Recull relats IV Edició Concurs Microrelats Marítims

Recull de tots els relats presentats a la IV Edició del Concurs de Microrelats de temàtica marítma

1. recull de
microrelats

2. 2
_Teniu a les mans el recull de tots els relats
del «IV Concurs de Microrelats de
tema marítim del Museu Marítim
de Barcelona» en les tres categories
establertes.
Amb aquesta quarta edició, dedicada al gènere negre, consolidem un
projecte que varem encetar fa quatre anys amb la primera edició d’aquest
concurs, projecte que té dos objectius principals: obrir una nova via de
diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis del museu,
i obrir també una nova via d’apropament a la cultura marítima des de la
vessant narrativa.
L’èxit continuat d’aquesta iniciativa, amb 336 microrelats presentats en
aquesta ocasió, ens anima a mantenir el projecte amb futures edicions.
La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot
i que se n’havien d’escollir només nou per repartir els premis, el cert és que
el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar els guanyadors d’aquesta
edició.
Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els
autors i totes les autores que ens han enviat els seus escrits des de tota la
geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.
Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la
imaginació aplicada al microrelat negre ambientat en entorns marítims.
Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «IV Concurs de Microrelats de
tema marítim del Museu Marítim de Barcelona»
_Tienes en tus manos la recopilación de
todos los relatos del «IV Concurso de
Microrelatos de tema marítimo
del Museu Marítim de Barcelona»
en las tres categorías establecidas.
Con esta cuarta edición, dedicada al género negro, consolidamos un
proyecto que arrancamos hace cuatro años con la primera edición de este
concurso, proyecto que plantea dos objectivos principales: abrir una nueva
vía de diálogo con personas que no habían participado con anterioridad
de los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de
acercamiento a la cultura marítima desde la vertiente narrativa.
El éxito continuado de esta iniciativa, con 336 microrelatos presentados en
esta ocasión, nos anima a mantener el proyecto en futuras ediciones.
La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima
y, aunque solamente nueve de ellos podían repartirse los premios, lo cierto
es que el jurado ha tenido que hacer un gran esfuerzo para escoger a los
ganadores de esta edición.
Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo
de todos los autores y todas las autoras que nos han enviado sus obras
desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito del concurso.
Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de
la imaginación aplicada al microrelato negro ambientado en entornos
maritimos.
Gracias a todos los que han hecho posible este «IV Concurso de
Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim de Barcelona»

3. 3
CATEGORIA A
(2004-2006)
1. EL MALSON 7
2. LA RECERCA DEL VAIXELL 7
3. L’EMMASCARAT 7
4. MI DIARIO SOBRE LAS VACACIONES 7
5. UN VIAJE DE MUERTE 7
6. L’ASSASSINAT MARÍTIM 7
7. EL DOBLE ASSASSINAT 7
8. CUIDADO CON MAMA 7
9. NO VEN BÉ UN DESIG 7
10. TRES MUERTOS EN LA AURORA 8
11. EL MEU PLANETA INTERIOR 8
12. UN VIAJE EN EL MUSHU 8
13. BOTELLA AL MAR 8
14. QUI HA ROBAT EL TRESOR? 8
15. EL PEDO ASESINO 8
16. EL PUEBLO 8
17. EL CRIM 8
18. LA DESAPARICIÓ DE L’HOME 8
19. EL DIARI DE LES MEVES AVENTURES 9
20. EL PASSEIG MORTAL 9
21. UNA TARDA MOLT NEGRA 9
22. LA COPA DE VI 9
23. CANVI DE GUÀRDIA 9
24. EL SURFISTA 9
25. L’HOME ASSASSINAT 9
26. A LA LLUM DE LA LLUNA 9
27. ASSASSINAT I ROBATORI 9
28. AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS 9
29. UN COS AL CANVI DE GUÀRDIA 9
30. JONES I LARA 9
31. EL DELINQÜENT I EL FAR 10
32. POLICIA ASSASSÍ 10
33. UN ASSASSINAT AL CANVI DE
GUÀRDIA10
34. ELS INVESTIGADORS BUSQUEN
EL COS 10
35. LES MILLORS AMIGUES 10
36. EL MAR NEGRE 10
37. MAR ENLLÀ 10
38. DISCOTECA MISTERIOSA 10
39. ASSASSINAT AL MAR NEGRE 10
40. L’ASSASSÍ 10
41. MENTS CRIMINALS 10
42. L’ASSASSINAT SENSE RAÓ 10
43. TOT EN UNA NIT 10
44. UN SEGREST MOLT INTENS 11
45. LA TRUCADA ESTRANYA 11
46. L’ALCALDE 11
47. L’AMIGA ASSASSINA 11
48. LES INVESTIGACIONS DE HAWAII 11
49. LA DESAPARICIÓ 11
50. CANVI DE GUÀRDIA 11
51. UN ASSASSINAT, UN MISTERI
I UN CASAMENT 11
52. AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS 11
53. EL PERGAMÍ 11
54. UN DIA AL MAR 11
55. L’ILLA DELS MORTS 12
56. SOTA LA PLUJA 12
57. CONTRABANDISTAS 12
58. L’HOTEL ESPANTÓS 12
CATEGORIA B
(2001-2003)
1. EL MAR I EL CRIM 13
2. LOS RUMORES DEL PUEBLO 13
3. LOS PIRATAS DE ALTA MAR 13
4. EL MAR LOCO 13
5. EL PEIX, L’ASSASSÍ,
L’HOME I LA POLICIA 13
6. LA TERRIBLE EXPERIENCIA
DE JON 13
7. ¿VIVO O MUERTO? 13
8. SOLO EN EL OCÉANO 13
9. AL OÍR EL GRITO 13
10. EL FONS DE LA XARXA 14
11. AL FILO DE LA MAÑANA PASARÁN... 14
12. LA CURIOSITAT MATÀ EL GAT 14
13. CIUTAT SUBMERGIDA 14
14. EL DELFÍN 14
15. EL CUERPO MISTERIOSO 14
16. EL VAMPIRO DEL AGUA 14
17. EL LADRÓN DE VIDAS 14
18. DOS PASSOS, I EL TEU SILENCI 14
19. EL MONSTRE ENORME 14
20. CRIM I CÀSTIG 14
21. UNA MUERTE SALADA 15
22. ELS PIRATES 15
23. DETECTIVE DE ALTA MAR 15
24. LA SIRENA 15
25. LA MORT VE QUAN MENYS T’HO
ESPERES15
26. POC MENJAR I DESPRÉS MASSA 15
27. LES TRES FIGURES 15
28. ACUSACIÓ ESCLAFANT 15
29. ELS COSSOS 15
30. RUMB A CAP LLOC 15
31. MORT AL PORT 15
32. MAREA CRIMINAL 15
33. RUBÍ DE SANGRE 16
34. ANÒNIM 16
35. LA OLVIDADA 16
36. EMMIRALLAT 16
37. “PAQUITO EL CHOCOLATERO” 16
38. LA INCERTESA MARINERA 16
39. EL BARCO DE FRED WILLIAM
EL PIRATA 16
40. EL MONSTRE DEL MAR BLAU 16
41. EL SICARIO 16
42. SIN ASESINO 16
43. MOSCA HI HA EN EL ARRÒS! 16
44. MISTERIO EN LA ISLA 16
45. TORMENTO 17
46. ALGÚN DÍA LO ENCONTRARÍAN 17
47. EL FARO 17
48. ASESINATO EN J.J. PRESS 17
49. UNA NIT AL PONT
DE COMANDAMENT 17
50. LAS LÁGRIMAS SON AGUA
Y VAN AL MAR 17
51. TIERRA DE NADIE 17
52. EL CADÁVER DE LA PLAYA 17
53. NO SE LO DIGAS A NADIE 17
54. L’ÚLTIMA NIT A MAR 18
55. EN LAS PROFUNDIDADES
DEL MAR 18
56. QUI ÉS L’ASSASSÍ? 18
57. ENCERAT 18
58. NO NOMÉS QÜESTIÓ DE DINERS 18
59. EL CAMAROTE 18
60. MAR DE PROMESAS 18
CATEGORIA C
(majors de 16
anys)
1. SI NO FOS DEMÀ 19
2. RECUERDOS ROBADOS 19
3. LA SOMBRA 19
4. MORT O ASSASSINAT? 19
5. UN FAR SENSE LLUM 19
6. EN LA ADUANA 19
7. LA TROBADA 19
8. PUNTUALIZACIÓN 19
9. EL TEMPLARIO 19
10. AGUAS TURBIAS 20
11. QUIMERA 20
12. EL DELICTE 20
13. SIRENA 20
Índex D’OBRES

4. 4
14. VENTADA A OLD PORTSMOUTH 20
15. LA TERMINAL 20
16. SIETE VIDAS 20
17. GAJES DEL OFICIO 20
18. EL MILICIANO 20
19. FARONERA 20
20. EL PES DE LA CULPA 21
21. EPICUR, EL TAUMATURG 21
22. EL REI NEPTÚ 21
23. LA LEY DEL TALIÓN 21
24. LA CURIOSITAT... 21
25. REDENCIÓN 21
26. SABATOT 21
27. L’ATZARÓS CAMÍ DE L’EXILI 21
28. TEMOR 21
29. ATRAPADO 21
30. BUEN FINAL 22
31. ENDEVINA EL FUTUR 22
32. BONA JUGADA 22
33. EL TERROR 22
34. EL BIBLIÓFILO ENMASCARADO 22
35. TESTIGO DE MI PROPIA MUERTE 22
36. HOOL 22
37. 1896 22
38. ILUSIONES 22
39. MOSKOE-STRÖM 22
40. LA VOZ DE LA NOCHE 23
41. L’ASSASSÍ DEL TITANIC 23
42. EL ENIGMA 23
43. LA LUCHA DE SAMUEL 23
44. PROHIBIDA L’ENTRADA SENSE
PROTECCIÓ23
45. SICARIO 23
46. EL PLAN 23
47. EL FINAL DE UN ASESINO EN SERIE 23
48. DESERT 23
49. BUTT OF LEWIS 23
50. ¿POR QUÉ ME LO CONFESÓ? 24
51. EL SECRETO 24
52. EL GRILLÓ 24
53. EL COS 24
54. EL CODI MORSE 24
55. L’ONDINA 24
56. HAMBRE DE MAR 24
57. PARTITURA MALDITA 24
58. GLORIA A DOS EN LAS ALTURAS 24
59. POUR ELLE 24
60. EL SONIDO DEL CASCABEL 25
61. LA GRAN EQUIVOCACIÓ 25
62. PER UN RELLOTGE ATURAT 25
63. LLUNES ROGES 25
64. EL CRIM PERFECTE 25
65. PACTE 25
66. NO HI HA MANERA 25
67. MARCUSO 25
68. L’ÚLTIMA VÍCTIMA 25
69. NAUTILUS 26
70. NEMO ME IMPUNE LACCESIT 26
71. ESCABECHINA 26
72. LA MALEDICCIÓ 26
73. VENJANÇA 26
74. CAS TANCAT 26
75. LA TRAICIÓN ES MUERTE 26
76. PERILL: GOS?, DROGA? 26
77. DE TOT SE N’APRÈN 26
78. L’ASSASSINAT I L’ESPADATXÍ 26
79. L’OMBRA 27
80. RUSKY 27
81. EL VENT 27
82. RENCILLAS PERSONALES 27
83. EL ESCOCÉS 27
84. SIN FE 27
85. AMB EL CANVI DE FRASE... 27
86. AI, “CARRANCO”! 27
87. FELICITAT ATRAPADA
EN FONS DE VELA 27
88. LA PASAJERA 27
89. NADIE 28
90. VIAJE A NINGUNA PARTE 28
91. SILENCIS D’ALTA MAR 28
92. EL FINAL DE LA TRAVESÍA 28
93. MALDITO CAPITÁN 28
94. LA MISIÓN 28
95. MI MEJOR AMIGO 28
96. LA VERITABLE CAUSA
DE LA TRAGÈDIA 28
97. CANVI DE GUÀRDIA 28
98. POLIZÓN A BORDO 28
99. EL SUEÑO AMERICANO 29
100. URGELL 321 29
101. SS NORMANDÍA 29
102. IMPREVISIBLE 29
103. DARRERA ONADA 29
104. BRUIXA 29
105. QUISLING 29
106. EL FAR 29
107. CACERA SALVATGE 29
108. TEMPESTA 29
109. ALBADA 30
110. SANG DE PESCADOR 30
111. EL GEMELO 30
112. ANTES MORIR QUE PERDER
LA VIDA 30
113. PENJAT 30
114. GARLANDES 30
115. MASSA PUDOR 30
116. INCOMUNICADOS 30
117. PER TU FARIA EL QUE FOS 30
118. EL NOU POSEIDÓ 30
119. DISSORT EN ALTA MAR 31
120. LA VIDA CON VIENTO EN POPA 31
121. DOLÇA 31
122. VAIXELLESTOPISTA 31
123. JUSTICIA 31
124. UNA NAVAJA 31
125. HASTA DIEZ NUDOS 31
126. MAI MÉS! 31
127. DESAPAREGUT 31
128. POLICÍAS POR PROA Y POR POPA 31
129. COBDÍCIA 32
130. REDADA EN EL MUELLE 32
131. MICRORELAT D’AMOR 32
132. ELS PESCADORS 32
133. DORMINT AMB EL VEÍ 32
134. ÚLTIMA GUERRA MUNDIAL 32
135. NO FACIS TRACTES
AMB ELS RUSSOS 32
136. LOS PIRATAS DEL MAR 32
137. EL AMOR DE DIANA Y SU GUARDA 32
138. PER AMOR 33
139. CONFUSIÓ 33
140. PAS VETAT 33
141. NOMÉS QUEDEM NOSALTRES 33
142. SEGUNDOS DE INOCENCIA 33
143. VÍDUA 33
144. FORA DE SOSPITES 33
145. MARXAR 33
146. MAR NEGRE 33
147. MI GRAN OPORTUNIDAD 33
148. L’ESCOMESA 34
149. EL GUIA 34
150. NAVE SUSSEX 34
151. EL VIGIA 34
152. LA VOZ 34
153. NO T’OBLIDIS DE SALUDAR 34
154. PIEZA DE MUSEO 34
155. ENTRE MAFIOSOS 34
156. VEÏNATGE CRIMINAL 34
157. LA BONA REPUTACIÓ 34
158. JOHN “EL LARGO” 35
159. MORT A L’AIGUA 35
160. EN LO MÁS PROFUNDO
DEL MAR 35
161. HAZ EL AMOR,
NO LA GUERRA 35
162. CRÓNICA DE UN SUCESO 35
163. UNA MORT ENUNCIADA 35
164. LA VEU OBLIDADA 35
165. MORT EL GOS,
MORTA LA RÀBIA 35
166. LA VENJANÇA DE LA VÍDUA 35
167. FOSCOR 35
168. EL COS 36
169. LA TRAMPA 36
170. L’EPÍLEG 36
171. CUÁNDO 36
172. EL DÉU DELS OCEANS 36
173. EL MISTERIO DEL BARCO 36
174. NUBES SINIESTRAS 36
175. EL BESO DEL SUEÑO 36
176. ASESINATO EN EL PUENTE
DE MANDO 37
177. OUSMANE 37
178. L’IMPOSTOR 37
179. PEIX AL FORN 37
180. TRAILLA 37
181. ASSASSINANT UNA SIRENA 37
182. CONFIDÈNCIES AL MAR 37
183. TEMPESTA ALLIBERADORA 37
184. POLVORILLA 37
185. ¡¡BOOM!! ¡¡GUAU!! 38

5. 5
186. AMENAÇA 38
187. EL CODI PIRATA 38
188. LAS TORMENTAS 38
189. LA OTRA CARA DE LA MAFIA 38
190. PERIÓDICO DE BARCELONA 38
191. DAVANT UNA PORTA DE 30 CM
DE GRUIX I 300 KG 38
192. MIL EUROS POR CABEZA 38
193. EL GRAN AMOR DEL CAPITÀ 38
194. LLEGADO EL MOMENTO, LA HUIDA 39
195. NO CANTARÀ PER A NINGÚ 39
196. LAS OLAS 39
197. RÈQUIEM PER LA PATRONA 39
198. SOPITA DE PESCADO 39
199. EL REGRESO 39
200. L’ILLA DEL FAR 39
201. “MATELOTATGE” 39
202. LA CAPTURA 39
203. EL EXVOTO 40
204. MUERTE ENCUBIERTA
(DE LA TRILOGÍA MUERTE EN CUBIERTA) 40
205. MUERTE EN CUBIERTO (DE LA
TRILOGÍA MUERTE EN CUBIERTA) 40
206. MUERTE A CUBIERTO
(DE LA TRILOGÍA MUERTE EN CUBIERTA) 40
207. JUSTOS PER PECADORS? 40
208. MORT A COBERTA 40
209. AMNÈSIA 40
210. EL CAPITÀ 40
211. EL AMOTINADO 40
212. LA FESTA 40
213. DESAPARECE INFORMACIÓN 41
214. NOCHES CÁLIDAS,
FRÍAS MAÑANAS 41
215. UN CRIM SOTA EL SOL
DE MITJANIT: ITSASGIZONAK ZIOEN...
(EL LLOP DE MAR DEIA...) 41
216. L’ASSASSÍ 41
217. LUCES SOBRE EL MAR 41
218. SIN ALMA 41

6. 6
Índex d’autors
3GAM 20
3XA 17
7LIG  40, 41
Abat Isalguer  34
Abedul  21, 22, 26
Abril 31
Ada 27
Aeren 16
Agar Titi  16
Aigua  30, 31
Alberto Pagnelli  24
Aleix Laplana  28
Alguer 40
Alma Solitaria  25
Amanda 10
Ambre 26
Amor 9
Amura 38
Ane  30, 36, 40
Angela 38
Anguila  13, 16
Anónimo  16, 17, 18
Arbre 10
Ares 41
Argos 40
Art 32, 33
Artemisa 21
ArtWEN 34
Athos 33
Aura 33
Aurora Boreal  25, 35
Avia49 19
Avi negre  19
Bambu 36
Bantxu 25
Barbanegra 28
Baró Vermell  25, 26
Betixeli 26
Biel  7, 8
Black Masmelow  36
Blanco 14
Blue 11
Blue time  22
Bocaina 22
Bolilla 9
Bornholm 27
Break 33
Bruce76 31
Buttercup 15
Camomila 36
Capità Mussol  14
Capitán Canalla  37
Capità Rudnev  26
Cara Topo  10
Carlosalberic 34
Caza1411 17
Cehache 22
Cervantes  23, 24, 26, 32, 36, 38
Clara 8
Clara Valero  37
Clarence  13, 14
Constel·lació 11
Continental Op  36
Copyright 18
Cor 10
Chloe 9
Dalai 20
Dalhmatty 13
Danger 15
Daniel Crowns  23
Dark 25
Deméter 28
Diftèria 23
El 8buit  20
El Caza Pescados  13
Elda Gri  15
El Lleopard  22
El Mar  35
El Muñeco de Nieve  23
El Petirrojo  24
El Pirata Barba Negra  13, 14
El Pirata Morata  25
El Príncipe Mono  37
El Ratpenat  21
El Redentor  28
Emma 10
Ennuagat 31
Epimeteu 29
Ernesta 39
Errante 31
Escarabats 23
Estel 8
Estibador 34
Estrella 9
Everest 11
Figno 29
Fins Aquí  35
Flagstone 41
Flower Power  9
Fosc i Tendre  31
Foso 39
Fredy 8
Fresenius 21
Futbol 9
Garralaga 27
Gaspar de Norfeu  27, 35
Gat Blau  30
Géminis 27
Giola 23
Green 11
Guybrush 34
Haddock 37
Headhunters 26
Hipatia Ramírez  27
Indigo 19
Inseguretat 18
Isaac Lucky Starr  39
itsmaria_02 17
Jack Pardal  30
Jassem 28
Jero de Pasamonte  23
Jessie 10
Jony Jota  13, 14
Judith 14
Júlia 10
Júliasolet 8
Júliasolet 12
Kaligari 35
Kastrovel 35
Labombatómica  7, 8
LaGarriga 36
Lagarto  32, 34, 41
Landy 36
Lanemoje 23
La Piratilla  8
Las abstractas  15
Laura 37
La xalà de la rotonda  37
LeChuck 35
L’espectre 22
L’Estrella del Diable  25
Life  7, 12
Light  14, 17
Los Mares  35
Lucecitea2 22
Lucky Jack  34
Luna 12
Llabero 10
Llamp 9
Llebeig 26
Lluna 9
M4rieta 24
Mabel 16
Madó 35
Maky 30
Mami ya tu sabe’  32
Maquiavelo 34
Mar 33
Marathon 19
Maria V.P.  29
Mariner 29
Marinera 15
Mariner Marí  19, 20, 21, 22, 28, 31
Marte 12
Matilde 9
Max 17
Mc Agun  15
McVey 15
Me 37
Mentes Criminales  10
Mercè 27
Mestral 39
Mike Mouse  9
Miniño 11
Mishino 17
Mitsubishi 32
Moriarty  7, 8
Mrosape 7
Murmuri 36
Nahla 38
Narref 30
Nausica 30
Némesis 27
Neptuno 28
Nickmad 29
Nopo 17
Nostalgia 39
Nuncamais 31
Nuriona 27
Obenc 39
Obre-Llaunes 38
Olda 41
Onatge 29
Orandella 41
Oyrium 25
Papallona 10
Papi Blanche  32
Partoma 33
Paula Vita  8
Pelegrí 26
Pepe 13  16
Petenera 25
Petunia Blava  33, 40
Piedra 34
Pirata Barba Negra  16
Pluja Fina  18
Pol Mar  20, 21
Poseidona 19
Posidònia 29
Pucela 24
Queen 11
QWERTY  8, 12
QWERTY 12
Rafel d’Abadal  34
Rainfall 15
Rarumo11 15
Rascassa 20
Rauxa 20
Rauxa 21
Realme 24
Rebeca de Winter  28, 30
Rizitos de Oro  11
Roger-fan-Morvill 21
Rosa  10, 16
Rosa Roja  14
RTS 11
Rudra 23
Sanromgi 19
Sara 37
Sari 18
Seabay 33
Seaman 40
Sheziz  19, 26
Sirena  20, 22
Sol 10
Sonenora 16
Sophie Pirata Pianista  7
Spencer 29
Superman  14, 16
Takeda 28
Takkar 11
Tarántula 39
Tempesta 27
Tetiaroa 30
THC 38
The Bat  32
The Writer  32
Threepwood 35
TioFarm 15
Tramuntana 18
Tresor Meu  33
Troyanos 19
Umi 24
Una Escritora  14
Urkara 39
Velero 39
Voliaina 31
Wild 11
William London  7
Wonderfullest 15
Xaloc 24
Xavisic 29
XD 9
Xispa 15
Zanito 38
Zeus 16
Zoe 10
Zuri 11

7. 7
1. EL MALSON
Eren les tres de la matinada. A penes podia
distingir la borrosa silueta de la Lluna en
aquell boirós cel. Estava fent guàrdia nocturna
quan tot d’una vaig sentir un temible soroll
similar al d’un sabre. Al cap d’uns segons
el vaig poder reconèixer. Era ell. S’estava
apropant. Era massa d’hora perquè succeís el
contraatac, i encara no estava prou preparat.
No estava segur que una criatura com jo fos
capaç d’admetre-ho, a pesar de que m’ho
mereixés. Vaig tornar a sentir el mateix soroll
del sabre com si aquest cop gratés la paret i
acompanyat d’uns passos molt pronunciats.
Les cames em feien figa, el cos em tremolava
i no m’aguantava dret. Vaig cridar: - Intrús al
vaixell !!! Però ja era massa tard. Vaig veure la
seva ombra a quatre passes de distància. (Amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos) - Em vaig
dir -. Però en aquell precís moment...
_William London
2. LA RECERCA DEL VAIXELL
Eren les 5 del matí de Diumenge (sona el
campanar). “Ostres quina mandra aixecar-me
del llit i a més en aquestes hores” va dir en
Peter Jackson. Es va llevar i va dirigir-se cap a
la cuina i va vessar completament tota la taula
amb el cafè! Va sortir de la barca a comprar
pa, per no oblidar-se’n, i al forn de pa del
port es va trobar a uns vells amics, van xerrar
una estona i van planificar anar a... Ara ho
descobrireu.
El Peter Jackson es va preparar per anar amb
el vaixell més gran d’Europa. En Xavi i en Santi
també hi van anar amb els seus velers; un es
va perdre i l’altre no va arribar. Finalment, en
Peter Jackson va pujar al vaixell més important
d’Europa per cercar un tresor i mai més va
sortir d’allà. Amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos.
_Sophie Pirata Pianista
3. L’EMMASCARAT
En la llunyania del mar, es veia un barco
balancejant-se sobre les cabaloses onades
d’aquella nit. Faltaven 5 minuts per les 12:00.
Ella espiava des del seu camarot intentant
no ser vista. A l’instant va veure una ombra
d’entre la foscor que es movia veloçment. Se li
veia la cara a pesar de portar màscara. Es va
girar sorpresa quan va sentir un so esgarrifós
que provenia de fora. Espantada, va baixar
a la bodega. Llavors va sentir un grinyol,
probablement, d’una porta. No va tardar en
amagar-se. L’emmascarat, al veure que no hi
havia ningú a la coberta, va baixar les escales
que anaven directament on s’havia amagat la
noia. Ella sabia que no tornaria mai d’aquest
viatge. Abans de ser descoberta va pensar
que, al canvi de guàrdia del far trobarien el seu
cos flotant en la mar. Llavors va mirar el rellotge
que sonava sorollosament.
_Life
4. MI DIARIO SOBRE LAS
VACACIONES
22 de Junio
Hoy hemos empezado las vacaciones, por
cierto me llamo Marta. Me he ido a la playa
como todos los años a Torredembarra. Es mi
sitio preferido para ir a la playa y nadar en el
mar, tenemos una casa allí justo al lado de la
playa, ¡Es genial! Hoy es San Juan.
23 de junio
Hoy hemos ido a la playa y hemos visto que
estaba súper contaminada de petardos,
plásticos. Cuando mi hermano ha levantado
uno de los plásticos ha visto algo raro, se ha
asustado tanto que no dijo nada y pensó: con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
24 de junio
He construido una casa dentro del mar. Ahora
tengo muchos más amigos como los pulpos,
los caballitos de mar... todavía no sé todos los
nombres de memoria, mi mejor amigo es Copi
el caballito de mar...
¡Marta despierta, Marta!
_Mrosape
5. UN VIAJE DE MUERTE
- ¡Soltad amarras! - grité. Yo era el capitán de
un barco con destino a la India. Ese barco,
como en muchas otras travesías, transportaba
cacao para cambiarlo por especias. Este viaje
fue diferente, llevaba un polizón a bordo. Cada
noche asesinaba a un tripulante; sabía que con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
Con el ocaso me escondía con algunos de los
supervivientes, no todos porque la sala donde
nos aislábamos era bastante pequeña.
Pero llegó un día en que cabíamos todos.
Dejaron de aparecer cuerpos aunque
seguíamos disminuyendo. Concluimos que
el asesino los arrojaba al mar. Un día sólo
quedamos el timonel, el contramaestre, el
cartógrafo, algunos marinos y yo.
El viaje se acababa, el palacio del sultán se veía
en el acantilado. El cargamento llegó, pero del
asesino nunca llegamos a saber nada.
_Moriarty
6. L’ASSASSINAT MARÍTIM
En David Sánchez García és un criminal molt
buscat, que més d’un cop ha estat arrestat,
però sempre s’ha escapat. Un dia, després
de moltes setmanes d’espiar a una persona,
decidí agafar un creuer, que és on també hi
anava la persona que havia estat espiant,
per treure-se’l d’enmig. Al cap d’uns dies, ja
pujava al creuer, inquiet esperant el moment.
Al caure la nit en David s’adonà, de que era
el moment d’eliminar-lo i així va ser. Quan la
futura víctima dormia, va forçar la porta i li va
clavar un ganivet al pit i morí, el va agafar i el
deixà a la coberta, però es preocupà que mai
descobrissin la víctima, però més tard pensà,
però de què m’he de preocupar si amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos.
_Biel
7. EL DOBLE ASSASSINAT
- Biiip, biiip! Sonava el mòbil, el va agafar, era la
seguretat marítima. Era el somni d’en James,
fer de guàrdia en un vaixell i vigilar el mar. Va
començar a parlar amb un home amb la veu
extremadament greu, que li va preguntar si
volia fer unes proves de vigilant en un creuer,
i ell va dir que si. Al arribar al creuer, va ser
rebut pel capità del vaixell i el va explicar el que
hauria de fer. Es va disgustar, havia de fer la
guàrdia per la nit! A la nit va arribar el moment i
es va posar a vigilar, al cap d’una estona es va
trobar una noia morta, va inspeccionar-la i quan
es va girar... Li van tirar un tret a la cama...
Era una trampa!? No es podia moure, però va
pensar, amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos...
_Biel
8. CUIDADO CON MAMA
Era una noche fría en el puerto. Un capitán
de un barco, quiso ir a visitar a su madre que
vivía en la playa. Cuando llegó no había nadie
aunque todo estaba encendido, tampoco
respondían los vecinos. Observó desde su
barco con los prismáticos que no había nadie,
vio como un cuerpo flotando a lo lejos. Se
acercó con el barco y sí, era un cuerpo, lo
subió al barco para entregarlo a la policía para
que con el cambio de guardia, encontrarían el
cuerpo. Volvió a casa de su madre a telefonear
y escuchó un gruñido y vio sangre y vómitos
por todo el suelo y las paredes, entonces salió
su madre convertida en un zombie y la paralizó
con una pistola eléctrica, salió corriendo y
había millones de zombies en la playa, luchó
hasta llegar a su barco y el último que rescató
en el mar le mordió.
_Labombatómica
9. NO VEN BÉ UN DESIG
Fa potser uns 300 anys, en Jack un nen orfe que
sempre ha desitjat tripular un vaixell, va anar fent-
se gran, fins que un dia va començar a fer proves
de mariner. Al cap d’uns mesos de proves, li
varen pujar el càrrec fins a capità d’un vaixell “El
navega tot”, és el que sempre havia desitjat ser
capità. Però un dia va canviar d’idea...
CATEGORIA A
(2004-2006)

8. 8
Per la nit en una festa al vaixell amb tota la
tripulació, o gairebé amb tota... Quan ballàvem
un vals un filferro molt afilat va travessar pel
mig de la pista de ball, tothom morí però jo
que havia anar a buscar beguda em vaig salvar
però... No per molt perquè quan corria pel
passadís una barra de ferro em va donar al cap
i em vaig quedar inconscient, amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos.
_Biel
10. TRES MUERTOS EN LA
AURORA
Después del asesinato del capitán, el fiscal,
su hermano, embarcó en “La Aurora” con el
asesino para llevarlo a Mónaco a juzgarlo.
En el camarote donde se encontraba escoltado
el criminal había un fuerte olor a fauna marina.
El fiscal pidió a los guardias que lo dejaran solo
con el culpable para interrogarlo.
Cuando los guardias salieron, se podía
distinguir una luz tenue del atardecer reflejada
en el mar. No faltaba mucho para que
anocheciera.
El fiscal cerró la puerta y sacó un revólver de su
bolsillo.
- ¡Sucia rata! - Gritó.
Y, llevado por la ira, disparó contra el asesino.
La conciencia lo remordió y, aunque aún
confundido optó por el suicidio.
A la mañana siguiente, con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo de un hombre
con el rostro contorsionado colgado del palo
mayor.
_QWERTY
11. EL MEU PLANETA INTERIOR
El meu planeta está situat al mig del mar. És
divertit, simpàtic, alegre... però, de vegades
hi pot arribar una tempesta de llàgrimes o un
gran forat negre on hi regna la fúria. El meu
planeta, té cinc reis: l’alegria, la tristesa, la por,
el fàstic i la ira, que pot provocar els perillosos
forats negres que xuclen tota l’alegria que hi
ha. Sempre que es pot, regna l’alegria, però en
moments difícils, o crisi entre germans, es pot
espatllar i acaben regnant les emocions més
horroroses que s’amaguen al nucli del meu
planeta. Avui, és un dia trist i ennuvolat. S’ha
perdut l’alegria!!! La tristesa ja ho ha sentenciat:
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos”.
_Paula Vita
12. UN VIAJE EN EL MUSHU
Era un caluroso día de verano en la tierra de
los dragones: Draconia. Partí en el mushu
desde el puerto de Neria. ¡Ah! ¡El mushu! Un
barco donde viajan los más adinerados de
Draconia, tan adinerados eran que tenían
una escolta personal para la noche, cuando
todos duermen. Lo que no sabían es que
con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo de un dragón marino flotando sobre el
agua cristalina del alba. Con cada amanecer
encontraban un cuerpo, de jinetes, de
dragones, todos apuñalados. Las cubiertas
del mushu se llenaban de sangre. Un buen
día atracamos en Champonia. Repusimos
cargamento y pasajeros, esta vez, con policías.
Seguían apareciendo muertos.
Nos dimos prisa por llegar y hubo muchos
cambios de guardia, hasta que un día apareció
un faro en el horizonte. Bajamos y volví a la
granja con mis padres, solo tenía doce años y
ya había visto demasiados cadáveres.
_Moriarty
13. BOTELLA AL MAR
Esa botella era mi única opción así que sin más
remedio puse el mensaje en su interior, la tapé
y la tiré al mar con la esperanza de que alguien
la encontrara y me rescatara de mi pesadilla.
Mensaje:
Soy Charlie Nickelford,
Me encuentro en un barco, en medio del mar,
sin rumbo y a la deriva, sin capitán, solo yo,
aunque por las noches oigo pasos y golpes de
puertas al abrirse o cerrarse y siento que algo
o alguien me observa. Éramos cinco tripulantes
viajando a bordo y ahora estoy solo.
Con cada cambio de guardia encontrarían
el cuerpo de las víctimas, pero ahora no hay
ni guardias, ni cambios ni víctimas, solo yo y
alguien más.
Si lees este mensaje entra en el mar con un
gran barco, tripulación, guardias y policías,
necesito ayuda.
Desesperadamente: CHARLIE NICKELFORD.
_Júliasolet
14. QUI HA ROBAT EL TRESOR?
Jo el pirata Pirata Marçal i la meva tripulació,
després de deu anys de navegar, saquejar
ciutats i vaixells hem aconseguit un gran botí
amb milions de monedes d’or joies i perles.
El tresor més gran aconseguit en els set mars
i el vam enterrar a la illa de les joies. Ara tinc
un home vigilant el tresor perquè ningú el robi.
Anirem a buscar al pirata que vigilava el tresor
i deixar que un altre el vigili. Però al canvi de
guàrdia trobaríem el cos del pirata que vigilava
el tresor al costat del cofre buit.
Qui haurà robat el tresor?
_La Piratilla
15. EL PEDO ASESINO
Era un día reluciente en la playa, un capitán del
barco, bajó de su barco a comprar chuches y
golosinas, cuando vio un chicle nuevo super
picante. Se lo llevó a la boca y lo masticó, a
él no le afectó el picante, pero, a los pocos
segundos su culo hizo ¡¡BROOOOOOM!! y
todas las personas que estaban en la tienda
murieron al instante, se fue corriendo a su
barco y por el camino se fue tirando más
pedos y la gente iba muriendo al instante.
Se encerró en su camarote y se le escapó uno
gordo y justamente cuando lo olió, MURIÓ!!!!
Con el cambio de guardia, encontrarían el
cuerpo.
_Labombatómica
16. EL PUEBLO
Érase una vez, en un pueblo costero
deshabitado, una familia que decidió instalarse
ahí. En la primera noche, Samuel, el niño más
pequeño, oyó como alguien pedía ayuda. Se
levantó de la cama y salió a la calle, entonces
vio un señor al que habían apuñalado. Samuel
comenzó a darse cuenta que en verdad, el
pueblo no estaba deshabitado sino que la
gente salía por la noche. El niño vio que el
señor había muerto, entonces se dijo a sí
mismo - con el cambio de guardia encontrarán
el cuerpo - y se volvió a casa. Pero al volver vio
a toda su familia muerta. Una señora le dijo - es
la maldición de este pueblo, quien sale por el
día es asesinado, tienes suerte, pero no cantes
victoria, el asesino no parará hasta matarte -. El
niño, que no sabía qué hacer, cogió un barco y
se marchó, no sabemos dónde.
_Fredy
Tercer premi categoria A
17. EL CRIM
Era un dia de pluja. Hi havia canvi de guàrdia
a la comissaria de policies que hi havia a
prop del mar. Quan van arribar els policies
tot estava tranquil, però quan es canviaven
van sentir un tir.
PAM!!!!
Un cop vestits, van anar al lloc on havien
sentit el tir, i es van trobar un policia mort,
al terra.
L’inspector de policia va anar allà i els va
dir:
- Senyors, sabia que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. Tots van quedar
bocabadats.
QUÈ!!!!??
L’inspector, els va explicar que era una
prova per saber si estaven atents o no.
Quan l’inspector va acabar de parlar, un
policia va preguntar:
- I l’home mort al terra?
L’inspector va contestar.
- Era un maniquí.
Però un segon després de dir maniquí:
PAM!!!!
_Estel
18. LA DESAPARICIÓ DE
L’HOME
La Laia i en Joan que vivien a Sitges van veure
per les notícies que havia desaparegut un
home de Manresa a la platja de San Sebastià.
Com cada tarda la Laia i en Joan van anar a
la platja de San Sebastià a fer un passeig amb
canoa. Quan estaven a punt de tornar que
era el canvi de guàrdia van trobar un cos, es
van donar compte que era l’home que havia
desaparegut aquell dia. Sobre l’home hi havia
una nota. Deia: “Mort d’avorriment”.
_Clara

9. 9
19. EL DIARI DE LES MEVES
AVENTURES
Un dia en un vaixell a les 6:00 de la matinada
vaig veure uns soldats vigilant el tresor d’Anista.
Un tresor de fa milions d’anys que va costar
molt de trobar. A les 16:00 vaig veure un
home molt lleig que portava una capa i parlava
sol i que deia que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos. Vaig tenir molta por. La gent
que quedava viva al vaixell va saltar al mar.
Alguns estaven morts. Després vaig sentir el
so d’escopetes i crits. En un tres i no res tots
van morir menys jo que estava amagada en
una habitació. Quan vaig sortir vaig veure un
cadàver que deia: “La reina Anista ha tornat a
buscar el seu tresor”.
_Bolilla
20. EL PASSEIG MORTAL
Eren les nou del vespre i una parella
d’enamorats passejaven pel mar en una barca.
De sobte, una altra embarcació sense ningú a
bord portava un tros de rètol molt misteriós que
deia:
“Us mataré...”
El noi i la noia estaven molt espantats,
van tornar a la platja i van decidir matar-se
mútuament abans que els matés algú. Quan
van fer el canvi de guàrdia, van trobar els
cossos dels joves a la platja i un tros de rètol
que deia:
“... de riure”.
_Flower Power
21. UNA TARDA MOLT NEGRA
Era una tarda de dijous normal i corrent. De
sobte es va escoltar un tir de pistola. Jo, com
a policia, no vaig saber què passava. L’únic
que vaig veure va ser un munt de sang al mar.
Em vaig posar el neoprè i vaig anar a bussejar.
Vaig trobar un cadàver flotant amb una nota
plastificada que deia:
AMB EL CANVI DE GUÀRDIA TROBARIEN EL
COS!!!!
Estava molt intrigada per saber qui era!!
_Estrella
22. LA COPA DE VI
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos”,
aquesta era la trucada que va rebre Martin a les
6 del matí. No va trigar a arribar i veure que no
hi havia res regirat només dos gots de vi sobre
la taula de la cabina.
La nit abans de partir li havien regalat l’ampolla
en un comiat que li van fer els seus amics.
L’Eva i ell van beure i jeien al terra agafats de
la mà. El Martin es va apropar a ells i un líquid
sortia de la boca de l’Eva. - “Enverinada”. Va
pensar. Marxà sense vacil·lar.
Una dona elegant va aparèixer amb el seu
majordom i agafada del cos del Carlos plorava
desconsolada.
Qui és vostè? I quina relació tenia amb ells?
Preguntà Martin curiós i confós... “Sóc la seva
dona estàvem divorciats però volia recuperar-
lo. I em vaig embarcar”. Respongué ella.
_XD
23. CANVI DE GUÀRDIA
La Joana i en Marcel estaven fent el torn de
matí. Faltava només mitja hora per canviar de
torn. Era un dia assolellat i hi havia molta gent
a la platja.
De cop, es van començar a sentir uns crits
esgarrifosos que venien de la platja. Els dos
policies, hi van anar corrents. Una noia que
anava amb banyador i portava ulleres de sol,
es va apropar a ells, i els hi va dir que flotant
per l’aigua, hi havia un cadàver. El Marcel va
trucar als dos policies que havien de començar
a treballar en el torn de tarda. Es deien Daniela
i Marc. Al rebre la trucada, van marxar corrents
de la comissaria perquè sabien que amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Matilde
24. EL SURFISTA
Un dia d’estiu, un noi que passejava per la
platja va decidir fer un curset de surf. Mentre
estava surfejant, una ona immensa el va portar
mar endins fins que va ser tan lluny que la
costa no es veia. Agafat a la taula de surf va
decidir nedar lentament en una direcció, amb
tanta mala sort que les ones el portaven mar
endins.
Quan el professor de surf se’n va adonar, va
decidir trucar a la policia.
La policia va buscar el surfista perdut, però
després de buscar-lo durant tot un dia no el
van trobar.
Per les notícies de la televisió van dir: «L’onada
assassina va ser la culpable de que amb el
canvi de guàrdia trobessin el cos».
_Lluna
25. L’HOME ASSASSINAT
A la platja de Barcelona, van trobar una nota
que deia: AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS. La policia va anar a
donar un vol per la platja i en un racó amb
moltes pedres van trobar el cos. Tenia clavada
una bala al front.
La policia va descobrir que va ser assassinat
per un tal Paul Walker, i la víctima es deia John
Walker.
Resulta que eren germans!!!
Finalment Paul Walker es va suïcidar i els pares
es van quedar sense fills.
_Futbol
26. A LA LLUM DE LA LLUNA
Un home s’havia allotjat en un hotel en el que
passaven coses molt i molt rares. Les llums
de l’hotel s’apagaven i s’engegaven soles; hi
havien sorolls estranys i, fins i tot, desapareixien
coses. Els clients de l’hotel en comptes de
maletes, portaven moto-serres, ganivets i
pistoles.
Llavors l’home se’n va anar a la platja a
contemplar la gran lluna plena que hi havia
aquella nit.
Amb el canvi de guàrdia, el policia més veterà
va trobar, a la platja, el cos de l’home sense
vida.
Mai es va saber el perquè de la seva mort.
Diuen que el seu esperit volta per l’hotel les nits
de lluna plena.
_Amor
27. ASSASSINAT I ROBATORI
Un dia d’hivern, la policia buscava a l’assassí
de John Adams. L’assassinat havia tingut lloc
en un petit poble d’Ommiskir. Al arribar, es van
trobar un problema. Havien robat el cos del
mort. No se sabia que podia haver passat, però
fos el que fos s’havia de resoldre.
L’inspectora va començar interrogant a la dona
del mort. Es deia Morgana. Ella creia que podia
saber qui era l’assassí. El sospitós es deia
Markus, treballava de socorrista a la platja de
Borstar. Al veure la policia anant cap a ell, en
Markus va sortir corrent, ràpidament el van
pillar.
En Markus va confessar. Els va dir que
amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, i
efectivament, quan van passar pel camí que
feien els policies durant el canvi el van trobar
enterrat a la platja, amb la mà sortint de la
sorra.
Cas resolt.
_Mike Mouse
28. AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS
Va ser un dijous per la tarda molt calorós.
Aquell dia havia d’anar a treballar a l’oficina de
policia de Barcelona. Vaig agafar les claus del
cotxe, i me’n vaig anar cap a allà. Vaig passar
per la Rambla, vaig sentir crits. Estava molt
intrigada! Vaig seguir un petit carreró fins al
Port Vell. Sentia crits a tot arreu. Vaig baixar del
cotxe, i en un vaixell hi havia escrit: “AMB EL
CANVI DE GUÀRDIA TROBARIEN EL COS”.
_Chloe
29. UN COS AL CANVI DE
GUÀRDIA
Un dia a la platja de Salou, el socorrista va
veure una persona que s’ofegava i va anar a
salvar-la. Mentre l’estava salvant, un home va
escriure una carta que deia que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos i la va deixar al lloc
on feien guàrdia. Quan el socorrista va arribar,
la va veure i la va llegir.
Es va posar molt histèric perquè no sabia què
fer. Quan va arribar el canvi de guàrdia, estaven
tots molt nerviosos. Van començar a buscar
el cos i al final el van trobar. No sabien què fer
amb el cos, el van amagar dins d’un armari i
van intentar fer com si res. A la nit va treure el
cos de l’armari i...
_Llamp
30. JONES I LARA
Jones i Lara eren els millors investigadors
dels anys 50, eren de Boston. Mentrestant
passejaven a la vora del mar, veieren alguna
cosa flotant, es van acostar i... era una nota
d’un assassí que deia que havia matat a algú.
La dona que hi havia asseguda al banc del
costat de la platja els hi va dir que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos. Van seguir parlant i

10. 10
al final la Lara hi va caure! Segur que trobarien
el cos en el canvi de guàrdia de Londres!
Un cop allà, van començar a investigar, quan
per fi va arribar el moment van veure quelcom
misteriós a la finestra del pis que hi havia al seu
costat.
Quan van arribar a la porta del pis van trucar i
al veure que no obria ningú van tirar la porta a
terra amb una cossa i... allà hi havia el cos.
_Júlia
31. EL DELINQÜENT I EL FAR
Em tocava el torn de nit al far. Em vaig preparar
un cafè, vaig seure i com cada nit vaig engegar
la ràdio. De sobte vaig sentir que deien:
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos de
l’home que s’havia escapat del manicomi que
es trobava a prop del far”.
Vaig mirar per la finestra, el mar estava en
calma però alguna cosa flotava vora la platja.
Vaig baixar a veure què era, estava espantada.
El cos d’un home havia arribat a la platja i
semblava mort. De seguida vaig trucar a la
policia i quan van arribar el van reconèixer. Era
l’home que s’havia escapat. Li agradava anar a
la platja i fer-se el mort.
_Cor
32. POLICIA ASSASSÍ
La Maria i en Joan eren dos policies molt
coneguts a Barcelona. Tenien una missió, que
era trobar el noi que va assassinar a una noia
innocent, que es deia Laia.
El cos es va trobar prop de la platja. Com que
el cos es va trobar quan feien canvi de guàrdia,
van pensar que si tornava a matar a algú amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos.
A l’hora del canvi de torn, a la platja es sentien
uns crits. Els policies del torn de tarda van
anar-hi corrents i van veure que va deixar el
cos. El van agafar. Però tots els policies es van
quedar bocabadats al saber que era en Joan,
el policia més conegut de Barcelona.
_Emma
33. UN ASSASSINAT AL CANVI
DE GUÀRDIA
Fa un dies, va haver-hi un assassinat quan
feien el canvi de guàrdia. Era un dia calorós i
xafogós, i els guàrdies estaven al vaixell quan
els cridaren per anar a dinar. Quan acabaren de
dinar, encara faltava una mica per fer el canvi
de guàrdia i decidiren jugar al parxís. Al cap
d’una estona es posà a ploure i van haver de
posar-se uns abrics per a la pluja. Feia molta
mala mar i van haver de quedar-se a dins del
vaixell a vigilar. Però passà una cosa, quan
passaren llista per veure si estaven tots, faltava
un dels guàrdies.
Veieren que al final de la llista posava una nota
que deia: “Amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos”. Un noi que estava al costat del mar veié
que hi havia un cos flotant. El van aconseguir
agafar i el van pujar. Resultava que algú l’havia
assassinat.
_Rosa
34. ELS INVESTIGADORS
BUSQUEN EL COS
Eren les dues del vespre, els investigadors
mentre feien el canvi de guàrdia van trobar el
cos. Es van apagar els llums, i quan es van
encendre, van veure que en una paret l’assassí
havia escrit amb sang «busqueu-me». Els
investigadors van donar moltes voltes per les
oficines fins que es van cansar i van anar a
prendre un cafè. Al cap d’una estona van veure
el cos flotant al mar.
I va acabar la pel·lícula.
_Amanda
35. LES MILLORS AMIGUES
La Joana i la Maria són les millors amigues
del món. Es van despertar i estaven enmig de
l’oceà Atlàntic. Sense saber-ho les dues havien
anat a parar al mateix lloc. Estaven intrigades
perquè no sabien què feien allà.
De cop i volta van veure un cadàver flotant al
mar. No sabien que feia allà aquell cadàver. Tot
el mar estava ple de sang. Llavors van anar
corrents a buscar uns investigadors i els hi van
dir que amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos, i ho investigarien.
_Jessie
36. EL MAR NEGRE
Jo, la capitana del meu vaixell pirata estava
tranquil·la mirant el mar. Eren les set de la
tarda, corria aquella brisa tan freda...
De sobte em va venir el Jordi, un treballador de
l’equip de neteja dient-me que havien trobat
sang al terra del lavabo. Ell pensava que era
d’una persona. Vaig córrer a trucar un equip
d’investigadors, perquè trobessin el mort. Van
arribar en un segon, els del primer torn em van
dir que no van trobar res, faltava poc perquè el
pròxim torn entrés. Ells deien molt segurs que
amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Així va
ser, van trobar els dos cossos flotant pel mar.
Estaven morts!!! I de sobte... Ja no hi eren. Van
desaparèixer!!!!
_Papallona
37. MAR ENLLÀ
Era una nit que el mar tenia unes onades de 12
metres. Hi havia 20 vaixells navegant i el port
quedava molt lluny. La lluna quasi no brillava.
No podien continuar endavant i al final els
navegants es van tirar al mar pensant que amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Zoe
38. DISCOTECA MISTERIOSA
Una llarga nit al port de Barcelona va arribar un
creuer ple de gent. A dins el creuer hi havia una
discoteca.
Quan faltaven 5 minuts pel canvi de guàrdia. El
guàrdia va sentir un soroll i el van apunyalar per
darrera. Al cap d’una estona amb el canvi de
guàrdia van trobar el cos.
La policia ho va investigar. Finalment van trobar
l’assassí. Era un noi que no l’havien deixat
entrar a la discoteca i es va venjar.
_Cara Topo
39. ASSASSINAT AL MAR
NEGRE
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos”. I així
va ser. El cadàver estava a la platja principal de
Samsun al mar Negre. Un noi d’uns 30 anys
havia estat assassinat al costat del cadàver hi
havia dues bales i un bassal de sang.
Els policies que van trobar el cos, van veure
algú que s’havia amagat darrere unes barques.
S’hi van apropar i es van adonar que també era
mort. S’havia suïcidat ja que encara portava la
pistola a la mà. De sobte, un soroll intens, agut,
penetrant i cada vegada més proper a mi, em
va despertar.
_Llabero
40. L’ASSASSÍ
Una nit freda d’hivern, en una casa de
Barcelona un policia s’estava preparant per
anar a l’oficina a treballar. De sobte va sentir
un missatge al mòbil. Va agafar-lo i va llegir el
missatge que posava:
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos”.
No va entendre res. Ja era l’hora d’anar cap
a l’oficina i va sortir de casa. Va començar a
caminar amb por, intriga, dubtes... I de sobte
va sentir:
PAM!!!!
Era el soroll d’un tir. Va començar a caminar
encara més ràpid fins que va arribar a la feina.
Va entrar i va anar a la porta del darrera a veure
què passava a la platja. Va tornar a entrar i va
veure una persona morta al terra. Va avisar
als altres policies, i juntament amb ell van
investigar què havia passat.
_Arbre
41. MENTS CRIMINALS
En un dia fosc. A la platja va haver-hi un tiroteig,
algú va morir. Els policies sabien que amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos. Van trobar
el cos, i al seu costat un home molt perillós.
Els policies no confiaven en aquella persona
perquè tenia una pistola i el van portar a la
presó. Per desgràcia, el dia següent l’assassí es
va escapar i mai es va saber res d’ell.
_Mentes Criminales
42. L’ASSASSINAT SENSE RAÓ
Ahir em va arribar una carta que deia: “Amb
el canvi de guàrdia trobaran el cos de la teva
família enmig de l’oceà”. Vaig pensar que era
una broma, i no li vaig donar importància. Però
després de rumiar molt vaig anar a ensenyar
la carta a la policia. Em van dir que a moltes
cases havia arribat aquest tipus de missatge.
També em van dir que al cap de dues
setmanes trobarien mortes les persones que
havien estat amenaçades.
_Sol
43. TOT EN UNA NIT
Era la nit del diumenge i havia aconseguit entrar
al vaixell. Acabava de disparar el cap de l’equip
de detectius. Quan tothom ja s’havia informat
del que havia passat, vaig poder veure com un
home alt i gras em senyalava cap a mi. Només
tenia una opció si no volia morir, tirar-me al mar.

11. 11
Quan ja havia tocat amb el dit a l’aigua, gairebé
ja m’havia glaçat. L’home, en veure’m, va voler
trucar a la policia, però va tenir tanta mala sort
que, justament en aquell moment, tocava la
sirena del canvi de guàrdia. Va marxar corrents,
perquè crec que es pensaven que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos.
De sobte vaig notar que algú em mossegava el
peu, i seguidament vaig desaparèixer.
_Green
44. UN SEGREST MOLT INTENS
Una noia anava de camí a la platja.
El mar era tranquil amb una sensació estranya.
No hi havia cap mort, l’únic que hi havia era un
senyor vestit de negre amb una barba infinita
bruta i vella. Portava una corda amb un ganivet
afilat. Va agafar a la noia la va lligar, se la va
emportar... Va desaparèixer per complet.
Els detectius van buscar proves però no van
trobar cap emprenta dactilar, l’únic que van
trobar va ser una gorra que duie les inicials:
U.I.E. Al cap de dues setmanes van anar al lloc
on indicaven les inicials.
Era la Universitat Internacional Europea. Quan
van arribar van interrogar a tots els estudiants.
Cap d’ells era sospitós menys un, en Tomy
Henderson, el noi sabia que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. I així va ser.
_Constel·lació
Segon premi categoria A
45. LA TRUCADA ESTRANYA
Era una nit d’hivern molt rara en un vaixell
de càrrega molt antic. A popa hi havia un
guàrdia per vigilar que res passés. Al cap
d’una bona estona va sentir un soroll dins
del vaixell. El guàrdia es va dirigir al lloc
on havia sentit el soroll a poc a poc. Quan
estava a punt d’arribar el van trucar. Era un
número estrany. Li van dir que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos. No va ser a
temps de contestar perquè el van penjar. A
l’hora del canvi de torn, va arribar un altre
guàrdia. Va anar al bany i s’hi va trobar el
cos d’una persona.
_Rizitos de Oro
46. L’ALCALDE
Eren les sis de la tarda. A la vora del mar
només quedava el socorrista. Li tocava fer
el canvi de guàrdia. Quan va marxar l’altre
socorrista va arribar a la torre de vigilància i
hi havia una carta. Lentament la va obrir. Hi
posava que a les nou de la nit amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. El socorrista va anar a
l’ajuntament a dir-ho a l’alcalde:
- Senyor alcalde, m’he trobat aquesta carta a la
torre de vigilància - va dir.
El senyor alcalde va començar a suar i va dir:
- Perdoni un segon, vaig al lavabo-
El socorrista va veure una carta a la taula
de l’alcalde i la va llegir. Va veure que era la
mateixa lletra i també la mateixa signatura. Va
treure una pistola i quan va entrar l’alcalde va
mantenir els dits al gatell... i el va prémer...
_Miniño
47. L’AMIGA ASSASSINA
Un dia vaig anar a la platja amb la meva
mare i vaig conèixer a una amiga misteriosa,
a mida que passava el temps la gent anava
desapareixent fins i tot la meva mare. Vaig anar
investigant i vaig veure persones que dormien
però altres que ni es movien, per això amb el
canvi de guàrdia vaig trobar el cos de la meva
professora de matemàtiques. Em vaig espantar
tant, que vaig començar a córrer!!!! Mentre corria
vaig veure a la meva amiga que s’havia suïcidat.
_Queen
48. LES INVESTIGACIONS DE
HAWAII
Un cap de setmana la Clara i la seva millor
amiga de treball d’investigadores, anaren a la
platja de Hawaii per desconnectar una mica del
treball i disfrutar del surf!!! Però de cop i volta
reben una trucada del seu cap i els diu que a
la cantonada de la platja hi ha un cadàver i han
de descobrir què ha passat.
Ràpidament deixen el seu descans i van a
descobrir què ha passat i perquè està mort.
Un home que passava per allà li preguntaren
si sabia alguna cosa del cadàver, els digué
que no, però ho podien saber amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. Ho van fer però no
hi havia manera, encara no sabien què havia
passat així que seguiren investigant fins que
començà a ploure, i la pluja els hi va inspirar.
Potser li donà un infart o alguna cosa així.
Encara esperem la resposta.
_RTS
49. LA DESAPARICIÓ
Era dimarts 29 de juny. Com sempre hi havia
canvi de guàrdia en el “xiringuito”.
Aquell mateix dia va desaparèixer un home.
Uns nens que van veure com el raptaven van
anar immediatament a la policia costera a
explicar el que havia passat amb l’home.
El 17 de juliol després van saber que aquell
home es deia Denil Sala. L’endemà van
descobrir el nom del segrestador. Ell es deia
Marc Ribera.
Van començar a investigar en el lloc de la
desaparició i allà van trobar una nota on deia:
- Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Van
anar al “xiringuito” i va ser quan van trobar una
bossa negra en forma de cos. Quan la van
obrir van veure que el cos era del... Joan Pons.
Els policies van deduir que havia estat en Marc.
Van deixar una nota: - Ho sabem!!
_Zuri
50. CANVI DE GUÀRDIA
Un guàrdia estava a la platja vigilant perquè
robaven nois i noies petits. El guàrdia va veure
un cos mort i va anar amb una moto d’aigua a
buscar el cos. Estava tot ple de sang, era un
assassinat. Al canvi de guàrdia trobarien el cos,
els hi havia dit, i així va ser. Aquest noi tenia un
pare, el pare es deia Joan i va prometre matar
el que havia matat el seu fill.
El Joan va anar preguntant a la gent del
poble, ningú coneixia cap persona estranya.
Al final va decidir preguntar a un avi que vivia
a la muntanya. L’avi es deia Jorge. El Jorge
coneixia l’assassí i li va confirmar el nom. Era C.
Ronaldo i el noi que havia mort era el Neimar
Junior. El C. Ronaldo l’havia matat per enveja.
_Everest
51. UN ASSASSINAT, UN
MISTERI I UN CASAMENT
En Ben, un policia de Londres, va anar a
Melilla per assistir al casament d’un amic seu,
anomenat Jack.
Quan va arribar a l’esglèsia, l’alcalde que
també anava al casament li va dir molt neguitós
que quan van fer el canvi de guàrdia, van trobar
el cos d’en Jack flotant al mar amb signes de
violència.
En Ben va quedar de pasta de moniato al sentir
la notícia i va decidir preguntar-li al James que
era el germà d’en Jack si sabia alguna cosa.
En James es va defensar dient que ho havia fet
sense voler.
I és que tothom que el coneixia sabia que
gaudia explicant acudits i un d’aquests acudits
va matar a en Jack de riure.
_Takkar
52. AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS
Era una tarda d’estiu normal i corrent, tot
estava en ordre. Hi havia molta gent gaudint de
l’aigua. Jo estava acalorada, asseguda al seient
del socorrista.
De sobte es va sentir un crit esgarrifós i a
continuació el soroll d’un tir.
La gent va marxar corrents i em vaig quedar
sola. Estava molt nerviosa, em vaig quedar
quieta i vaig veure un cos flotant. No sabia què
fer.
Vaig treure’l de l’aigua i el vaig deixar a la sorra
on hi havia escrit: “Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos”. Em vaig espantar molt!
_Blue
53. EL PERGAMÍ
En una mar tranquil·la, hi havia uns pirates que
sempre tenien moltes riqueses. El problema
és que sempre havien d’obtenir-les robant,
sabotejant... a altres pirates. Però ells volien
aconseguir-lo lluitant amb altres pirates, que
també volguessin el mateix tresor.
Un dia de tempesta i molt vent, un antic
pergamí va arribar volant. El capità el va agafar
i se’l va guardar. Quan va parar la tempesta i el
vent ja no bufava tant, el capità va començar a
llegir.
- Si voleu tenir més riqueses heu d’anar a
l’illa perduda de forma de calavera i fer una
cosa que tots els pirates fan per la nit. Fer tres
passes al nord-est i excavar. Allà trobareu un
cos que té un pergamí, on indica un tresor molt
ocult.
Els pirates sabien on era l’illa, ells sabien que
havien de fer. Van pensar que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos.
_Wild
54. UN DIA AL MAR
Un dia en el mar vaig veure molta sang, em
vaig espantar.

12. 12
Els detectius investigaven i vaig voler ajudar.
Em vaig assabentar que aquella sang podia ser
d’un home que l’havien matat abans de tirar-lo
al mar.
En aquell moment vaig veure una galleda. La
meva sorpresa va ser que dins hi havien... dits!
No vaig poder evitar cridar.
Els detectius van venir corrents. I van dir que
tindrien una bona pista.
Vaig començar a caminar, quan vaig escoltar
que uns homes deien: que a les 18:00 h amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos. Vaig córrer a
informar els detectius.
Tot d’una quan el detectiu caminava, va veure
un home arrossegant una bossa. El detectiu
se’n va anar cap a ell, i li va ensenyar la placa.
Com que estaven prop del mar l’home va tirar
la bossa i seguidament es va tirar ell.
I entre les ones...
_Luna
55. L’ILLA DELS MORTS
Aquella nit dalt del vaixell estava jo sol fins que
vaig sentir una porta que s’obria.
De cop vaig sentir un crit que venia de
l’habitació del capità i només vaig veure un
rastre de sang i un punyal. El rastre de sang
em va portar fins a la sortida del vaixell, allà va
acabar.
A la llunyania vaig veure una barca que portava
cadàvers.
Anaven cap a la illa!!!!! Vaig cridar...
L’endemà vaig trucar per ràdio a la policia... de
seguida venim!! Van dir.
Un cop van arribar els vaig parlar del que havia
passat a la nit, van anar direcció a la illa, no
quedava cap rastre, van anar a bussejar...
però no sabien que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos.
_Júliasolet
Primer premi categoria A
56. SOTA LA PLUJA
Era de nit. Com que no tenia son vaig anar
a passejar a la platja. Tenia la sensació que
algú em seguia, però no li vaig donar cap
importància. Vaig espantar-me quan em va
caure una gota a l’espatlla. Començava a
ploure però no m’importava mullar-me. Em
vaig girar al sentir un lleuger soroll darrera
meu però al mirar al davant vaig veure una
figura a la llunyania que abans no hi era. Com
més m’hi acostava, més curiositat tenia.
Quan ja era a prop d’aquella persona vaig
veure que s’inclinava cap al davant. Exaltat
vaig fer unes passes endarrere al veure
que va caure a terra. Però com que tenia
curiositat, m’hi vaig acostar.
Estava mort!!!
Vaig preferir no dir res d’això a ningú.
- Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
Vaig pensar.
_Life
57. CONTRABANDISTAS
Cuando ya estábamos surcando el Océano
Índico en un buque de cargas, desde
el embarcadero nos enviaron una carta
advirtiéndonos que un narcotraficante había
puesto drogas en el barco para que las
transportáramos a La India. Sin duda había un
importante tráfico de drogas allí. A los pocos
días llegó otra carta diciendo que podría haber
más de un marinero en el barco que estuviera
involucrado en el mercado negro. Un detective
fue encargado para investigarlo. Después de
varios días de interrogatorio a los marineros, el
detective llegó a una conclusión.
Pero yo no permitiría que me descubrieran.
Esa misma noche, con el cambio de guardia,
encontrarían el cuerpo del detective flotando
en el mar, pero para entonces yo ya me hallaría
lejos de allí.
_QWERTY
58. L’HOTEL ESPANTÓS
Una nit freda un home caminava per la platja
de Barcelona. De sobte va veure un fum que
sortia d’un hotel. L’home, que estava molt
intrigat, va anar a veure-ho. Aquell establiment
tenia un secret: hi havia un laboratori. Va entrar-
hi i va preguntar si hi havia algú. Alguna cosa
es va moure. Va encendre el llum, va pujar les
escales i una persona el va atrapar. Amb una
esgarrapada molt forta va matar-lo. “La cosa”
va llençar el cos per la finestra i el dia següent,
quan van fer el canvi de guàrdia, van trobar el
cos. Els policies van investigar i van trobar un
tros de pell molt podrida. Van descobrir que
“la cosa” havia assassinat a la víctima i van
encadenar-lo. El dia següent van portar-lo a un
centre d’investigació. Després un home de la
comissaria va aixecar una cartolina que deia
“the end”.
_Marte

13. 13
1. EL MAR I EL CRIM
Fa molt de temps, a la terra, hi havia un noi
molt dolent que un dia va assassinar a la seva
dona i la va tirar al mar. El noi es deia el pirata
Pata Cuixa i la seva dona es deia Rinxols de
Bronze. Un dia, un mariner estava pescant
una balena beluga quan de sobte va veure un
cadàver. “Pobre dona!” va exclamar el mariner.
Va trucar a la policia i va vindre a investigar
sobre el crim, però la policia veia molt perillós
entrar al mar perquè hi havia taurons. Al final
van haver-hi d’entrar, sí o sí, s’estigueren hores
buscant proves a l’aigua. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos de l’assassí, descobrint
que era el marit de la Rínxols de Bronze. Conte
contat el crim s’ha acabat.
_El Pirata Barba Negra
2. LOS RUMORES DEL PUEBLO
En el pueblecito isleño se sentían muchos
rumores, algunos creíbles pero la mayoría
no. El mayor rumor era que había un anciano
que por la noche salía al mar y mataba a
pescadores y a gente desorientada. Se decía
que se vengaba de la muerte de su hermana.
Un pescador, en su última pesca del año vio
algo oscuro y que se movía de una forma
extraña y que iba con un cuchillo muy afilado.
En este preciso momento, el pescador salió
corriendo de la presencia del asesino. El
día siguiente vieron casas ardiendo, coches
volcados y lo más terrible; gente muerta por
el cuchillo. Pasaría un día y dos, y en el tercer
día con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo del asesino debajo de un puente. Era
un patanegra, y como que era un pirata malo lo
dejaron tirado hasta que se desintegró. Nunca
más tuvieron miedo.
_El Caza Pescados
3. LOS PIRATAS DE ALTA MAR
En alta mar un par de piratas medio muertos
y que daban asco querían matar a la sirena,
la hija del rey tritón Peter Jones. La sirena
se llamaba Lucía, y tenía un novio que se
sumergía cada noche al mar para verla. Un día
los piratas mataron al novio cuando este les
descubrió planeando un robo. Al enterarse,
Lucía se fue llorando al rey Peter Jones. El rey
quería matar a los piratas, y con su tridente
alcanzó a uno de los dos, al que hacía la
guardia para robarle su corona. Con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo del pirata,
serviría como aviso para dejar a todas las
sirenas y a todos los tritones vivir en paz.
_Anguila
4. EL MAR LOCO
Hace mucho tiempo la tierra era viva pero
ahora no porque todo es agua, se ha
convertido en mar. Antes de que se quedaran
sin tierra un puñado de gente se salvó a bordo
de un transatlántico. La gente se volvió loca
por el hambre y por la sed. Por la noche Nessie
mató a un tripulante. Por la mañana con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
Buscando y preguntando quién había sido en
una reunión.
Pepe gritó: ¡Quietos, creo que ya sé quién ha
sido! Esmeralda respondió: Ayer por la noche
escuché a alguien. Gaspar dijo: ¡Esperad un
momento! Hemos buscado en las habitaciones
y en la habitación de Nessie estaba el cuerpo.
Pero Nessie había cogido el bote salvavidas y
se había ido.
_Clarence
5. EL PEIX, L’ASSASSÍ, L’HOME I
LA POLICIA
Hi havia una vegada un capitá d’un vaixell
pirata molt exigent i dolent amb la seva
tripulació. Un dia el capità li va dir al tripulant
“Has d’agafar peix per menjar”, el tripulant
va respondre “Jo no sé pescar”. El capitá
li va dir de males maneres “PESCA D’UNA
VEGADAAAAA T’HE DIT!” i el va llençar al mar
amb la xarxa de pescar. Un dia la policia va
veure una xarxa a la vora del port, amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos perdut del tripulant.
El policia, de l’espant va fer un salt. Van
estar dos mesos per investigar el cas i trobar
l’assassí mort de gana dins el seu vaixell.
_El Pirata Barba Negra
6. LA TERRIBLE EXPERIENCIA
DE JON
-¡AAAAAAH!- dijo Jon Mucha Cara, al tocarle
un ser monstruoso de ojos negros y estrechos,
y con un olor a muerto exagerado. Mucha Cara
se dio cuenta de que aquel hombre muerto
con la ropa mojada y con muchos agujeros
de bala, era un ser del océano oscuro, donde
había seres extraños en que el mundo exterior
no sabían que existían. Jon corrió y corrió
hacia la habitación más oscura del camarote
más cercano, cuando un enorme sonido
sonó, Jon sudando y llorando del miedo que
tenía, cogió la escoba de su derecha, abrió la
puerta rápidamente y golpeó a todo ser vivo
o muerto que estuviera cerca de él. Tiró todo
cuerpo por la borda, sudado y mal oliente se
sentó en el tonel de detrás suyo, abrió el grifo,
sacó un poco y dijo “con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo” y se quedó dormido en
el hostil.
_Jony Jota
7. ¿VIVO O MUERTO?
Todos se quedaron en silencio al ver unas
monstruosas palabras escritas en la pared del
camarote del jefe Zapato, abrieron el camarote
y cerraron la puerta de un golpe; un olor
extravagante venía de la habitación, volvieron a
abrir la puerta tapándose las narices de manera
exagerada. El cuerpo parecía que llevaba
mucho en el lugar y no sabían que aquellas
marcas de dientes en el cuello de aquel
hombre eran de hacía poco tiempo. De pronto
algo salió del armario, mordiendo y matando
por ambición. Uno de ellos se escondió, no
sabía durante cuánto tiempo, sin comer ni
beber. Al salir de aquel diminuto lugar vio que
aquella gente había muerto y era el único en
el barco que permanecía vivo, miró de donde
procedían aquellas criaturas monstruosas.
Cuando salió, uno de esos seres le arrancó
el cuello de un mordisco. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo.
_Jony Jota
8. SOLO EN EL OCÉANO
Se quedó parado, mirando su entorno
desierto sobre las olas que le escupían agua
durante horas, notó un gran suspiro que dejó
toda su nuca empapada, el hombre se giró
tranquilamente pensando que era una ola
acompañada de un poco de viento, cuando
en realidad era un ser con la cara desgarrada,
el buen hombre puso su mano en la espalda
de ese personaje y le dijo: - ¿Está bien usted?
- pero el ser levantó la mirada y le arrancó
el brazo con sus enormes colmillos. Aquella
criatura fue arrojada al agua. Con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo y el soñador
despertaría de la pesadilla que no podía haber
imaginado nunca.
_Jony Jota
9. AL OÍR EL GRITO
Nadie sabía cómo pudo pasar. Después de
un tiro al aire, un grito, y una mujer caía al mar.
Eran las tres de la mañana. Todos los presentes
llamaron al cuartel e informaron sobre lo
ocurrido. El teniente general estaba ausente.
Unos fueron al edificio buscando quién era el
propietario del arma y, por lo tanto, el culpable
del crimen. Otros, fueron en busca de la mujer.
Al cabo de unas horas, no habían encontrado
nada. Pensaron que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. Y así fue. Sumergido en
el agua, una mujer desconocida. En un quinto
piso, un hombre, con una escopeta en la mano
y la cara cubierta. Destaparon al culpable.
Nadie se lo podía creer. El teniente general era
el culpable. Sus palabras de defensa fueron:
“Quien no sabe respetar a la gente, no será
respetado. Quien se oponga a la vida, perderá
la suya.”
_Dalhmatty
CATEGORIA B
(2001-2003)

14. 14
10. EL FONS DE LA XARXA
Hi havia una vegada, a terra ferma, un assassí
dolent i fastigós que matava a la gent perquè
se sentia bé, perquè ell volia que sofrissin els
seus familiars, que ho passessin malament. Els
cadàvers els llençava al mar amb una xarxa
perquè s’ho mengessin els taurons. Van estar
mesos buscant a l’assassí, amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos perdut, s’havia suïcidat
perquè se sentia malament amb sí mateix.
Conte contat, l’assassí s’ha suïcidat.
_El Pirata Barba Negra
11. AL FILO DE LA MAÑANA
PASARÁN...
...muchas, muchas cosas! - Gritó el abuelo
espantado con los ojos blancos. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo en
la residencia y su nieto cogería la herencia. En
el cofre había libros llenos de polvo, mapas
del mundo atados con una cuerda roja y una
mini caja con una brújula. Su nieto preguntó
a su padre si sabía algo y dijo que no, pero
él investigó con unos amigos, se fueron al
puerto y por la noche cogieron una barca, con
la brújula se guiaron hasta el medio del mar
y encontraron una sirena. Aquella sirena les
hizo un hechizo y les convirtió en fishman, la
siguieron y encontraron la Atlántida; un mundo
lleno de vida marina y cosas muy extrañas.
Su nieto se despertó del sueño y justamente
a las 10:30 en la residencia su abuelo dijo:
Muchas, muchas cosas pasarán. ¿Se cumplirá
el sueño? Pensó su nieto
_Clarence
12. LA CURIOSITAT MATÀ EL
GAT
Tot era engolit per la foscor. Ella restava
callada, petrificada davant d’aquella espantosa
escena. Tenia ben clar que d’aquí poc no
sentiria la tranquil·la remor d’aquelles aigües. Al
cap d’unes hores, un guàrdia que vagarejava
pel port amb la mirada perduda en els seus
pensaments, va topar amb un rastre d’un
vermell viu que seguia fins a girar en una
cantonada. El guàrdia, guiat per la curiositat,
va enfilar el camí cap a la seva perdició. Al girar
la cantonada, va veure un home arrossegant
el cos sense vida d’una dona cap a la mar
brava. -Quiet! - va exclamar el guàrdia. - Pari
ara mateix! Però les seves paraules no van
tenir efecte sobre l’home, que agafà un pal, i
va començar a colpejar-lo. Mig estabornit va
balbucejar: - Amb el canvi de guàrdia trobaran
el cos...
_Light
13. CIUTAT SUBMERGIDA
I si t’expliqués que existeix una ciutat sota
l’aigua? Doncs bé, n’hi ha una, i aquesta és la
seva història... Era una ciutat amb els carrers
amples, i, al no tenir cap poble proper, era gran
i disposava d’un riu i del mar que tenien a prop.
Però un dia, tot va canviar. El jardiner estava
omplint la regadora, quan va veure algú entre
les ombres. No va poder dir res, perquè en un
segon ja era mort. La seva dona, en adonar-se
de que no hi era, va avisar a la policia, que el va
buscar durant setmanes. Com que el jardiner
no apareixia, el seu fill, va demanar si podia
ajudar a buscar-lo. Li van dir que no, perquè
estaven segurs que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos. El noi es va enfadar tant que
va cridar i tot el poble es va submergir sota
l’aigua.
_Rosa Roja
14. EL DELFÍN
En un barco llamado “El Delfín” solían ir
a pescar Alex, Lucas y Mario. Aquel día
quedaron en que pasarían la noche pescando y
dormirían en el barco pero siempre uno de ellos
tendría que estar vigilando las cañas de pescar
por si picaba algún pez. La primera guardia le
tocó a Alex y no pescó ningún pez, la segunda
le tocó a Mario y todo parecía tranquilo hasta
que de repente la caña empezó a doblarse
y vio que había pescado algo. Estiró fuerte y
salió una gran piraña que le mordió la cara y
le mató. Alex y Lucas no se dieron cuenta. Lo
que no sabían es que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. Lucas se despertó a
la hora que le tocaba y vio el cuerpo de Mario
tirado en el suelo.
_Blanco
15. EL CUERPO MISTERIOSO
Un día en pleno invierno, el guardia del
camarote 35 vio algo increíblemente
espantoso; un cuerpo flotando entre las olas
y lleno de poros en lo que parecía haberse
quedado mucho tiempo sumergido en el
agua. El guardia ordenó coger aquel cuerpo
cuando se sumergió rápidamente entre las
olas ya poco visibles por la niebla espesa.
Más tarde volvió a notar una presencia gracias
a los sonidos espantosos que sonaban en
los costados del barco, al volver a asomarse
en la proa, se dio cuenta de que estaba viva
aquella criatura por el movimiento de auxilio
que hacía, él sabía que hacía varias horas
había encontrado el mismísimo cuerpo, en la
cual no pudo ayudar, dio un paso hacia atrás
por la impresióndirecta y se cayó al agua por
culpa de la niebla y el no haber vigilado. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo de
aquel guardia.
_Jony Jota
16. EL VAMPIRO DEL AGUA
Era el gran día. Por la tarde, mi novio me iba a
pedir matrimonio. Era de noche y tenía frío, pero
tal era mi ilusión que me daba igual congelarme
si hacía falta. Estábamos en el mar, solos,
iluminados por la luz de la luna. Él remando y
yo observándole. De repente dejó de remar,
se arrodilló como pudo, y empezó: “Victoria
Klein...” De repente algo chocó contra la barca
y mi prometido cayó al agua. Estaba asustada
pero logré rescatarle. Recuperé la calma pero
no fue por mucho tiempo. Giré la cabeza y vi
flotando en el agua un cuerpo, pálido y con
hematomas. No queríamos tener nada que ver
con lo sucedido, así que nos fuimos lo antes
posible. Con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo. No podía olvidarme del rostro del
muerto, pero lo peor fue cuando me di cuenta
de quién era, era mi...”
_Una Escritora
17. EL LADRÓN DE VIDAS
Las manchas de sangre y el desorden
presente llamaban la atención. Sin embargo,
la víctima había dejado entrar por la puerta del
camarote al asesino, y era Mike el principal
sospechoso “el ladrón de vidas”, pues era
un temido criminal que solía frecuentar ese
buque. Efectivamente así era, las señas del
ataque solo estaban en el aseo y la ventana
estaba completamente cerrada por dentro.
Nos comunicaron que los gritos oídos por los
pasajeros que estaban hospedados próximos
al camarote del inquilino, provenían de 2 voces
distintas y que éste se hallaba solo. El grupo
sanguíneo A+ de la sangre del lugar de los
hechos correspondería con el de la víctima,
si existiera, puesto que extrañamente, había
desaparecido de la escena del crimen. Yo
Louise Smith, como detective que soy, me
propuse al menos hasta el cambio de guardia
encontrar el cuerpo.
_Judith
18. DOS PASSOS, I EL TEU
SILENCI
Ens vam dirigir cap al port. La carta anònima
ens explicava que el trobaríem allà. Feia tres
dies que la dona havia denunciat la desaparició
del seu marit. Vam baixar del cotxe i ens vam
dirigir al vaixell on ens esperaven els nostres
companys. Amb el canvi de guàrdia trobaríem
el cos. Vam baixar els esglaons que donaven
a la bodega quan, de sobte, l’espelma
se’ns va apagar. Vaig agafar la llanterna que
tenia guardada i em vaig adonar que el meu
company ja no hi era. Darrere els barrils hi
gotejava un líquid vermellós. Vaig tocar la
substancia, sobtada de que allò fos sang.
Lentament vaig obrir la tapa del barril i el que
hi havia dins no era gens agradable. El meu
company s’estava desagnant per l’enorme
forat que tenia al pit. De l’ensurt se’m va caure
la llanterna, sabent amb certesa que jo seria la
següent.
_Capità Mussol
19. EL MONSTRE ENORME
Hi havia una vegada un monstre que menjava
carn humana, mesurava vint metres i pesava
tres-cents quilos. Un dia, el monstre tenia molta
gana i va anar a per un vaixell i el va trencar. El
vaixell mesurava tres-cents metres i hi havia mil
persones. Es va parar i el capità va trucar a la
policia. El monstre va fer una altra mossegada
i van caure dues-centes persones a la seva
boca. Se l’estava menjant a poc a poc i quan
li faltaven deu persones per menjar, la policia
el va disparar i el cos es va inundar. Van estar
buscant-lo durant tota la nit, fins que van
acabar el torn.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos del
monstre enorme? O seguia viu?
_Superman
20. CRIM I CÀSTIG
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Feia
unes quantes hores que jeia estirat a la coberta
del vaixell. Les onades m’esquitxaven i estava
impregnat d’una substància gelatinosa. Quan
la guàrdia de nit torni a la coberta em trobaran
i s’alarmaran de veure’m immòbil, blanc com
un paper i tot envoltat d’una olor de vòmit
que ho impregnava tot. El capità, més reflexiu,
intentarà entendre què és aquesta substància
gelatinosa. En canvi, els meus companys
especularan entre ells i voldran saber qui ha

15. 15
estat el culpable d’aquesta tragèdia.
Ningú s’imaginarà que és el preu que pago
per aquest tresor tan valuós que he descobert
amagat al rebost del vaixell.
Quina vergonya que els meus companys
descobreixin que aquest recent arribat grumet
s’ha menjat totes les llaminadures que tenien
guardades! Al final he obert els ulls i he vist que
encara estic sol.
_Xispa
21. UNA MUERTE SALADA
El estupor bajo la sombra del faro reflejada en
un mar calmado, perturbó a Adelmo, haciendo
que saliera al balcón y, oteando desde el
horizonte hasta la costa, vio una sombra negra
moverse de entre las rocas. Sus grandes ojos
negros se fijaron en un cuerpo balanceándose
con las olas, pestañeó un par de veces: ya no
había nada. Su mente dispersa le había jugado
una mala pasada, así que volvió adentro y se
metió en el libro otra vez.
Adelmo estaba sentado en el balcón con el
primer rayo de sol iluminando el agua que
salpicaba las rocas sin vergüenza. Su oscura
mirada recorrió el precioso mar bañado de
velas, batallando por llegar a una costa llena
de rocas rojizas... ¿Sangre? Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo, y no podrían
hacer nada para devolverle la vida de aquella
muerte hecha de sal y agua.
_Elda Gri
22. ELS PIRATES
Uns pirates es van aproximar a un iot que es
dirigia cap al port de Barcelona. Silenciosament
i armats amb subfusells amb silenciadors, van
començar l’abordatge. Sabien que al iot hi
havia una gran quantitat de diners en efectiu
sense declarar. Els guàrdies de seguretat
eren escassos i pensaven que no tindrien
problemes, però en canvi, eren molts i anaven
armats.
Quan tots els guàrdies estaven ben morts, van
agafar els diners i van pensar què farien amb
el iot. El cap dels pirates va decidir fondejar el
vaixell a prop del port i van llençar un cadàver
a l’aigua.
- Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos i
vindrien a veure què passava, però ja hauríem
marxat-.
Així va passar i no els van agafar.
_Rarumo11
23. DETECTIVE DE ALTA MAR
Estábamos en un barco, el sol se alzaba por
el horizonte. Miré al frente, hacia el hombre
que tenía atado de pies y manos. Lo sé, lo
sé, no es muy legal retener a alguien contra
su voluntad, pero soy detective y ese hombre
sabe algo, y le haré hablar.
- ¿Por qué lo mató? ¿Qué clase de relación
tenía con la víctima?
- ¡Le juro que yo no fui ni siquiera he visto a la
víctima en mi vida!
- ¡MIENTE!
No paraba de afirmar que él era el supuesto
asesino, pero no podía demostrar nada sin
pruebas, ¿cómo estaba tan seguro?
- Me está mintiendo y no soporto a los
mentirosos.
Saqué un cuchillo y comencé a apuñalar a mi
víctima a sangre fría para que seguidamente
los guardacostas con el cambio de guardia
encontraran el cuerpo sin vida de mi nueva
presa pero, ¿quién será el siguiente en caer en
mis garras?
_Las abstractas
24. LA SIRENA
Feia el torn de nit, i jo anava per poder veure’l
des de les roques. Amb el cant que ens
caracteritza una nit el vaig fer baixar. Vam
connectar ràpidament. Cada nit ens vèiem a
les roques. Ell era un terrestre, jo una sirena,
però res ens importava. El mar era poderós, i
notava alguna cosa, era perillós. Una nit on el
mar salpicava amb grans onades la costa, va
baixar, va relliscar i va caure a on les onades el
sacsejaven. Vaig intentar-ho tot, però ja era tard,
el mar havia guanyat. Vaig plorar com mai, vaig
maleir el mar i les seves egoistes decisions. Vaig
empènyer el meu enamorat, arribaria a la platja
on amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
Vaig tornar a la roca on vaig plorar, i plorar, no
em vaig voler moure, ara, amb el meu estimat
estic vivint per tota l’eternitat.
_Buttercup
Tercer premi categoria B
25. LA MORT VE QUAN MENYS
T’HO ESPERES
Tercer premi categoria B
Amb els meus propis ulls ho vaig observar:
un tiroteig entre els iots més importants de la
zona. Jo, vigilant del port, vaig trucar al meu
cap, o això pretenia. Em van apunyalar per
darrere. Amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos, el meu cos. Exactament ho observaria el
meu company, el meu millor amic.
_Marinera
26. POC MENJAR I DESPRÉS
MASSA
Aquests dies s’estaven fent durs, el menjar era
escàs, però en Lluís tenia el seu amic, en Joan
en qui podia confiar. Ells dos intentaven fer la
pesca de la seva vida, quan havien passat cinc
dies els dos estaven famèlics i en Lluís tenia
poca energia. I pam! Un dia en Lluís va trobar
el cap d’en Joan al terra, sol, sense el cos, ell
no sabia qui havia estat, l’alta mar el tornava
boig. Va avisar a les autoritats, el primer policia
no trobava qui podia haver estat però AMB EL
CANVI DE GUÀRDIA TROBARIEN EL COS, i al
final van deduir que havia estat en Lluís qui se
l’havia menjat. I com? Us preguntareu, doncs
es van trobar el cos d’en Joan mig devorat dins
una nevera amb els pocs peixos que havien
pogut pescar.
_TioFarm
27. LES TRES FIGURES
Les tres figures de proa em miraven totes les
nits des que era petit. No volia mirar-les, però
sempre estaven allà quan ja no hi havia sorolls
al vaixell. A vegades es miraven entre si, altres
vegades, desapareixia alguna per tornar a
aparèixer després, però la del centre sempre
estava mig metre per davant, travessant-me
amb la seva mirada, i mai se’n anava. Aquella
nit, els veia estranyament més a prop, como
si haguessin fet un pas des de la seva posició
inicial. Potser havia arribat el moment d’entrar
a la meva habitació després de tants anys.
Estava preparat... El dia següent amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos.
_Danger
28. ACUSACIÓ ESCLAFANT
L’estructura de ferro del vaixell va caure allà, al
museu marítim. Amb el canvi de guàrdia van
trobar el cos.
_Wonderfullest
29. ELS COSSOS
Deu de la nit d’un diumenge calorós. La
Laia estava treballant de vigilant de la platja,
li faltaven dues hores per canviar de torn.
Va començar a veure diversos cossos de
persones al mar. Estaven boca avall i surant.
Es va començar a preocupar molt per la seva
germana, ja que ella se n’havia anat a banyar.
Tots els socorristes van posar-se a treure a
totes les persones vives del mar. La germana
no apareixia, però no sabien que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos.
_McVey
30. RUMB A CAP LLOC
El gran transatlàntic de l’època anava d’Àsia
a Amèrica. Tot anava bé durant els primers
dies però amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos del capità de la nau, tot cremat amb la
gasolina. Ara estaven tirats al mar, rumb a cap
lloc, però es van trobar una figura molt gran
amb la qual xocarien.
_Mc Agun
31. MORT AL PORT
La noia observaba el port fascinada, quan, de
sobte, va veure com un noi n’arrossegava un
altre que estava ferit, possiblement mort. De
seguida va trucar a la policia, però quan va
penjar el telèfon havia perdut de vista aquells
dos nois. Quan la policia va arribar, va dir que tot
havia estat un somni. Així que ella va començar
a investigar perquè sabia que tot era real, però
havia preferit dir que no. Aviat va trobar un mòbil
on hi havia un missatge que deia:
- “Te’l dono al canvi de guàrdia d’aquesta nit i
amaga’l bé. Ens veiem al port.”
Així que va avisar a la seva germana del que
passava. Ella li va dir que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos.
_Rainfall
32. MAREA CRIMINAL
Todo empezó en el ocaso del día, quién iba a
imaginar que mientras el sol se marchaba hasta
mañana, cerca de nosotros dos, se hallaba un
alma que se despedía después de su grave
muerte. Fuimos a pasear por la isla y mientras
nos acercábamos al mar vimos a un hombre
flotando boca abajo, sobre agua. Maikel, mi
compañero de vigilancia, fue apresurado para

16. 16
ver si ese individuo estaba bien, mientras yo
me quedaba cerca de la orilla. Él, con la cara
descompuesta, corrió pidiéndome que avisase
a la policía. Al cabo de media hora llegaron los
agentes, que nos certificaron que el cuerpo
no tenía pulso, pero si tenía la gran clave de
un asesinato, aún por resolver. Justo esa
noche me di cuenta que había sido de gran
ayuda, en mi nuevo y reciente trabajo. ¿Quién
iba a pensar que con el cambio de guardia,
encontraríamos el cuerpo?
_Sonenora
33. RUBÍ DE SANGRE
La tormenta arremetía contra los tripulantes
del transatlántico que navegaba a la deriva
desde la puesta del sol. Con lágrimas en los
ojos, la mujer juró a su marido que no le había
sido infiel; pero seguía oprimiendo contra sí el
rubí con el que su amante le había probado su
amor días atrás.
El hombre no oyó las súplicas de su esposa.
La lanzó por la borda después de arrebatarle
de las manos la punzante gema y clavársela
en el pecho. Sí, su delito sería investigado por
el detective que había embarcado con ellos y
al que él mismo le había encargado indagar
la verdad sobre su mujer, pero para entonces
sería ya demasiado tarde. Al día siguiente, con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo
inerte de una joven asesinada con la misma
joya que días atrás le había probado el amor de
su amante.
_Anónimo
34. ANÒNIM
Tothom mirava, no creien que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos d’aquella persona.
Ell era admirat per molta gent, era simpàtic i
amable, ell era el capità. Però el que no sabien
els passatgers i tripulants, és que ells també
començarien a morir, fins que només vaig
quedar jo, amb un somriure d’orella a orella.
_Aeren
35. LA OLVIDADA
La música se colaba por los esqueletos de
los jóvenes que bailaban sin parar junto a la
playa, cantaban, bebían y reían tanto que
acallaban los gritos de la joven víctima. Solo se
acordarían de ella cuando los guardacostas,
con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo de la chica flotando entre botellas de
alcohol y cigarros abandonados.
_Mabel
36. EMMIRALLAT
El mar estava enutjat, per aquest motiu tothom
era a la coberta. Només els homes encarregats
de la vigilància restaven al celler. Tot era normal
però el que ells no sabien era que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos d’un dels tripulants.
Poc a poc, durant els dies següents van anar
desapareixent els homes fins que al vaixell
només quedaven el capità i l’assassí. De sobte,
els dos homes es van trobar i es va escoltar
un tret. Però en realitat el capità estava davant
d’un mirall.
_Rosa
Segon premicategoria B
37. “PAQUITO EL
CHOCOLATERO”
La fiesta del capitán había sido perfecta.
Había pasteles, bebidas e incluso una
fuente de chocolate. Había asistido
todo el pasaje, incluida casi toda la
tripulación. Lo único que la amargaba era
el que tocaba la trompeta, un tipo con
la cara llena de granos, como si comiera
continuamente chocolate, que desafinaba
constantemente. Horas después, y con
el cambio de guardia, encontrarían el
cuerpo del músico que tocaba la trompeta,
ahogado en la fuente de chocolate, con
una nota que decía: “te dije que comer
tanto chocolate era perjudicial para tu
salud”. Y en su bolsillo, una tableta de
chocolate mordida y la boquilla de la
trompeta sucia de chocolate.
_Agar Titi
38. LA INCERTESA MARINERA
No enteníem el per què de tot plegat, a més
tots els mariners es pensaven que ell mai
arribaria a passar el més enllà. La línia de
l’horitzó que separa el cel cel mar es va fer de
sobte petita.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Va
morir, ja no és immortal. La dura situació va
deixar gelada a la gent del mar. Dies durs, dies
tristos.
_Zeus
39. EL BARCO DE FRED
WILLIAM EL PIRATA
Fred William era un pirata muy feo que parecía
un zombie. También era muy rencoroso, tenía
muchos esclavos, un día los esclavos se
rebelaron contra él. Después de diez años,
William tuvo dos hijos, era súper estricto
con ellos. Cuando se murió, sus hijos se
hicieron a la mar y los llamaron los gemelos
Moribundos, porque se parecían a William.
Los dos generaron la guerra mundial piratas
versus esclavos. En la guerra saltaron granadas
y bombas, todos iban con metralletas. Solo
sobrevivieron los gemelos, que se turnaban
para vigilar que no hubiera más esclavos
vivos. Con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo de William que se había convertido
en un zombie de verdad y quería morder a los
únicos supervivientes del mar: los gemelos
Moribundos. Ya no se acordaba que eran sus
hijos, se había convertido en su propio esclavo.
_Anguila
40. EL MONSTRE DEL MAR
BLAU
Hi havia una vegada un monstre que li deien
monstre Bu que vivia al fons del mar. Un dia un
mariner que es deia Juan Estudillo, que tenia
34 anys, va decidir anar a pescar al mar blau,
i voliar estar-se 3 dies a veure què hi pescava.
Estava pescant en el mig del mar i va notar
com un remolí, va sortir un peix gegant i se’l
va cruspir. Un altre mariner va veure com se’l
cruspia i va anar-se’n corrents, va trucar a la
policia i van vindre. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos del mariner o del monstre Bu?
_Superman
41. EL SICARIO
Había una vez una persona muy mala que le
pagaban para matar a las personas. Un día
el sicario estaba cansado de que el jefe le
mandara, entonces el chico mató al jefe. El
sicario arrastró el cadáver hacia el mar. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo del
asesino, al amanecer estaba en una taberna de
marineros y un policía que se hizo pasar por un
camarero y mató al sicario envenenándolo.
_Pirata Barba Negra
42. SIN ASESINO
Una vez fui de viaje en un barco, en el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo en el
camarote número 11, había habido una gran
discusión que acabó en una gran pelea y hubo
una muerte de un vigilante de seguridad, pero
el capitán, llamado Jon Smith se escapó del
barco. Encontraron al capitán y le metieron en
la cárcel, pero su hija Sara le pagó la fianza ya
que no había pruebas contra él.
_Pepe 13
43. MOSCA HI HA EN EL ARRÒS!
Era prop de mitjanit quan vaig descobrir el
cadàver. Un cos prim. Un rostre pàl·lid. Un anell
amb una forma peculiar a la mà esquerra. El
vaixell salparia quan li autoritzessin el despatx.
La meva clienta demanava informació sobre
un home que hi viatjaria. Afirmava que estava
involucrat en el tràfic de cocaïna als ports de la
Costa Brava.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos de
l’home, estès sobre la coberta.
L’endemà vaig comunicar el succés a la meva
clienta, qui aparegué al meu despatx.
- Tot solucionat - va dir.
Em vaig parar a pensar: i si ella...?
Un xec per una quantiosa suma de diners
guanyà a les meves cavil·lacions.
La dona sortí al carrer amb pas ràpid i triomfal,
i només vaig poder veure una cosa abans que
marxés: un anell amb una forma peculiar a la
seva mà esquerra.
_Anónimo
44. MISTERIO EN LA ISLA
Iona. Esta pequeña isla, pero de grandes
historias, y una de estas historias es la mía.
Yo vivía allí, y todos los sucesos misteriosos
que ahí pasaban inundaban mi mente borrando
la poca sensatez que aún me quedaba.
Una noche de verano, estaba paseando por la
playa, no muy lejos del faro, que brillaba como
nunca antes.
De repente, su luz empezó a parpadear, y una
luz que provenía del monte hizo lo mismo.
Me fui al faro y subí sus escaleras lentamente,
pero al llegar arriba me encontré un guardia
rodeado de jaulas con águilas pescadoras.
Empecé a atar cabos. - ¡Contrabandista! Le
grité, y él, asustado, se giró hacia mí y me
atacó. Lo esquivé, le quité el cuchillo y se lo
clavé en el corazón.

17. 17
Quería deshacerme de él, pero era demasiado
tarde. Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo.
_Light
45. TORMENTO
El aire corría a una velocidad de noventa millas
por hora, soplando del noroeste, convirtiendo
aquella tempestad en huracán, cuyo viento
terrible arrojaba hacia la costa a los buques,
que no podían resistir el terrible choque. El
barco de Diego estaba en peligro.
En un momento dado, el navío se movió de
forma alarmante, cogido por una fuerte ola y
perdió el equilibrio. De no haberse agarrado
a la bitácora, a buen seguro que Diego se
resbalaría de la cubierta. Ese incidente le
precipitó fuera del camarote y, al dirigir la
mirada a la otra punta del barco, vio sangre. Se
acercó al lugar y permaneció inmóvil: allí estaba
el cadáver del cocinero, su mejor amigo.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo y se puso a pensar rápido. Se precipitó
hacia la proa mientras miraba alrededor. Volvió
a mirar donde estaba el cadáver y ya no
estaba...
_Nopo
46. ALGÚN DÍA LO
ENCONTRARÍAN
Ya eran las diez de la noche y aún no había
aparecido el capitán tal y como habíamos
quedado. Empecé a preguntar a miembros de
la tripulación si lo habían visto y me negaron.
En pocos minutos todo el barco estaba
buscándolo. Entré en el puente de mando y
tampoco lo encontré y llamé a un marinero
a que controlase el timón. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo colgado por
uno de los laterales del barco con la cuerda del
ancla enredada al cuello.
Decidimos parar en el puerto más próximo
de la costa mediterránea y llamar a la policía
para que investigase el caso, pero tras días de
investigación los detectives no consiguieron
solucionarlo. Pusieron el ataúd con el
cuerpo dentro de nuestro barco y volvimos a
emprender el viaje de vuelta.
Días después encontrarían la carta del capitán
informando su suicidio por perder a su esposa.
_Caza1411
47. EL FARO
No lo leas si no quieres, no lo creas si no
quieres, pero es una historia real. “Al llegar al
faro, decidimos ir al puerto. Al volver tuvimos la
sensación de que alguien nos observaba desde
el faro... Todo se puso muy negro, mi vista se
nubló y caímos desmayados.
Al despertar no se veía la costa, el mar se
extendía por todo el horizonte. Una tormenta
empezó a formarse. Olas, olas y más olas
hacían que el barco pareciese una hoja de
papel. Juan se cayó al agua. No lo vimos
más. Pensamos que con el cambio de guardia
encontraríamos el cuerpo...
Vimos el faro y al llegar nos desmayamos.
Al despertar nos encontrábamos otra vez
donde estuvimos antes de desmayarnos. Juan
estaba. Decidimos no hablar más sobre lo
ocurrido.
No lo leas si no quieres, no lo creas si no
quieres, pero es una historia real.
_Max
48. ASESINATO EN J.J. PRESS
Ya llegaba tarde a esa embarcación, que no
le llevaría a nada bueno. Corría por el puerto
de Barcelona pensando que aquello era su fin,
pero, nada la iba a detener por más que ella
quisiese. Sabía que pesaría mucho el cuerpo
y, aún así decidió arriesgarse. Continuamente
le llamaban amigos y familiares preguntando
cómo iba la luna de miel, y ella contestaba
que genial aunque era todo lo contrario. A
lo lejos de la planta principal de aquel barco
llamado J. J. Press veía a los guardias vigilando
el perímetro. Estaba aterrada, porque sabía
que con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Recordaba todos los momentos que
había pasado con él y, entre lágrimas, apretó
aquel gatillo, que fácilmente le solucionaría su
problema y cayó desplomada al frío suelo.
_itsmaria_02
49. UNA NIT AL PONT DE
COMANDAMENT
Vaig entrar a la cabina de la dona. Un moble,
un petit escriptori i la seva roba ben doblegada
sobre el jaç. Però ni rastre d’ella. Les meves
sospites van començar a enfortir-se. Havia
estat el seu espòs qui m’havia encarregat
investigar si ella li era infidel. Vaig recordar que
ella solia trobar-se amb el seu amant al pont de
comandament per les nits. Llavors, i amb una
morbosa idea ocupant el meu pensament, vaig
sortir a coberta, on les meves sospites van ser
confirmades. El gelós marit l’havia asassinat al
pont de comandament.
Vaig pensar que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos i no vaig voler ficar els nassos
en assumptes que no eren de la meva
incumbència.
La dona havia estat infidel al seu marit. Ella
havia rebut el seu càstig i jo, els meus diners.
_Anónimo
50. LAS LÁGRIMAS SON AGUA Y
VAN AL MAR
Después de la muerte del más joven y recio
tripulante del barco, la muchacha salió a
cubierta entre llantos y sollozos gritando en su
embriaguez que su vida carecía de sentido.
Al ver en la distancia una lancha motora de la
policía que se acercaba directamente hacia el
barco, la joven decidió lanzarse al mar con la
esperanza de que por lo menos las olas oyeran
sus lamentos, ya que a los tripulantes se lo había
impedido la bebida y la música a todo volumen.
El “party boat” llegaría a la costa al anochecer,
y con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo fláccido de la muchacha obedeciendo
a las olas y al viento, con una lágrima de agua
salada corriendo por su pálida mejilla.
_Anónimo
51. TIERRA DE NADIE
- ¿Por qué hundir vuestro propio barco? -
Pregunté con cierta curiosidad en un principio
por saber qué era lo que se proponían aquellos
maleantes.
- ¿Hundir nuestro barco? No somos tan idiotas
como para hacer eso.
- La evidencia. Solo de eso puede
tratarse. De otro modo, un rendimiento
tan súbito no tendría ningún sentido. “Nos
aproximamos. Solo queda una escapatoria.
Podremos atraparos a vosotros, pero jamás
conseguiremos las pruebas”.
El hombre que se encontraba ante mí rió de
buena gana.
Es difícil comprender lo que ocurrió a
continuación. Aquel hombre me había
exasperado. No debería haber jugado con
fuego. Con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo.
Siete de abril. El Thunder, pesquero ilegal;
hundido por completo. El Bob Barker y el Sam
Simon, ambos pertenecientes a la organización
eco-justiciera de Sea Shepherd, se alejan
lentamente de él.
Suele decirse que el mar es tierra de nadie.
Que allí quede escondido mi secreto.
_Anónimo
52. EL CADÁVER DE LA PLAYA
Fue una tarde lluviosa. Las olas subían
y bajaban con fuerza. Nuestros ojos nos
permitieron ver el cuerpo de un hombre de
sucias pintas, con una pistola en el bolsillo.
Junto a él había una nota. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo. No dudamos
ni un solo instante adentrarnos en las olas para
recogerla. No nos tomamos ni un descanso
para descubrir lo que había escrito: leímos el
nombre del sujeto y el porqué de su muerte.
Debía dinero a una persona cuyo nombre no
aparecía.
Cuarenta y cinco minutos después vimos una
sombra detrás nuestro, junto a ella una figura
siniestra pero soportable. Nos dijo con desprecio
que, no se podía husmear en asuntos ajenos.
Sin darnos tiempo a contestar, disparó contra mi
pecho. Me desperté a la mañana siguiente de
ese terrible sueño, con la satisfacción de saber
que mi vida no corría peligro.
_Mishino
Primer premi categoria B
53. NO SE LO DIGAS A NADIE
- Mi novia apareció muerta en mi
camarote y naturalmente fui considerado
sospechoso. Pero yo no la maté. Tengo
una coartada sólida, aunque no puedo
contársela a la policía: estaba en la cubierta
del barco asesinando a la que fue mi última
víctima. Todo comenzó a causa de mi
padre: engañaba a mi madre, de modo
que lo maté. Pero su amante me vio y me
vi obligado a acabar también con su vida.
Desde entonces, le cuento mis crímenes
a algún desconocido y a continuación lo
mato por si me delata. ¿La conclusión?
Estoy en la cárcel por el único crimen que
no he cometido. ¿Irónico, no? Así que,
siendo fiel a mi “modus operandi”, tengo
que matarte por si lo cuentas -. Esa fue mi
presentación a mi primer compañero de
celda. Sabía que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo, pero ya no me
importaba.
_3XA

18. 18
54. L’ÚLTIMA NIT A MAR
En mig d’un mar en calma, una tripulació de
pirates navegà en les seves aigües. Un pirata
sortí del seu camarot, quan de sobte, aquest
sentí una veu, una veu molt dolça i fina. Ell no
s’imaginà el que li anava a passar. Una sirena
passà a prop del vaixell nedant gràcilment.
Aquest l’intentà caçar amb una xarxa però no
ho aconseguí. Aquesta com venjança li entonà
un cant que desvià el barco fins arribar a una
roca contra la que va xocar. Morí el capità i fou
arrossegat per les onades a la illa més propera.
Allà amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
Els tripulants seguien vius quan despertaren
quan van veure una cosa EXTRAORDINÀRIA -
Vinga fills meus ja són les 10 bona nit!!!!!
_Tramuntana
55. EN LAS PROFUNDIDADES
DEL MAR
Bajaba por las aguas profundas, las burbujas
subían mientras caía lentamente. Los peces
esquivaban aquel trozo de carne inmóvil. Con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo de
aquel se...
_Copyright
56. QUI ÉS L’ASSASSÍ?
L’inspector mirava fixament els ulls de
cadascun dels tripulants del vaixell de
mercaderies, quan traginaven paquets
amunt i avall, quan passaven pel seu costat
sense ni tan sols veure’l. Els mirava fixament
buscant aquell que podria semblar el culpable,
aquell que seria interrogat. Però tots els
ulls semblaven tenir injectada indiferència i
impassibilitat.
Cap d’ells sabia què hi feia un inspector a
bord, cap d’ells sabia que un mort residiria
al vaixell. Amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos i buscarien l’assassí per tot arreu. Se
n’adonarien de la seva absència, i tot i que
ningú estaria segur d’haver-lo vist. El buscarien
sense parar, el buscarien perquè els donés la
solució del crim, però no el trobarien pas, ja
estaria en un altre lloc investigant un altre cas.
_Inseguretat
57. ENCERAT
Allà mateix em matarien, un cop ho haurien
fet, em llençarien al mar. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. Però només el podrien
veure de lluny mentre el cel ploraria per la
meva desgràcia i se m’enduria lluny on no
em podrien tornar a veure. Mentrestant els
observaria de lluny, veient com ells intentarien
trobar un assassí invisible, ja que sí que tinc
una cicatriu on va caure el ganivet, però
segueixo viu i el meu cos de cera encara
segueix intacte al fons de l’oceà.
_Pluja Fina
58. NO NOMÉS QÜESTIÓ DE
DINERS
Al Reial Club Nàutic de Barcelona, es
projectaven els últims preparatius per a la
desena edició de la Regata Puig. En Ferran de
Vilanova, propietari del “Big Boat” més antic i
ràpid del continent, ja havia embarcat amb la
seva tripulació.
Malgrat ésser l’home més ric de Catalunya, era
també el més menyspreable. De fet, al Club
tots estaven assabentats de que jo no volia
de cap manera embarcar amb ell, encara que
finalment ho vaig fer. De vegades jurava que
l’assassinaria, però mai no complia la meva
amenaça.
El cos lànguid d’en Ferran de Vilanova a
la coberta del vaixell i amb la meva navalla
marinera clavada al pit en va fer certes les
meves sospites: s’havia suïcidat per acusar-
me.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos de
l’home més important de Catalunya, i jo seria el
principal sospitós del seu assassinat.
_Anónimo
59. EL CAMAROTE
Estábamos todos expectantes a que llegaran
las 0:00h porque con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. Estaban presentes los
detectives más famosos: Sherlock Holmes,
Hércules Poirot y muchos más. Todo empezó
cuando nos hospedamos en aquel crucero
tan siniestro. Después de habernos instalado
se apagaron las luces y se escuchó un grito,
pero cuando conseguí encender las luces mi
marido había desaparecido, después de una
exhaustiva investigación dieron con el asesino
un tal... Watson. Pero volviendo a la historia,
faltaba un minuto para las 0:00h, el guardia
se despidió, se volvieron a apagar las luces
y cuando las encendimos, me desperté del
sueño.
_Sari
60. MAR DE PROMESAS
Desvié la mirada hacia el mar de promesas que
me rodeaba y permití que el aire puro penetrara
en mis pulmones. El trabajo de un guardia
era duro y difícil, pero aquel mar, un bien
reconfortante, era mucho mayor que cualquier
mal que pudiera ocasionar mi trabajo.
De pronto, la forma inequívoca de un cuerpo
humano en la quietud de la noche desvió mis
pensamientos de la majestuosidad del mar.
Unas manos frías me rodearon el cuello al
hacer yo ademán de dar la señal de “hombre al
agua”. Sucediera lo que sucediera, yo estaba
seguro de que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo y de que el asunto sería
investigado por la policía y por el detective que
viajaba con nosotros.
Sentí cómo las manos heladas se acercaban
a mi garganta y posé la mirada entonces en
aquel mar lleno de sueños que jamás llegarían
a cumplirse.
_Anónimo

19. 19
1. SI NO FOS DEMÀ
El castell de Bellver estava desert i silenciós, la
lluna omplia tot el pati de guàrdia, si fos un dia
qualsevol, estaria tot ple de turistes que farien
cua per la visita nocturna. La mar estava plana
i ni un sol vaixell entrava o sortia de Porto Pi. A
la platja, els mariners disputen acaloradament
per si havia estat una bona idea posar el cos a
la garita de vigilància. La mort s’havia produït
per una disputa, una discussió de les que es
donen entre mariners un cop acabada la tasca
i mentre duri l’estona d’esbarjo a la fonda del
Biel al port vell de Palma. Allí on s’hi recullen
tots per beure i parlar, o millor discutir, per
desfogar-se de les misèries de la seva vida. I
ara resulte que fins que no fos de dia i “amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos”.
_Avia49
2. RECUERDOS ROBADOS
Desde la cubierta las noches son oscuras.
Tan oscura que solo se puede escuchar las
olas rompiendo en el gran barco pirata del
cual el capitán es el padre de la niña que
bailaba sin ton, ni son. Las estrellas iluminaban
solamente su rostro. Todos tenían envidia
de lo que sus ojos han visto. Los secretos
más bien guardados de su padre capitán.
Y es por eso que siempre es vigilada. Sus
pies estaban bailando la canción pirata de
su padre. Cantando con ojos cerrados para
recordar recuerdos. Su voz se fue al sentir
unos ojos clavados en ella, sin haber nadie
a su alrededor. Con temor, sus pies seguían
golpeando las duras tablas de la cubierta.
Sus ojos se abrieron al sentir una mano fría y
mojada rozando su dulce cara. Con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo de la niña sin
sus ojos.
_Sanromgi
3. LA SOMBRA
En la oscura noche de Londres, una sombra
se deslizaba entre los edificios del puerto del
Támesis. De repente un relámpago rompió el
cielo y mostró como la sombra se convertía
en un hombre que empuñaba un arma, en la
confusión de la tormenta no se oyó el ruido
de la pistola sin embargo unos metros más
allá se vio como un cuerpo caía al río. El
hombre volvió a fundirse con las sombras y
desapareció. El amanecer bañó el puerto del
Támesis anunciando un nuevo día. Y con los
primeros rayos de sol, el cambio de guardia
encontraría el cuerpo flotando en el mar. Sin
embargo, por mucho que intentaron resolverlo
la Sombra siguió matando sin dejar rastro,
hasta que un día desapareció.
_Sheziz
4. MORT O ASSASSINAT?
Atracat al Moll de la Fusta. La seva elegant i
esvelta silueta era una atracció pels visitants
del port. El “Tyrreno” un bergantí-goleta de 70
m. d’eslora, pal major de 35 m. i casc de fusta.
Tripulat per 150 homes entre oficials, cadets i
mariners. El vaixell-escola de la Marina Italiana
feia un creuer per la Mediterrània. La seva
estada al port de Barcelona coincidia sempre
amb el 31 de desembre. Tant l’oficialitat com
els cadets, frisaven per posar peu a terra.
Barcelona els agradava. Aquell primer dia
d’any nou, però, va resultar tràgic, quan amb
el canvi de guardia trobarien el cos. Tenia 19
anys. El van identificar. Era Paolo Draghio.
Espionatge, va dir un. Sobredosi va dir un altre.
O potser no, va sospitar l’inspector de la Policia
Portuària en veure-li una petita ferida darrera
l’orella.
_Avi negre
Primer premi categoria C
5. UN FAR SENSE LLUM
Va i ve. Com les onades. Aquelles definides
per Neruda. Va i ve. Il·luminant fins a
l’infinit. Com un escenari que cerca el
protagonista. Va i ve. Sempre inalterable.
Quatre llampades cada vint segons. És
la llum del far. La brúixola dels mariners.
Però ha perdut el nord. Fa dos dies, el far
de Formentor resta a les fosques. Un far
sense llum. Un oxímoron. Ja no va i ve. Ara
només ho fan les onades. Envoltades de
tenebres. De la negror que ajuda a tintar
els secrets. I els encobreix. El faroner ha
desaparegut. Una onada que se’n va. Però,
en aquest cas, desposseïda de retorn.
Una claror apagada, per sempre. Un mes
després, amb el canvi de guàrdia, trobarien
el cos. A les pedres de Cala Murta. I, de
bell nou, la llum. Va i ve. Ignorant la mort. I
el seu culpable.
_Marathon
6. EN LA ADUANA
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Debían huir con la máxima presteza.
Dos televisiones de pantalla plana y 28” habían
costado la vida de un hombre. No pagaban
suficiente al pobre vigilante para morir por ello.
Pero los robos habían sido muy frecuentes,
últimamente, en la aduana del puerto.
Pretendían huir por el lado del mar, en un velero
que robarían inmediatamente, si conseguían
salir sin que los vieran desde el objetivo de la
cámara. El vigilante no había tenido tiempo de
dar la voz de alarma.
_Indigo
7. LA TROBADA
Mai l’havia vist, però ell s’ho imaginava molt
bé, n’havia sentit parlar, n’havia llegit molt de
la seva llegenda, de la seva força... però mai
l’havia vist. Ara, per fi, estava davant d’ell.
Res no es podia comparar a la realitat, era
INFINIT i a més a més, li parlava. Li parlava
a ell... Després de totes les desgràcies que
havia patit, finalment li passava una cosa
bona. Estava davant el mar! Allà es va quedar,
parlant amb ell; explicant-li tot el que sentia, el
que desitjava... El mar se l’escoltava i també
li contestava. N’era un bon interlocutor. Les
hores van passar, ell no sentia cansament, el
mar tampoc... De cop, el seu cos va caure
a terra, mort. El mar va quedar sense el seu
company de conversa, el diàleg va quedar
mut... Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos!
_Mariner Marí
8. PUNTUALIZACIÓN
En el malecón, el rompeolas se dejaba golpear
una y otra vez. El agua azotaba el muro de
hormigón con enjundia rencorosa. Arrebataba
los moluscos a las rocas, despedazaba las
algas, y devolvía enérgica los pececillos a
la profundidad. Secuestró dos sombrillas
huérfanas, una caña de pescar abandonada
y un perro desnortado. Se lo llevaba todo por
delante en un centrifugado rabioso, hacia el
reino de Neptuno. Después de la orgía acuática
amaneció el día siguiente en calma chicha, las
olas adormecidas. De lejos, boca abajo, con
un orificio en la sien, se acercaba a la costa
con lentitud mansa un cadáver. Las sirenas
que vigilan los fondos marinos con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo y el mar lo
conduciría sin prisa pero lo devolvería a la tierra
para evitar malentendidos. No había sido una
víctima del temporal.
_Poseidona
9. EL TEMPLARIO
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Era el momento de salir corriendo sin
parar. La cota era un buen estorbo, pero ya
estaba acostumbrado a ella... la llevaba desde
hacía tantos, tantos años. Tantos, tantos años,
eran un obstáculo importante en la huida. No
podría saltar directamente sobre el barco que
lo esperaba debajo de las murallas. Debería
liberarse primero de la cota, y después, coger
el precioso trofeo que lo acompañaba y
deslizarse, sin que nadie lo viera, por una soga
hasta la cubierta del barco, si todavía estaba
esperándolo en el puerto.
_Troyanos
CATEGORIA C
(majors 16 anys)

20. 20
10. AGUAS TURBIAS
Aquella oscura noche una pequeña luz rojiza se
iluminó brevemente en alta mar. Era el cigarrillo
de Antoine tras su última calada, justo antes de
hacer lo que tenía que hacer. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo del segundo de
a bordo, pero para entonces, Antoine estaría
lejos, muy lejos, navegando con la auxiliar y
toda la droga a bordo, rumbo al puerto de
Arenys. Los marineros del puerto le estarían
esperando para descargar la merca y de ahí
atravesar la frontera en coche hasta Marsella.
Las colillas arrojadas con nerviosismo e
impaciencia en las aguas de Arenys, indicaban
que algo no había salido bien. No sabían que
Antoine había caído en su propia trampa. Un
cañón del 32 sobre su nuca le invitó a que
probara sus nuevos zapatos de hormigón y a
estrenarlos en las frías aguas del Mediterráneo,
donde ahora es pasto para los peces.
_Rascassa
11. QUIMERA
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos;
inert, llefiscós i verd. La criatura estranya,
abandonada a la sort dels pirates, jeia
enmig de la coberta. El més jove de tota la
tripulació, en Prudent Ben Mirat, l’havia trobat
mentre feia la ronda de nit. Quin ensurt amb
la troballa! D’on sortia allò? Potser de les
aigües oceàniques, profundes i misterioses,
creació d’algun Déu maquiavèl·lic. Era una
bola gelatinosa amb trenta-dos ulls, i de la
bola brotaven tretze tentacles, semblants als
d’un pop, però més llargs, prims i de color
enciam. Hauria d’haver avisat al capità, era la
seva obligació. Però quina por! El monstre que
temia no era verd ni gelatinós. El capità, en
canvi, era una fera salvatge, bèstia immunda
sense sentiments, capaç de llençar al pobre
Prudent a fer d’esmorzar pels taurons. Tot, per
despertar-lo fora d’hora. “Ah, no, no, que s’ho
trobi el següent!”
_Rauxa
12. EL DELICTE
La coberta estava tranquil·la. Hi caminava el
pirata de guàrdia. En jack no dormia, nerviós.
Portaven molts dies de navegació, sense
atacar cap vaixell. S’havia de decidir ja! La
cabina del capità estava a babord i estaria
dormint. Durant el sopar s’havia encarregat de
posar-li un got de vi darrera l’altre i al costat
del llit tenia una garrafeta de rom. Jack es va
decidir. Creuà el vaixell i entrà. La taula era
plena de papers, però el mapa destacava:
petitó i groguenc amb un dibuix esquemàtic,
el tresor. Jack agafà el mapa i l’amagà al seu
cinturó. Silenciosament sortí, creuà el vaixell
novament, amb les preses caigué. S’aixecà i
corrent marxà, el canvi de guàrdia era ja. A la
cabina es palpà el cinturó... havia desaparegut,
devia caure durant l’ensopegada. Sense temps
per tornar. Amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos del delicte, el lladre havia fallat.
_Mariner Marí
13. SIRENA
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo salido del agua, en las sombras de la
noche entrecortadas por celestes manchas
blancas, indómitas, ya culpables, iluminando
sin temor su desnudez pulcra, delicada,
inexplorada de una casi mujer. Noche de luna
llena, descubriendo la luz de su piel marmórea,
contorneándose sobre la húmeda proa,
deslizándose entre el sueño y el alba, salobre,
invitante, suave, tersa, tal vez demasiado,
lejos del bien, adictiva, al límite de la realidad,
perturbando la razón ya abandonada. Destellos
claroscuros, embelleciendo el cuerpo desnudo,
fascinando el deseo furtivo de aquellos
que ignoran su propio destino. Estupor en
la nave, ya a la deriva, vacía, cediendo la
estela de una posibilidad perdida, demasiado
bella tal vez, entre gritos de ahogados,
indignos, tras melodías suaves, legendarias,
surcando, impunemente con su presa, la azul
profundidad.
_3GAM
segon premi categoria C
14. VENTADA A OLD
PORTSMOUTH
La tempesta de la nit anterior amainà amb
el nou dia, innocent i net. Les drassanes
jeien ensopides. Ho feien, també, els
pailebots amarrats al dic de l’oest. I el
cos d’en Peter. A Portsmouth, nits com
aquella solien acabar malament. De mal
de mariners, els metges no en curen. El
dringar dels pals havia ofegat la darrera
i última discussió amb en Joey. Tots dos
estimaven la Sue i el whisky escocès amb
la mateixa intensitat. Quan en Peter tornà
de la Bridge Tavern ja en duia dos quarts
de galó a sobre. Veié en Joey i la Sue
asseguts a proa i volgué cridar l’atenció
enfilant-se al gràtil. Aquells dos s’havien
jurat amor; i desaparèixer d’aquell port
per sempre més. Des de l’escullera de
Gunwharf, guaitaren en Peter. Però ja no
el veieren. Abans del migdia, amb el canvi
de guàrdia, trobarien el cos. Ningú no el
reclamaria.
_Dalai
15. LA TERMINAL
Havien anat massa ràpid i, en canvi, no els
havia donat temps. L’havien deixat allí, dins
aquell contenidor gris amb la porta mig
oberta, entre centenars de murs metàl·lics de
tots colors. Els crits delators de les gavines
no el despertarien; ni tan sols l’anar i tornar
incansable de les grues de la terminal. Estava
allí tan sol, tan quiet, amb la camisa cada cop
més banyada en sang. Res es podia fer ja per
salvar-lo, però, amb tota seguretat, amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos i, almenys,
sortiria a la llum tot aquell assumpte tan
macabre.
_El 8buit
16. SIETE VIDAS
Era un solicitado profesional, el apodo de “El
Gato” lo ganó por cumplir los encargos en
solitario y con sigilo. Aquél iba a ser el último,
a su espíritu felino se le erizaron las alarmas
cuando supo que actuaría sobre el agua.
Mientras se escurría entre los muelles, contaba
los veleros hasta localizarlo. Escondida tras
una motora, una vieja barcaza reconvertida en
barraca flotante afeaba la estampa turística.
Saltó sobre la barquichuela y palpó en su
bolsillo el tranquilizador tacto del arma. En el
interior roncaba un cuerpo. No vio el aceite
hasta que el mocasín se deslizó sobre él,
haciéndole caer por la borda con el mismo
sigilo con el que había subido. Con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo e informarían
de que un suicida más, sin valor para disparar
el arma, había optado por lanzarse al mar sin
saber nadar: caso resuelto.
_Sirena
17. GAJES DEL OFICIO
Al principio extrañó la oscuridad acuática de
los muelles y la densa humedad que se filtraba
a través del uniforme. Aquél no era el mejor de
los destinos, pero acabó acostumbrándose
al reflejo del amanecer sobre el agua oleosa y
a los gritos voraces de las gaviotas. Por eso,
aquella noche todos sus sentidos se pusieron
en alerta cuando el agudo sonido atravesó
como un cuchillo los velámenes de los barcos
que se mecían adormilados. Oyó sus propios
pasos retumbar precipitadamente sobre la
pasarela de madera y pararse en seco al
adivinar, sobre la arena, un volumen inerte. Con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo y
toda la maquinaria de investigación se pondría
minuciosamente en marcha, mientras cabeceó
ratificándose: “definitivamente, éste no es el
mejor de los destinos”.
_Sirena
18. EL MILICIANO
Estaba arrepentido, nunca quiso entrar a
formar parte de las Milicias Antifascistas de
Cataluña, pero ya estaba hecho. Una vida
más o menos... ¿qué importaba? Desde el
15 de agosto del año pasado el trasatlántico
Juan Sebastián Elcano estaba en el puerto
de Barcelona, lo usaban para alojar a los
refugiados que llegaban a la ciudad. Vio la
oportunidad de huir del terror en el que estaba
sumergido. El barco volvería a navegar, debía
ir a Odessa, puerto que usaban los rusos en
Ucrania, allí debería cargar trigo, algodón y
material de guerra. Escogió su víctima... la
misma constitución, el mismo color de pelo...
además era una persona solitaria, nadie le
echaría de menos. 12 de enero de 1937; entre
la más negra oscuridad apareció una sombra
empuñando un afilado cuchillo, al momento
se tiñó de sangre. Le vació los bolsillos, debía
hacerlo desaparecer o con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo.
_Pol Mar
19. FARONERA
Cada un dels tres mariners sospitava dels
altres dos. Duien tota la nit llençant-se mirades
i preguntes acusadores. A l’ombra del far antic,
jeia el cadàver de la jove faronera; del seu coll
delicat brollava la sang roja i encara calenta,
fruit d’un punyal clavat en plena jugular. L’arma
era d’en Pep, el cadàver l’havia trobat en Marc,
i qui sempre s’indignava amb la noia era en
Cesc, fart de trobar-se carbasses cada vegada
que la visitaven. Després de molt discutir, van
arribar a una única conclusió; si l’assassí no
confessava, amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos i els incriminarien a tots tres. Van decidir
llençar la difunta al mar, que fos la sal qui
esborrés tota la culpa... Però no va ser així.
_Rauxa

21. 21
20. EL PES DE LA CULPA
En Josep mai hauria imaginat que un mort
l’acabaria matant. Havia planejat assassinar
en “Balena” Martí fent-lo baixar aquella nit a la
sentina del vaixell amb l’excusa de pagar-li els
deutes de joc i lliuar-se així de les amenaces
d’aquell malparit de 170 kilos de greix. Quan li
va clavar el ganivet eren a l’escala de baixada,
i l’infortuni va voler que aquella enorme massa
agonitzant li caigués a sobre atrapant-lo al
terra com una rata a la trampa. Va passar
hores fent esforços terribles per escapar.
Sabia que amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos. Els dos cossos, de fet, si no aconseguia
fugir. Desesperat, allargant la mà, va activar la
bomba de inundació. El nivell va pujar fins a
fer flotar l’iceberg de carn. Amarat d’aquella
barreja de sang i aigua, va sortir corrent a
coberta. Massa tard. La sentència i la tripulació
desperta l’esperaven.
_El Ratpenat
21. EPICUR, EL TAUMATURG
“Que no et faci por la mort i no te’n farà la vida”
(Epicur)
Mestre? Sóc na Kyra. Us cal res? Socors!
Respireu per tots els déus.
El seu cos estava dins la banyera, copa de vi
color carmí entre els seus dits inerts, ennegrits
per al gèlid calze de la mort. En terra vam veure
un papir, el seu testament.
Fill de Samos. Sóc Athenea Diké. T’esperava a
les portes de la Justícia.
Cal dessignar el teu proper destí d’acord amb
el teu passat.
- Vas crear el “Jardí” on esclaus i dones podien
estudiar?
- Sí.
- I Psiqué, és màteria?
La felicitat no és per als mortals.
“Filles de la Nit sortiu de les tenebres”.
Disposeu de tres goletes i un carruatge alat.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el seu cos
amb algues al rostre. La nau havia fet estralls
en una caleta prop de Delos.
_Artemisa
22. EL REI NEPTÚ
La cort marina estava furiosa. El seu rei,
Neptú, no sabia què fer. Portaven temps
com espectadors passius del que succeïa
a la superfície de les seves aigües, al món
dels humans. Aquests éssers bruts i peluts
no deixaven de barallar-se dintre de closques
flotants. Ni el rei, ni els seus súbdits entenien el
per què d’aquestes lluites, no eren per menjar
o defensar-se, lluitaven... per ACONSEGUIR
RIQUESES!!! ... Què estranys n’eren! ... Ells
res necessitaven, s’alimentaven per viure. Els
enfrontaments humans perjudicaven a la cort
de Neptú, les aigües eren plenes d’objectes
flotants i el color havia canviat a vermell.
No es podia gaudir d’aquella tranquil·litat
enyorada. Neptú va prendre una decisió. Amb
el canvi de guardia trobarien el cos d’una
mantellina que havia mort, clavada a l’asta
d’un vaixell qualsevol, amb un missatge pels
humans: si les lluites continuaven, la fúria del
mar se desencadenaria, la terra amenaçava
desaparèixer...
_Mariner Marí
23. LA LEY DEL TALIÓN
Manuel propinó un puñetazo en el estómago
de José y éste al doblarse recibió otro en toda
la cara que lo noqueó. Se acercaba la policía
militar, Manuel huyó de la “Taberna del Cojo”, la
más famosa del Barrio Chino. Manuel se había
enrolado en la tripulación de la fragata Álvaro
de Bazán, a la menor oportunidad acosaba
a José hasta que éste le daba su paga para
que le dejara tranquilo. Manuel cuando iba
con unas copas de más, se convertía en
un déspota busca-camorra. Dos noches
después... Manuel subió al barco, llevaba una
botella y un fajo de billetes. Se dirigía a los
camarotes, al pasar por la zona más oscura,
se sentó... de repente se desplomó como un
muñeco. Un hilo de sangre salía de la sien,
José salió de las sombras, le puso la pistola en
una de las manos. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo.
_Pol Mar
24. LA CURIOSITAT...
“Pren paciència, fes la ronda cada hora, que
tot estigui al seu lloc”. El vigilant de nit, un vell
panxut, em donava instruccions de com cuidar
la càrrega del transatlàntic. Per a mi allò era
una feina temporal, senzilla, una petita passa
abans de ser un peix gros; capità d’un gran
vaixell. Guardar quatre caixes mal apilonades
era una banalitat. Ja havien passat sis hores, i
quin tedi, quanta monotonia, quin treball més
poc adient per algú com jo! Vaig mirar-me els
paquets de més a prop, la temptació d’obrir-los
era massa. El més gros va poder amb mi. Vaig
clavar les tisores al tresor ocult, però es resistia
a ser obert, al exercir tanta força vaig caure de
cul, xocant amb la torre de caixes del darrera
i esbarriant-les unes damunt les altres. Amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos d’un gat,
aixafat entre caixes mal vigilades.
_Rauxa
25. REDENCIÓN
Pensé que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. Disponía de unas
cuatro horas, así que me fui tranquilamente al
camarote tras recoger los cinco casquillos que
habían quedado dispersos por la cubierta de
primera clase, al lado del pañol de herramientas
de popa. La noche era oscura. El ruido de los
motores y el silenciador habían atenuado los
disparos. Nadie me había visto. Hice la llamada
y alguien descolgó sin pronunciar palabra,
como habían convenido. - Ya está hecho - dije.
Una voz grave, con un fuerte acento del este
de Europa, respondió: - Bien. Podrás ver a
tu hermano vivo cuando llegues a Venecia. Y
colgó. Abrí una botella de whisky y, sentado al
borde de la cama, di dos grandes tragos para
intentar ahogar la amargura que oprimía ahora
mi garganta, antes de romper a llorar. Pobre
Andrés. ¿Creías que aquello no iba a tener su
castigo?
_Fresenius
26. SABATOT
En Ton n’estava fart d’aquell vailet mal educat,
mariner d’aigua dolça, tros d’ase, que no
sabia distingir babord d’estribord, i encara
enlluernava a les jovenetes donant-se aires
d’aventurer saberut. El mosquejava de veres,
però no hauria fet el que acabava de fer, si no
fos pel que havia vist aquell vespre. Li havia
aixecat les faldilles a l’Emma, a la seva filla
major! Va tenir la pensada de què amb un cop
de bastó n’aprendria, el va sorprendre en la
foscor de la bodega, però el curt de gambals
s’hi va tornar. En Ton li va propinar un cop de
puny en plena nàpia. Victoriós, va voler aixecar
al seu contrincant del terra, però aquest ja no
es movia. Amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos, en Ton no amagaria el delicte, assumiria
les conseqüències o la culpa el perseguiria fins
la pròpia mort.
_Rauxa
27. L’ATZARÓS CAMÍ DE L’EXILI
Quan Josep R. va pujar al Cabo de Hornos - el
vaixell que l’havia de dur a l’Argentina -, es va
sentir menys alleujat del que esperava. Sabia
que els esbirros franquistes li anaven al darrere
i no descansarien fins a haver-lo eliminat.
Passaven els dies i en Josep començava
a sentir-se estalvi; potser sí que es podria
escapar i començar una nova vida a l’exili.
Feia dues setmanes que navegaven i només
quedaven uns dies per arribar a Buenos Aires,
quan se li acostà un dels seus companys de
viatge, fugitiu com ell, per demanar-li foc. La
mort el sorprengué amb les mans esteses i
el llumí encès va caure a terra. El sicari el va
recollir per encendre’s un caliquenyo amb
ell. Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos,
però a l’assassí no l’importava: els còmplices
que tenia, tant al vaixell com a l’Argentina, li
garantien la impunitat.
_Roger-fan-Morvill
28. TEMOR
La visita de Don Juan de Austria para revisar
la construcción de la Nao capitana convirtió
las atarazanas en un fortín del que, durante
dos días, no entró ni salió nada ni nadie. El
temido Alguacil Mayor de la ciudad miraba
circunspecto la silueta de la galera recortada
contra el sol naciente. El viejo jefe de los
carpinteros de ribera había desaparecido;
judío converso, se temía que quisiera vender
información al turco. Todo eran gritos y malos
modos. Padre, el maestro calafate, estaba
alterado y nervioso; ni pudimos dormir, ni nos
dejaron trabajar; yo era su aprendiz. Madre
estaría preocupada. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo del carpintero mayor
degollado en la sentina de la galera real. Había
que dar de comer a siete bocas y lo que me
hizo era un asunto menor, lo importante era
amagar que yo era Melisa y no un muchacho
llamado Ismael.
_Abedúl
29. ATRAPADO
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo, el Guardia Marina decidió retirarlo
inmediatamente, pero a los pocos metros
encontró dos cuerpos más... tres, cuatro,
ocho, quince... un reguero de cuerpos
dispersados por la cubierta. Al parecer no se
podía confiar en los modernos métodos de
control de plagas, el buque escuela embarcaba
una tripulación de ratas paralela a la humana,
y el Guardia Marina se dio cuenta de que
sería imposible deshacerse de todas sin ser
descubierto, su futuro en la armada estaría
acabado, y la deshonra familiar... su padre...
almirante, su hermana mayor... teniente

22. 22
de navío. Estaba atrapado. Lloró mientras
avanzaba sin dejar de ver ratas muertas.
Subió al alcázar con pensamientos oscuros.
Mejor morir en brazos de la mar que tener
que explicar por qué decenas de ratas habían
muerto por sobredosis de cocaína. Con el
cambio de guardia no encontrarían su cuerpo.
_Abedul
30. BUEN FINAL
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo y quedaría libre de toda sospecha.
Buen final - pensó Tomás - deja abierta la
posibilidad de que el asesino escape. Cerró
la novela y puso proa a la costa. Atrás, en el
mar, su socio el buceador quedaba a merced
de los tiburones y a una distancia insalvable de
la costa. Los doblones reflejaban los últimos
rayos de sol. Debían valer una fortuna.
_Cehache
31. ENDEVINA EL FUTUR
Els ulls de la pitonissa eren com miralls de la
seva ànima. El mariner volia deixar enrere una
vida de crims, i enamorat d’ella en secret, li
va dir només que havia embogit per una dona
d’aquell port on havien recalat, que aquella nit
li revelaria per fi el seu amor, i que volia saber
si tindria possibilitats. La pitonissa va agafar els
diners, va tancar els ulls, i es va estremir... Amb
veu tremolosa, va descriure les imatges que li
enviava el futur. Un cadàver a l’aigua del port.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Un
enterrament. Un judici. Una absolució. Quan va
obrir els ulls, no hi havia sorpresa. Ell, traient el
ganivet, li murmurava a l’orella “Doncs que així
sigui...”. La darrera paraula ja no es va sentir,
apagada pel tret de la pistola que ella amagava
sota la taula.
_El Lleopard
32. BONA JUGADA
Els creuers eren el seu “negoci”. Milers de
passatgers, amb la il·lusió de viure un miratge
d’aventura i exotisme, de sentir-se sofisticats
durant una setmana, s’abraonaven sobre les
taules de joc amb inconsciència infantil. Triava
el més fanfarró i l’entabanava fins que ho perdia
tot sobre el tauell. Després s’esmunyia entre
aquell allau humà i es fonia fins arribar a port.
Aquella nit era un ianqui, el desgraciat ho havia
perdut tot i, desesperat, li va fer una proposta
sorprenent: una jugada més i, si perdia, seria el
seu esclau on i quan volgués, sense caducitat.
Ho va acceptar, mai saps quan necessitaràs
un as a la màniga. Tres anys després, amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos, però ningú
va sospitar d’ell, perquè un paio d’Alabama va
corroborar que havien estat jugant a cartes tota
la nit.
_Sirena
33. EL TERROR
Aquell matí, com cada dilluns des de feia tres
setmanes, amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos. Perduts al mar, la tripulació havia esgotat
les provisions i la gana podia provocar un motí
en qualsevol moment. En aquesta situació, i
a partir de la conjura entre el capità, el doctor
i el cuiner, va néixer la llegenda del Terror. El
Terror atacava la matinada de cada dilluns,
i fent-se visible només a la imaginació dels
mariners, deixava un cadàver mig devorat
a coberta. El doctor certificava sempre la
mort per mossegades d’algun tipus d’animal
monstruós, i la falta d’algunes extremitats
i d’òrgans interns com el fetge, el cor, o el
mateix cervell. Normalment atacava els homes
més grassos, potser per ser els més lents i per
tant vulnerables. Per sort, durant la setmana
no faltaven els deliciosos àpats que ajudaven a
mantenir els ànims: mandonguilles, carn d’olla,
rostit...
_L’espectre
34. EL BIBLIÓFILO
ENMASCARADO
La caravana impedía avanzar hacia el puerto.
Alan Martín estaba desesperado, debía llegar
a tiempo. En su casa, Morton, aliviado de
tensiones esperaba paciente. Intuía que con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
Se sentía aliviado, por fin podría empezar a
escribir su novela. Hacía demasiado tiempo
que esperaba este momento. Uno de los
guardias emitió un grito ensordecedor. El
chico Africano estaba tendido bajo la barca,
llevaba una cinta amarilla que oprimía su
cuello. Alan bajó del coche y se percató de
la sobrecogedora imagen. Inmediatamente le
vino a la cabeza la Editorial Francesa Gallimard,
que en 1945 editó una colección de libros que
bautizó con el nombre de “Série Noire” por el
color de sus portadas (negras con una cinta
amarilla alrededor). Recordaba perfectamente
al presidente de la editorial, un bibliófilo a
quien le gustaba ir a pescar, y del cual tenía un
recuerdo vago pero oscuro.
_Blue time
35. TESTIGO DE MI PROPIA
MUERTE
Todo empieza una noche, una noche mientras
dormía profundamente. Mis sueños eran
mecidos por el mar por donde navegaba
el barco en el que me tenían prisionero. Un
relámpago en mitad de la noche nos dejó
sin luz, y la nave se rindió ante la temible
oscuridad. A la mañana siguiente, con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo,
pero antes debía morir, y moriría aquella misma
noche en manos de una sombra oscura que
luego se marcharía con una sonrisa maliciosa.
Me quedaría en el limbo, prisionero de quien
me mató, prisionero de aquel barco, prisionero
de mis recuerdos borrados, del no saber quien
me asesinó.
_Lucecitea2
36. HOOL
Hool havia viscut tota la seva vida al mar.
Sempre desapercebut. Ell, al vaixell, no havia
tingut amics: la tripulació sempre acabava per
fer-lo fora. Va tenir un amic gos i van estar un
anys navegant junts, però una tempesta se’l
va endur. Tornà a quedar-se sol. Anava d’aquí
cap allà, sense cap obligació a fer; quan es
produïa un abordatge, Hool s’amagava pel
pànic. Quina tristesa de vida! A nit era quan es
podia bellugar millor. Els homes estaven bevent
o dormint, no els importava que ell estigués
amb ells. Llavors tenia una mica de companyia.
Una nit, el vaixell celebrà una gran victòria, tots
dormien borratxos... el barril de rom estava
buit... però... Espera’t!, encara en quedava un
glop. Hool es va acostar, va intentar beure-
hi... i va caure mort. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos... de la puça anomenada
Hool!!!!!
_Mariner Marí
37. 1896
1896. El antepuerto, cercano al Prat, colmado
de embarcaciones vitoreando al héroe.
Acércabase lentamente el lanchón a la escala
real del vapor Santo Domingo, Compañía
Transatlántica, rumbo a la antillana isla de
Cuba. Una vez el general Weyler y los oficiales
a bordo, el capitán dispuso preparativos con
práctico a bordo, para virar cadena rezumando
vapor por las bridas de los cabrestantes. El
primer oficial se acercó discretamente a la
vera del capitán explicándole alguna incidencia
notable. Este ordenó detener la maniobra de
salida. El segundo cocinero Vidal Almansa,
natural de las tierras de la Creu Alta, no se
había presentado. En un buque de esas
dimensiones el protagonismo discreto pero
imprescindible de un buen cocinero no se
podía sustituir. En la Barceloneta, el Somatén
buscaba al autor de un delito amoroso, una
mercera había aparecido estrangulada. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo. El
vapor levaba.
_Bocaina
38. ILUSIONES
Pronto llegaríamos al puerto de Mahón;
amanecía, y, con el cambio de guardia,
encontrarían el cuerpo. Me quedaba poco
tiempo para averiguar si el segundo piloto, mi
sobrino, decía la verdad o era un cruel asesino.
¿Cómo había embarcado la mujer desnuda
que yacía en el suelo? Según él habría saltado
a bordo esa misma noche, saliendo del agua
como un delfín; él la vio, con piel azulada,
manos con membranas y una enorme cola
escamada, se le lanzó amenazando con
afilados dientes, y él, con su sable, la atravesó.
Pero yo veía una mujer normal, de piel pálida,
con sus senos, sus dos piernas, sus brazos
y la cabellera que le cubría hasta la cintura.
Vertí con cuidado medio cubo de agua sobre
su rostro, ella saltó, enseñando unos ojos
glaucos y abriendo en los lados del cuello unas
horribles branquias rojas. Le corté el cuello sin
pensar.
_Abedul
39. MOSKOE-STRÖM
I exhalant l’última respiració, l’escena era
impersonalment idèntica al “Crit” de Munch,
desubicat pel far de Barcelona. El terror
s’apoderava mica en mica de la seva ment, el
xiscle s’ofegava, immortalitzat en una pintura
i recordà; recordà l’horror en cada mil·límetre
del seu ser, com si l’ànima es pogués
quantificar, en observar la fúria, la violència i la
inclemència del “Moskoe-ström”. En escoltar
els crits dels mariners ofegats, dels vaixells
convertits en estelles en impactar amb les
endimoniades roques del fons marí, de les
ànimes en pena, com la seva, sepultades per
l’aigua gèlida del mar noruec. Recordà que
amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, amb
la cara desencaixada, mort al far, amb la llum
apagada i un petroler naufragat a la costa.

23. 23
Es preguntarien quina classe de pertorbació
podria ser aquella i en farien estudis, però mai
voldrien conèixer, el fons de l’abisme.
_Diftèria
40. LA VOZ DE LA NOCHE
La noche en el mar es oscura y silenciosa.
Todos los piratas duermen con expresión
cansada después de su duro día en alta mar.
Jana en cambio, no puede dormir. Decidió ir
al camerino de su padre, el capitán del barco.
Cogió una vela y picó el código secreto, pero
su padre no respondió. Al no estar, decidió
subir a la cubierta del barco. En la penumbra
pudo observar unas huellas de unos pies
mojados. Entonces, escuchó su nombre a su
espalda, se giró y... Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo de Jana junto al de su
padre.
_Giola
41. L’ASSASSÍ DEL TITANIC
Un informe trobat ara, ha revelat un gran
secret del vaixell de passatgers anomenat
“Titanic”. Aquests documents del servei secret
d’espionatge d’Anglaterra, han sortit a la llum
per un escàndol de corrupció en el senat i
detalla que la nit de l’accident del Titanic, un
agent secret anava rere la detenció d’un perillós
assassí en sèrie, que es camuflava dins la
tripulació del vaixell i anava deixant un camí de
sang darrere. L’últim cos que va trobar l’agent
era un mariner vigia a la torre de vigilància,
l’agent no va advertir immediatament per poder
capturar el culpable i pensava que amb el canvi
de guàrdia, trobarien el cos i donarien part,
així guanyant temps per acostar-se a l’assassí
sense ser descobert. Va poder anotar l’hora
de la detenció de l’assassí i enviar l’informe
telegràficament.
_Cervantes
42. EL ENIGMA
Principios de febrero, media mañana,
nublado y ventoso con abrigo nuevo hasta
las rodillas. La investigación del detective
por el posible homicidio de un marinero, le
conducía al barco Poseidón amarrado en
puerto. Principales sospechosos: el cabo
primera y el cocinero, que con el cambio de
guardia, encontrarían el cuerpo en un charco
de sangre. El interrogatorio no parecía dar
con el culpable. En el laboratorio analizaban
con el microscopio unas partículas metálicas
alrededor de las heridas. Dentro del barco
se respiraba un aire misterioso en silencio,
mientras comía algo, a oscuras con luz de un
móvil bajaba al camarote, lugar del suceso,
en el suelo el dibujo de una silueta de un
hombre, paredes y puertas llenas de huellas de
sangre. En un cajón, dentro de una brújula una
nota que decía: “3L 53CR3TO D3 1 3NIGM4
35 D35CUBRIRLO”. Con sangre ponía
“ORENICOC”. El detective murió, ¿quién fue?
_Cervantes
43. LA LUCHA DE SAMUEL
Pedían muchísimo dinero por dos pasajes en el
próximo barco que zarpara. Pero Samuel tenía
que embarcar junto a su hija en ese barco, era
inevitable que subieran a bordo, de lo contrario,
en el cambio de guardia encontrarían el cuerpo
de aquel inhumano cabo artillero que intentó
violar a su hija. Y que debido a la diferencia
de peso y fuerza, hubiera conseguido, a no
ser que Samuel no hubiera aparecido por la
espalda del violador clavándole una navaja en
el cuello y dejándolo desangrar en la habitación
que ocupaban en la fortaleza. La guerra le
había arrebatado a su mujer y a su hijo, ya solo
le quedaba Eva, una niña de tan solo nueve
años, dulce, bonita y desconocedora de lo que
estaba pasando a su alrededor. Una niña que
su madre quería que fuera actriz, mientras que
su padre quiere que viva.
_Daniel Crowns
44. PROHIBIDA L’ENTRADA
SENSE PROTECCIÓ
El tinent Jim Thompson va morir de càncer
al maig del 2015. Un cas de mala sort, va
concloure la investigació militar. El submarí USS
Dallas era una nau prou segura i mai s’havia
donat un accident similar. Ningú va saber que
tot havia començat 5 mesos enrere. Un torn
de vigilància que comença avorrit com tots.
Després una partida de cartes tensa com cap
altra. La baralla, el cop de cap contra el terra
de metall.
Trobarien el cos amb el canvi de guàrdia, si no
ho podien evitar. Però, on amagar un cadàver
en un lloc com un submarí? Quin era el lloc on
ningú entraria a buscar? Si anava prou ràpid, si
s’hi estava poc temps... l’aigua de refredament
del reactor nuclear acabaria per desfer les
restes... Només calia posar-se el vestit de
protecció, però ja no quedava temps...
_Escarabats
45. SICARIO
Examino el arma. Su resplandor acerado
desprendiendo muerte, las muescas
arrumbadas en la empuñadura, tórrida,
sensual. Y cierro la puerta del camarote,
otorgándole significado a las vidas que acabo
de segar. Fuera, charlatanes, frente al malecón,
los chicos me esperan rodeados por jarcias y
arboladuras que pregonan mi pecado, a los
cuatro vientos, entre las proas amodorradas
por el vaivén acompasado de la bajamar. Al
verme asiente. Nos esfumamos, hermanados,
entre la bruma húmeda que vomita El Port Vell.
Conduzco pensativo, rumbo a nuestra guarida,
mientras deduzco que nunca debí presentarme
al concurso. - Un sicario solo sabe hacer una
cosa - me digo -, lo de escribir ha de quedar
para otros. Aunque ahora sea demasiado tarde
para lamentaciones. Porque mañana, con el
cambio de guardia encontrarán el cuerpo sin
vida de cada uno de ellos, miembros inocentes
del jurado, en el Pailebote Santa Eulalia.
_Jero de Pasamonte
46. EL PLAN
Junto al muro de la cofradía de pescadores
y a la luz del indolente satélite que presenció
su óbito dejé su cadáver. ¡Bang!, una bala
en la sien finiquitó su privilegiada vida. En el
cambio de guardia encontrarán el cuerpo,
pero ya estaré muy lejos, el Mediterráneo me
acogerá en el viejo catamarán mientras espero
la inesperada noticia. Ella, heredera universal
de una acaudalada familia disponía de todo
lo que mi ambición anhelaba: estatus social,
dinero, bienes materiales... aunque carecía de
la riqueza más necesaria; la pobreza de afecto
fue la llave que me introdujo en su vida. Con
nuestro enlace firmó su sentencia, y el rencor
de su hermanastro desheredado se erigió en
la mano ejecutora. En unas horas el cuerpo de
Daniel emergerá de las aguas del puerto con
una nota confesando el fratricidio.
_Lanemoje
47. EL FINAL DE UN ASESINO
EN SERIE
William Burke fue un letal asesino en serie del
siglo XIX. Mató a 23 personas, cada una en
un barco diferente. Su método era impecable:
tras enrolarse, elegía a su víctima, y de noche
la adormecía con cloroformo. Perforando la
parte superior del paladar con un delgado
punzón atravesaba el cerebro. Ninguna
herida externa visible, muerte segura. Cuando
llegó a la fragata Southamptom no tardó en
seleccionar al contramaestre Scott como su
víctima número 23. A poco de zarpar lo mató.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Pero en aquella ocasión algo cambió.
Al amanecer se ordenó formar a la tripulación
en cubierta. Burke no podía creerlo cuando vio
salir del camarote al contramaestre resucitado
para recorrer las filas buscando a su asesino.
Perdiendo la cabeza, corrió para saltar por la
borda mientras era acribillado por los guardias
ante la mirada vengativa del desconocido
hermano gemelo de Scott.
_El Muñeco de Nieve
48. DESERT
Els militars no van acarcanyar-se amb el
destil·lat que preparaven a la haima. En
aquella remota banya africana esquitxada per
barraques de tova, barques al sorral i xarxes
abrusades al sol, els soldats retornaven al
quarter en un incòmode silenci que obria les
portes a una nit incerta. Era dia tretze, com
el mes anterior quan amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos degollat d’un legionari sorprès
per la mort. La quarta víctima en quatre mesos
desconcertants en que a l’horitzó només
ondulaven les dunes, el so de la ressaca
oceànica, la nit i els esbiecs tímids d’un ramat
nòmada de cabres. Les mires telescòpiques
dels fusells eren cegues rere els llenços.
Va resultar que entre el ramat inofensiu de
remugants, una mare disfressada amb pells
de cabra s’encarregava d’acorar a ganivet
els legionaris, per venjança d’un fill mort en el
passat a mans dels militars. Freda revenja.
_Rudra
49. BUTT OF LEWIS
Era fosc i jo encara dormia. El pare em va
agafar en braços i em va entaforar al seient de
darrere del cotxe, com si fos una maleta més.
S’anava fent de dia i, des de la finestreta, veia
prats verds gebrats i ovelles marcades amb
colors. Quan la terra es va acabar, vam arribar
al far. Era com estar dins la closca d’un cargol
de mar. Rèiem i corríem escales amunt, mentre
els rajos de sol s’escolaven com llances.
Vaig cridar. El faroner jeia a terra, al costat
d’un bassal de sang seca. La mà grossa del
pare em va tapar els ulls. Van arribar policies,
ambulàncies i periodistes. Deien: “La soledat el
va ofegar”. I afegien: “Amb el canvi de guàrdia

24. 24
trobarien el cos”. Quan el cel s’ennegria, vaig
preguntar: “Pare, s’ha suïcidat?” Ell va mirar
cap al far, estava apagat. “Impossible”, va dir.
_Umi
50. ¿POR QUÉ ME LO
CONFESÓ?
Mañana de grises y blancos me despertó
el gato de la señora Maria del Mar, no lo
podía soportar. Compartíamos casa el señor
Willson, un cartógrafo famoso hasta que sufrió
un aparatoso accidente, ahora se dedica a
conferencia de navegación, asesorar empresas
náuticas y lo que más le gusta “buscar tesoros
en el mar”. Yo soy su mejor amigo y trabajo
ayudándolo en todo lo que puedo. Me pica
el cuello, no paro de rascarme. Recuerdo
anoche una gran fiesta, aquí, con oficiales de
submarino, políticos, marineros y una orquesta.
Uno de los marineros me dijo a solas, he
matado al señor Willson, le robo un mapa y a
ser millonario. Tengo la coartada cubierta con
el cambio de guardia, encontrarían el cuerpo
de mi cómplice disfrazado de mí... por la noche
no hay atención en detalles. Estaba triste y
desconcertado, nadie me entendería, sobre
todo siendo un perro lazarillo.
_Cervantes
51. EL SECRETO
Atrás quedaba la tempestad y la ferocidad del
mar embravecido, la pequeña embarcación
que buscaba complicidad en la negra noche
de su huida clandestina fue alcanzada de
pleno por los elementos. Poseidón impidió
que la tripulación consiguiera su propósito, y el
hundimiento fue inevitable pero el secreto de
su carga quedó a salvo. El objetivo no se había
conseguido pero la causa merecía intentarlo.
Solo unos días después llegaban unos restos
del Maria Cristina a la costa del arrecife, entre
ellos y con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo mutilado del capitán y un mensaje
cifrado escondido en un doblez del uniforme.
Tendrían que pasar varios siglos para que
todas las piezas encajaran, aún hoy en día se
recuerda la proeza de aquellos marineros.
_Realme
52. EL GRILLÓ
L’objectiu que havia de matar era un home de
mar, no li havien dit a l’informe, se’n va adonar
quan va deixar caure el clauer a la barra del
bar. El grilló va ressonar a la superfície d’acer
inoxidable. Ell també en duia un a la butxaca
del pantaló i acostumava a enroscar-lo durant
les vigilàncies. No li havia passat mai i no
esperava trobar-se un navegant a més de
tres-cents quilòmetres del mar. Així que, es va
demanar un altre conyac i va pensar que si no
en feia via, amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos. Però aquell home també l’havia clixat,
en veure-li les mans, es va girar i li va dir: “Ep!
Aquestes durícies afermen veles!” I no va
poder seguir endavant, perquè les lleis de mar
diuen que s’ha de salvar els supervivents d’un
naufragi.
_M4rieta
53. EL COS
Feia dies que no se’l veia pel veïnat. Els seus
coneguts el van trobar a faltar. Van fer una
crida a l’ajuntament. Darrerament l’havien vist
caminar capcot i mig coix. Menjava poc. La
parella amb qui se’l relacionava havia deixat de
freqüentar el parc, on els pares no miren als
nens. I els nens no miren als pares. Tampoc hi
era al restaurant de bona carn on ell hi passava
quan els postres s’havien acabat. El carrer
que baixa fins el port va estar buit fins que el
cotxe municipal va ser demanat amb urgència.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
Estava sense raspallar, amb uns ullals afilats
ensangonats, les quatre potes trencades, es
suposa que per la caiguda des del segon pis
de la drassana. No havia deixat bordada cap
nota. A la sorra de l’estreta platja, un gat vell es
llepava una pota mossegada.
_Alberto Pagnelli
54. EL CODI MORSE
De nit, el cap de policia arriba al far, són les
10:10 pm al rellotge. Una multitud de gent
envolta el cotxe. D’entre tots els periodistes,
un destaca dient: - És veritat que el faroner
ha mort assassinat? - Ho estem investigant
- respon el cap de policia. - Aquesta mort
afectarà al turisme que ha vingut aquesta nit de
tot arreu del món a celebrar la gran festa de la
platja? - Amb els resultats de l’autòpsia, farem
una roda de premsa, gràcies. Una vegada
dintre, el forense recull pistes al voltant de la
víctima. - Què ha passat aquí, senyor forense?
- Amb el canvi de guàrdia, trobarien el cos i
ha mort d’un infat a les 21:20 pm. - Què té a
la mà? - Tingui, sembla un missatge en codi
morse. (-/••-/-•/•-/--/••) stop (•-••/•-••/•/--
•/•-) stop (•/-•) stop (•---) stop (••••/---/•-•/•-
). El detectiu sempre mort, t’ha donat temps?
_Cervantes
55. L’ONDINA
Navegant per un tranquil golf de Califòrnia,
Jofre, primer oficial de la goleta Banioli, per
enyorança i avorriment beu rom i està mig
adormit. El timoner l’alerta que una corrent no
identificada els apropa ràpidament a l’illa de
Antenussa, l’illa blanca, color dels ossos dels
navegants enganyats i morts per la ondina
de mig cos de serpent. L’oficial obre els ulls i
veu com l’ondina salta al vaixell i que amb un
dispar de llengua atrapa i engola al nauxer.
Òndia, l’ondina!, exclama Jofre. Reacciona
ràpid, d’un calaix de la derrota, pren un sabre
i amb destresa talla la llengua de la ondina i
penetrant-li fins a punxar el cor, la mata. Sap
que prompte, en el canvi de guàrdia trobarien
el cos i per evitar-ho l’amaga darrera unes
amarres. No vol problemes. Res els diu. En el
diari de navegació anota. --- Sense novetat en
la present guàrdia.
_Xaloc
56. HAMBRE DE MAR
Hacía tres días que “el tuerto” apenas se las
ingeniaba para alimentar a aquellos lobos de
mar; el último muerto había hecho las delicias
de aquellos ignorantes paladares y no había
sido difícil dar gato por liebre a aquellos
zopencos con un guiso de carne, unas
croquetas y ron, mucho ron. Pero no había
tenido tiempo de despiezar al prisionero y con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
La frenética actividad en alta mar frenaba en
seco a la hora de comer. Todos dejaban sus
aparejos e incluso el timón para hincarle el
diente a los manjares de “el tuerto”, como le
llamaban los veteranos. “Empanada de carne
a babooooooooor” gritaban; “cabrito asado
a estribooooooooor”. El olor de la comida se
mezclaba con el del sudor, la muerte y el rancio
aliento a ron. El ron mataba el sabor a muerto;
de los muertos y de los vivos.
_Pucela
57. PARTITURA MALDITA
Un náufrago del Triángulo de las Bermudas,
cuenta que, por donde navegaban, se pusieron
a matarse entre ellos, después de escuchar
una música de una partitura encontrada en
una botella flotando en el mar. Este marinero
sordo, se escondió hasta cuando hicieran el
cambio de guardia, encontrarían el cuerpo que
vio morir, dice que no sabía que habían muerto
todos. En la cena, el almirante y sus oficiales se
ríen de esta historia metiendo en el calabozo al
marinero. El capitán sabe leer solfeo y tararea
la canción en voz alta. Se hace un silencio. El
cuchillo jamonero atraviesa el ojo del almirante,
un cristal de una botella rota desgarra el cuello
del capitán, cuatro tiros en el pecho del alférez,
un puñetazo a la teniente en la nariz la mata
al instante, nadie sale vivo de ese camarote,
ni siquiera el detective que tomaba nota del
asunto.
_Cervantes
58. GLORIA A DOS EN LAS
ALTURAS
El contenedor colgaba de la enorme grúa
a 80 metros por encima de la cubierta del
mercante, donde lo había dejado el operario
del puerto al terminar su turno de guardia. El
inspector Gálvez ordenó bajarlo, y al abrirlo
y entrar, dos de sus ayudantes vomitaron el
desayuno. Gálvez era perro viejo, y observando
los dos cuerpos tirados sobre 300 kilos de
heroína identificó de inmediato a víctima y
verdugo. Al primero le habían descargado a
bocajarro el cargador de la Parabellum 9 mm.
que el segundo, con un solo tiro en la sien,
conservaba aún en la mano. No tardaron en
reconstruir la historia: Dos sicarios, un traidor
con mala suerte. Después de eliminar a su
compañero se dispuso a salir del contenedor.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Pero el turno de grúa le dejó en
las alturas sin posibilidad de escape. No le
cogerían vivo.
_El Petirrojo
59. POUR ELLE
Estamos aquí, encerrados, he perdido la
cuenta de los días que llevamos sin ver el sol.
Cada día tenemos un poco más de espacio,
nos lanzan al mar si necesitan menos peso.
Si no te arrojan, es muy posible que mueras
antes de llegar a tierra, pasando días sin
comida, esto, se nos hace muy difícil.
Cruzo una mirada con mi hermano, le veo
muy débil, puede que sea el siguiente. Yo,
en cambio, aguanto, tengo la esperanza de
volver a ver a mis padres. Cuando éramos
pequeños, los hombres blancos se los llevaron

25. 25
y quemaron nuestra aldea. Pudimos escapar
pero no por mucho tiempo, avanzan rápido,
poblado tras poblado, todos nosotros morimos
a sus manos.
Aquí llegan, ¿quién será el siguiente?
No lo permitiremos más, nadie más morirá.
Este barco será nuestro porque con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo del viejo
capitán
_Alma Solitaria
60. EL SONIDO DEL CASCABEL
El asesino depositó el cadáver en la entrada
de las cocinas del buque. Sabía que con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo.
De madrugada sonó la alarma. A petición
del inspector, el capitán instaló en cubierta
un puesto de control para organizar las
entrevistas. El cónsul Sinhambre, acusó al chef
del secuestro de su esposa, alegando que
desde el inicio de la travesía, ella solo quería
estar con él, para gozar de sus pucheros.
Holmes, inspeccionaba el cadáver. No
presentaba signos de violencia pero rezumaba
espuma por la boca. Como causa de la muerte
se inclinó por el envenenamiento, pero, al
descubrir dos marcas de mordedura bajo los
senos de la mujer, las relacionó con el tintineo
de víbora, que escuchó en el camarote del
cónsul la noche que le invitó a cenar. El caso
dio un giro. Cuestión de observación, querido
Watson.
_Aurora Boreal
61. LA GRAN EQUIVOCACIÓ
En Joan, el nostre protagonista era un
reputat lladre. En un dels seus robatoris en el
vaixell d’un multimilionari va passar una cosa
inesperada: quan va col·lar-se per la sala de
màquines, gràcies a una petita finestra, va
trobar-se a un home que havia rebut tres tirs
al cap. Es va adonar que s’havia equivocat de
vaixell. Aquest era d’en Alcapone, un conegut
mafiós de la zona. Així que ja que havia entrat
va continuar robant. Es va topar amb un
guardià i el va matar ja que sinó en Joan faria
companyia a l’home de la sala de màquines.
Però no havia comptat que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos, i el van capturar i
el van tancar en una petita cabina però no
comptaven amb la seva habilitat d’escapar-se i
va saltar per la finestra a l’aigua. Aquesta va ser
l’última vegada que el van veure.
_Baró Vermell
62. PER UN RELLOTGE ATURAT
En Joan era un mariner buscaraons. Embarcat
a la fragata San José havia estat arrestat més
d’un cop per indisciplina. Tenia varis deutes de
joc que es negava a cobrir amb la seva única
possessió de valor: un rellotge de butxaca
d’argent de dubtosa procedència. Aquella nit
s’havia enfrontat a tres mariners i al sergent.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos del
Joan, bocaterrosa, mort a la segona coberta.
No presentava signes de violència. En preparar
el cos per a l’enterrament en el mar no trobaren
el rellotge. Els mariners creditors regiraren,
sense èxit, la llitera i el farcell del difunt.
Setmanes després, un dia de xafarranxo, el
rellotge aparegué, sota uns papers, a la cabina
del brigadier. Aquest manifestà desconèixer
com havia anat a parar a la seva estança. Es
produí rebombori entre la marineria demanant
explicacions d’aquesta aparició. El cap
d’esquadra ordena posar rumb a Cartagena...
_Bantxu
63. LLUNES ROGES
Entre abruptes roques restava un cos. El
turmell dret estava parasitat per una pesada
cadena encallada als esculls. El vell llop de
mar, guardià nocturn de la fantasmagòrica
coberta, va veure’l. Amb els ulls mig closos
observà la calavera agonitzant sota un cel nu
d’estrelles. Entre la boira que la cobria, aprecià
retalls d’una truncada vida: l’amor d’un pirata
i una donzella, llunes roges i platges d’or. Les
mentides feren que la noia, promesa amb el
noi, entregués el seu amant a les autoritats.
Així, el pirata fou besat pel mar amb una
cadena enlloc d’un anell. El guàrdia del vaixell
va alçar els ulls, cercant un tros de lluna.
Brillava carmesí i cansada, com ell. El vigilant
era massa vell pels misteris. Malenconiós,
pensà que els joves mariners somiatruites amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Dark
64. EL CRIM PERFECTE
El crim perfecte en condicions impossibles.
Ho vaig fer jo, i va anar així: Sis supervivents
en un bot de salvament. Sabien que un
d’ells era el que havia provocat l’explosió del
vaixell, i també que el dia següent arribaria el
rescat. Havien de passar una nit amb l’assassí
desconegut, així que van acordar 4 guàrdies
per parelles mentre la resta dormien. Jo vaig
veure amb els ulls mig oberts com els dos
idiotes de la segona guàrdia es quedaven
adormits. Un d’ells va acabar a l’aigua i el vaig
matar en cinc segons. Quan l’altre va despertar,
va cridar pensant que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos i l’acusarien a ell. Jurant la seva
innocència, moria finalment a mans del grup.
Al matí 4 persones eren rescatades. Potser
tots innocents. O no. A mi no m’importa, els
taurons amb la panxa plena no ens preocupem
d’aquestes coses.
_L’Estrella del Diable
65. PACTE
El segon oficial i deu mariners havien fet un
pacte amb el diable. Aquest els ajudaria a
aconseguir el control de la nau provocant
una forta tempesta durant el motí. A canvi,
llançarien al mar els clergues, les imatges de
sants i verges que transportaven a Amèrica
i proporcionarien les monges a la tripulació
pel seu escarni i divertiment. A l’inici de les
inclemències, l’Abat va fer instal·lar sobre la
coberta un gran crucifix per implorar l’ajuda
divina. Durant tota la nit, la pluja, el vent i les
ones van sacsejar la nau de dreta a esquerra
sense possible control. Els religiosos, refugiats
a la bodega del vaixell, van pregar perquè
finalitzés el temporal. Hores després, amb el
canvi de guàrdia, trobarien el cos del capità
sense vida, la creu esberlada i a onze tripulants
amb les espases en alt i un somriure diabòlic.
_El Pirata Morata
66. NO HI HA MANERA
Primera reunió del Congreso Español en un
creuer. Viatjaven de Barcelona a Roma per
assistir a la Cimera Mundial. Estaven obligats,
per Nacions Unides, a decidir, d’una vegada
per totes, la celebració, o no, d’un referèndum
per a la independència de Catalunya. Les
votacions serien l’endemà al Gran Saló. Es
respirava l’empat tècnic. Cent setanta-cinc
vots a favor i els mateixos en contra. La nit
bullia amb constants negociacions, dures, i
amenaçadores, entre les dues faccions. A les
set del matí, amb el canvi de guàrdia, trobarien
el cos, assassinat, del diputat candidat a ser
President de Catalunya. Reunit el Congreso,
decidí ajornar les votacions vint-i-quatre hores,
per reconduir noves negociacions. L’endemà,
amb el canvi de guàrdia, trobarien els cossos,
sense vida, de dos diputats contraris a la
independència. La votació final, va donar un
resultat de cent setanta-tres vots a favor, cent
setanta-tres vots en contra i una abstenció.
_El Pirata Morata
67. MARCUSO
Los marineros de cubierta gritaban
desesperadamente. Abajo, en la cabina,
Marcuso sujetaba la navaja mientras el capitán
yacía en el suelo. Sabía que con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo y se preguntaba
por qué tenía que hacer siempre el trabajo
sucio. Todo había empezado tiempo atrás,
cuando era un adolescente tímido y retraído.
Sus compañeros le llamaban “gordo” y le
escondían el lápiz para que el profesor lo
echase de clase. Hasta que un día, en un
oscuro callejón, se encontró con el cabecilla
del grupo. La navaja se entretuvo con él hasta
que reinó el silencio. Nadie volvió a llamarle
“gordo”. Aquello le enseñó que el metal tiene
más poder que la palabra. ¡Arrecifes, arrecifes!,
exclamaban sus compañeros. En ese instante
el capitán le gritó ¡maldito Marcuso, ayúdeme
a levantarme! Se acercó despacio al capitán
mientras se preguntaba por qué tenía que
hacer siempre el trabajo sucio.
_Petenera
68. L’ÚLTIMA VÍCTIMA
La meva petita embarcació es gronxava per les
onades esvalotades, que la conduïen allà on
volien. La veritat és que ben poc m’importava,
per primera vegada em sentia segura i lluny
del perill. A qui l’importava si apareixia ofegada
l’endemà? Per descomptat, a mi no. En
aquell moment només em sentia en pau, en
pau amb mi, amb la vida, amb el meu futur...
que en realitat estava tan a prop que el podia
tocar i tan lluny que no el podia veure. Amb
els primers rajos de sol, els guarda costes,
van trobar la meva barca i, més endavant,
amb el canvi de guàrdia trobarien el cos del
meu últim arravatament de ràbia. En canvi,
jo no apareixeria mai més. I opino que era el
més adient. Vaig desaparèixer com els meus
remordiments, vaig desaparèixer com ho van
fer la majoria de les meves víctimes.
_Oyrium

26. 26
69. NAUTILUS
Me había dormido estando de guardia en el
“Nautilus”, al despertar por una olor angustiosa
y nauseabunda, me sorprendí de la cantidad
de sangre que tenía por todas partes, desde
los pies a la cabeza, sosteniendo en la mano
la espada del capitán “Nemo” y en el suelo sin
vida, el dueño de ésta. No podía ser, yo no
había sido, y todo apuntaba a que era yo el
culpable. Mi corazón latía tan fuerte, que tuve
que quitarme la camiseta y ver cómo palpitaba
intentando salir del pecho. Tenía que pensar,
pronto con el cambio de guardia, encontrarían
el cuerpo y... Las sirenas y luces rojas del
submarino chillaban de alerta, cuando para
mi sorpresa desperté de mi pesadilla en mi
camarote. - ¡¡Qué alivio!!, no había matado a
nadie, sólo había sido un mal sueño y que nos
hundimos...
_Cervantes
70. NEMO ME IMPUNE
LACCESIT
La escassa il·luminació d’aquella sala,
juntament amb aquella asfixiant atmosfera
creada per els calorosos fums provinents de
les màquines, resultaven pertorbadors per a
qualsevol que s’atrevís a endinsar-se per les
entranyes d’aquell navili. En aquell lúgubre
ambient era on havia acabat amb la meva
víctima; no podia concebre un escenari ni una
solució més adequada.
Encara no puc creure que ell, tan atrevit per
intentar fer-me xantatge, s’acabés empassant
tan innocentment que jo cediria. Perquè
creieu que el vaig citar allà? Si, en aquella
sala allunyada de vistes curioses i silenciada
pel rugit constant dels potents motors que
impulsen la nostre nau per tot el món... Qui el
podria haver sentit cridar? Pobre infeliç.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, però
mai ningú sabrà que va passar en aquest lloc i
el seu record, quedarà per sempre diluït com la
espuma de les onades d’aquest mar infinit.
_Capità Rudnev
71. ESCABECHINA
Sabía que había vertido la información
sensible en un lápiz de memoria y mi misión
era encontrarlo, aunque a veces las cosas se
tuercen. No tenía que haber aparecido hasta al
cabo de dos horas, pero abrió la puerta y me
pilló revolviendo su camarote. Nos miramos
a los ojos él metió la mano en el bolsillo de
la camisa, sacó el lápiz de memoria y se lo
metió en la boca. Me abalancé sobre él con
tan mala fortuna que caímos y se desnucó.
Con ese golpe habría autopsia. Yo tenía que
desembarcar en aquel puerto. Con el cambio
de guardia descubrirían el cadáver y la próxima
singladura nos llevaría a costas españolas. El
lápiz de memoria me señalaba como agente
doble. Miré los impolutos guantes de gala y
el sable de oficial que colgaba de la percha.
Aquello no iba a ser agradable.
_Abedul
72. LA MALEDICCIÓ
Diu la llegenda que en aquell indret del mar,
pels vols de mitjanit, es sentia un gemec.
Llavors, una boira espessa envoltava els
vaixells i els feia desaparèixer. Quan apareixien
al cap d’unes hores, tothom sabia que el capità
de l’embarcació havia mort i que per molt que
el busquessin només amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos. La llegenda explica que fa
anys, un capità que transportava una esclava
gitana va perdre el cap per ella i va embogir
d’amor de tal manera que, quan va ser l’hora
d’entregar-la al seu propietari, perquè s’hi
casés no en va ser capaç deixant-la escapar.
El propietari de la noia, un ric gitano hongarès,
al saber el que havia passat, va llençar una
maledicció al capità. L’endemà, a l’hora del
canvi de guàrdia, va aparèixer sense vida.
Des d’aquell dia tots els capitans que gosen
navegar per aquelles aigües apareixen morts.
_Ambre
73. VENJANÇA
L’havien fet ministre i li ho havia fet perdre
tot. Es va acostar al iot atracat al Marítim i va
veure els dos policies. Aquell malànima l’havia
enfonsat. I ara s’estava tirant la seva dona.
Els agents acabaven el torn i ell va pujar a la
nau, era home de confiança de la casa. No
passaria per la vergonya que l’empresonessin.
Es mataria allí per assenyalar aquell malparit.
Va treure l’arma. Només li faltava el valor
necessari. El que no tenia. Estava tremolant. Es
va posar el revòlver a la templa i va prémer el
gallet. Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Pelegrí
74. CAS TANCAT
El capità penjava de la corda del sostre. Al
terra, només una cadira tombada. L’havien
trobat aquell matí, al tornar la tripulació després
de la única nit en que lliuraven tots. El forense
certificava que no portava mort més de quatre
hores. El comissari Bertran s’ho mirava amb
cara avorrida. Aquell desgraciat era sol al vaixell
quan va palmar. Havien comprovat que ningú
havia tornat a pujar. Un suïcidi de llibre, cas
tancat. Però... per què obriria un suïcida totes
les finestres de la cabina abans de matar-se?
Ho va entendre mesos després d’arxivar el
cas, mirant els glaçons del got al bar. Abans
de deixar el vaixell, una mica de cloroform
per adormir-lo. Un bloc de gel prou gran per
aguantar-lo alt lligat a la corda. Una cadira
tirada per completar l’escena. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. I les finestres obertes
per eixugar l’aigua del terra.
_Headhunters
75. LA TRAICIÓN ES MUERTE
Todo se había estropeado. ¡Mierda! ¡Todo se ha
ido a la mierda! Sabía que no se podía confiar
en él, ahora nos iban a descubrir, pero yo no
pensaba caer con él. Había sido su metida
de pata y por tanto su condena. De todos
modos, en medio de una plataforma petrolífera
en medio del mar no había donde huir. En la
madrugada del día siguiente, con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo en la lavandería,
un lugar un tanto desafortunado para esconder
un cadáver. Mientras, yo estaría sobrevolando
el mar con el helicóptero, a salvo, ya que,
“el idiota” no conocía mi cara. Y os estaréis
preguntando a que se debe este asesinato. Un
día encontré unas irregularidades en el sistema
y descubrí que había una fuga de datos y por
tanto un espía. Y eso sin duda merecía acabar
con su vida, la traición hay que pagarla.
_Sheziz
76. PERILL: GOS?, DROGA?
L’Oriol i la Laia embarquen en un vaixell
mixt de pocs tripulants. El Capità té a bord,
tancat sempre a dins la seva cabina, un gos
Rottweiller. Aprofitant l’última guàrdia de Pont
del Capità, la parella entra sigil·losament a la
seva cabina. Van preparats, no donen temps
al gos ni de fer un lladruc, d’una ganivetada
al cor el maten. Coneixen l’amagatall de la
droga, agafen els saquets de cocaïna, 10
quilos, se’ls posen dins les seves motxilles i
arrastren el gos mort fins el peu de l’escala que
porta al Pont de Comadament assegurant-
se així que, en el canvi de guàrdia, trobarien
el cos i, mentrrestant, ells tindrien temps de
passar la droga a una barcassa. El Capità treu
importància al fet fins que comprova terroritzat
el veritable motiu de l’execució de l’animal,
llavors, tanca amb clau la cabina, pren la
pistola de la caixa forta i no dorm.
_Llebeig
77. DE TOT SE N’APRÈN
Teníem clar que si no ens afanyàvem, amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos, havíem
d’aprofitar la quietud de la nit al moll per
enllestir la feina. Era estrany ser allí, el cos d’en
Bartomeu restava immòbil a la coberta del seu
iot, el iot on totes tres hi havíam passat nits
memorables; però la idea d’haver-lo compartit
entre tres ens esgarrifava tant, que vam decidir
acabar amb ell i tancar aquest assumpte per
sempre. A elles també els hi deia “sirena del
meu cor” cada vegada que les buscava sota
els llençols... és que si pogués el mataria un
altre cop! Aquell home es mereixia morir més
que cap altre, i que tothom sabés com tractem
aquí els traïdors que en tenen una en cada
port. Aquesta reflexió expressada en veu alta
ens va fer aturar-ho tot, realment volíem que no
trobessin mai el cadàver?
_Betixeli
78. L’ASSASSINAT I L’ESPADATXÍ
Un dia mentre jo feia la revisió rutinària per
l’embarcació, en la sala de màquines, amb
el canvi de guàrdia el meu company Oscar
trobaria el cos de l’Antoni el capità de “La
Isabel”. Ens vam preguntar què feia en el nostre
buc mercantil i de sobte vam estar envoltats
de pirates. Un d’ells era el capità de la “Boina
Negra” el més conegut i temut vaixell pirata.
El que tenia una cicatriu que el creuava la
cara i el cos ple de marques de guerra i tenia
el cabell llarg i brut, el qual anava recollit cap
enrere amb un mocador. Tots eren grans
pirates, però estàvem de sort, entre la nostra
tripulació teníem un gran espadatxí, el qual es
va enfrontar contra tots ells i els va derrotar
amb molta elegància. Ens va explicar que el
perseguien a ell... i vam continuar la nostra
travessia sense més incidències.
_Baró Vermell

27. 27
79. L’OMBRA
En Gerard fondejà el catamarà a port. No havia
tingut una bona travessia. Aquell éseer que
l’havia acompanyat li havia alterat els nervis.
Se sentí un soroll estrident i eixordador. Ara,
encara tenia el ganivet aferrat a la mà. El llençà
a l’aigua tranquil·la i negrosa que reflectia la
llum gèlida de la lluna. Lentament, una ombra
va aparèixer des de darrera els pilons; es
balancejava harmoniosament penjada del pal
major. Per la silueta que projectava era difícil
endevinar si era una forma humana. Baixà del
vaixell i caminà amb passes ràpides, sense
mirar enrere, per sortir als carrers estrets.
Alguna cosa li deia que s’havia d’apressar,
sabia que amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos. Estava exhaust. Les esgarrapades
que tenia als braços i les cames mostraven
que la lluita havia estat dura i carnissada però
havia arribat al final desitjat. Aquell gat ja no el
molestaria més.
_Tempesta
80. RUSKY
La resclosida bodega enfarfegava les narius del
Rusky. Quan aquell corsari descarregà el trabuc
damunt del seu amo i amic, abans de fugir
deixant-los a la deriva, no pensava que el John
no es tornaria a moure. S’ajagué al seu costat
i no se’n bellugà. Exhaurí els queviures dels
pirates i un dia no hi va haver res per menjar.
El cervellet del Rusky arribà a la conclusió
que en John hauria fet el mateix si les coses
hagueren anat diferents i començà a menjar-
se’l. També en John es va acabar en un dia. Se
senten passos a coberta. El Rusky no es pot
bellugar. La feblesa i la febre també acabaran
amb ell si no es fa sentir. Gemega. Han deixat
dos soldats a coberta amb ordres que no se’n
moguin fins que arribi el relleu per regirar la
nau. Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos
del Rusky...
_Mercè
81. EL VENT
“Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.” ...
Va tancar el vell diari i deixà reposar les mans
sobre la tapa, endurida i esquarterada pel pas
del temps, mentre un calfred el feia estremir. Va
restar immòbil, en silenci, mentre per la finestra
que donava a la platja li arribaven la remor del
xoc de les onades contra els trencants. Què
faria ara? ...?, s’ho explicaria a algú?... a qui?...
per què?... Ningú el creuria... Fins i tot ell no
hauria de creure el que hi havia llegit. Hi ha
coses que és millor no conèixer que és millor
deixar amagades. Es va aixecar i va caminar
fins a la llar de foc. Lentament, quasi amb
tendresa, va deixar caure el diari al foc. Fora, el
vent semblava emportar-se les veus d’aquells
homes, perduts ara sí, ja per sempre, i que ja
ningú mai més escoltaria.
_Garralaga
82. RENCILLAS PERSONALES
¿Qué hubiese hecho otro en su lugar? Las
escaramuzas acabarían pronto y ambos
volverían a su hogar. Él lo haría como un
marinero corriente; el hombre al que acababa
de matar lo hubiese hecho como un héroe
de guerra y su fama lo habría conducido
irremediablemente a los brazos de ella. Las
balas silbarían de nuevo en ambos bandos
como en la noche anterior, ¿por qué una de
ellas no podría alcanzar a su víctima? Aquella
situación le brindaba una coartada perfecta;
nadie podría incriminarlo. Oyó resonar entonces
las campanas de los navíos adyacentes y
unas voces jubilosas que vitoreaban: «¡Se han
rendido! ¡Hemos ganado!». Cometió el error
de creer que el asedio duraría varios días más.
Una idea martilleó en su cabeza: con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo y todas las
miradas apuntarían hacia él; era de sobras
conocida su rencilla personal con el difunto
capitán.
_Hipatia Ramírez
83. EL ESCOCÉS
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo pensó Juan mientras se preparaba para
levar anclas. Iba a comenzar un nuevo viaje
que bordearía el archipiélago y tenía que dejar
muchas cosas en tierra. Entre ellas el cuerpo
del escocés. Supo que nadie echaría de menos
a aquel holgazán borracho y Juan menos que
nadie. No podía permitir que desvelase al resto
de tripulación el secreto que guardaba en la
bodega. Por supuesto podía haber dejado
el cuerpo allí, junto a los barriles que había
confiscado ilegalmente en el último abordaje,
los que tenían esa cruz marcada en la tapa
superior, pero supuso que el olor del cuerpo en
descomposición le delataría.
_Ada
84. SIN FE
El sonido de los cañones era su única
esperanza. Deseaba con todas sus fuerzas
que uno de aquellos impactos cayese sobre el
barco y abriera una esperanza en su corazón.
Pero aquellos estúpidos piratas no servían ni
para acertar a un blanco a unas pocas millas
de distancia. Sí, eran sus compañeros, pero
eran unos imbéciles. No se equivocaba. El
capitán, borracho y corto de vista, dirigía el
abordaje. Le había costado poco deshacerse
de su guardián pero con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. No tenía mucho
tiempo. Esposado y maldiciendo pensó en
rezar. Sería más fácil que Dios lo escuchase a
que aquellos inútiles consiguieran sacarlo de allí
con vida.
_Géminis
85. AMB EL CANVI DE FRASE...
- “Amb el canvi de cos trobarien el guàrdia.”
Com? Que no es així la frase? Dons mira, jo
trobo que ho explica millor. Mireu, sóc una
persona tranquil·la, però què faríeu vosaltres si
una nit en el creuer de la lluna de mel trobéssiu
a la dona al llit amb un dels guardiamarines
de la tripulació? Jo, vaig matar als dos. Vaig
escriure amb un retolador per tota la pell nua
de la meva dona la confessió del meu crim i
altres coses que pensava d’ella. La vaig portar
a les hamaques de la piscina de coberta i vaig
tornar a baixar disposat a trossejar el guàrdia
i llençar-lo al mar. Però, ja calmat, vaig decidir
deixar això de la confessió per una altra vida.
Intercanvi de cossos. El guàrdia a coberta i la
dona al mar. Amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos, si ho voleu així.
_Némesis
86. AI, “CARRANCO”!
Ja no era temps de pirates. L’única cama
de fusta que tamborinejava pel port era la
del “Carranco”. Antic i excel·lent mariner,
ara només pujava als vaixells per ajudar al
mestre d’aixa. Aquell vespre, quan sortia de la
drassana, amb l’einam al sarró, una aroma de
figues madures va atreure’l al jardí de capitania.
S’hi acostà per pispar-ne alguna.
Grrrrr! Nyec! El maleït gos del capità tragué el
cap per la reixa i li pinçà la cama. Amb la tibada
es quedà estampit a la tanca. Palpà el sarró...
la maça! Un bon cop i el gos... mut.
Ningú a la vista. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos, però ell ja seria fora d’escena.
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
••••••••••••••••••••••
- Deteniu al “Carranco”!
- Però, capità, com sabeu...?
- Sergent, vinc de nissaga de fusters. El gos
tenia la boca plena de serradures... de boix,
com la cama del “Carranco”!
_Gaspar de Norfeu
87. FELICITAT ATRAPADA EN
FONS DE VELA
La foto! Per fi l’he trobada! Tinc el somriure
obert, clar, la mirada ampla al mar violeta. El
veler víking ens duia a l’Illa rosa bàltica. Estic
agafant-me al cap que tensa el floc, entre el
bauprès i el trinquet: la felicitat queda atrapada
en fons de triangle blanc. Avui sento el mateix
que aquell instant llunyà. Però és gèlid hivern.
Voldria que el mestral em dugués per fi prop
teu. T’enyoro. Un esglai m’arrossega. Albiro
un skyline amb molins de vent, vull cridar-te,
abraçar el teu silenci. No puc. La pell em pren
color d’ona morada. Somric. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos d’una dona d’edat, en
un vaixell mig cremat al moll. Els llavis tenien
un to violaci, com el mar de la noia de la foto
socarrimada en el quadern de bitàcola, i el
mateix somriure de felicitat atrapat en el floc.
_Bornholm
88. LA PASAJERA
Nadie imaginó que, por la mañana,
encontrarían el cuerpo con el cambio de
guardia. Permanecía tirada sobre el puente de
a bordo, de lado, como si no quisiera volvernos
a mirar. Doblada sobre sí misma, escondía su
cabeza y mostraba sólo la sangrienta espalda.
La giramos despacio y las náuseas nos
invadieron al ver su abdomen abierto, como
si, hinchado, hubiese estallado por el impacto.
Sin quererlo, nuestra vista se desplazó hasta
su rostro, y nos sentimos observados por sus
ojos saltones. Nadie osaba a acercarse más
por miedo a que, también esta vez, se agitara y
corriera ágil hasta esconderse, pero estábamos
agradecidos a aquel que, en la noche,
consiguió apalear a la rata que se atrevía a
comer nuestras pocas reservas de comida,
aquellas que ahorrábamos para cuando se
acababa durante la travesía.
_Nuriona

28. 28
89. NADIE
Llevo meses pisoteando esta sucia ciudad.
Nada parece indicar que hoy consiga dar con
el asesino. Una noche más mis recuerdos
sedados por ese tiñoso ron que me está
matando, me harán repetir los mismos clubs,
los mismos moteles y quién sabe si hasta los
mismos sospechosos. Saludo al vigilante del
muelle. Él se sorprende, como si me viese
por primera vez. El puerto escupe lo peor
de las islas de alrededor y nadie conoce a
nadie. Este mundo se va por las cloacas,
como esta incesante lluvia que lo cala todo
y sumerge las memorias. Mi petaca está
vacía, es hora de regresar. Esquivo el cuerpo
tendido del asustadizo vigilante y contemplo
con indiferencia su mirada ya seca, como las
cabezas de sardinas que comparten el charco
donde yace ahora degollado. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo y yo ya estaré
lejos, perdido en mis negros recuerdos.
_Deméter
90. VIAJE A NINGUNA PARTE
Agarrado a aquel tablón no podía sino sentir
crecer su sensación de culpabilidad. Sin rastro
de sus compañeros, lo único que flotaba a
su alrededor eran los toneles de ron que tan
cuidadosamente habían sido almacenados
tan solo unas horas antes. Agarrado a aquel
tablón, su asombro e incredulidad se mecían
al compás de las olas; aquel pedazo de goleta
hundida y él, el único superviviente. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo,
pensó. No tenía otra opción. Y ahora tampoco
tenía muchas. Si los daban a todos por
muertos, no vendría nadie a rescatarlo, y las
únicas sirenas que oiría serian aquellas a las
que tanto temía, invitándole a acompañarlas,
anunciándole que lo esperaban en el infierno.
_Barbanegra
91. SILENCIS D’ALTA MAR
El vent glaçat d’aquella nit feria fins i tot el
silenci que regnava al vaixell. Els més veterans
lluïen la mirada perduda dels mals presagis.
Feia estona que havien vist, per darrer cop,
el primer oficial de coberta. Ningú l’havia vist
caure a la mar quan les onades havien fet ballar
l’embarcació a ritme de lindy hop. L’havien
buscat intensament, per tot arreu, però havia
desaparegut misteriosament.
Les hores passaven lentes. Cap estel
acompanyava els mariners encarregats de
vigilar la foscor de la Mediterrània. De sobte,
un crit va trencar aquella eternitat sense
paraules. Corredisses, clams de sorpresa,
llàgrimes. Ningú esperava que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos de l’oficial amb un
tall que li havia seccionat l’aorta. Bé, ningú es
una incorrecció. Hi havia un assassí entre la
tripulació i volia que aquell fos el moment en
que la desconfiança i la por s’apoderessin de
la nau.
_Aleix Laplana
92. EL FINAL DE LA TRAVESÍA
No había podido detener a su sosias, no
había tenido la fuerza mental suficiente desde
que su medicación se terminó a mitad de la
travesía. El barco se transformó día a día en
un húmedo cementerio flotante en medio del
mar a causa de que todos sus tripulantes
fueron apareciendo asesinados. Mientras
permanecía sentado en el mástil con una soga
atada al cuello, lo veía allá abajo, observándolo
fríamente, ya que sabía que cuando él se
quitara la vida los dos desaparecerían al mismo
tiempo. Si la tripulación siguiera con vida, en el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo, su
cuerpo inerte colgando de la soga mecido por
el viento, pero ese cambio jamás se efectuaría.
Miró por última vez a ese ser idéntico a él, pero
que poseía la maldad del señor del Averno y
saltó al vacío sin pensarlo dos veces.
_Takeda
93. MALDITO CAPITÁN
Por fin lo había conseguido y allí yacía, sin
vida, en la amura de babor, cerca de proa,
donde cada noche iba a soltar sus apestosos
orines. Pero debía ir ligero o con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo, inerte, teñido
de sangre, tendido en la cubierta... muerto.
Hoy por fin había perpetrado mi venganza.
La noche había sido propicia; viento fuerte
que ahogó el suspiro que emitió cuando le
clavé el puñal en la garganta. La luna, mi
aliada; ocultando su cara tras espesas nubes
de borrasca. Y como no, una buena cena
con extra de ron para todos, y todos, triste
tripulación de condenados, tener los párpados
más pesados. Aquel sádico capitán había
recibido su merecido. Mañana, nadie subirá a
su cama a despertarle; Sultán ya era historia.
_Jassem
94. LA MISIÓN
Tiene una misión: “Que no zarpe”. Ellos lo
saben. Duplicaron la guardia. No le importa.
Nunca ha querido llegar hasta el submarino.
Para ello habría que matar a por lo menos
un centinela. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo.
Su plan es mas sutil. Que el submarino
desatraque. Los marineros pensarán que
fracasó. Se sentirán a salvo. Hasta que el
primero se ponga enfermo. ¿Quién hubiera
dicho que la superstición matara a toda una
tripulación?
Supersticiosos son, no cabe duda. Les
ha observado. Antes de una operación
militar todos acuden a la capilla. El oficio es
insignificante. Lo importante viene después,
cuando los marineros cruzan el umbral. Todos
tocan la figura de un pez en la pared. Les trae
suerte. Creen. El virus que acaba de colocar allí
es muy agresivo. Les matará a todos en pocos
días. El submarino zarpará. Pero no llegará
nunca.
_Neptuno
95. MI MEJOR AMIGO
Diez años de amistad, no pesaron nada contra
diez horas de odio. Era guardacostas, como
yo. Me acerqué a la garita. No me reconoció al
principio, disfraz con barba, greñas, gabardina
vieja... al irme acercando lo entendió, leí en
sus ojos la sorpresa, el miedo, la súplica y
al fin la certeza de lo que iba a pasar. Sus
últimos segundos de vida se fundieron con la
velocidad de la bala que atravesó su pecho.
Cayó como una marioneta a la que se hubieran
cortado las cuerdas. Antes de tocar el suelo
yo me había volatilizado. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo, pero nadie
sabría porque ni quien. Yo, su mejor amigo,
lloraba convincentemente ante el Jefe de
Policía Portuaria. Sin móvil, pruebas, testigos,
ni sospechas... solo él sabe porque le maté,
bueno... y ella... pero a dos metros bajo tierra
ya no es un peligro para mi...
_Rebeca de Winter
96. LA VERITABLE CAUSA
DE LA TRAGÈDIA
El vigia era a la torre i es mirava les mans
plenes de sang. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos de la Mary, cambrera de la
coberta de primera classe. Sempre l’havia
estimat en secret, i quan ella va anunciar el
seu compromís amb el Primer Oficial, orgullós
timoner del transatlàntic més gran del món, va
decidir que si no era seva no seria de ningú.
Mirava l’horitzó amb els ulls plens de llàgrimes,
i enmig de la boira espessa va veure de sobte
apropar-se la muntanya de gel. Per reflex va
allargar la mà per activar la sirena d’alarma.
Però lentament la va retirar. Imaginant al timó
aquell oficial tan ben plantat, va pensar: “No
diuen que el Titanic és insubmergible? A veure
si gires la roda tan ràpid com enamores les
noietes...”
_El Redentor
97. CANVI DE GUÀRDIA
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos!... El
meu cos!
Quines absurditats té la vida! Tantes batalles en
alta mar, tantes guàrdies a la torre de vigilància
del port, tanta convivència amb la mort... per
trobar-la quan més relaxat hi estàs.
Per provenir de qui menys esperes!
Quines absurditats té la vida!
La mort no la tenim mai assumida, mai hi
estem preparats... tot i que ens ho creiem...
Esperem vingui d’un desconegut, esperem
vingui durant un abordatge, esperem la mort
per diferents situacions... però mai l’esperem
des del nostre ban, des del nostre grup, des
del nostre vaixell...
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos!... El
meu cos!
Qui ha estat l’assassí?
L’amistat no ha estat tan forta com per suportar
un desig d’amor...
Quines absurditats té la vida!
Quines absurditats té l’amor!
_Mariner Marí
98. POLIZÓN A BORDO
En la oscuridad de la noche el potente buque
transoceánico surcaba a buen ritmo las frías
aguas del Atlántico Norte envuelto en una
espesa niebla que ya dificultaba la visibilidad a
pocos metros.
Liam Ross contempló pensativo el cadáver que
tenía a sus pies. El de un entrometido oficial
de la tripulación que había descubierto que
Liam viajaba ilegalmente como polizón. Eso
significaba que al llegar a puerto le entregarían
a las autoridades, quienes descubrirían sus
antecedentes criminales y su fuga de prisión.

29. 29
No había tenido más alternativa que matarle
pero estaba seguro de que con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo. Antes debía
deshacerse del cadáver. El problema era como
hacerlo.
Pero todas sus preocupaciones desaparecieron
cuando súbitamente el “Titanic” chocó contra
una inmensa mole de hielo sufriendo un brutal
impacto que le llevaría a las profundidades del
mar en un tiempo increíblemente corto.
_Figno
99. EL SUEÑO AMERICANO
Los marineros que morían eran metidos en
un saco. Dicho lastre acababa por la borda.
El Galeón Manila se había convertido en el
sueño americano de las especias. Pero no era
compartido, tan sólo pertenecía al Capitán,
el cual transformando sus trapicheos en
sacas de oro guardadas en su camarote. Ya
en el tornaviaje a dos leguas de Acapulco,
decidí hacerme con un par de sacas. Como
era ayudante de cocina, serví una cena bien
copiosa acompañada de mucho vino al
Capitán y sus matarifes borrachines. En la
bodega, hallé el cadáver de un reo ejecutado.
Lo saqué del saco y lo oculté en un tonel
medio lleno de manzanas. Me metí en el saco
y me cosí por dentro abrazado a mis sacas.
Sentí una gota de agua bendita, después
todo el océano. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo de aquel hombre que
hizo cumplir mi sueño.
_Nickmad
100. URGELL 321
Una pell de la cara turgent obra del botox i un
cos flàccid i bronzejat tot i les hores invertides
al gimnàs li donaven un aire de dona d’edat
avançada adinerada. Va venir-me a trobar
al despatx del carrer Urgell 321. Feia anys
que em dedicava a seguir marits infidels i no
esperava que em proposés cap altra cosa. Va
començar a parlar. Es volia mostrar confiada
i segura però un tic a l’ull la delatava. Aquest
cop la infidel era ella i el seu amant l’havia
amenaçat a escampar la seva aventura. Tenia
por. La seva estabilitat trontollava. La seva
aventura s’havia convertit en un malson. No va
tenir temps d’acabar d’explicar-m’ho. El telèfon
va sonar i ella em va dir que passaria més tard.
L’endemà vaig veure la notícia al diari. “Brutal
assassinat al port de Barcelona”. Amb el canvi
de guàrdia van trobar el cos.
_Maria V.P.
101. SS NORMANDÍA
Era mayo de 1935 y había conseguido un
pasaje en el viaje inaugural del SS Normandía
destino Nueva York. Era mi gran ilusión porque
era el barco más veloz, más lujoso y el de
mayor longitud jamás construido. Hacía frío
y era tarde por lo que decidí dar mi último
paseo por cubierta, de repente fui sorprendido
por alguien que me agarró por la espalda y
me amenazó con algo punzante. Enseguida
entendí que pretendía robarme y sin pensarlo
ni un momento, casi instintivamente, me giré
le agarré la mano y le clavé el cuchillo en el
pecho. Todo fue muy rápido y ni yo mismo
sabía lo que acababa de hacer, solo pensé
que ese suceso no me amargaría mi viaje tan
soñado por lo que me alejé pensando que con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo...
o no... regresé, levanté el cuerpo y lo tiré por la
borda.
_Spencer
102. IMPREVISIBLE
Va dir: “Viuré molt més que tu. A tu, el tabac i
la mala vida aviat et mataran”. La mateixa tarda
va sortir a fer un passeig, llarg i saludable. Va
veure més del compte (o potser els altres van
creure que veia o podia haver vist més del
compte) i se’l van carregar. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos.
_Epimeteu
103. DARRERA ONADA
L’impacte de l’onada contra la platja va
sacsejar el passeig marítim, absorbint-ne la
sorra solament una petita part de l’energia. Na
Lídia en va sentir la vibració, que li pujà per les
cames, amarant-la i omplint-la de records de
l’adolescència. Mai no s’havia tocat, però als
estius a Menorca les onades sovint l’havien
acaronada, com mai cap home no havia sabut
fer. Sentí l’impacte d’una segona onada, i tornà
a intentar oblidar. La tercera la va fer baixar a la
platja, malgrat els senyals de perill, i el contacte
amb l’aigua gelada lluny d’apagar el foc que la
consumia li va encendre el botó. Eixarrancada,
rebé onada rere onada, com si fossin un brutal
ariet, mentre s’esforçava en fer el cim abans
la mar no se l’empassés. Ho va aconseguir,
esclatant just abans que Posidó se l’endugués
per sempre. Amb el canvi de guàrdia, en
trobarien el cos.
_Mariner
104. BRUIXA
“Bruixa!” li deien al pati de l’escola. “Bruixa!”
li deia el seu primer amant, que l’havia
ensenyada a donar i rebre plaer, en buidar-se
dins seu tot tement morir. “Bruixa!” li havien
dit tantes vegades que a na Marta ja no li
importava. Realment un xic bruixa n’era, en
el bon sentit de la paraula. En anunciar-se la
tempesta que amenaçava de destruir tot el
litoral, no dubtà en dirigir-se a la Cala Sant
Francesc, entre Blanes i Lloret, a sacrificar un
gat negre a Posidó, Rei dels Mars. Nua, va
cantar i ballar durant hores, els llargas cabells
rossos amarats per la pluja cobrint-ne les sines,
i de matinada va procedir a sacrificar la bèstia
negra. Amb el Déu del Mar satisfet, la pàtria fou
salvada. Va llençar l’animal al mar, prop de la
base del Cos de Guardacostes. Amb el canvi
de guàrdia, en trobarien el cos.
_Mariner
105. QUISLING
A mitja nit ja va entendre que era home mort.
En proclamar-se la República Catalana, una
petita part de les Forces de Seguretat de l’Estat
havien obeït la consigna. Massa pocs per a
aturar-ho, prou per a que res ja no fos igual.
Vessada la sang, el bonisme i el lliri a la mà,
constants històriques del catalanisme, van
saltar per la finestra. No li va caldre escoltar
la ràdio ni mirar Twitter, sempre havia estat un
home molt ben informat. Es va dirigir al port, i
va passejar per la vora de l’aigua, recordant la
primera vegada que havia vist el mar. Què
lluny que quedava la seva joventut a la Franja!
Secretament, va desitjar que tot acabés
ràpidament, sense patir. Així fou: dues bales al
cap, gens de dolor. La Policia Portuària no va
veure ni sentir res. Amb el canvi de guàrdia, en
trobarien el cos.
_Mariner
106. EL FAR
“Una catifa de vidres brillava. Amb el canvi de
guàrdia, trobarien el cos que havia travessat...”
Un llibre molt vulgar, decideix el vell faroner
mentre el tanca.
És negra nit. Les ones colpegen les parets del
far, el vent cruix els porticons. De sobte, un
esgarip al pis de dalt el fa saltar.
Qui ha estat? No hauria d’haver ningú, allà.
S’enfila per l’escala, malgrat la prudència i la
gota. Du el bastó per caminar i defensar-se
si cal. Treu el cap. A la llum d’un llampec tot
sembla normal... bang!
A baix, una porta pica amb força. Escolta amb
el cor accelerat. Uns segons eterns, una veu
familiar. “Les sis! Hora de plegar!” Respira per
tranquilitzar-se. El jove del torn de matí es
disposa a rellevar-lo.
El cos d’una gavina, encastat a la llanterna,
espera que pugi algú amb millor vista i el llenci
al mar, on pertany.
_Xavisic
107. CACERA SALVATGE
La cacera furtiva i salvatge s’havia d’acabar.
Els caçadors, un cop l’any, apareixien per les
terres gèlides del nord i apallissaven les foques,
amb bats de beisbol, fins a la mort. Aquell any
els animals marins els hi reservaven una petita
sorpresa. Quan els homes es van allunyar del
bot de rems que els havia dut a terra des del
vaixell, unes cent foques, amagades darrere
blocs de gel, es van llançar a l’aigua i es van
dirigir cap a la barca on només hi havia un
mariner que feia el primer torn de guàrdia per
donar l’avís si començava a gelar-se l’aigua del
voltant. Les foques van gronxar el bot fins a
tombar-lo. Amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos congelat del mariner.
Els caçadors no van poder tornar al vaixell; la
barca s’havia enfonsat.
_Onatge
108. TEMPESTA
Feia dies que navegaven. El mal temps els
perseguia. N’estaven tips. Aquella llarga
travessia a vela els tenia a tots esgotats. Les
nits eren fastigoses, tres hores un, tres hores
l’altre, fent guàrdia, sempre vigilant el mar, el
vent, el soroll de drisses i caps. I tot per què?
El carregament s’ho valia. Sí, valia un fotimer
de calés. Es farien rics. O, ell es faria ric, i un
somrís sarcàstic se li va dibuixar als llavis prims
mentre, amb una mà, acariciava el revòlver que
duia a la butxaca.
De sobte, un cop de mar monstruós va
sacsejar el vaixell. L’home va anar per terra i
alguna cosa molt pesada li va caure al damunt.
L’esclafava. No podia respirar, no, no podia, el
cap se li estavellava i, per un moment, va tenir
la visió: amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos, el seu cos!
_Posidònia

30. 30
109. ALBADA
El tinent li havia dit que vigilés fins a les cinc de
la matinada. Llavors el rellevarien. Era en una
raconada bruta i fosca. Des allà flairava l’olor
humit de les aigües tèrboles del port. Feia fred.
Tenia els peus entumits i li costava distingir
cada forma que, esporàdicament, travessés
l’entreclaror. Hi havia calma, però aviat
arribarien els carregadors i seria el moment,
abans del relleu. Perquè ho volia solucionar
ell, tot sol i a la seva manera. Per fi, la figura
inconfusible del traficant va aparèixer en el
besllum. Amb una agilitat felina, el guaita va
sortir de la foscor i li va llençar el ganivet. Tot va
anar molt de pressa. La còrpora del delinqüent
va caure, exànime, damunt del moll. Ell s’ho
mirava, fredament, i somreia. Sabia que amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos. Ell havia
complert. Era una qüestió de venjança.
_Maky
110. SANG DE PESCADOR
Cinquanta anys al mar i se sentia com un nen
atemorit. D’ençà de fer força, el timó s’havia
esmicolat i només quedaven bocins de fusta
rendits per la tempesta. El seu ajudant restava
mort al seu costat, després que un tros de
màstil li perforés l’abdomen per circumstàncies
que mai se sabran. Per primera vegada a la
vida, es penedia d’haver-se deixat endur per
la sang de pescador que li recorria les venes.
Deixar perdre un banc de peixos no formava
part dels seus plans. El veler Nostrum li faltava
poc perquè descansés al fons del mar. El
capità tenia clar que no abandonaria la nau,
que reposaria al seu interior per sempre,
malgrat tot, no volia que el seu ajudant
desaparegués en la immensitat del mar, per
això, el va tirar per la borda, pensant que amb
el canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Gat Blau
111. EL GEMELO
- Ya, y con el cambio de guardia encontrarán el
cuerpo, dijo.
- Pues que lo encuentren, respondió. No
podemos deshacernos de él ahora.
No había sido intencionado. Él había metido
las narices donde no le interesaba. No habían
tenido alternativa.
Su contacto les había advertido que los faros
de entrada al abra no se encendían. También
les advirtió que no bordearan la costa; en
tierra estaban sobreaviso. Eran conscientes
pues, que en cuanto arribaran a puerto,
varias patrullas estarían esperándoles con
instrucciones de registrar cualquier barco que
atracara. En estas circunstancias, el capitán
hubo de usar toda su habilidad para navegar
sin ser vistos ni localizados hasta llegar al punto
acordado. Mientras, ellos guardaron el material
que se había utilizado por la mañana para
repintar la matrícula del casco.
Poco después, el barco gemelo se acercó.
Debían prepararse para la descarga.
_Ane
112. ANTES MORIR QUE
PERDER LA VIDA
Jan Jacobsen miró al horizonte primero, y
al suelo después, donde yacía el segundo
comandante muerto de su propia mano por
rebelión. En circunstancias normales, con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo,
pero la guardia ya no estaba para investigar
reyertas, sino para rendirse o morir. Después
de trece horas desesperadas luchando contra
nueve barcos de guerra neerlandeses, sin
mástil ni posibilidades, el enemigo pedía
rendición. Pero Jan Jacobsen, comandante
naval flamenco, con un tiro en el muslo, pero
la dignidad intacta, no iba a entregar el barco
de Su Majestad Felipe IV de España, a cambio
de nada. Antes morir que perder la vida.
Haría estallar el barco con él dentro antes que
entregarlo al enemigo. Tan fácil como calar
fuego al polvorín y esperar segundos antes de
partir hacia la eternidad, por la puerta grande,
escoltado por dos barcos enemigos saltando
por los aires. ¿Cabe mayor gloria?
_Rebeca de Winter
113. PENJAT
El seu cos penjava de la drissa del floc i els
peus estaven lligats per l’escota d’estribord,
per evitar que colpegés el pal de la major i
fes soroll. Era ben mort. Vaig esmunyir-me
sigil·losament cap al meu coi. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos, i també al company
de popa estabornit, pel cop al cap que li havia
donat amb un sac de sorra. Estava segur
que ningú m’havia vist i vaig adormir-me ben
tranquil. De fet, el mort era un perfecte fill de sa
mare, que no es mereixia ni la cama de fusta
que portava.
_Narref
114. GARLANDES
El segon oficial guaitava el mar. La nit s’havia
empassat la calima. La calidesa humida del
garbí que bufava sobre la coberta del pont de
comandament el va fer estremir. Havia decidit
acomiadar-se de la vida fent la guàrdia, amb
la cara al vent i l’esguard perdut dins l’aigua
fosca, mentre el vaixell entomava les onades.
De matinada, amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos i, amb honors d’oficial, el retornarien al
mar. Així ho demanava a la carta que duia a
la butxaca i que feia lliscar entre els dits. Es
va passar la llengua pels llavis: l’amargor del
salobre es barrejava amb la del verí. La cua-
de-peix, silenciosa i amatent, es va abraonar
sobre el cos per recollir-ne l’ànima, transmutant
l’amargura en dolçor. Amb l’alè de l’oficial es
faria una garlanda, que els homes morts al
mar donen vida a les sirenes i a les rondalles
marineres.
_Nausica
115. MASSA PUDOR
Tot ha passat segons el pla previst. El capità
creia que amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos, però no ha estat així. El vaig tirar al
mar, i a hores d’ara els peixos ja se l’estaran
cruspint. La seva presència al meu camarot
era insuportable. Tot el dia jugant al mòbil, i la
pudor, sobre tot aquella pudor de no haver-
se rentat mai des que va embarcar. Li deies, i
només es posava a riure. Brut, molt brut. Vaig
aprofitar que ell dormia (i roncava) quan el vaig
ofegar amb les meves pròpies mans. No va
oposar apenes resistència. Després, i abans
d’avisar a la tripulació de la seva desaparició el
vaig embolcallar amb un llençol, i a sobre, una
bossa d’escombraries de les grans i el vaig tirar
per la borda a mitja nit. Ara em sento alliberat.
Puc dormir i el camarot és per a mi.
_Tetiaroa
116. INCOMUNICADOS
Bajo la fuerte tormenta y el temporal que había
traído las olas hasta sus pies, apostado junto
a su compañero en la barraca y abrigado con
varias mantas, Esteban tuvo la certeza de que
el pequeño destacamento que había partido
el día anterior hacia el pueblo para informar
del siniestro suceso había desaparecido
tragado por las virulentas aguas. Evitando
llamar su atención, Esteban rehuía la mirada
de su compañero, quien afilaba su navaja
obsesivamente y susurraba unas ininteligibles
palabras. Aquella guardia nocturna era absurda
y aterradora; rodeados por aguas gélidas
y atizados por una tempestad que impedía
cualquier intento de contrabando o ayuda
en caso de naufragio. Desde la ventana se
podía ver el resplandor del quinqué en el otro
refugio, al otro lado de la playa. Le pareció el
sitio más seguro del mundo. Sin escapatoria
posible, estaba seguro de que con el cambio
de guardia encontrarían su cuerpo.
_Aigua
117. PER TU FARIA EL QUE FOS
Jo per tu seria Sant Jordi i mataria a l’horrible
Draco, que tots sabem que no et convé. El
deixaria a coberta, i aniria sense càrregues
de consciència a dormir. Així, amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos, mort i fred, d’aquell qui
et va robar tota la teva viva escalfor. Lligarien
caps ràpidament i em descobririen. Em traurien
de la mar per portar-me a la presó de terra, i
així, el que a ells els hi sembla un càstig, per a
mi seria una benedicció. Seria l’única manera
d’estar més a prop teu.
_Jack Pardal
118. EL NOU POSEIDÓ
Si el matés...
Estaven els dos a popa, parlant sobre la mar,
tranquil·la i serena com ells. El que ningú
no s’esperava era que aquesta tranquil·litat
col·lectiva es trenqués. Aleshores va enretirar
la mà de l’esquena i ho va fer. Tot seguit es va
esfumar.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos...
Ara li tocava guaitar al grumet, l’únic que
sabia el secret de son pare. Se’l va trobar
estirat, amb una gran taca vermella. Va xisclar,
més d’horror que de tristesa. Ell sabia les
conseqüències d’aquell acte. Entre tots van
decidir tirar pare i fill per la borda.
I mai més viurien en pau.
El grumet s’intentava recuperar del salt i
es preparava per al que venia. Mentre, les
brusques onades tornaven son pare sota
l’aigua i també s’enduien la colla de pirates
que l’havien matat. A la llunyania el grumet es
preparava per ser el nou Poseidó.
_Jack Pardal

31. 31
119. DISSORT EN ALTA MAR
La policia marítima fità en la llunyania una
petita embarcació. Era una llanxa esportiva.
Vagava ancorada dringant malgrat la força dels
corrents d’aigua. El caporal agafà els binocles.
No veié res d’estrany, tan sols la quietud de la
mar que envoltava la pròpia llanxa. La motora
dels mossos s’abarloà al costat de la barca.
Sigil·losament, la patrulla policial s’endinsà dins
l’embarcació per inspeccionar-la. Regnava la
calma. S’escoltà un petit xerric. L’ajudant del
caporal agafà l’arma i va prémer l’interruptor
sense temps per més... de sobte, arribà un fort
estrèpit. Quelcom col·lisionà amb l’embarcació.
S’escoltà una esquitxada d’aigua. L’ajudant
tornava en si quan rebé un fort cop al cap.
Dues hores després, despertà a la vora d’un
cadàver.
- Capora, caporal, vingui de pressa! Aquest
no apareixia per enlloc. Al cap d’uns segons
pensà, per què preocupar-se, si amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos. Els taurons farien la
resta.
_Bruce76
120. LA VIDA CON VIENTO EN
POPA
Se la tenía jurada. Acomodó el cadáver para
que su figura provocara escalofríos a quienes la
miraran. Se limpió las manos llenas de sangre
con unas servilletas usadas que quedaban
sobre una de las mesas, testigos mudos de
una noche de desenfreno en el exclusivo
restaurante náutico de Pasito Blanco. Las
arrojó descuidadamente con el desparpajo
propio de quien sabe que la fortuna lo
acompaña. Caminó hacia la marina, subió al
Majestic, encendió el motor, soltó las amarras;
pocos minutos después puso proa al viento,
izó la mayor, apagó el motor, desenrolló el
génova. Las velas se hincharon a la par que
su corazón se embriagaba con la suave brisa
marina y el sol cálido de aquella mañana
de invierno canario. El sonido de las olas
rompiendo bondadosamente contra la proa,
adormecieron su ya exigua conciencia. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo y él
navegaría en alta mar.
_Errante
121. DOLÇA
En Nadir vigilava assegut al cotxe, amb les
llums apagades, endormiscat. El iot d’en
Constantin, el perillós mafiós de torn a qui
vigilava era impressionant, devia tenir almenys
vint-i-cinc metres d’eslora i el color blanc el
feia destacar a la foscor. Avorrit, va agafar els
binocles i va tornar a veure la dolça figura pèl-
roja que havia vist passejar per la coberta hores
abans, brandant una copa de vi blanc. Aquella
magnífica visió el va fer espavilar-se. De sobte,
la porta d’accés a la terrassa on ella prenia la
fresca es va obrir i aquell gegant la va agafar
violentament pel braç i se la va endur a dins
el iot. En Nadir es va estremir d’impotència,
coneixent els terribles antecedents d’aquell
monstre, i va saber que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos.
Extra del Diari Capital “Misteriosa mort del
traficant Constantin a l’interior del seu iot...”
_Aigua
122. VAIXELLESTOPISTA
Fa un anys, el meu somni es va fer realitat:
a canvi d’algunes guàrdies i de donar un
cop de mà a la cuina, vaig poder travessar
l’Atlàntic gratis. Navegant amb els Alisis de
NE in crescendo, la meva primera guàrdia
va ser dura. A l’alba, però, el vent va anar
llanguint de mica en mica fins a quedar-se en
un buf. Mentre el sol s’alçava per l’horitzó,
una sorpresa: un calamar havia quedat
embarrancat sobre la coberta durant la nit.
Després, amb el sol, varem poder contemplar
un mar radiant, d’un blau intens amb crestes
blanques i centelleigs color maragda. Aquest
any, vaig repetir experiència, després d’un
mar embravit va esdevenir la calma. A l’Alba,
es repetí sorpresa: amb el canvi de guàrdia,
trobarien el cos embarrancat d’un emigrant a
coberta. Tot i no haver-hi una visibilitat gaire
bona van albirar per l’amura d’estribord, una
pastera a la deriva.
_Voliaina
123. JUSTICIA
Con el pulgar y el índice de la mano derecha
arqueó las láminas de la persiana para otear
el horizonte. Cielo rojo, malo. Cambio de
tiempo. Los botes del barco no eran aptos
para soportar una tormenta a 35 millas de
la costa, pero allí no podía quedarse ya que
con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo del maldito capitán y lo buscarían
a él. La mutilación del cadáver lo señalaría
sin lugar a dudas. No tardarían en dar con
quien, tiempo atrás, a sus 16 años, había
jurado que las manos del violador de aquella
preciosa niña serían algún día pasto para
peces. Nadie sentiría su muerte y menos aún
su desquiciado hermanastro, consecuencia de
aquel abominable acto. Si el mar se lo tragaba
también a él, pensó, la justicia sería completa.
_Nuncamais
124. UNA NAVAJA
Parálisis. Era todo cuanto se apoderaba de mi
cuerpo, tendido, frío, cuyo aliento solo deseaba
desaparecer. Llevaba horas conversando con
el silencio y la soledad de mis pulmones, con
el mar que entraba como la luz salvadora en
mitad de la oscuridad.
De vez en cuando un escalofrío me hacía notar
el suelo. El chirriar y los crujidos, el balanceo
del oleaje, me traían a la realidad, pero mis ojos
seguían clavados en la silueta que custodiaba
la salida.
Estaba fumándose un cigarrillo de esos que
impregnan el aire de una peste insoportable,
pero no deseaba gritarle. Mi piel desnuda solo
quería llorar, encogerse hasta morir.
Ya nada volvería a ser humano. Alargué la
mano: una navaja. Quizás al gritar se giraría
y con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo, y así no solo se había fumado mi alma,
sino que tendría que fumarse también la culpa.
_Abril
125. HASTA DIEZ NUDOS
Uno, el de la garganta de mi madre al saber
que con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Dos, los de la cinta de la falsa carta de
suicidio. Tres, los que deshice en tu vestido la
noche que te conocí. Cuatro, los que intentaste
hasta conseguir ponerme bien la corbata
en nuestra boda. Cinco, uno por cada año
que nos ha mantenido atados. Seis, los de
las carreteras por las que me seguiste hasta
descubrir mi infidelidad. Siete, la velocidad a la
que navegamos. Ocho, los de las sábanas por
las que te has descolgado desde la ventana
del camarote para huir. Nueve, los de la soga
que va de mi cuello a la viga. Diez, los de
mi estómago al terminar esta cuenta y este
cuento.
_Ennuagat
126. MAI MÉS!
Aquell atac denigrant per part del capità Steven
havia colmat la paciència de Surya, un dels
oficials del pont de comandament. Estava
encès: “Mai més!” Després d’una estona digué
al pràctic que es trobava indisposat. Es dirigí
al camarot de l’oficial en cap i, forçant la porta,
cercà l’arma del crim. Allà hi era, el preciós i
antic quadrant, exhibit damunt el bagul que
contenia les vestimentes nàutiques de lluïment
de Steven. Surya obrí el bagul. Es posà els
guants i la resta de l’uniforme: pantaló, jaqueta,
mitjons, sabates. S’amagà darrere la porta i,
minuts més tard, entrà el capità. L’agafà pel coll
i li seccionà la caròtida. Es tragué l’uniforme
sagnat i el posà a Steven, amb el quadrant
subjecte per la mà dreta. Es vestí, embolcallà
la roba que portava el capità en entrar a la
cambra i marxà. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos.
_Fosc i Tendre
127. DESAPAREGUT
El port està desert, només hi ha aquell soldat
vigilant la Capitania General.
La mar està en calma. La ciutat ja dorm.
Aquí dalt la visió és magnífica; m’enlluerna la
bellesa, l’harmonia d’aquesta ciutat... Quam
em van instal·lar, em va agradar la idea.
Sempre s’agraeix un lloc vora mar, mirant el
tràfic de vaixells, mercaderies i gent. No tinc
temps per l’avorriment, m’agrada observar-ho
tot.
Oh!!
La quietud ha desaparegut!
Tres homes s’acosten sigil·losament al soldat
de guàrdia.
Què voldran a aquestes hores?
El soldat no s’adona!
Ràpidament el soldat desapareix...
Ni amb el canvi de guàrdia trobarien el cos!
El meu dit de pedra estès dalt la columna
senyalarà erròniament la direcció a Amèrica,
però és l’únic senyalant el lloc de mar on s’ha
enfonsat el cos.
Ningú preguntarà a la solitària estàtua del port,
testimoni mut del que ha passat!
_Mariner Marí
128. POLICÍAS POR PROA Y
POR POPA
A 132 millas del puerto de Barcelona nos
encontramos el detective Joan y yo en alta mar,
dirección Palma de Mallorca a bordo del barco

32. 32
de la guardia civil, para abordar un yate de lujo
de un príncipe árabe.
En el jacuzzi donde flotaba el cadáver,
había dos detectives de Mallorca, cuando
intentábamos aclarecer la jurisdicción, un
helicóptero aterrizaba en cubierta superior con
policía de investigación del rey árabe.
Sabemos que con el cambio de guardia,
encontrarían el cuerpo. La Interpol interrogaba
a la tripulación de 35 personas, aparte
de las esposas del príncipe, sin ninguna
sospecha. También aparecían unos agentes
norteamericanos amigos de la víctima.
Todos sacan conclusiones para ver quién tiene
razón. Ni conspiraciones ni nada parecido. La
asesina fue una ciruela.
Al día siguiente el chef perdió la cabeza y un
detective desapareció, creemos que cayó al
mar y se lo comieron los peces. (El detective
siempre muere).
_Cervantes
129. COBDÍCIA
Feia fred, massa fred. Hauria estat bé per la
seva part comunicar-me el temps que faria en
alta mar. Què hi farem, un capità de la seva
categoria no podia estar de bon humor. Tota
la seva vida havia recorregut els mars, sense
trobar aquell tresor perdut tan esmentat: el
tresor del Santa Marta. I ara, per si això fos
poc, m’havia enviat amb uns mariners a trobar-
lo. Sabia que no aniria bé, de veritat, creia que
aquell tresor, valorat en milions d’euros, li seria
entregat quan el trobéssim? Els mariners i jo no
és que tinguéssim molts estudis, però ximples
no érem. Si trobàvem el tresor, podria ser fins
i tot que ens matéssim els uns als altres. I així
va ser. En matar jo a Scott, el mariner amb
més coneixements, sabia que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. Però mai a mi ni al
tresor.
_The Writer
130. REDADA EN EL MUELLE
En el año 1993, el traficante más buscado del
mundo iba a llegar al puerto de Barcelona, con
un yate muy lujoso y con sus 50 kilos de droga.
Sin saber nada, en el muelle un grupo
antidroga estaba escondido en barcazas de
pescadores, faltaban 200 metros para llegar
cuando de repente el traficante coge los
prismáticos, ve que un guardia se despista y
sale de su escondite, inmediatamente cambia
de rumbo, pero los policías lo detectan y van
detrás de él con sus lanchas.
Se intercambiaron disparos. Los policías
subieron al yate y no encontraron al traficante
ni la droga, pero encontraron un grupo de
mujeres atadas en los asientos. Las llevaron a
comisaría, ellas les contaron que el traficante se
suicidó para no decir dónde estaba la droga.
Con el cambio de guardia encontraron el
cuerpo del traficante flotando en el mar...
Continuará
_Papi Blanche
131. MICRORELAT D’AMOR
Enamorats en secret, un mariner d’un vaixell
sanguinari caçador de balenes i una noia
beautiful del poble de l’àrtic.
A la nit, petons, abraçades i llaços d’amor amb
poesia.
La parella fon la neu quan de sobte són
descoberts per un oficial del vaixell que enveja
al mariner, entren en baralla i mor l’oficial.
El deixen prop de l’escalinata del vaixell, amb el
canvi de guàrdia, trobarien el cos.
Al matí la companyia peixatera pensa que ha
estat per caçar balenes i maten al cap del
poble que és el pare de la noia beautiful.
El mariner enamorat vol mitjançar i el maten per
accident. La noia beautiful invoca els esperits
de l’àrtic i es transforma en una balena de
gran bellesa, tots els del vaixell, bocabadats
sorpresos moren ofegats per un cop mortal de
la balena beautiful.
_Cervantes
132. ELS PESCADORS
Anna, l’agrada caminar i contemplar la natura.
Sentir el vent suau que li acarona el rostre
i juga amb els cabells. Quan una platja li
traspunta, fa estona que camina. Veu un petit
port de pescadors. Els homes amaneixen
tot el necessari per dur-se’n. S’hi acosta. En
coneix dos. Els demana si la deixen anar amb
ells. No li espera ningú! Mar endins se sent el
fred i la humitat. S’asseu a la proa i, amb els
braços creuats, mira com la lluna platejada
somriu en un cel ple d’estels. Fa unes passes
per la coberta, rellisca i es dóna un fort cop el
cap. Queda inconscient. Intenten reanimar-la
sense èxit. La sang baixa pel costat de la cara.
Pensen llançar-la a l’aigua, no volen problemes.
Qui els creuria? Decideixen portar-la a una
platja solitària on hi van els guardacostes. Així
demà amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
_Art
133. DORMINT AMB EL VEÍ
Quan la Maria va trobar el cos glaçat del seu
veí a la conservadora, només va dir:
- Joan, hem de parlar.
Asseguts a la taula del menjador, ell li explica:
- No sabia què fer. Al arribar a port després
de la nit de pesca, em trobo el maleït Santi a
dintre de la xarxa. No sé com l’he enganxat, no
he vist la seva barca ni com deu haver caigut.
L’amarratge és a prop de la Capitania i amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos. Tothom sap
que som rivals, m’haurien acusat.
- I de tots els llocs per amagar-lo, tries portar-lo
a casa... Saps que vindran a registrar.
- Estava espantant. Ara ja no el podem treure.
S’ha donat l’alarma i vigilen la casa. On tenim
els estris d’embalsamar?
Van buidar el matalàs per fer lloc. Ningú miraria
a dintre. Des d’aquell dia, són tres al llit.
_The Bat
134. ÚLTIMA GUERRA MUNDIAL
Con el cambio de guardia encontraron el
cuerpo del vigía flotando en el mar y rodeados
de otros cuatro submarinos enemigos que les
apuntaban con sus cañones de cubierta. No
podían sumergirse con suficiente rapidez. No
podían defenderse. Aquel submarino nuclear
pasaba a manos del enemigo. El capitán tenía
un espía entre la tripulación. Mandó a sus
marineros que subieran lentamente a cubierta
con las manos en alto en actitud de rendirse
sin condiciones. Mientras él y su segundo,
sigilosamente, se encerraron en la cámara
de misiles. Muy despacio para que no les
delataran las burbujas, abrieron las dieciséis
compuertas, conectaron los disparos en modo
“TODOS A LA VEZ” e introdujeron las dieciséis
coordenadas. Todas diferentes pero para un
radio máximo de cuatrocientos kilómetros.
Sudaban. Abrieron la trampilla y pasaron una
orden: en tres minutos todos al agua. Cerraron.
Tres minutos. Abrazo... FUEGO!!!!
_Lagarto
135. NO FACIS TRACTES AMB
ELS RUSSOS
Eren les quatre de la matinada quan el patró
de l’Eulàlia es dirigia a la barca bordejant les
xarxes que s’amuntegaven al port pesquer.
Inquiet es girava sovint, segur de que el
seguien, però amb la foscor i la broma el seu
perseguidor podia trobar-se a tres metres de
distància i no seria capaç de veure’l.
No hauria d’haver fet mai tractes amb els
russos. La por de perdre la barca pel deute
amb els bancs, després de mesos de veda, el
va fer caure en el parany.
- Només un viatge, diner fàcil.
Però després del primer va venir un segon, i
després un tercer... fins que una nit va haver de
llençar els farcells per la borda en ser descobert
per la patrullera.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos d’en
Serguei, mentre l’Eulàlia s’endinsava en la mar
brava. El vell pescador no es deixaria atrapar
tan fàcilment!
_Mitsubishi
136. LOS PIRATAS DEL MAR
Había un señor que quería ser pirata, consiguió
un barco y se fue a navegar muy lejos por las
islas Griegas. Cuando se fue a hacer la comida,
en el armario había un cadáver. Ese hombre era
George Estopen, fue pirata y lo mataron unos
piratas malvados. Entonces, vinieron muchos
piratas a encontrar el cadáver; el señor se
asustó y lo volvió a dejar en el armario; pensó
que con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo. Por la mañana muy temprano se
escapó, y echó a George Estopen al mar,
donde permaneció en el fondo hasta que lo
encontraron unos submarinistas.
_Mami ya tu sabe’
137. EL AMOR DE DIANA Y SU
GUARDA
Había un barco pirata lleno de piratas. El
Capitán se llamaba Toni, tenía una gran barba
marrón, un garfio en la mano derecha y una
pata de palo. El pelo negro muy muy largo, lo
llevaba suelto hasta mitad de la espalda. Había
secuestrado en Barcelona a una guapa chica
llamada Diana y a su padre. La llevaban en la
parte de abajo del barco, no paraba de llorar
y gritar y el padre intentaba tranquilizarla. El
Capitán Toni se tira al mar a dar un baño y un
tiburón se lo come. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo flotando en el agua. El
guardia que vigilaba, llamado Luis, después
de escuchar los lloros de Diana se enamora.

33. 33
Cuando ve al Capitán Toni muerto decide
liberarlos y escapar del barco. En silencio
cogen un pequeño bote y se escapan hacia
Barcelona en medio de la noche.
_Partoma
138. PER AMOR
Les onades fregaven amoroses les roques
del penya-segat presidit per un castell
inexpugnable. La sirena deixà el cos del seu
amant en un lloc visible, amb la seguretat que
amb el canvi de guàrdia trobarien el cos sense
vida d’un home i de la seva amant amb cua de
peix.
_Aura
139. CONFUSIÓ
L’àrdua batalla contra els anglesos havia minvat
la tripulació del vaixell pirata. La tempesta
s’havia confabulat amb els britànics i la goleta
de bandera negra es va estavellar contra les
roques. El Capità i el segon de bord van ser els
únics en salvar la pell dins d’un bot de rems.
El petit giny cilíndric, que els tele-transportava
en segons polsant un botón, romania intacte a
la mà del patró. Malauradament aquell dia no
s’havia activat.
- Rema, per la tomba de Sant Pere o morirem!
- escridassà el Capità al remer, esfereït en veure
que una onada l’engolia mar endins.
La boira espessa havia sorprès els soldats
suïssos del Vaticà. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos d’un pirata dins la cripta de
Sant Pere.
_Aura
140. PAS VETAT
Una filera llarga de caps foscos amb objectes
a sobre avancen a bon ritme pel camí. Fugen
d’un indret destruït. Segueixen els passos
d’altres famílies que han marxat abans.
Final de la primera etapa: la costa. S’aventuren
a creuar el mar i deixar enrere l’infern, les llars.
Són rebuts pels “maphietis sangonerii” que
els ofreixen una simbiosi perfecte: passar-los
a l’altra banda a canvi d’una cosa que ells
cobegen molt. La desesperació els porta a
acceptar incondicionalment.
Els maphietis custodien aquella mena de
“coses” flotants. Aquella nit amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos jove i decapitat d’un
rebel a les regles del joc. La resta atemorits
obeeixen com xais, necessiten salpar i fer la
travessia.
Les formigues afortunades que han creuat són
apartades a paratges inhòspits per protegir a
les autòctones. Ments tancades i amaneces
fantasmes barren el pas de les nouvingudes.
L’instint de supervivència comença a aflorar.
_Petunia Blava
141. NOMÉS QUEDEM
NOSALTRES
El capità s’havia tancat a la cabina amb la seva
dona. Finestres i porta barrades amb tot el
que havien trobat. L’assassí invisible que havia
acabat amb tota la tripulació no podria amb
ells. Sol allà fora, moriria de gana. Quan el vent
portés el vaixell a port, amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos.
Asseguts per sopar a la taula d’aquella caixa
forta que els protegeix, ell li promet que
sempre la protegirà, que moriria per ella i per
salvaguardar el carregament d’or pel qual han
mort tants homes. Ella mira la clau del cofre
que porta ell en un penjoll, i somriu dolçament.
De sobte, el capità nota un infern a la panxa.
Intenta parlar i només brolla sang de la boca.
Angoixat, mira el plat i descobreix els trossets
de vidre esmicolat barrejats amb el menjar que
ella amorosament li ha servit.
_Tresor Meu
142. SEGUNDOS DE INOCENCIA
Pese a los latigazos del segundo oficial, ayer,
Silvio Gainza, el más altanero y soñador del
Magallanes, no confesó. Tras cien asestos ya lo
haría, pensaron todos...
El mismo capitán, cogió el mando:
“Te vieron con ella” y él callaba y callaba.
“¿Por qué mataste a mi Estela?” y él negaba y
negaba.
En estas, dio orden de ajusticiarle al Alba.
¿Por qué no ahora? Suplicó Silvio... y el
Magallanes calló.
Purgó la noche en bodega y metido en sal
imploró a dios y al infierno.
Con el don del “todo perdido”, forzó un grillete,
después otro y esperó.
Sabía que volvería...
¿Por qué me la robaste? El capitán pedía. De
mí o de nadie sería.
Así fue como Silvio, cogióle del gazno, apretó
con fuerza y con sus ropas y habitualles, en un
pequeño bote, se libró al océano.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo.
_Seabay
143. VÍDUA
Malgrat que la lluna és plena, la llum en aquell
port on hi ha pescadors és escassa però,
suficient per a presenciar un enfrontament entre
dos companys que acaba fatal. Abandonen
el cos i embarquen. Confien que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos i el portarien a la
família.
La dona no s’ho empassa. «L’enveja mata. És
el que t’ha passat. Eres molt bona persona.
Tenies un don. Eres bo amb les xarxes de
pesca i la gent t’estimava... Això no quedarà
així!». Els seus ulls de cristall el miren. Les
llàgrimes exploten, rellisquen salades galtes
avall. El món se li ensorra el seu voltant
sepultant-la en un profund dolor.
De tant en tant un de la colla apareix a casa de
la vídua amb una safata de peix. Va ben vestit
i li fa proposicions. «Oh! Aquí està la meva
venjança en safata».
_Art
144. FORA DE SOSPITES
La Marta va sortir de la festa d’aniversari de
la seva millor amiga, amb el cotxe, fum a la
boca i l’arma carregada en un dia de bassals,
escoltant el “Black to Black” d’Amy Winehouse.
L’Àngels i el Narcís parlaven distrets, vigilant
l’entrada del port, no sabien que es trobarien
aquella nit estrellada. La Marta esperà el
Ramon per donar-li l’arma, sabia que tenia de
tornar ràpid a la festa. En aquell moment, li van
venir al cap tots els maltractaments del seu
matrimoni.
El Ramon, portant els seus sentiments en
secret amb la Marta d’esquenes al seu millor
amic, es va quedar al lloc on feia el cigarret en
Narcís, abans de començar el seu torn de nit,
sabia que amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos i estaria fora de sospites.
_Break
145. MARXAR
Era una nit freda, humida i fosca, molt fosca.
El silenci era penetrant, esfereïdor. Dins aquell
lúgrube ambient, la ciutat observava, inquieta,
una figura desdibuixada deambulant sobre el
moll de fusta. Tot d’una, parà i s’assentà en
un banc de cara al mar, que aquella nit estava
inquietament calmat. Tragué de la butxaca
un cigarret, i començà a fer-ne calades molt
lentament. Mirava la calma del mar com si
es tractés de la cosa més bella que hagués
vist mai. I és que potser ho era. La imatge
del mar, la lleu brisa i la foscor de la nit era
probablement el paratge més harmoniós, més
perfecte. Al cap i a la fi, havia arribat l’hora. No
la temia, havia meditat molts cops aquell últim
moment. Una hora més tard, amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos. L’aigua se’l enduria
poc a poc, glaçant-lo lentament. Seria fàcil,
plaent.
_Mar
146. MAR NEGRE
Sempre em va fer por el color de l’aigua
profunda del mar, aquell blau fort tirant a negre.
Però allà estava jo, preparada per fer una
immersió, necessitàvem fer torns per trobar al
Nelson Manrique, desaparegut dies enrere.
Per sort, amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos. Ningú s’esperava trobar al Nelson en
aquell estat, feia por, molta por. Els peixos
més depredadors del mar van fer del seu cos
un autèntic esquelet dels que et tapes els ulls
només veure’l.
Aquella nit, ho vaig passar molt malament, el
color negrós del mar i el cos del Nelson, van
fer que l’endemà els meus ulls parlessin per
sí sols. A més, ara ens quedaven uns dies
durs per endavant per trobar al culpable de la
desaparició del senyor Manrique.
_Athos
147. MI GRAN OPORTUNIDAD
Cuando entré en la embarcación, en el cambio
de guardia, encontrarían el cuerpo inerte de un
agente federal por disparos que investigaba la
venta ilegal de alcohol en los Estados Unidos,
y el cadáver de otro tripulante en un camarote.
En la bodega había bastantes barriles de
whisky, lo cual sería mi gran oportunidad de
hacerme con el contrabando y obtener una
notable fortuna; así, con el tiempo, podría
retirarme de un trabajo arriesgado que tuve que
aceptar debido a la crisis del 29, que me dejó
en una pobreza extrema. Idearía un plan para

34. 34
mis jefes, les mentiría fingiendo un imprevisto
cambio de turno de mi compañero. La noche
era oscura y con niebla, el mar sereno, ideal
para navegar rumbo hacia la costa de Seattle,
donde en una conocida cueva camuflaría
la mercancía y después hundiría la lancha.
¡Hasta la vista, ya os explicaré como van las
aventuras!
_Piedra
148. L’ESCOMESA
L’escomesa de la gran balena blanca contra
l’embarcació va ser esfereïdora. Va tombar
diversos homes que van haver de fer grans
esforços per no ser enduts per la forta
batzegada i l’onada posterior, mentre un munt
de bidons de coberta rodolaven convertits
en projectils i alguns bots es desprenien i es
precipitaven a la mar.
Un cop passada l’envestida, la tripulació
s’havia adonat que Wellistock no hi era.
Possiblement havia caigut per la borda empès
per la fúria del cetaci. Mariner de pocs amics,
alguns en lamentaren la pèrdua però marxaren
ràpidament a descansar perquè havia estat
un dia massa dur. No obstant, amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos del balener sobre
el castell de proa, damunt la coberta alta
que servia d’estatge de la tripulació. I no, les
balenes, per molt furioses que estiguin, no
claven arpons al pit...
_Abat Isalguer
149. EL GUIA
En la torre il·luminada, guia dels grans monstres
que viuen al mar, viu un dels guardians més
reputats del Regne. En aquella fosca nit que
treballava arribà l’hivern, que va provocar el
malestar de Posidó, el qual va descarregar tota
la seua crueltat en forma de tempestats. De
sobte un llamp caigut del cel com un masclet
faller va deixar morta la torre, però el pitjor
estava per vindre. L’endemà amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos mort del guàrdia
faraònic i la causa de la desaparició dels grans
monstres marítims que navegaren cap a altres
regnes més segurs.
_Carlosalberic
150. NAVE SUSSEX
Mi General,
Lamento comunicarle el fallecimiento por asfixia
de un pasajero. Un tal Enrique Granados.
Lamento la pérdida.
Con todo ese mar que nos rodea casi no
puedo transmitir el pésame a toda su familia.
Sabemos que es un pianista y compositor,
según dicen.
Salgo a dirigir esta nave...
Canal de la Mancha, 24 de marzo de 1916.
Y con el cambio de guardia encontrarían su
cuerpo exhausto, lívido...
_ArtWEN
151. EL VIGIA
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos del
vigia, a dalt del pal major. Els oficials de coberta
jurarien que ningú havia pujat ni baixat per
aquell pal en tota la nit. I la tripulació maleiria
les bruixes del mar, en veure aquella cara sense
ulls i aquell crani buit.
El capità va olorar el cap del mort. El lloctinent,
mirant una gavina que volava baix amb un ull al
bec va dir:
- “Assassines...”
Però el capità va respondre:
- “No, elles són l’arma. L’assassí que hem
de buscar és el que li ha escolat un somnífer
d’efecte retardat a la boca mentre dormina, i li
ha untat el cap amb oli de peix. Aquest pobre
desgraciat ha pujat al pal mig adormit, directe a
la trampa.”
_Lucky Jack
152. LA VOZ
¿Por qué aquel enorme carguero zarpó del
último puerto con la marea baja a punto de
embarrancar en cualquier escollo? ¿Por qué
el timonel sólo recibía órdenes a través del
interfono particular desde el camarote del
capitán? ¿Por qué una derrota tan errática?
El capitán no aparecía en la sala de oficiales
y estos no se miraban y no hacían ningún
comentario. Todos sabían que las cajas
alargadas que estibaban en las bodegas
tenían algo que ver en lo que estaba pasando
a bordo. Los dos presuntos polizones no
aparecían. Una mañana con el cambio de
guardia, el cocinero, encontraría el cuerpo
del primer oficial atrapado por el cuello en
el cable de un cabestrante. Rápidamente
telefoneó al capitán y cuando colgó el aparato
temblaba de miedo: aquella no era la voz del
capitán. Rápidamente se dirigió al sollado de la
marinería. No encontró a nadie. Intentó volver
pero...
_Lagarto
153. NO T’OBLIDIS DE SALUDAR
Va entrar agitadament, estava nerviós també.
Era la seva primera entrevista de treball. A més
a més aquella escassa tripulació el neguitejà
bastant. Li va preguntar el perquè de la falta de
tripulants i el capità així li ho va explicar: un bon
dia, un noi va entrar al meu despatx sense dir ni
tan sols un simple “Bon dia”. Per això el vaig fer
anar a la bodega mentre avisava als companys
que es preparessin. Ho havíem planejat tot,
com el mataríem, on el tiraríem i fins i tot a qui
inculparíem quan arribés la policia. Només amb
una cosa no contàvem: que amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos i no tindríem temps
d’escapar.
Podem estar tranquils, que no tornarem
a xocar amb la mateixa pedra - va dir a
continuació. - Ara vés a portar-me rom de la
bodega.
_Guybrush
154. PIEZA DE MUSEO
Después de una travesía tranquila, el carguero
transatlántico fue descargado por la noche.
La caja con etiqueta de frágil dirigida al Museo
pasó desapercibida en el almacén del Puerto.
Los aduaneros estuvieron todo el día muy
ocupados con un cargamento de latas de piña
que ocultaba un envío de droga. La caja quedó
en un rincón a la espera de ser despachada.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. Al iniciar su ronda el nuevo vigilante,
pensó que las obras de arte no sueltan
humedad en la caja; los cadáveres troceados, sí.
Los polizones no se detectan en los recuentos.
_Estibador
155. ENTRE MAFIOSOS
Aquel insaciable mafioso tenía que
desaparecer. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo; pero ellos ya estarían
lejos del transbordador.
El detective Arcadio ordenó restringir el paso
a la zona, no quería mirones en el escenario
del crimen. Observó los huecos sin ojos
en el cráneo del capo y el teléfono móvil
que tenía en su mano derecha; luego fue
barriendo minuciosamente con su mirada cada
centímetro cuadrado de aquel camarote y
todo parecía en orden. En el teléfono había un
mensaje de la ex-mujer del narcotraficante: “si
no pagas la pensión de tus hijos, te arrancaré
los ojos”.
Arcadio tenía dos pistas de investigación: una
mujer despechada y un bote de salvamento
desaparecido. Pronto optó por la segunda. Su
intuición le decía que se trataba de un ajuste
de cuentas...
El capitán del transbordador sonreía con
astucia maquiavélica al comprobar lo
equivocado que estaba el detective.
_Maquiavelo
156. VEÏNATGE CRIMINAL
A una llibreria de la Barceloneta d’arrelada
tradició negra i criminal no tot acabà amb
l’abaixada de persiana.
La veïna de sobre, desconfiada de mena, avisà
els mossos que des de feia dies pujava una
pudor sospitosa. Li donaven llargues, que si
els pescadors guarden estris vells, que l’olor es
confon amb la del carrer mariner... Amb sorna
li preguntaven si potser no es tractava de peix
podrit. La bandejaven més ocupats en rebre
queixes d’apartaments turístics il·legals.
Finalment, decidí baixar al local tancat al públic.
Al primer truc ningú respongué, al segon, la
porta s’obrí barrejant foscor i fortor. Tafanera de
mena, superà la por i s’endinsà a la penombra
vigilada per fantasmagòriques fileres de llibres.
Traïdora, l’escala que conduïa al soterrani fou
de nou trampa invisible.
No sabem si amb el canvi de propietari o, a
comissaria, amb el canvi de guàrdia trobarien el
cos o... dos.
_Rafel d’Abadal
157. LA BONA REPUTACIÓ
Genial! Tot en orris! Ja ho deia mon avi:
“Companys estúpids, perdició segura”. I ara
què? No podem deixar-lo aquí: Amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos i estaríem de merda
fins a les celles. Tampoc podem pujar-lo: Dos-
cents quilos, set cobertes, sis mil passatgers?
No em surt la suma. Si aquest mitjamerda
s’hagués cenyit al pla ja seria menjar per a
peixos i estaríem a les nostres cabines! Vint
anys de servei, un expedient impol·lut per això!
Déu meu! Què fa mirant les portes? Què és
una mole d’un quart de tona, no un chihuahua!

35. 35
Un moment! Ell és sols un descerebrat, no té
família, devia molts diners al Gras. Jo tinc un
full de serveis exemplar, ningú coneix els meus
motius, ningú m’ha vist amb aquest idiota.
Policia de vacances a un creuer atura a boig
perillós. Ja ho deia mon avi: “Bona reputació,
paraula de llei”.
_Kastrovel
158. JOHN “EL LARGO”
A John, superviviente del abordaje, lo subieron
preso al galeón. Muy mal herido en una pierna.
Era un pirata enemigo, el único que sabía el
paradero del tesoro robado a la Marina Real.
No debía de morir.
Bajo vigilancia de un escolta que lo custodiaba,
lo recostaron en un camastro junto a los
galeotes condenados a remar en las galeras.
Tenía fiebre. Deliraba.
En su pesadilla sentía el vaivén del mar. Revivía
el sangriento enfrentamiento que sufrió su
velero. Fueron bombardeados, mutilados,
exterminados. Con rabia se abalanzó sobre su
escolta y le tapó la boca con un pañuelo para
amortiguar el grito de dolor de la punzada que
atravesó su pecho. Pensó que al día siguiente,
con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo, pero él ya estaría lejos.
Apoyado en su muleta, John disfruta de un
cómodo retiro con el botín recuperado.
_Aurora Boreal
159. MORT A L’AIGUA
La llum intermitent del far il·luminava el cos
d’aquell pobre mariner que, surant sobre
l’aigua, colpejava les roques amb insistència.
Lluny d’ell un vaixell solcava el mar, un vaixell
cada vegada més buit, un vaixell que sortí de
port amb una tripulació de vint homes i que ara
era ja tan sols de quinze. Era clar que un d’ells
era un assassí. Segurament a l’albada i just
sota el far, amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos i qui el trobés potser miraria a l’horitzó
sabent que la nau “Nostàlgia” havia passat
aquella nit prop d’aquella costa, una nau de la
qual ja en corrien les notícies doncs rere seu i
per on passava, un reger de cadàvers omplia
platges i cales, un reger que no s’aturaria fins
que l’últim dels mariners que viatjaven en aquell
vaixell maleït fos mort. El mateix diable portava
el timó.
_El Mar
160. EN LO MÁS PROFUNDO
DEL MAR
Érase una vez, una tripulación muy extraña que
surcaba los mares hace ya siete largos años.
No sabían por qué era tan largo el viaje pero al
poco tiempo lo descubrieron. Con el cambio
de guardia encontrarían el cuerpo de uno de
los antiguos piratas. Sabían que lo que les
podía pasar podría ser terrible pero eso no les
pasó sino que se iban vagando uno tras otro
en cada isla pero nunca volvían hasta que al
final, vagaron todos juntos y nunca jamás se
supo nada de aquellos viajeros.
_Los Mares
Tercer premi categoria C
161. HAZ EL AMOR,
NO LA GUERRA
Tal vez con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo, o tal vez no. En
cualquiera de los dos casos yo seguiría
igual, siguiendo el rumbo de mi pobre vida.
Tal vez naufragaría o tal vez llegaría a tierra
firme, pero en ninguno de los casos llegaría
a mi destino. Tal vez encontraría cuarenta
sirenas más o tal vez ellas me encontrarían
a mí, pero ninguna sería tan hermosa como
tú. Tal vez mi bala atravesaría tu delicada
cabeza, o tal vez la tuya se incrustaría en la
mía. Tal vez, tal vez, tal vez... O en la mejor
de las opciones podríamos bajar nuestras
armas para abrir nuestros corazones, y así
no importaría de cuántos muertos, sirenas
o naufragios tuviéramos que sobrevivir,
porque juntos podríamos con todo.
_Threepwood
162. CRÓNICA DE UN SUCESO
Aurelio, fue a Marsella a promocionar su libro.
A mí me contrató para que lo acompañara.
Todo lo organizó para poder firmar autógrafos
y vender su nuevo libro. En la cena de gala
del Capitán, me presentó de muy mala gana
a Enrique, un vecino suyo que nos saludó
mientras cenábamos.
Después de la cena, hubo baile y Enrique vino
a sacarme a bailar. Aurelio hizo un gesto de
aprobación. Bailamos, pero al terminar la pieza,
Aurelio me rescató de los brazos de Enrique.
Aurelio, aunque firmó autógrafos y vendió
muchos libros durante la travesía parecía
insatisfecho.
Enrique, jugaba y se relacionaba con mujeres.
Inesperadamente, con el cambio de guardia
encontraron su cuerpo. Tenía clavado un alfiler
de sombrero de señora en la garganta.
La policía comprobó que aunque en el barco
ninguna señora llevaba sombrero, durante
varias noches, Enrique le ganó a muchas
señoras haciendo trampa.
Tranquilizándose Aurelio.
_Madó
163. UNA MORT ENUNCIADA
- I amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
- I què va passar després? - preguntaren,
neguitoses, alhora.
- Quan els pirates van veure el cadàver del seu
capità, ja van reconèixer la marca de la mà
dreta; la taca negra. Aquesta marca apareix
sempre als grans pirates abans de morir,
perquè tinguin temps de confessar-se. La
rotllana que s’havia format al voltant del capità,
va poder veure que l’assassí havia deixat una
pista fonamental: un collaret on es veien fotos
de dues. Van lligar caps. Sabien on trobar-lo;
sempre estava tancat al mateix lloc, així que en
arribar van colpejar la porta. Tres simples tocs.
Cap resposta. Van tirar la porta i li van tallar el
cap, deixant el seu cos assegut.
Toc, toc, toc...
- Aneu a la bodega i digueu-li a l’àvia que és
l’hora - Digué l’avi tot tancant el puny per tal
d’evitar que veiessin la taca negra.
_LeChuck
164. LA VEU OBLIDADA
Impassible, va contemplar l’escena: el vaixell
buit de tot rastre de vida, els cossos ofegats
empesos per les onades cap al port, com els
dels pescadors furtius de la setmana passada...
Ja no tornarien a vesar residus a les aigües. Però
vindrien d’altres. Sempre venien.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos del
capità i el de la resta de la tripulació. Podia
imaginar la sorpresa d’aquell incident. No hi havia
cap senyal de violència. Senzillament, havien
saltat per la borda en meitat de la nit i s’havien
ofegat. Era el crim perfecte, sense culpables. Al
cap i a la fi, les paraules no deixen emprentes i
els humans ja no creien en les sirenes.
_Kaligari
165. MORT EL GOS,
MORTA LA RÀBIA
Al galió es congriava un motí. El capità n’era
conscient i, dins el camarot, preparava
l’estratègia per salvar la pell.
Com cada nit, el lloro del capità s’adormí i
començà a imitar els roncs del seu amo. Un
costum ben animal que aquell cop li faria profit.
Convenia que tothom cregués que no s’havia
mogut del catre.
El primer torn de guàrdia l’afavoriria, també.
A popa hi hauria el “Liró”, sempre prest a la
becaina; a proa, el nostramo, capitost de la
naixent revolta: l’home a eliminar.
Sortí pel finestró. Ocult als dos vigilants, es
desplaçà penjat de braços de la regala, cap a
proa.
Ràpid i silent, aparegué a la coberta, tallà la
gola de l’insurrecte i el deixà inert a terra.
Mort el gos, morta la ràbia. Amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos, però ell ja seria al jaç,
dormint plàcidament.
_Gaspar de Norfeu
166. LA VENJANÇA DE LA VÍDUA
Ella em venjarà, encara que sigui després de
morta. El doctor em posa la mortalla dient:
- “Era un gran home...”
El malparit sap que el sento, que m’adono
de tot mentre em llencen al mar, lligat amb
cadenes. Primer noto el fred, i de seguida
l’aigua que m’asfixia.
Abans de morir penso en ella al meu llit.
Recordo també quan el doctor la va presentar
a la tripulació. En deia la Vídua Negra, i la tenia
en una gàbia fins ahir a la nit, quan la va posar
sota el meu coixí. El seu verí deixa la víctima
en un estat de coma, conscient però totalment
immòbil. Aquestes aranyes moren poc després
de picar, però ell no la va poder atrapar i ara
devia agonitzar en algun lloc de coberta.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, i
sospitarien. Un fil d’esperança em consola en
l’últim batec.
_Fins Aquí
167. FOSCOR
Gairebé no m’aguantava, després de tanta
soledat i foscor al pont de comandament del
vaixell, encara que estava relaxat. En Robert,
no havia aparegut, i m’havia estalviat moltes
impertinències.

36. 36
Només uns esglaons em separaven
del descans, quan veié un home estirat
bocaterrosa al final de l’escala, immòbil. Una
taca fosca emergia sota el seu front, a prop
d’una ampolla trencada. Una mala borratxera,
vaig pensar, mentre m’atansava per auxiliar-lo.
Ostres! si era el facinerós d’en Robert! No
pensava bellugar ni un múscul per ajudar-lo, no
fos cas que creguessin, que l’havia llençat jo
escales avall. Amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos.
Vaig intentar esmunyir-me entre les seves
cames, que m’entorpien el camí, quan sentí
el meu turmell tenallat, mentre observava
horroritzat la cara sanguinolenta d’aquell
malparit abalançar-se sobre mi. Perdí peu,
saltant per sobre la barana, mentre assumia
que seria jo, qui trobarien a trenc d’alba.
_Murmuri
168. EL COS
- Senyor policia, jo pensava que amb el canvi
de guàrdia trobarien el cos... vostès estan
enfeinats i no volia fer-los-hi perdre el temps,
que el seu sou el paguem entre tots...
Els policies miraven aquell home que havien
trobat al port enmig d’un bassal de sang.
Dubtaven si estaven davant d’un psicòpata o
d’un bromista.
- Els juro que estava allà al terra i després ja no
hi era...
Un policia va fotre un cop de puny damunt la
taula:
- Que ens prens per imbècils? Sabem que et
vas carregar el vigilant, tenies la seva arma i el
mòbil, on vas amagar el cos?
- No vaig amagar res, va ser un accident...
El puny del policia es va aturar a un centímetre
del nas de l’home.
- Ja sé que no em creuran... però les gavines
tenien gana. I aquestes bèsties mengen
qualsevol porqueria...
_LaGarriga
169. LA TRAMPA
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo apuñalado de C. Su mano se aferraba
a la escalerilla de la bodega del mercante
Amicizia. Sobre la frente, escrito con su sangre,
se leía:
“tu muerte t...”:
Era una noche cerrada y amenazaba tormenta
en el puerto de Corigliano.
Después de iluminar con el móvil la frente
de C., el inspector M. releyó el whatsapp del
oficial:
“tods Muertos en labodega.
el capitánD.Maldit...”
- ¡Muere! - oyó M., sorprendido.
El móvil cayó al suelo iluminando a un bebé
muerto. Una sombra se abalanzó hacia él.
Inmediatamente, comprendió quien le atacaba.
Esquivó las puñaladas, pero tropezó con los
cadáveres de los inmigrantes. No consiguió
desenfundar la Beretta. Cayó indefenso.
Cuando el puñal le seccionó la yugular, se oyó
un sonido como de flauta triste. La sangre
brotó con violencia.
El capitán D. escribió lentamente sobre la frente
de M.:
“tu muerte también tiene un precio”.
_Continental Op
170. L’EPÍLEG
La calma que precedeix una tempesta va
portar al port una petita embarcació. Els
veïns d’aquell poble mariner coneixien el seu
propietari. La seva tornada havia obert una
escletxa del passat. Els seus actes perduraven
com una taca en la memòria.
L’endemà amb el canvi de guàrdia trobarien
el cos, era un dia rúfol i embromat. Set
punyalades havien acabat amb l’assassí
d’un crim prescrit. Ningú va dir res. El poble
era còmplice d’aquella mort. El cos inert va
romandre vora la mar, en l’antic moll de fusta.
Estirat, amb la camisa oberta, i apunt del declivi
en les aigües enferotgides. Les onades rompien
amb una força salvatge i desmesurada. Un
apassionat bes d’aigua salada el deixà caure a
les profunditats.
Cinquanta anys després el mar se l’endugué,
però aquesta vegada sense possibilitat de
retorn.
_Landy
171. CUÁNDO
Se durmió intranquilo, convencido de que
alguien, con el cambio de guardia, encontraría
el cuerpo. Sin embargo, el día siguiente
amaneció con el cielo despejado y la cubierta
tranquila. Todo parecía seguir su rutina habitual
y eso alivió la tensión acumulada por la noche.
Sólo había un modo de deshacerse del
cadáver. Le desvestirían y guardarían su ropa
en uno de sus petates para quemarla en
tierra. Después, echarían el cuerpo desnudo
por la borda con algún lastre. Con suerte, no
saldría nunca a la superficie, pero si lo hacía,
las corrientes de la zona se encargarían de
arrastrarle hasta la costa labortana. Para
entonces, estaría tan desfigurado que nadie
podría relacionarle con el atunero.
La cuestión no era cómo sino cuándo. Debían
esperar de nuevo a que anocheciera pero, en
aquella jornada, no les tocaba guardia a ellos.
La intranquilidad invadió de nuevo su ánimo.
_Ane
172. EL DÉU DELS OCEANS
L’ha maleït mitja vida, cridant sense esperança
al vent huracanat i a les onades encabritades,
reptant-lo a mostrar-se. Aquesta nit, de
sobte, ha aparegut sobre coberta enmig de la
tempesta, acceptant el duel. Serà la seva única
oportunitat.
La lluita és ferotge, a vida o mort, tan furiosa
com l’onatge que sacseja la nau.
El capità creu que ja tot està perdut, però amb
un darrer esforç aconsegueix arrencar-li l’arma i
clavar-li al cor.
Exhaust, mira el cadàver amb respecte. El
tors nu, els llargs cabells regalimant sobre els
taulons, la ferida que no sagna. Arrenca el
trident del cos inert i el llença per la borda.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
Ningú sabrà qui és ni com ha arribat fins aquí.
L’acomiadaran com a un dels seus i retornaran
les despulles a l’oceà.
Poc s’imagina que el seu malson encara no ha
acabat.
_Bambu
173. EL MISTERIO DEL BARCO
Navegando a varias millas de la costa catalana,
de noche sólo se oía el motor de gasoil del
barco.
Dentro la tripulación de científicos y marineros
debatían en el camarote central, el punto para
anclar por las coordenadas interceptadas de
una señal extraterrestre.
Y entonces una luz cegadora paralizó los
mandos del barco, un marinero despistado
cayó fulminado en la sala de máquinas, que
con el cambio de guardia, encontrarían el
cuerpo.
El detective que lo encontró al día siguiente,
no creía en OVNIS, por lo que descubrió al
asesino.
La víctima era un brillante científico del
observatorio de astronomía, muerto por el
veneno de una araña tropical y su asesino
entre la tripulación un teólogo aficionado a los
insectos exóticos.
_Cervantes
174. NUBES SINIESTRAS
La policía suele tener alarmas sobre temas
insignificantes. Una es el consumo de
masmelos de ojos de terror. Fue una de
las pistas que nos permitió localizar al
profanador de tumbas de los cementerios
de Puerto Madero. Le investigamos varios
años, aparentemente era normal. En realidad,
inestable, siniestro, frío e imprevisible.
Conducía un RAV4 para pasar desapercibido
entre los Toyotas de la zona del concesionario
cercano al mall de Pudanhuet. Los forenses
no detallaron lo que encontraron en los
sótanos de la mansión. Fotos de los cadáveres
que lanzaba a Río Mapocho. Una noche
le prepararon una trampa a la salida del
cementerio Parque Canas. Le inyectaron un
mortífero y por la 68 se lo llevaron a Concón.
Los OPV Fassner y sus helicópteros de la
marina mercante con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo. Luego mentirían sobre
su muerte para no dañar su imagen social.
_Black Masmelow
175. EL BESO DEL SUEÑO
Viajaba siempre en los mejores cruceros para
captar a sus víctimas. Guapa y escultural se
hacía pasar por entrenadora personal aunque
en realidad era una ladrona. Los camelaba con
su sonrisa y su cuerpo. Ya con ellos a solas en
sus camarotes, en cuanto tenía oportunidad,
echaba en el vaso una sustancia narcótica y
esperaba a que hiciera efecto para después
robarles y desaparecer en la siguiente escala.
Pero esta vez, algo salió mal: el hombre cayó
al suelo en medio de lo que parecía un ataque
epiléptico. Cuando cedió, ya no respiraba,
su cara azulada indicaba que había muerto.
Salió de allí todo lo deprisa que pudo para no
levantar sospechas. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo.
_Camomila

37. 37
176. ASESINATO EN EL PUENTE
DE MANDO
Haberle cortado el cuello con el arco graduado
del sextante no había sido muy buena idea.
La cartografía digital había convertido al viejo
instrumento en una reliquia sólo utilizada
durante los cursos de navegación astronómica.
Sólo él, como primer oficial, y el capitán tenían
la llave del armario donde se guardaba, lo que
reduciría el número de sospechosos a dos.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo, así que no tenía mucho tiempo para
actuar. Ante la imposibilidad de deshacerse del
cadáver, optó por eliminar toda huella y rastro
de sangre del sextante; después lo colocó
cuidadosamente en su sitio, cerró la puerta de
cristal y salió del puente de mando dejando en
el suelo el cadáver del segundo oficial.
Debajo del cuerpo inerte quedó el cronómetro
marino construido en Liverpool a principios del
siglo XX, siempre guardado celosamente junto
al sextante.
_Capitán Canalla
177. OUSMANE
“No havien d’haver sortit amb aquella mala
mar. El viatge era més barat, cert, però morir
als 32 anys? I la nena?”
L’Ousmane li explicà durant el viatge a aquell
home de cara afable, però d’ulls dubtosos com
li havia costat aconseguir els doblers per pagar
la travessia i poder estalviar per sobreviure amb
la petita Amina els primers mesos a Espanya.
L’home no rallava gaire, assentia de tant en
tant, mentre planejava el millor moment. No va
voler pensar amb la nena, ni amb el monstre en
que s’havia convertit. Envers d’açò, va fer un
altre glop d’aquell licor del bòtil casi acabat.
Quan arribaren a la costa encara era fosc. La
gent baixava de l’embarcació tremolant, dins
els ulls tristor i alleujament. La Amina seguia
dins la motora, plorava i cridava.
- Papa? Papa?
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, amb
el punyal encara clavat a l’estómac.
_Sara
178. L’IMPOSTOR
L’encaputxat va plantar-li el ganivet a sobre la
gola, pressionava amb força i unes gotes de
sang van regalimar-li coll avall.
- Em penso que no saps amb qui te la jugues,
trinxeraire...
En Cristòfor no es va arronsar, plantant cara al
seu atacant, va intentar etzibar un cop de puny,
però la fulla va lliscar seccionant-li l’artèria.
Aquell bergant sabia molt bé el que es
manegava. L’havia vist a la taberna i va pensar
que el destí li feia un senyal. Feia anys el
seguia, d’ençà que s’havien creuat per primera
vegada i va pensar que era davant d’un mirall.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, així
que el va tirar al fons del moll. Ja al vaixell,
quan el vent marítim li mullava la cara, va saber
que ho havia aconseguit. Repenjat al pal de
messana admirava el crepuscle.
- Almirall Colom, us heu aprimat!
_El Príncipe Mono
179. PEIX AL FORN
Vaig comptar que amb el canvi de guàrdia, a
les 6 del matí, trobarien el cos. Avís a policia,
jutge de guàrdia i tràmits d’aixecament del cos
em donarien temps fins a les 8 del matí. A partir
de llavors el forense començarà a intuir que no
és una mort accidental, que podria tractar-se
d’un enverinament per ingestió de mercuri.
Aquesta pista els conduirà, indubtablement,
cap al port.
Confio que hauré pogut digerir prou peix
perquè quan arribin em trobin mort. Amb les
caixes de peix al costat no hi haurà cap dubte.
Trobaran assassí i culpable de delicte contra la
salut pública d’un sol cop. Cas tancat. El meu
fill carregarà el fardell de culpa, però no anirà a
la presó.
Omplo una copa amb vi blanc y gaudeixo el
bressol de les onades a la barca mentre surt el
sol. D’aquí a un moment desdejunaré peix al
forn.
_La xalà de la rotonda
180. TRAILLA
Va ser un viatge de descobertes. La capacitat
de la mare per trobar els diners necessaris per
empendre’l el primer. La consciència que l’odi
que em fa marxar el meu poblat és universal i
empeny a d’altres al mateix destí, també. Veure
el mar, majestuós, blau com mai m’hauria
imaginat i infinit als meus ulls, sens dubte la
més gran. Aquest mar com a promesa d’una
vida millor: feina, llibertat i educació.
Vaig pujar a la petita embarcació emocionat i
mort de por. Els companys de viatge, de cop,
eren com germans, lligats per la trailla de la
sort. El vent ens traí, d’una bufada tot s’ha fet
fosc.
L’última descoberta és un cop al front: la
certesa que amb el canvi de torn trobaran un
cos, el meu cos, a una platja vés a saber on.
_Me
181. ASSASSINANT UNA SIRENA
El seu cos oscil·lava amb el gèlid mestral,
balancejant-se sobre la coberta.
Les esgarrapades del sol sobre el seu angelical
rostre no li havien restat ni un bocí de bellesa.
La seva dolça mirada de mel ambarina reflectia
la malenconia dels cants de les balenes. Ja mai
li sagnaven les mans, havia guanyat la batalla
a les enormes tonyines que arrencava de les
aigües, lluitant aferrissadament contra el mar, al
que tant estimava.
No desnonarien els seus fills. Pagaria el
tractament del seu home.
Des de l’amura de babord va delectar-se
amb els reflexos argentins de la maregassa.
Mar i cel es van enterbolir i sanglotaven pel
fatal destí de la seva adorable sirena. Amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos. Semblaria
un malaurat accident, l’assegurança pagaria
la clàusula. Va enfilar-se a la xemeneia, amb el
consol d’acabar fonent les seves llàgrimes amb
l’escuma del mar.
L’esperava el sicari.
_El Príncipe Mono
182. CONFIDÈNCIES AL MAR
La nit està preciosa Laura!!! La lluna plena
s’emmiralla al mar i els estels a l’alta mar
sembla que brillin amb més intensitat.
Sort que sempre m’ajudes amb els meus
deliris, puc comptar amb tu, per tot, voldria
que estiguessis amb mi, SEMPRE..., m’aportes
serenor... Si ja ho sé, fa temps que m’ho dius i
mai no et faig cas, hauria de continuar visitant
amb regularitat el psicòleg, però és que aquest
poca solta treu el pitjor de mi, no el suporto.
Saps!!! Em transmets molta pau i tranquil·litat,
la teva serenor, la teva paciència, sempre estàs
a l’altura... Laura, no sopes? En tot el cap de
setmana no has menjat res i fas mala cara,
hauries de guanyar una mica de pes, estàs
massa prima i pàl·lida.
A port, amb el canvi de guàrdia trobarien el cos
de la Laura, com es pot ser tan cruel...
_Laura
183. TEMPESTA ALLIBERADORA
Llamps, trons i onatge picat, quin moment
millor per cometre un assassinat! Aquestes
eren les paraules que una vegada i una altra
ressonaven en les meves entranyes agitades
per la mar de fons i la rancúnia, que durant
tants anys havia anat acumulant. A manca
d’escassos minuts per mitjanit va poder notar
el fred de la fulla que l’hi va llevar l’alè.
Calia afanyar-se. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos i quedaven moltes pistes per
manipular.
Pols accelerat, ulls en blanc, suor freda i
malgrat tot, el cap, sorprenentment abstret de
tota pertorbació, anava dictant pausadament
totes les actuacions necessàries per eliminar
els indicis de ràbia, ira i venjança que havien
motivat aquell acte tan alliberador. Ara si; ja sóc
a cabina, amb l’uniforme, la copa d’aiguardent i
repassant la carta de navegació: avant tota!
_Haddock
184. POLVORILLA
Había pasado meses esperando la
oportunidad, y al fin podría llevar a cabo su
venganza.
Día tras día soportando golpes, burlas e
insultos, ese era su presente y su futuro;
apresado tiempo atrás y tratado como un
esclavo por “El Negro”, como llamaban al
artillero del Quimera, había convertido su vida
en un infierno, como le prometió a su llegada,
mientras una malévola sonrisa mostraba sus
podridos dientes y lo empujaba a las entrañas
del barco.
Debía darse prisa, con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo, apestando a ron y con
varias puñaladas; el desgraciado apenas se dio
cuenta de que se le escapaba la vida, mientras
aquel “maldito mocoso”, le observaba con
gesto temeroso aún, a pesar de su evidente
triunfo. Se lanzó al mar, estaban fondeados
a poca distancia de una isla que desconocía,
aunque eso realmente, era lo que menos le
importaba.
_Clara Valero

38. 38
185. ¡¡BOOM!! ¡¡GUAU!!
Día 9/4/2016.
¡¡Riiiiiig, Riiiiiig!!
- Bu... bu... buenos di... di... días, co... co...
con el fi... fi... fiscal por favor-.
- Sí, dígame.
Día 10/4/2016.
- Interrogué al testigo de unos crímenes del
crucero Ocitápmis, atracado en Mataró.
Señor juez he de advertirle que contestó con
onomatopeyas-.
“-10:10 de la no... no... noche, escuché en
el pa... pas... pasillo, desde mi camarote un
¡Chissss, chissss! luego Muac, Muac...
Ji, ji, ji y Muac, Muac interrumpido por
¡¡BLAMMM!! de una puerta y... ¡PAF!, ¡Ay! y
luego ¡¡NOOOOOO!!
¡¡BANG, BANG!!
Un si... si... silencio y cloc, cloc, cloc, cloc y
¡ZAS!, ¡CHOF, CHOF!... ¡BANG!”
Conclusión: con el cambio de guardia,
encontrarían el cuerpo del detective que había
pillado a su infiel esposo con su amante. Los
mató y los lanzó al mar, después se quitó la vida.
_Cervantes
186. AMENAÇA
Recolzat a la barana de la fragata contemplava
com l’horitzó s’esquitxava de tonalitats
taronges i violetes donant pas al nou dia.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos i
per fi se sabria la veritat. Ja feia temps que
ho sospitava, però fins aquella nit no havia
tingut la certesa, quan en atrapar-lo in fraganti
sabotejant la sala de màquines, va veure el
seu veritable aspecte.Respirava darrere una
màscara per protegir-se de l’aire viciat i d’un
tentacle rígid sortien rajos blancs que fonien
el metall. El va intentar capturar viu, però s’hi
va resistir. No va tenir més remei que eliminar-
lo. No podia permetre que aquella amenaça
alienígena posés en perill tota la humanitat.
Ja sentia les passes acostant-se. En pocs
minuts seria un heroi.
- Què has fet desgraciat! Has mort el mecànic.
Pobre home, soldar l’escletxa del compressor
era la seva darrera tasca abans de llicenciar-se.
_Zanito
187. EL CODI PIRATA
La coberta restava solitària. El vigia, borratxo,
dormia a la cofa. La cortina de cristalls
escumosos que s’aixecava al pas del galió,
li esquitxava la cara fent-lo tremolar. Amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos del capità i
la sang delatora tacant-li les mans i la daga.
El codi pirata era molt clar. Quin donava mort
al capità reclamava el comandament de la
nau. Però ell no desitjava cap càrrec, només
volia que el deixés en pau, que no el molestés
més, que parés de magrejar-li l’entrecuix. Si el
feien capità, aquells desgraciats se’l menjarien
viu. El seu futur era tan fosc com la nit que
l’envoltava. De sobte, l’urpa d’en John, el
segon de bord, se li clavà a l’espatlla.
- Què fas aquí, grumet?
Sense que tingués temps a reaccionar li posà
la daga ensangonada a les mans i començà a
cridar:
- En John ha mort el capità!
_Zanito
188. LAS TORMENTAS
Desde mi estudio veo una larga y estrecha
callejuela cercana al embarcadero que
posiblemente recuerdas. Ni el sol ni la luna
nunca han penetrado en su oscuridad. Existe
el rumor entre los ancianos y residentes en la
zona de que el fantasma de un pescador cuyo
barco se hundió durante una terrible tormenta
vive allí.
Aquel día nosotros estábamos también
atrapados por las turbulencias del tiempo.
Me senté ante mi escritorio con una taza de
chocolate caliente. Los refuerzos de la guardia
local impedían y protegían a los espectadores
de las enormes olas que golpeaban las
paredes del puerto. Una gruesa niebla
impregnaba las callejuelas como un pulpo
buscando su presa.
Sonidos escalofriantes que me ponían
nervioso; el estruendo de las cadenas,
húmedos pasos, gritos indefinidos con
palabras incomprensibles. La oscuridad caía y
revisé que mi puerta estuviera cerrada. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo del
pescador perdido.
_Angela
189. LA OTRA CARA DE LA
MAFIA
En la costa noroeste de España, había una
mafia alemana muy poderosa que pasaba
contrabando de drogas para los refugiados
de la prisión más vigilada del mundo. Uno de
los vigilantes era muy traicionero, era jefe de la
mafia alemana que ayudaba a pasar las drogas
para hacer chanchullos.
Un día, uno de los prisioneros se dio cuenta
de que le quedaba muy poco para salir de esa
cárcel, no sabía que la gente de la mafia solo lo
querían como cebo para un plan de huida.
Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo de uno de los cabecillas de la mafia
alemana, en la habitación del chico que le
quedaba muy poco para irse de la cárcel.
Gracias al FBI se dieron cuenta de que no
había sido él. La mafia desapareció del mapa.
_THC
190. PERIÓDICO DE
BARCELONA
La policia portuària anomenada “Anna”,
destinada al port de Barcelona des de feia 1
any. Va ser protagonista el 29 de febrer a les
10:10 del matí, quan va rebre la trucada del
seu company “Enric” a les 9:00 demanant
ajuda.
Anna va anar a salvar-lo al vaixell on era
investigant una mort accidental d’un mariner
del pescater “La sardineta”.
Suposadament va morir per un llamp que li va
caure amb la tempesta quan arribaven a port.
Amb el canvi de guàrdia, trobarien el cos sense
vida.
Quan va arribar l’Anna al vaixell on era el seu
company, va començar a tenir contraccions de
l’embaràs de 7 mesos. Van demanar ajuda al
creuer de passatgers del Mediterrani.
Mentre naixia... al vaixell Sardineta es va
fondre (sense víctimes) per una explosió d’un
curtcircuit.
La nena nascuda es diu “Africa” té doble
nacionalitat Italiana-Espanyola, i pot viatjar
gratis sempre amb el creuer.
_Cervantes
191. DAVANT UNA PORTA DE 30
CM DE GRUIX I 300 KG
El que havia de ser una feineta fàcil de tres,
s’havia convertit en un cara a cara entre dos.
En sentir el soroll, no gosava girar-me per si
ens havien enxampat; però quan ho vaig fer,
vaig comprovar que era pitjor. El “Negre” era
a terra i el “Fosc” tenia un ganivet a la mà
tacat de sang. Ja no era només el fet que ens
podien descobrir, no teníem temps d’emportar-
nos el “Negre” i llençar-lo per la borda ja que en
només 10 minuts AMB EL CANVI DE GUÀRDIA
TROBARIEN EL COS; si no també el dubte
que generava. Me’n podia refiar del “Fosc”? No
podíem acabar la feina sense ell, però potser
ja no era una opció. Quan el vaig veure mirant-
me de reüll, només hi vaig veure una solució.
Activar l’alarma de la cabina i veure com
acabava tot.
_Obre-Llaunes
192. MIL EUROS POR CABEZA
Me acerqué y le ofrecí un té caliente. Exhausto
por el dolor, el miedo y el cansancio infinito, nos
contó que atravesaron el mar, la noche, el frío y
el mismísimo infierno, hacinados como basura.
Una barcaza, trescientas personas, mil
kilómetros... un sueño: vivir sin miedo. Nos lo
contaba y le temblaba el cuerpo, la voz; pero
sobre todo, le temblaba el alma.
Sus ojos miraban sin mirar. Aún así, delante de
él, sentí el angustioso sufrimiento de su derrota.
Los traficantes arrojaron al mar la mochila de
su hija. Cuestión de sobrepeso: una mochila
menos, otra persona en la barca y mil euros
más. Dentro llevaba la insulina. No resistió.
Murió y no pudo impedir que la arrojaran al
mar. Su mirada se quedó allí con la pequeña.
Al amanecer, CON EL CAMBIO DE GUARDIA
ENCONTRARÍAN EL CUERPO, acunado
por un mar que es ya un maldito cementerio
humano.
_Nahla
193. EL GRAN AMOR DEL
CAPITÀ
El seu amor per ella era malatís. Per això el
capità embogí quan, en tornar d’una llarga
travessia, ella li digué que ja no l’estimava.
S’exclamava, suplicava:
- Amanda, tu no em pots deixar! Aquest cop
vindràs amb mi al vaixell i així podrem estar
junts tots els dies.
Ella s’hi negà.
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos: era el
nou mascaró de proa de la nau.
_Amura

39. 39
194. LLEGADO EL MOMENTO,
LA HUIDA
El 3er oficial se detuvo en la firma a pluma. Era
un permiso lacrado con el anillo sello del 2do
oficial.
Pude notar su mirada interrogativa. El leve
movimiento de nariz, esquivando el hedor de mi
cuerpo de marinero a galeras. Ya encorvado,
por la tirantez de cicatrices acumuladas a
latigazos. Que se reabrían a cada milla náutica,
supurando hasta mis pies.
Supe que él preferiría mil años guardarse su
incomprensión, antes que consultar con el
propietario de esa firma. Dios sabe, que tanto
rencor y odio acumulado, ninguna confesión
cristiana podría apaciguar durante el tiempo
que le restase de vida.
De forma animal escupió a mis pies.
Anotándome en el renglón 21 como único
marinero autorizado a desembarcar, desde
nuestra entrada en puerto extranjero.
Mi situación frente a Dios no era mucho mejor,
porque con el cambio de guardia encontrarían
el cuerpo, de un 2do oficial muerto a cuchillo.
_Velero
195. NO CANTARÀ PER A NINGÚ
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos. Ell
el mirava desconsolat i amb el cor desfet,
però tornaria a fer-ho. La va matar mentre
l’amor el feia explotar des de dins, des de
les profunditats. Havien crescut plegats,
sense competència; sempre l’havia estimat.
Planificava el futur junts, encara que mai va
arribar a confessar-li els seus sentiments; els
creia evidents i correspostos. Però ella l’havia
traït i ell assolí un punt sense retorn: la bogeria.
Quan ella li confessà l’amor per un mariner, de
res van servir les recriminacions per les seves
diferències. En pensar-hi, encara ara la pressió
li esmicolava els budells. Mai acceptaria aquella
relació amb algú de la superfície.
Ara tornaria a casa, al fons del mar. Esperaria
la sentència. La desaparició de la jove seria
descoberta de seguida. Al matí, els diaris
humans n’anirien plens: “Faroner troba a la
platja el cos d’una sirena morta”.
_Foso
196. LAS OLAS
“Con el cambio de guardia encontrarían el
cuerpo. La manzana de la discordia que
nos expulsó del paraíso. Se vislumbraría en
su rostro, la conciencia malherida, la caída
en desgracia de cada uno de nosotros. Del
“cuerpo”, primero, de todos aquéllos que nos
conocíamos, y por último, del resto, aquéllos
que desconocíamos: “sus” bastardos, hijos e
hijas de madres esclavas, desperdigados, los
cuales, en su inconsciencia y desconocimiento,
asentirían con su aliento. Era el bramido, que
acabaría por provocar su muerte, recorriendo la
“sangre” de un pasado rasgado de injusticias.
Era mi “padre”, caído en desgracia, que
había subido como polizonte, huyendo de los
guardacostas, al bergantín de “carne” fresca
africana. El capitán, mi “hermano” menor,
me había proporcionado el cuchillo dentado,
susurrándome su escondite. El policía del
cambio de guardia, mi “hermano” mayor. Y los
que lanzarían el cuerpo por la borda, serían
hermanos esclavos de sus “hijos” bastardos”.
_Nostalgia
197. RÈQUIEM PER LA
PATRONA
- Coi de capellanot!
- Patró, només el té de veí un cop l’any! Amb
les custòdies!
Capellans més de gresca que de missa, n’hi
ha: res d’extraordinari, doncs, que el mossèn
de P... s’apropés la vigília de la processó del
Carme a PortP...
Excusant-se en no matinar tant, des del dia
anterior beneïa a qui li oferís un vaset per
remullar-se la gola; acabava a la taverna i,
d’aquí, a la rectoria.
Però gotet a gotet, el món es desdibuixa... Sort
que la piadosa Maria, acabant de custodiar
la Santa, li obre la capella. Agafa el Santíssim
Sacrament i s’ajup per fer-li l’última pregària.
Però els ebris no són amics de l’equilibri i
s’endú la Verge! S’hi abraona la Maria i el patró,
que prop dormia. Després, més Piadoses,
que amb el canvi de guàrdia trobarien el cos
de Crist escampat, el mossèn inconscient... i
Maria i patró ensangonats!
_Urkara
198. SOPITA DE PESCADO
Me tiene harta. Se pasa la vida por esos mares,
sabe Dios quién le esperará en cada puerto.
Y yo en casa, encerrada. Ya me lo decía mi
madre: “No te cases con un marino”. Pero a mí
siempre me atrajo el mar, y los marinos tienen
ese halo romántico... creo que adoré al santo
por la peana. Ah, si hubiera nacido hombre
sería marino, libre bajo el cielo y sobre el mar
¿puede haber algo mejor en el mundo? Pero
ya está, me cansé de esperar, de no dormir
las noches de temporal, de pasar semanas sin
recibir noticias. Y de verle llegar, cada vez más
viejo y distante. Ahora ya habrá embarcado,
orgulloso de ser el mejor capitán de fragata.
Pobre infeliz. Supongo que la sopita de
pescado que le preparé con tanto esmero hará
efecto dentro de unas horas. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo.
_Tarántula
199. EL REGRESO
Los años habían hecho que olvidara el sonido
incesante de las olas. Pero fue el volverlo a
escucharlo lo que realmente me volvió loco.
Era el mismo puerto, la misma taberna de años
atrás, con esa mezcla de olor a licor y sudor,
esas caras sonrojadas... y la nostalgia me
abrumó.
- Bloom, ¿eres tú?
Él, tan perspicaz como siempre, él, que me
había quitado TODO..., mi barco, mi negocio...
Ahora se dignaba a dirigirme la palabra.
- Sí, soy yo.
...
Ya entrada la noche, después de unas copas
más, al fin, salió, y yo tras él. Ni siquiera noté
la tormenta. Intenté engañarme a mí mismo,
pensar que el viento lo arrastraría y quedaría
perdido para siempre, pero al fin y al cabo, no
tenía nada que perder. Tarde o temprano, con
el cambio de guardia encontrarían el cuerpo,
allí tirado, en medio del viejo puerto.
_Ernesta
200. L’ILLA DEL FAR
Negre nit. Només la llum del Far de
WinstonIsland trencava la foscor, arrossegant-
se intermitent al seu voltant. I al fons, allà
baix del penya-segat, les llums de la Fragata
de la Marina, fondejant des del capvespre.
L’endemà, amb la llum del dia algun bot
s’acostaria a la costa per deixar-li provisions.
Dos mesos feia que era a WinstonIsland,
per ocupar-se del Far. Dos mesos, amb la
única companyia de la solitud i del fort vent
que ensangonava les seves galtes. El temps,
marcat pel ritme acompassat de les onades
picant contra les roques i l’incessant tràfec dels
mascarells pescant al mar.
Els crits esfereïdors li retronaven al cap tallant-
li els pensaments. Encara el perseguien els
gemecs. L’olor de sang impregnava tot l’aire.
Estava segur, a trenc d’alba i amb el canvi de
guàrdia, trobarien el cos. I llavors, què?
_Mestral
201. “MATELOTATGE”
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos, no
s’havia preocupat gaire d’amagar-lo. Però quan
el trobessin, ell ja seria a moltes milles de la
costa. El famós capità pirata no va suportar
que preferís a un simple estibador del port.
Tot i ser negra nit, i encara encès d’ira, va
entrar a les tres tavernes de la vila a cridar
els seus homes: “Torneu a la nau! Salpem de
seguida!”
Els mariners el van seguir i feren les maniobres
ràpidament. Fins que no van ser a alta mar, no
s’adonaren que faltava el contramestre.
_Obenc
202. LA CAPTURA
Arena. Frío. Azulado atardecer marciano.
La autoridad terrestre descolonizó la seis
cúpulas marcianas. Ahora, cinco son nidos de
delincuentes; la otra, paso obligado para las
naves que dan el salto hacia Titán, la acuífera
luna de Júpiter: el nuevo “El Dorado”.
Yazco inerme sobre la cubierta de uno de los
últimos navíos de velas solares que recorre
los arenosos mares de Marte. Mi matador me
ha puesto una Jaula de Faraday, un casquete
de metal que impide a mi cerebro y sus chips
lanzar sus amplificados impulsos eléctricos
para dar la señal de alarma. Si llegásemos a
la cúpula-puerto, pensé, con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo. Pero hacia
donde vamos no hay guardias, yo mismo
fijé el rumbo. He sido el último cazador de
delincuentes del planeta. Mi presa me ha
matado. Me lleva como trofeo para afianzar su
poder.
Arena. Frío. Azulado atardecer marciano.
_Isaac Lucky Starr

40. 40
203. EL EXVOTO
Durante los primeros años, se encerró en
sí mismo tanto como en su celda. Con
el paso del tiempo, ese doble encierro le
produjo episodios de asfixia incontrolables.
De repente, un día, despertó decidido a salir
de su aislamiento personal. Entonces aceptó
la propuesta del educador del centro para
participar en el taller de carpintería.
Las primeras maquetas fueron un ensayo.
Pronto consiguió una réplica perfecta del
atunero. En la oscuridad de la noche la
imaginaba colgada del techo de su celda,
flotando, mecida por un ligero y refrescante
viento del oeste. Aquella visión le producía
sensación de libertad y esperanza. No
recordaba haber vuelto a tener aquella
sensación desde el día en el cual,
ingenuamente, creyó que otros, con el cambio
de guardia, encontrarían el cuerpo y el asunto
pasaría de largo sin salpicarle.
_Ane
204. MUERTE ENCUBIERTA
(DE LA TRILOGÍA MUERTE EN
CUBIERTA)
Tenía las mejillas rosadas, el cuerpo orondo
y muchos enemigos (tanto en tierra como
en el yate en el que creía estar a salvo). El
asesino sabía que con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo, pero no sospechaba
que contaría con la complicidad de todos los
tripulantes. Especialmente la del cocinero que,
como se la traía todo al pairo, fue el encargado
de deshacerse de la víctima. Los viajeros (a la
par que enemigos) convinieron que todo había
sido un lamentable accidente, que el mar lo
engulló y nadie comentó nada más acerca del
malogrado cuerpo orondo durante el crucero.
Excepción hecha de su mujer que dijo durante
la cena:
“Hoy el cerdo me sabe diferente”.
_Argos
205. MUERTE EN CUBIERTO
(DE LA TRILOGÍA MUERTE EN
CUBIERTA)
Al cocinero se la traía todo al pairo. Incluso su
propio rencor, al que ya había dejado de lado.
En otro tiempo lo hubiera matado él mismo,
con nocturnidad y alevosía. Con el cambio de
guardia encontrarían el cuerpo orondo mientras
el cocinero se refugiaba en su coartada. Pero
a estas alturas ya no importaba la venganza y
fue otro (u otra) quién lo hizo. Lo mató cuando
el cocinero lo tenía todo olvidado y alguien
debía eliminar el cadáver. Él sólo cumplió con
su trabajo, que era cocinar. Ya nada importaba
que la mujer de la víctima fuera la ex mujer
del chef del yate. La venganza se sirve en
plato frío, pero él hizo un guiso caliente. Como
sabéis, todo se la traía al pairo. El asesino
también comió. Nadie preguntó nada hasta
llegar a puerto. Después tampoco: tenía
demasiados enemigos.
_Argos
206. MUERTE A CUBIERTO
(DE LA TRILOGÍA MUERTE EN
CUBIERTA)
“El próximo serás tú. ¿No te das cuenta?” - le
dijo al espejo.
El hallazgo del cuerpo orondo de su socio no
era más que un mortal aviso.
Pero ¿quién pudo ser? Tenía tantos enemigos...
Todo apuntaba a la mujer del socio, o al
cocinero que se vio arruinado por su culpa, o
a ambos compinchados, no en vano habían
sido pareja, pero de eso hace tanto tiempo...
Al fin y al cabo ¿qué mas da saber quién es
tu verdugo si no puedes salvar el pellejo en un
yate, rodeado sólo de mar? La noche se le hizo
larga aunque duró menos de lo previsto. Con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo aún
con vida. El soplo al corazón no lo mató, pero
el infeliz pasaría el resto de su vida huyendo de
las sombras sicarias de la culpa.
_Argos
207. JUSTOS PER PECADORS?
La Cèlia havia nomenat director del taller i
museu de maquetes de vaixells antics al seu fill
per netejar-li la imatge. Ella havia creat el taller
per donar feina a persones amb discapacitats.
El museu havia adquirit una gran fama per
l’exposició de reproduccions fidels, a escala,
de vaixells fenicis i havia calgut contractar
personal de seguretat dia i nit.
Fins ara, a casa de la Cèlia els diners havien
entrat a palades i mai millor dit perquè la
font d’ingressos era una empresa puntera
de fabricació de rems que ella havia heretat.
Actualment la crisi l’obligava a fer un ERO, però
el cràpula del seu fill continuava organitzant
festasses al iot de luxe dels seus pares.
Alcohol i drogues a dojo. Els convidats: gent
amb diners o un cos espectacular sense mirar
l’edat. Una nit, al museu, amb el canvi de
guàrdia trobarien el cos estès de la Cèlia.
_Petunia Blava
208. MORT A COBERTA
La mort no entén res. I menys als humans.
És una simple funcionària a sou dels déus a
qui cadascú escull. I ara havia de portar tant
lluny la seva barca! Anava a buscar un senyor
fanfarró que s’havia guanyat infinits enemics a
terra ferma.
Per això, curant-se en salut, va salpar en un iot
per desaparèixer un temps (una eternitat per
ser exactes) amb la seva dona (que, per cert, ja
no el suportava més). Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos ventrut. I la mort que ha de
marxar cap allà...
Una mort que es lamentava de ser tant mal
rebuda, quan eren els mateixos humans qui
la cridaven! Ja sigui matant per fortuna, per
venjança o bé pels déus que li pagaven el sou
de funcionària. No entenia res, ni l’importava,
però en alguna cosa havia de pensar mentre
remava de l’infern fins a alta mar.
_Argos
209. AMNÈSIA
No sabia com havia arribat fins allà, les alçades
li produïen vertigen.
Les mans plenes de sang. Les mirà i, de sobte,
tot li tornà a la ment. Havia estat en defensa
pròpia però, qui la creuria?
Una pregunta la turmentava: com havia entrat?
Potser si no hagués estat tan cansada, hauria
detectat els objectes fora de lloc dins la seva
cabina; i les tisores, aquelles tisores... Va ser el
primer que palpà i sense perdre un instant les
clavà a l’ombra que intentava immobilitzar-la.
Va perdre el compte de les vegades que repetí
l’acció: una, dues, cent.
Ara ja no importava, el vent fred del nord li
feia mal a la cara. Sabia que seria qüestió de
pocs minuts en aquelles aigües tan fredes i
després només silenci. Amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos però ella seria mult lluny, al fons.
_Alguer
210. EL CAPITÀ
“Tot va anar tan de pressa...” Aquell malson el
perseguirà sempre, el xoc que tot ho abastà.
Els detalls de la funesta escena el corcaven
sense permís, els flaixos retornaven sense cap
ni peus.
Va refrenar la neteja de coberta després del
primer impuls “tot era fet una merda...”
La mort juganera encapsada per l’hivern,
¿provocava la calor aquella humanitat tèrbola?
Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos.
El ritme compassat, estable velocitat, va
trencar-se en escoltar les instruccions que
interpel·laven per radio amb seguretat: veu
melosa i femenina, des de l’altra costat, que a
poc a poc i solida fermesa, insistia:
- la seva posició?, repeteixi si us plau!
- el temps previst en arribar a port?,
“tot resposta aproximativa...”
Aquella comunicació el tornàvem a una realitat
de confort...
Mentre tant a la dàrsena forenses i la policia
porturària, ja plantats i a punt per iniciar
l’atestat.
_7LIG
211. EL AMOTINADO
Después de tantos años de guerra, sólo quería
regresar a casa. Por eso, no entendió que
su señor se empeñara en seguir luchando,
guerreando, atacando ciudades ribereñas,
navegando. Era como si no quisiera volver.
Le pareció una imprudencia desembarcar en
el país del loto y en la isla de los cíclopes. Sólo
lograron salvarse gracias a la agudeza de su
señor, pero no antes de que muchos marineros
acabaran locos y de que algunos fueran
devorados. Lo decidió entonces. Adivinaba
que, si no hacía algo, acabarían muertos.
Dos noches después de salir de la isla de Eolo,
cuando navegaban por el mar Jónico, decidió
pasar a la acción. Aprovecharía el momento en
que su señor durmiera. Entraría en su camarote
y le apuñalaría. Con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo de Ulises. Y ya nada les
impediría regresar a Ítaca.
_Seaman
212. LA FESTA
El personal jove, destapats, calor d’estiu,
el vaixell a pas lent ofereix una imatge de la
costa plena de llumetes tentinejant; Naveguen
a la seva màxima capacitat, la música a mil,
begudes i queviures en taules auxiliars a la
polivalent terrassa entre atuells mariners.
Garlandes, fanalets i estels de la nit tancada,

41. 41
condicionen la brisa adormida i la humitat
aixeca vapor per acabar d’entelar les pells.
Trenc d’alba, l’hora d’atracar al port, la festa
acabada, donarà pas a qui sap què?; Un
crit de sobte, puja per damunt dels sons
barrejats, entre converses ensordidores, rialles
descontrolades, i de cop el silenci, la música és
mort, tothom calla...
Passeja el terror per coberta, segueix
la parla entre sons dissonants, singlots
d’incomprensió...
I cosa de nervis o ves a saber, lucidesa en el
xoc?, alienada parla:
- amb el canvi de guàrdia trobarien el cos!...
Cridava histèrica.
_7LIG
213. DESAPARECE
INFORMACIÓN
Toda la noche técnicos colocando ciento
cincuenta sensores repartidos por todas las
partes sensibles del barco. Tres ordenadores
se encargan ,cada uno, de cincuenta. Después
del procesado pasan a un ordenador central.
Quieren averiguar cómo se comporta la enorme
máquina con arrancada de “TODO AVANTE”
y, de golpe, “ATRÁS”. En el ordenador central
un hombre y una mujer. El práctico ha llevado
el buque a la bocana del puerto. En dos horas
toda la potencia de los enormes motores
eléctricos pueden destrozarlo al invertir su par
de giro.
Tres... dos... uno AHORA! Tremenda sacudida.
La inercia sigue empujando y no invierte hasta
unas millas más adelante. Entonces retrocede
lentamente. Todo registrado hasta el mínimo
detalle. Felicitaciones. Besos. Ella simula
coger algo del bolso y empuña una diminuta
pistola. Una mañana con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo del hombre muerto y la
falta de un pin-driver de ochenta gigas.
_Lagarto
214. NOCHES CÁLIDAS, FRÍAS
MAÑANAS
Cuando no pudo con la siguiente apuró la que
tenía en la mano y se acomodó en la entrada
del primer portalón que encontró a descansar.
Su primera noche en tierra. La tarde anterior su
barco había atracado por fin en destino. Pronto
volvería a zarpar. Días de mar, mar y rutinas,
un día tras otro, y semanas, y meses. Aún así
prefería navegar. En tierra no tenía quien le
esperase. Ni mujer ni hijos que visitar. Al llegar
se despidió de sus camaradas mientras el
barco atracaba y en cuanto la pasarela tocó
tierra firme desembarcó y se perdió por las
calles de la ciudad vieja.
Los vigilantes no se imaginaban que con el
cambio de guardia encontrarían el cuerpo de
un marino tan frío como la mañana cuando
fueron a abrir la puerta del ayuntamiento. Nadie
le avisó de las madrugadas tan frías que hacían
esos días.
_Flagstone
215. UN CRIM SOTA EL SOL
DE MITJANIT: ITSASGIZONAK
ZIOEN... (EL LLOP DE MAR
DEIA...)
Itsasgizonak zioen:
Dues mil milles que els separen del port... fugiu,
fugiu, aguerrits bascos, que ja us encalcen... ja
us encalcen els que us volen dar mort!
Prou sabien que amb el canvi de guàrdia
trobarien el cos, mort! fugiu, fugiu, aguerrits
bascos, que ja us encalcen... i ara, desbocada,
navega l’islandesa cohort.
Que els baleners han profanat el nord, fugiu,
fugiu, aguerrits bascos, que ja us encalcen... i
els han enxampat afusellant la balena del fiord.
Han eixit de “Reykjavík” atenent, del jutge,
l’exhort, fugiu, fugiu, aguerrits bascos, que ja
us encalcen... i empaitats seran fins a cobrar-
se’n tot l’import.
La vela esfilagarsada i el màstil tort... fugiu,
fugiu, aguerrits bascos, que ja us han encalçat,
trenta-dues dones ploren el seu consort.
_Orandella
216. L’ASSASSÍ
El capità manava i “requeté” manava, res feia
pensar que hauria d’estendre, un fet tan difícil
al diari de bord.
El passant, protagonista indiscutible de la
macabra història, que tantes vegades li havia
enllestit la paperassa,
- perquè diguin després, que jo mano;
renegava.
Arrancaria la investigació aquell full rutinari, i ves
per on, ara el trobava a faltar com mai...
Calia redactar amb el màxim rigor i subjectivitat
i ara tenia clar com iniciar el mal tràngol: amb el
canvi de guàrdia trobarien el cos.
- i jo mano! no afegiré ni una coma, el cap
quadrat!... ni deixaré cap pista per on filar, no el
sofriré més!...
verbalitzava mentre mirava la fina línea de
l’horitzó desitjant salpar quan abans millor:
l’ofec dels fets i l’avarada obligada del vaixell, el
tenien fora de si.
- i ja veus en fa suar fins el darrer acte, el cap
quadrat! afegí...
_7LIG
217. LUCES SOBRE EL MAR
A Antonio de Patiño se le calló una lágrima.
Con una mano en la botella de Ron, aún
recordaba la última conversación con el
capitán González. Estuvieron hablando de los
cambios en la armada desde la llegada de los
Borbones. Se le veía animado. “Antonio, amigo
mío. Volvemos a ser uno de los grandes” decía
animado. Llevaban una vida juntos. Desde que
eran dos guardiamarinas llorones que añoraban
el hogar.
Cuando acabó aquella velada el capitán se
puso muy serio de repente y le dijo:
- No podemos bajar la guardia. Estos cambios
a nuestros enemigos no les gustarán. Y me
temo que a algunos de los nuestros tampoco.
Al día siguiente, con el cambio de guardia
encontrarían el cuerpo del capitán. ¿Se
imaginaba algo? ¿Quién era ese “enemigo” del
que hablaba? Se llevó el secreto a la tumba.
_Ares
218. SIN ALMA
Volvió a colocar la escalera que él había
retirado secretamente hacía apenas unas
horas, al encontrarse con ella en la bodega
del viejo buque, con la intención de robarle a
la noche la magia con la que alimentar aquella
desatada pasión que les unía.
Se sentó en el suelo, a su lado. Aún tendría
unas horas para pasarlas a su lado.
Acariciando su pelo azabache deslizó la mano
izquierda hacia su pecho. El inmenso amor
que sentía por él, se desbordaba ahora entre
sus dedos. Al descender por aquella escalera,
en busca de las últimas cartas de navegación
incautadas a los portugueses, ya con el cambio
de guardia, encontrarían el cuerpo. Ella estaría
allí esperando. Arrancó lentamente la daga y
la sangre inundó su mano, de la misma forma
que, la noche anterior se había derramado
su alma por los infiernos, al descubrirle
abandonando el camarote de su querida
hermana.
_Olda