Romanticisme arte - Nolan (AA) (2).docx

fonaments

1. Fonaments artístics
ACTIVITAT D’APLICACIÓ – Selectivitat
1.Christopher Nolan es va inspirar en una de les principals obres de
Friedrich per la seva pel·lícula Dunkerque. Aquesta escena es basa en
l’obra El caminant sobre un mar de núvols. Descriviu quines relacions
observeu entre les dues imatges i expliqueu quatre característiques
formals del Romanticisme presents en l’obra de Friedrich. Escriviu un
màxim de cent vint paraules.

2. A la pel·lícula Dunkerque de Christopher Nolan i a l’obra El caminant
sobre un mar de núvols de Caspar David Friedrich, veiem una imatge
molt semblant: un home d’esquena que contempla un paisatge
immens. Aquesta postura transmet un aire de solitud i reflexió, com si
el personatge es deixés portar pels pensaments mentre observa la
immensitat que té al davant. Les dues obres comparteixen diverses
característiques del Romanticisme, cosa que accentua aquesta
atmosfera profunda i misteriosa.
El color, per exemple, juga un paper essencial. A Dunkerque, els tons
freds i foscos creen una sensació de calma tensa, mentre que, en
l’obra de Friedrich, els colors suaus i els contrastos subtils fan que
l’escena sembli un somni.
També tenim la figura solitària que mira el paisatge, una imatge usual
del Romanticisme. Aquesta solitud transmet una sensació
d'introspecció, com si l'home estigués perdut en els seus pensaments
davant la immensitat del món.
A més, l’ús de la perspectiva dona profunditat a l’escena i fa que
sembli que el paisatge s’estén infinitament més enllà del que veiem.
Això crea un efecte de misteri, com si l’escena no tingués fi i convidés
l’espectador a explorar-la amb la mirada.
Per últim, la grandesa del paisatge en ambdues obres transmet
aquesta idea de "sublim" típica del Romanticisme.

3. 2.Descriviu quines relacions observeu entre aquest fragment de Canto jo
i la muntanya balla d’Irene Solà i el romanticisme/renaixença. Escriviu
un màxim de cent vint paraules. Podeu subrayar els conceptes clau
també.
Irene Solà - Canto jo i la muntanya balla
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats
d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres
muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist.
Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les
males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels
rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties
salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el
musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots
com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots
plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la
tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.
Aquest fragment de “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà evoca
elements del Romanticisme i de la Renaixença amb la seva connexió amb la
natura, el paisatge i els sentiments. El text expressa una relació amb les
emocions mitjançant paraules com "doloroses", que reflecteixen l'impacte de
la natura en l'ànima humana. La imatge dels ventres negres, carregats d’aigua
fosca i freda, simbolitza l’enfrontament amb les forces de la natura.