Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA

Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA

1. -ANÀLISI DE LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda
·La plaça del Diamant va ser escrita a Ginebra durant l'any 1960 i publicada el març de 1962. És, juntament
amb Tirant lo Blanc, la novel·la de major projecció internacional de la literatura catalana. Ha estat traduïda a
20 llengües (anglès, italià, holandès, portuguès, castellà, grec, francès, xinès, suec, islandès, noruec, finès,
hongarès, búlgar, eslovè, alemany, japonès, danès, polonès i rus) i ha estat reconeguda per la crítica com una
de les grans novel·les europees del segle XX. García Márquez, per exemple, afirmava: "La plaza del Diamante
es, a mi juicio, la novela más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil".
·Sobre la biografia de Mercè Rodoreda, la crítica n'ha fet dues interpretacions diferents:
·Carme Arnau: La vida de M. Rodoreda es formula com l'èxit d'una dona que triomfa amb la literatura i
supera les adversitats que li toca viure donades les circumstàncies històriques i personals.
·Montserrat Casals: M. Rodoreda va fracassar a la vida com a persona perquè va ser incapaç de ser o de fer
feliç, però va triomfar com a escriptora.
Argument:
·La plaça del Diamant narra la història del festeig, casament, viduïtat i segon casament de Natàlia durant un
període de temps de devers 25 anys (de 1925-30 a 1950-55, aproximadament) que va des de poc abans de la
proclamació de la II República (1931) fins a la Guerra Civil (1936-39) i la postguerra.
Personatges:
·Natàlia : òrfena de mare, viu amb el pare i la madrastra. Està educada segons les normes i costums de les
classes menestrals. Sap llegir i escriure, i és dependenta d'una pastisseria. Es casa dues vegades i té dos fills
del primer matrimoni.
·Quimet : és fuster (restaurador), mor al front d'Aragó durant la Guerra Civil. Natàlia el descriu de forma molt
sensual, és a dir, que físicament devia ser ben plantat.
·Antoni : segon marit de Natàlia. Sembla un matrimoni de conveniència que, al final, esdevé una relació
d'amor. Físicament no era gaire atractiu. Natàlia diu que s'assembla a en Pere, el primer promès.
QUIMET ANTONI
- Físicament atractiu, sensual, sexualment molt
actiu
- Autoritari, prepotent, dominant.
- Irresponsable i gandul: carrega sobre Natàlia la
responsabilitat de tot: fills, casa, coloms...
- Vanitós, fanfarró, estufat, fatu.
- Actiu: treballa a fora, fa plànols, és inquiet, es
relaciona, no està mai a casa...
- Imposa la maternitat a Natàlia i la hi qüestiona.
- Físic poc atractiu.
- Semblant a en Pere, el primer promès.
- Honrat, comprensiu; no s'imposa a Natàlia.
- Alimenta els fills i els coloms (veces).
- Gris, de poques paraules, d'aparença modesta.
- Passiu: treballa a casa, llegeix el diari, no surt.
- Impotent o castrat; és a dir, sense atributs de poder masculí.
Això li lleva autoritat sobre Natàlia i permet la comunicació i
l'amor.
- No qüestiona la capacitat reproductora de Natàlia.
·Antoni i Rita : fills de Natàlia i Quimet. Neixen poc abans de la Guerra Civil. Rita s'assembla molt al seu
pare. Antoni és "obedient i recollit". No vol allunyar-se de la família per la mala experiència de la colònia.
·Senyora Enriqueta : figura maternal molt important per a la protagonista: li troba feina, li vigila els fills i la
consola en els moments difícils
·Julieta : amiga de Natàlia. Només apareix en quatre ocasions (ball de festa major, casament, després de tenir el
fill i durant la guerra, quan col·loca n'Antoni a una colònia).
·Mateu : amic de Quimet. Casat amb Griselda, amb qui té una filla. Relació molt afectuosa amb Natàlia.
·Cintet : amic de Quimet. Moren junts a la guerra. Poc atractiu físicament.
·Vicenç : Promès i marit de Rita. Propietari d'un bar. Físicament "feia goig".
Localització:
·A la novel·la no hi ha afirmacions categòriques pel que fa al temps i a l'espai on transcorre l'acció. Però es pot
identificar fàcilment el Barri de Gràcia de Barcelona com a escenari, així com el període 1925-55 i els
1

2. diversos fets històrics al·ludits a la narració. Totes aquestes dades, però, estan literaturitzades, és a dir,
passades pel sedàs de la ficció.
Estructura:
1.Procés d'alienació :
-Capítols I-XXIV: Anys de matrimoni. Colometa és el nom connotatiu de la vida de casada. La relació amb en
Quimet s'acosta a la d'amo-criat (s'arriba a agenollar per fer-se perdonar una malifeta de la qual és innocent).
Procés ascendent d'alienació de Natàlia, és a dir, de submissió i de pèrdua de personalitat, que culmina en el
període de la República (capítols XIV-XXIV)
2.La revolució :
-Capítols XXV-XXXV: Rebel·lió de Natàlia ("I va ser aquell dia que vaig dir que s'havia acabat: coloms, veces,
abeuradors...") que coincideix amb la revolta social de la Guerra Civil. L'emancipació social (que fracassa)
coincideix amb la revolta personal de Natàlia (en què triomfa). Hi ha menys diàleg i descripció que a la
primera part, perquè és una etapa de solitud per a Natàlia.
-Cap. XXXV: clímax o punt culminant de la novel·la. Mort i renaixement de Natàlia ("ous", "gran ventre").
L'església simbolitza l'expiació i la redempció dels pecats, del patiment i dels mals de la guerra. Natàlia,
oprimida i explotada, carrega simbòlicament amb el sofriment de la guerra i del món: "Colometa, que
darrera teu hi ha tota la pena del món").
3.L'alliberament :
-Cap. XXXVI-XLIX. Natàlia reneix al costat de n'Antoni, el segon marit. Aquest és honrat, comprensiu i
tolerant; encara que la relació és asexuada (Antoni és castrat), Natàlia hi troba la possibilitat de comunicació i
d'amor que no va aconseguir amb Quimet, perquè Antoni renuncia a l'autoritat i al domini.
És l'etapa de l'aïllament (l'anterior era de solitud). La seva identitat ara és La senyora Natàlia. Al final, l'obra esdevé
progressivament més densa i poètica.
Temes:
·És, sobretot, una història d'opressió i d'alliberament d'una dona qualsevol que confronta el lector amb
qüestions sobre l'existència, la mort i l'amor.
·En termes generals, ve a ser l'aventura modesta, dins la tragèdia europea d'aquest segle, d'algú subaltern,
ordinari i insignificant.
·Subtemes:
-La guerra i les seves conseqüències.
-El conflicte polític i social.
-El problema de la identitat (com sobreviure en una societat que li imposa l'autoanul·lació)
Una possible interpretació:
·La relació amb en Quimet serà alienant, opressiva i asfixiant (Al ball: "com si tot el món s'hagués convertit en
aquells ulls i no hi hagués manera d'escapar-ne"). Quimet li anul·la la personalitat i li esborra el passat: el
promès, els records, el nom. La vida amb en Quimet és com un enclaustrament o empresonament (la primera
Festa Major que passen a casa).
·El caràcter passiu, abúlic, indiferent de la Natàlia inicial podria interpretar-se com un acte de rebel·lió envers
un món que l'exclou, que li exigeix alienar-se com a persona per poder participar-hi (?). Natàlia veu anul·lada
la seva personalitat per servir els desigs dels altres com a mare, esposa, criada i treballadora. Quan s'allibera
d'aquestes funcions és quan recupera la seva personalitat i la seva veu pròpia (darrers capítols de la novel·la).
·Relacions amoroses . La tradició cristiana associa la dona a la sexualitat i a la reproducció (maternitat). També
sol tenir una concepció antagònica, bèl·lica, de les relacions eròtiques i amoroses (mite d'Eva, expulsió del
Paradís), és a dir, d'agressor a agredit. Amb Antoni, en canvi, aconsegueix un altre tipus de convivència que
no implica la submissió ni la pèrdua de la pròpia identitat, però al preu de prescindir del sexe. De fet, al llarg
de la novel·la el desig sexual sol anar associat a connotacions negatives.
·El sexe : Natàlia no el viu com una experiència plaent, sinó més aviat de dolor, de mort i de perill per a la
integritat física; a la novel·la sempre va lligat a la reproducció, la qual és concebuda de manera semblant al
sexe.
Les relacions de parella sense sexe són satisfactòries: Natàlia-Antoni, Natàlia-Mateu, Julieta-promès
(passen una nit d'amor sense sexe). Amb sexe, en canvi, són negatives: Griselda-Mateu, Natàlia-Quimet.
2

3. ·Maternitat : Natàlia la rebutja i la concep en termes d'opressió perquè és un producte de les relacions de
submissió al marit. Ho relaciona amb la pèrdua del jo, de la identitat i del propi cos, i, per tant, li nega la seva
realització com a persona. De fet, la redueix a simple reproductora de l'espècie. D'aquí l'intent de destrucció
dels coloms i dels fills.
Simbolisme
·La cinta de goma : se li trenca després del ball. Enyora sa mare. Mal físic i psicològic. Simbolitza l'angoixa de
trobar-se sola al món i el descobriment de la sexualitat. Natàlia sent un fort atractiu sensual per Quimet, però
això també implica la vergonya per la pèrdua de la intimitat i la seva submissió.
·Els coloms : paral·lel metafòric de la maternitat. Són iniciativa de Quimet, però a poc a poc envaeixen l'espai
(el pis) i el temps de Natàlia. Per tant, ha de carregar amb la responsabilitat de les obres de Quimet: els fills i
els coloms. La rebel·lió de Natàlia comença amb la destrucció dels ous, que simbolitza també la seva rebel·lió
contra Quimet i contra el paper de mare que li ha imposat la societat. És a dir, que explota contra la submissió
a Quimet, als fills i als coloms, ja que la utilitzen com a objecte i l'anul·len com a subjecte. Fills i coloms van
molt relacionats, tot i ser innocents. A més, quan mor en Quimet, puja al terrat i es troba el darrer colom mort,
fet que simbolitza l'alliberament d'aquesta opressió.
·El cordó umbilical/melic : relacionat amb mort i amb absorció de la persona (n'Antoni quasi mor ofegat pel
cordó; el mateix li passa a na Natàlia en un somni), excepte al final, en què esdevé positiu.
·La tènia : Quimet "pareix" el cuc i s'equipara per aquest fet amb Natàlia pel que fa a la capacitat reproductora.
Vol usurpar-li aquest privilegi? Es qüestiona la seva masculinitat? Per què el fill la tira damunt la germana?
·Moto, bandera, fusell : símbols de masculinitat, associats a en Quimet.
·Gelosia, malalties imaginàries, mal geni i xerrameca: estratègies de Quimet per sotmetre Natàlia.
·El quadre de les llagostes de la senyora Enriqueta: extret d'un fragment de la Bíblia (Apocalipsi). El regala a
na Rita. És molt ambigu.
·Les rates . Envaeixen l'espai de Natàlia, com els coloms. Van associades al record de Quimet i a la por del seu
retorn. També es reitera la idea negativa de la maternitat.
·La plaça del Diamant . Simbolitza el principi i el final de la relació amb en Quimet. Al darrer capítol, és el lloc
on esclata amb un crit per alliberar-se de tot el que s'ha callat. A partir d'aquest moment podrà tenir un gest
d'afecte amb Antoni i acceptar el seu marit amb ulls nous. Ara serà possible la felicitat: la novel·la acaba amb
la paraula "Contents..."
·L'embut. Símbol de l'angoixa creixent de na Colometa, d'opressió i de mort (hi vol enverinar els fills). El
relaciona amb en Quimet ("En Quimet va comprar l'embut el dia abans d'haver vingut el colom."). Al darrer
capítol, simbolitza el rebuig del passat opressiu (diu que la plaça del Diamant té forma d'embut). Acaba amb
el crit final d'abandonament, és a dir, de solitud: tota la vida d'adulta s'ha trobat sola.
·Flors i aparadors : relacionats amb la infantesa i la felicitat.
·Merlots negres al Parc Güell: Al·lusió als mals averanys de la seva relació amb en Quimet?
·El ball amb el fill Antoni, a qui intenta escanyar perquè reviu el part, pot significar la reconciliació de la
protagonista amb la maternitat.
·Rita, amagant que està enamorada d'en Vicenç, aconsegueix sotmetre en Vicenç, igual que va fer son pare
amb na Natàlia.
Conclusió:
·Na Natàlia, amb en Quimet, esdevé mare, esposa i criada, i perd tota possibilitat de realitzar-se i de tenir una
identitat pròpia; per això es mostra tan passiva. Només al final, quan s'allibera d'aquests rols, aconsegueix
reconciliar-se amb ella mateixa.
·Alliberament: al darrer capítol, Natàlia retroba la seva identitat, pacta amb l'existència i recupera el gust de
viure. Ho fa, simbòlicament, escrivint el seu nom a la porta del pis, que esdevé làpida i sepultura de la
personalitat alienada de na Colometa. El fet d'escriure es pot relacionar amb l'autora, que és escriptora (?)
·Na Natàlia, amb n'Antoni, el segon marit, pot ser una persona adulta sense que la necessitat d'amor li anul·li
la personalitat; no li cal perdre la seva identitat ni ser l'objecte dels desigs d'un altre, com li passava amb en
Quimet. N'Antoni, a causa de la impotència, no pot ni necessita reafirmar la seva identitat masculina, amb la
qual cosa renuncia a sotmetre na Natàlia; és a dir, que no pot assumir el paper dominant que la societat
assigna a l'home en relació a la dona. Això és el que permet a Natàlia preservar la seva identitat.
3

4. ·El que proposa la novel·la en definitiva és trobar espais per a l'amor basats en el diàleg i no en la submissió i
el domini: "...mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic, i li vaig ficar el dit a dintre per
tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí."
·Com es pot interpretar la paraula que tanca la novel·la: "contents"?
-Que les relacions de parella només són possibles com a rivalitat i només un pot conservar la seva identitat a
costa de l'altre (o castració d'Antoni o anul·lació de Colometa).
-O bé que només són satisfactòries aquestes relacions quan cap dels dos vol imposar-se a l'altre, quan són
equitatives.
·Un dels grans mèrits de l'obra és que aconsegueix esborrar les fronteres entre història i anècdota personal,
entre vida exterior i interior, de manera que ens fa sentir molt més cruament els efectes de les tragèdies
col·lectives, de la guerra i de la destrucció sobre la gent innocent.
La qüestió social.
·Amb el treball a fora, Natàlia pren consciència de la seva explotació i dels problemes socials
·A l'explotació com a mare i com a esposa, ara s'hi afegeix l'explotació com a treballadora.
·Els amos acumulen la riquesa estafant les classes inferiors: escatimen el sou a Natàlia, enganyen el ferrer que
els fa el reixat, etc.
·Descripció detallada de la casa dels senyors (cap. XVII i XVIII): visió sufocant de la seva feina i del món dels
senyors.
·Valora positivament la revolució i la creu necessària. Dóna una visió negativa dels senyors i de l'aprenent de
Quimet, que són favorables al feixisme.
·Malgrat aquesta visió favorable, a la novel·la no hi ha èmfasi "ideològic", sinó que és la peripècia humana,
concreta i individual, la que pren preeminència. L'autora evita donar-li un enfocament èpic o heroic, i per
això és més autèntica. Així aconsegueix que la narració ens sigui més propera, quotidiana, familiar i, en
conseqüència, que l'efecte emotiu i trasbalsador sobre el lector sigui més profund.
Narrador:
·Narradora homodiegètica. La protagonista és alhora la narradora, però cal distingir-les. La Natàlia-narradora
no intenta explicar el personatge de Natàlia, sinó que més aviat en manifesta la seva incomprensió; no entén
el món ni la història de Natàlia, i dóna a entendre que la seva vida no té sentit.
·Quan comença la narració, el lector ja troba la protagonista al passat, el qual ella rememora des d'un present
indeterminat. En aquest sentit, és una novel·la autobiogràfica, però no de l'autora (M. Rodoreda), sinó de la
narradora. En cap moment no s'explica per què narra la seva vida ni a qui la narra.
·Tradicionalment, les obres autobiogràfiques segueixen la convenció i tenen el propòsit d'explicar i entendre la
pròpia vida, de donar-li sentit. L'originalitat de La plaça del Diamant es troba en el fet que intenta reflectir
l'absurd de la vida i l'angoixa existencial de la protagonista, que "no sap què ha vingut a fer al món". Per
aconseguir-ho, utilitza un narrador que no entén res i que no intenta explicar l'existència de la protagonista,
senzillament perquè no es pot entendre, ja que la seva vida no té sentit.
·La narració reflecteix molt bé la manca d'autoritat de la protagonista sobre el món (ja que ha d'afrontar
situacions que ella no ha creat) amb la utilització d'una narradora que no té autoritat sobre la narració, ja que
sembla que siguin els altres que parlin per boca seva.
·Fins als darrers capítols, la narradora no té veu pròpia perquè, de fet, es limita a transmetre els pensaments i
les decisions dels altres. Ella només compta per obeir el que manen els altres. Això es reflecteix en l'estil i en
les estructures lingüístiques utilitzades. Vegeu-ne un exemple:
"Van dir que, [vàrem dir...] abans de deixar sortir els coloms del colomar, l'havien de pintar [l'havíem]. L'un el
volia verd, l'altre el volia blau, l'altre de color de xocolata [Na Colometa no opina]. El van pintar de blau [ells,
els homes] i el pintor vaig ser jo [i jo el vaig pintar]. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre
tenia feina els diumenges(...). Amb l'Antoni adormit o plorant per terra, vinga a pintar [jo era qui pintava]."
Estil
·L'estil de l'obra reflecteix una sensibilitat aguda i subtil que sap identificar-se amb la gent anònima, la
multitud pacient que sofreix la Història, però no pot o no sap explicar-la.
4

5. ·També cal destacar de l'estil la seva naturalitat, l'equilibri entre la llengua viva i la norma, i el seu to
matisadament líric. Una aire de poesia envolta les frases més vulgars. Així és com aconsegueix d'expressar els
sentiments més profunds, encara que tot just apuntats, a partir de fets banals, quotidians.
·El caràcter oral de l'obra és molt marcat, sembla escriptura parlada. Aquesta sensació d'oralitat, de narració no
escrita i poc literària que aconsegueix donar-li l'autora, ve donada pel propòsit de remarcar la manca de poder,
la fragilitat i la humilitat de la protagonista. Si fos escrita no seria versemblant, perquè el nivell cultural de la
protagonista no és gaire elevat.
·La fórmula narrativa utilitzada a la novel·la és molt efectista, ja que, tot i que sembla "real", es mantén en un
registre literari. Es dóna, per tant, la paradoxa que, malgrat tenir l'obra un estil tan treballat, s'aconsegueixi
donar la sensació d'espontaneïtat. I això és molt difícil d'assolir, sobretot si tenim en compte la dificultat
afegida que suposa en català aconseguir un registre col·loquial versemblant i alhora normatiu, literari, és a dir,
que no sigui ni vulgar ni dialectal.
·Un recurs molt subtil, ja esmentat abans, és que na Natàlia no és mai subjecte de les seves accions fins al
darrer capítol. Això ho reflecteix l'estil fent que la protagonista no sigui el subjecte de les oracions. Comparau
aquest fragment amb l'anterior:
"Em van tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig
sentir que obrien un balcó. Que no es troba bé? (...) Ja m'ha passat, vaig dir. I venia més gent: venien a poc a
poc, com la claror del dia, i vaig dir que ja estava, que tot s'havia acabat, que eren els nervis, res, cap perill..."
·A la segona part apareixen alguns capítols que són monòlegs interiors, és a dir, discursos sense lògica i amb
elements irracionals que flueixen del subconscient (Cap. XXXV, XLIV i XLIX).
·Utilitza els diminutius aplicats a Natàlia per remarcar la seva innocència i la seva fragilitat, de manera que
augmenta la sensació de dolor i de destrucció que li provoquen els esdeveniments:
"Colometa". "Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt..."
ANÀLISI DEL REGISTRE UTILITZAT A LA PLAÇA DEL DIAMANT.
·CANAL: escrit. Com que es tracta d'una obra literària culta i s'adreça a un receptor universal i desconegut,
utilitza la norma gramatical estàndard. Encara que sembli col·loquial, de fet respecta la majoria de
convencions dels textos escrits: absència de col·loquialismes, dialectalismes, barbarismes, anacoluts,
onomatopeies i exclamacions.
També cal remarcar que, malgrat les aparences, és un text molt planificat; la successió de les oracions i la
narració dels fets avança de manera ordenada i s'allunya del desordre propi dels registre col·loquial.
·PROPÒSIT: subjectiu. FUNCIÓ: estètica.
Per contraposició al registre científic, que cerca la màxima objectivitat, el registre d'aquest text és
profundament subjectiu; ho denoten la presència contínua de la narradora i dels personatges amb l'ús de la 1ª.
Persona gramatical, amb l'expressió de sentiments íntims i amb un lèxic de caire familiar i afectuós (enamorat,
cor, beneit, estimava...).
La funció predominant en el text és estètica: pretén suggerir, commoure, emocionar. Tan important és, per
això, el fons com la forma, allò que diu com la manera de dir-ho.
·TEMA: general i quotidià.
Tot i que el vocabulari és senzill i quotidià, no deixa de ser molt elaborat, sobretot pel que fa a la precisió i
riquesa lèxiques, i a l'abundància de figures retòriques. Amb aquesta elaboració formal, l'autora pretén
reproduir de manera versemblant el registre col·loquial d'una al·lota barcelonina de classe mitjana, tot i que
dotant-lo d'un lirisme molt emotiu. Així aconsegueix apropar la narració i els personatges al lector, i
commoure'l amb més eficàcia.
·NIVELL DE FORMALITAT: Molt elevat.
Encara que aparentment no ho sembli, essent com és un text literari, el nivell d'artificiositat del text és molt
elevat. Es tracta, doncs, d'un registre literari pseudo-col·loquial. Els recursos formals de què es val l'autora per
donar-li aquesta aparença espontània són, bàsicament:
-Ús d'oracions molt simples enllaçades per la conjunció "i" (polisíndeton).
5

6. -Ús de diminutius (calaixets, granets, estrelletes...) i d'hipocorístics (Cintet, Quimet).
-Utilització de l'estil directe prescindint dels dos punts i cometes (i deia, quan estic...).
-Ús d'interjeccions col·loquials: "...i ell vinga parlar..."
-Repeticions i redundàncies freqüents: "...el matrimoni dels sogres i el matrimoni dels joves que eren ell i
la seva senyora, filla dels sogres, és a dir, ell i la seva senyora vivien amb els sogres, o sigui els pares de
la meva senyora, va dir."
-Figures retòriques: desmais del cor, l'amor l'afeblia, malalt del cap
-Connotació: beneit, desmais, malalt del cap
ESQUEMA ANÀLISI ESTIL PLAÇA DEL DIAMANT
REGISTRE: literari, però pseudocol·loquial  (Convé contrastar amb Col·loquial i Periodístic:
per exemple, dona que se li mor un fill en accident)
-És ficció
-Receptor universal i desconegut  Norma gramatical (A diferència del registre col·loquial)
-Elaboració formal: retòrica i estructura.
-No allò que diu, sinó com ho diu.
-Propòsit: estètic  emocionar, Suggerir, commoure, , gaudi estètic.
FIGURES RETÒRIQUES SÍMBOLS Ambigüitat, connotació, bellesa
-Paral·lelismes sintàctics
-Polisíndeton: nexe copulatiu,
frase coordinada
-Frases inacabades (punts
suspensius)
-Frases de relatiu
PSEUCOL·LOQUIAL  Per què? VERSEMBLANÇA
-Tema: procés d'opressió d'una dona humil, per fer més patent i dramàtica aquesta opressió.
-Expressar la fragilitat i la indefensió de colometa.
IMPLICA:
-Subjectivitat
-Oralitat aparent
-Col·loquialitat aparent
COL·LOQUIALISMES:
-Sintaxi: frases inacabades, coordinació i juxtaposició.
-Repeticions, redundància, perífrasis, pleonasmes.
-Anacolut, vacil·lacions
-Diminutius, hipocorístics, frases fetes.
-Lèxic popular, familiar i afectuós (Respirant com si m'ofegués per L'angoixa m'ofegava )
-Estil directe
ESPAIS: no són un simple escenari de l’acció, sinó que tenen protagonisme propi i són un correlat objectiu de la vida de
na Colomaeta/Natàlia
Ganivet: enyorança del passat, sexe amb el Quimet. Recorre el cam´del passat.
Balances : equilibri, seguretat, en els pitjors moments.
6

7. ASPECTES DUBTOSOS:
Principi: diàlegs en estil directe i indirecte. Segona part i final: Prosa narrativitzada, subjectiva, densa, esdevé poètica, per
expressar solitud, dificultats.
En moments difícils: curs temporal més imprecís. Ritme ràpid.
Exasperació de la guerra: ho expressa amb repeticions, paral·lelismes, punts suspensius: no podia dir-li...no podia dir-
li...no....
Identificació aspectes de la naturalesa amb estats d'ànim.
Al final: de DIR passa a PENSAR= interiorització, monòleg interior, solitud.
7

8. Resum per capítols.
Cap. I-XVI: Anys de matrimoni. Colometa és el nom connotatiu de la vida de casada. La relació amb en Quimet s'acosta a la
d'amo-criat (s'arriba a agenollar per fer-se perdonar una malifeta de la qual és innocent).
Cap. XVII-XXXII: Revolució i Guerra Civil. Presa de consciència de na Colometa. Hi ha menys diàleg i descripció que a la
primera part. Moren la mare i el pare de Quimet, Quimet i els seus amics.
La descripció de la casa dels senyors obre la 2ª. Part (?).
Cap.XXXIII-XIL: És l'etapa de l'aïllament (l'anterior era solitud). La seva identitat ara és La senyora Natàlia. Al final, és
progressivament més densa i poètica.
La relació amb Antoni és més filial (o paternal) que marital. Antoni, escapçat: com el temps que descriu?
Flor blava de Novalis = la felicitat. Balances = equilibri?
Cap. I: Coneix en Quimet al ball.
Cap. II:
Cap. III: Vol que deixi la feina a la pastisseria. Es barallen durant tres setmanes. "I la pobra Maria a passeig per tu". Parlen de
llogar un pis. Parla dels pares: "a casa vivíem sense paraules"
Cap. IV: Arreglen el pis. En Quimet es fa l'orni. Discuteixen per en Pere, l'antic promès.
Cap. V: Dinen a ca son pare i sa madrastra (discuteixen). Troben humitat al menjador i reclamen als veïns.
Cap. VI: Noces de na Natàlia. Té simpaties per en Mateu.
Cap. VII: Vida de casats. Es compren la moto. Va a veure el taller. No arriba el fill.
Cap. VIII: Nit de noces. La cadira d'en Quimet.
Cap. IX: Es perd la clau. En Quimet es dol de la cama.
Cap. X: L'embaràs.
Cap. XI: El naixement de n'Antoni.
Cap. XII: Simbolisme de la casa de les nines. Apareixen el colom i l'embut.
Cap. XIII:
Cap. XIV:
Cap. XV:
Cap. XVI: La solitària d'en Quimet
Cap. XVII: Troba feina de dona de fer net.
Cap. XVIII: Descripció de la casa dels senyors.
Cap. XIX:
Cap. XX:
Cap. XXI:
Cap. XXII:
Cap. XXIII: Mort de sa mare
Cap. XXIV: En Mateu li conta la separació de na Griselda.
Cap. XXV: Fa malbé els ous dels colomins.
Cap. XXVI: Esclata la revolució. Aldarulls amb els senyors de la casa.
Cap. XXVII: En Mateu se'n va al front i s'acomiada de Natàlia.
Cap. XXVIII: Visita d'en Quimet.
Cap. XXIX: Visita d'en Cintet.
Cap. XXX: Visita de na Julieta. Nit romàntica a la torre amb el milicià.
Cap. XXXI: Visita d'en Quimet. Duu el fill a una colònia.
Cap. XXXII: Deixa en Toni a la colònia. Mor en Quimet.
Cap. XXXIII: Torna en Toni. Passen fam. Va a demanar ajuda als senyors de la casa.
Cap. XXXIV: Els senyors l'engeguen per culpa d'en Quimet. Pensa de matar els fills.
Cap. XXXV:
Cap. XXXVI: Va a comprar salfumant a ca l'adroguer.
Cap. XXXVII: Descripció de ca l'adroguer. Simbolisme de les balances de l'escala.
Cap. XXXVIII: Es refà. L'adroguer, impotent, la festeja.
Cap. XXXIX: L'adroguer se li declara.
Cap. XL: Es casen.
Cap. XLI: Nova vida amb l'adroguer. Escena del ratolí (referències a Quimet i als mals records d'aquella època).
Cap. XLII:
Cap. XLIII:
Cap. XLIV:
Cap. XLV:
Cap. XLVI:
8

9. Cap. XLVII:
Cap. XLVIII:
Cap. XLIX:
9

10. Cap. XLVII:
Cap. XLVIII:
Cap. XLIX:
9