels platerets escampats pel carret que hi
havia entre nosaltres.
—De debò ? —Vaig assentir—. No puc ni… —Va semblar aspirar una profunda glopada d'aire
—..
Com?
—Vaig amprar la capa d'una de les donzelles i vaig usar aqueix antifaç que vaig trobar.

—Quina… pispa emmurriada.
—Vaig retornar la capa aquest matí, és a dir que no crec que pugues anomenar-me «lladre».
—A qui li importa que la retornares. —Es va inclinar cap avant —. I què tal va ser?
—Interessant —em vaig limitar a dir, però quan em va pregar que li donara més detalls, li vaig
contar el que havia vist. Estava fascinada, s'agarrava a cada paraula que deia com si
estiguera compartint amb ella el ritual que completava l'Ascensió..
—No puc creure que no em portares amb tu. —Es va deixar caure cap endarrere en la butaca
amb un *mohín, però a l'instant va tornar a saltar cap avant—. Vist a algú a qui reconegueres?
*Loren diu que va quasi cada dos dies.
*Loren, una altra dama en espera, deia fer moltes coses.
—A ella no la vaig veure, però… —Vaig deixar la frase a mitjà acabar, sense estar molt segura
de si havia d'explicar-li això de *Hawke.
M'havia marxat no més de deu minuts després que ell, alleujada de comprovar que *Vikter no
estava per ací. Tampoc estava l'estranya dona que sabia més del que devia. Havia fet tot el que
era a la meua mà per a no pensar en el que havia succeït en aqueixa habitació amb *Hawke.
La qual cosa significava que havia fracassat quan vaig tornar al meu llit. M'havia quedat ací
tombada fins que l'esgotament es va apoderar de mi, repassant tot el que *Hawke havia dit… tot
el que havia fet. Em vaig despertar amb una frustració d'allò més estranya, un dolor en el pit i en
el baix ventre.
—Però què? —va preguntar *Tawny.
Volia explicar-li-ho. Per tots els déus, clar que volia compartir amb algú el que havia passat
amb *Hawke. Un centenar de preguntes s'acumulaven en el meu interior, desesperades per veure
la llum, però això de la nit anterior era diferent. Havia travessat una gran línia roja i, encara que
no sentia que m'haguera rebaixat ni que haguera fet res realment dolent, sabia que els meus
guardians no pensarien el mateix. Com tampoc ho farien els sacerdots i sacerdotesses. Anar a la
Perla Roja era una cosa. Compartir-me, de la forma que fora, amb una altra persona era una cosa
completament diferent. Saber això podria ser una arma.
Confiava en *Tawny, però, com vaig dir abans, només fins a un cert punt.
I encara que només pensar en *Hawke feia que se m'estrenyera l'estómac en dotzenes de
xicotetes espirals, era una cosa que no tornaria a succeir mai. Quan ho vera durant les sessions
del Consell de la Ciutat, no sabria que havia sigut jo a la qual havia anomenat princesa. No
tindria ni idea que havia sigut el primer a besar-me.
El que havíem fet… em pertanyia només a mi. I
havia de seguir d'aqueixa manera.
Vaig soltar l'aire a poc a poc i vaig intentar fer cas omís de l'aspre nus que se m'havia fet en la
gola.

—En qualsevol cas, moltes de les dones portaven antifaços. Potser era ací i no la vaig
reconéixer. Qualsevol podria haver sigut ací.
—Si tornes a anar alguna vegada a la Perla Roja sense mi, faré forats en les soles de les teues
sabates
—em va advertir, mentre joguinejava amb els comptes blancs que rivetaven el coll del seu vestit
rosa.
—*Guau —vaig exclamar, amb un riure escandalitzat. *Tawny també va riure—. En veritat,
m'alegre que no fores amb mi. —Quan va arrufar les celles, em vaig afanyar a afegir—: En
realitat jo tampoc deguí haver anat.
—Sí, anar a la Perla Roja està prohibit. Encara que estic segura que està igual de prohibit que
entrenar-te per a saber usar una daga o una espasa com un guàrdia de l'Adarb..
Això era una cosa que no havia aconseguit ocultar-li a *Tawny, però mai li ho havia dit a
ningú i era una de les raons per les quals sabia que podia confiar-li la major part de les coses.
—Sí, però…
—Igual que aqueixa vegada que et vas escapar per a veure una lluita. O quan em vas
convéncer per a banyar-nos en el llac…
—Això va ser idea teua —la vaig corregir. La seua bona disposició a ajudar-me a fer coses
prohibides era una altra de les raons per les quals tenia quasi tota la meua confiança—. I també
va ser idea teua això de fer-ho sense roba.
—Qui es banya amb roba? —va preguntar, obrint molt els ulls en posat innocent—. I
aqueixa idea va ser de les dues, moltes gràcies. Crec que hauríem de fer-ho una altra vegada i
prompte, abans que faça massa fred per a fer una passejada a l'aire lliure si més no. De totes
maneres, podria passar-me tot el matí enumerant coses que has fet i que, o bé estan prohibides
pel duc i la duquessa, o vedades per a la Donzella, i fins ara, no ha passat res. Els déus no han
aparegut per a declarar-te indigna.
—Això és veritat —vaig reconéixer, mentre allisava una arruga de la falda del meu vestit.
—Per descomptat que ho és. —Va pescar una xicoteta pasta redona i li la va ficar sencera en la
boca. D'alguna manera, va aconseguir que no caiguera ni una mica de sucre *glas sobre ella. No
obstant això, jo, quan respirava si més no en direcció a aqueixes pastes, acabava coberta d'una
fina capa de pols blanquinosa en llocs que no tenien cap sentit—. Bé, quan tornem?
—Jo… no crec que dega.
—No vols tornar?
Vaig obrir la boca. Després la vaig tancar i vaig intentar no ficar-me en aqueix jardí. El
problema era que sí que volia tornar.
Feia unes hores, quan estava tombada en el llit i no rebobinava de manera obsessiva el temps
passat amb *Hawke, revivint l'intensíssim desig i l'excitació que el seu bes havia provocat en mi,
m'havia preguntat si hauria tornat com va prometre, i si jo havia fet el correcte en marxar-me .

Per descomptat, a ulls dels meus guardians i dels déus, havia sigut el correcte, però ho havia
sigut per a mi? Hauria d'haver-me quedat i experimentar moltíssim més abans que poguera
no haver-hi més oportunitats?
Vaig alçar la vista cap a les finestres que donaven a la secció oest de l'Adarb. Les
fosques formes dels guardians que patrullaven per la muralla eren l'únic moviment
visible.
Estaria *Hawke ací fora? Per què m'ho estava preguntant si més no?
Perquè hi havia més que una xicoteta part de mi que havia desitjat quedar-se, i sabia
que passaria molt temps abans que deixara de preguntar-me el que podria haver
ocorregut si haguera esperat. Hauria fet *Hawke tot el que li haguera demanat?
Ni tan sols tenia clar el que això haguera significat. Tenia idees. Tenia la meua
imaginació. Tenia els relats d'altres persones sobre les seues experiències; però no eren meues.
Eren només fines còpies transparents de la realitat.
I sabia que, si tornara ací, ho faria amb l'esperança de trobar-ho. Per això no havia de tornar.
Vaig mirar cap a l'armari obert i el primer que vaig veure va ser el vel blanc amb les seues
delicades cadenes daurades, i un pesar es va instal·lar sobre mi. Ja podia sentir el seu pes
substancial, encara que estiguera fet de la seda més fina i més lleugera. Quan m'ho van passar per
damunt del cap la primera vegada, amb huit anys, vaig sentir pànic, però després de deu anys,
hauria d'haver-me acostumat ja a ell.
No obstant això, encara que ja no sentia que no podia respirar o veure quan ho portava, encara
em semblava pesat.
Penjada al seu costat estava l'única peça de color de tot el meu armari, un *manchurrón
roig entre una mar de blanc. Era un vestit cerimonial confeccionat per a l'imminent Ritu; havia
arribat el matí anterior i encara no m'ho havia provat. Seria la primera vegada que se'm permetera
assistir al Ritu, que se'm permetera vestir alguna cosa que no fora blanc i deixar-me veure sense
vel. Clar que aniria emmascarada, com tots els altres .
L'única raó per la qual em permetien assistir a aquest Ritu quan tots els altres havien
estat prohibits era perquè seria l'últim abans de la meua Ascensió.
Qualsevol classe d'emoció que poguera despertar en mi el Ritu es veuria segurament
temperada pel fet que seria l'últim..
*Tawny es va alçar i va anar cap a una de les finestres.
—La boirina porta temps sense vindre.
*Tawny tenia el costum de saltar d'un tema a un altre, però aquest canvi va ser escruixidor.
—Què t'ha fet pensar en això?
—No ho sé. —va reficar un rínxol solt en la trossa—. En veritat, sí que ho sé. Ahir a la nit vaig
sentir a *Dafina i a *Loren parlant —va explicar—. Van dir que havien sentit a un dels caçadors
afirmar que la boirina s'ha estat acumulant més enllà del Bosc de Sang.
—No m'havia assabentat. —Se'm va fer un nus en l'estómac en recordar a *Finley i vaig
desitjar no

haver menjat tantes rodanxes de bacon.
—Potser no deguí traure el tema. —Li va donar l'esquena a la finestra—. És sol que… fa
dècades que la boirina no s'acosta si més no a la capital. No és una cosa de la qual haguérem de
preocupar-nos allí.
Era igual on estiguérem, la boirina era una cosa de la qual sempre calia preocupar-se. Només
perquè no s'hauria acostat en dècades no significava que no anara a fer-ho, però no ho vaig dir.
*Tawny es va apartar de la finestra i va tornar a la taula per a agenollar-se al costat d'on jo
estava asseguda.
—Puc ser sincera amb tu per un moment?
—No ho eres sempre? —vaig preguntar, amb les celles arquejades.
—Bé, sí, però això… és diferent.
Més que curiosa per saber el que estava pensant, vaig assentir perquè continuara parlant.
*Tawny va respirar profund.
—Sé que les nostres vides són diferents, igual que els nostres passats, i també ho seran els
nostres futurs, però tractes l'Ascensió com si molt bé poguera ser la teua mort, quan és just el
*contario. És vida. És un nou començament. És una benedicció…
—Comences a sonar com la duquessa —em vaig burlar.
—Però és veritat. —Es va estirar cap a mi i va agarrar la meua mà—. D'ací a uns mesos no
estaràs morta, *Poppy. Estaràs viva i ja no estaràs constreta per aquestes regles. Estaràs en la
capital.
—M'hauran entregat als déus —la vaig corregir.
—I això és sorprenent. Viuràs alguna cosa que molt poca gent té l'ocasió de viure. Ho sé… sé
que tens por de no tornar d'entre ells, però eres la Donzella favorita de la reina.
—Soc la seua única Donzella.
—Saps que no és per això —va dir, posant els ulls en blanc.
Era veritat.
La reina havia fet més per mi del que mai s'havia esperat d'ella, però això no canviava que la
meua Ascensió no se semblaria en res a la de *Tawny.
—I quan tornes, Ascendida, jo estaré just ací, al teu costat. Només pensa en totes les
entremaliadures que podrem fer. —*Tawny em va estrényer la mà i vaig veure que de veritat
creia que això ocorreria.
Potser ocorria.
Però no era segur. No tenia ni idea del que efectivament significava ser entregada als déus.
Encara que cada xicotet detall de la història del regne semblava estar documentat, hi havia unes
quantes coses sobre les quals no hi havia res escrit. Mai havia pogut trobar res sobre les
Donzelles anteriors. Li havia preguntat més de cent vegades a la sacerdotessa *Analia

què significava ser entregada als déus i la resposta havia sigut sempre la mateixa .
Una Donzella no qüestiona els plans dels déus. Té fe en ells sense conéixer-los.
Potser era veritat que no era digna de ser una Donzella, perquè em costava tindre fe en res
sense conéixer-ho.
*Tawny, no obstant això , sí que la tenia. Igual que *Vikter i *Rylan i, literalment, totes les
persones a les quals coneixia. Fins i tot Ian.
Encara que clar, a cap d'ells els havien entregats als déus.
Vaig buscar en els ulls de *Tawny, vaig intentar detectar el més mínim apunte de por.
—No tens por per a res, veritat?
—De l'Ascensió? —Es va alçar, va creuar les mans davant de ella—. Nerviosa? Sí.
Espantada? No. Estic emocionada de començar un nou capítol.
De començar una vida que fora realment seua, en la qual podria despertar-se i menjar quan li
vinguera en gana, passar els seus dies com volguera i amb qui volguera, en lloc d'haver de ser la
meua ombra perpètua.
Per descomptat que no tenia por. I encara que jo no em sentia de la mateixa manera, mai havia
tingut en compte cosa que significava per a ella.
La majoria de les vegades, *Tawny es mostrava més que disposada a prendre part en tota mena
d'aventures que se m'ocorregueren, i sovint suggeria unes altres ella mateixa. Però si els déus
estaven observant, sobretot en aquesta època tan pròxima a l'Ascensió, potser la trobaven indigna
per participar en elles. Això no era una cosa que se m'acabara d'ocórrer ara per primera vegada,
però mai m'havia colpejat amb tal claredat que la meua actitud respecte a l'Ascensió poguera tirar
per terra el seu entusiasme.
Em vaig sentir culpable, un sabor amarg en la part de darrere de la gola.
—Soc molt egoista.
—Què et fa dir això? —va preguntar *Tawny, parpellejant desconcertada.
—He hagut de desbaratar la teua il·lusió amb tot el meu pessimisme —li vaig dir—. No havia
pensat de veritat en l'emocionada que has de estar.
—Bé, quan ho pintes d'aqueixa manera… —va dir, però després es va tirar a riure, amb un so
suau i càlid—. De debò , *Poppy, no ho has fet. Els teus sentiments respecte a l'Ascensió no
han afectat el que sent jo.
—M'alegre de saber-ho, però així i tot, hauria d'estar més il·lusionada per tu. Això és… —vaig
respirar profund—, és el que fan els amics.
—T'has sentit il·lusionada per mi? Contenta? —va preguntar—. Encara que estigues
preocupada per tu?
—Clar. —Vaig assentir.
—Llavors, has fet el que fa una amiga.
Tal vegada era veritat, però em vaig prometre que seria millor, començant per no tornar a
posar en

risc la seua Ascensió implicant-la en les meues escapades. Jo podria viure amb les nefastes
conseqüències que em trobaren indigna, perquè seria la meua vida i les meues pròpies accions les
que m'haurien portat a això. Però no li faria això a *Tawny.
No podria viure amb això.
Més tard, havent sopat sola a la meua habitació, *Vikter va trucar a la meua porta. Quan vaig
alçar la vista cap al seu rostre, daurat i adobat per la vida en l'Adarb i anys al sol, no se'm va
ocórrer pensar on havia estat la nit anterior i la consegüent incomoditat. Vaig veure la seua
expressió i vaig saber que havia ocorregut alguna cosa.
—Què ha passat? —vaig murmurar.
—Ens han convocat —va dir, i el meu cor va fer un tomb en el meu pit. Hi havia només dues
raons per les quals podrien convocar-nos. Una seria el duc i l'altra era igual de terrible, però per
causes molt diferents—. Hi ha un maleït.

Capítol 4
Sense perdre ni un segon, eixim de la meua habitació i del castell pel vell accés de servei. A
continuació, ens llisquem com a fantasmes per la ciutat fins que ens trobem dempeus davant una
vella porta mig esgavellada.
El mocador blanc passat just davall del *picaporte era l'única raó per la qual la casa del
Districte Baix de *Masadonia era distingible de la resta de cases estretes i rabassudes
amuntegades les unes sobre les altres.
*Vikter va mirar cap endarrere, cap a on dos guàrdies de la ciutat xarraven sota la resplendor
groga d'un fanal; després va retirar amb dissimulació el mocador de la porta i el va lliscar en una
butxaca interior de la seua capa fosca. La xicoteta tela blanca era un símbol de la xarxa de
persones que creien que la mort, per violenta i destructiva que fora, mereixia dignitat.
També era una prova d'alta traïció i deslleialtat a la corona.
Quan tenia quinze anys, m'havia assabentat per casualitat del que feia *Vikter. Un matí, havia
marxat a tot córrer d'una de les nostres sessions d'entrenament. Si s'ha de jutjar per el dolor
mental que havia irradiat el missatger, vaig sentir que passava alguna cosa, així que ho vaig
seguir.
Com és obvi, a *Vikter no li havia agradat. El que estava fent era considerat traïció i que ho
enxamparen no era l'únic perill. No obstant això, sempre m'havia molestat com solien manejar-se
aqueixes situacions. Vaig exigir que em deixara ajudar. Ell es va negar. Ho va repetir potser cent
vegades, però jo em vaig mostrar incansable i, a més, tenia uns dots únics per a ajudar en aqueixa
mena de temes. *Vikter sabia el que era capaç de fer i la seua empatia pels altres havia contribuït
al meu desig d'ajudar..
Portàvem ja uns tres anys fent això.
No érem els únics. Hi havia uns altres. Alguns eren guàrdies. Uns quants eren ciutadans.
Mai vaig conéixer a cap. Pel que sabia, *Hawke podia ser un d'ells..
El meu estómac va fer una tombarella i després vaig patir un torçó abans de bandejar de la
meua ment tot pensament sobre *Hawke.
*Vikter va trucar a la porta amb suavitat i després va retornar la seua mà *enguantada a
l'empunyadura del seu sabre. Un parell de segons més tard , la vella porta esgavellada es

va estremir i les frontisses van grinyolar quan es va obrir per a donar pas al rostre pàl·lid i redó
d'una dona d'ulls unflats. Havia de tindre entre vint-i-cinc i trenta anys, però la tensió de la
seua mala cara i les arrugues que envoltaven la seua boca la feien semblar diverses dècades
major. La causa del seu aspecte atrotinat tenia a veure amb el tipus de dolor que tallava més
profund que el mal físic, provocat per la pudor que emanava de l'edifici que tenia darrere. Davall
de l'espés i embafador fum d'un encens amb olor de terra mullada, surava la inconfusible aroma
agredolça i nauseabund de la descomposició i la putrefacció.
D'una maledicció.
—Necessites ajuda? —va preguntar *Vikter en veu baixa.
La dona va joguinejar amb el botó de la seua brusa arrugada, la seua mirada cansada va saltar de
*Vikter a mi.
Vaig obrir els meus sentits a ella. Un dolor profundíssim irradiava del seu interior en ones
invisibles, tan pesat que era quasi una entitat tangible al seu voltant. Vaig poder sentir com
tallava a través de la meua capa i la meua roba, com arrapava la meua pell com unes ungles
gèlides i oxidades. Semblava algú que s'estiguera morint però sense patir ni una sola ferida o
malaltia. Així de cru i poderós era el seu dolor.
Vaig reprimir l'impuls de fer un pas arrere i em vaig estremir sota la meua gruixuda capa. Tots
els meus instints exigien que posara distància entre nosaltres, que m'allunyara el més possible. El
seu dolor va formar uns grillons de ferro al voltant de els meus turmells, em va immobilitzar
quan es va tancar entorn de el meu coll. L'emoció em va nuar la gola; sabia a… a desesperació
amarga i desesperança agra.
Vaig retraure els meus sentits, però m'havia obert a ella durant massa temps. Ara estava
sintonitzada amb el seu dolor.
—Qui és? —va preguntar, amb la veu ronca i rasposa per les llàgrimes que sabia que havien
negat els seus ulls.
—Algú que pot ajudar-te —va respondre *Vikter, d'una manera amb què ja estava molt
familiaritzada. Utilitzava aqueix to sempre que jo estava a segons de perdre els estreps per la ira i
fer alguna cosa del tot imprudent que, segons ell, succeïa massa sovint—. Per favor, deixa'ns
entrar.
Els dits de la dona es van detindre entorn del botó de davall del seu coll, va fer un escarit gest
afirmatiu i va fer un pas arrere. Vaig seguir a *Vikter a l'interior. Vaig mirar al meu voltant per la
sala en penombra, que va resultar ser una combinació de cuina i menjador. No hi havia
electricitat a la casa, només llums d'oli i grossos ciris cerosos. Tampoc és que fora una gran
sorpresa, a pesar que ara se subministrava electricitat al Districte Baix per a il·luminar els
carrers i alguns dels negocis. Només els rics tenien electricitat a casa, i a ells no els trobaries en
el Districte Baix. Estarien més prop del centre de *Masadonia, prop del castell de
*Teerman i el més lluny possible de l'Adarb..
Ací, no obstant això , l'Adarb s'alçava imponent.

Vaig aspirar una escarida glopada d'aire i vaig intentar no fixar-me en com el dolor de la dona
pintava les parets i els sòls d'un negre oliós. El seu dolor s'havia arremolinat ací, entre els
*cachivaches i plats de fang, les *deshilachadas mantes de *guata i els mobles atrotinats. Vaig
creuar les mans davall de la capa, vaig aspirar una altra glopada d'aire, aquesta més profunda, i
vaig mirar al meu voltant.
Hi havia un fanalet sobre una taula de fusta, al costat de diverses varetes d'encens enceses, i al
voltant de la ximenera de rajola hi havia unes quantes cadires. Em vaig fixar a la porta tancada
de l'altre costat de la llar. Vaig decantar el meu cap encaputxat mentre ajustava els ulls. En el
repeu de la ximenera, en el costat més pròxim a la porta, hi havia un estret i esmolat punyal que
es veia de color borgonya a la tènue llum.
*Heliotropo.
Aquesta dona havia estat disposada a encarregar-se del tema ella sola i, donat com se sentia,
hauria sigut un desastre.
—Com et dius? —va preguntar *Vikter mentre alçava la mà per a retirar la caputxa de la seua
capa. Sempre feia el mateix. Mostrava la seua cara per a consolar a la família o als amics,
per a tranquil·litzar-los. Un floc de cabells rossos va caure sobre el seu front quan es va tornar
cap a la dona.
Jo no vaig mostrar el meu rostre.
—A… Agnes —va contestar. La seua gola va pujar i va baixar quan va engolir saliva—. Hi
havia… havia sentit això del mocador blanc, però… no estava segura que anara a vindre ningú.
Em preguntava si seria algun tipus de mite o un truc.
—No és cap truc. —Pot ser que *Vikter anara un dels guàrdies més letals de tota la ciutat, si
no de tot el regne, però vaig saber que quan Agnes va alçar la vista cap als seus ulls, tot el que
va veure va ser la seua amabilitat—. Qui està malalt?
Agnes va engolir saliva una vegada més, la pell d'al voltant de els seus ulls es va arrufar quan
els va tancar per un instant.
—El meu marit, *Marlowe. És un caçador de l'Adarb i… i va tornar a casa fa dos dies… —
Se li va fer fallida la veu i va soltar un gran sospir—. Feia mesos que s'havia anat. Estava
contentíssima de veure-ho. Ho havia tirat molt de menys i, a cada dia que passava, temia que
haguera perit en la carretera. Però va tornar.
Se'm va encongir el cor com si estiguera atapeït dins de un puny. Vaig pensar en *Finley.
Hauria sigut un caçador, membre d'aquest grup que incloïa a *Marlowe?
—Al principi semblava una mica indisposat, però això no és rar. El seu treball és
esgotador — va continuar—. Però… va començar a mostrar signes aqueixa nit.
—Aqueixa nit? —Només un xicotet deixe d'alarma havia tenyit el to de *Vikter, però jo vaig
obrir els ulls amb una tona de consternació—. I has esperat fins ara ?
—Teníem l'esperança que fora una altra cosa. Un refredat o una grip. —La seua mà va
voletejar de tornada als botons. Havien començat a apuntar fils solts entorn de els discos

de fusta—. Jo… fins ahir a la nit no vaig saber que hi havia una mica més. Ell no volia que ho
sabera. *Marlowe és un bon home, saps? No pretenia ocultar-ho. Ell… planejava llevar-se d'al
mig , però…
—Però la maledicció no li ho permet —va acabar *Vikter per ella. La dona va assentir.
Vaig mirar una altra vegada cap a la porta. La maledicció progressava de manera diferent per a
cada persona. S'apoderava d'alguns en qüestió d'hores, mentre que amb uns altres podia tardar un
dia o dos. No coneixia cap cas en què haguera tardat més de tres. Havia de ser només
qüestió de temps que l'home sucumbira; potser unes hores… pot ser que fins i tot sol minuts.
—No passa res —la va tranquil·litzar *Vikter, encara que en realitat sí que passava—. On està
ara? La dona es va emportar l'altra mà a la boca i va fer un gest amb la barbeta cap a la porta
tancada.
La mànega de la seua brusa estava tacada d'alguna substància fosca.
—Encara és ell. —Les seues paraules van sonar una mica esmorteïdes—. Segueix… segueix
ací dins.
Així és com vol anar amb els déus. Com ell mateix.
—Hi ha algú més ací?
La dona va negar amb el cap i va deixar escapar un altre sospir tremolós.
—Ja us heu acomiadat? —vaig preguntar.
La dona va donar un grunyit en sentir la meua veu. Va obrir els ulls com a plats. La meua capa
era bastant informe, així que vaig imaginar que s'havia sorprés en descobrir que era dona. Una
dona seria l'últim que esperaria ningú en situacions com aqueixa.
—Eres tu —va
murmurar. Em vaig
quedar immòbil.
*Vikter, no. Pel *rabillo de l'ull, vaig veure com la seua mà tornava a l'empunyadura de
l'espasa..
Agnes es va moure de sobte i *Vikter va fer posat de desembeinar l'arma, però abans que
ell o jo poguérem reaccionar, la dona es va deixar caure de genolls davant de mi. Va inclinar el
cap, va creuar les mans davall de la barbeta.
Vaig obrir molt els ulls davall de la caputxa i em vaig girar a poc a poc cap a *Vikter. Ell es va
limitar a arquejar una cella.
—He sentit parlar de tu —va murmurar Agnes, mentre es bressolava amb moviments curts i
espasmòdics. Quasi se'm per al cor—. Diuen que eres la filla dels déus.
Vaig parpellejar una vegada, després una altra, mentre se'm posava la carn de gallina. Els meus
pares eren de carn i os, i jo tenia molt clar que no era filla dels déus, però sabia que molta gent en
*Solis considerava a la Donzella com a tal.
—Qui t'ha dit això? —va preguntar *Vikter, llançant-me una mirada que indicava que
parlaríem d'això més tard .
Agnes va alçar les seues galtes xopades en llàgrimes i va sacsejar el cap.
—No vull ficar a ningú en embolics. Per favor. No ho van dir per a escampar rumors ni amb
mala voluntat. És sol que… —Va deixar la frase a mitjà acabar i va lliscar els ulls cap a mi. Va

baixar la veu

fins que va anar a penes un murmuri—. Diuen que tens el do.
Era clar que algú havia estat parlant. Una esgarrifança subtil *reptó per la meua columna, però
el vaig ignorar al mateix temps que el dolor de la dona palpitava i s'intensificava..
—No soc ningú important.
—Agnes. Per favor —va pregar *Vikter després d'aspirar una sonora glopada d'aire. Em vaig
llevar els guants i els vaig guardar en una butxaca. Vaig lliscar la mà a través d'una obertura
entre els gruixuts plecs de la capa i li la vaig oferir mentre tirava una ràpida ullada a *Vikter, que
em va mirar amb els ulls ajustats.
M'anava a tirar un bona reprimenda més tard. En qualsevol cas, fora com fora el sermó que
anava a rebre, valdria la pena .
Els ulls d'Agnes van baixar cap a la meua mà i llavors, a poc a poc, va alçar el braç i va posar
la seua palma sobre la meua. Mentre s'alçava, vaig tancar els dits entorn de la seua mà freda i
vaig pensar en l'arena daurada i lluenta que envoltava la mar *Stroud, vaig pensar en calor i en
riures. Vaig veure als meus pares, les seues faccions ja no nítides sinó difuminades pel temps,
borroses i sense definir. Vaig sentir la brisa càlida i humida en el pèl, l'arena sota els meus peus.
Era l'últim record feliç que tenia dels meus pares.
El braç d'Agnes va tremolar quan va aspirar una sobtada i fatigosa glopada d'aire..
—Què…? —Les seues paraules es van perdre quan la seua boca va quedar laxa, els seus
muscles es van relaxar. La seua sufocant aflicció va retrocedir, va col·lapsar sobre sí mateixa
com una casa feta de mistos en una tempesta de vent. Les seues pestanyes humitejades van
parpellejar de pressa i un rubor rosat va tenyir les seues galtes.
Vaig soltar la seua mà en el moment en què vaig notar l'habitació més… oberta i lleugera, més
fresca. Un dolor punxant continuava rondant entre les ombres, però ara Agnes podia gestionar-
lo.
Jo també.
—Ja no… —Agnes es va emportar una mà al pit, va sacsejar una mica el cap. Va arrufar les
celles mentre mirava la seua mà dreta. Indecisa, va girar els ulls cap a mi—. Sent que puc
respirar una altra vegada. —La comprensió es va fer patent en el seu rostre, seguida
immediatament per una lluentor de sorpresa en els ulls—. El do.
Vaig tornar a ficar la mà sota la meua capa, conscient de la bola de tensió que començava a
formar-se en el meu interior. Agnes va tremolar. Per un moment, vaig témer que anara a
agenollar-se de nou, però no ho va fer.
—Gràcies. Moltíssimes gràcies. Pels déus, *grac…
—No tens per què donar-me les gràcies —la vaig interrompre—. Ja us heu acomiadat? — vaig
preguntar una altra vegada. Ens estàvem quedant sense temps, un temps del qual no disposàvem.
Brillaven llàgrimes en els seus ulls quan va assentir, però el dolor no la va sobrepassar com
abans. El que li havia fet no duraria massa. El dolor tornaria a aflorar. Amb sort, per a llavors
seria capaç de processar-ho. Si no, el dolor sempre perduraria, un fantasma que aombraria

tots els moments feliços de la seua vida fins que només quedara ell.
—Ho veurem ara —va anunciar *Vikter—. Seria millor que et quedares ací fora.
Agnes va tancar els ulls, però va assentir.
*Vikter em va tocar el braç en fer mitja volta. Ho vaig seguir. Els meus ulls es van posar en el
sofà més pròxim a la ximenera just quan *Vikter arribava a la porta. Mitjà amagada darrere
d'un fi coixí, hi havia una nina de drap amb pèl groc fet de llana. Se'm va posar la carn de
gallina mentre un nus d'inquietud em va tenallar la boca de l'estómac..
—Li…? —va començar Agnes—. Li facilitareu la transició?
—Per descomptat —vaig dir. Em vaig tornar cap a *Vikter i li vaig posar una mà a l'esquena.
Vaig esperar que baixara el cap abans de parlar—. Hi ha un xiquet —li vaig dir en veu baixa.
*Vikter es va detindre, la mà sobre la porta. Vaig assenyalar el sofà amb el cap. La seua
mirada va seguir la direcció del meu gest. Jo no era capaç de percebre a la gent, només el seu
dolor una vegada que els veia. Si allí hi havia un xiquet o una xiqueta, l'havien d'haver amagat i
el més probable era que no tinguera ni idea del que estava succeint.
Però llavors, per què no havia reconegut Agnes que hi havia un xiquet a la casa?
La inquietud es va expandir i el pitjor escenari possible es va il·luminar al meu
cap.
—Jo m'encarregaré d'això. Tu encarrega't d'això . —*Vikter va vacil·lar, els seus ulls blaus es
veien recelosos quan els va alçar cap a la porta—. Puc cuidar de mi mateixa —vaig afegir,
recordant-li el que ja sabia. Ell era l'únic responsable que fora capaç de defensar-me.
Un pesat sospir va eixir tremolós des del seu interior.
—Això no significa que sempre hages de fer-ho. —En qualsevol cas, va fer un pas arrere.
Va mirar a Agnes—. Seria molta molèstia demanar-te una cosa calenta de beure?
—Oh, no. Clar que no —es va afanyar a dir Agnes—. Puc preparar una mica de café o te.
—No tindràs xocolate calent? —va preguntar *Vikter. Vaig somriure per als meus *adentros.
Encara que era una cosa que un pare tindria a mà i podia interpretar-se com que *Vikter estava
buscant més proves de l'existència d'un xiquet, també era la seua major feblesa.
—Sí, per descomptat. —Agnes es va aclarir la gola i vaig sentir el soroll d'un armari en
obrir-se. *Vikter em va fer un gest afirmatiu amb el cap, així que vaig fer un pas i
vaig espentar la porta.
Si no haguera estat preparada per a aqueixa pudor massa melosa, massa acre i amarg,
m'hauria tirat cap endarrere. Quasi em dona una arcada mentre els meus ulls s'adaptaven a la
tènue llum de l'habitació. Bé, només hauria de … no respirar tan sovint .
Sonava com un bon pla.
Vaig tirar una ràpida ullada a l'habitació. Excepte pel llit, un armari alt i dues tauletes d'aspecte
esgavellat, estava buida. Hi havia més encens cremant a l'interior, però no aconseguia ocultar la
pudor. Els meus ulls van girar al llit, a la figura que jeia amb una quietud impossible en el centre.
Vaig entrar i vaig tancar la porta a la meua esquena. Vaig avançar mentre lliscava la mà dreta
una altra vegada dins de la capa, cap a la cuixa dreta. Els meus dits es van tancar entorn del
mànec del meu

daga, sempre fred. Vaig mirar a l'home. O al que quedava d'ell..
Era jove, això es notava, amb els cabells castanys clars i uns muscles amples que no paraven
de tremolar. La seua pell havia adquirit una pal·lidesa grisenca i tenia les galtes tan afonades
com si el seu estómac no haguera estat ple en setmanes. Unes ombres fosques havien aflorat
davall d'unes parpelles que patien espasmes cada parell de segons. El color dels seus llavis era
més blau que rosa. Vaig respirar profund abans d'obrir els meus sentits una vegada més.
L'home patia un gran dolor, tant físic com emocional. No era igual que el d'Agnes, però
tampoc menys potent ni pesat. Ací dins, l'aflicció no deixava espai per a la llum i era més que
sufocant. Asfixiava i arrapava, conscient que no hi havia manera d'eixir d'allò..
Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix quan em vaig obligar a asseure'm al seu costat.
Vaig desembeinar la daga, però la vaig mantindre oculta davall de la capa mentre alçava la mà
esquerra i retirava amb cura el llençol de l'home. Tenia el pit nu i el seu tremolor es va
intensificar quan l'aire més fred de l'habitació va aconseguir la seua pell cerosa. Els meus ulls es
van lliscar cap avall pel seu estómac còncau.
Vaig veure la ferida que li havia ocultat a la seua dona.
Estava damunt del seu maluc dret: quatre esquinçaments irregulars en la pell. Dos, costat a
costat, un parell de centímetres per damunt de altres dues ferides idèntiques.
Ho havien mossegat.
Algú que no sabera tant com jo hauria cregut que ho havia mossegat algun tipus d'animal
salvatge, però aqueixa no era una ferida d'animal. Traspuava sang i una cosa més fosca, més
oliós. Tènues línies d'un to blau vermellós irradiaven de la mossegada, s'estenien pel seu baix
ventre i desapareixien davall del llençol.
Un gemec esquinçador va atraure la meua atenció cap amunt. L'home va retraure els llavis i va
revelar el volta que estava d'un destí pitjor que la mort. Les seues genives sagnaven, tacaven les
seues dents.
Dents que ja estaven canviant.
Dos de dalt i dos de baix (els ullals) ja s'havien allargat. Vaig baixar la vista cap a on
descansava la seua mà al costat de la meua cama. Les seues ungles també s'havien allargat,
s'havien tornat més *animalescas que mortals. En qüestió d'una hora, tant les seues dents com les
seues ungles s'enduririen i esmolarien. Serien capaços de tallar i mossegar a través de pell i
músculs.
Es convertiria en un d'ells .
Un Dimoni.
Un ésser abjecte i alienat, impulsat per una fam insaciable de sang, que assassinaria a tot el que
s'interposara en el seu camí. I si algú sobrevivia al seu atac, acabaria per tornar-se igual que ell.
Bé, no tots.
Jo no ho havia fet.

Però ell s'estava convertint en el que existia fora de l'Adarb, la qual cosa habitava dins
d'aqueixa boirina espessa i antinatural, el mal amb el qual el regne caigut de *Atlantia havia
maleït a aquestes terres. Uns quatre-cents anys després de la fi de la Guerra dels Dos Reis,
continuaven sent una plaga.
Els Dimonis eren creacions dels *atlantianos, el producte del seu bes enverinat, que actuava
com una infecció i convertia a homes, dones i xiquets en criatures famolenques el cos i la ment
de les quals es deformava i descomponia a causa de la incessant fam.
Encara que a la majoria dels *atlantianos se'ls havia donat caça quasi fins a la seua extinció,
encara existien molts, i bastava un sol *atlantiano amb vida perquè hi haguera una dotzena de
Dimonis, si no més. No eren del tot descerebrats. Li'ls podia controlar, però només el Senyor
*Oscuro era capaç de fer-ho.
I aquest pobre home s'havia resistit i havia escapat, però havia de saber el que significava la
mossegada. Des que naixíem, tots ho sabíem. Era part de la història del regne, xopada en sang.
Estava maleït i no podia fer-se res sobre aquest tema . Havia tornat per a acomiadar-se de la seua
dona? D'un fill? Hauria pensat que ell seria diferent? Que seria beneït pels déus?
Triat?
Era igual .
Amb un sospir, vaig recol·locar el llençol sobre el seu pit nu. Vaig procurar no respirar massa
profund en donar suport al palmell de la mà contra la seua pell. La vaig notar… anormal,
equivocada, com a cuir fred. Em vaig concentrar a les platges de *Carsodonia, la capital, i les
enlluernadores aigües blaves del *Stroud. Vaig recordar els núvols, que llunyanes i esponjoses es
veien. Com transmetien una sensació de pau. I vaig pensar en els Jardins de la Reina, en
l'exterior del castell de *Teerman, on simplement podia dedicar-me a ser i no havia de pensar ni
sentir res, on tot, inclosa la meua pròpia ment, estava en silenci.
Vaig pensar en la calor que aqueixos brevíssims instants amb *Hawke havien provocat en mi.
Els tremolors de *Marlowe es van apaivagar i els espasmes de davall de les seues parpelles es
van alentir. La pell arrufada de les vores dels seus ulls es va estirar.
—*Marlowe? —vaig dir, fent cas omís del dolor sord que començava a aflorar darrere dels
meus ulls. Dins d'una estona em faria mal el cap, com ocorria sempre que m'obria repetides
vegades o utilitzava el meu do.
El pit va pujar molt sota la meua mà i les pestanyes endurides van aletejar. Va obrir els ulls i
em vaig posar tibant. Eren blaus. En la seua major part. Raigs rojos travessaven els iris. D'ací a
poc, no quedaria res de blau. Només el color de la sang. *Marlowe va entreobrir els seus llavis
ressecs.
—Eres… eres *Rhain? Has vingut a portar-me amb tu?
Pensava que era el déu de l'home comú i els finals, un déu de la mort.
—No, no ho soc. —Conscient que el seu dolor s'alleujaria el temps suficient com perquè

això es completara, vaig alçar la mà esquerra i vaig fer l'única cosa que tenia expressament
prohibit fer. No sols pel duc i la duquessa de *Masadonia, o per la reina, sinó també pels déus.
Vaig fer el que m'havia demanat *Hawke respecte a l'antifaç, la qual cosa jo m'havia negat a fer.
Vaig tirar la caputxa cap endarrere i després em vaig llevar l'antifaç blanc que portava només per
si em queia la capa i deixava el meu rostre al descobert.
Vaig pensar, o vaig esperar, que els déus farien una excepció en casos com aquest.
Els ulls de *Marlowe, entremesclats de carmesí, es van lliscar per les meues faccions. Van
començar per on uns *caracolillos de pèl rogenc s'arrissaven sobre el meu front, després van
baixar pel costat dret de la meua cara, seguit de l'esquerre. La seua mirada es va demorar ací, en
l'evidència del que les arpes d'un Dimoni podien fer. Em vaig preguntar si pensaria el mateix que
pensava sempre el duc.
Quina llàstima.
Aqueixes dues paraules semblaven ser les favorites del duc. Aqueixes i m'has decebut.
—Qui eres? —va preguntar amb veu rasposa.
—Em dic *Penellaphe, però el meu germà i uns quants més em criden *Poppy.
—*Poppy? —va murmurar. Vaig assentir.
—És un malnom rar, però la meua mare solia cridar-me així i se m'ha quedat.
—Per què estàs…? —*Marlowe va parpellejar a poc a poc. Les comissures de la seua boca es
van clivellar, noves ferides van traspuar sang i foscor—. Per què eres ací?
Vaig esbossar un somriure forçat i vaig estrényer la mà entorn del mànec de la daga. I vaig
fer una altra cosa que era motiu més que suficient perquè em portaren a ròssec al temple, si bé
encara no haguera ocorregut, perquè aquesta no era la primera vegada que revelava la meua
identitat a un moribund.
—Soc la Donzella.
El pit de *Marlowe va pujar quan va aspirar una brusca glopada d'aire. Va tancar els ulls i una
esgarrifança va recórrer tot el seu cos.
—Eres la Triada, «nascuda sota l'empara dels déus, protegida fins i tot en l'úter, vetlada des del
naixement».
Aqueixa era jo.
—Has… has vingut per mi. —Va obrir els ulls i vaig veure que el roig s'havia estés fins que
només va quedar un indici de blau—. Em… em donaràs dignitat.
Vaig assentir.
Els maleïts per una mossegada de Dimoni no morien tranquils en els seus llits i en la major pau
possible. No se'ls concedia aqueixa amabilitat i compassió. En lloc d'això, solien arrossegar-los
fins a la plaça major per a cremar-los vius davant d'una munió. No importava que la majoria
s'hagueren tornat maleïts protegint els que victorejaven la seua horripilant mort o treballant per
millorar el regne.
Els ulls de *Marlowe es van lliscar cap a la porta tancada darrere de mi.

—És… és una bona dona.
—Ella ha dit que eres un bon home. —Els seus esgarrifosos ulls van girar a mi.
—No seré… —El seu llavi superior es va retraure, va revelar una dent amb una punta letal—.
No seré un bon home durant molt més temps.
—No, no ho seràs.
—Jo… vaig intentar fer-ho jo mateix, però…
—No passa res. —A poc a poc, vaig traure la daga de davall de la meua capa. La lluentor de la
vela pròxima va llançar un centelleig sobre la fosca fulla roja. *Marlowe va estudiar la daga.
—*Heliotropo. Pedra de sang.
Abans que hi haguera símptomes de la maledicció, podies matar a un mortal de moltes formes
diferents, però una vegada que hi havia símptomes, només el foc i el *heliotropo podien matar-
los. Només el *heliotropo o una esmolada estaca de fusta procedent del Bosc de Sang podien
matar a un Dimoni complet.
—Jo… només volia acomiadar-me. —Es va estremir—. Això és tot.
—Ho comprenc —li vaig dir, encara que desitjava que no haguera tornat; però no havia d'estar
d'acord amb les seues accions per a comprendre-les. El seu dolor començava a tornar, donava
punxades intenses i després es retirava—. Estàs llest, *Marlowe?
Va lliscar la mirada cap a la porta tancada una vegada més. Després va tancar els ulls i va
assentir.
Amb un gran pese sobre el pit i sense tindre molt clar si era el meu dolor o el seu el que
m'esclafava, em vaig moure un *pelín. Quan tenies una daga de *heliotropo o una estaca del
Bosc de Sang, hi havia dues maneres de matar a un Dimoni o a algú maleït: travessar el cor o
destruir el cervell. El primer no era immediat. Podia tardar diversos minuts a dessagnar-se i
era dolorós… i *pringoso.
Vaig donar suport a la meua mà esquerra contra la seua galta gèlida. Em vaig inclinar sobre
ell…
—No vaig anar… no vaig ser l'únic —va murmurar. Se'm va parar el cor.
—Què?
—Ridley… a ell… a ell també ho van mossegar. —Va soltar una sibilant glopada d'aire—.
Volia acomiadar-se del seu pare. No… no sé si va aconseguir acabar amb la seua pròpia vida o
no.
Si aqueix Ridley havia esperat que la maledicció començara a mostrar els seus signes, li hauria
resultat impossible fer-ho. El que fora que hi havia en la sang del Dimoni, d'un *atlantiano,
disparava algun instint primitiu de supervivència.
Per tots els déus.
—On viu el seu pare?
—Dues pomes més enllà . La tercera casa. Blaus… crec que té les *contraventanas blaves.
Però Ridley… ell viu en els barracons amb… els altres .
Mare meua, això podia posar-se molt lleig.
—Has fet el correcte —li vaig dir, al mateix temps que desitjava que ho haguera fet
abans—.

Gràcies.
*Marlowe va fer una ganyota i els seus ulls es van obrir de nou. Ja no hi havia res de blau. Era
a prop. A segons.
—No he…
Vaig arremetre tan de pressa com els escurçons negres que s'ocultaven a les valls que
conduïen als temples. La punta de la daga es va afonar en el punt bla de la base del seu crani.
Orientada cap avant i entre les vèrtebres, la fulla es va incrustar ben profund i va tallar el bulb
raquidi.
*Marlowe va patir un espasme.
Això va ser tot. Havia respirat el seu últim alé abans d'adonar-se si més no. La mort va ser tan
instantània com pot ser-ho.
Vaig extraure la daga mentre m'alçava del llit. *Marlowe tenia els ulls tancats. Això… era una
xicoteta benedicció. Agnes no veuria l'a prop que havia estat de convertir-se en un malson.
—Que *Rhain t'acompanye al paradís —vaig murmurar, al mateix temps que netejava la
sang de la daga amb una xicoteta tovallola que havia estat penjada al peu del llit—. Espere que
pugues trobar la pau eterna amb aquells que van morir abans que tu.
Vaig fer mitja volta, vaig embeinar la daga, em vaig tornar a posar l'antifaç i vaig alçar la
caputxa per a calar-la bé sobre el meu cap.
Ridley.
Em vaig encaminar cap a la porta.
Si Ridley continuava viu, havia d'estar a pocs minuts de convertir-se. Era de nit i, si estava en
aqueix barracó amb companys que no estigueren de servei…
Em vaig estremir.
Era igual el ben entrenats que estigueren. Quan estaven adormits, eren tan vulnerables com
qualsevol. La preocupació per un guàrdia de l'Adarb en particular va aflorar en el meu interior i
la por *zahirió el meu pit i el meu estómac.
Una massacre podia estar a minuts d'ocórrer..
Pitjor encara, la maledicció s'estendria i jo, millor que ningú, sabia el ràpid que podia assolar a
una ciutat fins que no quedara res més que carrers xopats de sang.

Capítol 5
Deixem a Agnes en el dormitori, la mà inerta del seu marit estreta contra el seu pit
mentre li retirava amb cura el pèl de la cara.
Era una imatge que no oblidaria en molt de temps.
Tanmateix, no podia parar-me a pensar en això en aqueixos moments. *Vikter m'havia contat
que tenien una filla, però per fortuna l'havien portada a casa d'uns amics després de dir-li que el
seu pare estava malalt. *Vikter no va trobar cap raó per a no creure-li a Agnes. Em vaig sentir
alleujada de saber que la meua major por no s'havia fet realitat. Que la xiqueta no havia resultat
maleïda també. Una vegada que algú era maleït, una mossegada seua contagiava la maledicció i,
encara que *Marlowe no s'havia convertit del tot, haguera sigut propens a una set de sang i a uns
enutjos incontrolables des del moment que el van mossegar.
I ara em trobava a la porta d'una altra caseta, entre les ombres de l'estret i ronyós carreró,
escoltant una altra tragèdia. Quan vaig compartir amb *Vikter el que m'havia comptat *Marlowe,
vam ser directes a casa del pare, perquè estava més a prop que els barracons. Estava més que
contenta de no poder veure a l'home, perquè sentia la desolació en la seua veu mentre li
comptava a *Vikter el que havia passat. I el meu mal de cap començava a ser insuportable. Si
haguera vist al pare, hauria volgut alleujar el seu dolor d'alguna manera. L'ancià va saber
exactament per què estava *Vikter ací quan va preguntar si havia vist al seu fill.
Ridley no havia sigut capaç de posar fi a la seua
vida. Però el seu pare, sí.
Li va ensenyar a *Vikter on havia enterrat a Ridley al jardí de darrere , davall de una
perera.
Havia posat fi a la vida del seu fill el dia anterior.
Encara estava pensant en la seua història quan *Vikter i jo marxem del Districte Baix,
aprofitant la densa zona boscosa de fora de la Ciutadella per a evitar als guàrdies de la ciutat.
Feia molts anys, hi havia hagut multitud d'animals com a cérvols i senglars en l'Arbreda dels
Desitjos, però després d'anys de caçar-los, ja només quedaven les bestioles més petites i grans
ocells de presa. L'Arbreda servia ara més o menys de frontera entre rics i pobres. L'espessa
massa d'arbres ocultava els barris en els quals la majoria dels ciutadans

de *Masadonia malvivia com a sardines en llanda i evitava que els veren aquells que vivien en
cases el triple de grans que la miserable caseta en la qual Agnes plorava les seues penes en
aqueixos moments. Una part de l'Arbreda, més pròxima al centre de la ciutat, havia sigut buidada
per a crear un parc en el qual se celebraven fires i festes, on la gent solia muntar als seus cavalls,
vendre els seus productes i eixir de passeig o a berenar en els dies més càlids. L'Arbreda
s'internava directament dins de les muralles del castell de *Teerman. Literalment.
Molt poca gent es movia per l'Arbreda; molts creien que estava embruixada pels que havien
mort ací. O era pels esperits dels guàrdies? O eren els esperits dels animals caçats els que
deambulaven entre els arbres? No estava segura. Hi havia moltes versions diferents. Anara com
fora, a nosaltres ens venia molt bé, perquè era fàcil eixir d'amagatotis dels Jardins de la Reina i
entrar en l'Arbreda sense ser detectats, sempre que mantinguérem un ull posat en les patrulles
de guàrdia. Des de l'Arbreda, un podia anar a qualsevol lloc.
—Hem de parlar del succeït en aqueixa casa —va anunciar *Vikter mentre caminàvem pel
bosc amb només un *rayito de llum de lluna per a guiar-nos—. La gent ha estat parlant de tu.
—Ja m'esperava una cosa així—. I que utilitzares el teu do ací no ha ajudat en res —va afegir.
Parlava en veu baixa, encara que era molt improbable que algú anara a sentir-nos, a part de
l'ocasional os rentador o d'una *zarigüeya—. Només et va faltar confirmar qui eres.
—Si la gent ha estat parlant, ningú ha dit res —vaig reposar—. I havia de fer alguna cosa. El
dolor d'aqueixa dona era… era insuportable per a ella. Necessitava un respir.
—I es va tornar insuportable també per a tu? —va conjecturar. Quan no vaig dir res, va insistir
—. Et fa mal el cap?
—No és res —vaig reposar, restant-li importància.
—Res —va grunyir *Vikter—. Entenc que vulgues ajudar. Ho respecte. Però és un risc,
*Poppy. Ningú ha dit res encara. Potser se senten en deute amb tu, però les coses podrien canviar
i has de tindre més cura.
—Ja vaig amb compte —em vaig defensar i, encara que no podia veure la seua expressió
perquè ell també s'havia calat la caputxa per a ocultar el seu rostre, sabia que m'havia llançat una
mirada d'incredulitat. Vaig somriure, però el gest es va difuminar prompte—. Conec els riscos,
però…
—Estàs preparada per a enfrontar-te a les conseqüències si el duc descobreix alguna vegada el
que estàs fent? —va inquirir. Se'm va regirar l'estómac mentre joguinejava amb un fil solt de
la meua capa.
—Ho estic.
*Vikter va maleir entre dents. En qualsevol altra situació, m'hauria rigut.
—Eres tan valent com qualsevol guàrdia de l'Adarb..
—Vaja, gràcies —vaig contestar, amb un somriure. M'ho vaig prendre com un gran
compliment.
—I tan ximple com qualsevol recluta nou. —Se'm va esborrar el somriure d'una plomada .

—Retir les meues gràcies.
—Mai deguí permetre que començares a fer això. —Va agarrar una branca baixa per a apartar-
la—. Que isques per ací entre la gent suposa un risc massa gran que et descobrisquen. —Em vaig
colar per davall de la branca i ho vaig mirar.
—Tu no m'ho vas permetre —li vaig recordar—. Simplement no vas poder
impedir-m'ho. Es va detindre, em va atrapar pel braç i va fer que girara cap a ell.
—Entenc per què vols ajudar. No vas poder fer-ho quan la teua mare i el teu pare van morir.
—No té res a veure amb ells —vaig reposar, després d'una ganyota involuntària.
—Això no és veritat i ho saps. Estàs intentant rescabalar-te del que vas ser incapaç de fer de
xiqueta. —La seua veu va baixar tant que a penes podia sentir-ho per damunt de la brisa que
removia les fulles sobre els nostres caps—. Però és més que això.
—I què és?
—Crec que vols que t'enxampen..
—Què? De veritat creus això? —Vaig fer un pas arrere i em vaig soltar del seu agarre—. Saps
el que faria el duc si s'assabentara..
—Creu-me, ho sé molt bé. No és probable que oblide totes les vegades que he hagut d'ajudar-
te a caminar de tornada a les teues estances. —La seua veu es va endurir i una intensa calor va
envair les meues galtes.
Odiava allò.
Odiava com em sentia per alguna cosa que una altra persona m'havia fet. Odiava a mort la
densa vergonya que amenaçava amb asfixiar-me.
—Corres massa riscos, *Poppy, tot i que saps que no sols hauries de respondre davant el
duc, o fins i tot davant la reina —va continuar—. A vegades em pregunte si vols que et troben
indigna.
La irritació *bulló en el meu interior. Una part de mi sabia que era perquè *Vikter estava
furgant en velles ferides i s'havia acostat massa a una veritat en la qual no volia aprofundir i
destapar.
—M'enxampen o no, no creus que els déus ja saben el que faig? No hauria d'haver-hi cap raó
per a pensar que córrec riscos addicionals quan no pot ocultar-se'ls res.
—No hi ha cap raó perquè córregues riscos en absolut.
—Llavors, per què t'has passat els últims cinc o sis anys entrenant-me? —vaig preguntar.
—Perquè sé per què necessites sentir que pots defensar-te —va replicar—. Després del que vas
patir, les coses amb les quals has de viure, comprenc bé la teua necessitat de prendre la teua
protecció en les teues pròpies mans. Però si haguera sabut que això et portaria a posar-te en
situacions en les quals t'arriscaries a ser descoberta, mai t'hauria entrenat.
—Bé, perquè és massa vesprada per a canviar d'opinió..
—Això és veritat. —Va sospirar—. I és una manera d'evitar el que acabe de dir.

—Evitar què? —vaig preguntar, fingint ignorància.
—Saps exactament a què em referisc.
Vaig sacsejar el cap, vaig fer mitja volta i vaig tirar a caminar.
—No ajude a aqueixes persones perquè vulga que els déus em troben indigna. No vaig ajudar a
Agnes perquè esperara que li ho explicara a algú i es correguera la veu. Els ajude perquè ja els ha
tocat viure una tragèdia bastant gran com perquè damunt els obliguen a observar com els seus
sers estimats cremen en la foguera. —Vaig passar per damunt del tronc d'un arbre caigut, el meu
mal de cap era cada vegada més intens. Encara que, no tenia res a veure amb el meu do, sinó
amb aqueixa conversa—. Sent tirar per terra la teua teoria, però no soc cap sàdica.
—No —va reconéixer des de darrere de mi—. No ho eres. Només tens por.
Vaig girar en redó i ho vaig mirar bocabadada.
—Por?
—De la teua Ascensió. Sí. Tens por. Reconéixer-ho no és cap vergonya. —Va fer uns
passos i se'm va posar davant—. Almenys no davant meu .
Però davant uns altres, com els meus guardians o els sacerdots, era una cosa que mai podria
admetre. Considerarien aqueixa por com una cosa sacrílega, com si l'única raó per la qual podria
tindre por seria degut a una cosa horrible i no pel fet que no tenia ni idea del que em succeiria
després de la meua Ascensió.
Si anava a
viure. O a
morir.
Vaig tancar els ulls.
—Ho entenc —va repetir *Vikter—. No tens ni idea del que passarà. El pillo, de veritat, però
*Poppy, prengues o no aquests riscos innecessaris a propòsit, independentment que tingues o no
tingues por, el resultat final no canviarà . L'única cosa que aconseguiràs és provocar la ira del
duc. Això és tot. —Vaig obrir els ulls i no vaig veure res més que foscor—. Perquè faces el que
faces, no et trobaran indigna —va dir *Vikter—. Ascendiràs.
Les paraules de *Vikter em van mantindre desperta quasi tota la nit i vaig acabar saltant-me la
nostra habitual sessió d'entrenament matutí, que solíem dur a terme en les antigues habitacions
d'una ala quasi abandonada del castell. No em va sorprendre que *Vikter no haguera anomenat a
la vella porta de servei.
Si això no era prova suficient del bé que em coneixia, no sé què podria ser-ho.
No estava enfadada amb ell. De debò, podia sentir-me molesta i irritada un dia sí i un altre
també, però mai m'enfadava amb ell. Tampoc vaig creure que ell sentira que ho estava. Era sol
que… havia tocat una fibra sensible la nit anterior i era conscient d'això..

Tenia por de la meua Ascensió. Sabia que *Vikter ho sabia. Qui no ho tindria? Encara que
*Tawny estava convençuda que tornaria com una Ascendida, ningú ho sabia amb certesa. Ian no
era com jo. A ell no li havien imposat cap regla quan vam estar en la capital, ni mentre creixíem
ací. Ell Va ascendir perquè era el germà de la Donzella, la Triada, i perquè la reina havia
demanat que es fera una excepció.
Així que sí, tenia por.
Però estava temptant a la sort a propòsit i fent malabarismes a la vora d'un penya-segat sol
amb l'esperança que em trobaren indigna i em desposseïren del meu estatus?
Això… seria d'una irracionalitat increïble.
Encara que jo podia ser bastant irracional.
Com quan veia una aranya i em comportava com si tinguera la grandària d'un cavall, amb la
freda premeditació d'un assassí. Això era irracional. Que em trobaren indigna, en canvi,
significava l'exili. I això era una sentència de mort. Si tenia por de morir després de la
meua Ascensió, aconseguir que m'exiliaren no millorava massa aqueixa situació.
I sí, tenia por de morir, però el meu recel respecte a l'Ascensió era més que això. No
havia sigut la meua elecció.
Havia nascut així, de la mateixa manera que tots els segons fills i filles. Encara que cap d'ells
semblara témer pel seu futur, tampoc era elecció seua.
No mentia ni tractava d'ocultar una agenda secreta quan vaig ajudar a Agnes o li vaig revelar la
meua identitat a *Marlowe. Ho vaig fer perquè podia, perquè era la meua elecció. Entrenava per
a saber utilitzar una espasa i un arc perquè era la meua elecció. Però hi havia algun altre motiu
darrere d'escapar-me per a anar a veure baralles o nadar nua? De visitar antres d'apostes, o de
rondar per parts del castell prohibides per a mi i escoltar converses que se suposava que no havia
de sentir? O quan eixia de les meues estances sense *Vikter o *Rylan només per a poder espiar
els balls que se celebraven en el Gran Saló i observar a la gent en l'Arbreda dels Desitjos?
I això de la Perla Roja? Deixar que *Hawke em besara? Que em tocara? Totes aqueixes coses
les vaig fer perquè eren la meua elecció, però…
Però podria ser també el que havia suggerit *Vikter?
I si, molt en el fons, no estava sol tractant de viure i experimentar tot el possible abans de la
meua Ascensió? I si, en una espècie de nivell inconscient, estava intentant que l'Ascensió no
ocorreguera mai?
Aqueixos pensaments em van turmentar tot el dia i, per una vegada, no em vaig sentir tan
incòmoda en el meu confinament. Almenys no fins que el sol va començar a posar-se. Li havia
dit a *Tawny que podia marxar-se diverses hores abans del sopar, ja que no hi havia cap raó
perquè perdera el temps ací mentre jo no feia més que mirar taciturna per les finestres. Al final ,
em vaig enfadar amb mi mateixa i vaig obrir la porta de mala manera.

Només per a trobar a *Rylan descansant a l'altre costat del
corredor. Em vaig parar en sec.
—Vas a alguna part, *Pen? —va preguntar.
*Pen.
*Rylan era l'únic que em deia així. M'agradava. Vaig soltar la porta, que es va anar tancant a
poc a poc fins a xocar amb el meu muscle.
—No ho sé.
Em va somriure mentre es passava una mà pels cabells castanys clars.
—Ja és hora, no?
Vaig mirar cap endarrere en direcció a les finestres i vaig veure que ja fosquejava. Em vaig
sorprendre molt. Havia perdut un dia sencer sumida en els meus pensaments.
La sacerdotessa *Analia estaria encantada de saber-ho, encara que no les raons. Fora com
fora, tenia ganes de donar-me una punyada en la cara.
Però era veritat que era l'hora. Vaig assentir i vaig començar a eixir de l'habitació..
—Crec que oblides alguna cosa —va dir *Rylan, donant colpets amb un dit en la seua galta
barbuda. El meu vel.
Per tots els déus. Quasi isc al corredor sense ell i sense caputxa. A part dels meus guardians, el
duc i la duquessa, i *Tawny, només *Vikter i *Rylan podien veure'm sense vel. Bé, la reina i
el rei també, i Ian, però ells no eren ací, òbviament. Si hi haguera hagut algú més en el corredor,
probablement s'hauria desmaiat de l'esglai..
—Ara mateix torne!
El seu somriure es va eixamplar en veure'm girar en redó i córrer de tornada a l'interior de la
meua habitació. Vaig lliscar el vel per damunt del meu cap. Es tardava una mica més de dos
minuts a cordar totes les *cadenitas per a assegurar-ho en el seu lloc. *Tawny ho feia molt més
de pressa que jo.
Vaig fer posat de tornar a eixir…
—Sabates, *Pen. Hauries de posar-te unes sabates.
Vaig baixar la vista per a mirar-me els peus i vaig deixar escapar un grunyit molt poc femení.
—Per tots els déus! Un moment.
*Rylan va riure.
Quina distracció tenia. Em vaig posar les meues atrotinades sabates, que no eren més que una
mica de ras i una fina sola de cuir. Vaig obrir la porta de nou .
—Tens un mal dia? —va cavil·lar *Rylan en reunir-se amb mi a la meua habitació.
—Tinc un dia rar —vaig contestar, mentre m'encaminava cap a l'entrada de servei—. Un
oblidadís.
—Ha de ser-ho perquè no t'hagueres adonat de l'hora..
*Rylan tenia raó. Llevat que ocorreguera una cosa excepcional, tant ell com *Vikter
estaven

sempre llestos per a mi just abans del vespre.
Tirem a caminar a bon ritme i ens afanyem a baixar per les estretes i polsoses escales. Donaven
a una zona de pas pròxima a la cuina i, encara que utilitzàvem el vell accés per a tractar que no
ens veren massa, tampoc era del tot evitable. Diverses serventes de la cuina es van detindre en
sec quan *Rylan i jo passem pel seu costat, els seus uniformes marrons i còfies blanques feien
quasi impossible distingir a les unes de les altres. Vaig sentir una cistella de creïlles colpejar el
sòl i la dura i feridora reprimenda. Pel *rabillo de l'ull, vaig veure rostres borrosos inclinar el cap
com si estigueren resant.
Vaig reprimir un gemec mentre *Rylan feia el que feia sempre: fingir que no hi havia res rar
en el seu comportament.
Eres la filla dels déus.
Les paraules d'Agnes van tornar a aparéixer-se al meu cap. L'única raó que pensaren això era
el vel i diversos quadres i obres d'art que representaven a la Donzella.
Això, i les meues escasses aparicions en públic.
Ens dirigim al saló de banquets. Des d'ací, podíem eixir al vestíbul i tindríem accés al Jardí de
la Reina. Hi hauria més servents, però en realitat no hi havia cap altra manera d'arribar al Jardí
des de dins del castell sense haver de grimpar o despenjar-se per un mur. Havíem aconseguit
arribar a meitat de la llarga taula quan una de les moltes portes a banda i banda es va obrir a la
nostra esquena.
—Donzella.
La carn de gallina es va estendre per la meua pell com una ona. Vaig reconéixer aqueixa veu a
l'instant i vaig sentir repugnància. Només volia continuar caminant, fingir que de sobte havia
perdut el sentit de l'oïda..
Però *Rylan s'havia parat.
Si continuava caminant, la cosa no acabaria bé per a mi.
Vaig respirar profund i em vaig girar per a mirar a lord *Brandole *Mazeen. No vaig veure el
que estava segura que veia la majoria de la gent: un home de pèl fosc que semblava tindre uns
vint-i-cinc anys, alt i aposte. Vaig veure a un *abusón.
Vaig veure a un home cruel que feia molt que havia oblidat el que era ser mortal.
A diferència del duc, que semblava menysprear-me sense motiu, sabia molt bé per quin lord
*Mazeen trobava semblant plaer a assetjar-me.
Ian.
I tot tenia el seu origen en la cosa més vana i inconseqüent possible. Un any abans de
l'Ascensió del meu germà, Ian havia guanyat a lord *Mazeen en una partida de cartes, després
de la qual el lord, de manera molt descortesa, havia acusat a Ian de fer paranys. Jo, que era
probable que no haguera hagut de ser present durant la partida, vaig riure. Sobretot perquè al lord
se li donava fatal el pòquer. A partir d'aqueix moment, el lord havia fet tot el possible per irritar-
nos a Ian i a mi sempre que se li presentava l'ocasió. I la cosa només va empitjorar quan Ian va
ascendir,

perquè el lord va començar a… ajudar al duc amb les seues lliçons.
Vaig creuar les mans i no vaig dir res mentre es dirigia cap a mi, les seues llargues cames
enfundades en uns cenyits pantalons negres. Portava una camisa de vestir negra i la foscor del
seu abillament creava un contrast impactant amb la seua pell pàl·lida i els seus llavis del color de
cireres madures. Els seus ulls…
No m'agradava mirar-los. Semblaven buits i insondables.
Com els de tots els Ascendits, eren d'un negre tan fosc que les pupil·les no es distingien. Em
vaig preguntar de quin color haurien sigut els seus ulls abans d'ascendir o si l'home el recordaria
si més no. Potser feia l'efecte que el lord estava en la seua tercera dècada de vida, però jo sabia
que havia ascendit després de la Guerra dels Dos Reis, juntament amb el duc i la duquessa.
Tenia diversos centenars d'anys..
Lord *Mazeen va esbossar una *sonrisita de llavis atapeïts quan no vaig contestar.
—Em sorprén veure't ací.
—Està fent el seu passeig vespertí —va reposar *Rylan en to neutre—. Com se li permet fer.
Els ulls com *esquirlas d'obsidiana es van clavar en el guàrdia.
—No t'ho he preguntat a tu.
—Estic fent el meu passeig —vaig intervindre, contestant abans que *Rylan poguera dir res
més.
Aqueixa mirada inquietant i insondable es va tornar cap a mi.
—Vas al jardí? —Un costat dels llavis del lord es va arrufar una mica quan va veure la meua
sorpresa
—. No és on vas sempre a aquesta hora del dia?
Era cert.
I era més que una mica desconcertant que el lord ho sabera.
Vaig assentir.
—Hem d'anar-nos —va assenyalar *Rylan—. Com bé sap, la Donzella no ha d'entretindre's..
En altres paraules, no se'm permetia interactuar, ni tan sols amb els Ascendits. El lord ho
sabia. Però també feia cas omís de la norma.
—La Donzella també ha de ser respectuosa. Desitge parlar amb ella i estic segur que el duc
se sentiria molt molest si sabera que no està disposada a fer-ho.
La meua columna es va redreçar quan una onada d'ira em va agranar per dins, tan de pressa
que quasi
allargue la mà cap a la daga cenyida a la meua cuixa. En certa manera , la reacció em va
sorprendre.
Què hauria fet amb ella de no haver-me reprimit? Apunyalar-ho? Quasi solt una riallada.
Encara que res d'allò tenia gràcia.
La subtil amenaça vetlada de parlar amb el duc havia assortit el seu efecte. El lord ens havia
arraconat a *Rylan i a mi perquè, encara que se suposava que no havia d'interactuar amb ningú,
el duc no obligava a lord *Mazeen a complir les mateixes regles que els altres. Si em marxava,
em castigarien. També a *Rylan. I encara que el meu càstig no seria per a prendre-s'ho a la
lleugera, no seria gens comparat amb el que hauria de suportar *Rylan.

Podien expulsar-ho de la guàrdia real i el duc s'asseguraria que se sabera que havia perdut el
seu favor. Prompte *Rylan es quedaria sense treball i per tant seria deshonrat. No seria el mateix
que l'exili, però la seua vida es tornaria molt més difícil.
—Res m'agradaria més que parlar amb vosté —vaig dir, al mateix temps que quadrava els
muscles.
Una expressió de suficiència es va desplegar per les seues apostes faccions i vaig sentir unes
ganes tremendes de donar-li una puntada en la cara.
—Veuen. —Va allargar un braç i el va passar al voltant dels meus muscles—. Vull parlar amb
tu en privat.
*Rylan va fer un pas al capdavant …
—No passa res —ho vaig tranquil·litzar, encara que en realitat sí que passava. Ho vaig mirar i
vaig resar perquè percebera la meua angoixa i estiguera atent a la nostra conversa—. De veritat ,
tot va bé.
*Rylan va estrényer la mandíbula mentre mirava al lord i vaig poder veure que no estava en
absolut content sobre això, però va fer un escarit gest d'assentiment..
—Estaré ací mateix .
—Clar que sí que —va reposar el lord.
Per tots els déus.
No tots els Ascendits eren com aquest lord, que brandava el seu poder i la seua posició com
una espasa de punta enverinada; encara que lord *Mazeen ni tan sols era el pitjor.
Em va fer girar cap a l'esquerra i quasi va provocar que a una serventa li caiguera la cistella
que portava. El lord no va semblar adonar-se i va seguir avant. Totes les meues esperances de
què anara a parlar amb mi a uns passos de distància es van esborrar d'una plomada quan em va
conduir cap a una de les fosques saletes entre les portes.
Deguí haver-ho sabut.
El lord va apartar una gruixuda cortina blanca i pràcticament em va obligar a entrar en l'estret
espai on l'única font de llum era un xicotet candeler sobre un divan de gruixuts coixins. No tenia
ni idea del propòsit d'aquestes saletes mitjà amagades, però en més d'una ocasió m'havia vist
atrapada en elles.
Vaig fer un pas arrere, una mica sorpresa perquè el lord m'ho permetera. Em va observar i el
somriure va tornar als seus llavis quan em vaig situar prop d'una de les cortines. Es va asseure en
el divan, va estirar les cames i va encreuar els braços davant del pit.
Amb el cor martellejant dins de mi, vaig triar les meues paraules amb summa cura.
—De veritat que no puc entretindre'm. Si algú em vera, em ficaria en un embolic amb la
sacerdotessa *Analia.
—I què passaria si la bona sacerdotessa del temple s'assabentara que estaves entretenint-te?
—va preguntar el lord. El seu cos semblava solt i relaxat, però sabia que no havia de confiar-me.
Les aparences podien ser enganyoses. Els Ascendits eren ràpids quan volien. Havia vist a alguns
moure's com si no foren més que una forma borrosa—. Informaria de semblant mal

comportament al duc? —va continuar—. M'encanten les seues lliçons.
La repugnància era com una mala herba arrelant-se en el meu interior. Per descomptat que
li agradaven les lliçons del duc.
—No estic segura del que faria.
—Potser val la pena descobrir-ho —va cavil·lar pensatiu—. Almenys per a mi.
—No voldria disgustar al duc o a la sacerdotessa —vaig insistir, tancant els punys amb
força.
Les pestanyes del lord van
aletejar.
—Estic segur que no.
Un sobtat dolor punxant va irradiar d'on les meues ungles es van clavar en els palmells de les
meues mans.
—De què volia parlar-me?
—No has formulat bé la teua pregunta.
Vaig fer tot el possible per mantindre el componiment i la calma. Em vaig sentir agraïda de
portar el vel, perquè si el lord haguera pogut veure'm la cara per complet, hauria sabut
exactament el que sentia en aqueixos moments.
Un odi intens, quasi incandescent.
No sabia per què gaudia tant el lord assetjant-me, per què trobava tal plaer a fer-me sentir
incòmoda, però havia sigut així durant els últims anys. Encara que era encara pitjor amb els
servents. Havia sentit els seus advertiments murmurats als empleats nous. Havien d'evitar cridar
la seua atenció o provocar el seu malestar. En qualsevol cas, hi havia un límit en el lluny que
podia anar amb mi. Amb els servents, no crec que pensara que existia una línia que creuar si més
no. Vaig alçar la barbeta.
—De què volia parlar-me, lord *Mazeen?
L'apunte d'un somriure fred va aparéixer en els seus llavis.
—He pensat que feia algun temps que no et veia. —Havien passat setze dies des de l'última
vegada que m'havia arraconat. Així que tampoc era tant—. T'he trobat a faltar — va afegir.
Ho dubtava molt.
—*Milord, he de seguir el meu camí… —Vaig contindre la respiració quan es va alçar de
colp. Un segon estava arrepapat sobre el divan i al següent estava just davant de mi.
—Em sent insultat —va dir—. Et dic que t'he trobat a faltar i la teua única resposta és que has
de marxar-te? M'has ferit.
El fet que diguera quasi les mateixes paraules que *Hawke feia només dues nits no em va
passar inadvertit. Tampoc les reaccions tan diferents que vaig tindre davant elles. Mentre que
*Hawke havia vingut cap a mi en posat burleta, lord *Mazeen havia pronunciat aqueixes
paraules com a amenaça. I jo no estava enlluernada. Estava fastiguejada.
—No ha sigut la meua intenció —vaig aconseguir dir.

—Estàs segura? —em va preguntar, i vaig sentir els seus dits en la meua mandíbula abans de
veure-ho si més no moure la mà—. Em dona la clara sensació que aqueixa era precisament la
teua intenció.
—No ho era. —Em vaig inclinar cap endarrere… Va tancar els dits entorn de la meua barbeta i
va impedir que moguera el cap. Quan vaig inspirar de nou, vaig pensar que els seus dits feien
olor de… flor. *Almizcleños i dolços.
—Hauries de tractar de ser més convincent si vols que ho crega.
—Sent molt no ser tan convincent com deuria. —Em va costar un gran esforç mantindre la veu
ferma—. No hauria d'estar tocant-me.
El lord va somriure mentre lliscava el polze pel meu llavi inferior. Vaig sentir com si
milers d'insectes diminuts rondaren per la meua pell.
—I això per què? —El lord sabia molt bé per què.
—Soc la Donzella —vaig dir de totes maneres .
—És veritat. —Va continuar lliscant el dit per la meua barbeta, sobre el raspós encaix que
cobria el meu coll. La seua mà va continuar avançant, va fregar la meua clavícula.
El palmell de la meua mà pràcticament cremava amb la necessitat de sentir el mango de
la daga contra ella. Tots els meus músculs es van tibar amb els coneixements i la destresa
necessaris per a reaccionar, per a obligar-ho a parar. Una esgarrifança va baixar per la meua
columna mentre reprimia el desig d'enfrontar-me a ell. Les conseqüències no valdrien la pena .
No deixava de dir-me això mentre els seus dits es lliscaven cap avall pel centre del meu vestit.
No sols era la por al càstig. Si revelava del que era capaç, el duc s'assabentaria que algú m'havia
entrenat, i dubtava que anara a necessitar molta lògica per a determinar que *Vikter havia sigut
el responsable. Una vegada més, sense importar el que em passara, no seria gens comparat amb
el que patiria *Vikter.
No obstant això , tot tenia un límit.
Vaig fer un pas arrere per a posar distància entre nosaltres.
Lord *Mazeen va decantar el cap, després va riure en veu baixa. Se'm va despertar l'instint i
vaig fer posat d'anar cap a la cortina, però no vaig ser bastant ràpida. Em va agarrar del maluc i
em va fer girar. No vaig tindre ni un segon per a reaccionar quan el seu braç es va tancar entorn
de la meua cintura i em va atraure cap a ell. La seua altra mà va romandre on estava, entre els
meus pits. El contacte del seu cos contra el meu, aqueixa sensació, em va provocar una onada de
fàstic.
—Recordes la teua última lliçó? —Vaig notar el seu alé gèlid contra la pell just davall del
vel
—. No crec que l'hages oblidada. —No havia oblidat cap d'elles—. No vas fer ni un soroll i sé
que degué fer mal. —El seu braç es va estrényer encara més entorn de la meua cintura i, fins i tot
amb els meus molt limitats coneixements de la vida, vaig saber el que estava sentint contra mi
—. Reconec que m'has impressionat.
—M'alegre molt de saber-ho —vaig dir entre dents.
—Ah, ací està —va murmurar—. Ací està aqueix to tan impropi de la Donzella. El mateix
que et

ha ficat en problemes una o dues vegades… o una dotzena. Em preguntava quan apareixeria.
Estic segur que també recordes el que va passar l'última vegada que ho vas usar.
Per descomptat que també recordava això.
El meu temperament s'havia apoderat de mi. Li vaig contestar al duc i ell em va colpejar amb
tal força que vaig perdre el coneixement. Quan ho vaig recuperar, em sentia com si m'haguera
atropellat un cavall i vaig descobrir al duc i al lord arrepapats en el sofà, els dos amb aspecte
d'haver-se begut una botella sencera de whisky mentre jo estava tirada en el sòl. Em vaig passar
diversos dies amb la sensació de tindre grip. Supose que tenia una lleugera commoció cerebral.
Així i tot , veure com la sorpresa obria els inexpressius ulls del duc va valdre la pena .
—Potser aniré a explicar-li-ho al duc jo mateix —va cavil·lar—. Li diré l'irrespectuosa que
has sigut. La fúria *bulló en la meua sang mentre mirava les pedres grises de la paret.
—Solte'm, lord *Mazeen.
—No ho has demanat amb l'amabilitat suficient. —Els seus malucs van pressionar contra
mi i la meua pell es va enrojolar de la ràbia—. No has dit «per favor ».
No anava a dir «per favor» de cap de les maneres. M'eren igual les conseqüències, ja havia
tingut bastant. No era el seu joguet. Era la Donzella i, encara que ell era moltíssim més ràpid i
fort que jo, sabia que podia fer-li mal . Tenia l'element sorpresa del meu costat i les
cames lliures. Vaig eixamplar la meua base de suport quan vaig sentir una cosa humida i mullat
contra la mandíbula i…
Un crit va ressonar per la saleta i va sorprendre el lord prou com perquè afluixara el seu agarre.
Em vaig alliberar de les seues mans i em vaig girar per a encarar-me amb ell, el meu pit bleixant
mentre lliscava la mà entre la seda del meu vestit cap a l'empunyadura de la daga.
El lord va remugar alguna cosa entre dents quan sentim crits de nou , aguts i carregats de terror.
Vaig aprofitar la distracció per a escapolir-me de darrere de la cortina, en lloc de desembeinar
la daga i tallar el que estava segura que era la possessió més preuada del duc.
El lord va apartar les cortines de mala manera i va eixir fet una fúria, encara que els crits ja
havien atret a uns altres que corrien fins al gran menjador. Servents. Guàrdies reals. No hi havia
res més que lord *Mazeen poguera fer ara. A través del vel, els meus ulls es van creuar amb els
seus. Jo ho sabia. Va obrir les aletes del nas. Ell també ho sabia.
Van arribar més crits, eixien d'una de les sales més pròximes. Vaig mirar cap a allí. Dues sales
més enllà , la porta estava oberta.
*Rylan va arribar al meu costat.
—*Pen…
Vaig esquivar la seua mà i em vaig dirigir cap al so. El que havia succeït en aqueixa saleta amb
el lord va quedar en segon pla mentre els meus dits es tancaven entorn del mànec de la
meua daga. Els crits mai eren bon senyal.
Una dona va eixir corrent; era la serventa que portava la safata feia uns minuts. El seu rostre

havia perdut tot el color mentre la seua mà s'obria i es tancava contra la seua gola. Va retrocedir
sense deixar de sacsejar el cap.
Vaig arribar a la sala al mateix temps que *Rylan i vaig mirar
a l'interior. La vaig veure immediatament .
Estava tombada en un sofà color ivori, el seu pàl·lid vestit blau arrugat i recollit al voltant de
la cintura. Un braç penjava inert pel costat, la seua pell era del color del guix. No vaig haver
d'obrir els meus sentits per a saber que no sentia cap dolor.
Que mai tornaria a sentir res.
Vaig alçar els ulls. El seu cap descansava sobre un coixí, el coll retorçat en un angle
antinatural i…
—No hauries de veure això. —*Rylan em va agarrar i aquesta vegada no em vaig apartar
del seu abast. No em vaig resistir mentre em donava la volta. Però ja les havia vistes.
Havia vist les profundes ferides punxants.

Capítol 6
*Rylan es va afanyar a escortar-me directament de tornada a la meua habitació, mentre lord
*Mazeen observava l'escena des del llindar de la porta, flanquejat per diversos altres, els ulls
fixos en la xica morta. Vaig sentir ganes d'apartar-ho a un costat i tancar la porta. Encara que no
fora per l'estat de nuesa de la jove, amb tanta pell a la vista, era una indignitat deixar-la ací tirada
per a satisfer una curiositat morbosa.
Es tractava d'una persona i, encara que el que quedava no era més que una closca, era la filla,
germana, amiga d'algú. Més que res, la gent parlaria de com l'havien trobada, amb la falda del
vestit alçada i el cosset enroscat entorn de la cintura. Ningú més necessitava ser testimoni d'allò..
Però no m'havien donat l'oportunitat d'evitar-ho..
I ara el castell de *Teerman estava virtualment confinat mentre cadascun dels racons de les
més de cent habitacions estava sent registrat a la recerca del culpable o de més víctimes.
*Tawny caminava d'ací cap allà per davant de la ximenera, sense deixar de joguinejar amb els
botons de perles del seu cosset.
—Ha sigut un Dimoni —va sentenciar, el seu vestit violeta fosc murmurava entre les seues
cames—.
Ha hagut de ser un Dimoni.
Vaig mirar de reüll a *Rylan, que estava secundat contra la paret, de braços plegats. No solia
quedar-se dins de la meua habitació, però aqueixa nit era diferent. *Vikter estava ajudant en la
cerca, encara que vaig suposar que tornaria prompte.
Amb el vel llevat, els ulls de *Rylan es van creuar amb els meus. Ell també havia vist a
aqueixa xica.
—Tu creus que va ser un
Dimoni? *Rylan no va dir res.
—Quina altra cosa podia haver sigut? —*Tawny es va tornar cap a la cadira en la qual
estava asseguda
—. Tu mateixa has dit que l'havien *mord…
—Vaig dir que semblava una mossegada, però… no semblava una mossegada de Dimoni —
vaig precisar.

—Sé que has vist el que pot fer un Dimoni. —Estava asseguda enfront de mi, els seus
dits encara retorçaven la perla igual que havia fet Agnes amb el botó de la seua brusa—. Però
com pots estar segura?
—Els Dimonis tenen quatre canins llargs —li vaig explicar, i ella va assentir. Això ho sabia
tothom —. Però la xica tenia només dues marques, com si…
—Com si dos ullals esmolats hagueren penetrat en el seu coll —va acabar *Rylan. El cap de
*Tawny va girar a tota velocitat en la seua adreça.
—Què passa si va ser un maleït, algú que encara no s'havia convertit del tot? — va preguntar.
—Llavors, haurien semblat marques de dents normals, o una mossegada d'un Dimoni — va
contestar *Rylan, sacsejant el cap mentre mirava per la finestra cap a l'Adarb—. Mai havia vist
res així. —Vaig haver de estar d'acord amb ell.
—Estava… estava pàl·lida, i no era només per la *lividez de la mort. Era com si no tinguera
sang dins. I encara que haguera sigut un Dimoni de dos ullals… —Vaig arrugar el nas—. Hauria
sigut tot més… *pringoso i no tan precís. Semblava…
—Semblava què?
Vaig baixar la vista cap a les meues mans quan la imatge de la dona va reaparéixer al meu cap.
Havia estat amb algú, per voluntat pròpia o no, i pel que sabia, els Dimonis no estaven
interessats en res excepte la sang.
—Només és que semblava que hi havia hagut algú en aqueixa habitació amb ella.
—Si no va ser un Dimoni —va dir *Tawny, tirant-se cap endarrere en la seua cadira—, qui
faria una cosa així?
Molta gent entrava i eixia diàriament del castell: servents, guàrdies, visitants… els Ascendits.
Però això tampoc tenia sentit.
—Aqueixa ferida semblava estar just sobre la seua jugular. Havia de haver-hi hagut sang
pertot arreu i no vaig veure ni una sola gota.
—Això… és més que una mica estrany —va comentar *Tawny. Vaig assentir.
—I era clar que tenia el coll trencat. Mai he sentit de cap Dimoni que fera això.
—Jo no vull conéixer a cap persona capaç de fer una cosa així —va murmurar
*Tawny, embolicant els braços al seu voltant.
Jo tampoc, però tots sabíem que les persones eren capaces de tota mena d'atrocitats. Igual que
els Ascendits. Després de tot, ells també havien sigut mortals durant un temps i la capacitat
per a la crueltat semblava ser un dels pocs trets que alguns conservaven després del seu ascens.
Els meus pensaments van deambular cap a lord *Mazeen. Era cruel, un *abusón i, segons la
nostra última interacció, sospitava que podia ser coses molt pitjors. Però seria capaç de fer
una cosa així? Em vaig estremir. I encara que ho fora, per què ho faria? I com? No tenia la
resposta a

aqueixes preguntes.
Només se m'ocorria una cosa que poguera fer això, però semblava massa irreal per a creure-la.
—La… la vas reconéixer? —va preguntar *Tawny en veu molt baixa.
—No, però supose que era una dama en espera o potser una visitant, pel seu vestit — vaig
conjecturar.
*Tawny va assentir en silenci i es va centrar una altra vegada a donar voltes a la perla del seu
cosset. Es va fer el silenci entre nosaltres i *Vikter va arribar al cap de poca estona. Va entrar a
l'habitació per a parlar en veu baixa amb *Rylan. Em vaig tirar cap avant en la meua cadira quan
es va apartar de *Rylan per a asseure's amb un sospir sobre el bagul que descansava al peu de
el meu llit.
—Hem registrat cada centímetre d'aquest castell i no hem trobat més víctimes ni cap Dimoni
—va informar, inclinant-se cap avant—. El comandant *Jansen creu que el recinte és segur. —
Va fer una pausa i va ajustar els ulls quan va alçar la mirada—. Relativament, és clar.
—La… l'has vista? —li vaig preguntar. *Vikter va assentir—. Creus que va ser l'atac d'un
Dimoni?
—Mai havia vist res així —va reposar, repetint les paraules de *Rylan.
—Què creus que pot significar?
—No ho sé —va reconéixer. Es va fregar el front amb una mà.
Em vaig fixar bé en ell, vaig veure com es *masajeaba la pell per damunt de les celles i vaig
recordar com havia fet l'ullet els ulls en mirar cap a on estàvem assegudes prop dels llums d'oli.
A vegades , *Vikter patia maldecaps. No com els que patia jo després d'obrir els meus sentits o
d'usar massa els meus dons, sinó molt més intensos, dolors en els quals la llum i el soroll el
marejaven i feien palpitar el seu cap.
Vaig obrir els meus sentits a ell i vaig notar immediatament l'atroç dolor *pulsante darrere dels
meus ulls. Vaig tallar la connexió immediatament i va ser com visualitzar que algú tallava una
corda que em connectava a ell. L'últim que volia era acabar amb un altre agut mal de cap que
no em deixara dormir.
—Si no va ser un Dimoni, hi ha algun sospitós? —va preguntar *Tawny.
—El duc creu que va ser obra d'un Descendent.
—Què? —vaig soltar mentre em posava en peus d'un salt.
—Ací? Al castell? —va exclamar *Tawny.
—Això és el que cree. —*Vikter va alçar el cap en veure que em dirigia cap a ell, la seua
mirada recelosa.
—I tu què creus? —va preguntar *Rylan des d'on continuava vigilant al costat de la porta—.
Perquè no sé com podria un Descendent infligir ferides com aqueixa sense deixar una sola gota
de sang.
—Exacte —va murmurar *Vikter, sense llevar-me l'ull de damunt—. No hi hauria cap manera
de netejar una cosa així, sobretot quan a la víctima l'havien vista menys d'una hora abans.

—Llavors, per què voldria el duc insistir que ha sigut un Descendent? —va inquirir *Tawny
—. No és que siga ximple. Ell també hauria de haver-se donat compte d'això..
Vaig donar suport a la mà de manera casual sobre la part de darrere del coll de *Vikter mentre
m'estirava per a aconseguir una xicoteta manta. Vaig notar la seua pell calenta i seca, i vaig
pensar en les platges i en el riure de la meua mare. Vaig saber que se li havia alleujat el dolor en
el mateix moment en què va aspirar una profunda i tremolosa glopada d'aire..
—No sé per què ho creu el duc, però ha de tindre les seues raons. —*Vikter em va llançar una
mirada d'agraïment quan vaig retirar la mà amb dissimulació i vaig tornar a la meua cadira. Em
vaig tirar la manta sobre la falda. *Tawny em va mirar i després va respirar profund abans de
girar-se cap a *Vikter de nou .
—Saps qui era?
*Vikter es va asseure més alçat i tenia els ulls clarament més enfocats quan va respondre.
—La va identificar una de les serventes. La víctima es deia *Malessa *Axton.
—Oh —va murmurar *Tawny, encara que a mi el nom no em sonava de res. Em vaig girar cap
a ella.
—La coneixies?
—No bé. Vull dir, sabia que existia. —Va sacsejar una mica el cap i diversos rínxols es van
soltar de la seua trossa—. Crec que va vindre a la Cort més o menys al mateix temps que jo, però
passava molt de temps amb una de les dames que viu en *Radiant *Row. Crec que és
*lady *Isherwood —va afegir.
*Radiant *Row era el malnom donat a la filera de cases més pròximes al castell i al parc de
l'Arbreda dels Desitjos. Moltes d'aqueixes opulentes cases eren propietat d'Ascendits..
—Era molt jove. —Va baixar la mà a la seua falda—. I tenia tantes coses per davant…
Vaig estirar els meus sentits cap a ella i vaig descobrir que la seua tristesa era un reflex de la
meua. No era el profund dolor de la pèrdua d'algú a qui coneixies bé, sinó el lament de la mort,
sobretot d'una sense cap sentit.
*Rylan li va demanar a *Vikter que isquera al corredor amb ell. Després d'uns moments,
*Tawny es va excusar per a tornar a la seua habitació. Vaig aconseguir contindre les meues
ganes de tocar-la. Sabia que si ho feia em portaria el seu dolor, encara que ja ho haguera fet
alguna vegada sense que ella s'adonara. Vaig acabar al costat de la finestra. Quan *Vikter va
tornar, estava observant la constant resplendor de les torxes més enllà de l'Adarb..
—Gràcies —em va dir quan es va reunir amb mi davant la finestra—. El meu mal de cap
començava a ser insuportable.
—M'alegre d'haver pogut ajudar.
—No tenies per què fer-ho. Tinc les pólvores que em van preparar els remeiers.
—Ho sé, però estic segura que el meu do et va proporcionar un alleujament molt més ràpid
sense el mareig ni la somnolència —li vaig dir. Aqueixos eren només dos dels efectes secundaris
causats per les pólvores brunenques.

—Això és veritat. —*Vikter es va quedar callat uns instants. Vaig notar que estava tan
preocupat com jo.
Em costava creure que haguera sigut un Descendent, encara que vaig suposar que un
*picahielos podria infligir aqueixes ferides. No obstant això, la possibilitat d'apunyalar a algú en
la jugular i no acabar amb sang pertot arreu semblava molt improbable. Encara que fins i tot més
desconcertant era el motiu. Què podia indicar aqueix tipus de ferides que poguera beneficiar en
alguna cosa a la seua causa? Perquè l'única cosa que sabia que podia fer aqueix tipus de ferides
anava en contra de tot el que els Descendents creien.
—*Rylan ha parlat amb mi.
Vaig mirar a *Vikter amb les celles arquejades.
—I? —Els seus ulls color mar van escodrinyar el meu rostre.
—M'ha comptat això de lord *Mazeen. — em va caure l'ànima als peus. No era que
m'haguera oblidat de la meua topada amb el lord, però simplement no era la cosa més
preocupant o traumàtica que havia passat en l'últim parell d'hores—. T'ha fet alguna cosa,
*Poppy? —va preguntar. Un rubor ardent i sufocant va pujar per la meua cara. Vaig estrényer la
galta contra el cristall de la finestra. No volia pensar en això. No volia fer-ho mai. Vaig sentir
nàusees i també hi havia una… estranya vergonya que feia que notara la pell enganxosa i bruta.
No entenia per què em sentia així. Sabia bé que no havia fet res per cridar l'atenció del lord
i, encara que ho haguera fet, continuava sent ell el que actuava malament. No obstant això ,
quan pensava en com creia tindre
dret a tocar-me, m'entraven ganes d'arrancar-me la meua pròpia pell.
Tampoc volia pensar en l'agraïda que m'havia sentit pels crits de la serventa, sense tindre ni
idea de què els havia provocats.
Ho vaig guardar tot en un racó de manera que poguera eixir a la llum en un altre moment,
probablement quan intentava adormir-me.
—No va fer res més que ser un emprenyament.
—De veritat ?
Vaig assentir, encara que semblava una mica allunyat de la veritat. En qualsevol cas, no em
sentia malament per mentir. Què podria fer *Vikter amb la veritat? Res. Era bastant llest com per
a saber-ho. Un múscul es va tibar en la seua mandíbula.
—Ha de deixar-te en pau.
—Estic d'acord, però puc manejar-ho. Més
o menys.
No volia pensar massa en l'a prop que havia estat de fer una cosa completament imperdonable.
Si haguera desembeinat la meua daga i l'haguera usada, no hi hauria hagut cap esperança per a
mi. Però per tots els déus, no hauria sentit gens de remordiment per això .
—No hauries d'haver de fer-ho —va insistir *Vikter—. I ell hauria de saber com comportar-se.

—Deuria i crec que ho sap, però no crec que li importe —vaig comentar. Em vaig girar per a
donar-me suport contra l'ampit de la finestra—. Saps que la vaig veure en aqueixa habitació.
Vaig veure com l'havien… deixada. Em va fer pensar que havia estat amb algú, per pròpia
voluntat o no.
*Vikter va assentir.
—El remeier que va examinar el seu cos creu que va haver-hi algun grau de relació física
abans de la seua mort, però no va trobar cap senyal de baralla. Gens de sang seca o pell davall de
les ungles. Encara que ningú pot saber-ho amb certesa .
Vaig estrényer els llavis.
—Estava pensant que no tindria sentit que un Descendent deixara ferides d'aqueix tipus, encara
que fora capaç de fer-ho sense que resultara… *pringoso. Quin tipus de missatge estaria enviant?
Perquè l'única cosa que pot fer el que li van fer a aqueixa xica és…
—Un *atlantiano —va sentenciar *Vikter, mirant-me als ulls. Em vaig sentir alleujada que ho
haguera dit ell i no jo. Vaig assentir.
—El duc ha de haver-se donat compte . Qualsevol que vera aqueixes ferides hauria de
pensar això i preguntar-se per què un Descendent imitaria alguna cosa que podria ser atribuït
amb molta facilitat a un *atlantiano.
—Per això no crec que fora un Descendent —va dir. Vaig sentir una sobtada pressió en el pit
—.
Crec que va ser un *atlantiano.
Un Descendent solt pel castell de *Teerman era preocupant, però la possibilitat que un
*atlantiano fora capaç d'entrar sense que ningú s'assabentara era realment aterridora.
Volia trobar alguna cosa que proporcionara algun tipus de prova que *Vikter i jo estàvem sent
uns paranoics, així que en trencar l'alba, quan el castell estava més tranquil i *Rylan muntava
guàrdia a l'altre costat de la meua porta, vaig anar d'amagatotis al pis de baix. Vaig passar per
davant de la cuina, sumida en un inquietant silenci.
Una vegada que eixia el sol, no havia de preocupar-me per topar-me amb lord *Mazeen ni amb
cap dels Ascendits.
Vaig entrar en el saló de banquets i em vaig dirigir cap a l'esquerra, a la segona porta, on em
trobava sovint amb la sacerdotessa *Analia per a les meues classes setmanals. En entrar vaig
mirar a l'altre costat de la sala en penombra, cap a l'habitació en la qual havien trobat a
*Malessa.
La porta estava tancada.
Vaig apartar la vista d'ella, vaig tancar la meua porta en silenci i em vaig afanyar a arribar fins
a la cadira de fusta i el llibre que mai havia imaginat que llegiria per voluntat pròpia.
Sobretot, perquè em feia l'efecte d'haver llegit La història de la Guerra dels Dos Reis i el
regne de *Solis un milió de vegades. Ho vaig portar al costat de la solitària finestra i el vaig

obrir a

tota pressa, subjectant-ho sota el tènue raig de sol. Vaig passar les fines pàgines amb summa
cura, sabent que si esquinçava una sola, la sacerdotessa *Analia es mostraria d'allò més
disgustada. Vaig trobar la secció que estava buscant. Eren només un grapat de paràgrafs que
descrivien l'aspecte dels *atlantianos, les seues característiques i el que eren capaces de fer.
Per desgràcia, l'única cosa que vaig aconseguir va ser confirmar el que ja sabia.
Mai havia vist a un *atlantiano. Almenys , això creia, i allí radicava el problema: els
*atlantianos tenien el mateix aspecte que els mortals. Fins i tot els extints *lobunos, o
*wolvens, que havien viscut amb els *atlantianos en *Atlantia, podien confondre's amb mortals,
encara que no ho hagueren sigut mai. La capacitat dels *atlantianos per a mesclar-se amb la
població a la qual se sabia que subjugaven i donaven caça els convertia en depredadors
experts i letals. Podies passar caminant al costat d'un i no t'assabentaries. Tampoc els Ascendits.
Per alguna raó, els déus no havien tingut en compte res d'això quan van iniciar la Benedicció.
Mentre repassava els paràgrafs, una paraula va cridar la meua atenció i em va provocar un nus
en l'estómac: ullals. Encara que sabia el que diria, vaig llegir les frases de totes maneres .
Entre els 19 i els 21 anys, aquells amb sang d'ascendència *atlantiana abandonen el
vulnerable estat d'immaduresa, de manera que els esperits malignes de la seua sang es
tornen actius. Durant aquest període, s'ha detectat en ells un inquietant augment de força i
la capacitat per a recuperar-se de la majoria de les ferides mortals a mesura que maduren.
També cal destacar que abans de la Guerra dels Dos Reis i l'extinció dels *lobunos, es duia
a terme un ritual d'unió entre un *atlantiano de determinada classe i un *wolven. No se
sap massa sobre aquest vincle, però es creu que el *wolven en qüestió quedava
obligat a protegir el *atlantiano.
En el cas dels vertaders *atlantianos, els dos canins superiors s'allarguen i esmolen per a
formar ullals, encara que no seran massa visibles per a ulls desentrenats.
Vaig pensar en les dues ferides punxants del coll de *Malessa. Pot ser que els ullals d'un
*atlantiano no estigueren tan desenvolupats ni foren tan visibles com els d'un Dimoni, però el
duc podia ordenar que s'examinara la boca de totes les persones del castell.
Encara que havia de reconéixer que seria una mesura bastant
invasiva. Vaig continuar llegint.

Després d'aparéixer els ullals, dona principi la següent fase de la seua maduresa, en la
qual comencen a sentir set. Quan les seues necessitats antinaturals se satisfan, el seu
envelliment s'alenteix de manera dràstica. Es creu que un any per als mortals equival a tres
dècades d'un *atlantiano. El *atlantiano més vell conegut va ser *Cillian Dona’*Lahon, que
va veure 2.702 anys de calendari abans de la seua mort.
La qual cosa significava que un *atlantiano podia aparentar poc més de vint anys, però
en realitat tindre més de cent, potser estar prop de els dos-cents o fins i tot més. Així i tot ,
envellien, a diferència dels Ascendits, aquells beneïts pels déus, que es quedaven en l'edat que
tenien quan van rebre la seua Benedicció. Només els més vells dels Ascendits semblaven majors
que una persona de trenta anys, i podien viure una eternitat.
En qualsevol cas, tant els *atlantianos com els Ascendits vivien una quantitat de temps
inimaginable, la cosa més pròxima a la immortalitat. Als déus.
No podia ni imaginar el que seria viure tant de temps. Vaig sacsejar una mica el cap i vaig
continuar llegint.

En aquella època, els *atlantianos eren capaços de transmetre els mals esperits de la seua
sang als mortals, la qual cosa creava una criatura violenta i destructiva coneguda com a
Dimoni, que comparteix algunes de les característiques físiques dels seus creadors. Aquesta
maledicció es transmet a través d'un bes enverinat…
Un bes enverinat no es referia a dos llavis que entren en contacte. Els *atlantianos feien el
mateix que els Dimonis, encara que d'una manera més… neta. Els *atlantianos
mossegaven i bevien la sang dels mortals, alguna cosa que havien de fer per a sobreviure.
La seua llarguíssima esperança de vida, la seua enorme força i les seues extraordinàries
habilitats curatives provenien d'alimentar-se de mortals, la seua principal font de manteniment.
Em vaig estremir.
Havia de ser un *atlantiano el que havia mossegat i s'havia alimentat de *Malessa, la qual cosa
explicava com podia ser que no hi haguera sang i per què lluïa una pal·lidesa tan increïble.
El que no explicava era per què el *atlantiano li havia partit el coll; és a dir, l'havia matada
abans que la maledicció poguera estendre's. Per què no voldria el *atlantiano que *Malessa es
convertira? I, a més, la mossegada no estava precisament en un lloc que poguera ocultar-se amb
facilitat. La mossegada en si seria un advertiment per a tots els que el veren.
Un *atlantiano pul·lulava entre nosaltres.
Vaig tancar el llibre i vaig tornar a deixar-lo amb cura en la *banqueta, mentre pensava que la
meua Ascensió tindria lloc en el meu aniversari número dènou i que els *atlantianos aconseguien
una certa majoria més o menys a aqueixa edat. Tampoc és que fora una sorpresa. Després de tot,
va haver-hi un temps en què els nostres déus havien sigut els seus déus.
Però els déus ja no feien costat als *atlantianos.
Vaig eixir de l'habitació i vaig posar rumb a la cuina, però els meus ulls es van posar en la
saleta on havien trobat a *Malessa. Hauria de tornar a les meues estances abans que el personal
de servei començara a activar-se, però això no va ser el que vaig fer.
Vaig creuar la sala i vaig anar fins a la porta, que vaig trobar oberta quan vaig girar el
*picaporte. Abans que poguera pensar el que estava fent i on estava, em vaig colar dins, agraïda
que els candelers de paret projectaren una resplendor suau per l'habitació..
El sofà havia desaparegut, l'espai estava buit. Les butaques sí que estaven, igual que la *mesita
redona de café amb un arranjament de flors col·locat amb cura en el centre. Vaig avançar amb
tempte, sense saber el que estava buscant si més no. Em vaig preguntar si ho sabria quan ho
trobara.
A part de els mobles retirats, res semblava fora de lloc , però vaig notar l'habitació
estranyament freda, com si hi haguera hagut una finestra oberta, només que no hi havia finestres
a aqueix costat del gran menjador.
Què havia estat fent *Malessa ací? Llegir un llibre o esperar a una altra de les dames en espera
o potser a *lady *Isherwood? O s'hauria colat ací per a trobar-se amb algú de la seua confiança?
L'haurien atacada per sorpresa?

Una esgarrifança va baixar ballant per la meua columna. No estava segura de què era pitjor:
ser traït o atacat per sorpresa.
En realitat, sí que ho sabia. Ser traït seria pitjor.
Vaig fer un pas i em vaig parar en sec en baixar la vista. Hi havia alguna cosa darrere de la
pota d'una de les butaques. Em vaig acatxar, vaig ficar la mà davall del moble i vaig recollir
l'objecte. Vaig decantar el cap mentre lliscava un polze per la llisa i suau superfície blanca.
Era… un pètal.
Vaig arrufar les celles quan em va arribar l'olor. Gesmiler. Per alguna raó se'm va regirar
l'estómac, la qual cosa era estrany. Aqueixa olor solia agradar-me.
Em vaig alçar, vaig mirar el pitxer i vaig trobar l'origen. Hi havia diversos lliris blancs
escampats per l'arranjament floral. Això sí, ni un gesmiler. Vaig arrufar les celles i vaig baixar la
vista cap al pètal. D'on hauria eixit? Vaig sacsejar el cap mentre em dirigia cap al centre de taula,
vaig deixar el pètal juntament amb la resta de flors i vaig tirar una última ullada a l'habitació. No
hi havia sang sobre la catifa color crema; d'haver-se vessat segur hauria deixat una taca.
No tenia ni idea del que estava fent. Si havien trobat alguna prova, l'haurien retirada i, encara
que no ho hagueren fet, jo no tenia cap experiència en coses així. Només volia ser capaç de fer
alguna cosa o trobar alguna cosa que fera callar els nostres pitjors temors.
Però no hi havia res a fer o que trobar en aqueixa habitació a part del que era molt probable
que fora la realitat. I què opinava jo de la veritat? Que sovint podia ser aterridora, sí. Però amb la
veritat venia el poder.
I mai havia sigut aficionada a amagar-me de la veritat.
Havia aconseguit tornar a la meua habitació aqueix matí sense major contratemps i vaig acabar
quedant-me en ella tot el dia, la qual cosa no era massa diferent a qualsevol altre dia.
*Tawny havia vingut un *ratito, fins que una de les institutrius l'havia feta cridar. No hi
havia ningú confinat, però vaig pensar que l'atac almenys alentiria els preparatius per al Ritu.
Per descomptat , aqueixa era una idea absurda. Dubtava que un terratrémol fora capaç
d'interposar-se en el camí del Ritu.
Vaig passar molt de temps pensant en el que li havia succeït a *Malessa. I com més pensava en
per què el duc voldria mentir sobre que l'atacant era un Descendent, més sentit tenia. Era igual
que *Phillips, el guàrdia de l'Adarb, que no havia volgut parlar de la mort de *Finley per a evitar
sembrar el pànic entre la gent i que la por arrelara.
No obstant això, no explicava per què el duc no estava sent sincer amb la guàrdia real. Si de
veritat hi havia un *atlantiano entre nosaltres, els guàrdies havien de estar preparats.
Perquè, encara que els Ascendits eren poderosos i forts, els *atlantianos també ho eren, si no

més.
Poc abans del fosquejar, *Rylan va trucar a la meua porta.
—Vols donar una *vueltecita pel jardí? He pensat que podia preguntar-t'ho, malgrat tot .
—No sé. —Vaig tirar una mirada cap a les finestres—. Creus que tot anirà bé?
—Sí que —va assentir *Rylan.
En veritat, m'hauria vingut bé prendre una mica l'aire i buidar-me dels meus propis
pensaments. Només era que semblava… No estava segura… No havien passat ni vint-i-quatre
hores des de l'assassinat de *Malessa, i no obstant això semblava que anara com qualsevol altra
nit.
—No tens per què quedar-te ací dins —va dir *Rylan. Vaig girar el cap cap a ell—. Llevat
que siga el que vols fer. El que va ocórrer ahir a la nit, amb aqueixa pobra xica i amb el lord, no
té res a veure amb que pugues continuar gaudint d'unes certes coses.
Una *sonrisita *tironeó dels meus llavis.
—I és probable que tu estigues cansat de muntar guàrdia en el corredor. —*Rylan va riure
entre dents.
—És possible.
Vaig somriure mentre feia un pas arrere.
—Deixa que vaja pel meu vel.
Només vaig tardar uns minuts a posar-me el tocat i estar preparada. Aquesta vegada, no va
haver-hi interrupcions en el nostre camí fins al jardí. No obstant això, sí que va haver-hi servents
que van fer això de parar-se a mirar, però a mesura que caminava per la sendera d'un dels meus
llocs favorits de tot el castell, les meues preocupacions i pensaments obsessius es van anar
dissipant, com succeïa sempre. Quan estava en l'enorme jardí, el meu cap es calmava i tot el meu
món deixava de *reconcomerme per dins.
No pensava en *Malessa i el *atlantiano que havia aconseguit colar-se al castell. No estava
turmentada per la imatge d'Agnes subjectant la mà inerta del seu marit ni pel que havia succeït
en la Perla Roja amb *Hawke. Ni tan sols pensava en la imminent Ascensión ni en el que
havia dit *Vikter. Als Jardins de la Reina, només era… present, en lloc d'estar atrapada en el
passat o en el futur ple de preguntes i incerteses.
No estava segura de per què els jardins es deien com es deien. Pel que sabia, feia moltíssim
temps que la reina no anava a *Masadonia, però suposava que el duc i la duquessa tal vegada els
havien batejats així en homenatge a ella.
En el temps en què vaig viure amb la reina, mai la vaig veure posar ni un peu en els exuberants
jardins de palau.
Vaig mirar a *Rylan de reüll. En general , l'única amenaça a la qual havia de enfrontar-se
era algun inesperat xàfec, però aquesta nit estava més alerta del que mai l'havia vist al
jardí. Els seus ulls no deixaven d'escodrinyar les nombroses senderes. Solia pensar que aquests
passejos

ho avorrien, però no s'havia queixat mai. *Vikter, en canvi , hauria rondinat i esmentat
literalment qualsevol altra cosa en la qual emprar millor el nostre temps.
Ara que ho pensava, era probable que *Rylan realment gaudira d'aquestes eixides, i no sols
perquè significaven no estar de guàrdia davant la porta de la meua habitació.
Un vent fresc va bufar a través del jardí, va remoure les moltes fulles i va alçar les vores del
meu vel. Vaig desitjar poder llevar-me el tocat. Era bastant transparent com perquè poguera
veure, però dificultava una mica els desplaçaments al capvespre i en llocs poc il·luminats.
Vaig passar al costat d'una gran font presidida per una estàtua de marbre i pedra calcària que
representava a una Donzella amb vel. L'aigua queia sense fi del cànter que subjectava; el so em
recordava a les ones en trencar contra la costa, entrant i eixint de les coves de la mar *Stroud.
Una miríada de monedes centellejava davall de l'aigua, una ofrena als déus amb l'esperança que
concediren els seus desitjos al peticionari.
Ens acostàvem ja als límits del jardí, que donaven a un xicotet però espés bosquet de
*jacarandás amb el qual es camuflaven les muralles internes que mantenien al castell de
*Teerman separat de la resta de la ciutat. Els arbres eren alts, havien de mesurar més de quinze
metres, i en *Masadonia les vistoses flors color lavanda i amb forma de trompeta florien tot
l'any. Les fulles només queien durant els mesos més freds, quan la neu amenaçava, època en la
qual entapissaven el sòl fins a transformar-lo en una mar morada. Eren uns arbres imponents,
encara que jo els apreciava no sols per la seua bellesa, sinó també pel que proporcionaven.
Els *jacarandás ocultaven la secció mitjà derruïda del mur que *Vikter i jo utilitzàvem sovint
per a eixir del recinte sense ser vistos i accedir a l'Arbreda dels Desitjos.
Em vaig detindre davant de la massa de plantes enfiladisses que *reptaban per damunt dels
enreixats de fusta entrellaçats, tan amples com alts eren els *jacarandás. Vaig alçar els ulls cap al
cel que s'enfosquia a tota velocitat i després vaig mirar cap avant . *Rylan es va posar darrere de
mi.
—Arribem a temps .
Les comissures dels meus llavis es van corbar cap amunt uns instants.
—Aquesta nit, sí.
Van passar només uns moments i llavors el sol va acceptar la seua derrota davant la lluna. Els
últims raigs van abandonar les plantes enfiladisses. Centenars de capolls escampats per elles van
tremolar i després, a poc a poc, es van obrir per a revelar uns llustrosos pètals del color d'una
mitjanit sense estreles.
Roses de floració nocturna.
Vaig tancar els ulls i vaig aspirar l'aroma una mica melosa. La seua fragància era més
intensa en obrir-se i després una altra vegada a l'alba .
—Són precioses —va comentar *Rylan—. Em recorden a… —Les seues paraules van
acabar en un gemec escanyat.
Vaig obrir els ulls de colp , vaig fer mitja volta i un crit d'horror es va embossar en la meua
gola quan

*Rylan es va trontollar cap endarrere , amb una fletxa clavada en el pit. Una expressió
d'incredulitat va creuar el seu rostre mentre alçava la barbeta.
—Corre —va boquejar. Un *hilillo de sang va esvarar per la comissura dels seus llavis—.
Corre.

Capítol 7
—*Rylan! —Vaig córrer al seu costat i vaig passar un braç al seu al voltant just quan les seues
cames cedien. El seu pes va ser massa per a mi i, quan ell va caure, jo vaig caure amb ell. Em
vaig fer sengles ferides en els genolls quan van colpejar el sòl, un impacte que no vaig registrar
mentre estrenyia les mans entorn de la ferida de *Rylan, tractant de tallar l'hemorràgia. Vaig
obrir els meus sentits a ell. Esperava sentir dolor—. *Rylan…
El que fora que estava a punt de dir va morir en la meua llengua. Em va fer gust de cendra.
No… no vaig sentir res, i això no estava bé. *Rylan havia de sentir moltíssim dolor i jo podia
ajudar-ho. Podia llevar-li el dolor. Però no vaig sentir res i quan vaig mirar la seua cara, no
vaig voler veure el que
vaig veure. Tenia els ulls oberts, la mirada fixa però sense veure el cel al capdamunt. Vaig
sacsejar el cap, però davall de les meues mans el seu pit no es movia.
—No —vaig murmurar. La sang se'm va gelar en les venes—. *Rylan!
No va haver-hi contestació, cap resposta. Davall d'ell, un toll de sang s'estenia per la sendera i
començava a filtrar-se pels símbols tallats en la pedra. Un cercle amb una fletxa travessada en el
centre. Infinit. Poder. L'escut real. Vaig pressionar contra el seu pit, les meues mans tremoloses
xopades de sang. Em negava a creure…
Una trepitjada va retrunyir com un tro darrere de mi.
Em vaig girar per la cintura. Hi havia un home dempeus a pocs metres, un arc al seu
costat. Una capa amb caputxa ocultava el seu rostre.
—Faràs el que et diga, Donzella —va dir l'home, amb una veu que sonava com el grinyolar de
la graveta sota els peus—. I llavors ningú eixirà ferit.
—Ningú? —vaig exclamar.
—Bé, ningú més eixirà ferit —es va corregir.
Vaig mirar a l'home i… i el pit de *Rylan seguia sense moure's davall dels palmells de les
meues mans. En algun racó de la meua ment vaig saber que no tornaria a unflar-se mai més.
Havia mort abans de tocar el sòl si més no. S'havia anat.
Un dolor molt intens i molt real va tallar a través de mi. Una cosa calenta va inundar les meues
venes i va envair el meu pit per a omplir l'espai buit. Les meues mans van deixar de
tremolar. La tenalla del

pànic i la commoció es va afluixar, i va ser substituïda per una ira ardent.
—Posa't dempeus —em va ordenar l'home..
Em vaig alçar amb cura, conscient de com el meu vestit, enganxós per la sang de *Rylan, es
pegava als genolls de les fines malles que portava davall. El meu cor es va alentir mentre la meua
mà es lliscava pel tall del lateral del vestit. Seria aquesta la mateixa persona que havia matat a
*Malessa? Si era així, es tractava d'un *atlantiano i hauria de ser ràpida si volia tindre alguna
opció.
—Eixirem caminant d'ací —em va informar—. No faràs soroll i no em causaràs cap problema,
veritat, Donzella? —Els meus dits es van tancar entorn del suau i fred mànec de la daga. Vaig
sacsejar el cap per a dir que no—. Bé. —Va fer un pas cap a mi—. No vull haver de fer-te mal ,
però si em dones una sola raó, no dubtaré.
Em vaig quedar completament quieta. La calor de la meua fúria *bullía en el meu interior i
amenaçava amb desbordar. *Rylan havia mort per la meua culpa. Era el seu deure com el meu
guàrdia personal, però estava mort perquè aquest home creia que podia segrestar-me. El més
probable era que *Malessa haguera sigut agredida i després assassinada, i tot per a què?
Si era un *atlantiano o un Descendent, no m'utilitzaria per a demanar un rescat. M'utilitzaria
per a enviar un missatge, igual que els tres Ascendits que havien sigut segrestats en Tres Ríos.
Els havien retornats tallats en trossos.
En aqueix moment, m'importava un rave la missió d'aqueix home. L'única cosa que importava
era que havia matat a *Rylan, que creia que les roses de floració nocturna eren tan boniques com
creia jo. I pot ser que fora el mateix que havia matat a *Malessa i havia deixat el seu cos a la
vista d'una manera tan descurada i irrespectuós.
—Així està bé —em va dir amb veu melosa—. T'estàs comportant. Estàs sent molt llesta.
Continua sent llesta i això serà indolor per a tu.
Va allargar una mà cap a mi… Vaig aprofitar per a desembeinar la daga i saltar cap avant per a
passar per davall del seu braç.
—Què *demon…?
Vaig ressorgir darrere d'ell, vaig agarrar la part de darrere de la seua capa i vaig clavar
la daga a la seua esquena, apuntant on *Vikter m'havia ensenyat.
Al cor.
Encara que ho vaig enxampar desprevingut, l'home va ser ràpid i va saltar cap a un costat; així
i tot, no va ser bastant ràpid com per a esquivar la daga del tot. Un doll de sang calenta va
brollar quan la daga es va incrustar ben profund en el seu costat. No va arribar al cor per
centímetres.
Va soltar un gemec de dolor, i el so em va recordar a un gos. En extraure la daga del seu cos,
va brollar un so completament diferent de la seua gola. Un grunyit *retumbante que em va posar
els pèls de punta i va activar de colp tots els meus instints.
Va ser un so… inhumà.

Vaig estrényer els dits entorn de la daga i vaig arremetre per a tornar a incrustar-la a la seua
esquena. L'home va girar en redó i no vaig veure el seu puny fins que el dolor va explotar en la
meua mandíbula i en la comissura de la boca. Això va afectar la meua punteria. Vaig notar un
sabor metàl·lic. Sang. La daga li va fer un tall en el costat; va tallar profund, però no prou.
—Rabosa —va grunyir, mentre estampava una altra vegada el puny contra mi, contra el costat
del cap aquesta vegada.
L'impacte va ser sobtat i atordidor. Em vaig trontollar cap endarrere, unes *lucecitas van
ballotejar per davant dels meus ulls mentre la perifèria de la meua visió s'enfosquia. Quasi caic,
però vaig aconseguir mantindre'm en peus per pura força de voluntat. Si queia, sabia que no
tornaria a alçar-me. *Vikter també m'havia ensenyat això.
Vaig parpellejar de pressa per a intentar buidar les *lucecitas de la meua visió mentre l'home
es girava cap a mi. li havia caigut la caputxa. Era jove, vaig suposar que només uns quants anys
major que jo, i tenia el pèl fosc *desgreñado. Va estrényer una mà contra el seu costat. Vaig
veure la sang esvarar entre els seus dits. Eixia de pressa. Havia de haver-li donat a una cosa
vital.
Bé.
Va retraure els llavis en un grunyit salvatge mentre alçava els ulls cap a mi. Fins i tot a la
llum de la lluna, vaig poder veure'ls. Eren del color de l'aigua gelada. Un blau pàl·lid i lluminós.
—Pagaràs per això —va grunyir, la seua veu era fins i tot més abrasiva ara, com si tinguera la
gola plena de cudols.
Em vaig preparar, amb tots els músculs en tensió. L'instint em deia que si fugia, em
perseguiria com faria qualsevol depredador. Així que si aconseguia acostar-me de nou, més em
valia apuntar bé.
—Fa un pas més cap a mi i no fallaré per tercera vegada . T'apunyalaré en el cor.
L'home va riure, i una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix. Va sonar massa profund,
massa canviat.
—Gaudiré en arrancar la pell dels teus fràgils i febles ossos. No m'importa el que ell tinga
planejat per a tu. Em banyaré en la teua sang i a donar-me un festí amb les teues entranyes.
La por va amenaçar amb arrelar en mi, però no podia rendir-me davant ell.
—Això sona deliciós.
—Oh, ho serà. —Llavors va somriure, amb les dents tacades de sang, i va fer un pas cap a mi
—. Els teus crits…
Una xiulada aguda i tallant va brollar d'algun lloc profund entre els arbres. L'home va guardar
silenci i es va parar, tenia les aletes del nas molt obertes. Ens va tornar a arribar el so i el meu
atacant va semblar vibrar de ràbia. La pell entorn de la seua boca va adquirir un to blanquinós
mentre feia un pas arrere.
La meua mà subjectava la daga amb fermesa, però les meues cames van començar a tremolar
mentre ho observava, decidida a no pestanyejar.

L'home va recollir l'arc caigut i va fer una ganyota en redreçar-se . Els seus ulls es van creuar
amb els meus de nou .
—Et veuré una altra vegada, molt prompte.
—Estic impacient —vaig escopir entre dents. Ell va somriure amb suficiència.
—Et promet que m'asseguraré que aqueixa boca teua tan insolent siga recompensada.
Dubtava molt que fora el tipus de recompensa que voldria rebre.
Llavors va començar a retrocedir fins més enllà de les roses, va fer mitja volta i es va allunyar
a grans camallades. De seguida va desaparéixer entre les fosques ombres projectades pels arbres.
Em vaig quedar on estava, bleixant, preparada, per si això era algun tipus de truc en el qual ell
esperava que li donara l'esquena. No estava segura de quant temps vaig passar ací dempeus, però
per a quan em vaig convéncer que no anava a tornar, els tremolors s'havien estés a la meua mà.
A poc a poc, vaig baixar la daga, els ulls perduts en la sang esguitada on havia estat l'home.
Una altra xicoteta glopada d'aire va eixir per la meua boca quan vaig alçar la vista cap a les roses.
Gotes de sang brillaven en els pètals color ònix.
Una esgarrifança em va recórrer del cap als
peus. Vaig forçar al meu cos a fer mitja volta .
*Rylan seguia on havia caigut, els braços laxos als costats, els ulls apagats. Vaig obrir la boca
per a dir alguna cosa, però les paraules no van voler eixir, encara que tampoc tenia ni idea del
que haguera dit.
Vaig baixar la vista cap a la meua daga i vaig sentir que un crit s'acumulava en el meu interior,
arrapava les meues entranyes.
Calma't. Calma't.
Havia de trobar a algú que ajudara a *Rylan. No havia de quedar-se ací tirat i ningú havia de
veure'm amb una daga ensangonada. No podien saber que havia espantat a l'atacant. Em
tremolaven els llavis quan els vaig estrényer.
Calma't.
Llavors, com si haguera pressionat un interruptor, els tremolors van parar i el meu cor es va
alentir. Seguia sense poder respirar prou profund, però vaig ser fins al cos caigut de *Rylan, em
vaig acatxar i vaig netejar la fulla de la daga en els seus pantalons.
—Ho sent —vaig murmurar. Les meues accions van despertar una culpabilitat que va
formiguejar per tota la meua pell, però havia de fer-ho. Amb el cap i el rostre palpitants, vaig
embeinar la daga—. Buscaré a algú perquè t'atenga..
No va haver-hi resposta. Mai n'hi hauria.
Vaig començar a recórrer el camí de tornada sense adonar-me del que feia. Una espècie
d'estupor havia envaït el meu cos, s'havia colat per tots els porus i s'havia assentat en els meus
músculs. Les llums procedents de les finestres del castell van guiar els meus passos al voltant de
la font. Em vaig parar en sec en sentir unes trepitjades davant de mi. La meua mà es va lliscar
de nou fins a la.

daga, vaig tancar els dits entorn de …
—Donzella? Hem sentit crits —va dir la veu que s'acostava. Era un guàrdia real que sovint
vigilava als lords i dames en espera. Va obrir els ulls com a plats en veure'm—. És…? Per tots
els déus, què t'ha passat?
Vaig obrir la boca per a contestar, però no vaig aconseguir que la meua llengua formara
paraules. Un altre guàrdia va maleir i vaig veure a una figura més alta, de pèl daurat, passar per
al costat dels dos primers, amb una expressió estoica en el seu rostre adobat. *Vikter. Em va
mirar de dalt a baix , es va demorar una mica més a les meues mans i genolls, i després en la
part del meu rostre que ja no estava oculta pel vel.
—Estàs bé? —Em va agarrar dels muscles, les seues mans suaus, la seua veu encara més—.
*Poppy,
estàs ferida?
—És *Rylan. Està… —Vaig alçar la vista cap a *Vikter, però vaig callar de sobte quan el que
havia dit *Hawke sobre la mort em va vindre a la ment sense previ avís. Era una cosa que ja
havia sabut, però així i tot va aconseguir commocionar-me.
La mort és com una vella amiga que ve de visita, a vegades si més no li l'espera i altres quan
l'esperes.
Per descomptat que la mort havia fet una visita inesperada.
—Com ha pogut ocórrer una cosa així? —va exigir saber la duquessa de *Teerman. La flor
enjoiada que subjectava els seus cabells castanys va centellejar va baixar el llum d'aranya mentre
caminava a dalt i a baix per la sala que solia reservar-se per a rebre convidats—. Com ha pogut
algú colar-se al jardí i haver estat tan prop de portar-li-la?
Segurament de la mateixa manera en què algú havia entrat al castell i havia matat a la dama en
espera el dia anterior.
—Els altres estan revisant el mur interior en aquests moments —va optar per dir *Vikter en
canvi . Estava dret darrere d'on jo mitjà levitava a la vora mateixa del sofà de vellut, temorosa
d'embrutar de sang els coixins daurats—. Però supose que el culpable va entrar per la secció que
ha sigut danyada pels *jacarandás.
La mateixa secció que *Vikter i jo solíem utilitzar per a eixir del recinte del castell sense ser
vistos. Els ulls de la duquessa van centellejar d'ira..
—Els vull tots arrancats d'arrel —va ordenar.
Vaig haver de ofegar una exclamació.
—Perdó, la meua senyora —va murmurar el remeier, mentre netejava el meu llavi amb un
drap humit i després li ho entregava a *Tawny, que el canviava per un net. L'havien anomenada
com a em van instal·lar en el *saloncito.
—No passa res —vaig tranquil·litzar a l'home de pèl platejat. El que havia provocat la meua
reacció

no era el que ell estava fent. Val, l'astringent coïa, però havia sigut pel que havia exigit la
duquessa de *Teerman—. Aqueixos arbres porten ací centenars d'anys..
—I han viscut una vida llarga i saludable. —La duquessa es va girar cap a mi—. Tu no,
*Penellaphe. —Vi cap a mi. Les faldes del seu vestit carmesí es van arremolinar entorn dels seus
turmells. Em van recordar a la sang que s'havia estés al voltant de *Rylan. Vaig tindre la
temptació d'apartar-me d'ella, però no volia ofendre—. Si aqueix home no s'haguera espantat,
t'hauria segrestat i la teua última preocupació serien aqueixos arbres.
En això tenia raó.
Només *Vikter sabia el que havia passat: que havia aconseguit ferir a l'home abans que algú li
indicara que es retirara. Encara que no podíem compartir els detalls perquè quedaríem exposats,
*Vikter els diria als remeiers de la ciutat que estigueren alerta per si apareixia algú amb ferides
similars.
Però els arbres…
Pot ser que foren els causants de la deterioració del mur, però portava així des que l'havia
vist per primera vegada . No tenia ni un sol dubte que el duc i la duquessa sabien com
estava el mur i simplement no havien ordenat que el repararen.
—Una cosa greu? —li va preguntar la duquessa al remeier.
—Només ferides superficials, Excel·lència. Tindrà uns quants *magullones i unes certes
molèsties, però gens durador. —El llarg i fosc abric de l'ancià remeier va penjar dels seus
muscles encorbats quan es va alçar sobre les seues articulacions ranquejants i engarrotades—. Ha
tingut una sort increïble, jove Donzella.
No havia tingut sort.
Havia estat preparada.
I per això estava ara ací asseguda només amb una templa adolorida i un llavi partit. Em vaig
limitar a assentir.
—Gràcies per la seua atenció.
—Pots donar-li alguna cosa per al dolor? —va preguntar la duquessa.
—Sí, per descomptat. —Va arrossegar els peus fins a la *mesita en la qual havia deixat la seua
cartera de cuir—. Tinc la cosa perfecta. —Va rebuscar a l'interior fins que va trobar el que volia:
un vial de pols blanca rosàcia—. Això alleujarà qualsevol dolor però també la deixarà
*soñolienta. Té un efecte una mica sedant.
No tenia ni la més mínima intenció de prendre'm el que siga que hi haguera en aqueix vial,
però li ho van entregar a *Tawny, que el va guardar en una butxaca del seu vestit.
Una vegada que el remeier va haver marxat, la duquessa es va tornar cap a on jo estava
asseguda.
—Deixa'm veure la teua cara.
Amb un sospir cansat, vaig fer posat de soltar les *cadenitas, però *Tawny es va acostar
per a

ajudar.
—Deixa'm a mi —va murmurar. Estava a punt d'impedir-li-ho quan els meus ulls es van posar
a les meues mans. Les havien llavades com a em van instal·lar en el saló, però la sang s'havia
colat davall de les ungles i encara tenia els dits esguitats de gotetes.
Estaria el cos de *Rylan encara al jardí al costat de les roses?
Al cos de *Malessa l'havien deixat tirat en aqueixa habitació durant hores abans de retirar-lo.
Em vaig preguntar si l'haurien retornada a la seua família o si el seu cos hauria sigut incinerat per
precaució.
*Tawny va desenganxar el vel i el va retirar amb cura que no s'embullara en els flocs de pèl
que havien escapat de la trossa que m'havia fet aqueix matí.
La duquessa de *Teerman es va agenollar davant de mi, els seus dits freds van fregar la pell
d'al voltant de el meu llavis i després la templa dreta.
—Què estaves fent al jardí?
—Admirava les roses. Ho faig quasi totes les nits. —Vaig alçar la vista—. *Rylan sempre va
amb mi. Ell no… —Em vaig aclarir la gola—. Ni tan sols va veure al seu atacant. La fletxa se li
va clavar en el pit abans que s'adonara si més no que hi havia algú ací.
Els ulls insondables de la duquessa van buscar els meus.
—Sona com si no haguera estat tan atent com devia. Mai degueren enxampar-ho desprevingut.
—*Rylan era molt professional —ho vaig defensar—. L'home estava amagat…
—El teu guàrdia era tan professional que va caure d'un sol enamorament sobtat? —va
preguntar amb suavitat—.
Potser aqueix home era en part fantasma, com per a no fer ni un soroll? Per a passar
desapercebut?
Tots els músculs de la meua esquena es van posar en tensió en pensar en el so que havia fet
l'home i com no havia semblat humà en absolut.
—*Rylan estava alerta, Excel·lència…
—Què t'he dit? —Les seues delicades celles arquejades van grimpar pel seu front. Vaig fer un
gran esforç per no perdre la paciència. Vaig respirar profund abans de continuar.
—*Rylan estava alerta, *Jacinda —em vaig corregir, usant el seu nom de pila. La duquessa
m'ho demanava de manera esporàdica, però jo mai sabia quan volia que ho utilitzara—.
L'home… era silenciós. I *Rylan…
—No estava preparat —va acabar *Vikter per mi. El meu cap va girar tan de pressa que una
fogonada de dolor va creuar la meua templa. No podia creure el que havia dit. Els ulls blaus de
*Vikter es van creuar amb els meus—. *Rylan gaudia dels vostres passejos vespertins pel jardí.
Mai va pensar que hi hauria una amenaça i, per desgràcia, es va tornar massa confiat. Això d'ahir
a la nit hauria de haver canviat això.
Això d'ahir a la nit sí que havia modificat això. *Rylan no havia deixat de mirar a nostre

al voltant tot el temps. Vaig deixar caure els muscles i llavors el meu cervell va canviar de tema.
Ian.
—Per favor, no li ho digueu al meu germà. —Els meus ulls van volar de la duquessa a *Vikter
—. No vull que es preocupe, i ho farà encara que estiga bé.
—Hauré de informar la reina del succeït, *Penellaphe. Ja ho saps —va reposar la duquessa
—. I no puc controlar a qui li ho diu ella. Si creu que Ian ha de saber-ho, li ho dirà. —Em vaig
afonar més en mi mateixa. Els dits freds de la duquessa van tocar la meua galta, l'esquerra. Em
vaig tornar cap a ella—. Entens l'important que eres, *Penellaphe? Eres la Donzella. Vas ser
Triada pels déus. Les Ascensions de centenars de lords i dames de tot el regne depenen de la
teua. Serà la major Ascensión des de la primera Benedicció. *Rylan i tots els guàrdies reals
saben el que hi hauria en joc si et passara alguna cosa.
M'agradava la duquessa. Era amable, res a veure amb el seu marit, i per un breu instant havia
pensat que de veritat estava preocupada per mi com a persona, però va resultar que el que més el
preocupava era el que significava com a símbol. El que es perdria si m'ocorreguera alguna cosa.
No era només la meua vida, sinó el futur dels centenars que estaven a punt d'Ascendir..
El pitjor va ser la punxada de tristesa que vaig sentir. Com podia ser tan ximple?
—Si els Descendents aconseguiren d'alguna manera impedir aqueixa Ascensió, seria el seu
major triomf.
—La duquessa es va alçar. Va lliscar les mans pel seu vestit—. Seria un colp molt cruel per a la
reina, el rei i els déus.
—Llavors, creu… que era un Descendent? —va preguntar *Tawny—. No algú que tractara
de segrestar-la per a demanar un rescat?
—La fletxa utilitzada contra *Rylan estava marcada —va contestar *Vikter—. Portava la
promesa del Senyor *Oscuro.
La seua promesa.
L'aire se'm va quedar embossat en la gola mentre els meus ulls volaven cap a *Tawny.
Sabia quina era aqueixa promesa.
De sang i cendres.
Ressorgirem.
Era la promesa del Senyor *Oscuro a la seua gent i els seus partidaris, a tots els que hi havia
escampats pel regne: que ressorgirien una vegada més. Una promesa que havien *pintarrajeado
pels aparadors *vandalizados de totes les ciutats i tallat en la closca de pedra del que havia
quedat de la mansió *Goldcrest.
—He de ser franca amb tu —va dir la duquessa, mirant a *Tawny—. I confie que el que diga
no es convertirà en murmuris en llavis d'altres persones.
—Per descomptat —va prometre *Tawny al mateix temps que jo assentia.
—Hi ha… raons per a creure que l'assaltant d'ahir a la nit va ser un *atlantiano —va
començar, i *Tawny va contindre l'alé de colp. Jo no vaig mostrar cap reacció, ja que *Vikter i jo
ja havíem sospitat això—. No és una notícia que vulguem que se sàpia. El tipus de pànic que

provocaria… bo, no li faria cap favor a ningú.
Vaig mirar a *Vikter de reüll i ho vaig trobar observant a la duquessa amb atenció.
—Creu que és el mateix que va vindre per mi aquesta nit? El mateix home responsable de la
mort de *Malessa?
—No puc dir si era el mateix home, però creiem que la persona responsable del vergonyós
tractament de la nostra dama en espera formava part d'un grup que va vindre de visita ahir —va
explicar. Es va dirigir a l'aparador de la paret del fons i es va servir una beguda clara del
decantador de cristall—. Després de registrar el castell a la recerca de persones que no
pertangueren a ell, créiem que l'atacant havia marxat i que l'objectiu del seu acte havia sigut
demostrar el fàcil que els resultava entrar ací. Créiem que l'amenaça immediata havia passat. —
Va beure un *sorbito i els seus llavis es van arrufar en engolir—. És obvi que estàvem
equivocats. Potser no estan ja al castell, però sí que són a la ciutat. —Es va girar cap a mi, la seua
habitual pell d'alabastre estava encara més pàl·lida que de costum—. El Senyor *Oscuro ha
vingut per tu, *Penellaphe. —Em vaig estremir i el meu cor *trastabilló—. Et protegirem —va
continuar—, però no em sorprendria si, una vegada que el rei i la reina s'assabentaren de
l'ocorregut, feren algun pas dràstic per a garantir la teua seguretat. Podrien ordenar que tornares a
la capital.

Capítol 8
—No crec que l'home que vaig veure al jardí fora el Senyor *Oscuro —li vaig dir a *Vikter
mentre eixíem del *saloncito i passàvem per davall dels grans estendards blancs amb l'escut real
brodat en fil daurat. Ens estava escortant a *Tawny i a mi de tornada a la meua habitació—.
Quan va dir que anava a donar-se un festí amb els meus òrgans, es va referir a algú més. Va dir
que no li importava el que ell tinguera planejat. Si el Senyor *Oscuro està darrere de tot això,
supose que el dels plans serà ell.
—Sospite que qualsevol que fora al jardí era un Descendent —va reconéixer *Vikter, una mà
sobre l'empunyadura de la seua espasa curta mentre escodrinyava l'ampli vestíbul com si
poguera haver-hi Descendents aguaitant darrere dels tests de lliris i les estàtues.
Passem per al costat d'un grup de dames en espera que van callar en veure'ns. Unes quantes es
van emportar la mà a la boca. Si encara no s'havien assabentat del succeït, ara sabien que havia
ocorregut alguna cosa més, basades en la quantitat de sang que tacava el meu vestit.
—Deguérem tornar pel camí de sempre —vaig remugar. Era rar que qualsevol d'elles em vera
si més no, així que veure'm d'aquesta manera seria el tema de murmuració de la setmana.
—Ignora-les. —*Tawny es va recol·locar de manera que bloquejava la major part de mi
mentre creuàvem el vestíbul. Encara portava el xicotet vial que sabia que jo no tenia cap intenció
d'utilitzar..
—Tal vegada els ve bé veure-ho —va decidir *Vikter després d'un moment—. El que va
ocórrer ahir a la nit i fa una estona hauria de servir de recordatori que estem en una època
d'agitació. Tots hauríem d'estar alerta . Ningú està realment fora de perill .
Una esgarrifança va baixar de puntetes per la meua columna. L'estupor seguia ací, tot allò
semblava surrealista… Fins que vaig pensar en *Rylan i llavors em va fer mal més el pit que la
templa i la mandíbula magolades.
—Quan… inhumaran a *Rylan?
—Supose que demà al matí. —*Vikter va baixar la vista cap a mi—. Saps que no pots anar.
Ningú esperava que els Ascendits, ni els lords i dames en espera, assistiren al funeral d'un.

guàrdia. De fet , simplement no es feia.
—Era el meu guàrdia personal i era… un amic. No m'importa el que es faça o no es faça. No
vaig assistir al funeral de *Hannes per protocol, encara que volia fer-ho. —La culpabilitat per
allò encara em *reconcomía per dins, en general a les tres del matí quan no podia dormir
—. Vull ser ací per a *Rylan.
Va fer l'efecte que *Tawny volia discutir-m'ho però va optar per quedar-se callada. *Vikter es
va limitar a sospirar.
—Saps que La seua Excel·lència no ho aprovarà.
—Rares vegades aprova res. Aquesta pot ser una altra cosa que afegir a la seua interminable
llista de totes les formes en què ho he decebut.
—*Poppy —em va advertir *Vikter, estrenyent la mandíbula, la qual cosa em va recordar la
nostra discussió d'anit—. Pots continuar actuant com si enfadar al duc no siga gran cosa, però
saps que això no disminuirà la severitat del seu enuig.
Clar que ho sabia, però aqueixa certesa no canviava res. Estava més que disposada a enfrontar-
me a les conseqüències, anaren quals foren, com passava quan es tractava d'ajudar als infectats
per un Dimoni.
—No m'importa. *Rylan va morir davant de els meus nassos i no va haver-hi res que
poguera fer.
Vaig netejar el meu… —Se'm va fer fallida la veu—. Vaig netejar la meua daga a la seua roba.
*Vikter es va detindre quan entrem en el rebedor. Va posar una mà sobre el meu muscle.
—Vas fer tot el que vas poder. —Em va donar una estreta suau—. Vas fer el que devies. No
eres responsable de la seua mort. Ell estava fent el seu treball, *Poppy. Igual que si jo haguera de
morir defensant-te.
Se'm va parar el cor.
—No digues això. Que no se t'ocórrega dir això mai. Tu no moriràs .
—Però algun dia moriré. Tal vegada té sort i el déu *Rhain vinga a buscar-me en el meu
somni, però també podria deure's a una espasa o una fletxa. —Em va mirar als ulls, fins i tot a
través del vel, i se'm va fer un nus en la gola—. No importa com o quan ocórrega. No serà la
teua culpa, *Poppy. I et prohibisc malgastar un només segon a sentir-te culpable.
Les llàgrimes van enterbolir la seua imatge. No podia ni imaginar que li ocorreguera alguna
cosa a *Vikter. Ja era bastant dur haver perdut a *Hannes i ara a *Rylan, amb els quals
guardava una relació quasi tan estreta com amb *Vikter. A part de *Tawny, *Vikter era l'única
persona en la meua vida que sabia què era el que em mantenia desperta de nit i per què
necessitava sentir que era capaç de protegir-me a mi mateixa. *Vikter sabia més que el meu
propi germà. Seria com perdre als meus pares una altra vegada, però pitjor, perquè els records de
la meua mare i el meu pare, els seus rostres i el so de les seues veus, s'havien anat difuminant
amb el temps. Estaven per sempre atrapats en el passat, mers fantasmes dels qui van ser. *Vikter,
no obstant això, existia en el present, vívid i ple de detalls.

—Dis-me que ho entens. —La seua veu s'havia suavitzat. No ho entenia, però vaig assentir de
totes maneres , perquè era el que ell necessitava veure—. *Rylan era un bon home. —La seua
veu va sonar una mica pastosa i, per un moment, el dolor va omplir la seua mirada, la qual cosa
demostrava que també estava afectat per la mort de *Rylan, només que era massa professional
per a demostrar-ho—. Sé que no va sonar com que opinara així quan estàvem amb La seua
Excel·lència. Mantinc el que vaig dir. *Rylan s'havia tornat massa confiat, però això ens pot
ocórrer a tots, fins i tot als millors. Era un bon guàrdia i es preocupava per tu. Ell no voldria que
et sentires culpable. — Em va donar un altre *apretoncito en el muscle—. Anem. Has de
endreçar-te una mica .
Quan arribem a les meues estances, *Vikter va registrar tot el lloc i es va assegurar que l'accés
a les velles escales de servei estiguera tancat amb clau. Era més que una mica inquietant pensar
que creia que havia de comprovar la seguretat de les meues habitacions, però vaig suposar que
estava treballant amb la mentalitat de més val previndre que curar.
Abans que marxara, vaig recordar una part del que havia dit la duquessa.
—Aqueix grup que va esmentar la duquessa… Saps qui són?
—No sabia que hi haguera hagut cap grup. —*Vikter va llançar una *miradita a *Tawny, que
maldava per portar un munt de tovalloles netes a la sala de bany. Sovint parlava amb franquesa
davant d'ella, però això… tot això semblava diferent—. De totes maneres, no és que em
mantinguen al corrent de les anades i vingudes de la gent, així que tampoc seria una gran
sorpresa.
—És a dir que el duc sol estava tractant d'evitar que correguera el pànic —vaig conjecturar.
—La duquessa sempre ha sigut més comunicativa, però supose que el més probable és que el
duc li haja dit la veritat al comandant. —Va estrényer la mandíbula—. Degueren informar-me
immediatament. —Així era, sense importar que ja haguera sospitat la veritat—. Intenta descansar
una mica. —Va posar una mà sobre el meu muscle—. Estaré just a l'altre costat de la porta si
necessites alguna cosa.
Vaig assentir.
De seguida van portar una banyera plena d'aigua calenta que van col·locar al costat de la
ximenera. A continuació , *Tawny va recollir el ronyós vestit que no volia tornar a veure mai.
Em vaig afonar en la fumejant aigua i em vaig concentrar a fregar les meues mans i cames fins
que van estar roses per la calor i la fricció. Sense previ avís, la imatge de *Rylan va aparéixer en
la meua ment, l'expressió de sorpresa en el seu rostre mentre es mirava el pit.
Vaig estrényer els ulls amb força i em vaig anar submergint fins que l'aigua va esvarar per
damunt del meu cap. Vaig aguantar ací fins que em van cremar els pulmons i ja no veia la cara
de *Rylan. Només llavors em vaig permetre eixir a la superfície una altra vegada. Em vaig
quedar ací asseguda, els genolls magolats pegats al pit, fins que se'm va posar la carn de gallina
i l'aigua va començar a refredar-se.
Em vaig alçar de la banyera, em vaig abrigallar amb un gruixut barnús que *Tawny havia
deixat en una *banqueta pròxima i vaig caminar descalça per la pedra calfada pel foc fins al
solitari espill. Vaig usar el palmell de la mà per a netejar el vapor i vaig mirar els meus ulls

verds. Ian i jo teníem els ulls

del nostre pare; els de la nostra mare havien sigut castanys. Això ho recordava. La reina m'havia
dit una vegada que, excepte pels ulls, era una rèplica exacta de la meua mare quan tenia la
meua edat. Tenia el seu front fort i el seu rostre ovalat, pòmuls marcats i una boca carnosa.
Vaig decantar el cap per a veure la meua galta. El tènue to vermellós i magolat de la pell de la
meua templa i la comissura de la boca a penes s'apreciava. El que fora que el remeier havia
aplicat a la zona havia accelerat en gran manera el procés de curació.
Havia de ser la mateixa mescla que jo usava per a curar els *verdugones que tan sovint
solcaven la meua esquena.
Vaig apartar aqueix pensament a un costat i vaig examinar la meua galta esquerra. També
s'havia curat, encara que havia quedat una marca.
No mirava les meues cicatrius sovint , però ho vaig fer ara. Vaig estudiar la irregular franja
de pell, d'un rosa més pàl·lid que la resta, que començava just davall del naixement del pèl i
tallava a través de la meua templa fins a quasi tocar l'ull esquerre. La ferida ja curada acabava
al costat del meu nas. Una altra ferida, més curta i més alta, creuava el meu front i tallava a
través d'una de les meues celles. Vaig alçar els dits humits i els vaig estrényer contra la cicatriu
més llarga. Sempre havia pensat que els meus ulls i la meua boca eren massa grans per a la
meua cara, però la reina deia que a la meua mare
l'havien considerada una bellesa.
Sempre que la reina *Ileana parlava de la meua mare, ho feia amb un afecte dolgut. Havien
sigut bones amigues i jo sabia que es penedia d'haver-li concedit l'única cosa que li havia
demanat en la vida.
Permís per a rebutjar l'Ascensió..
La meua mare havia sigut una dama en espera, entregada a la Cort durant el seu Ritu, però el
meu pare no havia sigut un lord. La meua mare va triar al meu pare per damunt de la Benedicció
dels déus, i aqueix tipus d'amor era… bo, tampoc era que tinguera cap experiència sobre aquest
tema. El més probable era que mai la tinguera i dubtava que la majoria de la gent anara a tindre-
la, sense importar el que els oferira el futur. El que la meua mare havia fet no tenia precedents.
Havia sigut la primera i l'última a fer-ho mai.
La reina *Ileana havia comentat en més d'una ocasió que si la meua mare haguera Ascendit,
tal vegada hauria sobreviscut a aqueixa nit, encara que aqueixa nit podria no haver ocorregut
mai. Jo no seria ací dempeus. Com tampoc ho estaria Ian. Ella no s'hauria casat amb el nostre
pare i, d'haver Ascendit, mai hauria tingut fills.
El que creguera la reina era irrellevant.
Però quan la boirina va vindre per nosaltres aquella nit, si els meus pares hagueren sabut
defensar-se, tal vegada els dos seguirien amb vida. Aqueixa era la raó que jo fora ací ara i no
captiva d'un home decidit a acabar amb els Ascendits i més que disposat a vessar sang per a
aconseguir-lo. Si *Malessa haguera sabut com defensar-se, potser hauria acabat de la mateixa
manera , però almenys hauria tingut una oportunitat.

Els meus ulls es van posar una vegada més en els del meu reflex. El Senyor *Oscuro no
m'atraparia. Era un jurament pel qual estava disposada a matar i morir.
Vaig baixar la mà i em vaig apartar a poc a poc de l'espill. Em vaig posar un *camisón, vaig
deixar un fanalet encés al costat de la porta i em vaig ficar en el llit. No podien haver passat més
de vint minuts quan vaig sentir el suau repicar d'uns artells contra la porta del costat. A
continuació, em va arribar la veu de *Tawny. Vaig rodar cap a l'entrada..
—Estic desperta.
*Tawny va entrar amb sigil i va tancar la porta a la seua esquena.
—No… no podia dormir.
—Jo ni tan sols ho he intentat encara —vaig admetre.
—Puc tornar a la meua habitació si estàs cansada —es va oferir.
—Ja saps que no em quedaré adormida prompte. —Vaig donar uns colpets en el matalàs al
meu costat.
*Tawny es va afanyar a creuar la curta distància, va alçar la cantonada de la manta i es va ficar
en el llit amb mi. Es va posar de costat, d'enfront de mi.
—No deixe de pensar en tot el succeït i ni tan sols era ací. No puc ni imaginar el que està
passant per la teua ment. —Va fer una pausa—. De fet, supose que és una cosa que inclou una
venjança sagnant.
Vaig somriure malgrat tot .
—No t'equivoques del tot.
—Que sàpies que estic escandalitzada —va reposar, però el seu somriure es va esborrar quasi a
l'instant—. No deixe de pensar en l'irreal que sembla tot això. Primer això de *Malessa i ara
*Rylan. Ho vaig veure just després del sopar. Estava tan tranquil. I ahir al matí em vaig creuar
amb *Malessa. Anava somrient, amb un ram de flors a la mà. És com que… no puc processar
que s'han anat. Ací un moment i desapareguts al següent, sense previ avís.
*Tawny era una de les poques que no havien patit cap mort pròxima. Els seus pares i el seu
germà i germana majors estaven vius. A part de *Hannes, ningú a qui coneguera bé o vera sovint
havia mort.
En qualsevol cas, encara que jo estava ben familiaritzada amb ella, la mort era sempre
impactant i, com *Hawke també havia dit, no menys dura o despietada. Vaig engolir saliva.
—No sé com va ser per a *Malessa. —Bé, sabia que va haver de ser aterridor, però dir-ho
en veu alta no ajudaria—. Però per a *Rylan va ser ràpid. Vint o trenta segons —vaig precisar—.
I llavors s'havia anat. No va haver-hi molt de dolor, i el que va patir va acabar prompte.
*Tawny va respirar profund, va tancar els ulls.
—M'agradava. No era tan seriós com *Vikter ni tan distant com *Hannes i els altres. Podia
parlar amb ell.
—Ho sé —vaig murmurar, a través de la cremor de la meua gola. *Tawny es va quedar
en silenci uns

moments.
—El Senyor *Oscuro —va dir a la fi . Va obrir els ulls—. Semblava més un…
—Un mite?
Va assentir.
—No és que no creguera que fora real. És sol que parlen d'ell com si fora l'home del sac. —Es
va arraulir més al fons i va tirar de la manta fins a la seua barbeta—. Què passa si el tipus del
jardí era el Senyor *Oscuro i vas aconseguir ferir-lo?
—Això seria… bastant sorprenent, i em vanaria d'això davant teu i davant *Vikter fins a la fi
dels temps. Però com ja he dit, no crec que ho fora.
—Gràcies a els déus que vas saber què fer. —Va estirar el braç per damunt de el
llit, va trobar la meua mà i li va donar una estreta—. Si no…
—Ho sé. —En moments com aquest, era difícil recordar que el deure era el que ens unia,
la qual cosa creava el nostre vincle. Li vaig retornar l'estreta..
—Jo només m'alegre que no estigueres amb mi.
—M'agradaria dir que desitjaria haver sigut ací perquè no hagueres hagut de enfrontar-te a
tot això tu sola, però en realitat, m'alegre de no haver estat —va reconéixer—. No hauria
sigut més que una distracció histèrica.
—No és veritat. T'he ensenyat a usar una daga…
—Que t'ensenyen el bàsic sobre com utilitzar una arma és molt diferent d'usar-la contra una
persona viva, que respira. —Va retirar la mà—. Estic segura que m'haguera quedat ací plantada
sense deixar de xisclar. No m'avergonyeix reconéixer-ho i segur que els meus crits hagueren
cridat abans l'atenció dels guàrdies.
—T'hauries defensat. —Estava convençuda d'això—. He vist l'agressiva que et poses quan
només queda una cassoleta.
La pell d'al voltant de els seus ulls es va arrugar en riure's .
—Però això és per una cassoleta dolça. Espentaria a la duquessa d'un balcó per a fer-me amb
l'última..
Vaig soltar una breu riallada. Un ràpid somriure va apuntar al rostre de *Tawny, però va
desaparéixer prompte, mentre joguinejava amb un fil solt de la manta.
—Creus que el rei i la reina et faran tornar a la capital?
—No ho sé —vaig dir, els músculs dels muscles tibants de sobte.
No era veritat.
Si creien que ja no estava fora de perill en *Masadonia, no dubtarien a ordenar que tornara a la
capital, quasi un any abans de la meua Ascensió.
No obstant això , aqueix no era el motiu que el fred del meu pit es colara fins i tot en
l'últim racó del meu ser. La duquessa havia demostrat abans que garantir que res obstaculitzava
l'Ascensió era la major preocupació. Només hi havia una manera de garantir això.

Tal vegada la reina demanava als déus que avançaren l'Ascensió..
Poc després del començar el dia, quan el sol brillava amb més intensitat del que recordava per a
un matí tan pròxim a l'hivern, *Vikter i jo ens trobàvem al peu de els Pujols Eterns,
sota els temples de *Rhahar, el déu etern, i *Ione, la deessa del renaixement. Els temples
s'alçaven imponents per damunt de nosaltres, cadascun construït amb la més negra pedra del
Llunyà Est i tots dos tan grans com el castell de *Teerman. Sumien mitja vall en ombres, però no
la zona on estàvem nosaltres. Era com si els déus ens estigueren il·luminant.
Esperem en silenci mentre alçaven el cos de *Rylan *Keal, embolicat en un sudari, i el
depositaven sobre la pira.
*Vikter s'havia mostrat resignat quan em vaig reunir amb ell, no preparada per a entrenar sinó
vestida de blanc i amb vel. Sabia que no m'anava a convéncer que no fera això, així que no va dir
res mentre caminàvem cap al lloc on se celebraven els funerals de tots els habitants de
*Masadonia. A pesar que la meua presència havia atret moltes mirades de sorpresa, ningú havia
preguntat per què era allí. I encara que algú haguera dit una mica de camí a la pira, la meua
decisió era inamovible. Ser ací era una cosa que li devia a *Rylan.
Envoltats de membres de la guàrdia real i de guàrdies de l'Adarb, ens quedem prop de la part
de darrere de la xicoteta multitud. No volia acostar-me més per respecte als guàrdies. *Rylan era
el meu guàrdia personal, era un amic, però era germà dels altres guàrdies i la seua mort els
afectava de manera diferent.
A mesura que el Summe Sacerdot de túnica blanca parlava sobre la força i valentia de *Rylan,
de la glòria que trobaria en companyia dels déus, de la vida eterna que li esperava, el dolor gèlid
del meu pit va anar augmentant.
*Rylan semblava tan xicotet en la pira… com si s'haguera encongit de grandària mentre el
sacerdot empolvorava oli i sal per tot el cos. Una aroma dolça va omplir l'aire..
El comandant de la guàrdia real, *Griffith *Jansen, es va avançar, la capa blanca que penjava
dels seus muscles onejava sota la brisa. A la mà, portava una única torxa. Es va girar cap a
nosaltres i va esperar. Vaig tardar un moment a adonar-me .
*Vikter.
A l'ésser el company de treball més pròxim a *Rylan, seria l'encarregat d'il·luminar la pira. Va
fer posat d'avançar-se, però es va detindre i em va mirar. Era clar que no volia separar-se del meu
costat, ni tan sols quan estava envoltada a dotzenes de guàrdies i era molt improbable que
succeïra res.
Oh, Déu, acabava d'adonar-me que la meua presència interferia amb el seu desig o necessitat
de

presentar els seus respectes. No creia, ni per un segon, que aqueixa fora la raó de les seues
reticències inicials a la meua idea d'acudir al funeral la nit anterior, però ni m'havia plantejat com
l'afectaria la meua decisió.
Em sentia com una mocosa egoista. Vaig començar a dir-li que estaria fora de perill mentre ell
presentava els seus respectes.
—Jo la protegisc —va dir una veu greu des de darrere de mi, una que no havia de
resultar-me familiar, però ho feia.
Vaig sentir un vertigen sobtat, com si estiguera dret davant un precipici, però al mateix temps
se'm va accelerar el cor. Ni tan sols havia de donar-me la volta per a saber qui era.
*Hawke *Flynn.
Oh, per tots els déus.
Després de tot l'ocorregut, quasi m'havia oblidat d'ell. Quasi era la paraula clau, perquè aqueix
matí m'havia despertat desitjant haver esperat que tornara a la Perla Roja.
Que els meus enemics pogueren segrestar-me i utilitzar-me d'alguna manera terrible, o que em
mataren abans de tindre la possibilitat d'experimentar totes les coses sobre les quals la gent
només murmurava, semblaven ara realitats més que aterridores.
Els acerats ulls blau grisenc de *Vikter es van lliscar per damunt del meu muscle. Es va
produir un llarg i tibant silenci, amb diversos guàrdies de testimoni.
—De bo de bo ?
—Amb la meua espasa i amb la meua vida —va reposar *Hawke. Va avançar per a col·locar-se
al meu costat.
El vertigen va tornar al meu estómac en resposta a la seua promesa, malgrat saber que això era
el que deien tots els guàrdies, era igual si eren de l'Adarb o si protegien els Ascendits.
—El comandant m'ha dit que eres un dels millors de l'Adarb. —La mandíbula de *Vikter es va
endurir mentre parlava en veu baixa perquè només *Hawke i jo poguérem sentir—. Em va dir
que feia molts anys que no veia un nivell de destresa com el teu amb un arc o una espasa.
—Se'm dona bé el que faig.
—I això és…? —ho va reptar *Vikter.
—Matar.
Aqueixa resposta senzilla i escarida eixida d'uns llavis que m'havien semblat tan suaus com
ferms va ser un xoc. Encara que la paraula no m'espantava. De fet, vaig tindre més aviat la
reacció contrària, i és probable que això haguera hagut d'inquietar-me. O, com a molt poc ,
preocupar-me.
—Ella és el futur d'aquest regne —li va advertir *Vikter i jo em vaig estremir amb una
estranya mescla de vergonya i afecte. Havia dit el que tothom , des de la duquessa fins a
la reina, haguera dit, però sabia que pronunciava aqueixes paraules per qui era jo, no pel que
representava—. Sé molt conscient de qui està al teu costat.
—Sé bé qui està al meu costat —va respondre *Hawke. Una rialleta histèrica va grimpar per la
meua gola.

De veritat que no tenia ni idea de qui estava al seu costat. Per la gràcia dels déus, vaig aconseguir
reprimir el riure—. Està fora de perill amb mi —va afegir *Hawke.
Ho estava.
I no ho estava.
*Vikter em va mirar i tot el que vaig poder fer va ser assentir. No podia parlar. Si ho feia, tal
vegada *Hawke reconeixeria la meua veu i llavors… mare meua, no podia ni començar a
imaginar el que succeiria.
Amb una última mirada d'advertiment en direcció a *Hawke, *Vikter va fer mitja volta i va
anar fins al guàrdia que sostenia la torxa. El meu cor no s'havia alentit ni una miqueta quan em
vaig decidir a tirar una ràpida ullada en direcció a *Hawke.
A l'instant, vaig desitjar no haver-lo fet.
A la brillant llum del sol *mañanero, amb els cabells negres blavosos retirat de la cara, les
seues faccions lluïen més dures, més severes, i d'alguna manera encara més belles. La línia dels
seus llavis era fina. No hi havia ni apunte del seu clotet. Portava el mateix uniforme negre que
vestia la nit de la Perla Roja, només que ara portava també l'armadura de cuir i ferro de l'Adarb,
un sabre al seu costat, amb la fulla de *heliotropo d'un profund color robí.
Per què s'havia oferit a protegir-me just ell? Hi havia guàrdies reals presents. Dotzenes que
hagueren hagut de fer-ho. Els meus ulls van recórrer als ací congregats i em vaig adonar que cap
mirava massa temps en la meua adreça. Em vaig preguntar si seria perquè era tan rar que em
veren o si temien un càstig per part del duc o dels déus per mirar-me si més no.
El seu deure indicava que donaren la seua vida per algú a qui no podien mirar durant massa
temps ni acostar-se sense permís sota pena d'incórrer en una greu falta de respecte. La inquietant
ironia de la situació pesava com una llosa sobre els meus muscles.
Però *Hawke era diferent.
No hi havia forma humana que poguera saber que havia sigut jo la de la Perla Roja. Mai
m'havia sentit parlar fins llavors i dubtava molt que la meua mandíbula i la meua boca foren tan
recognoscibles.
La duquessa havia dit que venia de la capital amb unes referències immillorables i que el més
probable era que es convertira en un dels guàrdies reals més joves. Si això era el que *Hawke
volia, presentar-se voluntari d'aquesta manera segur que l'ajudaria. Després de tot, ara hi havia
una vacant sobtada i inesperada en la guàrdia real.
No era això una cosa macabra que dir?
Un múscul es va tibar en la seua mandíbula, fascinant per un moment. Després vaig recordar
per què era ací, i no era per a menjar-me amb els ulls a *Hawke des de darrere del vel. Vaig
lliscar la meua mirada cap a *Vikter, que s'aproximava ja a la pira.
Vaig aspirar una mica d'aire i, quan va baixar la torxa, vaig tindre la temptació d'apartar la
mirada, de tancar els ulls. No ho vaig fer. Vaig observar mentre les flames llepaven la fusta i el
so del *crepitar

de la llenya omplia el silenci. Se'm van regirar els budells quan el foc es va avivar de sobte i
es va estendre per damunt del cos de *Rylan, al mateix temps que *Vikter clavava un genoll en
terra davant de la pira i acatxava el cap.
—Li fas un gran honor en ser ací —em va dir *Hawke en veu baixa. Les seues paraules em
van sobresaltar i vaig girar el cap cap a ell a tota velocitat. M'estava mirant, amb els ulls tan
brillants que semblava que els déus havien polit l'ambre ells mateixos per a col·locar-lo ací—.
Ens fas a tots un gran honor en ser ací.
Vaig obrir la boca per a dir-li que a *Rylan i a tots ells se'ls devia molt més que l'honor de
la meua presència, però vaig callar a temps . No podia arriscar-me.
Els ulls de *Hawke es van lliscar per la meua mandíbula, es van demorar una mica en la
comissura de la meua boca, on sabia que la pell estava inflamada.
—Et van fer mal. —No era una pregunta, sinó una afirmació, pronunciada en un to dur com el
granit—. Pots tindre la certesa que no tornarà a succeir mai.

Capítol 9
Tenia la pell xopada en suor quan em vaig acatxar i vaig girar en redó; la meua llarga i
gruixuda trena es va enroscar al meu voltant. Vaig llançar una puntada i el meu peu nu va
impactar contra el costat del barb de *Vikter. Enxampat amb la guàrdia baixa, es va trontollar
cap a un costat mentre jo saltava per a posar-me al seu costat. Va començar a contraatacar però
es va quedar paralitzat. Va baixar la vista cap a on jo subjectava la meua daga contra el seu coll.
Les comissures dels seus llavis es van corbar cap avall .
—Jo guanye —vaig dir, amb un somriure.
—No es tracta de guanyar, *Poppy.
—Ah, no? —Vaig baixar la daga i vaig fer un pas arrere.
—Es tracta de sobreviure.
—I això no és guanyar?
*Vikter em va llançar una mirada de gairell mentre s'assecava el front amb el braç.
—Supose que pots veure-ho d'aqueixa manera, però mai és un joc.
—Ja ho sé. —Vaig embeinar la daga pegada a la meua cuixa. Vestida amb unes malles
gruixudes i una túnica vella de *Vikter, vaig caminar pel sòl de pedra cap a una atrotinada taula
de fusta. Vaig recuperar el meu got d'aigua i vaig donar un bon xarrup. Si poguera vestir així tot
el dia, tots els dies, seria una xica feliç—. Encara que si fora un joc, haguera guanyat.
—Només m'has derrotat dues vegades, *Poppy.
—Sí, però en totes dues ocasions t'hauria tallat el coll. Tu m'has derrotat tres vegades, però no
haurien sigut més que ferides superficials.
—Ferides superficials? —Va soltar una riallada seca, cosa rara en ell—. Només tu podries
considerar el *destripamiento com una insignificant ferida superficial. Quina dolenta perdedora
eres.
—Creia que això no era un joc.
Va soltar un bufit. Em vaig encongir de muscles amb un somriure mentre em girava cap a ell.
Diminuts brins de pols dansaven a la llum del sol que entrava a dolls per les finestres obertes.
Feia molt que havien llevat els cristalls i l'habitació era o bé quasi gèlida i amb

corrents a l'hivern o d'una calor insuportable a l'estiu . Però ningú ens buscava mai ací, així
que les temperatures extremes eren més que manejables.
Era el matí de després del funeral de *Rylan, massa d'hora perquè la majoria de la gent del
castell estiguera en peu. Quasi tot el personal i els habitants de la fortalesa seguien l'horari dels
Ascendits, i tant els servents com el duc i la duquessa creien que encara estava ficada al llit.
Només *Tawny sabia on estava. Ni tan sols *Rylan ho havia sabut, ja que *Vikter sempre tenia
torn de demà amb mi.
—Què tal està el teu cap? —va preguntar *Vikter.
—Molt bé.
—Això és veritat? —va insistir, amb una cella rossa arquejada.
Un tènue *magullón entre blau i morat per damunt de la templa era tot el que em quedava de
l'atac. La pell d'al voltant de la meua boca ja no estava roja. I sí, tenia un tall superficial en el
queix al qual anava a parar tota la sal que ingeria, però a part d'això, estava bé. No ho admetria
mai, però que *Vikter el dia anterior em suggerira que me'l prenguera amb calma i descansara
era probable que tinguera molt a veure amb això.
Després del funeral de *Rylan, havia passat el dia a les meues habitacions, llegint un dels
llibres que m'havia portat *Tawny. Era la història de dos amants, desafortunats però així i tot
destinats l'u a l'altre. El títol entrava dins del munt de «Coses que *Penellaphe té prohibit llegir»,
que era pràcticament tot el que no suposara algun tipus de material educatiu o els ensenyaments
dels déus. Havia acabat la novel·la ahir a la nit i em preguntava si *Tawny podria aconseguir-me
una altra. Ho dubtava molt. La preparació per a l'imminent Ritu estava consumint gran part del
seu temps lliure. Sempre que *Tawny no podia portar-me un llibre per a llegir, simplement em
colava d'amagatotis en l'Ateneu i em servia jo mateixa. A més, amb aqueix intent de segrest i el
que li havia succeït a *Malessa, no volia que *Tawny estiguera rondant per ací.
La qual cosa significava que jo tampoc hauria de rondar per ací sense protecció, encara que
l'Ateneu no estava massa lluny. Només unes pomes més enllà del castell i fàcil d'arribar des de
l'Arbreda. Disfressada, ningú sabria que era la Donzella, però continuava semblant massa
arriscat i imprudent fer una cosa així tan prompte, després de l'atac..
—Ahir a la nit em feia mal una mica , però no des que m'he alçat. —Vaig fer una pausa
—. L'home donava punyades com una *damisela.
*Vikter va esbufegar divertit mentre s'acostava. Va lliscar l'espasa curta en la seua baina.
—Has dormit bé?
—Tinc aspecte de no haver dormit? —vaig preguntar, després de plantejar-me mentir-li.
*Vikter es va detindre davant de mi.
—Rares vegades dorms bé. Supose que el que et va ocórrer amb *Rylan haurà exacerbat el teu
ja de per si mateix escassa capacitat per a agafar el son .

—Oh, estàs preocupat per mi? —em vaig burlar—. Eres un *padrazo. —Va posar cara de
sofriment.
—Deixa d'esquivar les meues preguntes, *Poppy.
—Per què? Se'm dona genial.
—En realitat, no.
Vaig posar els ulls en blanc i vaig sospirar.
—Em va costar una estona adormir-me, però fa temps que no tinc malsons.
Els ulls de *Vikter van rebuscar en els meus, com si intentara determinar si estava mentint. De
fet, era probable que poguera fer-ho. No estava mentint… del tot. No havia tingut un malson des
que vaig ser a la Perla Roja i no estava molt segura de la raó.
Potser, quedar-me adormida pensant en el que havia succeït en la Perla Roja havia canviat
d'alguna manera el meu cervell i l'havia allunyat d'antics traumes. Si era així, no pensava mirar-li
les dents a aqueix cavall regalat.
—Qui creus que substituirà a *Rylan? —vaig preguntar, per a canviar de tema abans que
poguera seguir per aqueixa via d'interrogatori..
—No estic segur, però supose que ho decidiran prompte.
El meu cap es va anar immediatament cap a *Hawke, encara que era impossible que estiguera
entre els candidats, no quan hi havia molts altres guàrdies en l'Adarb que portaven ací moltíssim
més temps que ell. De totes maneres , la pregunta va semblar brollar dels meus llavis sense
voler.
—Creus que serà el que va vindre de la capital fa poc? El guàrdia que es va col·locar al meu
costat en el funeral?
El que m'havia assegurat que no tornarien a fer-me mal .
—Et refereixes a *Hawke? —va preguntar *Vikter, al mateix temps que guardava la seua altra
espasa.
—Oh, es diu així?
*Vikter va alçar la vista cap a mi.
—Esmentes fatal.
—Per què? —Vaig arrufar les celles —. Sobre què se suposa que estic mentint?
—No sabies el seu nom?
Vaig resar perquè les meues galtes enrojolades no em delataren i vaig encreuar els braços
davant del pit.
—Per què hauria de saber-ho?
—Totes les dones d'aquesta ciutat coneixen el seu nom.
—I això què té a veure amb mi?
Els seus llavis van vibrar com si estiguera reprimint un somriure.
—És un jove molt bonic, o això m'han dit, i no hi ha res dolent en què et fixes en ell. — Va
apartar la mirada—. Sempre que això siga tot el que faces.
Llavors sí que em vaig enrojolar, perquè havia fet molt més que només fixar-me en *Hawke.
—Exactament quan hauria hagut ocasió de fer alguna cosa més a fixar-me en ell, cosa que, et
recorde, està estrictament prohibida?

*Vikter va riure de nou i vaig arrufar les celles encara més.
—Quan has deixat de fer alguna cosa perquè estiguera prohibit?
—Això és diferent —vaig protestar, sense deixar de preguntar-me si els déus em castigarien
per mentir amb tanta descaradura—. I quan tindria l'oportunitat si més no de fer una cosa així?
—De fet , m'alegre que serveis el tema. Els teus *aventuritas hauran de acabar.
Se'm va fer un nus en l'estómac..
—No tinc ni idea de què et refereixes. —*Vikter va ignorar la meua resposta.
—No he dit res en el passat sobre els teus *escapaditas amb *Tawny, però després del succeït
al jardí, han de acabar. —Vaig tancar la boca de colp —. Creies que no ho sabia?
—El seu somriure va ser lent i envanit—. T'observe tot i que creus que no ho faig.
—Vaja, això és… rar. —Ni tan sols volia saber si estava al corrent de la meua excursió a la
Perla Roja.
—Rar o no, només recorda el que t'he dit la següent vegada que penses a eixir d'amagatotis
enmig de la nit. —Abans que poguera contestar, *Vikter va continuar parlant—. I quant a
*Hawke, diria que, per la seua edat, el seu nomenament com el teu guàrdia personal és
improbable.
—Però? —El meu cor va començar a bategar amb força i a penes vaig ser conscient que
*Vikter retirava el got de les meues mans.
—Però té un talent excepcional, més que molts dels guàrdies reals actuals. Ahir no estava
alimentant el seu ego quan vaig dir això. Va vindre ací, amb molt bones referències de la capital i
sembla haver estret llaços amb el comandant *Jansen. —Es va acabar el meu got d'aigua—. No
em sorprendria massa si al final ho ascendiren abans que a uns altres.
El meu cor havia començat a estavellar-se contra les meues costelles.
—Però… per a convertir-se en el meu guàrdia personal? Segur que algú que estiga més
familiaritzat amb la ciutat seria millor opció.
—De fet , el millor seria algú nou i amb menys probabilitats de ser autocomplaent
—em va corregir—. Ell veuria les coses de manera diferent a com ho fem molts de nosaltres que
portem anys per ací. Veuria punts febles i amenaces que nosaltres podríem passar per alt a causa
de la monotonia. I ahir va demostrar que no té problema a fer un pas al capdavant quan tots els
altres es van quedar al marge.
Tot això tenia sentit, però… no podia convertir-se en el meu guàrdia real personal. Si ho feia,
hauria de parlar amb ell en algun moment i, si feia això, segur que acabaria per reconéixer-me.
I llavors què?
Si tenia bona relació amb el comandant i estava decidit a ascendir prompte, segur que em
delataria. Després de tot, els guàrdies de més alt rang, els que tenien una oportunitat de viure fins
a gaudir d'una jubilació ben remunerada, eren els guàrdies reals que protegien el duc i la
duquessa de *Masadonia.

Durant el dia, quan el sol estava alt, el Gran Saló, on tenien lloc els Consells setmanals i les
grans celebracions, era una de les habitacions més boniques de tot el castell.
Una filera de finestres més altes que la majoria de les cases de la ciutat i espaiades cada sis
metres permetien que el brillant i càlid sol banyara els sòls i les parets de polida pedra calcària
blanca. Les finestres oferien vistes als jardins a l'esquerra i als temples sobre els Pujols Eterns.
Uns gruixuts tapissos blancs penjaven entre les finestres, tan llargs com elles, l'escut real
daurat brodat en el centre de cada estendard. Una sèrie de columnes d'un blanc cremós,
decorades amb brins daurats i platejats, recorrien la llarga i ampla sala. Flores de gesmiler
blanques i estatges grimpaven des d'urnes platejades, perfumant l'aire amb la seua aroma dolça,
com a terra mullada.
El sostre pintat a mà era la vertadera obra mestra del Gran Saló. Tots els déus ens observaven
des de l'alt. *Ione i *Rhahar. L'exuberant i pèl-roja *Aios, deessa de l'amor, la fertilitat i la
bellesa. *Saion, amb la seua pell fosca, déu del cel i la terra (era terra, vent i aigua). Al seu costat
estaven *Theon, el déu de la concòrdia i la guerra, i la seua bessona *Lailah, la deessa de la pau i
la venjança. La bruna deessa de la caça, *Bele, armada amb el seu arc. Estava *Perus amb els
seus cabells blancs, el pàl·lid déu del Ritu i la prosperitat. Al seu costat, *Rhain, el déu de l'home
comú i els finals. I després estava la meua homònima, *Penellaphe, la deessa de la saviesa, la
lleialtat i el deure, cosa que trobava molt irònica. Tots els seus rostres estaven representats amb
un realisme vívid i impactant; tots menys el de *Nyktos, el rei de tots els déus, que havia
pronunciat la primera Benedicció. El seu rostre i la seua figura no eren més que brillant llum de
lluna platejada.
No obstant això, ara que estava dret en l'estrada elevada, amb la duquessa asseguda a la meua
dreta, no hi havia raigs de sol que entraren per les finestres, només la fosca nit. Diversos
candelers de paret i llums d'oli, col·locats per a proporcionar la major llum possible, projectaven
una resplendor daurada per tot el Saló.
Els déus no passejaven al sol.
Així que els Ascendits tampoc ho feien.
Com s'hauria adaptat Ian a això? Quan els dies eren assolellats, era fàcil trobar-ho a l'aire
lliure , escrivint en un dels seus diaris, anotant totes les històries que la seua ment imaginava.
Escriuria ara a la llum de la lluna? M'assabentaria més prompte que tard si em portaven
de tornada a la capital.
Vaig sentir un arravatament d'ansietat, però vaig apartar aqueix pensament a un costat abans
que la inquietud

poguera estendre's. Vaig passejar la vista per la munió que omplia el Gran Saló, fingint que no
buscava una cara en particular i fracassant estrepitosament.
Sabia que *Hawke era ací. Sempre ho estava, però encara no ho havia vist.
Plena d'energia nerviosa, vaig creuar i *descrucé les mans mentre algú, un banquer, continuava
lloant als *Teerman.
—Estàs bé? —*Vikter va acatxar el cap i va mantindre la veu prou baixa com perquè només jo
ho sentira. Em vaig tornar cap a l'esquerra de manera quasi imperceptible i vaig assentir.
—Per què ho preguntes?
—Perquè portes retorçant-te com si tingueres aranyes dins del vestit des del principi d'això —
va respondre.
Aranyes en el vestit?
Si tinguera aranyes en el vestit, no em retorçaria; xisclaria i m'arrancaria tota la roba, sense
importar qui poguera veure'm.
No estava segura de què era el que em produïa semblants nervis. Bé, si tenia en compte tot el
que havia passat els últims dies, hi havia una miríada de coses, però em donava la sensació que
… era més que això.
Havia començat després de separar-me de *Vikter, un breu mal de cap que vaig atribuir a la
punyada i potser a haver-me excedit durant l'entrenament; encara que mai el reconeixeria.
Havent dinat s'havia difuminat, només per a ser substituït per un al·luvió d'energia nerviosa. Em
recordava a aquest efecte de la mescla de grans de café que Ian havia enviat des de la capital.
*Tawny i jo havíem begut només mitja tassa i cap de les dues vam poder estar-nos quietes durant
tot el dia.
Vaig fer un esforç més conscient per mantindre la calma i vaig lliscar la vista cap a l'esquerra,
cap als jardins en els quals tanta pau havia trobat en el passat. Em feia mal el pit. No havia
anat als jardins ahir a la nit ni en cap moment del dia de hui. No m'havien prohibit anar, però
sabia que, si eixia, estaria envoltada per guàrdies.
No podia ni imaginar el que passaria en l'imminent Ritu.
En qualsevol cas, no creia que anara a poder tornar als jardins mai més, sense importar el molt
que m'agradara el recinte i les roses que allí hi havia. Fins i tot ara, només mirar el fosc contorn
del jardí a través de les finestres em va portar una imatge dels ulls vidriosos de *Rylan.
Vaig aspirar una xicoteta glopada d'aire i vaig apartar la vista del jardí per a mirar a la
capçalera del Saló. Els membres de la Cort, aquells que havien Ascendit, eren els més pròxims,
col·locats a banda i banda de l'estrada. Darrere d'ells estaven els lords i dames en espera, entre
els quals es trobaven diversos guàrdies reals, els muscles coberts per capes blanques amb l'escut
real. Comerciants i homes de negocis, vilatans i peons… Tots ells abarrotaven la sala. Havien
acudit a sol·licitar a la Cort una cosa o una altra, a presentar les seues queixes o a guanyar-se el
favor de La seua Excel·lència el duc o la duquessa.

Molts dels presents ens miraven bocabadats de la sorpresa. Per a alguns, aquesta era la primera
vegada que veien a la duquessa de *Teerman, una bellesa de cabells castanys, o a l'elegant i
aposte duc, el pèl del qual era tan ros que semblava quasi blanc. Per a molts, aquesta era la
primera vegada que estaven tan prop de un Ascendit.
Tenien aspecte d'estar en presència dels mateixos déus i, en certa manera, vaig suposar que així
era. Els Ascendits eren descendents dels déus, per sang, encara que no fora per naixement.
I després estava… jo.
Quasi cap dels plebeus presents en el Gran Saló havia vist mai a la Donzella. Només per això,
era la destinatària d'un munt de mirades ràpides i curioses. Vaig suposar que la notícia de la mort
de *Malessa i el meu intent de segrest també hauria corregut com la pólvora i estava segura que
contribuïa a la curiositat i al brunzit d'energia ansiosa que semblava impregnar tot el Saló.
Excepte en el cas de *Tawny, que semblava mig adormida mentre era ací dempeus . Em vaig
mossegar el queix per dins quan la vaig veure dissimular un badall. Ja portàvem quasi dues hores
i em vaig preguntar si als *Teerman els faria mal el cul tant com començaven a fer-me mal a mi
els peus.
Probablement, no.
Els dos semblaven molt còmodes. La duquessa anava enfundada en seda groga i fins i tot jo
podia reconéixer que el duc estava molt atractiu amb els seus pantalons i el seu frac.
Sempre em recordava a la pàl·lida serp amb la qual m'havia topat una vegada a la platja de
xiqueta. Preciosa de mirar, però la seua mossegada era perillosa i sovint letal.
Vaig reprimir un sospir quan el banquer va començar a parlar del gran lideratge dels ducs.
Vaig començar a mirar cap als
temples… I ho vaig veure.
*Hawke.
Un estrany voletege *cosquilloso es va instal·lar en el meu pit en veure'l. Estava entre dues
columnes, els braços plegats davant de l'ample pit. Igual que anit, no hi havia cap mitjà somriure
burleta en el seu rostre i les seues faccions bé hagueren pogut considerar-se severes de no ser
pels rebels flocs de cabells negres atzabeja que queien pel seu front i suavitzaven la seua
expressió.
Una *hormigueante sensació d'exposició va baixar per la meua columna i es va estendre com a
diminuts *bultitos per tota la meua pell. *Hawke tenia els ulls alçats cap a l'estrada, cap a
on jo estava, i fins i tot des de l'altre costat de la sala i des de darrere del vel, hauria pogut jurar
que les nostres mirades es van creuar. L'aire va eixir de colp dels meus pulmons i el saló sencer
va semblar difuminar-se i quedar-se en silenci mentre ens miràvem.
El meu cor va bastonejar amb força contra el meu pit mentre les meues mans s'obrien i
tancaven per voluntat pròpia. M'estava mirant a mi, encara que el mateix feien molts altres. Fins i
tot els Ascendits es quedaven esbalaïts mirant-me moltes vegades.

Era una curiositat, una atracció de fira exhibida una vegada a la setmana com a recordatori
que els déus podien intervindre de manera activa en naixements i en vides.
Així i tot , notava les cames rares i el pols alterat, com si haguera passat l'última hora
practicant diferents tècniques de combat amb *Vikter.
*Magnus, un dels secretaris del duc, va cridar la meua atenció en nomenar els següents a
parlar.
—El senyor i la senyora *Tulis han sol·licitat dir unes paraules, Les seues Excel·lències.
Vestits amb roba simple però neta, una parella rossa va eixir de darrere d'un grup de persones
que esperava cap al final de la sala. El marit havia passat el braç al voltant dels muscles de la
seua esposa, més baixeta, i la mantenia prop del seu costat. Amb el pèl retirat d'un rostre
*palidísimo, la dona no portava joies però subjectava un xicotet fardell ben embolicat entre els
braços. El fardell es va remoure quan es van acostar a l'estrada, i uns diminuts braços i cames van
estirar la pàl·lida manta blava. El matrimoni tenia els ulls clavats en el sòl, els caps cots. No van
alçar la vista, no fins que la duquessa els va donar permís per a fer-ho.
—Podeu parlar —els va indicar, la seua veu *cautivadoramente femenina i carregada d'una
dolçor sense fi. Sonava com algú que mai haguera alçat la veu o la mà per enuig. I així era. Per
enèsima vegada, em vaig preguntar exactament què tenien ella i el duc en comú. No podia
recordar l'última vegada que els havia vistos tocar-se; encara que tampoc és que això fora
necessari perquè els Ascendits es casaren..
A diferència d'altres persones, saltava a la vista que el Sr. i la Sra. *Tulis compartien profunds
sentiments l'u per l'altre. Es notava en la forma en què el Sr. *Tulis subjectava a la seua dona a
prop, la forma en què ella va alçar la mirada, primer cap a ell i després cap a la duquessa.
—Gràcies. —Els ulls nerviosos de la dona van saltar cap al duc—. Excel·lència. El
duc de *Teerman va fer un subtil gest amb el cap en aquiescència.
—És un plaer —va dir—. Què podem fer per vosaltres i la vostra família?
—Som ací per a presentar al nostre fill —va explicar la dona, girant-se de manera que el
fardell mirara cap a l'estrada. La *carita del bebé estava arrugada i roja, va parpellejar amb els
seus grans ulls.
La duquessa es va inclinar cap avant , les mans encara creuades en la falda.
—És una monada. Com es diu?
—*Tobias —va contestar el pare—. S'assembla a la meua dona; és adorable, si se'm permet
dir-ho, Excel·lència.
Els meus llavis es van corbar en un somriure.
—Ho és —va confirmar la duquessa, assentint—. Espere sincerament que tot us vaja bé a
vosaltres i al bebé.
—Sí, així és. Jo estic molt bé i el bebé està sa i ha sigut una vertadera alegria. Una benedicció.
—La Sra. *Tulis es va redreçar, amb el bebé bé subjecte contra el pit—. Li volem

molt.
—És el vostre primer fill? —va preguntar el duc.
L'anou del Sr. *Tulis es va moure a dalt i a baix quan va engolir saliva.
—No, Excel·lència, no ho és. És el nostre tercer
fill. La duquessa va donar una palmada.
—Llavors, *Tobias és una vertadera benedicció, una que rebrà l'honor de servir als déus.
—Per això som ací, Excel·lència. —L'home va deixar caure el braç dels muscles de la seua
dona—. El nostre primer fill… nostre volgut Jamie… ell… va morir fa només tres mesos. —El
Sr. *Tulis es va aclarir la gola—. Una malaltia de la sang, segons ens van dir els remeiers. Va ser
tot molt ràpid. Un dia estava bé, rondant pertot arreu i ficant-se en tota mena d'embolics. I
després, al matí següent, no es va despertar. Va aguantar uns dies més, però després ens va
deixar.
—Sent moltíssim sentir això. —El dolor va inundar la veu de la duquessa, que es va tirar
cap endarrere en el seu seient—. I què passa amb el segon fill?
—Ho vam perdre a causa de la mateixa malaltia que es va emportar a Jamie. —La mare va
començar a tremolar—. Amb un any recentment complit.
Havien perdut a dos fills? Em feia mal el cor sol de pensar-lo. Fins i tot amb les pèrdues que jo
havia experimentat en la meua vida, no podia ni començar a imaginar el tipus d'aflicció que
havia de sentir un pare quan perdia a un fill; no diguem ja a dos. Si estirara el meu do cap a
ells, segur que voldria fer alguna cosa sobre aquest tema , però no podia. Ací no. Així que ho
vaig reprimir.
—És una vertadera tragèdia. Espere que trobeu consol en la certesa que vostre volgut Jamie
està amb els déus, juntament amb el vostre segon fill.
—Sí, això ens consola. És el que ens ha permés superar la seua pèrdua. —La Sra. *Tulis va
bressolar al bebé—. Hem vingut hui amb l'esperança de… a demanar… —Va deixar la frase a
mitjà acabar, semblava incapaç de fer-ho. El seu marit li va prendre el relleu.
—Hem vingut ací hui a demanar que el nostre fill no estiga obligat a participar en el Ritu quan
li arribe l'edat..
Una exclamació ofegada es va estendre per la sala, procedent de tots els racons al mateix
temps . Els muscles del Sr. *Tulis es van posar tibants, però va fer l'impossible per continuar.
—Sé que és molt demanar de les seues excel·lències i dels déus. És el nostre tercer fill, però
hem perdut als dos primers i els remeiers li han dit a la meua dona que no hauria de tindre
més, per molt que ho desitge. És l'únic fill que ens queda. I serà el nostre últim fill.
—Però continua sent el tercer —va respondre el duc i vaig notar un immens buit en el pit—.
Que el vostre primer fill haja tirat avant o no és una cosa que no canvia que el vostre segon fill, i
ara el tercer, estiguen destinats a servir als déus.
—Però no tenim més fills, Excel·lència. —El llavi inferior de la Sra. *Tulis tremolava

mentre el seu pit pujava i baixava de manera espasmòdica—. Si tornara a quedar-me
embarassada, podria morir. Nosaltres…
—Ho entenc. —El to de veu del duc no havia canviat—. I vosaltres heu d'entendre que, encara
que els déus ens han concedit gran poder i autoritat, el tema del Ritu no és una cosa que puguem
canviar.
—Però poden parlar amb els déus. —El Sr. *Tulis va fer posat d'acostar-se, però es va parar en
sec quan diversos guàrdies reals van fer un pas avant.
Un murmuri greu va brollar entre els assistents. Vaig mirar cap a on estava *Hawke.
Observava el desenvolupament del que jo ja considerava la tercera tragèdia dels *Tulis amb la
mandíbula tan dura com la pedra calcària que ens envoltava. Tindria un segon o tercer germà o
germana que haguera sigut entregat al Ritu? Un que podria entrar al servei de la Cort i rebre la
Benedicció dels déus, i un altre al qual no tornaria a veure mai?
—Poden parlar amb els déus en el nostre nom, no és així? —va preguntar el Sr. *Tulis, la veu
tan rasposa com l'arena—. Som bones persones.
—Per favor. —Van començar a rodar llàgrimes per les galtes de la mare i els meus dits estaven
ansiosos per tocar-la, per alleujar el seu dolor, encara que fora només un *ratito—. Els preguem
que almenys ho intenten. Sabem que els déus són misericordiosos. Hem resat a *Aios i *Nyktos
cada matí i cada nit perquè ens concediren aquest regal. Tot el que demanem és…
—El que demaneu no pot ser concedit. *Tobias és el vostre tercer fill i aquest és l'ordre natural
de les coses —va sentenciar la duquessa. Un sanglot esquinçador va eixir de la gola de la dona
—. Sé que és dur i que ara us fa mal, però el vostre fill és un regal als déus, no un regal d'ells a
vosaltres. Per això mai els demanaríem una cosa així.
Per què no? Quin mal podia haver-hi a preguntar? Segur que hi havia suficients fills al servei
dels déus com perquè un sol xiquet no alterara l'ordre natural de les coses.
A més, sí que s'havien fet algunes excepcions en el passat. El meu germà era prova d'això..
Molts dels presents semblaven paralitzats per l'estupefacció, com si no pogueren creure
l'audàcia del que aqueix matrimoni estava demanant. No obstant això, hi havia uns altres els
rostres del qual estaven xopats en llàgrimes de compassió i *contorsionados per la ira. Tenien els
ulls clavats en l'estrada, en el duc i la duquessa de *Teerman. I en mi.
—Per favor. Li ho suplique. Li ho suplique. —El pare es va deixar caure de genolls, les mans
creuades com per a resar.
Vaig ofegar una exclamació i se'm va comprimir el pit. No estava segura de com havia succeït
ni per què, però havia perdut el control del meu do i els meus sentits es van obrir. Vaig aspirar
una brusca glopada d'aire quan el dolor em va inundar en ones gèlides. La seua potència em va
sacsejar els genolls i a penes podia respirar.
Un segon després, vaig sentir la mà de *Vikter sobre la meua esquena i vaig saber que estava
preparat

per a retindre'm si decidia anar cap a ells. Em va costar un esforç sobrehumà quedar-me ací
parada i no fer res.
Vaig apartar els ulls del Sr. *Tulis i em vaig obligar a respirar profund i amb regularitat. Els
meus ulls, molt oberts, van passejar per la multitud mentre imaginava un mur en la meua
ment, un tan gran com l'Adarb, tan alt i gruix que no podia travessar-ho el dolor de ningú. Això
sempre havia funcionat en el passat i va funcionar ara. Les arpes de dolor van afluixar la seua
pressió, però…
La meua mirada va quedar embossada en un home ros. Estava diverses files més arrere, la
barbeta baixa i gran part del seu rostre ocult entre les ombres de la cortina de pèl que queia cap
avant. Vaig sentir… alguna cosa que cremava a través del mur que havia alçat, però no semblava
aflicció. Ho vaig notar calent, com a dolor físic, però era… Vaig notar un sabor amarg en la part
de darrere de la gola, com si haguera engolit àcid. L'home havia de patir algun dolor, però…
Desconcertada, vaig tancar els ulls i vaig reconstruir el mur fins que l'única cosa que
sentia eren els forts batecs del meu cor. Després d'uns segons, vaig ser capaç d'aspirar una
glopada d'aire una mica més profunda, més forta i, per fi, aqueixa estranya sensació va
desaparéixer. Vaig obrir els ulls mentre el pare suplicava.
—Per favor . Estimem al nostre fill —va pregar—. Volem criar-ho perquè siga un bon home,
per a…
—Serà criat en els temples de *Rhahar i *Ione, on cuidaran d'ell mentre estiga al servei dels
déus com s'ha fet sempre des de la primera Benedicció. —La veu del duc no deixava lloc a
discussió i els sanglots de la dona es van intensificar—. A través de nosaltres, els déus us
protegeixen a tots i cadascun de vosaltres dels horrors que hi ha a l'altre costat de
l'Adarb. Del que ve en la boirina. I tot el que hem de fer a canvi és proporcionar-los servei. Esteu
disposats a enfadar als déus per a quedar-vos a un xiquet a casa, fins que cresca i es faça major o
potser emmalalteix i muira?
El Sr. *Tulis va negar amb el cap, el seu rostre va perdre tot el color.
—No, Excel·lència, no voldríem arriscar-nos a això, però és el nostre fill…
—Però això és el que demaneu —ho va interrompre el duc—. Un mes després del seu
naixement, l'entregareu als Summes Sacerdots i us sentireu honrats de fer-ho.
Incapaç de continuar mirant aqueixos rostres xopats en llàgrimes, vaig tancar els ulls de nou i
vaig desitjar poder ofegar d'alguna manera els sons de la seua desolació. No obstant això, encara
que poguera, no els oblidaria. I en veritat, necessitava sentir el seu dolor. Necessitava ser
testimoni d'això i recordar-ho. Servir als déus en els temples era un honor, però això continuava
sent una pèrdua.
—Deixeu de plorar —va implorar la duquessa—. Sabeu que això és el correcte i el que els
déus han sol·licitat.
No obstant això, no semblava el correcte. Quin mal podia haver-hi a demanar que un sol xiquet
es quedara a casa amb els seus pares? Per a créixer, viure i convertir-se en un membre útil de la
societat. Ni el duc ni la duquessa donarien el braç a torçar per a concedir un favor tan senzill.

Com podria qualsevol mortal no sentir-se commogut per les súpliques de la mare, el seu plor,
i la impotència desolada del seu marit?
Però ja coneixia la resposta a això.
Els Ascendits ja no eren mortals.

Capítol 10
Vaig reprimir un badall mentre *Tawny ajudava a fixar el meu vel en el seu lloc. Tenia la
sensació de no haver tingut ni un moment de descans.
Anit, el meu cervell es negava a apagar-se. No podia deixar de pensar en *Malessa i *Rylan,
l'amenaça del Senyor *Oscuro i el que havia ocorregut amb la família *Tulis. La desoladora
impotència que havia inundat el rostre de la mare mentre el seu marit la conduïa fora de la sala
m'havia turmentat, igual que la imatge de la gent, que es va apartar d'ells al seu pas. Va ser com
si la petició dels *Tulis els haguera deixats amb una malaltia contagiosa. Mentre marxaven,
bressolant al seu bebé, la seua angoixa s'havia projectat fins a convertir-se en una entitat tangible
i duradora.
Però aqueixa no era l'única part de l'assumpte que rondava per la meua ment.
L'expressió que havia vetlat el rostre de *Hawke mentre contemplava a la destrossada parella
també se m'apareixia una vegada i una altra. La ira havia endurit la seua mandíbula i atapeït els
seus llavis en una línia fina i inamovible. I ell no era l'únic dels presents que havia mostrat el que
podia molt bé interpretar-se com a ressentiment. Vaig pensar en l'home ros que havia vist i el
que havia sentit procedent d'ell. Havia de ser alguna forma de dolor, perquè aqueixa era l'única
cosa que podia sentir d'altres persones. Només que m'havia recordat a la ira que s'havia instal·lat
en les faccions de *Hawke i d'uns altres.
Homes i dones de diferents classes que no havien mirat als *Tulis amb desgrat, sinó que
havien mantingut els ulls clavats en l'estrada, incapaces de dissimular el seu disgust i amargor.
Algun d'ells hauria entregat a tercers fills i filles als sacerdots? O haurien de veure
prompte com els seus segons fills i filles eren entregats a la Cort després del seu Ritu?
Havien notat el duc i la duquessa aqueixes mirades? Dubtava que ho hagueren fet, però estava
segura que els guàrdies reals sí les havien percebudes.
Com havia dit *Vikter, estàvem en una època d'agitació i s'estava estenent. No podia creure
que tot es deguera als Descendents. Part de la culpa podia atribuir-se a l'ordre natural de les
coses. Al Ritu, que començava a semblar antinatural quan circumstàncies

atenuants com la desgràcia dels *Tulis eren ignorades.
Podia canviar-se la manera de fer les coses? Aqueix era un altre tema que m'havia mantingut
desperta. Segur que els déus tenien suficients fills i filles per a servir-los. Tenien al regne sencer,
i potser podia començar a estudiar-se cas a cas el tema dels quals servirien als déus des del
moment del seu Ritu. Molts pares se sentien honrats que els seus fills ho feren i, per a alguns,
una vida sencera de servitud als déus era una vida molt millor de la que tindrien si es quedaren a
casa. Podria jo canviar l'ordre de les coses quan tornara a la capital abans d'Ascendir? Tenia si
més no aqueix tipus de poder? Per descomptat que tenia més que els lords i dames en espera; era
la Donzella. Podria parlar amb la reina en nom dels *Tulis i, si al final tornava d'entre els déus
com una Ascendida, podria continuar advocant pel canvi.
Almenys podia intentar-ho, que era més del que estaven disposats a fer el duc i la duquessa.
Això és el que havia decidit abans de per fi adormir-me, només per a despertar-me poques hores
després per a la meua habitual cita amb *Vikter.
—Sones com si necessitares una migdiada —va comentar *Tawny mentre assegurava l'última
*cadenita del vel.
—Tant de bo poguera fer just això. —Vaig sospirar.
—No puc entendre que no pugues dormir durant el dia. —Es va posar al meu costat per a
reficar les vores del vel de manera que la part de darrere caiguera pel centre de la meua esquena
—. Dona'm qualsevol cadira còmoda i…
—Et quedaràs inconscient en qüestió de minuts. Em dones una enveja tremenda. —Vaig lliscar
els peus dins d'unes ballarines blanques amb les soles massa fines—. Una vegada que sale el sol,
ja no puc dormir.
—Això és perquè no suportes estar ociosa —va respondre—. I dormir requereix cert grau
d'ociositat, que és una cosa que a mi se'm dona fenomenal.
Vaig soltar una riallada.
—A tots ha de donar-se'ns bé alguna cosa.
Em va llançar una mirada de fingida indignació just abans que trucaren a la porta. A
l'instant, va sonar la veu de *Vikter. Em vaig dirigir cap a la porta amb un gemec, encara que ja
l'esperava. Havia de reunir-me amb la sacerdotessa *Analia per a resar, encara que en realitat la
sacerdotessa solia dedicar el temps a criticar-lo tot, des de la meua postura fins a les arrugues del
meu vestit.
—Si vols fugir-te d'estudi, li diré a *Vikter que has saltat per la finestra —es va oferir
*Tawny.
Vaig soltar un bufit.
—Això només m'aconseguiria cinc segons d'avantatge..
—Cert. —*Tawny va arribar a la porta abans que jo. La va obrir de bat a bat i, en el mateix
instant en què vaig veure la cara de *Vikter, em vaig posar tibant. Profundes arrugues de tensió
emmarcaven la seua boca.
—Què ha passat? —vaig preguntar.

—T'han citat per a reunir-te amb el duc i la duquessa —va anunciar. Se'm va fer un nus de
temor en l'estómac. *Tawny em va llançar una ràpida mirada de nerviosisme.
—Per a què?
—Crec que té alguna cosa a veure amb la substitució de *Rylan —va dir *Vikter i, en lloc de
sentir-me alleujada com vaig saber que se sentia *Tawny, per com es van relaxar els seus
muscles, la meua inquietud va augmentar.
—Saps qui serà? —Ho vaig seguir cap al corredor. *Vikter va negar amb el cap i un floc de
pèl pallós va creuar el seu front.
—No m'han informat.
Això tampoc era inusual, però hauria imaginat que, com que *Vikter anava a treballar mà a mà
amb qui fora que substituïra a *Rylan, ell haguera sigut el primer a assabentar-se
—Què passa amb la sacerdotessa *Analia? —vaig preguntar, fent cas omís de les celles
alçades que em va dedicar *Tawny en arribar a la meua altura i començar a caminar al meu
costat. I sí, era sorprenent que ho preguntara, atés que saltar per una finestra quasi seria
preferible a passar una vesprada escoltant totes les coses que estaven mal en mi. Però una
desagradable sensació d'ansietat havia tirat arrels en el meu estómac.
—Ja li han avisat que no hi haurà sessió aquesta setmana —va contestar ell—. Estic segur que
sents molt sentir-ho.
*Tawny va reprimir una rialleta mentre jo li treia la llengua a l'esquena de *Vikter. Arribem
fins al final de l'ala quasi deserta del castell i entrem en l'estret corredor pel qual s'accedia a
l'escala principal. Els amples escalons de pedra donaven a un gran vestíbul on diversos servents
llevaven la pols a sengles estàtues de *Penellaphe i *Rhain. Les estàtues de pedra calcària de
quasi dos metres i mig d'altura s'alçaven en el centre de l'espai circular i les netejaven totes les
vesprades. Com aconseguien que no hi haguera ni un bri de pols o brutícia sobre alguna part
d'elles era una incògnita per a mi.
El vestíbul conduïa a la part de davant del castell, on estaven situats el Gran Saló, les sales
d'estar i l'atri. No obstant això, *Vikter ens va conduir cap a la dreta de les estàtues, per davall
d'un arc decorat amb una frondosa garlanda verda. La gran taula de banquets dissenyada per a
asseure a diverses dotzenes de comensals estava totalment buidada, excepte pel pitxer daurat del
centre que contenia diverses roses de floració nocturna amb les seues llargues tiges. Se'm va
quedar l'aire embossat en la gola, els ulls clavats en les roses mentre caminàvem per al costat de
la taula en direcció a una de les portes de la dreta que havien deixat oberta. La imatge d'aqueixes
flors, aqueixa olor…
Quasi podia fer olor la sang.
*Tawny em va tocar el muscle amb suavitat per a cridar la meua atenció. Vaig soltar l'aire i
vaig esbossar un somriure forçat. La seua mirada de preocupació perdurava quan *Vikter va
obrir la porta a una de les moltes oficines dels *Teerman al castell, aquesta utilitzada per a
reunions menys íntimes. Vaig mirar

al meu al voltant i se'm va parar el cor.
No va ser perquè el duc estiguera assegut darrere del seu escriptori pintat de negre, el seu
pàl·lid cap acatxat mentre escodrinyava algun document que tenia entre les mans. Tampoc va ser
perquè la duquessa estiguera dreta a la dreta de l'escriptori, parlant amb el comandant *Jansen. El
que va provocar la meua reacció va ser el jove bru que esperava al costat del comandant, vestit
de negre, amb armadura de cuir i ferro.
Em vaig quedar bocabadada mentre el meu cor queia tot el camí fins a la boca del meu
estómac i *Tawny es parava en sec i parpellejava a tot córrer com si acabara d'entrar a l'habitació
per a topar-se amb un dels déus. Es va girar a poc a poc cap a mi i les comissures dels seus llavis
es van corbar cap amunt . Semblava curiosa i divertida i jo estava segura que , si haguera
pogut veure la meua cara, el més probable era que hauria fet l'efecte que estava a cinc segons
d'eixir corrent de l'habitació..
En aqueix moment, desitjava de tot cor haver-li comptat això de *Hawke i la Perla Roja.
No se m'ocorria cap altre motiu perquè *Hawke fora ací amb el comandant, però em vaig
aferrar desesperada a l'esperança que *Vikter estiguera equivocat i això no tinguera res a veure
amb la substitució de *Rylan. Però quin altre motiu podia haver-hi?
Un sobtat temor es va arrelar en el meu interior. I si *Hawke havia descobert que era jo la de
la Perla Roja? Oh, que els déus s'apiadaren de mi. Semblava improbable, però no era igual
d'improbable que *Hawke anara a convertir-se en el meu guàrdia? Va donar la sensació que el
meu cor es reiniciava i ara tirava una carrera contra si mateix.
El duc va alçar la vista del seu paper. El seu rostre aposte i fred no em va donar cap indicació
del que estava a punt de succeir.
—Per favor , tanca la porta, *Vikter.
Tots els detalls de la majestuosa sala destacaven d'una manera massa vistosa mentre *Vikter
s'aprestava a obeir la sol·licitud. L'escut real daurat pintat sobre una paret de marbre blanc
darrere del duc era encegador i les parets nues suposaven un marcat contrast amb les
*guardasillas negres que s'estenien per tot l'ample i llarg de la sala. Només hi havia un seient a
part del qual ocupava el duc i era una luxosa butaca d'orelluts color crema que solia utilitzar la
duquessa. Les úniques altres opcions per a asseure's eren bancs de calcària polida disposats en
tres polides fileres.
La sala estava tan freda com el duc, encara que era molt millor que l'oficina que solia
preferir. La que jo tan sovint havia hagut de visitar.
—Gràcies. —*Teerman va fer un gest afirmatiu en direcció a *Vikter i va deixar el paper
sobre la taula amb un somriure de llavis atapeïts. Els seus insondables ulls negres van saltar cap a
on estava jo, encara en el llindar de la porta. La seua boca es va tibar en indicar-me que
m'avançara—. Per favor , asseu-te, *Penellaphe.
Amb les cames estranyament entumides, em vaig obligar a creuar la curta distància, plenament

conscient de la mirada de *Hawke, que seguia cadascun dels meus passos. No vaig necessitar
mirar per a saber que m'observava. La seua mirada era sempre igual d'intensa. Em vaig asseure
en la vora del banc del mitjà i vaig creuar les mans sobre la falda. *Tawny es va asseure en el
banc de darrere de mi, mentre que *Vikter es va col·locar a la meua dreta, de manera que va
quedar entre jo mateixa, el comandant i *Hawke.
—Espere que et trobes bé, *Penellaphe —va dir la duquessa a manera de pregunta al mateix
temps que s'asseia en la butaca del costat de l'escriptori. Amb l'esperança que em feren només
preguntes de si o no, vaig assentir—. M'alegre. Em preocupava que assistir a aqueix Consell de
la Ciutat tan prompte després del teu atac anara massa per a tu —va comentar.
Per una vegada, em vaig sentir més que agraïda de portar el vel, perquè si la meua cara haguera
sigut visible no hi hauria hagut manera d'ocultar el ridícula que era aqueixa preocupació. Havia
resultat magolada. No ferida de gravetat ni disparada en el pit amb una fletxa com *Rylan.
Estaria bé. Estava bé. *Rylan, en canvi , no tornaria a estar-ho mai.
—El que va ocórrer al jardí és la raó que tots siguem ací hui —va intervindre el duc, amb
intenció de prendre el comandament de la conversa. Se'm van començar a engarrotar els músculs
del coll i l'esquena—. Amb la mort de… —Les seues celles rosses es van arrufar i em va envair
una onada d'incredulitat—. Com es deia? —li va preguntar a la duquessa, el front de la qual es
va arrufar al seu torn —. El guàrdia.
—*Rylan *Keal, Excel·lència —va contestar *Vikter abans que jo soltara el seu nom. El duc
va espetegar els dits.
—Ah, sí. Ryan. Amb la mort de Ryan, s'ha produït una baixa en el teu guàrdia personal. —
Vaig tancar els punys amb força. *Rylan. Es deia *Rylan. No Ryan. Ningú ho va corregir—. Una
altra vegada — va afegir el duc després d'una pausa. Una lleu contorsió dels seus llavis va formar
una pantomima de somriure—. Dos guàrdies perduts en un any. Espere que això no vaja a
convertir-se en un costum. —Ho va dir com si d'alguna manera fora culpa meua—. De totes
maneres, amb el Ritu que s'aproxima i a mesura que t'acostes a la teua Ascensió, no podem
esperar que *Vikter siga l'únic a ocupar-se de la teua protecció —va continuar *Teerman—.
Hem de substituir a Ryan.
Em vaig mossegar el queix per dins.
—La qual cosa explica la presència del comandant *Jansen i el guàrdia *Flynn; encara que
estic segur que això ja ho havies deduït. —Podria haver-me caigut morta ací mateix—. El
guàrdia *Flynn ocuparà el lloc de Ryan, des d'aquest mateix moment —va dir el duc per a
confirmar el que ja havia endevinat quan vaig entrar a l'habitació. No obstant això , sentir-li
dir-ho en veu alta era una cosa molt diferent—. Estic segur que això és una sorpresa, ja
que és nou a la nostra ciutat i bastant jove per a un membre de la guàrdia real. —Jo m'estava
preguntant exactament el mateix. El duc sonava com si també li ho estiguera qüestionant—. Hi
ha diversos guàrdies de l'Adarb que esperen un ascens i nomenar a *Hawke per davant d'ells no
pretén ser un menyspreu. —El duc es va tirar cap endarrere , va encreuar una cama sobre l'altra
—.

No obstant això , el comandant ens ha assegurat que *Hawke s'adaptarà millor a aquesta tasca.
No podia creure que estiguera passant això.
—Pot ser que el guàrdia *Flynn siga nou a la ciutat, però aqueixa no és una feblesa. Serà capaç
d'analitzar possibles amenaces amb nous ulls —va intervindre el comandant *Jansen. Quasi va
repetir paraula per paraula el que havia dit *Vikter—. Molts guàrdies haurien passat per alt la
possibilitat que es produïra un atac als Jardins de la Reina. No per falta d'habilitat….
—*Debatible —va murmurar el duc. El comandant va ser bastant assenyat com per a continuar
sense fer cas del comentari.
—Sinó perquè estar en la mateixa ciutat massa temps pot produir una falsa sensació de
seguretat i complaença. *Hawke no té semblant familiaritat amb l'entorn..
—També té experiència recent amb els perills de l'exterior de l'Adarb —va apuntar la
duquessa. La vaig mirar inquisitiva—. Queda poc menys d'un any per a la teua Ascensió, però si
ordenen el teu retorn a la capital abans de l'esperat, o fins i tot en el moment de l'Ascensió, tindre
a algú amb aqueixa mena d'experiència és inestimable. No haurem de recórrer als nostres
caçadors per a garantir que el teu viatge a la capital siga el més segur possible. Els Descendents i
el Senyor *Oscuro no són les úniques coses a les quals témer ací fora, com bé saps.
Sí, ho sabia molt bé.
I el que la duquessa deia tenia sentit. Hi havia pocs caçadors, i no molts guàrdies estaven
qualificats per a viatjar fora de l'Adarb. Els que ho estaven havien de tindre una habilitat
excel·lent per a…
Matar.
No era just això el que havia dit *Hawke que se li donava molt bé?
—La possibilitat que et feren tornar a la capital de manera inesperada va exercir un paper
important en la meua decisió —va declarar *Jansen—. Els viatges fora de l'Adarb els planegem
amb almenys sis mesos d'antelació i podria ocórrer que quan la reina requerira la teua
presència en la capital haguérem d'esperar al retorn dels caçadors. Amb *Hawke com a guàrdia
personal, seríem capaços d'evitar aqueixa situació en gran manera .
Els déus m'odiaven..
Encara que això tampoc era massa sorprenent, si pensava en totes les coses que solia fer i
m'estaven prohibides. Potser sí que m'havien estat observant i aquest era el meu càstig. Perquè
com podia ser que el comandant creguera que no hi havia ni un sol guàrdia en l'Adarb més
indicat o qualificat per a protegir-me?
Potser era *Hawke tan bo?
El meu cap es va moure sense que el meu cervell li ho ordenara. Vaig mirar cap a on estava
*Hawke i vaig trobar els seus ulls fixos en mi. Una esgarrifança va baixar en espiral per la meua
columna. Va inclinar el cap a manera de salutació i juraria haver vist una tènue lluentor en els
seus ulls *ambarinos, com si tot allò

ho divertira un munt. Encara que segur que era la meua pròpia paranoia.
—Com a membre de la guàrdia real personal de la Donzella, és probable que sorgisca alguna
situació en la qual la veges sense vel. —La veu de la duquessa va sonar suau, fins i tot una mica
compassiva, i llavors em vaig adonar. Vaig saber el que anava a succeir—. Pot ser una distracció
veure el rostre d'algú per primera vegada, sobretot el d'una Triada, i això podria interferir amb la
teua capacitat per a protegir-la. Aqueixa és la raó que els déus autoritzen aquesta transgressió.
Per alguna raó, havia estat tan sumida en la por al fet que em descobriren que havia oblidat el
que havia passat quan van portar a *Rylan per a treballar amb *Vikter.
—Comandant *Jansen, si no t'importa, sal de l'habitació, per favor —va demanar el duc. Ho
vaig mirar amb els ulls molt oberts. Un ampli somriure il·luminava la seua cara, una que reflectia
un gran plaer, no una forçada i seca.
Ni tan sols em vaig adonar que el comandant havia marxat fins que l'espetec de la porta en
tancar-se a la seua esquena em va retornar a la realitat.
—Estàs a punt de ser testimoni d'alguna cosa que només uns pocs triats han vist: una Donzella
sense vel —li va anunciar *Teerman a *Hawke, però ho va dir sense apartar la vista de mi, de les
meues mans tremoloses creuades en la falda. Va esbossar un somriure de veritat, una que em va
regirar l'estómac—. *Penellaphe, per favor , descobreix-te.

Capítol 11
Hi havia hagut un grapat de vegades en la meua vida en les quals la realitat havia semblat més
aviat un somni.
La nit que vaig sentir els xiscles de la meua mare i els crits del meu pare perquè fugira va ser
una d'elles. Tot havia semblat boirós, com si fora ací però d'alguna manera desconnectada del
meu cos. Que assassinaren als meus pares va ser molt més greu i traumàtic que el que estava a
punt de succeir, però així i tot, estava a segons que potser em descobrien. I si *Hawke li
comptava al duc on havia anat…
Se'm va assecar la boca al mateix temps que un puny es tancava molt profund en el meu pit.
Tal vegada hi havia alguna cosa de veritat en el que *Vikter havia dit que volia que em
trobaren indigna. Tanmateix, encara que això fora cert, voldria estar el més lluny possible del
duc quan ocorreguera, si és que ocorria.
*Hawke no havia vist la meua cara sencera la nit de la Perla Roja, però havia vist prou com per
a reconéixer-me. Abans o després, s'anava a donar compte. Segurament quan em sentia parlar.
No obstant això, no se m'havia ocorregut que aqueix moment poguera tindre lloc davant del duc i
la duquessa.
—*Penellaphe. —El to del duc anava carregat d'amenaça. Estava tardant massa—. No tenim
tot el dia.
—Dona-li un moment, *Dorian. —La duquessa es va girar cap al seu marit—. Ja saps per què
dubte.
Tenim temps.
No estava dubtant per la raó que ells creien, la raó per la qual el duc somreia amb tal
satisfacció. Per descomptat que em sentia incòmoda en revelar la meua cara, les meues cicatrius,
davant de *Hawke. Només que, en aquest moment, aqueixa era en realitat la menor de les meues
preocupacions, encara que el duc havia de estar fent crits de retorçada alegria per dins.
L'home m'odiava a mort .
*Dorian *Teerman fingia que no era així, que pensava que jo era un miracle vivent,
una Triada, igual que el pensava la seua dona. Però jo sabia bé que això era mentida. El temps
que m'havia vist obligada a passar en la seua altra oficina demostrava bé a les clares el que
sentia per mi.

No estava segura de què era el que odiava de mi, però havia de haver-hi alguna cosa. Pel
que sabia, es mostrava més o menys decent amb els lords i dames en espera. Però amb mi? No
hi havia res que li agradara més que descobrir alguna cosa que em feia sentir incòmoda, només
per a explotar-ho després. I si de veritat volia arreglar-li el dia, li donaria una cosa per la qual
sentir-se decebut, una raó per a continuar amb les seues lliçons.
Amb la cara roja com una tomaca, d'ira i frustració més que de xafogor, vaig alçar la mà cap
als tancaments de les *cadenitas al mateix temps que *Tawny es posava dret; va estar a punt de
trencar-les mentre jo les desenganxava. El vel es va soltar, però abans que caiguera *Tawny va
agarrar els extrems i em va ajudar a llevar-me el tocat.
L'aire fresc va besar les meues galtes i el meu clatell. Vaig mirar al duc als ulls. No estava
segura del que va veure en la meua cara, però el seu somriure es va esvair i els seus ulls es van
girar *esquirlas d'obsidiana. Va estrényer les dents i, encara que sabia que no devia, no vaig
poder reprimir-me.
Vaig somriure.
Va ser només un suggeriment de somriure, una que era probable que ningú haguera notat
excepte el duc. Però la va veure. Em vaig donar perfecte compte.
Estava segura que pagaria per això més tard , però en aqueix moment, m'era igual .
Algú es va moure a la meua dreta. Això va posar fi a la meua èpica batalla de mirades amb el
duc i em va recordar que no érem les úniques dues persones a la sala. Ell no era l'únic que em
mirava.
El costat dret del meu rostre era visible per a *Hawke, el costat que el duc deia sovint que era
preciós. El costat que jo suposava que era igual que el de la meua mare.
Vaig aspirar una mica d'aire i vaig girar el cap fins a quedar d'enfront de *Hawke. Res de
perfils laterals. Res d'ocultar-se. Ni d'antifaços per a cobrir les dues cicatrius. Portava el pèl
recollit en una trena, enroscada al seu torn en una trossa, així que tampoc em proporcionava una
cortina. *Hawke va veure tot el que havia estat a la vista en la Perla Roja i molt més. Va veure
les cicatrius. Em vaig preparar mentalment, just com el duc sabia que faria, perquè en el fons,
sabera o no sabera *Teerman per què, la reacció de *Hawke m'afectaria..
Em faria mal més del que deuria.
Encara que no estava disposada a deixar que es notara.
Vaig alçar la barbeta i vaig esperar a veure la seua cara de sorpresa o de fàstic, o pitjor encara,
de compassió. No esperava menys. La bellesa era una cosa molt cobejada i venerat, la perfecció
encara més.
Perquè la bellesa era considerada pròpia dels déus.
Els ulls daurats de *Hawke van recórrer el meu rostre, la seua mirada era tan potent que la vaig
sentir com una carícia per les meues cicatrius, les meues galtes i després els meus llavis. Una
esgarrifança va ballotejar pels meus muscles quan els seus ulls van tornar a posar-se en els meus.
Li vaig sostindre la mirada. I ell a mi. Va fer l'efecte que succionaven tot l'aire de l'habitació i
em vaig sentir acalorada, com si haguera estat asseguda al sol massa temps.
No vaig tindre clar el que vaig veure mentre li retornava la mirada, però no hi havia cap

sorpresa gravada

en la seua expressió, cap fàstic i, sobretot, cap compassió. Tampoc era que el seu rostre estiguera
en blanc. Hi havia alguna cosa ací, en els seus ulls i en l'actitud de la seua boca, però no tenia
ni idea del que era.
Llavors el duc va parlar, amb una amabilitat enganyosa.
—És realment única, no creus? —Em vaig posar tibant—. La meitat de la seua cara és una obra
mestra
—va murmurar el duc. Vaig notar que la pell de la meua cara es refredava de colp, només per a
tornar a cremar a l'instant mentre se'm feia un nus en la boca de l'estómac—. L'altra meitat, un
malson.
Un tremolor va solcar els meus braços, però vaig mantindre la barbeta alçada i em vaig resistir
a la temptació d'agarrar alguna cosa, qualsevol cosa, i tirar-li-la al duc a la cara.
La duquessa va parlar, encara que no vaig poder distingir el que deia. Els ulls de *Hawke
seguien fixos en els meus quan es va avançar.
—Totes dues meitats són tan precioses com el conjunt.
Vaig entreobrir els llavis per a aspirar una brusca glopada d'aire. No vaig poder ni mirar al duc
per a veure la seua reacció, encara que estava segura que havia de estar a punt de patir una
apoplexia.
*Hawke va donar suport a una mà en l'empunyadura del seu sabre i va fer una lleu reverència
davant meu, sense que els seus ulls s'apartaren dels meus en cap moment.
—Amb la meua espasa i amb la meua vida, jure mantindre't fora de perill, *Penellaphe —va
dir, la seua veu greu i suau. Em va recordar a un deliciós xocolate de sabor intens—. Des
d'aquest moment fins a l'últim, soc teu.
Vaig tancar la porta del meu dormitori a la meua esquena, em vaig recolzar contra ella i vaig
soltar tot l'aire acumulat. Havia dit el meu nom en fer el seu jurament. No el que era, sinó qui
era, i això…
No eren les paraules tradicionals.
Amb la meua espasa i amb la meua vida, jure mantindre't fora de perill, Donzella, la Triada.
Des d'aquest moment, fins a l'últim, soc teu.
Així és com havia fet el seu jurament *Vikter; també *Hannes i després *Rylan.
Potser no havia informat el comandant a *Hawke de les paraules correctes? No podia imaginar
que les haguera oblidades. L'expressió en la cara del duc quan *Hawke es va redreçar podria
haver fet que l'herba mullada cremara en flames.
*Tawny es va tornar cap a mi, el vestit blau pàl·lid que portava va murmurar entorn de els
seus peus.
—*Hawke *Flynn és el teu guàrdia personal, *Poppy.
—Ho sé.
—Oh, *Poppy, *Poppy! —va repetir el meu nom, quasi a crits—. Aqueix —va exclamar,
mentre assenyalava cap al corredor— és el teu guàrdia!

El meu cor va entropessar amb si mateix.

—Baixa la veu. —Em vaig apartar de la porta i la vaig prendre de la mà per a arrossegar-la cap
al fons de l'habitació—. El més probable és que estiga just a l'altre costat de la porta…
—Com el teu guàrdia personal —va repetir per tercera vegada .
—Ja ho sé. —Amb el cor accelerat, vaig tirar d'ella cap a la finestra.
—Sé que això sonarà fatal, però he de dir-ho. No m'ho puc callar. —Tenia els ulls oberts com
a plats per l'emoció—. És una gran millora.
—*Tawny —la vaig renyar, al mateix temps que escorria la meua mà de la seua.
—Ho sé. Reconec que és una cosa horrible de dir, però havia de fer-ho. —Es va emportar una
mà al pit mentre tornava a mirar cap a la porta—. És bastant… fascinant de mirar.
Doncs sí.
—I ha quedat clar que està interessat a grimpar en l'escalafó..
—Per què dius això? —va preguntar *Tawny tornant-se cap a mi amb la mala cara. La vaig
mirar uns segons i em vaig preguntar si havia prestat una mica d'atenció al que havia dit el duc.
—Alguna vegada havies sentit d'un guàrdia real tan jove? —*Tawny va arrugar el nas—.
No,
veritat? Això és el que ganes quan et fas amic del comandant de la guàrdia real —vaig
assenyalar, el cor encara accelerat—. No em puc creure que no hi haguera cap altre guàrdia real
igualment qualificat.
*Tawny va obrir la boca per a contestar, després la va tancar i va ajustar els ulls.
—Estàs tenint una reacció molt estranya i inesperada.
—No sé a què et refereixes —em vaig defensar, de braços plegats .
—Ah, no? Ho has observat mentre entrenava al pati…
—No és veritat! —Clar que ho era. *Tawny va decantar el cap.
—He estat amb tu més d'una vegada mentre observaves als guàrdies entrenar des del balcó. I
no et dedicaves a observar a un guàrdia qualsevol. Ho observaves a ell. —Vaig tancar la boca de
colp—. Sembles quasi enfadada perquè ho hagen nomenat el teu guàrdia i, llevat que hi haja
alguna cosa que no m'has comptat, no tinc ni idea de per què. —Hi havia moltes coses que no li
havia comptat. La suspicàcia en els seus ulls no va fer més que augmentar mentre em mirava—.
Què és el que no m'has comptat? T'ha dit alguna cosa alguna vegada?
—Quan creus que haguera tingut una oportunitat perquè em diguera alguna cosa? —vaig
preguntar sense molta convicció.
—Amb totes les vegades que camines d'amagatotis per aquest castell, estic segura que
sents moltes coses que no requereixen que arribes a parlar amb algú —va comentar. Llavors
va fer un pas cap a mi i va baixar la veu—. Ho vas sentir dir una cosa horrible? —Vaig negar
amb el cap—. *Poppy… L'últim que volia era que *Tawny pensara que *Hawke havia fet
una cosa dolenta. Per això
vaig balbucejar el que vaig balbucejar. O tal vegada va ser perquè havia de dir alguna cosa.
—Ho vaig besar. —*Tawny es va quedar bocabadada.
—Què?

—Ell em va besar a mi —em vaig corregir—. Bé, els dos ens besem. Va ser un bes mutu…
—Val, val, el pillo! —va xisclar entusiasmada. Després va respirar profund—. Quan va
passar? Com va passar? I per què m'estic assabentant ara?
Em vaig deixar caure en una de les butaques del costat de la ximenera.
—Va ser… la nit en la qual vaig anar a la Perla Roja.
—Ho sabia. —*Tawny va donar una trepitjada amb les seues fines ballarines—. Sabia que
havia passat alguna cosa més. Actuaves d'una manera molt estranya. Massa preocupada per
haver pogut ficar-te en un embolic. Oh! Tinc ganes de tirar-te alguna cosa. No em puc creure que
no hages dit res. Jo ho estaria pregonant a crits des de la teulada del castell.
—Tu ho pregonaries a crits perquè podries. No et passaria res. Però a mi?
—Ho sé. Ho sé. Està prohibit i tot això. —Va anar corrent fins a l'altra butaca i es va asseure.
Es va inclinar cap a mi—. Però jo soc la teua amiga. Se suposa que a les amigues els
comptes coses com aqueixa.
Amiga.
Em moria de ganes de creure que ho érem. Que ho seríem també si no estiguera obligada a
estar amb mi.
—Sent no haver-te dit res. És sol que… he fet un munt de coses que no havia de fer, però
això… això és diferent. Vaig pensar que si no deia res, no sé…
—Seria com si no haguera passat? Que els déus no ho sabrien? —*Tawny va sacsejar el cap
—. Si els déus ho saben ara, també ho sabien llavors, *Poppy.
—Ho sé —vaig murmurar. Em sentia fatal, però no podia dir-li per què m'ho havia guardat
per a mi mateixa. No volia fer-li mal i percebia que això li ho faria. No necessitaria els meus
sentits per a saber-ho.
—Et perdonaré per no explicar-m'ho si em contes el que va passar amb tots els pèls i senyals
—va dir.
Vaig somriure d'orella a orella i vaig fer just això. Bé, quasi. Mentre desenganxava a poc a poc
el meu vel i el deixava sobre la meua falda, li vaig explicar com havia acabat en aquella
habitació amb ell i com *Hawke va pensar que era *Britta. Li vaig contar que s'havia oferit a fer
el que jo volguera una vegada que es va adonar que no era ella i que m'havia demanat que
esperara que tornara. Però no li vaig explicar com m'havia besat en altres llocs.
*Tawny em va mirar amb una expressió encara més al·lucinada que la d'Agnes quan es va
adonar que era la Donzella.
—Oh, mare meua, *Poppy. —Vaig assentir a poc a poc—. Com desitjaria que t'hagueres
quedat.
—*Tawny —vaig sospirar.
—Què? És impossible que digues que no desitjaries haver-te quedat. Ni per un moment. —No
podia dir-ho, no—. Aposte que ja no series una Donzella si t'hagueres quedat.
—*Tawny!
—Què? — va riure—. Estic de broma, però aposte que a penes series una Donzella. Dis-me,

et… va agradar? Això de besar-vos?
Em vaig mossegar el meu propi llavi. Quasi desitjava poder mentir.
—Sí.
—Llavors, per què estàs disgustada perquè ara siga el teu guàrdia?
—Per què? Les teues hormones han de estar ennuvolant el teu bon judici.
—Les meues hormones sempre estan ennuvolant el meu bon judici, moltes
gràcies. Vaig soltar un bufit.
—Em reconeixerà . Haurà de fer-ho quan em senta parlar, no crees?
—Supose.
—Què passa si acudeix al duc i li conta que vaig estar en la Perla Roja? Que vaig deixar… que
em besara. —I fer més coses. Encara que arribats a aqueix punt, això dels besos ja seria bastant
dolent
—. Ha de ser un dels guàrdies reals més joves, si no el més jove. És clar que està interessat a
ascendir i quina millor manera de fer-ho que guanyar-se el favor del duc? Ja saps com tracta als
seus guàrdies i empleats favorits! Els tracten quasi millor que als membres de la Cort.
—No crec que tinga gens d'interés a guanyar-se el favor de La seua Excel·lència —va protestar
—. Va dir que eres preciosa.
—Estic segura que només estava sent amable.
Em va mirar com si acabara d'admetre que berenava pèl de gos.
—En primer lloc, eres preciosa. Ja saps…
—No ho he dit perquè em faces complits.
—Ho sé, però vaig sentir l'aclaparadora necessitat de recordar-t'ho. —Em va dedicar una
ràpida i radiant somriure—. *Hawke no necessitava dir res en resposta al fet que el duc fora un
trompellot. —Els meus llavis van voler somriure—. Podia haver-se limitat a ignorar-ho i
pronunciar sense més el jurament de la guàrdia real, que, dit siga de pas, va fer sonar com a…
sexe.
—Sí que —vaig admetre, pensant que no m'haguera donat compte d'això abans de la nit en la
Perla Roja—. Sí, és veritat.
—Quasi vaig haver de ventar-me, només perquè ho sàpies. Però tornem a la part més
important de l'assumpte. Creus que ja t'ha reconegut?
—No ho sé. —Vaig deixar caure el cap cap endarrere contra el respatler del seient—. Aquella
nit portava un antifaç i ell no me'l va llevar, però crec que jo seria capaç de reconéixer a algú
amb i sense antifaç.
*Tawny va assentir.
—M'agradaria pensar que jo també, i per descomptat esperaria que un guàrdia real ho fera.
—Llavors, això significa que va triar no dir res. —No havia dit ni una paraula mentre *Vikter i
ell ens havien escortat de tornada a les meues estances—. Encara que també és possible que no
em reconeguera. Aquella habitació estava poc il·luminada.

—Si no ho va fer, supose que ho farà quan parles, com vas dir abans. Tampoc podràs guardar
silenci sempre que estigues prop de ell —va constatar—. Això seria sospitós.
—Per descomptat .
—I rar.
—Exacte. —Vaig joguinejar amb les *cadenitas del vel—. No sé. O no em va reconéixer o sí
que ho va fer i va triar no dir res. Potser planeja utilitzar-ho per a refregar-m'ho o alguna cosa.
—Eres una persona increïblement suspicaç, saps? —em va acusar, amb el *ceño molt arrufat.
Vaig començar a negar-ho, però em vaig adonar que no podia. Vaig optar per deixar-ho passar.
—Supose que el més probable és que no em reconeguera. —Vaig sentir una estranya
mescla d'alleujament i desil·lusió, combinats amb un sotrac d'anticipació—. Saps què?
—Què?
—No sé si estic alleujada o desil·lusionada perquè no em reconeguera. O si estic nerviosa
perquè poguera haver-ho fet. —Vaig sacsejar el cap i em vaig tirar a riure—. Simplement no ho
sé, encara que tampoc importa. El… el que va ocórrer entre nosaltres va ser una vegada i no més.
Va ser només una cosa… excepcional. No pot tornar a succeir.
—Clar —va murmurar *Tawny.
—Tampoc és que pense que *Hawke voldria tornar a fer una cosa així mai, sobretot ara que
sap qui soc. Si és que ho sap.
—*Ajá.
—El que vull dir és que és una cosa que no podem ni tan sols plantejar-nos. El que ell faça
amb aqueixa informació és l'única cosa que importa —vaig acabar, amb un assentiment. *Tawny
semblava quasi a punt d'aplaudir..
—Saps el que pense jo?
—Quasi em fa por sentir-ho.
Els seus ulls castanys
*centellaron.
—Que les coses estan a punt de posar-se molt més emocionants per aquests *lares.

Capítol 12
Poc després del migdia de l'endemà, em trobava asseguda en l'espaiós i assolellat atri cobert en
companyia de *Tawny i, no una, sinó dues dames en espera, sense deixar de preguntar-me com
havia acabat en aqueixa situació.
Les meues excursions fora de les meues estances sempre estaven ben calculades perquè no hi
haguera ningú més present, sobretot quan anava a l'atri. En arribar, feia una mitja hora, estava
desert, com de costum.
Però la situació havia canviat als pocs minuts d'asseure'm i començar a picotejar dels xicotets
sàndwitxos que havia confiscat *Tawny d'una altra habitació. Van arribar *Loren i *Dafina i,
encara que em vaig quedar ací asseguda com m'havien ensenyat a fer (amb les mans creuades
amb delicadesa en la meua falda, els turmells també creuats i els peus passats darrere del doblec
color ivori del meu vestit), no hauria de ser a la sala.
No amb dames en espera presents, que a més havien optat per posar-se còmodes en la taula
que havíem ocupat *Tawny i jo. La situació podia molt bé interpretar-se com que estava
interactuant amb elles, que era una de les moltes coses que tenia expressament prohibides pels
sacerdots i sacerdotesses. La interacció era, segons ells, massa familiar.
No obstant això, no estava interactuant. Havia intentat convertir-me en la viva imatge de la
serenitat ben educada. O fer-me passar per una de les estàtues de les Donzelles amb vel. Tal
vegada podia semblar tranquil·la per fora, però per dins no era més que una madeixa de nervis
exhaustos i *deshilachados. En part es devia a la meua falta de somni i descans la nit anterior;
bo, per a ser sincera, durant diversos dies ja. També es devia al fet que sabia que em culparien
per la presència de *Dafina i *Loren. Ni tan sols estava segura de si tenia permís per a estar en
l'atri. Fins llavors mai havia sigut un problema i ningú m'havia dit mai res sobre aquest tema .
Encara que clar, mai havia aparegut ningú per ací mentre estava jo, a part de l'ocasional servent o
guàrdia. De totes maneres, elles no eren l'única raó que fora un caos d'energia ansiosa i inquieta.
La raó principal estava en diagonal a mi, una mà recolzada en l'empunyadura de la seua
espasa, ulls *ambarinos en alerta constant.

*Hawke.
Se'm feia rar mirar cap a un costat i veure'l ací dempeus . I no es devia només al fet que solia
ser *Rylan el que vigilava aquests *brunches tardans que *Tawny i jo celebràvem a vegades en
l'atri. Era pel diferent que era tot amb *Hawke ací. *Rylan solia dedicar-se a contemplar el jardí
o passava la major part del temps xarrant amb algun dels altres guàrdies reals presents, mentre
esperava amb discreció prop de l'entrada. *Hawke no. Va trobar l'únic punt de la sala des del
qual tenia una vista diàfana de tot el lluminós espai i dels jardins en l'exterior..
Per sort, les finestres no donaven cap a les roses.
Per desgràcia, sovint em descobria mirant la font de la Donzella amb vel.
En només un dia, s'havia fet quasi dolorosament palés el lax que s'havia tornat *Rylan quant a
la seguretat. D'acord, no hi havia hagut cap intent de fer-me res fins llavors , però sí que s'havia
relaxat. Odiava haver de reconéixer-ho. Era quasi com si traïra la seua memòria, encara que
això no era l'única cosa que feia aquest *brunch tan diferent dels anteriors.
Una altra cosa que ho feia tan diferent era l'aparició de les dues dames en espera. Sospitava
que era la primera vegada que anaven a l'atri des de la seua arribada al castell de *Teerman
després dels seus Ritus.
*Dafina, la segona filla d'un comerciant ric, agitava un ventall de seda de to lila com si tractara
de posar fi a la vida d'un insecte que només ella veia. A pesar que el sol d'última hora del matí
entrava a dolls per les finestres, l'atri seguia fresc i dubtava molt que *Dafina s'haguera acalorat
només menjant sàndwitxos de cogombre i bevent te.
Al seu costat, *Loren, la segona filla d'un pròsper home de negocis, pràcticament havia
renunciat a cosir els *cristalitos de la màscara que portaria durant l'imminent Ritu, per a dedicar-
se en canvi a observar cada moviment del guàrdia de pèl fosc. Vaig pensar que havia de saber
amb exactitud quantes vegades respirava *Hawke per minut.
En el fons, sabia per què no m'havia alçat i havia abandonat la sala com se suposava que havia
de fer, com sabia que *Tawny esperava que fera. Entenia per què estava tan disposada a arriscar-
me a ser censurada només per quedar-me ací asseguda sense parlar amb ningú.
Estava fascinada pels ridículs *truquitos de les dues dames en espera.
*Loren ja havia fet diverses coses per a captar l'atenció de *Hawke. Havia deixat caure la seua
bosseta de cristalls (que *Hawke, galant, li havia ajudat a recuperar), mentre fingia estar absorta
en un ocell d'ales blaves que saltava per les branques d'un arbre prop de les finestres. Això havia
provocat que *Dafina fingira un esvaïment, a causa de quin, no tenia ni idea. D'alguna manera,
l'escot del seu vestit blau s'havia obert tant que em vaig preguntar com la xica aconseguia
mantindre's dins d'ell..
Jo no podria deslliurar-me del meu ni encara que estiguera en flames.

El meu vestit era tot llargues mànegues, diminuts comptes i un cosset que quasi m'arribava al
coll. La tela era massa fina i delicada com per a poder portar la daga pegada a la cuixa, però quan
tinguera ocasió de posar-me una altra cosa, l'arma tornaria al seu lloc.
Com un perfecte cavaller, *Hawke havia acompanyat a *Dafina al divan i li havia portat un
got d'aigua de menta. Per a no ser menys, *Loren s'havia lamentat d'un sobtat i inexplicable
mal de cap del qual es va recuperar a l'instant quan *Hawke li va dedicar un somriure, la que
revelava el clotet en la seua galta dreta.
No hi havia hagut cap mal de cap, igual que no hi havia hagut cap esvaïment. Havia obert els
meus sentits a elles i no havia notat cap dolor o aflicció, a part d'un *pelín de tristesa. Vaig
pensar que potser es devia a la mort de *Malessa, encara que cap de les dues va parlar d'ella..
—Saps el que he sentit? —*Dafina va tancar el seu ventall de colp i va lliscar les dents pel seu
llavi inferior, sense deixar de mirar a *Hawke—. Que algú —va dir la paraula i després va baixar
la veu— ha visitat amb una certa freqüència un d'aqueixos… —Els seus ulls van saltar cap a mi
—. Un d'aqueixos tuguris de la ciutat.
—Tuguris? —va preguntar *Tawny, renunciant a fingir que no eren ací. Tampoc és que
poguera culpar-la. Era la seua amiga i, encara que les dames en espera sabien bé que no havien
d'estar assegudes amb mi, *Tawny semblava igual de captivada que jo per les seues *truquitos.
*Dafina li va llançar una mirada significativa.
—Ja saps, aqueixos llocs on van homes i dones a jugar a les cartes i altres coses.
—Et refereixes a la Perla Roja? —va preguntar *Tawny amb les celles arquejades.
—Intentava ser discreta. —*Dafina va sospirar i va fer un gest subtil en la meua adreça—. Però
sí.
Quasi em tire a riure davant l'intent de *Dafina de protegir-me de l'existència de
semblant llocs. Em vaig preguntar el que faria si sabera que havia sigut ací.
—I quin has sentit que fa en un lloc així? —*Tawny em va donar un colpet amb un peu per
davall de la taula—. Supose que anirà a jugar a les cartes, no? O creus que…? —Es va emportar
una mà al pit, es va deixar caure en la cadira i va sospirar. Se li va escapar un rínxol de l'elaborat
recollit que intentava, sense molt d'èxit, subjectar el seu pèl—. O creus que es dedica a altres jocs
més… il·lícits?
*Tawny sabia molt bé el que feia *Hawke en la Perla Roja.
Vaig sentir ganes de donar-li una puntada… com una Donzella, per descomptat .
—Estic segura que només juga a les cartes. —*Loren va arquejar una cella mentre pressionava
el seu ventall groc i roig contra el blau marí del seu vestit. El contrast del ventall i el vestit era…
atroç i al mateix temps interessant. Vaig baixar la vista cap a la seua màscara. Ja hi havia
*cristalitos de tots els colors cosits a la tela. Estava segura que, quan estiguera acabada, faria
l'efecte que un arc de Sant Martí havia vomitat en la seua cara—. Si això és tot el que fa, seria
una… desil·lusió.

—Supose que fa el que fa tothom quan va ací —va comentar *Tawny; el to provocador
degotava com a xarop de les seues paraules—. Troba algú amb qui passar… temps de qualitat.
—La seua mirada múrria es va lliscar cap a mi.
Vaig decidir que anava a canviar els terrossos de sucre que a *Tawny tant li agradava tirar en
el seu café per sal grossa.
Sabia que jo no intervindria, que no podia. No se'm permetia parlar amb les dames i encara no
li havia dirigit la paraula a *Hawke ni havia parlat en la seua presència. I a part de quan *Hawke
em va preguntar si volia fer alguna cosa després del sopar la nit anterior, a la qual cosa li havia
respost amb un gest negatiu del cap, ell tampoc m'havia parlat.
Com abans, no estava segura de si sentir-me alleujada o desil·lusionada.
—No hauries de suggerir tals coses en la nostra actual companyia —va suggerir *Dafina.
*Tawny es va ennuegar amb el seu te i, darrere del vel, jo vaig posar els ulls en blanc.
—Supose que si la *Srta. *Willa estiguera viva hui dia, ho hauria atrapat en les seues xarxes
— va dir *Loren. Això va picar la meua curiositat. Es referia a la *Willa *Colyns?—. I
després hauria escrit sobre ell en el seu diari.
En efecte.
La *Srta. *Willa *Colyns era una dona que havia viscut en *Masadonia feia uns dos-cents
anys. Segons es deia, havia tingut una… vida amorosa molt activa. La *Srta. *Colyns havia
detallat les seues aventures més aviat escandaloses de manera bastant explícita en el seu diari,
que ara estava arxivat en l'Ateneu de la ciutat com una espècie de relat històric. Vaig
prendre nota mental de demanar-li a *Tawny que buscara aqueix diari per a mi.
—Algú em va dir que només escrivia sobre les seues parelles més… hàbils —va murmurar
*Dafina amb una rialleta *ñoña—. És a dir que si aconseguira arribar a aqueixes pàgines, ja saps
cosa que significaria.
Jo sí que sabia el que significava.
Per culpa de *Hawke.
La meua mirada es va lliscar cap a on muntava guàrdia. La túnica i els pantalons negres
s'emmotlaven al seu cos com una segona pell, i no podia culpar a *Dafina i *Loren per com els
seus ulls semblaven trobar el camí de tornada a ell cada parell de minuts. Era alt, *musculoso, i
l'espasa que portava embeinada a la cintura, juntament amb la qual portava pegada al costat,
suggerien que estava preparat per a alguna cosa més que *damiselas marejades. La capa blanca
de la guàrdia real era un afegit recent sobre la part de darrere dels seus muscles.
A més, omplia l'aire amb una espècie de tensió *incuantificable, com si la sala estiguera
carregada d'electricitat. Tot el que estiguera al seu al voltant havia de percebre'l.
Els meus ulls es van passejar pel seu pit, i el record del dur que ho havia notat, fins i tot sense
l'armadura, va fer que m'enrojolara sense voler. Una pesadesa que em començava a resultar
familiar es va instal·lar en el meu pit, va fer que la seda del meu vestit semblara aspra contra la
meua pell de sobte sensible i acalorada.

Potser un d'aqueixos estúpids ventalls tindria la seua utilitat.
Vaig reprimir un gemec i vaig sentir ganes de bufetejar-me, però com això no era exactament
una opció, vaig beure un *traguito de te en el meu intent d'alleujar la inexplicable sequedat de la
meua gola. Em vaig concentrar en *Dafina i *Loren una vegada més. Estaven parlant del Ritu, la
seua emoció era com una espècie de brunzit marejador. Quedava només una setmana per a la
celebració. Seria en la Lluna de la Collita.
La seua emoció era contagiosa. Aquest seria el meu primer Ritu, i acudiria emmascarada i no
vestida de blanc. La majoria no tindria ni idea que era la Donzella. Bé, els dos guàrdies que
romandrien al meu costat tota l'estona segura que em delatarien davant aquells que pararen
atenció . Així i tot , una onada d'incertesa tenyida d'anticipació es va obrir pas a través de mi
mentre els meus ulls tornaven de puntetes amb *Hawke.
Se'm va fer un nus en l'estómac..
Si em veia amb un antifaç, s'adonaria que havia sigut jo la que va estar en aqueixa habitació
amb ell? Potser importaria? Per a quan arribara el Ritu, ja hauria de saber que era la mateixa
persona, veritat? Si és que no s'havia adonat encara.
Era ací plantat, amb els peus separats a l'amplària dels muscles, els ulls fixos en el nostre
*grupito. Els raigs del sol quasi semblaven atrets per ell, acariciaven els seus pòmuls i el seu
front com una amant. El seu perfil era impecable, la línia de la seua mandíbula tan cisellada com
les estàtues que adornaven el jardí i el vestíbul del castell.
—Saps que això ha de significar que és a prop —estava dient *Loren—. El príncep *Casteel.
Vaig girar el cap cap a ella, al·lucinada. No tenia ni idea de què estaven parlant ni de com
havia sorgit el tema, però no podia creure que de veritat *Loren haguera dit el seu nom en veu
alta. Vaig entreobrir els llavis. Ningú a part dels Descendents s'hauria atrevit a pronunciar el seu
vertader nom i dubtava que cap d'ells parlara d'ell si més no al castell. Cridar-ho
«príncep» era considerat traïció. Era el Senyor *Oscuro.
*Dafina arrufava les celles .
—A causa de…? —Em va mirar de reüll, les celles molt juntes—. A causa de l'atac?.
Només llavors em vaig adonar que havien de haver estat parlant de l'intent de segrest
mentre jo…
Bé, mentre jo havia estat fent just el que elles havien estat fent abans: mirar a *Hawke com
una ximple i pensar en ell.
—Entre altres coses. —*Loren va reprendre la costura d'un *cristalito roig sang en la seua
màscara—. Vaig sentir a *Britta comentar-ho aquest matí.
—La serventa? —va preguntar *Dafina amb desdeny.
—Sí, la serventa. —La dama en espera de pèl fosc va alçar la barbeta—. Elles ho saben tot.

—Tot? —es va burlar *Dafina amb una riallada. *Loren va assentir i va baixar la veu.
—La gent parla de qualsevol cosa davant de elles. És igual l'íntimes o privades que siguen.
És quasi com si foren fantasmes en una habitació. No hi ha res del que elles no s'assabenten..
*Loren tenia raó. Jo mateixa ho havia vist amb el duc i la duquessa.
—Què va dir *Britta? —*Tawny va deixar la seua tassa sobre la taula. Els ulls foscos de
*Loren van saltar cap a mi un instant, després van tornar a *Tawny.
—Va dir que havien vist al príncep *Casteel en Tres Ríos. Que va ser ell qui va provocar
l'incendi que va posar fi a la vida del duc d'Everton..
—Com pot algú dir això? —va exigir saber *Tawny—. Ningú que haja vist mai al Senyor
*Oscuro vol parlar de l'aspecte que té o ha viscut el temps suficient com per a donar una
descripció.
—Això no ho sé —es va defensar *Dafina—. Vaig sentir a *Ramsey dir que és calb i té les
orelles punxegudes i que és pàl·lid, igual que… ja saps.
Vaig reprimir l'impuls de soltar una riallada. Els *atlantianos tenien el mateix aspecte que
nosaltres.
—*Ramsey? Un dels secretaris de La seua Excel·lència? —*Tawny va arquejar una cella—.
Deguí ser més precisa. Com pot algú creïble dir això?
—*Britta afirma que els pocs que han vist al príncep *Casteel diuen que, de fet , és bastant
bonic —va afegir *Loren.
—Oh, de debò ? —va mussitar *Dafina. *Loren va assentir mentre nuava bé el cristall a la seua
màscara.
—Diu que així és com va tindre accés a la mansió *Goldcrest. —Va baixar la veu—. Que la
duquessa d'Everton va entaular una relació de naturalesa física amb ell sense adonar-se de qui era
i que així és com podia passejar-se amb llibertat per la mansió. —Feia l'efecte que *Britta deia
moltes coses, no?—. Quasi tot el que diu acaba sent veritat. —*Loren es va encongir de muscles
i va començar a cosir un *cristalito verda maragda al costat del roig—. Així que… tal vegada té
raó sobre el príncep *Casteel.
—De veritat que hauries de deixar de dir aqueix nom —li va advertir *Tawny—. Si algú et
sentira, t'enviarien als temples abans que pogueres penedir-te si més no.
*Loren va riure amb desenfade.
—No em preocupa. No soc tan ximple com per a dir aqueix tipus de coses on puguen sentir-me
oïdes indesitjades i dubte que cap dels presents vaja a delatar-me. —Els seus ulls van saltar cap a
mi, una mirada breu però confiada. Sabia que jo no podia dir ni una paraula perquè això
significaria haver de explicar com havia arribat a prendre part en aqueixa conversa.
La qual cosa, dit siga de pas, no era cert.
Jo només era ací asseguda.
—I si… si fora veritat que està per ací? —*Loren es va estremir amb delicadesa—. A la ciutat
ara mateix. I si ha sigut també així com ha tingut accés al castell de *Teerman? —

Se li van il·luminar els ulls—. I si ha travat amistat amb algú ací, fins i tot amb la pobra
*Malessa?
—No sones massa preocupada pel tema. —*Tawny va recuperar la seua tassa—. Per a ser
sincera, sembles entusiasmada.
—Entusiasmada? No. Intrigada? És possible. —Va deixar la màscara en la seua falda amb un
sospir
—. Alguns dies són tan espantosament avorrits.
L'escandalós de la seua afirmació va fer que m'oblidara de qui era i on estava. Tot el que
vaig aconseguir va ser mantindre la veu baixa en parlar .
—És a dir que una bona rebel·lió podria animar les coses per a tu, no? Homes, dones i
xiquets morts són una font d'entreteniment?.
Una fogonada de sorpresa va creuar el rostre tant de *Loren com de *Dafina. Era probable
que fora la primera vegada que qualsevol de les dues sentia la meua veu. *Loren va engolir
saliva.
—Supose que… potser he dit una cosa equivocada, Donzella. Em disculpe.
No vaig dir res.
—Per favor, ignora a *Loren —va suplicar *Dafina—. A vegades parla sense pensar, però no
ho diu de debò .
*Loren va assentir amb energia, però jo no tenia cap dubte que havia volgut dir exactament el
que havia dit. Una rebel·lió acabaria amb la monotonia del seu dia a dia, i no havia pensat en les
vides afectades o perdudes perquè li importaven un comí.
I llavors va ocórrer, una altra vegada sense previ avís: el meu cos va donar una sacsejada i la
meua columna es va tibar. El meu do es va estirar per voluntat pròpia i, abans que em donara
compte si més no, aqueix vincle invisible es va formar entre *Loren i jo. Em va arribar una
sensació a través de la connexió, una mescla que em va recordar a aire fresc en un dia càlid i
després una cosa acre, com a meló amarg. Em vaig concentrar en les sensacions mentre el meu
cor martellejava contra les meues costelles. Les vaig percebre com a… emoció i por, mentre
*Loren em mirava com si desitjara dir alguna cosa més.
Però no podia ser això el que estava detectant en *Loren. No tenia cap sentit. Aqueixes
emocions havien de estar venint de mi i, d'alguna manera, estaven influint sobre el meu do.
*Dafina va agarrar a la seua amiga del braç.
—Anem, hauríem d'anar-nos ja.
Sense donar-li massa opcions, *Dafina va arrossegar a *Loren fora del seu seient i es va
afanyar a acompanyar-la fora. Pel camí, li anava murmurant a cau d'orella .
—Crec que les has espantades —va dir *Tawny. Vaig alçar una mà tremolosa i vaig beure un
ràpid glop de llimonada dolça. No tenia ni idea del que acabava de succeir—. *Poppy. —
*Tawny em va tocar el braç amb suavitat—. Estàs bé?
Vaig assentir mentre deixava la tassa en la taula amb cura .
—Sí, és sol…
Com podia explicar-ho? *Tawny no sabia això del do, però encara que ho sabera, no estava
segura

d'haver-li-ho pogut explicar amb paraules. Ni tan sols estava segura que res d'allò haguera
ocorregut en realitat.
La vaig mirar i vaig obrir els meus sentits. Igual que al principi amb *Dafina i *Loren, tot el
que vaig percebre va ser un apunte de tristesa. Cap dolor ni res que no haguera de sentir.
El meu cor es va apaivagar i el meu cos es va relaxar. Em vaig tirar cap endarrere ,
preguntant-me si seria només l'estrés el que feia que el meu cos es comportara de manera tan
estranya.
*Tawny em va mirar, l'expressió cada vegada més preocupada.
—Estic bé —li vaig dir, encara en veu baixa—. Només és que no puc creure el que ha dit
*Loren.
—Jo tampoc, però sempre li han… fascinat les coses més morboses. Com ha dit *Dafina, no
ho diu de debò.
Vaig assentir, però sense deixar de pensar que era irrellevant que ho diguera de debò o no.
Vaig beure un altre *sorbito, alleujada de descobrir que la meua mà no tremolava. Ja em sentia
moltíssim més normal, així que vaig atribuir la meua estranya reacció a l'estrés i la falta de
somni. La meua ment va divagar de tornada amb el Senyor *Oscuro. Tal vegada estava darrere
dels atacs i podia molt bé anar després de mi, però res d'això significava que de veritat fora
a la ciutat. Tanmateix , si ho estiguera…
La inquietud es va anar estenent pel meu interior mentre pensava en la mansió *Goldcrest. No
era impossible que una cosa així ocorreguera ací, sobretot si teníem en compte que un
*atlantiano i un Descendent ja s'havien infiltrat en el recinte del castell.
—Què faràs ? —va murmurar *Tawny.
—Sobre el que el Senyor *Oscuro puga ser a la ciutat? —vaig reposar, confusa.
—Què? No. —Em va donar un *apretoncito al braç—. Sobre ell.
—Ell? —Vaig mirar a *Hawke de reüll.
—Sí. Ell. —Em va soltar el braç amb un sospir—. Llevat que hi haja algun altre tipus amb el
qual t'hages embolicat mentre anaves d'incògnit..
—Sí. Hi ha molts. De fet , han muntat un club —vaig respondre amb sequedat. *Tawny va
posar els ulls en blanc—. No hi ha res que puga fer.
—Has parlat amb ell, si més no? —Es va donar uns colpets en la barbeta i ho va mirar
amb dissimulació.
—No.
—Sí que eres conscient de què hauràs de parlar davant de ell en algun moment, veritat? —
va comentar, decantant el cap.
—Ja estic parlant davant de ell —vaig assenyalar, encara que sabia que no es referia a
això. *Tawny va ajustar els ulls.
—Estàs murmurant, *Poppy. Jo mateixa a penes et sent.
—Em sents molt bé —vaig rebatre. Va posar cara de voler donar-me una puntada per davall de
la taula.
—No tinc ni idea de com pots no haver-li-ho preguntat encara. Comprenc el risc que
comporta, però jo necessitaria saber si m'ha reconegut. I si ho ha fet, per què no ha

dit res?
—No és que no vulga saber-ho. —Vaig mirar a *Hawke pel *rabillo de l'ull—. Però hi ha…
Em vaig posar tibant quan els ulls de *Hawke van connectar amb els meus i es van quedar ací.
Em mirava directament a mi i, encara que sabia que no podia veure'm els ulls, tenia la sensació
que sí que podia. No hi havia forma humana que poguera sentir-nos a *Tawny i a mi, no des d'on
estava i amb nosaltres parlant tan baixet, però la seua mirada era penetrant, com si poguera veure
no sols a través de mi, sinó també en el meu interior.
Vaig intentar sacsejar-me de damunt aqueixa sensació, però com més m'aguantava la mirada,
més augmentava. Havien de ser els seus ulls i el seu color. Un to daurat tan estrany i impactant.
Una podia imaginar tot tipus de coses mirant aqueixos ulls.
*Hawke va apartar la mirada i es va girar cap a l'entrada. Vaig soltar tot l'aire en una glopada
tremolosa, el cor accelerat com si haguera estat corrent per l'Adarb una altra vegada.
—Això ha sigut… intens —va murmurar *Tawny. Vaig parpellejar i vaig sacsejar una mica el
cap mentre em girava cap a ella.
—El què?
—Això. —Tenia les celles alçades—. Tu i *Hawke mirant-vos d'aqueixa manera. I no, no puc
veure els teus ulls, però em vaig donar perfecte compte que els dos estàveu enredats en un
encreuament de mirades bastant acalorat.
Vaig sentir com la calor grimpava per les meues galtes.
—Ell només està fent el seu treball i jo… només vaig perdre el fil del que estava dient.
—Ah, sí? —va preguntar *Tawny, les celles encara més arquejades.
—Per descomptat . —Vaig donar suport a les mans obertes sobre la meua falda.
—Així que només s'estava assegurant que continues viva i…
—Respirant? —va suggerir *Hawke, sobresaltant-nos a les dues. Estava a tot just un parell de
centímetres de nosaltres. S'havia mogut amb el sigil d'un guàrdia ben entrenat i el silenci d'un
fantasma—. Com que soc responsable de mantindre-la amb vida, assegurar-me que
respira seria una prioritat.
Els meus muscles es van engarrotar. Quant hauria sentit del que havíem dit? *Tawny va fer un
pobre intent de sufocar una rialleta amb un tovalló.
—M'alleuja saber-ho.
—Si no, estaria sent negligent amb el meu deure, no creeu?
—Ah, sí, el teu deure. —*Tawny va baixar el tovalló—. Entre protegir a *Poppy amb la teua
vida i amb la teua espasa i recollir *cristalitos caiguts, estàs molt ocupat.
—No oblides ajudar a *damiselas marejades a arribar fins a la cadira més pròxima abans que
s'esvaïsquen —va afegir. Aqueixos estranys i hipnòtics ulls van centellejar amb un toc de
picardia i jo em vaig quedar… tan fascinada amb ell com l'havia estat amb les dames en espera.
Aquest era el *Hawke que havia conegut en la Perla Roja. Un pou de dolor amagat darrere
d'una.

personalitat burleta i encantadora—. Soc un home amb molts talents.
—Estic segura que ho eres —va reposar *Tawny amb un somriure mentre jo pugnava amb la
temptació d'estirar els meus sentits cap a ell. Els ulls de *Hawke es van posar en ella i va
aparéixer el clotet de la seua galta dreta.
—La teua fe en les meues habilitats em satisfà el cor —va comentar. Després em va mirar a
mi—. *Poppy? Vaig obrir els ulls com a plats darrere del vel, però vaig tancar la boca amb
força. *Tawny va sospirar.
—És el seu sobrenom. Només els seus amics la diuen així. I el seu germà.
—Ah, el que viu en la capital? —va preguntar, encara mirant-me a mi. Vaig assentir—.
*Poppy — va repetir, d'una manera que el va fer sonar com si el meu nom estiguera embolicat en
xocolate i ho estiguera *paladeando—. M'agrada..
Li vaig dedicar un somriure tibant, a joc amb com sentia de sobte els músculs del baix ventre.
—Hi ha alguna amenaça de *cristalitos despistats de la qual hàgem de ser conscients o és que
necessites alguna cosa, *Hawke? —va preguntar *Tawny.
—Necessite moltes coses —va reposar ell, i va tornar a lliscar la mirada cap a mi. *Tawny es
va inclinar cap avant com si no poguera esperar a sentir què eren aqueixes coses—. Però haurem
de parlar d'això més tard . El duc t'ha fet cridar, *Penellaphe. He de portar-te amb ell
immediatament .
*Tawny es va quedar tan quieta que em va entrar el dubte de si continuava respirant. Una
sensació gèlida va inundar tot la meua ser. Citada pel duc tan prompte després d'ahir?
Vaig saber que no era per a parlar del temps. Hauria complit lord *Mazeen la seua amenaça
d'acudir al duc? O seria per com li havia retornat la mirada i havia somrigut quan em vaig llevar
el vel? Hauria esbrinat que havia apunyalat a l'home que va intentar segrestar-me? Encara que la
major part de la gent s'alegraria que haguera pogut impedir el rapte, el duc de *Teerman se
centraria només en el fet que jo portara una daga. Podia haver-me vist algú ací i haver-li informat
ja d'això? Hauria esbrinat això de la Perla Roja? em va caure l'ànima als peus. Vaig alçar la vista
cap a *Hawke. Hauria dit ell alguna cosa?
Per tots els déus, les opcions eren realment il·limitades i cap d'elles era bona.
Amb l'estómac tan regirat com si haguera begut llet tallada, vaig aconseguir plantar-me un
somriure en la cara i em vaig alçar de la cadira.
—T'esperaré en les teues estances —va dir *Tawny i jo vaig assentir.
*Hawke va esperar que passara per davant de ell per a començar a caminar al meu costat,
encara que un *pelín per darrere, una posició que li permetia reaccionar a amenaces procedents
de qualsevol direcció. Em vaig dirigir al vestíbul, on rutilants tapissos blancs i daurats penjaven
de les parets, i servents amb túniques i vestits marrons rondaven d'ací cap allà , maldats per
les múltiples tasques domèstiques que mantenien al gran castell en funcionament.
*Hawke no em va conduir cap al saló de banquets, sinó cap a les escales, i em vaig afonar
encara més en la misèria.
Creuem el vestíbul i quasi havíem arribat al peu de l'àmplia escalinata quan va preguntar:

—Estàs bé? —Vaig assentir—. Ha fet l'efecte que tant a tu com a la teua donzella us ha
inquietat aquesta crida.
—*Tawny no és una donzella —vaig soltar, i em vaig penedir immediatament. Era absurd
intentar no parlar amb ell, però hauria sigut millor que ocorreguera quan no estàvem en el
vestíbul, envoltats d'un munt de persones.
I m'hauria agradat aguantar un dia sencer.
Em vaig preparar per al pitjor mentre ho mirava de reüll.
*Hawke es va limitar a mirar-me, la seua expressió del tot indesxifrable. Si havia reconegut
la meua veu, no va donar mostres d'això..
Va tornar a envair-me aqueixa estranya mescla de desil·lusió i alleujament, però vaig
mantindre la vista al capdavant .
De veritat no sabia que havia sigut jo la d'aqueixa habitació? Encara que tampoc sabia per què
em sorprenia. Al principi, *Hawke havia cregut que era *Britta, però després no havia tingut cap
problema a continuar quan es va adonar que no ho era. Qui sap amb quantes dones desconegudes
hi havia…
—Ah, no? —va preguntar—. Pot ser que siga una dama en espera, però em van dir que estava
obligada a assistir-te. A ser el teu acompanyant.
—Ho està, però no és… —El vaig mirar quan l'escalinata començava a corbar-se. Portava una
mà recolzada sobre l'empunyadura de l'espasa de la seua cintura—. És… —Estava obligada a ser
el meu acompanyant—. És igual , no importa. No passa res.
En aqueix moment, va girar el cap cap a mi; bo, més aviat va baixar el cap cap a mi. Encara
que jo estava un escaló més amunt que ell, continuava sent més alt que jo, la qual cosa semblava
bastant injust. Va alçar una cella fosca, la seua mirada inquisitiva.
—Què? —vaig preguntar, el cor en un puny. Vaig alçar el següent peu, però no prou, i vaig
entropessar. *Hawke va reaccionar a tota velocitat, va tancar la mà per damunt del meu colze i
em va subjectar. La xafogor es va estendre per tot el meu ser—. Gràcies —vaig murmurar.
—No requerisc ni necessite cap agraïment poc sincer. És el meu deure mantindre't fora de
perill . —Va fer una pausa—. Fins i tot d'escales traïdorenques.
Vaig respirar profund.
—La meua gratitud no era poc sincera.
—Llavors, em disculpe.
No vaig haver de mirar-li per a saber que estava somrient i haguera apostat que aqueix estúpid
clotet estava fent-li un honor al món amb la seua presència. *Hawke es va quedar callat i arribem
al replà del segon pis en silenci. Un corredor conduïa cap a l'ala vella; cap a les meues estances i
les habitacions de gran part del personal. A l'esquerra estava l'ala més nova. Amb l'estómac ple
de boletes de plom, vaig girar cap a l'esquerra. La meua ment estava ara tan obsessionada amb el
que m'esperava que vaig deixar de pensar en l'aparent falta de reconeixement per part de *Hawke
o el que significava que sí m'haguera reconegut i simplement no hi haguera

dit res.
*Hawke va arribar a les amples portes de fusta del final del corredor, el seu braç va fregar el
meu muscle en obrir una de les fulles. Va esperar que entrara en l'estreta escala de caragol,
il·luminada pels raigs de sol que es colaven per les nombroses finestres ovalades.
—Ves amb compte . Si t'entropesses i caus ací, el més probable és que m'arrossegues en la teua
caiguda.
—No m'entropessaré —vaig dir amb un bufit.
—Bé, acabes de fer-ho.
—Això ha sigut una excepció.
—Bé, perquè llavors em sent honrat per haver sigut testimoni d'ella..
Em vaig alegrar que no poguera veure el meu rostre en aqueix moment, i no per por de que em
reconeguera, sinó perquè estava segura que tenia els ulls tan oberts que ocupaven la meitat de
la meua cara. Em parlava d'una manera en què cap altre guàrdia el feia; a part de *Vikter. Ni tan
sols *Rylan s'havia mostrat tan… familiar. Era com si ens coneguérem des de feia anys, en
comptes de des de feia només unes hores… o dies. El que fora. El desenfade amb el que em
parlava era desconcertant.
Va passar pel meu costat en arribar al replà del tercer pis.
—Ja t'havia vist abans, saps? —Se'm va quedar l'aire embossat en els pulmons i solo la gràcia
dels déus em va deslliurar d'entropessar de nou—. Als balcons del pis de baix. —Va obrir la
porta per a mi i em va fer una indicació perquè passara—. Observant-me entrenar.
Em vaig ruboritzar a l'instant. Això no era el que havia esperat que diguera.
—No t'observava a tu. Estava…
—Prenent l'aire? Esperant a la teua donzella que no és una donzella? —*Hawke em va
agarrar del braç quan passava pel seu costat i em va detindre. Va baixar el cap fins que els seus
llavis van estar a tot just uns centímetres de la meua orella coberta pel vel—. Potser em vaig
equivocar i no eres tu —va murmurar.
Embolicada per la seua olor silvestre i boscosa, em vaig quedar sense respiració. No estàvem
per a res tan a prop com la nit de la Perla Roja, però si inclinava el cap sol uns centímetres a la
meua esquerra, la seua boca tocaria la meua. Aqueixa sensació serpentejant va tornar i aquesta
vegada es va instal·lar fins i tot més a baix en el meu estómac.
—Estàs equivocat.
Em va soltar el braç i, quan vaig alçar la mirada, vaig veure que les comissures dels seus llavis
estaven corbades cap amunt. El meu cor feia coses rares en el meu pit mentre entrava en l'ampli
rebedor, amb el pols accelerat.
Em vaig topar amb dos guàrdies reals apostats a la porta de les dependències privades del
duc i la duquessa. En aqueix pis hi havia diverses habitacions, que s'utilitzaven per a rebre a
diversos membres de la casa i la Cort. Els ducs tenien els seus propis espais i suites que es
connectaven amb dormitoris, però, per on es trobaven els guàrdies reals, vaig saber que el

duc estava en la suite principal.
Aqueixa sensació d'inquietud va tornar a colar-se en les meues venes. Per un breu instant,
havia oblidat tots els motius pels quals podia haver-me fet dir el duc.
—*Penellaphe? —va dir *Hawke des de darrere de mi.
Només llavors em vaig adonar de dues coses. Un, m'havia quedat completament immòbil en el
corredor, la qual cosa segur que li havia resultat estrany. I dos, m'havia anomenat ja dues
vegades pel meu nom, en lloc de dir Donzella. No era *Vikter. No era *Tawny. I ells només em
cridaven pel meu nom quan estàvem tot sol .
Sabia que havia de corregir el seu ús del meu nom de pila, però no vaig poder. No volia fer-ho
i això em feia tant por com el que m'esperava en l'oficina del duc.
Vaig respirar profund, vaig creuar les mans, vaig quadrar els muscles i vaig tirar a caminar.
Els guàrdies reals van evitar mirar-me als ulls i van fer una reverència quan ens acostem. El
de pell bruna va fer un pas a un costat, la mà sobre el *picaporte de la porta. Va començar a
obrir-la.
Per alguna raó, em vaig girar per a mirar a *Hawke. Per què, no tenia ni idea.
—T'esperaré ací mateix —em va assegurar.
Vaig assentir i em vaig tornar cap avant de nou. Vaig obligar els meus peus a avançar, un
darrere l'altre, i vaig intentar convéncer-me que m'estava atabalant sense cap raó.
Vaig entrar en la suite i el primer que vaig notar va ser que les cortines estaven tirades. El
revestiment de fusta fosca de les parets i els mobles de caoba i vellut carmesí semblaven
absorbir la suau resplendor dels diversos llums d'oli. Els meus ulls es van posar en el gran
escriptori i després en l'aparador darrere d'ell, on diverses botelles de cristall de diverses
grandàries estaven plenes d'un líquid ambre.
I llavors ho vaig veure.
El duc estava assegut en el sofà, un peu sobre la taula que tenia davant i un got de licor a la mà.
Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix mentre em mirava amb uns ulls tan foscos que la
pupil·la a penes es distingia.
Em va fer pensar que la pròxima vegada que vera a Ian, els seus ulls ja no serien verds
com els meus. Serien com els del duc. Negres com el carbó. Insondables. Però serien igual de
freds?
De sobte , em vaig adonar que el duc no estava sol.
Enfront d'ell estava lord *Mazeen, assegut en una postura arrogant. No tenia cap beguda a les
mans, però els seus dits tamborinejaven sobre el seu genoll esquerre com qui no vol la cosa. Els
seus llavis ben formats mostraven una *sonrisilla de suficiència i tots els meus instints em van
cridar que fugira, perquè no hi havia cap forma d'evitar el que se'm venia damunt.
La porta es va tancar a la meua esquena i em va fer donar un grunyit. Vaig odiar la meua
reacció i vaig resar perquè el duc no l'haguera vista, encara que vaig saber que no era així quan
ho vaig veure somriure.

*Teerman es va alçar del sofà en un moviment suau i fluid, com si no tinguera ossos.
—*Penellaphe, m'has decebut d'una manera increïble.

Capítol 13
El gel em va arribar fins a la mateixa medul·la. Vaig aspirar una breu i moderada glopada d'aire
mentre ho observava donar un glop de la seua beguda. Sabia que havia de triar les meues
paraules amb summa cura. No canviarien el que s'aveïnava, però sí que podrien determinar la
seua severitat.
—Sent haver-ho decebut —vaig començar—. Jo…
—Saps si més no el que has fet per a decebre'm?
Tots els músculs dels meus muscles es van posar rígids i els meus ulls van volar del lord
silenciós a la cantonada de la suite, on diverses vares estretes de fusta marró vermellosa estaven
secundades contra una prestatgeria. Les havien fabricades a partir de un arbre que creixia
en el Bosc de Sang. Quan vaig tornar a mirar a lord *Mazeen, vaig veure que somreia.
Començava a pensar que li havia comptat alguna cosa al duc, però si m'equivocava, això només
augmentaria els meus problemes.
I lord *Mazeen també ho sabia, atent a totes les meues reaccions. No va donar cap pista sobre
el paper que exercia en això. Potser anava a actuar només de testimoni. Rares vegades parlava
quan assistia a aquestes lliçons i, encara que el seu silenci solia ser un alleujament per a mi, hui
només augmentava la meua ansietat.
Em vaig forçar a continuar parlant, encara que les paraules van eixir per la meua boca totes
embrollades.
—No ho sé, però estic segura que , siga el que fora, és culpa meua. Mai se sent decebut per mi
sense motiu.
Això era una gran mentida.
Hi havia ocasions en què feia l'efecte que la meua manera de caminar o la manera en què
tallava el meu menjar durant el sopar eren suficient per a desil·lusionar al duc. Estava segura que
la quantitat de vegades que respirava per minut podria suposar una ofensa per a ell.
—Tens raó. No estaria decebut sense raó —va convindre—. Però aquesta vegada, la qual cosa
m'han comptat m'ha enxampat totalment desprevingut.
Em va fer un tomb al cor mentre la suor començava a *perlar el meu front. Per tots els déus,
s'hauria assabentat de la meua visita a la Perla Roja?
Havia temut que *Hawke diguera alguna cosa, aqueixa possibilitat m'havia obsessionat i
estressat. No obstant això , una part de mi no havia de haver volgut creure que fora possible,
perquè la sobtada

sensació de traïció em va fer gust de menjar podrit en el fons de la gola. El més probable era que
*Hawke no tinguera ni idea del que succeïa en aquesta habitació, però havia de saber que hi
hauria conseqüències. O no? Supose que pensava que no rebria res més que un sermó seriós.
Després de tot, era la Donzella, la Triada.
Rebria una bona brega i ja està.
No obstant això , dubtava que *Hawke sabera que les lliçons del duc no eren… normals.
*Teerman va fer un pas cap a mi i tots els meus músculs es van posar tibants.
—Lleva't el vel, *Penellaphe.
Vaig vacil·lar només uns segons, encara que no era rar que el duc o la duquessa em demanaren
una cosa així quan estava en la seua presència. No els agradava parlar amb mitjana cara. No
podia culpar-los per això , però en general el duc em feia deixar-me'l posat quan lord *Mazeen
era present.
—No t'interessa posar a prova la meua paciència. —Va estrényer la mà entorn de el seu got.
—Ho sent. És només que… no estem solos i els déus em van prohibir mostrar el rostre — vaig
dir, molt conscient que ja ho havia fet altres vegades, encara que en situacions molt diferents.
—Els déus no trobaran cap motiu de queixa hui —em va interrompre el duc. Per
descomptat que no.
Resant perquè no em tremolaren les mans, les vaig alçar i vaig obrir els elegants fermalls que
subjectaven el vel prop de les meues orelles. El tocat es va soltar immediatament. Vaig
mantindre la mirada baixa, com sabia que preferia el duc, i me'l vaig llevar per damunt de la
senzilla trossa que recollia el meu pèl en el clatell. Vaig sentir un pessigolleig en les galtes i en
les celles recentment exposades. *Teerman vi fins mi, em va llevar el vel i el va deixar a un
costat. Vaig creuar les mans i vaig esperar. Vaig odiar fer-ho.
Però vaig esperar.
—Alça la vista —em va demanar amb suavitat i vaig fer just això. La seua mirada de banús va
recórrer les meues faccions, centímetre a centímetre, no es va perdre res, ni tan sols els fins
rínxols de pèl rogenc que notava fregant contra la meua templa. El seu escrutini va durar una
eternitat—. Estàs més bella cada vegada que et veig.
—Gràcies, Excel·lència —vaig murmurar, encara que una intensa repugnància va bombollejar
en el meu estómac.
Sabia el que venia a continuació .
Les gemmes dels seus dits es van clavar en la pell de davall de la meua barbeta per a inclinar
el meu cap a l'esquerra, després a la dreta.
Va espetegar la llengua.
—És una
llàstima. Ací
estava.
No vaig dir res. Vaig enfocar la mirada en el gran oli dels temples, en el qual unes dones amb
vel s'agenollaven davant de un ser tan brillant que rivalitzava amb la lluna.
—Tu què opines, *Bran? —li va preguntar al lord.

—Com has dit, és una llàstima.
M'importava un rave de Dimoni el que opinara lord *Mazeen.
—Les altres cicatrius són fàcils d'ocultar, però això? —El duc va sospirar, quasi compassiu
—. Arribarà un temps en què no hi haurà cap vel per a ocultar aquest defecte tan desafortunat.
Vaig engolir saliva i em vaig resistir a la temptació d'apartar-me quan els seus dits van
deixar la meua barbeta per a lliscar-se pels dos solcs irregulars que començaven en la meua
templa esquerra i continuaven cap avall , esquivant el meu ull per a acabar just al costat del meu
nas.
—Saps el que aqueix nou guàrdia seu va dir? —El lord no va respondre, però vaig suposar que
havia negat amb el cap—. Va dir que era preciosa —va continuar el duc—. És veritat que la
meitat d'ella és *despampanante. —Va haver-hi una pausa—. T'assembles tant a la teua mare…
Estupefacta, els meus ulls van volar cap a ell. Havia conegut a la meua mare? Fins llavors,
mai, ni una sola vegada, havia dit res sobre aquest tema .
—La va conéixer?
Em va mirar als ulls i em va costar no apartar la vista d'aqueixa foscor interminable.
—Sí. Era… especial. —Abans que poguera qüestionar-ho si més no, va continuar parlant—.
Eres conscient que el guàrdia no podia dir una altra cosa, veritat? Que mai haguera dit la veritat.
Em vaig encongir una mica i vaig sentir un buit en el pit.
El duc, com és obvi, es va adonar de la meua reacció i el somriure va tornar a la seua cara.
—Supose que és una xicoteta benedicció. Els danys al teu rostre podrien haver sigut
pitjors. Els danys podrien haver inclòs perdre un ull, o pitjor encara, la vida.
Però no vaig dir res.
Els meus ulls van girar al quadre, mentre em preguntava com era possible que les seues
paraules continuaren coent després de tants anys. Quan era més jove, feien mal. Les seues
paraules es clavaven en el més profund del meu ser, però durant els dos últims anys no havia
sentit res més que una resignació entumida. Les cicatrius no eren una cosa que poguera canviar.
Ja ho sabia. Però hui, les seues paraules em van ferir com quan tenia tretze anys.
—És veritat que tens uns ulls preciosos. —Va apartar els dits de les cicatrius i va secundar un
sobre el meu llavi inferior—. I una boca ben formada. —Va fer una pausa i hauria jurat notar
com els seus ulls baixaven pel meu pit, pels meus malucs—. La majoria trobarà el teu cos
agradable. —La bilis em va embossar la gola i *reptó per la meua pell com un miler d'aranyes.
Només per pura força de voluntat vaig ser capaç de mantindre'm totalment immòbil—. Per a
alguns homes, aqueixes coses serien suficients. —*Teerman va arrossegar el dit pel meu llavi
abans de baixar la mà—. La sacerdotessa *Analia ha vingut a veure'm aquest matí.
Espera. Què?
El meu cor va començar a bategar més a poc a poc a mesura que la confusió aflorava. La
sacerdotessa?
Què podia haver de dir de mi?

—No tens res a afegir? —va preguntar *Teerman, arquejant una cella pàl·lida.
—No, ho sent. —Vaig sacsejar el cap—. No sé el que li ha pogut dir la sacerdotessa *Analia.
La vaig veure per última vegada fa una setmana, en el *saloncito del primer pis, i tot semblava en
ordre.
—Estic segur que sí, ja que vas passar només mitja hora ací abans de marxar-te de manera
inesperada —va comentar el duc—. M'han informat que no vas dedicar ni un segon a les teues
labors de brodat i no vas entaular cap conversa amb les sacerdotesses.
La irritació *bulló en el meu interior, però sabia bé que no havia de cedir davant ella. A més, si
això era el que li havia disgustat, era molt millor del que havia temut.
—La meua ment estava ocupada amb el Ritu que s'aveïna —vaig mentir. La vertadera raó que
no participara en la conversa era que les dones havien passat tot el temps malparlant de les
dames en espera i comentant com no eren dignes de la Benedicció dels déus—. Estaria somiant
desperta.
—Estic segur que estàs molt nerviosa per això del Ritu i, si això haguera succeït només en una
ocasió, hauria passat per alt la teua mala conducta amb facilitat. —Era mentida. El duc mai
passava per alt cap mala conducta—. Però acabe de sentir que ara mateix estaves en l'atri —va
continuar. Vaig deixar caure els muscles en senyal de derrota.
—Sí, ho estava. No sabia que no havia de ser ací —em vaig defensar, i no era mentida—. No
vaig massa sovint , però…
—Que passes temps en l'atri no és el problema i tu eres prou llesta com per a saber-ho. No et
faces la innocent amb mi. —Vaig obrir la boca, però ho vaig pensar millor i la vaig tancar de nou
—. Estaves parlant amb dos de les dames en espera —va continuar—. Saps que no està permés.
Sabia el que se'm venia damunt, així que vaig guardar silenci. Mai hauria pensat que
s'assabentaria tan prompte. Algú havia d'haver estat observant l'escena. Potser el seu secretari, o
un dels altres guàrdies reals.
—No tens res a dir? —em va preguntar.
Vaig acatxar el cap i vaig mirar al sòl. Podria dir-li la veritat. Que no havia dit més que una
frase a les dames i que aquesta era, per la qual cosa jo sabia, la primera vegada que havien anat a
l'atri. No obstant això , no serviria de res. La veritat no funcionava amb el duc.
—Una Donzella tan tímida… —va murmurar el lord.
Quasi vaig poder sentir com se m'esmolava la llengua, però vaig suavitzar les meues paraules
tot el possible.
—Ho sent. Deguí marxar-me quan elles van arribar, però no ho vaig fer.
—Per què no?
—Tenia… curiositat. Estaven parlant del Ritu —li vaig dir, alçant la vista.
—Això no em sorprén. Sempre vas ser una xiqueta activa amb una ment curiosa que saltava
d'una cosa a una altra. Un costum que ja li vaig advertir a la duquessa que et costaria llevar-te
de damunt
—va continuar, les seues faccions cada vegada més tibants, un sobtat centelleig d'anticipació en
els ulls
—. La sacerdotessa *Analia també m'ha informat que tem que la teua relació amb la teua dama

de

companyia s'haja tornat massa familiar.
Vaig redreçar la columna mentre ell es donava la volta i estirava el vel que havia penjat del
respatler d'una cadira. La part de darrere del meu cap va començar a formiguejar quan vaig
parlar.
—*Tawny ha sigut una dama de companyia meravellosa i, si la meua amabilitat i gratitud
s'han confós amb qualsevol altra cosa, llavors em disculpe.
El duc va llançar una llarga mirada en la meua adreça.
—Sabia que potser era difícil mantindre uns límits clars amb algú amb qui passes tant de
temps, però una Donzella no busca intimitats del cor ni de la ment amb aquells que la serveixen,
ni tan sols amb aquells que es convertiran en membres de la Cort. Mai has d'oblidar que no eres
com ells. Vas ser Triada pels déus en el moment del teu naixement i ells són triats en el seu Ritu.
Mai sereu iguals. Mai sereu amigues.
Les paraules que vaig forçar a eixir per la meua boca van arrapar el meu cor.
—Ho entenc.
*Teerman va beure un altre glop.
Quant hauria begut ja? El meu cor va començar a bategar al triple de la seua velocitat habitual.
Una vegada de les quals havia disgustat al duc, m'havia impartit la seua lliçó després de
delectar-se amb el que vaig sentir els guàrdies dir «Ruïna Roja», un licor elaborat en els Penya-
segats de *Hoar. El lord també havia sigut present.
Aquella vegada em va donar tal pallissa que vaig tardar diversos dies a poder tornar a entrenar
amb *Vikter.
—No crec que ho entengues. —El seu to es va endurir—. Vas ser Triada quan vas nàixer,
*Penellaphe. Només una persona més ha sigut Triada mai pels déus. És la raó que el Senyor
*Oscuro enviara Dimonis per la teua família. És la raó que els teus pares foren assassinats.
Em vaig tornar a encongir i vaig notar un gran buit en l'estómac..
—Això fa mal, no? Però és la veritat. Aqueixa degué ser l'única lliçó que necessitares mai.
—Va deixar el got sobre la taula i es va girar cap a mi mentre el lord *descruzaba les cames—.
Però entre la teua falta de consciència quant a creuar límits, la teua falta d'atenció amb la
sacerdotessa *Analia, la teua descarada desconsideració per tot el que s'espera de tu i… —va
allargar la paraula, gaudint del moment— l'actitud que vas mostrar ahir cap a la meua persona…
Què? Creies que no t'anava a dir res sobre el teu comportament quan estàvem parlant de la
substitució de Ryan?
L'aire que vaig aspirar no va fer res per omplir-me els pulmons. No es deia així.
—Em vas retornar la mirada com si desitjares fer-me mal físic. —va riure entre dents, divertit
per la idea que poguera fer tal cosa—. Aqueixa reunió hauria acabat de manera molt diferent si
no hi haguera hagut altres persones presents i no haguérem sigut ací per a parlar que *Hawke
ocupara el lloc de Ryan…
—*Rylan —vaig etzibar—. El seu nom és *Rylan, no Ryan.

—Ací està. —Lord *Mazeen va repetir les paraules que havia dit la nit que havien trobat a
*Malessa morta. va riure baixet—. Ja no eres tan tímida.
Li vaig fer cas omís.
—Voldràs dir que el seu nom era *Rylan —va dir *Teerman, amb el cap decantat. Vaig tornar
a aspirar un aire que no va semblar arribar a cap part—. I de veritat importa? No era més que
un guàrdia real. S'hauria sentit honrat que m'acordara d'ell si més no. —Ara sí que tenia ganes
d'infligir-li mal físic—. Siga com siga, acabes de demostrar que he de redoblar els meus intents
per complir el meu compromís d'aconseguir que estigues més que preparada per a la teua
Ascensió. Sembla que he sigut massa benèvol amb tu. —La lluentor dels seus ulls es va avivar
—. Per desgràcia, això significa que requereixes una altra lliçó més. Esperem que siga l'última.
Encara que per alguna raó, ho dubte.
Els meus dits es van quedar engarrotats on els estava retorçant. La ira va brollar tan de pressa
que em va sorprendre no tirar foc per la boca quan vaig soltar l'aire. Això era just el que esperava
*Teerman. Si no trobava una raó per a donar-me una lliçó, li donaria un atac de nervis absolut.
—Sí. —Vaig escopir la paraula, a punt de perdre el control—. Esperem que així
siga. Em va fulminar amb la mirada, i va passar un moment llarg i tibant.
—Crec que quatre fuetades haurien de bastar.
Abans que poguera recordar-me a mi mateixa qui era jo i el que era *Teerman, la fúria *bulló
en la meua sang i va prendre el control. Res del que m'havia tirat en cara importava. Cap
d'aqueixes coses tenia res a veure amb que els Descendents i el Senyor *Oscuro estigueren
darrere del meu intent de segrest i l'assassinat de *Rylan. Els déus beneïen als Ascendits amb
una cosa pròxima a la immortalitat i una força inimaginable, i passaven el temps preocupant-se
d'amb qui parlava jo? No vaig poder reprimir-me.
—Està segur que bastaran? No voldria que es quedara amb la sensació de no haver fet prou .
Els ulls del duc es van endurir.
—Què tal sonen set? —L'aprensió es va apoderar de mi, però ja havia rebut deu alguna vegada
—. Veig que aqueix número t'agrada més —va comentar el duc—. Tu què opines, *Bran?
—Crec que serà suficient. —Era impossible passar per alt l'ànsia en el seu to. El duc em va
mirar de nou .
—Ja saps on posar-te.
Vaig mantindre la barbeta ben alçada, encara que em va costar un món passar pel seu costat
sense agarrar-lo del coll. Això va ser el pitjor mentre em dirigia a la lluenta superfície buidada
del seu escriptori. Els Ascendits eren més forts que el més dotat dels guàrdies, però ni *Teerman
ni *Mazeen havien mogut ni un dit en combat des de la Guerra dels Dos Reis. Podia noquejar-ho
amb facilitat.

Però després què?
Hi hauria més lliçons i, al final , la reina *Ileana s'assabentaria. Se sentiria decebuda, realment
decebuda, i a diferència del duc, la qual cosa la reina pensara i sentira sí que m'importava. No
perquè jo fora la seua favorita, sinó perquè havia sigut ella la que s'havia ocupat de mi quan
era una xiqueta ferida i terroritzada. Les seues mans havien canviat els meus embenatges i
m'havien consolat quan cridava i plorava per la meua mare i el meu pare. I havia sigut la reina
*Ileana la que s'havia assegut amb mi quan no podia dormir i m'aterria la foscor. Havia
fet coses que cap reina tenia per què fer. Sense que ella s'haguera preocupat per mi com hauria
fet la meua pròpia mare, m'haguera sentit perduda d'una manera de què dubtava que haguera
pogut recuperar-me mai.
Em vaig detindre davant de l'escriptori, em tremolaven les mans amb una ràbia a penes
continguda. Estava convençuda, en el fons del meu cor, que si la reina *Ileana sabera el que el
duc feia en aquesta habitació, les coses no acabarien bé per a l'Ascendit..
Pel *rabillo de l'ull, vaig veure al lord inclinar-se cap avant quan *Teerman va agarrar la fina
vara roja. Va lliscar la mà per tota la seua longitud.
Però la reina no ho sabria.
Les cartes enviades a la capital sempre es llegien i jo no la veuria fins que tornara. I llavors?
Llavors li explicaria tot.
Perquè si el duc em feia això a mi, estava segura que li ho havia de fer a uns altres.
Encara que ningú parlara d'això mai.
El duc es va situar al meu costat, aqueix centelleig d'ànsia convertit ara en un autèntic
fulgor en els seus ulls.
—No estàs preparada, *Penellaphe. A hores d'ara , ja hauries de saber-ho.
Vaig estrényer les dents i vaig apartar la mirada mentre alçava les mans cap a la filera de
botons. Els meus dits només van tremolar una vegada i després es van aquietar mentre
descordava el cosset, molt conscient que *Mazeen havia triat el seu seient sabent el que venia a
continuació. No hi havia res que s'interposara en la seua vista.
El duc va romandre al meu costat. Va contemplar com el cosset del meu vestit s'obria per a
deixar al descobert la finíssima roba interior de davall. Tot això va esvarar pels meus muscles
fins que la tela va quedar arremolinada en la meua cintura. L'aire fred es va lliscar per la meua
esquena i el meu pit, i vaig desitjar poder quedar-me ací dempeus com si res d'allò m'afectara
gens ni mica. Vaig desitjar poder ser fort i valent i inalterable. No volia que veren l'humiliant que
era allò, el molt que em molestava que em veren així, que no fora algú de la meua elecció, algú
que s'ho meresquera.
Però no vaig poder.
Amb les galtes roges com una tomaca i els ulls cuits, vaig encreuar un braç per davant del pit.

—Això és pel teu propi bé —va dir *Teerman, la seua veu ronca i aspra quan es va posar
darrere de mi—. Aquesta és una lliçó necessària, *Penellaphe, per a garantir que et prens la teua
preparació de debò i et dediques a ella en cos i ànima, de manera que no deshonres als déus.
Quasi sonava com si es creguera el que estava dient, com si no estiguera fent allò només
perquè li excitava infligir dolor. Però jo coneixia la veritat. Sabia el que faria *Mazeen si
poguera i havia vist l'expressió en els ulls del duc. L'havia vista moltíssimes vegades en el passat,
quan havia comés l'equivocació de mirar. El tipus de mirada que m'indicava que, si no fora la
Donzella, m'infligiria un tipus de dolor molt diferent. Igual que faria *Mazeen. No vaig poder
evitar el sotrac que va seguir a aqueix pensament.
Un segon més tard , vaig notar la seua mà sobre el meu muscle nu i tot en el meu
interior es va replegar sobre sí mateix. No era només el tacte de la seua pell massa frija contra la
meua, sinó també el que no percebia d'ell..
No percebia res.
Ni apunte de la tènue aflicció que tothom portava en el seu interior, sense importar el temps
que haguera transcorregut des que la font d'aqueix dolor haguera causat el seu mal. No hi havia
dolor de cap mena, i era així per a tots els Ascendits. I encara que això hauria de produir-me
cert alleujament, perquè era segur que no sentiria cap dolor, només em deixava amb la carn de
gallina.
Era un recordatori del diferents que eren els Ascendits dels mortals, la qual cosa feia la
Benedicció dels déus.
—Prepara't, *Penellaphe.
Vaig plantar el palmell de la mà sobre l'escriptori..
L'habitació estava en silenci, excepte pel so de les profundes respiracions del lord. Llavors
vaig sentir la suau xiulada de la vara tallar a través de l'aire un segon abans que impactara contra
els meus renyons. Tot el meu cos va donar una sacsejada quan l'intens dolor va recórrer la meua
pell. El primer colp sempre era una sorpresa, era igual quantes vegades hauria ocorregut abans ni
que sabera el que s'aveïnava. Un altre colp va aterrar sobre els meus muscles, vaig soltar una
brusca glopada d'aire mentre un foc ardent s'estenia per ells.
Cinc més.
Vaig rebre un altre assot i el meu cos va tremolar quan vaig alçar la mirada. No faré ni un
soroll. No faré ni un soroll. Els meus malucs van colpejar contra l'escriptori amb el següent
impacte.
El sofà va cruixir quan lord *Mazeen es va alçar.
Amb la pell roent, em vaig mossegar el llavi fins que vaig sentir el sabor de la sang. Vaig mirar
entre la boira de les llàgrimes cap al quadre de les devotes amb vel i em vaig preguntar que
horribles havien de ser els *atlantianos perquè homes com el duc de *Masadonia i lord *Mazeen
reberen la Benedicció de l'Ascensió per part dels déus.

Capítol 14
Els déus em van concedir un xicotet favor. Quan vaig eixir de la suite del duc, *Hawke no
m'estava esperant, i això va ser una benedicció. No tenia ni idea de com hauria pogut ocultar-li el
que acabava de succeir.
En el seu lloc, era *Vikter el que esperava en silenci al costat dels dos guàrdies reals. Cap dels
dos em va mirar quan vaig eixir al rebedor, tenia la pell pàl·lida i coberta d'una pel·lícula de suor
freda.
Sabien el que succeïa en l'oficina del duc? No havia fet ni un soroll, ni tan sols quan lord
*Mazeen s'havia col·locat al costat de l'escriptori i havia retirat el meu braç del pit per a
col·locar-lo al costat de l'altre. Ni tan sols quan les bastonades sisé i seté havien semblat
llampecs creuant per la meua esquena i *Mazeen havia observat amb ulls àvids cada assot que
era absorbit pel meu cos.
Si els guàrdies eren conscients del que succeïa ací, no hi havia res que poguera fer sobre aquest
tema , ni tampoc per l'amarga punxada de vergonya que d'alguna manera cremava més que la
meua esquena.
Però *Vikter ho sabia. La seua certesa es notava en les profundes arrugues que emmarcaven la
seua boca mentre caminàvem cap a les escales i cada pas *tironeaba de la meua pell inflamada.
Va esperar fins que la porta de les escales es va tancar a la nostra esquena, moment en el qual es
va detindre en el replà, amb els seus pàl·lids ulls blaus carregats de preocupació en mirar-me .
—Com és de greu?
Em tremolaven les mans mentre les estrenyia contra la falda del meu vestit.
—Estic bé. Només necessite descansar.
—Bé? —Les seues galtes bronzejades es van enrogir de ràbia—. Tens la respiració
accelerada i camines com si cada pas fora un desafiament. No tens per què dissimular amb mi.
Ja ho sabia, però em donava la sensació que admetre el mal que em trobava era donar-li a
*Teerman el que volia.
—Podria haver sigut pitjor.
—No hauria d'ocórrer en absolut —va remugar, amb les aletes del nas molt obertes. No podia

discutir-li-ho—. T'ha trencat la pell? —va preguntar.
—No. Només hi ha *magullones.
—Només *magullones. —El seu riure va sonar aspra, sense cap humor—. Parles com si no
foren més que esgarrapades. Per què t'ha castigat aquesta vegada?
—Potser necessita una raó? —El meu somriure va eixir cansada i la vaig notar
trencadissa, com si poguera clivellar tota la meua cara—. Estava molest per la meua falta de
compromís durant el temps que passe amb les sacerdotesses. I hui, mentre estava en l'atri, van
aparéixer dues dames en espera. No estava content amb això.
—Com pot ser això culpa teua?
—Potser ha de ser culpa meua?
*Vikter es va quedar ací mirant-me per un moment, en silenci.
—I aqueixa és la raó per la qual t'ha pegat amb la vara?
Vaig assentir. Els meus ulls es van posar en la finestra ovalada més pròxima. El sol s'havia
posat mentre estava en la suite, les escales ja no eren tan lluminoses ni càlides com abans.
—Tampoc li va agradar la meua actitud durant la reunió d'ahir. No és que siga l'ofensa més
trivial per la qual m'ha castigat.
—Per això et vaig dir que havies d'anar amb compte, *Poppy. Si t'assota per estar en una
habitació quan entren altres persones, què creus que faria si s'assabentara de les teues
*aventuritas?
—I si s'assabentara que porte anys entrenant com qualsevol guàrdia? —Els meus muscles es
van tibar, el moviment va tirar de la meua pell—. M'assotaria, per descomptat. I el més probable
és que foren més de set bastonades. —La pell daurada de *Vikter va empal·lidir—. El duc
podria demanar-li a la reina que em trobara indigna. I tal vegada els déus ja opinen així —vaig
continuar—, però com has dit abans, la meua Ascensió ocorrerà, faça el que faça. Però tu? Què
passaria amb tu, *Vikter, si es descobrira que m'has estat entrenant?
—No importa el que puguen o no puguen fer-me. —No va haver-hi ni un segon de vacil·lació
en les seues paraules—. Saber que pots protegir-te és un risc que val la pena córrer. Acceptaria
encantat qualsevol càstig que m'imposaren i no em penediria del que he fet.
Vaig alçar la barbeta i li vaig sostindre la mirada.
—I ser capaç de defensar la meua llar, a aquells que m'importen, i la meua vida mereix el
risc de qualsevol cosa que puga succeir.
Es va quedar callat uns moments i llavors els seus ulls blau gel es van tancar. Potser estava
invocant una oració per a tindre paciència, alguna cosa que sabia que havia fet moltes vegades
abans.
Això va portar una altra *sonrisita als meus llavis.
—Vaig amb compte , *Vikter.
—Anar amb compte no sembla importar. —Va obrir els ulls—. M'agrada la idea que la reina et
faça tornar a la capital més prompte que tard.
Em vaig estremir, però vaig començar a baixar les escales.

—Perquè llavors no hauria de suportar les lliçons del duc?
—Exacte. —Era una bona perspectiva, sobretot perquè planejava explicar-li-ho tot a la reina
—. Estava sol? Els vaig preguntar als guàrdies, però van fingir no saber qui més era a
l'habitació amb ell —va explicar.
Sempre sabien qui estava amb el duc. Era sol que no havien volgut que *Vikter ho
sabera i jo… jo tampoc.
—Estava sol. —No va contestar; no estava segura de si això significava que em creia o no. Vaig
decidir que era hora de canviar de tema—. Com vas saber on estava?
*Vikter anava tan sols un pas per darrere de mi.
—*Hawke va enviar a un dels secretaris del duc a buscar-me. Estava… preocupat per tu. El
meu cor es va embossar un moment.
—Per què?
—Va dir que tant tu com *Tawny semblàveu consternades per la citació del duc —va explicar
*Vikter—. Va creure que jo podria dir-li per què.
—I ho vas fer?
—Li vaig dir que no havia de què preocupar-se i que jo m'encarregaria de la teua protecció la
resta del dia. —*Vikter va arrufar les celles mentre em prenia del braç de manera casual per a
ajudar-me una mica —. No es va mostrar massa receptiu que diguem, així que vaig haver de
recordar-li que soc el seu superior.
Els meus llavis van fer una ganyota en sentir això.
—Estic segura que això va caure molt bé.
—Tan bé com una allau.
Arribem al següent pis. La idea que m'estava acostant al meu llit era el que em mantenia
en marxa mentre donava voltes al que havia fet *Hawke.
—És… bastant observador, veritat? I intuïtiu.
—Sí que —va dir *Vikter amb un sospir. Era obvi que creia que això no era bo—. Ho és.
Tres dotzenes de torxes cremaven més enllà de l'Adarb, les seues flames eren com un far de llum
en la immensa foscor, una promesa de seguretat per a l'endormiscada ciutat.
Vaig llançar una mirada d'anhel al llit i vaig soltar un sospir cansat mentre retorçava el final de
la meua trena. Uns malsons sobre una nit diferent m'havien revelat, a més de deixar-me amb la
pell xopada de suor freda i el cor accelerat com el d'un conill atrapat en un parany.
Per sort, no havia despertat a *Tawny amb els meus crits. La pobra havia romàs desperta fins a
vesprada les dues últimes nits. La primera, havia passat gran part de l'estona fent tot el

possible per assegurar-se que els meus *magullones es curaven bé, i ahir a la nit l'havien citada
les institutrius per a ajudar amb les preparacions del Ritu.
*Tawny havia utilitzat una potinga en el qual els remeiers tenien molta fe i que els guàrdies
empraven sovint per a les seues nombroses ferides. Havia fregat la mescla de pi, mel i àrnica
amb aroma a sàlvia sobre la pell inflamada de la meua esquena. Era la mateixa potinga que el
remeier havia usat la nit de l'intent de segrest. L'ungüent m'havia refrescat la pell i havia alleujat
el dolor quasi immediatament. Així i tot, sabíem per experiència que calia aplicar-ho quasi cada
parell d'hores per a aconseguir l'efecte desitjat.
I havia funcionat. Ahir a la vesprada ja només em quedava un *pelín de molèstia, encara que la
pell continuara estant més rosa del normal.
No estava restant-li importància al succeït quan li vaig dir a *Vikter i després a *Tawny que
podria haver sigut pitjor. El més probable era que els *magullones hagueren desaparegut al matí
i a penes em farien mal, si era que ho feien. Tenia la sort que sempre em curava de pressa, i fins i
tot més sort que *Teerman no haguera begut Ruïna Roja la nit en què em va fer acudir a la seua
suite.
El duc havia conegut a la meua mare. Com podia ser? Pel que sabia, ella mai havia estat en
*Masadonia, és a dir que això significava que el duc l'havia coneguda en la capital. Era rar que
els Ascendits viatjaren, sobretot una distància tan gran, però era obvi que s'havien conegut en
algun moment.
Hi havia hagut una expressió rara en el rostre de *Teerman en esmentar-la. Nostàlgia mesclada
amb… què? Ira, potser? Desil·lusió. Hauria passat alguna cosa entre ells que motivara la seua
actitud cap a mi?
O només estava buscant jo una raó per al seu tracte, com si haguera d'haver-hi alguna cosa que
explicara la seua crueltat?
No sabia massa coses sobre la vida, però sí que sabia que, a vegades , no hi havia cap raó.
Una persona, Ascendida o no, era qui era sense cap explicació.
Amb un sospir, vaig canviar el pes d'un peu a l'altre. Portava dos dies tancada a la meua
habitació, sobretot perquè el descans garantia que l'ungüent actuara el més de pressa possible, i
també perquè volia evitar a… bo, a tothom .
Però especialment a *Hawke.
No ho havia vist des que vaig entrar en l'oficina privada del duc, però saber que havia notat
que alguna cosa anava malament m'havia deixat amb una *burbujeante sensació d'ansietat i
vergonya, encara que el que *Teerman havia fet no fora la meua culpa. Era sol que no volia que
*Hawke deduïra que alguna cosa anava malament, i ell era bastant observador com per a fer-ho.
D'acord, quedar-me en les meues estances durant dos dies també serviria per a hissar una
bandera roja, però almenys *Hawke no hi havia tingut a veure el compte amb el qual em movia
mentre la meua esquena es curava..

No volia que em considerara feble, encara que com a Donzella esperaria just això.
I potser tenia alguna cosa a veure amb l'estranya mescla d'alleujament i decepció que sentia
cada vegada que no mostrava cap signe de reconeixement, cap senyal que indicara que m'havia
conegut en la Perla.
Vaig apartar la mirada del llit i vaig reprendre l'observació de les torxes més enllà de l'Adarb.
Els focs estaven tranquils aquesta nit, ja portaven així diversos dies, però quan les flames
ballaven com a esperits dements, impulsades pels vents del crepuscle? Significava que la boirina
no tardaria molt a arribar. I una mort terrible i *asoladora seguiria a la densa boira blanca.
Distreta, la meua mà es va lliscar entre els fins plecs del *camisón fins al mànec d'os de la
daga embeinada contra la meua cuixa. Els meus dits es van tancar entorn de la freda
empunyadura, que em va recordar que estaria preparada si l'Adarb caiguera en algun moment.
Igual que estaria preparada si el Senyor *Oscuro tractava de vindre per mi una altra vegada.
La meua mà va esvarar del mànec per a posar-se uns pocs centímetres per damunt del meu
genoll, i va fregar la franja de pell irregular en la cara interna de la meua cuixa. *Hawke havia
estat a punt de tocar la cicatriu. Què hauria fet d'haver-la notat? Hauria retirat la mà amb
brusquedat? O hauria fingit que no havia notat gens rar?
Vaig retirar la mà. No anava a pensar en això. Vaig tancar el puny amb força per a esborrar
aqueixos pensaments de la meua ment. No hi havia cap raó per a ficar-me en aqueix jardí. No
m'aportaria res bo. No importava si *Hawke em reconeixia, o si no era més que una de les moltes
xiques a les quals havia besat en habitacions en penombra. Tampoc importava si havia tornat o
no a la Perla Roja com havia promés…
Vaig sacsejar el cap com si així poguera espantar aqueixos pensaments, però no va funcionar.
Una cosa que havia descobert al llarg dels dos últims dies de quasi aïllament era que podia dir-
me que no importava l'una i l'altra i una altra vegada, però sí que importava.
*Hawke havia sigut el meu primer bes, encara que ell no ho sabera.
Mentre la lluna banyava l'habitació amb la seua llum platejada, em vaig acostar en
silenci a les finestres del costat oest, vaig posar els dits sobre el cristall fred i vaig comptar les
torxes. Dotze en l'Adarb. Vint-i-quatre al peu. Totes enceses.
Bé.
Això era bo.
Vaig donar suport al front contra el fi cristall que feia molt poc per evitar que el fred es colara
a l'interior del castell. En occident, on *Carsodonia estava enclavat entre la mar *Stroud i les
Planes del *Saz, no hi havia necessitat de finestres de cristall. L'estiu i la primavera eren
eterns ací, mentre que la tardor i l'hivern regnaven sempre ací. Era una de les coses que més
m'abellien de tornar a la capital. La calor. La llum del sol. L'olor de la sal i la mar i totes les
centellejants badies i cales.

A *Tawny, que mai havia vist una platja, li encantaria allò. Un somriure cansat *tironeó dels
meus llavis. Quan una de les institutrius l'havia anomenada a la seua presència, m'havia llançat
una mirada que indicava que haguera estat més contenta d'haver hagut de fregar les sales de bany
en lloc d'haver de passar la vesprada intentant agradar a aqueixes insaciables dones.
Sovint em sentia igual quan arribava l'hora de trobar-me amb la sacerdotessa. Preferiria ocupar
la vesprada depilant-me zones molt sensibles abans que passar hores amb aqueixa *dragona de
dona.
Tal vegada hauria d'aprendre a dissimular millor com em sentia respecte a ella i les altres
sacerdotesses.
Encara no podia creure que haguera acudit al duc, tot perquè no havia passat mig dia sentint-
les queixar-se de tots els altres .
Vaig embolicar els braços al meu al voltant i vaig desitjar, per enèsima vegada, que el meu
germà seguira en *Masadonia. Ian també tenia malsons, i si fora ací ara mateix, em distrauria
amb les seues absurdes històries inventades.
Continuaria tenint malsons després de la seua Ascensió? Si no les tenia, no seria aqueix altre
avantatge del meu futur?
Vaig passejar la vista per l'Adarb i vaig arribar a veure l'ombra d'un guàrdia que patrullava per
la muralla.
Preferiria ser ací fora, no ací.
Als Ascendits els escandalitzaria sentir semblant afirmació, igual que a molts altres. El fet que
jo... la Donzella, la Triada, que seria entregada als déus, poguera voler intercanviar el meu lloc
amb un plebeu, un guàrdia, seria un afront no sols als Ascendits sinó també als déus mateixos.
Per tot el regne, la gent faria qualsevol cosa per estar en presència dels déus. Jo era…
Era una privilegiada, patira el que patira, però almenys si fora ací fora, en l'Adarb,
podria fer una cosa productiva. Estaria protegint la ciutat i a tots aquells que em permetien tindre
una vida tan còmoda. Però en comptes d'això, era ací dins, aconseguint un nou nivell
d'autocompassió quan, en realitat, la meua Ascensió faria més que protegir una ciutat.
Garantiria el futur del regne.
No era això fer alguna cosa?
No estava segura. L'única cosa que volia era ser capaç de tancar els ulls i trobar el somni, però
sabia que no arribaria. No en les pròximes hores.
En nits com aquesta, quan sabia que el somni em defugiria, solia cedir a la temptació
d'escapolir-me del castell i explorar la silenciosa i fosca ciutat fins a trobar llocs que no dormien,
llocs com la Perla Roja. Per desgràcia, això seria el *súmmum de l'estupidesa després de l'intent
de segrest. Fins i tot jo no era tan imprudent i…

Una flama va començar a ballar darrere de l'Adarb. Em vaig posar atenta immediatament. Vaig
estrényer tots dos palmells de les mans contra la finestra i vaig mirar el foc sense permetre'm
parpellejar.
«No és res», li vaig dir a l'habitació buida. «És només una brisa».
Un altre centelleig va zigzaguejar, i després un altre i un altre, i la fila sencera de torxes de
l'altre costat de la muralla va començar a onejar amb violència, escopint espurnes a mesura que
el vent s'avivava. Vaig aspirar una glopada d'aire, però no va semblar arribar a cap part.
La torxa del centre va ser la primera a apagar-se i el meu cor va començar a martellejar contra
les meues costelles. Les altres les van seguir quasi a l'instant i van sumir a les terres de l'altre
costat de l'Adarb en una foscor sobtada.
Vaig fer un pas arrere per a allunyar-me de la finestra.
Dotzenes de fletxes en flames van eixir disparades per l'aire, van dibuixar amplis arcs per
damunt del Adarb i van anar a clavar-se en les trinxeres plenes de llenya. Una paret de foc va
brollar a l'altre costat del mur i al llarg de tota la seua longitud. Les flames no eren cap defensa
contra la boirina ni contra el que venia amb ella.
El foc només feia visible el que hi havia dins de la boira.
Vaig tornar a la finestra, vaig llevar el passador i la vaig obrir de bat a bat. L'aire fred i una
espècie de silenci tenebrós van inundar l'habitació mentre agarrava l'ampit de pedra i em treia el
cap, amb els ulls ajustats.
Un dens fum va començar a ondular i serpentejar entre les flames, va surar per l'aire i es va
estendre pel sòl.
El fum no es movia d'aqueixa manera.
El fum no *reptaba davall de l'esca, d'un blanc dens i nebulós contra el negre de la nit. El fum
no embolicava les flames, ni les sufocava fins a extingir-les per complet i no deixar més que una
boirina pesada i antinatural.
La boirina no estava buida.
Estava plena de formes retorçades que una vegada havien sigut mortals.
Unes banyes *atronaron des dels quatre racons de l'Adarb, fent miques el tibant silenci. En
qüestió de segons, les poques llums que havien brillat des de les finestres de la ciutat es van
apagar. Va sonar una segona crida d'advertiment i el castell sencer va semblar estremir-se.
Em vaig posar en marxa a l'instant. Vaig tancar la finestra, i la vaig assegurar abans de fer
mitja volta. Disposava de tot just tres minuts, potser menys, abans que totes les eixides quedaven
segellades. Vaig fer dos passos i…
A l'instant, la porta a l'habitació del costat es va obrir de bat a bat i *Tawny va irrompre a la
meua habitació. El seu *camisón blanc onejava al seu al voltant i la massa de rínxols castanys i
daurats queia pels seus muscles.
—No. —*Tawny es va parar en sec, amb el blanc dels seus ulls aterrits en marcat contrast amb

la seua pell marró—. *Poppy, no.
La vaig ignorar i vaig ser corrent fins al bagul, vaig obrir la pesada tapa i vaig rebuscar a
l'interior fins a trobar l'arc. Em vaig posar dret i ho vaig tirar sobre el llit.
—No pots estar pensant a anar ací fora —va exclamar.
—Oh, sí.
—*Poppy!
—Estaré bé. —Vaig penjar la *aljaba a la meua esquena, pegada a la columna.
—Bé? —Em va mirar bocabadada mentre em girava cap a ella—. No puc creure que haja de
assenyalar el que és obvi, però ací estic. Eres la Donzella. La Triada. No pots anar ací fora. Si no
et maten, ho farà La seua Excel·lència si t'enxampa..
—No m'enxamparà. —Vaig agarrar una capa negra amb caputxa i me la vaig tirar per damunt
dels muscles, per a després assegurar-la en el meu coll i el meu pit—. El duc estarà amagat a la
seua habitació darrere d'una dotzena de guàrdies reals, si no més, *pegadito a la duquessa.
—Els guàrdies reals vindran per tu.
Vaig agarrar l'arc corb per
l'empunyadura..
—Estic absolutament segura que *Vikter s'ha anat a l'Adarb en el mateix instant en què va
sentir les primeres banyes.
—I *Hawke? El seu deure és protegir-te.
—*Vikter sap que puc protegir-me sola i *Hawke ni tan sols sabrà que he eixit de les
meues habitacions. —Vaig fer una pausa—. No coneix l'entrada de servei.
—Estàs ferida, *Poppy. La teua esquena…
—La meua esquena està quasi curada. Ja ho saps.
—I què passa amb el Senyor *Oscuro? Què passa si això és un ardit…?
—Això no és cap ardit, *Tawny. Els he vistos en la boirina —li vaig dir, i el seu rostre es va
posar cendrós—. I si el Senyor *Oscuro intenta vindre a buscar-me també estaré preparada per a
ell.
Em va seguir mentre creuava l'habitació..
—*Penellaphe *Balfour, per a!
Sorpresa, vaig fer mitja volta per a trobar-la dempeus just darrere de mi.
—Tinc menys de dos minuts, *Tawny. Em quedaré atrapada ací dins…
—On estaràs segura —va raonar.
La vaig agarrar del muscle amb la meua mà lliure.
—Si obrin una bretxa en la muralla, prendran la ciutat i trobaran una manera d'entrar al castell.
I llavors no hi haurà manera de detindre'ls. Això, ho sé bé. Van arribar fins a la meua família.
Van arribar fins mi. No em quedaré asseguda de braços plegats a esperar que ocórrega de nou .
Els seus ulls, frenètics, van buscar els meus.
—Però llavors no teníeu l'Adarb per a protegir-vos.

Això era veritat, però…
—No hi ha res infal·lible, *Tawny. Ni tan sols l'Adarb..
—Tu tampoc ho eres —va murmurar. Li tremolava el llavi inferior.
—Ho sé.
Va respirar profund i els seus muscles es van relaxar sota la meua mà.
—Molt bé. Si ve algú, li diré que estàs morta de por i t'has tancat a la sala de bany.
Vaig posar els ulls en blanc.
—Val, perfecte. —Vaig soltar el seu muscle—. Hi ha diverses dagues de *heliotropo en el
bagul i una espasa davall de els coixins…
—Per favor, dis-me que el teu cap no descansa sobre una espasa totes les nits —va implorar
*Tawny, la veu tenyida d'incredulitat—. No m'estranya que tingues malsons. Només els déus
saben el tipus de mala sort que pot portar usar una espasa de coixí…
—*Tawny —la vaig tallar, abans que prenguera impuls —. Si entren al castell, usa les
armes.
Saps com fer-ho.
—Ho sé. —I sabia només perquè jo l'havia obligada a aprendre en secret , igual que
*Vikter m'havia ensenyat a mi—. El cap o el cor. —Vaig assentir—. Cuida't, *Poppy. Per favor.
Seria una gran desil·lusió que m'assignaren a servir a la duquessa. O pitjor encara, que
m'entregaren al temple al servei dels déus. No perquè no fora un honor servir-los —va
continuar, al mateix temps que plantava una mà sobre el seu cor—, però tota aqueixa cosa del
celibat…
Vaig esbossar un somriure.
—Tornaré.
—Més et val, *Poppy.
—Ho promet.
Li vaig fer una besada ràpid en la galta, vaig girar en redó i em vaig encaminar cap a l'antiga
porta de servei al costat de la sala de bany. Era l'única raó que hi haguera quasi pregat i suplicat
que em traslladaren a aquesta habitació en la part més vella i molt més lletja del castell. Aquests
passadissos i accessos ja no s'utilitzaven, però connectaven amb quasi totes les habitacions de la
part més antiga de la fortalesa, inclòs el pont de pedra que portava directe a la porció sud de
l'Adarb..
Les velles frontisses van grinyolar quan vaig obrir la porta. Els passadissos em permetien
moure'm pel castell sense ser vista. Al llarg dels últims anys, els havia utilitzats per a trobar-me
amb *Vikter per a entrenar en una de les habitacions abandonades; també eren el mitjà que
utilitzava per a escapolir-me del castell sense que ningú ho sabera.
Però el més important era que aqueixos oblidats corredors i escales em proporcionarien una via
de fuita ràpida si fora necessari.
—*Poppy —em va cridar *Tawny per a detindre'm—. La teua cara.

Vaig sentir un moment de confusió abans d'adonar-me que no portava el vel.
—És veritat. —Vaig alçar la gruixuda caputxa i me la vaig cenyir bé per damunt del cap abans
d'emprendre el descens de les estretes escales de caragol.
Vaig sentir el grinyolar de pedra contra metall quan unes gruixudes portes de ferro
*traquetearon i van començar a descendir mentre jo baixava a tot córrer les clivellades i
irregulars escales. Les meues sandàlies no eren el millor calçat per a aquesta mena de coses, però
no havia tingut temps de desenterrar del seu amagatall les úniques botes que posseïa, ocultes
davall del *cabecero del llit. Si les serventes les trobaven, segur que xafardejarien sobre aquest
tema i, al final, la cosa acabaria arribant a l'orella indesitjats.
Disposava de menys d'un minut per a eixir d'ací..
Xicotetes cascades de pols i *piedrecitas queien des de l'alt mentre el castell continuava
tremolant. La llum de la lluna va apuntar per les finestres clivellades i polsoses quan vaig
doblegar el tram final de les escales. Vaig esvarar sobre els dos últims escalons i vaig arribar
quasi derrapant fins al rebost buit. El moviment no em va produir més que una lleu punxada de
dolor on els *magullones s'estaven curant.
Vaig ficar a tot córrer l'arc entre els plecs de la capa i vaig entrar a la carrera en la caòtica
cuina, on desenes de servents demanaven a crits passe cap als refugis ocults que també feien
les vegades de celler i magatzem d'aliments. Els guàrdies corrien cap a l'entrada principal, en
la qual l'escut més gran encaixaria en el seu lloc en qüestió de segons. Ningú em va parar atenció
alguna mentre corria cap al fons de la sala, on una de les portes de ferro ja estava a mitjà baixar.
Vaig escopir una maledicció que haguera enrojolat a *Vikter i davant la qual *Rylan…
haguera somrigut si encara fora ací. Vaig estrényer el pas i després em vaig acatxar. Les
sandàlies de seda i gasa van ajudar amb el derrapatge. Vaig esvarar per davall de la porta i
quasi perd l'equilibri en eixir patinant a l'aire nocturn. La pesada porta va gemegar en
assentar-se en el seu lloc. Vaig fer uns passos arrere i llavors els meus llavis es van corbar en un
ampli somriure que *Tawny haguera trobat no sols preocupant sinó també inquietant.
Havia aconseguit arribar al pont.
Sense perdre ni un segon, vaig córrer per l'estreta passarel·la molt per damunt de les cases i les
botigues. No m'atrevia a mirar cap als costats, perquè no hi havia barana. Una relliscada i bo…
El que hi havia dins de la boirina ja no seria una preocupació.
En arribar al sortint més ample de l'Adarb, vaig tirar l'arc sobre ell i em vaig hissar a pols. La
pell magolada de la meua esquena es va estirar i vaig fer una ganyota mentre la capa i el
*camisón s'obrien per a deixar al descobert quasi tota la meua cama. Vaig desitjar portar les fines
malles que sovint s'utilitzaven davall de determinats tipus de vestits, però no havia tingut temps
suficient.
Vaig agarrar l'arc i em vaig encaminar cap a la paret oest. Vaig arribar just quan la boirina va
semblar convertir-se en una massa sòlida que arrossegava amb si una olor de metall i
podridura. Més

avant, els arquers esperaven en els seus nius de pedra, com a ocells de presa, amb els seus arcs i
fletxes fermes. Sabia que no havia d'acostar-me massa, perquè algun guàrdia segur s'adonaria de
la meua presència i faria preguntes. I encara que *Tawny havia exagerat en dir que em mataria,
hauria de enfrontar-me a una lliçó més del duc.
Vaig tirar una ràpida ullada al meu voltant. La ciutat s'havia quedat en complet silenci i foscor,
excepte pels temples. Les seues flames mai s'extingien. Vaig apartar la mirada d'ells i de la
inquietant sensació que sovint em provocaven i vaig buscar una espitllera buida. Si haguera de
estar atesa per un guàrdia, ja hi hauria algú dins.
Em vaig mantindre ben pegada a les ombres de les parets fins a arribar a ella. Em vaig lliscar a
l'interior del recinte i el somriure va tornar a la meua cara quan vaig veure diverses *aljabas
secundades prop de la curta escala. Perfecte. Les fletxes de *heliotropo, les seues astes
fabricades amb fusta del Bosc de Sang, no eren fàcils d'aconseguir quan eres una Donzella que,
en principi, no les necessitaria. Vaig agarrar diverses de les *aljabas i em vaig afanyar a pujar
l'escala..
Oculta en part per la paret de pedra, vaig deixar les *aljabas al meu costat i vaig traure una
fletxa. Llavors em va arribar un so que va fer que se'm posaren de punta tots els pèls del cos.
Va començar com un udol greu. Em recordava al vent en la part més freda de l'hivern, però el
gemec va donar pas a uns aguts *alaridos. Se'm va posar la carn de gallina i se'm va regirar
l'estómac. Vaig sentir nàusees mentre carregava una fletxa en la corda. Mai oblidaria aqueix so.
Turmentava els meus somnis i em mantenia desperta nit rere nit.
Van ressonar crits als meus peus, l'ordre d'obrir foc. Al·lucinada, vaig contindre la respiració
en veure el cel il·luminar-se amb centenars de fletxes en flames. Van tallar a través de
l'omnipresent boirina i les fogueres van tornar a la vida una vegada més per tot l'Adarb,
convertint la nit en una espècie de crepuscle platejat.
Desenes de guàrdies esperaven a peu davant de la muralla, la seua armadura negra els tornava
quasi indistingibles. Vaig buscar la familiar capa blanca d'un guàrdia real. Allí. Vaig trobar un
cap de cabells rossos pàl·lids i un rostre adobat del color de l'arena. El meu cor va fer un tomb.
Cap al centre de les forces estava *Vikter. Ja sabia que ho trobaria on la mort aguaitava, però així
i tot se'm va fer un nus de por en el pit. *Vikter era l'home més valent que coneixia.
I *Hawke? No tenia ni idea de si era al castell, apostat a la porta de la meua habitació,
convençut que jo estava dins, o en l'Adarb. O potser, com *Vikter, estava a l'altre costat. El nus
es va engrandir, però no podia deixar que s'apoderara de mi.
Pendent de *Vikter, vaig tancar els dits entorn de la corda i la vaig tibar mentre ell es posava
l'elm. Una altra andanada de fletxes va volar per l'aire, i aquestes van arribar més lluny. Quan
van tallar a través de la boirina, vaig sentir els crits.
I llavors els vaig veure.
Els seus cossos pàl·lids d'un blanc lletós, desproveïts de cap color, els seus rostres demacrats
i buits, ulls ardents com a brases roent . Boques obertes que revelaven dues

sèries d'esmolades dents de serra. Els seus dits s'havien allargat fins a convertir-se en arpes, i tant
els seus ullals com les seues ungles podien tallar la carn com si fora mantega blana.
Jo tenia cicatrius que ho demostraven.
Eren en el que s'haurien convertit *Marlowe i Ridley si no haguérem posat fi a les seues
vides abans que fora massa vesprada.
Van eixir de la boirina, la font dels meus malsons, les criatures enviades pel Senyor *Oscuro
feia més d'una dècada per a deixar-nos al meu germà i a mi sense els nostres pares, enmig d'una
sagnant massacre. Eren els éssers malvats que quasi em maten abans del meu sisé aniversari,
arrapant i mossegant amb la seua frenètica set de sang.
Els Dimonis havien arribat.

Capítol 15
I ara, es van abalançar sobre els guàrdies de l'exterior de l'Adarb. Es van estavellar contra ells en
una allau que no coneixia la por a la mort. Crits de dolor i terror van estripar la nit i se'm va
tallar la respiració. En qüestió de segons, vaig perdre de vista a *Vikter.
«No», vaig murmurar. Em tremolaven els dits sobre la corda. On estava? No podia haver caigut.
No tan prompte . *Vikter no…
Ho vaig trobar. Es mantenia ferm mentre engrunsava la seua espasa per l'aire. Li va tallar el
cap a un Dimoni al mateix temps que un altre s'abalançava sobre ell. Va girar en redó i a penes
va aconseguir esquivar un atac que haguera travessat la seua cuirassa.
No hi havia temps de sentir alleujament. Vaig veure com la fletxa de *heliotropo d'un arquer
s'incrustava al cap d'un Dimoni i el feia caure d'esquena. Un riu de sang fosca i oliosa va brollar
per la part de darrere del seu crani. Vaig apuntar a un altre Dimoni, vaig calmar la meua
respiració fins que va ser profunda i lenta, com *Vikter m'havia ensenyat. Els anys d'entrenament
li van donar fermesa a la meua mà, encara que també ho va fer l'experiència. Aquesta no era la
primera vegada que ajudava als guàrdies en l'Adarb..
«Una vegada que les teues mans agarren la corda, el món al teu al voltant ha de deixar
d'existir». Les instruccions de *Vikter van ressonar en la meua ment. «Sou només tu, la tensió de
la corda i la teua punteria. No existeix res més».
I això era tot el que podia existir.
Confiada en la meua punteria, vaig disparar una fletxa. Va volar per l'aire i li va donar a un
Dimoni en ple cor. Vaig carregar una altra fletxa abans que el que una vegada va ser el fill o el
pare d'algú tocara el sòl si més no. Vaig trobar a un altre, un Dimoni que estripava l'armadura
d'un guàrdia al qual havia derrocat. Vaig soltar la corda de l'arc i vaig somriure quan el projectil
es va incrustar al cap de la criatura. Mentre carregava la següent fletxa, vaig aconseguir veure a
*Vikter, la seua espasa xopada de sang fosca. La va clavar ben profund en l'estómac d'un Dimoni
i després va tallar cap amunt amb un crit.
Un altre Dimoni es va abalançar sobre *Vikter per l'esquena just quan recuperava la seua
espasa. Vaig tibar la corda. La fletxa va tallar a través de l'aire i li va donar a la bèstia en la part
de darrere del crani

cobert de pèl endurit. La cosa va caure cap avant, morta abans de tocar el sòl si més no. *Vikter
va girar el cap a tota velocitat i hauria jurat que m'estava mirant directament, que sabia qui
havia enviat aqueixa fletxa. I encara que no podia veure-li la cara, sabia que tindria la
expressió que sempre adoptava quan estava orgullós però irritat.
Amb un somriure, vaig preparar una altra fletxa… i durant el que va semblar una xicoteta
eternitat, em vaig sumir en la matança. Vaig derrocar a un Dimoni darrere l'altre i vaig acabar
amb dos *aljabas abans que un d'aqueixos monstres obrira una bretxa en la filera de guàrdies. Va
arribar fins a la muralla i les seues mans amb arpes es van clavar en la pedra per a aferrar-se a
ella.
Per un brevíssim instant, em vaig quedar paralitzada mentre la criatura alliberava una de les
seues mans i l'estampava una altra vegada contra la paret, més amunt , per a continuar grimpant.
«Per tots els déus», vaig murmurar.
El Dimoni va soltar un agut *alarido que em va traure del meu estupor. Vaig apuntar i li vaig
incrustar la fletxa directa en el crani. L'impacte el va fer caure del mur.
Un crit a la meua dreta em va fer girar el cap. Un arquer va caure cap avant, l'arc va esvarar de
les seues mans mentre un Dimoni l'agarrava dels muscles i li clavava les seues esmolades dents
en el coll.
Mare meua, havien arribat a dalt.
Em vaig girar cap a ells, vaig carregar una fletxa i la vaig disparar en un obrir i tancar d'ulls. El
projectil no va causar una ferida letal, però l'impacte va fer que el Dimoni soltara al guàrdia i
caiguera a terra en el baix. No va ser l'únic que va caure. El guàrdia es va trontollar cap endarrere
i no va trobar res més que aire. Em vaig engolir un crit i em vaig dir que l'home ja estava mort
abans que el sonor colp de carn contra pedra em fera tancar els ulls amb força uns instants.
Pot ser que les ments dels Dimonis estigueren podrides, però tenien el suficient raciocini com
per a anar pels arquers. *Vikter havia dit una vegada que l'única cosa que superava a la seua set
de sang era el seu instint de supervivència.
Un crit agut em va traure de la meua abstracció. A la meua dreta, un altre Dimoni havia arribat
a la vora de l'Adarb i havia agarrat a un arquer. El guàrdia va deixar caure el seu arc, va abraçar
al Dimoni i el va espentar cap avant .
El guàrdia va caure a terra per fora de l'Adarb i es va emportar al Dimoni aconseguisc.
Una andanada de fletxes en flames va tornar a il·luminar el cel, molt per damunt del
mur. Després van caure, matant a mortals i a monstres per igual. Per damunt dels udols i crits
sobrenaturals, es va sentir el retrunyir d'uns cascos sobre llambordes i terra, però jo continuava
mirant cap a on havia caigut l'arquer, el cos del qual havia quedat cobert de Dimonis.
El guàrdia s'havia sacrificat. Aqueix home desconegut i sense nom havia triat la mort abans
que deixar que un Dimoni arribara a l'altre costat del mur.
Vaig haver de parpellejar diverses vegades per a esborrar unes llàgrimes sobtades i vaig
sacsejar el cap en silenci mentre sorgien uns crits de guerra que em van impulsar a posar-me
en moviment.

vaig traure el cap just prou per a veure per damunt de la cornisa. Vaig mirar cap endarrere mentre
més guàrdies a cavall eixien a patolls dels reixats brandant espases amb forma de *medialuna. Es
van obrir en dues direccions en un intent de segellar l'accés a l'Adarb. Quan van buidar l'entrada,
els reixats es van tancar a la seua esquena.
Un Dimoni es va abalançar sobre un guàrdia, donant-se impuls per l'aire com faria un gran gat
de jungla. Es va estampar contra l'home i el va descavalcar. Van rodar pel sòl.
«Maleïda siga», vaig remugar, mentre apuntava al Dimoni, que ja havia escalat la meitat de la
muralla.
Li vaig donar en la part superior del crani de pèl embullat i va caure del mur. Vaig carregar una
altra fletxa a tota velocitat i vaig buscar Dimonis en l'Adarb. Ells eren l'amenaça real.
De seguida va ser obvi que aquests Dimonis eren diferents. Semblaven menys… monstruosos.
Així i tot , el seu aspecte no distava molt de ser carn de malson, encara que els seus rostres lluïen
menys buits, els seus cossos menys marcits. Serien acabats de convertir? Era possible.
La batalla en el baix estava amainant, els cossos queien els uns sobre els altres. Vaig veure a
*Vikter incrustar la seua espasa al cap d'un Dimoni caigut i vaig clavar un genoll en terra per a
poder mirar per damunt del mur. La meua capa es va obrir i va deixar exposada al gèlid fred
nocturn quasi tota la meua cama, des del panxell fins a la cuixa.
Ja només quedava un grapat de Dimonis, la meitat d'ells feia trossos i devorava a guàrdies
ferits, aliens a tot el que els envoltava. No vaig veure cap més prop de l'Adarb. Vaig carregar una
altra fletxa en l'arc i vaig apuntar a un que havia estripat una armadura i la cavitat estomacal que
protegia, deixant a la vista gruixudes entranyes viscoses. La bilis em va embossar la gola. El
guàrdia ja estava mort, però no podia deixar que aqueix Dimoni continuara profanant el seu cos
caigut.
Em vaig concentrar en la boca coberta de sang i entranyes, i vaig disparar una fletxa directa
cap a ella. L'impacte va tirar al Dimoni d'esquena. La mínima satisfacció que això em va produir
va quedar temperada per la pena. La boirina havia començat a dissipar-se, revelant la carnisseria
que havia deixat al seu pas. Hi havia hagut moltíssimes baixes aquesta nit. Massa.
Vaig notar la pedra freda davall del genoll nu. Vaig allargar la mà cap a una altra fletxa mentre
buscava a…
—Has de ser la deessa *Bele o *Lailah, en la seua forma mortal —va dir una veu greu darrere
de mi.
Vaig soltar una exclamació ofegada i vaig girar en redó sobre el genoll; la capa i el vestit van
volar al voltant de les meues cames. Amb la fletxa carregada i preparada, vaig apuntar a…
*Hawke.
Oh, per tots els déus…
El meu estómac va fer una tombarella d'alleujament i consternació mentre baixava la vista cap
a ell. Estava il·luminat per un llamp de lluna, com si els mateixos déus l'hagueren beneït amb
llum eterna. Tenia esquitxades de sang negra pels alts i amples pòmuls i la línia recta de

la seua mandíbula. Els seus llavis gruixuts i expressius estaven entreoberts, com si només fora
capaç d'aspirar minúscules glopades d'aire, i aqueixos ulls preciosos i estranys semblaven quasi
*refulgir a la llum de la lluna.
Subjectava la seua espasa xopada en sang a un costat. El cuir de la seua armadura tenia
profundes esgarrapades, la qual cosa demostrava que a prop que havia estat de caure.
*Hawke havia estat a l'altre costat de l'Adarb i, igual que *Vikter, com a guàrdia real no estava
obligat a això. Però havia eixit de totes maneres. Un intens respecte va aflorar en el meu pit, em
va caldejar per dins i vaig reaccionar sense pensar: vaig estirar els meus sentits per a comprovar
si estava ferit.
Vaig percebre el més tènue indici de l'aflicció que habitava en el seu interior. La batalla l'havia
alleujada, donant-li un respir de la mateixa manera que faria el meu contacte. Temporal, però així
i tot eficaç. No estava ferit.
—Eres… —Em mirava amb intensitat, sense parpellejar. Va embeinar l'espasa al seu costat—.
Eres absolutament magnífica. Preciosa.
Vaig donar un grunyit, sorpresa. Ja havia dit que era preciosa en una altra ocasió, quan havia
vist el meu rostre, i llavors m'havia semblat que ho deia de debò. Però ara? Havia dit unes
paraules que massa sovint no significaven res i molt rares vegades significaven tot. I les havia
dites de tal manera que se'm va formar una espiral tibant i atapeïda en el baix ventre, encara que
*Hawke no tinguera ni idea d'amb qui estava parlant. La meua gruixuda caputxa seguia en el seu
lloc.
Havia de eixir d'ací..
Vaig donar una ullada darrere d'ell a la recerca de la ruta de fuita més fàcil. Vaig
engolir saliva amb esforç. Pot ser que *Hawke encara no s'haguera adonat que era la xica de la
Perla Roja, però de cap manera podia deixar que esbrinara que era jo la que era ací a dalt ara
mateix. No tenia ni idea del que faria si descobria que la Donzella estava en l'Adarb..
—L'últim que esperava era trobar a una dama encaputxada i amb talent per al tir amb arc al
comandament d'una de les espitlleres. —El clotet va aparéixer en la seua galta dreta i vaig sentir
aqueixa atracció en el baix ventre.
Per què havia de tindre un somriure tan… encantador? Era el tipus de somriure que segur que
havia rendit a moltes altres als seus peus.
Dubtava que alguna es penedira d'això. Jo,
per descomptat que no.
—Puc ajudar-te? —va preguntar, oferint-me la seua mà *enguantada.
Vaig reprimir un bufit desdenyós i vaig baixar l'arc per a agarrar-lo amb una sola mà. Vaig
guardar silenci per si reconeixia la meua veu, però li vaig fer un gest perquè retrocedira. *Hawke
va arquejar una cella fosca, es va posar la mà que m'havia oferit sobre el cor i va fer un pas
arrere.
Després va fer una reverència.
Va fer una reverència de veritat , amb una floritura tan elaborada que una riallada va grimpar
per la meua

gola. Vaig aconseguir reprimir-la mentre deixava l'arc sobre el sortint inferior i el secundava
contra la paret. Sense apartar els ulls d'ell, em vaig acostar a l'escala i la vaig baixar a poc a poc
sense donar-li l'esquena..
Els sons de lluita pràcticament havien cessat en el baix. Havia de tornar a la meua habitació,
però no hi havia forma que poguera tornar a entrar al castell per on havia eixit. No amb *Hawke
ací fora, amb mi. Això alçaria sospites. Vaig lliscar l'arc sota la meua capa i el vaig penjar a la
meua esquena. Vaig fer una ganyota quan va quedar secundat contra els *magullones encara
sensibles.
—Eres… —No va acabar la seua frase, una expressió estranya es va instal·lar en la seua cara.
No vaig poder desxifrar-la. Sospita? Diversió? Una cosa totalment diferent? Va ajustar els ulls.
Als nostres peus, els pesats reixats van gemegar en reobrir-se per a rebre als ferits i recuperar
els cadàvers dels morts. Els Dimonis serien cremats on havien caigut. Vaig fer posat d'eixir de
l'espitllera….
*Hawke em va bloquejar el pas quasi com qui no vol la cosa i el meu cor es va voltejar mentre
les meues mans es tancaven en punys atapeïts. Vaig obligar els meus dits a relaxar-se. La llum
juganera dels ulls de *Hawke s'havia esvaït.
—Què estàs fent ací a dalt?
La paciència que semblava haver-li aportat la seua curiositat havia desaparegut. Vaig passar
fregant al seu costat i vaig saber que hauria de baixar de l'Adarb i perdre'l entre la multitud a
mesura que la gent isquera de les seues cases per a fer recompte de les baixes.
No vaig arribar molt lluny. *Hawke em va agarrar del braç.
—Crec que …
Els meus instints es van avivar de colp i van prendre el control. Vaig girar en redó i em vaig
colar per davall del braç que subjectava el meu, fent cas omís de la lleu cremor de la meua
esquena. La sorpresa que va apuntar al rostre de *Hawke va portar un somriure salvatge als meus
llavis. Vaig ressorgir darrere d'ell, em vaig acatxar i vaig llançar una puntada que li va traure les
cames de davall. *Hawke va soltar el meu braç per a estirar les mans i evitar caure.
La seua maledicció va ressonar en les meues oïdes quan vaig arrancar a córrer. Vaig eixir de
l'espitllera i vaig arribar a la passarel·la de l'Adarb. Les escales més pròximes estaven a diversos
metres…
Alguna cosa va agarrar la meua capa. La seua força em va fer girar en el lloc i va tirar de mi
contra la paret. Vaig començar a allunyar-me però no vaig recórrer més que uns pocs
centímetres. Vaig baixar la vista i vaig veure una daga clavada ben profund en la paret,
enxampant la meua capa. Al·lucinada, em vaig quedar ací plantada.
*Hawke va vindre cap a mi amb parsimònia, la barbeta baixa.
—Això no ha sigut molt simpàtic.
Bé, perquè això tampoc anava a semblar-li-ho. Vaig agarrar el mànec de la daga i el vaig
retorçar per a alliberar-la. Li vaig donar la volta per a subjectar-la per la fulla. Vaig tirar el braç
arrere…
—No ho faces —em va advertir, detenint-se.

Vaig llançar la daga directa cap al seu rostre d'irritant bellesa. Ell la va esquivar, just com sabia
que ho faria.
Va atrapar la daga pel mànec enmig de l'aire, com si tal cosa, i això va ser… impressionant.
Vaig sentir gelosia. A mi m'hauria resultat impossible fer una cosa així. Vaig pensar que ni tan
sols *Vikter seria capaç.
Amb els ulls centellejant com a llavors d'or, va espetegar la llengua amb suavitat i es va
encaminar cap a mi de nou .
Em vaig apartar de la paret i vaig arrancar a córrer una altra vegada. Ja veia les escales ací
davant. Podia arribar fins elles…
Una figura fosca es va deixar caure davant de mi. Els meus peus van derrapar i vaig esvarar.
Vaig perdre l'equilibri..
Maleïdes sandàlies, amb la seua sola tan suau i llisa! Vaig caure amb força sobre el maluc i vaig
haver d'engolir-me un crit en sentir el dolor que tenallava els meus renyons. Almenys no havia
aterrat d'esquena .
*Hawke es va alçar després d'haver esmorteït el seu salt a la gatzoneta , amb la daga subjecta
al costat del maluc.
—Això sí que no ha sigut simpàtic per a res.
Com hi havia…? Els meus ulls van saltar cap a l'estreta cornisa de la muralla al capdamunt.
Havia corregut per ací? No havia de mesurar més que uns pocs centímetres.
Estava boig.
—Soc conscient que el meu pèl necessita un bon talle, però la teua punteria està una
mica desviada —va comentar—. De veritat que hauries de treballar en això, perquè li tinc
bastant afecte a la meua cara.
La meua punteria havia sigut perfecta.
Amb un grunyit silenciós, vaig esperar que estiguera bastant a prop i llavors vaig llançar una
puntada que li va donar en el barb. Va emetre un soroll gutural mentre m'alçava d'un salt, fent
cas omís del dolor del que segur serien un maluc i un darrere plens de blaus. Vaig pivotar cap a
la dreta i ell va fer un salt per a bloquejar-me el pas, però vaig córrer cap a l'esquerra. Ell va
imitar la meua acció, així que vaig llançar una altra puntada…
*Hawke em va agarrar del turmell. Vaig reprimir una exclamació i els meus braços van donar
voltes per l'aire fins que vaig recuperar l'equilibri. Ho vaig mirar amb els ulls molt oberts. Ell va
arquejar les celles i els seus ulls van recórrer la longitud de la meua cama nua.
—Quin escàndol —va murmurar. Un grunyit d'irritació va brollar del meu interior. *Hawke
es va tirar a riure—. I uns *zapatitos tan delicats. Ras i seda? Són de tan bella manufactura
com la teua cama. El tipus de sabates que cap guàrdia de l'Adarb portaria. —Que astut—.
Llevat que els hagen donat uniformes diferents del meu. —*Hawke va soltar el meu turmell,
però abans que poguera fugir, em va agarrar del braç i va tirar de mi cap avant. De sobte, estava
pegada a ell i de puntetes. Se'm va quedar l'aire embossat en els pulmons davant el sobtat
contacte. Els meus pits estaven

esclafats contra el cuir endurit i el ferro del seu estómac. La calor del seu cos semblava irradiar
a través de la seua armadura, es filtrava per la meua capa i el fi *camisón de davall. Una onada
de calor em va recórrer de dalt a baix mentre aspirava una irregular glopada d'aire. Més enllà de
la podridura de la sang de Dimoni, feia olor de espècies fosques i fum aromàtic. Em vaig
enrojolar.
*Hawke va obrir les aletes del nas i, per absurd que puga semblar, el to dels seus ulls va fer
l'efecte d'enfosquir-se fins a ser d'un impactant color ambre. Va alçar el seu altre braç.
—Saps el que crec…?
La fulla que va pressionar contra la pell del seu coll el va silenciar. Va estrényer els llavis
mentre baixava la vista cap a mi. No es va moure ni em va soltar, així que vaig pressionar amb la
punta de la daga una mica més, just prou . Una goteta de sang es va arremolinar davall de la seua
gola.
—Em corregisc —va dir, i llavors va riure, mentre el *hilillo de sang rodava pel seu coll. No
va ser un riure aspre ni tampoc condescendent. Sonava divertit—. Eres una criatureta
absolutament sorprenent i letal. —Va fer una pausa. Va mirar cap avall—. Bonica arma. Pedra
de sang i os de *wolven. Molt interessant… —Va alçar la vista—. Princesa.

Capítol 16
La daga. Maleïda siga. Havia oblidat que *Hawke havia vist el ganivet en la Perla Roja. Per tots
els déus, com vaig poder oblidar això? Vaig apartar la fulla a tot córrer, però ja era massa
vesprada.
També va ser una equivocació.
L'altra mà de *Hawke es va moure a la velocitat del raig per a agarrar la nina de la mà que
subjectava l'arma..
—Tu i jo tenim moltíssimes coses de què parlar.
—No tenim res de què parlar —vaig etzibar tallant, irritada amb mi mateixa per haver comés
no un, ni dues, sinó tres errors ximples. I més que frustrada amb *Hawke perquè ara tenia
avantatge sobre mi.
—Parla! —Va obrir molt els ulls en fingit estupor. Després va baixar la barbeta i jo em vaig
posar tibant—. Vaig creure que t'agradava parlar, princesa. —Va fer una pausa—. O és només
quan estàs en la Perla Roja? —No vaig dir res—. No fingiràs que no tens ni idea del que
t'estic parlant,
veritat? —va preguntar—. Que no eres ella.
—Solta'm —vaig exigir, tirant dels braços.
—Oh, crec que no. —Es va girar amb brusquedat i, de sobte , la meua esquena i l'arc
estaven contra la paret de pedra de l'Adarb. El contacte va provocar una fogonada de dolor en la
meua pell encara magolada, però ell va estrényer més i va immobilitzar el meu cos amb el seu.
Hi havia a penes un parell de centímetres entre nosaltres—. Després de tot el que compartim, em
tires una daga a la cara?
—Tot el que compartim? Van ser només uns minuts i un grapat de besos —vaig dir, i la veritat
del meu comentari em va colpejar amb una claredat sorprenent. Això era tot el que havíem
compartit. Per tots els déus, estava tan… protegida. Com que, en la meua limitada experiència,
aquells minuts s'havien convertit en… moltíssim més per a mi. La crua realitat que havien sigut
només uns pocs besos em va colpejar amb una força brutal.
—Van ser més que un grapat de besos. —Va baixar la veu—. Si ho has oblidat, estic més que
disposat a recordar-t'ho.
Diminutes arracades de tensió es van formar en el meu estómac. Part de mi volia que li

recordaren el que per descomptat no havia oblidat. Però, gràcies a els déus, la part
més intel·ligent i lògica de mi va guanyar la batalla.
—No va haver-hi res que valguera la pena recordar.
—Ara m'insultes, després d'haver-me llançat una daga a la cara? Has ferit els meus tendres
sentiments.
—Tendres sentiments? —em vaig burlar—. No sigues dramàtic.
—És difícil no ser-ho quan m'has tirat una daga al capdavant i després m'has tallat el coll —va
replicar. Em subjectava amb una suavitat sorprenent, en comparació amb la duresa del seu to.
—Sabia que l'esquivaries..
—Ah, sí? Per això has intentat arronsar-me el coll? —Els seus ulls daurats cremaven sota unes
gruixudes i espesses pestanyes.
—T'he fet un *cortecito en la pell —li vaig corregir—. Perquè em tenies agarrada i no em
soltaves. És obvi que no has aprés la lliçó.
—De fet, he aprés molt, princesa. Aqueixa és la raó que les teues mans i la teua daga no
estiguen ja prop de el meu coll. —Va lliscar el polze per la cara interna de la meua nina com a
recordatori i els meus dits es van crispar entorn del mànec de la meua arma—. Però si soltes
aqueixa daga, hi ha moltes parts de mi a les quals deixaria que les teues mans s'acostaren..
Em vaig ennuegar amb la meua següent respiració. Potser no s'adonava d'amb qui estava
parlant? Era tan comú el so de la meua veu que no tenia ni idea que era jo? Encara que, si encara
no ho havia esbrinat, significava que jo encara tenia aqueix avantatge. Una xicoteta, però
avantatge a la fi .
—Quin generós —vaig comentar amb ironia.
—Una vegada que em conegues, descobriràs que puc ser bastant benèvol.
—No tinc cap intenció de conéixer-te.
—És a dir que només acostumes a colar-te a les habitacions d'homes joves per a seduir-los
abans d'eixir corrent?
—Què? —vaig exclamar, escandalitzada—. Seduir a homes?
—No és això el que vas fer amb mi, princesa? —Va tornar a lliscar el polze a poc a poc pel
costat de darrere de la meua nina.
—Estàs sent ridícul —vaig balbotejar.
—El que estic és intrigat.
Amb un grunyit, vaig tirar dels meus braços i ell va riure en resposta. Els seus ulls em
recordaven a tolls de mel calenta.
—Per què insisteixes a subjectar-me d'aquesta manera ?
—Bé, a part de el que ja hem parlat, tot això de tindre-li afecte a la meua cara i al meu
coll, també estàs en un lloc on se suposa que no has d'estar. Així que estic fent

el meu treball en detindre't i interrogar-te.
—Sols interrogar d'aquesta manera a tots els que veus en l'Adarb i no reconeixes? —ho vaig
reptar
—. Quin mètode d'interrogatori més rar.
—Només a les dames boniques amb cames nues i bé *torneadas. —Es va inclinar cap a mi i,
quan vaig tornar a respirar, el meu pit es va topar amb el seu—. Què estaves fent ací a dalt durant
un atac dels Dimonis?
—Gaudir d'un relaxant passeig vespertí —vaig etzibar.
Els seus llavis es van corbar només d'un costat, però no va haver-hi clotet.
—Què estaves fent ací a dalt, princesa? —va repetir.
—Què semblava que estava fent?
—Semblava que estaves sent increïblement ximple i imprudent.
—Perdona? —La incredulitat *atronó en el meu interior—. Que imprudent estava sent quan
vaig matar a Dimonis i…?
—No sabia que tinguérem una nova política de reclutament en la qual *damiselas mitjà
vestides anaren necessàries ara en l'Adarb —va comentar—. Necessitem protecció de manera tan
desesperada?
—Desesperada? —La ira havia envaït la meua sang com un foc incontrolat—. Per què creus
que la meua presència en l'Adarb seria reflex de desesperació quan, com has pogut veure, sé bé
com usar un arc? Oh, espera, es deu al fet que dona la casualitat que tinc pits?
—He conegut a dones amb pits molt menys bonics que podien derrocar a qualsevol home
sense parpellejar si més no —va replicar—. Però cap d'aqueixes dones és ací en *Masadonia.
M'hauria agradat saber on vivia aqueix grup de dones que tan sorprenents sonaven…
Espera. Pits molt menys bonics?
—I eres molt bona —va continuar, retornant la meua atenció a ell—. No sols amb una
fletxa.
Qui t'ha ensenyat a lluitar i a usar una daga? —Vaig tancar la boca amb força i em vaig negar a
respondre—. Aposte que va ser la mateixa persona que et va donar aqueixa daga. —Va fer una
pausa—. És una llàstima que qualsevol que fora no t'ensenyara a evitar ser capturada. Bé, és una
llàstima per a tu, vull dir.
La ira em va negar una vegada més, es va apoderar de mi. Vaig alçar el genoll amb violència,
apuntant a una zona molt sensible de *Hawke, la que d'alguna manera el feia més qualificat que
jo per a lluitar.
*Hawke va intuir el meu moviment i es va moure per a bloquejar el meu genoll amb la seua
cuixa.
—Eres tan increïblement violenta —va comentar. Va fer una pausa—. Crec que m'agrada..
—Solta'm! —bufet.
—Perquè em dones una puntada o m'apunyales? —Va ficar la cama entre les meues per a
evitar futures puntades—. Ja hem parlat d'això, princesa. Més d'una vegada.

Vaig separar els malucs de la paret en un intent per llevar-me'l de damunt, però tot el que vaig
aconseguir va ser estrényer una part molt sensible del cos contra la seua dura cuixa. La fricció
va crear una sobtada i impactant onada de calor que va ser tan potent com si m'acabara de
colpejar un raig. Sorpresa, vaig aspirar una glopada d'aire i em vaig quedar quieta.
*Hawke havia fet el mateix contra mi i el seu corpulent cos s'havia posat tibant. El seu
pit va pujar i va baixar contra el meu. Què… què estava passant? Vaig sentir calor, malgrat
l'altura a la qual estàvem i que portàvem una estona parats en el fred aire nocturn. La meua
pell semblava vibrar com si fins corrents d'energia ballaren per davall de la superfície i una
intensa calor palpitant haguera substituït al dolorós fred del meu cos.
Van passar diversos moments massa llargs entre nosaltres abans que *Hawke començara a
parlar de nou .
—Vaig tornar per tu aqueixa nit.
El soroll als peus de l'Adarb començava a calmar-se. En qualsevol moment algú pujaria ací,
però era veritat que estava sent molt ximple i imprudent, perquè vaig deixar que els meus ulls es
tancaren mentre les seues paraules discorrien a través de mi.
Havia tornat.
—T'havia dit que ho faria. Vaig tornar per tu i tu no estaves —va continuar—. M'ho havies
promés, princesa.
Vaig sentir un polsim de culpabilitat, però no estava segura de si era per haver-li mentit o per
haver-li tirat la daga a la cara. Vaig suposar que per totes dues coses.
—No… no podia quedar-me.
—No podies? —Havia tornat a baixar la veu, més greu ara, més gruixuda—. Em dona la
sensació que si hi ha alguna cosa que vols prou, res et detindrà.
Un riure sec i amarg va escapar pels meus llavis.
—No saps res.
—Potser. —M'havia soltat el braç i, abans que em donara compte del que tramava, la seua mà
s'havia lliscat dins de la meua caputxa. Els seus dits freds van tocar la pell immaculada de la
meua galta dreta. Vaig contindre l'alé en sentir el seu contacte i vaig començar a retrocedir, però
no hi havia on anar—. Potser sap més del que crees.
Un fi bri d'inquietud es va estendre per la meua pell.
*Hawke va acatxar el cap, va estrényer la seua galta contra el costat esquerre de la meua
caputxa.
—De veritat creus que no tinc ni idea de qui eres? —Tots els músculs del meu cos es van posar
en tensió i se'm va quedar la boca seca—. No tens res a dir a això? —Va fer una pausa. La seua
veu va ser a penes un murmuri quan va tornar a parlar—. *Penellaphe?
Maleïda siga.
Vaig soltar l'aire de manera sorollosa, sense tindre molt clar si sentia alleujament o por per no
haver de preguntar-me ja més si ho sabia. La confusió va avivar la meua irritació fins a límits
insospitats.

—Ho acabes de descobrir? Si és així, em preocupa el fet que sigues un dels meus guàrdies
personals.
va riure amb un riure greu, el so era *irritantemente contagiós.
—Ho vaig saber en el moment en què et vas llevar
el vel. Em vaig quedar bocabadada.
—Per què… no vas dir res llavors?
—A tu? —va preguntar—. O al duc?
—A qualsevol dels dos —vaig murmurar.
—Volia veure si treies el tema. Sembla ser que t'anaves a limitar a fingir que no eres la
mateixa xica que freqüenta la Perla Roja.
—No freqüente la Perla Roja —li vaig corregir—. Encara que he sentit que tu sí.
—Has estat fent indagacions sobre mi? Em sent afalagat.
—No ho he fet.
—No estic segur de poder creure't. Dius moltes mentides, princesa.
—No em digues així —vaig exigir.
—M'agrada més que com se suposa que he de cridar-te. Donzella. Tens un nom. I no és
aqueix.
—No t'he preguntat el que t'agrada —li vaig dir, encara que estava totalment d'acord amb ell
quant a la seua aversió a la manera en què se suposava que havia de dirigir-se a mi.
—Però sí has preguntat per què no li vaig comptar al duc això dels teus *escapaditas —va
replicar—. Per què faria una cosa així? Soc el teu guàrdia. Si et traïra, no confiaries en mi, i això
segur que faria molt més difícil la meua labor de mantindre't fora de perill .
El seu molt lògic raonament per a no haver dit res em va produir una amarga punxada de
desil·lusió les causes de la qual ni tan sols m'abellia començar a indagar.
—Com has pogut comprovar, soc capaç de mantindre'm fora de perill jo soleta.
—Sí, ja ho veig. —Es va tirar una mica cap endarrere , amb la mala cara , i llavors va obrir els
ulls, només una mica, com si acabara d'adonar-se d'alguna cosa.
—*Hawke! —va dir una veu des del sòl als nostres peus. El meu cor va donar un grunyit—.
Va tot bé per ací a dalt?
Els ulls de *Hawke van escodrinyar la foscor de la meua caputxa durant un instant, després
va mirar cap endarrere .
—Sí, tot en ordre.
—Has de deixar-me anar —vaig murmurar—. Algú pujarà ací en qualsevol moment…
—I t'enxamparà? T'obligarà a revelar la teua identitat? —Els seus ulls *ambarinos es van
lliscar una altra vegada cap a mi—. Potser seria bona cosa.
Vaig aspirar una brusca glopada d'aire..
—Vas dir que no em trairies…

—Vaig dir que no t'havia traït, però això va ser abans que sabera que faries alguna cosa com
això. —Un intens fred va xopar la meua pell—. El meu treball seria moltíssim més fàcil si no
haguera de preocupar-me que t'escapolisques de les teues habitacions per a enfrontar-te als
Dimonis… o per a trobar-te amb homes desconeguts en llocs com la Perla Roja —va continuar
—. I qui sap quin més fas quan tothom creu que estàs *tranquilita i fora de perill en les teues
estances.
—Jo…
—Supose que si li ho explicara al duc i a la duquessa, la teua afició a armar-te amb un arc
i pujar a l'Adarb seria una cosa menys de la que preocupar-me.
Se'm va comprimir el pit del terror.
—No tens ni idea del que em faria si li ho explicares —vaig balbucejar—. Em… —No
vaig poder acabar la frase.
—Et què?
Vaig aspirar una llarga i lenta glopada d'aire. Vaig alçar la barbeta.
—No importa. Fes el que cregues que has de fer.
*Hawke em va mirar durant tant de temps que em va semblar una xicoteta eternitat.
Llavors em va soltar i va fer un pas arrere. Un vent fred va bufar entre nosaltres.
—Més val que t'afanyes a tornar a les teues estances, princesa. Haurem d'acabar aquesta
conversa en un altre moment.
La confusió em va mantindre immòbil solo uns instants. Però llavors vaig eixir del meu
estupor, em vaig separar de la paret i vaig arrancar a córrer. I encara que no vaig mirar arrere,
tenia la certesa que no m'havia llevat els ulls de damunt.
Quan vaig arribar a la meua habitació pel vell accés dels servents, no em va sorprendre trobar a
*Tawny encara ací, encara que havia hagut de esperar quasi una hora al fet que alçaren els
reixats per a tornar a colar-me al castell.
—Vaig creure que no anaves a tornar mai —va exclamar. Vaig tancar la *chirriante porta a la
meua esquena i em vaig tornar cap a ella. Vaig alçar la mà a poc a poc per a retirar la caputxa.
*Tawny es va quedar paralitzada—.
Estàs… estàs bé? —Els seus ulls van buscar els meus i vaig veure com una xicoteta esgarrifança
recorria el seu cos—. Ha sigut greu? L'atac?.
Vaig obrir la boca. No tenia ni idea de per on començar. Vaig recordar tot l'ocorregut mentre
em donava suport contra la porta. La meua trobada amb *Hawke encara em tenia amb el cor
accelerat. El meu cap era un aldarull confús i el meu estómac donava voltes amb la idea que els
Dimonis havien aconseguit la part superior de l'Adarb..
—*Poppy? —va murmurar. Vaig decidir començar pel més important.
—Hi havia molts. Dotzenes.

Vaig veure com s'unflava el seu pit en respirar profund.
—I?
No estava segura de si de veritat volia saber-ho, però mantindre-la en la ignorància era molt
més perillós que la por a la veritat.
—I diversos d'ells van arribar a la part de dalt de l'Adarb.
*Tawny va obrir els ulls de bat a bat .
—Oh, Déu meu. —Es va emportar una mà al pit—. Però els escuts s'han alçat…
—Els van tallar el pas, però… molts guàrdies han mort aquesta nit. —Em vaig separar de la
porta mentre desbotonava la meua capa amb dits gèlids. Vaig ser fins a la ximenera i em vaig
quedar ací dempeus uns minuts, deixant que la seua calor eliminara part del fred—. Hi havia
tantíssims que pràcticament van arrasar la primera línia de defensa. Si hi haguera hagut més…
—Haurien obert una bretxa en el mur?
—És més que possible. —Em vaig apartar de la ximenera, vaig soltar del tot la capa i vaig
deixar que esvarara fins al sòl de qualsevol manera. Vaig despenjar l'arc de la meua esquena i el
vaig deixar amb cura en el bagul abans de tancar la tapa—. Van enviar als genets, però almenys
dos Dimonis havien aconseguit arribar ja al cim de l'Adarb. Si tornen a esperar tant, podria
ser massa vesprada. Però no crec… que els cregueren capaços de fer això.
*Tawny es va asseure en la vora del llit.
—Has… matat a algun?
—Per descomptat —li vaig dir, mirant-la mentre em llevava les sandàlies d'una puntada.
—Bé. —Els seus ulls es van lliscar de tornada a la finestra, cap a on les torxes cremaven ara
amb força en la foscor—. Hissaran moltes banderes negres demà.
Era veritat. Totes les cases que hagueren perdut a un fill, un pare, un marit o un amic hissarien
una bandera en la seua memòria. El comandant *Jansen visitaria totes i cadascuna d'elles al llarg
del següent dia. Es prendrien moltes pires.
I molt em temia que alguns d'aqueixos que amb tant de valor havien vençut als Dimonis
aquesta nit tornarien mossegats a les seues llars o als barracons. Passava sempre després d'un
atac.
Em vaig deixar caure en el llit i vaig captar l'olor de fusta cremada en el meu pèl. Abans que
poguera dir res més, algú va trucar a la porta.
—Jo vaig. —*Tawny es va alçar i no li ho vaig impedir. Suposava que seria *Vikter o algun
altre guàrdia real que havia vingut a comprovar com estàvem. Mentre es dirigia a la porta, vaig
agarrar el final de la meua trena i em vaig afanyar a desfer-la. Vaig sentir a *Tawny obrir la porta
i dir—: La Donzella està dormint…
—Ho dubte. —El meu cor es va estavellar contra les meues costelles. Em vaig alçar d'un salt i
vaig girar en redó just quan *Hawke estava entrant. Em vaig quedar bocabadada; la mateixa
expressió que mostrava *Tawny. *Hawke va tancar la porta d'una puntada a la seua esquena—.
És hora que tinguem

aqueixa xarrada, princesa.

Capítol 17
*Hawke s'havia netejat la sang de la cara i el seu pèl fosc estava humit, arrissat contra les
temples i el front. No portava el seu sabre, però les dues espases curtes seguien cenyides a la
seua cintura. Ací plantat a la meua habitació, amb els peus separats a l'amplària dels muscles i la
corba de la mandíbula ferma, *Hawke em recordava moltíssim a *Theon, el déu de la
concòrdia i la guerra.
Semblava igual de perillós que quan estava en l'Adarb..
I per la lluentor ardent dels seus ulls *ambarinos, era clar que no havia vingut a fer les
paus. Miró cap a on estava *Tawny, tan callada i quieta com ho estava jo.
—Els teus serveis ja no es requeriran aquesta nit.
*Tawny es va quedar bocabadada. Jo vaig eixir del meu estupor amb una reacció molt diferent.
—No tens autoritat per a dir-li que es retire!
—Ah, no? —Va arquejar una cella fosca—. Com el teu guàrdia real personal, tinc autoritat per
a desfer-me de qualsevol amenaça.
—Amenaça? —*Tawny va arrufar les celles —. Jo no soc una amenaça.
—Amenaces amb inventar excuses o mentir en nom de *Penellaphe. Com acabes de fer quan
vas dir que estava adormida, quan sé amb certesa que estava en l'Adarb —va replicar, i
*Tawny va tancar la boca de colp . Es va tornar cap a mi.
—Em dona la sensació que m'he perdut una certa informació molt important.
—No he tingut l'oportunitat d'explicar-t'ho —vaig explicar—. I tampoc era tan important. —
*Tawny va alçar les celles i, al seu costat, *Hawke va esbufegar indignat.
—Estic segur que ha sigut una de les coses més importants que t'han passat en molt de temps.
Vaig ajustar els ulls.
—Si de veritat crees això, tens una noció massa unflada de la teua implicació en la meua vida
— em vaig defensar.
—Crec que em done bastant bon compte del paper que exercisc en la teua vida.
—Ho dubte molt —vaig reposar.

—Em pregunte si de veritat et crees la meitat de les mentides que
comptes. *Tawny ens mirava a l'un i l'altre de manera alternativa.
—No estic mentint, moltes gràcies.
—Vaig donar el que vulgues, princesa —va comentar amb un somriure que va revelar el
clotet de la seua galta dreta.
—No em digues així! —vaig exclamar, donant una forta trepitjada. *Hawke va arquejar una
cella.
—Això t'ha fet sentir bé?
—Sí! Perquè l'única una altra opció és donar-te una puntada.
—Que violenta —es va burlar. Oh, per tots els déus. Vaig tancar els punys.
—No hauries de ser ací dins.
—Soc el teu guàrdia personal —va contestar—. Puc estar on crega que se'm necessita per a
mantindre't fora de perill .
—I de què creus que m'has de defensar ací dins? —vaig exigir saber, mirant al meu voltant—.
Una pota del llit rebel contra la qual podria picar-me el dit gros del peu? Oh, espera, estàs
preocupat perquè puga desmaiar-me? Sé el bé que se't dona atendre aqueix tipus d'emergències..
—Ara que ho dius, sí que sembles una mica pàl·lida —va reposar—. La meua habilitat
per a salvar a fràgils i delicades *damiselas podria vindre'm molt bé. —Vaig ofegar una
exclamació—. No obstant això , per la qual cosa em sembla haver deduït, a part d'un ocasional
intent de segrest, tu, princesa, eres la major amenaça per a tu mateixa.
—Bo… —*Tawny va allargar la paraula amb to dubitatiu, però quan li vaig llançar una mirada
que hauria d'haver-la fet eixir corrent de l'habitació, es va limitar a encongir-se de muscles—.
Ací té una mica de raó.
—No ajudes res.
—De veritat que *Penellaphe i jo hem de parlar —va dir *Hawke, sense apartar els ulls de mi
—. Puc assegurar-te que està fora de perill amb mi i estic convençut que el que siga que parlem
t'ho explicarà després amb tots els pèls i senyals .
—Sí, segur que ho fa, però no serà, ni des de lluny, tan divertit com veure-ho en persona — va
comentar *Tawny, encreuant els braços. Vaig sospirar.
—Està bé, *Tawny. Et veuré al matí .
—De debò ? —va preguntar, mitjà indignada.
—De debò —vaig confirmar—. Em dona la sensació que si no marxes, es quedarà ací plantat
consumint el preciós aire de la meua habitació…
—Amb un aspecte excepcionalment aposte —va aportar *Hawke—. Vas oblidar afegir
això. A *Tawny se li va escapar una rialleta ximple. Jo vaig ignorar el comentari.
—I m'agradaria descansar una mica abans que isca el sol.
—Val —va dir *Tawny, amb un sospir exagerat. Va tirar una ràpida ullada a *Hawke
—.

Princesa.
—Oh, per tots els déus —vaig remugar, un dolor sord va començar a palpitar darrere dels meus
ulls. *Hawke va observar a *Tawny, encara que va esperar que isquera per la porta lateral
abans de dir:
—M'agrada..
—És bo saber-ho —vaig comentar—. De què volies parlar que no podia esperar fins demà al
matí ? —*Hawke va lliscar els ulls de tornada cap a mi.
—Tens un pèl preciós.
Vaig parpellejar, confusa. Portava els cabells solts i, fins i tot sense veure'l, sabia que era un
embull d'ones i rínxols. Em vaig resistir a la temptació de tocar-ho.
—D'això volies parlar?
—No exactament. —Llavors va baixar la vista i la va passejar a poc a poc, començant pels
meus muscles per a baixar tot el camí fins a les puntes dels meus peus. La seua mirada semblava
tindre pes propi, quasi com si em tocara, i un rubor va sorgir al seu pas.
Va ser en aqueix exacte moment quan vaig recordar que no sols tenia el rostre descobert, sinó
que a més portava tan sols un finíssim *camisón. Sabia que amb la llum de la ximenera i dels
llums d'oli darrere de mi, quedava molt poc del meu cos lliurat a la imaginació de *Hawke. El
meu rubor es va intensificar, es va tornar més embriagador. Vaig fer posat de recuperar la bata
tirada al peu de el llit.
Els llavis de *Hawke es van corbar en un mitjà somriure còmplice que em va omplir de
sobtada irritació.
Em vaig detindre, ho vaig mirar als ulls i li vaig sostindre la mirada. Pot ser que *Hawke no
haguera vist totes les zones secretes visibles davall del lleuger *camisón blanc, però havia fet
molt més que només tocar algunes amb les seues mans. Una xicoteta part de mi va pensar a
recol·locar-me el pèl perquè tapara el costat esquerre de la meua cara, però *Hawke ja havia vist
les cicatrius i a mi no m'avergonyien. Em negava en redó a deixar que m'afectara gens ni mica el
comentari del duc sobre les raons de *Hawke per a dir que era preciosa. Ocultar la meua cara o
tapar-me tenia bastant poc sentit ja, però sobretot, hauria jurat que havia vist un repte en la
mirada de *Hawke. Com si esperara que fera totes dues coses.
Perquè no pensava fer-ho.
Va passar un moment llarg i tibant.
—Això és tot el que portaves davall de la capa?
—No és assumpte teu —li vaig dir, amb els braços als costats.
Alguna cosa *titiló en la seua cara, em va recordar a la mirada que em llançava sovint
*Vikter quan ho superava en alguna cosa, però va desaparéixer massa de pressa perquè poguera
estar segura.
—Sembla que hauria de ser-ho —va comentar. El so ronc de la seua veu va fer que se'm
posara la carn de gallina per tot el cos.
—Això sona com a problema teu, no meu.

Em va mirar amb aqueixa expressió estranya una altra vegada. La que em feia pensar que
estava atrapat entre la diversió i la curiositat.
—Eres… completament diferent del que esperava. —La forma en què ho va dir sonava tan
genuïna que part de la meua irritació es va difuminar.
—Ha sigut per la meua destresa amb l'arc o amb la daga? O perquè et vaig derrocar?
—A penes em vas derrocar —em va corregir. Va baixar la barbeta i va entretancar les
parpelles, les pestanyes van ocultar els seus estranys ulls—. Per totes aqueixes coses. Encara que
has oblidat afegir això de la Perla Roja. Mai vaig esperar trobar a la Donzella ací.
—Supose que no —vaig dir amb un bufit.
Va alçar les pestanyes i vaig veure una miríada de preguntes en els seus ulls. Aquesta vegada,
no anava a haver-hi manera d'evitar-les..
Massa cansada de sobte per a quedar-me a discutir ací dempeus, vaig ser cap a una de les dues
butaques del costat de la ximenera, molt conscient de com s'obrien els laterals del meu *camisón
i deixaven al descobert quasi tota la cama.
Molt conscient de com *Hawke seguia cadascun dels meus moviments.
—Era la primera vegada que anava a la Perla Roja. —Em vaig asseure i vaig deixar que les
meues mans caigueren en la meua falda—. I la raó que estiguera en el primer pis va ser que
acabava d'entrar *Vikter. — Vaig arrugar el nas mentre em recorria una xicoteta esgarrifança—.
M'hauria reconegut, amb antifaç o sense ell. Vaig pujar perquè una dona em va dir que
l'habitació estava buida. —Continuava tenint la sensació que me l'havia jugada, però això no
canviava res en aquests moments—. No t'estic dient això perquè crega que necessite explicar-me.
Només estic… dient la veritat. No sabia que eres a l'habitació..
*Hawke es va quedar on estava.
—Però sí que sabies qui era —va comentar, i no era una pregunta.
—Per descomptat . —Vaig girar la cara cap a la ximenera—. La teua arribada ja havia
provocat bastants… enraonies.
—Afalagador —va murmurar.
Els meus llavis es van arrufar una mica mentre contemplava les flames enroscar-se i ondular
per damunt de els gruixuts troncs.
—Per què vaig decidir quedar-me a l'habitació no està obert a discussió.
—Ja sé per què et vas quedar a l'habitació —em va dir.
—Ah, sí?
—Ara té sentit.
Vaig tirar la vista arrere a aquella nit i vaig recordar el que havia dit *Hawke. Havia
semblat percebre que era ací per a experimentar, per a viure. Ara que sabia qui era, tindria sentit.
Però continuava sent una cosa que no estava disposada a discutir.
—Què faràs respecte a que estiguera en l'Adarb?.

No va contestar durant una bona estona. Després es va acostar on m'havia assegut. Amb
aqueixes cames tan llargues, caminava amb una elegància fluida.
—Puc? —Va assenyalar cap a la butaca buida. Vaig assentir. Es va asseure enfront de mi i
es va inclinar cap avant . Va donar suport als colzes sobre els seus genolls flexionats—. Va ser
*Vikter el que et va entrenar, veritat?
—El meu pols *trastabilló, però vaig mantindre una expressió neutra—. Va haver de ser ell.
Us porteu bé i ell ha estat amb tu des que vas arribar a *Masadonia.
—Has estat fent preguntes.
—Seria un estúpid si no investigara tot el que poguera sobre la persona a la qual he jurat
protegir amb la meua vida. —Ací tenia raó.
—No contestaré a la teua pregunta.
—Perquè tens por que vaja a explicar-li-ho al duc, encara que no ho haja fet abans?
—En l'Adarb vas dir que deuries —li vaig recordar—. Que facilitaria el teu treball. No
arrossegaré a ningú en la meua caiguda.
*Hawke va inclinar el cap.
—Vaig dir que deuria, no que ho faria.
—Hi ha alguna diferència?
—Hauries de saber que n'hi ha. —Els seus ulls van recórrer la meua cara—. Què hauria fet La
seua Excel·lència si li ho haguera comptat?
—No importa. —Vaig tancar els punys.
—Llavors, per què vas dir que no tenia ni idea del que faria? Sonaves com si anares a dir
alguna cosa més però et vas penedir.
—No anava a dir res —vaig rebatre. Vaig apartar la mirada per a dedicar-me a contemplar
el foc.
*Hawke es va quedar callat uns minuts.
—Tant tu com *Tawny vau reaccionar d'una manera molt estranya quan et va citar.
—No esperàvem aqueixa crida. —La mentida va eixir per la meua boca amb facilitat. Va
haver-hi una altra pausa.
—Per què et vas quedar dos dies a la teua habitació després que et fera cridar? —Un intens
dolor va irradiar del lloc en què les meues ungles s'havien clavat en els palmells de les meues
mans. Les flames estaven morint, *titilaban amb suavitat—. Què et va fer? —va preguntar
*Hawke, la seua veu massa suau. Una vergonya asfixiant va grimpar per la meua gola, tenia un
sabor àcid.
—Per què t'importa tant?
—Per què no hauria d'importar-me? —va replicar i, una vegada més, sonava molt sincer. Vaig
girar el cap abans d'adonar-me del que estava fent. S'havia tirat cap endarrere, les mans tancades
entorn dels reposabraços de la butaca.
—No em coneixes…
—Aposte que et conec millor que la majoria.
—Això no significa que em conegues, *Hawke —vaig insistir, malgrat que un intens rubor va
envair els meus

galtes—. No prou com perquè t'importe..
—Sé que no eres com els altres membres de la Cort.
—Jo no soc un membre de la Cort —vaig assenyalar.
—Eres la Donzella. Els plebeus et consideren una filla dels déus. Et veuen com alguna cosa
més que un Ascendit, però sé que eres compassiva. Aqueixa nit en la Perla Roja, quan parlem de
la mort, vas sentir una compassió genuïna per les pèrdues que jo haguera pogut experimentar. No
va ser xerrameca forçada.
—Com ho saps?
—Se'm dona bé jutjar les paraules de les persones —va destacar—. No volies parlar per por de
que et descobrira, però llavors em vaig referir a *Tawny com la teua serventa. I la vas defensar,
fins i tot a risc d'exposar-te. —Va fer una pausa—. I et vaig veure.
—Vist què?
Es va inclinar cap avant una altra vegada, va baixar la veu.
—Et vaig veure durant el Consell de la Ciutat. No estaves d'acord amb el duc i la duquessa. No
podia veure el teu rostre, però vaig saber que et senties incòmoda. Et vas sentir malament per
aqueixa família.
—*Tawny també.
—Sense ofendre, però la teua amiga semblava estar mig adormida durant la major part
d'aqueix intercanvi. Dubte que sabera el que estava ocorrent.
Això no podia discutir-li-ho, la veritat, però el que havia vist era com perdia durant uns
instants el control del meu do. En qualsevol cas, això no canviava el fet que no em semblara bé
el que li estava succeint a la família *Tulis.
—I saps com lluitar… i lluites bé. No sols això, és obvi que eres valent. Hi ha molts homes,
homes entrenats, que no eixirien a l'Adarb durant un atac de Dimonis si no hagueren de fer-ho.
Els Ascendits podrien haver eixit ací fora i haurien tingut més probabilitats de sobreviure, però
així i tot , no ho van fer. Tu, sí.
—Aqueixes coses són sol detalls —vaig protestar, sacsejant el cap—. No significa que em
conegues prou com perquè et preocupe el que em passe o em deixe de passar.
Em va mirar als ulls.
—T'importaria el que em passara a mi?
—Bé, sí. —Vaig arrufar les celles —. M'importaria….
—Però no em coneixes. —Vaig tancar la boca de colp . Maleïda siga—. Eres una persona
decent, princesa. —Es va tirar cap endarrere —. Per això t'importa..
—I tu no eres una persona decent?
*Hawke va baixar la vista.
—Soc moltes coses. Decent no sol ser una d'elles. —No tenia ni idea de com respondre a
aqueix àpex de sinceritat—. No em contaràs el que et va fer el duc, veritat? —Va sospirar, la
seua esquena es va encorbar una mica en la butaca—. Saps que m'assabentaré d'una manera o
una altra.

Quasi em vaig tirar a riure. Estava segura que aqueixa era una cosa de la qual ningú parlaria
mai.
—Si això crees.
—No ho crec, ho sé —va reposar i va passar un instant en silenci—. És rar, veritat?
—El què?
Els seus ulls es van creuar amb els meus de nou i vaig sentir una xicoteta sacsejada en el
pit. No podia apartar la mirada. Em sentia… atrapada.
—Tinc la impressió de conéixer-te des de fa temps. Tu també ho sents.
Volia negar-ho, però tenia raó i era rar. No havia dit res sobre aquest tema perquè no volia
reconéixer-ho. Fer-ho em semblava com emprendre un camí que no podia recórrer. Saber-ho em
causava una sensació profunda i dolorosa en el pit, i això tampoc volia reconéixer-ho.
Perquè s'assemblava molt a la desil·lusió. I no significava això que ja havia començat a
recórrer aqueix camí? Vaig apartar la mirada, vaig posar els ulls a les meues mans.
—Per què estaves en l'Adarb? —em va preguntar, canviant de tema.
—No era obvi?
—Els teus motius, no. Dis-me això, almenys. Dis-me què et va espentar a pujar ací a dalt a
lluitar contra ells.
Vaig obrir els dits a poc a poc i vaig lliscar dos sota la mànega del meu braç dret. Van esvarar
per la meua pell fins que les gemmes van fregar dues cicatrius irregulars. Hi havia unes altres,
pel meu estómac i les meues cuixes.
Seria fàcil mentir, inventar un munt de raons, però no estava segura que hi haguera res dolent
en la veritat. Que tres persones en lloc de dos saberen la veritat provocaria d'alguna manera la fi
del món? No ho creia.
—La cicatriu de la meua cara. Saps com me la vaig fer?
—La teua família va ser atacada per uns Dimonis quan eres xiqueta —va contestar—. *Vikter…
—T'ho va explicar? —Un somriure feble i cansat *tironeó dels meus llavis—. No és l'única
cicatriu.
—Quan no va dir res, vaig traure la mà de davall de la mànega—. Quan tenia sis anys, els meus
pares van decidir deixar la capital per a anar a la Vall *Niel. Volien una vida molt més
tranquil·la, o això m'han comptat. No recorde massa del viatge, a part de que la meua
mare i el meu pare estaven *supertensos al llarg del trajecte. Ian i jo érem xicotets i no sabíem
massa sobre els Dimonis, així que no teníem por de ser ací fora ni de parar en un dels pobles
xicotets; un lloc que després em van dir que no havia vist un atac de Dimonis en dècades. Hi
havia només un escarit mur, com en la majoria de les poblacions menors, i anàvem a quedar-
nos en la posada només una nit. El lloc feia olor de canyella i clau. —Vaig tancar els ulls—.
Això ho recorde.
»Van vindre a la nit, en la boirina. Una vegada que van aparéixer, no va haver-hi temps de res.
El meu pare… va eixir als carrers per a intentar espantar-los mentre la meua mare ens amagava,
però van entrar per la porta i les finestres abans que poguera eixir de l'habitació si més no.
—El

record dels crits de la meua mare va fer que els meus ulls s'obriren. Vaig engolir saliva—. Una
dona… una clienta de la posada… va aconseguir agarrar a Ian i ficar-ho en una habitació
secreta, però jo no vaig voler separar-me de la meua mare i… —Uns fragments foscos i
inconnexos d'aquella nit van intentar recompondre's. Sang en el sòl, les parets, esvarant pels
braços de la meua mare. Com vaig perdre l'agarre de la seua mà esvarosa, i després mans
ansioses i dents famolenques. Les arpes… I després un dolor atroç, implacable, ardent, fins que
al final… no va haver-hi res—. Vaig despertar dies després, de tornada en la capital. La reina
*Ileana estava al meu costat. Em va contar el que havia succeït. Que els nostres pares ja no
estaven.
—Ho sent —va dir *Hawke i jo vaig assentir—. De veritat . És un miracle que sobrevisqueres.
—Els déus em van protegir. Això és el que em va dir la reina. Que era la Triada. Més endavant
em vaig assabentar que aqueixa havia sigut una de les raons per les quals la reina els havia
suplicat a la meua mare i al meu pare que no abandonaren la seguretat de la capital. Que… si el
Senyor *Oscuro s'assabentava que la Donzella estava desprotegida, enviaria als Dimonis per mi.
Llavors em volia morta, encara que sembla ser que ara em vol visca. — vaig riure i va fer mal
una miqueta .
—El que li va ocórrer a la teua família no va ser culpa teua i podria haver-hi un munt de raons
per les quals van atacar aqueix poble. —Es va passar una mà pel pèl per a retirar els flocs ja
secs del seu front—. Què més recordes?
—Ningú… ningú en aquella posada sabia com lluitar. Ni els meus pares, ni les dones, ni tan
sols els homes. Tots depenien del grapat de guàrdies. —Vaig fregar els meus dits entre si—. Si
els meus pares hagueren sabut com defensar-se, podrien haver sobreviscut. Supose que les
possibilitats hagueren sigut molt escasses, però haurien tingut alguna en qualsevol cas.
—I tu vols aqueixa possibilitat —va dir *Hawke. Un centelleig de comprensió es va il·luminar
en la seua cara. Vaig assentir.
—No… Em negue a ser impotent.
—No hauria de ser-ho ningú.
Vaig soltar una mica d'aire i vaig deixar de joguinejar amb els dits.
—Ja has vist el que ha passat aquesta nit. Van arribar al cim de l'Adarb. Si un només
aconsegueix superar-ho, li seguiran uns altres. Cap muralla és impenetrable i, fins i tot si ho fora,
hi ha mortals que tornen maleïts de l'exterior. Ocorre amb més freqüència del que la gent
cree. En qualsevol moment, aqueixa maledicció podria estendre's per aquesta ciutat. Si caic…
—Cauràs lluitant —va acabar per mi. Vaig assentir—. Com he dit abans, eres molt valent.
—No crec que siga valor. —Vaig tornar a quedar-me absorta a les meues mans—. Crec que
és… por.
—La por i el valor sovint són la mateixa cosa. Et converteixen en una guerrera o en una
covarda. L'única diferència és la persona que resideix a l'interior .
Vaig alçar la vista cap a ell en atordit silenci. Em va costar uns instants formular una resposta.
—Sones molt més major del que aparentes.
—Només la meitat del temps —va dir—. Has salvat vides aquesta nit, princesa.

—Però van morir molts —em vaig lamentar, fent cas omís del malnom.
—Massa —va convindre—. Els Dimonis són una plaga sense fi.
Vaig donar suport al cap contra el suport de la butaca i vaig bellugar els dits dels peus en
direcció al foc.
—Mentre quede un sol *atlantiano, hi haurà Dimonis.
—Això diuen —va confirmar i quan ho vaig mirar de reüll, un múscul es va estrényer en la
seua mandíbula mentre contemplava el foc somort—. Has dit que tornen més homes maleïts de
fora de l'Adarb del que la gent cree. Com ho saps?
Vaig obrir la boca. Maleïda siga. Com podia haver-me assabentat d'això?.
—He sentit rumors.
Merda. Va lliscar els ulls cap a mi.
—No és una cosa de la qual es parle massa. I quan es parla, només és en murmuris. —Vaig
sentir una onada d'inquietud..
—Hauràs de ser més precís.
—He sentit que la filla dels déus ha ajudat a diversos maleïts —va dir. Em vaig posar tibant—.
Que els ha assistits, els ha donat una mort digna.
No sabia si havia de sentir-me alleujada que això fora tot el que havia sentit i que no traguera
el tema del meu do. Però el fet que ell, algú que no portava massa temps a la ciutat, haguera
sentit aqueix tipus de rumors no era del tot tranquil·litzador.
Si *Vikter esbrinava que *Hawke havia tingut notícia de semblants coses, no s'anava a posar
content. Encara que, clar, dubtava que *Vikter anara a deixar que l'ajudara després de l'última
vegada, en qualsevol cas.
—Qui diu aqueixes coses? —vaig preguntar.
—Uns quants dels guàrdies —em va dir, i em va caure l'ànima encara més als peus—. Per a ser
sincer, al principi no els vaig creure. —Vaig mantindre una expressió neutra.
—Perquè degueres atindre't a la teua reacció inicial. Estan equivocats si creuen que cometria
una traïció oberta a la corona.
Els seus ulls van recórrer el meu rostre.
—No t'acabe de dir que se'm dona bé jutjar a les persones?
—I?
—I sé que estàs mentint —va respondre. Em vaig preguntar què era exactament el que li feia
creure que era de mi de qui parlaven els guàrdies—. I entenc per què ho faries. Aqueixos
homes parlen de tu amb tal fascinació que, abans de conéixer-te, mitjà esperava que de veritat
fores filla dels déus. Mai et delatarien.
—Pot ser que siga així, però tu els has sentits parlar d'això. Podrien sentir-los també altres
persones.
—Potser hauria de ser més clar respecte a això de sentir rumors. M'estaven parlant a mi en
persona —va aclarir—. Com que jo també he ajudat els maleïts a morir amb dignitat. El

feia en la capital i ho faig també ací. —Em vaig quedar bocabadada i se'm va assentar l'estómac,
però el meu cor donava bandades d'un costat a un altre com un peix fora de l'aigua—.
Els que tornen maleïts ja ho han donat tot pel regne. Que els tracten com a qualsevol cosa a
part de els herois que són, i que els arrosseguen davant d'una multitud per a ser assassinats és
l'últim que ells o les seues famílies haurien d'haver de suportar.
No sabia què dir mentre ho mirava. Acabava de donar veu als meus propis pensaments, i
sabia que ací fora hi havia més persones que pensaven igual. Era obvi. Però saber que estava
disposat a arriscar-se a cometre alta traïció per a fer el correcte…
—Bé, ja t'he entretingut massa.
—Això és tot el que has de dir sobre la meua presència en l'Adarb? —vaig preguntar,
arquejant una cella.
—Només et demane una cosa. —Es va alçar i em vaig preparar perquè em diguera que em
mantinguera allunyada de les muralles. El més probable era que li diguera que ho faria. Encara
que, per descomptat, no ho faria, i tampoc pensava que ell anara a creure'm—. La pròxima
vegada que isques ací, porta millor calçat i roba més gruixuda. Aqueixes sandàlies podrien ser
la causa de la teua mort, i aqueix vestit… ser la causa de la meua.

Capítol 18
*Hawke no va informar de la meua presència, però sí que li ho va explicar a algú.
Ho vaig descobrir quan em vaig despertar només unes hores després que marxara i vaig anar a
veure si *Vikter estava llest per a entrenar. No em va sorprendre ni una mica trobar-ho esperant-
me i més que preparat per a tirar-me la brega. Jo volia parlar amb ell del succeït amb els
Dimonis, del fet que aconseguiren el cim de l'Adarb..
*Vikter volia parlar del que li havia comptat *Hawke. Semblava que, després d'eixir de la
meua habitació, havia anat directe a veure a *Vikter. No és que estiguera exactament enfadada
per això; més aviat irritada perquè *Hawke sentira la necessitat d'explicar-li a *Vikter res. Però
confirmava que *Hawke suposava que *Vikter seria conscient de la meua presència en l'Adarb o,
com a molt poc, que no el sorprendria ni s'enfadaria..
*Hawke havia calculat mal tot això de no enfadar-se per això .
*Vikter arrufava les celles mentre caminava al meu voltant amb actitud *acechante, sense
deixar d'avaluar la meua postura. Comprovava si les meues cames estaven en la posició i amb la
tensió adequades, si els meus peus estaven plantats a l'amplària dels muscles.
—No hauries de haver estat en l'Adarb..
—Però ho estava.
—I et van enxampar. —*Vikter es va detindre davant de mi—. Què hauries fet si haguera sigut
un altre guàrdia el que t'haguera descobert?
—Si haguera sigut qualsevol altre , no m'haguera enxampat.
—Això no és cap broma, *Poppy.
—No he dit gens graciós —em vaig defensar—. Estic sent sincera. *Hawke… és ràpid i està
molt ben entrenat.
—Per això estem treballant en el teu combat cos a cos. —Vaig estrényer els llavis.
—La meua tècnica de combat cos a cos no és dolenta.
—Si fora veritat, *Hawke no t'hauria enxampat. Avant —va ordenar *Vikter.
Vaig mantindre la barbeta baixa mentre li llançava una punyada. *Vikter ho va bloquejar amb
l'avantbraç i vaig retrocedir. Buscava una obertura, però no la vaig trobar. Així que vaig fabricar
una. Em vaig moure com per a

donar-li una puntada i els seus braços van baixar un *pelín. I ací va aparéixer la meua obertura.
Vaig llançar un altre atac i li vaig incrustar el puny en l'estómac. *Vikter va emetre un suau
grunyit.
—Bonic moviment.
—Al fet que sí? —vaig dir amb un somriure, baixant els
braços. *Vikter va esbossar també una *sonrisilla, però se li
va esborrar prompte.
—Sé que has d'estar cansada de sentir-me dir això —va començar—, però ho diré una altra
vegada. Has de tindre més cura. I estàs llançant punyades amb el braç en lloc d'amb tot el cos.
En efecte, ja estava cansada de sentir-li dir això.
—Ja vaig amb compte . I estic llançant punyades com tu m'has ensenyat.
—Els teus colps són febles. Sense ímpetu. Això no és el que t'he ensenyat. —Em va agarrar
del braç i el va sacsejar com un fideu mullat—. No tens massa força al tren superior. La teua
força és ací. —Va posar una mà davant del meu estómac—. Infligiràs més mal d'aquesta
manera. Quan llances una punyada, el teu tronc i els teus malucs han de moure's amb tu.
Vaig assentir i vaig fer el que em deia. Vaig fallar, però vaig notar la diferència en el
moviment.
—*Hawke no informarà La seua Excel·lència sobre mi.
—De veritat ho creus? —Va bloquejar la meua següent punyada—. Millor.
—Si anara a dir alguna cosa, hauria anat directe al duc.
—Podria haver-hi cent raons per les quals no ha dit res encara.
Feia uns dies, hauria estat d'acord amb ell, però ja no. No després del que havia confessat la nit
anterior.
—No crec que vaja a fer-ho, *Vikter. No tinc de què preocupar-me i tu tampoc. No li vaig dir
que has sigut tu el que m'ha entrenat.
—*Poppy —em va dir. I ho va dir de la mateixa manera que ho havia dit quan li vaig
preguntar si creia que podia amagar un sabre davall del vel. Encara creia que podria fer-ho.
Només havia de col·locar-ho bé—. No ho coneixes.
—Ja ho sé. —Vaig encreuar els braços mentre *Vikter s'apartava una mica —. Però tu tampoc.
—No saps quins són els seus motius. Les raons per les quals guardaria silenci.
Sabia el que havia dit sobre la Perla Roja, i estava segura que també podia aplicar-se a l'Adarb.
Però era més que això. El fet que *Hawke estiguera disposat a arriscar-se al fet que l'acusaren
d'alta traïció per a ajudar als maleïts deia moltíssim de qui era com a persona. No obstant això ,
no semblava correcte compartir-ho amb *Vikter. Hi havia una raó per la qual no coneixíem la
identitat d'uns altres en la xarxa. Així que vaig optar per la tangent.
—Va dir que si ho haguera fet, ja no confiaria en ell, la qual cosa dificultaria el seu treball. Has
de reconéixer que en això té una certa raó.
—És veritat, però això no significa que no hages d'anar amb compte. —*Vikter es va quedar
callat un moment—. I ho entenc. De debò.

—Entens què?
—Com ja et vaig dir, és un jove atractiu…
—Això no té res a veure amb això.
—I sempre has estat envoltada d'homes majors com jo.
—No eres tan major.
—Gràcies —va dir, després de parpellejar sorprés. Una pausa—. Crec.
—No té res a veure amb el seu aspecte. No dic que no em semble atractiu. M'ho sembla, però
aqueixa no és la raó que confie en ell. —I aqueixa era la veritat. La meua fe no provenia de la
seua aparença—. No soc tan ximple.
—No estic suggerint que ho sigues. —Es va passar una mà pel pèl—. Llavors, confies en ell?
—Jo… li vaig comptar per què necessitava ser ací fora en aqueix Adarb. Li vaig comptar això
de la nit en què van atacar a la meua família. Saps com va respondre? Al principi va dir que no
hauria de ser ací, però va escoltar les meues raons i, al final, l'única cosa que va dir va ser que
havia d'anar millor calçada. —Vaig decidir guardar-me això del vestit per a mi—. Confie en ell,
*Vikter. Hi ha alguna raó per la qual no deuria?
*Vikter va soltar un gran sospir mentre apartava la mirada.
—No ens ha donat cap raó perquè dubtem d'ell. Ho sé. És només que no ho coneixem i tu eres
important per a mi, *Poppy. No perquè sigues la Donzella, sinó perquè eres… tu.
Un nus d'emoció es va formar en el meu pit i es va obrir pas per la meua gola. No li vaig donar
l'oportunitat d'adonar-se del que feia. Em vaig abalançar sobre ell, vaig enroscar els braços al
voltant de la seua cintura i ho vaig abraçar amb força.
—Gràcies —vaig murmurar contra el seu pit.
*Vikter es va quedar tan tes com un guàrdia en el seu primer dia en l'Adarb, però llavors va
posar les seues mans sobre la meua esquena. I em va donar uns colpets.
Vaig somriure.
—Saps que mai substituiré al teu pare, i mai l'intentaria, però eres com una filla per a mi.
—Ho vaig abraçar més fort. Em va donar més colpets—. Em preocupe per tu. En part perquè
és el meu treball, però sobretot perquè eres tu.
—Tu també eres important per a mi. —Les meues paraules van sonar esmorteïdes contra el seu
pit
—. Encara que opines que les meues punyades són febles.
El seu riure va ser ronc. Va donar suport a la barbeta sobre el meu cap.
—Les teues punyades són febles quan no els executes bé. —Es va apartar una mica i em va
posar les mans en les galtes—. Però, xica, la teua punteria és letal. No ho oblides mai.

—Els déus no ens han fallat. Els Ascendits no us han fallat. —Aqueixa vesprada, la veu del
duc ressonava amb força des del balcó de la muralla del castell. Als seus peus, una massa de gent
omplia l'ampli pati i, a la tènue resplendor dels llums d'oli i les torxes, vaig poder veure
que diverses persones anaven vestides totes de negre, l'ombrívol color de la mort. Entre la gent hi
havia guàrdies a cavall , destinats a mantindre un ull posat en la nerviosa multitud.
Mai havia vist a La seua Excel·lència dirigir-se a la gent d'aquesta manera. Ell i la duquessa
mai estaven davant de tantes persones, ni tan sols durant els Consells o el Ritu. Va ser una
immensa sorpresa per a mi quan *Vikter i *Hawke van arribar després del sopar per a escortar-
me fins al balcó.
Encara que clar, feia quants anys que no havia arribat un atac de Dimonis tan significatiu fins a
l'Adarb?.
S'havien hissat banderes negres sobre massa llars i s'havien pres massa pires a l'alba . L'aire
seguia carregat de cendres i encens.
—Gràcies a la Benedicció dels déus —va continuar *Teerman—, l'Adarb no va caure anit.
Una mica més arrere, al costat de *Tawny i flanquejades per *Vikter i *Hawke, em vaig
preguntar exactament com havia evitat la Benedicció dels déus que caiguera l'Adarb. Havien
sigut els guàrdies, homes com l'arquer que havia triat la mort abans que deixar que el Dimoni
superara l'Adarb..
—Van arribar a dalt! —va cridar un home—. Quasi superen la muralla. Estem fora de perill ?
—Quan ocórrega de nou ? —va contestar la duquessa. La seua veu suau va silenciar els
murmuris—.
Perquè tornarà a ocórrer.
Darrere del vel, vaig arquejar les celles. Per damunt de el meu muscle dret, vaig sentir a
*Hawke murmurar amb to sec.
—Això segur que aplacarà pors.
Els meus llavis volien somriure.
—La veritat no està dissenyada per a aplacar pors —va respondre *Vikter.
—Llavors, per això comptem mentides? —va preguntar *Hawke. Jo vaig estrényer els llavis.
Des que havien arribat per a acompanyar-nos a *Tawny i a mi, no havien parat de fer això. Un
d'ells deia alguna cosa. Qualsevol cosa. I l'altre ho rebatia, només perquè el que havia parlat
primer tinguera l'última paraula. Va començar amb un comentari de *Hawke, que havia dit que
feia una calor sorprenent aqueixa nit i que jo hauria de gaudir-la, al que *Vikter havia contestat
dient que les temperatures segur que baixaven massa de pressa per a poder fer-ho. *Hawke havia
procedit llavors a preguntar-li a *Vikter on havia obtingut uns coneixements tan profètics sobre
el temps.
En el termini d'una hora, la cosa no havia fet més que progressar, es llançaven pulles i
intentaven deixar a l'altre en mal lloc.
*Hawke anava guanyant, per almenys tres respostes enginyoses.

Fins i tot després d'haver-ho defensat davant *Vikter, i no mentia quan li vaig dir que confiava
en *Hawke, continuava havent-hi una xicoteta part de mi que no podia creure el que havia dit.
No m'havia ordenat no tornar a l'Adarb mai. No m'havia exigit que em quedara a la meua
habitació, on en teoria estaria més segura. No, en comptes d'això, havia escoltat les meues raons
de per què necessitava ser ací fora i les havia acceptades. Només m'havia demanat que portara
calçat més adequat.
I més roba.
Això últim m'irritava i m'excitava, cosa que era bastant desconcertant. I per descomptat no era
una cosa que haguera compartit amb *Vikter aqueix matí.
Els meus ulls es van lliscar cap a la duquessa, que es va avançar.
—Els déus no us han fallat —va repetir. Va donar suport a les mans al costat de les del seu
marit, sobre la barana que li arribava a l'altura de la cintura—. Nosaltres no us hem fallat. Però
els déus estan descontentaments. Per això van arribar els Dimonis al cim de l'Adarb..
Un murmuri de consternació es va estendre entre la gentada com una tempesta.
—Hem parlat amb ells. No estan contents amb els recents esdeveniments, ací i en ciutats
pròximes —va continuar, els ulls fixos en els rostres cada vegada més pàl·lids i cendrosos als
seus peus—. Temen que la gent bona de *Solis haja començat a perdre la fe en les seues
decisions i s'estiga tornant cap a aquells que desitgen veure el futur d'aquest gran regne en
perill.
Els murmuris es van convertir en crits de denúncia que van sobresaltar als cavalls. Els guàrdies
es van afanyar a calmar les nervioses ballarugues dels èquids.
—Què créieu tots que anava a passar quan els que defensen al Senyor *Oscuro i tramen
accions amb ell estan dretes ara mateix entre vosaltres? —va preguntar el duc—. Mentre
parle, en aquest mateix moment, hi ha Descendents mirant-me, encantats que els Dimonis
s'emportaren tantes vides ahir a la nit. En aquesta mateixa multitud, hi ha Descendents que resen
pel dia en què arribe el Senyor *Oscuro. Els que van celebrar la massacre de Tres Ríos i la
caiguda de la mansió *Goldcrest. Mireu a la vostra dreta i a la vostra esquerra, i pot ser que
vegeu a algú que va ajudar a conspirar per a segrestar la Donzella.
Em vaig moure incòmoda mentre dotzenes i dotzenes d'ulls es posaven en mi. Després, una per
una, com si les cares foren fitxes de dominó posades en fila, es van mirar els uns als altres, com
si veren als seus veïns i rostres familiars per primera vegada .
—Els déus ho senten i ho saben tot. Fins i tot el que no es diu però resideix en el cor — va
afegir el duc. Se'm va fer un nus d'inquietud en l'estómac—. Què podem esperar cap de
nosaltres? —va repetir—. Quan aqueixos déus ho han fet tot per protegir-nos i la gent acudeix a
nosaltres i qüestiona el Ritu.
Em vaig posar tibant. La imatge del senyor i la senyora *Tulis es va formar immediatament al
meu cap. El duc no havia dit els seus noms, però va ser com si els haguera cridats des de la
teulada del castell de *Teerman. No els vaig veure entre la multitud, però això no significava que
no foren ací.

—Què podem esperar quan hi ha gent que vol veure'ns morts? —va preguntar *Teerman,
alçant les mans—. Quan som els déus en carn i os, i l'única cosa que s'interposa entre vosaltres i
el Senyor *Oscuro i la maledicció que les seues hosts han llançat sobre aquesta terra.
I, així i tot, ni un només Ascendit (ni el duc, ni la duquessa, ni cap dels lords o dames), havia
mogut un dit per a defensar l'Adarb. Tots ells eren més ràpids i més forts que qualsevol guàrdia.
Segurament podien acabar amb el doble de Dimonis dels quals havia derrocat jo amb l'arc i, com
havia dit *Hawke, tenien més probabilitats de sobreviure a un atac.
—Què creieu que hauria succeït si els Dimonis hagueren superat l'Adarb? —*Teerman va
baixar les mans—. Molts de vosaltres heu nascut dins d'aquestes muralles i mai heu viscut
l'horror d'un atac dels Dimonis. Però altres sí que sabeu el que és. Veniu de ciutats menys
protegides o vau ser atacats pels camins. Vosaltres sí que sabeu el que hauria succeït si tan
sols un grapat haguera aconseguit superar als nostres guàrdies, si els déus els hagueren donat
l'esquena als habitants de *Solis. Hauria significat una massacre indiscriminada de centenars. Les
vostres dones. Els vostres fills. Vosaltres mateixos. Molts de vosaltres no seríeu ací dempeus . —
Va fer una pausa i la munió va semblar ondular…
Va ocórrer de nou .
Vaig notar que els meus sentits s'estiraven fora del meu ser, encara que tampoc em va
sorprendre massa.
Amb una gentada com aquell, em costava mantindre'm al marge, però no… no sols vaig sentir
dolor.
Alguna cosa va tocar la part de darrere de la meua gola, em va recordar el que havia sentit en
l'atri amb *Loren.
Terror.
Vaig sentir com el terror augmentava i s'estenia, provenia de mil llocs diferents mentre la meua
mirada saltava d'un rostre a un altre. Em va arribar una altra sensació. Era una cosa calenta i
àcid. No era dolor físic. Era ira. El meu cor va començar a bategar amb força. No estava sentint
dolor, però… havia d'estar sentint alguna cosa. No tenia sentit, però podia notar-la, estrenyia
contra la meua pell com un ferro roent . Se'm va assecar la gola i vaig engolir saliva amb
esforç. La gent va creuar les mans davall de la barbeta i va resar als déus. Vaig fer un passet
cap endarrere. Uns altres ens miraven, les seues expressions eren dures…
La mà de *Vikter va fregar el meu muscle.
—Estàs bé? —va murmurar.
Sí?
No?
No estava segura.
L'ansietat va inundar el meu organisme d'adrenalina mentre uns fantasmagòrics dits gèlids
ballaven pel meu clatell. Una gran pressió es va agarrar al meu pit. Volia fugir d'ací. Necessitava
allunyar-me de la gent el més possible.

Però no podia.
Vaig tancar els ulls i em vaig concentrar en la meua respiració mentre pugnava per reconstruir
els meus murs mentals. Vaig continuar respirant, endins i fora, tan profund i tan a poc a poc com
podia.
—I si teniu sort, aniran pel vostre coll i tindreu una mort ràpida —estava dient el duc—.
Encara que la majoria no tindreu aqueixa sort. Estriparan la vostra carn i els vostres teixits i es
donaran un festí amb la vostra sang mentre crideu a crits als déus en els quals heu perdut la fe.
—Aquest és potser el discurs menys tranquil·litzador dau mai després d'un atac — va remugar
*Hawke en veu baixa.
El seu comentari em va traure de colp de la meua espiral de pànic, perquè l'absoluta sequedat
de les seues paraules va tallar la corda que em connectava amb la gent. Els meus sentits es van
replegar i va ser com si una porta es tancara amb violència i tirara la clau.
Vaig sentir… no vaig sentir res, excepte els forts batecs del meu cor i la pel·lícula de suor que
em cobria el front. El que *Hawke havia dit va fer més que afluixar l'agarre que tenia sobre mi la
por de la gent; no sols va crear una clivella en la seua agarre, sinó que el va eliminar per complet.
Els sentiments havien desaparegut tan de pressa que quasi em vaig preguntar si els havia sentits
si més no, si només hauria sigut la meua ment, que m'havia jugat una mala passada. Les cares
que tenia davant es van tornar nítides de nou , un embat constant de diferents tons de por i
pànic…
La meua vista es va agusar i vaig tirar una altra ullada a la multitud. Em vaig concentrar en les
cares que no mostraven cap emoció. Desconcertada per les seues expressions buides, un *hilillo
d'inquietud va baixar *reptando per la meua columna. Em vaig centrar en un dels homes, un jove
amb uns cabells rossos que li arribava fins als muscles. Estava massa lluny per a distingir el color
dels seus ulls, però tenia la vista alçada cap al duc i la duquessa, els llavis atapeïts amb força, la
mandíbula era una línia dura i tibant, mentre els que estaven a la seua al voltant intercanviaven
mirades de terror.
Ho vaig reconéixer.
Havia estat en el Consell de la Ciutat. Aquell dia, havia mostrat aquesta mateixa expressió, i
havia ocorregut aqueixa cosa… aqueixa estranya allau de sensacions que no hauria de ser capaç
de sentir.
O que no sabia que podia.
Vaig mirar a la multitud de nou i vaig detectar amb facilitat a uns altres com ell. Hi havia
almenys una dotzena, segons vaig poder veure.
Els meus ulls van girar amb l'home ros, mentre recordava el que havia sentit quan havia estat
amb *Loren. El que havia percebut en ella tenia més sentit ara, donat el que havia passat. S'havia
mostrat emocionada per la possibilitat que el Senyor *Oscuro fora a prop, per preocupant
que això poguera ser. I tindria motius per a témer que jo poguera dir alguna cosa. Pot ser que
aqueix home no mostrara emocions en el seu rostre, però si no havia estat de

acord amb el que se li estava fent a la família *Tulis, no seria cap sorpresa que haguera sentit
ira ara.
Potser anaven tot imaginacions meues. Tal vegada li estava passant alguna cosa al meu do.
Podia ser que estiguera evolucionant per a poder sentir altres emocions a més de dolor? No ho
sabia i hauria de esbrinar-ho, però ara mateix, havia de dir alguna cosa, només per si de cas .
Vaig girar el cap cap a la dreta, cap a *Vikter.
—Ho veus? —vaig murmurar, i vaig descriure a l'home ros.
—Sí. —*Vikter es va acostar més a mi.
—Hi ha uns altres com ell. —Vaig mirar al públic.
—Els veig —va confirmar—. Estigues atent, *Hawke. Pot…
—Que hi haja problemes? —ho va interrompre *Hawke—. Porte vint minuts vigilant al ros.
S'està obrint pas a poc a poc cap a la part de davant. Hi ha altres tres que també han avançat.
Vaig arquejar les celles. Era extremadament observador.
—Estem fora de perill ? —va preguntar *Tawny, sense apartar la vista de la gentada.
—Sempre —va murmurar *Hawke.
Vaig assentir quan els ulls de *Tawny es van creuar per un instant amb els meus i vaig esperar
que això la tranquil·litzara. La meua mà va fregar la meua cuixa. La daga estava embeinada
davall de la túnica blanca que arribava fins al sòl. Tocar el mànec d'os va ajudar a alleujar el
*pelín de pànic que encara perdurava en el meu interior.
El duc continuava hipnotitzant a la multitud amb històries espantoses i truculentes. Jo vaig
mantindre els ulls fixos en l'home ros. Portava una capa fosca per damunt dels seus amples
muscles, davall de la qual podia haver-hi un munt d'armes ocultes.
Això ho sabia per experiència pròpia.
—Però hem parlat amb els déus en el vostre nom —va ressonar ara la veu de la duquessa
—. Els hem dit que la gent de *Solis, sobretot els habitants de *Masadonia, són persones
decents. No han perdut l'esperança en vosaltres. Ens hem assegurat que així fora.
Va haver-hi un esclat de *vítores i l'actitud de la massa va canviar de pressa, però l'home
ros va seguir sense mostrar cap reacció.
—I honrarem la seua fe en la gent de *Solis al no donar recer a aquells que sospiteu que fan
costat al Senyor *Oscuro, que no busquen res més que destrucció i mort —va continuar—.
Obtindreu una gran recompensa en aquesta vida i en la següent. Això us ho podem prometre.
Va haver-hi una altra ronda de *vítores i llavors algú va cridar.
—Els honrarem durant el Ritu!
—Així és! —va cridar la duquessa, i es va apartar de la barana—. Quina millor manera de
mostrar als déus la nostra gratitud que celebrar el Ritu?
Les seues Excel·lències van fer uns passos arrere llavors, costat a costat al balcó, quasi
tocant-se

encara que sense arribar a fer-ho. Van alçar les mans en costats oposats del cos i van començar a
agitar-les per a saludar a la multitud…
—Mentides! —va cridar una veu entre el públic. Era l'home ros—. Mentiders. —El temps va
semblar detindre's. Tothom es va quedar paralitzat—. No feu res per a protegir-nos mentre us
amagau als vostres castells, darrere dels vostres guàrdies! No feu res més a robar xiquets en nom
de déus falsos! —va cridar—. On estan els tercers i quarts fills i filles? On estan en realitat?
Llavors es va produir un so, una exclamació ofegada provinent de tot arreu alhora, tant de dins
com de fora de mi.
La capa de l'home ros es va obrir quan va traure la mà amb brusquedat. Va sonar un xiscle, un
crit d'advertiment des de baix. Un guàrdia a cavall es va girar, però no va ser bastant ràpid.
L'home ros va tirar el braç arrere i…
—Atrapeu-li! —va cridar el comandant *Jansen.
L'home va tirar alguna cosa. No era una daga ni una roca. Tenia una forma massa rara per
a ser això. Va creuar l'aire com una exhalació, directe cap al duc de *Masadonia, que es va
moure a la velocitat del raig, una forma quasi indistingible. *Vikter em va espentar cap
endarrere amb el muscle. El braç de *Hawke es va tancar entorn de la meua cintura i va tirar de
mi contra ell mentre l'objecte passava volant pel nostre costat per a estavellar-se contra la paret.
Va caure a terra amb un soroll sord i vaig baixar la vista cap a on havia quedat tirat.
Era… una mà.
*Vikter es va acatxar i la va recollir, la línia de la seua boca tibant.
—En el nom de tots els déus, quins dimonis? —va remugar.
Perquè no era només una mà qualsevol. Era la grisenca mà amb arpes d'un Dimoni.
Vaig mirar a l'home ros. Un guàrdia real el tenia de genolls, el braç retorçat a l'esquena, la
boca tacada de sang.
—De sang i cendres —va cridar, tot i que el guàrdia el va agarrar de la part de darrere del cap
—. Ressorgirem! De sang i cendres, ressorgirem! —Una vegada i una altra va cridar les
mateixes paraules, fins i tot mentre els guàrdies ho arrossegaven entre la munió.
El duc es va tornar cap a la gentada i va riure, el so fred i sec.
—I així sense més, els déus han destapat a un de vosaltres, no és així?

Capítol 19
*Hawke es va afanyar a portar-nos a *Tawny i a mi de tornada a l'interior del castell, mentre
*Vikter anava a parlar amb el comandant.
—On diables ha pogut trobar aqueix home una mà de Dimoni? —va preguntar *Tawny, amb
la pell d'al voltant de la seua boca tibant mentre caminàvem per davant del Gran Saló i per davall
dels estendards.
—Pot ser que estiguera fora de l'Adarb i li la tallara a un dels quals van matar anit — va
contestar *Hawke.
—Això és… —*Tawny es va emportar una mà al pit—. En realitat, no tinc paraules per a això.
Jo tampoc, però l'apèndix havia de procedir d'un maleït que s'havia convertit dins del Adarb.
Encara que això m'ho vaig guardar per a mi mateixa mentre ens creuàvem amb diversos servents.
—No puc creure que diguera el que ha dit sobre els xiquets. Això dels tercers i quarts fills i
filles —vaig comentar.
—Jo tampoc —va convindre *Tawny.
Quina cosa més espantosa per a dir. Aqueixos xiquets, molts dels quals ja eren adults, estaven
en els temples, servint als déus. Encara que no estava d'acord que no pogueren fer-se excepcions,
insinuar que els estaven robant, com per a algun propòsit malvat, era un escàndol. Només feien
falta unes poques paraules aquestes en veu alta perquè actuaren com una plaga contagiosa i
infectaren la ment d'una persona. No volia ni imaginar el que els pares d'aqueixos xiquets
havien d'estar pensant ara.
—No em sorprendria que més gent pensara el mateix —va comentar *Hawke, i tant el meu cap
com la de *Tawny van girar a l'instant en la seua adreça. Caminava al meu costat, només un pas
per darrere. Va alçar les celles—. Ningú ha tornat a veure a aqueixos xiquets mai.
—Els veuen els sacerdots i les sacerdotesses. I també els Ascendits —ho va corregir *Tawny.
—Però no les seues famílies. —Els ulls de *Hawke es van passejar per les estàtues mentre ens
dirigíem cap a les escales—. Tal vegada si la gent poguera veure als seus fills de tant en tant,
aqueix tipus d'idees podrien rebatre's amb facilitat. Alleujar les pors.

El que deia tenia un cert sentit, però…
—Ningú hauria de fer aqueix tipus d'afirmacions sense proves —vaig argumentar—. Tot el
que aconsegueixen és provocar una preocupació i un pànic innecessaris. Un pànic que han creat
els Descendents i que després aprofitaran en el seu benefici.
—Estic d'acord . —*Hawke va baixar la vista—. Mira per on trepitges. No voldria que
continuares amb el teu nou costum, princesa.
—Entropessar una vegada no és un costum —vaig etzibar—. I si estàs d'acord, per què dius
que no et sorprendria que hi haguera més gent que se sentira de la mateixa manera ?
—Perquè estar d'acord no significa que no entenga per què algunes persones creurien això
—va contestar, i vaig haver de tancar la boca—. Si als Ascendits els preocupa gens ni mica que
la gent es crea aqueixes acusacions, tot el que han de fer és permetre que aqueixos xiquets siguen
vistos. No crec que això poguera interferir massa amb la seua servitud als déus.
No.
Jo tampoc ho creia.
Vaig tirar una *miradita a *Tawny i vaig veure com observava a *Hawke mentre
caminàvem pel corredor del primer pis de camí a la part més vella del castell.
—Tu què opines? —li vaig preguntar. *Tawny va parpellejar en mirar-me .
—Crec que els dos esteu dient el mateix.
Un mitjà somriure es va formar en la cara de *Hawke i jo no vaig dir res. Comencem a pujar
les escales. *Hawke es va detindre prop de la porta de *Tawny.
—Si no t'importa, necessite parlar amb *Penellaphe en privat un moment.
Vaig arquejar les celles darrere del vel mentre *Tawny ens llançava una mirada poc
dissimulada a l'un i l'altre i les comissures dels seus llavis es corbaven cap amunt. En qualsevol
cas, va esperar que jo li diguera si estava bé o no.
—Està bé —li vaig dir. *Tawny va assentir i va obrir la seua porta. Es va detindre el temps
suficient per a dir:
—Si em necessites, crida'm. —Va fer una pausa—. Princesa.
Vaig emetre un gemec. *Hawke va riure entre dents.
—De veritat que m'agrada..
—Estic segura que li encantaria sentir-ho.
—A tu t'encantaria sentir que de veritat m'agrades? —em va preguntar. El meu cor
va donar un grunyit, però vaig fer cas omís d'aqueix estúpid òrgan.
—Et posaries trist si diguera que no?
—Em sentiria devastat. —Vaig soltar una riallada desdenyosa.
—Segur que sí. —Arribem a la meua porta—. De què volies parlar?
Va fer un gest cap a l'habitació, així que vaig suposar que anara el que fora el que
havia de dir-me, no volia que ningú el sentira. Vaig fer posat d'obrir la porta…

—Hauria d'entrar jo primer, princesa. —Va passar per davant de mi sense despentinar-se.
—Per què? —vaig preguntar, arrufant les celles en direcció a la seua esquena—. Creus que
podria haver-hi algú esperant-me?
—Si el Senyor *Oscuro vi per tu una vegada, vindrà per tu de nou .
Una esgarrifança va ballar per la meua columna mentre *Hawke entrava a l'habitació. Havien
deixat dos llums d'oli enceses al costat de la porta i el llit, i havien afegit llenya a la ximenera,
per la qual cosa l'habitació estava embolicada en un suau i càlida resplendor. No vaig mirar el llit
massa temps, la qual cosa va fer que d'alguna manera acabara contemplant l'ampla esquena de
*Hawke mentre ell registrava l'habitació. Les puntes del seu pèl fregaven contra el coll de la seua
túnica, i els flocs semblaven tan… suaus… No els havia tocats aquella nit en la Perla Roja, però
ara desitjava haver-lo fet.
Necessitava ajuda.
—Puc passar? —vaig preguntar, creuant les mans—. O he d'esperar ací fora mentre
inspecciones davall del llit a la recerca de pelusses perdudes?
*Hawke va mirar cap endarrere en la meua adreça.
—No són les pelusses el que em preocupa. Les trepitjades, en canvi , sí.
—Oh, per tots els déus…
—I el Senyor *Oscuro continuarà venint fins que obtinga el que vol —va sentenciar i va
mirar cap a un altre lloc. Em vaig estremir—. La teua habitació hauria de comprovar-se sempre
abans que entres.
Vaig encreuar els braços davant del pit, congelada malgrat el foc. Vaig observar a *Hawke
completar la seua ronda a la porta i tancar-la en silenci.
Es va tornar cap a mi, una mà sobre l'empunyadura d'una espasa curta, i el voletege del meu pit
es va redoblar. El seu rostre era d'una bellesa sorprenent. Des dels carnosos llavis de la seua
ampla boca fins a la inclinació ascendent de les seues celles i els foscos buits de davall de els
seus alts i amples pòmuls, podia haver sigut la musa de molts quadres que penjaven en l'Ateneu
de la ciutat.
—Estàs bé? —em va preguntar.
—Sí. Per què ho preguntes?
—Va fer l'efecte que et passava alguna cosa quan el duc s'estava dirigint a la gent. Vaig
prendre nota mental de recordar l'observador que era *Hawke.
—Estava… —Havia pensat dir que estaria bé, però sabia que no em creuria—. Em vaig
marejar una mica . Supose que no he menjat prou hui.
La seua intensa mirada va recórrer el que podia veure de la meua cara i, fins i tot amb el
vel, em sentia insuportablement exposada quan em mirava com el feia en aqueix moment.
—Odi això.
—Què odies? —vaig preguntar, confusa. *Hawke no va respondre immediatament .
—Odie parlar-li al vel.

—Oh. —La comprensió va ondular pel meu interior. Vaig alçar la mà i vaig tocar la tela que
ocultava el meu pèl—. Supose que a la majoria de la gent no li agrada.
—No puc creure que a tu sí.
—No, no m'agrada —vaig admetre. Immediatament vaig mirar al meu voltant per l'habitació,
com si esperara que la sacerdotessa *Analia estiguera amagada en alguna part—. Vull dir que
preferiria que la gent poguera veure'm.
—Com et sents ací dins? —va preguntar *Hawke, amb el cap decantat.
L'aire se'm va embossar en la gola. Ningú… ningú m'havia preguntat això mai i, encara que
tenia moltes opinions i sentiments sobre el vel, no estava segura de com posar-los en paraules, a
pesar que confiara en *Hawke.
Algunes coses, una vegada aquestes, cobraven vida pròpia.
Vaig ser fins a una de les butaques i em vaig asseure en la vora mentre intentava esbrinar
què dir. I de sobte , el meu cervell va semblar escopir l'única cosa que em va vindre a la ment.
—És asfixiant.
—Llavors, per què ho portes? —va preguntar *Hawke, acostant-se a mi.
—No m'havia donat compte que tinguera elecció. —Vaig alçar la vista cap a ell.
—Ara tens elecció. —Es va agenollar davant de mi—. Estem sols tu i jo, les parets i un joc de
mobles patètic i inadequat. —Els meus llavis es van moure solos, com per a somriure
—. Portes el vel quan estàs amb *Tawny? —va preguntar. Vaig sacsejar el cap per a dir que no
—. Llavors, per què ho portes ara?
—Perquè… tinc permés estar sense vel amb ella.
—Em van dir que se suposa que has de portar-ho en tot moment, fins i tot amb les persones
que tenen permés veure't.
Tenia raó, per descomptat . *Hawke va arquejar una cella. Vaig sospirar.
—No porte el vel quan soc a la meua habitació i no espere que vaja a entrar ningú a part de
*Tawny. I no ho porte perquè em sent… més en control de la situació. Puc…
—Triar no posar-t'ho? —va acabar per mi. Vaig assentir, més que una mica sorpresa, perquè
ho havia clavat—. Ara pots triar.
—Ho sé. —No obstant això, era difícil explicar que el vel també servia de barrera. Amb ell
lloc, recordava el que era i la importància d'això. Sense ell, bo, era fàcil voler… només voler.
Els seus ulls van recórrer el vel i va passar un moment llarg. Llavors va assentir i es va alçar a
poc a poc.
—Estaré fora si necessites alguna cosa.
Se'm va formar un estrany nus en la gola, un que em va impedir parlar. Em vaig quedar on
estava mentre *Hawke eixia de l'habitació. Vaig contemplar la porta tancada una vegada que va
marxar. No em vaig moure. No em vaig llevar el vel. Durant una bona estona.
No fins que vaig deixar de voler.

A la vesprada següent, esperava davant la sala de recepció de la duquessa en el primer pis. La del
duc estava en l'extrem oposat del corredor així que em vaig col·locar d'esquena perquè no volia
ni veure-la, no diguem ja pensar en ella.
Hi havia dos guàrdies reals apostats a la porta de l'habitació de *Jacinda mentre *Vikter
esperava al meu costat. Aqueix matí li havia contat el que havia succeït en realitat quan el duc i
la duquessa es van dirigir a la multitud, i com no estava segura de si de veritat havia sentit alguna
cosa o no. *Vikter m'havia suggerit que parlara amb la duquessa, ja que era poc probable que la
sacerdotessa anara a donar-me alguna informació útil, i la duquessa potser parlava de manera
més oberta, encara que depenia de l'humor que estiguera.
Vaig resar perquè estiguera parladora.
Ni *Vikter ni jo parlem en presència dels altres guàrdies reals, però sabia que estava preocupat
pel que havia compartit amb ell. Pel que podria significar que el meu do estiguera evolucionant,
o que fora alguna cosa al meu cap.
«Podria ser només l'estrés de tot el que ha succeït», havia comentat. «Potser és millor esperar a
estar segura que és el teu do abans d'alertar a ningú».
Sabia que *Vikter estava preocupat perquè, si tot això era cosa del meu cap, pogueren d'alguna
manera usar-lo en contra meua, però jo no volia esperar que tornara a passar. Preferia saber ja si
era cosa del meu do o no per a poder reaccionar millor.
La porta es va obrir i un dels guàrdies reals va eixir per ella.
—La seua Excel·lència et veurà ara.
*Vikter es va quedar fora, com estava planejat, ja que se suposava que només el duc i la
duquessa sabien de l'existència del meu do, i també el clergat del temple.
Trencava tantes regles que no era de sorprendre que *Hawke semblara sorprés quan no vaig
voler llevar-me el vel la nit anterior. Això era el que estava pensant quan vaig entrar a la sala de
recepció. Vaig arxivar aqueixos pensaments mentre mirava al meu voltant.
Sempre m'havia agradat aqueixa sala, amb les seues parets color ivori i els seus mobles gris
clar. Hi havia una cosa pacífica en ella, i també era càlida i acollidora malgrat no haver-hi
finestres. Havien de ser totes aqueixos centellejants llums d'aranya. Els meus ulls van trobar a la
duquessa asseguda davant una *mesita circular, on bevia d'una xicoteta tassa. Vestida del més
pàl·lid dels grocs, em va recordar a la primavera en la capital.
Va alçar la vista, un lleu somriure en el seu rostre atemporal.
—Veuen. Pren seient.
Vaig ser fins ella i em vaig asseure en la cadira de davant. Em vaig fixar en el plat de pastes.
Només quedaven les que tenien anous. Era probable que els *pastelitos de xocolate hagueren
sigut els primers a ser

devorats. La duquessa compartia la mateixa feblesa que *Vikter.
—Volies parlar amb mi? —Va depositar la delicada tassa florejada en la seua *platito a joc.
Vaig assentir.
—Sé que està molt ocupada, però esperava que poguera ajudar-me amb alguna cosa.
Va decantar el cap i una sedosa mata d'ones de to castany vermellós es va vessar sobre
el seu muscle.
—He de admetre que em pica la curiositat. No recorde l'última vegada que vas acudir a
mi a la recerca de ajuda.
Jo sí. Va ser quan vaig demanar que m'assignaren habitacions en la part vella del castell,
alguna cosa que estava segura que ella encara no entenia del tot.
—Volia parlar-li… —Vaig respirar profund—. Volia parlar-li del meu do.
Els seus ulls negres com el carbó es van obrir de manera quasi imperceptible.
—No esperava que això fora un tema de conversa. Algú ha descobert el teu do?
—No, Excel·lència. Això no és el que ha passat en
absolut. Va prendre el tovalló de la seua falda i es va
netejar els dits.
—Bé, perquè explica-m'ho. Per favor , no em tingues en brases.
—Crec que li està passant alguna cosa —li vaig dir—. Hi ha hagut unes quantes situacions en
les quals … crec que he sentit alguna cosa més a part de dolor.
A poc a poc, la duquessa va deixar el tovalló en la taula.
—Estaves usant el teu do? Saps que els déus t'han prohibit fer-ho. No has d'utilitzar-ho fins
que et troben digna d'ell..
—Ho sé. No ho he usat. —La mentida va eixir amb facilitat. Potser amb massa facilitat—.
Però a vegades , simplement ocorre. Quan estic amb molta gent, em costa controlar-ho.
—Has parlat d'això amb la sacerdotessa?
Per tots els déus, no.
—No ocorre sovint, ho jure. I només m'ha passat en els últims dies. Redoblaré els meus
esforços per controlar-ho, però quan va succeir abans, crec… crec que vaig notar una mica més,
a part del dolor.
La duquessa em va mirar, sense parpellejar, durant el que em va semblar una xicoteta
eternitat. Llavors es va alçar del seu seient. Una mica nerviosa, la vaig observar anar cap al
*armarito blanc pegat a la paret.
—Què creus que vas sentir?
—Ira —vaig contestar—. Durant el Consell de la Ciutat i ahir a la nit, vaig sentir ira. —No li
diria res de *Loren. No voldria fer-li una cosa així—. Va ser l'home que…
—El Descendent?
—Sí. Almenys, això crec —vaig precisar—. Crec que vaig
percebre la seua ira. La duquessa va servir una beguda d'un
decantador.
—Has sentit alguna cosa més que t'haja pogut semblar anormal?

—Crec… que també he sentit por. Quan el duc parlava de l'atac dels Dimonis. El terror és
molt semblant al dolor, però transmet una sensació diferent i vaig creure sentir alguna cosa
com… no sé. Emoció? O anticipació? —Vaig arrufar les celles—. Aqueixes dues coses són més
o menys el mateix, supose. En certa manera , a el…
—Sents alguna cosa ara? —Es va tornar cap a mi, amb un got del que vaig suposar que potser
era xerés a la mà. Vaig parpellejar des de darrere del vel.
—Vol que use el meu do amb vosté? —La duquessa va assentir—. Vaig creure que…
—No importa el que hages cregut —em va interrompre. Em vaig posar tibant—. Vull que uses
el teu do ara i em digues què assegues, si és que assegues alguna cosa.
Malgrat trobar la seua petició més que estranya, vaig fer el que em demanava. Vaig obrir els
meus sentits i vaig notar com la corda es tendia entre nosaltres i… i connectava amb res excepte
una immensa *vaciedad. Una esgarrifança va recórrer la meua pell.
—Notes alguna cosa, *Penellaphe?
Vaig tancar la connexió i vaig negar amb el cap.
—No sent res, Excel·lència.
La duquessa va soltar l'aire de colp pel nas i després es va beure la seua copa d'un
impressionant glop.
Vaig obrir els ulls com a plats mentre la meua ment processava la seua reacció a tota velocitat.
Era quasi com si… esperara que sentira alguna cosa d'ella, encara que mai havia pogut. No creia
que anara a poder mai.
—Bé —va murmurar. Les seues faldes es van enroscar entorn dels seus turmells quan es va
girar cap a l'armari. Va deixar el got.
—Em preguntava si de veritat estava sentint alguna cosa o… — vaig callar quan es va tornar
cap a mi.
—Crec que el teu do està… madurant —va dir. Es va acostar a mi. La brillant llum al
capdamunt va centellejar sobre l'anell d'obsidiana que portava en el dit quan va agarrar el
respatler de la cadira
—. Té sentit que ocórrega a mesura que t'aproximes a la teua Ascensió.
—És a dir que… és normal?
Va espetegar la llengua contra el vel del paladar. Per un instant va fer l'efecte que anava a dir
alguna cosa, però llavors va canviar d'opinió..
—Sí, això crec, però… no li diria res a La seua Excel·lència sobre aquest tema .
La tensió es va apoderar dels meus muscles davant l'advertiment a penes vetlat. Mai estava
segura de si la duquessa coneixia les… predileccions del seu marit. No podia imaginar com
podia ignorar-les per complet, però hi havia una part de mi que desitjava que així fora. Perquè si
ho sabia i no feia res per impedir-ho, no la posava això al mateix nivell? Encara que, en realitat,
ni tan sols sabia si estava sent justa amb ella. Només perquè fora una Ascendida no volia
dir que tinguera algun poder sobre el seu marit.
—Això li… recordaria a la primera Donzella —va murmurar.

Sorpresa, vaig alçar la vista cap a ella. No havia esperat que traguera el tema de la primera
Donzella, l'anterior a mi. L'única una altra Donzella que coneixia.
—Això… li va ocórrer també a la Donzella anterior?
—Així és. —Els seus artells van començar a posar-se blancs i jo vaig assentir. Només hi havia
hagut dues Donzelles triades pels déus—. Què saps de la primera Donzella?
—Res —vaig admetre—. No sé el seu nom i ni tan sols quan va viure. —Ni el que li va succeir
després de la seua Ascensió. Ni per què importava si el desenvolupament del meu do li la
recordava o no al duc.
—Hi ha una raó per a això. —Ah, sí? La sacerdotessa *Analia mai m'havia dit res sobre aquest
tema . Feia cas omís de les meues preguntes sobre ella o sobre la meua Ascensió—. No parlem
de la primera Donzella, *Penellaphe —va continuar—. No és només que triem no fer-ho. És que
no podem.
—Els déus… ho prohibeixen? —vaig sospitar. La duquessa va assentir i els seus ulls van
semblar penetrar en el meu vel.
—Trencaré aqueixa regla, només per aquesta vegada, i res perquè els déus em perdonen. Però
et diré això amb l'esperança que el teu futur no acabe de la mateixa manera que el de la primera
Donzella. —Començava a tindre un pressentiment molt dolent de cap a on anava això—. No
parlem d'ella. Mai. El seu nom és indigne dels nostres llavis i del mer aire que respirem. Si fora
possible, faria que el seu nom i la seua història foren eliminats per complet.
La cadira va cruixir sota la mà de la duquessa de *Teerman. El soroll em va sobresaltar i
quasi se'm per al cor en el pit.
—Els… els déus la van trobar indigna?
—Per algun xicotet miracle, no va anar així, però això no significa que fora digna. —Si no
l'havien trobada indigna, per què no es parlava d'ella mai? No podia haver sigut tan dolenta, si no
la van trobar indigna—. Al final, la seua dignitat no va importar. —La duquessa de *Teerman va
alçar els dits. La cadira estava esdentegada, astellada—. Les seues accions la van posar en un
camí que va acabar amb la seua mort. La va matar el Senyor *Oscuro.

Capítol 20
—«Després d'anys de destrucció que havia delmat ciutats senceres, deixant el camp i els
pobles destrossats i acabant amb centenars de milers de vides, el món estava a la vora del caos
quan, la vespra de la Batalla dels Ossos Trencats, Halara *Solis de les Illes *Vodina va reunir les
seues forces a les portes de la ciutat de *Pompay, l'últim bastió *atlantiano». —Em vaig aclarir la
gola, molt incòmoda. No sols era aqueixa l'oració més llarga de la història de l'home, sinó que
sempre odiava llegir en veu alta, i encara més quan tenia a *Hawke d'espectador. No ho havia
mirat ni una sola vegada des que havia començat a llegir, però així i tot, estava quasi convençuda
que feia tot el que era a la seua mà per romandre alerta i no avorrir-se tant com per a adormir-se
dempeus —. «Que s'assentava al peu de les muntanyes *Skotos…».
—*Skotos —va interrompre la sacerdotessa *Analia—. Es pronuncia *Skotis. Saps com es
pronuncia, Donzella. Fes-ho bé.
Vaig estrényer els dits sobre la coberta de cuir. La història de la Guerra dels Dos Reis i el
regne de *Solis tenia més de mil pàgines i, totes les setmanes, m'obligaven a llegir diversos
capítols durant les meues sessions amb la sacerdotessa. El més probable era que haguera llegit el
tom sencer en veu alta més d'una dotzena de vegades, i haguera jurat que, cada vegada, la
sacerdotessa canviava la forma en què es pronunciava *Skotos.
No ho vaig dir. En lloc d'això, vaig respirar profund i vaig intentar ignorar el quasi irreprimible
desig de tirar-li el llibre a la cara. Una mica de mal faria. Era molt probable que li trencara el nas.
La imatge de la sacerdotessa amb les mans sobre el rostre ensangonat em va produir una
inquietant quantitat de plaer.
Vaig reprimir un badall mentre em concentrava en el text. Havia passat la major part de la nit
desperta, pensant en el que m'havia dit la duquessa, així que havia dormit poc.
I com li havia dit a *Vikter, havia obtingut poques respostes. Encara que havia sigut un
alleujament saber que el que estava ocorrent no era culpa que la meua ment estiguera conjurant
coses rares. Les meues habilitats estaven madurant, significara el que significara. La duquessa no
havia volgut parlar més del tema. Així que, encara que sabia que el que passava era una cosa
normal, també m'havia assabentat que la Donzella havia fet alguna cosa que havia propiciat la
seua interacció amb

el Senyor *Oscuro, que l'havia matada.
Això no és que fora massa tranquil·litzador, la veritat.
Tampoc ho era la idea que la primera Donzella estiguera connectada al duc d'alguna manera.
Seria per això que em tractava com ho feia? Potser no tenia res a veure amb la meua mare,
després de tot.
Vaig aspirar una tremolosa glopada d'aire..
—«Que s'assentava al peu de les muntanyes *Skotis…».
—En realitat, es pronuncia *Skotos —va arribar la interrupció des del racó de l'habitació..
Vaig obrir els ulls com a plats darrere del vel i vaig mirar a *Hawke. El seu rostre, desproveït
de cap expressió. Vaig mirar de reüll a la sacerdotessa, que estava asseguda enfront de mi en una
*banqueta de fusta tan dura com la meua.
No tenia ni idea de quants anys tenia la sacerdotessa. No portava maquillatge, tampoc tenia
arrugues, però calculava que potser estaria al final de la seua tercera dècada de vida. No hi havia
brins grisos en els seus cabells castanys, recollit en una tibant trossa baixa. El seu pentinat feia
que la seua cara em recordara als falcons que a vegades veia posats en els llocs més alts dels
Jardins de la Reina. Una informe túnica roja la cobria des de just davall del coll fins als peus i
només deixava les seues mans a la vista.
Mai l'havia vista somriure.
I per descomptat que no somreia ara que havia girat el cap per a mirar a *Hawke.
—I tu com ho saps? —El seu to traspuava desdeny, com si fora àcid.
—La meua família és originària de les terres de labor pròximes a *Pompay, abans que la zona
fora destruïda i es convertira en les Terres Ermes que coneixem hui dia —va explicar—. La
meua família i altres de la zona sempre han pronunciat el nom d'aqueixa serralada com ho va dir
la Donzella la primera vegada. —Va fer una pausa—. L'idioma i l'accent dels oriünds del llunyà
oest pot ser difícil… de dominar. La Donzella, no obstant això , no sembla caure en aqueix grup.
Estava segura que els meus ulls estaven a punt d'eixir-se de les seues òrbites en resposta a
l'evident insult. Em vaig mossegar el llavi per a evitar somriure.
Els muscles de la sacerdotessa *Analia, ja tesos de per si mateix, es van tirar cap endarrere
mentre mirava a *Hawke furibunda. Quasi podia veure el fum eixint per les seues orelles.
—No sabia que haguera demanat la teua opinió —va escopir, el seu to tan fulminant com la
seua mirada.
—Les meues disculpes. —*Hawke va inclinar el cap en submissió, però va ser un intent molt
poc reeixit, perquè els seus ulls *ambarinos pràcticament ballaven de la diversió. La
sacerdotessa va assentir.
—Disculpes…
—Era sol que no volia que la Donzella sonara ignorant si en algun moment sorgira una
conversa sobre les muntanyes *Skotos —va insistir. Oh, per tots els déus—. Però romandré en
silenci d'ara en avant —va continuar *Hawke—. Per favor , continua, Donzella. Tens una veu
tan bonica quan lliges enlaire que fins i tot jo em sent captivat per

la història de *Solis.
Em van entrar ganes de riure. S'acumulaven en la meua gola i amenaçaven amb
alliberar-se de colp , però no podia permetre-m'ho. Vaig afluixar una mica les mans sobre les
vores del llibre.
—«Que s'assentava al peu de les muntanyes *Skotos, els déus per fi havien triat un bàndol».
—Quan la sacerdotessa no va dir res, vaig continuar—. «*Nyktos, el rei dels déus, i el seu fill
*Theon, el déu de la guerra, es van aparéixer davant *Jalara i el seu exèrcit. Els déus havien
perdut la confiança en els *atlantianos i la seua antinatural set de sang i poder, per la qual cosa
buscaven ara ajudar a acabar amb la crueltat i l'opressió que havien assolat aquestes terres sota el
jou de *Atlantia». —Vaig prendre aire—. «Halara *Solis i el seu exèrcit eren valents, però
*Nyktos, en la seua saviesa, va veure que no podien derrotar als *atlantianos, que havien adquirit
una força similar a la d'un déu amb la sagnia de persones innocents…».
—Van matar a centenars de milers durant el seu regnat. Sagnia és una descripció suau del que
van fer en realitat. Mossegaven a la gent —va especificar la sacerdotessa *Analia i, quan vaig
alçar la vista cap a ella, vaig veure una estranya lluentor en els seus ulls castanys foscos—.
Bevien la seua sang i s'emborratxaven de poder… de força i d'una cosa pròxima a la
immortalitat. I els que no morien, es convertien en la pestilència que coneixem hui dia com els
Dimonis. Els nostres estimats reis van plantar cara amb valentia a aqueixos monstres i van estar
disposats a morir per a enderrocar-los. —Vaig assentir. Se li estaven posant els dits roses
del fort que estrenyia els punys, fins i tot recolzats en la falda—. Continua. —No em vaig
atrevir a mirar a *Hawke.
—«Com que no volia veure fracassar a *Jalara de les Illes *Vodina, *Nyktos va impartir la
primera Benedicció dels déus, en la qual va compartir amb *Jalara i el seu exèrcit la sang dels
déus». — Em vaig estremir. Aqueix també era un terme suau per a beure la sang dels déus—.
«Encoratjats per la força i el poder, Halara de les Illes *Vodina i el seu exèrcit van poder derrotar
als *atlantianos en la Batalla dels Ossos Trencats, mitjançant la qual van posar fi a aqueix regne
corrupte i miserable».
Vaig començar a passar la pàgina. Sabia que el següent capítol parlava de l'Ascensió de la
reina i la construcció del primer Adarb.
—Per què? —va preguntar la sacerdotessa. Confusa, la vaig mirar.
—Per què, què?
—Per què acabes d'estremir-te quan has llegit la part sobre la Benedicció? No
m'havia donat compte que la meua reacció havia sigut tan evident.
—Jo… —No sabia què dir que no irritara a la sacerdotessa i la impulsara a anar corrent a
explicar-li-ho al duc.
—Semblaves pertorbada —va assenyalar, el seu to una mica més suau. Sabia bé que no havia de
fiar-me d'això—. Què té la Benedicció que puga afectar-te tant?
—No estic pertorbada. La Benedicció és un honor…
—Però et vas estremir —va insistir—. Llevat que trobes l'acte de la Benedicció

plaent, no hauria d'assumir que et pertorba?
Plaent? Em vaig posar roja com una tomaca i vaig agrair portar el vel.
—És només que… la Benedicció sembla ser semblant a la forma en què els *atlantianos es
van tornar tan poderosos. Ells bevien la sang dels innocents i els Ascendits beuen la sang
dels déus…
—Com t'atreveixes a comparar l'Ascensió amb el que han fet els *atlantianos? —La
sacerdotessa es va moure a tota velocitat. Es va inclinar cap avant i em va agarrar la barbeta entre
els dits—. No és el mateix. Potser és que t'has aficionat a la vara i cerques a propòsit decebre'm
no sols a mi sinó també al duc.
En l'instant en què la seua pell va tocar la meua, vaig tancar els meus sentits a calç i cant. No
volia saber si la dona sentia dolor ni cap altra cosa.
—No he dit que ho fora —em vaig defensar. Vaig veure a *Hawke fer un pas al capdavant i
vaig engolir saliva—.
Només que em recordava a…
—El fet que inclogues aqueixes dues coses en el mateix pensament em preocupa molt,
Donzella. Els *atlantianos van prendre alguna cosa que no els havien donat. Durant l'Ascensió,
els déus ofereixen la seua sang lliurement. —Els seus dits es van estrényer, ratllant en un agarre
dolorós. El meu do es va estirar contra la meua pell, quasi com si volguera que l'utilitzara—.
Això no és una cosa que hauria d'haver de explicar-li al futur del regne, al llegat dels
Ascendits.
Des que tenia ús de raó, tothom deia això, fins i tot *Vikter, i em posava dels nervis i pesava
com una llosa sobre els meus muscles.
—El futur de tot el regne resideix en el fet que m'entreguen als déus en el meu aniversari
número dènou? —Els llavis de la sacerdotessa, ja fins de per si mateix, es van tornar quasi
inexistents—. Què passaria si no Ascendira? —vaig preguntar, pensant en la primera Donzella.
No havia sonat com que ella haguera Ascendit i tothom seguia ací—.
Com impediria això que els altres Ascendiren? Es negarien els déus a entregar la seua sang amb
tanta llibertat…?
Vaig contindre l'aire de sobte quan la sacerdotessa va tirar la mà arrere. No seria la
primera vegada que em donara una galtada, però aquesta vegada, el dolorós impacte no va
arribar.
*Hawke s'havia mogut tan de pressa que ni tan sols ho havia vist eixir del racó. Ara, no obstant
això , subjectava la nina de la sacerdotessa a la seua mà tancada.
—Retire els dits de la barbeta de la Donzella. Ara.
Els ulls de la sacerdotessa *Analia s'havien obert de bat a bat mentre alçava la vista cap a
*Hawke.
—Com t'atreveixes a tocar-me?
—Com s'atreveix vosté a posar un sol dit sobre la Donzella? —Va estrényer la mandíbula
mentre fulminava a la dona amb la mirada—. Tal vegada no m'haja expressat amb la suficient
claredat. Retire la mà de la Donzella, o assumiré que intenta fer-li mal i hauré de actuar

en conseqüència. I li puc assegurar que el fet que jo la toque serà la menor de les seues
preocupacions.
Podria haver deixat de respirar mentre els observava. Ningú havia intervingut mai durant una
de les invectives de la sacerdotessa. *Tawny no podia. D'haver-ho fet, s'enfrontaria a alguna cosa
molt pitjor, així que mai ho esperaria d'ella ni ho voldria. *Rylan havia mirat cap a un altre costat
sovint , igual que *Hannes. Ni tan sols *Vikter havia sigut mai tan descarat. Ell solia trobar una
manera d'interrompre, d'evitar que la situació empitjorara, però m'havien donat més d'una
galtada en la seua presència i no hi havia hagut res que ell poguera fer.
Però ací estava *Hawke ara. S'havia interposat entre nosaltres, clarament disposat a complir la
seua amenaça. I encara que sabia que el més probable era que hauria de pagar per això més tard ,
igual que ell, tenia unes ganes immenses d'alçar-me d'un salt i abraçar-lo. No perquè m'hauria
protegit; de fet, havia rebut colps més forts de branques soltes passejant per l'Arbreda dels
Desitjos. Hi havia una raó molt més superficial. Veure com s'esfumava l'habitual petulància de
la sacerdotessa sota el pes de la sorpresa i ser testimoni de la forma en què la seua boca
penjava laxa i les seues galtes s'acolorien de roig va ser quasi tan satisfactori com tirar-li el llibre
a la cara.
Tremolant de ràbia, va soltar la meua barbeta i es va tirar cap endarrere. *Hawke va soltar la
seua nina però es va quedar ací dempeus. El pit de la sacerdotessa pujava i baixava davall de la
túnica mentre donava suport a totes dues mans planes sobre les seues cames. Va girar el cap cap
a mi.
—El mer fet que esments si més no una cosa així demostra que no tens gens de respecte per
l'honor que se t'ha conferit. Encara que quan acudisques als déus, et tractaran amb el mateix
respecte que has mostrat hui ací.
—I això què significa? —vaig preguntar.
—Aquesta sessió ha acabat —va ser tota la seua resposta. Es va alçar del seu seient—. Tinc
massa coses que fer. Només queden dos dies per al Ritu i no tinc temps que malgastar amb algú
tan indigne com tu.
Vaig veure a *Hawke ajustar els ulls, així que em vaig alçar, vaig deixar el llibre en la
*banqueta i vaig parlar abans que poguera fer-ho ell.
—Estic llesta per a tornar a les meues estances —li vaig dir. Després vaig assentir en direcció a
la sacerdotessa
—. Bon dia .
La sacerdotessa no va respondre, així que em vaig encaminar cap a la porta, alleujada de veure
que *Hawke tirava a caminar darrere de mi. Vaig esperar a estar a meitat del saló de banquets
abans de parlar.
—No degueres fer això —li vaig dir.
—Deguí deixar que et pegara? En quin món hauria sigut acceptable una cosa així?
—En un món en el qual acabes castigat per alguna cosa que ni tan sols haguera fet mal.
—No m'importa si pega com un *ratoncito, aquest món està fotut si algú troba que això és
acceptable.

Vaig obrir els ulls com a plats i em vaig parar per a mirar-ho. Els seus ulls semblaven
*esquirlas d'ambre, la seua mandíbula igual de dura.
—Val la pena perdre el teu lloc i ser condemnat a l'ostracisme per això ?
—Si has de fer aqueixa pregunta —va remugar, els seus ulls tiraven *chipas—, llavors és que
no em coneixes en absolut.
—És que a penes et conec —vaig murmurar, irritada per la coïssor que m'havien deixat les
seues paraules.
—Bé, perquè ara saps que mai em quedaré a un costat mentre algú et pega, a tu o a una altra
persona, sense cap motiu a part de que crega que pot —va replicar, indignat.
Vaig començar a dir-li que estava sent ridícul i no volia veure la realitat, però no estava sent
ridícul. Aquest món en el qual vivíem era un desastre i els déus sabien que no era la primera
vegada que el pensava. Encara que mai ho havia vist amb semblant claredat.
En silenci, vaig fer mitja volta i vaig reprendre el meu camí. *Hawke es va posar just al meu
costat. Van passar diversos segons.
—No és que estiga conforme amb com em tracta. M'havia costat un món no tirar-li el llibre al
capdavant .
—Tant de bo ho hagueres fet. —Quasi em tire a riure.
—Si ho haguera fet, hauria informat d'això. Supose que presentarà un informe sobre tu.
—Al duc? Que ho faça. —Es va encongir de muscles—. No crec que el duc estiga d'acord que
ella et pegue.
—No coneixes al duc —li vaig dir, amb un bufit de desdeny.
—Què vols dir?
—Que el més probable és que aplaudira —vaig comentar—. Comparteixen una falta de
control quan del seu temperament es tracta.
—El duc t'ha pegat —va afirmar *Hawke—. Això és el que va voler dir aqueixa harpia quan
va comentar que t'havies aficionat a la vara? —Em va agarrar del braç i em va obligar a girar-me
cap a ell—. T'ha pegat amb una vara?
La incredulitat i la ira van omplir aqueixos ulls daurats i em van provocar una esgarrifança de
desassossec. Oh, per tots els déus. En adonar-me del que acabava d'admetre, vaig sentir com tota
la sang abandonava la meua cara i després tornava a negar-la a tota velocitat. Vaig tirar del meu
braç i *Hawke em va soltar.
—Jo no he dit això.
*Hawke tenia la vista clavada al capdavant , la mandíbula atapeïda.
—Què estaves dient?
—Sota… solo que és més probable que el duc et castigue a tu que a la sacerdotessa. No tinc ni
idea de què es referia amb això de la vara —vaig continuar, les paraules atropellades—. A
vegades diu coses que no tenen cap sentit.

*Hawke va baixar la vista cap a mi, les seues pestanyes es van entretancar.
—Llavors, he de haver malinterpretat el que has dit. —Vaig assentir, alleujada.
—Sí. A més, no vull que et fiques en un embolic.
—I què passarà amb tu?
—Estaré bé —em vaig afanyar a dir, i vaig començar a caminar de nou, conscient de les
mirades furtives dels servents amb els quals ens creuàvem—. El duc només… em soltarà un
sermó, el convertirà en una lliçó, però tu…
—Jo res —em va tallar, categòric, encara que jo no estava tan segura—. La sacerdotessa
sempre es porta així?
—Sí que —vaig confirmar amb un sospir.
—Sembla una… —Va fer una pausa i ho vaig mirar de reüll. Tenia els llavis arrufats—. Una
rabosa.
No és una cosa que diga sovint , però ho dic ara. Amb orgull.
Quasi m'ennuegue amb el meu propi riure. Vaig haver de apartar la mirada.
—Sí que… és una cosa així. I sempre es mostra decebuda pel meu… compromís quant a
això de ser la Donzella.
—Exactament, com se suposa que has de demostrar que ho eres? —va preguntar—. Millor
encara,
amb què se suposa que estàs compromesa?
En aqueix moment, quasi m'abalance sobre ell i li faig una gran abraçada. No ho vaig fer
perquè seria summament inapropiat. En comptes de això, li vaig dedicar un moderat gest
afirmatiu.
—No estic del tot segura. Tampoc és com si estiguera intentant fugir o escapar de la meua
Ascensió.
—Ho faries?
—Curiosa pregunta —vaig mussitar, el meu cor encara accelerat pel que quasi havia revelat.
—Ho deia de debò .
El meu cor va donar una sacsejada dins del meu pit. Em vaig detindre en l'estret corredor i em
vaig acostar a una de les finestres que donava al pati. Vaig alçar la vista cap a *Hawke i tot el
que vaig veure en ell indicava que era, de fet , una pregunta genuïna.
—No puc creure que em preguntes això.
—Per què? —Es va detindre darrere de mi.
—Perquè no podria fer-ho —li vaig dir—. No ho faria.
—Em fa l'efecte que aquest honor que t'ha sigut concedit ve amb molt pocs beneficis. No se't
permet mostrar el rostre, ni viatjar a cap part fora del recinte del castell. Ni tan sols semblaves
sorpresa quan la sacerdotessa va fer posat de pegar-te. Això em porta a creure que és una cosa
bastant habitual —va comentar, les seues celles com a talls foscos per damunt de els seus ulls—.
No se't permet parlar amb quasi ningú i la gent té prohibit dirigir-se a tu. Passes la major part del
dia tancada a la teua habitació, amb la teua llibertat coartada. Tots els drets que tenen els altres
són privilegis per a tu, recompenses que sembla impossible que

pugues guanyar.
Vaig obrir la boca, però no vaig saber què dir. Acabava de destacar tot el que no tenia i ho
havia deixat dolorosament clar. Vaig apartar la mirada.
—Així que no em sorprendria si de veritat tractares de fugir d'aquest honor —va concloure.
—M'ho impediries si ho intentara? —vaig preguntar.
—Ho faria *Vikter?
Vaig arrufar les celles. Ni tan sols estava segura de voler saber per què em preguntava això,
però vaig contestar amb sinceritat de totes maneres .
—Sé que *Vikter es preocupa per mi. És com… és com supose que haguera sigut el meu pare
si seguira amb vida. I jo soc com la filla de *Vikter, que mai va aconseguir respirar una
glopada d'aire. Però ell sí que m'ho impediria. —*Hawke no va dir res—. Llavors, ho faries tu?
—vaig repetir.
—Crec que sentiria massa curiositat per saber com planejaves escapar per a impedir-t'ho.
Vaig tossir un riure curt.
—Saps? Això m'ho crec.
—Informarà sobre tu al duc? —va preguntar *Hawke després d'un moment. Vaig sentir una
insistent pressió en el pit en mirar-lo ; ell mirava per la finestra.
—Per què ho preguntes?
—Ho farà? —va insistir.
—És probable que no —vaig mentir, amb massa facilitat. El més segur era que la sacerdotessa
haguera anat directa a veure al duc—. Està massa ocupada amb el Ritu. Tothom ho està. —
Igual que el duc, així que potser tenia sort i passaven uns dies entre ara i el moment en què,
inevitablement, em fera cridar. Amb sort, això també significaria que *Hawke potser es lliurava.
Si ho retiraren del seu lloc, era poc probable que tornara a veure'l en la vida.
La tristesa que aqueixa idea em va produir va indicar que feia temps que era hora de canviar de
tema.
—Mai he assistit a un Ritu.
—I mai t'has colat en un?
—M'ofén que suggerisques si més no una cosa així —vaig dir, amb cara d'innocent. *Hawke
va riure entre dents.
—Que rar que se m'ocorreguera que tu, que tens un llarg historial de desobediències,
pogueres fer tal cosa. —Vaig somriure—. Per a ser sincer, no t'has perdut gran cosa. Es parla
molt, tothom plora i es beu massa. —Va lliscar els ulls cap als meus—. És després del Ritu quan
les coses poden posar-se… interessants. Ja saps.
—No, no ho sé —li vaig recordar, encara que tenia alguna idea del que parlava. *Tawny
m'havia contat que una vegada que es completava el Ritu i les institutrius i els secretaris
s'emportaven als nous lords i dames en espera, i els sacerdots marxaven amb els tercers fills i
filles, la celebració canviava. Es tornava més… frenètica i salvatge. O almenys això és el que
hi havia

interpretat del relat de *Tawny. Encara que semblava molt estrany imaginar als Ascendits
involucrats en una cosa semblant. Eren sempre tan… freds.
—Però sí que saps el fàcil que és ser tu mateixa quan portes una màscara. —La seua veu va
sonar greu i no havia apartat els ulls dels meus—. Com qualsevol cosa que vulgues es torna
factible quan pots fingir que ningú sap qui eres.
Una intensa calor va pujar per les meues galtes. Sí, ho sabia bé, i que amable era ell en recordar-
m'ho .
—No hauries de traure aqueix tema.
—No hi ha ningú a prop per a sentir-nos —va comentar, després de decantar el cap.
—No importa. No… no hauríem de parlar d'això..
—Mai?
Vaig començar a dir que sí, però alguna cosa m'ho va impedir. Vaig apartar la mirada. A l'altre
costat de la finestra, les *budelias habitades onejaven amb suavitat sota la brisa. *Hawke es va
quedar callat uns instants.
—Vols tornar a les teues estances? —va preguntar a la fi . Vaig sacsejar el cap.
—No especialment.
—Preferiries eixir?
—Creus que seria segur?
—Entre tu i jo, crec que sí.
Les comissures dels meus llavis es van corbar cap amunt . Em va agradar que m'haguera inclòs
en el seu comentari, reconeixent que podia defensar-me sola.
—Abans m'encantava el jardí. Era l'únic lloc on, no sé, el meu cap estava tranquil i podia
limitar-me a ser. No pensava ni em preocupava… per res. Ho trobava molt pacífic.
—Però ja no?
—No —vaig murmurar—. Ja no. És rar com ningú parla de *Rylan o de *Malessa. És quasi
com si no hagueren existit mai.
—A vegades, recordar als que han mort significa haver de enfrontar-te a la teua pròpia
mortalitat
—va comentar.
—Creus que als Ascendits els incomoda la idea de la mort?
—Fins i tot a ells, sí que —va respondre—. Tal vegada són com a déus, però li'ls pot
matar.
Poden morir.
Cap dels dos va parlar durant diversos minuts. Uns quants servents i altres persones van passar
per darrere de nosaltres. Diverses dames en espera s'havien detingut i fingien contemplar el jardí
mentre xarraven sobre el Ritu, però jo sabia que rondaven prop d'on estàvem no a causa de les
precioses flors ni a l'exuberant vegetació, i tampoc pel rar que era veure'm a mi, sinó a causa de
l'aposte home que estava al meu costat. Ell no semblava donar-se ni compte i, encara que vaig
mantindre la vista al capdavant, encara notava la seua mirada sobre mi cada parell de segons. Al
cap d'una estona, una de les institutrius va aparéixer per a espantar a les dames i ens quedem
solos

una vegada més.
—Estàs nerviosa per assistir al Ritu?
—Curiosa, més aviat —vaig reconéixer. Ja només quedaven dos dies.
—Jo sent curiositat per veure't a tu.
Vaig entreobrir els llavis en ofegar una suau exclamació. No em vaig atrevir a mirar-ho.
Si ho feia, temia que faria alguna cosa d'una estupidesa increïble. Alguna cosa que la primera
Donzella potser haguera fet i que havia propiciat que la duquessa sentira que era indigna.
—Aniràs sense vel.
—Sí. —Tampoc hauria d'anar vestida de blanc. Seria quasi com anar a la Perla Roja, perquè
podria mesclar-me amb la gent i ningú sabria qui era… què era—. Però portaré antifaç.
—Preferisc aqueixa versió de tu —va assenyalar.
—La versió emmascarada de mi mateixa? —vaig preguntar. Vaig suposar que estava pensant
en el temps que vam estar junts en la Perla Roja.
—Vols que siga sincer? —La seua veu sonava més pròxima i quan vaig respirar profund una
altra vegada, l'aroma a cuir i pi em va embolicar—. Preferisc la versió de tu que no porta antifaç
ni vel.
Vaig obrir la boca, però com començava a ser costum tocant a *Hawke, no vaig saber què dir.
Em donava la sensació que havia de descoratjar aqueix tipus de declaracions, però les paraules es
negaven a eixir a la superfície, igual que havien fet abans. Així que vaig fer l'única cosa que se'm
va ocórrer: vaig canviar de tema.
—Abans has dit que el teu pare era granger. —Em vaig aclarir la gola—. Tens germans?
Algun lord en espera en la família? Una germana? O… —Seguí parlotejant—. En el meu cas,
només està Ian. Vull dir, només tinc un germà. Estic impacient per veure-ho una altra vegada. Ho
trobe a faltar .
*Hawke es va quedar callat tant de temps que vaig haver de mirar per a assegurar-me que
seguia ací i continuava respirant. Així era. Totes dues coses. Va baixar la vista cap a mi, els seus
ulls *ambarinos freds de sobte .
—Tenia un germà.
—Tenies? —Els meus sentits es van estirar i ni tan sols vaig tindre l'oportunitat de controlar-
los. Em vaig obrir a ell i vaig bloquejar les cames per a impedir-me fer un pas arrere. No vaig
sentir gens rar, però sí que vaig sentir l'aflicció de *Hawke, el gèlid dolor que va colpejar la
meua pell. Era més agut. D'ací és d'on provenia el seu dolor.
Havia perdut a un germà.
Vaig reaccionar sense plantejar-me el que pensaria ell i sense tindre en compte que no
estàvem solos. Va ser un impuls irreprimible, com si el meu propi do em dominara.
Vaig tocar la seua mà amb la meua i li vaig donar un *apretoncito amb l'esperança que
semblara un gest de compassió.
—Ho sent —vaig dir, i vaig pensar en platges càlides i aire salat. Aqueixos pensaments
van canviar

de seguida a com m'havia sentit quan *Hawke m'havia besat.
Les tibants línies del rostre de *Hawke es van suavitzar mentre mirava per la finestra. Va
parpellejar, no una vegada, sinó dues.
Vaig separar els meus dits dels seus i vaig creuar les mans, resant perquè no s'haguera
adonat que havia fet alguna cosa. No obstant això, es va quedar ací dempeus, com si un
encanteri l'haguera paralitzat. Vaig alçar les celles.
—Estàs bé?
Va parpellejar de nou . Aquesta vegada, va riure amb suavitat.
—Sí. És sol… que acabe de tindre una sensació d'allò més estranya.
—Ah, sí? —Ho vaig observar amb atenció. *Hawke va assentir mentre es fregava el pit amb el
palmell de la mà.
—Ni tan sols sé com explicar-la.
Vaig començar a preocupar-me d'haver fet alguna cosa a part de alleujar el seu dolor.
El quin, no estava segura, però si els meus dons estaven evolucionant, qualsevol cosa era
possible. Vaig estirar els meus sentits una vegada més i tot el que vaig sentir en resposta va ser
calor.
—És una sensació dolenta? Buscarem a un remeier?
—No. No, per a res. —El riure de *Hawke va ser més fort llavors, menys dubitativa. Els seus
ulls, ara com a mel fosa, es van creuar amb els meus—. Per cert, el meu germà no està mort.
Així que no hi ha necessitat de compassió.
Va ser el meu torn de parpellejar repetides vegades.
—Oh? Vaig pensar… —Vaig deixar la frase sense acabar.
—Estàs segura que no vols fer un volt pel jardí?
Vaig pensar que ja era hora que em tancara baix clau abans de cometre una altra imprudència
més, així que vaig sacsejar el cap.
—Crec que preferisc tornar a la meua habitació.
*Hawke va vacil·lar un instant, però després va assentir. Cap dels dos va parlar durant el
trajecte. Feia l'efecte que *Hawke estava intentant esbrinar per què se sentia… més feliç, més
lleuger. I jo em vaig dedicar a preguntar-me què seria el que havia passat amb el seu
germà per a causar aqueix tipus de reacció, sobretot si el seu germà seguia amb vida.

Capítol 21
Vaig tardar menys de vint-i-quatre hores en, una vegada més, fer una cosa d'allò més insensata.
Aquesta vegada, tanmateix , podria acabar penedint-me d'això. De totes les maneres en les quals
havia imaginat que podria morir, mai se m'havia ocorregut que poguera succeir mentre amprava
un llibre en l'Ateneu..
Havia fet coses molt més perilloses al llarg dels meus díhuit anys de vida, moments en què
haguera tingut més opcions de morir en el procés. Un munt d'exemples en els quals m'havia
sorprés una mica fins i tot d'eixir del tràngol amb les meues extremitats i la meua vida
intactes. Però ací estava, a un miserable pas de caure al buit i anar a la trobada de la meua mort,
aferrada al supòsit diari d'una tal *Srta. *Willa *Colyns, el llibre del qual havien estat parlant
*Loren i *Dafina. Era obvi que el llibre constituïa el tipus de material de lectura que la
sacerdotessa *Analia prohibiria de manera expressa. I si m'enxamparen amb ell en el meu poder,
seria una altra raó més perquè creguera que no era respectuosa amb el meu deure com a
Donzella.
Així que , per descomptat , havia de llegir-ho. Havia passat un dia avorridíssim.
Ja havia llegit almenys tres vegades tots els llibres que *Tawny havia aconseguit passar-me
d'amagat i era incapaç d'obligar-me a llegir una altra pàgina repetida ni una sola vegada més. A
ella l'havien tornada a convocar la duquessa i les institutrius, i sabia que era probable que no la
vera ni tan sols al matí següent. Així que m'esperava un altre dia de mirar a quatre parets de
pedra, interrompuda només pel meu entrenament amb *Vikter. I com més temps passava dins de
la meua habitació sense res en què ocupar la meua ment, més pensava en el que havia dit
*Hawke sobre tots els drets que m'havien arrabassat.
No era com si no ho sabera ja, però no era una cosa que els altres semblaren percebre si més
no. Potser era perquè estaven amb mi tota l'estona i aqueixes coses s'havien convertit en
costum. Però per a *Hawke, que era nou, res d'això era normal.
I això va ser el que em va espentar a recórrer sense companyia l'Arbreda dels Desitjos fins a
l'Ateneu mentre *Hawke muntava guàrdia a la porta de la meua habitació, convençut que estava
a l'interior . *Vikter estava… bo, no tenia ni idea d'on estava. Pel cansament i la tristesa que
havia vist en els seus ulls aqueix matí, tenia la sensació que la nit anterior ho havien

anomenat per a encarregar-se d'un dels maleïts i no m'havia convidat.
També tenia la sensació que ja no anava a comptar amb mi, la qual cosa m'irritava. Per
descomptat , pensava parlar del tema amb ell quan tinguera l'oportunitat. No permetria que em
deixara al marge quan podia ajudar a gent. I ell simplement hauria de aguantar-se.
Encara que ara mateix, havia de concentrar-me a evitar morir, o pitjor encara, que
m'enxamparen..
El fred aire nocturn bufava al meu voltant mentre em mantenia pegada com una paparra a la
paret de pedra, resant a qualsevol déu que volguera sentir-me perquè la cornisa de poc més de
vint centímetres d'amplària no s'afonara sota el meu pes. Dubtava que quan la van construir
algú haguera tingut en compte que, en algun moment, una Donzella d'una estupidesa suprema es
trobaria dempeus sobre ella.
Com s'havia torçat allò tantíssim?
Colar-me en l'Ateneu no havia sigut difícil. Amb la meua informe capa negra, la meua fiable
màscara en el seu lloc i el rostre ocult davall de la caputxa, dubtava que ningú als carrers de
*Masadonia haguera sigut capaç de distingir si era home o dona, no diguem ja la Donzella,
mentre recorria a tot córrer el carreró cap a la porta de darrere de la biblioteca. Moure'm per
l'embull d'estrets corredors i escales sense ser vista també va ser fàcil.
Sabia com lliscar-me com un fantasma quan era necessari, silenciosa i discreta.
El problema va començar quan vaig trobar el diari enquadernat en cuir de la *Srta. *Colyns.
En lloc de marxar-me i tornar al castell com sabia que havia de fer, em vaig colar en una saleta
buida.
En veritat… m'havia estat tornant boja tancada a la meua habitació i m'espantava la idea
de tornar. I aqueixos sofàs tan *mullidos semblaven cridar-me. L'aparador ple de begudes, no
obstant això , alguna cosa que em va semblar rar trobar en una biblioteca, em va desconcertar.
Així i tot, m'havia assegut al costat dels grans finestrals que donaven a la ciutat en el baix i
havia obert el vell llibre. Al final de la primera pàgina, les meues galtes estaven escaldades,
després de descobrir el que ocorre quan algú besa a una altra persona no en la boca o en el pit…
com havia fet *Hawke abans de saber qui era jo, sinó en un lloc molt més íntim.
No podia parar de llegir, pràcticament devorava les pàgines color crema.
La *Srta. *Willa *Colyns havia viscut una vida molt… interessant amb moltes, moltes altres…
persones fascinants. Havia arribat a la part en la qual parlava de la seua breu aventura amb el rei,
cosa que no podia ni començar a imaginar-me, encara que tampoc volia, quan vaig sentir veus a
la porta de la saleta… una en concret que mai vaig pensar que sentiria en l'Ateneu..
La del duc.
Sentir la seua veu significava que havia estat tan absorta en el diari que no m'havia donat ni
compte que s'havia posat el sol.
No m'havia fet dir la nit anterior, hui tampoc. Amb els preparatius del Ritu, m'havien donat un
respir temporal, i vaig suposar que a *Hawke també perquè continuava sent el meu guàrdia. Però
aqueix respir acabaria d'una plomada si el duc em descobrira ací.

I aqueixa era la raó que ara estiguera enfilada en una cornisa per fora del que va
resultar ser la saleta privada del duc en l'Ateneu. L'única benedicció que se m'havia
concedit era que la finestra per la qual em vaig escapolir no fora la que donava al carrer, sinó la
que mirava cap a l'Arbreda dels Desitjos.
Només els falcons podien veure'm… o ser testimonis de la meua caiguda.
La dringadissa d'uns glaçons contra el cristall va fer que m'engolira un gemec. El duc portava
en la saleta almenys mitja hora ja, i vaig calcular que aqueix seria el seu segon got de whisky. No
tenia ni idea del que estava fent. Amb el Ritu a punt de començar en qüestió d'hores, hauria
imaginat que estaria ocupat rebent als nous lords i dames en espera, i als pares que anaven a
entregar als seus tercers fills i filles als temples. Però no. Era ací, bevent whisky tot sol
…
Van trucar a la porta. Vaig tancar els ulls i la part de darrere del meu cap va xocar amb
suavitat contra la paret. Companyia? Anava a rebre visita?
Potser els déus m'havien estat observant tot aquest temps i aquest era un altre càstig més.
—Avant —ho vaig sentir dir, i vaig sentir la porta tancar-se amb un lleu espetec uns instants
després
—. Arribes tard .
Oh, vaja. Vaig reconéixer aqueix to fred i inexpressiu. El duc no estava content.
—Les meues disculpes, Excel·lència. He vingut quan he pogut —va ser la resposta. Era una
veu masculina, una que no vaig reconéixer immediatament, la qual cosa significava que podia
ser una de moltes persones. Lords Ascendits. Secretaris. Comerciants. Guàrdies.
—No prou prompte —va reposar el duc, i vaig sentir llàstima de qui fora el destinatari del que
de ben segur era una mirada molt *desaprobadora—. Espere que tingues alguna cosa per a mi. Si
és així, faria molt per restaurar la meua fe en tu.
—Així és, Excel·lència. Vaig tardar una mica , ja sap que l'home no era molt parlador.
—No, mai ho són quan els saques de la vista pública, on no poden crear un espectacle amb les
seues paraules —va comentar el duc—. Supose que has hagut de ser extremadament convincent
per a aconseguir que parlara.
—Sí. —Es va sentir un riure *hosca—. No és *atlantiano. Això hem pogut confirmar-ho.
—És una llàstima —va dir el duc. Vaig arrufar les celles . Per què seria això una mala notícia?
—He esbrinat el seu nom. Lev *Barron, fill primogènit d'Alexander i Maggie *Barron. Tenia
dos germans. El segon va morir d'una… malaltia abans del seu Ritu, i el tercer va ser entregat als
temples fa tres anys. No hi havia res que indicara que fora una persona d'interés i el seu
comportament en l'assemblea va ser inesperat.
Estaven parlant del Descendent, el que havia tirat la mà del Dimoni mentre el duc i la duquessa
es dirigien a la gent després de l'atac..
—Has investigat a la seua família? —va preguntar el duc.

—Sí. El pare va morir. La mare viu sola en el Districte Baix. Va ser útil per a fer-ho
parlar. El duc va riure entre dents i el so em va regirar l'estómac..
—Què més has esbrinat?
—No crec que tinguera massa connexions dins de la comunitat de Descendents. Diu que mai
ha vist al Senyor *Oscuro i no creu que siga a la ciutat.
Una onada d'alleujament *bulló i es va estendre pel meu interior, tot i que una ràfega de vent
va alçar les vores de la meua capa.
—I li vas creure? —va preguntar el duc.
—Li vaig donar bones raons per a no mentir —va contestar l'home, que vaig suposar que era
un dels guàrdies. Vaig pensar en la mare de l'home. Hauria sigut ella una de les raons perquè
començara a cantar? Si fos així, la idea pesava com una llosa sobre la boca del meu estómac.
Calia tractar als Descendents amb duresa, però no estava segura de com em sentia sobre
utilitzar a familiars per a sostraure informació.
—I et va dir alguna cosa sobre el que havia dit? Això dels tercers fills i filles?
—Tot el que va dir va ser que sabia la veritat: que no estaven al servei dels déus i que tothom
s'assabentaria prompte.
—No va dir quin creia que era la veritat?
Vaig girar el cap cap a la finestra, pràcticament sense respirar. M'encantaria saber què creia
aqueix home que estava passant.
—No, Excel·lència. L'única una altra informació que vaig aconseguir traure-li va ser com
havia aconseguit una mà de Dimoni —va explicar, i això era, bo… una cosa útil de saber—.
Sembla ser que la va tallar del cos d'un dels guàrdies que havia resultat infectat i havia tornat a la
ciutat. Va ajudar la família a acabar amb el guàrdia després que canviara.
—Mort amb dignitat —es va mofar el duc. Vaig obrir els ulls com a plats. Ho… ho sabia?
Sabia això? Sabia de la nostra existència?—. Aqueixos *blandengues seran la mort de la
ciutat sencera un dia d'aquests..
Aqueixa afirmació va ser un *pelín excessiva, però no se m'havia ocorregut que poguera
haver-hi Descendents en la xarxa.
—No et diria per casualitat qui va estar implicat a matar al Dimoni recentment convertit,
veritat? —va preguntar.
—No. No va voler fer-ho.
—Això també és una llàstima. M'hauria encantat saber qui no es va posar en contacte amb
nosaltres i per què. —El duc va sospirar, com si aqueixa fora la pitjor cosa de no saber—. Tens
alguna cosa més a informar?
—No, Excel·lència.
No va haver-hi una resposta immediata, però llavors el duc va preguntar:
—El Descendent encara respira?

—Ara com ara , sí.
—Bé. —Va sonar com si s'alçara i vaig resar perquè això significara que marxava. Per
favor , déus, que signifique que es va—. Crec que li faré una visita en persona.
Vaig arquejar les celles.
Això sí que em va sorprendre.
—Com desitge. —Va haver-hi un moment de silenci—. Hi haurà un judici per al qual hàgem
de preparar-nos?
Quasi em vaig tirar a riure. Als Descendents no se'ls concedia un judici de veritat. Li'ls exhibia
en públic, moment en el qual se'ls llegien els seus càrrecs. A continuació , li'ls executava.
—No hi haurà cap necessitat després de la meua visita —va dir el duc. Em vaig quedar
bocabadada.
El significat era clar. Si no hi havia judici, significava que no hi hauria execució pública, i
l'única raó perquè ocorreguera això seria que el Descendent ja estiguera mort. Ja havia ocorregut
abans amb Descendents empresonats. En general , es creia que havien posat fi a les seues
pròpies vides o havien mort a les mans de un guàrdia massa contundent, però podia ser que
el duc estiguera impartint justícia pel seu compte?
El mateix Ascendit que jo dubtava que s'haguera tacat les mans de sang des de la Guerra
dels Dos Reis?
Tampoc hauria de sorprendre'm tant. L'home tenia una vena cruel i una maldat en el seu
interior d'un quilòmetre d'ample, però sempre les mantenia bé ocultes sota una màscara
d'urbanitat. Tampoc hauria de molestar-me la idea que mataren al Descendent sense la farsa d'un
judici. Els Descendents feien costat al Senyor *Oscuro, i encara que alguns d'ells no hagueren
participat en les revoltes i el vessament de sang, les seues paraules sí que havien sembrat les
llavors que havien causat aqueixes desgràcies en més d'una ocasió.
Però… em molestava la idea que algú fora assassinat en una cel·la fosca i humida, a les mans
de un Ascendit que a penes era millor que un *atlantiano.
Per fi, la porta es va obrir i es va tancar i no va quedar res més que silenci. Vaig esperar. Vaig
agusar l'oïda per a veure si detectava algun so, però no vaig sentir res. Em vaig preguntar per què
el duc havia decidit celebrar aqueixa reunió ací; així mateix, em sorprenia el molt que sabia de la
xarxa. Vaig començar a avançar per la cornisa a pas de tortuga, aferrant el diari contra el meu pit
amb els dits entumits. Em vaig acostar a la finestra…
Vaig sentir un xicotet clic dins de l'habitació. Em vaig quedar paralitzada. Havia sigut la porta
que es tancava de nou? O era el pestell? Oh, per tots els déus, si l'havien tancada amb pestell
hauria de rebentar-la. Espera… el pestell sol podia tirar-se des de dins. Havia entrat una altra
persona en la saleta? Seria el duc? No hi havia forma que sabera que era ací fora, llevat que de
sobte poguera veure a través de les parets. Qui més…?
—Segueixes ací, princesa?
Em vaig quedar de pedra. Al·lucinada de sentir la seua veu. *Hawke. Era *Hawke. En
aqueixa sala. No podia

creure-ho.
—O ja t'has estampat contra el sòl? —va continuar. Per un breu instant, em vaig plantejar els
mèrits de saltar—. De veritat espere que aqueix no siga el cas, perquè estic bastant segur que em
deixaria en mal lloc, ja que havia donat per descomptat que eres a la teua habitació. —Una pausa
—. Comportant-te. I no sobre una cornisa a bastants metres d'altura, per raons que no puc ni
començar a imaginar però que em muir per saber.
«Maleïda siga», vaig murmurar. Vaig mirar al meu voltant a la recerca d'una ruta de fuita. La
qual cosa era una estupidesa. Llevat que de sobte m'isqueren ales, l'única eixida era a través
de la finestra.
Una dècima de segon més tard, *Hawke va apuntar el cap i va alçar la vista cap a mi. La suau
resplendor del llum d'oli es reflectia en el seu pòmul mentre alçava una cella.
—Hola? —vaig dir, amb un *hilillo de veu. Em va mirar un moment.
—Entra. —No em vaig moure. Amb un sospir tan exagerat que hauria d'haver fet tremolar les
parets, va estirar una mà cap a mi—. Ara.
—Podries dir per favor —vaig remugar. Va ajustar els ulls.
—Hi ha un munt de coses que podria dir-te que hauries d'estar contenta que m'estiga guardant
per a mi mateix.
—El que tu digues —vaig rondinar—. Aparta. —Va esperar, però quan va veure que no prenia
la seua mà, va desaparéixer dins de l'habitació sense deixar de queixar-se entre dents.
—Si caus, et ficaràs en un gran embolic.
—Si caic, estaré morta, així que no sé molt bé com estaria també en un embolic.
—*Poppy —va etzibar, tallant, i no vaig poder evitar-ho: vaig somriure.
Era la primera vegada que em deia així? Això vaig pensar, mentre avançava amb tempte per la
cornisa. Em vaig agarrar a la llinda de la finestra i em vaig acatxar per a entrar. *Hawke estava
dret al costat del sofà, però quan em va veure, es va moure a la velocitat del raig. Sobresaltada,
vaig donar un grunyit cap endarrere, encara que no vaig caure. *Hawke havia passat un braç al
voltant de la meua cintura. Un segon després, estava dins de la sala, els meus peus en sòl ferm i
el diari subjecte entre el seu pit i el meu. Així i tot, quasi tot el nostre cos estava en contacte. El
meu estómac i les meues cames estaven estrets contra els seus i, quan vaig aspirar una glopada
d'aire, quasi vaig poder assaborir la seua aroma a espècies fosques i a pi en la llengua. Abans
que poguera dir ni una paraula, va alçar la mà i va agarrar la part de darrere de la meua
caputxa.
—No ho… —vaig començar.
Massa tard. Em va llevar la caputxa d'una tirada .
—Una màscara. Això em porta vells records. —Els seus ulls van recórrer el meu rostre, es van
lliscar pels flocs de pèl que havien escapat de la meua trena i ara fregaven les meues galtes. Em
vaig enrojolar mentre intentava alliberar-me. Ell no em va soltar.
—Entenc que és possible que estigues enfadat…
—És possible? — va riure.

—Val. És segur que estàs enfadat —em vaig corregir—. Però t'ho puc explicar.
—Això espere, perquè tinc moltíssimes preguntes —va afirmar, els seus ulls daurats
centellejants mentre mirava els meus—. Comencem per com has eixit de la teua habitació i
acabem amb per què dimonis estaves sobre aqueixa cornisa.
L'últim que volia era explicar-li això de l'entrada de servei. Vaig intentar posar una mica
d'espai entre nosaltres.
—Pots soltar-me.
—Puc, però no sé si deuria. Potser fas una cosa encara més imprudent que grimpar a una
cornisa que no pot mesurar més de vint centímetres d'amplària..
—No he caigut —vaig protestar, amb els ulls ajustats.
—Com si això millorara d'alguna manera tota aquesta situació.
—No he dit això. Només estic assenyalant que tenia la situació completament baix control.
*Hawke va parpellejar i després es va tirar a riure. Va soltar una riallada des del més profund
del seu ser i el so va retrunyir a través de mi, provocant-me una sobtada onada d'intensos i
ardents esgarrifances. Per sort, no va semblar adonar-se de la meua reacció.
—Tenies la situació sota control? No m'agradaria saber el que ocorre quan no la tens.
No vaig respondre perquè dubtava que poguera dir res que em beneficiara. La nostra
proximitat tampoc em beneficiava gens ni mica. Com en l'Adarb, la forma en què em subjectava
contra ell em recordava a quan vam estar junts en la Perla Roja, i això era una cosa que no
necessitava ajuda per a recordar. Era difícil pensar amb claredat quan em subjectava tan a prop.
Em *contoneé per a intentar escórrer-me del seu agarre, però només vaig aconseguir que els
nostres cossos estigueren encara més en contacte.
El braç de *Hawke es va estrényer al meu al voltant i la seua actitud semblava haver canviat.
Com si ja no m'estiguera immobilitzant, sinó… sinó estrenyent entre els seus braços. Abraçant.
Em va fer un tomb al cor mentre alçava a poc a poc la vista cap a ell.
*Hawke em va mirar, les línies de la seua boca tibants com el silenci que es va allargar entre
nosaltres. Sabia que hauria d'exigir-li que em soltara. Millor encara, hauria d'obligar-ho a fer-ho.
Sabia com escapar d'una clau així, però… no em vaig moure. Ni tan sols quan va alçar l'altra mà
i va posar els dits davall de la màscara. Ser ací dempeus , permetent això, era potser la tortura
més dolça a la qual m'havia sotmés mai. Va vacil·lar un instant i em vaig preguntar si estava
esperant a veure què feia jo, la qual cosa diria. Quan vaig seguir sense fer res, els seus ulls van
canviar a un ambre fer i ardent. Els seus dits van esvarar de la màscara i van recórrer a poc a poc
la corba del meu pòmul. Em formiguejava tota la pell mentre els seus ulls seguien el camí que
recorrien els seus dits. Els va lliscar per la meua cara i per damunt dels meus llavis entreoberts.
Vaig inspirar amb esforç. Notava el pit massa comprimit de sobte .
*Hawke va baixar la barbeta i se'm va tallar la respiració quan va començar a acatxar el cap.
Cada múscul del meu cos va semblar posar-se en tensió amb una embriagadora mescla de
pànic i

anticipació. Hi havia una intenció en la manera que van aletejar les seues pestanyes, en com es va
inclinar cap a mi. M'anava a besar. Els batecs del meu cor van començar a ballar quan va lliscar
els llavis per la meua galta, deixant un rastre de foc al seu pas. Sabia el que havia de fer, però no
ho vaig fer. Potser *Hawke havia tingut raó quan va dir que podia tindre tot el que volguera
quan, amb una màscara, podia fingir que ningú sabia qui era. Havia de tindre raó.
Perquè els meus ulls es van tancar i no em vaig moure. *Hawke havia sigut el meu primer bes,
però si em besava ara… aquest seria el nostre vertader primer bes. Ara ell sabia qui era jo.
M'havia vist sense vel. Ho sabia.
I jo volia que ocorreguera. Li volia a ell.

Capítol 22
El meu cor em bastonejava el pit quan els seus dits van arribar a la meua barbeta. Va tirar el
meu cap cap endarrere i vaig sentir com si em caiguera. La seua boca es va moure cap a la meua
orella i el seu alé tebi em va produir un pessigolleig càlid per tot el cos.
—*Poppy —va murmurar, la paraula va sonar ronca, gruixuda.
—Sí? —vaig murmurar jo, i a penes vaig reconéixer la meua pròpia veu. Els seus dits es van
lliscar pel meu coll.
—Com vas eixir de l'habitació sense que jo et vera?
Vaig obrir els ulls de colp .
—Què?
—Com vas eixir de les teues estances? —va repetir.
Vaig tardar un moment a adonar-me que no intentava besar-me. Només estava tractant de
distraure'm. Em vaig sentir com una idiota de set tipus diferents. Vaig maleir en veu baixa i vaig
tirar per a escapolir-me. Aquesta vegada, em va soltar.
Amb la cara roent , vaig fer un pas arrere, després diversos més. Vaig baixar el diari
mentre aspirava una tremolosa glopada d'aire..
Que… estúpida era, mare meua.
Desesperada per no deixar-ho veure l'a prop que havia estat de permetre que em besara o el fet
que haguera pensat que anava a fer-ho, vaig alçar la barbeta. No obstant això, la situació encara
coïa i no vaig sentir cap alleujament.
—Potser vaig eixir caminant davant de els teus propis nassos.
—No, no ho vas fer. I sé que no vas eixir per una finestra perquè això hauria sigut impossible
— va reposar—. Així que com ho vas fer?
La frustració es va avivar i em vaig girar cap a la finestra. Vaig agrair la brisa fresca que es
colava per ella. Potser era prou ximple com perquè m'haguera enxampat, però no era tan
ximple com per a creure que podria no explicar-li la veritat.
—Hi ha un vell accés de servei a les meues estances. —Vaig estrényer les mans entorn del
diari—.
Des d'ací, puc arribar a la planta baixa sense ser vista.
—Interessant. I on desemboca en la planta baixa?

Vaig soltar un bufit en girar-me una altra vegada cap a ell.
—Si vols saber això, hauràs de esbrinar-ho pel teu compte.
—Molt bé —va acceptar, amb una cella arquejada.
Li vaig sostindre la mirada i no vaig poder evitar reconéixer que seguia sense sentir cap
alleujament. Només quedava… per tots els déus, només quedava desil·lusió perquè no m'haguera
besat. I si això era indicatiu d'alguna cosa, era que necessitava recuperar el control de mi
mateixa.
—Així és com vas arribar a l'Adarb sense que et veren —va deduir. Em vaig limitar a
encongir-me de muscles—. Supose que *Vikter ho sap. Ho sabia *Rylan?
—Potser importa?
—Quanta gent sap de l'existència d'aqueixa entrada? —va preguntar, el cap decantat.
—Per què ho preguntes? —vaig preguntar al meu torn . *Hawke va fer un pas cap a mi.
—Perquè és un problema per a la seguretat, princesa. Per si ho has oblidat, el Senyor
*Oscuro et vol atrapar. Una dona ja ha sigut assassinada i ja hi ha hagut un intent de segrest que
sapiem. Ser capaç de moure's pel castell sense que el vegen, directe fins a les teues estances, és el
tipus d'informació que trobaria d'allò més valuosa.
Una esgarrifança va recórrer els meus muscles.
—Alguns dels servents que més temps porten al castell de *Teerman coneixen l'entrada, però
la gran majoria no. No és un problema. La porta es tanca per dins. Algú hauria de tirar-la a baix
i jo estaria preparada si això succeïra.
—Estic segur que sí que —va murmurar *Hawke.
—I no he oblidat el que li va passar a *Malessa, ni que algú va intentar segrestar-me.
—Ah, no? Llavors supose que simplement no vas tindre res d'això en compte quan vas decidir
donar-te un *paseíto per la ciutat fins a la biblioteca.
—No m'he donat un *paseíto per cap lloc. Vaig vindre per l'Arbreda dels Desitjos i vaig ser al
carrer menys d'un minut —el vaig informar—. També portava la capa ben cenyida i aquesta
màscara posada. Ningú podia veure ni un sol centímetre de la meua cara. No estava preocupada
perquè pogueren segrestar-me, però també vaig vindre preparada, només per si de cas .
—Amb la teua xicoteta daga de confiança? —El clotet va reaparéixer.
—Sí, amb la meua xicoteta daga de confiança —vaig etzibar, a uns dos segons de tirar-li la
cosa a la cara. Una altra vegada—. No m'ha fallat mai fins ara .
—Així és com vas evitar que et segrestaren la nit que van matar a *Rylan? —va conjecturar—.
L'home no va fugir en sentir que s'aproximaven els guàrdies.
Vaig soltar un *resoplido sonor. No servia de res mentir sobre això ara.
—Sí. Ho vaig tallar. Més d'una vegada. Estava ferit quan li van indicar que es retirara. Espere
que haja mort.
—Que violenta eres —va comentar *Hawke, quasi com un *ronroneo.
—No fas més que dir això, però en realitat no ho soc.

*Hawke va tornar a riure's, el so profund i real.
—El que passa és que no eres conscient d'això..
—El que tu digues —vaig mussitar—. Com et vas adonar si més no que m'havia marxat?
—Vaig ser a veure com estaves —va explicar, al mateix temps que lliscava una mà pel
respatler del sofà
—. Vaig pensar que potser volies companyia i semblava estúpid que jo fora ací plantat en el
corredor, avorrit com una ostra, mentre tu estaves dins de la teua habitació, segurament tan
avorrida com jo. Cosa que és obvi que era certa, ja que et vas anar.
El que va dir em va enxampar per sorpresa.
—De veritat ? —Va alçar les celles—. Vull dir, de veritat vas anar a veure'm per a preguntar-
me… si volia companyia?
*Hawke va assentir.
—Per què mentiria sobre això?
—Jo… —No sabia com explicar-li que ni tan sols *Vikter feia això quan li tocava torn de
vigilància. Els meus guàrdies no ho tenien permés, perquè el duc el consideraria una relació
massa familiar. Encara que ningú anava mai a veure què passava en l'ala vella. Així i tot, *Vikter
es quedava fora i jo em quedava dins, però *Hawke era diferent. Això l'havia demostrat
des del primer moment. Vaig negar amb el cap—. No importa.
*Hawke es va quedar callat i, quan ho vaig mirar, vaig veure que s'havia acostat. Estava
secundat contra el sofà.
—Com vas acabar en la cornisa?
—Bé, aqueixa és una història graciosa…
—Supose que ho és. Així que, per favor, no et guardes ni un detall. —Va encreuar els braços.
Jo vaig sospirar.
—Vaig vindre a buscar alguna cosa a llegir i em vaig ficar en aquesta saleta. Jo… no volia
tornar a la meua habitació tan prompte i no vaig pensar que aquesta habitació fora especial en
res. —Vaig mirar de reüll el *armarito dels licors; havia de haver-me servit d'advertiment—.
Era ací dins i vaig sentir el duc en el corredor. Així que amagar-me en una cornisa era una
opció moltíssim millor que deixar que m'enxampara..
—Què hauria passat si t'haguera enxampat?
—No ho va fer —vaig dir, encongint-me de muscles una altra vegada—, i això és tot el que
importa. — Em vaig afanyar a continuar parlant—. Va tindre una reunió ací amb un guàrdia de
la presó. Almenys, crec que era un guàrdia. Van parlar del Descendent que va tirar la mà de
Dimoni. El guàrdia havia aconseguit fer parlar a l'home. Va dir que el Descendent no creia que el
Senyor *Oscuro fora a la ciutat.
—Bo és saber-ho.
Alguna cosa en el seu to va cridar la meua atenció. Ho vaig mirar.
—No li creus?

—No crec que el Senyor *Oscuro haja sobreviscut tant de temps deixant que se sàpia el seu
parador, ni tan sols per part dels seus més fervents seguidors —va respondre. Per desgràcia, ací
tenia raó.
—Crec… crec que el duc matarà al Descendent ell mateix.
—Això et molesta? —va preguntar, el cap decantat de nou .
—No ho sé.
—Crec que sí que ho saps però no vols dir-ho.
Que irritant era que tinguera raó… i tan sovint .
—És només que no m'agrada la idea que algú muira en una masmorra.
—I creus que morir en una execució pública és millor?
—No exactament. —Ho vaig mirar—. Però almenys llavors es fa d'una manera que sembla…
—Sembla què?
Vaig aspirar una gran glopada d'aire..
—Almenys llavors no sembla que l'estiguen amagant.
—Interessant. —*Hawke em va retornar la mirada, quasi amb curiositat. Les comissures
dels meus llavis es van corbar cap avall .
—El què?
—Tu.
—Jo?
Va assentir, i llavors es va moure. Va allargar la mà a la velocitat del raig i, abans que em
donara compte si més no del que estava fent, havia agarrat el llibre.
—No! —Enxampada per sorpresa, els meus dits van esvarar per la coberta de cuir i se'm va
escapar de les mans. *Hawke tenia el llibre! Oh, per tots els déus, tenia el diari i això era pitjor
que caure de la cornisa i matar-me. Si veia de què anava…
—El Diari de la *Srta. *Willa *Colyns? —Va arrufar les celles mentre li donava la volta—.
Per què em sona el nom?
—Retorna-m'ho. —Vaig estirar la mà, però *Hawke es va allunyar amb posat burleta
—.
Retorna-m'ho ara mateix!
—Ho faré si lliges per a mi. Estic segur que això ha de ser més interessant que la
història del regne.
Va obrir el llibre. Potser no sabia
llegir. Per favor , que no sabera llegir.
El somriure es va esborrar a poc a poc del seu rostre.
Per descomptat que sabia llegir. Per què era tan injusta la vida?
Les seues celles fosques van grimpar pel seu front mentre passava les pàgines. Sabia que
estava llegint la primera pàgina. La *Srta. *Willa *Colyns havia sigut extremadament detallista
sobre el bes íntim.

—Quin material de lectura tan interessant.
Les meues galtes cremaven amb el foc d'un miler de sols i em vaig preguntar quant s'enfadaria
*Hawke si li tirara la daga a la cara.
Una altra vegada.
El somriure va tornar a la seua cara, igual que el clotet.
—*Penellaphe. —Va pronunciar el meu nom amb un to tan escandalitzat que haguera posat
els ulls en blanc de no haver estat tan increïblement sufocada—. Això és… un material de lectura
molt escandalós per a la Donzella.
—Calla't.
—Eres una xiqueta molt dolenta —em va renyar, mentre sacsejava el
cap. Això sí que em va indignar. Vaig alçar la barbeta.
—No hi ha res dolent en què llija sobre amor.
—No he dit que hi haguera res dolent. —*Hawke em va mirar—. Encara que no crec que les
coses de les quals escriu tinguen res a veure amb l'amor..
—Oh, eres un expert o què?
—Més que tu, em sembla.
Vaig tancar la boca de colp . La veritat d'aqueixa afirmació picava, així que em vaig regirar.
—És veritat. Les teues visites a la Perla Roja han sigut el tema de murmuració de moltes
serventes i dames en espera, així que supose que tens una tona d'experiència..
—Algú sona gelosa.
—Gelosa? —vaig riure, mentre posava els ulls en blanc—. Com he dit abans, tens una noció
massa unflada de la teua implicació en la meua vida. —*Hawke va soltar una riallada burleta i va
tornar a fullejar el llibre. Irritada, em vaig girar cap al *armarito de les begudes. Un got xicotet
s'havia quedat fora—. Només perquè tingues més experiència amb… el que passa en la Perla
Roja, no significa que sàpies el que és l'amor..
—Has estat enamorada alguna vegada? —va preguntar—. Algun dels secretaris del duc ha
cridat la teua atenció? Un dels lords? O potser un guàrdia valent?
—No m'he enamorat mai —vaig dir, negant amb el cap.
—Bé, com ho sabries?
—Sé que els meus pares es volien molt. —Vaig joguinejar amb la tapa enjoiada del decantador
—. I tu què? Has estat enamorat, *Hawke?
No havia esperat rebre una resposta, així que quan em va donar una després d'uns moments,
em vaig quedar més que sorpresa.
—Sí.
Vaig notar un estrany torçó en el pit que no vaig entendre del tot. Vaig girar el cap per a mirar-
ho i llavors em vaig adonar que el fred dolorós s'havia alleujat. No tenia ni idea de què hi havia
en ell que tenia aqueix efecte sobre mi. Era probable que tinguera a veure amb el fet que
em

irritava.
—Algú de la teua regió?
Encara la vols?
Aqueixa era la segona pregunta que *bulló cap a la superfície, però per la gràcia dels déus vaig
aconseguir reprimir-me de fer-la.
—Així és. —Continuava absort en el llibre—. Però va ser fa molt temps.
—Fa molt temps? Quan eres què? Un xiquet? —vaig preguntar, conscient que només podia
tindre uns pocs anys més que jo, malgrat la manera en què ho va dir, que el va fer sonar com si
fora fa una eternitat.
va riure i els seus llavis es van corbar cap amunt en una mitjà *sonrisita. El clotet va fer acte
d'aparició en la seua galta dreta. El torçó va augmentar en el meu interior.
—Quant d'això has llegit?
—Això no és assumpte teu.
—Supose que no, però he de saber si vas arribar a aquesta part. —Es va aclarir la gola.
Espera.
Anava a llegir-ho
enlaire? No.
Per favor , no.
—Només he llegit el primer capítol —vaig dir a tot córrer—. I sembla que tu estàs per la
meitat del llibre, així que …
—Bé. Llavors això et resultarà fresc i nou. Deixa'm veure, per on anava? —Va lliscar un dit
per la pàgina i llavors va donar un colpet en el centre—. Oh, sí. Ací. «*Fulton havia promés que
quan acabara amb mi no seria capaç de caminar alçada durant un dia sencer, i tenia raó». *Uf.
Impressionant.
Vaig obrir molt els ulls.
—«Les coses que l'home feia amb la seua llengua i els seus dits només havien sigut superades
pel seu sorprenentment gran, intensament palpitant i maliciosament hàbil…» —*Hawke va riure
—. Aquesta dona té bona mà per als adverbis, veritat?
—Ja pots parar.
—«Virilitat».
—Què? —vaig exclamar.
—Aqueix és el final d'aqueixa frase —va explicar i, quan va alçar la vista, vaig saber
immediatament que el que fora que estava a punt d'eixir per la seua boca em cremaria viva—.
Oh, pot ser que no sàpies el que vol dir amb virilitat. Crec que està parlant del seu penis.
*Verga. Fatxenda. El seu…
—Oh, per tots els déus —vaig murmurar.
—El seu… aparentment… *supergrande, palpitant i hàbil…
—El pillo! Ho entenc a la perfecció.

—Només volia assegurar-me. No voldria que et fera massa vergonya preguntar i cregueres
que es referia al seu amor per ella o alguna cosa.
—T'odie..
—No, què va.
—I estic a punt d'apunyalar-te —li vaig advertir—. D'una manera molt
violenta. Un centelleig de preocupació va creuar el seu rostre mentre
baixava el llibre.
—Vaja, això m'ho crec.
—Retorna'm el diari.
—Doncs clar. —M'ho va oferir i ho vaig arrancar de les seues mans a tota velocitat per a
estrényer-ho contra el pit—. Tot el que havies de fer era demanar-m'ho.
—Què? —Em vaig quedar bocabadada—. Ja t'ho havia demanat.
—Ho sent. —No semblava sentir-ho en absolut—. Tinc una oïda selectiva.
—Eres… el pitjor.
—T'has equivocat de paraula. —Va passar pel meu costat i em va donar un colpet en la part
de dalt del cap. Li vaig llançar una manotada, però vaig fallar per poc—. Vas voler dir que soc el
millor.
—No m'he equivocat per a res.
—Anem, he de portar-te de tornada abans que una mica més que la teua pròpia imprudència et
pose en risc. —Es va parar al costat de la porta—. I no oblides el teu llibre. Espere rebre un
resum de cada capítol demà.
Ell i jo no anàvem a tornar a parlar d'aqueix diari mai.
Però sí que m'ho vaig emportar amb mi quan ho vaig seguir fins a la porta. Va allargar la mà
cap al *picaporte i només llavors se'm va ocórrer alguna cosa.
—Com vas saber on estava?
*Hawke va girar el cap per a mirar-me, un lleu somriure dansava pels seus llavis.
—Tinc una habilitat increïble per a seguir rastres, princesa.
—Una habilitat increïble per a seguir rastres —vaig mussitar entre dents a la vesprada següent.
—Què? —*Tawny es va tornar cap a mi amb la mala cara .
—Res. Parle amb mi mateixa —vaig dir. Vaig respirar profund i vaig bandejar tot pensament
sobre *Hawke del meu cap—. Estàs preciosa.
I era veritat.
Portava el pèl recollit, amb uns quants rínxols atapeïts per a emmarcar la seua cara. Els seus
llavis anaven a joc amb la seua màscara i el seu vestit, tots ells d'un roig intens i vibrant. El
cenyit vestit sense mangues abraçava el seu eixut cos. Quan va caminar fins on jo estava, al
costat de la ximenera, no sols estava preciosa, lluïa confiada i a gust amb el seu cos i amb si
mateixa.

Em tenia fascinada.
—Gràcies. —Va estirar la tela que cobria els seus muscles i després va deixar caure la mà
—. Tu estàs *despampanante, *Poppy.
Un voletege va brollar en el meu pit i es va estendre al meu budell.
—Tu creus?
—Pels déus, sí. Encara no t'has mirat a l'espill? Vaig
negar amb el cap i *Tawny em va mirar al·lucinada.
—És a dir que t'has posat el vestit… aquest preciosíssim vestit fet a mida, i no t'has mirat a
l'espill si més no? No sols això. Has deixat que et pentinara. Podia haver fet que semblara un niu
d'ocells..
—Espere que no ho feres —vaig apuntar, amb una rialleta nerviosa. *Tawny va sacsejar el cap.
—Eres tan… rara a vegades .
Ho era. No tenia problema a admetre-ho. Però era difícil explicar per què no m'havia volgut
veure encara. Era molt excepcional que em vera amb qualsevol altra cosa que no fora blanc, i
fins i tot quan em vestia d'una altra manera per a escapar-me del castell, no em mirava realment.
I això també era diferent perquè m'estava permés. Perquè algunes persones que em coneixien
em veurien.
*Hawke em veuria.
El voletege es va convertir en grans ocells de presa que van començar a picotejar les meues
entranyes.
Estava tan… nerviosa.
—Anem. —*Tawny em va agarrar de la mà i em va arrossegar a la sala de bany, on estava
l'únic espill de les meues estances, un gran, quasi de cos sencer. Em va conduir directa cap a on
estava apuntalat contra el racó—. Mira.
Vaig estar a punt de tancar els ulls, per ximple que puga semblar, però al final vaig mirar.
Vaig contemplar el meu reflex, no gaire segura de si em reconeixia, i no tenia res a veure amb la
falta de vel i l'antifaç roig que havia arribat amb el vestit.
—Què opines? —va preguntar *Tawny, i el seu reflex va aparéixer darrere del meu.
Què opinava? Em sentia… nua.
El meu vestit era preciós. D'això no hi havia cap dubte. Les mànegues de gasa carmesina, del
to just per a ocultar les cicatrius de la cara interna dels meus braços, eren llargues i soltes, amb
un delicat vorell d'encaix en els punys. La finíssima tela era opaca en el pit i fins a les cuixes,
s'emmotlava a les meues corbes i ocultava totes les zones pertinents. La falda era solta i una
franja de gasa més gruixuda creava la il·lusió de volants cada pocs centímetres, però tota la resta
era tan translúcid com un *camisón.
La veritat és que havia d'haver-me provat el vestit abans. Portava dies penjat en el meu armari.
No tenia ni idea de per què no ho havia fet.
Mentida.

Sabia que si m'ho haguera provat, el més segur és que ho hauria retornat.
*Tawny m'havia convençut per a deixar-me quasi tots els cabells solts. Només havia retirat els
laterals de la meua cara, recollits amb xicotetes forquetes. La resta queia fins a la meitat
de la meua esquena en ones suaus.
*Hawke em veuria amb aqueix vestit.
—Potser podria usar el pèl com a capa —vaig suggerir. Vaig separar la cabellera en dues
seccions i me les vaig tirar per damunt de els muscles.
—Oh, per tots els déus —va riure *Tawny, llevant les meues mans d'al mig. Va raspallar les
espesses ones una altra vegada—. No es veu res.
—Ho sé, però… —Em vaig posar les mans fredes contra les galtes *arreboladas.
—Mai t'havien deixat posar-te una cosa així —va acabar ella per mi—. Ho comprenc. No
passa res per estar nerviosa. —Va fer un pas arrere i va rebuscar en la xicoteta bossa que havia
portat amb si—. Però estàs preciosa, *Poppy.
—Gràcies —vaig murmurar, mirant el meu reflex. Sí que em sentia preciosa amb aqueix
vestit.
Qualsevol ho faria.
*Tawny va tornar al meu costat, un *botecito en una mà i un fi pinzell en l'altra .
—Mantingues els llavis separats i no et mogues.
Vaig fer com m'havia ordenat i em vaig mantindre completament quieta mentre em pintava els
llavis del mateix to que el meu vestit. Quan va acabar, va fer un pas a un costat. Els meus llavis
estaven… brillants.
Mai m'havia pintat els llavis o els ulls fins llavors. Com és obvi, no m'estava permés. Per què?
Se suposava que la meua pell havia de ser tan pura com el meu cor, o una cosa així. No tenia ni
idea. Una vegada, la duquessa m'ho havia explicat, però pot ser que desconnectara a meitat
d'aqueixa conversa.
—Perfecta —va murmurar *Tawny. Va retornar el *botecito i el pinzell a la seua bossa
—. Estàs llesta? No.
Per a res.
Però havia de estar-ho. El Ritu començaria en fosquejar i el sol ja s'estava posant.
Amb el pols accelerat, vaig assentir. *Tawny em va somriure i crec que li vaig retornar el
somriure. O almenys vaig esperar haver-ho fet mentre la seguia cap a l'habitació principal. Em
sentia una mica marejada quan vaig allargar la mà cap a la porta per a obrir-la. *Hawke seria ací
fora amb *Vikter, i tenia ganes de fer mitja volta i arrancar a córrer. On, no tenia ni idea. Potser
al llit, on podria embolicar la manta al voltant de …
*Vikter estava sol.
Vaig mirar a un costat i un altre de la porta, esperant veure a *Hawke, però el corredor estava
desert.
—Esteu precioses les dues —va dir *Vikter. Era… estrany veure-ho vestit amb roba que no
fora negra i sense la capa blanca d'un guàrdia real. Anava vestit per al Ritu, amb una túnica
sense mànegues

d'un to carmesí fosc i pantalons a joc.
—Gràcies —va dir *Tawny, i va enroscar un braç amb el meu mentre jo murmurava el
mateix.
*Vikter va esbossar un somriure en mirar-me .
—Estàs segura que estàs llesta, *Poppy?
—Ho està —va contestar *Tawny per mi, i em va donar uns colpets al braç.
—Ho estic —vaig dir, en adonar-me que *Vikter no començaria a caminar si no deia res. Va
assentir i els tres vam emprendre el camí corredor a baix. *Hawke no treballava aquesta
nit?
Havia donat per descomptat que els dos estarien de guàrdia hui que jo estaria en el Ritu, però i si
m'havia equivocat? Però ell havia dit que sentia… curiositat per veure'm. No significava això
que, encara que no estiguera de guàrdia, assistiria a la cerimònia?
Vaig notar els intensos batecs del meu cor mentre baixàvem les escales cap al primer pis.
No hauria d'importar-me que fora ací, ni el que havia dit. No m'havia vestit per a ell.
Però on estava?
Em vaig dir que no havia de preguntar-ho. M'ho vaig recordar una vegada i una altra , però ho
vaig soltar de totes maneres .
—On està *Hawke?
—Crec que va haver de anar a veure al comandant. Es reunirà amb nosaltres en el Ritu.
Vaig sentir un gran alleujament i, després d'ell, la quasi dolça emoció de l'anticipació. Vaig
soltar l'aire amb força. Si la meua pregunta o la meua reacció havien estranyat a *Vikter, no ho
va demostrar. *Tawny, en canvi, em va estrényer el braç. La vaig mirar de reüll.
Em va somriure i, a pesar que l'antifaç cobria les seues celles, sabia que una d'elles estaria
alçada. Seguim el nostre camí fins al vestíbul, on trobem a molta gent. Plebeus i lords i
dames, tant ja Ascendits com els que encara estaven a l'espera , i treballadors… Tots formaven
una mar carmesina. Colònies i perfums es mesclaven amb els sons de riures i
conversa.
Era… molt per a assimilar mentre passàvem per davant d'una de les estàtues. El primer que
vaig fer va ser tancar el meu do a calç i cant, fortificar els meus murs. Però el meu cor seguia
accelerat quan entrem a la sala d'estendards. L'imponent arc del Gran Saló s'obria davant de
nosaltres, il·luminat amb gran brillantor.
L'aire semblava entrar i eixir dels meus pulmons sense cap efecte. I llavors arribem al Gran
Saló.
Per tots els déus…
Hi havia tantíssima gent… Centenars de persones rondaven per davant de la estrada
elevada, entre les columnes i en els racons formats pels finestrals. En general , jo estaria en
l'estrada, apartada de la munió, però aquesta nit no. Encara em sorprenia que el duc i la duquessa
no hagueren exigit que em reunira amb ells, però simplement no hi havia lloc suficient. No quan
hi havia almenys mitja dotzena de membres del temple en l'estrada, inclosa la sacerdotessa
*Analia, i el mateix nombre de guàrdies reals.

Vaig mirar al meu al voltant i vaig intentar controlar la meua respiració. Els estendards blancs i
daurats que solien penjar entre les finestres i darrere de l'estrada havien sigut substituïts pels
estendards carmesins del Ritu, brodats amb el segell real. Flores d'un intens to roig brollaven de
les urnes, variants de roses i altres flors del mateix color. Al costat de l'estrada hi havia una
interrupció en el color, un *manchurrón de blanc enmig de tant roig. Per una vegada, no era jo la
que destacava. Abillats amb túniques i vestits blancs, els segons fills i filles esperaven amb les
seues famílies. Darrere d'ells, estaven congregats els pares dels tercers fills i filles, els seus
xiquets en braços. Tots ells, fins i tot els pares, portaven garlandes de roses roges i fil de
*bramante sobre el cap.
—Si no torne a veure una rosa mai, viuré feliç —va comentar *Tawny, seguint la direcció de
la meua mirada—. No tens ni idea de la quantitat d'espines que he hagut de llevar-me dels dits
mentre feia aqueixes corones.
—Sí, però són precioses —li vaig dir, mentre *Vikter escodrinyava a la multitud que
continuava entrant.
La majoria no ens parava atenció alguna mentre passejàvem entre ells. Només uns pocs ens
van mirar dues vegades en veure'ns. Se'ls obrien molt els ulls darrere dels seus antifaços quan
reconeixien a *Tawny o a *Vikter, conscients que havia de ser jo la que anava entre tots dos. Em
vaig enrojolar, però quasi ningú es va adonar. Per a tots els altres, era només… una més, igual
que ells. En gran manera , em confonia amb ells. No era ningú.
La pressió es va afluixar en el meu pit a mesura que el meu pols s'apaivagava. Respirar va
començar a resultar molt més fàcil i els murs mentals que bloquejaven el meu do ja no
semblaven a punt d'enfonsar-se..
No era la Donzella ara mateix.
Era *Poppy.
Vaig tancar els ulls un instant, els meus músculs tibants com la corda d'un arc es van relaxar.
Això…
això era el que havia estat desitjant… poder ser sol *Poppy.
I això feia que aquests moments, aquesta nit, anaren una mica màgics.
Vaig obrir els ulls i vaig alçar la vista cap a l'estrada una altra vegada, encara que vaig fer cas
omís de l'extrem esquerre, on estava la sacerdotessa. Vaig veure a la duquessa, que parlava amb
un guàrdia real al qual vaig reconéixer perquè solia estar a la porta de l'oficina del duc. Vaig
mirar per tota l'estrada, però no vaig veure al duc. Em preguntava on estaria, quan un dels
sacerdots es va reunir amb la duquessa i el guàrdia real. Els meus ulls es van lliscar cap als que
estaven davant de la estrada i la meua emoció es va diluir una mica en recordar a la família
*Tulis. Havien de ser ací amb el seu fill, preparant-se per a acomiadar-se d'un altre fill més.
Aquesta nit no seria una celebració per a ells, ni…
—Donzella.
Se'm van posar de punta els pèls del clatell en mirar cap endarrere , encara que ja sabia a
qui veuria.

Lord *Brandole *Mazeen.

Capítol 23
A part del duc i del Senyor *Oscuro, ell era l'última persona a la qual volia veure dempeus
darrere de mi. Com la de *Vikter, la seua túnica no tenia mangues, i darrere del seu antifaç, els
seus ulls negres com el carbó semblaven brillar. Vaig aconseguir mantindre la veu neutra en
respondre .
—*Milord.
Un somriure sardònic de llavis atapeïts retorçava la seua boca, mentre lliscava els ulls pel meu
cos, amb una lentitud i una actitud que em van fer desitjar anar enfundada del cap als peus en un
sac. Al cap d'una estona, va apartar la vista i va assentir en direcció a *Tawny i a *Vikter. A
continuació , va tornar a centrar-se en mi.
—He sentit que una certa sacerdotessa està molt descontenta amb tu. —La tensió va tornar i
va clavar les seues rígides arpes en el meu coll mentre el mirava. El lord es va acostar; massa
per a considerar-se correcte—. Crec que t'espera una altra lliçó, volguda.
Vaig ofegar una exclamació, quasi marejada per la seua estranya colònia densa i *almizcleña.
Els meus ulls van volar cap als del lord quan l'aroma va despertar un record. L'home no havia fet
olor de colònia la nit en què m'havia arraconat en aquella saleta, la nit que havien assassinat a
*Malessa.
Havia fet olor d'una altra cosa… a una cosa dolça i
*almizcleño. Gesmiler.
Havia fet olor de gesmiler.
El meu cap va tornar immediatament al pètal que vaig trobar davall de la butaca a l'habitació
on havien trobat a *Malessa. No hi havia hagut gesmiler en aqueixa habitació, llevat que ho
hagueren substituït pels lliris, però no havia dit *Tawny…?
—Perdone —va intervindre *Vikter. Va posar una mà sobre el meu braç—. Tenim que …
—No hi ha cap necessitat que fugiu. —Els ulls de *Mazeen seguien fixos en els meus
—. Seguiré el meu camí. Gaudiu del Ritu. —I amb això, va passar pel nostre costat i va baixar
les escales cap a la planta principal del Gran Saló.
—De què anava això? —va preguntar *Vikter en veu baixa.
—No ha sigut res. —Els meus pensaments anaven a tota velocitat. Em vaig girar cap a
*Tawny—. Em

vas dir que havies vist a *Malessa el dia que va morir. Al matí , veritat?
—Sí. La vaig veure —va afirmar *Tawny, els llavis arrufats.
—Portava un ram de flors? Et recordes del tipus de flors?
—Jo… —Va parpellejar, dubitativa—. No ho sé. Sé que eren blanques. —El pètal de
l'habitació havia sigut blanc, i segur que era gesmiler. Se'm va regirar l'estómac. *Tawny va
buscar els meus ulls amb la seua mirada—. Per què ho preguntes?
—Això —va apuntar *Vikter.
—No ho sé… —Vaig mirar entre la massa de gent, incapaç de trobar al lord. Vaig recordar
com s'havia quedat en el llindar de la porta, mirant a *Malessa sense moure's. Havia sigut ací
quan *Rylan em va acompanyar de tornada a les meues estances. I abans havia eixit d'una de les
saletes. De quin, no estava segura, encara que què significava res d'això en qualsevol cas?
Podia haver estat amb *Malessa abans que morira, o podia ser només una coincidència, però
l'havia matada un *atlantiano. Això era clar. Cap altra criatura hauria pogut fer semblant ferida
sense omplir-ho tot de sang.
—*Poppy. —*Vikter em va tocar el braç amb suavitat mentre la sacerdotessa anava cap al
centre de l'estrada—. Va tot bé?
Vaig assentir. Parlaria amb ell més tard sobre el tema, encara que ni tan sols estava segura del
que estava pensant.
—On està el duc? —va murmurar *Tawny—. El Ritu començarà .
Era veritat que seguia sense aparéixer. La duquessa no feia més que caminar cap a la seua
esquerra, una zona de l'estrada a la qual es podia accedir per la porta de darrere .
—Som ací reunits aquesta nit per a honrar als déus —va començar la sacerdotessa, fent callar
a la multitud congregada a la sala—. Per a honrar al Ritu.
—Perdó —va sonar una veu suau des de darrere de nosaltres.
Em vaig girar al mateix temps que *Vikter i em vaig topar amb una altra sorpresa en
reconéixer a la dona que era ací dempeus .
Era Agnes.
Oh, per tots els déus…
Vaig obrir molt els ulls quan la dona va mirar amb nerviosisme de *Vikter a mi. Anava vestida
de roig, com tots els altres, una falda i una brusa tenyida a joc. Tenia millor aspecte que l'última
vegada que l'havia vista, però hi havia fosques ombres sota els seus ulls que m'indicaven que el
seu dol no havia sigut fàcil.
—Sent interrompre —es va disculpar. Va mantindre els ulls baixos—. T'he vist… i he hagut
d'acostar-me..
—No passa res. —*Vikter em va llançar una mirada—. Vols parlar amb mi en algun lloc més
privat? —La dona va assentir sense alçar la vista, encara que no vaig creure ni per un segon que
no s'adonara de qui era jo. *Vikter em va mirar als ulls—. Torne de seguida.

—De fet , voldria parlar amb ella —va dir Agnes, al mateix temps que la sacerdotessa
s'embardissava en una oració—. Si fora possible. —Va alçar la vista un instant cap a mi—. Serà
només un moment.
*Vikter *amagó amb denegar la seua petició, però la gent començava a fixar-se en nosaltres i
llançaven irades mirades de reprimenda en la nostra adreça.
—Està bé —em vaig afanyar a dir—. Podem parlar fora.
Qui és aqueixa?, va articular *Tawny sense fer ni un soroll. Em vaig forçar a encongir els
muscles amb actitud casual.
—Us espere ací —em va dir.
*Vikter es va afanyar a conduir a Agnes al corredor quasi desert, on uns quants ressagats
corrien cap al Saló. Ens va portar fins a una saleta prop d'un dels arcs oberts que donaven al
jardí.
—Ha sigut molt inapropiat que t'acostares a nosaltres —va començar quasi immediatament .
—Ho sé. Ho sent. No he hagut de fer-ho, però… —Em va mirar i els seus ulls es van obrir un
*pelín—.
No vaig creure que anares a ser ací.
—Com has sabut que era jo? —vaig preguntar.
El cap de *Vikter va volar cap a mi, el seu antifaç feia molt poc per ocultar la seua incredulitat.
No obstant això , el fet que m'haguera identificat quan no havia vist la meua cara mereixia el
risc.
—No ho sabia, fins que vaig sentir aqueix Ascendit, vull dir el lord, parlant amb tu —va
explicar
—. No esperava veure't ací —va repetir.
—Maleïda siga —va remugar *Vikter en veu baixa.
Bé, aquesta era una altra cosa per la qual podia odiar a lord *Mazeen. Encara que tampoc era
que necessitara més raons.
—De què volies parlar?
Agnes va intentar engolir saliva amb un esforç evident.
—Si poguera parlar amb ella en privat…
—Això no ocorrerà . —La suavitat havia desaparegut del to de *Vikter—. Per a res. Una
expressió torbada va creuar la congestionada cara de la dona.
—Així és —vaig confirmar—. Siga el que fora, pots dir-ho davant de *Vikter.
—Jo… —Agnes va creuar les mans—. És només que… volia donar-te les gràcies pel que vau
fer. —Va mirar al seu al voltant abans de continuar—. El que vau fer pel meu marit i per mi.
—No tens per què donar-les —la vaig tranquil·litzar, encara que em vaig preguntar per què
hauria volgut parlar amb mi en privat sobre això. Per com ajustava els ulls, era obvi que *Vikter
es preguntava el mateix.
—Ho sé. Heu sigut molt amables. Els dos. No crec… no, estic segura que no haguera sigut
capaç de solucionar-ho per mi mateixa. Només… —Es va quedar callada, va estrényer els llavis.

Van sonar *vítores dins de la sala i vaig tirar una *miradita cap a l'entrada. Estaven anunciant
noms. Lords i dames en espera que començaven una nova vida.
—Només què…? —va preguntar *Vikter.
—Només és que… —El seu pit es va unflar quan va respirar profund—. Vaig sentir el que
t'havia passat… el que ha estat passant ací. Aqueixa… aqueixa pobra xica. I que algú va intentar
segrestar-te. Hi ha rumors.
—Quins rumors? —va exigir saber *Vikter. Agnes es va humitejar els llavis.
—La gent diu que va ser el Senyor *Oscuro el que va vindre per tu. —No és que fora res nou,
però així i tot se'm va posar la carn de gallina—. Quant a aqueixa pobra xica, no ho sé —va
continuar Agnes—. Només és que… no vaig creure que anara a veure't ací aquesta nit. Quan us
vaig veure, vaig sentir que havia de explicar-te el que he sentit.
—Gràcies —vaig dir, just quan sonava un altre clam en el saló—. T'ho agraïsc molt.
—Només vull assegurar-me que estàs fora de perill . —Agnes em va mirar als ulls un instant.
—Jo també. —*Vikter es *irguió en tota la seua altura. La dona va assentir.
—Sobretot en multituds com aquesta. Hi ha tanta gent ací reunida… i si… si ja va
aconseguir entrar una vegada, podria fer-ho de nou . També podrien fer-ho uns altres.
—Ha entrat dues vegades —la vaig corregir—. O almenys dos dels seus
seguidors. Agnes va obrir la boca, però després la va tornar a tancar.
—Supose que ja t'hauràs adonat que soc el seu guàrdia real personal —va dir *Vikter. Agnes
va assentir—. El meu únic deure és mantindre-la fora de perill. I agraïsc la teua disposició a
explicar-me el que has sentit. —Agnes va tornar a assentir—. Estaríem per sempre en deute amb
tu si ens digueres tot el que saps —va continuar *Vikter—. I em dona la sensació que hi ha
coses que no ens has comptat.
Vaig alçar la vista de colp cap a *Vikter.
—No estic segura del que vols dir.
—Ah, no? —va preguntar *Vikter amb suavitat. Agnes va negar amb el cap.
—Ja us he robat molt de temps. Hauria de marxar-me. —Va començar a retrocedir—. Ho sent.
És només… —Em va mirar als ulls—. Ves amb compte. Per favor. —Va fer mitja volta i es va
allunyar a tot córrer cap a l'entrada del castell. *Vikter va fer posat de seguir-la però després va
desistir.
—Maleïda siga —va grunyir—. On està *Hawke?
—No ho sé. —Vaig mirar al nostre al voltant, els meus ulls es van demorar en un dels arcs del
jardí i la foscor que s'estenia més enllà —. Què creus que no ens ha comptat?
—No estic segur. —Es va passar una mà pel pèl—. És només una sensació. Potser només
estic sent paranoic. Anem. —Va donar suport a una mà a la meua esquena—. Segur que no és res.
Jo no estava tan segura que *Vikter creguera això, però vaig deixar que em conduïra de
tornada al Gran Saló fins on esperava *Tawny.
—Va tot bé? —va preguntar quan ens va veure arribar.

—Sí. —O almenys això esperava. No tenia ni idea de què pensar sobre el que havia dit
Agnes. *Tawny va mirar a *Vikter abans d'informar-me de com anava la cosa.
—Quasi han acabat amb els tercers fills i filles.
—El duc encara no ha arribat? —vaig preguntar, després de mirar cap a l'estrada..
—No —va murmurar—. Que rar, veritat?
Era molt rar. Hauria succeït alguna cosa quan va anar a veure al Descendent la nit anterior? Si
fora així, haurien dit alguna cosa. Entre l'absència del duc, les meues sospites respecte a lord
*Mazeen i la inesperada presència d'Agnes, la meua ment donava voltes sense parar mentre la
cerimònia continuava. Per a ser del tot sincera, em sonava com si el sacerdot estiguera parlant en
un altre idioma. Potser era així. Era incapaç de parar atenció, i era una pena perquè sempre havia
sentit curiositat per el…
Vaig sentir un pessigolleig en el clatell, seguit d'una fortíssima sensació que algú
m'observava. No podia explicar-ho, però sabia que quan mirara cap endarrere , ho veuria.
*Hawke.
I tenia raó .
La següent glopada d'aire que vaig respirar no va semblar anar a cap part. Vaig lliscar els ulls
pels pantalons carmesí i la túnica roja que mostrava només un apunte de pell davall del seu coll,
també per la cisellada línia de la seua mandíbula i els seus sensuals llavis. La corba del seu
antifaç roig atreia la mirada cap a la prominència dels seus pòmuls. Un floc de pèl fosc queia pel
seu front i fregava la rígida tela.
Estava…
*Hawke tenia el mateix aspecte que imaginava que tindria un dels déus que esperaven en els
temples: *despampanante i inassolible, atractiu d'una manera que feia una mica de por.
I sabia que ell em mirava amb la mateixa intensitat que jo a ell. Vaig sentir una successió de
sotracs al pas dels seus ulls, que es van lliscar sobre mi amb tal concentració que semblaven una
carícia. Cada centímetre de la meua pell, la qual cosa estava exposat i el que no, es va tornar
hipersensible de sobte . L'aleteig va tornar amb forces redoblades.
—Hola —li vaig dir, i vaig desitjar immediatament haver mantingut la boca tancada. Un costat
dels seus llavis es va corbar cap amunt i aqueix clotet seu va fer acte d'aparició..
—Estàs… preciosa —va comentar, i el meu estómac va donar la més plaent de les tombarelles.
Es va tornar cap a *Tawny—. Tu també.
—Gràcies —va contestar ella amb un somriure. *Hawke va mirar a *Vikter.
—Tu també.
*Vikter va soltar un bufit i jo vaig somriure mentre *Tawny reia com una ximple.
—És veritat que estàs molt bonic aquesta nit —va comentar, i jure que les galtes de *Vikter es
van enrojolar mentre em girava cap a l'estrada—. Sent el retard —es va disculpar *Hawke,
col·locant-se al meu costat.

—Va tot bé? —vaig preguntar, sense apartar la vista de l'estrada. Si lord *Mazeen sabia
el que havia passat amb la sacerdotessa *Analia, era clar que havia anat a explicar-li-ho al duc,
com era d'esperar. Dubtava molt que no haguera dit res sobre el que havia fet *Hawke.
—Clar —va reposar—. He hagut d'ajudar a fer uns escombratges de seguretat. No vaig creure
que anàrem a tardar tant.
Tenia ganes de preguntar-li si algú li havia dit alguna cosa sobre l'ocorregut amb la
sacerdotessa. Clar que si ho deia davant de *Vikter, començaria a fer preguntes, i no
volia que es preocupara.
Mentre tots els entregats a la Cort o als temples eren conduïts fora de la sala, la duquessa va
baixar de l'estrada per a parlar amb les famílies i després amb altres membres de la Cort. Al
costat de l'estrada, una orquestra va començar a tocar i van entrar servents per les portes laterals,
carregats amb safates plenes de copes de xampany. Els lords i dames ja Ascendits, juntament
amb els quals estaven en espera, es van dividir en grups més xicotets. Diversos comerciants i
altres plebeus es van unir a ells.
*Vikter mirava la capçalera de l'estrada. Després es va girar cap a mi.
—He de parlar amb el comandant —em va informar. Quan vaig assentir, es va tornar cap a
*Hawke.
—Jo m'ocupe d'ella —va contestar *Hawke abans que *Vikter poguera parlar si més no, i
aqueix estúpid voletege *cosquilloso va colpejar el meu estómac de nou .
Esperava que *Vikter discutira la seua afirmació, però em vaig sorprendre en veure que
acceptava la resposta. Començava a agradar-li *Hawke? A confiar en ell? O només volia
enxampar per banda al comandant abans de perdre'l de vista?
El més segur era que fora això últim.
—M'he perdut alguna cosa? —*Hawke es va col·locar a la meua dreta, a uns vint centímetres
per darrere de mi.
—No —va contestar *Tawny—. Llevat que t'abellira escoltar un grapat d'oracions i ser
testimoni d'unes quants comiats llagrimoses.
—No en particular —va comentar en to sec. Això em va recordar alguna cosa. Vaig mirar a
*Tawny.
—Han anomenat a la família *Tulis?
—Saps? —Va arrufar les celles —. Crec que no.
Significava això que no havien anat? Si era així, ho considerarien traïció. Manarien guàrdies a
la seua casa, al xiquet l'enviarien de totes maneres a servir als déus, i el més probable fora que al
senyor i la senyora *Tulis els enviaren a presó.
L'única manera que tingueren una oportunitat seria marxar-se de la ciutat, però no
entrava ni eixia ningú d'ella sense que ho saberen els Regis. Haurien de tindre uns contactes
increïbles per a intentar-ho si més no i, encara que ho feren, on anirien? Enviarien missatges a
totes les ciutats i pobles pròxims perquè estigueren atents a ells.
Fins i tot sabent tot això, comprenia a la perfecció per què correrien el risc. Era el seu únic

fill.
Vaig deixar aqueixos pensaments a un costat en veure que s'acostava la duquessa, flanquejada
per diversos guàrdies reals que, igual que *Vikter i *Hawke, havien canviat les seues capes
blanques i el seu habitual abillament negre.
—*Penellaphe —em va saludar, el seu somriure ben assajat plantada en la cara.
—Excel·lència —vaig murmurar, amb la major cautela possible.
La duquessa va assentir en direcció a *Tawny i *Hawke, al qual va mirar durant uns segons.
Vaig haver de mossegar-me el queix per dins per a evitar somriure.
—Estàs gaudint del Ritu?
Tenint en compte que només havia vist uns pocs minuts, vaig assentir.
—La seua Excel·lència el duc no vindrà ?
—Se li ha hagut de fer tard —va contestar de manera desenfadada, però les comissures de la
seua boca es van tibar. Es va acostar més a mi i va baixar la veu—. Recorda qui eres,
*Penellaphe. No has de mesclar-te amb els altres ni socialitzar.
—Ho sé —la vaig tranquil·litzar. Els seus ulls foscos es van creuar un instant amb els meus i
després va seguir el seu camí, com un colibrí enjoiat, voletejant d'un grup de persones al següent.
Una mica més enllà , van sonar uns riures que van cridar la meua atenció. Vaig veure a *Loren i
*Dafina.
—Tinc una pregunta —va dir *Hawke. Vaig inclinar el cap.
—Sí?
—Si se suposa que no has de mesclar-te amb els altres ni socialitzar, que per cert, són la
mateixa cosa —va començar, i jo vaig somriure—, quin és l'objectiu de permetre't assistir al
Ritu?
Se'm va esborrar el somriure.
—En veritat, aqueixa és una pregunta molt bona —va assenyalar *Tawny, les mans creuades
amb modèstia davant de ella.
—Per a ser sincera, no estic segura de quin és l'objectiu —vaig admetre.
Durant diversos minuts, ens quedem en silenci. Vaig perdre de vista a la duquessa, i pel que
vaig poder veure, el duc seguia sense aparéixer.
Vaig sospirar en mirar a *Tawny.
De veritat que estava realment *despampanante aquesta nit. El roig complementava a la
perfecció el viu to marró de la seua pell. Vaig saber el que mirava amb tanta intensitat sense
haver de seguir la direcció dels seus ulls. La seua expressió només podia descriure's com a
anhelosa mentre observava als presents aparellar-se per a un vals que el més probable era que jo
hauria sigut incapaç d'aprendre encara que m'ho hagueren permés. Els seus ulls seguien tots els
seus moviments amb passió i jo sabia amb certesa que coneixia cadascun dels passos d'aqueix
ball. Per què era ací i no ací fora amb la resta d'ells?.
Per descomptat, sabia la
resposta. Era per mi.

La culpabilitat es va instal·lar en el meu pit com una pedra.
—*Tawny?
—Sí? —va contestar, girant-se cap a mi.
—No has de quedar-te ací al meu costat. Pots anar allí i passar-t'ho bé.
—Què? —Va arrugar el nas contra el seu antifaç—. M'ho estic passant bé. Tu no?
—Clar que sí, però no tens per què quedar-te ací pegada a mi. Hauries de ser ací fora. — Vaig
fer un gest cap als ballarins i més enllà, on la gent estava reunida en *grupitos de tres o quatre—.
No passa res.
—Estic bé. —Se li va plantar un somriure radiant en la cara i se'm va comprimir el cor—.
Preferisc ser ací amb tu que ací fora sense tu.
—Eres la millor —vaig dir. Vaig desitjar poder abraçar-la. En lloc d'això, vaig estirar la mà
cap a ella i li vaig donar un *apretoncito al braç—. De veritat que ho eres, però aquesta nit no
tens per què ser la meua ombra. Ja tinc altres dos.
*Tawny va mirar per damunt de el meu muscle.
—Bé, en realitat tens només una. *Vikter segueix amb el comandant.
—I una és tot el que necessite. Per favor . —Li vaig donar una altra estreta al braç—. Veu,
*Tawny.
Per favor .
Em va mirar als ulls i vaig notar que vacil·lava. Abans que poguera decidir no anar, vaig optar
per mentir.
—De fet, estic molt cansada. No vaig dormir res bé ahir a la nit, així que no tinc pensat
quedar-me ací baix massa estona més.
—Estàs segura?
Vaig assentir. Tot el cos de *Tawny pràcticament vibrava per l'esforç que feia per a no llançar
els braços al meu al voltant, però va aconseguir limitar-se a un assentiment discret quan li vaig
soltar la mà. Em va dedicar una última mirada llarga i després va baixar les escales i va creuar la
pista cap a on *Dafina i *Loren estaven xarrant amb tres lords en espera.
Vaig somriure, alleujada. Esperava de tot cor que es permetera gaudir de la nit, i sabia que, per
a això, havia d'anar-me. Si em quedava ací a baix el temps que fora, plantada entre els enormes
geranis rojos, *Tawny tornaria al meu costat.
Vaig notar que *Hawke s'acostava fins i tot abans que parlara, i una tremolosa onada de
calidesa va dansar per tota la meua pell. Vaig girar el cap cap a la dreta per a trobar-ho tan sols
uns centímetres darrere de mi.
—Això ha sigut molt amable per part teua —va comentar, sense apartar la vista de la multitud.
—No crees. Per què hauria de quedar-se ella ací plantada sense fer res, només perquè és tot el
que puc fer jo?
—De veritat és això tot el que se't permet fer?
—Eres ací mateix quan La seua Excel·lència m'ha recordat que no havia de mesclar-me amb
els altres o…

—O fraternitzar.
—Ha dit «socialitzar» —ho vaig corregir.
—Però no has de quedar-te ací.
—No. —Em vaig tornar una altra vegada cap al saló i em vaig engolir un altre sospir. Havia de
marxar-me. La idea de tornar a les meues habitacions tenia molt poc atractiu, però si no ho feia,
*Tawny tornaria al meu costat—. M'agradaria tornar a la meua habitació.
—Estàs segura?
No.
—Per descomptat .
—Després de tu, princesa.
Vaig fer mitja volta i vaig ajustar els ulls mentre ell feia un pas a un costat.
—Has de deixar de cridar-me així.
—Però és que m'agrada..
Vaig passar al seu costat i vaig alçar una mica la meua falda per a pujar el xicotet escaló.
—Però a mi no.
—Això és mentida.
Vaig sacsejar el cap mentre serpentejava entre els grups de rostres emmascarats i somrients.
Ningú va mirar en la meua adreça, encara que la majoria es va preguntar dues vegades si de
veritat havien vist a la duquessa parlant amb mi.
L'aire era molt més fred fora del Gran Saló, cortesia de la brisa que entrava per les portes
obertes del jardí. Vaig llançar només una breu mirada fora abans de tirar a caminar pel corredor.
—On vas? —va preguntar *Hawke. Em vaig detindre i ho vaig mirar, confusa.
—A les meues habitacions, com t'he… —Vaig deixar la frase a mitjà acabar.
Els ulls *ambarinos de *Hawke van recórrer el meu cos amb actitud avaluativa, es van
demorar on el meu pèl queia sobre els meus muscles. Després els va lliscar pel finíssim encaix
que ondulava al llarg del cosset del meu vestit. L'escot no era tan baix com el dels vestits
d'algunes de les dames en espera, i només s'apreciaven les corbes superiors dels meus pits, però
això… això era molt per a mi, vist que els meus vestits habituals tenien colls que m'arribaven a la
gola.
—Abans em vaig equivocar quan vaig dir que estaves preciosa —va comentar.
—Què?
—Estàs absolutament exquisida, *Poppy. Boniquíssima —va matisar. Va sacsejar una mica el
cap—.
Només… necessitava dir-t'ho.
Les seues paraules em van produir una emoció tan aguda i intensa que vaig perdre el
control sobre el meu do, i els meus sentits es van estirar cap a *Hawke abans que poguera evitar-
lo. No vaig sentir dolor en ell, a part del tènue brunzit de la tristesa. Els meus ulls van volar cap
al seu rostre. Vaig sentir… una mica més. Dues emocions separades. Una em recordava a la
llima, àcida sobre la meua llengua. L'altra sensació era

més densa i… *especiada, una mica fumada. Vaig pensar que la primera podia ser confusió, o
potser incertesa. Com si no estiguera segur d'alguna cosa. L'altra …
Déu meu.
Els meus sentits van tardar uns instants a identificar el que era. Em va fer sentir calent i…
anhelós. Semblava excitació.
—Tinc una idea —va dir. Va alçar a poc a poc la seua intensa mirada cap als meus ulls.
—Ah, sí? —Vaig notar una estranya sensació de falta d'aire, mentre renyava al meu do i el
tancava baix clau. *Hawke va assentir.
—I no inclou tornar a la teua habitació.
L'anticipació i l'excitació es van avivar en el meu interior, però…
—Estic bastant segura que , si no em quede en el Ritu, el que s'espera de mi és que torne
a la meua habitació.
—Portes antifaç, igual que jo. No vas vestida com la Donzella. Segons la teua pròpia teoria
d'ahir a la nit , ningú sabrà qui som cap dels dos.
—Sí, però…
—Llevat que vulgues tornar a l'habitació. Potser estàs tan embardissada en aqueix llibre
que…
—No estic embardissada en aqueix llibre. —Em vaig posar roja.
—Sé que no vols quedar-te engabiada en les teues estances. —Quan vaig obrir la boca, va
afegir—: No tens per què mentir-me.
—Jo… —No podia mentir. No em creuria ningú—. I on suggereixes que vaja?
—Que anem. —La llum de les aplicacions va centellejar sobre la corba del seu antifaç quan
va assenyalar el jardí amb la barbeta. Em va fer un tomb al cor al mateix temps que se'm
comprimia.
—No sé. És…
—Solia ser un lloc de refugi per a tu —va explicar—. Ara, s'ha convertit en un lloc de
malson. Però només continuarà sent així si tu ho permets.
—Si ho permet? Com canvie el fet que *Rylan morira ací fora?
—No ho canvies.
—No et seguisc. No sé on vols anar a parar amb això —vaig rondinar, mirant-
ho. Es va acostar a mi, va baixar la barbeta.
—No pots canviar el que va ocórrer ací. Igual que no pots canviar el fet que el jardí solia
proporcionar-te pau. Només has de substituir el teu últim record, un dolent, per un nou, un bo. I
després continues fent el mateix fins que el record inicial deixe de superar al substitut.
Vaig obrir la boca, però llavors vaig pensar de veritat en el que havia dit. Vaig mirar cap a la
foscor a l'altre costat de la porta. En realitat, la qual cosa havia dit tenia sentit.
—Fas que sone tan fàcil…

—No ho és. És difícil i incòmode, però funciona. —Va estendre la mà nua. Vaig baixar la
vista i la vaig mirar com si un animal perillós descansara en la palma… un pelut i molt bonic que
m'abellia acariciar—. I no estaràs sola. Jo seré ací amb tu, i no sols per a protegir-te.
Jo seré ací amb tu, i no sols per a protegir-te.
La meua mirada de sorpresa va saltar cap al seu rostre. Les seues paraules van tocar una fibra
sensible que intentava no tocar mai. Per tots els déus, no podia ni començar a enumerar la
quantitat de vegades que m'havia sentit sola des que Ian havia marxat, encara que rares
vegades estava tot sol . No obstant això, els que més estaven amb mi, a vegades ho estaven
només per obligació. Fins i tot *Tawny i *Vikter. Admetre això no canviava per a res el molt que
sabia que es preocupaven per mi i el molt que m'importaven, però tampoc canviava el fet que
quan estaven amb mi, a vegades no eren presents. Com no canviava el fet que sabia que molt
d'això estava sol al meu cap. Aqueixa diminuta i molt insegura part de mi, que es preocupava
que la nostra amistat no existiria si *Tawny no fora la meua dama de companyia, no
desapareixia del tot mai. Em preocupava que llavors seria com *Dafina i *Loren i les altres
dames en espera.
Com ho sabia *Hawke? Sabia si més no que em sentia així? Vaig tindre ganes de preguntar-li-
ho, però una vegada més, era un tema que no m'agradava tocar ni parlar d'ell. La soledat sovint
portava amb si un gruixut mantell de vergonya i una capa feta de xafogor.
Però amb *Hawke, fins i tot en el poc temps que l'havia conegut, no em sentia sola. Podia ser
només la seua presència? Quan ell estava en una habitació, semblava convertir-se en el centre.
O era una mica més? No podia negar que m'atreia, estiguera prohibit o no.
I no volia tornar a la meua habitació, abandonada a pensaments confusos amb els quals no
podia fer res. No volia passar una altra nit desitjant viure en lloc de realment fer-ho.
No obstant això, era assenyat, si tenia raó sobre el que sentia per ell? Podia estar equivocada
però i si no ho estava? Tindria la suficient força de voluntat per a recordar el que era? Ni tan
sols hauria d'intentar esbrinar-ho.
Però… volia fer-ho.
Vaig aspirar una breu glopada d'aire. Vaig fer posat de prendre la seua mà, però em vaig
detindre.
—Si algú em vera… et vera…
—Ens vera? Agarrats de la mà? Pels déus al capdamunt, quin escàndol. —Un altre ràpid
somriure va aflorar i, aquesta vegada, també el clotet—. No hi ha ningú. —Va mirar pel corredor
al nostre voltant—. Llevat que tu pugues veure a gent que jo no veig.
—Sí, veig els esperits d'aquells que han fet males eleccions en les seues vides —vaig reposar
en to sec. *Hawke va riure entre dents.
—Dubte que ningú ens reconega al jardí. No quan els dos portem màscara i solo amb la llum
de la lluna i uns pocs fanals per a il·luminar el camí. —Va bellugar els dits—. A més, em dona la
sensació que tot el que siga ací fora estarà massa ocupat com perquè li importe.

La meua immensa imaginació va aportar els possibles motius perquè altres persones estigueren
massa ocupades com per a importar-los res.
—Eres molt mala influència —vaig murmurar, mentre posava la meua mà en la seua.
*Hawke va tancar els dits al voltant de els meus. El pes i la calor de la seua mà van ser
una sorpresa agradable.
—Només els dolents poden ser influenciats, princesa.

Capítol 24
—Aqueixa lògica em sona una mica defectuosa —vaig protestar. *Hawke va riure i va començar
a caminar cap a l'arc del jardí.
—La meua lògica mai és defectuosa.
—Crec que això és una cosa de la qual un no seria conscient si ho fora —vaig assenyalar, amb
un lleu somriure.
El fred aire nocturn ens va rebre quan eixim, i el meu cor es va avivar davant el dolç i familiar
aroma de les flors i la rica olor de la terra humida.
Els meus ulls van saltar d'un costat per a un altre una mica a la babalà, buscava alguna cosa
estranya, una cosa diferent a l'última vegada que havia sigut ací. Havia d'haver-ho. Per la sendera
principal hi havia llums d'oli a intervals regulars, però els ramals estaven foscos, ni tan sols la
llum de la lluna aconseguia arribar fins ells. Vaig alentir el pas quan la suau brisa va agitar els
arbustos i va regirar els meus cabells solts.
—Un dels últims llocs on vaig veure al meu germà —em va comptar *Hawke amb to suau—
va ser en un dels meus llocs favorits.
Això va cridar la meua atenció i vaig deixar d'escodrinyar cada parterre de flors pel qual
passàvem, a la recerca de alguna cosa que no sabia què era. Era com si esperara veure pètals
marcits tacats de sang, o si creguera que el duc anava a aparéixer per fi. L'aflicció de *Hawke
l'última vegada que parlem del seu germà m'havia fet l'efecte que aqueix era un tema del qual no
volia parlar, així que el seu comentari em va enxampar per sorpresa.
—Allà en la meua llar, hi ha cavernes ocultes que molt poca gent coneix —va continuar, els
seus dits encara entrellaçats amb els meus—. Hi ha un túnel en particular pel qual has de caminar
bastant. És estret i fosc. No molta gent està disposada a seguir-ho per a trobar el que espera al
final .
—Però tu i el teu germà sí que ho vau fer?
—El meu germà, un amic nostre i jo el vam fer quan érem joves i teníem més valor que sentit
comú. Però m'alegre que ho férem perquè al final del túnel hi havia una immensa caverna amb
l'aigua més blava, *burbujeante i calenta que he vist en la vida.

—Com un brollador d'aigua calenta? —De les zones en ombres emanaven converses que es
feien callar al nostre pas.
—Sí i no. L'aigua de la meua llar… En realitat, no pot comparar-se amb res.
—D'on…? —Vaig donar una ullada per una sendera en el qual sentia sons suaus. Vaig engolir
saliva amb esforç i em vaig afanyar a apartar la mirada. Vaig adquirir encara més consciència de
la sensació de la seua mà contra la meua, els aspres calls de les palmes i la força de la seua
agarre. Vaig pensar en aqueixa sensació pesada, *especiada i fumada que havia percebut en ell
feia una estona—. De… d'on eres?
—D'un poblet del qual estic segur que no has sentit parlar mai —va dir. Em va donar un
*apretoncito a la mà—. Ens escapolíem a la caverna a cada oportunitat que teníem. Els tres. Era
com el nostre propi món particular i, al mateix temps, estaven passant moltes coses, coses que
eren massa serioses i adultes perquè les comprenguérem llavors. —La seua veu havia adquirit un
to llunyà, com si estiguera en un espai i un temps diferents—. Necessitàvem aqueixa via de fuita,
on podíem anar i no preocupar-nos pel que podia estar estressant als nostres pares, ni espantar-
nos per totes les converses murmurades que no enteníem del tot. Compreníem prou com per a
saber que presagiaven una cosa dolenta. La caverna era el nostre refugi. —Es va parar i va baixar
la vista cap a mi—. De la mateixa manera que aquest jardí era el teu.
La font de la Donzella amb vel estava a tan sols uns metres de nosaltres, el so de l'aigua ens
envoltava.
—Els vaig perdre als dos —va dir, els ulls mig ocults per les ombres, però la seua mirada tan
poderosa com sempre—. Al meu germà quan érem més joves, i després al meu millor amic, uns
anys després. El lloc que abans estava ple d'alegria i aventura s'havia convertit en un cementeri
de records. No podia ni pensar a tornar allí sense ells. Era com si el lloc estiguera embruixat.
No necessitava obrir els meus sentits per a saber que el dolor supurava en el seu interior, però
no era molt bona idea utilitzar la meua habilitat dues vegades amb ell, sobretot ara que estava
evolucionant. En canvi , a través de les nostres mans connectades, em vaig concentrar en els
meus massa escassos pensaments feliços i vaig deixar que fluïren cap a ell durant un instant.
Vaig sentir que la seua mà tremolava una mica , així que vaig començar a parlar, amb
l'esperança de distraure-ho.
—T'entenc. Jo no faig més que mirar al nostre al voltant i pensar que el jardí hauria de tindre
un aspecte diferent. Done per descomptat que hauria d'haver-hi un canvi visible per a
representar la sensació que em transmet ara.
*Hawke es va aclarir la gola.
—Però està igual que sempre, veritat? —Vaig assentir—. Vaig tardar molt de temps a reunir el
valor suficient per a tornar a la caverna. Jo també em sentia així. Com que segur que l'aigua
s'havia tornat *lodosa en la meua absència, bruta i freda. Però no. Estava tan tranquil·la,
blava i calenta

com sempre havia estat.
—Vas substituir els records tristos per altres alegres? —vaig preguntar. En el raig de llum de
lluna que tallava a través de la seua cara va aparéixer mig somriure mentre sacsejava el cap. Les
línies del seu rostre s'havien relaxat.
—No he tingut l'oportunitat, però pense fer-ho.
—Espere que així siga —vaig dir, sabent que, com a guàrdia real, era poc probable que
poguera fer-ho en molts anys. La brisa va regirar diversos flocs del meu pèl pels meus muscles i
el meu pit—. Sent això del teu germà i el teu amic.
—Gràcies. —Va alçar la vista cap al cel estrellat—. Sé que no és com el que va succeir ací,
amb *Rylan —em va dir—, però entenc el que se sent.
Vaig baixar la vista cap a on la seua mà encara subjectava la meua. El meu agarre era al mateix
temps solt i rígid, els dits estirats en lloc de cenyits. Tenia ganes de tancar els dits entorn de
els seus…
—A vegades, crec… crec que és una benedicció que fora tan xicoteta quan Ian i jo vam perdre
als nostres pares. Els meus records d'ells són tènues i, a causa d'això, hi ha una… no sé,
una espècie de desagafe? Per mal que puga sonar, en certa manera tinc sort. Fa que bregar
amb la seua mort siga molt més fàcil, perquè és quasi com si no foren reals. Però per a Ian no és
el mateix. Ell té molts més records que jo.
—No hi ha res dolent en això, princesa. Crec que només és la forma en què funcionen el
cervell i el cor —va explicar—. No has tornat a veure al teu germà des que es va anar a la
capital?
Vaig negar amb el cap.
—Escriu tan sovint com pot. Normalment, una vegada al mes, però no l'he vist des del matí en
què es va anar. —Vaig estrényer els llavis, vaig tancar els dits entorn dels seus i el meu estómac
va donar una xicoteta sacsejada. Ja no em donava la mà. Els dos ens donàvem la mà. Per a molta
gent, això no seria res. Hi hauria els qui potser ho trobarien ximple, però per a mi era una cosa
enorme, i vaig gaudir cada moment—. Ho trobe a faltar . —Vaig alçar la vista i vaig
descobrir que *Hawke m'estava mirant—. Estic segura que tu trobes a faltar al teu germà i…
espere que el veges de nou .
El seu cap es va decantar un *pelín i la seua boca es va obrir, com si estiguera a punt de dir
alguna cosa, però llavors es va tancar. Va passar un moment i va alçar l'altra mà per a atrapar un
floc del meu pèl. Se'm va tallar la respiració per la sorpresa quan una onada d'esgarrifances va
seguir al frec dels seus artells per la pell nua de damunt del meu pit. I les esgarrifances no
van parar ací. Van baixar per davall dels meus pits i més a baix.
Enrojolada, vaig soltar la seua mà i vaig fer un pas arrere. Després em vaig girar. Amb el pols
desbocat, vaig creuar les mans. Era normal tindre una resposta tan intensa a un frec de la pell?
No estava segura, però no podia imaginar que ho fora. Vaig fer uns passos mentre buscava
alguna cosa a dir. Qualsevol cosa.
—Jo… —Em vaig aclarir la gola—. El meu lloc favorit del jardí és el racó de les roses de

floració nocturna. Hi ha un banc allí —vaig prosseguir—. Solia vindre quasi totes les nits a veure
com s'obrien. Eren la meua flor favorita, però ara em costa fins i tot mirar les que han tallat i lloc
en pitxers.
—Vols que anem ara? —va preguntar *Hawke, tan sols trenta centímetres darrere de mi.
Ho vaig pensar una mica, vaig recordar els sedosos pètals negres i les fosques flors violetes
dels *jacarandás… i la sang que s'havia estés per la sendera. La manera en què havia omplit les
clivelles de la pedra em recordava a una nit diferent.
—Crec… crec que no.
—T'agradaria veure el meu lloc favorit?
Vaig girar el cap quan es va posar al
meu costat.
—Tens un lloc favorit?
—Sí. —Em va oferir la mà una vegada més—. Vols veure-ho?
Conscient que no devia, però d'alguna manera incapaç d'evitar-lo, vaig posar la meua mà en la
seua. *Hawke es va quedar callat mentre em conduïa al voltant de la font i per la sendera
principal. No vaig saber on em portava fins que va girar a l'esquerra en un punt on el suau i dolça
aroma de la lavanda omplia l'aire..
El salze.
En el mateix límit sud del Jardí de la Reina hi havia un enorme desmai amb diversos centenars
d'anys. Les seues branques quasi arribaven al sòl i creaven una espessa coberta verda. En els
mesos més càlids, diminutes *florecillas blanques s'aferraven a les fulles.
—Eres fan del desmai ? —vaig preguntar, quan es va alçar davant meu . Diversos fanalets
penjaven de pals pel perímetre del salze, les flames quietes dins dels seus recintes de cristall.
*Hawke va assentir.
—Mai havia vist cap fins que vaig vindre ací.
No em sorprenia que no haguera vist cap en la capital. Aqueixos arbres, amb les seues arrels
superficials, eren famosos per trencar el sòl al seu al voltant, però em vaig preguntar en quin
poble havia viscut que tenia agricultura i cavernes, però no desmais .
—Ian i jo solíem jugar dins. Així ningú podia veure'ns.
—Jugar? O amagar-vos? —va preguntar—. Perquè això és el que haguera fet jo.
—Bé, sí que —vaig dir amb un somriure—. Jo m'amagava i Ian venia amb mi com faria
qualsevol germà major bo. —Vaig alçar la vista cap a ell—. T'has ficat davall alguna vegada? Hi
ha bancs, encara que ara no es veuen. —Vaig arrufar les celles—. En realitat, qualsevol podria
ser ací davall ara mateix i no ho sabríem.
—No hi ha ningú ací davall.
—Com pots estar tan segur? —vaig preguntar, les celles arquejades per damunt del antifaç.
—Ho estic i ja està. Anem. —Va tirar de la meua mà i va tirar a caminar—. Mira per on
trepitges.
Em vaig preguntar si la seua certitud tenia alguna cosa a veure amb les seues habilitats de
rastreig. Vaig passar amb

facilitat per damunt del muret de pedra i el vaig seguir més enllà d'un dels fanalets. *Hawke va
estirar la mà lliure i va apartar unes quantes de les espesses branques. Vaig passar a l'interior i en
solo uns segons, les branques van tornar al seu lloc original i quedem embolicats en una foscor
quasi total. La llum de la lluna era incapaç de travessar l'espessa cortina i solo la més lleu
resplendor dels fanalets pròxims es filtrava entre les fulles.
Vaig mirar al meu al voltant, però només vaig arribar a distingir el contorn del tronc.
—Per tots els déus, havia oblidat el fosc que està tot ací dins de nit.
—Sembla que estem en un món diferent —va comentar *Hawke—. Com si haguérem
travessat un vel i entrat en un món encantat.
Vaig somriure. Les seues paraules em recordaven tant a Ian…
—Hauries de veure-ho quan fa més calor. Les fulles floreixen i… oh! O quan neva, al
capvespre . Els flocs empolvoren les fulles i el sòl, però no molts aconsegueixen colar-se ací
dins. Llavors sí que és com un món diferent.
—Potser ho veiem.
—Tu creus?
—Per què no? —va preguntar, i vaig percebre que el seu cos es girava cap al meu. Quan va
tornar a parlar, vaig sentir el seu alé contra el meu front—. Nevarà, no? Vindrem d'amagat just
abans del capvespre.
Molt conscient de l'a prop que estava, em vaig humitejar els llavis amb nerviosisme.
—Però serem ací encara? La reina podria demanar-me que tornara a la capital abans d'això
—vaig dir, i estava reconeixent una cosa en la qual havia intentat no pensar.
—És possible. Si és així, supose que haurem de trobar aventures diferents, no crees?
—va suggerir—. O hauria de cridar-les donesventures?
Em vaig tirar a riure.
—Crec que ens costarà bastant escapolir-nos a qualsevol part en la capital. No quan… falta tan
poc per a la meua Ascensió.
—Hauries de tindre més fe en mi. Què creus, que no podré trobar una manera d'eixir per ací
d'incògnit? Puc assegurar-te que qualsevol cosa que se m'ocórrega no acabarà amb tu enfilada en
una cornisa. —En la foscor, vaig creure sentir les gemmes dels seus dits acariciar la meua galta
esquerra, però la sensació va ser massa suau i massa breu per a estar segura—. Som ací fora en la
nit del Ritu, amagats davall de un desmai .
—No ha semblat tan difícil.
—Això és només perquè jo guiava el teu camí.
—Clar. —Vaig tornar a riure.
—El teu dubte em fereix. —La seua mà va tirar de la meua quan es va girar—. Vas dir que hi
havia bancs per ací? Espera. Ja els veig.
Vaig mirar esbalaïda la forma fosca del que vaig suposar que era la part de darrere del seu cap.

—Com dimonis veus aqueixos bancs?
—Tu no els veus?
—Eh… no. —Vaig fer l'ullet els ulls en la penombra.
—Llavors, he de tindre millor vista que tu.
Vaig posar els ulls en blanc.
—Crec que només estàs dient que pots veure'ls i segur que estem a punt d'entropessar….
—Ací estan. —*Hawke es va detindre i, per increïble que puga semblar, es va asseure com
si vera els seients a la perfecció.
Em vaig quedar esbalaïda, amb la boca oberta. Llavors em vaig adonar que era molt possible
que poguera veure'm bocabadada com un peix moribund, així que vaig tancar la boca a l'instant.
Potser era veritat que tenia millor vista que jo.
O que la meua vista era pitjor del que jo pensava.
—Vols asseure't? —em va preguntar.
—Voldria, però a diferència de tu, no puc veure en la foscor… —Vaig soltar una exclamació
ofegada quan va tirar de la meua mà i em va arrossegar cap avall . Abans de saber el que
estava passant, em vaig trobar asseguda en la seua falda. En la seua falda.
—Còmoda? —va preguntar, i sonava com si estiguera somrient.
Em vaig quedar sense paraules. *Hawke continuava subjectant la meua mà en la seua, estava
asseguda en la seua falda i en l'única cosa que aconseguia pensar era en aqueixa part del diari
de *Willa *Colyns en la qual es descrivia asseguda en la falda d'un home. Hi havia hagut menys
roba…
—No pots estar còmoda. —Va passar un dels seus braços al voltant de la part superior de la
meua esquena i va tirar de mi fins que vaig tindre el costat secundat contra el seu pit—. Això és.
Així has d'estar molt millor.
Ho estava.
I no ho estava.
—No vull que et refredes —va afegir, el seu alé calent contra la meua templa. Era moltíssim
més alt que jo. Fins i tot asseguda tan recta com estava, el meu cap encara no arribava a la seua
barbeta—. Tinc la sensació que és una part important del meu deure com el teu guàrdia real
personal.
—Això és el que estàs fent ara mateix? Protegir-me del fred asseient-me en la teua falda?
—Exacte. —Tenia una mà secundada contra el meu costat, el pes com un ferro roent .
Vaig mirar cap al que vaig pensar que podria ser el seu coll.
—Això és increïblement inapropiat.
—Més inapropiat que llegir aqueix diari obscé?
—Sí que —vaig insistir, encara que vaig notar la calor grimpar per la meua cara.
—No. —El seu riure greu va retrunyir a través de mi—. Ni tan sols puc mentir. Això és
molt inapropiat.
—Llavors, per què?

—Per què? —La seua barbeta va fregar la part de dalt del meu cap—. Perquè volia. Vaig
parpellejar una vegada i després altra.
—I quin hauria passat si jo no volia? Un
altre riure em va produir una intensa
esgarrifança.
—Princesa, estic segur que si no volgueres que fera alguna cosa, estaria tombat amb una daga
en el coll abans de poder respirar la meua següent glopada d'aire. Encara que no veges ni dos dits
davant de el teu nas. —Vaja…—. Perquè portes la daga damunt, veritat?
—Sí que —vaig admetre, amb un sospir.
—Ho sabia. —Va soltar la meua mà i va deixar que caiguera en la meua falda—. No pot
veure'ns ningú. Ningú sap que som ací si més no. Tothom creu que estàs de tornada a la teua
habitació.
—Sí, però això continua sent imprudent per multitud de raons. Si algú entra ací…
—Els sentiria abans que ells a nosaltres —va sentenciar. Abans que poguera dir que la seua
oïda no podia ser tan especial com la seua vista, va afegir—: I si entrara algú, no tindrien ni idea
de qui som.
Vaig tirar el cap cap endarrere per a obrir un buit entre el meu tronc i el seu.
—Per a això m'has portat a aquest lloc?
—Què és això, princesa?
—Això tan… inapropiat.
—I per què faria això? —va preguntar, baixant la veu quan la seua mà va tocar el meu braç.
—Per què? Crec que és bastant obvi, *Hawke. Estic asseguda en la teua falda. Dubte que siga
la forma en què sols mantindre converses innocents amb la gent.
—Les coses que faig rares vegades són innocents, princesa.
—*Chorradas —vaig mussitar.
—És a dir que estàs suggerint que et vaig portar ací fora, en lloc d'una habitació privada amb
un llit —va lliscar les gemmes dels seus dits pel meu braç dret—, per a embardissar-me en un
tipus especial de comportament inapropiat?
—Això és just el que estic dient, encara que la meua habitació haguera sigut millor opció. —El
meu cor havia començat a bastonejar en el mateix moment en què el meu darrere va acabar en la
seua falda. Ara, donava la sensació d'anar a explotar del meu pit.
—Què passa si dic que això no és veritat?
—Jo… —Vaig sentir un voletege en l'estómac quan els seus dits van trobar el camí fins al meu
maluc—. No et creuria.
—I què passa si dic que la cosa no va començar d'aqueixa manera? —Va lliscar el polze pel
meu maluc
—. Però que després va aparéixer la llum de la lluna i tu, amb els cabells solts, amb aquest vestit,
i llavors se'm va ocórrer la idea que aquest seria el lloc ideal per a una mica de comportament
extremadament inapropiat.
—Llavors diria… que això és més probable.

La seua mà va esvarar per la fina tela vaporosa del vestit.
—Bé, perquè ha sigut això.
—Almenys eres sincer. —Em vaig mossegar el llavi en sentir que s'intensificava el voletege.
Això era perillós. Encara que no ens descobrira ningú, feia l'efecte que estava temptant a la sort
amb els déus. Uns quants besos robats… val, una mica més que uns pocs besos robats… potser
eren perdonables. Però això?
Fins i tot aqueixos besos robats no eren perdonables, almenys segons el duc i la duquessa. I la
reina. Encara que una vegada més, si els déus anaven a intervindre, no ho haurien fet ja? Vaig
pensar en el que havia dit *Tawny una vegada sobre no estar segura de si les regles que
m'havien imposat eren ordre dels déus.
I si havia interpretat bé el que em va comptar la duquessa sobre la primera Donzella, ella havia
fet moltes coses prohibides.
I no l'havien trobada indigna.
—Saps què? T'oferisc un tracte.
—Un tracte?
—Si faig qualsevol cosa que no t'agrade… —La mà de *Hawke va baixar per la meua cuixa i
em vaig quedar sense respiració. A través del vestit, la seua mà es va tancar entorn de la daga—.
Et done permís per a apunyalar-me.
—Això seria excessiu.
—Esperava que em feres només un *cortecito superficial —va afegir—. Però valdria la pena
esbrinar-ho.
—Eres molt mala influència —vaig comentar amb un somriure.
—Crec que ja vam dir que només els dolents poden ser influenciats.
—I crec que jo ja et vaig dir que la teua lògica és defectuosa —vaig repetir. Vaig tancar els
ulls quan els seus dits van traçar el contorn de la daga embeinada.
Un altre intens i abrasadora esgarrifança va baixar *reptando per la meua columna i vaig sentir
el sobtat impuls d'estrényer les cames amb força. D'alguna manera, vaig aconseguir reprimir-
me.
Em vaig resistir a ell, malgrat saber que ho haguera deixat besar-me la nit anterior.
—Soc la Donzella, *Hawke —li vaig recordar. O em vaig recordar a mi mateixa, no estava
segura.
—No m'importa..
Vaig obrir els ulls com a plats, escandalitzada.
—No puc creure que hages dit això.
—Ho he dit. I ho diré una altra vegada. No m'importa el que eres. —*Hawke va retirar la mà
de la meua esquena. Un moment després, vaig sentir el palmell de la seua mà secundar-se sobre
la meua galta amb una precisió inquietant—. M'importa qui eres.
Oh.
Oh, per tots els déus.

El meu pit es va unflar tan de pressa i tant que va ser un xicotet miracle que no isquera surant
de la falda de *Hawke i fins a les branques del salze. El que havia dit…
Havia de ser la cosa més dolça i perfecta que algú poguera dir.
—Per què? —vaig preguntar, quasi desitjant que no haguera pronunciat aqueixes paraules—.
Per què dius una cosa així?
—De debò m'estàs preguntant això?
—Sí. No té sentit.
—Tu no tens sentit.
Li vaig donar un colp en el muscle. O en el pit. En una part molt dura.
—Ai —es va queixar *Hawke. No li havia donat per a res tan fort com per a queixar-se.
—Vinga, home.
—M'has fet un *magullón.
—Això és ridícul —vaig etzibar—. I eres tu el que no té sentit.
—Jo soc el que és ací assegut sent sincer. Tu eres la que em pega. Com és que soc jo el que
no té sentit?
—Perquè tot això no té sentit. —La frustració *bulló a tota velocitat en el meu interior i vaig
començar a posar-me dempeus, però la mà sobre el meu maluc m'ho va impedir. O vaig deixar
que ho impedira. No estava segura. I això era encara més irritant—. Podries estar amb
qualsevol, *Hawke. Un munt de persones amb les quals no hauries d'amagar-te davall d'un
desmai per a passar una estona amb elles.
—I així i tot, soc ací amb tu. I abans que comences si més no a pensar que és perquè el meu
deure m'obliga, no és per això. Podria haver-me limitat a acompanyar-te de tornada a la teua
habitació i haver-me quedat ací en el corredor.
—A això vaig. No té sentit. Podries tindre un munt de voluntàries per a… el que siga això.
Seria *superfácil —vaig concloure. La bonica *Britta se'm va aparéixer en la ment. Estava
segura que *Hawke havia estat amb ella—. A mi no pots tindre'm. Soc… soc *in-et-ni-*ble.
—Estic segur que això ni tan sols és una paraula.
—Aqueix no és el tema. No se'm permet fer això. Res d'això. No deguí fer el que vaig fer
en la Perla Roja —vaig continuar—. No importa si vull…
—I sí que vols. —El seu murmuri va dansar per la meua galta—. El que vols
és a mi. Em vaig quedar quasi sense respiració.
—Això no importa.
—El que vols hauria d'importar sempre.
—Perquè no és així. —Vaig soltar un riure breu i ronc—. I aqueix tampoc és el tema. Podries…
—T'he sentit la primera vegada, princesa. Tens raó. Podria trobar a algú que fora més fàcil. —
Els seus dits van traçar la vora del meu antifaç, des de la meua orella dreta, després van baixar
per la meua galta. No tenia ni idea de com podia veure alguna cosa—. Lords i dames en
espera que no estan

reprimits per regles o limitacions, que no són Donzelles que he jurat protegir. Hi ha moltes
formes en les quals podria ocupar el meu temps que no inclouen explicar amb gran detall per què
he triat estar on estic, amb qui he triat. —Les comissures dels meus llavis van començar a
corbar-se cap avall —. La cosa és —va continuar— que cap d'aqueixes persones m'intriga. Tu
sí.
Tu m'intrigues .
—De veritat és tan simple per a tu? —vaig preguntar. Volia creure-li i al mateix temps no.
Va donar suport al front contra la meua, la qual cosa em va sobresaltar.
—Res és simple mai. I quan ho és, rares vegades val la pena .
—Llavors, per què?
—Comence a creure que és la teua pregunta favorita.
—Potser. —Els meus llavis volien somriure—. És només que… per tots els déus, hi ha moltes
raons per les quals no entenc com pots estar tan intrigat. M'has vist. —Vaig notar que
m'enrojolava, i vaig desitjar de tot cor que no poguera veure-ho. Odiava dir-ho, però era la
realitat—. Has vist l'aspecte que tinc…
—Així és, i crec que ja saps el que opine sobre aquest tema. Ho vaig dir davant de tu, davant
del duc, i te l'he repetit a la porta del Gran Saló…
—Ja sé el que vas dir, i no he tret el tema del meu aspecte perquè m'òmpligues de
compliments. És només que… —Déus, vaig desitjar no haver dit res. Vaig sacsejar el cap—. És
igual. Oblida que he dit això.
—No puc. No vull.
—Genial —vaig murmurar.
—El que passa és que estàs acostumada a imbècils com el duc —va comentar, i el que va sonar
com un grunyit va retrunyir a través de la seua pell—. Pot ser que siga un Ascendit, però no val
res.
em va caure l'ànima als peus.
—No hauries de dir coses com aqueixa, *Hawke. Et vas…
—No em fa por dir la veritat. Pot ser que siga poderós, però no és més que un home feble que
demostra la seua força intentant humiliar als que són més poderosos que ell. Algú com tu, amb la
teua força? Ho fa sentir incompetent. Cosa que és. I les teues cicatrius? Són un testament a la
teua fortalesa. Són prova del que vas sobreviure. Són l'evidència de per què tu eres ací quan
molts que et dobleguen en edat no ho estarien. No són lletges. Lluny d'això. Són precioses,
*Poppy.
*Poppy.
—És la tercera vegada que em dius així —li vaig dir.
—Quarta —em va corregir. Vaig parpellejar, confosa—. Som amics, no? Només els teus amics
i el teu germà et diuen així, i pot ser que sigues la Donzella i jo un guàrdia real, però tenint-lo
tot en compte, esperaria que pensares que som amics.
—Ho som. —I ho érem.

La seua mà es va aplanar contra la meua galta i un sospir va recórrer el seu cos.
—I no… no estic sent un bon amic ni un bon guàrdia ara mateix. No… —La seua mà es va
lliscar per a enroscar els dits per darrere del meu clatell durant uns segons abans d'apartar-la.
—. Hauria d'acompanyar-te de tornada a les teues estances. S'està fent tard.
Vaig soltar un sospir tremolós.
—És veritat.
M'anava a portar de tornada. A aqueixa habitació en la qual era la Donzella, la Triada. De
tornada on no era *Poppy, sinó l'ombra d'una persona a la qual no li permetien experimentar,
necessitar, viure o voler. Deixaria de ser qui ell veia.
—*Hawke? —vaig murmurar, el meu cor va esclafir com un tro—. Besa'm. Per favor .

Capítol 25
*Hawke s'havia quedat tan quiet contra mi que no estava segura de si respirava si més no. La
meua petició ho havia sorprés. M'havia sorprés a mi.
Vaig pensar que potser jo mateixa havia deixat de respirar.
—Per tots els déus —va murmurar, i una mà va tornar a la meua galta—. No has de
demanar-m'ho dues vegades, princesa, i mai has de suplicar.
Abans de tindre ocasió de respondre, els seus llavis van fregar els meus. Vaig contindre l'alé en
sentir el suau contacte de la seua boca, i hauria jurat que vaig poder sentir els seus llavis corbar-
se contra els meus en un somriure. Vaig desitjar poder veure-la perquè semblava un somriure
complet, del tipus que alçava els dos costats de la seua boca i feia aparéixer tots dos clotets,
però llavors va moure la seua boca sobre la meua, amb minuciosa lentitud, com si traçara la
corba dels meus llavis amb els seus. Em vaig quedar molt quieta. Notava el cor com una
papallona atrapada mentre els seus llavis recorrien el mateix camí en direcció contrària. Diminuts
tremolors van envair tots els racons del meu cos. Em vaig estremir mentre les meues mans
s'enroscaven sobre la part de davant de la seua túnica, sens dubte arrugant l'exquisida tela.
Aqueix contacte a penes era un bes, però mare meua, la seua suavitat, la seua dolçor… em va
impactar, em va fer estremir fins a la medul·la.
Llavors *Hawke va decantar el cap, va augmentar la pressió, va aprofundir en el seu bes. I de
sobte, tot va canviar. Aquest bes… la seua cruesa… em va deixar sense respiració. Va acabar
amb els dos pantaixant quan ens separem; els nostres pits pujaven i baixaven agitats. No podia
veure-li els ulls en la foscor, però podia sentir la seua mirada penetrant.
En aqueixos moments no estava pensant en el que era. No pensava en el que estava prohibit i
el que era correcte. No pensava en res, la veritat siga aquesta, i no sabria dir qui es va moure
primer. *Hawke? Jo? Els dos al mateix temps? Els nostres llavis es van tocar de nou i, aquesta
vegada, no va haver-hi dubtes. Va haver-hi només desitge, tantíssim desitge, i un centenar
d'altres coses prohibides i poderoses que palpitaven en el meu interior. Els seus llavis abrasaven
els meus, calfaven la meua sang i calaven foc als meus sentits. Les seues mans es van moure als
meus muscles, es van lliscar pels meus braços. *Hawke es va estremir i un so va emergir del
fons de la seua gola, una espècie de

mitjà grunyit, mitjà gemegat. Em va provocar diminutes esgarrifances de plaer i pànic que van
recórrer tot el meu ser quan em va separar els llavis. La fam darrere del nostre bes hauria
d'haver-me espantat, i potser el va fer una mica perquè em va semblar massa i no prou, tot al
mateix temps. Vaig gemegar i les seues mans van baixar pels meus costats. Vaig sentir com si el
meu cos tirara espurnes, com si s'estiguera incendiant…
Em va agarrar de la cintura i em va alçar per a acomodar-me una altra vegada de manera que
els meus genolls quedaren a banda i banda dels seus malucs, amb mi atapeïda contra ell. Els seus
cenyits pantalons i el meu vestit no creaven una barrera real. Podia sentir-ho. I em vaig estremir
quan un sobtat i punxant dolor va palpitar en el meu interior. La seua resposta va arribar en
forma de gemec, un altre so rude i profund, que va fer miques qualsevol dubte que encara
poguera quedar-me. Vaig posar les meues mans sobre el seu pit, em vaig meravellar per la
manera en què el seu cos va reaccionar quan les vaig lliscar fins als seus muscles i després al
voltant del seu coll. Llavors vaig fer el que desitjava haver fet en la Perla Roja. Vaig afonar els
meus dits en el seu pèl, el tacte tan suau com havia imaginat que seria. Cap altra part d'ell
semblava així. Era tot calor dura contra mi.
*Hawke va passar els braços al meu al voltant, em va estrényer amb tal força que a penes
quedava espai entre nosaltres. Em va besar de nou , va continuar besant-me, i vaig saber que
allò era més que un bes. Anava més enllà d'això, més enllà de com se sentia ell i com em feia
sentir a mi.
Les seues paraules havien tocat la part més sensible de mi. I era emocionant. Em sentia viva,
com si per fi m'estiguera despertant.
I no volia que parara mai.
No amb la interminable onada de sensacions que fluïen a través de mi. Sabia en el fons de
la meua ment que havia perdut el control del meu do. Els meus escuts estaven oberts de bat a
bat i no hi havia forma de saber si el que sentia li pertanyia a ell, a mi o als dos.
L'instint va prendre el control, guiava el meu cos, va fer que els meus malucs espentaren i es
*contonearan, i *Hawke es va tornar a estremir. Va atrapar el meu llavi inferior entre els seus.
Va agarrar grapats de la falda del meu vestit, la va alçar fins que les seues mans van tocar els
meus panxells. Em va recórrer una altra esgarrifança, aquest com un llampec.
—Recorda —va dir contra els meus llavis mentre els palmells de les seues mans es lliscaven
cap a la corba dels meus genolls—. Qualsevol cosa que no t'agrade, dis-ho i pararé.
Vaig assentir i vaig buscar la seua boca en la foscor. Quan la vaig trobar, em vaig preguntar
com havia aguantat tant de temps sense besar-ho una altra vegada.
Em vaig preguntar com podria seguir avant sense fer-ho més.
Aqueix pensament va amenaçar amb sufocar la calor, però les seues mans es movien de nou ,
acariciaven la meua pell i enviaven una cascada de sang caldejada a tots els racons del meu cos.
Em vaig moure cap avant fins que els nostres malucs estaven encaixats. Em vaig moure. Ens
vam moure. I crec que vaig murmurar el seu nom abans de besar-lo una altra vegada. Vaig
lliscar la llengua entre els seus llavis, sobre les seues dents…

*Hawke va tirar el cap cap endarrere , pantaixant, i va donar suport al front contra la meua.
—*Poppy —va dir, d'una manera que va fer que el meu nom sonara com una oració i
una maledicció al mateix temps .
—Sí? —Els meus dits s'obrien i tancaven entorn de la sedosa suavitat del seu pèl.
—Aqueixa ha sigut la cinquena vegada que he dit el teu nom, per si encara portes el compte.
—Clar que la porte. —Vaig somriure.
—Bé. —Va traure les mans de davall del meu vestit i una d'elles va trobar el camí fins a la
meua galta. Va traçar el contorn del meu antifaç, sorprenent-me una vegada més amb la seua
vista—. No crec que haja sigut sincer fa uns moments.
—Sobre què? —Vaig afluixar els dits entre el seu pèl i vaig baixar les mans fins als seus
muscles.
—Sobre això de parar —va admetre amb veu baixa. Va lliscar els dits per la meua galta i al
llarg de la meua mandíbula—. Sí que pararia, però no crec que tu em parares.
—No entenc molt bé què vols dir. —Vaig deixar que els meus ulls es tancaren. Malgrat estar
confusa per les seues paraules i del fet que no ens estàvem besant, m'agradava la intimitat de l'a
prop que estàvem, com descansava el seu cap contra la meua.
Va acariciar un costat del meu coll.
—Vols que siga franc?
—Sempre vull que sigues sincer.
Els meus sentits continuaven oberts. Ho vaig saber perquè vaig percebre una sensació estranya
a través de la connexió, però va anar massa breu perquè poguera esbrinar què era.
I llavors va besar la meua templa i vaig pensar en l'estranya sensació cendrosa que havia
impregnat la meua gola.
—Estava a segons de tirar-te al sòl i convertir-me en un guàrdia molt, molt dolent.
Se'm va quedar l'aire embossat en la gola mentre un pressentiment de calor ardent em
travessava de costat a costat. No sabia molt, però sí prou com per a entendre a què es referia.
—De veritat ?
—De veritat —va respondre, molt seriós.
Deguí sentir-me alleujada perquè haguera parat, i així era. Però també sentia tot el contrari. El
que sentia era un embolic espantós. Però d'una cosa estava segura.
—No crec que t'haguera parat —vaig murmurar. Hauria deixat que em tirares al sòl i rebut de
grat el que hagueres fet, i al diable les conseqüències.
El cos de *Hawke es va estremir mentre gemegava.
—No ajudes.
—Soc una Donzella dolenta.
—No. —Va besar la meua altra templa—. Eres una xica perfectament normal. El que
s'espera de tu és el dolent. —Va fer una pausa—. I sí, també eres una Donzella molt dolenta.

En comptes de sentir-me ofesa (perquè no hi havia forma que poguera negar això, fins i tot
sense comptar aquesta nit), vaig riure i em vaig veure recompensada pel seu braç tancant-se una
altra vegada entorn de mi. *Hawke va tornar a estrényer-me contra el seu cos, va lliscar una mà
fins al meu clatell. Vaig donar suport a la galta contra el seu muscle i la seua mà es va estrényer
un moment, però després els seus dits es van moure per a començar a *masajear els músculs del
meu coll. No estava segura de quant temps passem així, ací arraulits, callats i ocults sota el salze,
però sí que sabia que feia molt que la meua sang s'havia refredat i el meu cor s'havia
apaivagat. Però no em vaig moure, i *Hawke tampoc. Vaig pensar que potser… potser que
t'abraçaren així, tan a prop i tan fort, asseia igual de bé que això de besar-se i acariciar-se.
Potser fins i tot millor, només que d'una manera diferent.
Però s'estava fent tard i no va haver-hi cap sorpresa en què *Hawke fora el responsable dels
dos. Em va besar en la coroneta i el meu cor es va comprimir d'una manera tan dolça que va
resultar quasi dolorós.
—He de portar-te de tornada , princesa.
—Ho sé. —Però vaig romandre aferrada a ell. *Hawke va riure baixet i jo vaig somriure contra
el seu muscle.
—Però per a això, has de soltar-me.
—Ho sé. —Vaig sospirar, però em vaig quedar on estava. Vaig pensar que en el mateix instant
en què isquérem de davall del salze, estaríem de tornada en el món real, ja no en el nostre refugi,
on era *Poppy i el que importava era qui era—. No vull.
*Hawke es va quedar callat tant de temps que vaig témer haver dit una cosa equivocada, però
el seu braç va tornar a tancar-se al meu voltant. Quan va parlar, la seua veu va sonar
estranyament aspra.
—Jo tampoc.
Quasi vaig preguntar per què havíem de fer-ho, però vaig aconseguir reprimir-me. Llavors
*Hawke es va alçar i em va arrossegar amb ell. A contracor, vaig baixar les cames. Ens quedem
ací dempeus durant un altre moment massa curt, els seus braços al meu al voltant, els meus
estirats cap amunt, els nostres cossos encara connectats.
Llavors vaig respirar profund, vaig obrir els ulls i vaig fer un pas arrere. Seguia sense poder
veure-ho, però no em va sorprendre que la seua mà trobara la meua. Em va conduir cap a les
branques del salze.
Es va detindre.
—Llesta?
En absolut, però vaig dir que sí i eixim de davall del salze. El meu pit amenaçava amb
afonar-me sota el seu pes, però em vaig negar a deixar que ocorreguera. Almenys no en
aqueix moment. Tenia tota la nit perquè tot el que sentia es convertira en records.
Tenia moltes nits per davant per a això.
Trobem el camí de tornada a la sendera il·luminada pels fanalets de gas. El jardí estava
en silenci, excepte pel so del vent i els nostres passos. Vaig mirar pels foscos caminets laterals,
em vaig preguntar què havia passat amb les converses callades i els suaus

gemecs. Dobleguem una recolzada, ja prop de la
font… I ens vam topar de cara amb *Vikter, sense
màscara.
El meu cor va fer una tombarella en el meu pit i em vaig trontollar un pas cap endarrere .
*Hawke es va girar com per a subjectar-me, però vaig recuperar l'equilibri a temps .
—Oh, per tots els déus —vaig murmurar, alçant la vista cap a *Vikter—. Quasi em dona
un infart.
Em va mirar durant un llarg moment i després es va girar cap a *Hawke. Un múscul es va
estrényer en la seua mandíbula quan va baixar la vista cap a on *Hawke encara em donava la mà.
Oh, merda.
A poc a poc, *Vikter va alçar la vista mentre jo intentava alliberar la meua mà. *Hawke la va
retindre un instant, després va soltar. Vaig creuar les mans davant de mi, els ulls molt oberts
darrere del meu antifaç.
—És hora de tornar a la teua habitació, Donzella —va remugar *Vikter, en veu
baixa. Em vaig encongir una mica en sentir el seu to.
—Estava en procés d'acompanyar a *Penellaphe a les seues estances —va intervindre
*Hawke. *Vikter va girar el cap cap a ell amb brusquedat.
—Sé exactament el que estaves en procés de fer. Em
vaig quedar bocabadada.
—Ho dubte —va murmurar *Hawke. Cosa que va ser un error.
—Creus que no ho sé? —*Vikter es va encarar amb *Hawke i, encara que aquest era dos o tres
dits més alt, els seus ulls van quedar a escassos centímetres—. No cal tirar-vos més que una
ullada per a saber-ho.
Tan sols una ullada? Vaig parpellejar, confusa, i em vaig emportar els dits als llavis, que
encara em formiguejaven i els notava unflats. Els meus ulls van volar cap a la boca de *Hawke.
Els seus llavis sí que es veien unflats.
*Hawke no es va acovardir i li va sostindre la mirada a *Vikter. No tenia ni idea del que podia
dir-li per a suavitzar la situació.
—No ha passat res, *Vikter.
Bé…
—Res? —va grunyir *Vikter—. Chico, pot ser que haja nascut de nit, però no vaig nàixer anit.
Vaig parpellejar.
—Gràcies per assenyalar l'obvi —va replicar *Hawke—. Però t'estàs equivocant de pla.
—Jo m'estic equivocant? —*Vikter va riure, però no hi havia cap humor en el so—.
És que no entens el que és ella? —va exigir saber, la seua veu tan baixa que era a penes
audible—.
Entens si més no el que podries haver provocat si qualsevol que no fora jo s'haguera topat
amb vosaltres dos?
Vaig fer un pas avant.
—*Vikter…

—Sé molt bé qui és ella —va escopir *Hawke—. No el que és. Potser tu has oblidat que no és
només un maleït objecte inanimat l'únic propòsit del qual és servir a un regne, però jo no.
—*Hawke. —Em vaig tornar cap a ell.
—Oh, sí, que barrut, venint de tu. Com la veus tu, *Hawke? —*Vikter es va acostar encara
més. De sobte estaven tan a prop com l'havíem estat *Hawke i jo davall del salze—. Com una
altra osca en el pal del teu llit?
Vaig soltar una exclamació i em vaig girar de nou en direcció contrària.
—*Vikter.
—La consideres l'últim desafiament? —va continuar *Vikter. Vaig entreobrir els llavis.
*Hawke va baixar la barbeta.
—Mira, comprenc que et mostres protector respecte a ella. Ho entenc. Però t'ho diré només
una vegada més, t'estàs equivocant molt.
—I jo et promet una cosa… hauràs de passar per damunt de el meu cadàver per a gaudir
d'un altre moment tot sol amb ella.
Llavors *Hawke va somriure, només amb un costat de la boca. No va haver-hi clotet. Les
seues faccions van semblar esmolar-se a la llum de la lluna, es van crear ombres sota els seus ulls
i en els seus pòmuls.
—Ella et veu quasi com a un pare —va dir, la seua veu tan suau que una esgarrifança va
recórrer la meua columna—. Li faria molt de mal que t'ocorreguera una cosa desafortunada.
—És una amenaça? —*Vikter va alçar les celles.
—Només t'estic informant que aqueixa és l'única raó per la qual no estic fent que la teua
promesa es faça realitat en aquest mateix moment —li va advertir—. Però ara has de apartar-te.
Si no ho fas, algú resultarà ferit i aqueix algú no seré jo. Llavors *Poppy es disgustarà —es va
tornar cap a mi—, i aqueixa és la sisena vegada que ho dic —va afegir, i tot el que vaig poder
fer va ser mirar-ho esbalaïda—. No vull veure-la disgustada, així que aparta't. D'una. Fotuda.
Vegada.
—Els dos heu de parar —vaig murmurar. Vaig agarrar el braç de *Vikter, però no es va moure
—. De debò .
Esteu fent una muntanya de res. Per favor .
No van apartar la mirada l'u de l'altre i va ser quasi com si jo no fora ací. Al final, *Vikter va
fer un pas arrere. No sabia si havia vist alguna cosa en la cara de *Hawke o si era perquè estava
tirant del seu braç, però va fer un altre pas arrere, la seua pell inusualment pàl·lida a la llum de
la lluna.
—Jo em quedaré amb ella la resta de la nit —va declarar *Vikter—. Pots retirar-te.
*Hawke va esbossar una *sonrisilla de suficiència i jo li vaig llançar una mirada assassina
que no va semblar veure. No va dir res quan *Vikter em va prendre del braç i va fer mitja volta.
Em vaig deixar portar. Només havia donat un parell de passos quan vaig mirar cap endarrere .
L'espai que havia ocupat *Hawke estava desert.
Vaig mirar al nostre al voltant a tot córrer , però no el vaig veure. On hi havia…?
—Ni tan sols sé què dir-te ara mateix —va soltar *Vikter—. Per tots els déus. Quan

vaig acabar de parlar amb el comandant, no et trobava, però em vaig creuar amb *Tawny. Em va
dir que havies tornat a les teues estances. Vaig anar a comprovar si estaves bé i, quan no et
vaig trobar ací, vaig pensar que podries ser ací. Però no esperava trobar això. —Donava la
sensació que sabia exactament el que em volia dir—. Maleïda siga, *Poppy, no eres cap ximple.
Saps el que arrisques i no estic parlant del fotut regne.
Sentir-li dir paraulotes va cridar la meua atenció. Vaig alçar la vista mentre ell seguia el seu
camí i m'arrossegava després de si.
—Si algú t'haguera vist amb ell, perdre't un parell de dies d'entrenament haguera sigut el
menor dels meus temors —va prosseguir i em va caure l'ànima als peus—. I *Hawke sap bé quin
és el seu lloc. Maleïda siga, mai degué posar una mà sobre…
—No va passar res, *Vikter.
—I una merda, *Poppy. Tenies pinta que t'hagueren besat a consciència. Espere que això haja
sigut tot.
—Oh, per tots els déus —vaig exclamar, roja com una tomaca.
—No em mentisques.
—Anàvem de tornada a la meua habitació… —*Vikter es va detindre en sec. Va baixar la
vista cap a mi amb els ulls molt oberts i les celles arquejades—. No per al que estàs pensant —
vaig insistir, i era la veritat—. Per favor. Només deixa'm explicar-te el que ha passat —vaig dir,
desesperada per esbrinar com arreglar això.
—No crec que vulga saber-ho.
—Després que t'anares a parlar amb el comandant —vaig dir, fent cas omís del seu comentari
—, em vaig sentir mal perquè *Tawny no volia apartar-se del meu costat. Sabia que mentre
em quedara en el Ritu, sentiria que havia d'estar amb mi. Així que li vaig dir que anava a tornar a
la meua habitació perquè poguera divertir-se.
—Això no explica com vas acabar ací fora amb ell.
—Anava a arribar a això —vaig continuar, tractant de no perdre la paciència—. *Hawke sabia
que no volia tornar a la meua habitació i sabia el molt que solien agradar-me els jardins. Així que
em va acompanyar ací perquè … poguera superar el que va passar amb *Rylan. Per això érem
ací fora.
—Em dona la sensació que t'estàs deixant moltes coses en el tinter.
Arribada a aqueix punt, sabia que no podia continuar mentint, almenys no sobretot el succeït.
—Vam fer una passejada i *Hawke em va ensenyar un lloc que li agrada del jardí. I jo… li
vaig demanar que em besara. —*Vikter va apartar la mirada, vaig notar que estrenyia les dents
—. I sí, ens besem. Val? Va ocórrer, però això va ser tot. Ell va parar abans que la cosa anara a
més —li vaig comptar, amb total sinceritat—. Ja sé que no deguí demanar-li-ho…
—Ell no degué estar tan disposat a donar-te el gust.
—Aqueix no és el tema.
—Aqueix sí que és el tema, *Poppy.

—No, no ho és. —Vaig alliberar el meu braç i vaig tancar els punys abans d'agarrar alguna
cosa i tirar-ho—. Ell no és el maleït tema! —Una expressió de sorpresa i consternació va creuar
el rostre de *Vikter. Vaig fer un esforç per baixar la veu—. Tota aquesta estúpida cosa és el
tema. El fet que no puc fer res és el tema. No puc tindre una nit per a fer una cosa normal i
agradable i divertit. No puc experimentar res sense que em recorden que no he d'oblidar el que
soc. Cada privilegi que tu tens i que té *Tawny i que té tothom, jo no el tinc. —Se'm va fer
fallida la veu quan el fons de la meua gola va començar a cremar—. No tinc res.
—*Poppy… —La seua expressió es va suavitzar.
—No. —Vaig fer un pas arrere i les seues faccions es van desdibuixar—. No entens que no
puc celebrar els meus aniversaris perquè és impiu. No se'm permet anar a berenar a l'Arbreda o a
sopar amb altres persones perquè soc la Donzella. No se'm permet defensar-me perquè això seria
indecorós. Ni tan sols sé muntar a cavall. Quasi qualsevol llibre està prohibit per a mi. No puc
socialitzar ni fer amics perquè el meu únic propòsit és servir al regne quan em reunisca amb els
déus… alguna cosa que ningú vol explicar-me si més no. Què significa això en realitat?
Bleixava. Vaig intentar recuperar el control de les meues emocions, però no podia. Alguna
cosa en mi s'havia partit, trencat en trossos, i no podia parar.
—Ni tan sols sé si tindré un futur més enllà de la meua Ascensió. Dins de menys d'un any o
fins i tot abans, podria perdre totes les oportunitats que tinc de fer el que tots els altres donen per
descomptat . No tinc vida, *Vikter. Res.
—*Poppy —va murmurar.
—M'ho han llevat tot. La meua lliure voluntat, les meues eleccions, el meu futur… I damunt
he de suportar les lliçons del duc —vaig escopir, amb un sotrac—. He de quedar-me ací plantada
i deixar que em pegue. Deixar que em mire i em toque! Fer tot el que ell o el lord vulguen… —
Vaig aspirar una glopada d'aire ardent i dolorosa. Em vaig emportar les mans al capdavant, vaig
agarrar flocs sencers de cabell i vaig tirar, mentre *Vikter tancava els ulls—. He de quedar-me
ací i suportar-ho. Ni tan sols puc cridar o plorar. No puc fer res. Així que ho sent molt, sent que
haver triat alguna cosa que vull per a mi mateixa siga semblant decepció per a tu, per al regne,
per a tots els altres i per als déus. On està l'honor a ser la Donzella? De quin, exactament, hauria
d'estar orgullosa? Qui voldria això? Dis-me si saps d'algú perquè estaré encantada de canviar-
li el lloc. Ningú hauria de sorprendre's que vulga que em troben indigna.
En l'instant en què aqueixes paraules van eixir per la meua boca, em vaig plantar les mans
sobre els llavis. Els ulls de *Vikter es van obrir de colp i, durant un llarg moment, ens
mirem l'u a l'altre; la veritat era una espasa de doble tall entre nosaltres.
—*Poppy. —*Vikter va mirar al nostre al voltant i llavors va allargar els braços cap a mi
—. Està bé. Tot anirà bé.
Vaig esquivar les seues mans, vaig enroscar els dits sobre la meua boca. No estava bé. No
anava a anar bé. El

havia dit. La veritat. En veu alta. Amb el cor desbocat i l'estómac regirat, vaig girar sobre els
talons i vaig començar a caminar cap al castell. Vaig pensar que potser vomitaria.
—Vull tornar a les meues estances —vaig murmurar, baixant les mans. *Vikter va fer posat de
dir alguna cosa—. Per favor . Només vull tornar a la meua habitació.
No va respondre, gràcies als déus, però em va seguir de prop. L'única cosa en el que podia
pensar era a posar un peu davant de l'altre. Si no ho feia, l'iracund, caòtic i violent volcà
d'emocions que tenia embossat en la gola entraria en erupció. Jo entraria en erupció. Així és com
em sentia. Explotaria per onsevulla en una pluja d'espurnes i flames. No em va importar l'aspecte
que tenia quan entrem en el vestíbul i a la llum, ni el que la gent veia en mirar-me i adonar-se
que era la Donzella. Tot el meu cos estava tremolant amb l'esforç de mantindre…
El so d'un fort cruixit ens va fer parar en sec. Em va recordar a la fusta en astellar-se. Ens
girem cap al Gran Saló just quan va sonar un crit, seguit de xiscles; xiscles aguts, un darrere d'un
altre. em va caure l'ànima als peus.
Algú, una dama en espera, va eixir del Gran Saló caminant cap endarrere, el seu vestit roig
embullat entre els peus mentre estrenyia les mans contra la seua boca.
*Vikter va començar a dirigir-se cap a l'entrada, però es va detindre. Es va girar cap a mi i
vaig saber que m'anava a portar de tornada a la meua habitació, però continuàvem sentint els
xiscles, seguits de crits de pànic i horror. Algú es va unir a la dama en espera. Després algú
més, un servent que portava una safata buida. Va fer mitja volta i va vomitar.
—Què ha passat? —vaig preguntar, però no va respondre ningú. No em sentia ningú per
damunt de els
crits. Els meus ulls, molt oberts, es van creuar amb els de *Vikter—. *Tawny és ací dins.
L'expressió de la seua mandíbula em va indicar que no li importava gens ni mica. Va fer posat
d'agarrar-me, però vaig ser ràpida, perquè ell m'havia ensenyat a ser-ho quan necessitava
velocitat. Em vaig evadir del seu agarre i vaig córrer cap a l'entrada, la seua maledicció
remugada va ressonar en les meues oïdes.
Un al·luvió de gent va eixir a patolls del saló, va impactar contra el meu muscle. Un revoltim
de rostres emmascarats que provenia de totes direccions. Em van sacsar cap a un costat, la
sandàlia d'un dels meus peus va esvarar pel sòl polit, però jo vaig espentar cap avant. *Tawny
seguia ací dins. Això era tot el que podia pensar mentre m'obria pas entre la multitud que fugia
espaordida.
Em vaig parar en sec quan els meus ulls van aterrar sobre l'estrada, sobre el que hi havia
darrere de l'estrada..
—Oh, per tots els déus —vaig murmurar.
Ja sabia el que havia provocat aqueix cruixit. Un dels mastelers de fusta que subjectaven els
pesats estendards s'havia partit. L'estendard del Ritu havia quedat fet un revoltim sobre el sòl de
l'estrada, però la paret seguia coberta de roig.
Vaig veure el que havia trencat el masteler, la qual cosa penjava del que quedava en peus .
Una corda estirava els

braços als costats i rius de roig impregnaven la pell pàl·lida. Vaig saber a l'instant qui era. Vaig
saber per què la duquessa estava plantada en el centre del Gran Saló, amb els braços als costats, i
per què tots els altres estaven paralitzats per la commoció. Aqueix pèl, tan ros que quasi
semblava blanc…
Era el duc.
Fins i tot des d'on estava, vaig saber què era el que li havien incrustat en el pit. A través del
cor. Ho reconeixeria en qualsevol lloc.
Era la vara amb la qual em pegava.
I per damunt de ell, escrita en roig… amb sang… estava la marca del Senyor *Oscuro.
De sang i cendres…
Ressorgirem.

Capítol 26
El duc de *Masadonia estava mort.
Assassinat.
Era incapaç d'apartar la mirada d'ell, ni tan sols quan vaig sentir que *Vikter es col·locava al
meu costat. Va dir alguna cosa, però no vaig poder sentir-ho per damunt de els batecs del meu
propi cor.
Al duc l'havien apunyalat en el pit de la mateixa manera que calia matar a un maleït o un
Dimoni: amb fusta treta d'un arbre que havia crescut en el Bosc de Sang.
Amb la mateixa vara que sovint havia acariciat amb afecte just abans que xiulara per l'aire per
a magolar-me l'esquena, a vegades fins i tot trencant-me la pell.
Mitjà atordida, em vaig preguntar com hauria pogut algú clavar la vara en el pit del duc. Els
extrems no eren esmolats, sinó roms i arredonits. L'esforç i la força necessaris per a fer una cosa
així… Per no esmentar que el duc s'hauria resistit, llevat que haguera sigut incapacitat abans.
Només un *atlantiano hauria pogut fer-ho.
*Vikter em va tocar el braç i, a poc a poc, vaig apartar els ulls de les restes del duc.
—Està mort —vaig dir—. De veritat està mort. —Una rialleta molt inapropiada *bulló en la
meua gola i vaig tancar la boca amb força mentre em tornava una altra vegada cap a on el duc
estava empalat.
No creia que fora graciós. Per a res. L'home no m'agradava. Per a ser sincera, ho odiava amb
tota la meua ànima. Però un *atlantiano s'havia colat al castell de *Teerman una vegada més,
i això feia por . Aqueixa era la raó que allò no anara graciós.
Tampoc era trist.
Per tots els déus, sí que era indigna, i segurament una persona horrible, però vaig sospirar en
silenci, un so de… alleujament va eixir pels meus llavis. No més lliçons. No més mirades
lascives ni mans impúdiques. No més dolor. No més vergonya pesada i enganxosa. Els meus ulls
es van lliscar cap a on un alt Ascendit de cabells bruns es reunia amb la duquessa. No més lord
*Mazeen.
Sense el duc, tenia poca influència sobre mi. Quasi vaig somriure de nou .
Un moviment a la meua esquerra em va cridar l'atenció . Em vaig girar i vaig veure a *Tawny
que s'obria pas

entre un grup d'Ascendits i els lords i dames en espera. Va creuar la sala a tot córrer , els seus
ulls molt oberts darrere del seu antifaç. Diversos rínxols van rebotar contra la seua cara quan va
sacsejar el cap.
—No puc creure el que estic veient. —Em va agarrar les mans sense perdre de vista l'estrada..
Amb un sotrac, es va girar cap a mi—. Això no pot ser real.
—És real. —Vaig mirar a l'estrada de nou . Uns guàrdies estaven intentant baixar al duc, però
estava molt alt en la paret—. Necessiten una escala.
—Què? —va murmurar *Tawny.
—Una escala. No podran arribar fins ell —vaig assenyalar. Notava els ulls de *Tawny sobre
mi
—. Creus que ha sigut ací a dalt durant el Ritu sencer? Tota l'estona?.
—Ni tan sols sé què creure. —Es va girar de manera que li donava l'esquena a l'estrada—.
Per a res.
—Almenys sabem per què no va aparéixer —vaig comentar.
—*Poppy —va exclamar en veu baixa.
—Perdó. —Vaig observar com la duquessa es tornava cap al lord, movia els llavis a tota
velocitat—. La duquessa no sembla massa afectada, veritat?
*Vikter va haver de intervindre llavors.
—Crec que és hora que et porte de tornada a les teues estances.
Vaig suposar que ho era, així que vaig assentir i vaig començar a
fer mitja volta …
Un cristall es va fer miques i em vaig girar cap al so mentre una pluja de trossos volava per
l'aire. Era una de les finestres que donaven al jardí. *Tawny va estrényer la mà sobre el meu
braç. Es va trencar una altra finestra, aquesta vegada a la nostra esquerra, i les dues ens girem per
a veure fragments de cristall volar i tallar a través del grup que hi havia ací dempeus, el grup amb
el qual havia estat *Tawny. Els crits de sorpresa van donar pas de seguida a uns altres de dolor
quan les esmolades *esquirlas van començar a clavar-se i a tallar pell. Una xica va eixir
trontollant-se d'entre el grup que s'escampava. Li tremolaven les mans en alçar-les cap al seu
rostre ensangonat. Nombrosos *cortecitos solcaven les seues galtes i el seu front. Era *Loren. Es
va doblegar per la cintura, xisclant, mentre la xica rossa que tenia davant es girava a poc a poc.
Un fragment de cristall sobreeixia del seu ull, una cascada roja esvarava per la seua cara. Es va
desplomar com un fardell.
—*Dafina! —va cridar *Tawny, al mateix temps que soltava el meu braç i feia posat de córrer
cap a ella. Vaig eixir del meu estupor i em vaig llançar per ella. La vaig agarrar del braç just
quan un lord en espera queia de genolls i després cap avant . Ho hauria ferit també un cristall?
No estava segura.
*Tawny va girar el cap cap a mi.
—Què? He de anar amb ella. Necessita ajuda…
—No. —Vaig tirar de *Tawny cap endarrere mentre *Loren acudia al costat de la seua amiga i
intentava que s'alçara, que es moguera. Una altra finestra va saltar per l'aire—. No pots acostar-te
a les finestres. Ho sent. No pots.

—Però… —Els ulls de *Tawny centellejaven.

Alguna cosa va xiular per l'aire, va colpejar a un lord. L'impacte el va fer girar en redó i
*Tawny va soltar un crit. Una fletxa se li havia incrustat en l'ull . Era un Ascendit, però va caure
com un fardell, mort abans de tocar el sòl. La sang es va arremolinar al seu voltant.
Els Ascendits podien morir.
El seu cap i el seu cor eren tan vulnerables com els de qualsevol mortal. I qualsevol que
haguera disparat aqueixa fletxa ho sabia molt bé.
Amb l'espasa curta desembeinada, *Vikter ens va espentar a *Tawny i a mi darrere d'ell
mentre la duquessa, envoltada per guàrdies reals, cridava:
—Traieu-la d'ací! Ara! Traieu…!
Una fletxa va travessar al guàrdia real que tenia davant. Un doll de sang va brollar del seu coll
mentre alçava les mans cap a la fletxa i la seua boca s'obria i tancava sense fer ni un soroll.
Per tots els déus…
Vaig xocar contra *Tawny quan *Vikter ens va fer fer mitja volta per a espentar-nos cap a
l'entrada. Comencem a obrir-nos pas entre la gent i vaig allargar la mà cap a la daga de la meua
cuixa…
Els *alaridos que provenien de l'exterior del Gran Saló van interrompre tot durant uns segons.
Els sons…
Dolor.
Terror.
Mort.
Llavors una mar de gent va arribar al Gran Saló a la carrera. Ascendits i mortals, plebeus i
Regis, tots a l'uníson, corrien cap a nosaltres. Els vestits i les túniques d'alguns eren ara d'un roig
més fosc, els seus rostres desproveïts de color i esguitats de carmesí. Alguns van caure abans
d'arribar a les escales, fletxes i… ganivets clavats ben profund en els seus cossos. Uns altres van
caure per les escales en el frenesí de la seua fugida.
Estaven a punt d'atropellar-nos..
Ni tan sols vaig desembeinar la daga. No podia lluitar contra ells. Ells no eren l'enemic..
—Merda —va grunyir *Vikter. Es va tornar cap a mi mentre *Tawny es quedava paralitzada.
Els meus ulls es van creuar amb els de *Vikter i vaig saber el que estava a punt de succeir. em va
caure l'ànima als peus—. Protegiu la Donzella! —va cridar.
Vaig agarrar a *Tawny dels dos braços i vaig tirar d'ella cap a mi. Vaig embolicar els braços al
seu al voltant i la vaig subjectar el més fort que vaig poder. Els braços de *Vikter es van tancar
entorn de mi. Van arribar guàrdies a la carrera i, a causa del forta que abraçava a *Tawny
contra el meu cos, es van veure obligats a formar una barricada al voltant de les dues.
—Tinc por —va murmurar *Tawny contra la meua galta.
—No et preocupes, tot anirà bé —vaig mentir, mentre obligava els meus ulls a obrir-se encara
que volia tancar-los. El meu cor bastonejava contra les meues costelles. Durant un breu instant,
vaig resar als déus:

vaig resar perquè *Hawke no estiguera per ací a prop. Que haguera anat a esplaiar-se una mica i
estiguera ara mateix a la ciutat—. *Mantente *firm…
Va ser com ser colpejats per una allau de pedres.
Desenes de cossos es van estavellar contra els guàrdies, semblava que arribaven de totes
les direccions, els van esclafar contra *Tawny i contra mi. Empunyadures d'espases van
impactar contra costelles i altres ossos. Colzes es van clavar en carn. Pitxers es van fer miques.
Persones es van trencar. La pressió de la massa, dels centenars de persones que havien fugit del
Gran Saló i ara tornaven era massa…
Va ser com si ens colpejara una ona enorme, un tsunami. Va arrancar a un guàrdia del cordó,
després a un altre i a un altre, fins que vaig sentir que les mans de *Vikter s'afluixaven. I llavors
va desaparéixer i una cosa dura, algú, va impactar contra mi, es va estavellar contra *Tawny i
contra mi. La van arrancar dels meus braços, arrossegada per l'ona de gent que cridava i
xisclava, mentre fugien del que fora que els haguera espantats.
Aqueix va ser el meu últim pensament abans que la sala fera l'efecte de posar-se potes enlaire.
Els meus peus van abandonar el sòl i vaig experimentar un moment d'ingravitació flàccida. Vaig
veure als déus pintats en el sostre, els rostres desfigurats pel terror i sang i espuma. Vaig tornar a
baixar, vaig esvarar i em vaig obrir els genolls contra el dur sòl.
Vaig intentar alçar-me, conscient que no podia quedar-me ací a baix.
—*Tawny! —vaig cridar. Vaig buscar al meu al voltant, frenètica, però tot el que vaig veure
va ser roig… pertot arreu .
Un genoll va connectar amb les meues costelles, em va traure tot l'aire dels pulmons. Una bota
va aterrar sobre la meua esquena i em va estampar contra el sòl. Un dolor atroç va recórrer la
meua columna. Em vaig arrossegar a cegues per damunt de menjar tirat, roses destrossades i,
mare meua… què espante, per damunt de cossos mullats i calents, desesperada per alçar-me.
Alguna cosa va enganxar la meua falda i em va fer caure cap avant .
Em vaig topar de cara amb *Dafina i va ser com si el temps es detinguera mentre mirava el seu
preciós ull blau, obert i vidriós. Aqueixa màscara seua, tan cridanera com la de *Loren, coberta
completament de roig ara que estava xopada de sang. Vaig estirar la mà amb la intenció de
netejar la sang dels *cristalitos…
Llavors vaig veure a *Loren, feta un cabdell darrere de *Dafina, els braços per damunt de
el cap.
Vaig gatejar fins ella i la vaig agarrar d'un braç. Va alçar el cap de colp . Viva. Estava viva.
—Alça't —li vaig ordenar, tirant d'ella mentre jo mateixa forcejava per posar-me en peus,
encara que alguna cosa em retenia. Vaig mirar cap endarrere i vaig desitjar no haver-ho fet. Era
un cos. Vaig agarrar la meua falda i la vaig estripar. Em vaig tornar cap a *Loren just quan
m'arribava una lleugeríssima aroma a una cosa sulfúrica, una cosa acre. em va caure l'ànima als
peus—. Alça't. Alça't. Alça't!
—No puc —va plorar—. No puc. No puc…
Vaig cridar quan algú va caure sobre mi, però així i tot vaig agarrar a *Loren del vestit, del
braç, del

pèl… de qualsevol cosa a la qual poguera aferrar-me i la vaig arrossegar per damunt de
*Dafina. El meu do s'havia obert de bat a bat i em va arribar terror i dolor d'ella, de tot arreu.
Vaig aconseguir tornar a redreçar-me i vaig tirar de *Loren fins a posar-la en peus . Vaig veure
una columna i em vaig decidir per ella.
—Veus la columna? —li vaig preguntar a *Loren—. Podem quedar-nos ací. Ens agarrarem a
ella.
—El meu braç —va boquejar—. Crec que està trencat.
—Ho sent. —Vaig moure les meues mans per a posar-les al voltant de la seua cintura.
—He d'anar amb *Dafina —va protestar—. He d'ajudar-la. No pot quedar-se així. He de
recuperar-la.
Se'm va fer un nus en la gola, però no vaig deixar de tirar de *Loren cap a la columna. No
podia pensar en *Dafina i en aqueixa màscara i aqueix únic ull preciós. No podia pensar en els
cossos que estava calcigant. No podia.
—Ja quasi estem.
Algú es va estavellar contra nosaltres, però no vaig perdre l'agarre, *Loren tampoc, i ja quasi
havíem arribat. Només uns pocs passos més i estaríem fora de la marabunta. Estaríem…
*Loren va donar una sacsejada i una cosa mullada i calenta va esguitar el costat dret de la
meua cara i el meu antifaç. El braç de *Loren es va afluixar, però la vaig atrapar, el seu pes
sobtat tirava de la tendra pell d'al voltant de les meues costelles.
—Aguanta —li vaig dir—. Quasi hem arribat… —Vaig baixar la vista i la vaig mirar, perquè
s'estava caient i no podia subjectar-la.
Va caure i no podia creure'm el que estava veient. Semblava impossible. Em vaig negar a
digerir-ho, mentre em sacsaven a l'esquerra i després cap a la dreta. No podia haver-hi una fletxa
incrustada en la part de darrere del seu cap, les plomes vibrant.
—Quasi havíem arribat —vaig murmurar.
Una aguda xiulada va ressonar en l'exterior, seguit d'un altre i un altre. A poc a poc, vaig alçar
la barbeta i vaig mirar cap a les ombres del jardí, unes més fosques i denses que unes altres.
S'acostaven..
Acabava de ser ací fora amb *Hawke. Li hauria donat temps a marxar-se? O ho haurien
derrocat amb…?
No podia pensar d'aqueixa manera. Havia d'haver-se marxat. Segur que havia marxat.
Algú em va agarrar del braç i em va fer girar en redó.
—L'entrada lateral. —La cara del comandant *Jansen va sorgir davant meu—. Hem d'arribar a
l'entrada lateral ara, Donzella.
Vaig parpellejar a poc a poc, mitjà esmussada.
—*Vikter, *Tawny. He de trobar-los…
—Ells no importen ara mateix. He de traure't d'ací. Maleïda siga —va remugar, quan em vaig
girar per a escodrinyar a la desesperada massa de gent a la recerca de les persones que
m'importaven. Va intentar agarrar-me, però el meu braç estava massa esvarós. Va perdre l'agarre
i vaig arrancar a córrer cap a la violenta multitud.

—*Tawny! —vaig cridar, obrint-me passe a espentes per al costat d'un home més major
—.
*Vikter! *Tawny!
—*Poppy! —Unes mans es van aferrar a la meua esquena i vaig fer mitja volta . *Tawny em
tenia subjecta, la seua màscara desapareguda i el pèl *desgreñado—. Oh, déu, *Poppy!
Abraçada a ella, vaig mirar per damunt de el seu muscle per a topar-me amb la mirada
gèlida de lord *Mazeen.
—És bo veure que encara estàs viva —va comentar.
Abans que poguera respondre, *Vikter es va interposar entre nosaltres i em va apartar de
*Tawny.
—Estàs ferida? —va cridar, netejant la sang de la meua cara—. Estàs ferida?
Vaig entreobrir els llavis. Vaig veure a la duquessa darrere de nosaltres, envoltada de
guàrdies. Una mica més enllà , vaig veure al duc.
Unes voraces flames grimpaven per les seues cames, les llepaven, pujaven pel seu pit i
s'estenien pels seus braços.
—Per tots els déus —va exclamar *Tawny. Vaig creure que havia vist el mateix que jo, però
llavors em vaig adonar que estava mirant cap a l'entrada. Em vaig girar.
Estaven drets en l'entrada i davant les finestres trencades, dotzenes d'ells, vestits amb la roba
cerimonial del Ritu, els seus rostres ocults per màscares platejades. *Wolven. Les seues cobertes
facials havien sigut dissenyades amb les característiques dels *lobunos: orelles, musells,
llargs ullals. Els que estaven a l'entrada anaven armats amb dagues i destrals de guerra. Els
de les finestres eren els que havien disparat les fletxes. El més probable era que hi
haguera Descendents, fins i tot *atlantianos, entre els emmascarats.
Només llavors em vaig adonar .
Havien estat entre nosaltres tota la nit. Vaig pensar en Agnes, en el que havia dit i el nerviosa
que semblava, i com *Vikter havia tingut la sensació que hi havia més coses, coses que no ens
havia comptat. Ho havia sabut i havia tractat d'advertir-me? No als guàrdies i plebeus que jeien
ferits i morts en el sòl. No als Ascendits que havien caigut. No a *Loren ni a *Dafina, que no
havien fet mal a ningú mai.
Vaig tancar els punys amb força.
—De sang i cendres —va cridar un d'ells. Seguit de la veu d'un altre:
—Ressorgirem!
—De sang i cendres! —van xisclar diversos més, mentre començaven a baixar les escales—.
Ressorgirem!
*Vikter em va agarrar i jo em vaig aferrar a la mà de *Tawny.
—Hem de moure'ns de pressa —va dir. Li va fer un gest afirmatiu al comandant, que ara
estava al costat del lord.
Els guàrdies reals van envoltar a la duquessa i a nosaltres mateixos, i van començar a obrir-
se pas entre la multitud. Cada part de mi es va sentir malalta mentre ens guiaven a través de la
gentada

cap a la porta principal oberta, on estaven espentant a la gent cap endarrere. Estàvem escapant i a
ells els estaven retenint a l'interior .
—Això no està bé —vaig començar. Després ho vaig cridar per damunt dels *alaridos mentre
em treien a ròssec per la porta—. Els massacraran !
Davant de mi, el cap de la duquessa es va girar i els seus ulls negres es van creuar amb els
meus.
—Els Regis s'ocuparan d'ells..
Normalment, m'hauria tirat a riure. Els Regis? Els Ascendits que mai semblaven moure ni un
dit s'ocuparien d'ells? Però hi havia alguna cosa en els ulls de la duquessa… quasi on estarien les
seues pupil·les si poguera veure-les. Era com una brasa ardent.
Eixim per la porta… i altres van entrar en el Gran Saló. No eren guàrdies. Eren Ascendits,
homes i dones. Els seus ulls portaven aqueixa mateixa llum tenebrosa.
Sense deixar de córrer, vaig mirar cap endarrere fins que l'última Ascendida va travessar les
portes, el seu vestit carmesí onejant com una capa. Un guàrdia real va tancar la porta després
d'ella i va plantar l'esquena contra la fusta, les seues espases curtes creuades davant del cos.
Van començar a passar guàrdies a la carrera pel nostre costat mentre creuàvem el vestíbul i
giràvem entorn de les estàtues. Vaig mirar a cadascun d'ells amb l'esperança i el temor de veure a
*Hawke. Cada rostre que passava pel meu costat em resultava desconegut.
I llavors els crits del Gran Saló van cessar.
Els meus passos van vacil·lar. *Tawny també va mirar cap endarrere . Els crits simplement
havien… parat.
—Anem, *Poppy —em va constrényer *Vikter.
Entrem en tromba a la sala de banquets. Un guàrdia va vindre corrent cap a nosaltres, la cara i
el braç esguitats de sang.
—Són a la porta de darrere , envolten tot el maleït castell. L'única manera d'eixir és a
través d'ells..
—No —es va oposar la duquessa—. Esperem que ataquen. Ací. Aquesta sala valdrà. —Va
avançar uns passos—. No arribaran fins nosaltres.
—Excel·lència… —va començar *Vikter.
—No. —La duquessa es va tornar cap a ell, amb aqueix mateix foc estrany que havia vist
abans en els seus ulls—. No arribaran fins nosaltres. —Els seus ulls van volar cap a mi—. Porta
a *Penellaphe.
La pell d'al voltant de la boca de *Vikter es va tibar i intercanviem una mirada. Va negar amb
el cap. Jo em vaig aferrar a la mà de *Tawny mentre creuàvem la sala i entrem en una de les
sales de recepció. En algun lloc de la meua ment, em vaig alegrar que almenys no fora la mateixa
habitació on havien assassinat a *Malessa.
Perquè hi havia bastants opcions que tots anàrem a morir ací dins.
El comandant es va quedar fora , l'espasa desembeinada, i vaig saber que anava a tornar
al Gran Saló. La meua daga quasi cremava contra la meua cuixa.

Quan la porta es va tancar a la nostra esquena, vaig soltar la mà de *Tawny i vaig mirar al
nostre voltant. Hi havia només una finestra, però era massa xicoteta perquè ningú excepte un
xiquet es colara per ella.
La duquessa es va deixar caure en un sofà, els llavis atapeïts en una fina línia. Lord *Mazeen
va acudir al seu costat i vaig veure que diversos guàrdies reals s'havien quedat dins.
—Benvolguda xiqueta, sembla que estigues a punt de desmaiar-te de la por —li va dir la
duquessa a *Tawny—. Ací estarem bé, t'ho assegure. Veuen. —Va donar uns colpets en el seient
—. Asseu-te al meu costat. —*Tawny em va mirar i jo vaig assentir amb discreció. Va aspirar
una xicoteta glopada d'aire i després es va reunir amb la duquessa, que es va tornar cap al lord—.
*Bran, per què no ens serveixes un whisky?
Quan el lord es va alçar per a obeir a la duquessa, em vaig tornar cap a *Vikter.
—Això és una solemne estupidesa —vaig murmurar. Va estrényer les dents—. Si
aconsegueixen entrar ací, som preses fàcils. —Vaig mantindre la veu baixa—. És a dir, si no ens
cremem vius a causa del duc en flames.
*Vikter va assentir i es va girar una mica perquè la duquessa no ho vera.
—Estàs armada?
—Sí.
—Bé. —Tenia els ulls fixos en el sòl—. Si algú aconsegueix entrar ací, no dubtes a utilitzar
el que t'he ensenyat. —Vaig alçar els ulls cap als seus en posat inquisitiu—. No m'importa qui et
veja —va murmurar—. Defensa't.
Vaig soltar l'aire a poc a poc i vaig assentir. I llavors només va quedar la dringadissa de
cristall contra cristall i després res més. Els guàrdies no li llevaven l'ull a la porta i jo em vaig
quedar al costat de *Vikter. Mirava a *Tawny a cada estona, però ella mantenia la vista al
capdavant, la copa virtualment oblidada a la mà. Cada vegada que ho comprovava, el lord
m'estava mirant a mi.
Que injust que ell encara respirara quan tants uns altres havien deixat de fer-ho.
No m'importava l'indigne que poguera ser aqueix pensament. Ho creia de veritat. No vaig
saber quant temps va passar, però els meus pensaments van tornar amb *Hawke. La por es va
colar en la meua sang com si fora gel.
Vaig fregar l'esquena de *Vikter i vaig esperar que es girara cap a mi.
—Creus que *Hawke estarà bé? —vaig murmurar.
—Se li dona bé matar —va contestar. Va tornar a centrar-se en la porta—. Estic segur que està
perfecte.
A molts dels guàrdies que havien caigut se'ls donava bé matar. Tot el talent del regne no
significava res quan arribava una fletxa eixida del no-res .
Em vaig obligar a respirar profund, a poc a poc. El duc estava mort. *Masadonia s'havia
convertit en la següent mansió *Goldcrest. Però *Tawny estava bé. Igual que *Vikter. I *Hawke
també havia de estar-ho. Això… això no anava a acabar com la nit en què ens havien
atacat els

Dimonis, quan la meua mare…
Alguna cosa es va estavellar contra la porta i va fer que *Tawny soltara una exclamació
ofegada. Es va plantar les mans davant de la boca.
*Vikter es va emportar un dit als llavis. Vaig contindre la respiració. Podia haver sigut
qualsevol cosa.
No hi havia necessitat d'espantar-se. Sí, érem com a peixos en un barril, però estàvem…
La porta es va sacsejar amb el següent impacte, les frontisses es van estremir. *Tawny es va
alçar d'un salt, igual que la duquessa. Els guàrdies es van posicionar per a bloquejar l'entrada, les
seues espases desembeinades.
La fusta es va clivellar i es va astellar quan el letal tall d'una destral de guerra va travessar la
porta.
—Què havies dit, Excel·lència? —va preguntar el lord amb un sospir—. Que no aconseguirien
arribar fins nosaltres?
—Calla't —va esbufegar ella—. Estem bé.
Va caure un tros de fusta. No estàvem bé.
*Vikter va girar el cap cap a mi. Els nostres ulls es van creuar i vaig soltar l'aire que havia estat
retenint. Vaig girar en el lloc, vaig plantar un peu en el seient d'una cadira buida i em vaig
arromangar la falda…
—Vaja, això s'està posant interessant —va comentar el lord.
Els meus ulls es van creuar amb els seus mentre desembeinava la daga. Vaig desitjar amb tota
la meua ànima poder clavar-li-la en el cor. Degué percebre-ho en la meua mirada, perquè va
obrir molt les aletes del nas.
—*Penellaphe —va exclamar la duquessa—. Què estàs fent amb una daga? I davall de la teua
falda ni més ni menys ? Tota aquesta estona?
Una aguda rialleta de pànic va escapar de darrere de la mà de *Tawny, que encara cobria la
seua boca.
Va obrir els ulls com a
plats.
—Ho sent. Ho sent.
La duquessa de *Teerman va sacsejar el cap.
—Què estàs fent amb una daga, *Penellaphe?
—Faig tot el possible per no morir —li vaig dir. Es va quedar bocabadada.
Conscient que hauria d'aguantar la seua brega més tard, si és que hi havia un més tard, em vaig
tornar cap a la porta. Tot havia quedat en silenci. No semblava moure's res a l'altre costat del tall
en la fusta. Un dels guàrdies reals va avançar amb sigil i es va acatxar per a mirar cap a fora .
Va apartar el cap a un costat amb brusquedat.
—Merda —va exclamar—. Arrere!
Em vaig apartar d'un salt, igual que *Vikter, però dos dels guàrdies no van ser bastant ràpids.
La porta va eixir volant de les seues frontisses i es va estampar contra ells, derrocant a un mentre
l'ariet s'estavellava contra el pit de l'altre. Vaig sentir un cruixit malaltís.

*Vikter va engrunsar la seua espasa, va tallar a través de teixits i os. L'ariet va caure a terra,
juntament amb un braç. Un home va cridar, es va trontollar cap endarrere mentre la sang rajava a
borbollons de l'extremitat retallada. Va caure cap a un costat i llavors van arribar en tromba,
engolint a *Vikter i als guàrdies. No va haver-hi temps de cedir al pànic o a la por quan un dels
Descendents va avançar, engrunsant la seua destral de guerra a la mà. No tenia ni idea de si eren
ací per mi o només per a provocar un vessament de sang, però amb la màscara i com anava
vestida, no podien saber que jo era la Donzella.
L'home de darrere de la màscara de llop va riure entre dents.
—Bonica daga.
Del que no tenia ni idea era que sabia usar-la.
Va alçar la destral de guerra i em va fer l'efecte que la duquessa cridava. Potser va ser *Tawny.
No estava segura, però els sons que van fer es van fondre amb la resta mentre deixava que
l'instint prenguera el control.
Vaig esperar que la destral baixara xiulant per l'aire i llavors em vaig impulsar cap avant, em
vaig colar per davall del braç de l'home, vaig girar en redó just quan ell començava a donar-se la
volta i vaig incrustar la daga en la part de darrere del seu coll, en el punt exacte que solia usar per
a acabar amb els maleïts.
Estava mort abans de poder adonar-se si més no que l'havia matat. Mentre
queia cap avant , vaig veure a la duquessa mirar-me bocabadada.
—Darrere de tu —va cridar *Tawny.
Vaig girar sobre mi mateixa i em vaig tirar al sòl mentre una altra destral tallava per l'aire.
Vaig llançar una puntada i vaig agranar les cames de l'home de davall d'ell. Va caure just quan
*Vikter es girava, la seua espasa va dibuixar un gran arc per a acabar amb ell. Em vaig
alçar d'un salt al mateix temps que un Descendent anava directe a clavar una daga a
l'esquena de *Vikter.
Vaig cridar un advertiment i *Vikter va llançar una violenta colzada que li va donar al tipus
davall de la barbeta.
El seu cap va donar una fuetada cap endarrere .
Un Descendent es va abalançar sobre mi, una destral enlaire. Vaig saltar cap a l'esquerra just
quan alguna cosa… un got… s'estavellava contra la màscara de metall del Descendent. Vaig
mirar cap endarrere per a veure a *Tawny sense got, encara que no es va quedar amb les mans
buides molt temps. Va agarrar el decantador i el va subjectar com si fora una espasa.
Em vaig llançar per l'home i vaig clavar la daga ben profund en el seu pit. El Descendent va
caure, però em va arrossegar amb ell. Vaig aterrar damunt d'ell amb un grunyit i vaig començar a
alçar-me. Un peu enfundat en una bota va arribar volant per a estavellar-se contra la meua mà.
Vaig sentir un intens dolor i la daga se'm va escapar d'entre els dits.
L'agonia em va traure tot l'aire dels pulmons. Per tots els déus, com feia mal. Em vaig tirar cap
endarrere, però vaig caure asseguda. Vaig alçar la vista i vaig retrocedir pel sòl a tot córrer. La
meua mà ferida va fregar contra el mànec d'una destral.

Per damunt de mi, el Descendent va alçar una espasa amb les dues mans, preparat per a
clavar-me-la. Se'm va encongir el cor en el pit.
—És la Donzella! —va xisclar la duquessa—. És la Triada!
Què *dem…?
El Descendent va vacil·lar.
Vaig tancar la mà entorn del mànec de la destral i vaig arremetre contra ell, arrossegant la
pesada arma per l'aire . L'home va intentar retrocedir, però li vaig donar en l'estómac. Va brollar
sang per onsevulla mentre cridava i deixava caure l'arma per a agarrar-se el budell, el seu…
Se'm va omplir la gola de bilis, però així i tot vaig baixar la destral sobre el seu coll per a posar
fi al que segur haguera sigut una mort dolorosa per *destripamiento.
Amb la mà adolorida, vaig agarrar la destral amb més força quan un Descendent va derrocar a
un dels guàrdies i després es va dirigir cap a *Tawny, amb l'espasa xopada de sang. Vaig alçar la
destral per damunt de el meu cap i vaig fer just el que *Vikter m'havia ensenyat. Em vaig
assegurar que la fulla estiguera perfectament recta en tirar-la cap endarrere per damunt del meu
cap i engrunsar-la cap avant de nou per a tirar-la. Va volar per l'aire i es va clavar a l'esquena del
Descendent. L'home va caure de morros , la seua espasa va repicar contra el sòl.
—Per tots els déus —va murmurar lord *Mazeen, mirant-me amb els ulls com a plats.
—Recorde-ho —li vaig advertir, al mateix temps que m'acatxava a tota velocitat per a recollir
l'espasa caiguda, lleugera i de doble tall. —. I això —vaig escopir. Li vaig tallar el coll al següent
Descendent.
Bleixant, em vaig girar cap a la porta just quan *Vikter travessava amb la seua espasa a l'últim
Descendent. Només un altre guàrdia romania en peus . Vaig baixar l'espasa. Em faltava l'aire,
però així i tot vaig passar per damunt del cos i… parts de cossos.
—Això és tot?
*Vikter va apuntar el cap per la porta.
—Això crec, però no hauríem de quedar-nos ací.
No tenia cap intenció de quedar-me en aqueixa habitació. La duquessa i el lord podien fer el
que els vinguera en gana. Em vaig tornar cap a *Tawny.
—Com? —va preguntar la duquessa, les seues mans i la seua roba nets de sang i restes quan
jo nadava en ells—. Com és possible? —va exigir saber, contemplant el desastre al seu voltant
—. Com?
—Jo la vaig entrenar —va contestar *Vikter. Em vaig quedar esbalaïda—. Mai m'he
alegrat tant d'haver-ho fet com ara mateix.
—No crec que necessite cap guàrdia real —va comentar el lord amb to sec. Va arrugar el nas
en llevar-se alguna cosa de la túnica—. Però és molt impropi d'una Donzella.
Estava a dos segons d'ensenyar-li que impròpia podia ser. *Vikter em va tocar el braç per a
cridar la meua atenció. Després, em va dir, només amb els llavis.
—Anem. —Va mirar a *Tawny—. Això no és segur.

—De debò ? —va murmurar *Tawny, encara aferrada al decantador quan es va acostar a
nosaltres—.
Mai m'hauria donat compte .
Els ulls de *Vikter van tornar a mi i, encara que les seues galtes estaven més roges que
daurades, va somriure.
—Estic orgullós de tu.
Havia volgut tirar-li alguna cosa al capdavant mentre érem al jardí, però ara volia
abraçar-lo. Vaig fer un pas cap a ell just quan *Tawny va cridar.
El temps es va alentir per a avançar a pas de tortuga, però així i tot no va ser suficient per
a impedir res del que estava succeint.
*Vikter va girar per la cintura, va mirar cap a la porta, cap a on un Descendent ferit s'havia
posat en peus , l'espasa enlaire . Va xiular per l'aire, la fulla brillant de sang.
—No! —vaig cridar, però era massa
vesprada. L'espasa va trobar el seu
objectiu.
El cos de *Vikter va donar una sacsejada, la seua esquena es va arquejar quan l'espasa es va
incrustar en el seu pit, just per damunt del cor. La sorpresa va envair les seues faccions quan va
baixar la vista. Jo també vaig mirar, incapaç de processar el que estava ocorrent.
El Descendent va recuperar la seua espasa i la meua pròpia arma va esvarar de la meua mà
mentre intentava atrapar a *Vikter. No podia caure. No podia sucumbir. Es va trontollar i vaig
embolicar els meus braços al seu al voltant, la seua boca es va obrir i després es va tancar.
Les seues cames van cedir sota el seu pes i es va desplomar. Va caure. No recordava haver-me
acatxat al costat de ell, però vaig estrényer totes dues mans contra la ferida. Vaig alçar la vista,
vaig intentar demanar ajuda.
Sense previ avís, el cap del Descendent va eixir volant en direcció contrària al seu cos i vaig
veure a *Hawke ací plantat, els seus ulls d'un ambre ardent, les galtes esguitades de sang i…
sutge. Darrere d'ell hi havia més guàrdies. Els seus ulls van escodrinyar l'habitació, es van posar
en nosaltres i ací es van detindre. Vaig veure l'expressió en el seu rostre, en els seus ulls daurats
mentre baixava la seua espasa ensangonada.
—No —li vaig dir. *Hawke va tancar els ulls—. No. No. No. —Em feia mal la gola mentre
estrenyia la mà sobre la ferida de *Vikter. La sang no deixava de brollar sota la palma, esvarava
pel meu braç—. No. Per tots els déus, no. Per favor . Estàs bé. Per favor …
—Ho sent —va dir *Vikter amb veu ofegada. Va posar la seua mà sobre la meua.
—Què? —vaig exclamar—. No pots sentir-ho. Et posaràs bé. *Hawke. —Vaig alçar la vista
cap a ell—. Has de ajudar-ho.
*Hawke es va agenollar al costat de *Vikter, va posar una mà sobre el seu muscle.
—*Poppy —va dir amb dolçor.
—Ajuda-ho —vaig exigir. *Hawke no va dir res, no va fer res—. Per favor ! Ves a buscar a
algú.
Feix alguna cosa!
La mà de *Vikter es va estrényer sobre la meua i quan vaig baixar la vista vaig veure que el

dolor s'instal·lava en

les seues faccions. Vaig sentir el seu dolor a través del meu do. Estava tan consternada, tan
afligida, que ni tan sols se m'havia ocorregut usar-ho. Vaig intentar llevar-li el dolor, però no
era capaç de concentrar-me, no era capaç de trobar aqueixos records feliços i càlids. No era
capaç de fer res.
—No. No —vaig ploriquejar. Vaig tancar els ulls. Tenia aqueix do per a alguna cosa. Podia
ajudar-ho. Podia llevar-li el dolor i això ajudaria a calmar-ho fins que arribara ajuda…
—*Poppy —va murmurar, amb veu sibilant—. Mira'm. —Vaig obrir els ulls, em vaig estremir
pel que
vaig veure. La sang enfosquia les comissures dels seus llavis massa pàl·lids—. Sent no… no…
haver-te protegit.
El seu rostre es va enterbolir mentre el mirava. La sang no rajava ja amb la mateixa intensitat
de la ferida.
—Clar que m'has protegit. Encara ho faràs.
—No ho… vaig fer. —Els seus ulls es van lliscar per damunt del meu muscle cap a on estava
lord *Mazeen—. Jo… et vaig fallar… com a home. Perdona'm.
—No hi ha res a perdonar —vaig plorar—. No has fet res malament.
—Per favor —va suplicar, els seus ulls cada vegada més apagats fixos en mi.
—Et perdone. —Em vaig inclinar cap avant, vaig donar suport al front en la seua—. Et
perdone. De veritat . Et perdone. —*Vikter es va estremir—. Per favor , no —vaig murmurar
—. Per favor , no em deixes. Per favor . No puc… no puc fer això sense tu. Per favor .
La seua mà va esvarar de la meua.
Vaig aspirar una glopada d'aire, però no va ser a cap part. Vaig alçar el cap i ho vaig mirar.
Vaig buscar, frenètica, per la seua cara. Tenia els ulls oberts, els llavis separats, però no em veia.
Ja no veia res, mai més ho veuria.
—*Vikter? —Vaig pressionar la mà contra el seu pit, vaig intentar sentir el seu cor, només un
batec. Era tot el que necessitava sentir. Només un batec. Per favor —. *Vikter? —Algú va
murmurar el meu nom amb suavitat. Era *Hawke. Va posar la seua mà sobre la meua. Ho vaig
mirar i vaig sacsejar el cap—. No.
—Ho sent —va dir. Va alçar la meua mà amb tendresa—. Ho sent moltíssim.
—No —vaig repetir. L'aire m'arribava ara en pantaixos curts i ràpids—. No.
—Crec que la nostra Donzella ha travessat una certa línia roja amb els seus guàrdies reals. No
crec que les seues lliçons foren massa eficaces.
Una onada de gel em va inundar, va entrar per la coroneta i va baixar per la meua columna,
mentre *Hawke alçava la vista cap al lord. La seua boca es va moure i potser deia alguna cosa,
però el món simplement es va apagar. No podia sentir a *Hawke per damunt del brunzit de les
meues oïdes, per damunt de la més absoluta ira ardent que bategava per les meues venes.
Perdona'm.
Et vaig
fallar.
Perdona'm.

Et vaig fallar.
Vaig començar a moure'm. La meua mà va trobar metall. Em vaig alçar del toll de sang.
Vaig girar en el lloc. Vaig veure a lord *Mazeen ací dempeus, amb tot just una gota de sang
sobre ell, a penes un floc de pèl descol·locat.
Em va
mirar.
Perdona'm.
Va
somriure.
Et vaig fallar.
—Això sí que no ho oblidaré prompte —va dir, fent un gest amb la barbeta cap a *Vikter.
Perdona'm.
El so que va brollar del meu interior va ser com un volcà de fúria i dolor que va tallar tan
profund que *fisuró alguna cosa en el meu interior de manera irrevocable.
Vaig ser ràpida, just com *Vikter m'havia ensenyat a ser. Vaig engrunsar la letal espasa. Lord
*Mazeen no estava preparat per a l'atac, però es va moure tan de pressa com podia fer-ho
qualsevol Ascendit. La seua mà va eixir disparada en el seu intent d'atrapar el meu braç i aposte
que va creure que podia fer-ho. El somriure seguia ací, però la ira va ser més ràpida, més forta,
més letal.
La fúria era potència pura i ni tan sols els déus podien escapar d'ella, no diguem ja els
Ascendits.
Vaig tallar a través del seu braç, a través de teixit, múscul i després os. L'apèndix va
caure a terra , inútil com la resta d'ell. L'onada de satisfacció va ser una benedicció, mentre ell
udolava com un patètic animal ferit. Va contemplar la sang que brollava com un guèiser del
monyó just per damunt del seu colze. Els seus ulls foscos es van obrir de bat a bat. Va haver-hi
xiscles i crits, moltíssims crits, però no vaig parar ací. Vaig baixar l'espasa contra la seua nina
esquerra i vaig tallar la mà que havia immobilitzat la meua contra l'escriptori del duc, despullant-
me de l'última resta de modèstia que em quedava mentre el duc feia caure la vara sobre la meua
esquena.
Et vaig fallar.
El lord es va trontollar cap endarrere contra la cadira i va retraure els llavis quan un so diferent
va eixir per ells, un que recordava al vent quan arribava la boirina. Vaig donar la volta a l'espasa
i la vaig engrunsar en un gran arc. Aquesta espasa, l'espasa de *Vikter, va trobar el seu objectiu.
Perdona'm.
Vaig retallar el cap de lord *Brandole *Mazeen dels seus muscles.
El seu cos es va lliscar al sòl mentre jo alçava l'espasa i la clavava en el seu muscle, el seu pit.
No vaig parar. No ho faria fins que no fora més que trossos. Ni tan sols quan els crits i *alaridos
es van convertir en tot el meu món.
Un braç es va tancar al meu al voltant des de darrere, em va apartar del lord caigut mentre
m'arrancaven l'espasa de les mans. Vaig captar una aroma a pi i bosc i vaig saber qui em

subjectava, vaig saber qui m'apartava del que quedava del lord. Però vaig forcejar. Vaig
arrapar i em vaig retorçar i vaig llançar colps a

destra i sinistra. L'agarre era ferri.
—Per a —va dir *Hawke. Va estrényer la galta contra la meua—. Per tots els déus, per a. Per a.
Li vaig donar una puntada en el barb, després en la cuixa. Em vaig retorçar cap endarrere i
vaig fer que *trastabillara.
Perdona'm.
*Hawke va encreuar els braços al meu al voltant, em va alçar en *volandas i després em va
baixar de manera que les meues cames quedaren atrapades davall de mi.
—Per a. Per favor —va insistir—. *Poppy…
Et vaig fallar.
Els crits eren tan forts que em feien mal a les oïdes, el cap, la pell. En un racó llunyà i encara
funcional del meu cervell, sabia que era jo la que cridava d'aqueixa manera, però no aconseguia
parar.
Una fogonada de llum va explotar darrere dels meus ulls i l'oblit va vindre
en la meua cerca. Em vaig sumir en el no-res més absolut.

Capítol 27
Mitjà recolzada sobre l'ampit interior de la finestra, contemplava les torxes de l'altre costat de
l'Adarb, els ulls adolorits i cansats amb la pressió de llàgrimes que es negaven a caure.
Desitjava poder plorar, però era com si el fil que em connectava a les meues emocions haguera
sigut tallat. No era que la mort de *Vikter no fera mal. Déu, era una agonia palpitant cada vegada
que pensava en el seu nom si més no, però això era quasi tot el que havia sentit en l'última
setmana i mitja des de la seua mort. Un agut dolor que tallava a través del meu pit. No pena. No
por. Només dolor i ira… tantíssima ira…
Potser era perquè no havia anat al seu funeral. No havia aconseguit anar a cap dels funerals, i
hi havia hagut tants morts que se celebraven més de deu al mateix temps. O això m'havia
comptat *Tawny.
No havia sigut elecció meua no assistir als serveis. Havia estat adormida. Havia dormit molt
aqueixa setmana. Dies sencers simplement desapareguts en un esborrall de somni i consciència
drogada. Ni tan sols recordava que *Tawny m'ajudara a llavar-me tota la sang i el greixum, ni
com havia arribat al llit. Sabia que m'havia parlat llavors, però no podia recordar ni una sola
paraula del que havia dit. Tenia l'estranya impressió que no havia estat sola mentre dormia.
Recordava la sensació d'unes mans calloses contra la meua galta, dits que retiraven el pèl de la
meua cara. Tenia el tènue record de *Hawke parlant-me, murmurava quan l'habitació estava
il·luminada pels raigs del sol i també quan la nit s'apoderava d'ella. En aquests mateixos
moments, encara sentia el frec dels seus dits contra la meua cara, el meu pèl. Havia sigut l'única
connexió real amb el món mentre dormia.
Vaig tancar els ulls amb força fins que aqueixes sensacions fantasmals van desaparéixer, i
llavors vaig tornar a obrir-los.
No va ser fins a uns quatre dies després de l'atac al Ritu que vaig saber que *Hawke havia
utilitzat no sé quin punt de pressió en el meu coll per a deixar-me inconscient. M'havia
despertat una mica més tard a la meua habitació, incapaç d'usar la meua veu. Els crits… havien
estripat la meua gola. *Hawke havia sigut ací; també *Tawny, la duquessa i un remeier.
Em van oferir un beuratge que em faria dormir i per primera vegada en la meua vida, el vaig
acceptar. Tal vegada

hauria continuat prenent-ho, de no ser perquè *Hawke s'havia emportat les pólvores de la meua
habitació feia quatre dies.
Va ser llavors quan em vaig assabentar que l'atac al Ritu no havia sigut l'únic d'aqueixa nit. Els
Descendents havien calat foc a diverses de les opulentes cases de *Radiant *Row per a atraure a
guàrdies de l'Adarb i del castell. Ací és on havia anat *Hawke després d'eixir del jardí, la qual
cosa explicava el sutge que tacava la seua cara.
Els incendis havien sigut una jugada intel·ligent per part dels Descendents. Això havia de
reconéixer-li-ho. Amb els guàrdies distrets, els Descendents van poder desplaçar-se a la nit i
eliminar als efectius que quedaven apostats al voltant del castell abans que saberen si més no que
eren ací. Van poder començar una massacre a gran escala abans que els guàrdies que havien anat
a *Radiant *Row pogueren tornar.
Ningú sabia quin missatge pretenien enviar amb l'atac al Ritu, ni tan sols si buscaven algun.
Les forces del castell no havien capturat a cap dels Descendents vius aqueixa nit, i els pocs que
havien escapat s'havien tornat a ocultar entre les ombres.
Els Ascendits havien fet el que la duquessa havia dit que farien. S'havien embrutat les mans,
però la seua ajuda havia arribat massa tard. La majoria dels quals s'havien quedat en aqueixa sala
havien mort. Només uns pocs havien sobreviscut, però tan traumatitzats que ni tan sols eren
capaços de recordar el que havia ocorregut.
Havien mort bastant més de cent persones aqueixa nit. Per
tots els déus, preferiria estar adormida que desperta.
Almenys, quan dormia, no veia al duc cremant-se on l'havien penjat i empalat. No pensava en
l'únic ull blau de *Dafina, ni en com *Loren havia intentat tornar amb la seua amiga, només per a
acabar igual que ella. No recordava el que vaig sentir en gatejar per damunt de gent morta o
moribunda, incapaç de fer res per ajudar-los. Les màscares *lobunas de metall no turmentaven
els meus somnis. Tampoc ho feia aqueix somriure que *Vikter m'havia regalat, ni com m'havia
dit que estava orgullós de mi. Adormida, no pensava en com les últimes paraules que havia
pronunciat eren una súplica perquè ho perdonara per no haver-me protegit. I no podia recordar
com el meu do m'havia fallat quan més el necessitava.
Desitjava no haver dit mai el que havia dit en aqueix jardí.
Desitjava… desitjava no haver anat mai al Ritu ni haver estat davall del salze. Si haguera sigut
a la meua habitació, on se suposava que havia d'estar, no ens hauríem vist embolicats en el
gruix de l'atac. S'hauria produït de totes maneres i hauria mort molta gent, però potser *Vikter
estaria encara ací.
No obstant això, una *vocecilla murmurava en el fons del meu cap que en l'instant en què
*Vikter s'haguera assabentat del que estava succeint, hauria anat ací a baix de totes maneres. I jo
hauria anat després d'ell. La mort havia vingut en la seua cerca, i aqueixa *vocecilla també
murmurava que la mort ho hauria trobat.

En els dies que havia passat perduda en aqueixa profunda *vaciedad, no era capaç de pensar en
el que li havia fet a lord *Mazeen ni en com em sentia sobre aquest tema .
O en com no em sentia.
No sentia gens de penediment. Em vaig clavar les ungles en els palmells de les mans. Ho faria
de nou . Per tots els déus, desitjaria poder fer-ho, i això m'inquietava..
Quan estava noquejada, no pensava i no em preocupava per res.
Però ara estava desperta i tot el que tenia eren els meus pensaments, el dolor i la ira.
Volia trobar a tots i cadascun dels Descendents i fer-los el que li havia fet al lord.
Ho havia intentat la segona nit que vaig passar desperta. M'havia posat la capa i la màscara i
havia agarrat l'espasa curta que *Vikter m'havia donat feia anys, ja que la meua daga havia
quedat perduda en el caos d'aquella habitació la nit del Ritu. Havia planejat fer-li una visita a
Agnes.
Ella ho havia sabut. Res podia convéncer-me en cas contrari. Ho havia sabut i els seus intents
per advertir-me no havien sigut suficients. La sang que havia sigut vessada aqueixa nit tacava les
seues mans. La sang de *Vikter tacava la seua pell. El meu mentor i amic, que havia begut el seu
cacau calent i l'havia consolada. Ella podia haver impedit tot això.
*Hawke m'havia aconseguit a meitat de l'Arbreda dels Desitjos i pràcticament m'havia
arrossegat de tornada al castell. En aqueix moment, s'havien emportat el bagul d'armes de la
meua habitació i havien bloquejat l'accés de servei des de les escales.
Així que ací estava. Asseguda. Esperant.
Havia passat les nits desperta, esperant que la duquessa em fera cridar. Al fet que m'imposara
el meu càstig. Perquè havia fet una cosa prohibida de manera tan expressa que feia que tot el que
havia fet abans no fora més que secundari.
Havia matat a un Ascendit.
Donzella o no, havia d'haver-hi algun tipus de càstig per a això. Havien de trobar-me indigna.
Una trucada a la porta va desviar la meua atenció de la finestra. Es va obrir i per ella va entrar
*Hawke, que la va tancar a la seua esquena. Portava l'uniforme dels guàrdies, tot negre excepte
per la capa blanca
de la Guàrdia Real.
Ningú havia ocupat el lloc de *Vikter encara. No sabia per què. Potser, després de veure del
que era capaç, la duquessa pensava que ja no necessitava tanta protecció. Encara que protegir-
me a mi mateixa seria més aviat difícil sense accés a cap arma. O tal vegada es devia al fet
que ja havia tingut tres guàrdies diferents en un any. O potser anava perquè havien mort punts
durant l'atac que estaven curts d'efectius..
La meua esquena es va tibar mentre *Hawke i jo ens mirem des d'extrems oposats de
l'habitació..
Les coses havien estat rares entre nosaltres.

No estava segura de si es devia a l'ocorregut al jardí i després amb *Vikter o si era pel que
havia fet en aqueixa habitació després de la mort de *Vikter. Podia ser per tot això. Però
estava molt callat en la meua presència i no tenia ni idea del que sentia o pensava. El meu do
estava bé oculte darrere d'un mur tan gruixut que no podia ni clivellar-se.
No va dir res. Es va limitar a quedar-se ací plantat, encreuar els braços davant del pit i mirar-
me. Havia fet això mateix una vegada o cinc-centes des que em vaig despertar. Segurament,
perquè quan tractava de parlar amb mi, tot el que jo feia era mirar-ho.
Vaig suposar que era per això que les coses estaven rares.
Vaig ajustar els ulls mentre el silenci s'estenia entre nosaltres.
—Què?
—Res.
—Llavors, a quin has vingut? —vaig exigir saber.
—Necessite una raó?
—Sí.
—No.
—Has vingut a assegurar-te que no haja trobat una manera d'eixir d'aquesta habitació?
—ho vaig desafiar.
—Sé que no pots eixir d'aquesta habitació, princesa.
—No em digues així —vaig etzibar.
—Em prendré un segon per a recordar-me que això és un progrés.
—Progrés amb què? —vaig preguntar, amb la mala cara .
—Amb tu —va contestar—. No estàs sent massa agradable, però almenys parles. Això és un
progrés.
—No estic sent desagradable —em vaig defensar—. És només que no m'agrada que em digues
així.
—*Ajá —va murmurar.
—El que siga. —Vaig apartar la mirada d'ell. Em sentia… No sabia el que sentia. Em
vaig retorçar, incòmoda, i no tenia res a veure amb el dura que era la pedra davall de mi.
No estava enfadada amb *Hawke. Simplement estava enfadada amb… tot.
—El pillo —va dir amb veu baixa .
Quan ho vaig mirar, vaig veure que s'havia acostat. I jo ni ho havia sentit. Ara estava quasi al
meu costat.
—Ah, sí? —Vaig arquejar les celles—. Ho entens?
Em va mirar i, en aqueix moment, vaig sentir una cosa diferent a la ira i el dolor. La vergonya
va cremar a través de mi com a àcid. Per descomptat que *Hawke ho entenia, almenys fins a un
cert punt. Així i tot, era probable que ho entenguera millor que molta altra gent.
—Ho sent.
—El què? —La duresa s'havia esfumat del meu to.
—Ja et vaig dir això abans, poc després de tot, però no crec que em sentires —va explicar.
Vaig pensar en

aqueixes vagues sensacions d'ell al meu costat—. Deguí tornar a dir-t'ho abans de hui. Sent
tot el que ha succeït. *Vikter era un bon home. Malgrat les últimes paraules que intercanviem,
ho respectava i sent no haver pogut fer res.
Cada múscul del meu cos es va bloquejar.
—*Hawke…
—No sé si ser ací, com hauria d'haver estat, haguera canviat el resultat final — va continuar—,
però sent no haver estat. Sent que ja no hi haguera res a fer quan per fi vaig arribar. Ho sent…
—No tens de què disculpar-te. —Em vaig alçar de l'ampit de la finestra, tenia les
articulacions rígides després d'haver passat tant de temps ací asseguda—. No et culpe de
l'ocorregut. No estic enfadada amb tu.
—Ho sé. —Va mirar per damunt de mi, fora de la finestra i cap a l'Adarb—. Però això no
canvia que desitjaria haver fet alguna cosa que poguera haver impedit tot això.
—Hi ha moltes coses que jo desitjaria haver fet d'una altra manera —vaig reconéixer, la vista
fixa a les meues mans—. Si haguera tornat a la meua habitació…
—Si hagueres tornat a la teua habitació, tot això hauria passat igual. No et culpes. —
Un segon més tard vaig notar els seus dits davall de la meua barbeta. Vaig alçar la vista cap
al seu rostre—. Tu no tens la culpa d'això, *Poppy. Per a res. Si potser, jo… —Es va
interrompre amb una maledicció entre dents—. No carregues amb culpes que pertanyen a uns
altres. Ho entens?
Sí, ho entenia, però això no canviava res.
—Deu —vaig dir en canvi . *Hawke va arrufar les celles .
—Què?
—Deu vegades m'has anomenat *Poppy.
Un costat dels seus llavis es va corbar cap amunt . Va aparéixer el més lleu indici de clotet.
—M'agrada cridar-te així. Però m'agrada més anomenar-te princesa.
—Idiota —vaig reposar. Va acatxar el cap.
—Està bé, saps?
—El què?
—Tot el que sents —va explicar—. I tot el que no sents.
L'aire se'm va embossar en els pulmons quan el meu pit es va comprimir, i no era sol de dolor.
Era una mica més lleuger, més càlid. Que sabera com em sentia era prova que, d'alguna manera,
havia estat on estava jo ara mateix. No vaig saber si m'havia mogut jo o ho havia fet ell, però de
sobte tenia els braços al seu al voltant, i ell m'abraçava amb la mateixa força que l'abraçava jo.
Tenia la galta pegada al seu pit, davall del seu cor, i quan la seua barbeta va baixar per a
secundar-se al meu cap, em vaig estremir de l'alleujament. Aqueixa tendra abraçada no va
arreglar el món. El dolor i la ira seguien ací, però *Hawke era tan dolça i la seua abraçada era…
pels déus, semblava transmetre esperança, com una promesa que no sempre em sentiria
d'aquesta manera .

Ens quedem ací una estona abans que *Hawke s'apartara i, quan ho va fer, va retirar
uns flocs de pèl despistats de la meua cara. Vaig sentir una esgarrifança d'acceptació..
—Sí que havia vingut amb una comesa concreta —va reconéixer—. La duquessa necessita
parlar amb tu.
Vaig parpellejar. És a dir que havia arribat l'hora..
—I has esperat fins ara per a dir-m'ho?
—Vaig pensar que el que havíem de dir-nos nosaltres era molt més important.
—No crec que la duquessa opine el mateix —li vaig dir, i l'expressió de la seua cara indicava
que no li importava gens ni mica—. És hora que esbrine com seré castigada per… pel que li
vaig fer al lord, no?
*Hawke va arrufar les celles en la meua adreça.
—Si creguera que t'estic portant a rebre un càstig, no et portaria.
Una sensació de sorpresa es va avivar en el meu interior, la qual cosa demostrava que era
una altra emoció que era capaç de sentir.
—On em portaries?
—A algun lloc lluny d'ací —va dir. I li vaig creure. Faria el que ningú més, ni tan sols… ni tan
sols *Vikter—. La duquessa vol veure't perquè han arribat notícies de la capital.
Em vaig sentir estranya quan *Tawny va arribar per a ajudar-me amb el vel, portar-lo una altra
vegada després de tot l'ocorregut… fins i tot més estrany va ser constatar que el castell estava
igual que abans de l'atac. Tot excepte el Gran Saló, que tenia ara una barricada davant, per la
qual cosa vaig poder veure. Una breu ullada a l'habitació en la qual havia mort *Vikter va revelar
que la porta havia sigut substituïda.
Això era tot el que necessitava saber.
La duquessa anava de blanc, com jo, però mentre jo portava la roba de la Donzella, ella
portava el color del dol. Estava asseguda darrere de l'escriptori del duc, estudiant un full de paper
. No era l'escriptori que havia estat en l'oficina més privada del duc. Si ens haguérem reunit ací,
no tenia ni idea del que hauria fet.
Encara no podia creure com havien matat al duc. Segur que això de l'arma havia sigut una
coincidència, però continuava despertant uns certs sentiments en la part de darrere de la meua
ment.
La duquessa va alçar la vista quan la porta es va tancar darrere de nosaltres. Semblava…
diferent. No era el color de la seua roba, ni el fet que portara el pèl recollit molt tibant en una
senzilla trossa. Era una altra cosa, però no vaig aconseguir identificar-ho mentre passava per
davant dels bancs. Hi havia altres dues persones a la sala: el comandant i un guàrdia real.
Em va mirar de dalt a baix i em vaig preguntar si notaria que m'havia deixat els cabells solts
davall del .

vel.
—Espere que estigues bé. —Va fer una pausa—. O almenys millor que l'última vegada que et
vaig veure.
—Estic bé —vaig confirmar, encara que em va semblar que no era mentida ni veritat.
—Bé. Per favor. Pren seient. —Va assenyalar al banc i vaig fer el que em demanava. *Tawny
es va asseure al meu costat, però *Hawke va romandre dempeus a la meua esquerra. Vaig fer tot
el que era a la meua mà per a no pensar en com *Vikter pertanyia a aqueix lloc—. Han passat
moltes coses mentre has estat… descansant —va començar la duquessa—. La reina i el rei han
sigut informats dels últims esdeveniments.
Va donar uns colpets amb un llarg dit sobre el pergamí. A la capital haurien enviat el missatge
per colom missatgera, però només un caçador entregaria un missatge real ací. Havia d'haver
cavalcat dia i nit, canviant de cavalls pel camí, per a arribar de tornada tan prompte . Solien
tardar diverses setmanes a viatjar semblant distància.
—Després de l'intent de segrest i l'atac al Ritu, creuen que ja no és segur que romangues ací
—va anunciar la duquessa—. Han decidit que tornes a *Carsodonia.
M'ho esperava. Des de l'intent de segrest. Havia acceptat que hi havia moltes possibilitats que
la reina em fera tornar a la capital, i sabia que això significava una Ascensió més primerenca del
que es preveu. Era probable que aqueixa fora la raó que no estiguera sorpresa, però no explicava
la falta de por i temor.
Tot el que sentia era… acceptació. Potser fins i tot una mica d'alleujament, perquè aquest
castell era ara mateix l'últim lloc on volia estar, i no estava pensant en el que ocorreria quan
arribara a la capital. Ni tan sols pensava a veure a Ian una altra vegada. No obstant això, sí que
sabia què més sentia. I era confusió.
—Perdó —vaig balbucejar—. Com és que no se'm castiga?
*Hawke es va girar cap a mi i, sense necessitat de mirar-ho, vaig saber que era quasi segur que
tindria la mateixa expressió en la cara que haguera tingut *Vikter.
La duquessa va tardar una bona estona a respondre.
—Supose que et refereixes a això de lord *Mazeen —va dir a la fi. Se'm va fer un nus en
l'estómac, però així i tot vaig assentir. La duquessa va decantar el cap—. Creus que hauries de
ser castigada?
Vaig començar a respondre com ho haguera fet feia dues setmanes, abans de l'atac, allà quan
continuava fent uns esforços tremends per ser el que començava a pensar que mai vaig estar
destinada a ser.
—No crec que puga respondre a aqueixa pregunta.
—Per què no? —La curiositat va ressaltar les seues faccions.
—Perquè… la cosa venia des de lluny —vaig optar per dir, conscient de com *Tawny es va
moure per a estrényer la seua cama contra la meua. Vaig respirar profund—. Sé que hauria de
ser castigada.
—Deuries —va convindre la duquessa—. Era un Ascendit, un dels més veterans del castell.
—*Hawke irradiava tensió i vaig sentir que es movia un *pelín de res cap a mi—. Ho vas
tallar en

trossos com haguera fet un carnisser amb un tros de carn —va continuar. Hauria d'haver sentit
horror o fàstic; qualsevol cosa menys l'onada de satisfacció que em va inundar per dins
—. Però estic segura que tens les teues raons.
Em vaig quedar bocabadada.
La duquessa es va tirar cap endarrere i va agarrar una ploma.
—He conegut a *Bran durant molts, molts anys i hi ha molt poques coses de la seua…
personalitat que no sàpia. Esperava que s'haguera comportat d'una altra manera amb tu, donat el
que eres. Sembla ser que estava equivocada.
—Vosté…? —vaig començar, inclinant-me cap avant .
—Jo no faria aqueixa pregunta —em va interrompre, els seus ulls impertorbables es van clavar
en els meus
—. No t'agradaria la meua resposta i no l'entendries. Tampoc esperaria que ho feres. Pren-te això
com una lliçó molt necessària, *Penellaphe. Algunes veritats no fan res més a destruir i
desbaratar el que no són capaces d'esborrar. Les veritats no sempre alliberen la persona. Només
un ximple al qual han alimentat tota la vida amb mentides creurà això.
Amb el pit agitat, vaig tancar la boca i em vaig tirar cap endarrere. La duquessa ho sabia.
Sempre havia sabut això del lord i el duc. Tal vegada no el que havien fet exactament, però ho
sabia. Vaig clavar els dits en la falda del meu vestit.
—Eres la Donzella —va continuar—. Aqueixa és la raó que no vages a ser castigada. Dona
gràcies i no tornes a parlar del tema mai. —Un múscul es va contraure davall del seu ull—. I fes-
te un favor. No perdes ni un segon a pensar en cap d'ells. Sé bé que jo no ho faré.
La vaig mirar mentre relaxava la mà entorn de la ploma, els seus artells blancs van començar a
recuperar el color. Llavors se'm va ocórrer. Si el duc m'havia tractat de la manera que el feia,
per què havia donat per descomptat que tractaria a la seua dona d'una manera diferent? Després
de tot, mai havia vist una mostra d'afecte entre ells, i no sols es devia a la naturalesa freda dels
Ascendits. Mai els havia vistos tocar-se. Ser un Ascendit no significava que ja no pogueren
abusar de tu o maltractar-te.
Vaig baixar la vista i vaig assentir.
—Quan… quan part cap a la capital?
—Demà al matí —va respondre—. Partiràs a l'alba .

Capítol 28
—No deixaré a *Tawny ací —vaig sentenciar, encarant-me amb *Hawke—. Ni parlar.
—No ve amb nosaltres. —Els seus ulls centellejaven d'un ambre fogós—. Ho sent, però no.
Estàvem en les meues estances no més de trenta minuts després d'eixir de l'oficina de la
duquessa. Celebràvem la nostra pròpia reunió. *Tawny era present, igual que el comandant,
però era com si ni tan sols estigueren en el mateix edifici.
*Hawke i jo portàvem discutint deu minuts.
—Quina sort que no sigues tu el que està al comandament —vaig destacar. Em vaig girar cap
al comandant—.
Necessite…
—Ho sent, Donzella, però jo no vaig amb vosaltres. —El comandant *Jansen va entrar a
l'habitació des del llindar de la porta—. Va només un grup xicotet, però *Hawke és el teu guàrdia
real personal. Ell estarà al comandament.
—Com és possible que ell estiga al comandament? —quasi vaig cridar—. Ni tan sols porta tant
temps com el meu guàrdia real.
—Però és el teu únic guàrdia real.
Aqueixa afirmació feia mal, així que em vaig encarar amb *Hawke de nou i vaig fer l'única
cosa completament immadura que podia fer: prendre-la amb ell.
—De debò esperes que la deixe ací? On hi ha Descendents assassinant a gent a destra i
sinistra?
—De debò esperes que la porte fora de l'Adarb?
*Tawny va fer un pas avant.
—Si puc…
—Sí! —vaig exclamar—. Em portaràs a mi fora de l'Adarb..
—Exacte. Només poden assignar-nos uns pocs guàrdies per a escortar-te. Tots ells estaran
centrats en mantindre't a tu fora de perill . No a ella.
—Jo puc…
—Sé que pots protegir-te sola. Tothom en aquesta habitació ho sap, creu-me, però
anirem ací fora, princesa. Més enllà de l'Adarb. Saps el trajecte que tenim per davant?

—va preguntar—. Haurem de creuar les Planes Desolades i el Bosc de Sang.
—Ho sé. —El nerviosisme va fer que se'm regirara l'estómac..
—I també viatjarem per zones amb una densa població de Descendents. No serà una excursió
fàcil i no posaré en risc la teua seguretat —va concloure, mentre em fulminava amb la mirada. El
*Hawke que amb tanta força i tendresa m'havia abraçat feia tan sols unes hores havia
desaparegut. Substituït per…
Substituït per un guàrdia real del qual *Vikter haguera estat orgullós. No hi havia manera
d'evitar aqueixa punxada de dolor. *Hawke no era el meu amic ni… ni el que fora que era per a
mi en aqueix moment. Era un guàrdia real que havia jurat mantindre'm amb vida i entregar-me
sana i estàlvia al rei i la reina.
Va baixar la barbeta, amb els ulls clavats en els meus.
—Si portem a *Tawny amb nosaltres, molt bé podríem enviar-la per davant i utilitzar-la com a
esquer per als Dimonis.
Ho vaig mirar bocabadada.
—És possible que aqueixa haja sigut l'afirmació més absurda de la història..
—No més absurd que estar ací discutint amb la meitat de la teua cara —va replicar. Vaig alçar
les mans per l'aire .
—Això sona a problema teu, no meu.
Amb tots els músculs de la mandíbula en tensió, em va mirar i va soltar una breu
riallada ronca. Després es va girar cap a on estava *Tawny.
—Sé que vols acompanyar-la. Ho entenc, però això no serà una caravana normal. No hi haurà
dotzenes de guàrdies i no ens allotjarem en les millors posades. El nostre ritme serà ràpid i
constant i hi ha moltíssimes possibilitats que el Ritu no siga l'últim vessament de sang que
veges.
Em vaig girar cap a *Tawny, però abans que poguera dir-li res, va començar a parlar.
—Ho sé. Ho entenc. —Es va acostar a mi—. Agraïsc que vulgues que vaja amb tu, *Poppy,
però no puc…
Una mera ploma podria haver-me derrocat en aqueix moment.
—No… no vols vindre? —Havia estat tan emocionada per veure la capital…
Però si jo no era ací, el seu temps tornaria a ser seu, almenys la gran majoria. Vaig estrényer
els llavis.
—Sí que vull. M'encantaria. —Es va detindre davant de mi i em va agarrar les mans—. I
espere de tot cor que em cregues, però la idea d'eixir ací d'aquesta manera m'aterreix..
Volia… volia creure-li.
Es va emportar les nostres mans unides al pit.
—No sols això, sinó que el que ha dit *Hawke és veritat. Tants guàrdies han… s'han anat. I
els que vagen amb tu no poden ocupar-se de mi. Jo no sé lluitar. No com tu. Jo no puc

fer el que vas fer tu. —El que vaig fer jo? Es referia a quan em vaig defensar… o al que li havia
fet al lord?—. No puc anar —va murmurar.
Vaig tancar els ulls i vaig soltar un sospir tremolós. Tenia raó. *Hawke també. Seria
irresponsable i il·lògic que *Tawny viatjara amb nosaltres. I encara que estava preocupada per
deixar-la arrere en una ciutat en semblant estat d'agitació, estava discutint perquè… perquè…
Anava a deixar arrere tot el que m'era familiar.
Havien succeït tantes coses. Tantes pèrdues. I encara que no tenia espai en el cervell ni la
capacitat emocional per a preocupar-me per la possibilitat que l'Ascensió s'avançara o que els
déus pogueren trobar-me indigna, no estava preocupant-me hui pel que succeiria demà. Era
només que les coses no deixaven de canviar, i *Tawny… era l'últim que em quedava del que
solia ser.
I si no tornava a veure-la mai?
Vaig aspirar una tremolosa glopada d'aire. No podia permetre'm pensar d'aqueixa manera. No
podia deixar que *Tawny creguera això. Vaig obrir els ulls.
—Tens raó.
—Odie tindre raó. —Se li van negar els ulls de llàgrimes.
—Gràcies als déus que hi ha algú racional en aquesta habitació —va mussitar *Hawke. El meu
cap va volar en la seua adreça.
—Ningú ha demanat la teua
aportació. El comandant *Jansen
va xiular baixet.
—Bé, ja l'he feta, princesa. —*Hawke va esbossar una *sonrisilla quan vaig soltar les mans de
*Tawny i em vaig girar cap a ell. Es va dirigir a la porta, on es va parar un instant—. Ah, tinc
alguna cosa més a aportar. Viatjarem lleugers d'equipatge. I no et molestes a portar aqueix maleït
vel. No ho usaràs .
Amb els ulls tancats i la barbeta alçada cap al sol naixent, em *regodeé en la sensació del fresc
aire *mañanero que besava el meu front i les meues galtes nues mentre esperava al costat dels
murs negres de l'Adarb. Era una nimietat, però havien passat anys des que el sol i el vent havien
tocat fins a l'últim racó de la meua cara. La pell em formiguejava d'una manera molt agradable, i
fins i tot la raó per la qual era capaç de fer això no va entelar el moment.
El vel em convertia en una diana mòbil molt òbvia en el nostre viatge cap a *Carsodonia. La
millor manera d'evitar als Descendents i al Senyor *Oscuro era assegurar-nos que cap persona
amb la qual tinguérem contacte s'adonara de qui era jo. Aqueixa era la raó que el nostre grup
s'estiguera reunint prop de l'Adarb i jo portara una anodina capa marró amb un gruixut jersei
davall i el meu únic parell de pantalons i botes. No tenia ni idea del que pensaria

la gent quan em vera, però segur que no pensarien en la Donzella.
Aqueixa també era la raó que m'haguera acomiadat de *Tawny a la meua habitació. Algun dels
escassos treballadors del castell que estarien en peu a aqueixa hora podria reconéixer a *Tawny
com el meu acompanyant i *Hawke no volia córrer cap risc ignorant la possibilitat que encara
poguera haver-hi algun Descendent entre el personal.
Això va fer encara més difícil acomiadar-me de *Tawny. Podria passar qualsevol cosa entre
ara i el moment en què per fi es reunira amb mi en la capital, i jo no tindria ni idea fins que algú
es decidira a explicar-m'ho. Això va fer que se'm retorçara l'estómac de la impotència, perquè no
podia fer res referent a cap d'aqueixes coses. Només podia desitjar veure-la de nou . Podia
creure que ho faria.
Però no resaria.
Els déus mai havien respost a les meues pregàries.
I ja no em semblava correcte demanar-los res… quan ja no podia negar el que havia dit
*Vikter.
Que volia que em trobaren indigna.
Vaig sospirar, concentrada en la sensació del vent, que alçava flocs de pèl al voltant del meu
front i de la meua templa.
La duquessa no havia anat a acomiadar-se.
No em sorprenia. Tampoc em feia mal com abans. Ni tan sols sentia desil·lusió, i no estava
segura de si això era bo o dolent.
—Fa l'efecte que estàs gaudint.
Vaig obrir els ulls en sentir la veu de *Hawke, em vaig donar la volta i quasi vaig desitjar
haver mantingut els ulls tancats.
*Hawke, dempeus al costat d'un enorme cavall negre, no anava vestit com un guàrdia.
Els seus foscos pantalons de muntar marrons cenyien les seues llargues cames i ressaltaven la
força del seu cos. Portava una túnica gruixuda de mànega llarga, adequada per al fred, igual que
la capa folrada de pell. A la llum del sol, el seu pèl era del color de les ales d'un corb.
D'alguna manera, estava encara més bonic vestit de plebeu. I m'observava, amb una cella
alçada, mentre jo… bo, jo només ho mirava amb cara d'esbalaïment. Em vaig posar roja.
—És agradable.
—Que l'aire toque la teua cara? —va preguntar, en un intent per deduir a què em referia. Vaig
assentir—.
Supose que sí. —Els seus ulls es van lliscar pel meu rostre—. Preferisc mil vegades aquesta
versió.
Em vaig mossegar el llavi i vaig estirar la mà per a acariciar amb suavitat un costat del musell
del cavall.
—És preciós. Té nom?
—M'han dit que es diu *Setti.
—Com el cavall de batalla de *Theon? —vaig preguntar amb un somriure. *Setti va espentar
la meua mà per a obtindre més carícies—. Té un gran exemple al qual emular.

—És veritat —va reposar *Hawke—. Supose que no saps
muntar. Vaig negar amb el cap.
—No m'he pujat a un cavall des de… —El meu somriure es va eixamplar—. Per tots els
déus, va ser fa tres anys. *Tawny i jo ens colem en els estables i vaig aconseguir enfilar-me
en un abans que *Vikter arribara. —El meu somriure es va apagar i vaig deixar caure la mà.
Vaig fer un pas arrere—. Així que no, no sé muntar.
—Això serà intrigant. —Va fer una pausa—. I una tortura, ja que muntaràs amb mi. El
meu cor *trastabilló aconseguisc mateix.
—I per què és això intrigant? —vaig preguntar, mirant-ho—. I una tortura?
Un costat dels seus llavis es va corbar cap amunt . Va aparéixer el clotet.
—A part del fet que em permetrà mantindre't vigilada molt de prop? Usa la teua
imaginació, princesa.
La meua imaginació no em va fallar.
—Això és inapropiat —ho vaig renyar.
—Ah, sí? —Va baixar la barbeta—. Ací fora no eres la Donzella. Eres *Poppy, sense vel i
sense càrregues.
Els meus ulls es van creuar amb els seus i l'onada d'anticipació i alleujament va demostrar
que, per davall del dolor i la ira, *bullían altres emocions.
—I què passa quan arribe a la capital? Tornaré a ser la Donzella.
—Sí, però això no és ni hui ni demà —va dir. Va fer mitja volta cap a una de les *alforjas del
seu cavall—. T'he portat alguna cosa.
Vaig esperar, preguntant-me què podria ser, quan l'única cosa que m'havia deixat empacar
havia sigut roba interior i dues túniques-jersei addicionals.
*Hawke va obrir una de les *alforjas de cuir, va ficar la mà i va traure una cosa embolicada en
un drap. Ho va desembolicar mentre es girava cap a mi.
Se'm va parar el cor i després va reprendre la seua activitat al doble de velocitat quan vaig
veure el que subjectava a la mà. Vaig reconéixer a l'instant el mànec ivorià i la fulla negra
vermellosa.
—La meua daga. —Se'm va fer un nus en la gola—. Vaig creure… que s'havia perdut.
—La vaig trobar més tard aqueixa nit. —Hi havia una funda davall d'ella—. No volia donar-te-
la quan havia de preocupar-me perquè t'escapares per a utilitzar-la, però la necessitaràs per a
aquest viatge.
El fet que s'estiguera assegurant que estiguera equipada per a defensar-me en el cas de
necessitar fer-lo significava un món per a mi. Però el fet que haguera trobat la daga i l'haguera
guardada per a mi…
—No sé què dir. —Em vaig aclarir la raspera de la gola mentre me l'entregava. Quan els meus
dits es van tancar entorn del mànec, vaig soltar un sospir tremolós—. *Vikter me la va regalar en
el meu aniversari número setze. Sempre ha sigut la meua favorita.

—És una arma preciosa.
El nus de la meua gola es va dissipar i tot el que vaig poder fer va ser assentir mentre
embeinava la daga amb cura i després l'assegurava a la meua cuixa dreta. Em va costar un
moment parlar.
—Gràcies.
*Hawke no va respondre. Quan vaig alçar la vista, vaig veure que s'acostava un xicotet grup.
Dos homes desconeguts a cavall i altres sis homes, que conduïen als seus cavalls de la mà cap a
nosaltres.
Vaig reconéixer a dos dels guàrdies immediatament. Havia jugat a les cartes amb ells en la
Perla Roja. *Phillips, i vaig creure recordar que l'altre es deia *Airrick. Si ells em van reconéixer,
no es va notar quan em van saludar amb un gest sec del cap. Cap dels dos em va mirar als ulls.
Em formiguejaven les cicatrius, però em vaig resistir a la temptació de tocar-les o girar-me
perquè no foren visibles.
Em va sorprendre veure'ls, perquè sabia que no eren caçadors, però vaig suposar que no hi
havia guàrdies suficients per a unir-se a nosaltres i sí que em vaig alegrar de veure a *Phillips.
Era algú que s'havia enfrontat a Dimonis una vegada i una altra i seguia en peus.
—La partida ha arribat —va murmurar *Hawke i després, en veu més alta, va començar a fer
les presentacions. Va soltar un rest de noms. La majoria quasi ni els vaig registrar, a part dels dos
que coneixia, però llavors va dir un altre nom que va ressonar en la meua memòria—: Aquest és
*Kieran. Vi de la capital amb mi i coneix la ruta per la qual viatjarem .
Era el guàrdia que havia trucat a la porta la nit de la Perla Roja. Era com una reunió, vaig
pensar quan per fi vaig tindre l'oportunitat de veure-ho. Semblava més o menys de la mateixa
edat que *Hawke, el seu pèl fosc tallat quasi al zero. Els seus ulls eren d'un impactant to blau
pàl·lid que em va fer evocar al cel durant l'hivern, un sorprenent contrast amb la seua càlida pell
beix, que em va recordar a *Tawny.
—Un plaer conéixer-te —va dir *Kieran, mentre es muntava en el seu cavall.
—El mateix dic —vaig murmurar. Em vaig fixar en què tenia el mateix lleuger accent que
*Hawke, un deix que encara no aconseguia situar.
Va mirar cap a *Hawke, els angles del seu rostre marcats i més que agradables a la vista.
—Hem de posar-nos en marxa si volem tindre alguna possibilitat de creuar les planes abans
del vespre.
*Hawke es va tornar cap a mi.
—Llesta?
Vaig mirar cap a l'oest, cap al centre de *Masadonia. El castell de *Teerman s'alçava molt per
damunt del Districte Baix i la Ciutadella, una immensa estructura de pedra i cristall, de records
preciosos i malsons tortuosos. Per algun lloc de l'interior rondava *Tawny, i la duquessa havia
assumit el control de la ciutat. En algun lloc de l'interior, el meu present s'havia convertit en el
passat. Em vaig girar cap a l'Adarb. En algun lloc ací fora, esperava el meu futur.

Capítol 29
Després d'unes poques hores de recórrer les Planes Desolades, ja no necessitava recórrer a la
meua imaginació per a saber el que havia volgut dir *Hawke quan va comentar que cavalcaria
amb ell. Hi havia poc espai entre els nostres cossos. Al principi no havia sigut així, quan les
gruixudes portes de l'Adarb s'havien obert i creuem entre les torxes. Conscient que els
homes que viatjaven amb nosaltres sabien qui era jo, em vaig asseure ben alçada i vaig fer tot
el possible per ignorar la sensació del braç de *Hawke al voltant de la meua cintura. Però el
ritme era dur. No anàvem a tota brida ni molt menys , però desacostumada a la manera
de moure's d'un cavall, la posició rígida de seguida em va resultar incòmoda i dolorosa. A
cada hora que passava, acabava més prop de *Hawke, fins que la meua esquena va quedar
secundada contra el seu pit i els meus malucs bressolats per les seues cuixes. La caputxa de la
meua capa m'havia caigut en algun
moment i l'havia deixada així, en part perquè volia sentir el vent sobre la cara.
I en part perquè sentia l'alé càlid de *Hawke contra la galta cada vegada que s'acatxava per a
dir-me alguna cosa.
Havia tingut raó. Per a una Donzella, això era del tot inapropiat. O almenys el que sentia ací
abraçada per ell era inapropiat per a una Donzella.
Però després d'una estona, em vaig relaxar i vaig gaudir de la sensació de ser als seus braços,
conscient que quan arribàrem al nostre destí tot això s'acabaria, sense importar que bones
creguera *Hawke que eren les seues habilitats.
Les coses serien diferents en la capital.
Vaig contemplar el paisatge erm. En un temps, hi havia hagut granges ací, i posades on els
viatgers podien parar a descansar. Però ara, no hi havia res més que herba interminable,
arbres doblegats i retorçats, i alts joncs que grimpaven per damunt de les ruïnes de granges i
tavernes.
Estava convençuda que tot el que es creuava amb nosaltres estava posseït.
Els Dimonis havien destruït les Planes, tacat les abans fèrtils terres amb sang i assassinat a tot
el que s'atrevira a tirar arrels fora de l'Adarb..
I tan prop del Bosc de Sang…

Em vaig mantindre alerta per a detectar el primer indici del bosc i vaig fer tot el possible per
no pensar on estava el sol en aqueix moment i on acabaria quan caiguera la nit.
*Hawke es va moure i, d'alguna manera, la meitat del seu braç va acabar lliscant-se entre els
plecs de la meua capa. Se'm va quedar la boca seca i vaig notar que el cavall alentia la marxa. El
palmell de la seua mà va quedar secundada contra el meu maluc i, encara que el jersei de llana i
els meus pantalons separaven la nostra pell, el pes de la seua mà era com un ferro roent .
—Estàs bé? —va preguntar, i el seu alé va dansar per la meua galta.
—En realitat, no sent les cames —vaig admetre. Va soltar una rialleta.
—T'acostumaràs en un parell de dies.
—Genial —vaig comentar. Vaig contindre la respiració quan vaig sentir el seu polze moure's
per damunt del meu maluc. Vaig agarrar el pom de la muntura amb més força.
—Estàs segura que vas menjar prou ?
Havíem berenat formatge i fruita seca en marxa i, encara que en general ja haguera menjat una
cosa molt més contundent a aqueixa hora, no estava segura que poguera aprendre a menjar
mentre em sacsava un cavall. Vaig assentir, al mateix temps que em fixava en què *Kieran i
*Phillips, que anaven al capdavant, també havien alentit el pas. Havien parlat l'u amb l'altre de
tant en tant , però anaven massa lluny de mi com per a sentir el que deien.
—Pararem ? —vaig preguntar.
—No.
—Llavors —vaig dir, amb la mala cara —, per què anem més a poc a poc?
—És el camí… —*Airrick, que cavalcava a la nostra esquerra, es va interrompre i jo vaig
somriure. Sabia que havia estat a punt d'anomenar-me Donzella. Alguna cosa que havia fet tantes
vegades al llarg de les últimes dues hores que *Hawke havia amenaçat amb tirar-ho del cavall si
ho feia una sola vegada més. Per sort, aquesta vegada s'havia adonat a temps—. El camí es torna
irregular ací i hi ha un rierol, però costa veure'l entre la mala herba.
—Això no és tot —va afegir *Hawke. Continuava movent el polze, tirava de la llana i
l'arrossegava en un cercle lent i constant.
—Ah, no?
—Veus a *Luddie? —*Hawke es referia a un dels caçadors que cavalcava a la nostra dreta.
L'home no havia dit gran cosa des que partim—. Està atent als *barrats.
Vaig fer una ganyota. Els *barrats no eren rosegadors normals. Es rumorejava que eren de la
grandària d'un senglar, criatures de malson.
—Vaig pensar que havien desaparegut tots.
—Són l'única cosa que no mengen els Dimonis.
No era això indicatiu suficient? Em vaig estremir.
—Quants creus que hi ha ací fora?
—No ho sé. —El braç de *Hawke es va estrényer entorn de la meua cintura i vaig tindre la
sensació que

sabia exactament quants hi havia.
Vaig mirar a *Airrick, però ell va apartar la mirada.
—Tu saps quants hi ha, *Airrick?
—Eh, bo, sé que solia haver-hi més —va dir. Va llançar una mirada nerviosa a *Hawke i va
girar el cap immediatament cap avant—. No solien ser un problema, saps? O almenys això és el
que em va dir el meu avi quan era xicotet. Ell vivia per ací. Un dels últims.
—De veritat ?
*Airrick va assentir mentre el polze de *Hawke seguia el seu camí.
—Cultivava dacsa i tomaques, fesols i creïlles. —Va aparéixer un lleu somriure—. Em va
contar que els
*barrats solien ser tan sols un emprenyament.
—No puc imaginar que rates que pesen quasi cent quilos siguen només un emprenyament.
—Bé, eren només carronyers i tenien més por de les persones del qual els teníem nosaltres a
ells —va explicar *Airrick. Jo estava segura que em farien por, deixaren a la gent en pau o no—.
Però quan tothom va fugir de la zona, van perdre la seua…
—Font d'aliment? —vaig acabar per ell. *Airrick va assentir mentre escodrinyava l'horitzó..
—Ara, qualsevol cosa amb la qual es troben és menjar.
—Inclosos nosaltres. —De veritat que esperava que *Luddie tinguera una vista perfecta i un
sisé sentit en el que a *barrats es referia.
—Eres intrigant —va comentar *Hawke mentre *Setti partia al trot per a avançar a *Airrick.
—«Intrigant» és la teua paraula favorita —em vaig burlar.
—Ho és quan estic amb tu.
Em vaig permetre somriure, perquè ningú estava mirant i m'abellia..
—Per què soc intrigant ara?
—Quan no eres intrigant? —va dir—. No et fan por els Descendents ni els Dimonis, però
t'estremeixes com un gatet mullat davant el mer esment d'un *barrat.
—Els Dimonis i els Descendents no ronden per ací de quatre grapes i no tenen pèl.
—Bé, els *barrats no ronden —va reposar—. Corren, més o menys tan de pressa com un
*sabueso obcecat amb una presa.
—Això no ajuda. —Em va recórrer una altra esgarrifança. *Hawke es va tirar a riure.
—Saps el que m'encantaria ara mateix?
—Que ningú parlara de rates gegants *comehombres?
*Hawke em va donar un *apretoncito i vaig sentir un voletege en el pit.
—A part de això. —Vaig soltar un bufit—. Fes-me un favor. Fica la mà en la *alforja del
costat de la teua cama esquerra. Però ves amb compte . Agarra't al pom.
—No em cauré . —En qualsevol cas, em vaig agarrar mentre m'estirava cap avant i
alçava la solapa de la bossa.
—*Ajá.

Vaig fer cas omís d'això i vaig ficar la mà. Els meus dits van fregar una cosa suau i de cuir.
Vaig arrufar les celles i ho vaig traure. Quan vaig veure la tapa roja, vaig soltar una exclamació i
ho vaig retornar a tot córrer a la bossa.
—Oh, per tots els déus. —Em vaig asseure molt alçada, els ulls com a plats. *Hawke va
esclatar en riallades i, més endavant, *Kieran es va girar cap a nosaltres. Podia veure el roja que
tenia la cara?—. No et crec. —Vaig girar per la cintura i, durant un instant, em vaig perdre en
aqueix clotet de la galta dreta de *Hawke. El de l'esquerra també estava començant a aparéixer. I
llavors vaig recordar el que hi havia en la *alforja—. Com has trobat aquest llibre?
—Que com vaig trobar aqueix murri diari de *lady *Willa *Colyns? Tinc els meus mitjans.
—Com? —L'última vegada que ho havia vist estava ficat davall del meu coixí i, amb tot el que
havia passat, ni tan sols se m'havia ocorregut que algú poguera trobar-ho i tindre preguntes.
Moltes preguntes.
—No t'ho diré mai —va contestar. Li vaig pegar al braç—. Quin violenta. —Vaig posar els
ulls en blanc—. No m'ho llegiràs una miqueta ?
—No. Per descomptat que no.
—Tal vegada t'ho llig jo dins de una
estona. Això era fins i tot pitjor.
—No serà necessari.
—Estàs segura?
—Seguríssima.
va riure baixet i suau contra el meu coll.
—Fins a on vas arribar, princesa?
Vaig estrényer els llavis i després vaig
sospirar.
—Quasi l'havia acabat.
—Hauràs de explicar-m'ho tot.
Això no anava a passar. No podia creure que no sols haguera trobat el maleït llibre, sinó que a
més l'haguera portat. De tot el que podia haver portat amb si, havia optat pel diari. Les
comissures dels meus llavis es van moure per voluntat pròpia i, abans d'adonar-me si més no,
estava somrient i després rient. Quan el braç de *Hawke va tornar a estrényer-se al meu al
voltant, em vaig relaxar contra ell.
*Hawke era… intrigant.
Després d'això, accelerem el pas i quasi va fer l'efecte que tiràvem una carrera amb la lluna.
No vaig haver de mirar avant per a saber que estàvem perdent.
I llavors ho vaig veure.
El gel va calar la meua pell al primer indici de roig. I llavors es va alçar davant nosaltres. Una
mar carmesina s'estenia fins on aconseguia la vista.

Havíem arribat al Bosc de Sang.
Els cavalls van continuar avançant, a pesar que tots els instints del meu cos cridaven el seu
advertiment. No podia apartar els ulls del bosc, encara que em feia l'efecte que la imatge
turmentaria els meus somnis durant moltíssims anys. Mai ho havia vist de prop, perquè havia
arribat a *Masadonia per una ruta diferent que ara haguera afegit dies al nostre viatge. El que
vaig veure va ser una massa roja i d'un to més fosc que em va recordar a sang seca. Davall dels
eixordadors cascos dels cavalls, el sòl es va tornar més irregular. Alguna cosa cruixia i
*chascaba.
Eren arbrets? Branques? Vaig fer posat d'apuntar-me….
—No —va ordenar *Hawke—. No mires a
baix. No vaig poder reprimir-me.
Se'm va regirar l'estómac. El sòl estava plagat d'ossos blanquejats pel sol. Calaveres que
pertanyien a cérvols i a animals més xicotets. Conills, potser? Hi havia també ossos més llargs,
massa llargs per a ser d'un animal, i…
Vaig ofegar una exclamació i vaig apartar la vista.
—Els ossos… —vaig dir, engolint saliva—. No són tots d'animals, veritat?
—No.
La meua mà es va lliscar cap al braç que envoltava la meua cintura. Em vaig aferrar a ell.
—Són ossos de Dimonis que van morir? —Si no menjaven, es marcien fins que no
quedava res més que ossos.
—Alguns. —Em vaig estremir—. Et vaig dir que no mirares.
—Ja ho sé.
Però ho havia fet.
Igual que no podia tancar els ulls ara. Les fulles roges centellejaven sota el sol somort;
semblava com si un milió de fulles hagueren capturat xicotets *charquitos de sang. Era una
imatge tan horripilant com inquietantment bonica.
Els cavalls van alentir el pas i la muntura de *Airrick es va encabritar i va sacsejar el cap.
*Airrick la va obligar a seguir avant. Avancem, el meu cor com un martell piló mentre les
branques s'estenien cap a nosaltres, les seues lluentes fulles s'agitaven amb suavitat i semblaven
telefonar-nos a la seua trobada.
La temperatura va caure en picat en el mateix instant que passem per davall de les primeres
branques, i el poc sol que quedava era quasi incapaç de penetrar entre les fulles. Quan vaig alçar
la vista, se'm va posar la carn de gallina. Algunes branques eren tan baixes que vaig pensar que
podia estirar el braç i tocar una de les fulles, que tenien la mateixa forma que les dels aurons.
No obstant això , no ho vaig fer.
No parlava ningú. Ens vam posar en fila, de dues en dues, i seguim el camí marcat en el sòl.
Tothom anava alerta. Com que ja no sentia cruixits, vaig pensar que era segur mirar al sòl.

—No hi ha fulles —vaig comentar.
—Què? —*Hawke es va inclinar cap a mi, va mantindre la veu baixa. Vaig recórrer amb els
ulls el sòl cada vegada més fosc del bosc.
—No hi ha fulles en el sòl. Només herba. Com és possible?
—Aquest lloc no és natural —va contestar *Phillips.
—Això és quedar-se molt curt —va afegir *Airrick, sense deixar de mirar al seu voltant.
*Hawke es va inclinar cap endarrere .
—Haurem de parar prompte. Els cavalls han de descansar.
La pressió es va tancar entorn del meu pit i vaig estrényer la mà sobre el braç de *Hawke.
Sabia que les meues ungles començaven a clavar-se en la seua pell, però no aconseguia forçar-
me a afluixar.
Vaig soltar una glopada temorosa i vaig veure el meu alé en l'aire..
Seguim avant una hora més. Només hi havia raigs platejats de llum de lluna quan *Hawke
va fer un senyal al grup. Els cavalls van caure al trot i al poc es van detindre, amb la respiració
agitada.
—Aquest lloc sembla millor que molts altres per a acampar —va comentar *Hawke.
Vaig sentir el més estrany impuls de riure, encara que no hi havia res graciós en el que estàvem
a punt de fer.
Anàvem a passar la nit ací, dins del Bosc de Sang, on rondaven els Dimonis.

Capítol 30
No havia tingut tant de fred en tota la meua vida.
La *esterilla no feia res per evitar que la humitat glacial es filtrara des del sòl, i la manta, per
gruixudes que eren les pells, no aconseguia repel·lir la *gelidez de l'aire. Notava els dits com a
glaçons dins de els guants i per molt que *tiritara no aconseguia calfar-me.
De nit, havia d'haver-hi almenys vint graus menys dins del Bosc de Sang i vaig suposar que, si
ploguera, la pluja es convertiria en neu.
Durant els últims vint minuts o així, havia intentat convéncer al meu cos perquè s'adormira.
Perquè si estiguera inconscient, no estaria tan preocupada per la possibilitat de convertir-me en
una panna de glaç. No obstant això, cada cruixit de l'herba i cada mínima brisa feien que la meua
mà volara cap a la daga que havia guardat en la bossa que usava de coixí. Entre el fred, la
possibilitat que apareguera algun *barrat i l'amenaça d'un atac dels Dimonis, no hi havia forma
humana que anara a poder dormir res aqueixa nit. No sabia com podia fer-ho ningú. A més, a
penes havia sigut capaç de menjar res durant la nostra ràpida i silenciós sopar.
Quatre guàrdies dormien mentre altres quatre vigilaven a diversos metres de distància, un en
cada cantonada del campament. *Hawke havia parlat una estona amb un d'ells, però ara es dirigia
cap a on estava jo. Una diminuta part de mi va pensar que hauria de fer-me l'adormida, però em
donava la sensació que sabria que estava fingint.
—Tens fred —va dir, en parar-se davant de mi.
—Estic bé —vaig murmurar. Em *castañeteaban les dents. Un moment després, vaig notar que
els seus dits sense guants fregaven la meua galta. Em vaig posar tibant.
—Correcció. Estàs gelada.
—Ja entraré en calor. —O això esperava—. En una estona.
—No estàs acostumada a aquesta mena de fred, *Poppy —va comentar, amb la mà penjant
entre les cames.
—I tu sí?
—No tens ni idea de les coses a les quals estic acostumat.

Això era veritat. Vaig mirar la fosca forma de la seua mà. Per a tindre unes mans tan dures i
calloses, els seus dits eren bastant llargs i elegants. Dits que pertanyien a un artista, no a un
guàrdia. Un assassí.
*Hawke es va alçar i, per un moment, vaig pensar que aniria a reunir-se amb els altres que
estaven de guàrdia, però no ho va fer.
Sense deixar de subjectar la rude manta el més a prop possible del meu cos, vaig observar com
desenganxava la manta enrotllada de la seua bossa i després deixava caure la bossa al sòl. Sense
dir ni una paraula, va passar per damunt de mi com si no fora més que un tronc. Abans que
poguera tornar a respirar, s'havia tombat al meu costat. Vaig girar el cap.
—Què estàs fent?
—Assegurar-me que no muires congelada. —Va desenrotllar la gruixuda manta de pells i la
va tirar per damunt de les seues cames—. Si ho feres, resultaria ser un guàrdia molt dolent.
—No moriré congelada. —El meu cor va començar a bategar de manera erràtica. Estava
prou a prop com perquè , si rodava sobre l'esquena, el meu muscle tocara el seu.
—El que faràs és atraure a tots els Dimonis en un radi de set quilòmetres amb el teu
*tembleque. —Va rodar sobre el costat per a quedar mirant la meua esquena.
—No pots dormir al meu costat —vaig esbufegar.
—No ho faré .
Amb una vora de la manta a la mà, la va tirar, juntament amb el seu braç, per damunt
de mi. El notable pes de la seua extremitat es va instal·lar entorn de la meua cintura. Em
vaig quedar atordida uns moments.
—I com anomenes a això?
—Dormir amb tu.
—Quina diferència hi ha? —li vaig preguntar, amb els ulls molt oberts.
—Hi ha una enorme diferència. —El seu alé càlid va fregar la meua galta i va fer que el
meu pols es parara i després arrancara a córrer. Vaig contemplar la foscor, fins a l'últim racó del
meu cos estava concentrat en la sensació del seu braç entorn de mi.
—No pots dormir amb mi, *Hawke.
—No puc permetre que et congeles o et poses malalta. Encendre una foguera és massa perillós
i, llevat que preferisques que li demane a un dels altres que dorma amb tu, en realitat no hi ha
moltes més opcions.
—No vull que un dels altres dorma amb mi.
—Això ja ho sabia —va reposar, en un to al mateix temps juganer i petulant. Les meues galtes
van començar a cremar.
—No vull que ningú dorma amb mi.
En la foscor, els seus ulls van trobar els meus i, quan va tornar a parlar, la seua veu va sonar
fins i tot més baixa.

—Sé que tens malsons, *Poppy, i sé que poden ser intenses. *Vikter m'ho va explicar.
Una punxada de pena va travessar la vergonya abans que poguera formar-se si més no i la
va fer miques .
—Ah, sí? —La meua veu va sonar gruixuda, ronca.
—Sí.
Vaig estrényer els ulls contra la cremor del dolor. Per descomptat. Clar que *Vikter hauria
informat a *Hawke. El més probable era que ho haguera fet la primera nit. *Hawke havia
de muntar guàrdia a la meua porta. Així i tot, sabia que *Vikter havia compartit aqueixa
informació pel meu propi bé, més que per a preparar a *Hawke per a la inevitable nit en què una
dels meus malsons em despertara. Ho havia fet perquè *Hawke no reaccionara d'una manera que
m'avergonyira o m'estressara..
*Vikter era… per tots els déus, com ho trobava a faltar .
—Vull estar bastant a prop per a intervindre si tens un malson —va continuar. Vaig obrir els
ulls
—. Si crides… —No necessitava acabar. Si cridava, podria atraure a Dimonis pròxims—. Així
que fes el favor de relaxar-te i intenta descansar. Demà ens espera un dia dur, si volem tindre
alguna opció de no veure'ns obligats a passar dues nits en el Bosc de Sang.
Tenia cent negatives en la punta de la llengua, però també tenia fred i era veritat que si tenia un
malson, havia d'haver-hi algú a prop per a impedir que començara a cridar paraulotes i
malediccions. I la calor de *Hawke… la calidesa del seu cos ja s'estava filtrant a través de la
manta embolicada al nostre al voltant, començava a colar-se en la meua pell i els meus ossos
gelats.
A més, tot el que estava fent era dormir al meu costat. O dormir amb mi, com havia dit ell.
Però cap d'aqueixes coses estava prohibida.
I tampoc era com si no haguérem fet ja coses per les quals hauria de haver protestat o evitat.
Comparat amb la nit de la Perla Roja i la del Ritu, això era extraordinàriament cast, per molt que
ara estiguera *tiritando per una raó molt diferent al fred.
—Adorm-te, *Poppy —em va constrényer.
Vaig soltar l'aire de la manera més sorollosa i ostentosa que vaig poder abans de tornar a
plantar la galta sobre la bossa. Vaig fer una ganyota immediatament. La superfície s'havia
refredat un munt mentre tenia el cap alçat. Vaig acabar mirant al capdavant, centrada en la fosca
forma d'un dels guàrdies la silueta dels quals es retallava contra la llum de la lluna.
Vaig tancar els ulls i, a l'instant, tota la meua concentració va volar cap a les zones on el cos de
*Hawke tocava el meu.
El braç de *Hawke estava pràcticament enroscat entorn de la meua cintura, però la seua mà no
em tocava. Havia de penjar en l'espai davant de mi. Això era sorprenentment… educat per
part seua . Tenia el pit secundat contra la meua esquena, i cada glopada d'aire que respirava
posava el seu cos més en contacte amb el meu.
Els únics sorolls a part de els forts batecs del meu cor, que em vaig preguntar si *Hawke seria

capaç de sentir, eren els suaus *relinchos dels cavalls i el murmuri del vent que agitava les fulles,
que recordaven a ossos secs fregant entre si.
*Hawke s'havia adormit ja? Si així era, m'anava a enfadar un munt.
—Això és summament inapropiat —vaig mussitar. La seua resposta en forma de riure va
acariciar els meus nervis de totes les formes equivocades… i encertades.
—Més inapropiat que fer-te passar per una donzella d'un altre tipus totalment diferent en la
Perla Roja? —Vaig tancar la boca tan de pressa i amb tanta força que em vaig sorprendre de no
trencar-me un queixal—. O més inapropiat que la nit del Ritu, quan em vas deixar…?
—Calla't —bufet.
—Encara no he acabat —va dir. Va estrényer més el pit contra la meua esquena—. I això
d'escapar-te per a anar a lluitar contra els Dimonis en l'Adarb? O aqueix diari…?
—El pillo, *Hawke. Pots deixar de parlar ja?
—Però si has començat tu.
—Què va. Jo no he sigut.
—Què? —Va soltar un riure greu—. Tu has dit, i cite textualment, «això és summament,
extremadament i irrefutablement…».
—Acabes d'aprendre el que són els adverbis o què? Perquè això no és el que vaig dir.
—Ho sent —es va disculpar *Hawke amb un sospir. No semblava sentir-ho en absolut—. No
m'havia donat compte que haguérem tornat al punt de fingir que no havíem fet totes aqueixes
altres coses inapropiades —va comentar—. Tampoc és que em sorprenga. Després de tot,
eres una Donzella pura, immaculada i incòlume. La Triada. —Oh, per tots els déus…—. Que
s'està reservant per a un marit Regi. Que, per cert, no serà ni pur, ni immaculat, ni incòlume…
Vaig intentar donar-li una colzada, però vaig oblidar que estava embolicada en una manta i
tapada amb una altra. Tot el que vaig aconseguir va ser destapar la part de davant del meu cos i
deixar-lo desprotegit davant l'aire fred. *Hawke es va tirar a riure.
—T'odie. —Em vaig afanyar a enroscar-me una altra vegada en el capoll de la meua manta.
—Veus? Aqueix és el problema. Que no m'odies. —No tenia resposta a això—. Saps el que
crec?
—No. I no vull saber-ho.
—Que t'agrade —va dir de totes maneres, fent cas omís del que li havia dit. Vaig arrufar les
celles i em vaig limitar a continuar mirant pel xicotet clar—. Prou per a ser summament
inapropiada amb mi. —Una pausa—. En múltiples ocasions.
—Per tots els déus, quasi preferiria morir congelada ara mateix.
—Oh, és veritat. Estem fingint que res d'això va ocórrer. No faig més que oblidar-ho.
—Només perquè no parle del tema cada cinc minuts no vol dir que estiga fingint que no va
ocórrer.

—Ja, però és que parlar del tema cada cinc minuts és divertidíssim.
Les comissures dels meus llavis es van corbar cap amunt mentre tirava de la vora de la
manta fins a la meua barbeta.
—No estic fingint que aqueixes coses no van ocórrer —vaig admetre en veu baixa—. És només
que…
—Que no degueren ocórrer?
No volia dir això. Em donava la sensació que una vegada que ho fera, no podria retirar-ho
mai.
—És només que se suposa que no he de… fer res d'això. Saps que soc la Donzella.
*Hawke es va quedar callat uns instants.
—I com et sents en realitat respecte a això, *Poppy?
Després de diversos començaments en fals en intentar contestar-li, vaig tancar els ulls i em
vaig limitar a dir la veritat.
—No ho vull. No vull que m'entreguen als déus i després, després d'això, si és que hi ha un
després, no vull que em casen amb algú a qui no he vist mai i que el més segur…
—El més segur què? —La seua veu va sonar callada, tranquil·litzadora fins i tot. Vaig engolir
saliva amb esforç.
—El més segur és que siga… —Vaig sospirar—. Ja saps com són els Regis. Tot bellesa
exterior i defectes interiors; bo, són inacceptables. —Per fi se'm van caldejar les galtes. Les
paraules tenien un regust a cendra—. Si acabe convertida en una Ascendida, estic segura que
siga qui fora amb qui m'aparelle la reina, serà igual.
*Hawke no va dir res durant una bona estona, i em vaig sentir tan agraïda que quasi rode cap a
ell per a abraçar-ho. Res del que podria haver dit haguera pogut fer que el que acabava de dir
fora menys humiliant d'admetre..
—El duc de *Teerman era un idiota —va dir a la fi —. I m'alegre que estiga mort.
Una riallada escandalitzada va brollar per la meua boca, bastant alta com perquè el guàrdia que
feia la ronda es detinguera.
—Oh, mare meua, quin soroll he fet.
—No passa res. —Sonava com si estiguera somrient.
—Sí, per descomptat que ho era —vaig dir, somrient contra la manta—, però és que… encara
que no tinguera aquestes cicatrius, no estaria emocionada. No entenc com ho va fer Ian. A penes
coneixia a la seua dona i… no crec que siga feliç. Mai parla d'ella i això és trista, perquè els
meus pares es volien. Ell hauria de tindre això.
Jo hauria de tindre això, Donzella o no Donzella.
—Vaig sentir que la teua mare es va negar a Ascendir.
—És veritat. El meu pare era fill primogènit. Tenia diners, però no era un triat —vaig explicar
—. Mamà era una dama en espera quan es van conéixer. Va ser accidental. El meu avi, per part de
pare, era amic del rei Halara. El meu pare va acudir al castell amb ell una vegada i llavors va ser
quan

va veure a la meua mare. Se suposa que va ser amor a primera vista. —El meu somriure es va
desdibuixar—. Sé que sembla una ximpleria, però jo ho crec. Aqueixes coses ocorren… per a
algunes persones, almenys .
—No és una ximpleria. Clar que existeix.
Una lleugera ganyota *tironeó dels meus llavis. La seua veu sonava rara. No podia explicar-ho
amb exactitud, però em va fer preguntar-me si alguna vegada havia vist a algú i s'havia enamorat
després d'una sola conversa. Vaig recordar que havia admés haver estat enamorat. Vaig sentir
una cremor sobtada en el centre del pit.
—Per això estaves en la Perla Roja? Buscaves amor?
—No crec que ningú vaja allí a buscar amor.
—Mai se sap el que pots trobar ací. —Es va quedar callat un moment—. Què vas trobar tu,
*Poppy?
Va pronunciar la seua pregunta amb una veu tan suau que va resultar quasi… seductora.
—Vida.
—Vida?
—Només vull experimentar… —vaig dir, amb els ulls tancats una altra vegada— coses abans
de la meua Ascensió. —Abans del que siga que ocórrega durant l'Ascensió—. Hi ha tantíssimes
coses que no he experimentat. Tu ho saps. No vaig ser a la recerca de res en concret. Només
volia experimentar…
—La vida —va acabar *Hawke per mi—. El pillo.
—Ah, sí? De veritat ? —No creia que ni tan sols *Tawny ho enxampara.
—De veritat. Tots els que t'envolten poden fer bàsicament el que els ve en gana, però tu estàs
emmanillada per unes regles arcaiques.
—Estàs dient que la paraula dels déus és arcaica?
—Això ho has dit tu, no jo.
Vaig arrugar el nas.
—Mai he entés per què són així les coses. —Vaig obrir els ulls—. Tot per la forma en què vaig
nàixer.
—Els déus et van triar abans que nasqueres si més no. —Semblava que estava més prop de mi.
Feia l'efecte que si no estiguérem embolicats en mantes, sentiria el seu alé sobre el clatell—. Tot
perquè «vas nàixer sota l'empara dels déus, protegida fins i tot en l'úter, vetlada des del
naixement».
—Sí que —vaig murmurar—. A vegades , desitjaria… desitjaria ser…
—Què?
Algú diferent. Algú que no fora la Donzella. Però pensar-ho era una cosa. Dir-ho en veu alta,
una cosa ben diferent. Havia estat prop de reconéixer-ho davant *Vikter, però això era el més a
prop que em permetia arribar amb aqueixes paraules. Ja feia estona que hauríem d'haver canviat
de tema.

—És igual . I no dorm bé. Aqueixa és una altra raó que estiguera en la Perla.
—Malsons?
—A vegades . Altres vegades, el meu cap no … calla. Repassa les coses una vegada i una altra
—vaig afegir. El meu tremolor havia amainat una miqueta.
—Sobre quina parla tant la teua ment? —va preguntar *Hawke.
La pregunta em va enxampar desprevinguda. Ningú, a part de *Tawny potser, ni tan sols
*Vikter, m'havia preguntat això mai. Ian sí ho hauria fet, si encara estiguera prop de mi.
—En els últims temps, sobre l'Ascensió..
—Supose que estaràs emocionada i impacient per conéixer als déus. Vaig
grunyir com un porquet.
—Lluny d'això. En realitat, m'aterreix. —Vaig tancar la boca de colp, consternada per haver
admés això en veu alta, tan a la lleugera .
—No passa res —em va tranquil·litzar *Hawke. Semblava haver percebut la meua incredulitat
—. Jo no sé gran cosa sobre l'Ascensió i els déus, però estaria aterrit de conéixer-los.
—Tu? —La meua incredulitat no va fer més que augmentar—. Aterrit?
—Ho crees o no, algunes coses sí que espanten. Tot el secretisme que envolta al ritual de
l'Ascensió és una d'elles. Tenies raó aquell dia quan estaves amb la sacerdotessa. És tan semblant
al que fan els Dimonis, la qual cosa es fa per a deixar d'envellir… per a deixar de patir malalties
durant el que ha de ser una eternitat a ulls de un mortal.
—Són els déus —vaig dir, amb l'estómac una mica regirat—. La seua Benedicció. Es deixen
veure durant l'Ascensió. Només mirar-los et canvia —vaig explicar, però les meues paraules
sonaven incòmodament buides.
—Han de constituir una imatge impressionant. —Pot ser que jo sonara buida, però ell sonava
tan sec com una franja sencera de les Terres Ermes—. Estic sorprés.
—Sobre què?
—Sobre tu. —El seu pit va tocar la meua esquena una altra vegada quan va respirar profund—.
No eres en absolut el que esperava.
No ho era.
La majoria de la gent estaria impacient per conéixer als déus, per la possibilitat de convertir-se
en un Ascendit. Ian ho estava, igual que *Tawny i totes les dames i lords en espera, però jo no, i
la meua mare tampoc, i això ens feia diferents. No d'una manera singular. No d'una manera
especial. Sinó d'una manera que feia… difícil ser els qui érem, encara que les nostres raons foren
molt diferents.
—Hauria d'estar dormint —vaig dir, després de sacsejar el cap—. Igual que tu.
—El sol eixirà abans del que esperem, però tu no et podràs dormir prompte. Estàs tan tibant
com la corda d'un arc.
—Bé, dormir en el sòl dur i fred del Bosc de Sang, a l'espera que un Dimoni

intente arrancar-me la gola o un *barrat em menge la cara, no és massa tranquil·litzador.
—Cap Dimoni et farà res. Tampoc un *barrat.
—Ja ho sé. Tinc la daga davall de la bossa.
—No ho dubtava. —Vaig somriure cap a la nit—. Aposte que puc relaxar-te prou perquè
pugues dormir com si estigueres sobre un núvol, gaudint del sol. —Vaig soltar un altre bufit
desdenyós i vaig posar els ulls en blanc—. Ho dubtes?
—Ningú ni res en aquest món pot fer que ocórrega això.
—Hi ha moltes coses sobre les quals no saps res.
—Pot ser que això siga veritat —em vaig defensar, amb els ulls ajustats—, però aquesta és una
cosa que sí que sé.
—Estàs equivocada i puc demostrar-ho.
—El que tu digues. —Vaig sospirar.
—Puc i, quan haja acabat, just abans que t'adormes amb un somriure en la cara, em diràs que
tinc raó —em va dir.
—Ho dubte —vaig contestar, encara que desitjava que de veritat poguera…
La mà que havia estat penjant en l'aire estava de sobte plana contra la part superior del meu
estómac. Em vaig sobresaltar. Vaig girar el cap cap a ell.
—Quins feixos?
—Relaxar-te —em va explicar, i tot el que vaig poder distingir va ser que tenia el cap acatxat.
—En què creus que em relaxa això?
—Espera i t'ho ensenyaré.
Vaig començar a dir-li que no necessitava que m'ensenyara res, però llavors la seua mà va
començar a moure's en cercles xicotets i lents. Vaig tancar la boca de colp . D'alguna manera
havia aconseguit ficar aqueixa mà entre els plecs de la meua manta, per dins de la capa i per
davall del jersei, per a moure's contra la meua fina samarreta interior. Va moure els dits en
cercles, primer xicotets i cenyits, i després en arcs més grans, fins que els seus dits van arribar
davall del meu melic i el seu polze quasi frega la part inferior dels meus pits. En realitat, només
m'estava acariciant el budell, però era una cosa nova i diferent i semblava… semblava més que
això. Una sensació càlida i tremolosa irradiava de la seua mà.
—No crec que això m'estiga relaxant.
—Ho faria si deixares d'intentar estirar el coll. —De sobte, va baixar el cap i els seus llavis van
tocar la meua galta—. Tomba't, *Poppy. —Vaig fer el que em deia només per l'a prop que
havia estat la seua boca de la meua—. Quan em fas cas, tinc la sensació que les estreles cauran
del cel. —Em va seguir quan vaig baixar el cap, així que parlava just per damunt de la meua
orella—. Desitjaria poder capturar aquest moment d'alguna manera.
—Bé, perquè jo vull tornar a alçar el cap.
—Per què no em sorprén? —Les seues carícies es van lliscar més a baix, per davall del melic

—. Però si ho feres, no esbrinaries el que he planejat. I si alguna cosa sé de tu, és que eres
curiosa.
En resposta, una sensació de calor va brollar davall de la seua mà i es va estendre cap avall.
Vaig llançar una mirada nerviosa al guàrdia.
—No… no crec que això haja de succeir.
—Què és això? —Els seus dits van fregar la *cinturilla dels meus pantalons i vaig donar un
grunyit—. Tinc una pregunta millor per a tu. Per què vas ser a la Perla Roja, *Poppy? Per què
vas deixar que et besara davall del salze? —Vaig obrir la boca per a respondre, però els seus
llavis van fregar la corba de la meua galta i van robar les meues paraules—. Eres ací per a viure.
No és això el que vas dir? Vas deixar que t'arrossegara dins d'aqueixa habitació buida per a
experimentar la vida. Vas deixar que et besara davall del salze perquè volies sentir. No hi ha res
dolent en això. Res en absolut. —Els seus llavis van tornar a pujar per la meua galta. Vaig sentir
una esgarrifança per tota la pell—. Per què no pot ser igual aquesta nit? —Vaig tancar els ulls un
instant. Quan els vaig tornar a obrir, estaven fixos en el guàrdia—. Deixa'm ensenyar-te només
una mica del que et vas perdre al no tornar a la Perla Roja.
—Els guàrdies —vaig murmurar, i no se'm va passar per alt que ells foren la meua
preocupació. No els déus. No les regles. No el fet de ser la Donzella.
—Ningú pot veure el que estic fent. —La seua mà va tornar a moure's, es va lliscar cap avall
entre les meues cuixes. Vaig reprimir una exclamació quan va tancar la mà sobre la meua
*entrepierna, per damunt de els pantalons que ja no semblaven gruixos per a res.
—Però sabem que són ací. —A penes podia respirar, aclaparada per l'intens remolí de
sensacions que s'havia instal·lat en el meu baix ventre i feia que notara el pit pesat, adolorit.
—No tenen ni idea del que està passant. Ni noció que la meua mà està entre les cuixes de la
Donzella. —La seua veu era un murmuri calent. Va tirar de mi cap endarrere i es va
estrényer contra el meu cos. Una altra xicoteta exclamació va escapar dels meus llavis. Tenia el
darrere arraulit en el bressol dels seus malucs. *Hawke va emetre un profund so *retumbante que
va fer que una ràfega de calor em travessara de dalt a baix —. No tenen ni idea que t'estic
tocant.
I llavors ja no sols m'acariciava. M'estava tocant de veritat, fregava dos dits per la costura dels
pantalons, pel mateix centre de mi. Em va negar una onada de calor humida. Vaig baixar la
vista i quasi esperava veure el que *Hawke estava fent davall de la manta.
No veia res en la foscor. Però
ho sentia tot.
Com havíem arribat a aqueix punt? No aconseguia saber-ho del tot, tampoc estava segura de
voler saber-ho. Havia sentit abans un polsim del que estava sentint ara, i sentir només aqueix poc
semblava molt injust. No era això el que significava viure? Donar més d'un *sorbito ací i un
mosset allà. Es tractava d'engolir i engolir tot el que pogueres.
Volia sentir tot el que poguera, sobretot després de sentir res més que dolor i ira
durant tant de temps. En aqueix moment, no sentia res d'això..

Arribaria a la capital prompte i era molt probable que la meua Ascensió tinguera lloc abans del
que es preveu . I si tornava d'ella, sabia sense cap dubte que el que m'estiguera destinat no em
faria sentir ni la meitat del que *Hawke sempre semblava traure de mi, ja fora irritació i ira,
riures i diversió, o aquesta… aquesta intensa i irresistible onada d'agut plaer.
Els seus dits van joguinejar amb la costura, van espentar just prou perquè sentira el contacte
tot el camí fins a les puntes dels peus. Cada centímetre del meu cos es va tornar hipersensible.
Com creia *Hawke que això anava a ajudar-me a dormir?
Estava més desperta que a plena llum del dia, el pols accelerat i el cor desbocat, i m'estava
tocant, m'acariciava d'una manera que va fer que els meus malucs es mogueren.
Va arrossegar la mà cap amunt per la part de davant dels meus pantalons. El palmell de la seua
mà es va lliscar per la carn nua del meu baix ventre. Aqueixos dits llargs es van instal·lar
sobre un punt palpitant i es van moure en cercles lents però regulars.
—Aposte que estàs blana i mullada i llista. —La seua veu era un grunyit sensual en la meua
orella—.
Hauria d'esbrinar-ho?.
Em vaig estremir, mig temorosa que ho fera.
Mitjà espantada que no ho fera.
La fricció dels seus dits, el frec de l'aspra tela contra la meua pell… i les seues paraules… Oh,
per tots els déus, eren obscenes, un pecat absolut. I no volia que parara mai.
—T'agradaria? —em va preguntar, i els meus malucs es van arquejar per instint, a la
recerca de els seus dits. Va tornar a fer aqueix so, aqueix retrunyir d'aprovació tan cru i
primitiu—. Faria més que això.
Amb els ulls a penes ajustats, vaig observar la forma no massa allunyada d'un dels guàrdies,
que patrullava a poc a poc pel límit nord del campament. La meua pell i el meu cos cremaven de
calor prohibida mentre els meus malucs es van moure de nou. Aquesta vegada, no va anar només
una reacció que no podia controlar. Les vaig moure de manera intencionada, en resposta a aqueix
cercle lent i regular dels seus dits. Em vaig delectar en la punxada de dolorós i intens plaer que
va vindre a continuació .
No hauria de permetre això. Ni tan sols en la privacitat d'una habitació, no diguem ja quan algú
podia girar-se cap a nosaltres de sobte. Vaig pensar que si prestaren la suficient atenció, sabrien
que estava succeint alguna cosa. Estava quasi segura que el guàrdia més pròxim a nosaltres, el
que estava observant en aqueix moment, era *Kieran. Semblava tan espavilat com *Hawke.
Això estava mal.
Però llavors, com podia… com podia semblar tan correcte? Tan bé? M'estava convertint en un
ésser de foc líquid, palpitant, tot a causa de només dos dits llargs i elegants.
—Notes el que estic fent, *Poppy? —Vaig assentir—. Imagina el que sentiries si no hi
haguera

res entre els meus dits i la teua pell. —Em vaig estremir—. Faria això. —Els seus dits van
estrényer cap a dins, una mica més fort, una mica més bruscos, i les meues cames van donar un
grunyit—. Entraria dins de tu, *Poppy. T'assaboriria. Aposte que eres tan dolç com la mel.
Oh, per tots els déus…
Em vaig mossegar el llavi mentre la meua mà soltava la manta. La vaig lliscar cap avall per a
secundar-la sobre el seu avantbraç. *Hawke es va detindre. Va esperar. Sense dir ni una paraula,
vaig alçar els malucs cap a la seua mà mentre els meus dits s'afonaven en la seua pell. El dolor
començava a resultar insuportable.
—Sí que —va murmurar—. T'agradaria, veritat?
—Sí que —vaig murmurar. Vaig haver de forçar la paraula perquè isquera pels meus llavis.
Els seus dits van començar a moure's de nou i quasi crit de plaer.
—Inclouria un altre dit. Estaries tibant, però també estàs llesta per a més.
La meua respiració eixia en pantaixos ràpids i superficials. Sentia els tendons del seu braç
flexionar-se davall de la meua mà mentre els meus malucs es movien en els mateixos cercles que
ell estava fent sobre mi.
—Ficaria i trauria els dits. —Els seus llavis van fregar la pell just davall de la meua orella—.
T'acoblaries a ells just igual que estàs acoblada a la meua mà ara mateix.
Això era just el que estava fent, i d'una manera desvergonyida. Aferrada al seu braç, em
balancejava contra la seua mà, al so d'aqueixa increïble tensió que no feia més que augmentar i
estrényer-se.
—Però aquesta nit no farem això. No podem. Perquè si fique qualsevol part de mi dins de tu,
totes les parts de mi estarien dins de tu, i vull sentir fins a l'últim so que faces quan això
ocórrega.
Abans que poguera sentir-me desil·lusionada si més no, abans que poguera processar de veritat
la sedosa promesa que impregnava les seues paraules, va lliscar la mà més a baix, va estrényer
els dits contra el mateix centre de mi, mentre el seu polze rodava per damunt de la part que
palpitava. Ja no hi havia res lent en els seus moviments. Sabia molt bé el que estava fent amb
tota aqueixa tensió acumulada i *inescapable. *Hawke es va reacomodar d'alguna manera al meu
costat, va ficar el seu altre braç davall dels meus muscles. Va pegar el meu cos del tot al seu, i ja
no sols em movia contra la seua mà, sinó contra ell; les sacsejades dels meus malucs eren
erràtiques i brusques. Uns gemecs suaus i greus escapaven dels meus llavis. Em sentia atrapada,
meravellosament immobilitzada entre la seua mà i la dura i ferma longitud del seu cos. Alguna
cosa… alguna cosa estava ocorrent. Era el que els seus besos i breus carícies d'abans havien
insinuat i promés. De sobte , el meu cos es va posar tan tibant com la corda d'un arc en apuntar, i
les meues cames es van obrir un segon abans que *Hawke plantara la mà sobre la meua
boca per a silenciar el gemec que no haguera sigut capaç de reprimir. La seua boca calenta es
va moure contra un costat del meu coll, els seus llavis, les seues dents. Tenien un tall maliciós…
La tensió es va trencar. Jo em vaig trencar. El plaer em va recórrer, intens i sobtat. Va ser com
estar

dempeus a la vora d'un precipici i que llavors t'espentaren. Vaig caure, estremint-me en onades
tremoloses i palpitants, i vaig continuar caient fins que la mà entre les meues cames es va alentir
i després va parar. No estava segura de quant temps havia passat, ni de quan va apartar els dits
*Hawke de les meues cuixes o la seua mà de la meua boca. El meu cor començava just a
apaivagar-se quan vaig ser conscient de la seua mà secundada contra el meu estómac i el seu
braç enroscat al voltant dels meus muscles per a mantindre el meu cos inert ben pegat al seu.
Vaig pensar que tal vegada hauria de dir alguna cosa, però… què? Gràcies no semblava molt
apropiat. I vaig pensar que no era del tot just que ell m'haguera donat això mentre jo no li donava
res per l'estil. També vaig pensar que potser hauria de mirar si *Kieran o algun dels altres
guàrdies s'havia adonat del que havia fet *Hawke… del que havíem fet davall de les mantes,
però no aconseguia mantindre els ulls oberts. No aconseguia articular paraula.
—Sé que mai ho reconeixeràs —va dir *Hawke, la veu baixa i gruixuda—. Però tu i jo sempre
sabrem que tenia raó.
Els meus llavis es van corbar en un lleu somriure *soñolienta.
Clar que tenia raó.
Una vegada més.

Capítol 1
Quan em vaig despertar just abans del començar el dia, no podia creure el somni tan afable i
profund del qual havia gaudit. Era com si no haguera dormit sobre el dur sòl, sinó en la més
*mullida dels llits.
Vaig pensar que no m'haguera despertat per mi mateixa de no haver sigut pel murmuri de les
converses al meu voltant.
—Arribem més lluny del que creia —va dir *Hawke en veu baixa—. Hauríem d'arribar a Tres
Ríos abans del vespre.
—No podem quedar-nos ací —va arribar la resposta, i vaig reconéixer la veu de *Kieran—. Ja
ho saps. Hi havia molta activitat de Descendents en Tres Ríos, així que tenia sentit. Vaig
obrir els ulls i vaig parpellejar diverses vegades. En la penombra, els vaig veure dempeus a
pocs metres de mi. Em vaig enrojolar quan vaig alçar la vista cap a *Hawke. No és que vera
massa de la seua cara, però vaig recordar el que
havíem fet.
—Ho sé. —*Hawke tenia els braços plegats—. Si fem una parada a mig camí de Tres
Ríos, podríem cavalcar de nit i arribar fins a *New *Haven al matí .
—Estàs llest per a això? —va preguntar *Kieran. Vaig arrufar les celles .
—Per què no hauria de estar-ho?
—Creus que no m'he adonat del que ha passat?
El meu cor es va estavellar contra el meu pit. Immediatament, el meu cap va conjurar la imatge
de *Kieran patrullant mentre *Hawke em murmurava paraules indecents i múrries a cau d'orella.
Ens hauria vist?
Oh, per tots els déus. Vaig sentir un intens formigueig per tota la pell i vaig notar que la
calor envaïa les meues galtes, però davall de la vergonya, em va sorprendre descobrir que no hi
havia gens de penediment. No em perdria ni un segon del que havia sentit.
*Hawke no va dir res i el meu cap va imaginar a l'instant el pitjor dels escenaris. Es penedia
ell? El que havíem fet no sols estava prohibit per a mi. Encara que no coneixia les regles exactes
establides per als guàrdies reals, estava bastant segura que el que *Hawke i jo havíem fet, la qual
cosa havíem estat fent, no era una cosa que el comandant passaria per

alt.
Però *Hawke havia de saber-ho.
Igual que ho sabia jo. I així i tot ho vaig fer.
—Recorda quina és la teua comesa —va matisar *Kieran quan *Hawke no va respondre.
—No ho he oblidat ni per un segon. —Va endurir la veu—. Ni un només.
—Bo és saber-ho.
*Hawke va començar a girar-se cap a mi i vaig tancar els ulls. No volia que s'adonaren que
havia sentit la seua conversa. Vaig notar que es parava al meu costat i un segon després vaig
sentir el frec dels seus dits sobre la meua galta.
Vaig obrir els ulls i no tenia ni idea de què dir quan vaig alçar la vista cap a ell. Tots els meus
pensaments van saltar per l'aire quan va lliscar el polze per la corba de la meua galta i després
per damunt de el meu llavi de baix. Una tremolosa onada de sensacions va recórrer el meu cos.
—Bon dia , princesa.
—Bones —vaig murmurar.
—Has dormit bé.
—Sí.
—T'ho vaig dir.
Vaig somriure al mateix temps que les meues galtes es caldejaven i malgrat la conversa
que acabava de sentir.
—Tenies raó.
—Sempre tinc raó.
—Ho dubte.
—He de demostrar-t'ho una altra vegada? —va preguntar.
El meu cos es va despertar, del tot partidari d'aqueixa idea. No obstant això , el meu
cervell també va començar a funcionar.
—No crec que siga necessari.
—Quina pena —va murmurar—. Hem de posar-nos en marxa .
—Val. —Em vaig asseure. Vaig fer una ganyota en sentir la rigidesa de les meues
articulacions—. Només necessite un parell de minuts.
La mà de *Hawke va trobar la meua quan em vaig desembolicar de la manta. Em va ajudar a
alçar-me i va redreçar la túnica que em cobria. Les seues mans es van demorar en els meus
malucs d'una manera íntima i familiar que em va caldejar el pit. Vaig alçar la vista cap als seus
ulls i, fins i tot entre les ombres del Bosc de Sang, la seua mirada intensa em va captivar.
—Gràcies per això d'ahir a la nit —em va dir en veu baixa perquè només jo ho sentira. Em
vaig sorprendre en gran manera.
—Tinc la sensació que hauria de ser jo la que et donara les gràcies.
—Encara que al meu ego li complau que penses això, no tens per què fer-ho. —Va
entrellaçar els

dits amb els meus—. Ahir a la nit vas confiar en mi, però cosa que és més important, sé que el
que compartim és un risc.
Ho era.
Es va acostar més a mi i tot el que vaig poder fer olor va ser aqueixa aroma seua a pi i a
espècies fosques.
—I és un honor que estigueres disposada a córrer aqueix risc amb mi, *Poppy. Així que
gràcies.
Una onada d'emocions dolces i intenses em va agranar per dins, però vaig notar un estrany
pesar en la seua veu. Amb les mans unides, vaig obrir els meus sentits a ell, alguna cosa que no
havia fet des de la nit del Ritu.
Vaig sentir la ja familiar i tallant tristesa que habitava molt profund en el seu interior, però hi
havia una mica més. No era penediment, però sabia com a llima. Em vaig concentrar fins que les
seues emocions es van convertir en les meues i vaig poder filtrar-les i comprendre el que
estava sentint. Confusió. Això és el que vaig sentir. Confusió i conflicte, cosa que no era de
sorprendre. Jo mateixa sentia molt de totes dues coses.
—Estàs bé? —va preguntar *Hawke.
Vaig tallar la connexió i vaig assentir mentre soltava la seua mà.
—Hauria de preparar-me.
Vaig fer uns passos a un costat, sense deixar de sentir els seus ulls sobre mi. Vaig alçar la
mirada. Una llum grisa, molt tènue, començava a filtrar-se entre les espesses branques. Els meus
ulls es van creuar amb els de *Kieran.
Ens havia estat observant tot el temps i l'expressió del seu rostre indicava que no estava
content.
*Kieran semblava preocupat.
Totes les meues inquietuds perquè la conversa amb *Kieran haguera pogut canviar el
comportament de *Hawke cap a mi es van esvair abans de poder prendre forma si més no.
L'alleujament que fluïa per les meues venes degué servir d'advertiment que les coses es… bo,
se'ns estaven anant de les mans.
Ja se'ns havien anat de les mans.
No hauria de sentir-me reconfortada. Si potser, els dos estàvem molt necessitats que ens
recordaren les nostres obligacions. Així i tot, no sols em sentia alleujada, estava emocionada i
esperançada.
Però sobre què podia estar esperançada? No hi havia cap futur per a nosaltres. Pot ser que en
aqueixos moments anara *Poppy, però continuava sent la Donzella, i fins i tot encara que em
trobaren indigna en l'Ascensió, això no significava que *Hawke i jo anàrem a ser felices i a
menjar perdius. El més probable era que m'exiliaren, i mai esperaria que algú estiguera disposat
a patir això per mi.

No és com si pensara que el que érem o el que significàvem l'u per a l'altre haguera arribat a un
punt en el qual *Hawke s'exiliaria amb mi. Això era una ximpleria. Era…
Sonava a la mena d'amor èpic que la meua mare havia sentit pel meu pare.
Fora com fora, la nit anterior havia semblat un somni. Aqueixa era l'única manera en què podia
descriure-la. I no anava a deixar que les incògnites i les conseqüències arruïnaren el record i el
que havia significat per a mi. Creuaria aqueix pont quan arribara a aqueix riu.
Ara mateix, en l'única cosa que podia concentrar-me de veritat era a no caure'm de *Setti.
El vent gèlid *alanceaba les meues galtes mentre recorríem el Bosc de Sang, les fulles roges
dels aurons i la grisenca escorça carmesina eren poc més que un esborrall davant els meus ulls.
Havíem arribat fins al cor del bosc, on els arbres eren menys frondosos i deixaven passar més
llamps de llum. En qualsevol cas, el sol no aconseguia calfar l'ambient. Si potser, s'anava tornant
més fred com més ens endinsàvem, i els arbres eren cada vegada més rars.
Els troncs i les tiges es retorçaven, pujaven en espiral, les seues branques s'embullaven. No
podia ser cosa del vent. Tots els arbres s'alçaven ben rectes i l'escorça… semblava banyada,
quasi com si la saba degotara per ella.
Havia tingut raó anit amb el que nevaria si ploguera. Poques hores després de partir, remolins
de flocs suraven i giraven per l'aire per a cobrir a poc a poc l'exuberant herba d'un verd vibrant
que creixia a banda i banda del calcigat camí. M'havia tornat a posar els guants, però no creia que
els meus dits s'hagueren descongelat en cap moment després del fred de la nit. Em vaig cenyir bé
la caputxa, però només aconseguia protegir-me la cara fins a un cert punt i no tenia ni idea de
quant camí ens quedava per recórrer. El bosc semblava interminable.
Alentim el pas en arribar a una zona en la qual gruixudes arrels nuoses brollaven del sòl i
grimpaven d'un costat a un altre del camí, com si tractaren de reclamar aqueix tros de terra
utilitzat pels éssers vius .
Vaig afluixar la mà sobre el pom de la muntura i vaig mirar cap avall, sorpresa en certa manera
per la solidesa de les arrels mentre els cavalls sortejaven amb cura l'obstrucció. Alguna cosa va
captar la meua atenció en el sòl. Vaig mirar cap a la dreta, més enllà del cavall de *Airrick. Al
costat d'un dels arbres hi havia un munt de roques, col·locades amb tanta cura que em va semblar
impossible que hagueren acabat així de manera natural. Mig metre més enllà hi havia una altra
agrupació de pedres, però aquesta vegada no estaven amuntegades, sinó col·locades en un dibuix
perfecte. A la meua esquerra, vaig veure un altre pristí cercle de pedres. Hi havia més
formacions, algunes amb una roca col·locada en el centre, altres buides, i fins i tot algunes en les
quals les pedres havien sigut col·locades d'una manera que semblaven una fletxa que tallara a
través del cercle.
Com l'escut real.
Una sensació d'inquietud va baixar *reptando per la columna. Era impossible que aqueixes
roques hagueren acabat d'aqueixa manera per causes naturals. Em vaig girar en la muntura per
a mostrar-li-les a

*Hawke…
De sobte, un dels cavalls de davant es va encabritar i quasi va fer caure a *Kieran. Va
aconseguir aguantar en la muntura i va tractar de calmar el cavall acariciant-li el coll.
—Què passa? —va preguntar *Noah, un dels caçadors que anava davant de nosaltres, al
mateix temps que ens deteníem tots.
*Phillips va alçar un dit per a manar callar al grup. Vaig contindre la respiració i vaig mirar al
nostre voltant. No vaig sentir ni vaig veure res, però vaig notar els músculs de *Setti tibar-se sota
les meues cames. Va començar a moure's inquiet, després va retrocedir. Vaig posar la mà sobre
el seu coll en un intent de tranquil·litzar-lo mentre *Hawke subjectava les regnes amb força. Els
altres cavalls van començar a mostrar el mateix nerviosisme.
En silenci, *Hawke va donar un colpet sobre la zona on portava oculta la daga. Vaig assentir,
vaig ficar la mà sota la meua capa, vaig desembeinar l'arma i vaig tancar els dits entorn del
mànec. Vaig escodrinyar els arbres, encara no…
Va eixir del no-res. Una explosió de negre i roig que va saltar per l'aire i es va estampar contra
el costat de *Noah. Sobresaltat, el seu cavall es va alçar i *Noah va caure a terra com un fardell.
En un obrir i tancar d'ulls, la cosa estava sobre ell, llançant-li dentades a la cara amb les seues
irregulars dents esmolades mentre *Noah intentava mantindre-la a ratlla .
Era un *barrat.
Vaig aconseguir reprimir el crit que havia grimpat per la meua gola. La cosa era enorme, més
gran que un senglar. El brut pelatge greixós estarrufat al llarg de la seua columna corba.
Orelles punxegudes i musell tan llarg com la meitat del meu braç; les seues ungles es van clavar
en l'herba i la van arrancar del sòl mentre intentava arribar fins al caçador.
*Phillips es va girar en la muntura, arc en mà i fletxa carregada. Va disparar i el projectil va
xiular per l'aire per a clavar-se en la part de darrere del coll de la criatura. La cosa va udolar quan
*Noah li la llevava de damunt i no va deixar de picar de peus mentre rodava, desesperada per
desencaixar la fletxa.
*Noah es va afanyar a alçar-se al mateix temps que desembeinava la seua espasa curta. La
pedra de sang va centellejar sota un raig de sol quan va arremetre amb ella per a silenciar a la
bèstia.
—Per tots els déus —va grunyir. Es va netejar les esquitxades de sang del front. Després
es va girar cap a *Phillips, que encara subjectava l'arc, una altra fletxa ja carregada—. Gràcies,
oncle.
—Ni ho esmentes.
—Si hi ha un, hi ha una horda —va advertir *Hawke—. Tenim que *mov…
De sobte , des de totes les direccions, va sonar com si el bosc haguera cobrat vida. A la
nostra dreta, els cruixits i murmuris de la mala herba van ser en augment.
Em vaig tirar cap endarrere, quasi incrustada contra *Hawke quan l'horda, en efecte, va arribar.
*Noah va maleir i es va afanyar a agarrar-se a una branca baixa i alçar les cames quan els
rosegadors van brollar en tromba d'entre la mala herba i van zigzaguejar entre els arbres.
No van atacar.

Van passar corrent pel nostre costat, esquivant als inquiets cavalls. Hi havia dotzenes d'ells,
que xisclaven i feien espetegar les dents mentre creuaven per damunt de les arrels i després
desapareixien entre els arbres i arbustos.
Res del que acabava d'ocórrer em tranquil·litzava gens ni mica . Si estaven fugint,
segur que fugien d'alguna cosa.
Vaig donar una ullada al sòl i vaig veure denses volutes de boirina que començaven a
condensar-se al nostre voltant. Se'm van posar tots els pèls de punta. La sobtada olor…
Feia olor de mort.
—Hem de eixir d'ací. —*Kieran s'havia adonat del mateix que jo—. Ara.
*Noah va aterrar a la gatzoneta, els seus peus van desaparéixer en la boirina que es tancava per
moments. Se'm va pujar el cor a la gola, però així i tot em vaig inclinar cap avant i em vaig
aferrar al pom de la muntura. Vaig notar que *Setti es tibava davall de mi mentre *Noah corria
cap al seu cavall, agarrava les regnes prop del coll de l'animal amb una mà i la seua espasa amb
l'altra. Va alçar la fulla per l'aire .
El Dimoni va ser tan ràpid com la fletxa que havia derrocat al *barrat. Va eixir com una
exhalació d'entre els arbres, la seua roba esparracada i estripada va aletejar al seu voltant quan es
va abalançar sobre *Noah. Va clavar les arpes que tenia per dits en el pit del caçador al mateix
temps que s'enganxava al seu coll. Un espés líquid carmesí va xopar la pitrera de *Noah, que va
cridar i va caure cap endarrere. Va soltar l'espasa i el seu cavall va fugir espaordit, obrint-se pas
entre els guàrdies que anaven al capdavant del nostre grup.
Un udol em va gelar la sang en les venes i se'm va fer un nus en l'estómac quan va ser contestat
per un altre i un altre…
—Merda —va grunyir *Hawke. *Luddie va fer girar al seu cavall i va incrustar una llança de
*heliotropo al cap del Dimoni que havia acabat amb *Noah.
—Si fugim, no ho aconseguirem. —*Luddie va voltejar la fulla de la seua arma cap amunt—.
No amb totes aquestes arrels.
Amb el cor a mil per hora, vaig saber el que significava això. La boirina ens arribava ja pels
genolls i havíem esgotat la nostra sort.
—Saps el que has de fer —em va dir *Hawke—. Fes-ho.
Vaig assentir amb un gest sec. Llavors *Hawke va passar una cama per damunt de *Setti i
es va deixar caure a terra entre les arrels. Jo em vaig baixar amb més cura per a intentar no
acabar entre el retorçat embull. Vaig tirar una ràpida ullada a la meua al voltant i vaig veure als
altres fent el mateix. *Airrick va veure la daga a la meua mà, les celles arquejades.
—Sé usar-la —el vaig informar. Va esbossar un somriure *aniñada.
—Per alguna raó, no em sorprén.
—Ja són ací. —*Kieran va alçar la seua
espasa. Tenia raó.

Van eixir volant d'entre els arbres, una massa de carn grisa i demacrada, embolicada en roba
esparracada. No va haver-hi temps de sentir pànic. Malgrat no ser a penes més que pell i
ossos, eren d'una rapidesa aterridora.
—No deixeu que arriben fins als cavalls —va cridar un dels guàrdies, just quan *Hawke feia
un pas al capdavant i travessava el pit d'un Dimoni amb la seua espasa.
Em vaig posar en guàrdia, l'única cosa que veia eren ullals tacats de sang, i llavors un va
vindre directe cap a mi. Em vaig impulsar cap avant, vaig estampar una mà contra el seu muscle,
fent cas omís de com la pell i els ossos van semblar afonar-se sota els meus dits, després vaig
clavar la daga en el seu pit. Un doll de sang podrida va brollar de la ferida quan vaig alliberar
l'arma. El Dimoni va caure i jo vaig girar en redó per a agarrar la camisa estripada d'un altre que
pretenia aconseguir a *Setti. Vaig incrustar la daga en la base del seu crani i vaig fer una ganyota
en extraure la fulla.
Vaig alçar la vista i els meus ulls es van creuar amb els de *Hawke. Em va regalar un somriure
tibant amb una insinuació de clotet.
—Mai vaig pensar que trobaria *sexy res que tinguera a veure amb els Dimonis. —Va
engrunsar l'espasa i li va tallar el cap al qual tenia més a prop—. Però veure com lluites contra
ells és *superexcitante.
—Que inapropiat —vaig mussitar, mentre soltava al Dimoni. Em vaig girar i vaig esquivar
l'arremesa d'un altre. Em vaig abalançar sobre ell quan vaig notar que agarrava la meua capa, li
vaig travessar el pit amb la daga. Es va desplomar a l'instant, però quasi m'arrossega amb ell en
la seua caiguda.
La meua arma era eficaç, encara que per desgràcia requeria un contacte estret. Una ràpida
ullada a la meua al voltant va revelar a *Kieran que es movia amb la gràcia d'un ballarí, una
espasa en cada mà mentre derrocava a un Dimoni darrere l'altre. *Luddie estava donant-li un
gran ús a la seua llança, el mateix que *Phillips al seu arc. *Airrick es mantenia prop de mi, la
boirina ja a l'altura de les nostres cuixes.
Amb un *alarido, un Dimoni va arrancar a córrer cap a mi. Vaig tancar la mà amb força entorn
del mànec d'os de *wolven, vaig esperar fins a tindre-ho a l'abast i llavors vaig saltar cap a
l'esquerra mentre li clavava la pedra de sang davall de la barbeta. Vaig aspirar una brusca
glopada d'aire i vaig fer un pas arrere. Vaig haver de fer un esforç perquè se m'assentara
l'estómac. Aqueixa pudor…
—Princesa, tinc una arma millor per a tu. —*Hawke va recollir del sòl l'espasa de *heliotropo
de *Noah i me la va llançar. La vaig atrapar al vol.
—Gràcies. —Vaig embeinar la daga, vaig girar sobre els talons i vaig tallar el coll del Dimoni
més pròxim.
La daga m'encantava, però la lleugeríssima espasa de pedra de sang era molt més útil en
aqueixa situació. Capaç ara de mantindre una mica de distància, vaig acabar amb un altre Dimoni
mentre el meu cor bastonejava dins de el meu pit. La part de darrere de la meua cama va
xocar amb alguna cosa, em vaig girar amb brusquedat cap a la dreta i vaig trepitjar amb força.
La meua bota es va lliscar entre les arrels al mateix temps que feia engrunsar l'espasa per l'aire

per a tallar el pit del Dimoni. No va ser una

estocada neta, no vaig aconseguir clavar-la en el seu cor. Vaig alliberar la fulla i vaig moure les
cames per a adoptar una posició millor. Vaig apuntar al seu coll.
Però m'havia oblidat de les arrels.
Amb el peu enganxat, vaig entropessar. Vaig intentar recuperar l'equilibri amb desesperació,
però vaig començar a caure. Just llavors algú es va estavellar contra mi i va aconseguir alliberar
el meu peu de les arrels. *Airrick. Li va fer un *placaje al Dimoni mentre jo queia i els dos van
desaparéixer davall de la boirina.
El meu cap també es va sumir en la boira i, per un moment, només vaig veure un núvol blanc.
Una fogonada de pànic va esclatar en el meu estómac. La meua mà lliure va colpejar el sòl.
Estava massa esvarós sota la palma. Em vaig trobar transportada de colp anys arrere, quan era
una xiqueta xicoteta i espantada, amb les mans aferrades a la meua mare, desesperada,
esvarant…
Vaig sentir la veu de *Vikter al meu cap. Un advertiment que m'havia fet durant un
entrenament, molt al principi. Mai et deixes véncer pel pànic. Si ho fas, mors. Tenia raó. La por
podia agusar els sentits, però el pànic ho alentia tot.
No era una xiqueta.
Ja no era xicoteta i impotent.
Sabia com lluitar, com defensar-me, com protegir-me.
Amb un crit, em vaig desfer del record i em vaig alçar just quan un Dimoni sense pèl arribava
fins mi. D'una estocada, li vaig travessar el cor. No va emetre ni un gemec si més no quan els
seus ulls sense ànima es van creuar amb els meus. Tot el que va fer va ser estremir-se i després
caure cap endarrere . Em vaig girar per a buscar a *Airrick. Acabava d'adonar-me que la
boirina havia retrocedit, esvarava per les nostres cames i s'anava difuminant. Aqueixa era bona
senyal. Vaig ser cap a un Dimoni ferit, ara visible, que s'arrossegava pel sòl cap a un dels cavalls.
Vaig plantar la bota sobre la seua esquena i ho vaig estampar contra el sòl mentre udolava. Ho
vaig silenciar amb l'espasa. La boirina ja quasi havia desaparegut.
Bleixant, vaig veure a *Hawke travessar amb la seua espasa el pit de l'últim Dimoni que
quedava en peus . Em vaig girar per a comprovar els danys. Només quedaven cinc guàrdies,
sense comptar a *Hawke. Vaig veure a *Kieran i *Luddie dempeus al costat d'un caçador,
que era molt obvi que estava mort. Vaig veure al guàrdia l'espasa del qual brandava i vaig
saber que *Noah havia sucumbit en el moment en què el Dimoni havia afonat les dents en
el seu coll. Vaig continuar girant fins que els meus ulls van trobar a *Phillips. Estava agenollat al
costat de…
*Airrick.
No.
Jeia d'esquena, tant les seues mans com les de *Phillips estretes contra l'estómac. La seua pell
pàl·lida feia que els seus cabells castanys semblara molt més fosc i hi havia… moltíssima sang.
Vaig baixar l'espasa i vaig anar fins a *Airrick, esquivant els cossos dels Dimonis.
—Ella… està… està bé? —Un *hilillo de sang queia per la seua boca mentre mirava a *Phillips
—. La…

*Phillips va alçar la vista cap a mi, la seua pell marró lluïa d'un to grisenc. Tenia els ulls
afligits quan va assentir.
—Està més que bé.
—Genial. —Va deixar escapar una glopada d'aire sibilant—. Això és… genial.
Amb el cor en un puny, em vaig posar de genolls i vaig deixar l'espasa al meu
costat.
—Em vas salvar.
Va lliscar els ulls cap a mi i va tossir un riure feble i *sanguinolenta.
—No… crec que … necessites que et salven.
—Perquè ho vaig necessitar —li vaig dir, tirant una ràpida ullada al seu estómac. Unes ungles
de Dimoni ho havien aconseguit, s'havien clavat profund… massa profund. Els seus òrgans
interns ja no eren interns. Vaig dissimular la meua esgarrifança mentre *Hawke s'acostava—. I
tu vas ser ací per a mi. Sí que em vas salvar, *Airrick.
*Hawke es va agenollar al costat de *Phillips, els seus ulls es van creuar amb els meus. Va
sacsejar el cap, encara que tampoc feia falta que m'ho diguera. Aquella no era una ferida a la qual
es poguera sobreviure, i havia de ser molt dolorosa. No necessitava el meu do per a saber-ho,
però vaig obrir els meus sentits i em vaig estremir en sentir la intensa agonia que va palpitar a
través de la connexió.
Vaig mantindre la meua atenció centrada en *Airrick, vaig prendre la seua mà i vaig tancar les
meues entorn d'ella. No podia salvar-ho, però podia fer el que no havia sigut capaç de fer per
*Vikter. Podia ajudar a *Airrick i aconseguir que allò anara més fàcil. Estava prohibit i no
era massa assenyat fer-ho quan hi havia testimonis, però no m'importava. No podia quedar-
me ací plantada i no fer res quan sabia que podia ajudar.
Així que vaig pensar en les platges i en com em feia riure *Hawke, com em feia sentir que
estava viva, i vaig espentar aqueixa calor i aqueixa felicitat a través de la connexió i cap a
*Airrick.
Vaig saber el moment exacte en què va arribar al guàrdia. Les seues faccions es van relaxar i el
seu cos va deixar de tremolar. Em va mirar amb els ulls molt oberts. Semblava tan, tan jove.
—Ja… no em fa mal.
—No? —Vaig forçar un somriure, vaig mantindre la connexió oberta i ho vaig banyar en
onades de llum i calor.
No volia que ni el més mínim àpex de dolor es colara en el seu interior.
—No. —Una expressió de sorpresa es va desplegar pel seu rostre—. Sé que no ho estic,
però… em sent bé.
—M'alleuja saber-ho.
Em va mirar, i vaig saber que *Phillips i *Hawke m'observaven. Vaig saber sense mirar-
los si més no que s'havien adonat que el sobtat alleujament de *Airrick no tenia res a veure amb
les fases de la mort. Ningú amb aqueix tipus de ferida moria en pau.
—Et conec —va dir *Airrick, el seu pit va pujar amb brusquedat i després es va assentar a poc
a poc—. Creia que... no hauria de dir res, però ja ens coneixíem. —Va caure més sang de la seua

boca—. Juguem a les cartes.

Sorpresa, el meu somriure es va tornar real.
—Sí, és veritat. Com ho vas saber?
—Són… els teus ulls —va confessar. Va passar una estona massa llarga entre quan el seu pit
es va assentar i quan va tornar a unflar-se—. Estaves perdent.
—És cert. —Em vaig inclinar sobre ell per a mantindre el seu dolor a ratlla—. En general, se'm
donen millor les cartes. El meu germà em va ensenyar a jugar, però no feien més que arribar-me
cartes dolentes.
—Sí que… —va dir, amb un altre riure, el so encara més feble—. Sí que… eren cartes
dolentes. Gràcies… — Els seus ulls es van lliscar cap al meu muscle. El que fora que veia estava
més enllà de mi, més enllà de tots nosaltres. Era benvingut. Els llavis de *Airrick van tremolar
quan va somriure—. *Mami?
El seu pit no es va assentar. Es va unflar, però no va tornar a baixar. *Airrick va morir uns
segons després, els seus llavis encara corbats en un somriure, els seus ulls ara apagats però
centellejants. No sabia si veia a la seua mare, si veia alguna cosa, però vaig desitjar que així fora.
Vaig desitjar, per ell, que la seua mare haguera vingut a buscar-ho i no el déu *Rhain. Era
agradable pensar que hi havia sers estimats ací per a donar la benvinguda als quals passaven a
l'altre món. Volia creure que la dona de *Vikter i el seu bebé l'havien estat esperant.
A poc a poc, vaig baixar la seua mà i la vaig col·locar sobre el seu pit. Llavors vaig alçar la
vista per a trobar a *Phillips i a *Hawke, que em miraven al·lucinats.
—Li has fet alguna cosa —va declarar *Hawke. Els seus ulls van
buscar els meus. No vaig dir res. No va fer falta . *Phillips ho va
dir per mi.
—És veritat. Els rumors. Ho havia sentit, però no ho havia cregut. Per tots els déus. Tens el
toc.

Capítol 32
El nostre grup va reprendre la marxa a un ritme agressiu i esgotador, amb tres guàrdies menys
que quan eixim de *Masadonia. Unes hores més tard, trobem el cavall de *Noah pasturant i, una
vegada que va estar amarrat a la muntura de *Luddie, ens vam posar en camí una altra vegada.
Després de parar als afores de Tres Ríos només unes hores per a deixar descansar als cavalls,
viatgem sense treva tota la nit. Sentia el cor apesarat, les cames entumides i adolorides, i estava
preocupada.
Quan els altres es van reunir amb nosaltres, *Phillips no va tornar a parlar del que havia fet,
però no feia més que llançar-me mirades furtives. Cada vegada que ho feia, em mirava com si no
estiguera segur que jo fora real; em recordava a les mirades que m'havien dedicat els servents
cada vegada que em veien amb vel.
Em feia sentir incòmoda, però no era gens comparat amb la resposta de *Hawke al meu do.
M'havia mirat per damunt del cos de *Airrick com si fora un puzle al qual li faltaren totes les
peces de la vora. Era obvi que estava sorprés, tampoc podia culpar-ho per això. Vaig suposar que
tindria preguntes. Quan parim als afores de Tres Ríos, vaig intentar parlar amb ell del que havia
fet, però tot el que va fer va ser negar amb el cap. Només va dir: «Després», i que havíem de
descansar una mica. Jo, per descomptat, em vaig resistir, amb la qual cosa ell o bé va fingir
quedar-se adormit al meu costat o es va adormir de veritat .
No sabia si estava enfadat o incòmode o… molest perquè no li haguera dit res, però no em
penedia d'haver usat el meu do per a facilitar la transició de *Airrick. *Hawke i jo parlaríem, i
aqueix després potser arribava abans del que ell volia. En qualsevol cas, vaig aconseguir resistir-
me a utilitzar el meu do per a determinar com se sentia. Preferia que m'ho diguera ell a fer
paranys.
Perquè llegir les seues emocions ara mateix seria com fer paranys.
Per a quan arribem a *New *Haven, el crepuscle planava sobre nosaltres. Creuem el xicotet
Adarb sense gran problema. *Hawke va desmuntar i es va avançar per a parlar amb un dels
guàrdies abans de tornar a pujar-se al cavall darrere de mi i encapçalar la marxa pel carrer

empedrada.
*Kieran havia ocupat el lloc de *Airrick, amb el que cavalcava al nostre costat mentre
recorríem la *soñolienta ciutat envoltada per una densa zona arbrada. Passem per davant de
negocis amb la persiana tirada, tancats per a la nit, i després entrem en una zona residencial. Les
cases eren tan xicotetes com les del Districte Baix, però no tan amuntegades les unes sobre les
altres. També estaven en moltes millors condicions. Era obvi que la xicoteta ciutat comercial era
pròspera i el Regi que la governava semblava tindre millor idea que els *Teerman de cosa que
significava el seu manteniment.
Havíem recorregut més o menys una poma del veïnat quan la porta de la primera casa es va
obrir i va eixir un home major de pell marró. No va dir res, es va limitar a assentir en direcció a
*Kieran i *Hawke en passar . Darrere de l'home, va eixir corrent un xiquet que va ser directe a
la casa del costat. Va cridar amb ímpetu a la porta i les *contraventanas es van obrir de bat a bat.
Davant de nosaltres, la mà de *Phillips va baixar cap a la seua espasa quan un altre xiquet va
apuntar el cap.
—El meu papà està… —Es va interrompre, sorprés en veure la nostra xicoteta caravana. Va
soltar un crit de goig i, amb un somriure desdentat, va desaparéixer una altra vegada dins de la
casa per a cridar al seu pare a crits.
El xic de la primera casa va córrer dues portes més enllà i va cridar a un altre amic, aquesta
vegada una xiqueta, amb el pèl més roig que el meu. Va obrir els ulls com a plats en veure'ns .
Llavors, a l'altre costat del carrer, es va obrir una porta per a donar pas aquesta vegada a una
dona de mitjana edat amb un bebé sobre el maluc. Va somriure d'orella a orella i el xiquet va
agitar la *manita. Vaig alçar una mà i li vaig retornar la salutació, una mica incòmoda. En aqueix
moment, em vaig adonar que el primer xiquet havia reunit una xicoteta multitud. Un grup sencer
de xiquets seguia el nostre progrés ara des de la vorera, i cada vegada s'obrien més portes a
mesura que els ciutadans de *New *Haven eixien a observar-nos passar. Cap d'ells va cridar.
Alguns saludaven amb la mà. Uns altres somreien. Només uns pocs ens van mirar amb expressió
*hosca des de les seues escales d'entrada..
—Això és una mica rar —vaig murmurar, després d'inclinar-me cap endarrere .
—No crec que reben molts visitants —va respondre *Hawke. Em va donar un *apretoncito en
la cintura i el meu cor va donar un xicotet bote de sorpresa en resposta.
—És un dia emocionant per a ells —va comentar *Kieran en pla faceciós.
—Ah, sí? —va murmurar *Hawke.
—Es comporten com si la reialesa estiguera entre ells.
—Llavors —va comentar *Hawke, amb una riallada—, és veritat que no han de rebre molts
visitants.
*Kieran li va llançar una llarga mirada de gairell , però *Hawke semblava haver-se relaxat
darrere de mi, així que m'ho vaig prendre com un bon senyal.
—Havies sigut ací alguna vegada? —li vaig preguntar.

—Molt poc temps.
—I tu? —Em vaig girar cap a *Kieran.
—He estat de pas una o dues vegades.
Vaig arquejar una cella, però just llavors va aparéixer davant els nostres ulls la Fortalesa
de *Haven. Situada prop del bosc, no tenia una muralla secundària com el castell de *Teerman,
però tampoc tenia la mateixa grandària ni des de lluny. Amb només dos pisos d'altura,
l'estructura de pedra grisa verdós semblava haver sobreviscut a una època diferent.
A penes.
Seguim avant i just llavors una cosa freda em va tocar la punta del nas. Vaig alçar la vista. Uns
flocs de neu escampats van començar a caure mentre creuàvem el pati en direcció a els estables.
Ens esperaven diversos guàrdies de negre, que van assentir quan entrem en l'espai diàfan que
feia olor de cavall i fenc.
Vaig soltar una tremolosa glopada d'aire i vaig tancar els ulls un instant en afluixar la mà sobre
la muntura. El viatge a través del regne distava molt d'haver acabat, però almenys aqueixa nit
tindríem un llit, quatre parets i una teulada.
Coses que ja mai més donaria per descomptades .
*Hawke va baixar del cavall darrere de mi, es va girar, va alçar els braços i va bellugar els dits.
Vaig arquejar una cella i em vaig lliscar per l'altre costat.
*Hawke va sospirar.
Amb un somriure, vaig acariciar el coll de *Setti i vaig desitjar que s'omplira la panxa del
millor fenc possible i descansara una estona. S'ho mereixia.
Amb les *alforjas penjades del muscle, *Hawke va vindre al meu costat.
—Queda't prop de mi.
—Per descomptat .
Em va llançar una mirada que indicava que no es fiava ni un pèl de la meua ràpida afirmació.
Quan els altres es van reunir amb nosaltres, eixim a l'exterior. La neu queia amb una mica
més de força i començava a entapissar el sòl. Em vaig cenyir bé la capa al mateix temps que
s'obria la porta principal per a donar pas a un altre guàrdia: un ros i alt amb ulls d'un pàl·lid blau
hivernal.
*Kieran va saludar al guàrdia amb una encaixada .
—M'alegre de veure't —va dir el guàrdia. Els seus ulls van saltar cap a *Hawke i després a mi.
La seua atenció es va demorar uns segons en el costat esquerre de la meua cara abans de tornar
amb *Kieran—. M'alegre de veure-us a tots.
—El mateix dic, *Delano —va contestar *Kieran, mentre *Hawke posava la seua mà sobre la
meua esquena
—. Ha passat molt de temps.
—No el temps suficient —va bramar una veu greu des de l'interior de la fortalesa.
Em vaig girar cap a una zona diàfana il·luminada per llums d'oli. Un home alt i barbut, de pèl
fosc i amples muscles va eixir per dues grans portes de fusta. Portava pantalons

cenyits foscos i una gruixuda túnica. També portava una espasa curta amarrada a la cintura,
encara que no anava vestit com un guàrdia.
*Kieran va somriure i jo vaig parpellejar. Era la primera vegada que ho veia somriure, i havia
passat de ser aposte sense més a ser sorprenentment atractiu en fer-ho .
—*Elijah, tu m'has trobat a faltar més que qualsevol dels altres .
*Elijah i *Kieran van ser a la trobada l'u de l'altre, i el primer va atrapar a l'home més jove en
una abraçada d'os que va alçar al guàrdia del sòl. Uns ulls color avellana, més daurats que
castanyers, van aterrar on estàvem *Hawke i jo.
Un costat dels llavis de l'home es va corbar cap amunt . Va soltar a *Kieran. O més aviat
ho va deixar caure. *Kieran es va trontollar un pas cap endarrere i va sacsejar el cap mentre
recuperava l'equilibri..
—Què tenim ací? —va preguntar *Elijah.
—Necessitem refugi per a la nit —va respondre *Hawke.
Per alguna raó, aqueix *Elijah va trobar graciosa la resposta de *Hawke. Va tirar el cap cap
endarrere i va soltar una riallada.
—Tenim refugi de sobres .
—És bo saber-ho. —La mà de *Hawke es va quedar quieta on estava mentre jo mirava al
nostre al voltant, confosa.
Havien eixit diverses persones per les portes, homes i dones. Igual que entre els habitants de la
ciutat, hi havia mirades de diferents tipus. La majoria somreien, però uns pocs ens miraven d'una
manera que em va recordar al Descendent ros que havia tirat la mà del Dimoni.
On estaven el lord o la dama que governaven la ciutat? El sol encara no s'havia posat, però
l'estada no tenia finestres i, per tant, no seria un afront als déus que caminaren per ací. No vaig
veure cap Ascendit entre les persones ací reunides. Potser, aquest home era un dels secretaris del
lord i el seu senyor estava ocupat amb un altre assumpte. Em vaig fixar en què *Kieran mirava al
seu voltant amb els ulls ajustats; el més probable era que estiguera pensant el mateix que jo.
—Tenim moltes coses que… explicar-nos per a posar-nos al dia —va exclamar *Elijah,
donant-li a *Kieran una palmada en el muscle amb una mà tan gran que vaig alçar les celles.
Una dona de cabells negres va eixir del grup. Portava una túnica verda bosc que li arribava fins
als genolls i pantalons a joc, un gruixut xal color crema sobre els muscles. El que va cridar
immediatament la meua atenció va ser el seu calçat.
Portava botes.
Es va acostar i vaig veure que el color dels seus ulls era molt semblant als de *Elijah, encara
que no del tot igual. Estarien emparentats? Ella semblava almenys una dècada més jove, més
prop de la meua edat i la de *Hawke. Una neboda, potser? Ens va dedicar a tots un somriure
de llavis atapeïts;

els seus ulls, com els de *Delano, es van demorar una mica en les meues cicatrius visibles. La
seua expressió no va mostrar cap compassió, només… curiositat, la qual cosa era molt millor
que l'altra opció.
—Jo he de parlar amb unes quantes persones, però Magda t'ensenyarà la teua habitació. —
*Hawke es va girar cap a la dona bruna abans que jo poguera respondre—. Assegura't que tinga
una sala en la qual banyar-se i que li envien menjar calent.
—Sí que… —Va començar a inclinar-se, quasi com si iniciara algun tipus de genuflexió, però
es va parar a mig camí . Es va enrojolar amb gràcia en mirar-me—. Ho lamente. Estic una mica
desequilibrada aquests dies. —Es va donar uns colpets en l'estómac lleugerament inflat—. Li tire
la culpa al bebé número dos.
—Enhorabona —vaig dir, amb l'esperança que fora la resposta apropiada. Em vaig girar
—.
*Hawke…
—Després —em va interrompre. Després va fer mitja volta i es va allunyar en direcció a on
*Kieran estava amb *Elijah, als quals s'havia unit *Phillips, que escodrinyava cada racó de la
fortalesa.
—Anem. —Magda em va tocar el braç amb suavitat—. Tenim una habitació en el primer pis
que té la seua pròpia sala de bany. Faré que et porten aigua calenta i pots banyar-te mentre
*Cook et prepara el sopar.
Sense tindre molt clar què fer si no, vaig seguir a Magda fora del vestíbul. Eixim per una porta
lateral que donava a una escala. Sorpresa que *Hawke m'haguera deixat sola, vaig suposar que
era perquè sabia que estava més que equipada per a defensar-me. Però continuava resultant
estrany. Llevat que estiguera convençut que ací no hi havia Descendents.
I encara que aqueix fora el cas, encara no explicava com coneixia *Hawke el nom d'aqueixa
dona quan havia passat molt poc temps a la ciutat i no ens havien presentat.
L'habitació era sorprenentment gran i espaiosa a pesar que l'única font de llum natural era una
estreta finestra que donava al pati. Em van agradar les bigues vistes del sostre, i el llit semblava
la cosa més temptadora que havia vist en la vida.
No em vaig atrevir a acostar-me a ella; no quan la meua capa i la meua roba estaven tacades de
sang de Dimoni, terra, pols i suor. Vaig deixar la capa sobre una sòlida cadira de fusta, però vaig
anar amb compte d'assegurar-me que el meu jersei ocultava la daga.
La ximenera estava encesa i el sopar, un nutritiu i saborós estofat de carn, va arribar abans que
l'aigua calenta. Em *zampé fins a l'última gota d'estofat i les biscotes que ho acompanyaven, i
probablement haguera xuplat el bol, de no haver sigut per la presència del xicotet exèrcit de
servents encapçalats per Magda.
Mentre omplien la banyera de fumejant aigua calenta, Magda va penjar una bata blava clar
d'un ganxo a la sala de bany. La vaig mirar i se'm va fer un nus d'emoció en la gola.

No era blanca.
Vaig tancar
els ulls.
—*Poppy —va dir la dona. Vaig obrir els ulls de colp . Feia una estona, m'havia preguntat
com anomenar-me i aqueix va ser el nom que li vaig donar—. Estàs bé?
—Sí. —Vaig parpellejar—. Ens ha costat… molt arribar fins ací.
—Sí, m'ho imagine —va contestar, encara que jo dubtava que poguera—. Si deixes la teua
roba ací, al costat de la porta, m'asseguraré que la llaven aquesta nit.
—Gràcies.
—Han deixat sabó i tovalloles netes al costat de la banyera —va explicar amb un
somriure—.
Necessites alguna cosa més?
Volia preguntar-li on estava *Hawke, però no vaig creure que ella ho sabera. Vaig sacsejar el
cap i es va encaminar cap a la porta. Llavors em vaig recordar dels Ascendits.
—Magda? —la vaig cridar—. Qui són el lord i la dama residents ací?
—Lord *Halverston s'ha anat de caça amb alguns dels homes —va contestar—. Hauria sigut
ací per a rebre't, però ja s'estava preparant per a partir, vist que era tan prop del capvespre.
—Oh. —El lord anava de caça amb els homes? La gent d'aquest lloc era… estranya.
—Una mica més?
Aquesta vegada, vaig sacsejar el cap i la vaig deixar marxar. Em vaig despullar a tot córrer,
vaig depositar la roba al costat de la porta i després vaig creuar a la carrera, daga en mà, el sòl
gelat que el foc no havia calfat encara.
L'enorme banyera havia de ser la segona cosa millor que havia vist en la vida.
Els meus músculs adolorits van agrair immediatament l'aigua calenta i em vaig quedar en la
banyera més temps del necessari. Vaig fregar la meua pell amb el sabó amb aroma a liles i
em vaig rentar els cabells dues vegades abans de començar a preocupar-me que m'arrugaria
com una pansa si em quedara ací ficada un sol minut més. Em vaig assecar amb la tovallola, em
vaig enfundar la gruixuda bata i vaig ser descalça cap al xicotet tocador, contenta de trobar una
pinta. Vaig anar passejant a l'habitació mentre raspallava amb parsimònia els nusos i embolics
del meu pèl. Vaig deixar la daga en la *mesita auxiliar. I fet això, ja no tenia res més a fer a part
de esperar.
Em vaig asseure en la vora del llit i em vaig preguntar què estaria fent *Tawny en aqueixos
moments.
Estaria travant amistat amb els altres lords i dames en espera? La tristesa *tironeó del meu pit i la
vaig rebre amb els braços oberts. Era molt millor que sentir només ira i dolor, però trobava a
faltar a la meua amiga.
Trobava a faltar a *Vikter.
El nus d'emoció va tornar a la meua gola i em vaig dedicar a lliscar la mà per la suau tela
blava clar. Em cremaven els ulls, però les llàgrimes… no eixien. Quasi vaig desitjar que ho
feren. Vaig sospirar i vaig mirar cap endarrere, cap a la capçalera del llit. Hi havia dos coixins,
com si el llit estiguera destinat a dues persones…

Una trucada a la porta em va alarmar. Vaig saltar del llit i estava en procés d'arribar a la
*mesita auxiliar quan la porta es va obrir. Vaig agarrar la daga i vaig fer mitja volta .
—*Hawke —vaig murmurar. Ell va arquejar les celles.
—Vaig pensar que estaries adormida.
—Per això has entrat en tromba?
—Com que abans he anomenat, no crec que haja entrat en tromba. —Va tancar la porta a la
seua esquena i la llum ho va il·luminar. S'havia banyat i canviat, el pèl humit s'arrissava contra
les seues galtes—. Però m'alegre que estigueres preparada per si no era algú a qui volgueres
veure.
—Què passa si tu eres algú a qui no vull veure? Va
aparéixer aqueix mitjà somriure.
—Tant tu com jo sabem que aqueix no és el cas. —Els seus ulls em van recórrer de dalt a baix
—. Per a res.
—El teu ego mai deixa de sorprendre'm. —Vaig deixar la daga en el seu lloc i vaig mirar al
nostre voltant. Com l'únic un altre lloc en el qual asseure's era aqueixa cadira d'aspecte tan
incòmode, el llit era l'única opció. Em vaig asseure en la vora.
—Jo mai deixe de sorprendre't —em va corregir. Vaig somriure.
—Gràcies per demostrar el que acabe de dir.
va riure entre dents i vi cap a mi.
—Has menjat? —Vaig assentir.
—I tu?
—Mentre em banyava.
—La multitasca en la seua màxima expressió.
—Soc molt hàbil. —Es va quedar on s'havia parat, a diversos passos de mi—. Per què no
estàs adormida? Has de estar esgotada.
—Sé que el matí arribarà més prompte que tard i tornarem ací fora, però no puc dormir. Encara
no. T'estava esperant. —Nerviosa de sobte, vaig joguinejar amb el cinturó de la bata—. Aquest
lloc és… diferent, veritat?
—Supose que, si un està acostumat només a la capital i a *Masadonia, ho semblarà — va
respondre—. Les coses són molt més senzilles ací, gens de pompa ni cerimònia.
—Sí, això ja ho he notat. No he vist ni un sol escut real.
—M'has esperat desperta per a parlar d'estendards reals? —va preguntar, amb el cap decantat.
—No. —Vaig sospirar i vaig soltar el cinturó—. T'he esperat desperta per a parlar-te del que li
vaig fer a *Airrick.
*Hawke no va dir res.
El meu nerviosisme va donar pas a la irritació.

—Aquest després és suficient per a tu? És un bon moment?
—Aquest és un bon moment, princesa. —Va aparéixer aqueixa curvatura en els seus llavis—.
És prou privat, que és el que vaig pensar que necessitaríem. —Vaig obrir la boca, després la vaig
tancar de colp. Maleïda siga. Per això no havia fet més que retardar aquest moment? Si era així,
tenia sentit—. M'explicaràs per què ni tu ni *Vikter vau esmentar mai que tenies aquest… toc?
Se'm va desencaixar la mandíbula.
—Jo no ho dic així. Només uns pocs que han sentit… els rumors ho fan. És la raó que
algunes persones creguen que soc filla d'un déu. Tu, que sembles sentir-ho tot i saber-ho tot,
no havies sentit aqueix rumor?
—Sé moltes coses, però no. Mai havia sentit gens semblant —va contestar—. I mai he vist a
ningú fer el que siga que hages fet.
Els meus ulls van buscar els seus i vaig pensar que veia la veritat en la seua mirada.
—És un do dels déus. És la raó que siga la Triada. —O almenys una de les raons
—. La reina en persona m'ha ordenat que mai parle d'ell ni ho utilitze. No fins que em consideren
digna. La major part de les vegades, he obeït.
—La major part?
—Sí, la major part de les vegades. *Vikter ho sabia, però *Tawny no. Tampoc *Rylan ni
*Hannes. La duquessa sí que ho sap i el duc ho sabia, però això és tot —li vaig explicar—. I no
ho utilitze massa… sovint.
—En què consisteix el do?
Vaig soltar tot l'aire que
tenia.
—Puc… sentir el dolor d'altres persones, tant físic com mental. Bé, va començar així. Sembla
que com més s'acosta el moment de la meua Ascensió, més evoluciona. Supose que podria dir
que ara puc sentir les emocions de les persones —em vaig corregir, tirant de la manta que tenia
al costat—. No necessite tocar-les. Puc només mirar-les i és com… com si m'obrira a elles. En
general, puc controlar-ho i guardar els meus sentits per a mi mateixa, però a vegades , és difícil.
—Com en una multitud?
Sabia que estava pensant en quan el duc s'havia dirigit a la ciutat. Vaig assentir.
—Sí. O quan algú projecta el seu dolor sense adonar-se. Encara que no sol ocórrer. No veig res
més del que tu o qualsevol altra persona veuria, però sent el que senten elles.
—Simple… simplement sents el que senten? —Vaig alçar la vista cap a ell. Em mirava amb
els ulls una mica més oberts del normal—. És a dir que… vas sentir el dolor que sentia *Airrick,
que havia rebut una ferida molt dolorosa? —Vaig assentir. *Hawke va parpellejar—. Degué
ser…
—Una agonia? —vaig aportar—. Ho va ser, però no és el pitjor que he sentit. El dolor físic
sempre és calent i és agut, però el dolor mental, emocional, és… com banyar-se en gel el dia
més

fred. Aqueix tipus de dolor és molt pitjor .
*Hawke es va acostar i es va asseure en el llit al meu costat.
—I pots sentir altres emocions? Com a odi o felicitat? Alleujament… o culpabilitat?
—Puc, però és una cosa nova. I amb freqüència no estic segura del que estic sentint. He de
fiar-me del que sé i, bo… —Em vaig encongir de muscles—. En qualsevol cas, la resposta a la
teua pregunta és sí. —Per primera vegada des que coneixia a *Hawke, semblava haver-se quedat
sense paraules—. Però això no és l'única cosa que puc fer —vaig afegir.
—És obvi.
Vaig fer cas omís de la sequedat del seu to.
—També puc alleujar el dolor d'altres persones per mitjà del contacte. En general, la gent no es
dona ni compte, no llevat que estiguen sentint una gran dosi de dolor evident.
—Com?
—Pense en… moments feliços i li'ls transmet a través del vincle que el meu do estableix, a
través de la connexió —vaig explicar. *Hawke em va mirar durant uns moments.
—Penses en coses felices i ja està?
—Bé, jo no ho diria així. Però sí.
Alguna cosa va creuar la seua cara i llavors els seus ulls van volar cap als meus.
—Has sentit les meues emocions en algun
moment? Volia mentir. No ho vaig fer.
—Sí. —Es va tirar cap endarrere—. Al principi, no el vaig fer a propòsit… bo, val, sí que va
anar a propòsit , però només perquè sempre semblaves tan… no sé. Com un animal engabiat
quan et veia pel castell, i sentia curiositat per esbrinar per què. Sé que no hauria d'haver-ho fet.
No ho vaig fer… molt. Em vaig obligar a deixar de fer-ho. Més o menys —vaig afegir, i les
seues celles van grimpar pel seu front—. La major part de les vegades. A vegades, simplement
no puc evitar-ho. És com si li estiguera negant a la naturalesa la possibilitat de…
La possibilitat d'utilitzar una cosa amb la qual havia nascut.
Per això era difícil de controlar a vegades. Sí, la curiositat sovint m'espentava a utilitzar-ho,
però feia l'efecte d'anar en contra de la naturalesa quan no em permetia usar-ho i ho tancava baix
clau. Era aclaparador.
Igual que el vel i totes les regles i totes les expectatives i… el futur que mai vaig triar per a mi.
Per què semblava tan equivocada tota la meua vida?
—Què vas sentir en mi?
Vaig eixir de la meua abstracció i el vaig mirar.
—Tristesa. —La sorpresa va recórrer el seu rostre—. Una profunda aflicció i pesar. —Vaig
baixar la vista al seu pit—. Sempre és ací, fins i tot quan estàs de broma o somrius. No sé com ho
gestiones. Supose que molt té a veure amb el teu germà i el teu amic. —Quan *Hawke no

va dir res, vaig pensar que havia parlat massa—. Ho sent. No deguí usar el meu do amb tu i
supose que ara deguí limitar-me a mentir…
—Has alleujat el meu dolor alguna vegada?
—Sí que —vaig admetre. Vaig donar suport a les mans sobre les meues cames.
—Dues vegades, veritat? Després que estigueres amb la sacerdotessa i la nit del Ritu. — Vaig
assentir—. Bé, ara entenc per què em sentia… més lleuger. La primera vegada va durar…
maleïda siga, va durar una bona estona. Vaig dormir millor que en molts anys. —Va tossir un
riure curt i ho vaig mirar de reüll—. Quina pena que siga una cosa que no pot embotellar-se i
vendre's. —No estava segura de com respondre a això—. Per què? —va preguntar—. Per què em
vas llevar el dolor? Sí, és veritat que… sent tristesa. Trobe a faltar al meu germà cada vegada que
respir. La seua absència em turmenta, però és manejable.
—Ho sé. No deixes que interferisca amb la teua vida, però… no m'agradava saber que senties
dolor — vaig reconéixer—. I podia ajudar, almenys durant una estona. Només volia…
—Què?
—Volia ajudar. Volia utilitzar el meu do per a ajudar a la gent.
—I ho has fet? Amb algú més, a part de *Airrick i de mi?
—Sí. Els maleïts? Sovint alleuge el seu dolor. I *Vikter patia maldecaps terribles. A vegades
l'ajudava amb ells. I a *Tawny, però ella no ho va saber mai.
—Així és com van començar els rumors. Ho has estat fent per a ajudar als maleïts.
—I a les seues famílies, a vegades . Sovint pateixen tal aflicció que he de fer-ho.
—Però ho tens prohibit.
—Sí, i sembla una estupidesa tan gran no poder usar-ho. —Vaig alçar les mans per l'aire—.
Tindre-ho prohibit. La raó ni tan sols té sentit. No m'hauran considerat digna ja els déus per a
entregar-me aquest do? —vaig raonar.
—Diria que sí. —Va fer una pausa—. El teu germà pot fer el mateix? Algú més en la teua
família?
—No. Només jo, i la Donzella anterior. Les dues vam nàixer amb un vel —li vaig explicar—.
La meua mare es va adonar del que era capaç de fer quan tenia uns tres o quatre anys. —*Hawke
va arrufar les celles i va tornar a mirar-me com si fora un puzle al qual li faltaren peces—.
Què?
*Hawke va sacsejar el cap, la seua expressió es va suavitzar.
—Estàs llegint els meus sentiments ara?
—No. Faig grans esforços per no fer-ho, fins i tot quan tinc moltes ganes d'utilitzar-ho. Em
dona la sensació d'estar fent paranys quan és algú… —Vaig deixar la frase en l'aire. Anava a dir:
«quan és algú que m'importa»..
Se'm va fer un nus en l'estómac, els meus ulls molt oberts van tornar cap a *Hawke. Ell
m'importava. Molt. Però no de la mateixa manera que m'importava *Tawny, o *Vikter. Era
diferent.
Oh, per tots els déus.

Era probable que no fora una cosa bona, però no em feia sentir malament. Sentia
anticipació i esperança, emoció i un centenar de coses més que no eren dolentes.
—Ara desitjaria tindre el teu do, perquè m'encantaria saber el que sents en aquest moment.
No podia sentir-me més agraïda que no ho sabera.
—No sent res dels Ascendits —vaig soltar de sobte —. Res de res, encara que sé que senten
dolor físic.
—Això és…
—Rar, veritat?
—Anava a dir «inquietant», però per descomptat que és rar.
—Saps? —Em vaig inclinar cap a ell i vaig baixar la veu—. Sempre m'ha molestat no poder
sentir res d'ells. Hauria de ser un alleujament, però mai ho va ser. Només em feia sentir… freda.
—Sí, ja ho veig. —*Hawke es va tirar cap avant i també va baixar la veu—. Hauria de
donar-te les gràcies.
—Per què?
—Per alleujar el meu dolor.
—No has de donar-me-les.
—Ho sé, però vull fer-ho —va dir, la seua boca increïblement prop de la meua—. Gràcies.
—De res. —Els meus ulls es van entretancar. *Hawke feia olor de pi i a sabó, i el seu alé
era tan càlid sobre els meus llavis…
—Tenia raó.
—Sobre què?
—Sobre el que eres valent i fort —va aclarir—. Arrisques molt quan utilitzes el teu do.
—No crec que haja arriscat prou —vaig confessar—. No vaig poder ajudar a *Vikter. Estava
massa… aclaparada. Tal vegada si no intentara reprimir-ho tant tota l'estona, haguera pogut
llevar-li el dolor almenys .
—Però li ho vas llevar a *Airrick. El vas ajudar. —Va acatxar el cap i el seu front va besar la
meua—. No eres en absolut com esperava.
—No fas més que dir això. Què esperaves?
—Sincerament, ja ni ho sé.
Els meus ulls es van tancar. Vaig descobrir que m'agradava aquesta proximitat. M'agradava
que… em tocaren quan era la meua elecció.
—*Poppy?
També m'agradava com deia el meu nom.
—Sí?
Va tocar la meua galta amb els dits.
—Espere que sigues conscient que, independentment del que t'haja dit ningú mai, eres més
digna que qualsevol a qui haja conegut en tota la meua vida.

El meu cor es va comprimir de la millor de les maneres.
—Llavors és que no has conegut a les persones suficients.
—He conegut a massa. —Va alçar la barbeta, va besar el meu front. Es va inclinar cap
endarrere i va lliscar el polze per la meua mandíbula—. Et mereixes molt més que el que
t'espera..
Deuria. Vaig
obrir els ulls.
De veritat que deuria.
No era mala persona. Davall del vel i darrere del meu títol i el meu do, era com qualsevol altre.
Però mai m'havien tractat com a tal. Com havia dit *Hawke, tots els privilegis que tenien els
altres eren coses que jo ni tan sols em podia guanyar. I estava…
Estava fins als mateixos nassos d'això..
—Gràcies per confiar-me tot això —va dir *Hawke amb veu greu després de tirar-se cap
endarrere .
Vaig ser incapaç de contestar, massa aclaparada pel que estava succeint en el meu interior,
perquè alguna cosa s'estava movent, canviant. Una cosa enorme i al mateix temps també xicotet.
El meu cor va començar a bategar amb força, com si acabara d'estar lluitant per la meua vida i…
per tots els déus, això era el que estava fent. Ara mateix. Lluitar, no per la meua vida, sinó per
ser capaç de viure-la. Aqueixes eren les peces que començaven a encaixar en el meu interior.
Donzella o no, bona o dolenta, Triada o rebutjada, em mereixia viure i existir sense estar
enclaustrada per unes regles que ningú em va consultar i amb les quals mai em vaig
comprometre.
Vaig mirar a *Hawke, ho vaig mirar de veritat, i el que vaig veure va ser més enllà del físic.
Sempre havia sigut diferent amb mi i mai havia intentat reprimir-me. Des de la nit en l'Adarb
fins al Bosc de Sang quan m'havia tirat l'espasa, ell no sols em protegia. Creia en mi i respectava
la meua necessitat de defensar-me. I com havia dit una vegada, era com si ens coneguérem des
de feia una eternitat. Ell… m'entenia, i em feia l'efecte que jo ho entenia a ell. Perquè *Hawke
era valent i fort, i sentia i pensava amb l'ànima. Havia patit pèrdues i havia sobreviscut a elles i
continuava fent-ho fins i tot amb l'agonia que jo sabia que portava amb si. Ell m'acceptava..
I jo li confiava la meua
vida. Li confiava tot.
—No hauries de mirar-me d'aqueixa manera. —La seua veu va sonar més gruixuda.
—De quina manera?
—Saps molt bé com m'estàs mirant. —Va tancar els ulls—. De fet , pot ser que no ho
sàpies i per això hauria de marxar-me.
—Com t'estic mirant, *Hawke?
—Com no meresc que em miren. —Va obrir els ulls—. Que em mires tu.
—Això no és veritat —vaig protestar.
—Tant de bo fora així. Pels déus, de veritat que he de marxar-me. —Es va alçar i

va retrocedir, però sense apartar la mirada. No creia que volguera anar-se per a res. Va respirar
profund—. Bona nit , *Poppy.
Vaig observar com s'encaminava cap a la porta, tenia el seu nom en la punta de la llengua. No
volia que marxara. No volia passar la nit sola. No volia que creguera que no era suficient per a
mi.
El que volia era viure.
El que volia era a ell.
—*Hawke? —Es va detindre però no es va girar. El meu cor s'havia desbocat una altra vegada
—. Et… et quedaries a passar la nit amb mi?

Capítol 3
*Hawke no va respondre i no estava segura que respirara si més no; em va recordar a la nit del
Ritu, quan estàvem davall del salze. Aqueix record no va portar amb si la seua habitual fogonada
de dolor ardent. Llavors va parlar.
—No hi ha res que desitge més en el món, però no crec que t'adones del que ocorrerà si em
quede.
—Què ocorrerà? —vaig preguntar, una mica marejada. Es va girar cap a mi, em va trepar amb
la mirada.
—És impossible que em fique en aqueix llit amb tu i no acabe acariciant tot el teu cos en, com
a molt, deu segons. No arribaríem al llit si més no abans que succeïra això. Conec les meues
limitacions. Sé que no soc un home bastant bo com per a recordar el meu deure i el teu, i
que soc tan increïblement indigne de tu que hauria de ser pecat. Però malgrat saber-ho, seria
impossible que no et llevara aqueixa bata i et fera exactament el que et vaig dir que faria quan
estàvem en el bosc.
Una onada de calor em va agranar de dalt a baix mentre ho mirava.
—Ho sé. —*Hawke va ofegar una exclamació.
—Ho saps? —Vaig assentir. *Hawke es va apartar un pas de la porta—. No sols t'abraçaré. No
em limitaré a besar-te. Els meus dits no seran l'única cosa que estiga dins de tu. La meua
necessitat de tu és massa gran, *Poppy. Si em quede, no eixiràs per aquesta porta com a
Donzella.
Em vaig estremir davant la franquesa de les seues paraules. No eren cap sorpresa, però la seua
ànsia, sí. No em veia com algú que poguera ser l'objecte d'una cosa tan feroç. Mai m'ho havien
permés.
—Ho sé —vaig repetir. *Hawke va fer un altre pas cap a mi.
—De veritat ho saps, *Poppy?
Sí que ho sabia.
I era estrany conéixer-me i estar tan segura, quan havia passat tant de temps sense conéixer-
me, sense que se'm permetera descobrir qui era, la qual cosa m'agradaria o no m'agradaria, la
qual cosa voldria o necessitaria. Però ara ho sabia.
Ho havia sabut en el mateix moment en què li vaig demanar que es quedara. Sabia quins
podien ser les conseqüències. Sabia el que jo era i el que s'esperava de mi. I sabia que ja no
podia ser

això. No era el que volia en la vida. Mai havia sigut la meua elecció.
Però això… això ho
desitjava. *Hawke era a qui
desitjava. Això era la meua
elecció.
Estava reclamant la meua vida, i era una cosa que havia començat molt abans de l'arribada de
*Hawke. Quan vaig demanar que m'ensenyaren a lluitar i quan li vaig exigir a *Vikter que em
portara amb ell quan acudia a ajudar als maleïts. Aqueixos havien sigut passos significatius, però
hi havia hagut uns altres més xicotets pel camí. En certa manera, havien sigut encara més
importants. Havia estat canviant, evolucionant, igual que el do que tenia prohibit utilitzar però
seguia determinada a fer-lo. Estava en cada aventura i risc que corria. Estava en el meu desig
d'experimentar el que m'havien dit que no era per a mi.
Era la raó que m'haguera quedat al principi a l'habitació de la Perla Roja amb *Hawke.
Era la forma en què li havia sostingut la mirada al duc i li havia somrigut quan em vaig llevar
el vel.
Quan vaig parlar amb *Loren per primera vegada i quan vaig eixir a l'Adarb. La meua
evolució em va mantindre en silenci mentre el duc impartia les seues lliçons i quan li vaig tallar
el braç i la mà a lord *Mazeen, quan li vaig retallar el cap. Havia estat tallant les cadenes que mai
havia triat portar. Només que en aqueix moment no m'havia donat compte. Hi havia hagut tants
passets al llarg de els anys i, sobretot, en les últimes setmanes… No sabia quan havia ocorregut
per fi, però tenia una cosa molt clara:
*Hawke no havia sigut el
catalitzador. Ell era la recompensa.
Vaig alçar les meues mans fins al cinturó, amb una fermesa sorprenent. No vaig apartar la
mirada en desfer el nus. La bata es va obrir i després va esvarar dels meus muscles. Vaig deixar
que caiguera en un *montoncito als meus peus.
*Hawke no va apartar els ulls de mi ni un instant. Ni tan sols va parpellejar mentre em mirava,
els seus ulls clavats en els meus. Els va lliscar a poc a poc per tot el meu cos. Era conscient que
hi havia la llum suficient com perquè ho vera tot. Tots els buits i corbes, les fosques zones
ocultes i totes les cicatrius. Els irregulars esquinçaments dels meus braços, els que creuaven el
meu estómac, i els de les meues cames, que semblaven ferides d'arpes esmolades però eren
la prova que havia sigut triada pels déus.
Perquè aqueixes marques de les meues cames no eren d'arpes, sinó dels ullals que s'havien
clavat en la meua carn. Aquella nit m'havien mossegat.
Però no estava maleïda.
*Hawke no veuria la veritat en aqueixes cicatrius. Dos dels quals la sabien ja no estaven, i ja
només quedaven el rei i la reina, la duquessa i el meu germà. Per primera vegada en la meua
vida, volia explicar-li

a algú la veritat de les meues cicatrius. Volia explicar-li-ho a *Hawke.
Encara que ara no era el moment.
No quan els seus ulls giraven a poc a poc cap als meus. No quan em mirava com si s'estiguera
xopant de cada centímetre de mi. No vaig poder evitar estremir-me quan els seus ulls per fi
van trobar els meus.
—Eres tan condemnadament bella —va murmurar, la seua veu ronca—. I tan
condemnadament inesperada.
Llavors es va moure d'aqueixa manera en què el feia sempre i que feia difícil creure que no era
un Ascendit. En una dècima de segon, estava entre els seus braços i la seua boca estava sobre la
meua. No va haver-hi res lent ni dolç en la seua manera de besar-me. Va ser com ser devorat, i
això era precisament el que jo volia. Li vaig retornar el bes i em vaig aferrar a ell, i just quan
vaig sentir el tacte de la seua llengua contra la meua, es va apartar.
I les coses es van accelerar. Es va llevar la túnica amb la meua ajuda i després les botes i els
pantalons.
Vaig tremolar en veure-ho per primera vegada .
Era… bell.
Tot pell bronzejada i llargs músculs esculpits. El seu pit i el seu estómac havien sigut cisellats
per anys d'entrenament i no hi havia cap dubte de la potència i la força del seu cos. Tampoc hi
havia cap dubte de com la vida li havia deixat la seua empremta en forma de *cortecitos i
cicatrius més llargues en la pell. Era un lluitador, com ho era jo, i ara vaig veure de veritat
el que havia estat massa nerviosa per a percebre abans. El seu cos també era un testament de
totes les coses a les quals havia sobreviscut, i la cicatriu més profunda i més roja de la part
superior de la seua cuixa, just per davall del maluc, era prova que segurament ell tindria els seus
propis malsons. Semblava una espècie de marca a foc, com si una cosa molt calenta i dolorós
haguera sigut estret contra la seua pell.
—La cicatriu de la cuixa —li vaig preguntar—. Quan te la vas fer?
—Fa molts anys, quan vaig ser bastant ximple com per a deixar-me atrapar —va contestar.
Era molt estrany com a vegades parlava com si haguera viscut dotzenes d'anys més dels que
estava segura que tenia. Sabia que, per a algunes persones, un any podia semblar una eternitat.
Els meus ulls van seguir el seu camí i de sobte es van obrir com a plats.
Oh, mare meua.
Em vaig mossegar el llavi, conscient que potser no havia de mirar-ho amb aqueixa cara
d'esbalaïment. Semblava indecent, però volia fer-ho.
—Si continues mirant-me d'aqueixa manera, això haurà acabat abans de començar
si més no. Em vaig enrojolar i em vaig forçar a apartar la mirada.
—Jo… eres perfecte.
—No, no ho soc. —La seua expressió es va endurir—. Et mereixes a algú que ho siga, però
soc massa bastard com per a permetre-ho.

Vaig sacsejar el cap, sense saber com no era capaç de veure que era perfectament digne de mi.
—No estic d'acord amb res del que acabes de dir.
—Ximpleries —va dir, i llavors va enroscar el braç al meu voltant.
En un obrir i tancar d'ulls, estava tombada en el llit i ell estava damunt de mi, l'aspre pèl
de les seues cames corroïa les meues de la manera més sorprenent i plaent. Però sentir-ho contra
els meus malucs va provocar que engolira saliva amb nerviosisme i també em va recordar una
conseqüència molt real que allò podia tindre.
—Estàs…?
—Protegit? —Era obvi que els seus pensaments anaven en la mateixa direcció que els meus
—.
Prenc l'ajuda mensual.
Es referia a l'herba que feia temporalment infèrtils tant a homes com a dones.
Podia beure's o mastegar-se, i havia sentit que feia gust de llet agra.
—Supose que tu no —va afegir. Vaig soltar una riallada—. Això sí que seria un
escàndol — va comentar, lliscant la mà pel meu braç.
—Sí que ho seria. —Vaig somriure—. Però això… —Els seus ulls van trobar els meus—. Això
ho canvia tot.
Ho feia.
Ho canviava de veritat .
I estava preparada per a això.
*Hawke em va besar i no vaig poder pensar en res més que en l'efecte quasi narcòtic que
tenien els seus llavis. Ens besem fins que el meu cor va martellejar en el meu pit i la meua pell
va formiguejar de plaer. Llavors, només quan ja em faltava l'alé, *Hawke va començar a
explorar.
Els seus dits van recórrer cada centímetre de pell nua i quan les seues mans es van moure entre
les meues cames, vaig soltar una exclamació i vaig descobrir de seguida que el que havia fet
amb els seus dits en el bosc, per damunt dels meus pantalons, no era absolutament gens
comparat amb la seua pell contra la meua.
Va continuar baixant. Va usar la seua boca i després la seua llengua per a recórrer el camí que
les seues mans ja havien incendiat. Es va demorar en zones especialment sensibles i em va traure
sons que van fer que em preguntara que gruixudes eren les parets. I llavors es va entretindre en
les cicatrius del meu estómac; les va besar quasi amb veneració fins que vaig estar segura que
no les trobava molestes ni lletges de cap manera.
Però llavors es va moure encara més a baix, passat el meu melic.
Se'm va tallar la respiració quan vaig sentir el seu alé contra aqueix punt que tant palpitava.
Vaig obrir els ulls per a trobar-ho instal·lat entre les meues cames, els seus ulls daurats van
sostindre la meua mirada.
—*Hawke —vaig murmurar. Un costat dels seus llavis es va corbar cap amunt en un mig
somriure murri i sensual.
—Et recordes de la primera pàgina del diari de la *Srta. *Willa?

—Sí. —Mai oblidaria aqueixa primera pàgina.
Llavors, sense apartar la mirada de la meua, va baixar la boca.
La meua esquena es va arquejar al primer frec dels seus llavis, i els meus dits es van enroscar
entorn dels llençols en sentir la seua llengua lliscar-se. Vaig pensar que se'm pararia el cor, que
potser l'haguera fet ja. El remolí de sensacions que va conjurar semblava inimaginable fins a
aqueix moment. Era quasi massa i no podia estar-me quieta. Vaig alçar els malucs i el seu
*retumbante grunyit d'aprovació va ser quasi tan bo com el que estava fent.
Per tots els déus…
Vaig deixar caure el cap contra el matalàs i era conscient que m'estava *contoneando i
retorçant, i que no hi havia cap sensació de ritme darrere dels meus moviments. Però aqueixa
intensa tensió en el més profund del meu ser s'estava enroscant i estrenyent, i llavors tot va
arribar al seu clímax i em vaig quedar atordida per la seua intensitat. Pot ser que diguera el seu
nom. Pot ser que fins i tot cridara una cosa incoherent. No ho sabia i vaig tardar el que em va
semblar una xicoteta eternitat a poder obrir els ulls si més no.
*Hawke va alçar el cap, els llavis unflats i brillants a la llum del ciri. La intensitat de la seua
mirada em va abrasar la pell quan els seus ulls es van creuar amb els meus i em va sostindre la
mirada. Mai havia semblat més orgullós de si mateix que quan va entreobrir la boca i la punta de
la seua llengua es va lliscar pels seus llavis.
—Mel —va grunyir—. Just el que havia dit.
Se'm va tallar la respiració i em vaig estremir. I llavors no va ser que es moguera, sinó més
aviat que va pujar *acechante pel meu cos inert. Ho vaig observar, incapaç d'apartar la mirada
mentre la duresa del seu cos acariciava el meu, incapaç de deixar de tremolar quan els aspres pèls
de les seues cames em feien cosquerelles en parts sensibles de la pell.
—*Poppy —va murmurar, els seus llavis van tocar els meus. Em va besar i la meua pell va
esclatar en flames en assaborir-ho , el seu sabor i el meu, i aqueixes estranyes dents esmolades
de *Hawke. Els meus sentits van començar a donar voltes en notar com s'assentava entre les
meues cames, com palpava, com estrenyia només una mica—. Obri els ulls.
Els havia tancats? Sí. En efecte. Els vaig obrir per a veure que un costat dels seus llavis es
corbava cap amunt , encara que el deix burleta que solia ser present havia desaparegut. No va dir
res, es va limitar a mirar-me, els seus malucs i el seu cos molt quiets.
—Què?
—Vull que mantingues els ulls oberts —em va dir.
—Per què?
va riure i jo vaig soltar una exclamació ofegada davant la sensació que em va transmetre el so
amb ell tan prop de on el meu cos palpitava.
—Sempre tantes preguntes.
—Crec que et sentiries decebut si no tinguera cap.

—Cert —va murmurar. Va lliscar una mà pel meu coll i després més a baix. La va tancar
entorn de el meu pit.
—Bé, per què? —vaig insistir.
—Perquè vull que em toques —va dir—. Vull que veges el que em fas quan em toques.
—Com…? —Una esgarrifança va dansar per la meua pell—. Com vols que et toque?
—Com tu vulgues, princesa. És impossible que ho faces mal —va murmurar amb veu ronca.
Vaig descaragolar els dits del llençol i vaig alçar la mà. Vaig tocar la seua galta. *Hawke va
mantindre els ulls fixos en els meus mentre lliscava els dits per la corba de la seua mandíbula,
per damunt dels seus suaus llavis i després cap avall, pel coll. Encara sentia massa sensacions
com perquè el meu do anara remotament funcional mentre arrossegava les gemmes dels dits pel
seu pit. Les seues respiracions ho espentaven contra la meua mà i vaig continuar explorant. Em
vaig xopar de la sensació dels durs i tibants músculs del seu baix ventre, i del borrissol de davall
del seu melic. I després més a baix. Els meus dits van fregar una duresa sedosa i tot el seu cos va
donar una sacsejada. Vaig vacil·lar.
—Per favor. No pares —va suplicar amb veu rasposa, la mandíbula atapeïda mentre els seus
dits es quedaven molt quiets sobre el meu pit—. Per tots els déus, no pares.
Em vaig concentrar en la seua cara mentre ho tocava. Hi havia tantíssimes xicotetes reaccions
per tot el seu cos… Se li va afluixar la mandíbula i els seus llavis es van entreobrir. Les línies de
la seua cara es van tornar més marcades i els tendons del seu coll es van estirar quan vaig tancar
la mà al voltant de ell. Va tirar el cap cap endarrere i el seu cos gran i poderós va tremolar. Em
vaig fixar en el ràpida que s'havia tornat la seua respiració quan vaig lliscar la mà cap avall, fins
on els nostres cossos estaven quasi units. Llavors es va estremir del cap als peus i em vaig
sorprendre del molt que ho afectava el meu contacte. Vaig estrényer la mà, més confiada per
moments.
—Per tots els déus —va grunyir.
—Això està bé?
—Qualsevol cosa que faces està més que bé. —La seua veu era encara més greu—. Però
sobretot això. Totalment això.
Llavors vaig riure amb suavitat i ho vaig fer de nou. Vaig moure la mà a dalt i a baix. Els seus
malucs van respondre d'una manera molt semblant a com ho havien fet les meues, van espentar
contra la meua mà, contra mi. *Hawke va emetre un so, un retrunyir profund i fosc que em va
provocar una onada de plaer.
—Veus el que el teu contacte em fa? —va preguntar, sense que els seus malucs deixaren de
seguir la meua mà.
—Sí que —vaig murmurar.
—Em mata. —Va acatxar el cap i aqueixos ulls… Semblaven quasi lluminosos en mirar-me, i
llavors les seues espesses pestanyes van baixar i els van ocultar a la vista—. Em mata d'una
manera que no crec que entengues mai.

—Però… d'una manera bona? —vaig preguntar, buscant els seus ulls amb els meus. Les
faccions de *Hawke es van suavitzar i va alçar una mà per a secundar-la en la meua galta.
—D'una manera que mai havia sentit fins ara .
—Oh.
Va baixar el cap i em va besar mentre desplaçava el pes cap al braç esquerre. La seua mà va
abandonar la meua galta i es va lliscar per tota la longitud del meu cos fins que va estar entre
nosaltres.
—Estàs preparada? —Se'm va tallar la respiració, però vaig assentir—. Vull sentir-t'ho dir. Les
comissures dels meus llavis van tirar cap amunt .
—Sí.
—Bé, perquè podria haver mort ací mateix si no ho estigueres. —Em vaig tirar a riure,
sorpresa pel to lleuger en un moment tan tibant i important—. Creus que estic de broma. Que poc
saps —es va burlar. Em va besar de nou abans d'espentar cap a dins, només una miqueta . Es va
detindre i va fer aqueix so una altra vegada—. Oh, sí que estàs preparada. —Tot el meu cos es
va ruboritzar i va tremolar. Els ulls de *Hawke van pujar una altra vegada cap als meus—. Em
sorprens.
—Com? —vaig murmurar, confosa. No havia fet quasi res mentre que ell… ell em feia trossos
amb el tipus de besos sobre els quals només havia llegit.
—T'enfrontes a Dimonis sense por. —Va fregar els meus llavis amb els seus—. Però
t'enrojoles i tremoles quan esmente que humida i meravellosa et sent contra mi.
Ara sí que m'estava enrojolant de veritat .
—Eres molt inapropiat.
—Estic a punt de posar-me *reamente inapropiat —va prometre—. Però al principi, pot ser
que faça mal.
—Ho sé. —Sabia prou de sexe com per a saber això.
—Has estat llegint llibres obscens una altra vegada?
—És possible. —Un voletege va començar en el meu estómac i després es
va estendre. *Hawke va riure, però va acabar en un gemec quan va
començar a moure's.
Va haver-hi pressió i un moment en el qual no estava segura de com podria anar més enllà, i
llavors un sobtat dolor punxant em va robar la respiració i vaig estrényer els ulls amb força. Vaig
clavar els dits en els seus muscles, tota tibant. Havia sabut que hi hauria una mica de dolor, però
tota aqueixa calor lànguida es va convertir en *esquirlas de gel.
*Hawke es va quedar parat damunt de mi, bleixant.
—Ho sent. —Els seus llavis van tocar el meu nas, les meues parpelles, les meues galtes—. Ho
sent.
—No passa res.
Em va besar de nou, amb suavitat, després va donar suport al front contra la meua. Una
respiració poc profunda va unflar una mica el meu pit. Ja estava. Havia creuat aqueixa última i
prohibida línia roja. No va haver-hi cap sensació de culpabilitat ni esclat de pànic. En veritat, ja

havia creuat

aqueixa línia quan *Hawke em va besar abans de saber qui era, i tot el que havia portat fins a
aquest mateix moment havia esborrat a poc a poc aqueixa barrera fins que ja no existia. No hi
havia hagut tornada arrere des de la nit de la Perla Roja, i això… això semblava massa
correcte perquè no estiguera, d'alguna manera, predestinat. Tenia la sensació que estava
destinada a ser ací mateix, en aqueix mateix moment, amb *Hawke, on l'única cosa que
importava era qui era i no el que era. No importava si els déus em trobaven indigna, perquè era
digna d'això. Dels riures i l'excitació, de la felicitat i l'anticipació, de la seguretat i l'acceptació,
del plaer i l'experiència, de tot el que *Hawke em feia sentir. I ell era digne de qualssevol
conseqüències que això portara, perquè no es tractava només d'ell. Això ho vaig saber des del
moment en què li vaig demanar que es quedara.
Es tractava de mi.
Del que jo volia. La
meua elecció.
Vaig respirar profund i la cremor va amainar. *Hawke continuava quiet damunt de mi,
esperant. Amb cautela, vaig alçar els malucs cap a les seues. Va fer mal, però no tant com abans.
Ho vaig intentar de nou. *Hawke es va estremir, però no es va moure. No fins que les meues
mans es van afluixar sobre els seus muscles i se'm va tallar la respiració per una raó
completament diferent. Vaig sentir una fricció abrasadora, però no era el mateix. Els músculs de
la part baixa del meu estómac es van contraure quan una onada de plaer va rondar a través de
mi.
Només llavors va tornar a moure's *Hawke, i ho va fer amb summa cura, tan suau que vaig
sentir que se'm negaven els ulls de llàgrimes. Els vaig tancar al mateix temps que enroscava els
braços al voltant del seu coll i em vaig abandonar a la bogeria una vegada més, en el progressiu
crescendo de sensacions. Una espècie d'instint primitiu va prendre el control, va guiar els meus
malucs per a seguir a les seues. Ens movíem junts, l'únic so a l'habitació eren els meus suaus
sospirs i els seus gemecs més greus. Aqueixa tensió exquisida, quasi dolorosa, va tornar. Les
meues cames es van alçar per voluntat pròpia, es van enroscar entorn dels seus malucs. La
pressió estava augmentant una altra vegada en el meu interior, però aquesta vegada era més
potent.
*Hawke va lliscar un braç davall del meu cap i va tancar la mà entorn del meu muscle, mentre
la seua altra mà s'estrenyia sobre el meu maluc. Va començar a moure's més de pressa, més
profund, les seues espentes eren més fortes mentre em subjectava amb fermesa davall d'ell. Em
vaig aferrar a ell, la meua boca va trobar la seua a cegues i la seua mà es va lliscar entre nosaltres
una vegada més. El seu polze va trobar aqueixa zona sensible i quan els seus malucs van espentar
contra les meues en xicotets cercles atapeïts, la tensió va explotar de nou. Vaig cridar quan la
sensació em va travessar de dalt a baix, més intensa i punxant que abans. D'alguna manera,
l'alleujament que *Hawke m'havia proporcionat abans no era gens comparat amb això. M'estava
trencant en trossos de la millor manera possible, i només quan l'última onada va semblar amainar
vaig ser conscient d'aqueixos intensos ulls daurats fixos en el meu rostre mentre treia la mà de
davall de mi. Vaig saber a l'instant que em

havia estat observant tot el temps i un gemec esbufegant va escapar dels meus llavis.
Vaig posar una mà tremolosa sobre la seua galta.
—*Hawke —vaig murmurar. Vaig desitjar poder posar en paraules el que acabava de sentir.
El que encara
sentia.
Les seues faccions es van endurir i la seua mandíbula es va tibar i llavors… va fer l'efecte que
perdia el poc control que encara li quedava. El seu cos es va estavellar contra el meu, sacsant-nos
per tot el llit. Davall de les meues mans, els seus músculs es flexionaven i estrenyien, i llavors va
tirar el cap arrere i va cridar de plaer al mateix temps que s'estremia..
Va deixar caure el cap cap a la meua, cap a la zona sensible a un costat del meu coll. Vaig
sentir els seus llavis contra el meu pols accelerat, el vaivé dels seus malucs es va alentir. Vaig
notar un frec de les seues dents que em va fer estremir, i després la pressió dels seus llavis.
No vaig saber quant temps ens quedem així. La nostra pell humida va començar a refredar-se,
la nostra respiració es va apaivagar, mentre lliscava els dits pel seu pèl. Els seus músculs s'havien
relaxat i el seu pes reposava sobre els seus colzes, però a poc a poc vaig començar a ser conscient
de la tensió en el seu cos. Era el do, que apuntava entre les meues emocions embriagades.
Els llavis de *Hawke van fregar la meua galta, després van trobar la meua boca. Em va besar
amb suavitat, amb dolçor.
—No oblides això.
—No crec que puga fer-ho mai —li vaig dir, acariciant la seua mandíbula.
—Promet-m'ho —va insistir. Va alçar el cap com si no m'haguera sentit. Els seus ulls es van
clavar en els meus—. Promet-me que no oblidaràs això, *Poppy. Que passe el que passe demà,
el pròxim dia , la setmana vinent , no oblidaràs això… no oblidaràs que això va ser real.
—Ho promet. No ho oblidaré —li vaig tranquil·litzar, incapaç d'apartar la mirada.

Capítol 34
Unes hores més tard, un soroll em va despertar. Estava tombada de costat i un cos llarg i calent
estava enroscat amb el meu. Tenia una cama ficada entre les meues cuixes i el meu cos estava
embullat als seus braços. Encara que seguia mig adormida, cada part de mi va ser conscient a
l'instant de la desconeguda sensació d'estar entre els braços d'algú. La sensació de pell contra
pell, els seus aspres pèls curts, el bíceps davall del meu cap i l'alé càlid que surava entorn de la
meua galta. Tot això era meravellós i nou. Fins i tot amb les teranyines del somni que encara
enterbolien els meus pensaments, vaig saber que aqueixa sensació no seria una cosa fàcil de
deixar arrere.
L'últim que recordava era estar tombada enfront de *Hawke. Ell joguinejava amb el meu pèl
mentre m'explicava com s'havia fet algunes de les cicatrius més xicotetes. La majoria li les havia
guanyades lluitant, encara que unes poques eren de quan era un xiquet imprudent i aventurer. Jo
havia tingut la intenció de compartir amb ell la veritat d'algunes de les meues, però deguí quedar-
me adormida.
*Hawke es va moure darrere de mi i va alçar el cap quan el so va arribar de nou. Era algú
cridant amb suavitat a la porta. Amb cura, va traure la cama d'entre les meues. Es va quedar
immòbil un segon, després vaig sentir les gemmes dels seus dits sobre el meu braç. Van
continuar baixant, van passar per damunt de la corba del meu maluc fins on estava la manta.
La va pujar per damunt de el meu pit mentre ell s'alliberava, després d'assegurar-se que el coixí
reemplaçava al seu braç. Un somriure *soñolienta i satisfeta va tirar dels meus llavis.
El matalàs es va tentinejar quan *Hawke es va alçar. Vaig sentir que es parava al peu del llit.
Vaig obrir els ulls i vaig parpellejar diverses vegades. Una dels llums d'oli encara cremava,
projectant una suau resplendor mantegosa per tota l'habitació. A l'altre costat de la xicoteta
finestra tot seguia negre com el carbó, però vaig veure a *Hawke redreçar-se en pujar-se els
pantalons, que va deixar sense cordar. El meu estómac va fer una tombarella en veure'l . Va ser
cap a la porta d'aqueixa guisa, *descamisado i mig nu. No seria obvi per a qualsevol que fora
ací fora el que havia succeït ací?
Vaig esperar que m'envaïren el pànic, la preocupació i la por de ser descoberta en una posició
molt compromesa i prohibida.

No van arribar.
Potser es devia al fet que seguia mig adormida. Potser l'agradable llanguiment dels meus
músculs s'havia infiltrat d'alguna manera en el meu cervell i havia fos el meu sentit comú.
Potser anava que no m'importava en absolut que m'enxamparen..
*Hawke va obrir la porta una escletxa i qualsevol que fora ací fora va parlar en veu massa
baixa perquè poguera sentir-ho. Tampoc vaig entendre la resposta de *Hawke, però vaig veure
que acceptava alguna cosa que li entregaven. Només va ser a la porta uns moments abans de
tancar-la de nou . Va deixar el que fora que li havien donat sobre la cadira.
En veure que estava desperta, va vindre al meu costat. Sense dir ni una paraula , va
estirar el braç i va retirar un floc de pèl de la meua cara.
—Hola —vaig murmurar. Vaig tancar els ulls i vaig estrényer la galta contra el palmell de la
seua mà—. Ja és hora d'alçar-se?.
—No.
—Va tot bé?
—Sí, no et preocupes. Només he d'anar a encarregar-me d'un assumpte —va respondre. Vaig
obrir els ulls. *Hawke em va mirar mentre lliscava el polze per la meua galta, just per davall de
la cicatriu—. No has de alçar-te encara.
—Estàs segur? —vaig badallar.
—Sí, princesa —va contestar, amb un lleu somriure—. Dorm. —Em va abrigallar amb la
manta una vegada més i després es va alçar—. Tornaré quan puga.
Volia dir alguna cosa, comentar d'alguna manera el que havia ocorregut entre nosaltres i el que
significava per a mi, però no estava segura de com expressar-ho i em pesaven les parpelles. Em
vaig tornar a dormir, encara que no em vaig quedar ací massa temps. Em vaig despertar per
segona vegada, el llum encara encés i el llit buit al meu costat.
Vaig estirar les quatre extremitats i vaig estrényer els llavis en sentir l'estrany i tènue dolor
entre les cames. No necessitava un recordatori de la nit anterior, però ací estava. Vaig mirar per
l'habitació i els meus ulls es van posar sobre la cadira. La meua roba era ací doblegada. Hauria
sigut Magda la que havia trucat a la porta? O una altra persona? Fora qui haguera sigut, l'estat de
nuesa amb el qual havia respost *Hawke a la crida ho revelava tot.
Em vaig mossegar el llavi, però vaig seguir ací tombada. Vaig mirar per la xicoteta finestra.
Com abans, no vaig sentir pànic o por. La gent parlava. D'una manera o un altre, la qual cosa
havia succeït ací se sabria més enllà dels carrers empedrats. Acabaria per arribar fins a la capital,
i d'ací fins a la reina. Fins i tot si per alguna casualitat no ho feia, els déus havien de saber que ja
no era una donzella de veritat . No tenia ni idea de si això significava que seguia o no continuava
sent la Donzella als seus ulls.
Per descomptat, ja no era la Donzella als
meus. No podia tornar a aqueixa vida.

Una breu fogonada de por va esclatar en el meu pit, però no va passar nada, perquè una ràfega
de determinació ho va sufocar de seguida com l'aigua sufoca les flames.
No estava disposada a tornar a aqueixa vida sense drets, aqueixa vida d'amagar el meu do i no
poder ajudar a la gent, de permetre que uns altres feren el que volgueren amb mi i a mi,
perquè no tenia cap elecció o perquè em posaven sempre en una posició en la qual havia
d'acceptar tot el que feren per por del que poguera ocórrer-los a altres persones. Perquè, encara
que sabia que la reina mai em tractaria malament, es continuaria esperant que ocultara el meu do,
que guardara silenci i no em deixara veure, que fora amigable i apaivagadora. I cadascuna
d'aqueixes coses anava en contra del mateix cor de la meua naturalesa.
No podia Ascendir.
I això significava que tenia dues opcions per davant. Podia tractar de desaparéixer i amagar-
me, per a això haver viscut darrere del vel durant tant de temps seria un avantatge, ja que molt
poca gent sabia l'aspecte que tenia. No obstant això, hi havia bastants persones que podrien donar
una descripció i estava segura que totes les ciutats i pobles haurien sigut notificats perquè
estigueren atents a mi, encara que sabia com mantindre'm oculta.
Però on aniria? Com sobreviuria? I què li passaria a *Hawke si jo desapareguera mentre ell
estava a càrrec de mi?
No donava per descomptat que el meu futur, ara molt desconegut i incert, incloguera a
*Hawke, però així i tot, el meu pit va voletejar inquiet. El que havíem compartit la nit anterior
havia de significar alguna cosa més que la simple satisfacció física. *Hawke podia trobar això
en qualsevol part, però m'havia triat a mi.
I jo ho havia triat a ell.
Això havia de significar alguna cosa que transcendia a la nit anterior, alguna cosa que mai vaig
creure que anara a tindre l'oportunitat d'experimentar..
Anara o no fora *Hawke part de la meua vida, l'única una altra opció era acudir a la reina i ser
sincera. Ara, això sí que m'espantava, perquè… no volia decebre-la. Però la reina havia
d'entendre-ho. Ho havia entés amb la meua mare, i jo era la favorita de la reina. Havia de
comprendre que no podia ser això. I si no ho feia, jo hauria de fer-li-ho comprendre.
Em vaig asseure en el llit, però vaig mantindre la manta cenyida al meu voltant.
Sabia el que no podia fer, però no sabia el que això significava a llarg termini per al regne o
per a mi. El cel a l'altre costat de la finestra començava a clarejar. Parlaria amb *Hawke de
l'assumpte, i no pensava esperar per a fer-lo. Ell havia de saber-ho i jo volia saber el que
opinava.
El que diria.
Conscient que l'alba estava en caure, em vaig alçar i em vaig preparar. Vaig utilitzar l'aigua
restant per a llavar-me a tot córrer . Estava freda, però com no tenia ni idea de quan tindria
accés a aigua neta una altra vegada, no anava a queixar-me. Alleujada de portar roba neta, vaig
amarrar la daga a la meua cuixa. Just estava acabant de trenar el meu pèl quan van anomenar a la
porta.

Vaig pensar que *Hawke haguera entrat sense més, així que em vaig acostar amb cautela.
—Sí?
—Soc *Phillips —va arribar la veu familiar.
Vaig obrir la porta i va entrar a la carrera, forçant-me a retrocedir mentre tancava la porta
a la seua esquena. Es va girar i la seua capa es va obrir per a revelar la seua mà sobre
l'empunyadura de l'espasa..
Unes campanetes d'advertiment van començar a repicar al meu cap. Vaig fer un pas arrere.
—Estàs sola? —va exigir saber, llançant una mirada a la sala de bany.
—Sí. —Se'm va accelerar el cor—. Ha passat alguna
cosa? *Phillips es va tornar cap a mi, els ulls molt oberts.
—On està *Hawke?
—No… no ho sé. Què passa ?
—Alguna cosa està malament en aquest lloc. —Vaig arquejar les celles—. Tota aquesta
maleïda cosa ha estat malament des del principi. Deguí fer cas del meu instint. M'ha mantingut
amb vida tot aquest temps, però aquesta vegada no li vaig fer cas —va balbucejar. Es va dirigir
cap a on descansaven unes xicotetes *alforjas—. He investigat una mica per ací. No he vist a un
només Ascendit. I lord *Halverston? Ni una sola prova de la seua existència.
—Em van dir que està de caça amb els seus homes —ho vaig tranquil·litzar—. Ahir li vaig
preguntar a Magda per ell.
Amb la meua bossa a la mà, *Phillips es va girar cap a mi, les seues fosques celles alçades.
—A que Ascendit coneixes que vaja de caça?
—A cap, però no coneixem a tots els Ascendits.
—Saps a qui no coneixem? A aqueix *Kieran. —Es va parar davant de mi—. No sabem res
d'ell..
Sense saber molt bé on volia anar a parar amb tot això, vaig sacsejar el cap.
—Jo no us conec a cap. —Excepte a *Hawke. A ell sí que ho coneixia.
—No estàs entenent el que dic. Mai havia vist a *Kieran. No fins al matí que va aparéixer en
l'Adarb. No vaig poder traure-li res a part de que treballava en la capital. Tota la resta no van ser
més que respostes curtes i vagues.
Vaig recordar que els havia vistos parlar sovint durant el trajecte. Així i tot, que *Kieran no
volguera respondre a les preguntes d'un desconegut no significava res.
—Hi ha molts guàrdies en l'Adarb. Els coneixes a tots?
—Conec als suficients com per a trobar sospitós que algú acabat de traslladar siga assignat a
l'equip encarregat d'escortar a la Donzella —va declarar—. La seua assignació va ser una
sol·licitud personal de *Hawke, un altre trasllat relativament recent que, d'alguna manera, en
qüestió de mesos, s'ha convertit en una de les persones més importants de la guàrdia real del
regne sencer.
Vaig reprimir una exclamació.

—A què et refereixes?
—*Hawke és un altre del qual ningú sap quasi res. Però va aparéixer en *Masadonia i ara tens
no sols un sinó dos guàrdies reals personals menys.
Em vaig quedar bocabadada.
—Jo era present quan tant *Rylan com *Vikter van morir…
—I jo sé que no és normal que se saltaren a diversos guàrdies que podrien haver-los substituït
sense problema en favor d'un xic que a penes s'ha convertit en un home —em va interrompre
—. M'és igual amb quines recomanacions arribara a *Masadonia ni el que el comandant diguera
d'ell. *Hawke va sol·licitar a *Kieran i ací estem, en una fortalesa amb cap Ascendit a la vista.
—Què estàs intentant dir, *Phillips?
—Intente dir que això és un parany. Eixim tranquil·lament de la ciutat amb ells i ens hem ficat
de cap en un maleït parany.
—Ells? —vaig murmurar.
—*Kieran —va contestar—. *Hawke. —Per un moment, tot el que vaig poder fer va
ser mirar-lo esbalaïda—. Sé que no vols sentir això. Tu i *Hawke sembleu… amics, però t'ho
dic jo, Donzella, alguna cosa fa mala olor respecte a aquest lloc, respecte a ells, i…
—I què?
—Evans i *Warren han desaparegut. —Va citar als dos guàrdies sense llevar l'ull de la porta
—. Ni *Luddie ni jo els hem vistos des d'una hora després d'haver arribat ací. van marxar a les
habitacions que els havien assignat i ara han desaparegut. Els seus llits estan sense tocar i no
li'ls ha vistos per cap part en la fortalesa.
Això… Si era veritat, no era bo. Però el que estava suggerint *Phillips era impossible de
creure. No coneixia a *Kieran, però coneixia a *Hawke, i si ell confiava en *Kieran, llavors jo
també. Què podia guanyar dient aquestes coses?
Se'm va gelar la sang en les venes quan l'única opció va cobrar forma en la meua ment.
*Phillips havia de ser un Descendent. Consternada, no volia creure-ho, però vaig recordar que els
Descendents del Ritu havien estat vestits per a la celebració. S'havien mesclat amb tots els
presents tota l'estona. No era impossible.
Perquè res ho era.
I si *Phillips fora un Descendent, llavors això… era dolent de veritat. Estava molt ben entrenat.
Pitjor encara, també sabia que jo anava armada i que estava entrenada, és a dir que no disposava
de l'element sorpresa. Tampoc m'agradava la idea d'estar en aqueixa habitació tot sol amb ell,
sobretot quan no sabia qui més era a prop.
Necessitava estar amb més gent.
—Val. Has… has estat en *Masadonia molt temps. I *Vikter… mai va tindre més que bones
paraules sobre tu —li vaig dir. Pel que podia recordar, *Vikter mai havia esmentat a *Phillips en
absolut, però necessitava que em creguera. En aqueix moment, vaig obrir els meus sentits—. Què

vols que faça?
—Gràcies als déus que eres llesta. Temia que haguera de traure't d'ací a ròssec. —Va tirar una
altra mirada a la porta mentre les seues emocions discorrien pel meu interior—. Hem de eixir
d'ací. I de pressa.
—I després què? —Vaig tardar uns instants a trobar-li el sentit al que percebia d'ell. No hi
havia un dolor destacable, però vaig notar un regust a… por.
—Anem. —Va fer un gest cap a la porta, la mà encara sobre l'empunyadura de l'espasa. Va
obrir la fulla una escletxa i va comprovar l'exterior, massa ràpid com perquè poguera aprofitar el
moment en què em va donar l'esquena—. Tot buidat. —Em va mirar als ulls—. Vull creure que
saps que t'estic dient la veritat, però no soc estúpid. Sé que el més probable és que vages armada
i sé que saps lluitar. Així que vull que mantingues les mans on jo puga veure-les. No vull fer-te
mal, però et deixaré incapacitada si amb això aconseguisc traure't d'aquest lloc i portar-te a lloc
segur.
Que m'amenaçara no em va fer sentir segura, precisament, però estava espantat.
Tenia por, això era clar. *Phillips va fer un pas a un costat i em vaig adonar que em volia
davant d'ell. La meua mà estava ansiosa per agarrar la daga. De què tenia por? Que ho
enxamparen?
—*Luddie i *Bryant ens esperen en els estables. Estan preparant els cavalls. Vaig
assentir i vaig eixir al corredor just quan la porta de l'altre extrem del corredor es
va obrir.
*Kieran va eixir per ella al mateix temps que una brisa freda bufava corredor a baix. Sense la
meua capa, no arribaria molt lluny. Potser no s'adonava *Phillips d'això? O és que no era
rellevant? *Kieran es va detindre, amb les celles arquejades.
—Què esteu fent ací fora?
Abans que poguera contestar, vaig sentir a *Phillips desembeinar l'espasa. El meu cor va
començar a bategar amb força.
—Què estàs fent tu ací fora? —va exigir saber *Phillips—. No és hora de partir.
—Anava a la meua habitació —va respondre, i va començar a caminar. Els seus ulls van girar
a mi. Em feia l'efecte que no s'havia adonat que *Phillips havia tret la seua espasa—. I no has
respost a la meua pregunta.
*Phillips estava darrere de mi, així que sabia que havia d'anar amb compte . Potser volia
mantindre'm amb vida, però morta era un missatge igualment eficaç. Em travessaria l'esquena
amb la seua espasa abans que poguera tirar mà de la daga.
Vaig mirar a *Kieran en silenci i vaig resar als déus perquè poguera percebre el que no
podia dir-li.
Vi cap a nosaltres, la seua mà es va secundar de manera casual en la seua espasa.
—Què està passant ací?
*Phillips em va agarrar del braç i va tirar de mi cap endarrere. Va ser ràpid en atacar amb
l'espasa. *Kieran també ho va ser. Va bloquejar l'estocada, encara que la letal punta de la fulla
només es va desviar una mica . En

lloc de clavar-se en el seu pit, li va fer un tall en l'estómac i a la cama. Vaig fer un crit mentre
*Kieran es mirava la ferida…
El so que va eixir de *Kieran en trontollar-se cap endarrere em va posar de punta tots els pèls
del cos. Em vaig quedar paralitzada. Va començar com un retrunyir greu que no era ni
remotament un so que haguera de fer un mortal. Ho havia sentit abans… la nit en què havien
matat a *Rylan als Jardins de la Reina. El Descendent havia fet aqueix mateix soroll.
El retrunyir va augmentar fins a convertir-se en un grunyit greu que em va deixar sense
respiració.
Quan *Kieran va alçar el cap, quasi se'm per al cor.
Els seus ulls blau pàl·lid…
Brillaven iridescents a la tènue llum.
—De veritat que no hauries d'haver fet això. —La veu que va eixir per la seua boca va sonar
embrollada i tota equivocada, com si tinguera la gola plena de graveta—. En absolut.
*Kieran va tirar la seua espasa a un costat, va rebotar contra el sòl de fusta. No podia entendre
per què havia soltat l'arma, però llavors ho vaig entendre.
Havia canviat.
La seua pell va semblar afinar-se i enfosquir-se. La seua mandíbula es va projectar cap amunt i
es va allargar, juntament amb el seu nas. Els seus ossos van cruixir i es van remodelar mentre
pèl de color marró brollava per cada centímetre de pell que arribava a veure. La túnica que
portava es va arronsar de dalt a baix en el seu pit. Els seus pantalons van fer un altre punt quan
els seus genolls es van flexionar. Es va inclinar cap avant , li van créixer els dits, unes esmolades
arpes van substituir a les seues ungles. Les seues orelles es van allargar i va obrir la boca en un
grunyit fred i violent. Uns ullals letals van sorgir de les seues genives just quan les seues mans…
les seues potes… colpejaven el sòl.
Va ser qüestió de segons, tan sols uns segons, i ja no hi havia un home davant de nosaltres. En
el seu lloc hi havia una criatura immensa de quatre grapes , quasi tan alta com *Phillips,
feta d'una massa sòlida de músculs i pèl llustrós. El que estava veient era impossible, el que
estava veient era una cosa que portava segles extint, erradicats durant la Guerra dels Dos Reis.
Però sabia molt bé el que era *Kieran.
Oh, per tots els déus.
*Kieran era un *lobuno, un *wolven.
—Corre! —va cridar *Phillips, agarrant-me del
braç. No necessitava que m'ho diguera dues
vegades.
*Phillips estava molt equivocat respecte a *Hawke, però no ho estava sobre *Kieran.
Era clar que hi havia una cosa increïblement dolenta en ell.
Les arpes de *Kieran van arrapar la pedra quan es va llançar per nosaltres. Va donar una
urpada i no va atrapar la capa de *Phillips per molt poc. Vaig córrer més de pressa del que havia
corregut en tota la meua vida. Vaig mirar cap endarrere mentre *Phillips obria la porta a tota
velocitat. Cada instint en el meu

interior em va cridar que no ho fera, però no vaig poder reprimir-me. Vaig mirar.
El *wolven va saltar, es va retorçar enmig de l'aire i va donar suport a les quatre potes en la
paret. Va incrustar les ungles en la pedra i llavors es va donar impuls per a aterrar a meitat de
corredor.
—Anem! —*Phillips em va arrossegar fins a les escales davant de ell.
El lloc estava fosc, amb només una tènue llum per a guiar el nostre camí. Les meues botes van
esvarar sobre la pedra. Em vaig agarrar de la barana i em vaig engrunsar fins al replà. Quasi
caic, però no em vaig detindre.
Baixem en tromba l'últim tram d'escales i eixim per la porta com una exhalació. La meua ment
per fi va produir una cosa útil en recordar-me que tenia una arma. Pedra de sang. Podia matar a
un *wolven si aconseguia el seu cor o el seu cap, igual que a un Dimoni.
Mentre els meus peus *atronaban contra el sòl gelat vaig traure la daga de la seua baina.
—Els estables. —*Phillips va continuar corrent, la seua capa onejava a la seua esquena com a
ones d'aigua negra.
*Hawke.
Li hauria fet mal *Kieran? El cor va pegar un salt dins de el meu pit.
L'udol procedent de més amunt va fer miques el silenci del matí. Vaig alçar el cap just
quan el *wolven saltava per damunt de la barana.
Va aterrar en el sòl darrere de nosaltres, al mateix temps que soltava un altre udol que em va
arribar fins a la medul·la.
Des del bosc o des de la fortalesa, vaig sentir una resposta. Un rugit que va enviar una
esgarrifança de terror gèlid per tot el meu cos.
Va haver-hi més d'un..
—Per tots els déus —vaig exclamar i vaig estrényer el pas més que mai. De cap de les
maneres anava a anar-me sense *Hawke, però havia d'allunyar-me tot el possible d'aqueixa cosa.
Això era l'única cosa en el que podia pensar, perquè si alentia el pas tan sols mig segon,
m'aconseguiria..
Dobleguem la cantonada. *Phillips va esvarar però va recuperar l'equilibri a temps i
prosseguim la nostra carrera cap als estables. No hi havia ni un guàrdia a la vista, i era
impossible que això estiguera bé. Hauria d'haver-hi guàrdies per ací a aqueixa hora.
Vaig veure a *Luddie i a l'altre guàrdia.
—Tanqueu les portes! —va cridar *Phillips quan irrompem en les quadres, sobresaltant als
cavalls—. Tanqueu les maleïdes portes!
Els dos homes es van donar la volta mentre jo parava derrapant i girava en redó. Em vaig
donar perfecte compte del moment exacte en el qual van veure al *wolven.
—Quins diables? —va murmurar *Bryant, tota la sang es va esfumar
de la seua cara. *Kieran ens guanyava terreny.
Vaig córrer cap a un costat de les portes just quan *Luddie i *Bryant eixien del seu estupor.
Vaig agarrar una de les fulles amb *Luddie i la tanquem de colp , un segon abans que
*Bryant i *Phillips

tancaren la seua.
—*Atrancadla! —va bramar *Luddie, i els altres dos es van girar per a alçar el pesat suport de
fusta. Ho van baixar amb força i la fusta va encaixar en el seu lloc amb un gemec sord.
Pantaixant, vaig retrocedir. Vaig continuar caminant cap endarrere fins a topar-me amb un dels
pals de la quadra, el mànec de la daga estret contra el palmell de la mà. Vaig baixar la vista cap a
ell, cap a l'os de *wolven…
Vaig donar un grunyit quan les portes de doble fulla es van estremir en estavellar-se el
*wolven
contra elles.
—Això és el que crec que és? —va preguntar algú. Vaig pensar que era *Bryant—. Un
*wolven?
—Llevat que conegues una altra enorme criatura *lobuna, ho és. —*Phillips es va girar quan
*Kieran va impactar contra la porta de nou. Va sacsejar la planxa de fusta—. Aqueixa porta no
aguantarà.
Hi ha una altra eixida?
—Hi ha una porta arrere. —*Luddie es va avançar—. Però els cavalls no cabran per ella.
—Que els donen als cavalls. —*Bryant va recollir la seua espasa—. La nostra prioritat és eixir
d'ací..
—Algun ha vist a *Hawke? Algú vi a buscar-ho enmig de la nit —els vaig dir. Tres parells
d'ulls es van clavar en mi, però no em va importar en absolut el que pensaren—. Ho heu vist o
no?
Una taula de fusta es va astellar quan una arpa peluda la va travessar d'una urpada. *Kieran va
agarrar el tros de fusta i el va arrancar d'arrel .
—Hem de anar-nos. —*Phillips va fer posat d'agarrar-me, però em vaig posar fora del seu
abast.
—No em vaig a cap part fins que trobe a *Hawke…
—És que no acabes de veure el mateix que jo? —em va increpar *Phillips, amb les aletes del
nas molt obertes—. Em vas dir que comprenies el que t'estava dient. *Hawke és un d'ells..
—*Hawke no és un *wolven —ho vaig contradir—. No forma part d'això . —Vaig assenyalar
cap a la porta mentre el *wolven arrancava un altre tros—. Tenies raó sobre *Kieran, però no
de *Hawke.
Algun de vosaltres ho ha vist?
—Jo sí.
El meu cap va girar de colp cap a l'origen de la veu. Hi havia un home entre les ombres i
alguna cosa… alguna cosa en el meu interior es va encongir.
Va eixir a la llum. Cabells castanys *desgreñado. L'ombra d'una barba. Hivernals ulls blau
pàl·lid.
Una fogonada d'ira pura i sense adulterar em va recórrer de dalt a baix .
Era ell.
L'home que havia matat a *Rylan era ací. Va somriure.
—Et vaig dir que et veuria de nou .

Ho vaig mirar de dalt a baix i les meues celles es van arquejar mentre els tres guàrdies ho
apuntaven amb les seues espases.
—Sembla que et falta una mà. Tant de bo haguera sigut cosa meua.

L'home va alçar el braç esquerre, que acabava en un monyó just per damunt de la nina.
—M'apanye bé. —Aqueixos esborronadors ulls pàl·lids van volar cap a mi quan els sons de
*Kieran van cessar la nostra esquena. Només vaig poder desitjar que això augmentara les
nostres probabilitats d'eixir d'ací amb vida—. Recordes la meua promesa?
—Banyar-te en la meua sang. Donar-te un festí amb les meues entranyes —vaig contestar—. No
ho he oblidat.
—Bé —va confirmar, amb veu greu. Va fer un pas avant—. Perquè estic a punt de complir la
meua promesa.
—Arrere! —va exigir *Phillips.
—És un *wolven —li vaig advertir; ja sabia que hi havia almenys tres en la fortalesa.
—Xica llesta —va comentar l'home. *Phillips es va mantindre ferm.
—No m'importa quin tipus de criatura impia sigues. Fa un sol pas més i serà l'últim..
—Impia? —L'home va tirar el cap cap endarrere i va esclatar en riallades. Va alçar els
braços als costats—. Vam ser creats a imatge i semblança dels déus. Els impius no som nosaltres.
—Vaig donar el que vulgues si això et fa sentir millor —vaig reposar. Vaig estrényer la mà
entorn de la daga—.
El cap o el cor, veritat, *Phillips?
—Exacte. —*Phillips va baixar la barbeta—. Qualsevol dels dos…
Darrere de nosaltres, la barra de fusta es va astellar quan les portes van eixir volant de les seues
frontisses. Es van estampar contra els laterals de l'estable. Els cavalls es van encabritar, però,
lligats com estaven, no tenien cap lloc al qual fugir. Em vaig girar cap a l'entrada, però vaig
mantindre la daga apuntada cap al *wolven. Esperava veure a *Kieran corrent per la palla cap a
nosaltres.
En canvi , el que vaig veure quasi em va fer caure de genolls.
—*Hawke! —vaig cridar, massa alleujada per a sentir vergonya per com havia sonat. Vaig
començar a dirigir-me cap a ell—. Gràcies a els déus que estàs bé.
—Allunya't d'ell. —*Phillips em va agarrar del braç.
Vaig fer posat d'alliberar-me de *Phillips, però llavors vaig veure que *Hawke portava alguna
cosa a la mà. Semblava un arc corb, però estava muntat sobre una espècie de mànec i tenia una
fletxa ja carregada, fixada en el seu lloc d'alguna manera. Era igual . Funcionaria.
—Mata-ho! —vaig cridar. Em vaig escórrer de l'agarre de *Phillips—. Ell va ser qui…
Una enorme figura va aparéixer darrere d'ell, tan gran que quasi arribava a l'altura del pit de
*Hawke. *Kieran va caminar cap a ell com un depredador. Se'm va encongir el cor.
—*Hawke, darrere de tu! —vaig xisclar.
*Phillips em va agarrar per la cintura i em va arrossegar cap endarrere mentre *Hawke alçava
l'estrany arc. *Kieran ja quasi estava sobre ell, però no vaig veure cap *heliotropo en l'arc. No
mataria al *lobuno.
Els ulls de *Hawke es van creuar amb els meus.

—No et preocupes.
Sense previ avís, *Phillips va ser arrancat de la meua esquena. Vaig caure cap avant, vaig
aterrar sobre els genolls. La meua trena va esvarar per damunt de el meu muscle quan vaig
mirar cap endarrere . Mitjà esperava veure al *wolven amb *Phillips entre les arpes.
El *wolven del Jardí de la Reina no s'havia mogut, però *Phillips…
*Phillips estava inclinat contra el pal, l'espasa tirada sobre la palla. Més ben dit. Estava inclinat
perquè els seus peus ni tan sols tocaven el sòl i una cosa fosca degotava sobre la palla. Vaig alçar
la vista.
Se'm va regirar l'estómac i ni tan sols vaig poder cridar. *Hawke havia disparat l'arc. Ni tan
sols ho havia vist fer-ho, però així era. La fletxa havia travessat la boca de *Phillips i
després el pal, al qual havia quedat clavat.
Amb una esgarrifança, vaig sentir a *Luddie cridar. Vaig apartar la vista de *Phillips per a
retornar-la a *Hawke.
En forma de *wolven, *Kieran va passar just pel seu costat, el seu gran cap baixat cap a la
palla mentre *olisqueaba l'aire. *Luddie es va abalançar sobre ell, però va perdre peu i va caure
cap avant .
Vaig respirar profund, però la pressió va traure l'aire del meu
interior a l'instant. *Luddie no s'havia entropessat.
El pestell negre li havia donat per l'esquena. De darrere d'un dels cavalls, va eixir el guàrdia
que ens havia rebut anit. *Delano. Ell també tenia aqueixos ulls pàl·lids. Ulls que ara sabia que
pertanyien als *wolven. Va baixar el seu arc.
*Bryant va tractar de fugir.
Va fer mitja volta i va arrancar a córrer , però no va arribar lluny. *Kieran va prendre
impuls i després va saltar per l'aire . Tan àgil i ràpid com qualsevol fletxa. I igual de precís.
Va aterrar sobre l'esquena de *Bryant i ho va derrocar sobre la palla. El guàrdia ni tan sols va
tindre ocasió de cridar. El *wolven va ensenyar les dents i va atacar…
Vaig apartar la vista en sentir l'humit cruixit que va ressonar per
l'estable. Llavors, es va fer el silenci.
Vaig veure a l'home que havia matat a *Rylan dirigir-se cap a mi, les seues llargues cames es
movien amb soltesa, relaxades. Va baixar la vista cap a mi i va somriure amb suficiència.
—M'alegre tant de ser ací per a ser testimoni d'aquest moment.
—Calla't, *Jericho —va intervindre *Hawke, el seu to inexpressiu.
A poc a poc, vaig mirar a *Hawke. Estava en el mateix lloc on s'havia parat. El vent regirava el
seu pèl fosc i retirava alguns flocs del seu bell rostre. Tenia el mateix aspecte que quan havia
marxat de l'habitació enmig de la nit, el mateix que havia tingut hores abans, quan m'havia
besat, tocat i abraçat.
Però ací estava, amb un *wolven ensangonat dempeus al seu costat.
—*Hawke? —vaig murmurar. La meua mà lliure es va tancar entorn de la palla humida
davall de mi.
Ell es va limitar a mirar-me, però el meu do va cobrar vida. El cordill invisible es va
estirar, va formar una

connexió i vaig sentir… no vaig sentir res d'ell. Cap dolor. Cap tristesa. Res.
Em vaig tirar cap endarrere, el meu pit agitat, pantaixant. Havia d'haver-hi alguna cosa
malament en el meu do. Només els Ascendits no tenien emocions. No els mortals. No *Hawke.
Però era com si la connexió s'haguera topat amb un mur de rajola tan gruixuda com l'Adarb..
Tan formidable com el mur que jo construïa al meu voltant quan intentava mantindre el meu
do a ratlla . Estava… m'estava bloquejant? Era possible si més no?
—Per favor, dis-me que puc matar-la —va dir *Jericho—. Sé exactament quins trossos vull
tallar i enviar de tornada .
—Toca-la i perdràs més que la mà aquesta vegada. —La fredor del to de *Hawke em va gelar
fins a la mateixa ànima—. La necessitem. —No va apartar la mirada de mi en cap moment
—. Viva.

Capítol 35
Mirava a *Hawke des del sòl, de genolls. Sentia les seues paraules i veia el que estava
ocorrent, però era com si el meu cervell no poguera processar res d'això..
O com si el meu cervell l'estiguera processant però el meu cor... l'estiguera negant.
La necessitem.
Viva.
Nosaltres.
—Eres un desbaratador —va mussitar *Jericho—. T'ho havia dit alguna vegada?
—Una vegada o una dotzena —va respondre *Hawke i em vaig encongir una mica. Tot el meu
cos va recular. *Hawke va estrényer la mandíbula i va apartar la mirada per a donar una ullada a
l'estable—. Caldrà netejar tot aquest embolic.
Al seu costat, el *wolven es va sacsejar, quasi de la mateixa manera que se sacseja un gos en
entrar a casa quan està plovent. I llavors es va alçar sobre les seues potes posteriors i es va
transformar. El pèl es va enroscar cap a dins per a revelar una pell cada vegada més gruixuda.
Les seues cames es van redreçar i els dits van tornar a la seua grandària normal. La mandíbula
va tornar al seu lloc. Després d'haver perdut la camisa en alguna part, *Kieran es va quedar
ací plantat només amb els seus pantalons estripats, la ferida feta per l'espasa de *Phillips en
l'estómac era res més que una marca rosa.
Em vaig tirar cap endarrere i em vaig asseure. *Kieran va moure el coll d'esquerra a dreta fins
que va cruixir.
—Aquest no és l'únic embolic que cal netejar.
Un múscul es va tibar en la mandíbula de *Hawke quan em va mirar.
—Tu i jo hem de parlar.
—Parlar? —Se'm va escapar una riallada que va sonar completament equivocada.
—Estic segur que tens moltes preguntes —va reposar, i vaig sentir una ombra del to juganer al
qual estava acostumada. Va fer que m'encongira de nou .
—On… on estan els altres dos guàrdies?
—Morts —va contestar, sense un àpex de vacil·lació, mentre donava suport a l'arc sobre el
seu muscle
—. Ha sigut una necessitat desafortunada.

«Se'm dona bé el que faig».
«I això és…?».
«Matar».
Vaig saber sense cap dubte que quan havia marxat de l'habitació, això era el que havia fet.
Vaig notar un brunzit en les oïdes quan em vaig adonar que altres persones s'estaven congregant
darrere d'ell al pati, els seus cossos quiets en el somort sol *mañanero.
*Hawke va fer un pas cap a mi.
—Anem a…
—No. —Em vaig alçar d'un salt, amb una estabilitat sorprenent—. Dis-me què està passant
ací.
*Hawke es va parar. Quan va parlar, la seua veu s'havia suavitzat, un *pelín.
—Saps bé el que està passant ací.
La següent glopada d'aire em va abrasar la gola i els pulmons perquè em vaig adonar que era
veritat. Oh, per tots els déus, sí que sabia el que estava passant ací. El brunzit es va intensificar.
Vaig veure a *Elijah dempeus en l'exterior, els braços plegats davant de el seu pit *fornido.
Vaig veure a Magda, amb una mà protectora bressolant l'embalum del seu bebé mentre mirava
cap a l'estable amb un *mohín de… compassió i pena.
«Et mereixes molt més que el que t'espera»..
Això era el que m'havia dit *Hawke la nit anterior. I jo, estúpida i ingènua de mi, havia pensat
que es referia a la meua Ascensió. Però no. Es referia a això.
Magda va fer mitja volta , va passar per al costat de *Elijah i va tornar a la fortalesa.
—*Phillips tenia raó —vaig dir. La meua veu va tremolar en dir-ho , en donar vida al que ja
sabia.
—Ah, sí? —va preguntar *Hawke, mentre li entregava l'estrany arc a un dels homes que havia
aparegut darrere d'ell..
—Sí, crec que *Phillips havia començat a deduir coses —va contestar *Kieran. Es va mirar
l'estómac; les tènues marques roses ja havien desaparegut—. Eixia amb ella de la seua habitació
quan vaig anar a comprovar com estava. Encara que ella no semblava creure el que fora que ell li
haguera dit.
No ho havia fet.
No li havia cregut a *Phillips en absolut perquè li havia cregut a *Hawke. Confiava en ell… li
havia confiat la meua vida i també…
Vaig sentir un dolor sobtat en el pit, com si algú m'haguera clavat una daga. Vaig baixar la
vista perquè semblava molt real, però no hi havia cap arma, cap ferida ensangonada que
justificara l'agonia que irradiava a través de mi. Quan vaig alçar la vista, un múscul es va
estrényer en la mandíbula de *Hawke.
—Bé, perquè no deduirà res mai més. —*Jericho va agarrar la fletxa i la va traure d'una brusca
estirada. *Phillips es va desplomar cap avant . *Jericho li va donar una espenteta al cos del

guàrdia amb la bota—. Això segur.
Em vaig tornar cap a *Hawke una altra vegada, sentia com si el sòl s'estiguera obrint i movent
sota els meus peus.
—Eres un Descendent.
—Un Descendent? —*Elijah es va tirar a riure, la qual cosa em va sorprendre. *Kieran va
somriure.
—I jo que acabava de dir que eres llesta —va dir *Jericho. Els vaig ignorar.
—Esteu treballant contra els Ascendits. —*Hawke va assentir. Es va formar una altra fissura en
el meu pit
—. Tu… tu coneixies a… aquesta cosa que va matar a *Rylan?
—Cosa? —va balbucejar *Jericho amb to divertit—. Em sent insultat.
*Hawke no va dir res.
—Això sona com que és el teu problema, no el meu. —Em vaig girar per a encarar-me amb
*Hawke—.
Creia que els *wolven s'havien extingit.
*Hawke es va encongir de muscles amb posat casual.
—Hi ha moltes coses que creies que eren veritat però que no ho són. No obstant això , encara
que els
*wolven no s'han extingit, no queden molts.
—Sabies que ell havia matat a *Rylan? —vaig cridar.
—Vaig pensar que podia accelerar les coses i atrapar-te, però tots sabem com va acabar això —
va aportar *Jericho. El meu cap va girar en la seua adreça.
—Sí, record molt bé com va acabar això per a tu.
El llavi superior de *Jericho es va retraure en una ganyota d'advertiment, va fer que se'm
posara tota la carn de gallina.
—Sabia que anava a proporcionar una oportunitat —va contestar *Hawke. Els meus ulls van
girar a ell.
—Perquè tu… pogueres convertir-te en el meu guàrdia real personal?
—Necessitava acostar-me a tu.
Vaig aspirar una tremolosa glopada d'aire mentre el meu cor semblava partir-se en dos.
—Bé, ho vas aconseguir, veritat?
Aqueix múscul de la seua mandíbula va tornar a estrényer-se.
—El que estàs pensant… no pot estar més lluny de la realitat.
—No tens ni idea del que estic pensant —vaig replicar. Vaig estrényer la mà entorn de la
daga fins que em va fer mal—. Tot això era… què? Un truc? Et van enviar per a acostar-te a mi?
—Enviar… —va començar *Kieran, les celles arquejades. *Hawke li va tancar la boca amb
una mirada i *Kieran va posar els ulls en blanc. Vaig saber el que anava a dir.
—Et va enviar el Senyor *Oscuro.
—Vaig vindre a *Masadonia amb un objectiu en ment —va respondre *Hawke—. I aqueix eres
tu.
—Com? Per què? —Em vaig estremir.

—Et sorprendria quantes de les persones pròximes a tu fan costat a *Atlantia i volen veure
el regne restaurat. Molts em van aplanar el camí.

—El comandant *Jansen? —vaig preguntar amb suspicàcia.
—És llesta —va comentar *Hawke—. Com us vaig
dir a tots. Em cremaven els ulls, juntament amb la
gola i el pit.
—Treballaves si més no en la capital? —Llavors em vaig adonar d'alguna cosa i els meus
ulls van saltar cap a *Kieran—. La nit de… —No aconseguia forçar-me a dir «la Perla Roja»—.
Sabies qui era des del principi.
—Portava observant-te el mateix temps que m'havies estat observant tu a mi —va dir *Hawke
amb suavitat—. Més, fins i tot.
Aqueix colp quasi em mata. Va ser com si el meu pit s'haguera fet miques. Vaig començar a
fer mitja volta , però vaig veure a *Jericho, que havia creat un espai perquè *Hawke tinguera
un accés a mi més íntim i personal. Tot va encaixar amb una sacsejada que quasi em fa soltar la
daga.
—Porteu… porteu planejant això des de fa temps.
—Des de fa molt temps.
—*Hannes. —La meua veu va sonar pastosa, ronca—. No va morir d'una afecció cardíaca,
veritat?
—Sí que crec que va ser el seu cor el que va cedir —va contestar *Hawke—. El verí que va
beure en la seua cervesa aqueixa nit en la Perla Roja assegurança que va tindre alguna cosa a
veure en l'assumpte..
El brunzit començava a ser aclaparador.
—El va ajudar una certa dona amb la seua beguda? La mateixa que em va
enviar a dalt? *Hawke no va contestar. *Delano, en canvi, sí que va
intervindre.
—Em dona la sensació que m'he perdut unes quantes peces fonamentals.
—Després t'ho explique —va aportar *Kieran.
Estava tremolant del cap als peus. Podia sentir-ho. Igual que sentia que les parets de l'estable
es tancaven sobre mi. Era tan ingènua, d'una ingenuïtat increïble.
—*Vikter? —*Hawke va negar amb el cap—. No em mentisques! —vaig cridar—. Sabies que
anava a haver-hi un atac en el Ritu? Per això vas desaparéixer? Per això no eres ací quan van
matar a *Vikter?
La concavitat de les seues galtes es va fer més marcada.
—El que sé és que estàs disgustada. I no et culpe, però he vist el que ocorre quan t'enfades de
veritat —va dir. Va fer un pas cap a mi, amb les mans enlaire—. Hi ha moltes coses que tinc que
*contart…
El dolor va brollar del meu interior com l'havia fet la nit del Ritu, quan em vaig tornar contra
lord *Mazeen. No tenia cap control sobre mi mateixa. Em vaig moure per instint. Vaig tirar el
braç arrere i vaig llançar la meua daga.
Aquesta vegada, vaig apuntar al seu pit.
*Hawke va soltar una maledicció mentre feia un pas a un costat i atrapava la daga en l'aire.

Algú darrere d'ell va soltar una xiulada greu al mateix temps que *Hawke es girava cap a mi,
l'expressió d'incredulitat del seu rostre era quasi còmica. Però en el fons de la meua ment,
havia sabut que la

atraparia. Tot el que necessitava era una distracció, per a poder acatxar-me i recuperar
l'espasa caiguda de *Phillips. Vaig llançar una estocada, directa al bastard que havia matat a
*Rylan. *Jericho va saltar cap endarrere , però no va ser bastant ràpid. Li vaig fer un altre tall, en
l'estómac aquesta vegada.
—Rabosa —va exclamar *Jericho, plantant la mà que li quedava sobre la ferida, que
regalimava sang.
Vaig girar sobre els talons just quan algú s'estavellava contra mi des d'un costat i després des
de l'altre. Em van retorçar el braç. Una cosa calenta va tallar a través del meu estómac quan em
vaig impulsar cap endarrere, aprofitant el meu pes d'atacant contra ells. Van caure, els braços
encara al meu voltant. Vaig donar una cabotada i vaig estavellar el meu crani contra les seues
cares. Es va sentir un *gritito i van afluixar el seu agarre prou perquè poguera escapolir-me. Vaig
agarrar l'espasa de la palla i vaig llançar una estocada a cegues. Només vaig veure una fogonada
de sorpresa en els ulls marrons d'un home no gaire major que jo quan va baixar la vista. Vaig
alliberar l'espasa d'una tirada i vaig fer mitja volta per a encarar-me amb *Hawke.
Vaig vacil·lar.
Com una completa idiota, vaig vacil·lar, encara que sabia que estava treballant per al Senyor
*Oscuro. Era un Descendent. Per la seua culpa, moltíssimes persones innocents havien mort.
*Hannes. *Rylan, *Loren, *Dafina, *Malessa… Per tots els déus, l'havia matada ell?
*Vikter.
—Has sigut molt dolenta —em va renyar *Hawke. Em va llevar l'espasa de la mà com si no
l'haguera estada subjectant—. Eres d'una violència increïble. —Va baixar la barbeta i va
murmurar—: Encara m'excita. —Un crit de fúria va brollar del meu interior. Vaig donar una
forta colzada cap a fora i cap amunt. El cap de *Hawke va donar una fuetada cap endarrere—.
Maleïda siga —va dir, tossint… no, rient. S'estava rient—. No canvia el que acabe de dir.
Vaig fer mitja volta i vaig arrancar a córrer cap a les portes, però em vaig detindre en sec quan
*Elijah va aparéixer davant de mi. S'havia mogut en un obrir i tancar d'ulls. Va negar amb el cap
al mateix temps que espetegava la llengua amb suavitat.
Em vaig girar i vaig veure a *Kieran, que semblava avorrit. Vaig fer mitja volta de nou i vaig
veure un buit entre els pals. Vaig eixir disparada…
Uns braços em van agarrar per la cintura i hauria reconegut l'aroma en qualsevol lloc. Pi.
Espècies fosques. *Hawke. I el dur sòl terrós va córrer a la trobada de la meua cara. Allò anava a
fer mal. Molt.
L'impacte no va arribar mai.
Tan àgil com un gat, *Hawke es va retorçar de manera que ell es va emportar el gruix de la
caiguda; així i tot , l'aterratge em va deixar atordida. Per un moment, no podia moure'm.
—De res —va grunyir *Hawke.
Amb un agut xiscle, vaig estampar el taló de la meua bota contra el seu barb. La seua
exclamació de dolor va dibuixar un somriure salvatge en la meua cara mentre rodava i em
retorçava fins que el meu estómac

va cridar en senyal de protesta. En qualsevol cas, vaig aconseguir fer mitja volta en el seu agarre
una mica més fluix. Em vaig asseure a cavall sobre ell.
*Hawke va alçar la vista i em va somriure, va aparéixer fins i tot el clotet de la seua galta dreta.
—M'està agradant cap a on ens porta això.
Li vaig donar una punyada en la cara, just en aqueix maleït clotet. Vaig sentir un intens dolor
en els artells, però així i tot vaig tirar el braç arrere de nou .
*Hawke em va agarrar de la nina i va tirar de mi cap avall fins que el meu cos va estar
quasi pegat al seu.
—Pegues com si estigueres enfadada amb mi. —Em vaig moure una mica i vaig estavellar el
genoll entre les seues cames. Apuntava a una zona molt sensible. *Hawke va anticipar el
moviment i el meu genoll va impactar contra la seua cuixa—. Això hauria causat uns certs danys
—em va informar.
—Bé —vaig grunyir.
—Bé, després et sentiries decebuda si no poguera usar-ho.
Per un instant, no vaig poder creure que de veritat haguera dit això, però sí. Per descomptat
que ho havia dit.
—Preferiria tallar-t'ho del cos.
—Mentidera —va murmurar.
D'haver provingut de qualsevol altre, el so que va eixir del meu interior m'haguera espantat.
Em vaig alçar d'un salt i em vaig desempallegar del seu agarre. Vaig tractar de donar-li una
trepitjada en el coll, però *Hawke em va agarrar del peu i va tirar. Vaig caure a terra, sobre el
costat. Vaig sentir un dolor intens, però li vaig fer cas omís mentre estampava el puny contra el
seu propi costat.
—Maleïda siga —va dir *Kieran entre dents.
—Hauríem d'intervindre? —va preguntar *Delano, una cosa preocupada.
—No —va contestar *Elijah amb una rialleta—. Això és el millor que he vist en molt de
temps.
Qui s'hauria imaginat que la Donzella podia presentar semblant batalla?
—Aquesta és la raó que no calga mesclar els negocis amb el plaer —va comentar *Kieran.
—Això és el que ha passat? —*Elijah va xiular—. Llavors, aposte per ella.
—Traïdors —va boquejar *Hawke. Em va fer rodar fins a col·locar-se damunt de mi. Em vaig
llançar per la seua cara, però em va agarrar de les nines—. Per a.
Vaig intentar alçar els malucs i quan això no va funcionar, vaig tractar d'alçar el tronc. Em
va costar tota l'energia que tenia dins, però ell es va limitar a immobilitzar les meues nines contra
la palla.
—Lleva't de damunt!
—Per a —va repetir—. *Poppy, per a.
—T'odie! —vaig cridar en sentir-ho dir el meu nom. Vaig aconseguir soltar una de les
meues mans de la ràbia.
Vaig estavellar el puny contra la seua cara—. T'odie!.
*Hawke em va agarrar la mà i la va tornar a subjectar contra el sòl mentre els seus llavis

ensangonats es retreien.

—Per a ja!
Vaig parar.
Em vaig quedar completament quieta i ho vaig mirar esbalaïda, la sorpresa em va robar la
capacitat de parlar durant diversos segons. Ho vaig veure… com el que era de veritat .
No era només un Descendent qualsevol que seguia al Senyor *Oscuro.
—Per això no somreies mai de veritat —vaig
murmurar. Perquè com podia fer-ho?
Havia de ocultar aqueixes dents
esmoladíssimes. Dos d'ells..
Ullals.
Vaig recordar la sensació d'ells contra els meus llavis, el meu coll… vaig recordar
l'estranyament esmolats que m'havien semblat.
Per tots els déus.
Ara entenia com podia moure's tan de pressa, per què semblava tindre millor oïda i millor
vista que qualsevol que haguera conegut mai, i per què a vegades sonava com si haguera viscut
moltes dècades més que jo. Era la raó que s'afanyara a interrompre els besos cada vegada que
m'acostava a notar aqueixos canins.
Quin cega havia estat.
No era mortal.
No era un *wolven.
*Hawke era un
*atlantiano.
Em vaig estremir quan una cosa molt profunda en el meu interior es va marcir.
—Eres un monstre.
Els ulls de *Hawke van brillar d'un daurat intens. I no eren normals. Mai havien sigut
naturals.
—Per fi em veus pel que soc.
En efecte.
Era un malson ocult sota l'aparença d'un somni i jo havia caigut com una ximple. Havia caigut a
plom .
Se'm van esfumar les ganes de barallar.
Que fora un Descendent ja era dolent de per si mateix , però un *atlantiano? La seua gent
havia creat a les criatures que m'havien arrabassat a la meua mare i al meu pare, les que quasi
m'havien matat.
*Hawke va semblar percebre-ho perquè es va moure a tota velocitat per a alçar-me del sòl.
—*Delano —va ordenar—. Porta-te-la.
Em va entregar a l'altre home com un sac de creïlles i *Delano va tindre bona cura de
mantindre els meus braços pegats als costats.
—On la fique? —va preguntar. El pit de *Hawke va pujar amb brusquedat.

—En algun lloc del qual no puga escapar i on no puga fer-se mal . —Va fer una pausa
—. O fer mal als altres , que és més probable que l'altre..
—La farem presonera? —va exigir saber algú—. La mantindrem amb vida?
Alimentarem i donar refugi a això?
Això.
Com si el monstre anara jo, com si anara jo la que fera costat al Senyor *Oscuro i poguera
crear Dimonis. Aquesta gent no tenia remei.
—És la Donzella —va cridar un altre—. Ha de
morir! Va sonar una ronda d'aprovació..
—Envieu-la de tornada amb el seu rei i reina falsos. Només el seu cap, perquè sàpien el
que se'ls ve damunt —va bramar un altre.
—De sang i cendres! —va cridar un xiquet mentre s'obria pas cap a la capçalera del grup.
Era el xic del dia anterior, el que havia corregut d'una casa a una altra.
Vaig notar les cames febles. Diverses veus van contestar.
—Ressorgirem!
—Que no la toque ningú. —Una fulminant mirada de *Hawke al grup reunit al pati els va
silenciar—. Ningú —va repetir mentre feia mitja volta —. Ningú excepte jo.
En el mateix instant en què vaig veure les humides i lúgubres cel·les davall de la fortalesa i la
blanca i retorçada massa d'ossos que cobria tota l'extensió del sostre, les ganes de baralla es van
apoderar de mi una altra vegada. Ni per remei anava a permetre que em ficaren sense més en un
lloc del qual semblava que la gent no eixia mai. Ni tan sols quan moria.
*Delano no havia estat preparat.
Em vaig soltar del seu agarre i vaig arrancar a córrer fins al final del corredor, només per a
descobrir que l'única eixida era l'extrem pel qual havíem entrat. Em vaig encarar amb ell, però
estava arraconada i l'home comptava amb el suport d'un altre amb uns ulls quasi tan daurats com
els de *Hawke. Així que em van arrossegar fins a l'interior de la cel·la, que tenia un fi *jergón
en el sòl, i em van plantar uns freds grillons de ferro al voltant de les nines.
I llavors em vaig quedar sola.
Vaig mirar al meu voltant. No vaig veure cap eixida. Els buits entre els barrots eren massa
estrets i, quan vaig tirar de les cadenes, el ganxo al qual estaven fixades no es va moure.
El pànic va començar a *bullir en el meu interior. Vaig fer un pas arrere, preguntant-me com
havia pogut ocórrer això. Com havia passat d'imaginar un futur que seria tot meu, en el qual jo
controlaria el que feia i el que em passava, a això? A estar encadenada en una cel·la,
envoltada de gent que volia tallar-me en trossos?

Coneixia la resposta.
*Hawke.
La intensa agonia que va tallar a través del meu pit va eclipsar el dolor del meu estómac. Em
cremaven els ulls i la gola. *Hawke… ni tan sols era mortal. Era un *atlantiano. La seua gent
havia creat als Dimonis que s'havien convertit en una plaga imparable en aquesta terra, les
mateixes criatures que havien assassinat als meus pares i quasi m'havien matat a mi. *Hawke feia
costat al Senyor *Oscuro, el que havia matat a l'última Donzella i anava després de mi.
*Hawke i els *wolven eren l'encarnació de totes les coses contra les quals s'havien tornat els
déus i contra les quals els humans s'havien rebel·lat. Eren la raó que els Ascendits hagueren sigut
beneïts pels déus.
Com podia no haver-me donat compte del que era? Com podia ser tan ximple? O simplement
era ell tan llest?
O una mescla de totes dues coses?
Perquè *Hawke havia actuat molt bé. Hi havia tal dit tal fet totes les coses correctes i jo havia
estat desesperada per forjar una connexió vertadera amb algú, per experimentar la vida i
sentir-me viva. Tan desesperada que ni tan sols vaig registrar cap de les coses que hagueren
pogut servir d'advertiment. Havia anat a *Masadonia amb una ordre: acostar-se a mi. Havia fet
això i més. S'havia guanyat la meua amistat, la meua confiança, la meua…
Vaig sentir una ira i un pesar palpitants i aclaparadors, em van recórrer de dalt a baix. Vaig
voler cridar, però el so no va aconseguir superar el nus d'emoció en la meua gola.
Per què havia hagut de… fer el que havia fet? Tot el que hi havia tal dit tal fet no eren més que
artificis astuts. Quan em deia que era valent i fort. Quan deia que era preciosa. La seua aparent
determinació a mantindre'm fora de perill no es basava en el deure, sinó en les ordres. I m'ho
havia cregut. Havia caigut en el seu parany.
Seria veritat alguna
cosa? El seu dolor
ho era.
Això sí ho sabia, però la font? Ja no podia estar segura.
Em vaig emportar les tremoloses mans a la cara per a retirar els flocs de pèl que havien escapat
de la meua trena. Però per què havia hagut d'anar tan lluny? Per què havia hagut de ficar-se
davall de la meua pell i arribar fins al meu cor? Jo no sols confiava en ell. M'havia entregat a ell.
Tota jo.
I havia sigut una mentida.
*Hawke havia sabut des del principi qui era jo, des de la primera nit en la Perla Roja, i jo,
inconscient de mi, li havia exposat tot el que tenia dins.
Vaig ser fins al racó de la cel·la, em vaig asseure en el *jergón i em vaig recolzar a poc a
poc contra la paret. Vaig soltar l'aire amb mesura i lentitud mentre un dolor atroç tallava a través
del meu estómac. Vaig baixar la vista cap a la meua mà dreta. Tenia els artells magolats i
unflats de la punyada que li

havia donat a *Hawke. El meu somriure es va esborrar a l'instant. Dubtava que *Hawke mostrara
cap signe de lesió. Era un *atlantiano.
Se'm va regirar l'estómac..
Una part de mi no podia creure-li-ho. Semblava tan… mortal. Però per què em sorprenia això?
Els *atlantianos podien passar per mortals, igual que podien fer-ho els *wolven. Havia besat a un
*atlantiano.
M'havia ficat al llit amb un *atlantiano.
Vaig estrényer els ulls amb força mentre la bilis pujava per la meua gola. No podia pensar
en això.
Feia que els crits ressonaren al meu cap. Havia de centrar-me.
Què anava a fer?
Tota aquesta ciutat estava plena de Descendents i *atlantianos que volien veure'm morta i no
podia estar més agraïda que *Tawny s'haguera quedat arrere. Era obvi que m'anaven a retindre
ací fins que arribara el Senyor *Oscuro o fins que enviara ordres noves. El Senyor *Oscuro havia
matat a l'última Donzella i ací estava jo, capturada i llista per a ell. Havia d'eixir d'ací, però no hi
havia forma humana de fer-ho.
Vaig alçar la vista i em vaig estremir. Els bruts ossos entrellaçats em van recordar a les arrels
del Bosc de Sang. Grimpaven i se solapaven els uns sobre els altres, *costillares i fèmurs,
columnes i cranis. Tot el que fora ací empresonat havia d'enfrontar-se a aqueixa imatge, un
presumpte recordatori del que els havia succeït als presoners ací tancats. Qui voldria crear
semblant cosa? Qui conservaria el seu seny mirant això?
No vaig saber quant temps havia passat quan la porta per fi es va obrir i vaig sentir unes
trepitjades que s'acostaven. Havien de ser hores, donat el buit que sentia l'estómac. Em vaig
posar tibant, encara que em vaig relaxar un *pelín quan vaig veure que era *Delano.
Es va acostar als barrots i em va oferir una bosseta.
—Tens gana?
La tenia, però no vaig contestar.
Va tirar el *saquito dins de la cel·la. Va aterrar als meus peus amb un suau colp sord. Em vaig
limitar a mirar-ho.
—És una mica de formatge i pa —va explicar *Delano—. T'hauria portat una mica d'estofat,
però temia que m'ho tirares a la cara, i l'estofat és massa bo com per a malgastar-lo. — Ho vaig
mirar—. No porta gens dolent. No està enverinat.
—Per què hauria de confiar en res del que tu em digueres?
—Va dir que no et tocara ningú. —Es va secundar contra els barrots—. No fa falta ser molt
llest per a assumir que això també inclou no fer-te mal d'altres maneres.
—Per què esperar? —vaig preguntar, amb una ganyota de ràbia—. El Senyor *Oscuro em
matarà de totes maneres .
—Si el príncep et volguera morta —em va contradir, mirant-me amb els seus pàl·lids ulls—,
ja

estaries morta. Hauries de menjar.
El príncep. Només perquè els Descendents creien que *Casteel era el legítim hereu, no
significava que fora veritat.
Els meus ulls es van posar en el *saquito. Tenia gana i necessitava estar forta… i possiblement
a un remeier perquè, encara que la ferida havia deixat de sagnar, el més probable era que
s'infectara ací a baix.
Em vaig moure amb cura per a recollir el sac.
—Et quedaràs ací plantat veient-me menjar?
—No voldria que t'ennuegares..
Vaig tindre el més estrany impuls de riure, però vaig obrir la bossa i em vaig menjar el
formatge i el pa. El menjar es va assentar en el meu estómac com una pedra.
Després d'això, *Delano no va parlar més. Jo tampoc. Vaig tornar a donar-me suport contra la
paret. Una estona després, la porta es va obrir de nou i vaig mirar cap a l'entrada, encara que no
volia fer-ho. Vaig veure l'alta figura vestida de negre, tan recognoscible, que s'assemblava tant a
el… al guàrdia que m'havia pres el pèl per això del diari de la *Srta. *Willa *Colyns. Se'm va
comprimir el cor com si estiguera rebregat dins d'un puny.
*Hawke es va parar davant de la porta de barrots, el seu *despampanante cara al mateix temps
familiar i la d'un desconegut.
—Marxa't —va ordenar *Hawke, i *Delano va vacil·lar només un segon abans d'assentir
amb sequedat i eixir per la porta. Llavors quedem només nosaltres, separats per barrots—.
*Poppy — va sospirar ell, i jo em vaig estremir—. Què faré amb tu?

Capítol 36
Com si no ho sabera ja.
—No em digues així. —Em vaig posar dret i les cadenes van entrexocar sobre el sòl de pedra.
Vaig fer cas omís de l'estirada que va donar la pell tendra al voltant de la meua ferida. Estar
dempeus feia mal, però no pensava deixar que ell ho notara.
—Vaig creure que t'agradava..
—Estaves equivocat —vaig reposar i ell va esbossar una *sonrisita—. Què
vols? *Hawke va decantar el cap i van passar uns instants.
—Més del que podries imaginar mai.
No tenia idea del que volia dir amb això i no m'importava. Ni gens ni mica .
—Has vingut a matar-me?
—Per què voldria fer-ho? —va preguntar. Vaig alçar les mans i vaig bellugar les cadenes.
—Em tens encadenada.
—Cert. —La seua resposta anodina em va provocar un arravatament de fúria.
—Tothom ací fora vol veure'm morta!
—És veritat.
—I eres un *atlantiano —vaig escopir—. Això és el que feu. Mateu. *Destruís. Maleïu.
—Que irònic —va comentar amb un *resoplido desdenyós—, venint d'algú que ha estat
envoltada d'Ascendits tota la seua vida.
—Ells no assassinen a innocents ni converteixen a les persones en monstres…
—No —em va interrompre—. Només forcen a les jovenetes que els fan sentir inferiors a
deixar la seua pell al descobert per a la vara i els fan només els déus saben què més. Sí, princesa,
són uns vertaders exemples de tot el que és bo i correcte en aquest món. —Vaig aspirar
una brusca glopada d'aire i vaig entreobrir els llavis. No. Em vaig estremir. Era impossible—.
Creies que no anava a esbrinar en què consistien les lliçons del duc? Et vaig dir que ho faria.
Vaig fer un pas arrere. La humiliació que *Hawke sabera això em va abrasar per dins, pitjor
que qualsevol pallissa que m'haguera donat el duc.
—Utilitzava una vara treta d'un arbre del Bosc de Sang i t'obligava a despullar-te

parcialment. —*Hawke va agarrar els barrots mentre el meu cor bastonejava contra les meues
costelles—. I et deia que t'ho mereixies. Que era pel teu propi bé. Però en realitat, tot el que feia
era satisfer la seua malaltissa necessitat d'infligir dolor.
—Com? —vaig murmurar. Un costat dels seus llavis es va corbar cap amunt .
—Puc ser molt convincent.
Vaig apartar la mirada i, de sobte , vaig veure al duc en l'ull de la meua ment, els braços
oberts als costats i la vara incrustada en el cor. Em va sacsejar una intensa esgarrifança i els
meus ulls van volar de tornada cap a *Hawke.
—Tu ho vas matar.
Llavors *Hawke va somriure, i va ser un somriure que mai li havia vist. No va ser un somriure
de llavis estrets aquesta vegada. Fins i tot des d'on estava, vaig poder veure apuntar els seus
ullals. Una altra esgarrifança va recórrer tot el meu cos.
—Així és —va admetre—. I mai he gaudit més contemplant com la vida s'escapa dels ulls
d'algú que quan vaig observar morir al duc. —Ho vaig mirar esbalaïda—. S'ho mereixia, i creu-
me quan dic que el seu molt lenta i molt dolorosa mort no va tindre res a veure amb que fora un
Ascendit. Amb el temps m'hauria encarregat també del lord —va afegir—. Però d'aqueix bastard
malalt et vas encarregar tu mateixa.
No… no sabia què pensar de tot allò. Havia matat al duc i hauria matat al lord perquè…
Vaig deixar aqueixos pensaments a un costat i vaig sacsejar el cap. No podia entendre per què
havia sentit la necessitat de fer el que havia fet quan ara estàvem en aquesta situació. Tampoc
necessitava entendre-ho. Almenys , això va ser el que em vaig dir. No importava. Com tampoc
importava aqueixa part de mi, oculta en el més profund del meu ser, que estava encantada de
saber que hi havia una possibilitat que el que el duc m'havia fet haguera exercit un cert paper en
la seua final.
—Que el duc i el lord foren horribles i malvats no et fa millor que ells —li vaig dir—.
Això no converteix a tots els Ascendits en culpables.
—No saps res de res, *Poppy.
Vaig tancar els punys amb força per a resistir-me a les ganes de xisclar, però llavors *Hawke
va obrir la porta. Tots els meus músculs es van posar en tensió.
Li vaig llançar una mirada assassina quan va entrar en la cel·la. Vaig desitjar tindre algun tipus
d'arma, a pesar que sabia que encara que estiguera armada fins a les dents, podria fer molt poc.
Era més ràpid, més fort, i podia acabar amb mi amb un simple gest de nina.
En qualsevol cas, estava disposada a caure barallant.
—Hem de parlar —va afirmar, mentre tancava les portes a la seua esquena.
—No, no hem de fer res.
—Bé, en realitat no tens elecció, no creus? —Els seus ulls es van posar en els grillons que

envoltaven les meues nines. Va fer un pas cap a mi i després es va parar. Va obrir les aletes
del nas al mateix temps que les pupil·les dels seus ulls es dilataven—. Estàs ferida.
La meua sang. Havia fet olor la meua sang. Amb la boca seca, vaig fer un pas arrere.
—Estic bé.
—No, no ho estàs. —Em va mirar de dalt a baix , els seus ulls es van detindre a mig camí
—.
Estàs sagnant.
—A penes —el vaig informar.
En un obrir i tancar d'ulls, estava just davant de mi. Amb una exclamació ofegada, em vaig
trontollar contra la paret. Com havia dissimulat aqueixa velocitat fins llavors? Va allargar la mà
cap a la vora inferior de la meua túnica i el meu pànic va explotar.
—No em toques! —Vaig esquivar les seues mans. Vaig fer una ganyota quan el dolor va
irradiar pel meu costat. *Hawke es va posar tibant, la vista clavada en mi mentre el cor
martellejava contra les meues costelles—. No ho faces.
—Ahir a la nit no vas tindre cap problema amb què et tocara —va comentar, arquejant una
cella. Vaig sentir que la calor pujava per les meues galtes, els meus llavis es van retraure en una
ganyota de fàstic.
—Això va ser un error.
—Ah, sí?
—Sí que —vaig esbufegar—. Desitjaria que no haguera passat mai.
Per tots els déus, això era veritat. No hi havia res que desitjara més que oblidar com el que
havíem fet m'havia semblat preciós, alguna cosa que et canviava la vida, una cosa increïblement
correcta.
Era ximple.
*Hawke va estrényer la mandíbula i va passar un llarg moment.
—Siga com siga , continues estant ferida, princesa, i em deixaràs donar una ullada .
Em costava respirar, però així i tot vaig alçar la barbeta desafiadora.
—I si no ho faig?
El seu riure em va recordar al passat, però ara estava tenyida d'una diversió freda.
—Com si pogueres impedir-m'ho —va sentenciar amb suavitat. I la veritat del que havia dit em
va arribar a l'ànima—. Pots permetre que t'ajude o…
Em formiguejaven els dits del fort que tenia tancats els punys.
—O m'obligaràs a fer-ho?
*Hawke no va dir res.
Vaig començar a notar una cremor en el pit mentre el mirava sense parpellejar . Ho odiava i
m'odiava per sentir-me com havia promés que no tornaria a sentir-me mai.
Impotent.
Podia negar-me i fer això molt difícil, però de què serviria al final ? *Hawke m'immobilitzaria
i tot el que hauria aconseguit seria empitjorar les meues ferides. Estava prou furiosa per a fer

just això, però tampoc era estúpida.
Vaig apartar la mirada i vaig forçar una llarga glopada d'aire a eixir dels meus pulmons.
—Per què t'importa si més no si muir dessagnada?
—Per què creus que voldria veure't morta? Si fora així, no creus que haguera accedit al que
demanaven ací fora? —va preguntar. El meu cap va volar de tornada cap a ell—. Morta no em
serveixes de res.
—És a dir que soc el teu ostatge fins que arribe el Senyor *Oscuro? Planegeu utilitzar-me
contra el rei i la reina.
—Xica llesta —va murmurar—. Eres la Donzella favorita de la reina. —No sabia per què, i no
volia saber-ho, però la idea que volia curar la meua ferida només perquè planejava utilitzar-me
em va fer mal en el més profund—. Deixaràs que veja la ferida ara?
No vaig contestar res perquè el que havia dit *Hawke en realitat no era una pregunta. No tenia
elecció. Va semblar satisfet que ho haguera entés perquè va estirar una mà cap a mi i, aquesta
vegada, el meu cos es va posar tot rígid, però no em vaig moure.
Les mans de *Hawke es van tancar entorn de la vora de la fosca túnica. Va alçar la tela i jo em
vaig mossegar el queix per dins quan el dors dels seus artells va fregar contra el meu baix ventre
i el meu maluc. Ho hauria fet a propòsit? Vaig contemplar les seues llustroses ones fosques
mentre ell continuava alçant la camisa a poc a poc. Es va detindre just davall dels meus pits,
després d'exposar el que probablement deixava una altra cicatriu més.
Si és que vivia prou .
Perquè després que servira per al que fora que tenien al cap, dubtava molt que anaren a
alliberar-me. Això no tindria cap sentit.
*Hawke em va mirar, va estudiar el tall *sanguinolento i *rezumante durant massa temps.
Se'm va accelerar el pols i vaig recordar de manera molt nítida la sensació de les seues dents…
no, els seus ullals, contra la meua pell. Em vaig estremir. Era de fàstic? De por? Les restes d'una
sensació indesitjada que la meua memòria havia despertat? Potser totes elles. No tenia ni idea.
—Per tots els déus —va murmurar, la seua veu gutural. Va alçar les seues espesses pestanyes i
els seus ulls es van creuar amb els meus. Els seus pòmuls semblaven ara més esmolats, perfilats
per sengles ombres
—. Quasi acabes esbudellada.
—Sempre has sigut molt observador.
Va fer cas omís del meu comentari i em va mirar com si no fora més que una xiqueta ximple.
—Per què no has dit res? Això podria infectar-se.
—Bo —vaig començar, fent un esforç suprem per mantindre els braços als costats—, en
realitat no va haver-hi molt de temps, atés que estaves ocupat traint-me.
—Això no és excusa —va reposar, amb els ulls ajustats.
Vaig soltar una riallada ronca, més com un lladruc, i em vaig preguntar si ja començava a tindre
febre.
—Per descomptat que no. Ximple de mi per no adonar-me que a la persona que va participar
en

l'assassinat de gent que m'importava, la que em va trair i va fer plans amb el qual va ajudar a
massacrar a la meua família per a utilitzar-me a mi amb algun propòsit malvat li haguera
importat que estiguera ferida.
Aqueixos ulls *ambarinos es van tornar lluminosos i es van omplir d'un foc daurat. Les seues
faccions es van endurir i se'm va posar tota la carn de gallina. Se'm va congelar la sang en les
venes davant el lent recordatori que *Hawke no era el que sempre havia suposat. Mortal. Em
vaig negar a acovardir-me, encara que tenia unes ganes terribles d'arrancar a córrer .
—Sempre tan valent —va murmurar. Va soltar la meua camisa i va fer mitja volta. Va cridar a
*Delano, que semblava no haver-se anat massa lluny, perquè es va plantar davant de la cel·la en
qüestió de segons.
Em vaig recolzar contra la paret, callada mentre *Hawke esperava que *Delano tornara
amb els articles que li havia demanat. El fet que mantinguera l'esquena cap a mi durant
tant temps em va deixar ben clar tot el que necessitava saber sobre si em veia o no com una
amenaça. *Delano va aparéixer amb una cistella que va fer que em preguntara exactament per
què aqueix tipus de coses es tenien a mà . Els meus ulls van recórrer la cel·la. Eren aficionats a
mantindre sans als seus presoners? Millor encara, seria ací on havien acabat tots els Ascendits
i el lord de la.
fortalesa?
Quan *Hawke es va tornar cap a mi, estàvem sols de nou .
—Per què no et tombes en…? —Va mirar al seu voltant per la cel·la. Els seus ulls es van posar
en l'escarit *jergón com si acabara d'adonar-se que no hi havia llit—. Per què no et tombes?
—Estic bé dempeus , gràcies.
La impaciència *bulló just per davall de la superfície, però així i tot va caminar a poc a poc
cap a mi, la cistella a la mà.
—Prefereixes que em pose de genolls? —Un terrible somriure malvat *tironeó dels meus llavis
quan vaig fer posat d'acceptar la seua oferta…—. No m'importa. —Va baixar la vista al mateix
temps que es mossegava el llavi de baix—. Fer-ho em posaria a l'altura perfecta per a alguna
cosa que sé que t'agradaria. Després de tot, sempre estic famolenc de mel.
El xoc em va traure de colp tot l'aire dels pulmons, però la ira el va substituir quasi a l'instant.
Em vaig apartar de la paret i em vaig afanyar cap al *jergón. Em vaig asseure més a poc a poc
que en alçar-me i li vaig llançar una mirada gèlida.
—Eres repulsiu.
va riure entre dents, va vindre cap a mi i es va posar a la gatzoneta .
—Si tu ho dius.
—Ho sé.
Va esbossar un mig somriure mentre deixava la cistella en el sòl. Una ràpida ullada em va
mostrar que hi havia benes i xicotets flascons. Res que poguera fer les vegades d'arma ineficaç.
*Hawke em va fer un gest perquè em tombara i, després de remugar una paraulota, vaig fer
el que em

demanava.
—Aqueix llenguatge —va mussitar. Quan va allargar la mà cap a la meua túnica una altra
vegada, la vaig alçar jo mateixa—. Gràcies.
Vaig grinyolar les dents.
Va aparéixer una *sonrisita en la seua cara i es va agenollar per a traure una ampolleta
clara de la cistella.
Va descaragolar la tapa i una aroma acre i punxant va inundar l'aire humit.
—Vull contar-te un conte —va dir *Hawke, la mala cara mentre examinava la ferida.
—No estic d'humor per a *cuentecitos… —Vaig contindre la respiració quan va tirar mà de la
meua camisa. Li vaig agarrar la nina amb totes dues mans, a penes vaig sentir el fred de la
cadena contra el meu estómac—. Què estàs fent?
—La maleïda espasa quasi t'arranca la caixa toràcica —va comentar. Els seus ulls van tornar a
brillar d'un daurat impiu—. El tall puja pel costat de les teues costelles. —La ferida no
era tan dolenta, encara que sí que pujava pel meu costat—. Em dona la sensació que això va
ocórrer quan et van llevar l'espasa, veritat? —va preguntar.
No li vaig contestar i, com no li vaig soltar la nina, esperava que es limitara a escapolir-se de
la meua agarre.
En lloc d'això, va sospirar.
—Ho crees o no, no estic intentant despullar-te per a aprofitar-me de tu. No soc ací per a
seduir-te, princesa.
El que havia d'haver sigut un alleujament va tindre l'efecte oposat. La cremor del meu pit va
grimpar fins a la meua gola i em va formar un nus amb el qual a penes podia respirar. Ho vaig
mirar esbalaïda. Per descomptat que no tractava de seduir-me. No quan ja ho havia aconseguit la
nit anterior, quan no sols havia aconseguit que baixara la guàrdia, sinó també que confiara en ell.
M'havia obert a ell, havia compartit amb ell els meus somnis de convertir-me en una cosa
diferent, la meua por de tornar a la capital i… oh, per tots els déus… el meu do. Havia compartit
molt més que només paraules. Ho havia deixat entrar a la meua habitació, en el meu llit, i
després dins de mi. *Hawke havia murmurat que el meu contacte el consumia i havia adorat
el meu cos, les meues cicatrius. M'havia dit que em feien encara més bella i…
A mi m'havia agradat.
Havia fet més que només agradar-me.
Per tots els déus, m'havia rendit a ell encara que estava prohibit. M'havia rendit a ell prou com
per a saber, en el més profund del meu ser, que ell havia exercit un paper crucial en la meua
decisió de dir-li a la reina que rebutjaria la meua Ascensió. Un tremolor va recórrer els meus dits
mentre la cremor de la meua gola omplia els meus ulls.
—Alguna cosa del nostre va ser veritat? —La pregunta va brollar del meu interior amb una veu
ronca que a penes vaig reconéixer, i en el mateix moment que vaig pronunciar les paraules, vaig
tindre ganes de retirar-les perquè ho sabia… ja sabia la resposta.
*Hawke es va quedar tan quiet com les estàtues que havien adornat el vestíbul del castell de

*Teerman. Vaig apartar les mans a tota velocitat. Un múscul es va tibar en la seua mandíbula, els
seus llavis van romandre estrets amb fermesa.
Un sanglot sec i tremolós va grimpar per la meua gola i em va costar un esforç suprem
mantindre'l en el meu interior. Va fer molt poc per alleujar la vergonya que s'havia instal·lat en el
centre del meu pit com una brasa ardent. No ploraré. No ploraré.
Incapaç de mirar-ho per més temps, vaig tancar els ulls. Això tampoc va ajudar. A l'instant,
vaig veure com m'havia mirat, els llavis unflats i brillants. La ira i la vergonya i un profund dolor
que no havia sentit mai van cremar les meues parpelles.
Llavors vaig sentir que *Hawke movia les mans. Va alçar la túnica amb cura, va parar just
abans de descobrir tot el meu pit. Aquesta vegada, els seus artells no van fregar la meua pell i,
com abans, fins i tot a la tènue llum, vaig saber que les zones més pàl·lides, quasi brillants, de
pell *cicatricial eren visibles, sobretot per als ulls d'un *atlantiano. La nit anterior m'havia
despullat davant d'ell, li havia deixat mirar tot el que volguera i m'havia cregut tot el que m'havia
dit. Havia sigut molt convincent, i se'm va regirar l'estómac en imaginar el que degué pensar
en realitat.
El que degué sentir en realitat quan va tocar les cicatrius, quan les va besar.
De sobte , *Hawke va parlar en el silenci. Em vaig sobresaltar.
—Pot ser que això coga.
Vaig pensar que la seua veu sonava més ronca del normal, però llavors vaig notar que
s'inclinava sobre mi i el primer doll de líquid tebi va caure sobre la ferida. Vaig soltar un bufit
amb les dents atapeïdes quan un dolor abrasador *alanceó el costat dret del meu estómac i va
pujar per les meues costelles. Una amarga olor astringent va emanar de la meua pell a mesura
que el líquid bombollejava dins del tall. Quasi em vaig sentir agraïda de la coïssor, perquè vaig
poder concentrar-me en ell en lloc d'en el palpitant dolor del meu pit.
Vaig tirar el cap arrere i vaig mantindre els ulls tancats mentre queia més líquid en la ferida,
creant més espuma i provocant una altra onada de dolor que es va estendre per tot el meu tronc.
—Ho sent —va mussitar *Hawke, i quasi li vaig creure—. Haurà de xopar bé per a cremar
qualsevol infecció que puga haver començat ja a atacar la zona.
Genial.
Tal vegada cremava a través del meu estúpid cor. Es va fer el silenci, però no va durar massa.
—Els Dimonis van ser culpa nostra —va dir. Vaig donar un grunyit—. La seua creació, vull
dir. Tot això. Els monstres de la boirina. La guerra. En el que s'ha convertit aquesta terra. Tu.
Nosaltres. Tot va començar amb un absurd acte d'amor d'una desesperació increïble,
moltíssims segles abans de la Guerra dels Dos Reis.
—Ja ho sé —ho vaig tallar, després d'aclarir-me la gola—. Conec la història..
—Sí, però coneixes la vertadera història?
—Conec l'única història. —Vaig obrir els ulls i vaig apartar la vista de les cadenes i els ossos
retorçats.

—Coneixes només el que els Ascendits han fet que tothom crea. I no és la veritat.
—Va allargar la mà per a agarrar la cadena que creuava part del meu estómac. Em vaig posar
tibant, però es va limitar a apartar-la amb summa cura—. La meua gent va viure en harmonia
amb els mortals durant milers d'anys, però llavors el rei O’*Meer *Malec…
—Va crear als Dimonis —ho vaig interrompre—. Com he dit…
—Estàs equivocada. —Es va tirar cap endarrere per a asseure's, una cama alçada i el braç
recolzat sobre el genoll—. El rei *Malec es va enamorar perdudament d'una dona mortal. El seu
nom era *Isbeth. Hi ha qui diu que va ser la reina *Eloana la que la va enverinar. Uns altres
diuen que va ser una amant *despechada del rei la que la va apunyalar, perquè sembla que ell
tenia bastant fama d'infidel. Siga com siga , *Isbeth va rebre una ferida mortal. Com he dit,
*Malec estava desesperat per salvar-la i va cometre l'acte prohibit d'Ascendir-la. El que vosaltres
coneixeu com l'Ascensió..
El meu cor es va embossar en algun lloc de la meua gola, al costat d'aqueix embullat nus
d'emoció. *Hawke va alçar els ulls cap als meus.
—Sí. *Isbeth va ser la primera a Ascendir. No el vostre rei i reina falsos. Ella es va convertir
en la primera *vampry.
Mentides. Vils i inversemblants mentides.
—*Malec va beure de *Isbeth. Només va parar quan va sentir que el seu cor començava a
fallar i llavors va compartir la seua pròpia sang amb ella. —Va decantar el cap, els seus ulls
daurats van centellejar—. Tal vegada si el vostre acte d'Ascensión no estiguera tan envoltat de
misteri, els detalls més precisos no serien una sorpresa per a tu.
Vaig fer posat d'alçar-me, però vaig recordar la ferida i el líquid efervescent.
—L'Ascensió és una benedicció dels déus.
—Dista molt de ser això —em va corregir amb una *sonrisita—. És més aviat un acte que pot
crear la quasi immortalitat o fer que els malsons es facen realitat. Nosaltres els *atlantianos
naixem quasi mortals. I romanem així fins al Sacrifici.
—El Sacrifici? —vaig preguntar, abans de poder evitar-ho.
—És quan canviem. —El seu llavi superior es va retraure una mica i la punta de la seua
llengua va tocar un esmolat ullal. Això ho sabia. Estava en els llibres d'història—. Apareixen els
ullals, que s'allarguen només quan ens alimentem, i canviem de… altres maneres.
—Com? —La curiositat s'havia apoderat de mi i vaig pensar que tot el que aconseguira
esbrinar podria ajudar-me si aconseguia eixir d'ací..
—Això no és important. —Va allargar la mà cap a un drap—. Pot ser que coste més matar-nos
que als Ascendits, però sí que se'ns pot matar —va prosseguir. Això també ho sabia. Que
es podia matar als *Atlantianos, igual que als Dimonis—. Envellim més a poc a poc que els
mortals i, si ens cuidem, podem viure milers d'anys..
Volia dir-li que tot era important, sobretot les altres maneres en què canviaven els

*atlantianos, però la curiositat va prendre el control.
—Quants… quants anys tens?
—Més dels que aparente.
—Centenars d'anys? —vaig insistir.
—Vaig nàixer després de la guerra —va contestar—. He vist passar dos segles sencers.
Dos segles?
Mare
meua…
—El rei *Malec va crear al primer *vampry. Són… una part de tots nosaltres, però no són com
nosaltres. A nosaltres no ens afecta la llum del dia. No com a ells. Dis-me, a quin dels Ascendits
has vist mai a plena llum ?
—No caminen al sol perquè els déus no ho fan —vaig contestar—. Així és com els honren.
—Vaja, que convenient per a ells. —La *sonrisita de *Hawke es va tornar envanida—. Pot ser
que els *vamprys estiguen beneïts amb la cosa més semblant a la immortalitat, com nosaltres,
però no poden caminar a plena llum sense que la seua pell comence a descompondre's. Vols
matar a un Ascendit sense embrutar-te les mans? Tanca-ho fora sense refugi possible. Estarà
mort abans de migdia.
Això no podia ser veritat. Els Ascendits triaven no eixir al sol.
—També han d'alimentar-se, i per alimentar-se em referisc a sang. Necessiten fer-ho amb
freqüència per a viure, per a evitar que tornen les ferides o malalties que patien abans
d'Ascendir. No poden procrear, no després de l'Ascensió, i molts experimenten una intensa set de
sang quan s'alimenten, amb el que sovint maten a mortals en el procés.
—Va començar a donar *toquecitos amb el drap sobre la ferida, amb cura de no exercir massa
pressió mentre xopava el líquid assentat—. Els *atlantianos no s'alimenten de mortals…
—El que tu digues —vaig etzibar tallant—. De veritat esperes que em crega això?
—La sang mortal no ens proporciona res de vertader valor —va explicar, mirant-me als ulls—,
perquè mai vam ser mortals, princesa. Els *wolven no necessiten alimentar-se, però nosaltres sí.
Ens alimentem quan ho necessitem, d'altres *atlantianos.
Vaig sacsejar el cap. Com podia esperar que creguera això? La forma en què van tractar als
mortals, com els havien utilitzats quasi com a bestiar, va ser el que va espentar als déus a
abandonar-los i a la població mortal a revoltar-se.
—Podem utilitzar la nostra sang per a curar a un mortal sense convertir-lo, alguna cosa que un
*vampry no pot fer, però la diferència més important és la creació dels Dimonis. Un *atlantiano
no ha creat mai a cap. Els *vamprys, sí. I per si no has seguit bé el fil de la història, els
*vamprys són el que coneixes com Ascendits.
—Això és mentida. —Vaig tancar els punys amb impotència als costats.
—És la veritat. —Va arrufar les celles, concentrat mentre examinava la ferida. Només va alçar
la vista cap a mi quan va deixar el drap a un costat—. Un *vampry no pot fer a un altre
*vampry. No

poden completar l'Ascensió. Quan esgoten a un mortal, creen un Dimoni.
—El que estàs dient no té cap sentit.
—En què no té sentit?
—Perquè si una cosa de la qual estàs dient fora veritat, vol dir que els Ascendits són *vamprys
i que no poden fer l'Ascensió. —Una intensa ira va cremar a través del meu pit, pitjor que el
líquid que *Hawke havia emprat per a netejar la meua ferida—. Si això fora veritat,
com han fet a altres Ascendits? El meu germà, per exemple .
—Perquè no són els Ascendits els que entreguen el do de la vida. —La seua mandíbula es va
endurir, els seus ulls es van girar glacials—. Estan utilitzant a un *atlantiano per a fer-ho.
Vaig tossir una riallada aspra.
—Els Ascendits mai treballarien amb un *atlantiano.
—No m'he explicat bé? Crec que no. He dit que estan utilitzant a un *atlantiano. No treballant
amb un. —Va triar un altre flascó i va descaragolar la tapa—. Quan els aristòcrates del rei
*Malec van descobrir el que havia fet, va abolir les lleis que prohibien l'acte d'Ascendir. A
mesura que es van crear més *vamprys, molts van ser incapaces de controlar la seua set de sang.
Van esgotar a moltes de les seues víctimes, la qual cosa va crear la pestilència coneguda com a
Dimonis, que es van estendre pel regne com una plaga. La reina de *Atlantia, la reina *Eloana,
va intentar detindre allò. Va prohibir l'Ascensió de nou i va ordenar que es destruïra a tots els
*vamprys en un intent de protegir la humanitat..
Vaig observar com ficava la mà en el flascó i després el deixava a un costat. Una substància
espessa, blanca com la llet, va cobrir els seus llargs dits. Vaig reconéixer l'olor. Era el mateix
ungüent que m'havien aplicat altres vegades.
—*Milenrama?
—Entre altres coses. —Va assentir—. Coses que ajudaran a accelerar la curació.
—Jo puc… —Vaig donar un grunyit quan l'ungüent gelat va tocar la meua pell. *Hawke va
estendre la mescla pel meu estómac, calfant el bàlsam i la meua pell.
I després a mi.
Em van començar a fer mal els artells quan una indesitjada esgarrifança de sensacions va
recórrer la meua pell. Et va trair, em vaig recordar. Et va enganyar. Ho odiava. Ho feia. El nus
de la meua gola es va expandir al mateix temps que una calor embriagadora em recorria del cap
als peus.
*Hawke semblava concentrat per complet en el que estava fent i això era una benedicció.
No volia que vera com m'afectava el seu contacte.
—Els *vamprys es van rebel·lar —va continuar, després de traure una mica més d'ungüent—.
Això és el que va desencadenar la Guerra dels Dos Reis. No va ser una guerra de mortals contra
cruels i inhumans *atlantianos, sinó de *vamprys rebels.
Els meus ulls van volar de la seua mà al seu rostre. Part del que deia em sonava familiar,
però era una versió més fosca i retorçada del que coneixia com la veritat.

—El nombre de morts en la guerra no es va exagerar. De fet, molta gent creu que les baixes
van ser molt més nombroses. No ens van derrotar, princesa. El rei *Malec va ser deposat, es va
divorciar i el van exiliar. La reina *Eloana va tornar a casar-se i el nou rei, Dona’*Neer, va
replegar les seues forces, va portar a la seua gent de tornada a casa i va posar fi a una guerra que
estava destruint aquest món.
—I què va passar amb *Malec i *Isbeth? —vaig preguntar, encara que no em creia gran part
del que havia dit.
—Els vostres arxius històrics diuen que *Malec va ser derrotat en batalla, però la veritat és que
ningú ho sap. Ell i el seu amant simplement van desaparéixer —va explicar *Hawke. Va tornar a
tapar el flascó—. Els *vamprys es van fer amb el control de les terres restants, van nomenar els
seus propis reis, Halara i *Ileana, i van rebatejar el regne com *Solis. Es van autodenominar
Ascendits i van utilitzar als nostres déus, que feia molt que s'havien anat a dormir, com a raó per
a haver-se convertit en el que s'havien convertit. En els centenars d'anys transcorreguts des de
llavors, han aconseguit esborrar la veritat dels llibres d'història: que la immensa majoria dels
mortals en realitat va lluitar en el bàndol dels *atlantianos contra l'amenaça comuna dels
*vamprys.
No vaig poder ni parlar durant el que va semblar un minut sencer.
—Res d'això sona creïble.
—Supose que és difícil de creure que pertanys a una societat de monstres assassins, que
s'emporten als tercers fills i filles durant el Ritu per a alimentar-se d'ells. I si no els deixen secs,
es converteixen en…
—Què? —vaig exclamar. La meua incredulitat es va convertir en ira—. Portes tot aquest
temps explicant-me només falsedats, però ara has anat massa lluny.
*Hawke va posar una bena neta sobre la ferida i va estirar bé les vores fins que es va adherir a
la meua pell.
—No t'he dit res més que la veritat, igual que va fer l'home que va llançar la mà de Dimoni.
Em vaig asseure i em vaig baixar la camisa.
—Estàs afirmant que tots els entregats al servei dels déus són ara Dimonis?
—Per què creus que tothom té prohibit entrar en els temples excepte els Ascendits i aquells
als quals controlen com els sacerdots i les sacerdotesses?
—Perquè són llocs sagrats en els quals fins i tot la majoria dels Ascendits no entren — vaig
contestar.
—Has vist alguna vegada a un xiquet que haja sigut entregat als déus? A un només,
princesa? Coneixes a algú a part d'un sacerdot o una sacerdotessa o un Ascendit que diga haver
vist a algun? Eres llesta. Saps que ningú ho ha fet —em va reptar—. Això es deu al fet que la
majoria mor abans fins i tot d'aprendre a parlar.

Em vaig quedar bocabadada.
—Els *vamprys necessiten una font d'aliment, princesa, una que no alce sospites.
Quina millor forma que convéncer a un regne sencer d'entregar als seus fills amb el pretext
d'honrar als déus? Han creat una religió al voltant d'això, una religió que fa que els germans es
tornen els uns contra els altres si algun d'ells es nega a entregar a un fill. Han enganyat un regne
sencer, han emprat la por al que han creat en contra de la gent. I això no és tot. Has pensat
alguna vegada en el rar que és que molts xiquets xicotets muiren d'un dia per a un altre d'una
misteriosa malaltia de la sang? Com la família *Tulis, que va perdre al seu primer i al seu segon
fill a causa d'ella. No tots els Ascendits són capaços d'atindre's a una dieta estricta. Per a un
*vampry, la set de sang és un problema molt real i molt comú. De nit són lladres que roben
xiquets, dones i marits.
—De veritat penses que em crec una cosa de la qual dius? Que els *atlantianos són innocents i
que tot el que m'han ensenyat és una mentida?
—En realitat, no, però valia la pena intentar-ho. No som innocents de tots els crims…
—Com l'assassinat i el segrest —li vaig llançar, a manera d'atac..
—Entre altres coses. No vols creure el que dic. No perquè sone massa absurd de creure, sinó
perquè hi ha coses que ara et qüestiones. Perquè significa que el teu benvolgut germà s'està
alimentant ara d'innocents….
—No.
—I els està convertint en Dimonis.
—Calla't —vaig grunyir. Em vaig alçar d'un salt. El brusc i sobtat moviment a penes em va
causar cap dolor.
*Hawke es va alçar amb un moviment fluid i es va alçar de seguida per damunt de mi.
—No vols acceptar el que estic dient, per lògic que sone, perquè significa que el teu germà és
un d'ells, i la reina que tant et va cuidar ha assassinat a milers de…
No em vaig parar a pensar en el que vaig fer a continuació. Només que estava furiosa i tenia
por perquè *Hawke tenia raó , la qual cosa havia dit havia donat lloc a preguntes. Com per
què mai es veia a cap dels Ascendits durant el dia, o per què ningú excepte ells entrava en els
temples. Però, pitjor encara, plantejava la pregunta de per què hi hauria *Hawke d'inventar-se tot
això. Quin seria l'objectiu d'inventar aquesta mentida tan elaborada quan havia de saber el molt
que li costaria convéncer-me?
No, no vaig pensar en res
d'això. Em vaig limitar a
actuar.
La cadena va esvarar pel sòl quan em vaig girar cap a *Hawke, el meu puny tancat amb força.
*Hawke va alçar la seua mà com una exhalació per a atrapar la meua abans que connectara
amb la seua mandíbula. Per tots els déus, es movia a una velocitat impossible. Em va retorçar el
braç i

em va fer girar. Em va donar una estirada cap endarrere, cap al mur del seu pit, i el meu braç va
quedar atrapat entre nosaltres mentre ell agarrava la meua altra mà. Un *alarido de frustració va
pujar per la meua gola i va brollar per la meua boca al mateix temps que feia posat d'alçar la
cama.
—No ho faces. —La seua veu va ser un suau advertiment en la meua oïda, una que va
provocar que una esgarrifança baixara per la meua columna.
No ho vaig escoltar.
*Hawke va grunyir quan el taló del meu peu va connectar amb la part de davant de la seua
cama. Vaig alçar la meua una altra vegada i vaig llançar una puntada cap endarrere .
De sobte , em vaig trobar esclafada contra la paret amb *Hawke a la meua esquena. Vaig
forcejar, però no va servir de res. No hi havia ni un centímetre d'espai entre ell o la freda i humida
paret.
—He dit que no ho faces. —El seu alé càlid va fregar la meua templa—. Ho dic de debò ,
princesa. No vull fer-te mal .
—Ah, no? Ja m'has fet *dañ… —Em vaig interrompre.
—Què? —Va moure el meu braç de manera que ja no estiguera atrapat entre nosaltres. Encara
que no em va soltar. En comptes de això, va estrényer la meua mà contra la paret, igual que
feia amb l'altra .
Vaig tancar la boca amb força. Em negava a dir-li que ja m'havia fet mal. Reconéixer-ho
significava que hi havia una cosa amb la qual fer-me mal, alguna cosa a explotar, i ell ja tenia
bastants coses per a utilitzar contra mi.
—Saps que no pots ferir-me de gravetat —va dir. Va donar suport a la galta contra la meua. Jo
em vaig posar tibant.
—Llavors, per què estic encadenada?
—Perquè així i tot, que et donen puntades, punyades i esgarrapades no és agradable —va
replicar—. I encara que els altres han rebut ordres de no tocar-te, això no significa que vagen a
ser tan tolerants com jo.
—Tolerants? —Vaig intentar espentar per a apartar-me de la paret, però no vaig arribar a cap
part
—. A això li crides ser tolerant?
—Si tenim en compte que acabe de passar un *tiempito netejant i embenant la teua ferida, jo
diria que sí. I un «gràcies» seria benvingut.
—No et vaig demanar que m'ajudares —bufet.
—No. Perquè eres, o ben massa orgullosa, o ben massa insensata per a no fer-ho. T'hauries
deixat podrir en lloc de demanar ajuda —va comentar—. És a dir que no rebré un
«gràcies», veritat?
Donar una cabotada cap endarrere va ser la meua resposta. No obstant això, ell es va anticipar i
no vaig aconseguir colpejar-ho. Va pegar la meua galta a la paret i la va mantindre ací. Jo em
vaig retorçar i vaig forcejar en un intent d'escapar del seu agarre.
—Tens un talent excepcional per a ser desobedient —va grunyir *Hawke—. Només superat

pel teu talent per a tornar-me boig.

—Has oblidat un altre talent més.
—Ah, sí?
—Sí que —vaig escopir entre dents—. El meu talent per a matar Dimonis. Supose que matar
*atlantianos serà quasi el mateix.
*Hawke va soltar un riure greu i vaig notar el so per tota l'esquena..
—Nosaltres no estem consumits per la fam, és a dir que no se'ns pot distraure tan fàcil com a
un Dimoni.
—Així i tot , se us pot matar.
—Això és una amenaça?
—Pren-t'ho com vulgues.
—Sé que has passat per molt —va dir, després d'un moment de silenci—. I sé que el que t'he
comptat també és molt per a assimilar de colp , però és tot veritat. Cada part, *Poppy.
—Deixa de cridar-me així! —Em vaig retorçar en el seu agarre.
—I tu hauries de deixar de fer això —va comentar, amb la seua veu més greu, més
profunda—.
Encara que bo… per favor , continua. És el tipus de tortura perfecte.
Durant un instant, no vaig entendre a què es referia, però llavors el vaig sentir contra la part
baixa de la meua esquena i se'm va tallar la respiració mentre m'envaïa una onada de xafogor.
—Estàs malalt.
—I soc retorçat. Pervers i fosc. —L'aspra pelussa de la seua barbeta va fregar la meua galta i la
meua esquena es va arquejar en resposta. *Hawke va semblar acostar-se més encara, va estirar
els dits per damunt dels meus—. Soc moltes coses…
—Un assassí? —vaig murmurar, sense tindre molt clar si li ho estava recordant a ell o a mi
mateixa—.
Vas matar a *Vikter. Vas matar a tots els altres .
De sobte , es va quedar molt quiet, i a l'instant següent, va espentar el seu pit contra la meua
esquena.
—He matat, sí. Igual que ho han fet *Delano i *Kieran. Tant jo com el que anomenes Senyor
*Oscuro vam haver de veure en les morts de *Hannes i de *Rylan, però no en la d'aqueixa pobra
xica. Això va ser obra d'un dels Ascendits, probablement obnubilat per la seua set de sang. I estic
disposat a apostar que va ser, o bé el duc, o bé el lord.
El lord.
Que havia fet olor de les flors que *Malessa portava a les mans més primerenc aqueix mateix
dia.
—I cap de nosaltres va tindre res a veure amb l'atac al Ritu i el que li va succeir a *Vikter.
Per tots els déus, volia creure-li. Necessitava creure que no m'havia ficat al llit amb l'home
que havia pres part en la mort de *Vikter.
—Llavors, qui va ser?
—Van ser aquells als qui anomenes els Descendents. Els nostres seguidors —va explicar, la
seua veu a penes més alta que un murmuri—. No obstant això , no va haver-hi cap ordre d'atacar
el Ritu.

—De veritat pretens que crega que la cosa a la qual segueixen els Descendents no els va
ordenar

que atacaren el Ritu?
—Només perquè facen costat al Senyor *Oscuro no significa que estiguen encapçalats per ell
—va contestar
—. Molts dels Descendents actuen pel seu compte. Saben la veritat. Ja no volen continuar vivint
amb la por que convertisquen als seus fills en monstres o siguen robats per a alimentar a uns
altres. Jo no vaig tindre res a veure amb la mort de *Vikter.
Em vaig estremir. El que havia dit sobre la seua implicació em convencia, i no estava segura
de per què. En qualsevol cas, dirigira el Senyor *Oscuro als Descendents o no, continuava sent
la causa de la mort de *Vikter. Ells havien adoptat la seua causa i havien actuat en
conseqüència.
—Però això dels altres ho admets. Tu els vas matar. Reconéixer-ho no canvia les coses.
—Havia d'ocórrer. —La seua barbeta es va separar de la meua galta—. Igual que tu has
d'entendre que no hi ha manera d'eixir d'aquesta. Em pertanys.
—No voldràs dir que pertany al Senyor *Oscuro? —vaig preguntar, girant el cap a poc a poc.
—Vaig voler dir el que he dit, princesa.
—No li pertany a ningú.
—Si creus això, llavors sí que eres ximple —es va burlar. Va tornar a pegar el cap a la meua
abans que poguera llançar-li un colp—. O t'estàs mentint a tu mateixa. Pertanyies als
Ascendits. Ho saps molt bé. És una de les coses que odiaves. Et tenien dins de una gàbia.
Mai deguí explicar-li res.
—Almenys aqueixa gàbia era més còmoda que aquesta.
—És veritat —va murmurar. Van passar uns instants—. Però mai has sigut lliure.
—Siga veritat o no —i era una veritat dolorosa—, això no significa que vaja a deixar de lluitar
contra tu —li vaig advertir—. No pense sotmetre'm.
—Ho sé. —Hi havia un to estrany en la seua veu, un que sonava a… admiració. Encara que
això no tenia sentit.
—I continues sent un monstre —vaig afegir.
—Ho soc, però no vaig nàixer així. Em van fer així. Vas preguntar per la cicatriu de la meua
cuixa. La vas mirar bé, o estaves massa ocupada contemplant el meu *pen…?
—Calla't! —vaig cridar.
—Degueres adonar-te que era l'escut real gravat a foc en la meua pell —va dir i jo vaig soltar
una exclamació ofegada. Sí que m'havia semblat l'escut real—. Vols saber per què tinc uns
coneixements tan íntims sobre el que ocorre durant la vostra fotuda Ascensión, *Poppy? Com és
que sé el que tu no? Perquè em van retindre en un d'aqueixos temples durant cinc dècades i em
van fer corts i talls i es van alimentar de mi. La meua sang s'abocava en calzes daurats dels quals
bevien els segons fills i filles després de ser esgotats per la reina o el rei o un altre Ascendit. Jo
era el maleït bestiar.
No.

No podia creure allò.
—I no sols m'utilitzaven com a aliment. Els proporcionava tot tipus d'entreteniments. Sé
exactament el que és no tindre elecció —va continuar, i les seues següents paraules em van
causar un profund horror—. Va ser la teua reina la que em va marcar a foc, i si no haguera sigut
per la insensata valentia d'un altre, encara seria ací. Així és com em vaig fer aqueixa cicatriu.
Sense previ avís, les seues mans van esvarar de les meues i es va apartar de mi. Em vaig
quedar ací tremolant, sense moure'm. Vaig tardar un llarg moment a fer-ho. Quan per fi em vaig
donar la volta, *Hawke ja estava fora de la cel·la.
Si el que havia dit era cert…
No, no podia ser-ho. Per tots els déus, no podia ser.
De sobte, vaig sentir un fred insuportable i em vaig abraçar a mi mateixa, creuant les cadenes.
*Hawke em va mirar a través dels barrots.
—Ni el príncep ni jo volem que patisques cap mal. Com ja t'he dit, et necessitem viva.
—Per què? —vaig murmurar—. Per què soc tan important?
—Perquè tenen al vertader hereu al tron del regne. Ho van capturar quan em va alliberar.
Creia que el Senyor *Oscuro era l'únic hereu al tron *atlantiano. Si el que *Hawke deia era
veritat, només podia significar que…
—El Senyor *Oscuro té un germà?
*Hawke va assentir.
—Eres la favorita de la reina. Eres important per a ella i per al regne. No sé per què. Potser té
alguna cosa a veure amb el teu do. Potser no. Però et retornarem a ells si ells retornen al príncep
*Malik.
Tot el que havia dit va tardar uns segons a registrar-se en la meua ment.
—Planegeu utilitzar-me com a rescat.
—És millor que enviar-te de tornada en *pedacitos, no crees?
Em va envair una onada d'incredulitat, seguida de prop per aqueix dolor palpitant procedent
del meu pit.
—Has passat tota aquesta estona explicant-me que la reina, els Ascendits i el meu germà són,
tots ells, malvats *vamprys que s'alimenten de mortals i et limitaràs a enviar-me ací de
tornada una vegada que alliberes el germà del Senyor *Oscuro?
*Hawke no va dir res.
Un riure trencat va brollar pels meus llavis, va sonar massa mullada. Si el que deia era
veritat, confirmava el que ja anava sent evident.
La meua seguretat o el meu benestar no li importaven gens ni mica , més enllà d'assegurar-se
que encara respirara quan arribara el moment de fer l'intercanvi..
Em vaig emportar una mà al pit per a alleujar el dolor mentre una altra riallada pujava per la
meua gola.

*Hawke va estrényer la mandíbula.
—Se't proporcionarà un llit més còmode. —No sabia com contestar a això, però el que era clar
era que no li anava a donar les gràcies. *Hawke va alçar la barbeta—. Pots optar per no creure
res del que t'he comptat, però deuries, perquè el que estic a punt de dir no et sorprenga. Prompte
partiré per a reunir-me amb el rei Dona’*Neer de *Atlantia i informar-lo que et tenim. —Vaig
alçar el cap de colp—. Sí. El rei viu. Igual que la reina *Eloana. Els pares d'aquell al qual
anomenes Senyor *Oscuro i del príncep *Malik.
Al·lucinada, vaig ser incapaç de reaccionar. *Hawke va fer mitja volta per a marxar-se, però es
va detindre un moment.
—No tot va ser mentida, *Poppy —va dir, sense mirar arrere—. No tot.

Capítol 37
No tot va ser mentida.
Quina part?
La història del germà de *Hawke? La de la resta de la seua família? Això de treballar les seues
terres, i les cavernes que solia explorar de xiquet? Que havia estat enamorat una vegada i l'havia
perduda? O totes les coses que havia dit sobre mi?
En qualsevol cas, la qual cosa diguera que era veritat no importava. No hauria de fer-ho, vaig
pensar, mentre caminava fins on les cadenes m'ho permetien, que no era molt lluny, la veritat.
Després que marxara, em vaig asseure en el *jergón i vaig intentar distingir entre veritat i
ficció, cosa que em va semblar impossible. D'alguna manera, va succeir una cosa encara més
improbable, em vaig quedar adormida. La meua ment no s'havia apagat, però el meu cos
simplement em va deixar tirada. Vaig dormir fins que els malsons em van despertar, el ressò dels
meus crits ressonava contra les parets de pedra.
Havia passat molt de temps des que el record de la nit de la mort dels meus pares m'havia
trobat en els meus somnis. Que em trobara en aquest lloc no era massa sorprenent.
Vaig retirar diversos flocs solts de pèl de la meua cara i em vaig girar, amb cura de no
embullar-me amb les cadenes.
Potser… potser els Ascendits sí que foren *vamprys, creats per accident pels *atlantianos.
Això podia creure-ho. Semblava una mentida massa elaborada per a no ser real. I podia creure
que lord *Mazeen havia sigut la causa de la mort de *Malessa. No dubtava que aqueix
home haguera sigut capaç de semblant crueltat.
I per tots els déus, em creia el que *Hawke havia dit sobre com s'havia fet aqueixa cicatriu. Tal
vegada no la part en què deia que havia sigut la reina la que ho havia marcat, ni això de la raó per
la qual ho havien retingut tants anys, però la cruesa de la seua veu no era una cosa que poguera
forçar-se. Ho havien retingut en contra de la seua voluntat i ho havien utilitzat de maneres que ni
tan sols jo podia comprendre.
Creure això no significava que tota la resta fora veritat. Que els Ascendits s'alimentaren.

de mortals, que els segrestaren en temples i entraren en llars enmig de la nit per a crear Dimonis
d'aquells als quals no deixaven secs del tot. Com diables haurien pogut mantindre això en secret?
La gent ho descobriria abans o després.
Pot ser que la gent ja ho haguera descobert.
És a dir, si és que aqueix descobriment era el que havia espentat als Descendents a fer costat al
regne caigut de *Atlantia.
Vaig sacsejar el cap.
Això significaria que tots els Ascendits serien conscients del que estava ocorrent. Que ni un
només d'ells havia rebutjat l'Ascensió fins i tot després de saber el que els costaria. Ni tan sols el
meu germà.
La nostra mare, no obstant això, sí que l'havia
rebutjada. El meu cor *trastabilló aconseguisc mateix.
Ella l'havia rebutjada perquè estimava al meu pare. No perquè s'hauria assabentat de la veritat i
s'hauria negat a acceptar-la. L'havia rebutjada per amor, i així i tot el Senyor *Oscuro l'havia
matada.
A menys… llevat que la duquessa haguera mentit sobre això. Però per què? Per què hauria
mentit? El Senyor *Oscuro, el príncep *Casteel, controlava als Dimonis.
Excepte que no semblava que els Dimonis estigueren controlats per res més que per la fam…
Mai els havia vistos detindre's enmig d'un atac ni exhibir cap grau vertader de pensament
cognitiu.
Però si això no era veritat, si el Senyor *Oscuro no podia controlar-los, potser significava que
els Ascendits els estaven utilitzant per a controlar a la població? Per a impedir que feren massa
preguntes i predisposar-los a entregar als seus fills perquè els déus no es mostraren disgustats i
exposaren les seues ciutats a un atac de Dimonis?
Quasi vaig tindre la sensació que em cauria ací morta per qüestionar-ho si més no. Perquè
*Hawke tenia raó. Era una religió.
Vaig començar a caminar de nou .
Com havien arribat els Dimonis a un poble que no havia vist un atac des de feia dècades en el
moment en què jo vaig arribar juntament amb la meua família si el Senyor *Oscuro no els havia
enviats?
No tenia cap sentit, i donar-li tantes voltes a tot m'estava començant a donar mal de cap .
Encara que part del que *Hawke havia dit fora veritat, seguia sense canviar que ells mateixos
eren responsables de moltes morts.
No tot podia ser veritat, perquè era del tot impossible que el meu dolç i amable germà haguera
Ascendit si sabia el que estava ocorrent. Era impossible.
*Hawke estava… sol estava jugant amb el meu cap. M'estava tornant indecisa i insegura.
Era molt capaç de fer una cosa així.

Em vaig detindre i vaig baixar la vista cap a les meues mans. M'anava a retornar a la mateixa
gent que deia que havia abusat d'ell. Que horrible era això?
Se'm van humitejar els ulls, però vaig respirar profund. No ploraria. No vessaria ni una sola
llàgrima per *Hawke, per la qual cosa tal vegada li havien fet, ni pel que ell m'havia fet a mi. No
permetria que això em trencara. No quan ell ja havia fet miques el meu cor.
La porta del final del corredor es va obrir i vaig alçar el cap. Vaig veure a *Delano amb un
altre home de llustrosa pell marró. Tenia els ulls del mateix marró daurat que alguns dels altres .
*Atlantiano.
—M'alegre que estigues desperta —va saludar *Delano—. No he volgut molestar-te abans
quan vaig vindre a veure't. —No volia ni pensar en el fet que havia sigut ací a baix mentre jo
dormia
—. Obriré aquesta porta, i *Naill i jo et portarem a unes dependències més agradables — va
explicar. Vaig arquejar les celles—. I tu no faràs cap ximpleria, veritat?
—Veritat —vaig repetir. Va brollar una espurna d'esperança en el meu interior. *Delano va
somriure.
—Això no ha sigut ni remotament convincent.
—Per descomptat que no —va convindre *Naill—. Tampoc puc culpar-la. Si jo estiguera
en el seu lloc, estaria pensant que aquesta és una bona oportunitat per a escapar.
L'esperança es va evaporar. El somriure de *Delano es va esfumar.
—Has de entendre una cosa, Donzella. Soc un *wolven.
—Això ja ho havia deduït.
—Llavors has de saber que l'única raó per la qual vas aconseguir donar *esquinazo a *Kieran
ahir va ser perquè no va voler atrapar-te. Jo voldré atrapar-te. —Una esgarrifança va recórrer
la meua pell—. Tinc una capacitat de rastreig impecable. No hi ha cap lloc al qual pugues fugir
en el que no et vaja a trobar —va continuar.
—La veritat és —va intervindre *Naill, atraient la meua atenció cap als seus pòmuls alts i
prominents—, que jo soc encara més ràpid que ell. I cap dels dos volem fer-te mal. Per
desgràcia, aqueix seria el cas si fugires, perquè tinc la sensació que convertiries l'aire buit en una
arma i llavors hauríem de defensar-nos. Dubte que ell faça distincions entre que vulguem fer-te
mal i veure'ns forçats a fer-ho per a intentar defensar-nos.
Vaig obrir les aletes del nas en soltar una tremolosa glopada d'aire. M'importava un comí el
que ell volguera, fera o pensara.
—Faria que ens clavaren a les parets del Gran Saló, però als dos ens agrada respirar i tindre
totes les parts del cos. Així que, per favor, sigues bona —va acabar *Delano, mentre obria la
porta—. Perquè encara que perdre la mà o una mort segura seria terrible, avorrisc la idea d'haver
de pegar-li a una dona. —Va entrar en la cel·la—. Fins i tot a una que sembla tan perillosa com
tu.
Li vaig somriure, i no va ser una expressió precisament agradable. Ho vaig fer perquè
m'alegrava que saberen que era perillosa.

Però a més de perillosa no era estúpida. No podria fugir d'ells. Això ho sabia. No tenia cap
sentit aconseguir que em feren mal només per posar-los les coses difícils. Fins i tot jo era capaç
d'adonar-me d'això..
Vaig alçar les nines i vaig fer dringar les cadenes.
*Delano em va mirar amb suspicàcia mentre buscava una clau en la butxaca de la seua túnica i
obria els grillons. Van esvarar de les meues mans i *traquetearon contra el sòl de terra
compactada.
*Naill va ser el primer a donar la volta, va girar el cap cap a l'entrada, i *Delano ho va seguir
immediatament . I ací estava jo, les mans lliures i els ulls clavats en l'espasa que *Delano portava
a la cintura.
—Merda —va dir *Naill. Això va cridar la meua atenció. *Delano va soltar un greu retrunyir
d'advertiment que em va posar la carn de gallina.
—Quins diables estàs fent ací baix , *Jericho?
Se'm va tallar la respiració quan vaig veure que l'alta figura eixia d'entre les ombres.
—Fer una passejada —va contestar.
—I una merda —va escopir *Naill—. Has vingut ací baix tu només. Vens per ella.
Em vaig posar tibant. *Jericho es va girar cap a mi.
—Estàs equivocat —va dir—. I també tens raó. —Es van sentir unes trepitjades en l'entrada i
vaig sentir a *Delano maleir de nou —. He vingut per ella —va aclarir *Jericho—. Però no estic
sol.
No, no ho estava. Hi havia sis homes amb ell, tots es van quedar prop de les ombres.
—Estàs mostrant una estupidesa increïble —va assenyalar *Naill, bloquejant la porta.
*Jericho em va mirar a través dels barrots.
—Potser.
—Sé que creus que et mereixes la teua venjança en carn. Ella et va ferir.
—Dues vegades —vaig apuntar. *Delano em va llançar una mirada que deia que no
estava ajudant.
*Jericho va fer una ganyota desdenyosa.
—No oblides això de la mà. —Va alçar el braç esquerre—. També està això.
—Això va ser culpa teua —li va contestar *Delano—. No d'ella..
—Sí, bo, no puc rescabalar-me amb el príncep, veritat? —va comentar *Jericho. Vaig arrufar
les celles . Creia que havia sigut *Hawke el que li havia tallat la mà…
—Entens que et tallarà el cap si li fas mal? Tots els vostres caps? —es va corregir *Delano—.
Va dir que ningú ha de fer-li mal. Si intenteu fer el que vols fer, morireu tots. Això és el que
vols, *Rolf? Ivan? —Va soltar els noms de tots els que estaven amagats—. Ho considerarà una
traïció. Però encara teniu una oportunitat d'eixir d'aquesta amb la vida intacta. No ho fareu si
qualsevol de vosaltres fa un sol pas avant.
Cap d'ells es va moure per a marxar-se.
Un va avançar. Un home major d'ulls castanys.
—És la fotuda Donzella, *Delano. L'han criada com a una Ascendida, per la maleïda reina en

persona, pràcticament. Els Ascendits es van emportar al meu fill enmig de la puta nit.
—Però ella no es va emportar al teu fill —va reposar *Naill.
—Entenc que el príncep vulga utilitzar-la per a alliberar el seu germà, però tant tu com jo
sabem que el més segur és que *Malik estiga mort —va llançar *Jericho—. I si no ho està, és
probable que no siga bona cosa. Ha d'estar tan fotut ja que no ha de tindre ni idea de qui és.
—Però si l'enviem de tornada amb els Regis *chupasangres, els estarem enviant un missatge
d'allò més poderós —va raonar un altre—. Els deixarà commocionats. Necessitem aqueix
avantatge.
—I la volem —va dir el que es deia *Rolf—. Tu has de voler-la. Aqueixos bastards van matar
a tot el teu ramat, *Delano. La teua mare. El teu pare. Les teues germanes no van tindre tanta
sort. Van esperar un temps abans de matar-les…
—Sé molt bé el que li van fer a la meua família —va grunyir *Delano, i vaig sentir que se'm
regirava l'estómac—. Però això no canvia el fet que no permetré que li feu mal .
—Estava dret al costat del duc i la duquessa de *Teerman —va arribar una veu. Una
esgarrifança va baixar per la meua columna—. Es va quedar ací plantada quan ens van dir a la
meua dona i a mi que havíem d'entregar al nostre fill als déus. Es va quedar ací plantada i no va
fer res.
Em vaig trontollar un pas cap endarrere quan l'home que acabava de parlar va eixir d'entre les
ombres. Era el Sr. *Tulis. Sacsejada per la seua aparició, no vaig poder fer res més a mirar-ho
amb cara d'esbalaïment..
Llavors ell em va mirar, amb els ulls carregats d'odi..
—No pots dir-me que no sabies el que estaven fent. No pots dir-me que no tenies ni idea del
que els ocorria als nostres fills! —va cridar—. Del que li succeïa a la gent que s'anava a dormir i
no tornava a despertar mai. Havies de saber el que eren aqueixos monstres.
Vaig obrir la boca i l'única cosa que vaig poder dir va ser:
—Està el vostre fill amb vosaltres?
—Els Ascendits mai tocaran a *Tobias —va jurar—. No perdrem a un altre fill a les seues
mans. Inquieta en sentir que el meu do s'avivava, a penes vaig ser capaç de parar atenció
al que va dir
*Delano.
—I trairies al príncep, que va ajudar la teua família a escapar? Que es va assegurar que
el vostre fill poguera créixer i tindre un futur?
—Faria qualsevol cosa per sentir la sang dels Ascendits fluint per les meues mans — va
declarar el Sr. *Tulis, sense llevar-me els ulls de damunt.
—No soc una Ascendida —vaig murmurar.
—No —va acceptar amb desdeny, brandant un ganivet—. Només eres tot el seu futur.
Volia dir-li que pensava acudir a la reina en el seu nom, però no vaig tindre
l'oportunitat..
Tampoc és que anara a canviar res. No amb aqueixa mena d'odi emanant del seu interior.

—No ho feu —els va advertir *Delano, al mateix temps que desembeinava la seua espasa.
—El príncep el superarà —va sentenciar *Jericho—. I si hem de matar-vos a vosaltres dos per
a assegurar-nos que no esbrine el succeït, que així siga. És la vostra tomba. No la meua.
Tot va ocórrer molt de pressa.
*Rolf va apartar al Sr. *Tulis d'una espenta justa quan *Naill atacava, més ràpid que un
escurçó. Va agarrar a l'home més gran del pit i va afonar les dents en el seu coll, arrancant,
estripant…
Un altre home es va estavellar contra *Naill i el va separar de *Rolf, que es va trontollar
contra els barrots.
La sang queia a borbollons pel seu coll i l'home va riure.
—M'has mossegat. —Va alçar els braços per l'aire i la seua esquena es va arquejar, va cruixir
—. De veritat m'has mossegat —va mussitar, les seues últimes paraules van sonar com a
graveta quan els seus genolls van cedir. Va fer una ganyota i va caure sobre les mans i els
genolls.
*Naill es va llevar a l'home de damunt d'una puntada. Va ensenyar les dents amb un
xiuxiueig que va sonar tan *gatuno que vaig pensar en el depredador que havia vist en aquella
gàbia feia tants anys.
El gat de cova al qual *Hawke sempre em recordava.
*Naill es va abalançar sobre l'home i el va derrocar mentre *Delano es girava cap a mi.
—Mata a qualsevol que s'acoste a tu. —Em va tirar la seua espasa, que vaig atrapar al vol,
sorpresa, mentre feia mitja volta cap als que ja s'amuntegaven a la porta de la cel·la.
*Delano es va transformar i la part de darrere de la seua camisa es va estripar de dalt a baix en
caure cap avant . Les seues mans allargades van impactar contra el sòl mentre un espés pelatge
blanc brollava en un obrir i tancar d'ulls per tot el seu enorme cos.
En un tres i no res, un gegantesc *wolven s'alçava al meu costat, just quan uns altres van
aparéixer en el corredor.
—És una festa —va cantussejar *Jericho, i qualsevol esperança que haguera pogut albergar
que anaren a ajudar va acabar d'una plomada . Em va fer l'ullet un ull—. Eres popular.
—I tinc dues mans —vaig
replicar. La *sonrisilla es va
esborrar del seu rostre.
*Rolf va entrar en la cel·la i *Delano es va estavellar contra ell. Van rodar pel recinte, com una
bola de pèl marró i blanc. *Delano de seguida va prendre avantatge, espetegant les seues dents a
centímetres dels de *Rolf.
*Naill va agarrar a un dels homes a la carrera. Es va girar i ho va estampar contra els barrots
amb tal força que va clivellar el ferro. L'home va caure i no va tornar a alçar-se.
El *atlantiano va fer mitja volta i va intentar aconseguir a un dels altres que s'havia colat en la
cel·la. Una ràpida ullada als ulls, ni blau gel ni ambre daurat, em va indicar que m'enfrontava a
un mortal. El que havia parlat primer.
—No vull fer-te mal —vaig dir.

—Està bé —va contestar. Subjectava una espasa letal amb forma de dalla—. Però jo sí que
vull

fer-te mal .
Va carregar cap a mi amb un crit i em va resultar més que fàcil esquivar-lo. Vaig girar en
redó i vaig estavellar l'empunyadura de l'espasa contra la part de darrere del seu cap. Ho vaig
deixar inconscient. Potser li vaig fer una mica més de mal. No volia reconéixer que les
seues paraules m'havien afectat tant com per a infligir-li a propòsit un colp mortal.
El que va entrar a continuació no era mortal. Era un gran *wolven a taques. Va retraure els
llavis, que van vibrar amb el seu grunyit quan va ensenyar les seues enormes dents.
—Fotre —vaig murmurar.
El *wolven es va abalançar sobre mi, però vaig retrocedir d'un salt i vaig engrunsar l'espasa per
l'aire. La vora de la fulla li va fer un *cortecito en el costat, però així i tot la criatura va xocar
amb la paret i es va impulsar contra ella a l'instant. Vaig girar sobre els talons, asfixiada pel
pànic, i vaig arremetre amb l'espasa en un gran arc. Aquesta vegada se li va clavar a l'enorme
bèstia en l'estómac. Vaig tirar de l'espasa per a alliberar-la, però no es va moure i el *wolven,
després d'un gemec, va donar una urpada. Vaig soltar l'espasa, però no vaig ser bastant ràpida.
Les arpes van enganxar la part de davant de la meua túnica, just per davall del coll. La tela es
va estripar i un intens dolor punyent va recórrer tot el meu pit.
Em vaig trontollar cap endarrere. Vaig baixar la vista i em vaig trobar amb la meitat de la
camisa cagada i gotes de sang per tota la pell nua.
*Naill va arribar a la carrera.
—L'espasa corba! —va xisclar—. Agarra la…!
Un home va colpejar la part de darrere del seu cap amb alguna mena de garrot. El cos sencer
de *Naill va patir un espasme i se li van posar els ulls en blanc. Es va desplomar mentre jo em
llançava cap a l'espasa corba.
Vaig sentir un gemec en alçar-me. Era *Delano. Els seus cabells blancs estava xopat de sang i
vaig resar perquè fora de *Rolf.
*Delano es va trontollar cap a un costat i vaig saber que no era així. Era seua. Una de les seues
potes va cedir sota el seu pes i el *wolven va caure mentre *Rolf s'acostava a ell *acechante,
sacsejant el seu immens cap.
No vaig saber per què vaig fer el que vaig fer a continuació . Necessitava centrar-me en
els altres que estaven decidits a assassinar-me, però em vaig abalançar cap avant i vaig
engrunsar l'espasa contra la part de darrere del coll del *lobuno. La fulla estava tan esmolada que
va tallar a través de tendons i ossos com un ganivet talla la mantega.
*Rolf ni tan sols va soltar un gemec. No havia tingut temps de fer-ho.
Tampoc hi havia hagut temps d'evitar el colp que va impactar contra el centre de la meua
esquena i em va derrocar al sòl. Em cremava l'esquena, però vaig mantindre la meua agarre sobre
l'espasa i vaig respirar a través del foc que semblava haver brollat en…
Vaig donar un *alarido. Unes dagues esmolades es van clavar en el meu muscle i em van
voltejar amb violència

sobre l'esquena. No eren dagues. Arpes. Vaig engrunsar la fulla corba de nou i vaig tallar al
*wolven en el costat. Amb un grunyit, es va afanyar a retrocedir. Vaig aprofitar per a rodar sobre
mi mateixa, la meua vista va semblar ennuvolar-se un segon quan em vaig posar de genolls.
No vaig veure la bota arribar.
Un dolor atroç va esclatar per les meues costelles al mateix temps que tot l'aire eixia de colp
dels meus pulmons. Vaig caure de costat mentre un dolor ardent brollava al llarg del meu braç
esquerre. Em vaig arrossegar cap endarrere a tot córrer i vaig alçar la vista.
*Jericho s'acostava a mi com un depredador.
—Què t'havia promés?
—Banyar-te en la meua sang —vaig bleixar, pensant que les meues costelles segur estaven
trencades—. Donar-te un festí amb les meues entranyes.
—Sí. —Es va acatxar davant meu—. Sí, vaig… —Vaig donar un tall amb l'espasa. *Jericho es
va tirar cap endarrere a tota velocitat. Va caure assegut i va llançar un crit, el seu cos es
*contorsionó i després es va redreçar—. Rabosa —va escopir. Va alçar la cara. La fulla corba li
havia obert la galta i part del front. L'ull—. Et faré trossos.
—Això ajudarà al fet que et cresca una altra vegada la mà? —vaig preguntar, mentre em
posava dret. Això va fer mal—. O l'ull? —Vaig caminar al seu al voltant arrossegant els peus,
encara que vaig deixar un bon marge mentre girava.
Vaig veure al Sr. *Tulis i va ocórrer la cosa més estranya quan els meus ulls es van creuar amb
els seus. La meua següent respiració va semblar esfumar-se en una explosió de dolor que
provenia del meu estómac. Tot el meu cos va patir un espasme i vaig deixar caure l'espasa..
Confusa, vaig baixar la vista. Tenia alguna cosa en l'estómac. Una daga. La fulla d'una daga.
Vaig alçar el cap.
—Jo… em… em vaig sentir alleujada quan no us vaig veure a vosaltres i al vostre fill en el
Ritu.
El Sr. *Tulis va obrir els ulls com a plats mentre jo agarrava la daga i l'extreia del meu cos,
juntament amb un crit de la meua gola. Vaig fer un pas arrere, intentava recuperar la
respiració, però un riu de sang queia per les meues cames. Vaig girar el cap en sentir a *Jericho
posar-se en peus. La seua mà dreta… ja no semblava humana, i quan la va allargar cap a
mi, ni tan sols vaig poder moure'm bastant de pressa. Les seues arpes van tallar a través de la
tela i la carn, i el meu peu va esvarar en el sòl ara xopat de sang. La meua pròpia sang.
La meua cama esquerra va cedir i em vaig desplomar. Vaig intentar estirar els braços per a
frenar la caiguda, però no responien a les ordres que els donava el meu cervell. Vaig colpejar el
sòl, encara que a penes vaig sentir l'impacte..
Algú va riure.
Alça't.
Ho vaig intentar. Encara tenia la daga a la mà. Podia sentir-la contra la palma. Va
haver-hi… *vítores. Vaig sentir a algú victorejar.

Alça't.
No es va moure res.
Em vaig estremir davant el creixent sabor metàl·lic que s'acumulava en la part de darrere de la
meua gola. Sabia el que això significava. Sabia el que significava no ser capaç de moure els
braços o mantindre'm en peus.
La cara ensangonada de *Jericho va aparéixer per damunt de mi, el seu pèl *desgreñado
endurit per la sang.
—Saps per què part començaré ? Per la teua mà. —Va alçar un dels meus braços—. Crec
que la guardaré com a record. —Vaig veure el centelleig d'una fulla—. També sé exactament
com la utilitzaré . Què opineu vosaltres? —va preguntar.
Va rebre riures a manera de resposta i algú va suggerir altres parts que podia guardar. Parts que
van provocar més riures.
M'estava morint.
Tot el que podia desitjar era que fora ràpid, que no mantinguera la consciència al llarg de tot el
que estava a punt de succeir.
—Comencem, doncs! —va exclamar *Jericho. va riure mentre engrunsava l'espasa cap
avall. El colp mai va arribar.
Al principi, vaig creure que era sol perquè ja no sentia res, però llavors em vaig adonar que
*Jericho ja no s'alçava sobre mi. Va haver-hi sons. Crits i grunyits. Gemecs aguts. I després vaig
sentir una glopada d'aire càlid contra la part de dalt del cap, sobre la galta. Vaig girar el cap i
vaig veure ulls blau pàl·lid i pèl tan blanc com la neu. El *wolven va espentar la meua galta amb
el seu nas humit i després va alçar el cap i va udolar.
Vaig parpellejar i, de sobte , una ombra va caure sobre mi. I ací, per damunt de mi, s'alçava
*Kieran.
—Merda —va dir—. Crideu al príncep. Crideu-ho ara.

Capítol 38
Uns braços em van alçar amb tendresa del sòl de terra. *Kieran. Veia la seua cara borrosa i vaig
notar un brunzit en les oïdes. Tot al meu voltant es va difuminar fins que no va quedar res i ja no
sentia cap dolor. Em vaig quedar ací fins que ho vaig sentir dir el meu nom. *Hawke.
—Obri els ulls, *Poppy. Vinga —em va constrényer, i vaig notar que els seus dits em llevaven
la daga de la mà. Va caure a terra al meu costat amb un soroll sord. La seua mà es va corbar
entorn de la meua barbeta—. Necessite que òbrigues els ulls. Per favor .
Per favor .
Mai ho havia sentit dir «per favor» d'aqueixa manera. El meu cor ensopit va començar a
accelerar quan vaig recuperar la consciència, juntament amb un dolor atroç i ardent. Vaig obrir
els ulls amb esforç.
—Ací estàs. —Va aparéixer un somriure, però estava tota mal i forçada. No hi havia clotets
profunds, cap calidesa ni llum riallera en els seus ulls daurats.
Per falta de força de voluntat o per pura estupidesa, vaig fer el que no havia fet des que vaig
descobrir la veritat sobre ell. Vaig estirar els meus afeblits sentits i vaig percebre el brunzit
d'angoixa que emanava d'ell. Era més profund que abans, ja no semblava *esquirlas de gel contra
la meua pell, sinó més aviat dagues.
Arpes.
Vaig aspirar una glopada d'aire i em va fer gust de metall.
—Fa mal.
—Ho sé. —Va malinterpretar el que vaig dir. Va clavar els ulls en els meus—. Ho
arreglaré . Faré que el dolor es vaja. Faré que es vaja tot. No tindràs ni una sola cicatriu més.
Una sensació de confusió es va apoderar de mi. No sabia com podia fer res d'això. Tenia massa
ferides. Havia perdut massa sang. Ho sentia en la fredor que començava a grimpar per les meues
cames.
M'estava morint.
—No, d'això res —em va contradir, i em vaig adonar que acabava de dir això últim en veu alta
—. No pots morir. No ho permetré.
Llavors va alçar el seu braç cap a la seua boca, vaig veure aqueixes esmolades dents que havia
sentit ja abans i

vaig contemplar, horroritzada, com es mossegava la nina, com estripava la seua pròpia pell.
Vaig fer un crit i vaig intentar alçar la mà per a tapar la ferida. Ell m'havia segrestat. Havia
matat per a arribar fins mi, m'havia traït i era el meu enemic. Per tot això, em trobava impotent
de nou . M'estava morint, no hauria d'importar-me que ell sagnara.
Però m'importava.
Perquè era una imbècil.
—Moriré sent imbècil —vaig murmurar. *Hawke va arrufar les celles .
—No moriràs —va repetir, les línies de la seua mandíbula tibants—. I jo estic bé, només
necessite que begues.
Que beguera? Els meus ulls es van posar en la seua nina. No podia voler que…
—*Casteel, saps…? —va interrompre la veu de *Kieran.
*Casteel?
—Sé exactament el que estic fent i no vull la teua opinió ni els teus consells. —Un *hilillo de
fosca sang roja esvarava pel seu braç—. I tampoc els necessite.
*Kieran no va respondre i jo només podia mirar a *Hawke, atrapada en un horror fascinat.
*Hawke va baixar la seua nina estripada cap a mi. Cap a la meua boca.
—No. —Em vaig apartar d'ell, encara que no vaig arribar molt lluny amb el seu braç al
voltant de la meua esquena com una barra d'acer—. No.
—Has de fer-ho. Moriràs si no ho fas.
—Preferisc… morir a convertir-me en un monstre —vaig jurar.
—Un monstre? — va riure baixet, però va ser un so aspre—. *Poppy, ja t'he dit la veritat
sobre els Dimonis. Això només farà que et poses bé.
No li vaig creure. No podia. Perquè si ho feia, significaria que… significaria que tot el que
havia dit era veritat i que els Ascendits eren malvats. Ian seria…
—Faràs això —va insistir—. Beuràs . Viuràs . Presa aqueixa decisió, princesa. No
m'obligues a prendre-la per tu.
Vaig apartar la mirada i vaig respirar profund. Vaig captar una olor estranya. L'olor…
no feia olor de sang en absolut, res a veure amb els Dimonis. Em va recordar a cítrics en
la neu, fresc i àcid.
Com… com podia la sagne fer olor així?
—*Penellaphe —va dir *Hawke, i hi havia una cosa diferent en la seua veu. Una cosa més
suau i més greu, com si tinguera ressò—. Mira'm.
Quasi com si no tinguera control del meu propi cos, vaig alçar la mirada cap a ell. Els seus
ulls… el to mel donava voltes, girava amb brins daurats més brillants. Vaig entreobrir els llavis,
incapaç d'apartar la mirada. Què… què m'estava fent?
—Beu —va murmurar, o va cridar, no estava segura, però la seua veu estava a tot arreu , al
voltant de mi i dins de mi. I els seus ulls… seguia sense poder apartar la mirada d'ells. Les
seues pupil·les van semblar expandir-se—. Beu de mi.

Una gota de sang va caure del seu braç als meus llavis. Es va colar entre ells, àcida però també
dolça sobre la meua llengua. Vaig sentir un pessigolleig en la boca. *Hawke va estrényer la nina
amb més força contra els meus llavis i la seua sang va fluir dins de la meua boca, va esvarar per
la meua gola, espessa i calenta. En alguna part llunyana del meu cervell, vaig pensar que no
hauria de permetre allò. Estava mal. Em convertiria en un monstre, però el sabor… no
s'assemblava a res que haguera provat abans. Un complet despertar. Vaig engolir, vaig succionar
més.
—Això és. —La veu de *Hawke va sonar més profunda, més rica—.
Beu. Així que ho vaig fer.
Vaig beure mentre els seus ulls van romandre fixos en els meus, sense perdre's res. Vaig beure
i la meua pell va començar a vibrar. Vaig beure, aferrada al seu braç ensangonat, subjectant-lo
contra mi abans de poder adonar-me si més no del que estava fent. El sabor de la seua sang…
era un pur pecat, ric i exuberant. A cada glop, el malestar i els dolors minvaven, i el ritme del
meu cor es va apaivagar, es va tornar regular. Vaig beure fins que els meus ulls es van tancar.
Fins a estar envoltada per un *caleidoscopio de blaus brillants i vívids, un color que em
recordava a la mar *Stroud. El blau portava amb si una claredat sorprenent, com si fora un cos
d'aigua mai tocat per l'home..
Però no era cap oceà. Hi havia roca freda i dura sota els meus peus, i ombres que pressionaven
contra la meua pell. Un riure suau va desviar la meua atenció de l'estany d'aigua cap al pèl
fosc…
—Basta —va remugar *Hawke—. Ja basta.
No podia bastar. Encara no. Em vaig aferrar a la seua nina. Vaig beure amb avidesa. Em vaig
alimentar com si estiguera morta de fam, i així era com em sentia. Com si aqueix manteniment
anara el que m'havia faltat tota la vida.
—*Poppy —va gemegar *Hawke. Es va soltar del meu agarre i va apartar la seua nina
devastada.
Vaig fer posat de seguir-ho perquè volia més, però vaig notar els músculs líquids, els ossos
blans. Em vaig fondre en la seua abraçada i vaig sentir com si estiguera surant, una mica perduda
en la manera en què la meua pell continuava vibrant i una agradable calor inundava el meu pit.
No tenia ni idea de quant temps havia passat. Podien haver sigut minuts o podien haver sigut
hores, abans que *Hawke diguera el meu nom.
Vaig obrir els ulls per a trobar-ho mirant-me des de l'alt. Ho veia una mica borrós, difuminat
per les vores. Estava secundat contra una paret, el cap inclinat cap a ella, i en aqueix
moment semblava totalment relaxat, com si haguera sigut ell el que havia assaborit la màgia i no
jo.
—Com et trobes? —va preguntar.
No estava segura de com respondre a aqueixa pregunta. Em cremava el cos com si estiguera en
flames? Coïa i palpitava? No.
—No tinc fred. El meu pit… no està fred.
—No hauria d'estar-ho..

Ell no ho entenia.
—Em sent… diferent.
—Bé —va comentar, amb una *sonrisita.
—Sent com si el meu cos… no estiguera connectat.
—Això se't passarà en uns minuts. Només relaxa't i gaudeix-ho.
—Ja no em fa mal res. —Vaig intentar ordenar els meus pensaments, però no feien més que
donar voltes—. No ho entenc.
—És la meua sang. —Va alçar la mà per a retirar uns flocs de pèl de la meua galta. El frec dels
seus dits em va provocar una esgarrifança d'hipersensibilitat. Em va agradar la sensació.
M'agradava la forma en què em feia sentir. Sempre havia sigut així, encara que ja no deuria—.
La sang d'un *atlantiano té propietats curatives. Ja t'ho vaig dir.
—Això… no és possible —vaig murmurar.
—Ah, no? —Va estirar la mà i va alçar el meu braç—. Potser no et van ferir ací? —Els meus
ulls van seguir la direcció dels seus cap a la cara interna del meu avantbraç. Sang seca i terra
embrutaven la superfície, però on les arpes havien esberlat els teixits, la pell estava ara suau i
llisa sota el greixum—. I ací? —va preguntar. Va moure la mà de manera que el seu polze girara
entorn de la part superior del meu braç, just per davall del muscle—. No et van arrapar ací?
Els meus ulls es van demorar en la pàl·lida cicatriu del vell atac dels Dimonis, just per dins de
el meu colze. Vaig forçar als meus ulls a pujar fins on el seu polze continuava dibuixant xicotets
cercles. No hi havia marques fresques. Cap ferida oberta. Vaig contemplar el meu braç,
meravellada.
—No… no hi ha cicatrius noves.
—No hi haurà cicatrius noves —em va dir—. És el que et vaig
prometre. Era cert.
—La teua sang… és sorprenent.
I ho era. La meua ment esmussada va aprofundir en tot el que es podria fer amb ella. Les
ferides que podrien curar-se i les vides que podrien salvar-se. La majoria de la gent estaria en
contra de beure sang, però…
Espera.
Els meus ulls van volar de nou cap als seus.
—Em vas forçar a beure la teua sang.
—Exacte.
—Com?
—És una d'aqueixes coses que ocorren en madurar . No tots podem… obligar a uns altres.
—Ho has fet alguna vegada abans? Amb mi?
—És probable que desitges poder atribuir les teues accions passades a això, però no, *Poppy.
Mai vaig necessitar ni vaig voler fer-ho.
—Però ara ho has fet.

—Sí.
—No sones ni remotament avergonyit.
—És que no ho estic —va reposar. Va començar a esbossar un somriure juganer—. Et vaig dir
que no et permetria morir. I hauries mort, princesa. T'estaves morint. Et vaig salvar la vida. Hi ha
qui suggeriria un «gràcies» com a resposta apropiada.
—No et vaig demanar que ho feres.
—Però estàs agraïda, no? —Vaig tancar la boca, perquè sí que ho estava—. Només tu
discutiries amb mi sobre això.
No havia volgut morir, però tampoc volia convertir-me en un Dimoni.
—No em tornaré…
—No —va sospirar *Hawke. Va baixar el meu braç per a deixar-lo sobre el meu estómac—. Et
vaig dir la veritat, *Poppy. Els *atlantianos no van crear als Dimonis. Van ser els Ascendits.
El meu cor va donar un grunyit quan els meus ulls es van posar en les bigues vistes del sostre.
No estàvem en la cel·la. Vaig girar el cap i vaig veure un llit rústic amb gruixuts cobertors i una
tauleta al seu costat.
—Estem en un dormitori.
—Necessitàvem privacitat.
Vaig recordar haver sentit la veu de *Kieran, però ara l'habitació estava buida.
—*Kieran no volia que em salvares.
—Perquè està prohibit.
Vaig tardar uns moments a recordar el que m'havia comptat. em va caure l'ànima als peus.
—Em convertiré en una *vampry? —*Hawke va soltar una riallada—. Què té això de graciós?
—Res. —L'altre costat dels seus llavis es va corbar cap amunt —. Sé que encara no vols
creure la veritat, però molt en el fons, sí que vols. Per això has fet aqueixa pregunta. —Ací tenia
una certa raó, però jo no comptava amb la capacitat intel·lectual ni emocional per a arribar
a aqueix punt. No en aqueix moment—. Per a convertir-te, necessitaries molta més sang que
aqueixa. —Va tornar a donar suport al cap contra la paret—. També requeriria que jo fora
un participant més actiu.
Diversos músculs profunds del meu cos es van posar en tensió, demostrant que, de fet, no
estaven blans.
—Com… com series un participant més actiu?
El somriure de *Hawke es va convertir en fum i es va tornar tan pecaminosa com la seua sang.
—Preferiries que t'ho demostrara en lloc d'explicar-t'ho?.
—No. —Em vaig posar roja com una tomaca.
—Mentidera —va murmurar, i va tancar els ulls.
La calor de la meua pell va començar a estendre's com si fora una espurna. Em vaig moure.
Ja em sentia

menys… ingràvida i més… pesada. Vaig intentar fer cas omís de la sensació.
—Estan… *Naill i *Delano bé?
—Es posaran bé i estic segur que s'alegraran de saber que vas preguntar per ells. Ho
dubtava, però alguna cosa estava passant, canviant.
No semblava que el meu cos anara meu, no amb tota aqueixa calor que es filtrava en els
meus músculs, que m'enrojolava la pell, que s'arremolinava en el centre del meu ser. Vaig
suposar que era ell… la sang de *Hawke que s'obria pas a poc a poc fins a tots els racons del
meu cos.
*Hawke estava dins de mi.
Vaig sentir que perdia el control, igual que la nit del Bosc de Sang, i quan vam ser a l'habitació
de damunt de la taverna.
De sobte em va començar a cremar el pit, el notava pesat, però no era de dolor, ni per falta
d'aire, ni per fred. No. Era com quan *Hawke m'havia tocat, quan m'havia despullat i
m'havia besat… besat pertot arreu. Em vaig sentir fluixa. Em pessigollejaven les entranyes, igual
que em formiguejava la pell. Una intensa luxúria va palpitar per tot el meu cos, un desig fosc que
abrasava.
Les aletes del nas de *Hawke es van obrir en inspirar, i llavors va fer l'efecte que el seu pit
deixava de moure's. Les seues faccions continuaven borroses, però com més ho mirava, més
calenta em sentia.
—*Poppy —va remugar *Hawke.
—Què? —La meua veu va sonar plena de mel.
—Deixa de pensar el que estàs pensant.
—Com saps el que estic pensant?
Va baixar la barbeta i la seua mirada va ser com una carícia.
—Ho sé.
Amb un sotrac, vaig reacomodar els malucs, i el braç de *Hawke es va estrényer al voltant de
mi.
—No ho saps.
No va respondre i em vaig preguntar si podia sentir el foc líquid que corria per les meues venes
i la calor humida d'allò més profunda de la meua ser.
Em vaig mossegar el llavi, vaig assaborir la seua sang i vaig gemegar. Vaig tancar els ulls.
—*Hawke? —Va fer un so i potser deia alguna cosa, però va resultar indesxifrable. Em vaig
estirar. No aconseguia més que aspirar glopades ràpides i superficials. La basta camisa i els
aspres pantalons rascaven contra la meua pell i contra les sensibles i endurides puntes dels meus
pits—. *Hawke —vaig murmurar.
—No —va dir, posant-se tibant—. No em digues així.
—Per què no?
—No ho faces i ja està.

Hi havia moltes coses que no havia de fer ni dir, però tot la meua ser estava concentrat en la
forma en què cremava el meu cos sencer, en com palpitava de desig. La meua mà es va moure, es
va lliscar pel meu estómac, per damunt de la camisa arrapada i estripada, fins al meu pit. Guiada
només per instint i necessitat, vaig tancar els dits sobre la tremolosa pell i la vaig emmotlar al
palmell de la meua mà. Una esgarrifança dolorosa es va obrir pas a través de mi.
—*Poppy —va remugar *Hawke—. Què estàs fent?
—No ho sé —vaig murmurar. Vaig arquejar l'esquena sense deixar d'acariciar-me a través de
la fina i atrotinada camisa—. Estic cremant.
—Només és la sang —va dir amb veu pastosa, i l'instint em va dir que m'estava observant i
això em va posar encara més calent—. Se't passarà, però deuries… has de deixar de fer això.
No vaig deixar de fer-ho. No podia. El meu polze va rodar per damunt de la duresa del meu
mugró i vaig ofegar una exclamació. Em va recordar al que m'havia fet *Hawke, però ell havia
usat més que les seues mans. Volia que ho fera una altra vegada. Un intens dolor palpitant entre
les meues cames em va retorçar les entranyes. Vaig moure els malucs i vaig estrényer les cuixes,
però això no va ajudar. La pressió només va empitjorar les coses.
—*Hawke?
—*Poppy, per l'amor dels déus.
Amb el cor desbocat, vaig obrir els ulls i vaig descobrir que havia tingut raó. Tenia els ulls
fixos en mi, en la meua altra mà, la que tenia voluntat pròpia i s'estava lliscant cap avall pel meu
estómac.
—Em beses?
—No vols això. —Es van formar unes línies tibants al voltant de la seua boca.
—Sí que ho vull. —Els meus dits van arribar a la meua cintura, on s'obrien els pantalons—.
Ho necessite.
—Això només ho penses ara mateix. —De sobte, vaig veure el seu rostre amb major nitidesa, i
era impossible no veure com s'havien esmolat les seues faccions—. És la sang.
—No m'importa. —Les gemmes dels meus dits van fregar la pell nua davall de el meu melic
—.
Toca'm. Per favor .
*Hawke va fer un soroll sord amb la part de darrere de la seua gola.
—Ara creus que m'odies? Si faig el que em demanes, voldràs assassinar-me. —Va fer una
pausa i els seus llavis es van corbar cap amunt—. Bé, voldràs assassinar-me més del que vols
fer-ho ja. Ara mateix no tens el control de tu mateixa.
El que estava dient tenia sentit, però al mateix temps no ho tenia.
—No.
—No? —Va arquejar les celles, però no va apartar la vista de la meua mà.
—No t'odie —li vaig dir, i vaig sentir un dolorós torçó en el cor que em va indicar que
era veritat. Hauria d'estar disgustada per això .

Va fer aqueix soroll de nou i quan la seua mà es va tancar entorn de la meua nina, quasi vaig
plorar d'alegria..
Anava a tocar-me.
Excepte que no va fer res més a subjectar la meua mà on estava.
—*Hawke?
—Vaig planejar arrancar-te de tot el que coneixies, i ho vaig fer, però aqueix no és ni des de
lluny el pitjor dels meus crims. He matat a gent, *Poppy. Tinc les mans tan tacades de sang que
mai estaran netes. Enderrocaré a la reina que va cuidar de tu i molts més moriran en el procés.
No soc un bon home. —Va engolir saliva amb esforç—. Però estic intentant ser-ho ara mateix.
Un voletege de nervis va omplir el meu estómac. Les seues paraules… haurien de posar-me
furiosa, però… ho desitjava i pensar era… bo, era tot el que feia en la vida. No volia fer-ho més.
—No vull que sigues bo. —Sense adonar-me si més no, havia alçat la meua altra mà per a
agarrar la part de davant de la seua camisa—. Et vull a tu.
*Hawke va negar amb el cap, però quan vaig tirar de la mà que subjectava, es va inclinar
sobre mi. Vaig tancar el puny amb més força entorn de la seua camisa quan es va detindre amb
la boca a tot just uns centímetres de la meua.
—En uns minuts, quan aquesta tempesta amaine, tornaràs a avorrir la meua mera existència, i
amb raó. Odiaràs haver-me pregat que et besara, que et fera alguna cosa més. Però fins i tot
sense la meua sang en el teu interior, sé que mai has deixat de desitjar-me. Però quan estiga molt
dins de tu una altra vegada, i ho estaré, no seràs capaç de tirar-li la culpa a la influència de la
sang ni a cap altra cosa.
Ho vaig mirar, part de la boirina de la luxúria començava a evaporar-se de la meua ment.
Va alçar la meua mà i se la va emportar a la boca. Em va fer una besada en el centre de la palma,
cosa que em va sorprendre. Era un acte tan… tendre, un que imaginava que els amants feien tota
l'estona..
Vaig tirar de la meua mà i ell la va soltar. La vaig col·locar contra el meu pit. El pessigolleig
estava desapareixent de la meua pell, però el dolor del desig insatisfet encara perdurava. No tan
omnipotent com feia uns minuts, però la part de mi que semblava estar-se despertant va saber
que *Hawke tenia raó . El que sentia per ell no tenia res a veure amb la sang.
El que sentia era… una cosa embrollada i cru. Ho odiava i… alhora no. Em preocupava per ell,
per idiota que això anara. I ho desitjava… els seus besos, les seues carícies. Però també desitjava
fer-li mal .
No érem amants.
Érem enemics i mai podríem ser res més. Estava envoltada de gent que m'odiava..
—Mai deguí marxar-me —va dir—. Deguí imaginar que alguna cosa com això podia succeir,
però vaig subestimar el seu desig de venjança.
—Volien… volien veure'm morta —vaig murmurar.
—Pagaran pel que van fer.
Em vaig moure una mica . Ja em sentia menys… ingràvida i més sòlida. Vaig lliscar el braç
pel meu

cama, encara sorpresa que no em fera mal.
—Què faràs amb ells? Matar-los?
—Exacte —va confirmar. Vaig obrir els ulls com a plats—. I mataré a qualsevol altre que
pretenga seguir aqueix camí.
Vaig fixar la vista en ell, sense dubtar ni un segon que parlava de debò. *Hawke no podia
qüestionar a cadascun dels seus seguidors o de la seua espècie. Jo no estava fora de perill ací.
—I jo? Què faràs amb mi?
Va alçar els ulls cap als meus. Un múscul es va estrényer en la seua mandíbula.
—Ja t'ho vaig dir. T'utilitzaré per a negociar amb la reina i alliberar el príncep *Malik.
Però jure que no tornaràs a patir cap mal.
Vaig obrir la boca per a parlar, però just llavors em vaig recordar del nom amb què l'havia
anomenat *Kieran. Tot el meu cos va semblar paralitzar-se mentre mirava aqueixos ulls
preciosos.
—*Casteel? —Es va quedar immòbil contra mi—. *Kieran… *Kieran va dir aqueix nom. —
Els meus ulls es van lliscar pels seus *despampanantes faccions i vaig recordar les paraules de
*Loren. Afirmava que havia sentit que el Senyor *Oscuro era aposte i que el seu aspecte li havia
obert les portes de la mansió *Goldcrest, li havia permés seduir a *lady Everton…
I les paraules del propi *Hawke també van tornar a mi, les que m'havia dit en la Perla Roja.
«Ha conduït a unes quantes persones a prendre decisions qüestionables en les seues vides».
Semblava que el meu cor s'havia parat, però ara va accelerar de nou i es va desbocar. Les coses
van començar a encaixar. Coses intranscendents com a xicotets comentaris que *Hawke havia fet
ací i allà; coses més grans com la manera en què m'havia silenciat quan vaig pronunciar el seu
nom la nit que… la nit que vam fer l'amor. La manera en què tothom obeïa les seues ordres, com
ho havia obeït *Jericho en l'estable; havia fet l'efecte de no voler creuar-se en el seu camí, encara
que això no ho havia detingut després. Com *Kieran i els altres pronunciaven el seu nom com si
fora una broma.
Perquè *Hawke no era el seu nom.
I no havíem fet l'amor. M'havia cardat.
—Oh, per tots els déus. —Se'm va regirar l'estómac i em vaig emportar una mà a la boca—.
Eres ell.
No va dir res.
Vaig pensar que anava a vomitar. Vaig arrossegar la mà fins al meu pit per a estripar la meua
camisa ja trencada.
—Això és el que li va ocórrer al teu germà. La raó que sentires tanta tristesa per ell. Ell és el
príncep que esperes recuperar intercanviant-lo per mi. El teu nom no és *Hawke *Flynn. Eres
ell! Eres el Senyor *Oscuro.
—Preferisc el nom *Casteel o *Cas —va reposar llavors, el seu to dur i distant—. Si no
vols cridar-me així, pots anomenar-me príncep *Casteel Dona’*Neer, segon fill del rei *Valyn
Dona’*Neer, germà del príncep *Malik Dona’*Neer. —Em vaig estremir—. Però no em
digues Senyor

Fosc. Aqueix no és el meu nom.
L'horror *bulló en el meu interior. Com podia acabar d'adonar-me d'això? Els signes havien
sigut ací, ben clars. Havia sigut molt molt estúpida. No sols una vegada. No m'havia tornat més
perspicaç en absolut després d'assabentar-me que era un *atlantiano. No havia vist el que tenia
davant de els nassos.
Que tot havia sigut, per descomptat , una mentida.
Vaig reaccionar sense pensar. Vaig estampar el puny contra el seu pit. Li vaig pegar. Em va
coure el palmell de la mà de la galtada que li vaig donar. I ell em va deixar. Va aguantar
l'estirada quan li vaig donar una espenta en els muscles. Li vaig cridar mentre les llàgrimes
entelaven la meua visió. Ho vaig colpejar una vegada i una altra …
—Per a. —Em va agarrar dels muscles i va tirar de mi cap al seu cos. Va embolicar els braços
al meu al voltant i va atrapar els meus als costats—. Per a, *Poppy.
—Solta'm —vaig exigir, amb la gola cremant.
Se'm va encongir el cor amb la mena d'aflicció que solia sentir en altres persones. Quasi vaig
estirar els meus sentits cap a ell per a comprovar si havia irradiat d'ell o si havia brollat d'allò
més profund del meu ser, però em vaig detindre a temps .
T'utilitzaré..
El dolor… el dolor era meu. No m'havia salvat perquè jo li importara. No havia promés que no
patiria més danys perquè li importara. Com podia continuar oblidant aqueix detall? *Hawke…
*Hawke.
Aqueix ni tan sols era el seu nom. Era *Casteel.
I tenia plans. Totes les nostres converses, cada vegada que m'havia besat, que m'havia tocat,
que m'havia dit que era valenta i fort, que li intrigava i que no era com ningú més que haguera
conegut. Havia fet totes aqueixes coses no sols sota una identitat falsa, sinó també sota un nom
fals, per a guanyar-se la meua confiança. Perquè baixara la guàrdia en la seua companyia. Tot
perquè estiguera disposada a eixir de *Masadonia amb ell, directa a un niu d'escurçons que, o bé
volien utilitzar-me perquè era la Donzella, la Triada, la favorita de la reina, o volien veure'm
morta per les mateixes raons.
Vaig estrényer els ulls en pensar-ho .
Era pitjor que *Jericho i els altres que volien veure'm morta. Almenys amb ells no hi
havia cap artifici. No obstant això, tot el relacionat amb *Haw… amb *Casteel, des del seu nom
fins a la primera nit en la Perla Roja, havia sigut dissenyat per a guanyar-se la meua confiança.
Ho havia aconseguit, però a quin preu?
*Rylan estava mort.
*Phillips i *Airrick i tots els guàrdies i caçadors estaven morts.
*Vikter estava mort.
Els meus pares estaven morts.

M'havia arrabassat a tot aquell que m'importava, ja fora per la seua pròpia mà o per ordre seua,
mitjançant la separació o la mort. Tot per a poder reunir-se amb el seu germà, un altre
príncep, alguna cosa que jo podia entendre, amb el que em podia identificar. Però també m'havia
arrabassat el cor.
I havia fet que m'enamorara del Senyor *Oscuro.
Perquè aqueix era ell, encara que tota la resta que deia realment feia l'efecte de ser cert. Encara
que la història que m'havien ensenyat fora tota mentida. Encara que els Ascendits anaren
*vamprys responsables de la creació dels Dimonis, del que els havia succeït als meus pares i a
mi. Encara que el meu germà anara ara un d'ells..
—*Poppy?
Amb els ulls cremant, vaig rodar sobre el costat. Necessitava espai. Necessitava eixir d'aqueix
lloc, allunyar-me d'ell. No estava segura amb ningú en aquell lloc, per descomptat no amb ell.
Perquè com més temps em retinguera ací amb ell, més difícil em resultaria recordar la veritat.
Més desesperada estaria per creure que era especial per a ell perquè només volia ser especial per
a algú. Per a qui fora. Ser una mica més que un peó. Com més temps passara amb ell, més
probable seria que oblidara tota aqueixa sang que tacava les seues mans.
Que oblidara que ja m'havia trencat el cor dues vegades, perquè estava succeint de nou. Fins i
tot després de la primera traïció, encara em preocupava per ell, encara m'importava. Encara que
volia odiar-ho. Necessitava odiar-ho, però no podia fer-ho. Ho vaig saber ara, perquè sentia com
si estiguera morint una altra vegada. Com podia ser tan estúpida?
No podia deixar que ho fera de nou . No podia oblidar-ho tot.
Em va envair el pànic, em va obligar a obrir els ulls. La meua mirada desballestada va saltar
per tota l'habitació..
—Solta'm.
—*Poppy —va repetir el meu nom. Va donar suport als dits contra el meu coll i em vaig
posar tibant, abans d'adonar-me que estava comprovant el meu pols—. El teu cor batega massa
de pressa.
No m'importava. No m'importava que el meu cor explotara del meu pit.
—Solta'm! —vaig cridar.
Va afluixar els braços prou com per a poder apartar-me, asseure'm. El seu braç seguia al
voltant de la meua cintura. Vaig donar suport a la mà en el sòl per a equilibrar-me, però el
palmell de la meua mà va fregar contra la daga…
La daga amb la qual m'havia apunyalat el Sr. *Tulis. Era de pedra de sang.
em va caure l'ànima als peus. Vaig baixar els ulls cap a la daga. La pena i el dolor *bulleron en
el meu interior, em van bloquejar la gola. No podia respirar al voltant d'ells, al voltant de la
certesa que … estimava a l'home que havia estat involucrat en les morts de tantes persones…
Que m'havia deixat ací amb aqueixa gent, la seua gent, que volien veure'm
morta. Que m'havia mentit sobre tot, inclòs qui era en realitat.

Se'm va partir el cor en dos i va inundar el meu pit d'un fang gelat. D'ara en avant sempre
tindria fred, fins al final.
—*Poppy…
Em vaig girar entre els seus braços, movent-me per instint. No sentia el mànec fred a la meua
mà, però vaig notar com la fulla s'afonava en el seu pit. Vaig notar que la seua sang calenta
esguitava el meu puny quan el mànec de la daga va arribar fins a la seua pell.
A poc a poc, vaig alçar la mirada cap a la seua.
Els seus ulls color ambre es van obrir de bat a bat per la sorpresa. Em va sostindre la mirada
per un instant i després va mirar cap avall .
Cap al lloc on la daga sobreeixia del seu pit. Del
seu cor.

Capítol 39
Amb les mans tremoloses, vaig soltar la daga i vaig caure de la seua falda. Vaig retrocedir a tot
córrer, incapaç d'apartar la vista del vel de sorpresa que començava a desplegar-se pel seu rostre.
—Ho sent —vaig murmurar, i ni tan sols estava segura de per què m'estava disculpant.
No estava segura de per què tenia les galtes mullades. Seria sang? La seua sang?
Va alçar la vista cap a mi.
—Estàs plorant. —Un fi *hilillo de sang va esvarar per la comissura de la seua boca.
Era veritat que estava plorant. No havia plorat des que havia vist morir a *Vikter, però ara les
llàgrimes rodaven per la meua galta mentre em posava dreta sobre unes cames entumides. Vaig
fer un pas a un costat. No sabia el que estava fent ni on anava, però vaig arribar fins a la porta.
No estava tancada amb clau.
—Ho sent —vaig repetir, tremolant del cap als peus.
Un humit riure escanyat va brollar per la seua boca al mateix temps que s'inclinava cap avant i
estampava la mà sobre el sòl.
—No —va boquejar—. No ho sents en
absolut. Però sí que ho sentia.
Vaig fer mitja volta, trontollant-me. Vaig eixir a cegues per la porta, al camí desert que
connectava amb una altra porta al final. Un aire fred i humit entrava per la paret oberta, però a
penes ho vaig sentir. No tenia cap pla. Ni idea de com eixir de la fortalesa. Vaig continuar
caminant.
A mig corredor, va ser com si hagueren pressionat un interruptor en el meu interior. Tot
l'horror i la pena va cessar i l'instint va prendre el control. Bleixant, vaig obrir la porta de bat a
bat, vaig baixar a la carrera l'estreta escala i després vaig eixir per una porta oberta a…
A la neu.
Durant un instant, em vaig quedar al·lucinada per la bellesa dels gruixuts flocs de neu que
queien a poc a poc. Una fina capa ja entapissava el sòl i cobria els arbres nus. Tot estava en
silenci, tot estava net i intacte.
Una veu des de l'interior de la fortalesa em va impulsar a posar-me en marxa . Vaig arrancar
a córrer per l'herba coberta de neu, directa cap al bosc. En el fons de la meua ment sabia
que no estava

preparada per a escapar. La roba que portava era massa fina, encara que no estiguera ja quasi feta
esquinçalls. Ni tan sols sabia on estàvem ni on dirigir-me des d'ací. Podia haver-hi un Dimoni en
aqueixos boscos. Segur que hi havia Descendents. També podia haver-hi *wolven, no hi havia
dubte que serien capaços de seguir-me el rastre. Però, així i tot , vaig córrer, les fines soles de
les meues botes esvaraven sobre el sòl nevat del bosc. Vaig córrer perquè…
Ho havia apunyalat.
Ho havia apunyalat en el cor. Ja
havia de estar mort.
Ho havia matat.
Un sanglot esquinçador va escapar per la meua boca i la neu que voletejava es va mesclar amb
les meues llàgrimes. Oh, per tots els déus, havia de fer-ho. Tot en ell, tot en nosaltres, era una
mentida. Tot. Havia de fer-ho. Tenia que …
No va haver-hi cap senyal d'advertiment. Cap so. Res.
Un braç es va tancar entorn de la meua cintura, em va atrapar a mitja carrera. Vaig soltar
un *alarido quan els meus peus van esvarar davall de mi, però no vaig caure. Van tirar de mi cap
endarrere i em vaig estavellar contra un pit dur i calent. Els meus peus penjaven a trenta
*centíemtros del sòl.
La sorpresa em va robar tot l'aire dels pulmons. Vaig saber qui era abans que parlara si més
no. Era la seua aroma a espècies fosques i pi. Era l'esclat d'incredulitat i aflicció entremesclades
de ràbia que reflectia els meus propis sentiments i percebia a través dels meus sentits, perquè ens
els havia tancats. Per primera vegada des que ho coneixia, les seues emocions ho
sobrepassaven i, per tant, a mi també.
El que em subjectava contra ell no era el *Hawke del qual m'havia enamorat tan de pressa.
El que va tancar ara el puny entorn del meu pèl i va tirar del meu cap cap endarrere i cap a un
costat no era el guàrdia que havia jurat per la seua vida mantindre'm fora de perill .
No va ser l'alé càlid de *Hawke el que va acariciar el meu coll
exposat. Era ell.
El príncep *Casteel Dona’*Neer de
*Atlantia. El Senyor *Oscuro.
—A un *atlantiano, a diferència d'un *wolven o un Ascendit, no li ho pot matar apunyalant-
ho en el cor —va grunyir, i va tirar del meu cap cap endarrere amb més força—. Si volies matar-
me, degueres apuntar al capdavant , princesa. Però el pitjor és que ho vas oblidar.
—Vaig oblidar què?
—Que va ser
real. Llavors
va atacar.
Dues fogonades bessones de dolor ardent *alancearon la meua pell i van fer que tot el meu cos
donara una sacsejada. La cremor va discórrer per tot el meu cos, em va deixar atordida en la seua
intensitat. No podia moure'm. Ni tan sols podia cridar, tan gran era el dolor.

El braç que envoltava la meua cintura era com un cep de ferro mentre ell succionava amb força
de la ferida que havien produït els seus ullals. Vaig començar a tremolar; tenia els ulls oberts
com a plats i les meues mans van caure sobre el seu braç. Li vaig clavar les ungles ben profund.
La cremor, el profund i aclaparadora estirada contra el meu coll mentre la meua sang fluïa amb
llibertat cap a ell va provocar un curtcircuit en tot el meu organisme. El crit creixent es va obrir
camí al voltant del dolor.
I llavors, en qüestió d'uns pocs segons des que afonara els seus ullals en el meu coll, tot
va canviar.
L'intens dolor es va convertir en una cosa diferent, una cosa aclaparadora d'una manera
completament diferent. Un nou dolor va brollar en el meu interior, va calfar la meua sang fins
que em va donar la sensació que cada racó del meu cos s'estava omplint de lava fosa.
Els meus ulls oberts de bat a bat no veien res mentre la calor omplia el meu pit, el meu
estómac, i s'arremolinava en l'espai entre les meues cuixes. La seua boca va succionar del meu
coll una vegada més, i aquesta vegada, l'estirada em va arribar fins a la medul·la. El meu cos es
va estremir amb una onada d'excitació palpitant.
Va gemegar, el seu braç es va estrényer encara més al meu al voltant i el vaig sentir, dur i
gruixut contra el meu darrere.
Vaig agarrar el seu braç quan la tensió es va enroscar en el meu interior…
Sense previ avís, va separar la boca del meu coll. Em va soltar i em vaig trontollar cap avant.
Quasi caic. Tremolant de la confusió i el desig que encara incendiava el meu interior, em vaig
tornar cap a ell.
Estava a diversos passos de mi, el seu pit pujava i baixava amb respiracions curtes i ràpides.
Tenia els ulls molt oberts. Els llavis tacats de sang.
Vaig alçar una mà i la vaig estrényer contra el meu coll. Una calor humida va rebre a les
gemmes dels meus dits. Vaig fer un pas arrere.
—No puc creure-ho —va dir, i va lliscar la llengua pel seu llavi inferior. Va tancar els ulls un
instant en estremir-se i va fer un soroll sord i *retumbante que em va recordar a un *wolven. Va
alçar les seues pestanyes i les seues pupil·les estaven tan dilatades que només era visible un fi
halo d'ambre—. Però deguí haver-ho sabut.
Abans que poguera esbrinar el que volia dir o el que ocorreria a continuació , estava
sobre mi. Es va moure tan de pressa que no em vaig donar ni compte.
La seua boca es va estavellar contra la meua i una mà es va afonar en el meu pèl, l'altre braç
aferrat a la meua cintura. No sols em va besar.
Em va devorar. Vaig notar la meua sang en els seus llavis, en la seua llengua. Ho vaig assaborir
a ell.
No estava del tot segura de quan vaig començar a retornar-li el bes. Va ser després d'uns
segons, o havia començat a besar-ho en el mateix instant en què la seua boca va tocar la meua?
No ho sabia. Tot el que sabia era que tenia una gana voraç d'ell, anara correcte o no. Ho
desitjava.
Per això no em vaig resistir quan em va tirar al sòl. El contrast de la neu freda contra la meua
esquena i la calor del seu cos atapeït contra el meu pit em va arrancar una exclamació. No crec

que ell la

sentira, ofegada en els seus besos famolencs, i em vaig adonar que s'havia estat contenint totes
les vegades anteriors en què m'havia besat. Ara no estava ocultant qui era.
Es va bressolar contra mi, va lliscar la mà de la cintura al meu maluc. Ens vam moure junts,
amb violència, pantaixant. Les seues dents van atrapar el meu llavi inferior. Vaig registrar una
breu punxada i ell es va estremir. Va gemegar quan el sabor metàl·lic es va renovar.
Va interrompre el bes i es va alçar prou per a mirar-me.
—Dis-me que desitges això. —Els seus malucs continuaven espentant contra les meues—.
Dis-me que necessites més.
—Més —vaig murmurar, abans que poguera pensar si més no el que estàvem fent, la qual cosa
havíem fet… qui era ell.
—Gràcies a els… Fotre —va grunyir. I llavors va ficar la mà entre nosaltres, els seus dits van
enganxar la part de davant dels meus pantalons. Va tirar d'ells amb la força suficient com per a
alçar els meus malucs. Els botons van eixir volant i van caure sobre la neu pròxima.
—Als déus —vaig murmurar.
Va soltar un riure curt i ronc mentre em baixava els pantalons fins que una cama va quedar
lliure per complet i els pantalons van acabar arrugats entorn del altre turmell.
—Saps que aquesta camisa no tenia solució , veritat?
—*Qu…?
El so de la tela en estripar-se va ser la meua única explicació. Vaig baixar la barbeta i vaig
veure els meus pits. Ell també els mirava, i la seua mà arrancava els seus propis pantalons mentre
els seus ulls recorrien els *manchurrones de sang seca al llarg del meu estómac, i després es van
lliscar per damunt dels meus mugrons cada vegada més durs.
—Els mataré —va murmurar—. Maleïda siga, els mataré a
tots. No creia que estiguera parlant de les cicatrius velles.
I llavors vaig deixar de pensar per complet.
Em va besar i es va instal·lar damunt de mi, entre les meues cames, i llavors les coses… van
començar a donar voltes. Aquesta vegada no va haver-hi cap seducció lenta, ni llargs i íntims
besos i carícies. Vaig notar una punxada de molèstia, però de seguida va donar pas al dolorós i
palpitant plaer, i no hi havia espai en el meu cos o en la meua ment o entre nosaltres perquè
cabera res més que el que sentíem. Érem només ell i jo, el sabor de la meua sang i la seua sobre
els nostres llavis i aquesta necessitat que no entenia del tot.
Al nostre al voltant, la neu queia amb major intensitat entre els arbres, xopava la part de
darrere del meu pèl mentre ens aferràvem i agarràvem l'u a l'altre. Només estaven els sons dels
nostres besos, els nostres cossos que s'acostaven i s'allunyaven, i els nostres gemecs.
A continuació va vindre un llarg bes famolenc i després la seua boca es va apartar de la meua
per a baixar cap a la meua barbeta i després més a baix. Els seus llavis i aqueixos ullals esmolats
es van lliscar pel meu coll. Les seues accions em van produir una esgarrifança que va baixar
rodant per la meua columna quan ell es

va quedar immòbil damunt de mi. Anava… a mossegar-me de nou? En lloc de por, va haver-hi
una fogonada de calor sensual. El dolor dels seus ullals havia sigut breu, però el que havia
succeït després…
Vaig estrényer els seus muscles, massa perduda per a preguntar-me si més no si hauria de
desitjar que no ho fera, massa desballestada per a pensar en les conseqüències si ho feia.
Vaig sentir la seua llengua contra la meua pell. Dibuixava cercles i llepava la marca sensible
que havia deixat arrere. Llavors va alçar el cap. Vaig veure els seus ulls el temps suficient per a
percebre que les seues pupil·les s'havien contret abans que les seues pestanyes baixaren. I la
seua boca estava sobre la meua una vegada més.
I llavors es movia de nou .
Els seus malucs retrocedien i després tornaven a espentar cap avant, rodaven i estrenyien
mentre els seus dits jugaven amb el meu pit. Va començar a moure's a poc a poc, d'una
manera tan peresosa que vaig sentir com si m'estiguera esprement. Em vaig estremir davall d'ell
i vaig lliscar la mà entre el seu pèl mullat per la neu.
La tensió començava a acumular-se una altra vegada, es va enroscar fins que ja no vaig poder
suportar més els seus moviments lents i calculats. Les seues juganeres estretes i remenades. Vaig
alçar els malucs en un intent per convidar-lo a moure's més de pressa, a entrar més endins, però
ell es va resistir fins que vaig cridar i li vaig tirar del pèl.
Va alçar el cap, va soltar alguna cosa a mig camí entre un riure i un grunyit.
—Sé el que vols, però…
—Però què? —vaig preguntar, amb el cor fora de control. Em vaig retorçar davall de el seu
pes.
—Vull que digues el meu nom.
—Què?
Els seus malucs van continuar movent-se en cercles lents i *desquiciantes.
—Vull que digues el meu vertader nom. —Vaig entreobrir els llavis en reprimir una
exclamació.
Es va quedar quiet una altra vegada, els seus ulls lluminosos—. Això és tot el que demane.
Tot el que demanava? Era un munt.
—És un reconeixement —va explicar. El seu polze donava voltes i *tironcitos—. És la teua
manera d'admetre que eres del tot conscient de qui està dins de tu, qui desitges d'una manera tan
intensa, encara que saps que no deuries. Encara que no hi haja res que t'agradaria més que no
sentir el que assegues. Vull sentir-te dir el meu vertader nom.
—Eres un bastard —vaig murmurar.
—En efecte, hi ha qui em diu així. —Un costat dels seus llavis s'havia corbat cap amunt—.
Però aqueix no és el nom que espere sentir, princesa. —Volia negar-li-ho. Per tots els déus,
com volia—. Quantes ganes tens d'això, *Poppy? —va preguntar.
Vaig agarrar el seu pèl amb més força i vaig tirar del seu cap cap avall. Va haver-hi un
centelleig de sorpresa en aqueixos ulls brillants.

—Moltes —vaig grunyir—. Altesa.
Va obrir la boca, però jo vaig alçar les cames i les vaig enroscar al voltant de els seus malucs.
Aprofitant la seua sorpresa i tirant mà de la meua pròpia ira, ho vaig fer rodar sobre l'esquena,
amb tota la intenció de deixar-ho ací tirat, però no havia anticipat el que el moviment provocaria
quan em vaig tirar cap endarrere …
Em vaig afonar en tota la seua longitud, el meu cos escandalosament ple del seu. El meu crit va
acabar amb un gemec d'ell quan vaig plantar les mans sobre el seu pit. Per tots els déus. Aqueixa
plenitud era quasi massa.
—Oh —vaig murmurar, pantaixant. Davall de les meues mans, el seu pit es movia d'una
manera igual d'irregular que el meu.
—Saps què?
—Què? —Els dits dels meus peus es van enroscar dins de les botes.
—No necessite que digues el meu nom —va murmurar, els ulls mig tancats—. Només
necessite que faces això una altra vegada, però si no comences a moure't, pot ser que em mates
de veritat .
Una rialleta de sorpresa va brollar dels meus llavis.
—Jo… no sé què fer.
Alguna cosa en les seues faccions es va suavitzar, encara que una crua necessitat encara
brillava a través de les fines ranures dels seus ulls.
—Només mou-te. —Va posar les seues mans en els meus malucs. Em va alçar uns centímetres
i després em va fer baixar de nou . Un profund so va irradiar del seu interior—. Així. No pots
fer res malament. Com és que encara no ho has aprés?
No estava segura del que volia dir, però vaig imitar el seu moviment i vaig començar a
moure'm a dalt i a baix mentre la neu queia per la seua camisa. El palmell de la meua mà va
esvarar, va fer que quedara més inclinada cap avant. Això va tocar un punt molt profund en el
meu interior que em va produir llampecs d'intens plaer en onades successives.
—Així? —vaig pantaixar. Les seues mans es van estrényer sobre els meus malucs.
—Just així.
A cada moviment dels meus malucs, tocava aqueix punt, i més ràfegues de plaer discorrien
pel meu interior. Abans de poder adonar-me, m'estava movent més de pressa damunt d'ell, i sabia
que ell m'estava observant mentre els meus ulls es tancaven i el meu cap queia cap endarrere.
Sabia que tenia els ulls clavats en els meus pits i en la zona per la qual estàvem units, i
aqueixa idea va ser massa.
La tensió es va alliberar de colp i em va fer miques. Vaig gemegar de plaer al mateix temps
que m'estremia, el meu cos va donar diverses sacsejades mentre intenses *esquirlas d'èxtasis
tallaven a través de mi.
Llavors ell es va moure. Va tornar a fer-me rodar baix ell i va espentar els seus malucs contra
les meues. La seua boca va reclamar la meua mentre el seu cos feia el mateix. Va espentar contra
mi, dins de mi, fins que el plaer va semblar créixer una vegada més, la seua ferocitat
sorprenent quan va semblar perdre tot

sentit del control. El seu gran cos es va moure damunt, dins de mi, fins que va pressionar amb
força contra el meu, el seu crit engolit pels nostres besos mentre s'estremia..
No vaig saber quant temps passem ací tombats sota la nevada. Els nostres cors i la nostra
respiració van tardar a recuperar la normalitat, les meues mans encara atapeïdes sobre els seus
muscles, el seu front secundat contra la meua. Després d'una estona, vaig ser conscient que el
seu polze acariciava la meua cintura en relaxats moviments ascendents i descendents.
La calor de la passió es va anar refredant i, al seu pas, només va quedar confusió. No
penediment.
No vergonya. Només… confusió.
—No… no ho entenc —vaig murmurar, la meua veu ronca.
—Què és el que no entens? —Es va moure damunt de mi.
—Res de tot això. Per exemple, com ha passat això si més no? —Vaig fer una ganyota quan va
començar a retirar-se de mi. Es va detindre, amb la mala cara.
—Estàs bé?
—Sí, sí. —Vaig tancar els ulls i ell es va quedar quiet uns moments abans de moure's cap a un
costat.
—Estàs segura? —va preguntar. Vaig assentir—. Mira'm i dis-me que no et fa mal res.
Vaig obrir els ulls i ho vaig mirar. Estava recolzat en un colze, no semblava conscient de la
neu que queia al nostre voltant.
—Estic bé.
—Has fet una ganyota. T'he vist.
Vaig sacsejar el cap, incrèdula. El meu do era del tot inútil en aqueix moment, perquè sentia
massa coses com per a concentrar-me, així que ni tan sols podia… fer trampa .
—Això és el que no entenc. Llevat que m'haja imaginat per complet l'últim parell de dies.
—No, no t'has imaginat res. —Els seus ulls van escodrinyar la meua cara mentre jo
parpellejava per a eliminar la neu de les meues pestanyes—. Desitjaries que això, ara mateix, no
haguera succeït?
Podria haver mentit, però no ho vaig fer.
—No. I… tu?
—No, *Poppy. Odi que hages de preguntar-ho si més no. —Va apartar la mirada, va tibar la
mandíbula—. Quan ens vam conéixer, va ser com… No ho sé. Em vaig sentir atret per tu. Hauria
pogut segrestar-te llavors, *Poppy. Hauria pogut evitar molt del que ha passat després, però…
vaig perdre moltes coses de vista. Cada vegada que estava prop de tu, no podia evitar pensar
que et coneixia. Crec que sé per què ha sigut així.
Ho va dir com si aqueixa anara la resposta a com havíem passat que jo ho apunyalara en el cor
a arrancar-nos la roba l'u a l'altre. *Tirité en l'aire fred i humit al mateix temps que sacsejava el
cap una altra vegada.
Sentir-nos atrets l'u per l'altre no explicava res d'això..
—Tens fred. —Va rodar per a posar-se en peus en un sol moviment fluid, es va cordar
els

pantalons amb l'únic botó que quedava i després em va oferir la mà—. Hem de posar-
nos a resguard.
Així era. Bé, en el meu cas almenys . Era probable que ell no haguera de fer-ho, tenint en
compte que podien apunyalar-ho en el pit i estar tan tranquil uns minuts després.
Vaig posar la mà en la seua i vaig dir el que em semblava que necessitava que li recordara.
—He intentat matar-te.
—Ho sé. —Va tirar de mi per a posar-me en peus —. En realitat, no puc culpar-
te. Ho vaig mirar perplexa. Ell es va acatxar i em va pujar els pantalons en
redreçar-se .
—Ah, no?
—No. Et vaig mentir. Et vaig trair i he estat involucrat en la mort de persones a les quals
volies. —Va enumerar les raons com si fora una llista de la compra—. Em sorprén que aqueixa
haja sigut la primera vegada que ho intentares. —Vaig continuar mirant-ho, estupefacta—. I
dubte que siga l'última. —Les comissures de la seua boca es van corbar cap avall quan va tractar
de cordar els meus pantalons només per a descobrir que els botons estaven en alguna part entre la
neu caiguda—. Maleïda siga —va remugar. Va allargar la mà cap a la meua camisa, que estava
estripada per la meitat, de dalt a baix . Va agarrar els costats i els va ajuntar, com si això anara a
reparar el teixit. Va maleir de nou i es va donar per vençut. Va alçar els braços i es va llevar la
seua altra camisa per damunt del cap—. Presa.
Em vaig quedar ací plantada, sense deixar de preguntar-me si estava patint les conseqüències
de la pèrdua de sang o d'aquesta postorgàsmica. Tal vegada una combinació d'ambdues, perquè
no podia creure-m'ho.
—No estàs… enfadat?
—I tu, no segueixes enfadada amb mi? —va preguntar al seu torn, arquejant una cella quan em
va mirar als ulls. No vaig haver de pensar-ho ni un segon.
—Sí. Seguisc enfadada.
—Perquè jo seguisc enfadat perquè em vas apunyalar en el pit. —Va fer un pas cap a mi—.
Alça els braços. —Vaig fer el que em demanava—. Per cert, no vas fallar. Em vas donar de ple
en el cor —va continuar. Va passar la seua camisa per damunt del meu cap i va tirar d'ella cap
avall al llarg de els meus braços rígids—. Per això vaig tardar un minut a aconseguir-te.
—Vas tardar més d'un minut. —La meua veu va sonar ofegada perquè el meu cap es va
embossar un moment en la camisa abans d'apuntar per l'obertura del coll. Un costat dels seus
llavis va pujar a l'instant mentre tirava de l'altra mànega cap avall .
—Vaig tardar un parell de minuts.
Vaig baixar la vista cap a la camisa i vaig veure l'irregular tall en el pit. No s'alineava amb el
meu pit, sinó amb el meu estómac. Els meus ulls es van posar en el seu pit nu. Hi havia una
ferida, la pell rosa i cagada al seu voltant. Amb un nus en l'estómac, vaig sacsejar el cap.
—Es curarà?.

—Estarà perfecta en un parell d'hores. Segurament en menys.
—Sang *atlantiana —vaig murmurar, i vaig engolir amb un cert esforç.
—El meu cos comença a reparar-se immediatament de les ferides no letals —va explicar—. I
em vaig alimentar. Això va ajudar.
Em vaig alimentar.
Les meues mans van voletejar fins al meu coll, fins a les dues *heriditas que feien l'efecte
d'haver començat a curar-se ja. Una feble espurna de plaer es va encendre en el meu interior.
Vaig retirar la mà a tot córrer .
—M'ocorrerà alguna cosa perquè t'hages… alimentat?
—No, *Poppy. No vaig ingerir suficient sang i tu tampoc vas ingerir suficient de la meua
abans. És probable que et sentes una mica cansada més tard , però això és tot.
—Fa mal? —vaig preguntar, quan els meus ulls es van lliscar una altra vegada cap a la seua
ferida.
—A penes —va mussitar.
No li vaig creure. Vaig donar suport al palmell de la mà sobre el seu pit, a uns centímetres de
la ferida. Vaig intentar utilitzar el meu do. Vaig sentir com s'estirava, així que vaig obrir els
meus sentits. Ell es va quedar molt quiet. L'aflicció que sempre sentia en ell era ací, augmentada
i més forta que abans, encara que havia recuperat el control d'ella en algun moment. Ja no ho
sobrepassava, però davall de la seua pena hi havia un tipus de dolor diferent. Era calent. Dolor
físic. Pot ser que la ferida anara a curar-se, però feia mal, i no sols una mica.
Vaig fer el que vaig poder, sense pensar una vegada més. Li vaig llevar el dolor, tots dos, i
aquesta vegada no vaig pensar en les platges de la mar *Stroud. Vaig pensar en com em sentia
quan ell estava dins de mi, movent-se dins de mi.
L'única cosa que vaig aconseguir va ser confondre'm encara més.
Va col·locar la seua mà sobre la meua, i quan vaig alçar la vista, vaig veure que les línies de
profunda tensió al voltant de la seua boca havien desaparegut. Hi havia sorpresa en els seus ulls.
—Deguí adonar-me llavors. —Es va emportar la meua mà tacada amb la nostra sang als
llavis i em va plantar un bes en els artells.
—Adonar-te de què? —vaig preguntar, al mateix temps que intentava que no es notara com
aqueix gest *tironeaba del meu cor.
—Adonar-me de per què et volien de manera tan desesperada com per a convertir-te en la
Donzella.
No seguia del tot el seu raonament, però pot ser que això tinguera més a veure amb el fet
que el meu cervell continuava boirós que amb qualsevol altra cosa.
—Anem. —Va tirar de la meua mà i va tirar a caminar.
—On anem?
—Ara? Tornem endins perquè puguem llavar-nos i… —Va deixar la frase a mitjà acabar
amb un sospir quan va veure que subjectava els meus pantalons d'una banda per a
mantindre'ls

a dalt. Abans que sabera el que pretenia fer, m'havia alçat en *volandas per a portar-me en
braços, pegada al seu pit, com si no pesara més que un gatet mullat—. I sembla ser que per a
trobar-te uns pantalons nous.
—Aquests eren els únics que tenia.
—Jo t'aconseguiré uns nous. —Va començar a caminar—. Estic segur que hi ha algun
xiquet xicotet per ací que estarà disposat a cedir els seus pantalons a canvi d'unes quantes
monedes.
Vaig arrufar les celles .
La seua boca estava relaxada i un tènue somriure joguinejava sobre els seus llavis. Va
esquivar una branca caiguda.
—I després d'això? —vaig preguntar.
—Et portaré a casa.
Se'm va parar el cor per enèsima vegada aqueix dia.
—A casa? —No havia esperat que diguera això—. De tornada a *Masadonia? O a
*Carsodonia?
—A cap de les dues. —Va baixar la vista, amb els seus ulls curulls de secrets. Llavors va
somriure, un somriure radiant que em va robar la respiració. En efecte, tenia dos clotets, un en
cada galta, i vaig veure per què fins llavors només hi havia hagut mitjos somriures. Vaig veure
les dues puntes esmolades dels seus canins—. Et portaré a *Atlantia.

Capítol 40
Em va depositar en la mateixa habitació on m'havia entregat la seua sang i després jo ho havia
apunyalat a ell. Ell. Vaig mirar la marca humida en el sòl de fusta, on ja havien netejat la sang.
Ell.
Havia de deixar de referir-me a ell d'aqueixa manera. Tenia nom. Un de veritat. Pot ser que
mai ho diguera quan i com ell volia, però havia de deixar de pensar en ell com si fora
*Hawke o, d'alguna manera, no tinguera nom.
El seu nom era *Casteel. *Cas.
Aqueixa habitació era on m'havia salvat la vida i on jo havia intentat arrabassar-li la seua.
Ell ho va
aconseguir
. Jo vaig
fracassar.
Els meus ulls van volar cap a on *Kieran muntava guàrdia al costat de la porta. Em mirava
com si esperara que correguera fins a la finestra i em tirara per ella. Va arquejar una cella en la
meua adreça i jo vaig apartar la mirada.
Ell havia marxat, a fer només els déus sabien què, i havia deixat a *Kieran de sentinella. Bé, sí
que sabia una cosa que havia fet. Després de partir, una dotzena de servents havia omplit la
banyera de llautó de la sala de bany amb fumejant aigua calenta, i un altre havia deixat un parell
de pantalons negres i una túnica neta sobre el llit.
Part de mi estava sorpresa que m'haguera portat allí de tornada i no a les cel·les. No estava
segura de cosa que significava o si havia d'importar que significara alguna cosa.
Els meus pensaments seguien sumits en el caos. De moment no sabia res i ell no havia
contestat a cap de les preguntes que li havia fet durant el camí de tornada; per exemple , si
*Atlantia encara existia com a lloc físic.
Perquè, per la qual cosa sabia, havia sigut quasi arrasada durant la
guerra. Una vegada més, tot el que creia saber estava resultant
fals.
Em vaig passar una mà per la galta i vaig mirar de reüll a *Kieran.

—*Atlantia encara existeix?
Si la meua pregunta aleatòria ho havia pres per sorpresa, no ho va demostrar.
—Per què no hauria de fer-ho?
—Em van dir que les Terres Ermes…
—Eren *Atlantia en el passat? —em va interrompre—. Eren un lloc fronterer, però aqueixa
terra mai va ser la totalitat del regne.
—És a dir que *Atlantia encara existeix?
—Alguna vegada has anat més enllà de les muntanyes *Skotos?
—Sempre respons a les preguntes amb una altra pregunta? —vaig dir, les comissures dels
meus llavis corbades cap avall .
—Això faig?
Li vaig llançar una mirada d'exasperació. Un lleu somriure va aparéixer en la seua cara, després
es va esfumar.
—Ningú ha anat més enllà de les muntanyes *Skotos —el vaig informar—. Només hi ha més
muntanyes.
—Muntanyes que s'estenen tan lluny, a l'ample i al llarg, que els seus cims es perden en la més
densa de les boires? Aqueixa part és veritat, però les muntanyes no continuen per sempre,
*Penellaphe, i la boirina del lloc pot ser que no continga Dimonis, però tampoc és natural — em
va comptar, i una esgarrifança va ballotejar pels meus muscles—. La boirina és una protecció.
—Com?
—És tan densa que impedeix veure res. Creus que ho veus tot. —Una estranya llum va
il·luminar els seus pàl·lids ulls blaus—. La boirina que embolica les muntanyes *Skotos és ací
perquè tot el que s'aventure a creuar-les només vulga fer mitja volta .
—I els que no fan mitja volta ?
—No arriben a l'altre costat.
—Perquè… perquè *Atlantia està més enllà de les *Skotos? —vaig preguntar.
—Tu què creus? —El que creia era que parlar amb *Kieran era un exercici de paciència i
energia, dues coses que no tenia en abundància—. Et banyaràs ? —em va preguntar.
Volia fer-ho. La meua pell no sols estava bruta, també estava gelada i encara portava la
seua
camisa ensangonada.
Però també tenia ganes de fer-me la difícil, perquè estava *superconfundida i, com ell
havia dit, estava cansada.
—I si no ho faig?
—Fes el que vulgues —va reposar—. Però fas olor de
*Casteel. Vaig donar un grunyit en sentir el seu nom. El
seu vertader nom.
—Porte la seua camisa.
—Aqueix no és el tipus d'olor al qual em referisc.
Vaig tardar un minut a enxampar el que volia dir. Quan ho vaig fer, em vaig quedar
bocabadada.

—Pots fer olor…? —El somriure de *Kieran només podia descriure's com *lobuna—. Em
vaig a

banyar. —va riure entre dents—. Calla't —vaig etzibar. Vaig recollir la roba nova i em vaig
afanyar cap a la sala de bany. Vaig tancar la porta a la meua esquena, irritada quan vaig veure
que no hi havia pestell.
Vaig maleir en veu baixa i vaig mirar al meu voltant. Vaig trobar diversos ganxos en la paret,
dels quals vaig penjar la túnica i els pantalons. Em vaig desvestir de pressa i em vaig ficar en la
banyera, fent cas omís de la punxada de dolor que vaig sentir en una zona molt íntima mentre em
submergia en l'aigua amb aroma a lavanda. No em vaig permetre pensar en res i vaig començar a
fregar la meua pell per a eliminar la meua sang i… la seua. Se'm va regirar l'estómac quan vaig
emprar la pastilla de sabó per a rentar-me els cabells . Quan l'espuma va començar a esvarar per
la part de darrere del meu coll, em vaig submergir sota l'aigua i em vaig quedar ací.
Vaig romandre davall de l'aigua fins que em van cremar els pulmons i la gola i van brollar
*chispitas blanques darrere dels meus ulls tancats. Només llavors vaig eixir a la superfície,
boquejant a la recerca de aire.
Què anava a fer respecte a ell? Respecte a tot?
Una escanyada riallada ronca va escapar dels meus llavis. No sabia ni per on començar a
dilucidar tot aquest embolic. Acabava d'assabentar-me que el regne de *Atlantia encara existia, i
aqueixa semblava la cosa menys eixelebrada que havia descobert. Per tots els déus, encara no
entenia si més no com havia passat d'assabentar-me de qui era ell en realitat, a apunyalar-ho en el
cor, i a després caure per voluntat pròpia als seus braços.
Vaig estrényer els ulls amb força, vaig lliscar les mans per la meua cara. No podia tirar-li la
culpa a la mossegada, encara que sí havia tingut algun tipus d'efecte excitant, igual que la seua
sang. I, per cert, qui hauria imaginat que això seria agradable?
Però maleïda siga, sí que ho havia sigut…
Em vaig estremir quan una espiral tibant de moviment va brollar en el meu baix ventre.
Això era l'últim en el que necessitava pensar ara mateix, si és que volia tindre alguna esperança
d'esbrinar el que havia de fer.
Havia de ordir algun tipus de pla, i de pressa, perquè encara que no semblava que em
guardara rancor pel meu intent d'assassinat, no estava segura ací. No estaria segura en cap lloc
amb la seua gent. M'odiaven, i si la meitat del que ell i *Kieran havien dit sobre els
Ascendits i el que havien fet era veritat, no podia culpar-los, encara que jo no els haguera fet
res. Era el que representava.
Així i tot, costava creure que els *atlantianos foren els innocents i els Ascendits foren la tirania
violenta que d'alguna manera havia aconseguit enganyar el regne sencer.
Però…
Però mai havia vist a cap dels tercers i quarts fills i filles que havien sigut entregats als
déus durant el Ritu.
Mai vaig poder comprendre per què uns homes com el duc i lord *Mazeen havien rebut una
Benedicció dels déus.

Però mai havia vist a un Ascendit alçar un sol dit per a lluitar contra els Dimonis, l'única cosa
que els habitants de *Solis temien més que a la mort.
L'única cosa pel que farien qualsevol cosa i creurien qualsevol cosa amb la condició de
mantindre's a resguard de ells.
Ell havia dit que els Regis utilitzaven als Dimonis per a mantindre a la gent controlada, i si
això fora veritat, funcionava. Renunciaven als seus propis fills per a mantindre a les bèsties a
ratlla .
Havia de ser veritat.
Pitjor encara, hi havia uns altres que havien d'estar involucrats en tot allò. Els sacerdots i
sacerdotesses. Amics pròxims a la Cort, que no havien Ascendit. Els meus pares?
Per tots els déus, no podia continuar mentint-me ja més.
El que havia passat amb ell era prova suficient. La seua sang m'havia curat, no m'havia
convertit en un monstre. Els seus besos mai m'havien maleït. Com tampoc ho havia fet la seua
mossegada, fins ara .
Els Ascendits eren *vamprys. Ells eren la maledicció que havia assolat aquesta terra.
Empraven la por per a controlar a les masses i eren el mal ocult a plena vista, els que
s'alimentaven d'aquells que havien jurat protegir davant els déus.
I el meu germà era ara un d'ells..
Vaig encongir els genolls contra el meu pit, vaig embolicar els braços al voltant de les cames.
Vaig tancar els ulls per a eliminar la cremor de les llàgrimes i vaig donar suport a la galta sobre
un genoll. Ian no podia ser com el duc. La duquessa no estava massa malament. La reina tampoc,
però…
Però si s'alimentaven de xiquets, si quasi deixaven seques a persones innocents i creaven
Dimonis, no eren millors que el duc.
Vaig estrényer els llavis, en un intent per aguantar les llàgrimes que amenaçaven amb
desbordar dels meus ulls. Ja havia plorat suficient per hui, però Ian… Per favor, Ian no podia ser
com ells. Era dolç i amable. No podia creure que ell fera aqueixes coses. Simplement no podia.
I després estava jo. Si era tot una mentida, jo mai seria entregada als déus. Què havien planejat
per a mi? Per què m'havien convertit en la Triada i havien vinculat totes aquestes Ascensions a
mi? Seria per les meues habilitats? Vaig recordar el que ell havia dit quan li vaig llevar el dolor.
Sabia alguna cosa.
Alguna cosa que havia de dir-me.
Jo no estava fora de perill ací, però per descomptat tampoc estava fora de perill amb els
Ascendits. I si aconseguira escapar, com podria tornar amb ells, sabent el que ara sabia? Com
podria quedar-me i permetre que em portara a *Atlantia, quan jo representava davant ells a un
regne que havia assassinat a un número incalculable de la seua gent, que havia esclavitzat al seu
príncep a fi d'utilitzar-ho per a crear més *vamprys?
Com podria quedar-me amb ell?

Era igual el que sentira, mai podria confiar en ell, i el que sentia tampoc era una cosa que
poguera continuar fingint que no existia. Ho volia.
Estava enamorada d'ell..
I encara que hi haguera una remota possibilitat que poguera oblidar el fet que havia anat a
*Masadonia amb la intenció de segrestar-me i utilitzar-me com a moneda de canvi, mai podria
oblidar tota la sang que havia sigut vessada per la seua culpa. Mai podria oblidar que *Rylan i
*Vikter, *Loren i *Dafina, i tants més estaven morts, ja anara a les seues mans, per ordre seua
o pel que ell representava. Mai podria creure del tot el que deia respecte a nosaltres.
A més, què havia dit respecte a nosaltres?
M'havia portat a creure que sentia alguna cosa per mi. Que era una mica més que algú que
havia de protegir com *Hawke i que necessitava utilitzar per als seus propis fins com a príncep
de *Atlantia. Havia estat intrigat des del principi perquè jo no era qui esperava que fora, atés que
semblava ser una seguidora acaronada i immoral dels Ascendits. Havia sigut amable i s'havia
mostrat interessat perquè necessitava descobrir tot el que poguera sobre mi i potser perquè se
sentia atret. Però què significava això en realitat?
El que havia passat en el bosc potser demostrava que se sentia atret per mi, i això no era cap
farsa, però la luxúria no era amor, no era lleialtat, i no era una cosa duradora.
Ni com *Hawke ni com *Casteel havia dit res respecte a nosaltres.
La realitat era punyent i feia mal. Tallava profund perquè ell m'havia fet sentir calent, però era
la realitat i calia bregar amb ella.
En la meua ment, vaig sospesar les opcions que tenia. Escapar. Trobar al meu germà,
perquè havia de saber si era igual que ells, i després… què? Desaparéixer? Encara que primer
hauria d'esbrinar com escapar.
Els *wolven podien seguir el meu rastre i
ell… Escapar d'ell seria quasi
impossible.
Però havia de intentar-ho, i havia de haver-hi una manera. Potser quan no em feia l'efecte
de tindre el cap ple de teranyines, sabria què fer. Cansada, vaig deixar que els meus pensaments
divagaren. D'alguna manera, deguí quedar-me adormida, encara feta un cabdell contra la
banyera, perquè el següent que vaig sentir va ser el meu nom.
—*Penellaphe. —Vaig alçar el cap de colp. Vaig parpellejar diverses vegades a mesura que la
cara de *Kieran cobrava forma davant de mi. Què *diab…?—. Bé —va comentar. Estava
agenollat a l'altre costat de la banyera. La banyera en la qual estava completament nua!—.
Estava preocupat perquè hagueres mort.
—Què? —Em vaig plantar una mà davant del pit i vaig tancar les cames tot el que vaig poder.
No volia ni pensar en el que podia veure davall de la superfície de l'aigua—. Què estàs fent ací
dins?
—Et vaig cridar i no vas contestar —va reposar, el seu to tan pla com una taula—. Portes molta
estona

ací. Vaig pensar que havia d'assegurar-me que estigueres viva.
—Per descomptat que estic viva. Per què no hauria de estar-ho?
—Estàs envoltada de gent que va intentar assassinar-te, per si ho has oblidat —va dir, amb
una cella alçada.
—No ho he oblidat. Però dubte molt que cap d'ells estiga amagat en l'aigua de la banyera!
—Mai es pot estar segur —No va fer cap intent d'alçar-se i marxar-se. Ho vaig mirar.
—No hauries de ser ací i jo no hauria d'haver de explicar-t'ho.
—No tens res a témer de mi.
—Per què? A causa d'ell ? —vaig escopir.
—A causa de *Cas? —va inquirir, i jo vaig pestanyejar en sentir el diminutiu per primera
vegada en boca d'algú que no fora ell—. S'enfadaria si em trobara ací. —No estava segura de si
m'havia de sentir bé per sentir això o més enfadada. Va aparéixer el fantasma d'un somriure—. I
després se sentiria… intrigat.
Vaig obrir la boca, però la meua ment va registrar el comentari i va fer memòria. No tenia res a
dir. Res en absolut. Però vaig pensar en el que havia llegit sobre els *wolven i els *atlantianos.
Hi havia un vincle entre alguns d'ells i, encara que no se sabia massa sobre el que aqueix vincle
suposava, estava bastant segura que un príncep seria el tipus de *atlantiano amb el qual
un *wolven forjaria un vincle. Tenia ganes de preguntar-li-ho, però vist que estava dins d'una
banyera i nua, vaig suposar que aqueix no era el moment més indicat.
Els ulls de *Kieran van baixar cap al meu cos, i es van lliscar pels meus braços fins a la corba
de l'estómac i la cuixa.
—Entre la meua gent, les cicatrius es veneren. Mai s'amaguen..
L'única cicatriu que podia veure era la que discorria pel costat de la meua cintura. Almenys,
això esperava.
—Entre la meua gent, no és educat mirar a una dona nua en una banyera.
—La teua gent sona *superaburrida.
—Sal d'ací! —vaig xisclar.
Amb una rialleta, *Kieran es va alçar quasi amb la mateixa gràcia i fluïdesa amb les quals solia
moure's.
—El príncep no voldria que et quedares ací asseguda en aigua freda i bruta. Crec que
hauries de donar el teu bany per finalitzat.
—M'importa un rave el que voldria el príncep. —M'estava clavant les ungles en la carn de
les cames.
—Perquè hauria d'importar-te —va reposar. Vaig grinyolar les dents—. Perquè et vol a tu,
encara que sàpia que no deuria, encara que sàpia que tot això acabarà en una altra tragèdia més.

Capítol 41
Després d'assecar-me de pressa i posar-me roba neta, vaig fer tot el possible per oblidar que
aqueixa breu conversa a la sala de bany amb *Kieran havia tingut lloc .
Els pantalons em quedaven una mica atapeïts, la qual cosa va fer que em preguntara si de
veritat havien pertangut a un xiquet, però estaven nets i eren suaus, així que no anava a queixar-
me. La túnica de mànega llarga estava feta de llana gruixuda i m'arribava fins als genolls. Els
talls dels costats acabaven en els malucs i m'haurien proporcionat fàcil accés a la meua daga.
Només que no havia tornat a veure la meua daga des dels estables, i dau el que havia fet amb
l'última….
Vaig fer una ganyota.
Dubtava que anara a tindre accés a una altra en algun moment ràpid, la qual cosa dificultava la
possibilitat d'escapar. Necessitava una arma, qualsevol arma, però el que volia era la daga
que m'havia donat *Vikter.
Vaig afegir això al meu pla, que no era del tot un pla. Almenys , encara no.
*Kieran va marxar poc després que isquera de la sala de bany. Va tancar la porta amb clau,
però dubtava molt que s'haguera anat molt lluny. El més probable era que estiguera a l'altre
costat de la porta.
Vaig començar a trenar el meu pèl humit, però vaig recordar la marca del meu coll i vaig
decidir deixar-lo solt. Després vaig donar voltes per l'habitació sense un objectiu fix. No hi havia
manera d'eixir d'ací. Ni tan sols cabia per la finestra. Em mantindrien tancada fins que arribara el
moment que ell considerara oportú per a marxar-nos?
Amb un sospir, em vaig deixar caure sobre el llit. Era *mullida. Molt més gruixuda que el
*jergón de palla de la cel·la. Em vaig tombar de cara a la porta i em vaig fer un cabdell sobre
un costat.
Què ocorreria quan tornara per mi? Hauria canviat la seua aparent acceptació del meu intent
d'assassinat? Tot el que havia dit sobre els Ascendits molt bé podia ser veritat, però continuava
sent el Senyor *Oscuro i era igual de perillós. Ell mateix ho havia dit.
Tenia les mans tacades de molta sang.
Amb els nervis tan a flor de pell com els tenia, no vaig creure que anara a adormir-me una
altra vegada, però

això va ser just el que va succeir. Havia de ser… havia de ser la mossegada encara tendra i el seu
efecte. Perquè en un moment estava alerta, els ulls fixos a la porta tancada, i al següent
estava fora de combat. Em vaig sumir en un somni profund en el qual no vaig somiar. No estava
segura de què em va despertar primer. No va ser el so del meu nom. No van ser paraules en
absolut.
Va ser més aviat un suau fregue sobre la meua galta i després en el costat del coll, just per
damunt de la mossegada. Les meues pestanyes van aletejar i vaig obrir els ulls. L'habitació
estava en penombra, excepte pels candelers de la paret i el solitari llum d'oli en la tauleta, però
així i tot ho vaig veure.
Estava assegut sobre la vora del llit i vaig notar un *vahído en el pit en veure'l, com de costum.
Vaig suposar que passaria sempre, sense importar el que sabera sobre ell.
Almenys , havia trobat una camisa.
I s'havia banyat en alguna part, perquè tenia el pèl mullat, arrissat en les temples i prop de les
orelles.
Vestit tot de negre, resultava una figura imponent, sorprenent, i ja no veia el seu abillament
com l'uniforme de la guàrdia. Veia al Senyor *Oscuro. Vaig baixar la vista cap a la mànega de la
fosca túnica que jo portava i després cap a les meues cames enroscades, on esperava veure els
pantalons negres. En comptes d'això, vaig veure una manta de punt tirada sobre les meues cames.
Inquieta, vaig alçar els ulls cap als seus.
No va dir res. Jo tampoc. Durant una llarga estona. Els seus dits van romandre en el meu coll,
per damunt de la marca. Després del que va semblar una eternitat, va retirar la mà.
—Com et trobes? —va preguntar. Em vaig tirar a riure. No vaig poder evitar-ho. Una rialleta
ximple va escapar per la meua boca i ell va decantar el cap. Va aparéixer aqueix mig somriure—.
Què?
—No puc creure que m'estigues preguntant què tal estic quan et vaig apunyalar en el cor.
—Creus que hauries de ser tu la que em fera la pregunta a mi? —Sí? No? Potser? El somriure
es va eixamplar—. M'alleuja saber que t'importa. Estic molt bé.
—No m'importa —vaig balbucejar, asseient-me.
—Mentida —va murmurar.
Tenia raó, per descomptat, perquè sense adonar-me del que feia, vaig estirar els meus sentits
per a comprovar si patia algun dolor físic. No ho patia. El que li havia fet abans ja s'havia diluït.
Ho vaig saber perquè vaig sentir l'aflicció que sempre *bullía just per davall de la superfície. No
obstant això , hi havia una mica més. Ja ho havia sentit en ell abans: confusió o conflicte.
—No has contestat a la meua pregunta.
—Estic bé. —Vaig retirar el meu do i vaig baixar la vista cap a la manta. Era d'un to groc
pàl·lid i vella. Em vaig preguntar de qui seria.
—*Kieran m'ha dit que et vas adormir en la banyera.
—També t'ha contat que va entrar a la sala de bany?
—Sí. —Sorpresa, els meus ulls van volar cap als seus—. Confie en *Kieran —va dir—. Portes
diverses hores adormida.

—I això no és normal?
—No és anormal. Supose que estic… —Va arrufar les celles , com si se li acabara d'ocórrer
alguna cosa—. Supose que em sent culpable per haver-te mossegat.
—Suposes? —Vaig arquejar les celles. Va semblar pensar-ho un moment i després va assentir.
—Sí, crec que sí.
—Hauries de sentir-te culpable!
—Encara que tu m'apunyalares i em deixares ací tirat perquè morira?
Se'm va regirar l'estómac i vaig tancar la boca de colp .
—Però no vas morir. Òbviament.
—Òbviament. —Hi havia una lluentor juganera en els seus ulls—. A penes em vaig quedar
sense respiració.
—Enhorabona —vaig remugar, posant els ulls en blanc. Ell va riure. Irritada, vaig retirar la
manta de les meues cames de mala manera i vaig retrocedir cap a l'altre costat del llit—. A quin
has vingut? A portar-me de tornada a la cel·la?
—Deuria. Si algú a part de *Kieran sabera que em vas apunyalar, és el que s'esperaria de mi.
—Llavors, per què no ho fas? —Em vaig posar dret .
—Perquè no vull.
Ho vaig mirar durant uns instants, les meues mans s'obrien i tancaven al meu costat. Ell va
seguir assegut en el llit.
—I ara què? Com creus que funcionarà això, altesa? —Vaig sentir una gran satisfacció quan
vaig veure com estrenyia la mandíbula—. Em mantindràs tancada en una habitació fins que
estigues llest perquè ens anem?
—No t'agrada aquesta habitació?
—És molt millor que una cel·la bruta, però continua sent una presó. Una gàbia, per molt
agradables que siguen les condicions.
—Tu ho saps bé, veritat? —va dir, després d'un moment de silenci—. Després de tot, portes
empresonada des de la infantesa. Engabiada i oculta darrere d'un vel.
Això no hi havia qui ho negara. M'havien retingut tant en gàbies agradables com en altres
austeres. Les raons eren diferents, però el resultat final era el mateix. Vaig encreuar els braços i
vaig mirar cap a la xicoteta finestra, al cel nocturn a l'altre costat.
—He vingut a acompanyar-te a sopar.
—Acompanyar-me a sopar? —La incredulitat em va fer obrir molt els ulls. Ho vaig mirar de
nou .
—Em dona la sensació que en aquesta habitació hi ha ressò, però sí, supose que tens gana —
va dir, i el meu estómac va aprofitar just aqueix moment per a confirmar que tenia raó—. I quan
tinguem una mica de menjar en l'estómac, parlarem del que passarà a continuació .
—No.
—No? —Va arquejar les celles.
Sabia que estava sent difícil sobre alguna cosa que no valia la pena . Igual que havia fet amb

*Kieran. Però no estava disposada a estar a la disposició de ningú. Ja no era la Donzella. I
les coses no anaven bé entre nosaltres només perquè hauríem perdut el cap de manera temporal
en el bosc. Ell m'havia traït. Jo havia intentat matar-ho. Ell continuava planejant utilitzar-me per
a alliberar el seu germà. Érem enemics, sense importar la resta de veritats.
Sense importar que ho volia.
—Has de tindre gana —va insistir. Va fer una pausa per a tombar-se de costat, va donar
suport a la galta en un puny. No podia semblar més còmode ni encara que ho intentara.
Ni més atractiu.
—Si que tinc gana. —Així i tot , vaig negar amb el cap.
—Llavors —va dir, amb un sospir—, quin és el problema, princesa?
—No vull menjar amb tu —el vaig informar—. Aqueix és el problema.
—Bé, perquè és un problema que hauràs de superar, perquè és la teua única opció.
—Veuràs, ací és on t'equivoques. Sí que tinc opcions. —Li vaig donar l'esquena—. Preferiria
morir-me de fam abans que sopar amb tu, altesa. —Vaig donar un *gritito i quasi m'isc de la pell
quan es va plantar de sobte davant de mi. Es va moure tan de pressa i amb tal sigil que quasi
ni ho vaig veure
—. Per tots els déus —vaig mussitar. Em vaig emportar les mans al cor, que bastonejava les
meues costelles.
—I ací és on t'equivoques tu, princesa. —Els seus ulls brillaven d'un ambre *llameante en
mirar-me —. No tens opcions quan es tracta del teu propi benestar i la teua pròpia caparrudesa
absurda.
—Perdona?
—No deixaré que t'afeblisques ni que et mates de fam sol perquè estàs enfadada. I sí, el pillo.
Pillet per què estàs disgustada. Per què vols enfrontar-te a mi per tot, en cada pas del camí. —Va
fer aqueix pas cap a mi i la meua columna es va bloquejar quan em vaig negar a retrocedir. Els
seus ulls van brillar amb més força encara—. Vull que ho faces, princesa. Em diverteix.
—Eres un retorçat.
—Mai vaig dir que no ho fora —va replicar—. Així que enfronta't a mi. Discuteix amb mi.
Mira a veure si de veritat pots ferir-me la pròxima vegada. Et desafie a això.
Vaig obrir molt els ulls, vaig baixar els braços.
—Eres… hi ha alguna cosa malament en tu.
—Tal vegada és veritat, però el que també és veritat és el fet que no deixaré que et
poses en un perill innecessari.
—Potser ho has oblidat, però puc valdre'm per mi mateixa —vaig escopir.
—No ho he oblidat. Ni tan sols t'impediré brandar una espasa per a protegir la teua vida o la
d'aquells que t'importen —va argumentar—. Però no permetré que travesses el teu propi cor amb
aqueixa espasa només per a demostrar que tens raó.
Part de mi estava al·lucinada; encara esbalaïda que no anara a impedir que lluitara. L'altra
meitat de mi estava furiosa perquè creguera que podia controlar alguna part de mi. Al final ,
vaig soltar

un *gritito de frustració.
—Per descomptat que no! De què et servisc morta? Supose que encara planeges utilitzar-
me per a alliberar el teu germà.
Va estrényer les dents, un múscul es va tibar en la seua mandíbula.
—No signifiques res per a mi si estàs morta.
Vaig aspirar una brusca i ardent glopada d'aire que em va abrasar els pulmons. Quins diables
havia esperat que diguera? Que no voldria veure'm morta perquè li importava? Havia d'haver-ho
sabut.
Havia de haver-ho sabut.
—Anem. Es refredarà el menjar. —Sense esperar la meua resposta, va agarrar la meua mà. Va
començar a dirigir-se cap a la porta, però no vaig moure ni un múscul. Giró el cap cap a mi, el
seu agarre era ferm, encara que no dolorós—. No em portes la contrària en això, *Poppy. Has de
menjar i la meua gent ha de veure que gaudeixes de la meua protecció, si vols tindre alguna
esperança de no trobar-te un dia darrere l'altre tancada en una habitació.
Fins a l'últim àpex de mi m'exigia fer just el que ell deia que li divertia. Volia que
m'enfrontara a ell a cada pas del camí, però va prevaldre el sentit comú. A penes. Tenia gana i
necessitava estar el més forta possible si planejava escapar. A més, necessitava que la seua gent
vera que jo era material vedat. Si sopar amb ell com si fórem íntims amics em proporcionava
això, llavors hauria d'acceptar el tracte.
Així que va ser el que vaig fer.
Vaig deixar que em conduïra fora de l'habitació i ni tan sols em va sorprendre veure a *Kieran
esperant-nos. Per l'apunte de diversió que s'apreciava en el seu rostre, havia d'haver sentit
almenys la meitat de la nostra discussió.
*Kieran va obrir la boca.
—No em poses a prova —li va advertir ell.
*Kieran va riure baixet i no va dir res, abans de començar a caminar darrere de nosaltres.
Baixem per les mateixes escales per les quals havia descendit a tota velocitat feia unes hores i
vaig tractar de no pensar en la meua eixelebrada fugida cap al bosc. En el que havia succeït
quan em va aconseguir.
Una onada de calor va recórrer les meues venes de totes maneres .
Ell va baixar la vista cap a mi, una expressió inquisitiva en la mirada, que vaig ignorar
amb molta cura al mateix temps que resava perquè no fora capaç de percebre on havien anat
els meus pensaments.
Quan entrem en la zona comuna, *Kieran va alentir el pas per a caminar just darrere de mi.
Sabia que no era una acció inconscient. La sala estava plena de Descendents, els seus rostres
pàl·lids mentre murmuraven els uns amb els altres, sense llevar-nos l'ull de damunt. Vaig
reconéixer a alguns d'ells perquè havien estat d'observadors fora de la meua cel·la. Vaig veure a
Magda. Ara no hi havia compassió en els seus ulls. Només… especulació.

Vaig alçar la barbeta i vaig alçar bé l'esquena. Els Ascendits podien molt bé ser l'encarnació
del mal, i un número indeterminat dels habitants de *Solis podien ser els seus còmplices, però el
que ells m'havien fet demostrava que eren de la mateixa mena.
Dobleguem la cantonada i vaig alçar els ulls…
—Oh, per tots els déus —vaig murmurar. Em vaig trontollar cap endarrere mentre la meua mà
lliure volava cap a la meua boca. Em vaig estampar contra *Kieran.
La seua mà va aterrar sobre el meu muscle per a ajudar-me a mantindre l'equilibri mentre jo
mirava les parets del saló. M'havia quedat paralitzada. A penes podia respirar, asfixiada per
l'horror..
Ara comprenia els rostres pàl·lids de la zona comuna. Les parets estaven revestides de cossos,
els braços oberts als costats i estaques de *heliotropo clavades a les mans. Alguns havien rebut
una pica marró vermellosa enmig del pit, uns altres a través del cap. Alguns eren mortals. Alguns
eren *atlantianos. Mitja dotzena d'ells a cada costat. Vaig veure a *Rolf i a l'home que havia
deixat inconscient, i vaig veure…
Vaig veure al Sr. *Tulis.
Em van flaquejar els genolls en mirar-ho. Estava mort, el rostre d'un espantós color gris. Era
mortal, però del seu pit sobreeixia una estaca de totes maneres .
Tot el que havia volgut era salvar al seu últim fill. Li havien donat una oportunitat de fer-ho.
Havia escapat i ara… ara era ací.
No tots estaven morts. Un
encara respirava.
*Jericho.
Vaig bloquejar els meus sentits abans que poguera estirar-los i veure el tipus de dolor que
estava patint. El seu cap *desgreñada penjava cap avant, respirava en glopades irregulars i
tremoloses. Sengles pedres de sang travessaven els palmells de les seues mans, però l'estaca final
estava clavada en el seu coll. El líquid carmesí xopava el seu pit nu, els seus pantalons,
s'arremolinava en el sòl als seus peus.
—Et vaig prometre que pagarien pel que van fer. —Ell no sonava ni semblava content. No
sonava orgullós—. I ara els altres saben el que ocorrerà si em desobeeixen i intenten fer-te mal .
—Ell… continua viu —vaig murmurar, la gola plena de bilis mentre contemplava al *wolven.
—Només fins que em senta preparat per a posar fi a la seua vida —va comentar. Va soltar la
meua mà. Va tirar a caminar sense tornar a mirar arrere. Dos homes van obrir les grans portes de
fusta que portaven a la Gran Sala i ell va entrar, directe cap a la taula del centre, on esperaven
diverses safates tapades.
Em van entrar ganes de vomitar. La mà de *Kieran em va donar un *apretoncito en el muscle.
—No mereixien menys.
De debò ?

Fins i tot el Sr. *Tulis, que segurament havia sigut el responsable de ferir-me de mort.
—Veu —em va constrényer *Kieran amb la mà. D'alguna manera, vaig aconseguir posar els
meus peus en moviment. Vaig passar per davant de tots aqueixos cossos, clavats a la paret com
a papallones.
Atordida, no em vaig donar ni compte que estava asseguda a la seua dreta en la taula, el típic
lloc d'honor. *Kieran va ocupar la cadira al meu altre costat. Em vaig quedar ací asseguda, com
esmussada, mentre els servents destapaven les safates de menjar i la resta dels presents seguia el
nostre exemple i prenia seient al voltant de la taula. Vaig reconéixer a *Delano i a *Naill,
estranyament alleujada de veure que estaven bé. Ells m'havien defensat i no volia pensar en les
seues raons per a fer-ho.
Desplegat abans nosaltres, hi havia un festí. Carn estofada. Ànec rostit. Companatges i
formatges.
Creïlles al forn. Tot això feia olor de les mil meravelles.
Però el meu estómac donava voltes sense parar i em vaig quedar ací asseguda, incapaç de
moure'm. *Kieran em va oferir una mica d'estofat i deguí acceptar perquè va acabar en el meu
plat. A continuació, van arribar l'ànec i les creïlles. Ell va tallar un tros de formatge i el va deixar
en el meu plat mentre allargava la mà cap a la seua copa; semblava haver-se acordat que era una
de les meues febleses.
Vaig baixar la vista cap al meu plat. No vaig veure el menjar. Vaig veure els cossos de
l'altra habitació. La conversa va tardar una mica a començar, però de seguida es va animar i es
va convertir en un brunzit constant. Les copes i els plats dringaven. Sonaven riures.
I hi havia cossos clavats a les parets a l'altre costat de les portes de la Gran Sala.
—*Poppy. —Vaig parpellejar i vaig alçar la vista cap a ell. Els seus ulls daurats s'havien
refredat, però la seua mandíbula estava bastant estreta com per a tallar cristall—. Menja —em va
ordenar en veu baixa.
Vaig allargar la mà cap a una forqueta, el vaig alçar i vaig punxar un tros de carn. Vaig menjar
un mos, mastegant a poc a poc. Sabia tan bé com feia olor, però va caure massa pesat en el
meu estómac. Em vaig ficar unes creïlles en la boca.
—No estàs d'acord amb el que els vaig fer? —va preguntar, després d'uns moments. Vaig girar
el cap cap a ell. Ni tan sols sabia com contestar a aqueixa pregunta… si és que era una pregunta,
per a començar a parlar. Es va tirar cap endarrere , la copa a la mà—. O estàs tan
commocionada que de veritat t'has quedat sense paraules?
Em vaig engolir l'últim trosset de menjar i vaig deixar amb calma la forqueta en la taula.
—No m'esperava això.
—Supose que no. —Va somriure amb suficiència i es va emportar la copa als llavis.
—Quant… quant temps els deixaràs ací?
—Fins que m'abellisca.
Se'm va comprimir el pit.
—I a *Jericho?
—Fins que estiga segur que ningú s'atrevirà a alçar un sol dit contra tu de nou .

Conscient de sobte que diversos dels homes que ens envoltaven havien deixat de parlar i
estaven escoltant, vaig triar les meues següents paraules amb molta cura.

—No conec a la teua gent massa bé, però em fa l'efecte que ja hauran aprés la lliçó.
—El que he fet et molesta —va comentar, després de beure un xarrup.
Sabia que no era una pregunta. Els meus ulls van girar al meu plat. Em molestava? Sí. Vaig
suposar que pertorbaria a la gran majoria. O almenys això esperava. L'evidència de la mena
de violència del qual era capaç era aclaparadora, si no del tot sorprenent, la qual cosa
l'allunyava encara més del guàrdia que coneixia com *Hawke.
—Menja —va repetir. Va baixar la copa—. Sé que has de menjar més que això.
Vaig reprimir l'impuls de dir-li que era capaç de determinar quanta menjar necessitava
ingerir. En lloc d'això, vaig obrir els meus sentits a ell. L'aflicció que vaig percebre era diferent,
sabia… àcida, quasi agra. Vaig sentir unes ganes immenses de tocar-ho, així que vaig tancar un
puny en la falda. Seria el que havia ocorregut entre nosaltres el que havia causat això? Seria el
que els havia fet als seus propis seguidors? Era probable que foren les dues coses. Vaig allargar
la mà cap a la meua beguda, vaig tancar els ulls, i quan els vaig tornar a obrir, ho vaig trobar
observant-me a través de les seues espesses pestanyes.
Podia dir-li que sí que em molestava. Podia no dir-li res de res. Supose que tal vegada esperava
una d'aqueixes dues coses de mi. Però li vaig dir la veritat. No perquè creguera que li ho devia,
sinó perquè m'ho devia a mi mateixa.
—Quan els he vistos, m'ha horroritzat. És espantós, sobretot el Sr. *Tulis. El que has fet ha
sigut una sorpresa, però el que més em molesta és que… —Vaig respirar profund—. És que no
em sent tan mal sobre aquest tema . —Aqueixes pesades parpelles es van alçar i vaig notar la
seua mirada penetrant
—. Aqueixa gent va riure quan *Jericho va parlar de tallar-me la mà. Van victorejar quan
sagnava, i van cridar i van suggerir altres opcions de trossos que *Jericho podia tallar i guardar
—vaig explicar. El silenci al nostre al voltant era quasi insuportable—. Ni tan sols havia vist a la
majoria d'ells fins llavors, però estaven contents de veure que m'anaven a fer xixines. Així que
no sent compassió.
—No se la mereixen —va declarar amb veu baixa .
—Estic d'acord —va murmurar *Kieran. Vaig alçar la barbeta.
—Però continuen sent mortals. O *atlantianos. Continuen mereixent dignitat en la mort.
—Ells no creien que tu meresqueres cap dignitat —va rebatre ell.
—Estaven equivocats, però això no fa que això estiga bé —li vaig dir. Els seus ulls es van
lliscar per la meua cara. El tic del múscul havia cessat.
—Menja —va repetir.
—Estàs obsessionat amb assegurar-te que coma —vaig protestar. Un costat dels seus llavis
es va corbar cap amunt .
—Menja i et comptaré els nostres plans.
Això va captar l'atenció de diversos altres. Resant perquè el meu estómac no es rebel·lara,
vaig començar a

menjar en lloc de només joguinejar amb el meu menjar. No em vaig atrevir a mirar a *Kieran,
perquè si ho feia, miraria fora de la Gran Sala, cap a l'altre saló.
—Ens anem demà al matí —em va informar i quasi m'ennuegue amb el tros de formatge
que acabava de mossegar. Cap dels quals ens envoltaven semblava sorprés en absolut.
—Demà? —vaig exclamar, amb un *hilillo de veu, dividida entre el pànic i l'esperança. Tindria
millors opcions d'escapar en la carretera que ací. Ell va assentir.
—Com he dit, anem a casa. Vaig
donar un bon xarrup de la meua
beguda.
—Però *Atlantia no és la meua casa.
—No obstant això , sí que ho és. Almenys en part.
—Què significa això? —va preguntar *Delano des de l'altre costat de la taula. Era la primera
vegada que parlava.
—Significa alguna cosa que deguí deduir abans. Hi ha moltíssimes coses que ara tenen sentit
quan abans no ho tenien. Per què et van convertir en la Donzella, com vas sobreviure a un atac
de Dimonis. Els teus dons —va afegir, baixant la veu de manera que només jo i els nostres veïns
immediats poguérem sentir-ho—. No eres mortal, *Poppy. Almenys no del tot.
Vaig obrir la boca i després la vaig tancar. No estava segura d'haver-ho sentit bé. Durant
un instant, vaig pensar que se m'havia quedat una mica de menjar embossat en la gola. Vaig
beure un glop, però la sensació seguia ací.
Els ulls blau joia de *Delano es van ajustar.
—Estàs suggerint que és…?
—Part *atlantiana? —va acabar per ell—. Sí.
Em va començar a tremolar la mà i el líquid de la copa va caure sobre els meus dits.
—Això és impossible —vaig murmurar.
—Estàs segur? —li va preguntar *Delano. Quan em vaig girar cap a ell, vaig poder veure la
sorpresa en els seus ulls mentre em mirava de dalt a baix . Es va demorar en el meu coll.
—Al cent per cent —va contestar.
—Com? —vaig exigir saber.
Un tènue somriure va joguinejar en els seus llavis carnosos. Els seus ulls també es van
lliscar pel meu rostre i es van detindre… en el meu coll.
En la mossegada, a penes ocult pel meu pèl, segons vaig poder constatar. La meua sang. Ho va
saber després de… assaborir la meua sang?
Els ulls de *Delano es van obrir com a plats. Es va tirar cap endarrere en la seua cadira i em va
mirar com si fora la primera vegada que m'haguera vist en la seua vida. Em vaig oblidar per
complet del saló i em vaig girar cap a *Kieran. No vaig veure la mateixa expressió en el seu
rostre. Va arquejar una cella en la meua adreça. Això no ho enxampava de noves.
—No és freqüent, però ocorre. Els camins d'un mortal i un *atlantiano es creuen. La

naturalesa segueix el seu curs i nou mesos després naix un xiquet mortal. —*Kieran va fer una
pausa i va lliscar el dit per la vora de la seua copa—. Però de tant en tant, naix un xiquet de tots
dos regnes. Mortal i *atlantiano.
—No. Heu de estar equivocats. —Em vaig girar en el meu seient—. La meua mare i el meu
pare eren mortals…
—Com pots estar segura? —em va interrompre *Hawke. No, *Hawke no. *Casteel. El príncep
—. Creies que jo era mortal.
El meu cor amenaçava amb eixir-se del meu pit.
—Però el meu germà… ara és un Ascendit.
—Aqueixa és una bona pregunta —va apuntar *Delano.
—Només si donem per descomptat que de veritat és el teu germà, de pare i mare —va
postil·lar ell.
Vaig soltar una exclamació ofegada.
—I que de veritat ha Ascendit —va comentar un
altre. La copa va començar a esvarar dels meus
dits…
Els seus reflexos van ser ràpids com el llamp. Va atrapar la copa abans que impactara
contra la taula. La va deixar sobre el tauler, després va cobrir la meua mà amb la seua i la va
depositar sobre la taula.
—El teu germà està viu.
—Com pots estar tan segur? —Se m'havia parat el cor.
—Porte mesos vigilant-ho, *Poppy. No li ho ha vist mai de dia i només puc suposar que això
significa que és un Ascendit.
Algú va maleir i després va escopir sobre el sòl. Vaig tancar els ulls. Part… parteix
*atlantiana? Si aqueixa era la raó que fora la Triada i fora la font de les meues habilitats, ho
havien sabut el duc i la duquessa? La reina? Vaig obrir els ulls.
—Per què voldrien mantindre'm amb vida si ho sabien?
—Per què retenen al meu germà? —Els seus llavis s'havien estret en una fina línia. Vaig donar
un grunyit. Se'm va gelar tot el cos.
—Però jo no puc fer això, veritat? Vull dir, no tinc… les, *uhm, parts per a això.
—Parts? —va tossir *Kieran—. Què li has estat ficant al cap? El
príncep li va llançar una mirada d'exasperació..
—Dents. Crec que es refereix a aquests. —Va retraure el llavi superior, va lliscar la
llengua per damunt de un ullal i el meu estómac va fer una tombarella i es va regirar en una
mescla de plaer i inquietud—. No necessiten que els tingues. Només necessiten la teua sang per a
poder completar l'Ascensió..
Si no haguera estat asseguda, el més probable hauria sigut que m'haguera caigut a terra. Volia
refutar la seua afirmació, però no se m'ocorria cap bona raó perquè estiguera mentint sobre això.
No guanyava res amb fer-ho. Em vaig inclinar una mica cap avant en la meua cadira, al mateix
temps que em preguntava si era possible que m'estiguera donant un infart.

—Sent curiositat, *Cas. Per què hem d'anar-nos a casa? —va preguntar *Kieran, i hauria jurat
que la seua veu portava un propòsit ocult—. Això ens allunyarà d'on tenen retingut al teu germà.
—És l'únic lloc al qual podem anar —va contestar ell, aqueixos ulls daurats fixos en mi—.
Sabies que un *atlantiano només pot casar-se si les dues meitats estan trepitjant la terra de la
seua pàtria? És l'única manera que es convertisquen en un.
Vaig entreobrir els llavis i el silenci es va estendre per tota la sala. Encara atordida per tot això
de ser mitjà *atlantiana, no podia creure el que estava sentint. Que estiguera dient que…
Aqueix maleït clotet va aparéixer en la seua galta dreta, després en l'esquerra. *Casteel
Dona’*Neer, el príncep de *Atlantia, va esbossar un gran somriure, va alçar les nostres mans
unides i va declarar:
—Ens anem a casa per a casar-nos, princesa meua.

Agraïments
Laura *Kaye i jo estàvem en l'aeroport de Cincinnati en 2016 quan li vaig parlar sobre De sang i
cendres. Ella va ser la primera persona que em va dir: «Necessite que escribes això ara mateix».
No ho vaig fer. Era una gran fantasia, alguna cosa sobre el que mai havia escrit, i no feia més que
dir-me que necessitava temps per a veure si podia donar forma a aquesta idea tan boja i
convertir-la en alguna cosa que tinguera sentit. No vaig trobar aqueix temps ni en 2016, ni en
2017, ni en 2018. No va ser fins a parlar amb J. R. *Ward sobre escriure llibres «del cor», llibres
que no eren exactament el que s'esperava de nosaltres, però que necessitaven ser escrits de totes
maneres. Va ser aqueixa conversa de setembre de 2019 la que em va donar el valor de dir, per fi,
«ara és el moment d'escriure aquest llibre». Així que Laura *Kaye i J. R. *Ward, us dec a les
dues un milió de gràcies. Sense vosaltres, De sang i cendres mai hauria deixat de ser una idea
per a convertir-se en una novel·la feta i dreta.
Va haver-hi més persones implicades a assegurar-se que acabava aquest llibre. *Brigid
*Kemmerer, l'entusiasme del qual quan li vaig parlar del llibre em va donar el valor per a
continuar escrivint alguna cosa que era desconegut per a mi. L'Harem Bipartit de *Hawke:
*Wendy *Higgins, que em va enviar les paraules més boniques i inspiradores possibles després
de llegir el llibre; i *Jen *Fisher, que ja en el capítol tres s'havia enamorat de *Hawke i em va
proporcionar un feedback de valor incalculable. Andrea Joan, que m'enviava llarguíssims
missatges sobre el llibre a mesura que el llegia. I tots els membres de *JLAnders, que es van
embarcar immediatament en aquesta misteriosa aventura, disposats a fer aquest viatge amb mi.
D'entrada, havia planejat autopublicar aquest llibre. Hi havia moltes raons per a fer-ho, però
dues d'elles eren crucials per a mi. Una era el meu objectiu de traure aquest llibre a la llum al
més prompte possible . L'altra era la necessitat d'escriure i publicar aquest llibre sense
expectatives i sense pressió. Però llavors vaig sentir parlar de *Blue Box Press i, en assabentar-
me del meravellós treball que fan amb les seues novel·les curtes 1001 *Dark *Nights, em vaig
posar en contacte amb *Liz *Berry. No tenia ni idea del que pensaria quan li vaig contar el que
estava escrivint i com volia publicar-ho. Estava convençuda que descartaria la idea de pla, però
no ho va fer. En una sola trucada telefònica, no sols volia el llibre, sinó que jure que ja tenia un
pla de màrqueting que estava en línia amb el que jo desitjava abans fins i tot de llegir el llibre.
Vaig saber immediatament que De sang i cendres estava en les millors mans possibles. Gràcies a
*MJ, *Liz i *Jillian (i a Steve, perquè STEVE *BERRY *STORY TIME) per fer aquest salt
inesperat amb mi. El vostre entusiasme, afecte, suport i feedback han sigut crucials per a acabar
aquesta història i portar-la fins a les mans dels lectors. A tot l'equip que hi ha hagut darrere
d'aquest llibre: *Chelle, *Jen Watson, Kim, gràcies!

Gràcies a Sarah J. *Maas pel teu suport. Intentaré no acariciar-te amb dissimulació el pèl la
pròxima vegada que et veja. *Lexi Blake, sense els teus consells estic segura que continuaria
donant-li tornades a la contraportada. Gràcies. I *Hang Lee, tens un talent realment increïble.
Puc dir-te tres coses: espases, fletxes i un bosc sagnant; i amb aqueixa descripció succinta, vas
crear la portada més al·lucinant que he vist en molt de temps. Eres la bomba. Gràcies a
*Stephanie Brown per ocupar-te de tot i a Ernesto *Floofington III per sonar com un xicotet
*gremlin corrent per damunt de el meu cap mentre treballava. A tots els *reseñadores de
*JLAnders que sabien que aquest llibre estava en camí molt abans que ningú, gràcies per
mantindre el secret i per sempre donar-me les vostres opinions més sinceres. Finalment, gràcies a
TU, el lector o la lectora que has obert aquest llibre i el llegiràs . Sense tu, res d'això seria
possible.

LIBRI DE MUCHAS COSAS QUE VIENEN C Y DE A

About This Presentation

Slide Content

Tags

Categories

Download

Quick Actions

Statistics

Related Slideshows

LIBRI DE MUCHAS COSAS QUE VIENEN C Y DE A

About This Presentation

Slide Content

Slide 3

Slide 4

Slide 5

Slide 6

Slide 7

Slide 8

Slide 9

Slide 10

Slide 11

Slide 12

Slide 13

Slide 14

Slide 15

Slide 16

Slide 17

Slide 18

Slide 19

Slide 20

Slide 21

Slide 22

Slide 23

Slide 24

Slide 25

Slide 26

Slide 27

Slide 28

Slide 29

Slide 30

Slide 31

Slide 32

Slide 33

Slide 34

Slide 35

Slide 36

Slide 37

Slide 38

Slide 39

Slide 40

Slide 41

Slide 42

Slide 43

Slide 44

Slide 45

Slide 46

Slide 47

Slide 48

Slide 49

Slide 50

Slide 51

Slide 52

Slide 53

Slide 54

Slide 55

Slide 56

Slide 57

Slide 58

Slide 59

Slide 60

Slide 61

Slide 62

Slide 63

Slide 64

Slide 65

Slide 66

Slide 67

Slide 68

Slide 69

Slide 70

Slide 71

Slide 72

Slide 73

Slide 74

Slide 75

Slide 76

Slide 77

Slide 78

Slide 79