Unitat 1. l'estudi dels sons del català

1. UNITAT 1. L’ESTUDI DELS SONS DEL CATALÀ

2. ÍNDEX
1. La fonètica i la fonologia
1.1. La producció dels sons

1.2. Tipus de sons
1.3. Els sons vocàlics
1.4. Els sons consonàntics
1.5. Fenòmens de contacte

3. 1. La fonètica i la fonologia
La fonètica estudia els sons d’una llengua. Per representar aquests sons,
s’utilitza l’AFI (Alfabet Fonètic Internacional, creat al final del segle XIX).
La fonologia estudia els fonemes (representacions mentals dels sons
compartits pels parlants d’una llengua). Cada fonema es defineix per la
suma de característiques (trets) que permeten diferenciar-lo d’altres
fonemes (per exemple: /t/eu; /d/eu), i està representat gràficament entre
dues barres inclinades.
1.1. La producció dels sons
En la producció dels sons d’una llengua, hi intervenen tres grups d’òrgans:
.Els òrgans de la respiració: pulmons, bronquis i tràquea.
.Els òrgans de la fonació: glotis, cordes vocals i laringe.
.Els òrgans de l’articulació: faringe, cavitat nasal i cavitat bucal (llengua,
paladar, llavis i dents).

4. 1.2. Tipus de sons
Segons la posició dels òrgans fonadors i articulatoris, tenim:
▪Sons sonors i sons sords
Sons sonors (les vocals i més de la meitat de les consonants catalanes): les
cordes vocals vibren quan hi passa l’aire procedent dels pulmons.
Sons sords (la meitat de les consonants catalanes): les cordes vocals no
vibren.
▪Sons orals i sons nasals
Sons orals: l’aire que prové dels pulmons passa cap a la boca i produeix un so
oral (les vocals i la majoria de les consonants).
Sons nasals: l’aire que prové dels pulmons passa, principalment, cap al nas,
on ressona i es produeix un so nasal (les consonants nasals).
▪Sons vocàlics i sons consonàntics
Sons vocàlics: l’aire, que es troba a la cavitat bucal, no troba cap obstacle
abans de ser expulsat.
Sons consonàntics: l’aire troba obstacles abans de ser expulsat; és a dir, els
òrgans fixos i els òrgans mòbils de la cavitat bucal adopten unes posicions
determinades per obstaculitzar el pas de l’aire.

5. 1.3. Els sons vocàlics
Els sons vocàlics es classifiquen tenint en compte dos aspectes:
▪El grau d’obertura
Segons el grau d’obertura de la boca en l’articulació de les vocals, tenim:
vocals tancades ([i], [u]), semitancades ([e], [o]), mitjanes ([ə]),
semiobertes ([[ ], [ ]) i
ɛ
obertes ([a]).
▪La situació de la llengua
Segons la situació de la llengua a la cavitat bucal, classifiquem les vocals en:
.anteriors o palatals (aproximació de la llengua a la part de davant de la
boca): [i], [e], [ ].
ɛ
.centrals (acostament de la llengua a la part central de la boca): [a], [ə].
.posteriors o velars (acostament de la llengua a la part de darrere de la boca):
[u], [o], [t ].
Segons la intensitat amb la qual es pronuncia una síl·laba, distingim entre:
.vocals tòniques: set vocals ([i], [e], [ ], [a], [u], [o], [[ ]).
ɛ
.vocals àtones: tres en el dialecte central ([i], [ə], [u]).

6. 1.4. Els sons consonàntics
A banda de la sonoritat, els sons consonàntics es classifiquen segons dos criteris:
el punt d’articulació i el mode d’articulació.
▪El punt d’articulació: lloc de la boca on es produeix l’obstacle a la sortida de
l’aire. Els òrgans que permeten la fonació s’aproximen o entren en contacte per
produir el so. Segons aquest criteri, els sons consonàntics es classifiquen en:
.Bilabials: els dos llavis (per exemple: [b]).
.Labiodentals: llavi inferior i dents incisives superiors (per exemple: [f]).
.Dentals: la punta de la llengua i la part interior de les dents incisives superiors (per
exemple: [d]).
.Alveolars: la punta de la llengua i els alvèols superiors (per exemple: [z]).
.Palatals: el dors de la llengua i el paladar dur (per exemple: [ ]).
Ʒ
.Velars: postdors de la llengua i el vel del paladar (per exemple: [k]).
▪El mode d’articulació: tipus d’impediment (obstacle) que troba l’aire en ser
expulsat. Segons aquest criteri, els sons consonàntics es classifiquen en:
.Oclusius: interrupció total de la sortida de l’aire en la cavitat bucal i, tot seguit,
sortida brusca de l’aire (per exemple: [p]).
.Fricatius: S’estreny el pas de l’aire, que surt fregant (per exemple: [f]). Si no es
produeix fregament, parlem d’aproximants (per exemple:[β]).
.Africats: successió d’un moment oclusiu (interrupció de la sortida de l’aire) i d’un
moment fricatiu (per exemple: [ts]).

7. Vibrants: vibració per un únic contacte ràpid o múltiples contactes entre la
punta de la llengua i els alvèols superiors (exemples: [ ], [r]).
ɾ
Laterals: contacte de la part central de la llengua amb la part superior de la
cavitat bucal i, per aquesta raó, l’aire surt pels costats (exemple: [l]).
Nasals: sortida de l’aire per la cavitat nasal (exemple: [m]).
.5. Fenòmens de contacte
a successió de sons a l’interior d’un mot i també en mots contigus produeix una
sèrie de fenòmens fonètics, anomenats fenòmens de contacte.
Fenòmens de contacte vocàlic més significatius
h)
l’interior d’un mot
Hiat: dues vocals contigües que formen part de síl·labes diferents (exemple:
tenia: te-ni-a).
Diftong creixent: dues vocals pronunciades a la mateixa síl·laba (vocals
graduals i [j], u [w]+ una vocal com a nucli sil·làbic; exemple: quatre).
Diftong decreixent: dues vocals pronunciades a la mateixa síl·laba (una vocal
com a nucli sil·làbic + vocals graduals i [j], u [w]; exemple: taula).

8. b) Entre mots contigus
.Elisió: la vocal neutra, situada a final o a principi de paraula, entra en contacte
amb una vocal tònica i, en conseqüència, queda eliminada (exemple: arbre
alt).
.Sinalefa (o diftong sintàctic): les vocals i, u ([j], [w]) en contacte amb una
vocal que actua com a nucli sil·làbic es pronuncien a la mateixa síl·laba;
exemple: hi ha).
▪Fenòmens de contacte consonàntic més significatius
.Ensordiment
Les consonants oclusives, fricatives i africades en posició final de mot o davant
de pausa esdevenen sordes (exemple: fred→fre[t]).
.Sonorització (a l’interior de mot i entre mots contigus)
Les consonants oclusives, fricatives i africades sordes esdevenen sonores
davant d’una consonant sonora (exemple: bisbe→bi[z]be) i, inversament,
les oclusives, fricatives i africades sonores esdevenen sordes davant d’una
consonant sorda (exemple: tub petit→ tu[p] petit).
Les fricatives i africades sordes a final de paraula esdevenen sonores quan
entren en contacte amb una vocal inicial de la paraula següent (exemple:
els arbres→ el[z] arbres).

9. .Emmudiment
Sons consonàntics elidits com a conseqüència d’un fenomen de contacte (les
consonants oclusives en posició final de mot precedides d’una consonant
nasal o lateral: exemple: camp, alt).
.Sensibilització
En alguns casos de contacte entre mots contigus es pronuncia un so
habitualment emmudit. Aquest fenomen s’anomena sensibilització
(exemple: amb ell; anar-hi; Sant Antoni).
.Geminació
La geminació és la duplicació d’un so en els grups gl, bl, tl, tll, tm, tn, bm, cn
i dm (exemple: poble→[bbl]; submarí→[mm]...). De vegades, aquesta
duplicació ve marcada per l’ortografia (exemple: intel·ligent).
.Assimilació del punt d’articulació
Afecta els fonemes /l/, /m/, /n/ en contacte amb sons labials, palatals o velars:
-Labialització: /n/+so labial o labiodental (exemple: un vas→u[m] vas;
infinit→i [
]
finit).
-Palatalització: /n/, /l/+so palatal (exemple: el xiulet→ e[ ]
ʎ
xiulet).
-Velarització: /l/, /n/ + so velar (exemple: alguna→[ł]; unglot→[
t]).
.Dentalització: /l/, /n/+ so dental (exemple: molta→[ l]).
̪