Tinc el cor ple d'alegria

Comentari estrofa per estrofa del contingut, la temàtia i els recursos principals del poema de Trobador Bernat de Ventdorn

1. TINC EL COR PLE D’ALEGRIA….
Bernat de Ventadorn
Bernat de Ventadorn
França
https://pixabay.com/es/vectors/coraz%C3%B3n-carta-el-amor-electr%C3%B3nico-159637
/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_de_Ventadorn

2. Tinc el cor ple d’alegria,
tot se’m transfigura.
Del glaç m’apar que naixia
tanta de flor pura! *
Del vent amb la frenesia
em ve la ventura.
Cantant, mon cor agracia
la nova natura.
I és que té tant d’amor,
tal joia, tal dolçor,
que fa de la neu, gerdor,
de l’ermot, verdura.
Puc anar sens vesBdura,
només en camisa.
L’amor em val. No em tortura
cap geliua brisa.
Mes no he de perdre mesura.
Obraré de guisa
que la qui amor em procura
no em sigui remisa.
Bella, la vostra amor,
em fa molt gran honor.
Me n’enriqueix el favor
més que l’or de Pisa
El trobador ens dona a conèixer el seu estat amorós i de felicitat i
ens fa saber que és tan gran, aquest estat d’alegria, que fa que tot el
món es transfiguri.
•Personificació metafórica del cor, fet que humanitza el
sentiment i el fa més emotiu “Tinc el cor ple d’alegria, ens
diu
•Tota l’estrofa està elaborada a partir de diferents antítesis que ens
porten a la idea de transformació: Del glaç, una flor pura ; de la neu,
gerdor; de l’ermot verdura. Idea reforçada a l’última estrofa també per
l’assindeton i l’estructura paral·lelística “tal joia tal dolçor “
Destaquem que el trobador, dona sentit al seu estat anímic a través del
cant, és a dir la composició literària, ja que de fet, com a trobador és a
través del cant que dona a conèixer el seu estat emocional.
Cant=Sinceritat
En aquesta segona estrofa el tema és la Fin’a amor o l’Amor Cortès. El
trobador ens dona a conèixer la qualitat del seu amor “l’amor em val” i com
el fet d’estimar i de tenir “el cor ple d’alegria” el reconforta i el fa fort “puc
anar sens vestidura quan la brisa és gèlida, ens diu. No necessita res més. És,
també, una mostra clara de la lleialtat cap a la seva dama quan diu que
prefereix l’amor de la dama que tot l’or de Pisa.
•A nivell de recursos estilístics destacaríem aquest comparativa final i
sobretot el canvi en la veu poètica ja que ara el trobador no només dona a
conèixer el seu estat amorós a l’oient, lector, espectador sinó que s’adreça
directament a la dama amb un adjectiu lloable: Bella, la vostra amor
I
II
Tinc el cor ple d’alegria…
Vídeo comentari: https://drive.google.com/file/d/1uYMhz1tD_OO262jJ1gKiLiN-CSrXtmeT/view

3. El meu cor, ansiós, frisa,
mes he confiança.
El vostre semblant m’avisa
que deixi recança.
Marxar sento que m’encisa
car he la fermança
que en tornant no és indecisa
la vostra inclinança.
Mon cor és prop d’amor
i l’esperit hi corr,
però el cos sofreix enyor,
car és molt lluny,a França.
Servo la bona esperança
però encara és fada.
Dintre meu, vacil·lant, dansa
com nau a l’onada.
Del neguit que em fa menjança,
qui em treu l’abrivada?
De nit, quina greu migrança
sota la frassada!
Més pena Cnc d’amor
que Tristany, l’amador,
que sofrí dolor i temor
per Iseu, l’amada.
En aquesta estrofa, veiem un canvi de to, abans estava molt feliç i ara
introdueix la frisança i l’ansietat i en sabem el perquè: l’enyor i el
patiment i el dubte que la llunyania d’amor provoca. Per tant, el tema
d’aquesta estrofa és l’amor de lonh (l’amor de lluny) i els sentiments
que aquest provoca. Sabem per l’última estrofa/tornada que és a
França lluny de la seva dama, per això l’enyor.
L’amor de lonh, en certa manera era una prova d’amor, la llunyania
posava en risc, l’amor veritable, o el feia créixer.
Aquesta frisança li causa un neguit que el fa dubtar, per això juga amb
les antítesis: frisança / confiança
Continua adreçant-se a la dama, “el vostre semblant m’avisa” quan
veu en l’actitud “semblant” de la dama una seguretat de mantenir l’amor,
malgrat la distància: Car he la fermança que en tornant no és indecisa la
vostra inclinança” És a dir, quan torni sé que encara em protegireu.
Hi endevinem, doncs, la metàfora feudal, el vassall té la protecció del
seu senyor (el trobador/amant té la protecció de la seva dama)
Continua amb el dubte, té esperança però el mateix temps la perd, o la
considera poc consistent, per això utilitza una comparació molt important
fa ús de referents de la natura, recurs molt habitual en Bernat de
Ventadorn: Dintre meu, vacil·lant dansa” (l’esperança) com nau a l’onada
(vaivé)
Es qüestiona qui li treu la passió i el desig a través d’una pregunta
retòrica i com se sent de sol sense la seva dama al llit (sota la flassada)
Acaba l’estrofa tot donant a conèixer la seva pena, tristesta i dolor a causa
de la llunyania i utilitza un referent literari molt significatiu el del romanç
de Trinstany i Isolda, que van patir i van morir per amor.
III
IV
https://drive.google.com/file/d/1hYzozlsgvihuWA780TaM0k6Q6XlqwVGy/view Vídeo comentari:

4. Oh, fos l’oreneta alada
que vola per l’aire
i en ser a la vostra teulada,
us crida xisclaire!
Bella dama benamada,
soc un gemegaire.
Moriré d’aital punxada,
si això dura gaire.
Dama, per vostra amor,
junto les mans, ador!
Cos genCl, quina dolor
copsar vostra flaire!
Aquí el poeta dona a conèixer el seus sentiments, que han passat d’alegria,
al dubte, de l’enyor al dolor.
Comença expressant un desig a través d’una comparació metafòrica vol
transformar-se en oreneta (ocell clarament vinculat a la primavera i per tant a
l’amor) i a més amb una oreneta alada, un epítet que reforça la capacitat de
volar d’aquests animals cosa que el beneficiaria perquè podria acostar-se a
la seva dama “ en ser a la vostra teulada” i des d’allí cridar, “xiclaire!” fixeu-
vos com utilitza un sinònim de cridar, perquè reforça el crit de desesperació:
un xiscle comporta dolor i patiment, com el que sent el poeta lluny de
l’estimada
Continua amb la veu poètica adreçant-se a la dama, ressaltant els seus
atributs “Bella dama” i recondant-li el seu amor incondicional i
autèntic: “Benamada”. Els elogis a la dama, són freqüents en la
literatura amorosa i sovint connecten amb el tema de la lleialtat i
fidelitat amorosa (vinculació clara a la metàfora feudal)
A partir d’aquí tot són queixes i es fa el màrtir: moriré d’aital punxada: La
punxada és un referent del déu de l’amor, que va llençant sagetes que
causen dolor i amor. Reapareix el tema metafòric mort d’amor (n’havia
fet referència a la comparació de Tristany i Isolda)
A la tornada, s’adreça a la dama en un acte de vassallatge i
submissió com a bon vassall. Juguem a la metàfora feudal. “Junto
les mans, ador” I li fa saber el seu desig “cos gentil” i el dolor de
només copsar-ne la flaire, ja que estem parlant de l’amor de lonh.
V

5. Missatger, vés i corr:
Aixeca un cant sonor
que conC la gran dolor
que el meu cor clivella.
Si de vós algú és parlaire
quina meravella!
Car tot el meu cor s’enlaira
amb tal contarella.
Si ara jo us faig de cantaire
tot se’m renovella,
mes sols soc un somicaire
que l’amor dardella.
Us am de bona amor
tot jo ferit d’enyor.
Mos plors han el grat sabor
d’una pena bella.

Aquest amor de lonh li provoca dolor però al mateix temps quan sent algú que
parla d’ella el seu cor s’enlaire, se sent feliç i cantant el seu amor tot se li
renovella (transforma, com ens ha dit a la primera estrofa) però no deixa de fer-li
saber que el seu cant és també de dolor, sols soc un somicaire- un, que plora en
silenci, un, que es lamenta. El cant del trobador és la seva veu per això se sent
renovat, cantant, perquè el cant és la seva expressió més sincera del que sent.
Torna a sortir la referència metafòrica al dard de l’amor “l’amor dardella” per fer-
nos saber que està Ferit d’amor. Es tracta d’una metàfora molt ulitlitzada en la
literatura amorosa. El trobador torna a jugar amb l’antítesi com veurem al final de
la tornada on apareix el tòpic agre-dolç:
Els meus plors han el grat sabor / d’una pena bella
I ara, ja som a la tornada oficial, la qual tanca a nivell formal i de contingut el poema i
on el trobador, en aquest cas, no s’adreça a la dama, sinó al seu joglar que farà de
missatger i cantarà a la cort el sentiment de dolor i d’enyor de l’estimada.
La veu poètica ha canviat, ara no s’adreça a la dama, com en els versos anteriors,
sinó que s’adreça al seu joglar utilitzant un imperatiu que dennota urgència “Vés i
corr, aixeca un cant sonor”. Que el meu cant se senti bé i que expliqui el meu profund
dolor. Dolor expressat a través d’una bellíssima metàfora que el meu cor clivella
(esquerda) cor per tant esquerdat de dolor.
VI
VII

6. Tinc el cor ple d’alegria,
tot se’m transfigura.
Del glaç m’apar que naixia
tanta de flor pura! *
Del vent amb la frenesia
em ve la ventura.
Cantant, mon cor agracia
la nova natura.
I és que té tant d’amor,
tal joia, tal dolçor,
que fa de la neu, gerdor,
de l’ermot, verdura.
Puc anar sens vesBdura,
només en camisa.
L’amor em val. No em tortura
cap geliua brisa.
Mes no he de perdre mesura.
Obraré de guisa
que la qui amor em procura
no em sigui remisa.
Bella, la vostra amor,
em fa molt gran honor.
Me n’enriqueix el favor
més que l’or de Pisa
El meu cor, ansiós, frisa,
mes he confiança.
El vostre semblant m’avisa
que deixi recança.
Marxar sento que m’encisa
car he la fermança
que en tornant no és indecisa
la vostra inclinança.
Mon cor és prop d’amor
i l’esperit hi corr,
però el cos sofreix enyor,
car és molt lluny,a França.
Servo la bona esperança
però encara és fada.
Dintre meu, vacil·lant, dansa
com nau a l’onada.
Del neguit que em fa menjança,
qui em treu l’abrivada?
De nit, quina greu migrança
sota la frassada!
Més pena Cnc d’amor
que Tristany, l’amador,
que sofrí dolor i temor
per Iseu, l’amada.
Oh, fos l’oreneta alada
que vola per l’aire
i en ser a la vostra teulada,
us crida xisclaire!
Bella dama benamada,
soc un gemegaire.
Moriré d’aital punxada,
si això dura gaire.
Dama, per vostra amor,
junto les mans, ador!
Cos genCl, quina dolor
copsar vostra flaire!
Si de vós algú és parlaire
quina meravella!
Car tot el meu cor s’enlaira
amb tal contarella.
Si ara jo us faig de cantaire
tot se’m renovella,
mes sols soc un somicaire
que l’amor dardella.
Us am de bona amor
tot jo ferit d’enyor.
Mos plors han el grat sabor
d’una pena bella.

Missatger, vés i corr:
Aixeca un cant sonor
que conC la gran dolor
que el meu cor clivella.
I
II
III
IV
V
VI
VII
Vídeo comentari: https://drive.google.com/file/d/1aZ47_0bEeXHwIk7Avsv1NYEZda02s_8b/view

7. Justifiqueu l’estructura interna del text
https://pixabay.com/es/vectors/le-dedo-%C3%ADndice-se%C3%B1alando-dedo-mano-151415/

8. Sílvia Caballeria i Ferrer
Prof. Literatura Catalana
1r Bat
@sicafe