LIBRO SOBRE TEORIA SOBRE LA LENGUA IBERICA

TEORIA SOBRE LA LENGUA IBERICA

1. arqueologia
d’una civilització
MAC

2. L’ENIGMA IBER. Arqueologia d’una civilització
MAC - Museu d’Arqueologia de Catalunya
29 d’abril de 2021 a 16 de gener de 2022
www.mac.cat

4. L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització
Catàleg de l’exposició celebrada al Museu d’Arqueologia de
Catalunya del 29 d’abril de 2021 al 16 de gener de 2022. –
Bibliogra�a. – Text en català, castellà i anglès
ISBN 9788418601378
I. Museu d’Arqueologia de Catalunya, institució d’acollida
II. Catalunya. Departament de Cultura
III. Títol
IV. Títol: Enigma iber
V. Títol: Enigma iber. Castellà
VI. Títol: Enigma iber. Anglès
1. Ibers – Exposicions
2. Arqueologia ibèrica – Exposicions
3. Art ibèric – Exposicions
904(46):7.032(365)
BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP
Edita
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Coordinació editorial
Joan Muñoz (Museu d’Arqueologia de Catalunya)
Òscar Ros i Patrícia Bassa
(Gabinet Tècnic del Departament de Cultura)
Suport editorial
Sílvia Català
Coordinació cientí�ca
David Asensio, Núria Molist, Gabriel de Prado, M. Carme Rovira
Textos
David Asensio (Universitat de Barcelona / Universitat Autònoma de
Barcelona / MónIberRocs SL), Maria Carme Belarte (Professora
d’Investigació ICREA / Institut Català d’Arqueologia Clàssica), Joan
Ferrer i Jané (Grup LITTERA, Universitat de Barcelona), Ignasi Grau Mira
(Catedràtic d’arqueologia, Universitat d’Alacant), Carles Lalueza-Fox (Institut
de Biologia Evolutiva, CSIC-Universitat Pompeu Fabra), Manuel Molinos
(IAI. Universidad de Jaén), Núria Molist (Responsable de la seu d’Olèrdola
i i conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya), Jaume Noguera
Guillén (Professor titular d’Arqueologia Universitat de Barcelona), Oriol
Olesti Vila (Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana,
Universitat Autònoma de Barcelona), Gabriel de Prado (Responsable de la
seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya), Fernando Quesada
Sanz (Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma
de Madrid), M. Carme Rovira (Coordinadora d’exposicions al Museu
d’Arqueologia de Catalunya), Carmen Rueda Galán (Contratada Programa
Ramón y Cajal - MICINN, Instituto Universitario de Investigación en
Arqueología Ibérica, Universidad de Jaén), Arturo Ruiz (IAI. Universidad de
Jaén) i Joan Sanmartí (Acadèmic numerari de l’Institut d’Estudis Catalans /
Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona)
Disseny
Marta Carreté
Fotogra�es de les peces
Quan no s’indica el contrari les imatges són de la institució que ha
cedit l’objecte/ Cuando no se indica lo contrario las imágenes son de la
institución que cede el objecto/ When the opposite is not indicated, the
images are of the institution that transfers the object

Correcció de textos
Incyta Multilangiuage, SL
Traducció
STAR Servicios Lingüísticos
Paul Turner
Impressió
Entitat Autònoma del Diari O�cial i de Publicacions (EADOP)
ISBN
978-84-18601-37-8
Dipòsit legal
B-6561-2021
Agraïments
Enrique Cabello, Anna Garrido, Jordi Principal i Roger Sala
L’obra L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització està subjecta a
una llicència de Reconeixement - No Comercial 4.0 Internacional
de Creative Commons. Se’n permet la còpia, la distribució i la
comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi la font.

6. Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC)
L'enigma iber. Arqueologia d'una civilització:
una nova exposició, una visió renovada
El final d’un món: els ibers entre la segona guerra
Púnica i la consolidació de la conquesta romana
Fernando Quesada-Sanz
Els territoris ibers del sud
Els ibers del Nord
Prado
Prado
Textos en castellano
English texts
Desxifrant enigmes
Joan Ferrer i Jané
7
151
183
271
355
13
99
49

7. 113
2
Teories sobre la llengua ibèrica
Joan Ferrer i Jané
Grup LITTERA (Universitat de Barcelona)
La llengua ibèrica és una de les llengües que es parlaven a
la península Ibèrica abans de la conquesta romana i que la
romanització va fer desaparèixer. Les inscripcions ibèriques
es documenten al llarg de la costa mediterrània, des de
Múrcia �ns a Narbona, passant pel País Valencià i Catalunya.
Per l’interior penetren per Albacet; per la Vall de l’Ebre, �ns
a Saragossa, i pel Guadalquivir, �ns a Jaén. Les fronteres
amb les llengües veïnes no són clares, amb solapaments
i zones sense prou dades, però al nord fa frontera amb
el gal; a l’Ebre, amb el celtibèric; al Guadalquivir, amb el
turdetà i al Pirineu i ponent, amb el vascoaquità (Fig. 1).
Tot i que s’havia proposat que en alguns territoris ibèrics, com
la Catalunya actual, la llengua vernacle no fos l’ibèric, on actuaria
només com a llengua vehicular del comerç, les investigacions
més recents con�rmen que té un comportament compatible com
a llengua vernacle en tots els territoris, ja que impregna totes les
àrees d’ús, no només la comercial, sinó també les d’ús personal,
incloent-hi les inscripcions religioses i �ns i tot l’impacte sobre la
toponímia presenta una distribució regular per tot el territori. A
més, no es detecta cap altra llengua que no sigui la ibèrica en el
seu territori.
La principal font de coneixement d’aquesta llengua són les més
de 2.200 inscripcions que s’han trobat sobre diferents suports:
vaixella domèstica de ceràmica, àmfores, monedes de plata i
bronze, esteles de pedra, inscripcions rupestres, làmines de
plom, torteres, etc. La immensa majoria de les inscripcions usen
l’escriptura nord-oriental, que té tres variants: dual estàndard,
característica de les inscripcions més antigues, dels segles
v-iii aC; dual ampliada, pròpia de l’entorn de Llíria en cronologia
antiga, i no dual, característica de les més modernes, dels
Fig. 1. La llengua ibèrica i les llengües veïnes.
Fig. 2. Sistemes d’escriptura usats per representar la llengua ibèrica.
1

8. 114
disposem de cap llegua su�cientment propera que ens permeti
esbrinar el signi�cat de les seves paraules. Tot i així, amb
l’anàlisi intern de les inscripcions, identi�cant patrons repetitius, i
amb el suport dels paral·lels epigrà�cs coetanis, es pot arribar a
entendre el signi�cat de les més curtes. Així, gràcies als
paral·lels llatins i a la seva estructura de dos membres, s’hi
poden identi�car molts antropònims: tigir-sakaŕ, sakaŕ-iskeŕ,
iskeŕ-adin, etc. Per les monedes i les fonts antigues es
coneixen molts topònims: ildiŕda, baitolo, baŕkeno, taŕako,
sigaŕa, ilduro, etc. Acompanyant els antropònims i topònims
s’identi�quen morfemes que actuen com a marques de cas:
genitiu (ar/en), datiu (e/er) i potser locatiu (ku). Fins i tot es
podria haver identi�cat l’article inde�nit (ban), el pronom de la
primera persona del singular (�i/nai) o la marca d’ergatiu, que
indicaria l’agent de l’acció (te).
També s’identi�quen alguns substantius que es repeteixen
quasi sempre sobre el mateix objecte i el podrien representar:
baikar en petits vasos, eŕiar en tenalletes, kaśtaum en torteres,
seltar en tombes, śalir en monedes de plata. S’accepta que els
elements ildiŕ i ildur, que formen part de topònims i antropònims,
tenen a veure amb el concepte de ‘ciutat’.
segles ii-i aC. Les dues primeres s’anomenen duals pel fet que
afegeixen una marca a alguns signes per representar dos valors
fonètics propers. A més, es coneixen un centenar d’inscripcions
en escriptura sud-oriental i grecoibèrica (Fig. 2 i 3).
Pel que fa a l’origen de l’escriptura ibèrica, s’accepta
unànimement que les escriptures paleohispàniques tenen un
ancestre comú, que seria el responsable tant del fet que el
conjunt global de signes sigui molt similar, com de la coexistència
de signes alfabètics i sil·làbics en totes les escriptures. L’altre
punt de consens és que, en darrer terme, aquesta escriptura
original paleohispànica provindria de l’escriptura fenícia. Tot i que
els models tradicionals fan derivar l’escriptura ibèrica nord-oriental
de la sud-oriental, les darreres investigacions situen aquestes
escriptures en branques genealògiques amb ancestres
diferenciats que són els que �nalment deriven de l’escriptura
paleohispànica original. L’ancestre comú probablement també
explicaria que a les dues famílies, nord-oriental i meridional,
existeixin escriptures duals (Fig. 3).
Les inscripcions ibèriques es poden transcriure, ja que se’n
coneix el valor dels signes, però no es poden traduir, ja que no
3
Fig. 3. Model de difusió de les
escriptures paleohispàniques i
model genealògic.

9. 115
Fins i tot s’han identi�cat alguns abecedaris ibèrics i la seva
seqüència inicial característica kutukiŕbitatiko, que permet pensar
que l’element kutur, molt freqüent a les inscripcions rupestres i a
les làmines de plom, pertany al camp semàntic de l’escriptura.
(Fig. 4)
També es coneixen algunes formes verbals que es caracteritzen
per la seva variabilitat (eŕoke) i s’usen molt a les làmines de plom. I
probablement sabem l’equivalent del fecit llatí (egiar), característic
de les marques de producció.Gràcies a una inscripció bilingüe de
Tarragona es considera plausible que aŕe take sigui l’equivalent
del llatí hic situs/a est. També es podria haver identi�cat
l’equivalent del llatí �lius (eban), tot i que podria ser la del llatí
coeravit. Alguns dels textos més llargs, probablement cartes,
sovint estan encapçalats per la fórmula de salutació neitin iunstir.
El panteó ibèric era �ns fa poc quasi buit, ja que les fonts antigues
només esmenten Neton, probablement neitin, i les inscripcions
votives llatines només ens n’havien transmès tres: Sertundo,
Betatun i Salaeco, però la situació ha canviat recentment, ja que
a partir de les inscripcions votives rupestres, es poden proposar
nombroses noves divinitats.
La característica principal que permet identi�car les divinitats
a les inscripcions rupestres és l’elevada freqüència d’aparició ja
que, sent el conjunt dels noms de divinitats molt més reduït
que el conjunt dels noms de persona, la propensió a la repetició
dels primers hauria de ser proporcionalment superior i, per tant,
en un context votiu els elements que més es repeteixen haurien
de ser quasi exclusivament les divinitats. Addicionalment, les
divinitats i les persones tenen un rol sintàctic diferent i, per tant,
haurien d’anar acompanyades de marques de cas diferenciades.
Això també es veri�ca, ja que els elements que més es repeteixen
combinen amb els mateixos morfemes, especialment e i er, per
als quals ja se sospitava que eren la marca del datiu. També
sembla que alguns dels millors candidats a divinitat presenten una
certa similitud formal amb un �nal en al: urdal, tikanal i okal. Tot i
així, n’hi ha d’altres que no presenten aquest �nal, com balkar,
garde, artiunan, teleuś, śauś i egeŕśoŕ. En destaquen urdal
—que es documenta a Ger (Cerdanya) (Fig. 5) i nou cops a l’abric
Fig. 4. (1) Tortera de Can Rodon (Cabrera de Mar) i (2) rupestre de
l’Esquirol, totes dues amb abecedaris que comencen amb
kutukiŕbitatiko.
4

10. 116
del Tarragón (València), que està plausiblement relacionada amb
la divinitat zoomorfa vascona Urde (‘porc fer’)— i balkar, que es
documenta a La Tor de Querol i Er (Cerdanya), l’Esquerda i Sant
Martí de Centelles (Osona) i el Cogul (Les Garrigues), per al que
s’ha proposat que fos, la versió ibèrica del Melqart fenici.
Un dels millors avenços en l’estudi de la llengua ibèrica dels
darrers anys és la identi�cació per part d’Eduardo Orduña del
sistema de numerals. Els numerals ibèrics tenen
correspondències clares amb els numerals bascos, combinen
entre si de forma similar a com ho fan els numerals i apareixen
en contextos propicis a actuar com a numerals. A més, les
marques de valor de les monedes permeten considerar provada
la hipòtesi pels valors meitat (erder) i unitat (ban), per aparèixer
a les monedes del mateix valor: et(a)-erder a les meitats i
eta-ban a les unitats. Aquesta hipòtesi proposa la identi�cació
com a numerals dels elements erder (1/2 - erdi), ban (1 - bat),
bi o bin (2 - bi), irur (3 - hirur), laur (4 - lau o laur), bors o
borste (5 - bortz o bost), śei (6 - sei), sisbi (7 - zazpi), sorse (8
- zortzi), abaŕ (10 - hamar) i oŕkei (20 - hogei). L’únic numeral
atòmic sense equivalent ibèric clar seria el 9, bederatzi. (Fig. 6)
5
6
Fig. 5. Inscripcions rupestres de la Cerdanya amb divinitats: (1) garde a
Ger i artiunan i(2) okal a Oceja.
Fig. 6. Sistema de numerals ibèric.

11. 117
Pel que fa a les regles combinatòries, el model planteja
un sistema amb dues bases: abaŕ, amb valor suposat 10,
i oŕkei, amb valor suposat 20, que, per juxtaposició amb la
primera i sense partícula connectora, formaria la nova base
corresponent a 30 —oŕkeiabaŕ. Per formar els numerals de l’11
al 39 es combinarien les bases amb els àtoms que
representarien els valors de l’1 al 9, també per juxtaposició de
l’àtom a continuació de la base, amb la particularitat de la
presència opcional d’una partícula connectora: ge. Els elements
que encaixarien en aquest model serien: oŕkeibaŕban (31),
abaŕkebi i barbin (12), oŕkeirur (23), oŕkeikelaur (24),
abaŕgeborste (15) i abaŕśei (16). (Fig. 6).
Els antropònims aquitans Borsei i Laureia, en forma de
numerals ordinals, com el llatí Quintus, permeten pensar
que algunes de les formes que en ibèric mostren el cardinal
seguit del morfema ei, com biei, baneia o sorsei, podrien estar
formant l’ordinal corresponent o potser el partitiu. Seria el cas
de sisbibeiabin, que és el primer en el qual dos àtoms, sisbi (7)
i bin (2) es combinen entre si i que podria ser una fracció (2/7).
A més, els possibles numerals apareixen en contextos on és
plausible la seva interpretació com a numerals actuant de
quanti�cadors d’elements que es repeteixen i que tenen relació
amb les unitats identi�cades en expressions metrològiques,
com ota (o), kita (ki) i eta (e): així, hi trobem kiterder, kitarban
i kiteibors o lakeibors i lakeiśei. Les unitats a, o, ki, e i be
apareixen sovint quanti�cades per numerals simbòlics que
representen el valor o el pes i formen un sistema probablement
de relació duodecimal. (Fig. 6)
Davant l’evidència de la semblança entre els numerals
ibèrics i els bascos s’han plantejat dues hipòtesis: la del
préstec i la de la relació genètica, que és la que considero
correcta. La primera és molt poc probable, ja que els casos
coneguts de préstec de tot el sistema de numerals són molt
esporàdics i s es donen en casos molt concrets de dominació
d’una cultura sobre l’altra durant molt de temps, circumstància
que no es produeix entre ibers i vascons. La segona considera
que les similituds entre el sistema de numerals ibèric i el sistema
de numerals basc estan causades pel fet que ambdues llengües
Fig. 7. Gerreta de la Joncosa (Anoia). Un dels textos més llargs, amb
més de 350 caràcters.
7

12. 118
comparteixen un avantpassat comú. Tot i així, els especialistes
en protobasc no veuen possible cap de les anteriors i
consideren que es tracta d’una semblança casual. En qualsevol
cas, encara que la relació genètica sigui certa, podria ser prou
llunyana com per no ser útil en la traducció dels textos.
Com a re�exió �nal, cal indicar que tot i la unitat aparent de la
llengua ibèrica, probablement es tracés d’un continu dialectal,
amb petites variacions en territoris adjacents, que podrien
arribar a ser signi�catives en els dialectes més separats, i que al
nord-oest podria arribar a enllaçar amb el continu dialectal de la
zona vascoaquitana.
---
Aquest treball s’inscriu en el projecte EpiMus del Grup LITTERA
de la Universitat de Barcelona.

13. 119
BIBLIOGRAFIA
FERRER I JANÉ, J. 2009, El sistema de numerales ibérico: avances en su conocimiento, PalHisp 9, 451-479.
FERRER I JANÉ, J. 2019, Construint el panteó ibèric amb l’ajut de les inscripcions ibèriques rupestres, Ker, 13, 42-57.
FERRER I JANÉ, J., MONCUNILL, N. 2019, Palaeohispanic writing systems: classi�cation, origin and development, a Velaza,
J., Sinner, A. G. (eds.), Palaeohispanic Languages and Epigraphies, Oxford, OUP, 78-108.
MONCUNILL, N., VELAZA, J. 2016, Ibérico. Lengua, escritura, epigra�a, Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza,
(AELAW Booklet; 3).
ORDUÑA, E. 2005, Sobre algunos posibles numerales en textos ibéricos, PalHisp 5, 491-506.