Pensant en els altres

Treball modular d'antropologia i psicologia sobre el documental "Pensant en els altres".

1. Marc Forcada Sànchez
Professores: Maribel Cano i Mar Esteve
01/12/2010

Treball de Mòdul
“Pensant en
els altres”
Processos i contextos educatius I

3. “Pensant en els altres”

Aquest documental sobre el dia a dia en una escola japonesa ha aconseguit copsar la
meva atenció i sorprendre’m en molts factors referents a l’aprenentatge.
Primerament, m’agradaria destacar el concepte de la vida que té el mestre, de clara
influència humanista: l’objectiu de la vida és ser feliços. Sobre aquest eix es guia el
professor alhora d’impartir el coneixement als seus alumnes, vol que siguin capaços
d’entendre el significat de la vida, mostrar-ne el seu valor i, a partir d’aquí, que els
alumnes puguin expressar totes les seves possibilitats. Recordem les paraules del
mestre cap als alumnes el primer dia de classe: “Venim a l’escola per ser feliços i
aprendre. Només tenim una vida, i l’hem d’aprofitar al màxim”.
Des d’aquesta premissa, el professor aconsegueix establir en el grup-classe una
relació entre iguals que afavoreix l’aprenentatge col·laboratiu, on cada nen ha de
formar els seus punts forts i, conseqüentment, els dels seus amics i companys. Així, es
creen uns lligams molt forts entre tots ells, la qual cosa es posa de manifest en
diverses situacions. Com per exemple, quan la Mifuyu llegeix davant tota la classe la
seva “Carta de llibreta”, una mena de diari personal que els alumnes realitzen per
poder expresssar als seus companys el que senten, on explica la tristor que sent per
dins degut a la mort del seu familiar. Mentre la nena llegeix, veiem com les cares dels
seus companys es tornen un reflex dels sentiments de la Mifuyu (alguns fins i tot
ploren per ella), la qual cosa es símptoma que cada nen desenvolupa la sol·licitud, sap
escoltar i sent empatia amb la Mifuyu.
Un altre gran exemple del valor que li donen els nens a l’aprenentatge col·laboratiu i
dels vincles existents dins el grup-classe és l’incident del raid. Els nens, per grups, han
estat construint durant la setmana un raid. El dia en que, per fi, van a provar el resultat
de la seva feina es produeix un problema: en Yuto, és castigat perquè durant tot el dia
no ha deixat d’enraonar a classe sent un destorb per al bon desenvolupament
d’aquesta, i el càstig no és altre que la prohibició, per part del mestre, de provar el rai.
De seguida es produeix un fet que demostra més encara el gran sentiment de grup
que hi ha en aquesta classe. Un dels companys del grup de construcció del raid d’en
Yuto, surt en la seva defensa i diu que, tot i que és cert que el seu comportament no
ha estat el millor durant el dia, es mereix com qualsevol altre gaudir del rai que el seu
grup ha construït, perquè és part important en la seva elaboració i sense el seu esforç
no hauria estat possible. Aquí es veu reflectida una de les grans frases que ens diu el
mestre en un moment del documental on ens parla sobre el seu lema que l’objectiu és
ser feliços, i no és altra que “si una persona no és feliç, no ho serà ningú”. La infelicitat

4. del Yuto, era adoptada pel seu company de raid i sortia en la seva defensa, tot
acceptant que en Yuto havia comés una falta que havia de millorar.
També es pot posar d’exemple l’incident anteriorment esmentat fixant-nos en el paper
del mestre. Sap escoltar els raonaments del company d’en Yuto, té sol·licitud i no es
tanca en banda amb la seva decisió. Quan a posteriori ens relata l’incident, ens diu
que en veure la reacció del grup va haver de canviar la seva decisió i que era en
situacions com aquestes quan realment es podia dir que els adults poden aprendre
molt dels nens, dels seus valors i sentiments,... Segons les seves pròpies paraules, els
nens “li donen una gran lliçó de companyerisme”.
M’agradaria destacar per sobre de tot el paper del mestre. Crec que aquest mateix
grup-classe, no tindria el mateix comportament, el mateix sentiment de grup, els
mateixos valors, sentiments, ideals,... si no s’haguessin trobat amb aquest mestre.
Podria ser un gran exemple de com ha de ser un mestre (sota el meu humil punt de
vista). És un mestre molt complet, que sap adoptar parts positives de les teories de
diversos pedagogs o models psicològics.
Podríem relacionar-lo amb el constructivisme quant a la idea que el veritable
coneixement de les coses s’obté a partir de la interacció de l’individu amb el mitjà, i
que l’instructor o mestre és una persona que posa facilitats, que provoca situacions
riques en possibilitats d'aprenentatge, no qui transmet coneixement, quan els anima a
fer un rai. El professor, no els diu de quina manera ho han de fer, quins materials o
eines han d’utilitzar, o quins són els passos han de seguir, es limita a observar i a fer
de guia mentre veiem com els nens manipulen eines potencialment perilloses com
serres, martells,...
Aquesta llibertat i potenciació de l’experimentació, també la podem veure en situacions
com quan van d’excursió al bosc i el mestre els deixa banyar-se al riu amb roba o
quan, en un dia de pluja i mentre la resta de classes de l’escola estan tancades a les
seves respectives aules, el mestre baixa al pati amb els nens i els deixa jugar
lliurement al fang.
Un altre punt fort del mestre, seria la importància que li dóna al treball dels sentiments i
les emocions. Com ja he dit anteriorment, això fomenta els lligams dins el grup. Les
“cartes de llibreta” són la gran eina que utilitza el mestre per ajudar a que els alumnes
deixin fluir els seus sentiments, i mitjançant la lectura d’aquestes en veu alta davant la
classe (sense ser obligat, sinó que és per pròpia voluntat del nen/a) es crea una
empatia entre tots.
Fa poc, ens van proposar la lectura d’un llibre a classe que porta per títol “El tono en la
enseñanza” de Max Van Manen. En un capítol d’aquest, l’autor ens explica que una de
les qualitats que ha de tenir un bon mestre és que ha de ser allò que ensenya, no es

5. pot limitar a ensenyar-ho i ja està, sinó que ha de fer seus aquests coneixements i ha
d’establir relacions amb la vida real, i això només és possible quan estimes la teva
feina, com ho fa en Toshiro Kamamori. En aquest documental, podem veure com el
mestre és capaç de realitzar aquesta connexió mitjançant l’activitat d’escriptura
japonesa. Recordem que quan explica com s’escriu el caràcter japonès “abraçar o
embolicar” relaciona la seva confecció amb la protecció de la mare que alimenta un fill
dins el ventre.
La filosofia de l’aprenentatge d’en Toshiro (“S’ha de ser feliços des del fons del cor.
Riure, plorar, aprendre, els lligams es creen pensant en els altres, són la clau de la
felicitat.”) és una constant en el seu dia a dia a l’escola, i ho demostra en seqüències
tan maques com, per exemple, quan la classe decideix fer una cançó per al comiat
d’una nena que va a viure a un altre lloc i, per tant, ha de canviar d’escola. La cançó
que elaboren els nens, i subratllo “els nens” relacionat amb el tema comentat abans
sobre la llibertat que confereix en Toshiro,doncs el mestre només fa de guia, està
impregnada dels valors que el mestre els transmet cada dia. Per últim, destacar també
la reacció de la classe quan mor el pare d’en Tsubasa (un dels nens del grup).
Decideixen sortir al pati i escriure una carta ben gran sobre la sorra, per tal que el pare
d’en Tsubasa la pugui llegir.
Mai hauria imaginat que una cultura com la japonesa podia donar-me una lliçó tant
important sobre el que ha de ser l’aprenentatge dels nens. Però el fet és que, després
de veure el documental, m’agradaria arribar a ser un mestre tant bo com en Toshiro
Kamamura. Tots els futurs mestres haurien de veure aquest documental.

6. CINEFÒRUM:

Aquesta part del treball no l’he pogut confeccionar com a mi m’hauria agradat degut a
dos factors. El primer no és altre que, degut a una malaltia, no vaig poder assistir a la
sessió de cinefòrum que es va realitzar a classe i com que el treball l’he hagut
d’acabar confeccionant tot sol degut a la baixa universitària per problemes personals
del que era el meu company de treball, en Gerard Garrido (segon factor), he hagut de
buscar unes altres opcions.
Vaig demanar a uns quants companys si em podien passar la seva part del treball de
cinefòrum, per tal de poder veure quines havien estat les idees més importants a
tractar i desenvolupar una mica aquesta part a través d’aquest recull d’informació. Puc
dir que les coincidències entre treballs són molt exactes quant a comentaris sobre
aquesta sessió de cinefòrum, així que crec poder tractar el tema com si hagués assistit
a aquesta sessió. El resum que puc extreure de tots els treballs és el següent:

Hi ha un punt que vaig passar per alt en la confecció del meu treball, i no és altre que
la manera que té el mestre de dirigir-se el mestre vers els seus alumnes. Molts dels
meus companys comenten que és una manera bastant “brusca i seca” i no s’acostuma
a posar a l’alçada dels nens, i sobretot ho és si la comparem amb les abraçades i
petons que dediquen sovint les mestres de primària de la nostre cultura. És cert que
aquesta distància mestre-alumne, queda ben patent en aquesta manera ferma i
seriosa que té en Toshiro de dirigir-se als seus alumnes, però crec que es tracta d’un
tema cultural més que d’altra cosa. La japonesa és una cultura més “freda” i
respectuosa amb l’espai vital de cadascú que no pas la nostra. Tot i així, m’agradaria
recordar les imatges que es poden veure a l’inici del documental on es veu els nens
emocionats de tornar a l’escola, on el professor reparteix abraçades i carantoines amb
tots ells. Ara bé, sí és cert que durant el curs escolar, en Toshiro es mostra d’aquesta
manera més seca alhora de parlar amb els alumnes, però crec que aquest punt de
distanciament ajuda a enfortir les perspectives mestre-alumne i delimitar la jerarquia
entre tots dos. I no és una distància insalvable, doncs quan els nens parlen dels seus
sentiments sobre la mort d’alguns dels seus familiars, en Toshiro s’apropa, els
abraça,...
Un altre dels aspectes que es van comentar és que en cap moment es mostra la
manera que té en Toshiro de preparar les competències que tractarà al llarg del curs,
que potser hauria estar interessant veure els seus mètodes de planificació i preparació
de les classes, per tal de veure si segueix molt el “programa” si és bon improvisador,...

7. M’agradaria dir que un dels aspectes que més m’ha sobtat és el comentari en diversos
dels treballs dels meus companys que, potser, els nens poden confondre aquesta
apologia dels sentiments que sembla fer en Toshiro, la qual cosa fomentaria el
victimisme entre ells i podria provocar que caiguessin en el victimisme. Des del meu
punt de vista, no crec que la seva educació emocional fomenti el victimisme, sinó que
ajuda a posar-se en el lloc de l’altre i, per tant, els nens són capaços de fer seus els
sentiments de l’altre, comprendre’l, i això és un fet que enforteix els lligams del grup,
doncs si ets capaç de posar-te en el lloc d’un company, sabràs com tractar-lo en cada
situació. De fet, en Toshiro els ensenya a lluitar, a ser forts, reconeixent que tots som
vulnerables, però en primer lloc els ensenya a ser forts davant la vida.
Un altre punt, i ja per acabar, que he llegit en diversos treballs (no en tots) és el fet que
la gent exalça l’ambient que es va crear a classe. La gent es va obrir, explicant
experiències pròpies, en un ambient on no s’acostuma a fer com és la classe, doncs
els vincles afectius no són els mateixos entre tots els del grup, ja que en som uns
quants. Suposo que el fet d’estar parlant del documental i recordar moments intensos
d’aquest, ajudaria als meus companys de classe a “rebaixar el seu mur personal” i
deixar-se anar explicant intimitats. Per aquest motiu, també lamento amb força no
haver pogut presenciar aquesta sessió i formar-ne part activa.